Històries veïnals 1 by El veí de dalt

Històries veïnals Vol. 1

Històries veïnals

Vol. 1 [octubre-desembre 2007]

Sumari I. Presentació

II. Les normes

III. El motiu

IV. Les històries veïnals

1. Un nou regal Uriberty, Marinetix, Carme Fortià i Anna Tarambana

2. Mai més Barbollarire, Elur, Hypatia i Arare

3. Una noche sin luz Duschgel, Antígona, Gaby i Palito

4. La visita Anna, Trilina, Euria i Jordi González

5. Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims Zincpiritiones, Agnés, Raquel i Jo Mateixa

6. Merda! Té la Mà Maria, Musa, Rosa i Carme Rosanas

7. Un món virtual Boira, Cargoliroques, Violette Moulin i Gatot .

8. El viatge Sol Solet, L‘Avi, Vullunfestuc i Llum de dona

9. El gran dia Lluna, Jesús M. Tibau, Alatrencada i Zel

10. Hystíria o “El reflex i l’ombra” Cafè amb llet, Petit far, The silver blue sea i Carles Mulet

11. Sense títol Babèlia, Palimp, Déjà Vie i Sir Villet

12. Destins Metamorfosi, Clint, Tals, Puji i El veí de dalt

V. Els autors 65

I. Presentació La tardor del 2007 el veí de dalt, autor del blog Malerudeveure’t va fer una proposta als seus veïns de replà. Potser no era original però sí agosarada. La idea era fer ―relats conjunts‖; això és, escrits literaris a quatre o cinc mans. La idea era proposar un tema o motiu d‘arrencada a partir del qual, amb una extensió determinada per cada membre i, sense cap directriu prèvia, els blocaires que s‘inscrivissin haurien de redactar, conjuntament en grups de quatre i de forma encavalcada, un relat breu; d‘una extensió semblant per a tots. Què vol dir “encavalcadament‖? Doncs de forma encadenada, successiva. Un havia de començar un escrit i li passava, inacabat, al següent, aquest a un tercer i aquest tercer al quart, que tancaria la història i li posava un títol. L‘experiència, com no podia ser d‘altra manera, es va intitular "Històries veïnals” En aquesta primers tongada es van apuntar 53 veïns i veïnes. Un èxit que va sorprendre al mateix promotor. Però el realment sobreprenent va ser la qualitat literària dels relats, més i quan no havia ordres a seguir i els/les blocaires participants no es coneixien entre sí ni pactaven cap línia argumental. Seguidament podeu llegir els 12 relats resultants, que es van escriure al llarg de tres mesos. No cal dir que l‘èxit de la iniciativa va motivar la continuïtat del projecte. I tres anys després, encara dura...

II. Les normes 1. Hi podran participar tots els blocaires que ho desitgin. 2. L‘idioma en que cal fer el relat hauria de ser amb preferència el català; però evidentment, no hi ha cap problema en emprar el castellà. Per tant , poden haver-hi relats monolingües o bilingües en ambdós idiomes. 3. Cada participant ha de manifestar per escrit el seu interès en fer-ho, enviant un comentari al blog Malerudeveure‘t o un correu a elveidedalt@hotmail.com. Així es confegirà una llista de tots els inscrits que es farà pública i notòria abans 4. Per a cada relat proposat es faran grups de quatre blocaires cada un, escollits a l‘atzar pel veidedalt. 5. Cada “Història veïnal” durà un títol propi que el singularitzi. Aquest títol el posarà el primer blocaire que inici el relat o bé el darrer. 6. El primer membre del grup, un cop conegut el tema sobre el qual versarà el relat (que s‘exposarà en una data prèviament anunciada al blog Malerudeveure’t) haurà d‘escriure unes de 20 línies (uns 1.500 caràcters) i passar-lo en un termini màxim de dues setmanes al següent membre del grup, sense cap directriu prèvia ni contacte entre els seus membres. Aquest, haurà de continuar la història iniciada amb la mateixa longitud, i passar-li al tercer. I aquest, amb els mateixos criteris,al seu torn, al quart. Només aquest últim sabrà tot el

desenllaç del relat. Els relats, doncs, tindran una llargària màxima total d'uns 4.000-5.000 caràcters. 7. Els grups de relators seran decidits, per sorteig, pel vei de dalt, que els exposarà al seu blog el mateix dia que anuncia quin és el motiu d‘arrencada dels relats. Aquell dia es donarà la data màxima de lliurament dels relats. 8. Cada blocaire tindrà dues setmanes de temps màxim per lliurar la seva part del relat al següent membre del grup. Es prega la màxim acompliment en aquesta norma. 9. La temàtica es lliure, així com l‘estil, el to, i els recursos literaris a emprar. No caldria ni dir-ho en el nostre veïnat, però es demana evitar expressions de mal gust, proclames racistes o xenòfobes o que incitin a la violència gratuïta. 10. En un dos mesos, doncs, han d‘estar finalitzats els diferents relats que, el darrer ―relator‖ haurà d‘enviar, per correu electrònic a elveidedalt@hotmail.com. Es donarà un acús de rebut. 11. Un cop rebuts els relats, aquests aniran apareixent en el blog Histories veïnals (historiesveinals.blogspot.com) en el mateix ordre que s‘hauran lliurat. S‘especificarà els autors i/o autores.

III. El motiu

Com a motiu d‘arrencada es va plantejar aquesta imatge amb aquest quatre objectes sense cap relació aparent. Què s‘havia de fer amb ells? Doncs en l‘ordre que els semblés a cada un dels quatre membres, un dels objectes hauria d‘ aparèixer en la seva part del relat. Un en cada un. El veí que començava la història, n'escollia un i el feia sortir en el seu relat; el segon veí, dels tres que quedessin, un altre; el tercer un dels dos restants i el quart; doncs, s'hauria de conformar amb el que li haurien deixat Els objectes NO havien de ser protagonistes de la història, només havien de ser citats (en negreta) dins

ella. Van sorgir dotze històries que només tenien en comú quatre objectes. Com, quan, on, amb qui i per a què apareixen era cosa de cada grup. PS Què passava amb la història que tenia cinc membres? Doncs que el darrer (que va resultar ser elveidedalt) havia d'afegir aquesta imatge:

IV. Les histĂ˛ries veĂŻnals

1. Un nou regal

Són prop de les onze de la nit i acabo d‘arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i vaig directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l‘he vist d‘ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d‘aquell. Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d‘ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l‘ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre. Llenço el mòbil a l‘altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l‘agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número. A les dotze arribarà. A les dotze! No me‘n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d‘abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d‘aquí a mitja hora! Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo. Poso gel al congelador, rento els gots amb

culs de vi, repartits per tots els racons de casa, trec els pèls negres del plat de la dutxa, abaixo la tapa del vàter, escombro la ronya i l‘amago provisionalment, em dic− sota la catifa. I, al final, en un rampell que em salva la vida, em recordo de repassar els llençols per assegurar-me que no hi quedi cap empremta dels últims clauets anònims. Em sobra temps per a una dutxa. Net com un bebè, em pentino, em vesteixo, encenc un parell d’espelmes mig gastades i m‘assec a esperar. Com sempre, ella arribarà tard. Assegut al sofà, a les dotze de la nit d‘un dimarts qualsevol, reclenxinat i nerviós com una mala cosa, em maleeixo per haver encetat el Jack Daniel‘s sense ella. El tic-tac del rellotge compassa els meus batecs i sento com l‘agulla dels segons s‘escola lentament entre els meus sospirs nerviosos i desesperats. M‘aixeco, poso aquella cançó de fons, la nostra banda sonora. Em sento completament desbordat… Potser el nostre vell amic ens ajudarà a deixar fluir les paraules no dites. Sona el timbre i d‘un bot em planto a la porta del pis. Ni tant sols pregunto qui és, ja puc sentir el seu aroma. I de sobte ella és de nou davant meu, amb una màscara a la cara, màscara de tristesa per la distància que ens ha separat, pel temps perdut... Sempre tant enigmàtica, sempre tant sensual, sempre tant... ella. Entra perseguint la meva ombra, i en tancar la porta, resguardats de les mirades tafaneres dels veïns, li aparto aquella màscara daurada i m‘oblido de tots els moments que no vàrem arribar a viure. Ens fonem en una escena de pel·lícula. Finalment se separa de mi i, sense alçar la vista, escolto la meva pròpia veu dient-li «feia tant de temps que t‘hauria

d‘haver trucat...». Ella em dedica un dels seus nous enigmes, somrient... «Potser no m‘hauries trobat.» Em dóna l‘esquena camí del menjador. Amb els dits ressegueix la prestatgeria plena de llibres, capses de metall mig rovellades, obrecartes i picaportes antics. ―Recordes quan recorríem la Fira de brocanters?‖ No em diu res. Obre la prestatgeria i agafa una capsa. No la veig, però sé quina és. La capsa metàl·lica de cacau, l‘única de la col·lecció que mai vam comprar. La de quan era petita. No em puc treure el gust a tristor, a soledat del petó de l‘entrada. Déu meu! Què li he fet! S‘asseu al sofà, encara agafant la llauna amb les mans. ―Me l‘enduc‖, fa alçant la capsa. ―Em pensava que podria, però no puc. És massa difícil.‖ ―Però...‖ ―Merda! No ho entens? Ho hem intentat massa... Hi ha coses que no han de ser tan difícils‖ ―És per...‖ ―No..., sí... És per tot.‖ Em deixo caure al sofà. ―Aquell sms, l‘hagués hagut de respondre.‖ ―És igual. Estic farta d‘esperar, de plorar. Estic cansada d‘estimar-te.‖ ―Però has vingut. No ho entenc‖ –li dic. ―Ho entendràs quan marxi‖ –afegeix, rient sota el nas. ―Hi ha algú altre?‖ –pregunto. ―Gràcies, m‘ho fas molt més fàcil‖ –respon, mentre s‘aixeca. En un intent que demà em semblarà patètic li dic:

―Perdona‘m! Sóc un desastre, dóna‘m una altra oportunitat, un nou demà, com un regal.‖ ―Un nou regal? Després de tot?‖ ―Si us plau...‖ ―D‘acord.‖ Se m‘acosta i em fa un petó llarg, dolç, humit. Quan els seus llavis es separen dels meus se‘m queda mirant. Em costa reaccionar i no entenc què fa. Per què gira i em deixa sol. Quan tanca la porta comença a plorar. Aleshores entenc per què ha vingut. Ha vingut a fer-se inoblidable. Ha vingut per fer-me recordar sempre que la vaig tenir i la vaig perdre. Amb els llavis molls de plors i de saliva no li puc retreure el seu regal. Perquè és tot el que un regal ha de ser: irrepetible, inoblidable i irretornable.

