D’un temps i un País

-Memòria fotogràfica d’Arjones-

Llotja de Sant Jordi d’Alcoi

«...tot sembla més encisador quan ho veiem en la distància, i les coses abasten un relleu singular quan s’observen en la càmera obscura del record»

Théophile Gautier

El passat dia nou de desembre de 2022, i fins el vint-i-sis de març de 2023, podrà visitar-se a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi l’exposició del fotògraf Perfecto Arjones d’Un temps i un País -memòria fotogràfica d’Arjones-. Mostra que compta amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, la Fundación Mediterráneo, l’Ajuntament d’Alcoi i la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant.

El cronista i reporter gràfic Arjones posa en valor, amb la seua particular i íntima forma de mirar a través de l’objectiu d’una càmera fotogràfica, l’evidència dels canvis i transformacions socials que el País Valencià ha sofert, ja des dels anys seixanta fins els primers temptejos democràtics dels darrers dies dels setanta i primers vuitanta.

I l’exposició aporta diversos vessants informatius, com ara: els canvis socials a Alcoi (meitat dels seixanta fins segona part dels vuitanta); els canvis estructurals a Alacant, la Marina, la Vega Baixa, Onil, Crevillent, Xixona, Elx... (des de 1960 fins el 1984); la política (afectant dates que van des de 1970 fins el 1984) i on s’hi acullen manifestacions, aspectes al voltant de la incipient Constitució, el 9 d’Octubre, l’1 de Maig, manifestacions franquistes o en contra d’ETA, instantànies de les Corts Valencianes o un Miting de Felipe Gonzàlez de l’any 1982. També una selecció de retrats de persones rellevants de la societat d’aleshores forma part de la mostra que s’exhibeix: S. Bernabeu (1970), el bisbe Pablo Barrachina (1979), Aracadi Blasco (1984), Gastó Castelló (1973), Caruso, cantant de carrer (1983), Camilo Sesto (1984), Òscar Esplà (1970), A, González Pomata 1970), Eusebi Sempere (1982), Agatàngelo Soler (1980), Pedrito Rico, cantant (1970), Polín Laporta (1980), GilAlbert (1982), Joana Francès (1971), Ovidi Montllor (1979)... La figura de Perfecto Arjones abasta amplis matisos en el recorregut que en fa del seu esguard escrutador. Captura, des de la càmera, la intensitat de les circumstàncies que el viure quotidià comporta. I ho fa amb la necessitat de deixar memòria dels afanys que la gent exerceix per a seguir els camins de la vida, o de l’experiència. Un munt de circumstàncies de caire social, festiu, esportiu, i representatives d’una societat en

«Reminiscències»

-de Mercè Díaz-

Casa de Cultura d’Alcoi

Marcial perpetu moviment, s’hi inscriuen al panòptic d’un esguard que, també, allibera fortes càrregues de expressió estètica. Però tot es degut a la immediatesa com a valor simbòlic de la continuïtat vital. La societat, i les dones i homes que la basteixen, s’hi mostren amb la naturalitat elemental quan construeixen engrunes d’existència. I l’acció és el resultat d’alliberar els condicionants estratègics de la forma per donar pas a la naturalesa de la intimitat. Aquella que traspua des del visor de la càmera cap a l’element nodriu; la matèria humana que fulgura tots el valors del paradigma argumental. Perfecto Arjones, que treballa a la premsa: Pueblo Gallego, Faro de Vigo, Información, EFE, Hoja del Lunes, etcètera, manifesta una enorme tendència a posar de relleu la realitat com a valor intrínsec de l’experiència professional. Documenta, a vegades també ho fa per escrit, les situacions que adquireixen rellevància circumstancial, tot atorgant-les valor de testimoni i que haurà de conformar part del calidoscopi del món que l’envolta. Cada moment significa per sí mateix, però també aconsegueix el valor d’ésser part d’una història comuna en el conjunt multiforme del corrent dinàmic de la història.

