Els caputxins i Santa Eulàlia

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESA

Arxiver dels Caputxins

Arribats l’abril de 1578 els primers frares caputxins al Principat de Catalunya, després d’un breu sojorn de caràcter provisional a la rectoria de Sant Gervasi de Cassoles, i poc després d’haver exercit els frares fundadors durant unes poques setmanes com a custodis de la barcelonina capella de Santa Madrona a la muntanya de Montjuic --on, posteriorment, els caputxins hi retornarien, novament, l’any 1619--, aquells religiosos caputxins vinguts d’Itàlia a implantar a Espanya la reforma franciscana dels caputxins acceptaren, en el mes d’agost de 1578, la cura pastoral de la casa i la capella de Santa Eulàlia edificada a la Vila de Sarrià, que els cedia el patrici Joan Terré. El senyor Joan Terré, que vivia a la plaça de Santa Anna de Barcelona, a casa seva hi posseïa un cavalcador conegut popularment com la “Pedra de Santa Eulàlia”; un pedrís, o marxapeu, que la santa, segons la tradició, hauria usat habitualment per ajudar-se a pujar a cavall quan retornava a la seva casa sarrianenca. Durant l’Any Franciscà de 1926-1927 aquesta “Pedra de Santa Eulàlia” que encara es conservava a la plaça de Santa Anna, els frares convent de Sarrià --encapçalats pel seu guardià, el recent beat Frederic de Berga— pregaren al seu propietari, el senyor Manuel Farguell --un prohom que provenia d’una família d’origen berguedà--, que els cedís el cavalcador de Santa Eulàlia. Aquest cavalcador és un voluminós bloc de pedra romana de travertí que, l’any 1928, fou integrat a l’espai arquitectònic de la placeta del convent dels caputxins de Sarrià, on encara roman al peu de les escales d’accés a l’atri. Els caputxins de Catalunya han manifestat tothora una gran devoció a Santa Eulàlia; una màrtir que els frares han esguardat com la “mare” de la Província caputxina tal com, molt bellament, ho expressà l’any 1716 el pare Atanasi de Barcelona en el text de la dedicatòria del cerimonial i consueta dels caputxins catalans. A propòsit de la devoció eulaliana dels caputxins, el gran escriptor Jacint Verdaguer --en el poemari que dedicà a Santa Eulària (sic) editat l’any 1899--, hi narrà que: “En los baixos de la casa número 9 de la plaça de Santa Anna, s’ensenya un rústech pujador de cavall, com los de nostres masos, anomenat Pedra de Santa Eulària, ahon quan [la santa] venia a costura a Barcelona, diuen que baixava del jument, que deixava allí mateix en una casa que hi havia. Segons els senyor Farguell, propietari de la actual, és tradició de sa família que en altre temps venien a veure eixa pedra los Pares Caputxins, tal vegada’ls del Desert, y que tot mirant-se-la es llevaven les sandàlies i resaven a sa Patrona”. Sobre la història de la capella del Desert de Sarrià, Francesc Carreras Candi en els seus escrits féu esment de la construcció l’abril de 1463 d’una nova capella dedicada a Santa Eulàlia, que fou edificada en el mateix indret on, posteriorment, s’establiren els caputxins “a la font dita de Santa Eulària”, ubicada molt a prop del lloc on la tradició suposava que hauria estat la residència de la santa “al costat de la capella de Santa Eulària los Caputxins hi alçaren son monestir en 1578. Se’l nomenà lo Desert, i era de reduhides dimensions y notable per sos jardins y bosch ple d’esculptures a les darreries del segle xviii y començament del xix”. Aquestes escultures eren obra del caputxí de fra Jaume dels Sants (: Jaume Castelló, 1741 - 1811), un reputat escultor sarrianenc que havia ingressat als caputxins en una edat força madura, quan tenia cinquanta-sis anys, i tingué cura d’embellir amb expressives imatges l’horta i el jardí del convent de Santa Eulàlia, al Desert de Sarrià; unes imatges que causaren l’admiració de Carles IV i de la família reial espanyola quan visitaren aquest convent l’any 1802. En ocasió dels quatre segles de presència caputxina a Sarrià, l’any 1978 el pare Basili de Rubí escriví que “arribats els caputxins processionalment a la casa de Santa Eulàlia de Sarrià, i descarregats dels seus utensilis, a

poca distància de la casa i capella plantaren la creu de Crist [...] i que deixava llegir la inscripció següent: “Esta es la primera cruz / que nuestra religión sagrada / en España vio fundada / para gloria de Jesús. 1578”. El bosc selvàtic del Desert de Sarrià, situat al peu mateix de la serra de Collserola, el configurava una arbreda, força espessa, que envoltava el convent de caputxins; allí els pares fundadors, Arcàngel d’Alarcón i Llorenç d’Osca, hi feren construir algunes ermites. Aquestes construccions junt amb la vida d’anacoreta o eremítica que hi duien els primers caputxins, motivà que l’ indret passés a anomenar-se popularment “El Desert” de Sarrià. La vella església conventual dels caputxins de Sarrià fou remodelada després de l’exclaustració de 1835 ran de la construcció de l’asil anomenat “Institut del Desert de Sarrià”; una institució assistencial “per a obrers invàlids”. A mesura que avançava el segle xix, durant el període de la Renaixença catalana i coincidint amb el procés de la restauració alfonsina, quan les lleis antireligioses hispanes foren una mica més tolerants i quan s’obrí la possibilitat de la reobertura de convents i monestirs, els frares caputxins pogueren agrupar-se novament i dur vida en comú a la Vila de Sarrià. Els religiosos intentaren recuperar l’antic convent del Desert, però no els fou possible puix que havia passat a mans privades. Llavors es pensà en la construcció d’un altre edifici conventual que se situà a l’extrem de la Vila de Sarrià, en uns terrenys que cedí la família Ponsich. Això s’esdevenia el 24 de febrer del 1887, quan es procedí a beneir la primera pedra de la nova edificació dissenyada per l’arquitecte Eduard Mercadé. El nou convent, per disposició dels donants, havia de comptar amb una església dedicada a Santa Anna com a titular i a Santa Eulàlia com a co-titular.

El juliol de 1936, durant la revolta i guerra civil espanyola, el convent fou saquejat i incendiat. En la postguerra la reconstrucció de l’edifici anà càrrec del poeta i prestigiós arquitecte Pere Benavent, membre del terç orde dels caputxins. El 28 de novembre de 1942 tingué lloc la cerimònia de consagració de l’actual església, efectuada pel caputxí Maties Solà i Farell. En un altre article us parlaré, si a Déu plau, sobre els antics jardins i bosquet del Desert de Sarrià. ■