2. Mai més —No. Un altre cop, no… Com un murmuri. El cos encara degota sota el barnús. Obres la porta d‘accés a la terrassa. No sembla primers d‘octubre. La panoràmica de la ciutat es encisadora i restes, embadalit i pensarós, davant la seva visió. La mar, al fons. Un cop de marinada et fa estremir. Tornes a dintre. I dubtes: Coltrane, Parker, Davis...? Ara ho has vist... «Don't worry 'bout me I'll get along Just you forget about me Be happy my love...» Billie... Qui, si no...? Agafes dues espelmes i tornes a sortir. Les col·loques suament, sobre una tauleta, apartant el llum de vímet. La caixa de llumins? Aquí. Un..., dos... Fins el tercer no aconsegueixes encendre-les. Bufes el llumí amb un deix un xic empipat. Et deixes caure sobre l‘hamaca. El barnús obert. La nit, la lluna, acaronant el teu cos nu. I deixes anar la ment, sense posar-hi cap trava, sense fer-la anar cap allà on tu vols; la deixes divagar, que explori tots els racons sense treva, que tregui la pols d'allò que fa temps que intentes no recordar... saps que és l'única manera que et

passi aquest malestar, que fa que tot molesti, que tot sembli anar del revés. I sense quasi ni adonar-te'n, et tornes a trobar en aquella fatídica festa de disfresses. Encara és l'hora que hagis trobat cap raó per deixar-te convèncer d'anar-hi. A tu, que no t'agraden les màscares, que detestes tot allò relacionat amb el carnestoltes. Que no suportes que les persones s'amaguin dins personatges irreals, doncs trobes que ja s'amaguen prou rere personalitats inventades en el dia a dia. I tornes a veure-la, amb aquell vestit senzill, sense cap ornamentació. Tampoc li'n feia falta cap; damunt el seu cos perfecte haurien sobrat de totes totes. Només portava una màscara. Només es tapava mitja cara. El somriure estava al descobert. I pels orificis s'endevinava el que es dibuixava als seus ulls. Mai, mai havies vist un somriure com aquell i no podies treure els ulls d'ella en tota la nit. I no saps si és el record d'ella o potser que ha refrescat, però un calfred et recorre tot el cos... Potser és el mateix que et va recórrer l'espinada quan, apropant-t‗hi, et preguntaves si la màscara tapava una altra màscara... T‘hi apropaves i ella et va somriure... sí, aquell somrís era només per a tu, tan dolç i tan enigmàtic que, per un moment, vas tenir la sensació de reconeixença, d‘haver-lo tastat en una altre temps, o en un altre lloc. Marejava. Encara mareja ara recordar-ho... I és aquest vertigen, n‘estàs segur (o gairebé segur, la lucidesa sembla que no hi té lloc en aquesta història), el que va transportarte. Un forat negre que et xucla en l‘espai i en el temps, cap a un nou escenari.

Un parpelleig i la llum havia canviat; l‘ambient espès de la festa s‘havia fet volàtil i un ventijol calent i sec, carregat de sorra, t‘embullava ells cabells i l‘enteniment. Vas parpellejar de nou, enlluernat, incrèdul; un cop, i un altre, i encara un més: eres sobre una duna de sorra, nu, quilòmetres i quilòmetres de vista plens només de suaus ondulacions blanques sota la llum lletosa de la lluna. Ella encara era allà, exactament a la mateixa distància, nua, la pel fosca i brillant del color del cacau en pols, la màscara ballant-li en la mirada. Somreia, et somreia, només a tu. Et va allargar la mà... —Vine –deia, tot i que la seva veu no era so, sinó mar; un mar conegut des del més profund de la inconsciència Vas fer una passa..., dues..., tres i, en un gest ple de desig contingut, vas aixecar la mà per alliberar-li la mirada... Sacseges el cap per a esborrar-ne el sortilegi: aquell somrís, ni que només sigui en la memòria, representa una mena de porta, una altra dimensió... fins i tot en el recer d‘aquesta terrassa tan teva, el vent suau que t‘esborrona, el moment, la nit... —No. Un altre cop, no… Comences a acariciar-te lentament per sota del barnús i aconsegueixes una lleugera erecció. Però no et pots concentrar perquè de vegades els sentiments són més forts que el desig. —No. Sisplau, no. No més.. —tanques els ulls en un intent paral·lel de tancar la ment. L‘oblidaràs. Ja t‘ha passat altres vegades i ho saps. Només que encara fa tant de mal..., però no. Mai més. No la tornaràs

a veure. Tancaràs per sempre la porta del seu somrís i mai més no la tornaràs a obrir. T‘acostes a la llibreria. El teu sexe es va calmant i canvies l‘objecte del desig –la seva pell, la teva, el seu somriure i el teu encís- per un objecte de culte. Esculls Schopenhauer. ―Només existeix una força còsmica: la voluntat; que tant fa néixer estels com créixer les plantes o generar i liquidar nous éssers humans sense parar‖... Omples el got de Jack Daniel’s. No t‘hi poses gel. Fas un glop i després un altre. ―Força còsmica, voluntat‖, «Don't worry 'bout me I'll get along». La Holliday continua sonant. Quan s‘acaba la cançó prems altra vegada el botó. ―Generar i liquidar éssers humans sense parar‖, sense parar, un altre glop, els ulls enterbolits. Pots canviar el caire de la nit. Del turment a la màgia, del neguit a la calma, del desig a la pau, del cor a la ment... ja hi estàs acostumat. La brisa s‘ha convertit, amb el pas de les hores, en un vent que, si continua, et serà favorable per sortir a la mar, demà. “La voluntat”. «Just you forget about me Be happy my love...» Et cordes el barnús, t‘aclofes a la butaca, del cor a la ment. Del cor a la ment. Be happy my love. El cor. La ment. Be happy. My love. Mai més.

3. Una noche sin luz Hace dos semanas decidí llevarme el trabajo a casa. Algo que detesto, o quizás en realidad no, aunque sí evito hacerlo por aquello de desconectar el fin de semana. Pero habíamos tenido tal acumulación de faena en la oficina, que sólo imaginarme a mí misma en lunes tratando de sobreponerme a la montaña de atrasos tras haber mal dormido la noche anterior (las noches del domingo al lunes, de pura inquietud laboral, me vuelvo búho), pensé que la excepción estaba más que justificada. Así que el sábado por la noche, con un buen café al lado del teclado y una suave música de fondo, me dispuse con gran convencimiento a preparar informes. Cuando ya iba por la mitad del primero (y eso supone ir casi por la cuarta página si hago el promedio), se calló la música y la pantalla del ordenador quedó fulminada por un corte de luz. "¡Mierda! ¡Ahora no sé si había guardado el documento!" Me dirigí a la cocina a tientas, con las letras y la luz de la pantalla aún bailando en la retina, para buscar un par de velas que me aclararan el camino hasta la caja de fusibles. Empecé a sentir ya cierto disgusto cuando vi que todos estaban en su sitio. "Pero si no ha habido tormenta ni nada... ¡Ahora vete tú a saber cuándo volveremos a tener luz!". Estaba claro que el siguiente paso era salir a la escalera, a ver si algún vecino sabía qué estaba ocurriendo. La oscuridad del rellano era total. Gracias a las velas pude localizar el interruptor, pero aunque lo presioné repetidas veces la luz de la escalera no se encendió. El apagón había debido de afectar a todo el edificio. Siempre he sido una persona tímida, hacía muy poco que me había mudado y no conocía ni tan siquiera a los vecinos de enfrente. Sin

embargo, parada frente a su puerta, me pareció oír claramente ruido de voces y pasos al otro lado. Vacilé por un instante si tal vez no sería mejor regresar a mi casa y esperar pacientemente a que volviera la luz. Pero respiré hondo, me armé de valor y golpeé la madera con decisión, pensando que probablemente tampoco el timbre funcionaría. Escuché cómo alguien acudía a mi llamada y a los pocos segundos se abrió la puerta. No pude evitar sobresaltarme y un ligero temblor me sacudió de pies a cabeza: en el umbral apareció una figura vestida con una larga túnica cuyo rostro quedaba totalmente cubierto por una máscara antigua de expresión adusta. La oscuridad que reinaba, sólo mitigada levemente por la luz de nuestras respectivas velas, daba a la figura un aspecto en extremo inquietante. Asustada, traté de escudriñar los ojos que brillaban a través de las cuencas vacías y finalmente conseguí balbucear: ―Ehhh... hola, es que.... se ha ido la luz en mi casa y quería saber si... bueno, si vosotros tampoco teníais luz, aunque ya veo que no.‖ Tras unos instantes de incómodo silencio, la extraña figura dijo con voz escalofriante: ―No es la falta de luz lo que te ha traído hasta mi puerta‖. —Ah, ¿no? —musité, francamente desconcertada.— ¿Entonces qué fue? —El destino —agregó misteriosa, y haciéndose a un lado, con gesto teatral me invitó a entrar en el departamento. Juro que en ese instante, todas las películas de terror que alguna vez vi en la vida desfilaron ante mis ojos; y la cínica vocecita que en ocasiones escucho dentro de mi cabeza, me advirtió que corriera de inmediato en dirección contraria a la de tan siniestra figura. Así que respiré lenta y profundamente e hice lo que siempre hago cuando mi sabia voz interior me aconseja algo... Ignorarla.

