Repensar la festa de les falles a Borriana ............... Pàg

REpENSAR LA fESTA dE LES fALLES A BoRRiANA.

pER: VicENT BLASco miRó

fALLER dE LA mERcé

Vaja per davant que el títol del present article és sols la plasmació de les idees de l’autor, en cap moment es pretén més que incitar a la reflexió i, per què no, al debat d’idees tant necessari per encarar el futur de la festa fallera a Borriana. El fet de repensar no és altre que el de no deixar de pensar contínuament, quelcom que no deuria estar exempt en cap àmbit de la vida i, per tant, tampoc en el de la festa. Si d’alguna cosa hem tingut temps durant tot aquest any pandèmic ha sigut precisament de pensar. En primer lloc pensar en el futur i de quina manera podem eixir d’aquest malson provocat pel coronavirus. Pensar també quins han segut el motius que ens han portat fins aquesta situació límit i què deuríem canviar per intentar no tornar a passar per un altra semblant o pitjor. I entre tots eixos pensaments, les persones que formem el col·lectiu faller no hem deixat de pensar en cap moment com superar tot el que ens ha provocat el virus. Mai havíem viscut una situació semblant i això ha fet més difícil encara trobar solucions. Les falles no són sols els monuments que plantem cada març, (això és el motiu principal i prioritari d’una comissió fallera, no ho oblidem mai i treballem per que així continue sent). Les falles abasten tot l’any i estan bastides, sobretot, per les relacions humanes que es creen entre els membres del col·lectiu. Les falles som conjunt, comunitat, tribu i necessitem d’eixe contacte per tirar endavant. No podem fer falla des de casa, la manca d’eixa relació contínua que es porta a terme al casal ha esdevingut el principal i més gran problema que ens ha provocat aquesta crisi sanitària. Això, a l’hora d’escriure estes línies, afortunadament, ja està quasi solucionat. L’avanç en la vaccinació i per tant el descens en picat dels contagis i,

sobretot, de les hospitalitzacions i morts, ha fet que la nova normativa ja permeta als fallers i falleres tornar a «fer vida» amb certa normalitat als casals. És de justícia, arran d’açò que acabe d’escriure, donar les gràcies pel grandíssim treball portat a terme per la Mesa de Seguiment de la Festa, on destacats fallers de tot el territori valencià, entre ells el borrianenc Salvador Doménech, han estat durant mesos treballant i preparant protocols i estudis per tal de poder celebrar les falles i actes relacionats amb la festa amb la màxima seguretat en tot moment. Una feina esgotadora, amb centenars d’hores de reunions, de vegades incompresa o desprestigiada i amb un sol objectiu centrat en el bé comú de totes i tots els fallers. Des de les humils pàgines d’aquest llibret: GRÀCIES.

Com he referit al principi, l’assumpte que centra l’article és repensar la festa de les falles i des del meu punt vista, això passa sempre per un retorn a l’origen. Que ningú pense que això significa fer el mateix que es feia fa 90 anys perquè està totalment equivocat. Per a mi, retornar a l’origen és tenir sempre present eixa gènesi de la festa per trobar en ella el fet original i diferenciador d’altres que ha fet que les falles foren declarades per l’Unesco, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Resulta obvi que amb el pas dels anys, les falles han anat afegint activitats que han aconseguit ja assolir la categoria d’actes fallers amb una entitat pròpia pràcticament

REpENSAR LA fALLA.

