Guia inacabada de la fantasia valenciana de Joan Borja, Víctor Labrado i Francesc Gisbert

En un paper vell de diarid’un diari groc del temps- vaig trobar, ja fa anys, una referència a una societat secreta coneguda com els Guardians de la Llegenda. No hi vaig donar importància. Devia pensar -innocent- que es tractava d’una invenció dels redactors en temps estivals, que ja se sap que han de farcir el paper d’alguna manera en temporada baixa de notícies. Però recorde bé que l’objectiu d’aquella societat era “divulgar i defensar el patrimoni rondallístic i llegendari”. Divulgar... com? Si són una societat secreta! I defensar... de què? De qui? Allò no tenia sentit, així que vaig llançar aquell paper al contenidor blau.

Ara bé, des de llavors he anat trobant referències ací i allà a la societat secreta i, de manera inexplicable, des de llavors ençà els valencians hem anat prenent consciència del nostre “patrimoni rondallístic i llegendari”

Arreu del país s’han organitzat fires i festes fantàstiques i nits de contacontes que murmuren llegendes; hi ha cantacançons que posen música als nostres éssers màgics; hi ha museus que mostren les pistes que deixa la meravella; hi ha un degoteig constant de publicacions que parlen de criatures, espais i objectes misteriosos que sempre han estat ací, però havíem començat a oblidar: que vivien -que viuen- entre nosaltres. Fins i tot, hi ha algú que m’ha assegurat haver tornat a veure un tal Home dels Nassoso era de les Orelles?- la nit de Cap d’Any, després de dècades de letargia.

Aquest deixondiment inexplicable de la màgia a casa nostra em va posar la mosca darrere l’orella i vaig començar a seguir el rastre de la fantasia. Després d’anys d’investigació, tinc sospites prou fundades per creure que, rere els Guardians de la Llegenda, s’amaguen, si més no, Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado. Crec que aquesta descoberta és d’interès públic i notori i que una publicació com aquesta hauria de donar-ho a conèixer.

Més enllà del seu paper en l’organització de material extraordinari de diversa classe, els professors Labrado, Gisbert i Borja ja havien publicat, a sis mans, un Por o fugirem que recreava les llegendes valencianes vinculades al terror. Però ara han posat els seus coneixements al servei general de la societat en un llibre que, els assegure, es convertirà en el manual de les assignatures de Teoria i Pràctica de la Màgia Valenciana: es tracta de la Guia inacabada de la fantasia valenciana. I és clar que és així, perquè, darrere d’aquesta publicació, hi ha una institució que es preocupa, de fet, per “divulgar i defensar el patrimoni” dels valencians, en general: l’ETNO, el Museu Valencià d’Etnologia.

És ben possible que la bibliotecària de l’ETNO, Amparo Pons, trobés també, en el seu moment, aquell paper groc de diari i que, fidel al seu treball, decidís desar-lo i catalogar-lo a l’hemeroteca. I que el recuperés per localitzar els Guardians de la Llegenda per a la campanya “Espanta la por” que organitza el museu: es tracta d’un projecte amb el qual, des del 2016, l’ETNO lluita per “mantindre vius els nostres monstres com a element identitari”, segons explica Pons al pròleg. La Guia inacabada de la fantasia valenciana és, de fet, el producte més recent d’aquesta campanya.

La Guia inacabada de la fantasia valenciana és una selecció de personatges, espais i objectes valencians meravellosos descrits i classificats seguint tres preguntes: qui, on i quan. Els epígrafs que encapçalen les respostes són dignes d’un tractat d’història natural del segle XIX. Així, pel que fa a qui, Labrado aplega un “Repertori alfabètic de llocs, objectes, presències secretes i éssers o criatures de natura ambigua o d’existència improbable”; pel que fa a on, Gisbert presenta la “Geografia màgica i llegendària de personatges, entitats, espais i creences de l’imaginari valencià”; i pel que fa a quan, Borja s’encarrega del “Calendari essencial de personatges, éssers, entitats, espais i creences fantàstiques de l’imaginari popular valencià”. I les altres tres preguntes periodístiques? Què, la fantasia; per què, per mantenir-la viva; i com, ara els ho diré. L’edició és bellíssima: és un

Les il·lustracions de Marc Bou completen aquesta olor de tractat decimonònic revisat: juga amb el seu estil geomètric característic i el remena amb la tradició del gravat, ací de to gòtic estilitzat, amb una bona dosi de misteri i d’ombra llibre de gran format. Enquadernació en cartoné amb una cinta de tela com a punt de llibre; il·lustracions cada poques pàgines a la manera de gravats; ús d’un color diferent, a més del negre, per a cada part –terracota per al “Repertori”, verd grisós per a la “Geografia” i bordeus per al “Calendari”–; dos índexs molt útils, un sobre criatures i un índex geogràfic; i una admirable “Bibliografia o recull incomplet de referències documentals sobre éssers, creences, entitats, paratges i personatges fantàstics”

Les il·lustracions de Marc Bou completen aquesta olor de tractat decimonònic revisat: juga amb el seu estil geomètric característic i el remena amb la tradició del gravat, ací de to gòtic estilitzat, amb una bona dosi de misteri i d’ombra. Tot plegat acaba de dotar laGuia de la capa enigmàtica d’encens i cendres que demana.

No vull avançar gaire sobre el contingut: els deixe a vostés que indaguen, consulten, remiren, comproven i se sorprenguen. Tant és si són petits com grans: tothom hi trobarà informacions útils, pràctiques o improbables sobre el món fantàstic que ens envolta. Com a aprenent de bruixot he pres nota, per exemple, sobre les propietats de la figuera de pala, la manera com escapar dels barbuts del blat, els punts on s’amaguen les encantades o el dia que l’aigua de la mar es fa dolça.

I, malgrat la quantitat i la diversitat d’informacions i consells que s’hi contenen, els autors asseguren, humilment, que 238 pàgines no basten per tancar el tema: la guia es presenta, amb el títol mateix, com a inacabada. Perquè, com afirma Amparo Pons, “no tot ha estat aplegat i publicat” i és possible que un bruixot experimentat, o una fetillera titulada, o la gent plana i senzilla, hi trobe a faltar una cova que contenia tresors dels temps antics, o algun esperit de qui ha sentit parlar quan esperava el metro. No ha de patir: l’ETNO ho té previst, es posa a disposició del públic lector i coneix bé la manera de defendre’ns del desconeixement sobre nosaltres mateixos. I els Guardians de la Llegenda, també.

per Josep Sou

Dr.Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant