L'ÀVIA PIRATA by Edicions del Pirata

s’alça a n u t r o e la F r. L’illa d al mig del ma a nt untany m impone n a r de la g El cim ui tocar g l u v e qu sembla es de g t a l p les lenes p el cel i n ó s aurada sorra d ixells a v e d ors de tres per les s t a s n o poca enf t l o M tes. tempes la està l i ’ l e u p q gent sa inis de m o d s ntells. a sota el m a x i ble Ru arèixer p a la terri a f qui la manté a l i s y És ella anta an e dura r a u q a r cad s ment é m o n visible del sol! m u l l la

Quedeu convidats a bord per presenciar el darrer viatge del pirata Roig en el llunyà mar del Carib. No ho oblideu: és un vaixell pirata, en un món de pirates, en un mar de pirates. Burt Lancarter a The Crimson Pirate Robert Siodmak, 1952. S’explicaven del Corsario de Hierro coses increïbles! Se’n riu de les bales! És fort com l’Hèrcules! Ningú el venç espasa en mà! El Corsario de Hierro, escrit per Víctor Mora i dibuixat per Ambrós, 1970. Hisseu les veles al vent, companyes! El mar és casa nostra; l’aventura, el nostre estil de vida, i la fortuna, el nostre destí! Josephine Solà Fountain, pirata empordanesa rebesàvia de l’Assumpta.

1a edició: març de 2019 © Text: Assumpta Mercader i Josep Carrasco, 2019 © Il·lustracions: Pepe Palma, 2019 © Grisos: Josep Carrasco i Pepe Palma, 2019 © Color: Josep Carrasco, 2019 L’àvia pirata és una creació de PALMA&KAKO © Edicions del Pirata, 2019 C/ de la Costa, 74, 08023, Barcelona informacio@edicionsdelpirata.cat www.edicionsdelpirata.cat ISBN: 978-84-17207-14-4 Dipòsit legal: B 1856-2019 Imprès a Booksfactory

Adaptat a la nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. El paper utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables. Edicions del Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és, per tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement. Us agraïm que doneu suport als autors comprant una edició autoritzada d’aquest llibre, i que respecteu les lleis del copyright sense distribuir, escanejar ni distribuir de forma total o parcial aquesta obra, per cap mitjà, sense permís. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne algun fragment.

ASSUMPTA MERCADER JOSEP CARRASCO â&#x20AC;¢ PEPE PALMA

PRIMERA PART

Calabona

CAPÍTOL 1

Una invitació dins d’una ampolla És el primer dia de vacances: els nens ja han recollit les notes i s’han acomiadat dels mestres fins al curs vinent. La Mariona i en Roger estan molt contents, per fi ha arribat el moment de descansar després de tants dies d’escola! A l’estiu, els Corall no marxen de viatge a visitar altres països. Ni tan sols poden anar a passar uns dies en un càmping. És l’època de l’any en què els pares estan més enfeinats. Això, als nens no els amoïna massa, perquè saben que tindran molt de temps lliure per dedicar-se a les seves aficions. La Mariona es vol passar els dies tocant el violí i en Roger té moltes ganes d’anar al casal d’estiu; allà podrà jugar amb els seus amics i fer excursions en bicicleta fins a la platja. Els dos germans es pensen que gaudiran d’un estiu tranquil, però estan molt equivocats. Aquell mateix dia reben una gran sorpresa. Resulta que el carter els ha fet entrega d’un objecte molt estrany: una ampolla de vidre amb un pergamí a dins. L’ampolla ve perfectament timbrada i segellada.

