Tres metàfores de la societat del nostre temps: Castells, Bauman, Sloterdijk Assaig final per a l'assignatura “Introducció a la Societat de la Informació i el Coneixement” Emili Morant Llorca (emorant@uoc.edu) – Gener 2008
La crisi de les grans narracions sistemàtiques del món Des del punt de vista històric, sol citar-se recurrentment la caiguda del mur de Berlín i el quasi immediat esfondrament de la Unió Soviètica com a frontera definida, com el tall que separa l'era dels sistemes contraposats i de la política (i la filosofia política) de blocs, de l'actual època sense ideologies (o el que és el mateix, la de la ideologia única, triomfant que pot ja ocultar-se davant l'absència d'un rival que l'amenace), sense grans narracions que competisquen per la conquesta conceptual del món, i sense utopies – o almenys sense l'esperança de poder fer-les realitat mitjançant una tradició revolucionària ja esmorteïda, abandonada. Certament, la densitat històrica dels esdeveniments dels anys 1989-1991 pot servir als historiadors per a cloure, en un passat encara proper, allò que coneixem per era contemporània. Però des del punt de vista del pensament, de l'evolució de les formes de comprendre el món, aquestes fronteres han de ser més borroses: la matisació i dissolució dels grans esquemes teòrics ha estat gradual, ha precedit (i ha sobreviscut) la Perestroika. I no podia ser d'altra manera, car com hem dit el marxisme, tot i el seu paper central, no monopolitzava aquest disputat mercat de les grans narracions. De fet, la nostra referència a aquests “esquemes” no és sinó una simplificació barroera d'uns quants intents filosòfics que mai arribaren a ser monolítics – sempre contingueren escletxes, disputes, escissions i contradiccions internes. Si intentem fer una llista dels “ismes” totalitzadors de què hem fins ara hem parlat només genèricament, podem trobar la cosmovisió tradicional heretada del cristianisme (erosionada en segles anteriors per l'acció de la Il·lustració i les revolucions industrial i liberal en bona part d'Europa, però socialment ben present a casa nostra fins fa poques dècades), la pròpia del liberalisme burgés, la marxista, i en un terreny menys estrictament polític, les pròpies de la psicoanàlisi i de l'estructuralisme d'arrels en la lingüística i en l'antropologia. Presentar aquests “ismes” com a realitzacions completes i pures seria ignorar la història intel·lectual dels darrers dos segles: però si alguna cosa creiem que tenen en comú és la seua vocació sistemàtica, d'ordenació, explicació i control exhaustius sobre el món a partir d'uns conceptes dominants desplegats en una lògica pròpia, sovint deductiva i jeràrquica. Per oposició al rerefons de la lluita de cadascuna d'aquestes lògiques estructurals contra totes les altres (amb les seues respectives aliances, quan es produïen), va sorgir una revolta contra totes elles i l'afany totalitzador i unificat que, en última instància les feia equivalents, intercanviables. Ens atreviríem a dir que aquesta negació defineix el que anomenem postmodernitat, si no fos perquè la vocació d'aquesta reacció és justament la de romandre borrosa i fugissera, la de no cristal·litzar ella mateixa en una caricatura de tot allò a què s'oposa. Conformem-nos doncs amb assenyalar aquest post-estructuralisme si no com un sinònim, sí com un component de la postmodernitat. Posats a adjectivar-la simplificadament amb els noms propis de la filosofia de la sospita, diríem que és el triomf, la reivindicació de Nietzsche sobre Marx o Freud, la corrosió de qualsevol proposta sòlida d'omnicomprensió de l'home i el món. El nostre assaig intentarà, de forma molt parcial, donar pistes sobre el resultat d'aquest procés: amb quina classe de lògica pretén substituir les estructures prèvies, i sota quines formes noves i imaginatives pot reaparèixer l'anhel perenne de la humanitat de donar-se una interpretació global i consistent. 1
