Tema 5 Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
1.- Introducció 2.- La funció de relació 3.- Les cèl·lules del sistema nerviós 4.- El sistema nerviós 4.1.- Anatomia del sistema nerviós 4.2.- El sistema nerviós somàtic i autónom 4.3.- Els actes reflexos 4.4.- Malalties del sistema nerviós 5.- El sistema endocrí 5.1.- Glàndules i hormones principals 5.2.- La regulació hormonal 5.3.- Malalties del sistema endocrí
1.- Introducció
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
La funció vital de relació és essencial perquè els éssers vius puguen detectar tot el que els envolta, així com les seues condicions internes, i respondre enfront d’elles. Per aquesta raó, l’ésser humà posseeix tota una sèrie de sensors interns i externs per a detectar tot allò que puga afectar-lo, com la llum o la temperatura. De la mateixa manera, la informació captada ha de ser processada adequadament per a elaborar una resposta específica davant un estímul concret i transmetre aquesta resposta a aquelles parts de l’organisme que s’encarregaran d’executar-la. El sistema nerviós és el responsable de realitzar aquesta funció i, per això, és tan important per al correcte funcionament del cos. Finalment, la resposta podrà ser executada pel sistema locomotor en el cas de les respostes ràpides (moviment) o pel sistema hormonal per a aquelles respostes lentes, però prolongades en el temps, coordinant processos prolongats en els quals normalment participen diversos òrgans del cos. Al llarg d’aquest primer tema dedicat a la relació humana, estudiarem els sistemes nerviós i hormonal, així com la seua composició i funcionaments generals per a comprendre adequadament els processos que ocorren en la funció de relació.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
2.- La funció de relació
Tots els éssers vius són capaços de realitzar la funció de relació, que es defineix com la capacitat de percebre estímuls externs i interns, interpretar aquesta informació i elaborar una resposta. En els éssers humans, els estímuls es detecten a través dels denominats receptors, que són cèl·lules especialitzades a captar un tipus específic d’informació com la calor, la llum o el so. Els receptors transmeten la informació captada al sistema nerviós per a processar-la i interpretar-la, elaborant una resposta concreta que serà executada pels òrgans efectors. Existeixen dos tipus de resposta, la resposta motora si participa el sistema esquelètic i muscular per a realitzar qualsevol classe de moviment, i la resposta secretora si intervé el sistema endocrí produint una hormona.
Receptor Estímul
Impuls nerviós
Centre nerviós
Impuls nerviós
Aparell locomotor
Resposta motora
Efector
Resposta
Sistema endocrí
Resposta secretora
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Els receptors capten estímuls interns per a controlar l’estat del cos i estímuls externs que permeten conéixer les condicions que ens envolten, englobant-se en els òrgans dels sentits. Els receptors poden ser fotoreceptors si capten la llum, termoreceptors si perceben la temperatura, mecanoreceptors si detecten canvis mecànics com la gravetat o la pressió (ací s’inclou el so), quimioreceptors si capten substàncies químiques o nociceptors si perceben el dolor. Cada receptor està unit a un nervi, format per neurones sensitives, que transportaran la informació captada fins al centre nerviós.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Per la complexitat de les respostes que s’elaboren, existeixen dos centres de coordinació: Sistema nerviós: Està format pel teixit nerviós, amb les neurones com a cèllules principals, per a elaborar respostes ràpides i poc duradores que seran executades per l’aparell locomotor. Sistema endocrí: Està format per glàndules distribuïdes pel cos, les quals produeixen hormones, responsables de respostes lentes i prolongades com tots els processos que ocorren durant el creixement.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Les diferències en el mecanisme d’actuació del sistema nerviós i del sistema endocrí estableixen les funcions que realitzaran i els processos en els quals estan implicats, però tots dos funcionen conjuntament per a dur a terme totes les respostes que realitza el nostre cos. Característiques
Sistema nerviós
Sistema endocrí
Format per
Neurones
Glàndules endocrines
Sistema de transmissió
Impulsos nerviosos
Hormones
Velocitat de la resposta
Ràpida
Lenta
Duració de la resposta
Curta
Prolongada
Funcions que regula i coordina (exemples)
Les que exigeixen respostes Les que exigeixen respostes ràpides, com situacions de prolongades, com el perill o la locomoció metabolisme o el creixement
