Exaltació de les Falleres Majors i Corts d’Honor de la Vall d’Uixó · · · · · · · · · · · · · · · · · Pàg.36 a

Discurs del mantenidor de l’acte d’Exaltació

de les Falleres Majors de la Vall d’Uixó 2019 i les seues Corts d’Honor

Paco Moreno Miquel nasqué a Castelló de la Plana el 1987, havent crescut i viscut tota la seua vida a la Vall d’Uixó; on va cursar els seus estudis de primària i secundària al col·legi La Moleta i l’IES Honori Garcia respectivament.

El seu lligam amb les nostres Falles li ve des que va nàixer, moment en què ja començà a pertànyer a la Falla L’Ambient, heretant dels seus pares l’amor per la festa. Així, fou el President Infantil d’aquesta comissió l’any 2000. I, més tard, es convertiria en el primer faller de la ciutat en haver presidit ambdues comissions (infantil i adulta), sent el President de L’Ambient des de les Falles del 2008 fins a les del 2012.

Sempre vinculat a fons, doncs, a les responsabilitats organitzatives dins les festes josefines, va ostentar el càrrec de Vicepresident 1r de Junta Local Fallera l’exercici faller 2015-2016. A més, ha exercit diverses voltes com a presentador a les exaltacions de les Falleres Majors de la falla que presidí, demostrant en tota ocasió la seua desimboltura i capacitat d’oratòria.

Amics fallers, bona vesprada.

Encara no sé ben bé que faig ací, a un lloc que han ocupat grans personalitats de la cultura. Jo no tinc un gran currículum, sóc un treballador més que sobreviu a aquests temps de la forma més digna possible. Així que, després de pegar-li moltes voltes al cap pensant en encaminar açò de la millor forma possible, i no acabar com Camot, he decidit que faré allò que crec que he de fer; tenint en compte que no sóc poeta, ni escriptor, tampoc un famós estudiós ni orador. Parlaré de Falles.

El meu nom és Paco Moreno Miquel, i odie les Falles. Sí, odie les Falles i tot el que les envolta. Odie el soroll dels coets al carrer, odie la música de xarangues. Odie els carrers tallats per monuments de cartró que, després de molestar durant 5 dies al veïnat, senzillament es cremen? Odie el desordre creat en la casa d’un faller després de la setmana de Falles, quan no sap quina roba ficar-se, en lo fàcil que és vestirse amb la roba de la falla. Odie els bunyols, la xocolata i la mistela, l’aigua de València, les traques i el fum. L’olor de pólvora, a flors i a empedrao. El so de dolçaina, el toc del tabal, odie les festes fins a la matinada. Odie tot açò i més, i és que... com odie les Falles...

Com es pot no odiar una cosa que, tot i intentar que desaparega de la teua vida, és impossible d’arrancar del teu interior? És com un mal vici que saps que pot aplegar a ser perjudicial per a la salut, però no pots deixar-lo. La culpa de tot la tenen els meus pares, em varen parir faller. Encara que, pensant-ho bé, crec que el problema de tot el que em passa és que he nascut a un poble faller.

Sí, ara molta gent pensarà: Home, això de faller...? Doncs sí, faller. Resulta que, per molt que els pese a alguns, hi ha moltes generacions de vallers que, siguen fallers o no, associem el 19 de març amb la nit en la qual a la Vall es cremen les falles. Eixa nit màgica en la qual els carrers tornen a estar oberts perquè el trànsit circule amb normalitat, fins que aplega Sant Vicent!

Les Falles, eixa festa que té el poder de donarte el que al dia següent et pot llevar. Eixa festa que es caracteritza pel costum de lluir bandes, insígnies, joies, corbatins, estandards... Símbols d’unió entre les persones d’una mateixa falla, però de desunió amb les falles veïnes.

Sé bé que tots són sabedors de què en les Falles de la Vall, com en tots els llocs, hi ha divisió d’opinions; hi ha trifulques i, en moltes ocasions, malestar. Els fallers, refugiats baix els estandards de les nostres falles, ens dediquem a predicar que som els qui tenim la raó absoluta; que som fallers “de pura cepa”, que som el model de faller a seguir. Però no ens adonem que hi ha tantes formes d’entendre i de viure les Falles com fallers. La vida dóna tantes voltes que potser hui adorem les Falles, i potser demà les odiem. Fins i tot potser algú renegue de les Falles del seu poble, i que el seu fill o filla li demane apuntar-se, i trobe que és fins i tot divertit! Potser inclús que una Fallera Major Infantil de la ciutat decidisca ser Regina d’unes festes patronals... Per què no? Si és que ja ho deia el meu avi: “Les banderes no porten res bo, tan sols ens encasellen i ens divideixen”.

