DISSABTE, 19 DE FEBRER DEL 2011
Revista Entrevista
Tamzin Townsend Garantia d’èxit 6
Reportatge
Denominació d’origen Plats amb nom propi 7
Salut
REVISTA ÉS UN SUPLEMENT SETMANAL DE REGIÓ7 DIRECTOR: MARC MARCÈ I CASAPONSA. EMPRESA EDITORA: EDICIONS INTERCOMARCALS SA.
Fauna
L’aligot comú 15
La pol·lució atempta contra la salut 12
Viatges
Ljubljana. De cor romàntic, de pell moderna 14
Deu anys a la passarel·la MIrIaM Ponsa ha aconseguIt obrIr-se caMí en el Món de la Moda aMb un Producte cent Per cent Manresà
ALBA IGLÉSIAS
2
DISSABTE, 19 DE FEBRER DEL 2011 | Regió7
REVISTA�REPORTATGE
L’empresa de la dissenyadora manresana Miriam Ponsa ha complert deu anys. Establerta a l’antiga fàbrica de vetes dels seus besavis, al carrer del Bruc, Ponsa beu dels seus orígens: assegura que l’ambient fabril que l’envolta, el procés artesanal i l’estètica del passat la influeixen molt. S’autodefineix com una dissenyadora independent, allunyada dels cànons dictats pel gran imperi de la moda. Per Alba Iglesias
MiriamPonsa
a dissenyadora manresana Miriam Ponsa (1973) –sí, Miriam senseaccent–faunadècadaque va llançar-se al buit i va decidir engegar el seu propi negoci. Es va establir a l’antiga fàbrica de vetes per a espardenyes dels seus besavis Francesc Ponsa i Teresa Casajuana, del número 25 del carrer del Bruc–fundada el 1885 i que feia 15 anys que estavaendesús–ilavaconvertirenuntaller de disseny i confecció de roba d’avantguarda.Avui,lafirmaMiriamPonsaésunadeles veteranes a la passarel·la de dissenyadors independents080BarcelonaFashion,onha guanyat un premi a la millor col·lecció; ha desfilat a les passarel·les Cibeles i a l’antiga Gaudí; i a l’Athenes Fashion Week. Té tres botigues pròpies (dues a Barcelona i una a Manresa),totiquelessevescreacionsespodentrobarenunatrentenadebotiguesmultimarca. En deu anys, el segell Miriam Ponsa ha creat 20 col·leccions (no se n’ha saltat ni una, ja que cada any té dues temporades
L
«Qui opini que la moda és banal segur que no és creador. M’interessa el concepte, el procés, els mètodes usats i la funcionalitat d’aquest món» «Al prinicipi ningú no ens feia cas, no ens volien vendre teixits ni ens volien confeccionar. Però vam anar a París i vam aprendre com vendre una col·lecció»
icol·leccions:tardor-hiverniprimavera-estiu); i ha rebut comandes internacionals, de França i el Japó, per exemple. Dins l’estudi de la planta baixa de la vella factoria i asseguda davant la taula on ha imaginat, dibuixat i plasmat infinitat de dissenys, Miriam Ponsa recorda com els inicis van ser durs: «al principi ningú no ens feia cas. No em volien vendre teixits i no em volien confeccionar, perquè no en demanava prou quantitat. No arribava als mínims. A més, la La dissenyadora participa pràcticament en tot el procés de creació. A la imatge, cosint amb una màquina Singer al seu taller del carrer del Bruc
En aquest taller és on es creen els prototipus dels dissenys
logística se’m menjava tot el temps, invertia molt temps a fer comandes i no me’n quedava per dissenyar». Tot i això, Miriam Ponsa i el seu reduït equip –avui són ella, el seu company, una treballadora i dues o tres noies de pràctiques– va rebre una empenta, ja que amb la segona col·lecció que van crear «ja vam anar a París i allà vam tenir quatre o cinc comandes internacionals». Aquesta experiència va ensenyar a la dissenyadora com vendre una col·lecció i li va aportar un petit coixí econòmic. Des d’aleshores i fins avui, el creixement de la firma Miriam Ponsa ha estat imparable. «No vull vendre per un tub» Miriam Ponsa deixa clar des del principi que ella és una dissenyadora independent, una artista que no segueix tendències. Es desmarca totalment de la moda de masses, la de Dolce&Gabbana, Louis Vuitton o Carolina Herrera, que omplen les passarel·les i revistes més mediàtiques. La dissenyadora ho té clar i és contundent: «jo no vull vendre per un tub, jo el que vull és créixer, tenir un bon equip i donar-me a conèixer, però sempre treballant amb llibertat». Davant les veus que critiquen la indústria de la moda i la qualifiquen de banal o inútil, Ponsa replica i assegura que qui opini així «segur que no és creador». Afegeix que «respecto molt que no puguin entendre-ho, però hi ha molta gent que sí que ho entén. A mi m’interessa aquesta gent, amb ells hi puc establir un diàleg. M’interessa molt el concepte, el procés, els mètodes emprats, la funcionalitat, m’interessa tot d’aquest món i no acostumo a banalitzar-lo ni destruirlo amb paraules, sinó que intento construir de la millor forma possible».
Quan Ponsa vol explicar a algú quina és l’essència de la moda que ella i el seu equip creen agafa l’Imaginari, una mena d’àlbum, de recopilació de làmines (vegeu imatges de la dreta), on expressa tot el que hi ha dins del seu cap. Ensenyant l’Imaginari és com si Miriam Ponsa es despullés i mostrés tot allò que la inspira. A l’Imaginari, hi veiem imatges antigues de la fàbrica dels seus besavis. Ponsa detalla que l’ambient industrial «em condiciona molt, sobretot a nivell gràfic; fem servir tampons com els que es feien servir fa anys per marcar la roba». Té un gran interès per les textures i és per això que els dedica un capítol: «m’agrada investigar nous materials, com el làtex, i mesclar-los amb els tradicionals». També té un especial interès per la fusta. Explica que «la fusta ens agrada perquè és viva; la utilitzem en petites dosis; és tot un món. La treballem artesanalment i la fem servir a les soles de les sabates, en petits complements de roba i, sobretot, en el mobiliari de les nostres botigues». La fascinació pel procés artesanal no s’acaba amb la fusta, sinó que es fa extens a altres camps. Es pot dir que la dissenyadora mira el passat per crear peces d’avantguarda. Del procés artesanal la motiva el fet que, segons diu, «és molt intuïtiu, necessita molt temps». Una altra de les pàgines de l’Imaginari la dedica al grup, una idea que volta amb força pel cap de la Miriam. Ponsa explica, mostrant una imatge d’uns castellers, que amb el temps ha après a delegar i que «dins del nostre grup cadascú és una peça clau».
MIRIAM PONSA/ALBA IGLESIAS
UNA DÈCADA CREANT ART PER VESTIR