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
3.- Les cèl·lules del sistema nerviós El sistema nerviós està format per diversos tipus de cèl·lules i les classificarem en dos grups: 1. Neurones: Són les cèl·lules principals del sistema nerviós i estan especialitzades a captar i transmetre informació. Aquesta informació passa d’unes neurones a altres mitjançant els denominats impulsos nerviosos. Per a entendre el seu funcionament és necessari conéixer les parts que les formen: Cos neuronal o soma: És la zona que conté el nucli i la majoria dels orgànuls de la neurona. D’ací parteixen dues prolongacions molt diferents: Dendrites: Són prolongacions curtes i ramificades que parteixen del soma, s’encarreguen de rebre els impulsos nerviosos i transmetre’ls al soma. Axó: És una prolongació llarga que part del soma i es ramifica en el seu extrem, les ramificacions finals posseeixen els anomenats botons sinàptics, responsables de produir els neurotransmissors a l’exterior. S’encarrega de conduir l’impuls nerviós per l’axó i transmetre’l a una altra neurona o a algun òrgan mitjançant els neurotransmissors. En els axons neuronals trobem dues parts importants:
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Beines de mielina: Substància produïda per cèl·lules de la glia que envolta l’axó. Té funció protectora, però també és fonamental perquè l’impuls nerviós siga més ràpid i es transmeta a més distància. Nòduls de Ranvier: Les beines de mielina no recobreixen tot l’axó, deixen buits coneguts com a nòduls de Ranvier, ajudant a fer que l’impuls nerviós recórrega correctament tot l’axó.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
El mecanisme d’acció de les neurones, és a dir, la forma en la qual transmeten l’impuls nerviós, és molt característic, ja que ha de ser ràpid i sempre en una mateixa direcció perquè la informació que porten arribe al lloc adequat, per la qual cosa va passant d’una neurona a una altra fins a la seua destinació. La transmissió de l’impuls és diferent dins d’una neurona (senyal elèctric) i entre una neurona i la següent (senyal químic). La connexió entre una neurona i una altra es diu sinapsi, però les neurones no estan connectades físicament, deixen entre elles un xicotet espai anomenat espai sinàptic. La col·locació de les neurones també és especial, l’impuls arriba a una neurona, la neurona presinàptica, a través de les dendrites i es transmet mitjançant un impuls elèctric que recorre tot l’axó fins a arribar als botons sinàptics. En els botons es produeixen unes substàncies químiques, els neurotransmissors, que s’expulsen a l’espai sinàptic (senyal químic), arribant als receptors de les dendrites de la neurona següent, la neurona postsinàptica, per a continuar l’impuls nerviós. En resum, la direcció de l’impuls nerviós sempre serà des dels botons sinàptics de la neurona presinàptica fins a les dendrites de la neurona postsinàptica, sent un senyal elèctric per a recórrer una neurona des de les seues dendrites fins a l’axó i un senyal químic des d’una neurona a la següent.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
L’impuls elèctric arriba a l'extrem de l'axó de la neurona presinàptica. Els botons sinàptics alliberen neurotransmissors a l’espai sinàptic. Els neurotransmissors són captats en les dendrites de la neurona postsinàptica i es desencadena un nou impuls elèctric.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Existeixen molts tipus de neurones segons el nombre de prolongacions que presenten o la funció que exerceixen. Atenint-nos a la seua funció tenim:
Neurones sensitives o aferents: Estan connectades als receptors i transmetran la informació captada fins al Sistema Nerviós Central (SNC). Neurones motores o eferents: Transmeten la informació elaborada en el SNC fins als òrgans efectors (músculs o glàndules). Neurones d’associació o interneurones: Són les neurones presents en el SNC, per la qual cosa connecten les neurones sensitives amb les motores.
Estímul
Receptor
Neurones sensitives
Sistema Neurones Nerviós motores Central Neurones d’associació
Efector
Resposta
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
2. Cèl·lules de la glia: Les neurones estan tan especialitzades a transmetre els impulsos nerviosos que són incapaços de realitzar altres funcions. Les cèllules de la glia són altres cèl·lules del sistema nerviós que es troben entre les neurones i no transmeten impulsos, s’encarreguen de nodrir, protegir i donar suport a les neurones perquè puguen funcionar correctament. També produeixen les beines de mielina dels axons neuronals.