El pensament rizomàtic front a la lògica arborescent Per a il·lustrar una possible via de substitució del pensament jeràrquic, dicotòmic, per un altre que no compartisca aquesta lògica, hem triat un breu text de Gilles Deleuze i Félix Guattari de 1976 anomenat “Rizoma (Introducció)”, on són contínues les contraposicions entre aquestes dues formes de pensar: la jeràrquica pròpia dels arbres i les arrels, i la del rizoma, una estructura biològica que fa la funció de l'arrel en els tubercles. Tal i com diu el diccionari de l'IEC, un rizoma és una “tija horitzontal subterrània amb aspecte d'arrel”: i és aquesta horitzontalitat, així com la seua absència de centre, de límits, de ramificacions lineals el que fa a Deleuze i Guattari preferir aquest esquema al de l'arbre: Estamos cansados del árbol. No debemos seguir creyendo en los árboles, en las raíces o en las raicillas, nos han hecho sufrir demasiado. Toda la cultura arborescente está basada en ellos, desde la biología hasta la lingüística. [...] El pensamiento no es arborescente, el cerebro no es una materia enraizada ni ramificada. [...] Muchas personas tienen un árbol plantado en la cabeza, pero en realidad el cerebro es más una hierba que un árbol. (p.35)
Aquesta és també la seua reivindicació de la multiplicitat front la unicitat a què aspira el sistema: i no la falsa multiplicitat que segons els autors resulta de l'eliminació de l'arrel principal i el manteniment de les múltiples branques (ara independents) que hi sobreviuen: escapçar l'ordre existent però mantenir-ne les ramificacions (per exemple, prescindint de Déu com a hipòtesi, com a “logos” primer, però mantenint-ne les seues conseqüències sobre l'ordre social) no acompleix el canvi de paradigma que Deleuze i Guattari prediquen: Ni la raíz pivotante ni la raíz dicotómica entienden la multiplicidad. [...] La lógica binaria y las relaciones biunívocas siguen dominando el psicoanálisis [...], la lingüística y el estructuralismo, hasta la informática. El sistema-raícilla, o raíz fasciculada, es la segunda figura del libro, figura que nuestra modernidad invoca con gusto. En este caso la raíz principal ha abortado o se ha destruido en su extremidad; [...] la realidad natural aparece ahora en el aborto de la raíz principal, pero su unidad sigue subsistiendo como pasado o futuro, como posible. (p. 14)
Si la lingüística fou la matriu de què sorgí l'estructuralisme, és natural la referència constant a les idees de Chomsky, a la gramàtica i la sintaxi per a contraposar aquesta visió post-estructuralista, en què les relacions entre els elements ja no són de pare a fill ni formen oposicions binàries, dicotòmiques (com la del subjecte i el predicat) sinó que es produeixen entre iguals heterogenis. No hi ha, com en el marxisme, una estructura material (el mode de producció) que determina (en una dependència fonamentalment d'un sol sentit) una superestructura cultural (social, política, intel·lectual, religiosa): no hi ha en el rizoma precedència d'uns aspectes sobre altres, cada baula és distinta a la resta però cap d'elles és superior. Principios de conexión y de heterogeneidad: cualquier punto del rizoma puede ser conectado con cualquier otro, y debe serlo. Eso no sucede en el árbol ni en la raíz, que siempre fijan un punto, un orden. El árbol lingüístico, a la manera de Chomsky, sigue comenzando en un punto S y procediendo por dicotomía. En un rizoma, por el contrario, cada rasgo no remite necesariamente a un rasgo lingüístico: eslabones semióticos de cualquier naturaleza se conectan en él con formas de codificación muy diversas, eslabones biológicos, políticos, económicos, etc. (p. 17)
Aquesta postulació de la connectivitat que acabem de llegir ens remet a un fenomen l'eclosió del qual és vint anys posterior al text de Deleuze i Guattari: la xarxa Internet. En efecte, el de la xarxa on qualsevol connexió és possible sense obeir a jerarquies, on nodes heterogenis poden ser enllaçats i recorreguts de múltiples formes i sense limitar aquesta construcció del discurs a una sola autoria, a una sola idea o voluntat directora, és l'exemple paradigmàtic de la classe de text (llibre, l'anomenen encara Deleuze i Guattari en les primeres pàgines de “Rizoma”), de discurs que els postestructuralistes reivindicaven contra les grans narracions de la modernitat. “Hipertext” en diem ara, 2
amb una naturalitat que demostra en quina mesura les tres dècades que han passat des de “Rizoma” han acomplert, en certa forma, les expectatives programàtiques dels seus autors – això sí, amb un enorme ajut de la tecnologia amb què probablement no comptaven.
