la veu dels llibres

Quan una escriptora o un escriptor opta per una llengua minoritària, tot i dominar-ne una de majoritària, està fent una declaració de principis.

ENTRE-VEUS Altres literatures: Astúries

per Gràcia Jiménez./

Amb motiu d’una visita a Alacant de l’escriptor

sitgetà August Bover, per presentar el seu poemari Blau Marí, vam poder conversar sobre literatura asturiana. El fet de treballar jo la poesia i ser filla del mestissatge -nascuda al nord, a la desembocadura del riu Nalon, de mare castellonera, i empeltada als quatre anys a Alacant-, degué fer que Bover traguera el tema i mentre preníem un te, vam parlar de les traduccions al català d’algunes obres de Xuan Bello, possiblement l’escriptor en llingua asturiana de major projecció.

De Xuan Bello son conegudes, per lectors curio-

sos, la Història Universal de Paniceiros, La neu i altres complements circumstancials, o Unes quantes coses boniques, vessades al català per Jordi Raventós -rigorós traductor i editor d’Adesiara on trobareu aqueixes obres- i també Incerta història de la veritat, en versió catalana del també poeta Jordi Llavina.

I com una cosa porta l’altra, assumint la meua ignorància d’una cultura que no m’és aliena ni distant, la curiositat em va empènyer, passat un temps, a buscar, a més dels poemes de Xuan Bello, unes altres autores i autors traduïts al català -dificilíssima recerca-. I en el camí vaig descobrir algunes coses que voldria compartir amb qui s’anime a seguir llegint aquest article. La meua primera reflexió, però, no és de caràcter estrictament literari. Les llengües peninsulars, per al comú de la gent, s’ignoren les unes a les altres i els pocs autors que han pogut establir ponts, ho han fet a través de les traduccions al castellà, tal com l’acadèmica i escriptora asturiana Marta Mori d’Arriba assenyala, en el seu article Abecedariu urxente de la lliteratura asturiana (Astúries.com, maig 2018). Potser lectors molt eixerits dirien més noms, però nosaltres citarem Atxaga i Uribe en eusquera, del Toro i Rivas en gallec, i Cabré, Riera o i Margarit –aquest últim amb obra en castellà també–, que serien dels pocs que gaudeixen d’una major popularitat; i, en una lliga diferent, juguen Xuan Bello i Berta Piñán, autors asturians més coneguts.

Però hi son! El cas asturià recorda el cas valencià,

salvant algunes distàncies, temporals especialment, i la principal: que la literatura en la variant valenciana s’inscriu amb certa comoditat dins el gran paraigua de la literatura catalana, aportant-hi alguns dels seus millors clàssics. Astúries ha hagut de superar perverses polèmiques sobre la pertinença de la llengua a un determinat sistema, amb la consegüent i dolorosa divisió. A Astúries, amb un problema d’autoritat quant a la diversitat dialectal tal com apunta el professor Andrés Villagra, qui també enyora una escola professional de traducció, a més a més existeix la dificultat per establir una normativa comuna; l’àrdua gestació d’una Acadèmia de la Llengua; la costosa recuperació i popularització d’ancestres literaris; la dificultat per introduir la llengua en el sistema d’ensenyament; el seu escàs prestigi social vinculat a l’autoodi; un suport institucional minso i la manca d’ús entre les generacions més joves, abocades a les llengües globals. I tot plegat, a Astúries, encara la lluita per l’oficialitat de la llengua està en marxa, amb un canvi de postura en positiu del PSOE, en 2020!

Per camins diferents, Galícia -de predomini rural i escassa immigració- o Euskadi i Catalunya -amb ressorgiments culturals vinculats a la puixança econòmica i amb burgesies autòctones cultes- han tingut realitats socials que han permès una major conservació de la llengua i la construcció d’un cànon literari sòlid, vinculant el passat a la seua literatura actual. Però tot i així, parlem de llengües amb moltes dificultats per transcendir els propis territoris. Iniciatives com el Seminari de Traducció Poètica de Farrera, són molt lloables i ajuden a dignificar llengües i a consolidar relacions entre autors i traductors de distintes llengües. Tant de bo proliferen!

Quan una escriptora o un escriptor opta per una llengua minoritària, tot i dominar-ne una de majoritària, està fent una declaració de principis. Declara la seua adscripció a un poble, a una cultura, i a més declara la seua intenció d’anar alçant paret, de fer créixer en la mesura del possible aqueixa llengua. Però no és suficient. Necessita el suport institucional i el dels lectors, vinculat en gran mesura a les accions que promoguen els governs. Però malgrat totes les dificultats inherents a una llengua minoritzada dins d’un estat de base castellana, que mostra escàs interès si no animadversió per la diversitat lingüística i cultural, a Astúries es va produir un reviscolament, el Surdimientu, des de mitjans setanta, amb una llarga nòmina d’autors que provaven de superar el ruralisme anterior, fent una literatura social que dignificarà l’asturià.