Ací trobem els astròcits, els oligodendròcits, la micròglia o les cèl·lules de Schwann.
4.- El sistema nerviós
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
El sistema nerviós es distribueix per tot el cos per a poder realitzar totes les seues funcions, les quals es resumeixen en: Rep la informació captada pels receptors del cos. Interpreta la informació rebuda i elabora una resposta. S’encarrega d’enviar la resposta elaborada als òrgans encarregats d’executar-la, podent ser la musculatura o el sistema endocrí. És el responsable de la memòria, l’aprenentatge, la intel·ligència, els sentiments i les emocions. Per a comprendre com és capaç de desenvolupar totes les seues funcions, s’ha de conéixer la seua anatomia i fisiologia:
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
4.1.- Anatomia del sistema nerviós: Està format pel Sistema Nerviós Central (SNC) i el Sistema Nerviós Perifèric (SNP) i cadascun d’ells està dividit al seu torn en diverses regions encarregades de realitzar funcions específiques. Totes les seues parts estan connectades i coordinades per a funcionar com un tot, exercint així totes les seues funcions de la forma més eficaç. Sistema nerviós Sistema nerviós central Encèfal Cervell Cerebel Bulb raquidi
Medul·la espinal
Sistema nerviós perifèric Segons la seua funció
Segons el seu origen
Nervis sensitius Nervis motors Nervis mixtos
Nervis cranials Nervis espinals
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
1. Sistema nerviós central: És el centre de control i coordinació de tot el cos, ací és on s’interpreten els estímuls interns i externs i on s’elabora una resposta. Està format per l’encèfal i la medul·la espinal i són parts tan importants per al cos que ambdues estan molt protegides per a evitar lesions: Protecció òssia: L’encèfal està protegit pel crani i la medul·la espinal per la columna vertebral. Protecció membranosa: Són tres capes de teixit connectiu conegudes com a meninges, estan situades entre els ossos i el SNC i formen una protecció blana. Les capes, de dins a fora, són piamàter, aracnoide i duramàter i entre les dues primeres està el líquid cefalorraquidi, que serveix per a esmorteir enfront de traumatismes.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Encèfal: Està format per tres parts principals:
Cervell: És la part més voluminosa de l’encèfal, està format per dues meitats o hemisferis, el dret i l’esquerre, que controlen la part oposada del cos. Ací es rep la informació que arriba dels òrgans dels sentits i s’elabora una resposta, controlant els moviments voluntaris. Ací resideix la memòria, l’aprenentatge, la intel·ligència, els sentiments i les emocions. La seua part externa té la substància grisa, formada per dendrites i somes neuronals, i la seua part interna té la substància blanca, formada per axons neuronals. Cerebel: Està situat en la part inferior i posterior de l’encèfal i també està dividit en dos hemisferis. S’encarrega de coordinar els moviments voluntaris, permetent que siguen precisos. Per aquesta raó, rep la informació de l’equilibri que ve de l’oïda, controlant la posició del cos. Bulb raquidi: Connecta el cervell amb la medul·la espinal, sent la via d’entrada i eixida de la informació. Ací es controlen els processos involuntaris com el ritme cardíac, la freqüència respiratòria o els moviments dels òrgans de l’aparell digestiu.
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Medul·la espinal: Cordó nerviós que part del bulb raquidi i recorre l’esquena. Està protegit per la columna vertebral i per les meninges, incloent-hi el líquid cefalorraquidi. Al contrari que l’encèfal, la seua part externa conté la substància blanca i la interna la substància grisa, amb la seua característica forma d'H o de papallona. A la medul·la entren els nervis que provenen dels receptors del cos (excepte els del cap) i ixen d’ella els nervis que arribaran als músculs. També s’encarrega dels actes reflexos.