Manuel Castells: la societat xarxa i l'espai dels fluxos La de la xarxa (i no només en el seu significat estrictament informàtic) és la metàfora principal amb què Manuel Castells ha intentat descriure la societat dels nostres temps, d'allò que anomena “capitalisme informacional”. En l'obra de Castells trobem un intent monumental de comprendre la societat global, que recorre a fonts primàries, estudis d'altres investigadors, etc.: és a dir, pel que fa al mètode i a l'abast del seu projecte teòric, probablement es trobe més a prop dels grans sistemes de què parlàvem al principi que d'aquesta reivindicació del pensament rizomàtic front a l'arborescent que hem trobat en Deleuze i Guattari. Per tant, pot semblar paradoxal que hàgem introduït la descripció que Castells (com les de Bauman o Sloterdijk que citarem més endavant) amb la referència a “Rizoma”. Però el motiu és el següent: tot i la diversitat en el mètode sociològic o filosòfic amb què els nostres autors s'enfronten a la caracterització en conjunt de la nostra societat, el que els uneix entre sí i a “Rizoma” és una certa afinitat en els resultats obtinguts, en la interpretació subsegüent d'una societat que ara es fa a partir de multiplicitats relacionades, de connexions febles, de tradicions dissoltes. La “xarxa” de Castells, la “societat líquida” de Bauman o les “Esferes” de Sloterdijk potser tenen un abast tan general com les cosmovisions teòriques de què la postmodernitat ha volgut renegar. Però aquestes visions no han restat immunes a l'acció corrosiva que ha causat l'era postmoderna sobre totes les estructures: si no en el seu mètode o en les seues ambicions, sí en el seu objecte d'estudi, que ara s'interpreta des de la seua difusió, liquiditat, lleugeresa, inestabilitat. En la nostra consideració de l'obra de Bauman, i sobretot en la de Sloterdijk, retrobarem aquesta llibertat i imaginació metodològiques que en Castells estan sempre temperades pels resultats de la recerca empírica i l'acurada construcció d'hipòtesis. Tot i negar la classe de determinismes a què tan propens fou el marxisme, la visió de la societat global de Manuel Castells troba en el desenvolupament tecnològic de les darreres dècades la clau de volta que articula les distintes vessants de la societat informacional: producció econòmica, mercat de treball, relacions socials. Tal i com hem pogut estudiar al llarg de l'assignatura, els avenços en el terreny de la microinformàtica són, segons Castells, el fonament del triomf del capitalisme i la seua extensió global. Aquesta connectivitat augmentada ha relativitzat el paper de l'espai en els processos productius arreu del món, i la importància creixent de la informació com un dels productes que retroalimenta aquesta competitivitat global ha tingut conseqüències socials com per exemple una flexibilització del mercat laboral sense precedents. Ens centrarem ací en com aquests avenços tecnològics estan creant nous costums d'interrelació social, dels quals el més clarament identificable és l'emergència de les comunitats virtuals i de les relacions per Internet: La xarxa és particularment adequada per al desenvolupament de múltiples vincles febles, útils per a proporcionar informació i obrir oportunitats a un cost baix. L'avantatge de la xarxa és que permet d'establir vincles febles amb desconeguts, en una pauta d'interacció igualitària en què les característiques socials tenen menys influència en la constitució o el bloqueig de la comunicació. En efecte, fora de línia i en línia, els vincles febles faciliten la relació de persones amb diferents característiques socials, i d'aquesta manera amplien la sociabilitat més enllà de les fronteres d'autoreconeixement definides socialment. En aquest sentit, Internet pot contribuir a ampliar els vincles socials en una societat que sembla trobar-se en un procés de ràpida individualització i desvinculació cívica. (p. 448)
Tal i com suggereix l'última frase de la cita anterior, no es tracta simplement de l'afegitó d'una nova capa de relacions “virtuals” a les preexistents (presencials), o d'una simple alternativa a les formes tradicionals de socialització, sinó d'una possibilitat que és simptomàtica de l'afebliment d'aquests vincles socials, d'una atomització dels individus que han substituït allò que abans els 3
