SHERLOCK
HOLMES
125 ANYS A BAKER STREET
Només hi havia un estudiant, a la cambra, inclinat sobre una taula apartada i completamente absort en la seva feina. En sentir les postres passes, mirà al seu voltant i es posà dret d’un bot, bo i deixant anar un crit d’alegria. –Ja ho tinc! Ja ho tinc! –exclamà adreçant-se al meu acompanyant, alhora que corria envers nosaltres amb un tub d’assaig a la mà–. He trobat un reactiu que es precipita només amb hemoglobina. Si hagués descobert una mina d’or, els seus trets no haurien pogut expressar pas més satisfacció. –Doctor Watson, el senyor Sherlock Holmes –digué Stamford, presentant-nos. –Com esteu? –feu cordialment, tot estrenyent-me la mà amb una força que no li hauria atribuït ni de lluny–. Heu estat a l’Alfganistan, veig.
Arthur Conan Doyle, Estudi en escarlata
Imatge de portada: il lustració de Sidney Paget per a The Strand Magazine.
ELS PRECURSORS ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
Edgar Allan Poe, Cuentos. Debolsillo. A més de ser un dels noms fonamentals de la literatura de terror de tots els temps, Edgar Allan Poe (1809-1849) té també l’honor de ser el creador del primer detectiu literari modern. August C. Dupin, protagonista d’històries com «Los crímenes de la calle Morgue» o «La carta robada», és un antecedent directe de Sherlock Holmes: solter, excèntric, un punt bohemi i amb tendència a l’exhibicionisme intel lectual. Fins i tot la figura avui clàssica (gràcies al doctor Watson) de l’amic del detectiu, que narra per a nosaltres la història i que mai no deixa de sorprendre’s davant el curs dels esdeveniments, és ja present a les històries de Poe. Tot i que el propi Holmes gosa criticar en alguna de les seves primeres aventures els trucs de Dupin, la relació de parentesc que uneix a tots dos personatges és d’allò més evident.
Wilkie Collins, La pedra lunar. Columna. Dos autors tan diferents com Jorge Luis Borges i Dorothy Leigh Sayers afirmaven que La pedra lunar, publicada l’any 1868, era la millor novel la policíaca de la història. El que és segur és que és una de les primeres que es van escriure, i que avui dia continua sent una lectura apassionant, plena de sorpreses i d’emocions. Dos dels seus protagonistes, el detectiu aficionat Franklin Blake i el Sergent Cuff de Scotland Yard, formen part essencial de la història del gènere.
Thomas De Quincey, Del asesinato considerado como una de las bellas artes. Valdemar. Tot i no tractar-se d’una història d’intriga, sinó d’un assaig ple d’humor i d’ironia, aquest clàssic de Thomas De Quincey (17851859) és una bona prova de la fascinació que els escriptors britànics han sentit sempre pel crim. Una petita joia per descobrir.
ELS INICIS ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
Arthur Conan Doyle, Estudio en escarlata. Alianza. La primera aventura de Sherlock Holmes i del seu inseparable amic i company, el doctor Watson, va veure la llum l’any 1887 a les pàgines de la revista Beeton’s Christmas Anual. Doyle era un oftalmòleg sense gaire fortuna quan la va escriure; vivia al poblet coster de Southsea, encara no havia fet els 28 anys i ni en els seus moments més optimistes s’hauria pogut imaginar convertit algun dia en Sir Arthur. De fet, la novel la no va tenir cap èxit inicial de crítica ni de públic, i encara avui acostuma a ser considerada com la menys rodona de les quatre novel les protagonitzades pel nostre detectiu. Tot i així, moments com la primera trobada entre Holmes i Watson, els inicis de la seva convivència al 221B de Baker Street, la defensa apassionada de Holmes dels seus principis teòrics com a detectiu consultor o la resolució final del misteri de Lauriston Gardens, amb una greu errada argumental inclosa, justifiquen més que sobradament la seva condició de clàssic de la literatura de misteri. «No resultaba ciertamente Holmes hombre de difícil convivencia. Sus maneras eran suaves y sus hábitos regulares. Pocas veces le sorprendían las diez de la noche fuera de la cama, e indefectiblemente, al levantarme yo por la mañana, había tomado ya el desayuno y enfilado la calle. Algunos de sus días transcurrían íntegros en el laboratorio de química o en la sala de disección, destinando otros, ocasionalmente, a largos paseos que parecían llevarle hasta los barrios más bajos de la ciudad. Cuando se apoderaba de él la fiebre del trabajo era capaz de desplegar una energía sin parangón; pero a trechos y con puntualidad fatal, caía en un extraño estado de abulia, y entonces, y durante días, permanecía tendido sobre el sofá de la sala de estar, sin mover apenas un músculo o pronunciar palabra de la mañana a la noche. En tales ocasiones percibía en sus ojos cierta expresión perdida y como ausente que, a no ser por la templanza de su vida toda, me habría atrevido a imputar al efecto de algún narcótico.» A. C. Doyle, Estudio en escarlata
