PREMIS “AGUSTÍ BARTRA. EL SOMRIURE DEL GAT” 2012
3. A vista de gos Joel Vidal (Escola el Cim) Premi de narrativa, 3r i 4t d’ESO
13. El pont de Vallaparadís Biel Martínez (Escola Pia) Premi de poesia, 3r i 4t d’ESO
16. I al final només queda el somriure del gat Idoia Cerrudo (Escola Pia) Premi de narrativa, batxillerat
35. Trifulca i escarràs Alba Molina (Escola Tecnos) Premi de poesia, batxillerat
A VISTA DE GOS Era un dia com qualsevol altre, em vaig llevar a tres quarts de set en punt per poder estar a l'escola a les vuit del matí, vaig agafar les meves ulleres de pasta blau turquesa i vaig entrar a la cuina, em vaig acostar al moble on guardem el bols, taronja, a joc amb les rajoles de la paret, vaig omplir un dels bols amb una mica de llet amb cacau, la flaire a xocolata va començar a espargir-se per tota l'habitació a la primera cullerada, el cacau va fer contacte amb la llet i va començar a mesclar-se, poc a poc va anar adquirint un
to marronós. Vaig agafar el bol i les galetes, vaig seure davant la finestra, tenia la mirada perduda, observant els primers raigs de llum que exhalava el crepuscle matutí. Es van fer tres quarts de vuit i vaig sortir de casa. En arribar a la parada del bus em vaig fixar en els horaris del bus número 1, de color blau cel. Només vaig haver d'esperar dos minuts, vaig passar la targeta i vaig seure al costat de la finestra, els arbres passaven ràpidament, només hi quedava un rastre verd, borrós i fugaç en l'espai. El mateix passava amb els bancs marrons i els senyals de trànsit. De parada
en parada vaig arribar a l'institut, les classes van passar, en tornar a casa vaig dinar un plat de macarrons amb salsa bolonyesa, ben vermella i lluent.
L'endemĂ em vaig llevar, em vaig posar les ulleres de pasta blau turquesa, vaig esmorzar llet amb cacau i galetes mentre observava la sortida del sol, vaig agafar la lĂnia blau cel, vaig arribar a l'escola, vaig tornar a casa per dinar, aquell dia vaig dinar una sopa de marisc i botifarra negra.
L'endemà em vaig llevar, hi havia alguna cosa estranya, hi havia alguna cosa que no quadrava, les meves ulleres blau turquesa, les rajoles taronges de la cuina. El cel estava ennuvolat, o això semblava, el cacau no adquiria aquell to marronós de sempre, les galetes eren saboroses al gust, però insípides a la vista. Què havia passat? Vaig decidir sortir al carrer, no era cap novetat que les llambordes eren grises, però això era massa, vaig arribar a la parada del bus, la línia 1 era negra, la línia 2 també, la línia 3 era grisa, la línia 4 blanquinosa i així fins a la 13, vaig pujar al
bus: -Res de nou?- vaig preguntar al conductor- No, dos amb 30 si us plau.- Val a dir que no era gaire amistós, però és estrany que no ho hagi notat. Vaig seure altre cop al costat de la finestra, aquest cop els arbres ja no deixaven cap rastre, simplement una lleu taca grisa que es perdia en la immensitat d'una ciutat grisa.
L'hora de classe es va acabar, en sortir de l'escola li vaig preguntar a una dona que passava per allà: Escolti, no s'ha fixat pas en què no hi ha color? Ara que ho dius potser sí que tens raó, però en fi, demà
passarà- I aquesta va ser la seva resposta. Capficat, intrigat, vaig pujar al bus de tornada, al cap d'un moment vaig polsar el botó gris de parada sol·licitada, vaig arribar a casa, ma mare m'havia preparat amanida verda i carn vermella, ironies de la vida. Aquell dia volia anar a visitar a l'àvia, vaig agafar altre cop el bus i vaig anar a la residència Vallparadís, un cop allà vaig baixar fins a la planta menys 1, vaig entrar a la sala d'estar, aquesta tenia uns grans finestrals, estava pintada de blanc, o això veia jo, hi havia un aparell de televisió amb un sofà i quatre butaques al voltant, la
meva àvia estava asseguda al marge dels altres ancians, mirava pels grans finestrals, cap als arbres del Torrent de les Bruixes, m'hi vaig acostar i li vaig preguntar: -Com va la vida àvia? -M'eixorda la televisió, no em deixen morir en pau. -No pateixis, que encara tens molta vida per endavant. -Pots comptar-hi...T'hi has fixat? -En què? -El bosc és gris, les parets, la pell, tot. -Tu també ho veus?
