El m eu ri noc eron t t ambé m enja creps

—Mare! Mare! —va cridar la Dàlia—. Hi ha un anim...

—Explica-l’hi al teu pare —la va tallar la mare—. L’agafarà amb un pot i el llançarà per la finestra.

—Pare! Pare! —va cridar la Dàlia—.

Hi ha un animal molt...

—Sst! —la va tallar el pare—. L’aranya pot esperar.

—Si no és una aranya! —va protestar la Dàlia—.

Es un gran RINOCERONT, púrpura.

Però NINGÚ NO LI VA FER CAS, com sempre.

—Au, va, Rino —va dir la Dàlia—, ja n’estic ben tipa.

Aleshores el rinoceront li va fer unes pessigolles amb la banya. Però ella estava tan trista que no va riure.

—La mare i el pare no m’escolten mai —li va confessar—. És com si estiguessin molt lluny d’aquí, en un altre planeta. El rinoceront va sospirar profundament, obrint aquells grans narius morats.

—Em sap greu, Rino —va dir la Dàlia—. La teva família també deu ser molt lluny d’aquí, oi?

El rinoceront va assentir amb el cap, i una llàgrima lila li va rodolar per la galta.

Pobrissó!