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
2. Sistema nerviós perifèric: Està format pels nervis. D’una banda, existeixen nervis connectats als receptors per a portar la informació al SNC i, d’altra banda, hi ha nervis que ixen del SNC i connecten amb els òrgans efectors per a transmetre la resposta que haurà d’executar-se. Els nervis estan formats per multitud d’axons neuronals i s’encarreguen de transmetre impulsos nerviosos. Es poden classificar segons dos criteris: Segons la seua funció: Nervis sensitius: Envien la informació captada pels receptors fins al SNC. Nervis motors: Envien la resposta elaborada pel SNC fins als òrgans efectors. Nervis mixtos: Funcionen com a sensitius i com a motors. Segons el seu origen: Nervis cranials: Són els que entren o ixen de l’encèfal i existeixen 12 parells que poden ser sensitius, com el nervi olfactori, motors, com el nervi motor ocular comú, o mixtos, com el nervi facial. Nervis espinals: Són els que entren o ixen de la medul·la espinal, existeixen 31 parells i tots són mixtos. La part sensitiva entra per l’arrel dorsal (posterior) i la part motora per l’arrel ventral (anterior).
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Medul·la espinal Múscul
Nervi motor Axó neuronal
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
4.2.- El sistema nerviós somàtic i autònom: Des d’un punt de vista funcional, el sistema nerviós regula i controla multitud d’ordres i processos. Si tenim en compte el tipus de resposta, podem dividir el SNP en:
1. Sistema nerviós somàtic: Es compon de tot el SNP encarregat de portar la informació dels receptors al SNC i transmetre respostes a la musculatura voluntària, de manera que és el responsable de realitzar els moviments voluntaris. La informació captada pels receptors (tant interns com externs) es transmet per neurones sensitives fins al SNC i s’elabora una resposta que es manarà mitjançant neurones motores a la musculatura voluntària perquè siga executada, com caminar o alçar-se. Les neurones sensitives i motores que participen són les que formen el sistema nerviós somàtic. Com és una activitat voluntària, la resposta és elaborada pel cervell i es coordina mitjançant el cerebel perquè el moviment siga precís i correcte. Sense la participació de totes dues regions seria impossible realitzar accions com escriure o tocar la guitarra. Segons el receptor estimulat, la informació podrà arribar al SNC mitjançant nervis cranials o espinals, si arriba a través de nervis espinals, la informació haurà de pujar per la medul·la espinal, arribar al bulb raquidi i finalment al cervell.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Qualsevol acte voluntari ha de seguir la següent ruta:
Es produeix un estímul (descens de la temperatura) que serà captat per un receptor (termoreceptor de la pell). Els nervis sensitius espinals portaran la informació fins a la medulla espinal.
La informació arriba fins a l’encèfal on s’elaborarà una resposta. La resposta elaborada pel cervell i coordinada pel cerebel (posar-se una caçadora) es mana a la medul·la espinal. La resposta ix de la medul·la espinal pels nervis motors fins a arribar a l’efector. Com és un acte voluntari, els efectors que realitzaran la resposta seran els músculs voluntaris (del braç).
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
2. Sistema nerviós autònom: És la part del SNP que controla els moviments involuntaris i, per això, totes les funcions inconscients com la freqüència respiratòria, el ritme cardíac o la dilatació de les pupil·les. En aquests casos, els òrgans efectors seran els músculs involuntaris i les glàndules del sistema endocrí que produiran hormones. El sistema nerviós autònom se subdivideix en dos sistemes que tenen funcions antagòniques: Sistema nerviós simpàtic: Produeix l’activació de la majoria dels actes involuntaris com augmentar la freqüència cardíaca i respiratòria, per la qual cosa el cos treballa de forma més intensa i augmenta la despesa energètica. S’utilitza per a situacions de perill, mantenint el cos en un estat d’alerta. Sistema nerviós parasimpàtic: Produeix la relaxació de la majoria dels actes involuntaris, reduint el ritme cardíac o la freqüència respiratòria. La despesa energètica es redueix i el cos torna a un estat normal.
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Qualsevol acte involuntari ha de seguir la següent ruta:
Es produeix un estímul (augment de la pressió arterial) que es capta per un receptor (baroreceptor de la artèria aorta). Els nervis sensitius portaran la informació fins a la medul·la espinal.
La informació arriba fins al bulb raquidi on s’elaborarà una resposta.
La resposta (dilatació de venes i artèries) es man mana a la medul·la espinal. La resposta ix de la medul·la espinal pels nervis motors fins a arribar a l’efector per a realitzar la resposta. Com és un acte involuntari seran músculs involuntaris (musculatura de venes i artèries).