proporcionava una comunitat local comparativament homogènia per la classe d'enllaços nombrosos i diversos, però febles, que ara els ofereix la “societat xarxa”. La “desvinculació cívica” que Castells apunta suposa un allunyament de l'individu-node respecte als lligams polítics, religiosos o de pertinença ètnica o geogràfica que l'han identificat com a ciutadà en l'era contemporània. Retrobarem en les idees de Bauman aquestes mateixes consideracions, i el desplaçament des de la identitat com a quelcom donat a quelcom en perpètua i lliure construcció: La inclusió de la majoria de les expressions culturals dintre del sistema de comunicació integrat, basat en la producció i distribució electrònica digitalitzada i l'intercanvi de senyals, té conseqüències importants per a les formes i els processos socials. D'una banda, debilita de manera considerable el poder simbòlic dels emissors tradicionals externs al sistema, que transmeten per mitjà dels costums socials codificats per la història: religió, moralitat, autoritat, valors tradicionals, ideologia política. No és que desapareguin, però es debiliten si no es recodifiquen en el nou sistema [...] D'altra banda, el nou sistema de comunicació transforma radicalment l'espai i el temps, les dimensions fonamentals de la vida humana. Les localitats es desprenen del seu significat cultural, històric i geogràfic, i es reintegren en xarxes funcionals o en collages d'imatges, cosa que provoca un espai de fluxos que substitueix l'espai de llocs. (p. 467)
Conclourem la nostra breu exposició de les idees de Castells sobre l'estructura social citant directament la seua conceptualització de la xarxa com a “espai de fluxos”. Ja hem dit que la de Castells potser és la més clàssica de les descripcions de la societat que trobaríem: continua articulant-se al voltant d'un centre-director (el desenvolupament tecnològic) que és punt de partida lògic (primer capítol) de la seua presentació, tot i alertar constantment contra la temptació del determinisme recordant el paper principal que en la revolució de les tecnologies de la informació juguen tant l'Estat, la conjuntura econòmica o els ambients culturals i valors propis dels qui la protagonitzaren. Igualment, Castells tampoc obvia el fet que no tots els nodes de la xarxa tenen el mateix pes decisor en la regulació dels fluxos d'informació, capital, o corrents d'opinió – reconeix, per tant, una jerarquia, una asimetria entre els nodes que, no obstant això, no és estàtica sinó variable. L'espai dels fluxos és l'organització material de les pràctiques socials en temps compartit que funcionen per mitjà dels fluxos. [...] L'espai dels fluxos, com a forma material de suport dels processos i funcions dominants en la societat informacional, es pot descriure (més que no pas definir) mitjançant la combinació de, com a mínim, tres capes de suports materials que l'integren. La primera capa [...] està formada per un circuit d'intercanvis electrònics [...] que, junts, formen la base material dels processos que hem considerat que són estratègicament crucials en la societat xarxa. [...] La segona capa de l'espai dels fluxos està formada pels seus nodes i eixos. L'espai dels fluxos no ocupa cap lloc, però la seua lògica estructural, sí. [...] Els nodes i els concentradors-distribuïdors s'organitzen en funció del pes relatiu seguint una jerarquia determinada. Però aquesta jerarquia pot canviar en virtut de l'evolució de les activitats processades per mitjà de la xarxa. [...] La tercera capa important de l'espai dels fluxos fa referència a l'organització espacial de les elits (no classes) gestores dominants que exerceixen les funcions directrius entorn de les quals s'articula aquest espai. La teoria de l'espai de fluxos parteix de l'assumpció implícita que les societats estan organitzades asimètricament entorn dels interessos específics dominants de cada estructura social. (p. 504-508)
Les idees de Manuel Castells que hem pogut esbossar més amunt resulten, doncs, d'una transposició imaginativa però rigorosa d'un dels fenòmens més notables del nostre temps, la preponderància de les tecnologies de la informació i comunicació, a la totalitat de l'estructura de la societat globalitzada. Es tracta, doncs, més d'una sinècdoque que d'una metàfora: la caracterització del tot a partir de la seua part més rellevant. En les nostres següents excursions teòriques el component imaginatiu i creador anirà en augment – al cost previsible de bescanviar el rigor dels fets per la capacitat de suggestió crítica.