―Es usted muy amable vecino‖, le dije mientras entraba en el departamento. ―La verdad es que solo quería preguntarle si esto de los apagones es algo frecuente que pase en el edif… ―Calla‖, me interrumpió al tiempo que ¡cerraba la puerta con llave!... y la voz en mi cabeza repetía una y otra vez: ―Ahora sí, ya te moriste‖. Sin agregar nada más la figura enmascarada caminó hasta una mesita pegada a una de las paredes del departamento, depositó la vela que traía sobre ella, junto a una botella de whisky vacía, y me hizo señas para que me acercara. ―No vayas‖ gritó mi voz interna llena de pánico; ―Por el amor de Dios, no te acerques‖, me suplicaba aterrorizada…y yo, por supuesto, fui. Menos mal que de vez en cuando mi voz interior se equivoca... Pero no fue así en esta ocasión. Seguí a la figura enmascarada hasta la cocina, donde me encontré con un niño rubio de unos cinco años sentado en la mesa de la cocina, cubierta con un hule grasiento (dato que certifico porque di un traspié y me apoyé en él y casi me quedo pegada para siempre). El niño estaba tomándose un vaso de leche con cacao con galletas. Qué escena tan cotidiana si no fuera porque estábamos sin luz, y sin embargo yo veía claramente al niño y su entorno: el vaso de leche, las galletas maria, el bote de cacao en polvo que parecía extranjero (tenía letras chinas, o japonesas), un charquito de leche debajo del vaso y migas alrededor del niño, encima de su pecho, en las manos, en la cara… Y le podía ver claramente porque, ¡mira tú por dónde!, había vuelto la luz y yo no me había dado cuenta. Qué tonta, pensé. Me giré hacia el enmascarado para darle las gracias y salir de allí, porque ver al niño me estaba inquietando por momentos. El niño no se movía, pero hacía ―ruiditos‖…

Y en ese momento pasé a formar parte de ese piso. Ahora yo soy esa chica que está en el despacho entrando a mano derecha, enfrente de un montón de informes, y me han puesto de manera que parezca que estoy escribiendo. Pero en realidad estoy quieta. Y yo también hago ―ruiditos‖, porque sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla…

4. La visita "No deixis el llum obert que t'entraran arnes!" Les paraules de la seva mare li ressonaven dintre el cap, reblades pel martelleig constant de les passes del veí de dalt, mentre ell es mirava alternativament l'ampolla de whisky mig buida que tenia al davant i l'estranya criatura que voleiava al voltant de la bombeta. "D'acord", va pensar, "he begut molt". "Sí", va insistir, "he deixat el llum encès. Però és que això passa de taca d'oli!". Incapaç de reaccionar va beure un glop més, directament de l'ampolla, va tancar els ulls amb força, va beure encara una mica més per si de cas i va tornar a obrir els ulls de cop, ple d'esperança. Res. La minúscula fada seguia sent una minúscula fada i es negava a transformar-se un cop més en l'arna o el mosquit que hauria de ser. I a més a més, per fer-ho encara pitjor, s'exhibia sense cap vergonya a la claror de la bombeta nua, dansant amb moviments sinuosos que encara pertorbaven més el seu cap emboirat per l'alcohol. "Això no pot estar passant, dec estar somiant". Per assegurar-se'n va pessigar-se la cama amb força, però l'únic que va aconseguir va ser fer-se un mal espantós i que la criatureta voladora es contorsionés encara més. I si no fos que de tan petita que era amb prou feines li veia el rostre, hagués assegurat que un somriure burleta li il·luminava les faccions. Els ulls negres d'aquella criatura l'observaven fixament, insinuant-se i despullant-lo amb cada mirada. La temperatura corporal augmentava, el ritme cardíac s'accelerava i la ment emboirada pel whisky estava més serena a cada fracció de segon que passava. La flama de les espelmes vermelles que tenia enceses sobre la tauleta de

nit s'agitava amb cada un dels seus gemecs silenciats. Tancava els ulls i sentia el suau aleteig d'aquell ser màgic passejant per sobre la seva panxa, pujant a poc a poc pel pit, arribant-li al coll, a cau d'orella... El seu cos es va estremir, no es podia creure que finalment, després de tantes llargues nits d'espera l'hi hagués tocat a ell. Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva. La situació el superava: la fada, les insinuacions, el whisky... es va alçar de la butaca del costat del llit, va donar un cop de porta sec i es va trobar al mig del carrer. Mentre s‘anava posant de mala manera la jaqueta, pensava que tot era culpa d‘aquella màscara. Aquella criatura perfecte encara estava a l‘habitació i ara ell fugia. Es va posar la mà a la butxaca buscant desesperadament el paper on es va anotar la direcció del bar, tornaria a parlar amb la Sílvia per demanar-li explicacions. Cada passa es feia més feixuga, entre l‘alcohol, el neguit i la son que arrossegava de dies. Detestava la boira d‘aquella ciutat. Dos carrers més amunt i a la dreta ja hi veuria el bar. Des del cap del carrer podia sentir la música, rítmica i embriagadora. Va entrar. El local tenia una llum tènue, colors terrosos i un ambient de misteri. Ella el mirava des de darrera la barra, amb un somriure maliciós. —Tot això provoca aquella màscara? —No et feia il·lusió sentir-te especial? No et queixaves de no ser un dels afortunats? Ella es va girar i va agafar la seva bossa de mà. Amb un gest li va indicar que la seguí. Ell ho va fer i per una vegada la mirada no la tenia fixa en les seves natges sinó en la seva bossa i no entenia el perquè. Varen entrar en una petita habitació que servia de rebost al bar i ella va encendre una bombeta que donava una llum

tèrbola. Va tancar la porta, va obrir la bossa i va treure un pot de cacau en pols. Al obrir-lo va veure una petita llum al seu interior i una petita fada va sortir amb cara de son. Es va mirar la Sílvia, se‘l va mirar a ell i va iniciar un vol per l‘habitació fins aterrar sobre la mà d‘ella que va somriure plàcidament. Llavors ell va comprendre, es va acomiadar breument i va marxar. Va sortir al carrer on la freda nit li va acabar de fer passar els efectes de la beguda, caminava ràpid i de reüll veia el somriure de complicitat de la lluna. Va arribar a casa i la va trobar buida. Desconsolat va seure sota la llum que encara romania encesa i va sentir una petita remor d‘ales. Sobre el palmell de la seva mà oberta una petita fada es va cargolar a dormir i ell va sentir una pau i una felicitat com mai abans havia sentit.

5. Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims

Una ciutat del nord del país. Un barri del centre. Un carrer de vianants. Un edifici rònec. L‘entresol. Un pis fosc. Una cuina que fa olor d‘oli cremat. L‘armari de sota la pica. Una caixa antiga. Metàl·lica. De cacau en pols. I un sobre marró. I dins del sobre marró, cinc bitllets de cinquanta euros. I tres de vint. I un de deu. I un de cinc. I tres monedes de cinc cèntims. En total, tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims dins d‘un sobre marró, a l‘interior d‘una caixa antiga, metàl·lica, de cacau en pols, a l‘armari de sota la pica d‘una cuina que fa olor d‘oli recremat, en un pis fosc l‘entresol d‘un edifici rònec- en un carrer de vianants d‘un barri del centre d‘una ciutat del nord. La caixa fa temps que no s‘obre. Vuit mesos. Nou. Deu, potser. Tant se val: el temps passa de pressa quan no s‘espera res. Tic-tac, tic-tac. Els diners són a la caixa. Morts. Tic-tac, tic-tac. Perquè ara ja és massa tard. Tic-tac, tic-tac. Perquè hi ha coses que no es poden comprar. Tic-tac, tic-tac. Coses que els cèntims no paguen. Tic-tac, tic-tac. Perquè tres-cents vint-i-cinc miserables euros ja no faran que torni. I el temps passa de pressa. No s‘atura mai. Encén una espelma i comença a comptar-los lentament, ajuntant una moneda amb una altra fins a formar columnes que s‘amunteguen tremoloses damunt de la taula, il·luminades només per un feix molt prim de llum que prové de les espelmes gastades que fa una estona que acaba d‘encendre. I què en farà ara que ja no pot convidar-la a sopar? Els diners no són res sense la persona que t‘ajuda a gastar-los i dóna sentit a cadascuna de les coses que t‘envolten. Tot i això –i mirant-ho fredament- aquesta quantitat encara pot ajudar-lo a passar una estona distreta

que l‘allunyi, per uns moments, de l‘enyor quasi insuportable que sent al costat de les costelles. Mentre caça la targeta de visita mig estripada de la butxaca posterior dels texans s‘encamina cap al telèfon. Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze no són una fortuna, però faran que passis una bona estona. Com anestesiat. Com si fes temps que fos mort, però encara amb capacitat de sentir un lleu orgasme i sensació de pell de gallina. Ni que sigui pagant. Un breu recorregut amb la mirada pel seu reduït camp visual li serveix per veure si tot està endreçat. És un costum que li ha quedat de quan es trobava amb alguna dona al seu pis quan era jove. També ho havia vist en alguna pel·lícula de la qual no en sabria dir ni el títol; el protagonista preparant la cambra mentre esperava que arribés la seva amant... No ha d‘entrar pas ningú, ara que ja ha deixat la cuina i la saleta a fosques, i només veu, a prop, la llum de l‘espelma tremolosa i el telèfon. És cert que a l‘esquerra de la tauleta també hi queda aquella petita màscara que van comprar la única vegada que van estar a Venècia, però, com si no la veiés, el record d‘aquella dona seva fent el ruc al llit amb la màscara a la cara, es deixa anar i es manté quan ell s‘acosta l‘aparell als llavis. El temps s‘ha dissolt per deixar-lo tranquil una estona. Tampoc no veurà el rostre de qui li parlarà ara. Respira fons, i les mans l‘hi tremolen. No sap què dir, no sap com començar una conversa. En el fons te por. Penja el telèfon. Així no pot, no pot tornar a parlar amb una dona sense anar begut i obre aquella ampolla de whisky que fa anys que te. Omple el got, respira a fons de nou i marca el número... Una veu seductora li respon: —Hola, que vols xato? —Hola... Vull..., vull... —Què vols? —Vull..., vull..., vull beure‘m aquesta ampolla. Però sol em fa por.

—Què és el que et fa por? —Em fa por tenir por. —Vols que vingui? —Sí... No... Sí... —On? —No ho sé. He begut molt i estic malament. —Dóna‘m una dada, un carrer, un lloc conegut i jo et buscaré. —No, avui no. No sé què em passa, el cap em roda, l‘estómac em fa mal, el cor em batega ràpid, tinc les mans fredes i... pipipipipipi... —Hola? Hola...? Ella penja el telèfon i se‘n va a dormir. Un altre porc que no te res més a fer. Li ha fet perdre una nit de feina. El món està ple de gent sonada. Al mati, tot llegint el diari, veu una noticia que li crida l‘atenció: «S'ha trobat un home de 52 anys mort a la seva residència, en un una casa neta i endreçada, sense cap signe de violència. La policia descarta el suïcidi. Sembla ser que es tracta d'una mort natural. La víctima es trobava sola, amorrada a una ampolla de whisky i un telèfon al costat. La policia està investigant quina va ser la última trucada. Potser la persona amb la qual va parlar podrà aportar més dades entorn de la seva mort». L‘he matat !!!