Arribats els anys huitanta, es produeix un segon Surdimiento, on els nous escriptors s’allunyen de la generació precedent, donant pas a nous escenaris -urbans, cosmopolites- més universals. I encara hi ha una tercera generació que a hores d’ara torna a la indagació sobre la identitat asturiana, a partir del sentiment de pèrdua i les emocions que això desplega. S’incorporen també escriptors amb obra prèvia en castellà, com és el cas de Fulgencio Argüelles, amb una sòlida carrera en castellà. I en l’actualitat, amb un allau de bona literatura, tal volta no siguen necessaris ja recomptes generacionals. Com a mostra, la qualitat d’Emilio Rodríguez Cueto, Antón García, Berta Piñán, Esther Prieto...

Pel que fa als gèneres, la literatura asturiana compta amb una lírica, que sense allunyar-se dels corrents dominants, es basa en el sentiment de la terra, tenint a Xuan Bello com a màxim exponent. La narrativa fa el pas des dels relats curts a la novel·la, amb certa demora; es vincula amb el periodisme, s’inclina cap a la (auto)biografia, sense abandonar els gèneres històric, o el negre... La perspectiva de gènere també ha entrat amb força de la mà de noves escriptores i, com al País Valencià, els llibres infantils i juvenils tenen bona acollida. Pel que fa a l’assaig, el seu creixement és més lent, com també ens passa al País Valencià, tot i que aquest gènere no gaudeix actualment de favor lector com cal.

No hi pot haver normalització d’una llengua si prèviament no hi ha una conscienciació social i, per tant, una reivindicació, que les esferes polítiques hauran de resoldre en el procés, feixuc, de “normativització de la llengua”.Això és el que està (feliçment) passant a Astúries.

LA LLIBRERIA: NARRATIVA 'Conte contat. Homenatge a Llorenç Giménez'

per Anna Ballester./

Aquell divendres de novembre de 2019 va començar com qual-

sevol altre any, però la nit seria molt especial: es lliurarien els Premis Literaris Ciutat d’Alzira i els amics i amigues lletraferits, fidels a la convocatòria, ens retrobaríem al voltant d’una taula per compartir notícies, abraçades, riures… Però aquesta vegada teníem un buit notable, faltaria el “rei” de la festa, el nostre estimat amic Llorenç. Ell se n’havia anat al País de les Estrelles i més enllà a contar contes i acudits.

Qui havia dit que Llorenç no

vindria? Ell estava tan present com sempre. I al final del sopar i del lliurament dels premis, quan es fan els rogles per acomiadar-se, entre les abraçades i besades, va sorgir la idea de fer-li un homenatge a Llorenç en forma de llibre.

El llibre Conte contat,editat per

És un goig constatar la diversitat i la immensa capacitat creativa mostrada a l’hora d’inventar històries, de fantasiejar, i també d’il·lustrar, de totes les persones que han fet possible aquest commovedor Bullent, en la col·lecció Estrella de homenatge. mar, és un acte d’amor i de generositat. Amor a l’amic i generositat envers l’Associació Carena d’ajuda a malalts de càncer i altres malalties greus, amb la qual sempre va col·laborar Llorenç i on aniran destinats tots els beneficis.

És un preciós recull de 21 contes amb estructura de conte popular, apropiats per a la narració oral. Les autores i autors dels contes tenen un reconegut prestigi en l’àmbit de la Literatura Infantil i Juvenil en la nostra llengua, amb una excel·lent trajectòria literària i amb premis ben prestigiosos. Per això els xiquets i xiquetes del nostre País els coneixen bé: Rosa Serrano, Carles Cano, Fina Masgrau, Vicent Sanhermelando, Domingo Chinchilla, Raquel Ricart, Francesc Gisbert, M. Dolors Pellicer, Josep A. Fluixà, Fina Girbés, Enric Lluch, Vicent Pardo, Miquel Puig, Josep Millo, Teresa Broseta, M. Jesús Bolta, Mercè Viana, Jordi Raül Verdú, Almudena Francés, Pep Castellano i Albert Dasí.