Zygmunt Bauman: la modernitat líquida Zygmunt Bauman ha esdevingut, en els darrers anys, en un pensador de moda, en bona part gràcies a la seua encertada caracterització del nostre temps amb un adjectiu que ha elevat a la categoria de 4
concepte clau: líquid. L'única obra “directa” de Bauman en què ens hem basat per a la confecció d'aquest apartat és el pròleg a “Modernitat líquida” (1999), en què presenta el seu concepte en termes generals i avança algun dels desenvolupaments que han centrat les seues obres posteriors – que han incorporat de forma insistent la liquiditat en el seu títol: “Vída líquida”, “Amor líquid”, “Por líquida”, etc., aprofitant la seua temptadora posició de best-seller intel·lectual. A més, però d'aquest breu pròleg a què pertanyen totes les nostres cites, la nostra exposició de Bauman està inspirada en la lectura crítica que de tot el corpus sociològic del nostre autor fa Helena Béjar en el seu llibre “Identidades inciertas: Zygmunt Bauman”, recentment aparegut en l'editorial Herder, on el relaciona amb el pensament d'altres intèrprets del nostre temps com Norbert Elias, Anthony Giddens, o Ulrich Beck. La sociologia per a Bauman no és simplement una disciplina descriptiva que s'ocupa de l'estudi de les estructures socials, sinó una tasca crítica, centrada en l'assoliment de la llibertat i la responsabilitat ètica i cívica dels subjectes. En obres anteriors al seu període “líquid”, Bauman tendeix a identificar l'ordre social amb la coerció, amb la limitació de la llibertat individual i en conseqüència de la capacitat dels homes per a assumir responsabilitats. La modernitat, per a Bauman, esdevé aleshores un projecte incomplet d'emancipació d'aquesta llibertat humana latent: la mateixa Il·lustració fa arrencar aquest projecte de progrés humà i domini de la Natura, però en la seua lògica conté també les arrels de l'Holocaust i de l'estalinisme soviètic. En aquesta crítica de la racionalització inhumana i totalitzadora de la modernitat Bauman segueix la línea marcada per la “Dialèctica de la Il·lustració” que en 1947 publicaren Horkheimer i Adorno, components destacats de la primera Escola de Frankfurt. Serà important retenir la següent caracterització que Bauman fa de les metes de la “modernitat sòlida” per a contraposar-la a la seua diagnosi de la situació present. ¿Acaso la modernidad no fue desde el principio un “proceso de licuefacción”? [...] Recordemos, sin embargo, que todo esto no debía llevarse a cabo para acabar con los sólidos definitivamente ni para liberar al nuevo mundo de ellos para siempre, sino para hacer espacio a nuevos y mejores sólidos; para reemplazar el conjunto heredado de sólidos defectuosos y deficientes por otro, mejor o incluso perfecto, y por eso mismo inalterable. (p. 2-3)
En les obres que Bauman publica a partir de “Modernitat líquida” la reivindicació d'aquest caràcter emancipador passa a basar-se en la següent constatació: la nova fase de la modernitat en què ens trobem ha renunciat a la tradició revolucionària i alliberadora dels darrers dos segles, ha destruït (liquat) tot allò que en altres temps s'havia considerat una trava per a la lliure autodeterminació de l'individu (les seues dependències de tipus familiars, grupals o identitàries), i ha deixat l'home sol amb les seues angoixes, sense cap gran enemic visible a què retreure-li els seus fracassos i incerteses. Si la substitució d'un ordre dominant per un altre de millor ha estat el leiv-motiv de la “modernitat sòlida”, ara podem comprovar quin és l'estat de coses resultant d'aquest procés constant de descomposició: la “modernitat líquida”, que representa més la renúncia als grans projectes emancipadors de la modernitat sòlida que el seu acompliment desitjat. Si ha pasado la época de las revoluciones sistémicas, es porque no existen edificios para alojar las oficinas del sistema, que podrían ser invadidas y capturadas por los revolucionarios; y también porque resulta extraordinariamente difícil, e incluso imposible, imaginar qué podrían hacer los vencedores, una vez dentro de esos edificios. [...] La tarea de construir un nuevo orden mejor para reemplazar al viejo y defectuoso no forma parte de ninguna agenda actual –al menos no de la agenda donde supuestamente se sitúa la acción política–. (p. 5)
Què queda, doncs, després d'aquesta dissolució de les estructures en què es desenvolupava la vida durant la premodernitat i la modernitat sòlida? Queda, en solitari, l'individu. Ja no es tracta del ciutadà que reclama la solució dels problemes de la comunitat a un poder de què se sent part i font última de legitimació, sinó un individu “cívicament desvinculat” (com apuntava Castells) que ha interioritzat la necessitat de plantejar (i per tant, intentar solucionar) privadament totes les dificultats a què s'enfronta, sense reconèixer cap institució externa responsable, cap deficiència del sistema que haja de ser corregida mitjançant l'acció política. Ja no és partícip de la classe de vincles forts que 5