Arthur Conan Doyle, El signe dels quatre. Laertes. La segona aventura protagonitzada pels dos inquilins de Baker Street va néixer com un encàrrec d’una important revista del moment, la Lippincott’s Monthly Magazine. Davant la necessitat d’escriure una història llarga amb un termini de lliurament determinat, Doyle va decidir-se a recuperar els dos personatges que havia creat a Estudio en escarlata i va implicarlos aquest cop en un misteri que recorda a les millors novel les de Robert Louis Stevenson: tresors exòtics, indígenes sinistres, venjances orientals... La poca fe que el jove escriptor tenia encara en el futur de Holmes i Watson com a parella literària es fa palesa a l’escena final de la novel la, absolutament memorable: Watson disposat a marxar-se de Baker Street per casar-se amb la dolça Mary Morstan, hereva frustrada del tresor d’Agra, i el seu amic girant la mirada cap a la seva agulla hipodèrmica. Tot i els seus vicis, però, Sherlock Holmes es troba en plena forma en aquest llibre. Cent per cent recomanable.
Arthur Conan Doyle (1859-1930). Quan es va prendre aquesta fotografia, a les acaballes de 1891, encara no feia cinc anys que el futur Sir Arthur havia escrit la primera aventura de Sherlock Holmes, però ja s’havia convertit en un dels escriptors més llegits i millor pagats de l’Anglaterra victoriana. La seva breu carrera mèdica estava ja del tot oblidada.
LES AVENTURES ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
A. Conan Doyle, Las aventuras de Sherlock Holmes. Alianza. La primera història curta protagonitzada per Sherlock Holmes, «Un escándalo en Bohemia», va aparèixer el mes de juliol de 1891 a les pàgines de The Strand Magazine, una nova revista literària que llavors tot just acabava de néixer i que, amb el temps, s’acabaria convertint en tota una institució de les lletres angleses. L’èxit del conte de Doyle va ser immediat. Durant els onze mesos següents, el tiratge de la revista es va anar multiplicant al ritme que Sherlock Holmes es convertia, història rere història, en el personatge de ficció més popular del moment. Aquestes dotze primeres aventures acabarien recollides l’any següent en un llibre que mai no ha deixat de reeditar-se des de llavors, i que conté alguns dels moments més recordats de tot el Cànon (com es coneix al conjunt de 56 històries breus i 4 novel les protagonitzades per Holmes i Watson). L’inici de la citada «Un escándalo en Bohemia», amb l’aparició estel lar de la cantant i aventurera Irene Adler, és, en aquest sentit, gairebé insuperable; però tampoc cal oblidar històries com «La liga de los pelirrojos», «El carbunclo azul» o «La banda de lunares». En una antologia dels millors relats breus de la història del gènere policíac, moltes de les peces d’aquest llibre hi tindrien un lloc assegurat.
«Para Sherlock Holmes, ella es siempre la mujer. Rara vez le oí mencionarla de otro modo. A sus ojos, ella eclipsa y domina a todo su sexo. Y no es que sintiera por Irene Adler nada parecido al amor. Todas las emociones, y en especial ésa, resultaban abominables para su inteligencia fría y precisa pero admirablemente equilibrada. (...) Y sin embargo existió para él una mujer, y esa mujer fue la difunta Irene Adler, de dudoso y cuestionable recuerdo.» A. C. Doyle, «Un escándalo en Bohemia»
Arthur Conan Doyle, Les memòries de Sherlock Holmes. Laertes. L’èxit extraordinari de les dotze primeres aventures breus protagonitzades per Sherlock Holmes va fer que el propietaris de The Strand Magazine li encarreguessin a Doyle l’escriptura immediata de dotze noves històries. L’autor, però, aviat va veure el risc de convertir-se a ulls del públic exclusivament en el creador de Sherlock Holmes, condemnant així a l’oblit la resta de la seva producció literària, especialment les seves novel les històriques, que ell considerava molt més serioses i importants que les aventures del detectiu de Baker Street. Així, tot i acceptar l’encàrrec d’escriure les dotze històries que conformarien l’any 1894 Les memòries de Sherlock Holmes, entre les que hi ha peces com «El ritual de Musgrave», «Silver Blaze» o «L’intèrpret de grec» (on fan la seva aparició Mycroft Holmes i el molt estrafolari Club Diògenes), Doyle va decidir acabar amb el seu personatge a la darrera història de la sèrie, «El problema final». Aquest relat no només introdueix per primer cop la figura del professor Moriarty, nèmesis i arxienemic del nostre detectiu; també s’obre amb una frase que va glaçar la sang als centenars de milers de seguidors que Sherlock Holmes s’havia guanyat al llarg dels tres darrers anys: «És amb el cor afligit que agafo la ploma per escriure aquestes últimes paraules, amb què recordaré per sempre més les singulars facultats per què es distingia el meu amic Sherlock Holmes.»