Matthew Arnold digué: «...el periodisme és la literatura amb presses...», i no anava massa errat, doncs el vertigen al qual es veu sotmès l’exercici lliure de la comunicació periodística és ben conegut: on, quan, qui, per què, com...són algunes de les estratègies que cal tenir en compte a l’hora de fornir una informació pertinent. I, a més a més, abans millor que ara o que després. I el reporterisme gràfic, com ara el practicat per Perfecto Arjones, s’inscriu en aquest corrent apressat del dia a dia, però amb un avantatge ben especial: les imatges resten dempeus, inclús tenint en compte el decurs temporal, tot facilitant-nos la lectura pausada després d’un temps transcorregut, on la fugacitat, o la immediatesa, ja no són tan necessàries, i els pòsits de la història han fermentat als plecs de la nostra memòria com a poble.

I volem agrair les persones i institucions que han fet possible aquesta exposició, regalant-nos la possibilitat d’escodrinyar entre les imatges que formulen una part substancial del temps en què ens ha tocat viure. Moltes gràcies.

El passat trenta de novembre, a la Casa de Cultura d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició Reminiscències, mostra que romandrà oberta fins el vint-i-set de gener de 2023. Aquestes que segueixen són les paraules que vàrem pronunciar a l’acte d’obertura.

«La bellesa fineix com ho fa la vida, però és immortal en l’art», ens diu Leonardo da Vinci, i, potser, l’experiència així ens ho confirma, per poc atents que estiguem en la contemplació de la realitat quotidiana.

I avui hem de dir que sentim una doble alegria en presentar a l’artista Mercè Díaz a la Casa de Cultura, i la seua magnífica exposició «Reminiscències». Per una banda no podem abstraure’s de la coneixença que en tenim de l’artista: els vells temps ens van unir a la Facultat de Belles Arts de la UMH en Altea, també junt amb Ricardo Casal, la seua parella, i un magnífic escultor, per cert. D’aquell temps preciós el record ens serveix, en safata daurada, la presència d’una estudiant atenta, esforçada, personalment discreta i brillant en les propostes que, a poc a poc, anava fornint. Va estar, si més no, tot un plaer acompanyar-la en l’aventura del seu creixement artístic.

I ara, en una altra direcció, direm que l’obra de Mercè Díaz viatja a sobre d’un corser alat. I ens expliquem. Presenciem l’adveniment d’un somni absolut i, des d’aquest, la fluïdesa lúcida de la memòria quan surt a l’encontre dels objectes precisos que s’agermanen amb el record.

El record com una clau que obre la vastitud de l’infinit. El record com un sortilegi que s’afanya per conquerir les portes on habita el taumaturg. I la memòria que abraça cadascun dels racons a les finestres de la vida. Càlida matèria primera és el vent suau que ajuda el subtil sotrac de l’agrunsadora en el paisatge remot de l’experiència vital.

Tot és veritat en l’obra de Mercè Díaz. Tot s’acompanya de la raó que comboia els astres per ferir la nostàlgia dels dies. I el color marca el cànon de la bellesa en conformitat amb l’enyor que curulla de garanties el treball esforçat al peu de l’obrador. La «memorabília» acut a la cimera de l’afecte quan incorpora les engrunes substancials de l’amor. Sí, de l’amor pel temps viscut, o pel temps transcorregut, que incorpora materials nodrits d’afectes, i també dels extrems que des de sempre han acompanyat l’artista; ara al rescat de tanta joia recargolada als plecs de la infantesa.

La pintura té aquestes coses: sempre incorpora la novetat lògica que correspon a una determinada manera d’entendre l’existència. L’art és comunicació, i vertebra diàlegs sonors quan els pinzells canten ritmes d’esperança. La construcció d’una obra artística també ens diu de la fertilitat del temps que no passa debades. Les hores aporten sensibilitat per anar fent, sense pausa, un camí fecund i força generós. L’art és inspiració social, però també eina indispensable per a abastar l’infinit dels horitzons més preuats. L’art és, potser, com la vida.

