Saturn, el portador de la vellesa

NATURA I MÚSICA DEL COSMOS

Bàrbara Duran

CAT

Al llarg del Romanticisme es desenvolupà dintre del món de la música l’associació entre la imatge pictòrica i la imatge musical, sovint relacionades amb un paisatge natural, característic i únic. Aquí s’ha de distingir el que és exòtic del que és sublim; un paisatge sublim impressiona perquè ens remet a arquetips com la força indomable, allò irresistible, el secret de la natura.

Cap al 1829, Mendelssohn viatjà al Regne Unit, on visità la cova de Fingal —a l’illa de Staffa— amb una curiosa formació de blocs hexagonals de color negre. Aquest paisatge únic inspirà Les Hèbrides, una obertura on tota l’orquestració ens porta ja des dels primers compassos al mar, a les ones, a l’esplendor de l’espai físic modelat per la sal i l’aigua, que esdevé una metàfora de les experiències vitals, dibuixades per la natura indomable. Èxtasi i misteri musical presideixen una obertura magnífica, lliure, que no és més que un poema sonor.

Molts crítics assenyalen la semblança del concert per a violí de Brahms (1879) amb el disseny dels seus concerts per a piano. L’extrema dificultat d’aquest concert fou consultada amb el seu íntim amic i excel·lent músic Joseph Joachim; Brahms planejava un gran concert en quatre temps, cosa que finalment no feu. Però el seu primer moviment, Allegro non troppo, és de gran calada, llarg i complex en el seu desenvolupament i en la seva execució, perquè necessita de digitació acurada i específica. L’Adagio és d’una bellesa delicada, mentre que el tercer moviment, un rondó, és clàssic en el seu disseny, però ple de la passió brahmsiana, mai descambuixada i sempre sota control; però passió al cap i a la fi.