6. Merda! Merda, merda i una gran merda! A sobre m‘acaba de venir la regla. Quin mal dia per atracar una sucursal d‘un banc. Tinc la premonició que això no pot anar bé de cap de les maneresLes meves companyes d‘atracament tampoc ho veien clar, però les vaig animar a fer-ho. Que com les vaig conèixer? Aquestes ja són figues d‘un altre paner. Amb la Rosa ens unia una amistat de feia molt de temps. Vam anar juntes al col·legi, una institució de monges. Les de la ―teula‖ en dèiem, perquè al cap hi portaven una peça molt semblant a una teula, en forma d‘hàbit. Des de la infantesa que estem juntes i juntes ens vam embolicar en mil i una trapelleries, fins a la de l‘atracament. A la Musa li diem així perquè sempre ha estat font d‘inspiració; sempre i quan, és clar, s‘hagi begut abans mitja ampolla de Jack Daniels. És més, la idea original de l‘atracament li va anar com un vestit a mida: anava justa de peles i va ajudar a ordir un pla que en un principi ens va semblar molt bé, i és que, a més, totes anàvem més escurades que un iogurt de maduixa. I per últim la Carme, la més dinàmica i atrevida de totes, gran amant de la lectura. Amb ella vam fer i refer mil cops aquesta absurda idea de l‘atracament, llimant i arrodonint els detalls més insignificants. Tot va començar un dia qualsevol d'un mes de juliol. Recordo que la Carme ens va trucar per telèfon i vam quedar al bar de

sempre. La Carme va arribar suada, amb la cara vermella, li tremolava el pols. Després d‘asseure‘s, demanar una ampolla d‘aigua ben fresqueta i beure-se-la sense respirar ens va explicar que l‘Eudald, el seu marit, l‘enganyava. Les llàgrimes li saltaven dels ulls i li rodolaven cara avall. —Haig de fer alguna cosa. I vosaltres tres m‘heu d‘ajudar— deia, sanglotant. La Rosa, la Musa i jo ens vam mirar. —Us necessito. Li vull fer passar putes... La Musa, ja amb les ganes als ulls de fer mal (els homes no li han passat mai coll avall), va dir: —Tranquil·la, ja sabem que és un cabronàs. Què és el que vols que fem? La Carme es va aclarir la gola. —L‘Eudald fa mesos que s‘ho fa amb la Mari Tere, la seva secretària. He estat trencant-me el cap i tinc un pla que em satisfà i farà que totes quatre ens omplim les butxaques. —Què vols dir? —va engegar la Rosa. Traient de la bossa unes espelmes de color carbassa, va començar a explicar el pla. —El que jo vull és que a la guarra de la Mari Tere la fotin a la presó, i després que l‘Eudald em vingui a suplicar que vol tornar amb mi. —No fotis Carme! No voldràs tornar amb el cabronàs aquell? —va dir la Musa.

—Si. I tenir-lo sotmès pel que jo vulgui —va sentenciar. El que vull és entrar a la sucursal i robar-los els diners que hi duen cada dilluns. Són molts diners. Ho sé del cert. I sé com fer-ho. Entre les quatre podem treure un bon pessic. Ara, el que ens cal és fer que la sospitosa del robatori sigui la Mari Tere. Vaig tancar els ulls i per un moment, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, va passar pel meu davant tot el que havia viscut amb la Carme, i donant un cop de puny a la taula vaig dir: —Hem d‘ajudar a la Carme. Som amigues i ho hem de fer, per ella i la nostra amistat!—en aquell moment no sabia on em ficava. Vam decidir executar el pla el dilluns següent, per no donarnos temps a pensar gaire ni a penedir-nos del que estàvem a punt de fer. Calia actuar quan el món dormís; quan l‘Eudald li fotés el salt a la Carme. És per això que vam iniciar la jornada cap al tard, a casa meva. Unes dorades a la sal s‘estaven fent al forn, el vi ja era obert, les bosses amb el material necessari pel pla ja estaven preparades… i jo tenia una estranya tranquil·litat al cos, aquella que acompanyava els grans moments. Les noies van anar arribant, i les cares de circumstàncies i les pors s‘esborraven a mesura que avançava el sopar. La Carme tenia set de venjança, la Musa ja anava mig tova i la Rosa, la xofer oficial, va treure‘s el nus que tenia a la gola amb quasi mig pastís de formatge —que em va quedar per llepar-se‘n els dits—i un bon got de llet calenta amb cacau. Llet amb cacau? Sí, què passa? Quan estava neguitosa necessitava menjar xocolata i coses dolces, i aquella nit no li podia tremolar el pols precisament.

Tot seguia un pla molt precís elaborat en una intensa setmana de feina. La Carme va portar una màscara daurada, com si fos de carnestoltes, i és que trobava que allò de la mitja al cap era molt antiestètic. A l‘hora convinguda. De la manera programada. Va ser una feina de professionals (no per res ens havien empassat totes les pelis d‘atracaments) Vam entrar al banc, vam carregar tots els diners. Al·lucinàvem de tants que n‘hi havia. Res: ni un soroll, ni una alarma, ni una sirena de policia. La ciutat estava més silenciosa que mai. Eren les quatre de la matinada. La Carme ens va demanar d‘anar a casa seva per repartir-nos els diners. Només en obrir la porta, es vam adonar que les coses no eren com haviem imaginat. Ens esperava un esmorzar matiner de xocolata desfeta amb melindros i ensaïmades. I allà al davant, palplantats i somrients, l‘Eudald i la Mari Tere. —Ho veieu! —va cridar la Carme, dirigint-se a ells —Les meves amigues per defensar-me i ajudar-me són capaces fins d‘atracar un banc? He guanyat l‘aposta! —No ho direu pas de veritat! —s‘alarmà l‘Eduald. Jo pensava que era una broma i que simplement vindríeu a esmorzar... La Mari Tere va esclafir a riure i va abraçar la Carme. La Musa, la Rosa i jo ens vam quedar de pasta de moniato. Agraïdes, malgrat tot, que la pasta és la pasta! I quina mena de relació tenien tots plegats..., això la Carme ens ho hauria d‘explicar molt i molt

7. Un món virtual Davant d'un teclat. La ment en blanc. Són les 12 de la nit. A fora només s'escolta la remor d'algun cotxe. La ciutat ja dorm. Miro per la finestra, veig llum en algun pis del costat. M'ho puc imaginar quasi com si ho estigues veient, m'imagino algun veí, que com jo, està davant del teclat intentant fer fluir les paraules, intentant escriure la primera història veïnal. M'aixeco i vaig cap a la cuina, em preparo una bona tassa de cacau. En aquests casos, és el millor remei. M'ajuda a concentrar-me, i mentre me la prenc ben calentona, m'arrauleixo davant l'ordinador. Com m'agrada aquesta sensació! Quan ets blogger, veus la vida d'una altra manera, en el sentit que quan et passa alguna cosa de seguida penses que ho posaràs al bloc, i que persones que no coneixes de res i de molt lluny ho llegiran i et donaran la seva opinió. Entres en un nou món, paral·lel al teu, que no saps com, t'arriba a omplir mirant senzillament a través d'una pantalla. I et dones compte que tens nous veïns, nous veïns amb els que t'encanta compartir la vida, i per als quals sempre tens la porta de casa oberta. Surto dels meus pensaments, i m‘adono que ja he escrit un bon bocí del relat. De cop i volta sona el telèfon, després del sobresalt contesto: —Si? —Hola, estic a baix. Puc pujar? He vist llum però no he volgut trucar al timbre.—El meu cor s'està accelerant per moments, i un somriure es dibuixa a la meva cara. —Ara obro! Puja!—Em miro al mirall. He d'estar presentable! De cop se m'escapa una riallada, tinc tots els llavis bruts de cacau...

Bé, això del cacau de fet, no té cap importància. Tranquil·litza't, em dic a mi mateix, ho tens tot molt ben pensat. Fins al darrer detall per si finalment arribava el dia de conèixer-lo, però cony! m‘he quedat en blanc. Per sort aquell puntet de sang freda, que no saps mai si tindràs quan la necessitis, m'ha permès recordar que vaig fer una llista del que calia fer, precisament per si em quedava en blanc. És evident que va ser una bona pensada. A veure..., al segon calaix. Una llista perfecta, quatre indicacions essencials i escrit amb lletra ben clara: "Quan arribi l' hora, recorda que tens temps de sobra. Ell és al carrer i ha de pujar sis pisos sense ascensor‖ (suposant que encara ningú no l' hagi arreglat encara). Primer: Favorits / ràdios estrangeres / clica a Oui FM. Segon: Llums a tope, que no es pensi que te'l vols lligar. Tercer: Sportmania a la tele. Si donen alguna competició de dards, billar o bitlles serà perfecte. Quart: La porta de la cuina oberta, el llum també, i sobretot la coca i la llonganissa a la vista! Aquest és el darrer consell i està subratllat. El de la cuina és el mes important de tots. El cor em batega ràpid, però hauria d' estar tranquil, no m' he deixat cap punt, tot està controlat, i a més a més ell és un "tio" molt campetxano, home, segur que no n'hi ha per tant. Sona el timbre de l'apartament. M'acosto a la porta amb els nervis prou controlats però amb tensió i excitació. Obro la porta i no veig ningú. Ell apareix de sobte d' un costat, amb una pinta de pòtol que impressiona. —Hola, ets tu? –pregunta. L' alè li fot pudor a whisky. Es deu haver begut tot el que no és a l'ampolla de Jack Daniels que porta a la mà. —Sí, sí. Sóc jo, passa, passa... Per fi! —li dic aparentant una serenor que no tinc. Tenia moltes ganes de conèixer-te. És

curiós, no sé perquè però t'imaginava... més prim... i amb ulleres. —És el que passa en els móns virtuals —em respon. Sovint ens fem una idea molt llunyana de la persona de qui ens hem enamorat sense haver-la vist mai. Jo també t'imaginava diferent. I et confesso que tenia un cert temor de veure't. És per això que, sense pensar-m'ho gaire, m'he decidit a estrenar l'ampolla que portava per tots dos. —No t'amoïnis —responc forçant un somriure. A mi també em vindrà bé una copa. Vaig a buscar una mica de coca i llonganissa per si vols menjar una mica mentre bevem. —Doncs sí, la veritat és que no he sopat encara. Enfilo cap a la cuina mentre em ressonen al cap les seves paraules... la persona de qui ens hem enamorat. Sí, ho he sentit bé. Així doncs, els sentiment és mutu... I ara... què carai faig amb tots aquests llums encesos, la ràdio a tot drap i un programa d'esports a la tele? Torno a la sala amb dues copes en una mà, i la coca i l'embotit a l'altra. Ho deixo tot sobre la taula i encenc, amb aire fingidament mundà, unes espelmes vermelles comprades des de fa mesos. Apago els llums sense arriscar cap comentari i m'adono que té un comandament a la mà i que la tele i la ràdio han emmudit. —Me'n poses un dit? —faig, allargant una copa... En la penombra, s'apropa cap a mi. El tinc ben bé al costat i no goso aixecar els ulls de l'ampolla. Em posa un raig generós d'alcohol, tanco el ulls per fer un primer glop i noto els seus llavis al meu coll. —Tenia tantes ganes de veure't, de tocar-te, d'estar amb tu... —em xiuxiueja a l'oïda i noto l'escalfor dels llavis a frec de pell.. la seva mà descordant-me els botons de la camisa...