-Sí, però em sembla que no hi guipo massa, no em funcionen ni els ulls. -Va estossegar. Ja no podrem tornar a veure res tal i com és, ara haurem de viure dels records... -I va estossegar amb més força. Viure dels records... -Va repetir. En aquell moment la infermera es va emportar la meva àvia al llit, vaig acompanyar-la a la seva habitació i em vaig acomiadar d'ella. Vaig tornar a casa, aquelles paraules van ressonar per sempre més dins del meu cap.
Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos, m'hi vaig acostumar, ja no em preguntava si la vida era en blanc i negre, ara em preguntava si la vida havia estat mai en color, taronges, carabasses, olives, ara
només
eren
aliments.
Maragdes,
turqueses es van convertir en simples minerals, cada color simbolitza alguna cosa, bé, doncs la vida actualment està exempta d'alegria, de tristesa, de llum, de puresa,
d'innocència,
de
netedat,
d'elegància, de joventut, de festa de seguretat, d'equilibri, de gelosia i sobretot d'esperança. Diuen que no ens adonem
del que tenim fins que ho perdem, i no en tingueu cap dubte que és cert.
Els anys van passar, em vaig llevar, em vaig posar les ulleres, vaig fer-me una llet calenta amb cacau i galetes, vaig sortir de casa i vaig anar a la parada del bus, mentre esperava la línia 1 em va venir una dona i em va preguntar: Escolti, no s'ha fixat pas que no hi ha color? Jo li vaig respondre: Ara que ho dius potser sí que tens raó, però en fi, demà passarà...
EL PONT DE VALLPARADÍS I aquí estem A la vora d’aquest mar obert No hi ha por, travessa A la vora d’aquest mar obert El dolor, travessa I ja hi som Ningú no ens va explicar Ara ja no pots sagnar Ningú no ens va explicar Ara és massa tard Em miro, mires com et mira Endins, desespera Em miro, mires com et mira El dolor, desespera Però ja hi som [Ja ningú no pot cantar] Ja ningú oblidarà [Ja ningú pot, no, sagnar] El que ningú ens va explicar
T’agafes, respira On l’aire, oblida El món no, sospira Llença’t, [gira] Llença’t Llença’t Llença’t Llença’t Llença’t Llença’t Llença’t Llenca’t Llença’t CAU! Ets tan lluny, mira enrere On la por, desespera Tanca els ulls, pensa en ella El dolor, desespera El dolor, desespera El terror, desespera El terror… No espera! I ara pensa En la vora d’aquest mar obert On de lluny, una estrella
Guia [Guia] Ja no hi pensa, On és ella És la roca, La frontera El dolor, Desespera Tanca els ulls, mira enrere Hi pensa Tanca els ulls, mira enrere On la lluna, l’espera Obre els ulls, tan bella… El dolor no desespera.
I AL FINAL NOMÉS QUEDA EL SOMRIURE DEL GAT Els gats no somriuen, i qui digui el contrari menteix. De fet ja res ni ningú somriu. És l’any 2020 i ja en fa set de l’apocalipsi. Si esteu llegint això és perquè sou a casa meva, i si jo no estic amb vosaltres és perquè me n’he anat. Recordo quan els dissabtes la meva mare marxava de casa amb els meus germans a Plaça per comprar verdures, fruites i peix; quan el meu pare marxava els diumenges al matí ben d’hora per córrer al Parc de Vallparadís ;
quan
els
dies
de
festa
marxàvem
tots
a
casa
dels
avis
a
Matadepera. Però ara tot això s’ha acabat. La gent que marxa, marxa allà on els dicta la seva religió. Jo aniré al cel, amb tota la meva família. Avis, pares, germans, cosins, amics. Amb les meves amigues acostumàvem a passejar
pel
centre.
