Jules Verne Un invent infernal
-Aquí teniu els nostres obusos! –digué Herr Schultze. Aquesta vegada, Marcel es veié obligat a reconèixer que aquells ginys no s’assemblaven a res d’allò que ell coneixia. Eren uns enormes tubs de dos metres de llarg i d’un metre amb deu de diàmetre, revestits exteriorment amb una camisa de plom destinada a emmotllar-se al ratllat interior del canó i tancats pel canó del darrera per mitjà d’una placa d’acer que hi era fixada amb perns i pel cantó del davant mitjançant una ogiva d’acer que duia adaptat un botó de percussió. Quina era la naturalesa especial d’aquells obusos? Pel seu aspecte, res no es podia detectar. Només es podia pressentir que devien contenir en el seu interior algun terrible explosiu que ultrapassava tot allò que, en aquest gènere, s’hagués fet mai. -No ho endevineu? -va demanar Herr Schultze, adonant-se que Marcel es quedava silenciós. -De veritat, no, senyor Schultze! Per què un obús tan llarg i tan pesant, almenys en aparença?
-L’aparença us enganya –respongué Herr Schultze- i el pes no és gaire diferent d’aquell que tindria un obús ordinari del mateix calibre... ja veig que us ho hauré d’explicar tot...! Obús-coet de vidre, revestit de fusta de roure, carregat a setanta-dues atmosferes de pressió, interior d’àcid carbònic líquid. Quan cau s’origina l’explosió de l’embolcall i el líquid torna a l’estat gasós. Conseqüència: un fred d’uns cent graus sota zero en tota la zona veïna i, ensems, barreja d’un volum de gas àcid carbònic a l’aire ambiental. Qualsevol ésser viu que es trobés dintre d’un radi de trenta metres del centre de l’explosió es trobaria congelat i asfixiat alhora. Dic trenta metres només com a base de càlcul, ja que l’acció s’estendria, versemblantment, molt més lluny, potser en un radi de cent a doscents metres! I encara hi ha una altra circumstància més avantatjosa: com que el gas àcid carbònic es manté molt de temps per les capes inferiors de l’atmosfera -en raó del seu pes, que és, com sabeu, superior al de l’aire- la zona perillosa conservaria les seves propietats sèptiques
moltes hores després de l’explosió i tot ésser que provés de penetrar-hi moriria infal·liblement. És una canonada d’efecte instantani i durador alhora!... i, també, amb el meu sistema, res de ferits... només morts! Herr Schultze sentia un plaer manifest mentre desenvolupava els mèrits de la seva invenció. El bon humor li havia tornat, estava roig d’orgull i ensenyava les dents. Afegí: -Imagineu, des d’aquí, un nombre suficient de les meves boques de foc apuntant una ciutat assetjada! Suposem una peç a per hectàrea de superfície, o sigui, per a una ciutat de mil hectàrees, cent bateries de deu canons establertes convenientment. Continuem suposant totes les peces en posició, cada una d’elles amb el tir regulat, una atmosfera de calma i favorable i, finalment, el senyal general, donat per un fil elèctric... En un minut, no quedaria un sol ésser viu en una superfície de mil hectàrees! Un veritable oceà d’àcid carbònic submergiria la ciutat! Aquesta idea em va ésser suggerida en llegir l’informe mèdic, l’any darrer, de la mort
accidental d’un jove minaire del pou d’Albrecht. Ja n’havia tingut la primera inspiració a Nàpols, quan vaig visitar la gruta del gos1, però l’accident del qual ara parlàvem ha donat al meu pensament l’impuls definitiu. Heu comprès bé el principi, oi? Un oceà artificial d’àcid carbònic pur! Tingueu en compte que una proporció d’una cinquena part d’aquest gas converteix l’aire en irrespirable. Marcel no deia cap paraula. Havia quedat reduït al silenci. Herr Schultze va sentir tan vivament el seu triomf que no volgué abusar-ne i va dir: -Només em neguiteja un detall... -I quin és? -va preguntar Marcel. -És que no he reeixit a suprimir el soroll de l’explosió i això fa que el tret del meu canó s’assembli massa al tret d’un canó corrent. Imagineu allò que seria si arribés a assolir un tir silenciós! Aquesta mort sobtada arribaria, sense cap mena de soroll, a cent mil homes alhora, en una nit calma i serena! [...] Les dents, que recordaven fitxes de dòmino, brillaven en aquell moment amb un esclat tan insuportable a la boca de
Herr Schultze, que a Marcel li entraren ganes de trencar-n’hi una dotzena.