indissoluble de la festa en sí. I això està bé doncs moltes d’estes activitats han enriquit la celebració de les falles i a més, en el cas de la nostra ciutat, han afegit unes particularitats que en certa manera podríem etiquetar-les com «genuïnes de Borriana» (Creus de Maig, declarades Festa d’Interès Turístic Provincial i les carrosses i tapissos confeccionats amb paper de seda i el seu apegat característic, per exemple). Però bé, principalment el que vull referir amb eixe retorn a l’origen és centrar la nostra activitat fallera en allò que fa de la nostra festa diferent de qualsevol altra celebració festiva. En primer lloc pense que caldria una dignificació de la falla. L’anomenat «monument faller» és l’eix central de la festa, allò que ens atorga el fet diferenciador que referíem abans i per tant la falla no pot ser considerada com un subministrament més de la comissió perdut entre les innumerables partides d’un pressupost. La gent que conformem una comissió fallera, hem de tindre clar que la falla és allò principal de la nostra activitat festiva i com a tal hem de dignificar-la i reverenciar-la com mereix. I no, no és una qüestió, sols, de diners. Les falles en origen eren monuments més senzills, fets pel veïnat amb quatre trastos vells i molt d’enginy, però tenien el component primordial que les feia úniques: la crítica i la sàtira, el ser la pira expiatòria dels pecats de la nostra societat. Si repensem les falles, això hem de tindre-ho molt present i com dic, no és qüestió de diners, doncs hi pot haver comissions que amb un pressupost molt limitat aconsegueixen dignificar la falla més que altres amb molts diners, sols amb el fet d’enllestir un monument amb missatge i que realment puga rebre l’apel·latiu de falla. Vol dir açò que no fa falta gastar-se molts diners en el monument faller? No,

rotundament no. Una comissió ha de fer el màxim esforç per treure al carrer la millor falla que puga, però a l’element artístic que conforma la falla sempre hi ha que afegir-li l’altre element, el que fa que la falla realment ho siga i eixe no és altre que l’enginy, la gràcia, la sàtira i la crítica. La reivindicació de la crítica en la falla ha sigut una constant al llarg del temps i nosaltres fins i tot li varem dedicar un llibret fa dos anys. Just en eixa publicació trobem com molts destacats fallers han proposat repensar la falla des d’un punt de vista crític que l’aprope al màxim al seu propòsit fundacional. El «desllavassament» de la crítica en la falla amb el pas del temps o el centrar-se durant alguna època en aspectes purament sexuals (falles dels 70, només acabada la dictadura i bona part dels 80) va fer que insignes crítics fallers com ara Josep Aymerich Tormo se’n feren ressò i demanaren apuntar cap a nous objectius els dards poètics de les falles. És així com trobem al llibre faller de 1976, l’article «Falles i censura» en el qual el propi Aymerich així ho veu i propugna repensar la crítica fallera: Front al pensador de falles, tant de temps encotillat, es presenten múltiples opcions temàtiques. Dins d’una inèrcia falta d’imaginació, allò «sexi» ja sols farà riure a reprimits i babaus. Allò polític és un altra cosa.

El fet polític, tant variat i suggestiu, serà un filó a explotar. La democràtica tasca del crític, consistirà en descobrir el set en el pantaló de l’home públic, per a que “se li veja el cul”. La falla ha de tornar a ser escó del «Vox populi». Picota. Oposició. Objectiu obert per captar fidelment el costat que té de pecat la virtut; d’ignorància el saber; de bruta la lluentor, i d’humà allò divinitzat. Més clar, impossible.

REpENSAR EL LLiBRET.

