Solo y cor (Gabriel, cor). I amb força entonen els seus

Si hi ha una música que funciona en totes les ocasions, aquesta és la de Georg Friedrich Händel. La seva harmonia apareix sempre fresca, senzilla i d’una gran bellesa constructiva. I aquestes qualitats eren i són reconegudes tant pel públic com pels col·legues de professió.

Quan Franz Joseph Haydn va acabar la seva llarga etapa — trenta anys— com a músic al servei de la família Esterházy, a l’interior d’Hongria, es va dedicar a viatjar, i l’any 1791 visità Londres per primera vegada. Aquest viatge ha proporcionat moltes alegries als melòmans d’èpoques posteriors, perquè com a mínim dues grans obres foren gestades durant aquesta eixida: la simfonia Londres i l’oratori La Creació. Aquesta darrera obra, precisament, fou inspirada per l’assistència a una sèrie de concerts a la capital britànica, on Haydn pogué renovar la seva admiració per Händel: sabem que va tenir ocasió d’escoltar Israel a Egipte i El Messies, així com fragments de Judes Macabeu, Esther, Saul i Deborah. Sembla que durant la seva estada a Londres li presentaren un libretto, probablement anònim, en què es descrivia la creació del món a partir de l’obra El paradís perdut, del poeta anglès del segle XVII John Milton, i dels texts bíblics del Gènesi. Quan ja havia tornat a Viena, el 1795, Haydn lliurà aquest text al baró Gottfried van Swieten, i li demanà que, a més de traduir-lo de l’anglès a l’alemany, en retallàs seccions per adequar-lo a una possible estructura musical. Així, Haydn va començar a compondre l’oratori devers el 1796 i l’estrenà el 1798 a Viena. Molt aviat l’obra va ser interpretada arreu d’Europa.

Escrit per a una orquestra clàssica, cor i veus solistes, són aquestes darreres les que narren l’acció, encarnant els papers dels arcàngels Gabriel (soprano), Uriel (tenor) i Rafel (baix). L’oratori està estructurat en tres grans parts, que corresponen a tres etapes en la creació del món: els quatre primers dies es narren en la part I, la creació de plantes i animals es plasma en la segona part, mentre que la tercera part refereix l’aparició d’Adam i Eva, representats per un baix i una soprano.

L’obertura inicial és un dels moments més famosos de l’oratori. Haydn encapçala La Creació amb un acord ampli i extens, una mena de referència al logos, a la paraula divina que desencadena la creació de totes les coses. A continuació, el material musical apareix vaporós i dibuixa formes arpegiades i breus motius musicals que serveixen per descriure el caos primigeni, el qual serà organitzat just després per un ritme en forma de batec constant, una gran màquina que mou a l’ordre, la música de les esferes sintetitzada en aquesta famosa introducció.

LA CREACIÓ DE TOTES LES COSES

Barbara Duran

Haydn, igual que Händel ja havia fet en el seu temps, usa la tècnica dels madrigalismes o word paintings: per tal de subratllar la importància de certes paraules, les associa a determinats intervals o motius melòdics. Així ho fa, per exemple, amb la paraula dolor, sobre la qual usa una clara dissonància. Aquesta tècnica és especialment present en la part II, la dedicada a la creació de plantes i animals.

Una aura lluminosa presideix bona part d’aquest oratori, que presenta elements d’una tradició germànica a la qual Haydn no renuncia: la didàctica d’ensenyar la Bíblia, que és cantada i escenificada per al poble. Tota la magnificència de la creació es fa present en el coral final, amb la plenitud de l’orquestra i el cor, i també de les matemàtiques aplicades al domini contrapuntístic.

Haydn, com Händel, tenia molt bon caràcter, però ambdós eren homes de negocis. Així que procurà que l’oratori tingués dues versions, una en alemany i l’altra en anglès, i fins i tot n’arranjà discretament algunes melodies per tal d’ajustar-les als texts en cadascun dels idiomes. Una bona mostra que la creació presideix, en tots els àmbits, aquest esplèndid oratori; però també l’eficiència i la visió de futur.