–Rosa, corre, vine! Ha arribat un missatge de la teva mare! –diu el senyor Mateu des de la porta. La Rosa fa un bot d’alegria, ara feia temps no que en tenia notícies! La seva mare és una dona una mica especial, li encanta navegar amb el seu vaixell. Gairebé sempre és en alta mar i quan es comunica amb ells ho fa d’aquesta manera tan curiosa. La Mariona i en Roger coneixen la seva àvia a través de les sorprenents cartes que els envia, perquè, de fet, l’han vist ben poques vegades. La mare obre l’ampolla i llegeix el pergamí:

La senyora Enriqueta Mestral, vídua del capità Garbí, es complau a convidar els seus nets, la Mariona i en Roger, a passar unes setmanes de vacances a la seva mansió de Roca Grossa, damunt el gran penya-segat de la vila de Calabona. La Rosa respira alleugerida. La seva mare no diu gran cosa, però si més no, sembla que segueix bé i que ja torna a estar instal·lada a terra ferma. Que vulgui veure els seus nets és un bon senyal. Prou que ho sap ella, que l’àvia és molt bona dona, però també és una mica excèntrica. –Bé, ja ho heu sentit! L’àvia us troba a faltar. Anireu a passar uns dies amb ella. Estic segura que us ho passareu molt bé!

–Quant temps ens hi haurem d’estar? –pregunta la Mariona. –No ho sé pas. La vostra àvia és una dona una mica especial, ja ho veureu. Tant pot ser que us vulgui allotjar una setmana com tot l’estiu. A en Roger li sembla una idea excel·lent. Li encanta conèixer indrets nous i està convençut que anar-hi serà molt divertit. En canvi, la Mariona rondina. A ella no li cal anar enlloc, només vol tocar el violí. Finalment, la mare la convenç dient-li que se’l pot endur amb la resta del seu equipatge i que allà també podrà practicar. Per sort, poden parlar per telèfon amb l’àvia per acabar de concretar-ho tot. Com que els pares no els poden acompanyar, els nens hauran de fer el viatge sols. Agafaran el tren de la costa i, quan arribin a Calabona, ella ja els estarà esperant. Quan arriba el dia de marxar, s’aixequen de bon matí i es desplacen en metro fins a l’estació del Nord, que és el lloc on s’agafen els trens que van a tots els indrets del país. Van ben carregats: porten dues maletes, una petita motxilla, el violí amb les partitures i la pistola llança llamps del Capità Satèl·lit. El pare, el senyor Mateu, lliura als nens un paper on ha escrit les parades que farà el tren i, encerclat en vermell, el lloc on han de baixar: Calabona. La seva mare els regala una fotografia antiga en la qual surten l’àvia i ella mateixa, quan era petita, davant d’una gran mansió. –Aquí passareu els propers dies –els diu–. És el lloc on vaig néixer, la casa on vivia abans de venir a la ciutat. Hi vàrem tornar fa uns quants anys, però tu, Mariona, eres molt petita i no te’n deus recordar. Ha arribat el moment d’acomiadar-se: es fan un munt de petons i abraçades i els pares s’afanyen a donar-los els 13

últims consells i recomanacions. Finalment, el tren emprèn el seu camí i els dos nens diuen adeu des de la finestra. La mare i el pare han pensat en tot i els han preparat entrepans per al viatge. En Roger i la Mariona se’ls mengen mentre baden tot mirant el paisatge. És entretingut veure com el paisatge va canviant a mesura que avancen. Les grans platges de sorra daurada donen pas a tot un enfilall de petites cales plenes de roques. El tren cada vegada passa per llocs més escarpats, ben a prop d’altíssims penya-segats. Finalment, després de travessar un túnel molt fosc, veuen Calabona. És un petit poble de casetes blanques amb una platja vorejada de pins i un petit port. Darrere la vila neix un penya-segat que va agafant alçària fins que es converteix en un encimbellat turó amb unes parets que cauen a plom sobre el mar. Al dalt s’alça un gran casalot. En Roger s’aixeca d’un bot del seient i, tot esverat, demana a la Mariona la foto antiga, la que els ha donat la mare. Quan la mira, veu que la casa que hi ha al capdamunt de la gran roca és la mateixa que la del retrat. –Fixa’t, Mariona, la iaia viu allà dalt! –diu cridant i assenyalant amb el dit. –Ooooh! –fa la seva germana, que no ha pogut evitar un xiscle de sorpresa.