Els meus dubtes... els meus maleïts dubtes sempre hi són, vulgues que no... però de fet, tots dos esperàvem aquest moment, aquesta trobada. —Saps? fins i tot m'agrada que m'hagis rebut amb aquesta màscara... potser no ens tornarem a veure, qui ho sap? Just abans d'obrir la porta em vaig posar, sense saber massa perquè, una careta daurada que guardava del darrer carnaval. Vaig portar un dit cap als seus llavis. Deixem les paraules pel món virtual? Ell va somriure. Jo, sota la màscara, també. I vam deixar que els cossos parlessin fins molta estona després d'acabar-se el whisky, que s'apaguessin les espelmes... L'endemà, al matí, li vaig portar una tassa de cacau al llit.

8. El viatge Era un dia de tardor. L‘Èric havia arribat a casa i havia deixat la disfressa sobre la taula. La festa havia acabat massa tard i se sentia marejat i trist, no entenia què li havia dit la Neus. Per què marxar tan lluny? Sempre havia sabut que el dia acabaria arribant. Ell era un noi que ja en tenia prou en anar vivint cada dia, en anar passant. Ella no, ella se sentia compromesa amb el món i tenia necessitat de fer quelcom. Havia de marxar i trobar alguna cosa que l‘engresqués de veritat; no en tenia prou amb la seva feina d‘infermera a l‘Hospital Clínic. La Neus esperava molt més de la vida. I havia triat aquella nit per a dir-li que partia. Havia estat una nit esgotadora, havien ballat fins ben entrada la nit amb les màscares posades, i més tard en una habitació plena de abrics i molts estris, havien estat estimant-se com feia temps que no ho feien, amb passió desenfrenada. I de sobte aquelles paraules que, encara ara, li retrunyen al cap. Les sent de lluny tan lluny com ara la tindrà: «Me‘n vaig Nicaragua». Ell sempre pendent de la Neus, deixant-se portar, fent de la seva vida un reflex de la d‘ella. La Neus, des de feia anys, havia estat el seu referent, el seu nord. I perdre el nord, era el pitjor que li podia passar a una persona. De totes maneres, l‘Èric, creia que en la decisió de la Neus hi havia quelcom més que el factor altruista d‘un compromís amb el Tercer Món. La carta era una prova palpable de les seves sospites.

L‘havia trobat després d‘haver fet l‘amor en aquella habitació plena d‘abrics i estris de tot tipus. Quan ella va marxar un moment al lavabo, ell va agafar-li la bossa i la va obrir buscant una cigarreta, però els seus dits van topar amb aquell sobre groguenc. El va agafar i va veure que anava dirigit a ella i que el remitent era de Managua. Durant uns instants va dubtar si obrir la carta i llegir-la o tornar-la a deixar al seu lloc. L‘arribada sobtada de la Neus, va fer que se la guardés ràpidament a la butxaca. Ara, en la soledat de la seva cambra, podria llegir-la amb tranquil·litat. Es va servir un got de “Jack Daniels” que tenia sobre el moble bar. Assegut a la butaca, i amb parsimònia, va treure el paper de dins del sobre. El va desplegar i, tot just quan anava a començar a llegir-lo es va apagar el llum. Just el moment que s'apagava la llum a casa l'Èric, la Neus descobria que li havien robat la carta del seu contacte a Managua. Maleí mil vegades la seva deixadesa. Per calmar-se es dirigí a la cuina i obrí un pot de cacau en pols per preparar-se un got de llet calenta amb cacau. Sempre ho feia quan havia de reflexionar. Finalment, s'assegué al sofà i es posà a pensar qui li podia haver robat la carta. L'Èric! Tornà a renegar. Ella que l'havia vist sempre un mosqueta morta aficionat al whisky! I ara li descobriria tot. Somrigué amb menyspreu quan s'imaginà la cara de l'Èric llegint la carta, segur que es quedaria glaçat. ¿Com entendria que ella, la infermera innocent i ben intencionada del Clínic, que anava a Nicaragua de suport social havia subornat, extorsionat, ordenat matar i mentit? Ella necessitava acció i quan la Cosa Nostra se li havia apropat no pogué resistir la temptació. Després cometeren

un error lamentable i l'afer de Managua s'havia complicat. Per això marxava, i per això abandonava una coartada perfecta: la infermera aparellada i sensata. Havia de córrer el risc, s'hi jugaven molts diners. Agafà el telèfon i feu una trucada. «Bona Sera... sóc la Neus... Necessito que aneu a recollir algú... No, no cal, el segresteu i me'l porteu a Nicaragua ... si, és un noi jove, es diu Èric... sí, és el que em tirava... no hauria de ser un problema per vosaltres... OK ens veiem allà» I penjà. A córrer cuita preparà la bossa, prengué els bitllets i sortí de casa direcció l'aeroport de Barcelona. Nicaragua l'esperava. Mentrestant, l‘Èric estava garratibat després de llegir la carta. No s‘ho podia acabar de creure. La Neus, una mafiosa! Embolicada amb un cap de la Cosa Nostra! La seva Neus era una amant del fill d‘en Luciano Liggio. La Neus… tan dolça i abnegada. La dona de la que estava bojament enamorat. Va dubtar si anar a la policia… Es va omplir un got de whisky i es va estirar al sofà. Se‘n va omplir un altre. Doble. Fins que es va adormir, completament borratxo. No es va adonar que uns matons entraven a casa i se l‘enduien, sedat, cap a l'aeroport. Allí, un jet privat provinent de Sicília, amb la Neus ja asseguda, els esperava per enfilar tot seguit direcció cap a Managua. En l'enairament la Neus va fer una trucada al seu amant: _ Giovanni, arribarem a mitjanit. Tot controlat. _ Amore mio! Ti amo! La Neus havia conegut a Giovanni a Roma durant un congrés de infermeria. Durant una sortida nocturna al casino no va dubtar en seduir-lo i ell va caure als seus encants. Des de llavors es va convertir en la seva amant i en el seu contacte en

els afers mafiosos de Catalunya. Ella necessitava luxe, acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat. Al Clínic controlava i ―desviava‖ les entrades i sortides d‘estupefaents. I en diverses ocasions no va dubtar en treure‘s del davant a qui sospitava d‘ella. Els injectava una sobredosi d‘insulina i morien per un atac al cor o d‘un coma diabètic… Però ara se li havia escapat de les mans i el Clínic havia obert una investigació. Per això marxava. Els diners dels estupefaents estaven en lloc segur. A Managua, durant un mes, van retenir mig drogat a l‘Èric a la mansió de Giovanni. Mentrestant, la Neus se sotmetia a la cirurgia plàstica. Canvi de cara: ulls rasgats, llavis molsuts, pòmuls prominents, augment dels pits… Al cap d‘aquest mes van ingressar a l‘Èric a una clínica privada de la màfia. La ―nova‖ Neus, vestida de infermera, es va presentar al torn de nit. Una nit de tempesta. Els ploms es van fondre i ella es va apropar a l‘habitació amb dues espelmes. Les va deixar a sobre la tauleta de nit i amb una veueta d‘àngel li va preguntar com es trobava… L‘Èric, ofuscat per les drogues, li va dir que no sabia on estava… que només recordava una carta i una noia… que estimava la Neus… Ella el va acompanyar nit rere nit fins que va estar segura que ell la seduiria de nou… fins fer-li oblidar la Neus. De fet, ella tot i tenir-ho tot a les seves mans, no oblidava la passió que li despertava l‘Èric… Ningú li feia l‘amor com ell… Se‘l continuaria ― tirant‖… com un caprici més.

Tindria a Giovanni al seus peus i qui sap si algú més. Continuaria tan perversa i malèvola com sempre… incapaç d‘estimar res ni ningú. La Interpol encara la busca…

9. El gran dia Demà és el gran dia. Fa setmanes que el tinc marcat al calendari. M'ha de sortir bé. Sí, no ho puc fer malament. He d'arribar d'hora. He d'anar amb el meu millor vestit. Fa setmanes que ho preparo. Res no pot sortir malament. Però, per què no puc dormir? He de poder dormir. No puc presentar-me demà amb mala cara de no haver dormit. He de fer bona cara. I ja són quarts de tres de la matinada. Com podré dormir? Què és, aquesta fressa? Que pari ja, que tinc mal de cap! Tinc mal de cap, coi! Que pari la fressa! Ostres, és el telèfon! —Digui? —PERÒ QUÈ FAS ENCARA A CASA? FA MITJA HORA QUE HAURIES DE SER AQUÍ! COM SE T'ACUDEIX FER TARD AVUI? Ostres, m'he adormit! No pot ser! Precisament avui! I aquest mal de cap! Ai, que també em fa mal l'esquena. Què és això que m'he clavat? Una ampolla de whisky? La que vaig comprar ahir? Què fa a sota la meva esquena? I per què està mig buida? Tot és tèrbol i no trobo les sabatilles. Les rajoles del terra estan fredes però va bé, així em despertaré més ràpid. Vaig mig despullada; només porto la meva camiseta preferida, la de la sort, que em vaig posar ahir a la tarda. Intento recordar però el mal de cap no em deixa. Per anar bé hauria de ficar-me de cop a la dutxa, però la incertesa em consumeix i m‘intriga la llum que balla que surt del menjador.

