Pragmàtica i empàtica CACHAFEIRO Melanie

Una pel·lícula que va veure de petita va reafirmar la seva vocació professional. Lluitadora contra les injustícies i empàtica amb els problemes de la gent, la Melanie Cachafeiro ha estat part activa d’una de les iniciatives de responsabilitat social corporativa més importants que s’han desenvolupat al país i que va implementar, recentment, a l’E. Leclerc de Sant Julià. Un projecte que ha posat en relleu el vessant inclusiu del centre comercial, que ha quedat reflectit en el seu disseny universal, el qual facilita l’experiència de la compra a persones amb diversitat sensorial, mobilitat reduïda i diversitat cognitiva, de manera autònoma i independent. Com advocada, graduada a Esade, i amb un màster en Assessoria i Gestió Tributària, als seus 31 anys i després de treballar uns anys a l’empresa familiar i a un despatx d’advocats a Andorra, la Melanie Cachafeiro ha decidit obrir-se camí en l’àmbit del dret amb un despatx jurídic que ofereix serveis legals, però de manera alternativa. Germana major d’una família nombrosa, fa 11 anys que comparteix la vida amb l’Erwan Le Potier, amb qui es va casar fa tres anys, i, amb qui també comparteix una afició que porta en el seu ADN i que va heretar del seu pare, el món del motor.

Vida Familiar I Inf Ncia

Filla de pare pilot i empresari, mare dedicada al món del real estate i germana major de cinc, tens una família molt nombrosa...

Sí, soc la major de cinc germans. Tinc una germana per part de mare i quatre germans per part del meu pare. Entre el més petit i jo ens portem 21 anys de diferència.

Com és la relació entre vosaltres, tenint en compte que sou una família gran?

Tenim una relació molt bona, diria que perfecta. Tot i que és cert que, amb la diferència d’edat existent, pot canviar una mica la relació entre els germans que estan més a prop i el més petit. Però amb tots la relació és molt bona i propera. Fins i tot, tenen la confiança per explicar-me algunes coses que als pares no ho farien, malgrat sovint em qüestionen que soc molt més exigent que els pares. (Riu).

Com va ser la teva infància?

Recordo la meva infància com una etapa molt maca i feliç però, com vaig ser la primera filla i neta per ambdues parts, vaig passar molt temps sola. La sort és que, com que sempre havia volgut tenir germanets, els vaig demanar al Pare Noel i van anar apareixent. (Riu).

Com era la Melanie de petita?

Era una nena bastant extravertida i rebel. M’agradava tot el que tenia a veure amb el món de l’automòbil i del futbol. Era molt activa, tant de petita com d’adolescent, sempre amb el meu toc femení, però rebel. Així i tot, allò es va acabar quan vaig començar la meva etapa adulta, perquè aleshores em vaig centrar més en els estudis.

Mantens un bon vincle amb els teus pares?

Sí, tinc molt bona relació amb tots dos. Ells es van separar quan jo era molt petita, però totes les decisions que s’havien de prendre en relació amb el meu futur es van consensuar sempre entre nosaltres, sigui en un sopar o en un dinar. Els meus pares són els meus grans pilars a la vida i, com que ens portem relativament molt pocs anys de diferència, podria dir-

► Per: Noelia Farias i César De Pablos · ► Fotografia: Antonio Miralles · ► Perruqueria: Víctor Toro, de Salón TORO

► Maquillatge: Fanny García, de NYX Cosmètics · ► Vestuari: LBD te, amb el respecte i estima que els tinc com a pares, que puc compartir moltes coses amb ells, gairebé com si fóssim amics.

Amb qui t’entens millor?

Són relacions diferents, amb la meva mare compartim més el dia a dia i els viatges, i amb el meu pare compartim la vocació empresarial i el hobby per l’automobilisme.

Al llarg d’aquests últims anys, quina és la millor lliçó que has après d’ells?

Sens dubte, de la meva mare he après la capacitat de resiliència i a seguir sempre endavant, sigui com sigui l’obstacle que et posa la vida, i del meu pare, el fet de ser emprenedora i valenta per poder fer el que vulguis a la vida.

Adolesc Ncia I Estudis

Passem a una altra etapa de la teva vida. Com vas viure la teva adolescència? Tens bons records?