CAPÍTOL 2

La casa del penya-segat La Mariona i en Roger agafen les seves coses i baixen del tren. Encara estan impressionats per la visió de la casa. L’estació és plena d’altres viatgers que també han baixat a Calabona. Busquen amb deler la seva àvia i pensen que ben aviat la descobriran entre la gent. S’obren pas i proven de trobar-la, però l’andana es va buidant, el tren marxa i la veritat és que ja comencen a pensar que s’han oblidat d’ells. És llavors quan veuen arribar un cotxe antic: és un Mercedes-Benz descapotable, de color blanc, una mica atrotinat i tot ple de rascades. L’automòbil és ben curiós i la persona que el condueix encara ho és més: un home vell, alt, prim i amb gorra de plat, uniforme i ulleres de cul de got. Quan el vehicle s’atura davant seu, el xofer baixa i els obre la porta del darrere. –La Mariona i en Roger, oi? –diu mentre fa una reverència–. Permeteu que em presenti: Tomàs Talp i Tarrassa, al vostre servei! Però em podeu dir simplement senyor Talp. La senyora Enriqueta m’ha enviat per portar-vos a Roca Grossa. Poseu-vos còmodes mentre carrego l’equipatge al portamaletes. 15

La Mariona ajuda el seu germà a pujar al cotxe i li corda el cinturó de seguretat. Els seients són de cuiro vell, força còmodes. –Anem allà dalt, al capdamunt d’aquell penya-segat, oi? –diu en Roger assenyalant la roca sobre la qual es veu la gran mansió. –Exacte! Sembla força lluny, però no us preocupeu, que de seguida hi serem! –contesta el xofer, que ha tancat el maleter d’un cop de peu i ja torna a ser darrere el volant–. Agafeu-vos fort, que marxem! Encara no ha acabat de dir-ho, que el cotxe ja ha arrencat. Va ràpid, massa ràpid pel gust de la Mariona. El vellet condueix com un boig: es mou a batzegades, esquivant els altres vehicles mentre toca el clàxon per demanar pas. De tant en tant, s’acosta perillosament a les voreres i els vianants aterrits s’han d’apartar fent tota mena de salts i moviments sobtats. –T’has saltat un pas zebra i vas en contra direcció! –li crida la Mariona. –És que no m’hi veig gaire, però tranquils, que ja toco la botzina ben fort per no atropellar ningú!! La Mariona s’està començant a atabalar; en canvi, en Roger no para de riure, s’ho està passant la mar de bé. La velocitat li encanta! En un tres i no res el cotxe travessa la petita vila i comença a enfilar-se cap a dalt del cingle. La carretera cada vegada és més estreta i voreja tota l’estona un altíssim precipici. –Hauria d’anar una mica més a poc a poc! –li diu la Mariona, tota enfadada mentre s’agafa ben fort al respatller del seient del davant. –No us preocupeu pas! No m’hi veig gaire, però el meu nas i les meves orelles funcionen de primera! Seguint l’olor

de la brisa marina i els crits de les gavines sé que vaig pel bon camí! –I com sap quan ha de girar per agafar els revolts? –insisteix la Mariona. –Oh, bé, alguna vegada m’he estimbat, però això rai! En aquesta zona el mar és molt profund, com a màxim en sortirem remullats i amb un constipat!! La Mariona respira alleugerida quan, per fi, arriben davant la casa. Per entrar-hi, el cotxe ha de passar per sota d’un gran arc de ferro, que s’aguanta gràcies a dos immensos pilars de granit. Dalt de tot, es pot llegir la inscripció: “Roca Grossa”. El xofer no acaba d’encertar el camí i s’emporta un tros de pilar fent un soroll tan estrepitós que la Mariona i en Roger pensen que, de l’ensurt, el cor els sortirà per la boca. Finalment, el vehicle alenteix la marxa i s’endinsa a la propietat per un llarg corriol que puja costerut fins al capdamunt del turó. El casalot és impressionant: un enorme edifici de dues ales amb una torre alta en un dels costats coronada per un petit mirador i un parallamps on giravolta un penell metàl·lic amb forma de gavina. Al pati de la mansió, davant dels esglaons que duen a la porta de l’entrada, hi ha un petit comitè de benvinguda format per tres personatges: un majordom alt i elegant, molt posat i tibat; un gegant amb la pell de color cafè amb llet, vestit de jardiner amb botes i barret de palla, i un xinès molt baixet amb davantal i barret de cuiner. El senyor Talp frena just davant seu i els obliga a saltar enrere per no ser atropellats. El majordom es posa dret de seguida mentre s’espolsa els pantalons i els fa una reverència quan els obre la porta del cotxe.