Vull encendre el llum del passadís, per no ensopegar amb res, però m‘equivoco, com sempre, i premo l‘interruptor de l‘escala. No m‘he acostumat encara al nou pis. Atès el meu estat lamentable, m‘esperava trobar el menjador aixafat pel pes d‘una festa, però és tot el contrari. Més aviat sembla que una Mary Poppins de torn hi hagi deixat la seva empremta. Tot està en un ordre perfecte, cosa gens habitual, i al mig de la taula, dues espelmes enceses estan a punt de consumir-se, esgotades pel pas de la nit. El telèfon torna a sonar impertinent. Ja sé qui deu ser. Hauria d‘afanyar-me. Amb aquest mal de cap em costa actuar amb rapidesa. He d‘anar-hi. Encara que arribi tard, no puc fallar-li. Decideixo prendre una dutxa ràpida i sortir corrents de casa. El telèfon va sonant mentre deixo que l‘aigua tèbia actuï de bàlsam en el meu cos adolorit i penedit. El mal de cap afluixa una mica. Sense entretenir-me pel pentinat ni per la roba surto de casa. Tinc la sensació que oblido alguna cosa. No en faig cas, em passa molt sovint. Miraculosament, hi ha un taxi lliure aturat al semàfor de davant de casa. Estic salvada, en menys de deu minuts arribaré. Hauria d‘anar pensant alguna excusa per justificar el meu retard. Tant de bo recordés el que va passar, almenys podria explicar-ho. Noto alguna cosa que em molesta sota el cul. No pot ser.Què curiós! És una màscara! El client anterior deu haver-la oblidat. No li dic res al taxista. M‘agrada aquesta màscara i me la vull quedar. Té una mena de mig somriure burleta que no sabria com interpretar. I el taxista, que no veu que el semàfor s‘ha posat verd? Ui, em mira... què mira? Tan mala cara faig?

―On serà? –I jo què sé, on anava, coi, que no me‘n recordo... Segueix mirant; vaig vestida, no? ―Tot recte que ja li ho indicaré... ―Osti, osti, sé que era a les sis, però on, maleït sigui..., on? Em miro la màscara. El mig somriure burleta em recorda alguna cosa. El mig somriure... La sogra! Collons, que he d‘anar a buscar la sogra a l‘aeroport. La mare del Tano, casúmdena, la SOOOOGRA! Dos anys sense veure-la i no em recordava, un mes amb el dia assenyalat i... ―A l‘aeroport, ràpid, que faig tard! (Per això trucava desesperada, ai la mama del noi, que no se‘ns perdi, ell i el coi de la feina, au vés-hi tu, va...) I, doncs, què..., com... Com un remolí de llum enterbolinada tot em retorna al cap, una batzegada de records perduts enmig de riures i glops. La bestiesa de celebrar que he aconseguit escapar-me del poble amb l‘excusa de l‘hora d‘arribada de l‘avió, sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit al pis del meu cunyat, muntar-m‘ho bé amb el meu cunyat, deixar cremar les espelmes abraçada al meu cunyat, endreçar el pis del meu cunyat... Decideixo guardar la màscara (gràcies, gràcies, per sempre guardada, gràcies). Creuo els dits... Arribo a l‘aeroport. Pago i baixo d‘una revolada. Em fa mal tot, no només el cap. La sogra m‘espera asseguda al bar, amb un cafetó al davant. Muacks, petonets, tot bé, tu estàs com sempre, ai tu també... Un cafè, si us plau! Sec. Em mira. Què mira? M‘arreglo els cabells. Segueix mirant. M‘estiro el vestit. Que coi miraaa? ―Nena, et veig molt emboirada, que t‘havies adormit?

―Mmmhhhh, no... no ben bé, el mal de cap que....no podia dormir i després... sort que m‘has trucat. El teu fill, buenu, l‘altre, d‘això, en Pere que... (barbollejo?) ―Nena, què coi fots amb aquesta taca de xocolata al coll, que t‘has fotut el cola-cao per sobre?

10. Hystíria o "El reflex i l’ombra"

Després de l‘enterrament s‘arribà a casa de la àvia. La recordava més petita puix que l‘últim cop que hi va anar deuria ser fa quasi quinze anys... Començà a xafardejar per les habitacions, observà les fotografies que hi havia penjades al menjador: de la família (on hi sortia fent la primera comunió), de quan es va llicenciar, dels seus pares, dels cosins, dels oncles... Anà a les golfes del pis de dalt on recordava haver trobat alguns llibres, una màquina de cosir Singer de les antigues, un llit individual amb cortinatges granats... Recordà el dia que van intentar fer castanyes allà i durant tres dies el seu cabell féu olor de fum. I de sobte, mig amagat entre capses i llençols, alguna cosa li cridà l‘atenció. Era una màscara daurada, amb una expressió que en un primer moment li semblà trista, però com més la observava més la inquietava. Era d'aspecte dominant, com si li fes un escrutini fred i sever, sotjant-la i retreient-li alguna cosa, però..., el què? Aquella màscara li recordava massa la seva mare, sempre jutjant-la, observant-la, culpabilitzant-la de no ser com volia que fos. Que potser li venia de l‘àvia aquella fal·lera d‘intentar fer el món a la seva mesura i qui no hi encaixava en quedava fora, expulsat? S‘havia allunyat de tot allò però encara li coïa. Acabava d‘enterrar l‘àvia, però les màscares continuaven allà. Fins quan? Potser ja era el moment de posar el punt i final a tot allò i continuar sense sentir-se culpable de ser ella mateixa. Aquella setmana, a la feina, hi aniria flotant com ho feien les espelmes a la banyera de casa seva. Començava a treballar en aquell nou edifici. Al principi es premiava amb un bany relaxant al mes, si fa o no fa. Però, ja ni recordava quan fou l‘últim cop

que es capbussà entre l‘abundant escuma de la seva petita banyera. Per la tarda, camí a casa, una mà li tustà l‘espatlla: què passava? Qui la retenia? Era un home, que amb un somriure als ulls, li parlava amb cara de sorpresa, però ella no el sentia, la seva ment encara volava fent-se preguntes. Despertà per fi. Aquell home mig canós li repetia un cop i un altre que com anava pel món així? Havia estat a punt de ser atropellada! Quan escoltà aquelles paraules ho entengué: feia estona que desfeia el camí de tornada a casa com una autòmat, mirant-se els peus, tota moixa, preguntant-se pels retrets de la màscara. Portava tota la setmana amb aquella frase al cap, d‘acord que hi havia una gran diferència entre el bufet de la mare i aquella petita editorial, però tant com perquè la seva pròpia mare, i fins i tot la seva àvia que tant de suport li prestà sempre, li diguessin: "Mai m'hauria esperat això de tu filla meva, el teu pare...". Preferia no recordar res més. Començà a plorar, i a caminar de nou. Aquest cop sí que es parà al següent semàfor en vermell, així fou com altre cop notà aquella mà damunt seu. Què es pensava aquell home? Na Leire no estava, en aquells instants ni en les properes hores ni dies, per ningú més que no fos per la seva família i per ella mateixa. L‘home li acostà un paquet a les mans i de sobte el reconegué. Li devia haver caigut abans de creuar el carrer. S‘esforçà per dedicar-li un lleu somriure, tot i les llàgrimes. No recordava que duia aquell paquet des que va marxar de casa l‘àvia. L‘havia embolicat d‘esma, quan ja marxava. Era un pot antic, dels de llauna, de cacau en pols Droste, aquell holandès tant bo, amb el qual la iaia li preparava la llet, en tornar de l‘escola cada tarda. Tot seient en un banc de la placeta va tenir la necessitat urgent de desembolicar el paquet i mirar la llauna de cacao. La recordava amb una exactitud fotogràfica. Una infermera sostenia a les màns una safata sobre la qual hi havia una tassa de cacau fumejant i al costat un envàs del mateix producte. Els plans es superposaven en una sèrie infinita. L‘anomenat ―Efecte Droste‖, el dels quadres d‘Escher. Sense saber ni com, va pensar

que allò mateix era el que havia passat amb la seva vida. Però ara l‘àvia era morta. Ja podia obrir la llauna i llegir el que anys enrere li va prometre que no llegiria mai fins que això hagués passat. Ho recordava perfectament. Un dia, mentre la Mercè feia dissabte a la cuina, la llauna havia caigut al terra del prestatge estant i s‘havia anat a obrir just als seus peus. I aquells ulls encuriosits de nena de vuit anys no van poder evitar saber que dins la llauna hi havia un plec de cartes. Era la lletra de l‘avi. L‘àvia va tornar a desar ben de pressa la llauna i el seu contingut i ja no se‘n va parlar més. A ella, li va fer prometre que no ho tocaria i tampoc en diria res a ningú. No, fins que ella fos morta. I espantada li va dir: "Sí, iaia. T‘ho prometo". Només entrar a casa s‘assegué a la taula de la cuina amb el pot de cacau en pols al davant. Seguia sense atrevir-se a obrir-lo i enfrontar-se al secret que s‘hi guardava. El record de la lletra petita i acurada d‘aquell escrit era com el breu xiuxiueig amb què l‘avi passà per la seva infantesa: recollit -que no acollit- per una dona que ja no esperava el seu retorn, amb la por de l‘exiliat al cos, un neguit que l‘acompanyà fins aquella estranya mort d‘ofegat en una mar ben calma. Va pensar que la seva era una família de dones despòtiques i d‘homes baldats. Com també ho fou el seu pare, el ninot somiatruites que sempre li tiraven en cara, com una mala herència, a l‘hora de condemnar les seves ―excentricitats‖, les seves idees ―il·luses‖, les seves ―febleses‖... De sobtada, va recordar la fúria amb què la mare rebotí per terra la botella de whisky que el pare havia deixat damunt la taula el dia que se n‘anà per sempre. I s‘aixecà per anar a l‘aparador on dormia una altra ampolla mig buida de Jack Daniel's. Volia creure que si en feia un glop podria acarar-se per fi al testimoni que amagava el llegat de l‘avi. Però, quan ja tenia la mà posada al pom de la vitrina, sentí aquell pes de nou sobre el seu muscle: la portella envidrada reflectia la seva cara enravenada mentre una mà ja coneguda la subjectava tan suaument com ferma: era la mirada de l‘home, decidit a arrossegar-la cap a un passat que no semblava tenir fons.