I Mercè Díaz, apostada a la talaia principal de la seua sincera mirada: comunica, sent, acaricia el record, guanya la memòria i aviva el foc sacrificial de la fantasia. Perquè és la bellesa un cànon restituït des del bon gust, i des de l’aventura de cada dia a bord del vaixell de la imaginació.

I clourem les paraules amb els versos de Kavafis que diuen: «He contemplat tant la bellesa/que la meua vista li pertany...»

A Mercè la gratitud per possibilitar-nos fruir del seu treball artístic i deixar-nos-el durant un temps entre nosaltres. A Toni Miró la gratitud pel seu treball esforçat en favor de la cultura del nostre poble. A l’Ajuntament d’Alcoi la gratitud per romandre perseverant en el recolzament de l’art com a vehicle de transmissió de coneixement; i també pel seu suport incondicional. I a tots vostès, estimats amics, la gratitud per acompanyar, sempre i tothora, les propostes artístiques que s’inscriuen al si del nostre col·lectiu projecte cultural. Vostès són la principal garantia de la continuïtat. Gràcies a tots.

de Josep Maria Gort

«Usus et experientia dominantur in artibus» Columella, De re rustica, 1,

El proppassat dia 29 de novembre, a la sala d’exposicions del COM, s’inaugurà l’exposició de l’artista català Josep Maria Gort amb el títol de «Cosmogonia», la qual restarà entre nosaltres fins el proper 27 de gener de 2023. A l’acte d’inauguració, i junt al pintor, assistí nombrós públic que pogué gaudir de la magnífica proposta que s’hi presentava. També cal esmentar l’aportació musical que se’n feu per part del cantautor Jordi Gil, ben acompanyat a la guitarra per Juan Mateo, els quals interpretaren diverses composicions pròpies, de gust exquisit i amb la profunditat i delicadesa a què ens tenen acostumats. Podem ben assegurar que l’acte resultà càlid, acollidor i força interessant.

I com podríem definir (tot reconeixent tan difícil com és) la pintura, o el conjunt de l’obra que ens ofereix l’artista Josep Maria Gort? Doncs diverses podrien estar les aproximacions, sempre reductives, de l’abast absolut de l’obra. Per una banda cabria apuntar cap a un «realisme màgic», el qual concerneix, vitalment, a l’aparell surrealista que en bona part dels quadres s’hi representa. També cabria apuntar cap a un «surrealisme crític», on la fantasia, barrejada amb un ull escrutador, s’incorpora de forma decidida al camp de les anàlisis socials, articulades des d’un punt de vista irònic, i també sarcàstic.

El que és ben cert, però, a banda de les definicions, o de les apreciacions sempre subjectives, és la radical bellesa de les propostes pictòriques: la màgia, el color, la forma, l’interès pels tímids racons de la història present, la incorporació d’un llenguatge sincer i atrevit alhora, la precisió del detall i l’enorme treball desenvolupat per a dur a terme la labor representativa, fan de l’obra de l’artista J.M. Gort un món particular que eixampla els seus límits davant la contemplació de cadascun de nosaltres quan ens hi acostem lliures i desacomplexats.

I cal tenir paciència i una mica de temps. Sí, cal assistir a l’encontre d’aquest món apel·latiu que esmentem per a fer-lo, també, ben nostre. No ens serà gens profitosa la visita si només recorrem la geografia dels llenços amb una lleu mirada. Per a gaudir-ne abastament cal observar atentament: cada detall, tots i cadascun dels extrems dels quadres, la línia prima que adverteix la presència d’una fèrtil troballa, la guspira que encén el foc de la il·lusió fantàstica, l’advertiment d’aquella benhumorada figura que traspua irònic lirisme. Cal escoltar, si més no, el frec amatent als pinzells de J.M. Gort quan canten la resistència o la voluntat d’ajustar el vers pausat de la memòria càustica. I podrem celebrar, la intuïció ens ho reclama, la paciència infinita d’un treball acurat, sòlid, tangible amb la mirada, precís en la disciplina dels dies feiners...al cau on s’hi conformen els misteris de la creació artística. Quan Lewis Caroll diu: «...preocupat del sentit, i les paraules eixiran pel seu compte...», assegura la pertinença i adequació que s’hi manifesten al llenguatge oral en virtut dels mecanismes interns que viuen al si de la matèria constructiva de la comunicació. Doncs bé, quan parlem del surrealisme present a l’obra de J.M. Gort, volem incidir en aquesta mateixa direcció que apunta Caroll. De l’adequació en la pintura de l’artista s’hi arriba a la coherència en la voluntat semàntica. La significació resta lliure a la sempre difícil bastida de l’apreciació sui gèneris. Cadascun, d’acord amb les eines de què en disposa, pot fer-ne l’aproximació volenterosa que crega més convenient: lliure i, clar està, circumstancial. I així ho determina, clarament, l’artista amb la mestria d’abonar en llibertat el territori de la seua pintura, car si «...les paraules, una vegada impreses, tenen vida pròpia...», com expressa C. Burnett, també la matèria orgànica en la pintura de J.M. Gort, manifesta la saviesa de deixar en llibertat l’aproximació que se’n puga fer, visitant tothora, els angles més distants d’un univers «cosmogònic», tan erudit com, també, domèstic. El pintor, des del seu univers propi, potser també propi-inventat, analitza, valora i percudeix damunt la pell interpretativa de les causes que confirmen aquest món que habitem. Cap assumpte resta indiferent a l’escrutini del seu esguard, ni de la perseverant manera d’acarar els vels que, a poc a poc, mostraran la veritable realitat de l’existència. I sembla un joc de fragilitats costumistes, però l’endins de la matèria verifica la posició crítica, mitjançant el saludable exercici de la ironia com a recurs nutritiu o, si es vol, veí de la culta retòrica tradicional, aplicada, ara, a la pintura; a l’art a la fi.

Farem, ara, i per a finir aquest nostre comentari a l’exposició de J.M. Gort, una lleu aproximació al que ens reflexiona Friedrich von Schiller quan manifesta: «...tan sols aquells que tinguen la paciència de fer a la perfecció allò trivial, podran assolir l’hàbit d’executar el més difícil amb facilitat...» Doncs bé. Si en fem el salt necessari per a mudar les accions a què apunta Schiller, i ens facilitem els ponts per a valorar el que realitza J.M. Gort amb la seua proposta pictòrica, comprendrem l’exactitud en el registre expressiu que postula l’artista. La física aliança entre la pulcritud representativa i el resultat de la recerca ens il·luminen en l’apreciació d’un treball acurat, tan net, inclús en la transgressió perceptiva de la realitat subjacent. L’artista s’hi manifesta, des del silenci discret, vers un horitzó reblert de complicitats, en la funció primordial de representar la vida.

I volem aprofitar l’avinentesa d’aquestes modestes línies per a agrair el COM, a Toni Miró i la Càtedra que duu els eu nom, i l’Ajuntament d’Alcoi, per fer possible, una vegada més, que la cultura plàstica puga regalar-nos aquests extraordinaris encontres. Moltes gràcies, de debò.

Hi ha temes, esdeveniments i tradicions tan arrelats a la vida quotidiana que poden, de ple, arribar a identificar-se i a formar part substancial d’aquesta i de la seua contextualitat imaginària.

En aquesta situació -com a prova determinant de constataciól’intervencionisme selectiu de la interdisciplinarietat/intertextualitat artística, múltiple i poliforme, prompte acudeix a completar, amb el seu quefer revulsiu, la consagrada ratificació estètica i simbòlica, i contribueix així a augmentar el seu estatus representatiu documentat per a esdevenir una part imprescindible de la seua memòria visual i literària incrementada.

Això és el que ha passat, en la seua diacronia, amb el Tribunal de les Aigües valencià, una institució de recorregut històric dilatat, assumida testimonialment i metonímicament com una imatge memorable d’una tradició cultural, viva i consuetudinària. Entitat vinculada, concretament, com és ben sabut, a l’administració de justícia i a les funcions exemplificants d’un govern autogestionari, pel que fa no només a l’ús i l’aprofitament de les aigües de reg, sinó també a la xarxa de séquies i torns de repartició, amb el plexe dels possibles conflictes, diatribes i enfrontaments derivats de la complexa interacció social i material que tot aquest engranatge socioeconòmic i cultural comporta.

Les arts, fundades, sovint, en aquest sòl nutrici de la història i en l’orgull originari de l’excepcionalitat identitària, no han deixat, doncs, de documentar -a través de la seua imaginació reproductiva, dels seus recursos plàstics singulars, així com dels diversificats procediments figuratius emprats- tot un seguit de composicions escenogràfiques, d’una força narrativa especial i connotacions sobrevingudes al voltant del tema paradigmàtic.

Recordem, escalonadament, a manera d’exemple estricte i oportú, algunes d’aquestes aportacions històriques, al voltant del Tribunal de les Aigües. Des dels gravats de Gustavo Doré (18321883) fins a les pintures de Bernardo Ferrándiz (1835-1885), des de la novel·la La barraca de Blasco Ibáñez (1867-1928) fins als gravats i les aquarel·les d’Ernesto Furió (1902-1995).

Sense oblidar tampoc, en aquesta cadena d’efectes destacats, la sèrie conformada per la nombrosíssima literatura de viatges que, en recalar els seus autors en aquestes terres -atrets, segle rere segle, per la poderosa crida de la veu del sud-, es van convertir en caixa de ressonància i testimoniatge directe d’un esdeveniment tan excepcional i originari, obligadament rememorat en la seua correspondència i en anotacions, estudis i memòries.

Cal acceptar que, des del reconeixement recent de la prestigiosa institució per part de la UNESCO -com a mostra fefaent de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el 30 de setembre de 2009-, no s’havia arbitrat una sèrie tan àmplia i sistemàtica de pintures i obra gràfica, planificada al voltant d’una cadena d’accions expositives, com la que ara ha generat la intensa i programada activitat artística d’Antoni Miró (Alcoi, 1944), que documenta, a través de la seua producció oportuna, el context físic, social i cultural d’aquest Tribunal, que -cal recordar- ja l’any 2006 havia sigut designat com a Bé d’Interés Cultural (BIC), per part de la Generalitat Valenciana en la seua tasca de reforç axiològic pel que fa als nostres fons històrics, materials i immaterials.

Quins objectius comportava, per part de la UNESCO, aquest nomenament? En realitat, la norma internacional i el programa propiciat es funden, històricament, al voltant de quatre eixos bàsics que esdevenen, al seu torn, objectius de l’estratègia nominativa: “a) salvaguardar el patrimoni cultural immaterial; b) garantir el respecte del patrimoni cultural immaterial per part de les comunitats, els grups i els individus interessats; c) sensibilitzar sobre la importància del patrimoni cultural immaterial tant en l’àmbit local com en el nacional i internacional, i fomentar el seu coneixement recíproc; i d) finalment, establir també una estreta cooperació per a proporcionar assistència i suport a escala internacional”

Aquest Patrimoni Cultural Immaterial, que es transmet diacrònicament de generació en generació, és recreat/mantingut constantment per les comunitats i els grups, en funció del seu entorn i en estreta interacció amb la naturalesa i la seua història. Sens dubte, és un recurs bàsic per a infondre en la ciutadania un sentiment d’identitat personal i col·lectiva, així com per a assegurar la persistència d’un testimoniatge de continuïtat i de memòria compartida que contribuïsca, d’aquesta manera, a promoure el respecte necessari a la diversitat cultural i a la creativitat humana sostinguda.

Justament, la decisió artística d’Antoni Miró es manté, en aquest sentit, en línia amb la seua dilatada trajectòria, d’intervencionisme cultural evident, en ple enllaç habitual amb les seues nombroses propostes documentalistes, estretament unides a la contextualització/recuperació dels fets històrics viscuts.

Sens dubte, es tracta d’una manera efectiva de girar els ulls cap al territori, d’inculcar la sensibilitat ambiental i la responsabilitat col·lectiva, de facilitar el retrobament del ciutadà amb el seu propi paisatge i remoure, si és possible, el rerefons de l’imaginari col·lectiu per a retornar/incrementar, en la mesura del que siga possible, l’afecte compartit per la terra.

Reporter sociocultural persistent i obstinat del seu entorn existencial i autoconscient de la transcendència que el compromís intervencionista pot adquirir en la memòria col·lectiva, sempre Antoni Miró, en cada una de les seues sèries artístiques, ha primat la res- per Romà de la Calle, Universitat de València Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles ./ ponsabilitat convergent, que integra i estimula el receptor, més enllà de la pròpia mirada, fins a traslladarlo/atraure’l cap al nucli narratiu de la planificació expositiva i motivar conjuntament l’activitat de la seua imaginació i de la seua consciència. repartició propis del sistema històric del traçat de les aigües, abraçat tan significativament al territori valencià, fent cos comú amb aquest. Clau d’identitat i d’identificació, el Tribunal s’ha convertit de mil maneres en sinècdoque eloqüent de la nostra terra. Jugant, doncs, a la part pel tot, també la pintura d’Antoni Miró ha sabut assumir, com a lliçó estratègica -en les seues representacions sobradament caracteritzades i carregades d’autoconsciència-, tant el llenguatge de la plasticitat com la penombra semàntica allargada, de la qual hem anat parlant en les nostres reflexions precedents i paral·leles.

Això és el que ocorre en aquesta sèrie, bastant àmplia, íntegrament centrada en l’ombra memorial allargada del Tribunal de les Aigües, que, com és habitual, en les seues figuratives poètiques arranca, metòdicament, de la mirada fotogràfica selectiva i precisa, per ades d’aquesta- saltar, com a recurs estratègic, al desenvolupament pictòric i la composició/impressió gràfica digital i fins i tot també serigràfica.

Sempre he pensat que les imatges -igual que succeeix amb els textos-, per tal de comprendre-les i que generen sentit d’una manera adequada, comporten una espècie de penombra semàntica -densa o lleugera-, diferenciada segons els casos. Seria, de fet, en aquesta penombra/ressonància singular i pròpia on, a plaer, s’arrela el context que dóna força i solidesa a la trama de les seues possibles significacions.

En realitat, en l’obra d’Antoni Miró, més enllà de les estructures, les formes, els cromatismes, els contrastos i els materials emprats en la composició sintàctica de les imatges, nia, així mateix, l’ombra prolixa de la seua càrrega semàntica: és a dir, el conjunt dels seus particulars recursos ideològics, de la seua arpa documental, del seu rerefons connotatiu i el seu depòsit de memòria compartida.

Sense aquest substrat globalcomplementari i parell, agafat secretament però eficaçment a la rotunditat de la seua sintaxi- els jocs constructius de les imatges es resoldrien en purs formalismes que, tot i ser imprescindibles -deixemho estèticament clar-, no són suficients en la seua, potser, funcionalitat plàstica impactant.

Aquesta penombra semàntica implica l’aportació convergent de la càrrega de l’autor i del context, així com de la història i de l’acotxament educatiu, però també de la mirada de l’espectador i la seua pròpia motxilla subjectiva, com a convidat especial a la vetlada interpretativa de cada peça, exposada arriscadament a la batalla del desgast hermenèutic.