Vaig viure una adolescència molt maca i, sortosament, vaig poder fer tot el que volia, perquè Andorra és un país molt segur. Als estius marxava a estudiar anglès a Anglaterra i tornar a Andorra m’encantava. Ja en aquella època, vaig tenir la sort de poder començar a descobrir el món a través dels viatges.

Eres una bona estudiant en aquella època?

Sí, era molt bona estudiant, no li vaig donar mals de cap als meus pares. (Riu).

Vas marxar del país per poder fer els teus estudis universitaris a Barcelona i et vas decantar pel dret, per què?

Efectivament, em vaig decantar per estudiar dret i vaig ferho a Esade Law&Business School. Des de ben petita, inclús d’adolescent, tenia molt clar que volia ser advocada quan fos gran. Sempre he tingut el vessant de defensora de les injustícies i, sobretot, el costat més social per poder ajudar els altres. Molt sovint, el problema que et planteja un client, per a l’advocat pot no semblar tan greu però, per a la persona que ve al despatx, és el més important que li està passant en aquell moment. Per això, sempre m’ha agradat el fet de poder empatitzar amb la persona que tinc al davant i intentar ajudar-la el màxim possible.

A quina edat vas descobrir que el dret seria la teva vocació?

Diria que, quan vaig fer 11 anys, vaig descobrir que volia ser advocada, i després de veure Erin Brockovich, una pel·lícula que em va marcar moltíssim, això sumat al fet que la meva mare treballava en aquell moment en un despatx d’advocats.

Després de fer els teus estudis de dret vas continuar perfeccionant-te i, a Esade, vas fer un màster en Assessoria i Gestió Tributària, per què vas escollir aquesta branca?

Vaig fer aquests estudis perquè en aquella època Andorra es començava a obrir amb el tema de la fiscalitat, havien arribat els impostos al país i vaig pensar que en algun moment, quan tornés a viure al país, seria una formació que m’ajudaria a desenvolupar-me molt millor en aquest àmbit.

Vivint a Barcelona, lluny de la família i tan jove, vas tenir algun moment de crisi i o vas pensar a abandonar els estudis i tornar al país? No vaig patir cap crisi en relació amb abandonar els estudis, però sí que ho vaig passar malament, perquè fent la carrera universitària vaig descobrir que era una persona molt més pràctica que teòrica, i en aquell moment els estudis eren més teòrics que pràctics. Per tant, em va costar molt més del que imaginava, això sumat al fet que estava molt lluny de la família i que havia de crear un nucli d’amics molt propers, que encara no tenia.

Així i tot, vas gaudir de la teva època d’estudiant universitària?

Sí, vaig gaudir-la molt, perquè va ser una etapa plena d’aprenentatges. Vaig aconseguir ser molt més independent i autònoma del que era i també a relativitzar molt més les coses. M’ho vaig passar molt bé, perquè vaig saber compaginar els moments d'oci, amb les amistats que vaig anar fent a la universitat i, amb l’esforç d’estudiar la carrera. També, perquè vaig conèixer la meva millor amiga, la Sara, amb la que tinc unes anècdotes increïbles d’aquella època.

Vida Professional

Recentment, s’ha inaugurat a Sant Julià de Lòria un nou E.leclerc Andorra i tu has pres part d’aquest projecte. Com has viscut aquesta experiència?

Des de l’inici, vaig ser part activa d’aquest projecte, sobretot des de l’àmbit del departament legal, fent l’assessoria legal del projecte fins a l’obertura del centre comercial. Però, el que més em va agradar del projecte, va ser que el meu pare m’oferís la possibilitat de donar-li al centre una vessant més inclusiva. Tot va començar perquè el meu pare es va plantejar com i què podíem fer perquè els invidents poguessin fer la compra tots sols i sense ajuda. A partir d’aquesta proposta, vam començar a fer una recerca sobre tot el relacionat amb el món de la diversitat funcional i vam crear un projecte de responsabilitat corporativa molt maco. Aquesta aspiració, que avui en dia és una realitat, consisteix en el resultat d’un centre amb un disseny universal que implica els diferents tipus de diversitats: la sensorial, la de mobilitat i la cognitiva. Així que, enfocant-nos en aquests tres grans grups, el nostre objectiu va ser que el client, fos quina fos la seva necessitat, permanent o temporal, pogués gaudir d’una millor experiència de compra, autònoma i independent.

De quina manera es tracten les diversitats?

Pel que fa a la diversitat cognitiva, vam implantar tota una sèrie de pictogrames perquè, la gent que forma part d’aquest col·lectiu, es pogués desplaçar dins del nostre establiment sense inconvenients. L’objectiu és que, en tot moment, la gent sàpiga on es troba i quin és el producte que pot obtenir en aquell passadís. També vam posar a disposició una sala sensorial perquè, per exemple, les persones amb TEA, si pateixen alguna crisi en el procés de compra, puguin sentir-se més relaxades en aquell espai, que disposa d’una armilla amb pes que simula el suport o estima d’algú, entre d’altres. A més a més, tenim un robot que es diu Robby que, en tenir ‘aspecte humanoide’, la gent que pateix autisme pot sentir-se molt més còmoda adreçant-se a un robot que a una persona, ja que aquest no li farà més preguntes de les necessàries i així podran trobar el producte que busquen autònomament. A banda de posar aquests recursos a l’abast dels clients, també comptem amb el suport d’una psicòloga que fa l’acompanyament a totes les persones que el necessitin. Quant a la diversitat sensorial, hem dissenyat camins podotàctils, que aviat es posaran en marxa, perquè les persones cegues es puguin guiar amb el bastó, quan caminin pel centre, i així sàpiguen per on van. També, oferim la possibilitat d’anar a buscar-los a casa, portar-los fins a l’establiment i ajudar-los a fer la compra i, després, tornar-los a casa. Aquest és un servei gratuït que posem a la seva disposició.

I en el cas de les persones amb mobilitat reduïda?

Finalment, pel que fa a la mobilitat reduïda, en aquest cas tenim uns carretons adaptats per a la gent amb cadira de rodes i també per a la gent gran. Independentment, el nostre espai està adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda de forma temporal, per exemple, una dona embarassada, o algú que porti unes crosses, ja que el centre està concebut per a no tenir cap desnivell, la qual cosa facilita el seu desplaçament.

Fins ara, quin és el retorn que esteu tenint?

El retorn que estem tenint és molt positiu i la nostra voluntat és generar impacte perquè tots els comerços facin el mateix esforç d’adaptar els seus espais. Perquè crec que encara no som conscients, com a societat, de la necessitat de fer aquest pas.

De quina manera es trasllada a l’equip de treball tot l’esforç que heu fet en aquest projecte de responsabilitat social corporativa?

Estem fent formacions a tots els treballadors, a través d’una consultoria de Barcelona que es diu Accessible Universal Travel, perquè sàpiguen com adreçar-se a les persones que tinguin aquestes necessitats. Per exemple, moltes vegades, per ajudar a una persona invident, ens apropem i la toquem, tot i que en realitat el que hem de fer és oferir-li ajuda, dir-li que estem aquí i, si la persona vol, ajudar-la. Perquè, moltes vegades, si els toquem els desestabilitzem, i aquestes són qüestions que no s’ensenyen a l’escola i que considero importants, però amb la formació hem après tots.

Ets part d’un negoci familiar que es troba en expansió i en el qual també treballa el teu pare. És difícil separar la vida professional de la familiar?

No, crec que no és difícil separar aquests àmbits, malgrat que a vegades pot semblar que sí. Quan vaig acabar els meus estudis de dret, vaig decidir que no volia exercir en el món del dret i em vaig posar a treballar en el negoci familiar. Com que la meva mare és celíaca, en aquell moment l’empresa no tenia el lineal de ‘sense gluten’ i tampoc el menjar ‘bio’, per tant, vaig demanar al meu pare que em deixés desenvolupar aquest sector. Això em va permetre conèixer el negoci des de dins i, aleshores, conèixer també el meu pare en l’àmbit empresarial. Vaig estar amb ell tres anys i vaig aprendre molt dels meus companys i superiors, però finalment vaig decidir que era el moment de tornar al món del dret. I vaig tenir la gran sort de trobar-me un despatx molt maco a Andorra però, sobretot, amb una persona tan increïble com és el senyor Antoni Riestra. Ell em va donar una gran oportunitat professional, vaig créixer moltíssim i va ser el meu mentor, considero que això va ser una gran sort. Gràcies a ell vaig començar a exercir, i em va agradar molt el que feia i com ho fèiem. Érem un gran equip.