11. Sense títol Els indicis eren meridianament obvis i, malgrat ells, no vaig obtenir cap resposta. Vaig optar per la decisió més dràstica... “Epitafi: Indiscutiblement et vas acostumar a l’olor de les roselles. Però el que no vas tenir en compte és que un eixam d’abelles es van dur tot el pol·len cap a un després, absurdament adscrit a la intempèrie d’un matí indefinible. En tot cas, Requiem in Pace.” Sembla mentida que al passar per les teves cadires recordi el sabor d‘un got de Jack Daniel’s amb gel... instintivament sempre responc als teus ulls... i ara estic sol davant la immensitat d‘un desesper eclipsat per la infinita perseverança d‘una formiga que puja per la teva esquena per a posar-te un barret i dibuixar olis de dones amb sols... Suposo que durant l‘esforç de no pensar, em trobaré amb els hàbits que vam perdre una nit sense causes ni conseqüències. Serà llavors quan em fumi els pètals de les teves roselles i en el viatge cap a l‘inimaginable apareguis altra vegada travant la teva llengua en el meu llavi inferior... Potser sigui aquest el moment en el qual les meves paraules perdin el significat si en el murmuri del teu gemec em contes que un dia em vas voler i que ara ja no em vols. En qualsevol cas, em despertaré sanglotant i procuraré acariciar-te les cuixes mentre els teus ulls es tanquen amb la tendresa d‘un no estic aquí. Amb els dies, he descobert que els teus pits s‘enfilaven al passar els rovells dels meus dits pel contorn de la seva ombra. I vaig observar com a poc a poc la seva forma es definia en la meva

llengua i la psicomotricitat dels teus moviments circulars dibuixava contorns sensuals en la meva perpendicular. Vas gemegar i em vas rebentar l‘ànima! Aquest cop, les fulles s‘arpegen a la meva esquena i la imatge onírica d‘un cor poligonal apareix bruscament en un festival d‘ombres de dones de melmelada. Amb les circumstàncies en contra, no podia deixar-me endur per les aclamacions dels meus veïns d‘escala, i entre el xiuxiueig de les velles amb moldejats de rul·los enxarxats i bates de quadres negres i blancs, vaig optar per tancar-me en la foscor de les meves entranyes.Crec recordar que tu et deies Sílvia i jo Ferran en aquell xat de política... la nostra primera trobada va ser polèmica i vam discutir prop de tres hores. Recuerdo también que me enfadé tanto contigo que te estuve buscando por foros, bitácoras y chats sólo para ponerte a parir y rebatir todas esas ideas que me parecían tan estúpidas. Nos prohibieron la entrada en un par de foros y decidimos intercambiar nuestros correos para seguir con nuestras ansias de polémica. Éramos negativos perfectos. Tanto que al final decidimos vernos en un bar del centro. Seguro que cada uno tenía la secreta intención de, cara a cara, poder convencer al otro; yo, al menos, la tenía Había comenzado el otoño y me pilló sin paraguas un tremendo chaparrón. Caminando contra la tormenta mi enfado iba subiendo de tono ¿Tanto esfuerzo por debatir con una miope mental? ‗Te voy a dar la del pulpo‘, pensaba. Tú habías llegado media hora antes y esperabas en una mesa con un libro de Friedmann, como habíamos convenido. Cuando me acerqué a ti y me presenté mi aspecto era tan patético que empezaste a reír con esa risa luminosa que pronto aprendería a asociar con la felicidad. Mi malhumor desapareció de golpe. El encuentro cambió de rumbo ¿Quién podría enfadarse contigo? Nunca antes había escuchado ideas tan equivocadas con una voz tan bonita. Cuando leía tus correos me entraban

ganas de tirarte un ladrillo a la cara y ahora sólo pensaba en acariciarte la mejilla. Las cervezas vinieron, la lluvia pasó y te acompañé saltando los charcos y tiritando de frío. En casa, me dijiste, tenías estufa y un cacao muy rico. Intento acordarme del modelo de aquella estufa. Me gustaría comprar una igual y tenerla en mi habitación. Ponerla al máximo en estas tardes de otoño, beber Jack Daniels con hielo y mirar la lluvia que en estos momentos oigo caer contra la ventana. Oler con cuidado la barra de labios que tengo encima de la mesilla. Tapar el ruido de la escalera enterrando mi cabeza en la almohada. Pero no puedo ignorar tu último correo. Un aviso escueto y firme. Una campanada que retumba en mi cabeza. Aunque me duela lo indecible, se que debo coger el teléfono y marcar el número… Vas despenjar el telèfon amb un agradable ―Hola, esperava la teva trucada‖, la meva replica es va fer esperar un segons, aquella veu m‘encisava. "Vull tornar-te a veure" és l‘únic que vaig aconseguir pronunciar. Vaig reservar taula al restaurant Nuit d‘étoiles. Aquest cop em vaig assegurar de ser el primer en arribar. T‘esperava amb una copa de vi blanc, inquiet, no podia deixar de pensar en el moment que entraries per aquella porta, esplèndida, preciosa, radiant. Vas arribar deu minuts tard i et vas disculpar cortesament. Portaves un vestit discret que encara realçava més la teva fina silueta i et donava llum al rostre. Sobre la taula dues espelmes creaven una atmosfera més càlida, més romàntica, més dolça del que havia imaginat. No vaig gosar parlar del teu últim email fins ben entrat el segon plat, volia gaudir una mica més de la teva presencia, de la teva

conversa sempre equivocada però portada al límit de la seducció, on fer-li front era impossible i el millor era deixar-se portar. No vas dubtar en ser directa, clara i freda quan vas dir: ―Aquesta és la nostra darrera trobada. Ja t‘ho vaig dir al missatge. Això no pot seguir.‖ Una flaire a xocolata del ―coulant‖ de la taula del costat em va fer recordar nits on el cacao i la passió s‘entrellaçaven en els nostres llavis, on el Jack Daniels amb gel va convertir-se en el nostre elixir. Una beguda forta, com el nostre joc, com els nostres cossos quan estaven junts. No podia, ni volia renunciar al tacte de la teva pell nua, del teu borrissol vora el melic, ni dels teus pits tersos dins les meves mans. Encara era capaç si m‘esforçava a ensumar les postres de la taula veïna de sentir els teus crits d‘amor i les esgarrapades a l‘esquena que encara em feien apropar-te mes a mi perquè no te m‘escapessis. El vaivé dels teus malucs sempre era suau d‘entrada per tornarse furiós com la dansa de la pluja que reivindicaves a Venus o a Atenea, mai ho vaig saber del cert. I ara, ja no em volies. Ja t‘havies cansat o hi havia algú altre. Ara ja no era important per tu i dones fetes de melmelada s‘escolaven per l‘aigüera igual que un dia em va semblar, que amb olis dibuixava a la teva esquena dones amb sols, o sols amb dones, que ja s‘havien esfumat. No vaig voler ni preguntar el perquè; qualsevol resposta hauria sigut massa dolorosa. Aleshores tot va parar. Potser no vaig entendre el indicis. Vaig notar la gran necessitat de no perdre‘t. Només pensar que no tornava a sentir-te... entonces todo empezó. El principi i la fi a diferents bars. ―Ja es veurem", et vagi dir. No hiciste caso de mi ironía. Em vaig sentir sensiblement alleugerit. Ya no había lugar para la mentira, ya no tenía sentido aguantar.

Pero estaba contento. La meva vida va canviar el dia que et vaig conèixer i ara, que em deixaves, trobava el sentit a tot plegat. Esa noche fui hasta tu casa y usé la llave que había copiado amb una habilitat que no semblava meva. Y, delante de ti, me quité la máscara dorada. Pero no me reconociste, empezaste a chillar. En vas fer la última ferida quant vas intentar allargar l‘inevitable. No me dejaste hablar, quería darte las gracias. Em vaig retrobar amb mi mateix. Ara sé quién soy. Arribo al cementiri. Dejo un ramo de flores i una carta amb l‘epitafi.

12. Destins Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s‘obria i es tancava la porta al seu darrere, i vaig sentir les seves passes apropar-se precipitadament. Però, malgrat no volia que em trobés d‘aquella manera, no vaig tenir esma d‘aixecar-me i amagar allò tan evident i que em delatava. —No n‘has sabut res més d‘ell, oi? —No. Qui t‘ho ha dit? —M‘ho està dient ara mateix l‘ampolla de whisky mig buida que tens a les mans. —Ets bona!... Ja, ja, ja... Ara no em surtis amb allò de que ja m‘ho vas dir... —Som amigues, t‘ho estalviaré, però saps prou bé que no podia acabar d‘una altra manera després del que vam veure en aquella habitació el dia que el vam conèixer. Certament no li ho podia negar. Des del moment que ens va recollir aquell cotxe negre per dur-nos al vell casalot, tal com s‘indicava a la invitació anònima que vam rebre, vam intuir que els esdeveniments serien del tot singulars. I des del moment que vam posar els peus en aquella sala poc il·luminada, vam tenir la certesa que res tornaria ser ben bé igual. Encara no tenia clar com havia anat. No ho feia mai això de conversar amb desconeguts i menys estant sola, però aquell home, de qui no podia recordar els trets facials, em va produir una estranya atracció des del moment que se‘m va adreçar dins la botiga d‘espelmes del carrer Rosselló. —Què penses fer, doncs? —Et ben asseguro que no ho sé, però no puc deixar de pensarhi...

—Vinga, sortim a sopar? Et convido a sushi —D‘acord, deixa que abans em dutxi. Mentre conduïa cap al centre, no podia deixar de sentir dins meu la sensació de ser dins d‘aquella sala. Encara podia flairar aquell olor, barreja d‘espècies i d‘humitat, de sentir aquella tonada barroca interpretada dolçament i de notar lleugerament el tacte suau del vent que entrava per els porticons que encara eren oberts. I sabia que mentre aquell silenci omplia el nostre vehicle, el teu cap era allà mateix on era el meu i que estaves tant espantada com jo per no saber cap on anirien les coses, i si mai tornaríem a ser les dues noies esbojarrades que havíem estat just abans de rebre aquella invitació anònima. —Tinc l‘estranya sensació que ens segueixen... Per fi arribàvem al casalot, semblava molt antic, una d‘aquelles masies abandonades pel pas dels anys que encara restaven dempeus amb la dignitat ferida. El cotxe es va aturar davant les grans portalades entreobertes, el conductor ens va manar, amb un simple gest, que entréssim. Tenia por, però alhora no podia deixar de sentir curiositat i el desig de conèixer què s‘amagava rere aquells murs. Quan em vaig girar vaig adonar-me que l‘home ja no hi era, ens havia deixat soles en aquell indret desconegut. Mirant-nos de fit a fit vam decidir seguir endavant i traspassar la porta entreoberta que ens quedava més a prop. —Tot això és molt estrany... No havia acabat d‘escoltar les paraules de l‘Anna i ja m‘havia adonat que aquell no era un indret normal. Aquella sala era molt gran, al centre hi havia una taula plena d‘espelmes enceses i, al seu voltant, podia veure moltes figures tapades amb túniques negres amb caputxa, no veia els seus rostres, però sentia la seva mirada clavada en nosaltres; vaig començar a sentir por.

