Tema 5 quim monz

5. EXPLICA EN QUINA MESURA LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ REFLECTÉIS LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA I AMB QUINS RECURSOS LITERARIS HO FA. Joaquim Monzó i Gómez, conegut com a Quim Monzó, va nàixer a Barcelona l’any 1952.

Monzó és l’escriptor de contes i novel·les curtes més important en l’actualitat, i, juntament amb Pere Calders, de tota la història de la literatura catalana.

Dins de la seua trajectòria cal distingir dues etapes: una primer període curt, caracteritzat per l’atracció pels models alternatius i radicals que s’estenien des de París; i un segon període, molt més extens, en el qual Monzó se centra en la vida quotidiana del món occidental com a matèria temàtica. És en aquesta segona etapa que l’autor ens ofereix una visió crítica i pessimista de la societat occidental actual, que se’ns presenta com una comunitat desideologitzada, hedonista, consumista, estereotipada i materialista en la qual prenen protagonisme les relacions interpersonals, especialment les relacions de parella, la solitud i la insatisfacció vital per part de l’home contemporani.

Monzó disecciona i analitza els estils de vida actuals i els estereotips del pensament dominant en una societat moguda per la incomunicació, el consumisme i les obsessions.

Per a expressar aquesta visió tan personal de la societat actual, Monzó es fa servir d’uns determinats recursos literaris que són constants al llarg de tota la seua obra.

Els trets principals que caracteritzen el seu món narratiu i els recursos literaris que empra són els següents: 1. Ironia i humor: en Monzó la ironia és el catalitzador que impedeix que el coneixement del passat es transforme en paràlisi o nostàlgia. A més a més, mitjançant la ironia i l’humor Monzó parodia la realitat, elevant-la a una nova dimensió literària, deixa el descobert l’absurditat de costums i conductes o els falsos mites i clixés (de la política, l’economia, la cultura, la moral,...) sobre els quals funciona el món modern.

2. L’ambientació urbana: la de Monzó no és una ciutat concreta sinó la ciutat en abstracte, a partir del retrat de la qual emergeixen trets distintius que caracteritzen la vida i el pensament contemporanis.

3. Personatges esquemàtics i anònims: estan caracteritzats per una obsessió que els inhabilita per a dur una existència normal i per a comunicar-se amb els altres (incomunicació). No tenen profunditat psicològica i representen una idea o una actitud.

4. Introducció d’elements inquietants, estranys o sobrenaturals: sovint trobem elements estranys a l’obra narrativa del barceloní. Monzó es fa servir d’aquests elements per a deformar la realitat, donant-nos així una visió grotesca i crítica de la mateixa. La majoria de contes de Monzó tenen una argument amb plantejament, nus i desenllaç.

La narració es construeix sobre una idea bàsica que s’amplia de forma circular o s’exagera, fins a arribar a un final sorprenent, humorístic i sovint ben absurd.

5. Desideologització del narrador: la desideologització dels narradors dels relats de la segona etapa, en contrast amb la ideologització manifesta en els de l’anterior, és un recurs per a atrapar el lector en un univers fictici que oculta una interpretació ideològica feroç de la realitat.

Algunes obres de Quim Monzó són: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), La magnitud de la tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996), Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004), Mil cretins (2007), Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) Carlos Andrés Franc Martell