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
4.3. Els actes reflexos: Alguns estímuls, sobretot aquells que puguen ocasionar una lesió, han de tindre una resposta ràpida, automàtica i involuntària, per la qual cosa el camí que segueix el sistema nerviós des que es capta l’estímul fins que es produeix la resposta és el més curt possible. Es produeix un estímul (augment de la temperatura) que serà captat per un receptor (termoreceptor de la pell). Els nervis sensitius portaran la informació fins a la medul·la espinal, lloc on s’elaborarà la resposta. La resposta elaborada (retirar la mà de la font de calor) ix de la medul·la espinalf pels nervis motors fins a arribar a l’efector (musculatura voluntària de la mà) per a realitzar la resposta. Com no intervenen ni el cervell ni el cerebel, l’acte és involuntari i poc coordinat, sent prioritària la rapidesa en lloc de la precisió.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
4.4.- Malalties del sistema nerviós: Com el sistema nerviós controla el funcionament del cos, el nombre de patologies, així com les seues conseqüències, és molt elevat. Estudiarem les més significatives: Malaltia de Parkinson: Malaltia neurodegenerativa que causa mort neuronal i, per això, degeneració del SNC, concretament d’aquelles parts que controlen el sistema motor. Causa pèrdua de coordinació en els moviments, tremolor d’extremitats o disminució de la força muscular. Actualment es desconeix la seua causa i no té cura, afectant en la seua majoria a persones d’avançada edat. Malaltia d’Alzheimer: Malaltia neurodegenerativa i d’origen desconegut, sent incurable i terminal. És la forma més comuna de demència i produeix una deterioració de diferents regions del cervell que es manifesten en pèrdua de la memòria, alteracions en la conducta o canvis en la personalitat.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Esclerosi múltiple: Provoca la pèrdua de mielina en els axons que formen el SNC, dificultant o impedint la transmissió dels impulsos nerviosos. Els símptomes varien en funció de la zona afectada, presentant trastorns sensitius o motors, demència o problemes de visió. Ictus isquèmic o infart cerebral: Es produeix quan existeix una disminució en el reg sanguini en alguna part de l’encèfal. Es pot produir per trombosi, per embòlia (el tap format es desplaça, es denomina èmbol, a un vas sanguini més xicotet, bloquejant la circulació) o per arterioesclerosi. Vessament cerebral: Provocat pel trencament d’un vas sanguini del cervell que dóna lloc a la filtració de la sang als teixits de la zona, originant una lesió. Cefalea o mal de cap: Es pot donar per multitud de factors com a infeccions o inflamació de l’encèfal o les meninges. Destaquen les migranyes, que són cefalees molt fortes en el costat esquerre o dret del cap juntament amb altres simptomatologies com a vòmits o sensibilitat a la llum.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Mielopatia o lesió de la medul·la espinal: Alteració de la medul·la espinal que dóna lloc a una pèrdua de sensibilitat i/o de mobilitat a conseqüència d’un impacte, com un accident de trànsit, o per una malaltia, com la poliomielitis. En funció del tipus de lesió i de la zona afectada, podrà donar lloc a multitud de conseqüències. Si la lesió és completa, es perdran la sensibilitat, la mobilitat i la funcionalitat per davall de la lesió (una paraplegia és la paràlisi de les extremitats inferiors i una tetraplegia és una paràlisi en les quatre extremitats); si la lesió és incompleta, es poden produir alteracions variables com mantenir la sensibilitat i no el moviment o moure més una extremitat que una altra. Associades a les lesions també poden produir-se altres alteracions com a dolors, mal funcionament d’alguns òrgans o pèrdua de moviments voluntaris o involuntaris. Inflamacions del sistema nerviós central: Qualsevol infecció bacteriana, vírica o d’un altre patogen pot donar lloc a multitud de patologies, incloenthi la inflamació de la zona afectada. Si ocorre en les meninges, es dirà meningitis, si ocorre en l’encèfal, es dirà encefalitis i si es dóna en la medul·la espinal, es denomina mielitis.
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Trastorns psíquics: Alteracions provocades per diferents motius com a factors biològics, socials o psicològics que donen lloc a trastorns de les emocions o en el comportament. Els més freqüents són: Depressió: Trastorn de l’estat d’ànim que provoca símptomes d’irritabilitat, frustració i tristesa constant que impedeix a la persona que la pateix de tindre una vida social, personal i laboral normal. És provocada per diferents factors ambientals, genètics i psicològics. Esquizofrènia: Trastorn mental crònic i greu, els símptomes habituals són deliris, al·lucinacions, canvis constants d’humor i comportaments violents. Ansietat: Alteració psíquica que provoca símptomes físics, com a sudoració, tremolors, nàusees o vòmits, i símptomes psicològics, com a por irracional, inquietud, irritabilitat, insomni o dificultat en la concentració.
