pixant fora de lloc

Pixant fora de lloc XXIV

per Àlex Agulló i Guerra

Apartir de la revolució france-

sa, el poder polític ha deixat

de ser un monopoli de les minories privilegiades i a hores d’ara, simplificant de manera molt seriosa el tema i des de la meua ignorància, m’arriscaria a afirmar que al nostre entorn capitalista, particularment a l’estat espanyol, malviuen tres visions del món més o menys clares i (in)definides:

OPCIÓ 1. Ubicada a la planta superior, per allò de “la gallina de dalt, sempre caga a la de baix”. Representa aquella opció que nomenem de dretes, o conservadora, que pretén ocupar o controlar el poder amb la finalitat de seguir mantenint els seus privilegis. Amb una insubornable consciència de classe, es manifesten com enemics irreconciliables de qualsevol altra opció de govern que puga qüestionar el seu estatus. Han fet seua la paraula llibertat, com a bandera per poder actuar amb el mínim, o amb cap, entrebanc per part de ningú. Amb capacitat per disposar de mitjans per vendre, comprar i fer allò que calga per a aconseguir fidelitat i vots, afirmen i reafirmen que la seua proposta és l'única que dóna feina i genera riquesa. De moment i mentre s'hagen de posar urnes per prescripció legal, a la paraula democràcia (poder del poble) li afigen la paraula liberal: Hi ha aspectes econòmics, territorials, d’organització de l’estat... on no es contempla la capacitat de la gent per poder votar i assumir democràticament segons quines decisions.

A més a més, aquelles mesures que,

durant anys, els governs havien anat generalitzant al món occidental, cal reconduir-les: Cal reprivatitzar-ho tot sempre que es contemple com un espai per aconseguir beneficis econòmics. Ells/elles saben gestionar, ho estan fent des de fa segles i segles, no com la gent de les altres opcions polítiques. A hores d’ara i després d’haver-se privatitzat serveis bàsics com energia, aigua, transports, comunicacions... encara resta per completar i aconseguir gestionar/privatitzar part de la sanitat, de l’educació, així com privatitzar totalment o parcialment les pensions, l’atenció a la dependència i ... ja tan sols els faltaria no dissimular i demanar directament la privatització del govern. D’aquesta manera, i extremant la situació, podríem retornar a un punt en el qual no els caldria justificar res de les seues actuacions, i per descomptat, tampoc pagar impostos; més aïna els cobrarien a la gent del carrer barat a oferir-li serveis privats. Elles, i especialment ells, administrarien la societat. Saben i tenen experiència. Simplement cal confiar en la seua capacitat, quasi innata, i parar la mà per arreplegar les molletes que, amb la seua saviesa i pràctica secular, hagueren decidit que ens pertoquen.

I la gent, de cap de les maneres hau-

ria de votar o recolzar cap govern que poguera actuar qüestionant o simplement incomodant eixa visió del món. Les conseqüències, nefastes, poden ser imprevisibles. A més del pode econòmic, sembla que tenen molta implicació en àmbits de decisió fonamentals per anar posant tota mena d’entrebancs a la competència.

Si et convenç la proposta, sempre estaràs amb millors opcions per medrar o, si més no, per passar-te la vida aspirant a viure com un senyoret. Si no et convenç, de segur que formes part d’eixos 26 milions de persones rebordonides.

Amb la mateixa ingenuïtat que una part molt reduïda d’eixos 26 milions crida: “els carrers seran sempre nostres!”, aquesta gent (¿21 milions?) afirma que l’espai de moderació del centre polític també és seu.

OPCIÓ 2. Auto denominada com l’opció moderada, estaria representada majoritàriament per la visió socialdemòcrata. El seu pragmatisme li permet jugar a dues bandes. Dit d’una altra manera: es meneja amb una mà (la dreta) estirada cap a la planta superior i la mà esquerra acariciant la planta inferior. Aposta per transformar la societat des del món real al món possible. S’ha adaptat a les regles i al terreny de joc que li permeten la resta de poders. Per una banda, pensant en l’estat espanyol o en el País Valencià, poden publicar la llei de la dependència, de la memòria històrica, augmentar el salari mínim, legalitzar la renda mínima vital... i per l’altra banda, poden destinar quantitats absolutament innecessàries per a armament, permetre la continuïtat dels privilegis a l’església, especular amb lleis coherents i inajornables com la dels envasos, o alentir-ne d’altres que qüestionen privilegis. També han externalitzat serveis o directament els han privatitzat; molts més dels que han recuperat per al sector públic. Com tota opció política, pretenen aconseguir i continuar ocupant el govern, aspirant a eixe impossible, però segurament inevitable, equilibri que els hi permeta contemporitzar, o no cabrejar massa, els de dalt, els de baix i els del mig.