El llibret de la falla és una eina fonamental de la festa fallera. Al llarg de la història, els llibrets han patit molts daltabaixos, però afortunadament hui en dia en la ciutat de Borriana estem vivint, d’uns anys ençà, un ressorgiment d’aquestes publicacions, no obstant, això no sempre ha sigut així. Al «boom» inicial de la festa a finals dels anys 20 i als anys 30 del segle passat, els llibrets varen assolir el seu grau màxim de protagonisme, esperonats sense dubte, pel fet que la festa fallera era molt més reduïda en actes i els esforços de les comissions es centraven en menys activitats que les que es desenvolupen hui en dia. Represa la festa després de la Guerra Civil, els llibrets varen continuar en la primera línia essent un dels principals motius de la festa. Les publicacions durant tot eixe temps eren molt esperades per la gent que tenia molt d’interès en saber què criticava i, sobretot, a qui criticava la falla. La implantació de la censura a partir del renaixement de la festa al 1941 i amb ella l’obligació de suavitzar les crítiques, va fer que arribada la dècada dels anys 50 aquestes publicacions anaren caient en desús, motivades també, en certa manera, per la publicació del llibre faller oficial, el popular «Fallero» on ja apareixia un resum de l’explicació de totes les falles de la ciutat, fet que també va ser considerat per moltes comissions com suficient a l’hora de donar compte públic d’allò que tractava la falla. La creació de nous actes fallers va incidir en el fet que els llibrets de falla anaren perdent protagonisme. Ja al març de 1958, el poeta i crític faller Vicente R. Cardet es lamentava en les pàgines del

Nº18 de la revista Buris-Ana de que els llibrets havien deixat de publicar-se i reclamava tornar a enllestir-ne per part de les comissions i a més que aquestos estigueren escrits en valencià: Es fa necessària la presència del llibret, que és quelcom tan personal, tan qualificatiu, tan essencial de la festa. Forma part, i part molt interessant, de les mateixes falles, expressats en valencià, eixa llengua tan nostra i tan oblidada per alguns, per molts que es pensen que és fer de menys que els sues fills parlen la llengua dels seus iaios.

Amb el pas dels anys, els llibrets han tornat a editar-se i són moltes les falles que preparen unes publicacions molt acurades i amb una gran profusió fotografies, treballs monogràfics i dissenys moderns que inclouen a la publicació les últimes tecnologies en edició i impressió. Això, certament, està molt be, però com que el que ací es tracta és de repensar, caldria fer en els llibrets també un retorn a l’origen i en aquest cas eixe retorn seria dedicar en el llibret l’espai i la consideració que mereix l’explicació i relació de la falla, doncs eixe i no altre és el motiu principal de l’edició del llibret. Les comissions falleres hem d’esperonar els nostres fallers i falleres a enllestir la crítica i a treballar a fi que un dels principals eixos de la festa recupere el protagonisme que li pertoca. Aquesta qüestió, sens dubte, enllaça amb l’anterior que comentàvem de la falla. Falla i llibret són complementaris, almenys així ho entenc jo. No pot una falla ser-ho sense la seua explicació i els magnífics llibrets que hui editen moltes comissions deixen a banda la crítica de la falla o la solventen amb sols quatre ratlles. Hauria de ser objectiu primordial a les falles pensar la falla, debatre en comissió que es vol criticar en el monument i treballar conjuntament amb l’artista per donar sentit a la falla i, per suposat, plasmar això en un llibret coherent amb el quual tractar el monument i on eixa explicació i relació fóra el motiu principal. Després, en eixe llibret, es pot afegir tot el que desitgem.

REpENSAR LA RELAció AmB EL BARRi.

La falla sorgeix d’una col·lectivitat. Plantar la falla sempre ha requerit de la unió de les persones que s’han proposat tal fi. Les més involucrades han format part de la comissió fallera i la resta, la majoria, han sigut veïns i veïnes del carrer o del barri que amb les seues aportacions han donat suport a la comissió per tal de treure endavant el projecte. Ja la primera falla plantada al nostre barri feia constar en la portada del seu llibret: “Alsà en la plasa del Ex-convent de La Mercé y costechà per donatiu voluntari entre els veins del barrio, en motiu de la festa de San Chusep del añ 1928”, reafirmant així des del primer moment que la festa era popular i amb la participació del poble. Durant més de 70 anys a la nostra falla això ha seguit sent així i la gran majoria dels ingressos que tenia la comissió provenien de les aportacions del veïnat mitjançant loteries, rifes, cartilles, fallers d’honor, etc. Eixe sistema de finançament incidia en les relacions humanes, doncs creava un vincle entre una part de les persones interessades en la festa (la comissió) i les altres (el veïnat) que tot i no formar-ne part també tenien interès en la falla pel fet de pertànyer al barri on es plantava. Eixa «filiació» de la gent del barri amb la falla, tot i no ser de la comissió, la va reflectir ben bé el meu estimat i malaguanyat amic, Quino Puig en un article per a aquesta mateixa publicació a l’any 2017 on explicava: “Era la vesprada del dia 16 de març de l’any 1967, en plenes falles els carrerons del barri respiraven la tradicional olor de pólvora. Un grup de xiquets jugàvem en el carrer Serafin d’Assís (Els Furs en l’actualitat), i per la megafonia que havia instal·lat la comissió per a animar les festes amb música popular es va comunicar la notícia, la falla del barri de la Mercè havia sigut guardonada