5.- El sistema endocrí
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Les respostes elaborades pel sistema nerviós enfront d’un estímul intern o extern es duen a terme pels efectors. Fins ara s’han vist les respostes executades per la musculatura, podent ser voluntària, involuntària o mitjançant els actes reflexos, però existeix un altre tipus de resposta realitzada pel sistema endocrí o hormonal. El sistema endocrí està format per les anomenades glàndules endocrines1, que s’encarreguen de secretar unes substàncies anomenades hormones, que s’alliberen al torrent sanguini (interior del cos) per a arribar a totes les parts del cos. Algunes cèl·lules dels diferents teixits del cos, anomenades cèl·lules diana, poden reconéixer les hormones i desenvolupar una resposta després de detectar-les. El sistema endocrí es caracteritza per realitzar respostes més lentes que la musculatura, però més duradores, per la qual cosa s’encarrega de processos com el creixement, el desenvolupament sexual, el cicle menstrual o la concentració de glucosa en la sang. Existien altres glàndules, anomenades exocrines, que produïen substàncies a l’exterior del cos, com les glàndules sudorípares o aquelles que alliberaven enzims digestius a l’interior del tub digestiu. Les glàndules mixtes, com el pàncrees, tenen funció endocrina i exocrina 1
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal El sistema nerviós i l’endocrí estan molt relacionats, ja que el sistema nerviós controla la producció de moltes hormones i, de la mateixa manera, la presència d’algunes hormones en el cos modifica el funcionament del sistema nerviós per a activar o inhibir molts processos. Per la complexitat de processos que regulen, la funció d’una hormona dependrà de la cèl·lula diana que la detecte, per la qual cosa una hormona tindrà diferents efectes en funció del teixit o òrgan que la detecte. D’aquesta manera, l’hormona del creixement regula el desenvolupament del cos, però ha de fer-lo de manera diferent en cada part: en els cartílags afavoreix la divisió cel·lular, en els ossos promou el creixement, però també la retenció del calci i la mineralització de l’estructura, estimula el correcte creixement de tots els òrgans, incrementa la massa muscular i estimula el sistema immune, entre altres funcions.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
5.1.- Glàndules i hormones principals: El sistema endocrí és molt complex per la quantitat de glàndules i hormones que existeixen i per la seua constant regulació en funció de l’estat del cos. El funcionament general és el següent: El centre del sistema resideix en l’hipotàlem, una regió de l’encèfal que rep informació del sistema nerviós i produeix diferents hormones que actuaran sobre la zona que té davall, la hipòfisi o glàndula pituïtària, que és una glàndula endocrina que produeix múltiples hormones que seran alliberades a la sang per a arribar a les diferents glàndules endocrines del cos, les quals començaran a produir les seues hormones a tot el cos per a dur a terme les seues funcions. Hipotàlem
Hipòfisi
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal Estímul Hipotàlem Hormona 1 Hipòfisi Hormona 2 Glàndula endocrina Hormona 3 Cèl·lula diana Resposta
Tema 5.- Relaciรณ I: Sistemes nerviรณs i hormonal
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal Glàndula/Hormona
Funció
Hipotàlem Hipòfisi ➔ Hormona del creixement
- L’hipotàlem produeix múltiples hormones que controlen el funcionament de la hipòfisi. - La hipòfisi produeix múltiples hormones que controlen el funcionament de les glàndules endocrines com la LH i la FSH, que regulen el cicle menstrual. També produeix l’hormona del creixement, que controla el desenvolupament.
Tiroide ➔ Tiroxina ➔ Calcitonina Paratiroides ➔ Parathormona
- El tiroide produeix la tiroxina, que regula el metabolisme del cos, i la calcitonina, que retira el calci de la sang perquè siga acumulat en els ossos. - La paratiroide produeix la parathormona, que controla el metabolisme del calci i el fòsfor. Té efectes antagònics als de la calcitonina.