tradicionalment l'han unit amb la parella, la família o la comunitat local que donaven estabilitat a l'estructura social (sovint al cost d'una rigidesa excessiva i opressora), sinó que els ha substituït per la classe d'enllaços febles que descrivia Castells a la xarxa. L'individu de la societat líquida viu amb vergonya qualsevol tipus de dependència, i amb por qualsevol relació humana que el comprometa fins al punt de no poder abandonar-la amb facilitat (Bauman ha dedicat una obra, “Amor líquid” a tractar de les conseqüències d'aquest terror a la dependència que l'home contemporani paga amb la solitud). En el terreny laboral, l'exigència de flexibilitat del capitalisme del nostre temps ha sabut disfressar-se de virtut: els treballadors d'arreu del món ja no busquen en l'estat del benestar (característic de la modernitat sòlida) la seguretat davant les cícliques contingències econòmiques, sinó que han assumit privadament que qui no te feina estable és perquè ha de millorar la forma en què la fa, buscar-la en algun altre lloc, canviar d'ocupació, etc. La modernitat líquida ha elevat així la psicoteràpia a la categoria d'ideologia: l'individu resta condemnat a un perpetu cultiu de l'autoestima, a una tria constant i inestable d'entre la multitud d'estils de vida que se li ofereixen, a la construcció sense final d'una identitat que tradicionalment constituïa quelcom heretat de què resultava difícil desprendre's. Totes les anteriors són conseqüències de la individualització de la modernitat, que Bauman apunta en el pròleg a “Modernitat líquida” i desenvolupa, sovint amb reiteracions i solapaments, en les seues obres posteriors: Como resultado, la nuestra es una versión privatizada de la modernidad, en la que el peso de la construcción de pautas y la responsabilidad del fracaso caen primordialmente sobre los hombros del individuo. La licuefacción debe aplicarse ahora a las pautas de dependencia e interacción, porque les ha tocado el turno. [...] Los sólidos son moldeados una sola vez. Mantener la forma de los fluidos requiere muchísima atención, vigilancia constante y un esfuerzo perpetuo… e incluso en ese caso el éxito no es, ni mucho menos, previsible. (p. 6-7)
La vocació crítica de la sociologia de Bauman no pot deixar de relacionar aquesta massa líquida d'individus atrapats en la seua pròpia llibertat i independència, amb el poder i les seues conveniències. En efecte: si les estructures sòlides s'han degradat fins al punt present, no és per causa de l'oposició que mostraven al projecte modern de desenvolupament de l'autonomia de l'individu, sinó pel seu caràcter d'obstacle, de resistència davant el desplegament del poder global, que no reconeix fronteres estatals, límits marcats per la geografia o la cultura. És aquesta voluntat de les elits econòmiques i polítiques que regeixen el món global la que en última instància fomenta l'afebliment de les relacions interpersonals i les responsabilitats ètiques i cíviques – i així, com en l'espai dels fluxos de Castells, aquesta desestructuració amaga i facilita, encara, una jerarquia, un poder nòmada, mundial i invisible que no es veu obligat a retre comptes democràticament. La desintegración de la trama social y el desmoronamiento de las agencias de acción colectiva suelen señalarse con gran ansiedad y justificarse como “efecto colateral” anticipado de la nueva levedad y fluidez de un poder cada vez más móvil, escurridizo, cambiante, evasivo y fugitivo. Pero la desintegración social es tanto una afección como un resultado de la nueva técnica del poder, que emplea como principales instrumentos el descompromiso y el arte de la huida. Para que el poder fluya, el mundo debe estar libre de trabas, barreras, fronteras fortificadas y controles. Cualquier trama densa de nexos sociales, y particularmente una red estrecha con base territorial, implica un obstáculo que debe ser eliminado. Los poderes globales están abocados al desmantelamiento de esas redes, en nombre de una mayor y constante fluidez, que es la fuente principal de su fuerza y la garantía de su invencibilidad. Y el derrumbe, la fragilidad, la vulnerabilidad, la transitoriedad y la precariedad de los vínculos y redes humanos permiten que esos poderes puedan actuar. (p. 12)
L'home del nostre temps renuncia a un demà millor a canvi d'un avui més divers – i en aquesta renúncia, en aquesta progressiva incapacitat per a judicar les actituds d'altres i per a unir-s'hi en defensa d'un interés conjunt, on Bauman posa l'èmfasi crític i l'alarma.