L’escriptor i la seva criatura: Eille Norwood i Arthur Conan Doyle, conversant l’any 1922. Norwood va ser el primer Sherlock Holmes plenament identificable de la història del cinema, gràcies a les 47 pel lícules curtes que va protagonitzar.
ELS NOMS PROPIS ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
JOHN H. WATSON És possible imaginar un personatge més britànic que el doctor Watson? Tranquil i raonable, fidel en els seus afectes, valent, secretament romàntic i molt tradicional. L’aparent vulgaritat que el fa contrastar amb el seu amic Sherlock Holmes és, també, la qualitat que el converteix en un ésser humà tan fàcilment estimable. Doctor de professió, escriptor de vocació i orgullós veterà de la guerra de l’Afganistan, Watson és el perfecte cavaller victorià fins i tot en els seus aspectes menys convencionals, com ara el seu amor per l’aventura o la seva bona disposició a infringir la llei quan així li ho demana el seu sentit de l’honor.
MYCROFT HOLMES Germà gran de Sherlock Holmes. Sedentari i d’hàbits fixes, treballa a Whitehall, viu a Pall Mall i allà mateix hi té el seu club, el Diògenes; veure’l allunyar-se d’aquests dos carrers és, segons el seu germà, com veure un tren sortir-se dels seus rails. Funcionari ras del Govern britànic, Sherlock Holmes segura que molt sovint ell és el Govern britànic. Gaudeix d’unes dots de deducció equiparables a les del seu germà, però la seva natura tranquil la l’incapacita per a la feina de detectiu.
JAMES MORIARTY Tot i la seva fama gairebé universal, el professor Moriarty tan sols apareix en un parell d’històries del Cànon. La imatge del geni del mal que controla els tentacles de la delinqüència de Londres, però, va fer fortuna ben aviat, i Moriarty es va convertir en un personatge imprescindible dintre del món holmesià ja des de les seves primeres versions cinematogràfiques. D’ell sabem que va ser astrònom i professor universitari abans que delinqüent, i que la seva intel ligència estava a l’alçada de la dels germans Holmes.
MARTHA HUDSON La mestressa del 221B de Baker Street és un presència habitual a les històries relatades pel doctor Watson, tot i que la seva discreció fa que poquíssimes vegades sentim la seva veu. La imaginem viuda i de bon tarannà, cuinera solvent i carregada de paciència: no totes les mestresses londinenques del seu temps (ni tampoc del nostre) admetrien com a inquilins a dos homes d’hàbits tan irregulars com Sherlock Holmes i John H. Watson.
INSPECTOR LESTRADE La Policia Metropolitana de Londres, popularment coneguda com Scotland Yard pel nom del seu emplaçament original, va ser fundada l’any 1829. En un principi, els londinencs no van rebre amb gaire entusiasme la creació d’un cos d’agents i detectius que, sota l’ampara de la protecció i el servei al ciutadà, amenaçava d’interferir amb un dret tan arreladament illenc com és el de la privacitat. El famós menysteniment de Sherlock Holmes vers els homes del Yard (amb l’inspector Lestrade al capdavant) és encara una mostra ja força tardana d’aquesta prevenció generalitzada.
Jeremy Brett i David Burke, uns immillorables Holmes i Watson a la primera temporada (1984) de la sèrie de televisió britànica Sherlock Holmes. A partir de la segona temporada, el paper de Watson l’interpretaria (també amb un gran encert) Edward Hardwicke.