També les il·lustracions del llibre estan fetes per artistes reconeguts, alguns amb premis nacionals i internacionals, i persones molt properes a Llorenç, com són: Miquel P. Robles, Paco Giménez, Lourdes Bellver, Ada Sinache, Elsa P. Robles, César Barceló, Aitana Carrasco, Pep Ferrer, Manel Sanz, Montse Gisbert, Núria Feijoo, Joana Tamarit, Consuelo Vento, Paula Peña, Toni Cabo, Anna García Toledo, Anna Roig, Pau Beltran, Pedro Viché, Canto Nieto i Jordi Junyent.

És un goig constatar la diversitat i la immensa capacitat creativa mostrada a l’hora d’inventar històries, de fantasiejar, i també d’il·lustrar, de totes les persones que han fet possible aquest commovedor homenatge per mantenir viva la memòria d’un home bo, alegre i generós, a qui tothom estimava, que va saber com ningú, posar en valor les rondalles i la cultura popular: Llorenç Giménez.

Antoni Royo./

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES LA LLIBRERIA: POESIA

Pau Alabajos | Xepo WS

Una vida d'activisme: 'Pel meu país', d'Antoni Royo

per Salvador Vendrell./

‘Les hores mortes’ de Pau Alabajos: un centaure fet de poesia i música

Amb l’excusa de fer la seua autobiografia, Toni Royo ha escrit un llibre que intenta dibuixar uns anys de la història del País Valencià des de la perspectiva de les comarques del nord. La majoria dels protagonistes són les persones que han passat per la seua vida i que, d’una manera o altra, han col·laborat en la construcció del seu personatge públic -hi ha un índex onomàstic de nou-centes persones-. Un personatge, autor, que ha sabut encabir els fets viscuts que conta en el context de la història global del nostre país, des d’una perspectiva molt personal.

D’aquesta manera, assistim a una

parcel·la de la nostra història, la d’un reducte molt concret i marginal de persones, però que han tingut molta capacitat de ferment. Hi trobem cent vint-i-cinc capítols, flaixos, que ens donen fotografies d’uns episodis concrets contats amb molta gràcia i amb un llenguatge àgil i llegidor. Una narració senzilla que fa amé un llibre de set-centes noranta-una pàgines, un quilo, cent grams de paper, on un “xarrador que no calla” explica les peripècies de tota una generació que ha picat pedra per aquest país. Segur que hi ha detalls o anècdotes que els protagonistes no recorden de la mateixa manera, però no hi faran esmenes perquè saben com és la base de dades, mental i escrita, de Toni Royo. Una base de dades que ajuda a convertir el llibre en el testimoniatge d’una generació que, a la Plana o les Planes, segons Enric Nomdedéu, té una identificació molt clara: “Jo sóc de la generació a la qual preguntes; ‘abans de la Viquipèdia què fèieu’. I contestem: ‘li preguntàvem a Toni Royo’”.

Toni Royo sempre ha estat entre

bastidors menejant els engranatges en totes les mogudes, en uns moments fonamentals de la vida del nostre país des de les darreres flamerades del franquisme fins ara. El temps dels flaixos, dels capítols, encara que tenen un inici -el cinquanta aniversari de la signatura de les Normes de Castelló en 1982- i un final -quan la Fundació Huguet el converteix en valencià de l’any- van avant o arrere i tornen, segons li convé a l’autor. Fins i tot, es remunta a la infantesa per explicar les seues arrels familiars, els seus orígens, responent a la seua obsessió per la identitat.

Hem dit que les memòries comen-

Explica les peripècies de tota una generació que ha picat pedra per aquest país. Segur que hi ha detalls o anècdotes que els protagonistes no recorden de la mateixa manera, però no hi faran esmenes.

Comencen amb la commemoració dels cinquanta anys de la signatura de les Normes de Castelló, el 1982, en què hagué de convéncer la resta de companys d’Acció Cultural del País Valencià perquè convocaren l’acte del 25 d’Abril a la plaça de bous de Castelló. Sembla que el mateix Eliseu Climent no ho veia massa clar.

cen amb la commemoració dels cinquanta anys de la signatura de les Normes de Castelló, el 1982, en què hagué de convéncer la resta de companys d’Acció Cultural del País Valencià perquè convocaren l’acte del 25 d’Abril a la plaça de bous de Castelló. Sembla que el mateix Eliseu Climent no ho veia massa clar, en un principi. Una vegada tot preparat, el dia abans, quan ja s’havien venut les entrades a dojo, quan ja estava tot llest i semblava assegurat que seria un gran èxit, l’aleshores company de la delegació d’Acció a Castelló, Manuel Rosas encara va comentar: “Mira que si demà plou!”. Però no va ploure i va poder viure el plaer de veure la plaça de bous plena de gom a gom, amb aquella mar de senyeres entre pancartes diverses. I es pogué dir: “I tot aquest embolic l’he muntat jo tot sol?”. “És clar que van ser moltes persones que van ajudar a aconseguir que la convocatòria fóra un èxit”. Després, per la tarda una manifestació memorable que l’autor veu com el punt de partida de la unió de les diferents forces nacionalistes valencianes, que feia temps anaven disperses. Diu que va ser el tret d’eixida de la reorganització del nacionalisme que va desembocar, després, en l’articulació de la UPV. Sense deixar d’anar arrere i comptar la militància en el PSAN i, després, molt més avant, la seua militància en Compromís. En definitiva, estem davant d’un llibre que té un gran valor testimonial.