Hàbil en la planificació de les seues sèries, Antoni Miró ha abordat la realització del conjunt de Tribunal de les Aigües plantejant-lo, en la seua lectura, com una sèrie processual d’instantànies. Sempre hi ha hagut i hi ha molt d’herència cinematogràfica en les seues propostes visuals, tant en la composició individualitzada de cada una de les obres com en la resolució conjunta del muntatge de les sèries.

També, en aquest cas i en aquesta visita narrativa al Tribunal i als seus territoris, és evident la imposició determinant del recorregut de la mirada d’una càmera invisible que va seleccionant plans i privilegiant enquadraments, enfocaments i fotos fixes documentals. Ací estan, evidentment, els recursos de frontalitat, de vista d’ocell, de perspectives obliqües i els primers plans, al costat dels detalls i travellings simulats, en el seu poder descriptiu rotund, que seran fragmentats en relació amb la seua eficiència visual i el seu possible compromís.

Sens dubte, hi ha, en la sèrie, escenes paradigmàticament emblemàtiques, bé per l’abast representatiu dels seus personatges (Els síndics, L’alguatzil) o bé pels seus enquadraments característics (Apòstols de pedra, Portal, El cercat, Expectació, El corralet o Rètol), però tampoc falten seqüències meditades de complementació que situen altres localitzacions, pròximes o remotes (Casa Vestuari, Arc romà, Partidor, Assut, Molí d’Aroqui o Séquia de…), amb la fi eloqüent de presentar estructures i paisatges, serveis de conducció i de

L’aigua, com a metàfora de vida compartida i normalitzada, ha generat, en el seu diacrònic discorriment territorial, no només un traçat arquitectònic i un servei autoregulat, sinó que també ha sabut propiciar les institucions paral·leles exigides per a la governança i el funcionament eficaç de l’existència agrària i de la consolidació urbana d’aquesta. Diàlegs intensos entre el camp i la ciutat, entre la producció i el mercat. Enllaços entre la història i el present, entre la força simbòlica i l’efectivitat jurídica, entre la identitat d’un poble i la consistència pragmàtica d’un territori. El vell adagi -sòlidament instaurat en l’herència de la nostra tradició clàssica- que resava “Natura artis magistra” ha anat declinantse, en el seu ús insistent, fins a transformar-se, de tant d’estudiar la seua pròpia trajectòria, en “Historia artis magistra”, més enllà o més ençà del conegut “Historia magistra vitae”. És a dir, ens retrobem amb un art assumit com a fruit de les històries viscudes, com a resultat de la relectura persistent de les imatges contemplades, al cap i a la fi, com una iconografia aplicada definitiva.

Tribunal de les Aigües es converteix ací, per tant, en molt més que un motiu, en una ocasió/espill aconsellable per a rememorar tota una lliçó de convivència i civisme que la temporalitat compartida ens ha llegat, amb la seua capacitat exemplar, extrapolable potser també, mutatis mutandis, a altres segments de la nostra existència. En aquest repte sostingut, de segles, l’acció pictòrica intermitentment s’ha sentit convidada/obligada a apuntar-se a la ressonància vivencial d’una lliçó i d’un document comuns com aquests, i ho ha fet seu, cada vegada a la seua manera.

Potser per això, Antoni Miró no ha volgut faltar a aquesta cita fins a l’extrem de forçar les seues imatges a ser autèntics paisatges conceptuals enfilats en l’esdevenir quotidià; a convertir-se en reflexions visuals revisitades on la naturalesa, la història i la cultura es donen la mà plenament. Per això ha volgut fer-nos tornar de la ciutat coneguda (un racó concret saturat d’història) al camp recuperat, al territori de la identitat, a la memòria dels llocs, a la vida de l’aigua, testimoniada exemplarment en la seua capacitat de transformació perpètua.