Després de guanyar experiència en el teu sector professional què vas fer?

Vaig començar a treballar pel meu compte i a involucrar-me en l’empresa familiar. És per aquest motiu que ara és més fàcil combinar la relació familiar amb l’empresarial, ja que la vam començar a treballar fa temps i ara és més fàcil. Hem après a combinar els dos àmbits perfectament.

La teva feina a l’E.leclerc Andorra la compagines amb la teva activitat professional com advocada a Andorra... Sí, intento allunyar-me de la imatge tradicional que tenim de l’advocat, a qui anem a veure quan tenim un problema, amb una visió més proactiva que reactiva, apostant pel talent flexible que treballa per projectes, i amb un important suport en la gestió de processos i eines tecnològiques.

A més a més, essent membre de la Junta del Chapter d’EsadeAlumni Andorra, entre moltes altres coses, oferim un programa anomenat “consultors solidaris” i, en aquest moment, amb els companys assessorem i ajudem a una associació social del país en diferents àmbits per potenciar el seu desenvolupament.

Et trobes a gust amb tot el que fas?

Sí, crec que per fi he trobat el meu camí, ja que puc compaginar el sector legal, que és la meva formació professional, amb la part corporativa relacionada amb l’empresa familiar.

Tens un marit empresari, que es dedica al món del motor i de l’esport, el teu pare que va ser pilot, i un germà petit que està seguint els seus passos. Has pensat alguna vegada provar sort en aquest món?

Sí, la veritat que sí, des de ben petita volia ser pilot de fórmula 1 o ral·lis. (Riu)

Que va ser el que et va frenar?

Crec que m’ha frenat el fet de ser dona, perquè generava preocupació i inseguretat a la família el fet que em posés al volant d’un vehicle i que pogués fer-me mal. Tot i que al final, un home també pot fer-se mal però, pot ser que, com eren altres temps, hi havia més por i tampoc no era tan comú. Penso que, com era la primera nena de la família, volien protegir-me. Així i tot, quan vaig fer els 18 anys ja vaig tenir el meu propi cotxe i vaig apuntar-me a totes les curses o jornades que podia. Amb el meu marit la història continua, perquè ell acostuma a fer algunes proves i cada vegada que podem compartim aquesta passió. Per exemple, aquest cap de setmana marxem a València a fer circuit, fem una trobada de parelles i anem a córrer.

En l’àmbit professional tens molts plans a assolir?

Sí, m’agradaria desenvolupar un projecte Legaltech, a partir del concepte d'operacions legals, per tal d'aportar més valor al client mitjançant l'automatització i l'eficiència de processos de la mà de la tecnologia i la gestió de projectes.

De cara al futur, t’agradaria poder dirigir la teva pròpia empresa?

Sí, m’encantaria poder dirigir la meva pròpia empresa, tot i que Deu decidirà quan. (Riu).

Estem en època electoral, hi ha algun partit que t’hagi proposat entrar al món de la política?

No, fins al moment, no he rebut cap proposta. Tot i que m’interessa la política, crec que soc massa jove per apostar per aquest àmbit.

Com veus el futur del país ...

Andorra és un país que té moltíssimes possibilitats i potencial, amb aspectes molt interessants a favor seu que calen dirigir-los amb cura, per això estic convençuda que tindrem un futur pròsper.

Vida En Parella

És difícil que els joves avui dia apostin pel casament. Tot i això, fa tres anys que estàs feliçment casada. Mai et va fer por pensar en el casament, sent tan jove?

No, mai vaig tenir por del casament. Titlleu-me de tradicional, però jo sempre he tingut molt clar que volia casar-me. Sempre he cregut en el matrimoni, tot i que el nostre casa- ment no va ser tradicional, ens va casar la meva millor amiga i el millor amic del meu marit. Més que un casament tradicional per l’església, va ser una gran festa, una celebració entre els amics i els familiars més propers. Fa 11 anys que estem junts i, el fet de passar pel registre civil, va ser més simbòlic que una altra cosa, perquè el que realment volíem era celebrar el nostre amor, a la nostra manera, amb els nostres éssers estimats.

