Minuet: L’arribada dels convidats

Les dues obres que integren aquest programa comparteixen una característica: començaren amb malfat, però ambdues acabaren obtenint l’estima del públic i el reconeixement internacional.

Beethoven va escriure el Concert per a violí i orquestra l’any 1806 perquè l’interpretàs el jove violinista Franz Clement, però no va enllestir la partitura fins dos dies abans de l’estrena, així que varen tenir molt poc temps per assajar l’obra i, segons alguns testimonis de l’època, l’estrena no va ser tan lluïda com s’esperava. Per la seva banda, Prokófiev s’interessà per compondre una obra sobre el drama Romeu i Julieta, de Shakespeare, projecte pel qual també mostrà interès el ballet del Teatre Kirov, però que finalment no s’arribà a materialitzar. Durant l’estiu de 1935, Prokófiev treballà intensament en aquesta partitura, després d’arribar a un acord amb el ballet del Teatre Bolxoi; però aquest, al capdavall, també rebutjà l’obra.

En el cas del Concert per a violí, la reestrena de l’obra a Londres l’any 1844, amb el violinista Joseph Joachim, de només dotze anys, permeté revalorar-la en tota la seva dimensió. En les primeres audicions de la partitura, molts degueren restar bocabadats davant un concert tan innovador des de les primeres notes, car els minuts inicials semblen formar part més aviat d’una peça simfònica, amb una exposició que condueix a un possible clímax. Però tot aquest procés queda interromput per una de les entrades de l’instrument solista més precioses i difícils d’oblidar de la literatura instrumental: el violí s’aixeca, únic, amb la seva veu enèrgica i afilada,

UN MAL COMENÇAMENT, PERÒ UN BON FINAL. BEETHOVEN I PROKÓFIEV

Barbara Duran

segur d’ell mateix però deliciosament expressiu. Un motiu orquestral de cinc notes que apareix a l’inici es repeteix al llarg del primer moviment i cohesiona internament part del material musical.

Era costum que, al final del primer temps, l’intèrpret executàs una cadència virtuosística, que solia escriure el compositor. Però, com va fer en alguns dels concerts per a piano, Beethoven tampoc no escriví cap cadència per al Concert per a violí, sinó que la va reservar a la capacitat d’improvisar del solista. Així que, com Clement, els intèrprets posteriors toquen, si volen, la seva pròpia cadència al final del primer temps.