EL RETORN ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
Arthur Conan Doyle, El sabueso de los Baskerville. Alianza. Set anys després d’haver fet caure Sherlock Holmes al fons de la cascada de Reichenbach, Arthur Conan Doyle continuava rebent sucoses ofertes editorials per retornar a la vida al seu personatge. Famosament, la mort del detectiu havia sigut plorada entre el públic lector anglès d’una manera que no es recordava des dels temps de Dickens i la seva petita Nell; fins i tot la mare de Doyle li va retreure al seu fill la seva manca de sensibilitat. Finalment, l’any 1901 l’autor va rendir-se al clam popular i va acceptar d’escriure una nova novel la protagonitzada per Sherlock Holmes. Però hi havia una trampa: la història, una sinistra aventura amb gossos fantasmagòrics i malediccions familiars de per mig, es presentava com recuperada dels arxius del doctor Watson, i per tant era anterior en el temps als fets relatats a «El problema final». La novel la, tot i així, va despertar entre el públic un entusiasme que encara avui es manté intacte: El sabueso de los Baskerville és la història més llegida i millor coneguda de totes les escrites per Doyle, la més adaptada al cinema i a la televisió, i també, segurament, la més entretinguda. La seva barreja d’ambientació gòtica i misteri criminal, afegida a l’inusual protagonisme que hi té el doctor Watson, segueix resultant avui tan irresistible com el primer dia. «–(...) Barrymore hizo una afirmación incorrecta durante la investigación. Dijo que no había rastro alguno en el suelo alrededor del cadáver. El mayordomo no observó ninguno, pero yo sí. Se encontraba a cierta distancia, pero era reciente y muy claro. –¿Huellas? –Huellas. –¿De un hombre o de una mujer? El doctor Mortimer nos miró extrañamente durante un instante y su voz se convirtió casi en un susurro al contestar: –Señor Holmes, ¡eran las huellas de un sabueso gigante!» A. C. Doyle, El sabueso de los Baskerville
Arthur Conan Doyle, Els darrers aplaudiments. Laertes. La tornada definitiva de Sherlock Holmes es va acabar produint només un parell d’anys després, quan The Strand Magazine va publicar el relat de Doyle «La casa vacía». En ell, un exultant doctor Watson confirmava finalment allò que tothom ja sabia dins el seu cor: Sherlock Holmes no havia mort a la cascada de Reichenbach; la seva llarga desaparició havia sigut una estratagema que el detectiu havia ideat a esquenes del seu amic per desarticular la xarxa criminal de Moriarty. A partir d’aquest moment, Arthur Conan Doyle continuaria publicant de forma irregular les seves noves aventures, primer a les pàgines de la revista i després en forma de col leccions com aquesta, Els darrers aplaudiments (1917), que conté històries tan bones com «La capsa de cartolina» o «El peu del diable» (una de les nostres preferides) i que es tanca amb el relat de com, cap al final de la seva carrera, Sherlock Holmes va deixar de banda el seu orgullós individualisme i es va posar al servei del seu país durant els temps difícils de la Primera Guerra Mundial.
Arthur Conan Doyle, El valle del terror. Alianza. La darrera novel la protagonitzada per Sherlock Holmes és potser la menys coneguda de les quatre que va escriure Doyle. El seu interès, però, és doble: per una banda recupera la figura del professor Moriarty, i per l’altra fa servir per primer cop un recurs argumental (no us direm quin) que després la novel la policíaca ha repetit fins a convertir-lo en clixé. En tot cas, un llibre que val la pena redescobrir.
Arthur. Conan Doyle, Los archivos de Sherlock Holmes. Alianza. Publicada l’any 1927, quatre dècades després de l’aparició d’Estudio en escarlata, aquesta col lecció de relats escrits per Doyle ja cap al final de la seva carrera és un comiat d’allò més digne per als nostres personatges. Com a curiositat, en aquest llibre tenim l’ocassió de sentir al propi Sherlock Holmes explicant-nos en primera persona alguna de les seves pròpies aventures. Us recomanem especialment, però, la història titulada «El puente de Thor»: Holmes i Watson en estat pur.
Basil Rathbone i Nigel Bruce. Seriós, elegant i amb un punt de bona ironia, el sudafricà Basil Rathbone es va convertir, amb 14 pel lícules protagonitzades entre 1939 i 1946, en una de les imatges de Holmes més reconeixibles de la història del cinema. El Watson maldestre i bufonesc interpretat per Nigel Bruce, en canvi, no s’assembla res al John H. Watson de les històries de Doyle.