per Amàlia Garrigós./

Un cantautor és un centaure fabulós amb el cap i el pit fets de poesia i la resta del cos amerat de música. Així ho defineix Pau Alabajos. Ell ha begut dels referents dels anys 60 i 70 del segle passat: Raimon, qui va establir una interessant relació amb els poemes de Salvador Espriu, d’Ausiàs March i amb tota la literatura del segle d’or; el tàndem Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, que esdevingué una unió quasi perfecta; la sublim musicació i interpretació de l’obra de de Bartomeu Rosselló-Pòrcel per part de Maria del Mar Bonet, o la fascinació que Lluís Llach sentia pel rigor intel·lectual de Miquel Martí i Pol, que va originar una col·laboració estreta.

El músic torrentí remarca que els

cantautors tenen la responsabilitat de ser l’altaveu d’obres poètiques que, potser, sense una adaptació musical no tindrien la projecció que aconsegueixen esdevenint cançó. En l’època de la dictadura franquista i en la primera transició, va ser gràcies a la música que algunes d’eixes creacions literàries van arribar al gran públic. Hui en dia, dins l’actual univers de sobreinformació i saturació cultural, podrien quedar en l’oblit. Gràcies a les composicions per a poemes que Alabajos ha fet sobre versos de Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal, V. A. Estellés o Bartomeu Rosselló Porcel, ha aconseguit que la nostra poesia arribe a les aules, en forma d’espectacle musical, facilitant que l’alumnat dels instituts i de les universitats coneguen els nostres poetes. Els concerts, amb introduccions que contextualitzen l’obra i amb un torn de preguntes fent partícips els espectadors, són una forma més lúdica de fer arribar la literatura a un públic que no té cap contacte amb aquest tipus de tradició cultural.

La paraula, des de l’àmbit de la poe-

sia, adquireix una musicalitat pròpia. Aquesta forma literària té eixe element comú amb la música: l’abstracció. Un sol mot pot ser capaç de desencadenar tot un context musical. De la mateixa manera, una nota del pentagrama o un timbre d’un instrument també poden originar pensaments poètics. La relació entre la poesia i la música ha sigut i és una de las més antigues i fructíferes col·laboracions. L’obra de Pau Alabajos n’és un bon exemple. Les hores mortes és el huité disc d’una trajectòria que té com a marca pròpia tres variables: la reivindicació, l’amor i la poesia. Al disc hi ha cinc poemes musicats: un de MariaMercè Marçal, un altre d'Apel·les Mestres i tres de Miquel Martí i Pol. Alabajos ha posat melodia als tres primers poemes d’Estimada Marta (Llibres del Mall 1978) i els ha situat junts fent uns arranjaments que cerquen una unitat estètica i segueixen l’estructura narrativa teatral d’inici, nus i desenllaç, aconseguint que el cor se’ns en puge a la gola. El títol del disc és el primer dels versos i comença així, “Des de les hores mortes, talaiot”.

Ha aconseguit que la nostra poesia arribe a les aules, en forma d’espectacle musical, facilitant que l’alumnat dels instituts i de les universitats coneguen els nostres poetes.

Al disc hi ha cinc poemes musicats: un de Maria-Mercè Marçal, un altre d'Apel·les Mestres i tres de Miquel Martí i Pol.

“Vuit de març” és un manifest femi-

nista en vers on Maria Mercè Marçal parla per a totes les dones. És una mena d’himne o un crit col·lectiu d’apoderament femení i, per eixa raó, Pau fa un pas enrere i dona protagonisme a les veus de les cantants Gemma Humet, Meritxell Gené i Marta Rius.

“No passareu” d’Apel·les Mestres, té una gran força poètica. La declaració de principis que es sintetitza en la frase, escrita en 1917, la traslladem al segle XXI i podem agafar-la com un cant antifeixista.

Escoltant les cançons se sent el treball de fons que hi ha. Musicar els versos d’una altra persona no deu ser una tasca senzilla.