Com descriuries al teu company de vida?

Tinc molta sort i la veritat és que em sento molt afortunada per tenir-lo al meu costat. És una persona increïble i, el que més m’encanta d’ell és que, a més de bona persona, té uns valors molt marcats, una àgil capacitat per comprendre les coses, i una gran intel·ligència.

Què és el que més t’agrada de viure en parella?

Tenim una relació molt maca, pot ser que som una parella una mica atípica en el sentit que som molt independents, cadascú té la seva vida, els seus amics i els seus plans. Però el grau de confiança que hi ha entre nosaltres ens permet tenir moments molt macos i alhora poder-los compartir amb amics, o cadascú per la seva banda. Per a mi, la relació és perfecta, malgrat que hagin passat més d’11 anys i mig. La clau, crec que és la confiança i la independència que cadascú té amb l’altre.

On el vas conèixer?

El vaig conèixer a la Costa Brava, a una discoteca.

Recordes qui va fer el primer pas i com vas viure aquell moment?

Sí, ell va fer el primer pas, recordo aquell moment perfectament. Estava amb unes amigues de festa, les vaig perdre i va aparèixer ell parlant-me en francès. Llavors vaig pensar, i aquest noi, qui és?, que no el conec! Ens vam intercanviar el Facebook en aquell moment, després em va escriure i em va demanar pels meus gustos, malgrat que ja em coneixia. Malgrat compartir la passió pel món de l’automobilisme, em va convidar a jugar tenis. Jo no entenia per què em convidava a jugar a tenis, però va anar insistint amb el tema fins que un dia li vaig dir: que tenis no! Si vols, fem un cafè. Així que al final, tot va ser una estratègia perquè, ell volia convidar-me a un cafè, però sabia que, si em deia de fer un cafè, jo li diria que no. Amb la història del tenis vam acabar fent un cafè i junts fins al dia d’avui.

Fins al moment, quin balanç podries fer de la teva relació?

La veritat que 11 anys i mig són molts per l’edat que tenim. Són un terç de la meva vida i amb ell he après moltíssim. Tot es basa en el manteniment de la relació, en la confiança, estar un per l’altre i en donar-se espai. La veritat és que no puc estar més feliç.

Tothom sap que en una relació no tot és de color de roses. Ell té algun defecte que es pugui confessar i que hi hagis descobert amb el pas dels anys?

Crec que té molt caràcter, però és quelcom que ja sabia des de l’inici. (Riu). De fet, diria que ha millorat.

Tot i que cadascú es desenvolupa professionalment en el seu àmbit, teniu algun projecte en comú que us agradaria concretar?

Sí, professionalment tenim moltes idees i plans conjunts en un futur, perquè creiem que són activitats que podem compaginar perfectament. Pel que fa als projectes personals, m’agradaria seguir, tan bé com fins ara, per a tota la vida.

Entre els vostres plans teniu pensat més endavant formar una família o ara mateix no és una prioritat?

Sí, ens encantaria formar una família, però ara mateix és difícil poder conciliar la vida familiar amb la vida professional. Ara estic en un moment àlgid de la meva professió, crec que arribarà, però encara no és el moment.

Mbit Personal

Si haguessis de descriure com és la Melanie com a persona, de quina manera et descriuries?

Soc una persona pragmàtica, que intenta relativitzar molt les coses. Com a punt fort, crec que això m’ha ajudat molt a empatitzar amb la gent i m’ha fet inclinar més per les activitats socials.

I els teus defectes?

Defectes tots en tenim i el meu pitjor defecte és que quan es tracta de mi, tinc molt poca força de voluntat per fer certes coses.

De l’1 al 10, quant de fàcil és conviure amb tu?

10 és la perfecció i òbviament la perfecció no existeix, així que diria que 9 o 9 i mig (riu).

Hi ha alguna cosa de la qual et penedeixis?

No. Crec que tot el dolent que m’hagi pogut passar a la vida o fins i tot el mal que jo hagi pogut fer a algú són lliçons molt importants per hom mateix.