Sobre la taula, únicament il·luminada per la llum de les espelmes, es podia veure com brillaven uns objectes. Vaig decidir apropar-m‘hi reprimint la por que sentia, sentia les seves mirades clavades en mi i l‘Anna ni tan sols es movia, només sentia la seva respiració agitada rere meu. —Són màscares! Eren màscares daurades, semblava haver-hi una per a cada membre encaputxat i, justament, a la banda de la taula que ens quedava més a prop hi havia dues màscares col·locades que semblaven posades per a nosaltres. De sobte un d‘ells se‘m va apropar amb passos lents. No vaig tenir esma per allunyar-me‘n, els peus s‘havien quedat fixos al terra i no podia moure‘m. Va agafar amb les dues mans aquella màscara, sempre mirant al terra de manera que jo era incapaç de distingir el seu rostre, i a poc a poc, va alçar-lo fins a mirarme. La llet tenyida del color marró de la xocolata donava voltes dins el got empesa per la cullera. Ella tenia la vista fixada en la monja dibuixada en aquell vell pot de cacau en pols que la seva àvia li havia regalat poc abans de morir. Encara ara, quinze anys més tard, feia servir per guardar el nescuic, que ella, en contra de la unanimitat popular, sempre havia estat de nescuic, i no de culacau, que el culacau fa grumolls i mai s‘acaba de desfer, i què coi! Que el nescuic és més bo! Sorpresa d‘estar pensant en aquelles collonades, va adonar-se que encara tenia l‘esquena xopa d‘una suor freda, li costava de respirar amb normalitat i les mans conservaven un lleuger tremolor. El sol d‘aquell dissabte feia hores que s‘havia alçat, i un colom llardós que estava aturat a l‘ampit de la finestra, va fugir espantat pel timbre del telèfon. —Digui?

—Hola guapa! —Anna, nena, acabo de tenir un somni raríssim, d‘aquells amb túniques, màscares i espelmes i saps què? Hi sorties tu. —Em sembla que això és culpa del whisky de garrafa que ens van donar ahir... —Quina festassa, oi? —Precisament per això et trucava... Volen repetir aquesta nit un altre cop. Ara a casa del cosí del Marçal, al Montseny. Ens duran al mas del bosc aquest cop. A les nou et recullo. Posa‘t elegant. —Jo sempre hi vaig! —protesto; però ja ha penjat. Aquell era un estiu inesgotable i esgotador. Festa rera festa, sense parar… I en duia ja..? Havia perdut el compte. Amb l‘Anna se sabia quan arribaves al lloc, però mai quan en sortiries. Ni com. Ni amb qui. Aquest cop la casa no era lluny. Era antiga, realment, S‘assemblava molt a la del somni. Hi havia gent per tot; a l‘era, als jardins, a la piscina; al menjador. Molts passejaven amb la copa a les mans. D‘altres ballaven. Molts es repartien en grupets, en animades converses de política o feina. Reien els acudits. Algunes parelles es perdien per habitacions del primer pis. Recordava cares d‘altres vetllades semblants. Cap d‘interessant. L‘Anna se‘n va anar de la mà d‘un d‘aquests somriures de talonari en blanc. Avorrida de converses banals i de música estrident decideixo fer una inspecció. Pujo les escales fins dalt de tot de la casa. Trobo un petit replà, amb un passadís que s‘aboca a un saló que sembla un estudi. Entro i tanco la porta rera meu. Vull allunyarme una estona de tot aquell brogit. Hi ha un foc encès a llar de foc i una certa olor a lilàs pertot. Una llibreria ocupa tot un pany de paret, fins el sostre. Molts lloms semblen antics. Hi veig edicions de bibliòfil, algun incunable. M‘atrau un de tapes dures, d‘un vermell pujat. Em fixo en un títol que em son rar: “Històries veïnals”. L‘agafo i l‘obro a l‘atzar. Llegeixo l‘inici d‘un relat. «Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria…»

Però no sento com s‘obra la porta de la sala. No sento com algú s‘apropa per darrera. Ni les quatre passes que ha de fer fins on sóc. Noto una mà a la cintura que m‘atrau enrera, cap a ella. No em giro, de pura sorpresa. Noto uns llavis al lòbul de l‘orella. La cremallera baixant. Un alè perfumat al clatell. Uns dits acaronant-me el pit. Un objecte dur entre els malucs... El llibre em cau a terra. S‘obre per la primera plana... «Un nou regal...» I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d‘incendis inacabats...

V. Els autors Els/les inscrits/tes han estat (per ordre alfabètic de nom): 1.

Agnès

onsonelssabonetsdepropaganda.blogspot.com

2. Alatrencada

www.alatrencada.blogspot.com

3. Anna

biblosfera.blogspot.com

4. Anna Tarambana

annatarambana.bloc.cat

5. Antígona

lacoleradeaquiles.blogspot.com

6. Arare

elmeumar.blogspot.com

7. Babèlia

laiababel.blogspot.com

8. Barbollaire

barbollaire.blogspot.com

9. Boira

https:gossades.blogspot.com

10. CafeAmbLlet

cafeambllet.bloc.cat

11. Cargoliroques

cargoliroques.blogspot.com

12. Carles Mulet

nausica.bloc.cat

13. Carme Fortià

somnisirealitats.blogspot.com

14. Carme Rosanas

cat.bloctum/comcarmerosanas

15. Clint

atotbloc.blogspot.com

16. Déja Vie

deja-vie.blogspot.com

17. Duschgel

gel-de-ducha.blogspot.com

18. El far

petitfar.blogspot.com

19. El veí de dalt

malerudeveuret.blogspot.com

20. Elizq

llibresimes.blogspot.com

21. Elur

nomadesdelvent.blogspot.com

22. Euria

vist-i-novist.blogspot.com

23. Gaby

unonuncasabe-gaby.blogspot.com

24. Gatot

gatot84.blogspot.com

25. Grum

programa-encompanyia.blogspot.com

26. Hypatia

llunadepaper.blogspot.com

27. Jesús M. Tibau

jmtibau.blogspot.com

28. Jo Mateixa

diarijomateixa.blogspot.com

29. Joana

llddona.blogspot.com

30. Jordi González

book.bloc.cat

31. L'Avi

avi-ninotaire.blogspot.com

32. Lluna

quanelsolespon.blogspot.com

33. Marinetix

marinetix.blogspot.com

34. Metamorfosi

elmeuespai.blogspot.com

35. Musa

noone.bloc.cat

36. Palimp

lepisma.liblit.com

37. Palito

palitodelasorejas.wordpress.com

38. Puji

jordipujadas.blogspot.com

39. Raquel

araplou.blogspot.com

40. Roi Marphille

www.marphille.com

41. Rosa

laveinadelpisdesota.blogspot.com

42. Sani Girona 43. Sir Villet

dipofilopersiflex.blogspot.com takolandia.blogspot

44. Sol solet

cat.bloctum.comsolsolet

45. Tals

geistutopie.blogspot.com

46. Té la Mà Maria

telamamaria.blogspot.com

47. The silver blue sea

thesilverbluesea.blogspot.com

48. Trillina

tdetrillina.blogspot.com

49. Uriberty

pasucat.blogspot.com

50. Violette Moulin

violettemoulin.blogspot.com

51. Vull un festuc

vullunfestuc.cat

52. Zel

zel-aramateix.blogspot.com

53. Zincpiritione

laiaiatecaspa.bloc.cat

Els/les inscrits/tes han estat (per ordre alfabètic de blog) 1.

alatrencada.blogspot.com

Alatrencada

2. annatarambana.bloc.cat

Anna Tarambana

3. araplou.blogspot.com

Raquel

4. atotbloc.blogspot.com

Clint

5. avi-ninotaire.blogspot.com

L'Avi

6. barbollaire.blogspot.com

Barbollaire

7. biblosfera.blogspot.com

Anna

8. book.bloc.cat

Jordi González

9. cafeambllet.bloc.cat/

CafeAmbLlet

10. cargoliroques.blogspot.com/

Cargoliroques

11. cat.bloctum.comcarmerosanas

Carme Rosanas

12. cat.bloctum.comsolsolet

Sol solet

13. deja-vie.blogspot.com

Déjà Vie

14. diarijomateixa.blogspot.com

Jo Mateixa

15. dipofilopersiflex.blogspot.com

Sani Girona

16. elmeuespai.blogspot.com

Metamorfosi

17. elmeumar.blogspot.com

Arare

18. gatot84.blogspot.com

Gatot

19. geistutopie.blogspot.com

Tals

20. gel-de-ducha.blogspot.com

Duschgel

21. noone.bloc.cat

Musa

22. gossades.blogspot.com

Boira

23. jmtibau.blogspot.com

Jesús M. Tibau

24. jordipujadas.blogspot.com

Puji

25. lacoleradeaquiles.blogspot.com

Antígona

26. laiaiatecaspa.bloc.cat

Zincpiritione

27. laveinadelpisdesota.blogspot.com

Rosa

28. lepisma.liblit.com

Palimp

29. llddona.blogspot.com

Joana

30. llibresimes.blogspot.com

Elizq

31. llunadepaper.blogspot.com

Hypatia

32. malerudeveuret.blogspot.com

El veí de dalt

33. marinetix.blogspot.com

Marinetix

34. nausica.bloc.cat

Carles Mulet

35. nomadesdelvent.blogspot.com

Elur

36. onsonelssabonetsdepropaganda.blogspot.com

Agnès

37. palitodelasorejas.wordpress.com

Palito

38. pasucat.blogspot.com

Uriberty

39. petitfar.blogspot.com

El far

40. programa-encompanyia.blogspot.com

Grum

41. quanelsolespon.blogspot.com

Lluna

42. somnisirealitats.blogspot.com 43. takolandia.blogspot.comindex.html

Carme Fortià Sir Villet

44. tdetrillina.blogspot.com

Trillina

45. telamamaria.blogspot.com

Té la Mà Maria

46. thesilverbluesea.blogspot.com

The silver blue sea

47. unonuncasabe-gaby.blogspot.com

Gaby

48. violettemoulin.blogspot.com

Violette Moulin

49. vist-i-novist.blogspot.com

Euria

50. vullunfestuc.cat

Vull un festuc

51. www.laiababel.blogspot.com

Babèlia

52. www.marphille.com

Roi Marphille

53. zel-aramateix.blogspot.com

Zel