Glàndules suprarenales ➔ Corticoides ➔ Aldosterona ➔ Adrenalina
- L’escorça suprarenal produeix corticoides com el cortisol, que regulen el metabolisme de glúcids, lípids i proteïnes, i aldosterona, que controla el metabolisme de les sals minerals com el sodi i el potassi. - La medul·la suprarenal produeix l’adrenalina, segregada en moments de perill, reforçant l’acció del SN simpàtic.
● ●
●
●
●
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal Glàndula/Hormona
●
●
●
Funció
Pàncrees ➔ Insulina ➔ Glucagó
- La insulina afavoreix el moviment de la glucosa de la sang als teixits (disminueix el nivell de glucosa en la sang). - El glucagó té un efecte antagònic al de la insulina, permetent que la glucosa isca dels teixits per a ser alliberada a la sang.
Ovaris ➔ Estrògens ➔ Progesterona
- Els estrògens són els responsables de l’aparició dels caràcters sexuals secundaris femenins, també intervé en el cicle menstrual. - La progesterona afavoreix el desenvolupament de l’endometri (paret de l’úter) per a la implantació de l’embrió, regulant el cicle menstrual i l’embaràs.
Testicles ➔ Testosterona
- La testosterona és la responsable de l’aparició dels caràcters sexuals secundaris masculins.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
5.2.- La regulació hormonal: Com el sistema endocrí s’encarrega de controlar processos prolongats en el temps, ha de tindre una regulació molt precisa i que puga canviar en funció de les condicions del cos. La producció d’hormones segueix un sistema de retroalimentació o feedback negatiu, és a dir, la presència excessiva d’una hormona serà el desencadenant per a inhibir la seua producció, com el funcionament d’un termòstat. Un exemple seria el següent: Es produeix un estímul i el sistema nerviós elabora una resposta endocrina que activa a l’hipotàlem perquè produïsca una hormona (TRH) i estimular així a la hipòfisi. La hipòfisi produeix una hormona (TSH) que s’alliberarà a la sang i serà captada per la glàndula tiroide (el seu òrgan diana). La tiroide produirà l’hormona tiroxina i l’alliberarà a la sang per a arribar als seus òrgans diana, com el cor o el fetge, per a accelerar el metabolisme del cos (resposta). La presència de tiroxina inhibeix la producció de les hormones de l’hipotàlem i la hipòfisi per a deixar de produir-la.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
5.3.- Malalties del sistema endocrí: Qualsevol problema que implique una disminució o augment en la producció d’una hormona donarà lloc a una complicació en la correcta realització del procés que regula. De la mateixa forma, una inhibició completa impedirà el desenvolupament de la resposta. Les malalties més comunes relacionades amb el sistema endocrí són:
Gigantisme i nanisme hipofisiari: El gigantisme es produeix per un excés en la producció d’hormona del creixement per part de la hipòfisi. En el cas del nanisme, pot deure’s a múltiples afeccions, com les genètiques, però existeix un tipus provocat per un dèficit en la producció de l’hormona del creixement, denominant-se nanisme hipofisiari. Hipertiroïdisme i hipotiroïdisme: Com la tiroxina regula el metabolisme del cos, quan es produeix una activitat excessiva de la glàndula tiroide es generarà una estimulació metabòlica de les cèl·lules, donant lloc a l’hipertiroïdisme, que provoca ansietat, cansament, pèrdua de pes, taquicàrdia o insomni. Quan la producció de tiroxina és insuficient dóna lloc a l’hipotiroïdisme, amb efectes antagònics com a augment de pes, bradicàrdia o somnolència.
Tema 5.- Relació I: Sistemes nerviós i hormonal
Diabetis: Quan la quantitat d’insulina és insuficient, ja siga per factors genètics, ambientals, alimentosos o per un mal funcionament del pàncrees, es produirà un augment de la glucosa en sang, donant lloc a multitud de conseqüències com a fatiga, pèrdua de pes o excés d’apetit, en el volum d’orina generat i en la sensació de set. Els pacients han d’injectar-se insulina periòdicament i tindre una alimentació adequada per a controlar els nivells de glucosa en sang. Malalties relacionades amb les hormones sexuals: Poden provocar esterilitat, problemes en l’aparició dels caràcters sexuals secundaris, alteracions del cicle menstrual o complicacions durant l’embaràs.