6
Peter Sloterdijk: Esferes Un altre intel·lectual que ha transcendit l'àmbit estrictament acadèmic ha estat Peter Sloterdijk, que és un filòsof amb una important projecció social a Alemanya: a més de la seua primera gran obra, la “Crítica de la raó cínica” (1983), el seu “opus magnum” ha estat la trilogia “Esferes”, apareguda entre els anys 1998 i 2004 (aquestes obres estan traduïdes a l’espanyol a Siruela). Dels tres pensadors considerats, Sloterdijk és l’únic de qui no hem pogut accedir a cap obra directa relacionada amb el tema que ens ocupa: així, hem hagut d’intentar comprendre “de segona mà” la seua metàfora espacial, tridimensional, de les esferes com a clau interpretativa de la necessitat de l’home de restablir una primigènia seguretat mitjançant la creació de membranes protectores, de comunitats, de vincles. Per això, i per la dificultat que suposa enfrontar-se a un vocabulari tan original i desconcertant, sovint extraviat en la pròpia persecució d’algun dels seus múltiples (i ben personals) itineraris filosòfics, no el tractarem amb tant de detall com hem fet amb Castells o Bauman, sinó més aviat l’abordarem en la mesura que dona una altra perspectiva, filosòficament més creativa i fins i tot amb algunes ressonàncies orientals o místiques, dels temes que ens han ocupat fins el moment. De fet, podem enllaçar la de Sloterdijk amb les visions anteriors citant el següent fragment d’entrevista en què intenta justificar l’estil i el to originals que introdueix en la seua trilogia amb un argument que a estes alçades deuria resultar-nos familiar: La raó per la qual un nou vocabulari és necessari en les ciències de la cultura pot ser explicada en sis paraules simples: perquè el vell és bàsicament inservible. I per què? Perquè tots els anteriors llenguatges naturals, incloent-hi el discurs teòric, foren desenvolupats per a un món de substàncies sòlides i pesades. Així, són incapaces d'expressar les experiències d'un món de lleugeresa i de relacions. En conseqüència, no són adients per a articular les experiències bàsiques d'allò modern i postmodern, que construeixen un món basat en la mobilització i l'alleugeriment de les càrregues. Això ja em permet explicar perquè, en la meua opinió, la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt està caducada i ha de ser reemplaçada per un discurs completament distint. Degut a la seua herència marxista, els representants de la teoria crítica sucumbeixen a la temptació realista d'interpretar allò lleuger com una aparença i allò pesat com una essència. Per tant, practiquen la crítica segons el vell estil en què ells "exposen" la lleugeresa de les aparences en el nom de la pesantor d'allò real. Crec que és a través de l'ocórrer de l’abundància en la modernitat que allò pesant ha esdevingut aparença – i allò "essencial" ara habita en la lleugeresa, en l'aire, en l'atmosfera. Tan aviat com entenem això, les condicions de la crítica canvien radicalment. (de l’entrevista amb B. Funcke, traducció pròpia)
El projecte general de la trilogia de Sloterdijk és aproximadament el següent. “Esferas I: Burbujas Microesferología” desenvolupa una visió de l’home com a productor d’esferes de les que depèn, en què intenta refugiar-se. Cada destrucció d’una membrana de seguretats íntimes genera la necessitat de crear-ne una de nova, i en aquesta successió transitem des de la placenta fins a la gran esfera global de què s’ocupa més concretament “Esferas II: Globos - Macroesferología”, que s’ocupa per tant de la filosofia política. Finalment, el tercer volum “Esferas III: Espumas Esferología plural” s’aproxima a una visió de la societat contemporània, en la seua lleugeresa, multiplicitat i individualisme, bastant pròxima a la que hem trobat en Bauman. La millor (gairebé l’única) introducció accessible a la trilogia de Sloterdijk en espanyol que hem trobat disponible a Internet ha estat un article d’Adolfo Vásquez Rocca, que citarem primerament per a reconstruir l’origen de la necessitat humana de crear (i recrear) esferes on viure: Desde la primera esfera en la que estamos inmersos, con “la clausura en la madre”, todos los espacios de vida humanos no son sino reminiscencias de esa caverna original siempre añorada de la primera esfera humana. [...] El drama esferológico del desarrollo -la apertura a la historia comienza- en el instante en el que individuos que eran polos de un campo de dúplice unicidad salen de él a los mundos multipolares de adultos. [...] Vacío de sentido, con el tejado de su vieja casa derrumbado desde dentro, el hombre busca nuevas formas de reaseguramiento, nuevas pólizas, su habitación se constituye en la prolongación de su piel. (p. 4-5)