–Benvinguts a Roca Grossa! Hipòlit Polit, majordom de primera a la seva disposició. Permetin que els presenti la resta del personal: el senyor Sim, el nostre jardiner, i el senyor Txang, el nostre cuiner. Al senyor Talp, el nostre xofer, ja han tingut el plaer de conèixer-lo. Facin el favor d’acompanyar-nos. La Mariona i en Roger baixen del cotxe i els segueixen. El majordom, el cuiner i el jardiner porten les maletes i al darrere hi ha els nens que, per primer cop, es pregunten com deu ser la seva àvia. De fet, no en saben gran cosa i estan molt encuriosits. Després de creuar les enormes portes de roure de l’entrada, el seguici travessa un ampli vestíbul i, tot seguit, s’enfila per una gran escala de pedra. Els dos germans estan ben sorpresos i s’ho miren tot amb uns ulls com unes taronges. La barana de marbre, els quadres de les parets, les catifes... Tot fa molt de goig! Comparat amb el petit edifici de dos pisos on viuen amb els pares, allò sembla ben bé un hotel! Quan són al primer replà el majordom s’adreça als seus ajudants: –Dipositeu l’equipatge dels senyors a l’habitació de la torre del penya-segat, si sou tan amables. Després fa un senyal als nens perquè el segueixin, encara han de pujar dos replans més. Quan arriben al final de l’escala assenyala una porta i diu als convidats: –Suposo que tenen ganes de saludar la seva àvia. Endavant, és aquí mateix, a la sala de cosir. En Roger i la Mariona s’acosten a l’habitació una mica cohibits i miren dins. El primer que veuen és una mena de cobrellit immens, fet de trossos de roba de diferents colors. Ocupa gairebé tot el terra de la sala i acaba a la falda d’una senyora petita que, asseguda en una butaca, 19

en cus la vora. Duu ulleres i els cabells blancs recollits en un monyo. Realment sembla molt enfeinada! L’Hipòlit s’aclareix la gola i els anuncia: –Ehem, ehem! Senyora Enriqueta, els seus nets! La dona aixeca la mirada i el seu rostre dibuixa un somriure, després es posa dreta amb una agilitat sorprenent i avança per sobre d’aquella gran tela amb els braços oberts. Just en aquell moment, el sol ponent entra per la finestra. Els colors vius (magenta, taronja i vermell) de la catifa s’il· luminen de sobte i agafen uns fantàstics tons irisats. Quan arriba on són els seus nets i els abraça, sembla que tots tres estiguin damunt de l’arc de Sant Martí. –Ohhh! Que grans que sou! –exclama mentre els abraça molt fort. En Roger riu satisfet i la Mariona està tan sorpresa que no sap què dir. De sobte li arriba la flaire d’un perfum, una agradable barreja de sal de mar i fruites tropicals. Una fragància que no ha olorat mai i que li fa preguntar, encuriosida: –Àvia, fas molt bona olor! De què està fet aquest perfum tan bo? La senyora Enriqueta se la mira amb els seus ulls blavíssims i, amb un somriure entremaliat, li contesta: –T’agrada, oi? És d’una colònia que m’agrada molt. Me la regalava el teu avi i encara la faig servir. És l’olor de l’aventura!