______________ 1 La gruta del gos, prop de Nàpols, deu el seu nom a la propietat curiosa que la seva atmosfera posseeix d’asfixiar un gos o un altre quadrúpede de potes curtes, sense que faci mal a un home dempeus; propietat deguda a una capa de gas àcid carbònic d’uns seixanta centímetres d’alçada, mantinguda arran de terra pel seu pes específic.
L’autor i la seva obra
Jules Verne (Nantes 1828 - Amiens 1905) va ser un escriptor que va començar escrivint obres de teatre, sense gaire èxit, i llibrets d'òpera còmica. El gènere que el va consagrar va ser el de la novel·la científica. Hereu en certa manera dels ideals romàntics (el capità Nemo n'és un exemple), en les seves obres va reflectir un concepte moralista de la ciència i el progrés, en tant que duen l'home a la felicitat. Alhora, la seva obra va contribuir a despertar un interès científic en amplis sectors de públic. L'èxit li va arribar amb la novel·la Cinc setmanes amb globus (1863). Després d'aquesta -i sempre dins el gènere de la novel·la científica, amb grans dosis
d'aventures i de ficció, però amb troballes enginyoses totalment avanç ades i inimaginables per a la seva època, com ara els vehicles espacials, la televisió o el submarí- va escriure, entre moltes altres de famoses, Viatge al centre de la Terra (1864), De la Terra a la Lluna (1865), la trilogia Els fills dels capità Grant (1867-68), Vint mil llegües de viatge submarí (1870) i L’illa misteriosa (1874), La volta al món en vuitanta dies (1873), Miquel Strogoff (1876), Un capità de quinze anys (1878), El castell dels Càrpats (1892), etc. Durant forç a anys va ser llegit àvidament pel jovent, i una bona part de les seves novel·les han estat portades al cinema.
Comprensió 1) La novel·la Els cinc-cents milions de la Begum va ser publicada el 1879, i en ella Verne ens explica la història del doctor Sarrasin, un metge francès, i la del doctor Schultze, un químic alemany, tots dos hereus d’una fortuna de més de 500 milions de francs d’una princesa índia. El metge dedicarà la seva part de l’herència a construir als Estats Units una ciutat utòpica, France-Ville (neta, sense malalties, amb telèfon a cada casa, rellotge elèctric a cada plaça...), i el químic la dedicarà a construir- ne una altra no gaire lluny, Stahlstad, la ciutat de l’acer, dedicada a produir tot tipus d’armes. Mentre els habitants de France-Ville procuren pensar com allargar la vida i fer-la més còmoda, els habitants de Stahlstad pensen com fer armes més modernes, més potents i més mortíferes. La pacífica France-Ville es converteix en l’oponent de la militarista Stahlstad. El protagonista és el jove Marcel, un enginyer amic del doctor Sarrasin. Aquest noi entrarà a la ciutat de
l’acer sota una falsa identitat, s’assabentarà dels plans destructius del doctor Schultze i salvarà de la mort els habitants de France-Ville. El doctor Schultze morirà congelat arran de l’esclat d’un dels seus propis projectils. Jules Verne ens presenta aquí algunes idees avançades al seu temps, que es van fer realitat al segle XX: els habitants de la ciutat de l’acer són només números sense identitat pròpia i viuen sota un règim totalitari molt semblant al nazisme; apareixen armes químiques; un canó de llarg abast (antecessor del Gran Berta, usat pels alemanys a la Primera Guerra Mundial); un satèlit artificial; el règim del terror militar, i Herr Schultze ens fa pensar en un antecessor de Hitler en ser un racista convençut. Anem a pams. Què fa, l’obús-coet que ha inventat Herr Schultze en caure? 2) Si arriba a disparar l’obús, quants ferits calcula que hi haurà, Herr Schultze? 3) Què sent, Herr Schultze, en explicar el seu invent a Marcel? Com ho saps?
4) Segons Herr Schultze, el seu invent té una pega. Quina és? 5) Per què creus que Marcel té ganes de trencar-li les dents a Herr Schultze?
Jules Verne, Els cinc-cents milions de la Begum o de la Princesa Índia. L’Atsar Edicions. Lectures de l’estudiant, 27. Barcelona, 1985. Traducció: Joan Valls i Royo. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.