Compràvem
croissanets per berenar al París i després ens asseiem a la tarima de la Plaça Vella a mirar els nois que passaven. A la ciutat hi havia nois molt ben plantats. Amb diferents maneres de vestir, de caminar, de parlar,
de
comportar-se.
A
mi
els
que
m’agradaven eren els alts i escanyolits. Morens, de poder escollir, i amb uns ulls expressius.
El
color
d’aquests
no
m’importava gaire. A la meva família els ulls eren negres, i trobava que eren els més bonics de la ciutat, sobretot els del meu germà més petit, que tenien un toc de cafè a l’exterior. La nostra pell era morena, però el meu germà, el més petit, la tenia una mica més clara i plena de pigues. Era un marrec molt divertit, sempre entretingut amb qualsevol ximpleria. Reia a tothom i tenia el somriure més encisador que cap
nen ha tingut mai. Recordo un dia que el vaig anar a buscar a la guarderia, no aixecava mig pam de terra, era el més petit de tots, però els seus ulls eren els més vius i intel·ligents. Ell va marxar poc després de la fi, amb la mare. La mama era treballadora de l’Ajuntament de Viladecavalls.
Es dedicava a arxivar
tots els documents, cartes i multes dels ciutadans. Tot i ser una feina monòtona la mare era una persona feliç. Li agradava molt cuinar i dibuixar. Ara a casa ja no queden, dels seus quadres, ni el meu preferit. Estava a l’habitació de matrimoni,
al capçal del llit. Era la silueta de Sant Llorenç i la Mola en una nit estrellada amb les llums de la ciutat. La Torre Almirall, els pisos de Can Jofresa, la Mútua, el Segle XXI... Un altre quadre que m’agradava molt estava a l’estudi. Era un detall de la Cova del Drac pintada amb tons que anaven del verd al lila, passant pel marró i el rosa. Sempre que feia sol ens agradava anar a fer una excursioneta per l’Obac, ja fos a peu o amb bicicleta. A mi l’esport mai m’havia agradat gaire, però les sortides en família i l’aire lliure m’ajudaven a pensar i a relaxar-me, sobretot aquells últims anys,
quan cursava el batxillerat. Els meus germans encara estaven fent primària i ESO i l’aire fresc no els representava el mateix que a mi. Per a ells que jo m’estirés a prendre el sol al mig del camí deixant que el vent dominés els meus cabells em convertia en una extraterrestre. A la meva àvia li agradava prendre el sol al pati de Matadepera i, als estius, jo ho feia amb ella. No m’agrada la gent que té la pell tan pàl·lida que se’ls veuen les venes, però tampoc m’agrada la gent que té la pell cremada pels raigs UV artificials. La meva millor amiga no tenia aquest problema,
posar-se morena en el punt just, perquè era negra. Els seus ulls eren encara més negres que els de la meva família, i si no te’ls coneixies bé, feia respecte mirar-los. Però en el fons era la noia més dolça que et podies tirar a la cara i quan parlava semblava que parlessin els àngels. Ens agradava molt anar a casa seva a cantar cançons dels nostres grups preferits. A mi m’agradaven més els grups catalans com Els
Pets,
Whiskyn's...
però
a
ella
l’emocionaven els de rock en castellà. Tot i així sempre acabàvem cantant els temes comercials que sonaven a la radio, la
majoria en anglès. El primer concert al qual vam anar juntes va ser al Faktoria. Ens hi van portar el meu cosí gran i la seva xicota. Ens ho vam passar de fàbula, tot i que el grup no era gaire conegut. Vam ballar, vam cridar, cantar i, sobretot, vam conèixer el Llem, el que més tard es va convertir en el meu Llem. Era alt i prim, com a mi m’agradaven, però ros i amb els ulls xocolata. La seva pell era massa blanca pel meu gust, i en el temps que vam poder estar junts, el vaig portar cada estiu a prendre el sol amb mi i la meva àvia. Van ser els millors anys de la meva vida i ho
haurien continuat essent si haguessin continuat existint els anys. Però alguna cosa grossa va passar. Ningú va voler venir-ho a veure i va arribar. Pum, paf i silenci. Després del silenci, la tempesta. Alguns van morir d’immediat, la majoria van tardar un parell d’anys, la resta seguim sobrevivint.