Els fallers som, per regla general, gent lluitadora; que nada a contracorrent, que busca les alternatives a allò que es pot considerar com “normal”. D’això els fallers de la Vall entenem molt. En un poble taurí per definició, no és fàcil fer un lloc per a una festa com les Falles durant més de 30 anys. Recorde quan jo era menut que la frase típica que s’escoltava era: T’agraden les Falles i els bous??? Amb cara de sorpresa! Qui em coneix sap que la meua vena taurina no ha seguit evolucionant dins de mi, però seguisc sentint-me un enamorat de tota classe de manifestació conjunta de la gent del meu poble que s’uneix per passar-ho el millor possible; és a dir, fer festa.

A la Vall tenim la sort de viure al poble amb més festes del món. Deixant a banda els problemes d’aparcament i els carrers tallats, és meravellós veure passar els anys amb les seues festes. És que a la Vall ho celebrem tot! Tenim una festa per cadascun dels Sants existents. Tant és així que, a les portes del cel, Sant Pere ha penjat un cartell que diu: “No queden sants disponibles. Els tenen tots a la Vall!”.

Fins fa poc jo els haguera dit que les Falles són una forma d’entendre el món i que no les canviaria per res; però després d’analitzar i reflexionar sobre açò, em vaig adonar que, realment, les Falles són un mitjà perfecte per canviar-lo. I el món va canviant... Eu, si va canviant! I com el món canvia, les Falles ho fan amb ell. Només cal fixar-se en el paper de la dona al món faller, en la seua evolució. Sempre s’ha dit que les Falles és una festa per a les dones, en la que s’exalta la figura de la Fallera Major com a representació màxima de la bellesa de les dones d’una falla. Per sort, tot açò ha canviat; i el dia de hui les dones són el pilar fonamental d’aquesta festa per motius evidents que no tenen res a vore amb la bellesa ni el saber estar. Presidentes de falla, pirotècniques, poetes i escriptores, escultores, pintores, pentinadores, modistes i indumentaristes, orfebres, joieres, sabateres, tresoreres, secretàries, delegades, cuineres, directives, mares, floristes, dissenyadores, músics... Doncs no sé jo que pintem els homes ací!?

Sense anar més lluny, anem a veure dades del món faller a la Vall. La suma dels membres de les directives de les falles de la nostra ciutat és de 147 fallers, dels quals 95 són dones; quasi el 70%. Quan em va aplegar aquesta informació em vaig sentir alleujat. Les Falles, eixa festa que ha pres com a símbol a la dona valenciana, és per fi i més que mai una festa feta per dones i per a la resta del món. I ací, a l’escenari, 4 xiquetes i 4 dones que representen el futur i el present, no tan sols d’una festa, sinó d’un món. I al centre d’aquest món, elles: Laura i Carolina.

He d’admetre que em sentia un poc confós al pensar en què dir d’aquest grup de dones i xiquetes. Pareixen ser tan diferents... I, de fet, ho són; cadascuna amb la seua personalitat. Així que vaig optar per ficar informació sobre la taula, i després jugar a trobar les coincidències! Com em temia, a la fi, són més les coincidències que les uneixen que les diferències que les allunyen. Totes elles nascudes falleres i enamorades del món faller, tot i que per a alguna enguany serà el seu segon any com a fallera.

Entre totes van acordar que: Les falles són divertides, tot i que no tot és or el que rellueix. Hi ha moments en els quals la diversió passa

a ser cansament, desordre... Quants vestits de valenciana poden aplegar a haver-hi en el menjador d’una casa? I quants adreços a la taula? Tot formant un caos organitzat que tan sols les encarregades de vestir a la fallera en qüestió, generalment les mares, saben com controlar.