LES CONSEQÜÈNCIES ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
Maurice Leblanc, Arsène Lupin contra Herlock Sholmès. Edicions de 1984. Contemporani d’Arthur Conan Doyle, el francès Maurice Leblanc (1864-1941) va ser un dels primers escriptors en veure la posibilitat d’aprofitar la fama del detectiu de Baker Street per donar a conéixer els seus propis llibres. La seva segona col lecció de relats breus, publicada l’any 1908, enfronta el seu popular lladre i cavaller Arsène Lupin amb aquest Herlock Sholmès que, tot i el desordre ortogràfic, resulta fàcilment identificable. Julian Symons, Un problema de tres pipas. Valdemar. El protagonista d’aquesta novel la és Sher Haynes, un actor obsessionat per la figura de Sherlock Holmes que prova d’aplicar els mètodes del seu ídol per resoldre una sèrie de crims comesos per l’Assassí Karateka. Una lectura lleugera i molt divertida. John Gardner, La venganza de Moriarty. Valdemar. Una prova de l’èxit de Moriarty com a figura literària és la sèrie de tres novel les que va dedicar-li John Gardner, un dels escriptors anglesos de misteri més reconeguts de la segona meitat del segle XX. Com el de Symons, aquest llibre forma part de la col lecció «Los archivos de Baker Street», publicada per l’editorial Valdemar a començaments dels anys 90 (i avui dia, per desgràcia, ja gairebé introbable) amb l’objectiu d’oferir al públic espanyol alguns dels títols més destacats d’aquesta veritable indústria que és la literatura derivada dels personatges de Sir Arthur Conan Doyle. E. J. Wagner, La ciencia de Sherlock Holmes. Planeta. No només de novel la viu la indústria holmesiana, i aquest llibre n’és un bon exemple. Un recorregut, des de la perspectiva de la ciència forense, d’alguns dels casos criminals més famosos de la història.
Shane Peacock, El jove Sherlock Holmes. Castellnou. Una altra sèrie de novel les inspirades en l’univers holmesià, aquest cop destinades a un públic juvenil. A la nostra biblioteca hi trobareu dues aventures d’aquest Sherlock adol lescent, que ja deixa entreveure les seves futures habilitats com a detectiu: L’ull de corb i Mort en l’aire. Molt ben ambientades, i editades per Castellnou amb un gust exquisit. Andrea Ferrari, El camino de Sherlock. Alfaguara. Guardonada amb el prestigiós Premi Jaén de Narrativa Juvenil l’any 2007, aquesta novel la ens presenta a Francisco Méndez, un noi de catorze anys apassionat per les històries de Sherlock Holmes. Els assassinats de tres dones al seu barri li permetran de posar en pràctica tots els procediments deductius que ha après llegint els llibres de Doyle. Mark Haddon, El curiós incident del gos a mitjanit. La Magrana. Un dels nostres llibres preferits, holmesians o no: tendre, divertit, emocionant, meravellosament escrit i original de la primera a l’última línia. Un nen autista obsessionat amb Sherlock Holmes i encaparrat a descobrir qui va matar el gos del seu veí. Una delícia. El seu títol, per cert, prové d’un dels diàlegs més famosos de tot el Cànon:
–¿Algún otro punto hacia el que quiera llamar mi atención, señor Holmes? –El curioso incidente del perro durante la noche. –El perro no hizo nada durante la noche. –Ese es el curioso incidente. A. C. Doyle, «Silver Blaze»
CINEMA I TELEVISIÓ ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾
Sherlock Holmes i el doctor Watson es van convertir molt aviat en personatges habituals de la gran pantalla. La primera aparició coneguda de Holmes en una pel lícula (de fet, una farsa humorística d’un parell de minuts) data de 1900, i al 1908 es va filmar a Dinamarca la primera adaptació pròpiament dita d’una de les aventures escrites per Doyle. A partir d’aquest moment, els dos companys de Baker Street van encetar una imparable carrera cinematogràfica que abasta avui dia centenars de títols en totes les llengües imaginables. A la nostra biblioteca hi trobareu des de la simpàtica El secreto de la piràmide, en la què Holmes i Watson, tots dos adol lescents, viuen una aventura digna d’Indiana Jones, fins a l’atmosfèrica (i tambè plena d’acció) Sherlock Holmes de 2010, protagonitzada per Robert Downey Jr. i Jude Law, passant per dues sèries de televisió molt diferents entre sí, però igualment imprescindibles: la protagonitzada per Jeremy Brett entre els anys 1984 i 1994, considerada l’adaptació més fidel mai feta de les històries d’Arthur Conan Doyle, i la novíssima Sherlock, una excel lent sèrie de la BBC en la què Benedict Cumberbatch i Martin Freeman interpreten a un Sherlock Holmes i un doctor Watson que viuen les seves aventures al Londres frenètic del segle XXI.
2012 – ANY DICKENS A CA N’ALTIMIRA http://espaidellibres.wordpress.com
Biblioteca Ca n' Altimira Novembre de 2012 Av. Primavera, 2-10 08290 Cerdanyola del Vallès Tel: 93/ 580.76.02 e-mail: b.cerdanyola@diba.cat