La
veritat
és
que
tinc
esperança i això sempre va bé, però cada cop la pila està més baixa. El que m’omple les piles en els dies més paupèrrims són les cançons que encara tinc dins del cap. I el meu gat. Abans havíem tingut un gos: era un Sant Bernat. Amb tot aquell pèl, les
taques marrons i la seva cara trista amb els llavis que li penjaven a banda i banda. Era de la família, hi ho va ser durant tretze anys. Per sort no va haver de viure el final. També tenia els ulls negres, com nosaltres, i
vas ser el millor amic d’un dels meus
germans, el segon. Ara el meu millor amic és un gat. És negre com el sutge i els seus ulls sempre brillen d’una manera tètrica en la nit. Dormim junts, tot i que molts dies desapareix per buscar menjar. És una sort tenir-lo al costat, però el canviaria sense dubtar per una persona humana. Poder sentir una veu diferent a la meva, veure
uns ulls, mirar-me i, amb una mica de sort, tenir un somriure blanc en una pell morena. Deu ser a causa de la soledat, però cada dia somio. Normalment és en la família i els amics, però de tant en tan els feixos de llum s’escapen dels records i veig el pati de la meva antiga escola plena dels nens jugant a futbol, de nenes saltant a corda, jugant a patacons, a bales... Veig el castell Cartoixa il·luminat per la llum taronja de l’hivern, els carrers plens de caramels, la Nit de Reis, de confetti, el dia de Carnestoltes, de neu, els dies puntuals de febrer... Veig el peixater tallant el peix i el
quiosquer
llegint
la
premsa,
els
escombriaires creant cua i els hippies venent en les seves paradetes. Veig els castellers blaus i liles competir per fer el castell més alt. Veig tot allò que ja no hi ha. Hi ha dies que surto al carrer per mirar de trobar a algú. Camino pels carrers, baixo la Font Vella, travesso la Rambla, passejo pel Parc de Sant Jordi, m’assec a la Nova, entro a la catedral, em perdo per carrers que no coneixia i torno a casa més aviat del que voldria perquè no trobo a ningú. Estic segura que no estic sola, però estic segura
que
els
altres
han
perdut
l’esperança. La gent que la perd es queda a casa i no surt si no és per necessitat. Els que encara la conserven viatgen de poble en poble i de ciutat en ciutat per trobar-se amb gent i viatjar en grup. Jo ho vaig poder fer, quan encara quedava gent a la ciutat. Havia de marxar amb el meu germà, el primer, però el dolor de la marxa del pare no ens va deixar sortir a temps. Quan finalment el meu germà va marxar també, ja no quedava ningú. Vaig anar a tots els pobles de les rodalies, però el cansament i la manca de vides humanes em va fer tornar a casa. Més tard vaig intentar
començar un camí jo sola, però després d’un temps els camins em van tornar a casa. Aleshores és quan vaig trobar el gat. Em va espantar. Totes les fotos i els quadres havien desaparegut i els armaris estaven oberts. La porta de la nevera era l’única cosa que es conservava sencera, però a l'obrir-la va caure i de dins va saltar ell. Vaig cridar i em vaig quedar sorda per una instants. Feia molt de temps que les meves orelles no sentien cap altre so que el de la pluja i el vent. El gat va tornar aquella nit i es va posar sota la meva manta. L’escalfor d’un cos em va tornar a
omplir el cor d’esperances. I és des d’aleshores que somio cada dia. El que m’agrada dels somnis és que són en color. L’altre dia vaig trobar una caixa de colors del meu germà petit i em vaig passar tot el dia pintant les parets. Pot ser que les hagueu vist a l’entrar. Vaig pintar tot el que trobo a faltar: el papa, la mama, els avis, el Lluc, el Narcís, el Llorenç, el Llem, la Ndome, l’Archy, el sol d’estiu, les llums de Nadal, la fira modernista, el Drac i els correfocs, les excursions del Centre, els músics de la Jazz Cava, els partits d’hoquei, les estacions de tren amb gent
