LA FESTA COM A ANTÍDOT, POR HÉCTOR CÀMARA

LA FESTA COM A ANTÍDOT

Pràcticament des de la Il•lustració (i estem parlant del segle XVIII), la celebració festiva ha sigut atacada des de la intel•lectualitat, que l’ha vista com una mena de retorn a les essències animals de l’ésser humà, portat pels seus instints més primaris. No debades, la festa sempre està relacionada amb moments d’efusivitat que podríem dir irracional i de sexualitat exaltada, sense oblidar els banquets amb profusió de menjar i beguda. Qualsevol persona que, des de fora, ho veu i que, més o menys, té un comportament cívic i civilitzat, no pot més que rebutjar aquest món de l’excés. Aleshores, per què continuem fent festa? Per què les administracions públiques inverteixen diners, i no pocs, en activitats que les fomenten? Molta gent crítica, dins d’aquest posicionament il•lustrat, clama per anar aïllant-les. En canvi, altres proven de justificar-ne l’existència gràcies a la tradició, un concepte, com a poc, esvarós i perillós. Evidentment, conservar la tradició és molt important, ja que ens permet arrelar-nos a un territori i vincular-nos a una comunitat amb la qual ens sentim identificats. Però, també és cert que totes les tradicions no són salvables, perquè resulten als nostres ulls, cada vegada més acostumats als drets humans i als drets dels animals, injustes, salvatges o desproporcionades. Açò, que certament només n’afecta una part, ha donat mala fama a tot allò que és considerat tradicional, que s’ha vist com a incompatible amb el “progrés”. Però les tradicions (i les festes que hi estan aparellades) no són només elements carregats d’historicitat, també estan ancorats al present: per a bé i per a mal, beuen de la manera com funciona el món en l’actualitat i del que ens defineix com a persones i com a grup, ja que, en bona part, reflecteixen els nostres desitjos i aspiracions. Per aquest motiu, les festes tradicionals que no són capaces de formar part de la nostra societat, perquè no s’hi veu reflectida, deixen de ser acceptades i acaben abandonades, quan no estigmatitzades socialment. De la mateixa manera, dins del nostre context cultural i des de l’actualitat, som capaços de crear festes pròpies, algunes de les quals adquireixen gran notorietat i acceptació, com és el cas de la celebració de l’Orgull LGTBI. Vulguem o no, les festes, siguen tradicionals o modernes, estan contínuament presents en la nostra vida i, a pesar de ser societats cada vegada més avançades, no som capaços de desfer-nos-en. Per què deu ser? La resposta és ben fàcil, almenys des de l’antropologia: les festes tenen una eficàcia clara en el desenvolupament de l’ésser humà (si en voleu saber més, vos recomane que llegiu el dossier “El gen festiu” del núm. 75 de la revista de divulgació científica Mètode). Les celebracions festives apareixen des de ben antic amb l’objectiu de fer possible la vida social, és a dir, de crear un context adequat per a les relacions socials de grups grans, ja que, segons anaven creixent les comunitats humanes, era més complicat establir elements de cohesió i identificació. Aquesta finalitat primigènia de les celebracions festives encara té una gran actualitat i se’ns apareix com del tot necessària, sobretot en un món que tendeix a l’individualisme i la competitivitat interpersonal. El nihilisme contemporani que ens aliena només pot ser contrarrestat per la festa, d’ací la seua vivacitat a pesar de tots els moviments intel•lectuals i polítics per controlar-la i sotmetre-la. Com a humans, la festa ens és necessària i útil. És molt fàcil posar exemples de com les festes són capaces de generar cohesió social i identitat de grup, però em centraré en un cas especial d’Elx, la Nit de l’Albà. Tots sabem de què va aquest acte, del qual ja tenim notícies a finals del segle XVI, encara que no sempre ha sigut com el coneixem hui. Ja no il•luminem les finestres de les cases amb foc ni disparem arcabussos i canons, però hi ha un fet que no ha canviat després de tant de temps: la participació col•lectiva massiva. El que més m’ha emocionat de sempre no era tant viure una celebració única i espectacular com disfrutar d’una població completa que participa en el llançament de focs d’artifici.

Tots formem part de la celebració i tots col•laborem en la seua bellesa. Mires on mires només veus gent dalt del terrat que fa el mateix que fas tu de manera sincronitzada i emotiva. És un ritual en què sabem perfectament els passos que donarem: sopar, pujar al terrat, llançar focs (els més atrevits), contemplar la palmera de la Mare de Déu, recordar-te dels teus, menjar meló d’aigua i desitjar que tots estiguem de nou junts l’any que ve. No és el foc o el soroll el que fa extraordinària la Nit de l’Albà, és especial perquè, quan veus la família, els amics i els veïns al teu voltant, sents que formes part d’alguna cosa que et lliga amb els altres.

Tots a una deixem de caminar pels carrers per a caminar pels terrats i veure’ns en l’altura, a tocar del cel. El que passa el 13 d’agost a Elx explica –i només n’és un exemple entre molts– aquest significat últim de la festa, de tota festa, fer-nos sentir que formem part d’un grup del qual podem dir que és el nostre. Participem, doncs, de les festes, sense prejudicis, i deixem-nos portar per allò que ens fa realment humans: compartir.

Hèctor Càmara i Sempere Universitat d’Alacant