Tal i com hem suggerit, aquesta destrucció d’espais de seguretat i certesa que ha suposat la modernitat (de la qual Sloterdijk denuncia com Bauman la seua propensió al control i al 7
totalitarisme) acaba conduint a una única esfera global, que s’interpreta com el resultat de segles d’ampliacions successives de l’abast de les activitats humanes. Aquesta ampliació, no obstant, té els seus costos i les seues víctimes, que en ser “globalitzades” es veuen despullades per la modernitat de les certeses tradicionals que els servien d’aixopluc, sense que els avantatges derivats d’aquesta nova llibertat guanyada se’ls facen immediatament evidents. Resulta enriquidor comparar la següent descripció dels efectes de la globalització inspirada per l’obra de Sloterdijk amb la classe d’anàlisis que amb el mateix objecte, realitza Manuel Castells recorrent a taules estadístiques i estudis empírics: Los ciudadanos de la época moderna hubieron de acomodarse a una situación en la que, con la ilusión de la posición central de su patria en el universo, desapareció también la imagen consoladora de que la tierra estaba envuelta por bóvedas esféricas a modo de cálidos abrigos celestes. [...] La humanidad de la era moderna contrarresta la helada cósmica que entra en la esfera humana por las ventanas violentamente abiertas de la ilustración con un pretendido efecto invernadero. [...] Pero quien ayuda a construir el invernadero global de la civilización cae en paradojas termopolíticas: para que su construcción se lleve a cabo -y esta fantasía espacial está en la base del proyecto de globalización-, ingentes cantidades de población, tanto en el centro como en la periferia, tienen que ser evacuadas de sus viejos cobijos de ilusión regional bien temperada y expuestas a las heladas de la libertad. (p. 6-7)
El resultat de l’explosió de totes aquestes membranes protectores és una escuma, un magma d’esferes de diàmetre individual que anomenem societat – i és en aquest darrer estat de liquidació en què les visions de Sloterdijk i Bauman convergeixen, i els trets i defectes característics que un i altre assenyalen podrien començar ja a enumerar-se en dues llistes paral·leles. En tiempos descascarados, sin orientación en el espacio, superados por el propio progreso, los modernos tuvieron que convertirse masivamente en seres humanos enloquecidos. [...] Poniendo a disposición de los individuos alimentos técnicos de una perfección inusitada, el mundo moderno quiere quitarles de la boca inquietas indagaciones acerca del lugar en el que viven o desde el que se precipitan constantemente al vacío. [...] El plan popular de olvidarse de sí mismo y del Ser se lleva a cabo por medio de un petulante no darse cuenta de la situación ontológica. Esta soberbia mueve hoy todas las formas de proceso acelerado de vida, de desinterés civil y de erotismo anorgánico. A sus agentes los lleva a aferrarse a unidades de cálculo para males menores; los ambiciosos de los últimos tiempos ya no preguntan dónde están con tal de que se les permita siquiera ser alguien. (p. 10)
En el nivell superficial en què hem pogut explorar-les en aquest assaig, les metàfores de la societat global contemporània que hem considerat acaben assenyalant aproximadament els mateixos trets, cadascuna amb el seu llenguatge propi, entre rigorós i caut en un extrem i imaginatiu i atrevit en l’altre. Els matisos que cadascuna d’aquestes visions presenta, o les esmenes parcials que els puguem plantejar, requereixen i conviden a una lectura més atenta que la que hem pogut dur a terme per a la realització d’aquest treball: però sense l’esforç d’haver fet aquest esbós preliminar de les idees de Castells, Bauman o Sloterdijk cap aprofundiment posterior hagués estat possible.
Bibliografia consultada
Bauman, Zygmunt: "Modernidad líquida. Prólogo: Acerca de lo leve y lo líquido."; FCE, 1999 Béjar, Helena: "Identidades inciertas: Zygmunt Bauman"; Herder, 2007 Di Biasi, Luca: "Beyond The Spheres", ressenya del primer volum d'"Esferes" de Peter Sloterdijk traduïda a l'anglés, 1999 Castells, Manuel. "L'era de la informació, volum I: La societat xarxa", Ediuoc 2003 Deleuze, Gilles i Guattari, Félix: "Rizoma. Una introducción", 1976, traducció en espanyol a Pre-textos Funcke, Bettina: Entrevista a Peter Sloterdijk (en anglés), 2005 Sloterdijk, Peter: descripció editorial dels volums “Esferas I”, “Esferas II”, “Esferas III”, web de Siruela Vásquez Rocca, Adolfo: "Esferas, helada cósmica y políticas de climatización" a "Eikasia, revista de filosofía, 5", juliol 2006
8