que arriba i se’n va, El Cau ple de lletres amb gent remenant llibres... Hi ha tantes coses que trobo a faltar, que em van faltar parets. Ara que s'acosta la primavera la casa sembla alegre. Li vaig treure la pols fa pocs dies, però la manca de finestres fa que la tasca quedi anul·lada al cap de poc. Però ara, amb el sol que dura cada dia més a les tardes i la brisa que arriba del nord, recordo les tardes d'estiu al terrat de casa, quan encara anàvem a l'escola, però sense bata, de la calor que feia. O jugàvem amb la mànega o trèiem totes les joguines i
estaven tombats al terra fins que la mare ens cridava per sopar. El meu menjar preferit ha estat sempre el pa amb tomàquet. Sol, sense embotits ni formatge. Únicament pa, tomàquet i un regalim d'oli d'oliva. El plat preferit del Lluc era la sopa de l'àvia a l'hivern. El brou el feia ella mateixa i hi posava boles de carn, les minimandonguilles que dèiem, i la pasta: la millor sopa maravilla de tot el Vallès Occidental. Al Narcís i al Llorenç el que més els agradava eren els pastissos de xocolata. Pels seus aniversaris, separats per no més d'una setmana, els meus pares
encarregaven uns grans pastissos de xocolata
al
impossibles
Núria d'acabar.
que
semblaven
Durant
aquella
setmana portàvem un tros de pastís per esmorzar al col·le. Recordo com el petit sempre tornava tacat de xocolata, algun dia fins i tot, encara havia arribat amb molles al voltant de la boca. Ara fa temps que no menjo xocolata. Ni xocolata, ni sopa, ni pa amb tomàquet. De fet, fa molt que no menjo res. Demà hauré de sortir a buscar alguna cosa. Qui sap, potser han tornat a obrir el xurrerro! Però no demano un bol de xocolata calenta, ni
una llesca de pa amb vi i sucre, només espero que Terrassa segueixi essent igual de bella que sempre i, que si quan heu arribat ja no sóc aquí, sortiu a fer un volt, tanqueu els ulls i revisqueu tot el que jo he viscut. Ah, i si veieu el meu gat, si us plau, digueu-li el meu nom, Ègara: somriurà.
TRIFULCA1 I ESCARRÀS2 L'esquitx de llum saludà l’albada, la finestra esbatanada3, la fredor pessigà4. A la serra s'ajeia la barda5 mentre la fatiga els circumdà.
Mugir de la mainada i crits del bestiar. Mai enllitegada6 si llonzo7 es volia menjar.
Ulls clucs i pèls recollits Això havia d'acabar. Orelles insonores o mans sense dits
fos ahir o potser demĂ .
Ni tardar un minut, ni ser palatreca8. Ni pels grans ni pels menuts si a casa, volies dur teca.
Clavades a l’Aymerich senties tants terrabastalls9 com estrelles. No per fer-se ric, per ells mes i menys per elles.
Xiquets petits a l’ull de xemeneia
i aquell qui encara tĂŠ dits, a filar com jo feia.
Hores de trifulca10, rebent de la pirrossa11, palpant quelcom espurna per lliurar-nos d’una grossa.
Ni Aymerich, ni Amat, ni JovĂŠ mai cap parrac12 mudaven. Mai van tocar el teler ni els carbons gustejaven.
Paraules en desús pels joves: 1 i 10. TRIFULCA: situació de desordre, d'avalot, de cosa desbaratadora. 2. ESCARRÀS: treball excessiu, feinada. 3. ESBATANADA: oberta completament. 4. PESSIGAR: arribar, apoderar. 5. BARDA: núvol blanquinós que es posa al cim dels Pirineus i es veu mentre bufa la tramuntana. 6. ENLLITEGADA: enllitar. Estar al llit per malaltia. 7. LLONZO: llom de porc. 8. PALATRECA: es diu de la persona malgirbada i també xerraire.
9. TERRABASTALL: soroll fort de cosa que cau, de coses que es topen repetidament, de cops forts entre persones o coses. 11. PIRROSSA: porra, bastó que té un extrem engruixit. 12. PARRAC: roba esquinçada.