Però el pitjor moment és el de la dutxa! No pensen malament, em referisc al moment en què el pentinat ha de perdre forma baix l’aigua. Els peus tornen al seu estat normal al baixar dels tacons, la persona es relaxa; però ha de tornar a pentinar-se, vestir-se, arreglar-se per tal de tornar a un altre acte de seguida. Però elles ho faran, ho faran una vegada rere l’altra, perquè el càrrec que han assumit molt gustosament els ho exigeix. Entre elles tenim des d’aspirants a models, passant per futures mestres, policies, o fins i tot una futura bombera. Intel·ligents totes elles, van saber què dir en cada moment, inclús en algun moment patint algun “sincericidi” degut a la curta edat d’alguna d’elles i la seua espontaneïtat. Però amb allò que em quede de tot és amb el fet que totes coincideixen que el més important de les Falles són les persones. I que, com ens passa a tots els fallers, el seu any acaba el 19 de març i comença el 20.

Aquesta vesprada estem ací perquè, tant Carolina com Laura, junt amb les seues famílies, han decidit fer un pas endavant per fer realitat el seu somni de ser Falleres Majors de la ciutat. I no és d’estranyar, ja que les dos són xiques amb les idees molt clares; Carolina amb el que fa referència al seu futur, i Laura amb el que la vida li ha donat per convertir-se en la dona que és avui.

Després d’escotar-les una estoneta, observarles, i intentar comprendre-les; vaig entendre perfectament el que tenia al davant. Per un costat, Carolina. Senyors, aquesta xiqueta ha de ser una dona adulta atrapada en el cos d’una xiqueta de dotze anys. Quina forma de parlar, quina forma d’expressar-se; no hi ha alcaldessa que la pose nerviosa. I açò de ser fallera? Ho porta molt bé! Tot i la seua curta edat, Carolina és tota una veterana. A més, ha tingut una bona mestra, Claudia, la seua germana major. Ser Fallera Major Infantil de la ciutat és l’últim que li queda per fer a Carolina dins del món faller infantil, i els seus pares, com ja feren amb la seua germana, no escatimaran esforços perquè aquest any siga la xiqueta més feliç del món.

Els puc assegurar que Carolina té clar el que vol fer amb la seua vida. Em va sorprendre molt quan em va dir el que vol ser de major... Notària! Em va explicar que el que pretén és guanyar molts diners. Vaig intentar ferli entendre que els diners no ho són tot en la vida, i després d’una xicoteta discussió em va aclarir el següent: Ella vol guanyar diners per tal de tindre una casa molt gran perquè els seus pares visquen amb ella i cuidar-los quan siguen vellets. Senyors, si tenen l’oportunitat, paren-se i tinguen una conversa amb ella; els assegure que no quedaran indiferents. Per l’altra banda, Laura. Em declare públicament fan d’aquesta dona. Exemple de dona lluitadora, Laura ha fet de la seua vida una ruta constant, però sempre amb un destí determinat: La felicitat. Arribà a València, més concretament a Benimàmet, des de Madrid amb els seus pares amb 6 anys; i de seguida caigué enamorada de la festa de les Falles i de tot el que té a vore amb la nostra identitat i cultura valenciana. Fou fallera a la Falla Plaça de la Tenda durant anys; però va ser l’amor, com en les bones històries, el que la va fer caure a la Falla Sud-oest en la nostra ciutat. I quan dic amor, dic amor amb majúscules; i no tan sols el que sent cap a Fran, la seua parella; si no el que sent cap a Inma i Paco, els seus sogres, responsables en gran part de què Laura estiga complint aquest somni.

He de dir-los que Laura té molt clar qui és, on està i cap on va. I és que la seua trajectòria, sobretot professional, no deixa lloc a dubtes. Exmilitar amb 12 anys de servei a l’exèrcit de terra; per tant, acostumada a moure’s en un món majoritàriament d’homes. Però el que més m’apassiona d’ella és que va lluitar i va aconseguir fer realitat un dels seus somnis més importants: Ser conductora de camions, transportista, o com ella diu amb molt d’orgull, camionera. Laura és un exemple més d’entre tants que ja coneixem de què una dona és capaç de dur a terme qualsevol treball, i ferlo millor que qualsevol home. I sí, realment és trist que jo em senta en l’obligació de ressaltar aquest fet, però al nostre país segueix sent necessari fer-ho.