Eixa inestabilitat permanent gene-

rada en haver d'optar entre la prioritat de la cosa comunitària i la mínima limitació a la capacitat de decisió particular (no escarotar massa a les minories poderoses), genera malestar i tensions a dreta i a esquerra, fora i també dintre de les mateixes organitzacions polítiques que la practiquen.

El criteri de rendibilitat social

inherent als inicis de la proposta socialista/socialdemòcrata, malviu confrontat amb el criteri paradigmàtic de la rendibilitat econòmica.

Si calguera identificar la proposta

amb algun refrany, entre una grapallada de possibles, escolliria aquell que diu “val més llepar que mossegar”. Fent bona la frase que afirma: "en el centre està la virtut; i també la mediocritat", entre la seua militància poden conviure, sense massa complicacions, senyorets i persones d’àmbits marginals.

OPCIÓ 3. “Entre totes i tots ho farem tot” podria servir com a lema teòric de partida, l’arribada ja són altres calces. La tercera opció, ubicada a la planta baixa, és la que aposta, programàticament, per un altre món més respectuós amb les persones i el medi. El món desitjable. Decantant-se tendenciosament cap als drets socials i comunitaris amb intenció de trencar eixe equilibri impossible on habita la socialdemocràcia: Primer és la salut, l’alimentació, l’accés a un habitatge digne o l’accés universal a una educació pública i de qualitat, que la llibertat individual tal com la vivim a l’entorn del neocapitalisme liberal.

Més posades a reflexions i discursos

teòrics que a governar, quan “toquen poder” i els toca administrar el que és públic, la poca experiència, els qüestionaments interns, la descompensació entre el seu discurs del món desitjable i la realitat del món possible o les crítiques despietades dels sectors més radical de les mateixes organitzacions, genera seguit, seguit, tensions, desercions i formació de nous partits, partidets i partidius... Pense en l’Alcoi de fa anys amb Paco Valor o Josep Albert Mestre. En Joan Ribó o Mónica Oltra al País València, per citar dues mostres properes geogràficament. No fa massa Inyigo Errejón a Madrid o Teresa Rodríguez a Andalusia...

Més enllà de compartir espais amb

altres visions de l’actual estat espanyol, per imperatius legals no els queda altra alternativa que funcionar amb les regles de joc actuals. I els poders clàssics, amb potents mitjans de comunicació inclosos, no els hi permeten massa alegries. Més aïna ni mitja ni cap. Si estiguera en mà dels poderosos, possiblement tindrien més poc futur que el virus de la pandèmia a un cementeri.

La possibilitat d’aconseguir uns in-

gressos personals significatius, de gestionar la destinació de milions d’euros, la convivència/connivència amb comoditats... compliquen més les relacions internes i externes derivades d’actuacions contradictòries entre allò que es pensa, allò que es sent, allò que es diu o allò que es fa.

Per la seua aposta redistribuïdora

dels recursos, les tecles anteriors no li minven la seua validesa com a proposta desitjable de molta gent. I, si bé ho mirem, tampoc és més rebutjable que qualsevol de les altres alternatives de dalt. En la coherència, el comportament ètic de les persones que la representen així com en la seua capacitat per formar part de projectes d’ampli espectre, estaria la seua força per aconseguir alguna influència dissenyant eixe camí cap al nou món que proposen, més nostre, més just, net i solidari.

I acotant la visió a un àmbit més

proper, aconseguir una altra estructuració de l'estat espanyol o empoderar la gent i que els poderosos deixen de ser tan poderosos, no és tan simple. De debò que entre les dificultats endògenes (internes) i les exògenes (externes), no ho tenen gens fàcil.

Diseño · Calzado · Ropa · Mallas Correajes y Trabajos para Fiestas Bordados · Complementos de Piel

Personalización y Reparación en General

c/Terrassa, 8 T. 642 901 130 Alcoi