Si poguessis fer marxa enrere, faries alguna cosa que no hagis fet fins ara?

Sí, m’hauria encantat fer un voluntariat. No el vaig poder fer per circumstàncies personals i ara ja tinc massa responsabilitats per a poder marxar tres mesos de voluntariat. Deixar el meu marit, les meves gosses i la meva feina és complicat (somriu).

A quin país o regió t’hauria agradat fer el voluntariat?

A Sud-amèrica, sens dubte.

Inquietuds I Hobbys

Amb la feina que tens, et queda temps per gaudir de la família, els amics, la parella?

La veritat és que treballo molt, però sé compaginar o conciliar bastant bé les relacions familiars amb les professionals. Cada vegada que puc esgarrapar una estoneta, m’escapo amb alguns amics, el meu pare o la meva mare, amb el meu marit... Els caps de setmana intento escapar-me. M’agrada sortir i menjar fora, així que crec em va bastant bé.

Diàriament et pressiones molt a tu mateixa?

Soc molt exigent amb mi mateixa, sí... i amb la resta també (riu).

Quin és el teu hobby? Practiques algun esport?

Si poguéssim considerar dormir com un esport, diria que sí (riu). La veritat és que no faig gaire esport, però m’agrada caminar per la muntanya amb les meves gosses. Tenim una gran sort de poder sortir amb tanta facilitat i gaudir d’aquestes muntanyes! També m’agrada conduir... i dormir molt (riu).

Dediques molt temps a tenir cura de la teva imatge? La veritat és que no. En aquest aspecte soc pèssima. No em maquillo, no em sé pentinar... M’agrada anar còmoda-elegant, però, quan puc anar, únicament còmoda, em poso uns jeans, unes vambes i una dessuadora (riu). Aquest és l’outfit que m’agrada més escollir, però, òbviament, vaig més arreglada a la feina.

Et consideres una dona empoderada?

Empoderada? Crec que aquesta és una paraula molt gran. Si parlem d’una dona que es planteja objectius i que intenta arribar-hi, sí.

Estàs a favor o en contra del feminisme? A favor, sens dubte.

Et consideres feminista?

Sí. Òbviament, els extrems d’una banda i l’altra són dolents, però sí que em considero feminista. És necessari.

Et fa por alguna cosa de la vida? No. Gràcies a Déu, no.

Ni tan sols a la mort, la solitud... No. Com et deia, tot ho enfoco com una lliçó. Estar sola? M’encanta estar sola. Morir? Al final tots hem de morir, així que intento viure tots els moments de la vida al màxim perquè, tard o d’hora, arriba.

Creus en el destí?

Sí.

I en l’horòscop?

Crec que hi ha uns trets característics de cada signe, però no oriento la meva vida en funció del que digui l’horòscop. No el llegeixo sovint. Sí que et puc dir que soc bastant Lleó, però, a partir d’aquí... (riu).

Si poguessis demanar tres desitjos, quins serien?

És molt difícil aquesta pregunta. És molt complicat. M’agafes en blanc. Et demanaria per la pau mundial o que acabi la fam al món, però són tòpics que a tots ens encantaria resoldre i sobre els quals soc bastant realista. És molt difícil que passi.

Respostes Breus

Menjar preferit: M’encanta menjar, en general. Si he d’escollir, les llenties de la meva iaia i els macarrons de la meva mama.

Una beguda: Coca-Cola clàssica amb molt de gel i llimona.

Un llibre: ‘Maldito karma’, de David Safier. Em va fer reflexionar a prompta edat.

Una pel·lícula: M’encanta el cine. No puc escollir una sola pel·lícula.

Actor o actriu: Actrius? Meryl Streep i Emma Watson. Quant a actors, Brad Pitt m’encanta (riu). Mar o muntanya: Poder combinar totes dues és el combo perfecte.

Un viatge: Un viatge pendent, Sud-amèrica. Un viatge que hagi fet, Islàndia amb el meu pare. També els Alps amb el meu marit.

Un país per viure-hi: Andorra, ja que ha crescut d’una manera increïble i té punts molt forts. Si he d’escollir-ne un altre, Itàlia.

Un somni: Tenir millors relacions personals i professionals i poder ajudar al màxim de persones que pugui.