amb el primer premi de falles grans de Borriana, deu anys feia que “La Veterana” no aconseguia el màxim guardó, i açò era motiu gran de celebració. Els xiquets en escoltar la notícia ens vam posar a tots a botar d’alegria, era la nostra falla, jo tenia set anys i en eixe moment dos emocions es van apoderar de la meua ment, d’una banda era la meua primera relació directa amb el món faller, fins llavors havia viscut allunyat d’ell, ni antecedents familiars ni vocació personal, i per una altra rebia el sentiment patriòtic de barri com a lloc on es viu, i per tant es cal d’estimar.”

En els últims 20-25 anys la relació de la falla (comissió) amb el barri ha anant perdent-se i considere que els fallers no hem sabut transmetre a les noves generacions de veïns i veïnes eixa «filiació» del barri amb la falla que tant entenien o consideraven la gent d’èpoques anteriors. Tots sabem que el barri, hui en dia, no és el que era abans i que ha perdut molta població, hi ha moltes cases tancades i també molta gent nouvinguda que desconeix per complet la tradició de la falla. Tot això ha fet que les falles de barri hagen hagut de buscar noves fórmules de finançament que han acabat per deixar de costat a la gent que habita dins dels seus límits estrictes. Revertir eixa situació, sincerament, és una tasca molt complicada que, no obstant, s’ha d’encarar. Justament per això cal repensar eixa relació de la falla amb el barri i això passa per tornar a xafar els seus carrers i tornar a fer pròxima la falla a la gent per tal d’aconseguir que eixa «filiació» que referíem abans torne a quallar entre el veïnat. No es tracta de recuperar a la gent per què torne a ser el principal finançament de la falla, sinó de sembrar de nou la llavor en el barri i que això amb el temps puga donar el seu fruit en forma de nous fallers i falleres de la comissió o, si més no, almenys «simpatitzants» de la falla que la senten com a pròpia i se n’alegren i patisquen de les vicissituds de la mateixa.

REpENSAR EL SENTimENT fALLER diNS dEL coL.LEcTiu.

Sóc conscient que aquest apartat de l’article potser siga el més polèmic per tant que implica unes propostes per canviar actituds o costums que amb el pas del temps han anat arrelant entre les persones que formem part d’una comissió fallera i que, baix el meu punt de vista, desvirtuen el que considere és el sentiment faller o la manera d’encarar el fet de pertànyer a una comissió. El gran faller Joaquín Ortells amb la seua particular vehemència a l’hora de parlar, dia: “Un no està a la falla per què la falla li done res, a la falla s’està per treballar i tu donar-li a la falla.” Eixe concepte del ser faller que defenia Ortells, no és vàlid hui en dia, per circumstàncies que ara explicaré, però sí que deixa clar allò que hauria de predominar en les persones que formem la col·lectivitat fallera. En els temps que aquest insigne faller proclamava això, el faller o fallera que pertanyia a una comissió, ser membre no li suposava un desembolsament econòmic. La seua contribució als ingressos de la falla era en forma de treball, xafant els carrers i venent la loteria o la rifa. Hui tot això ha canviat i al faller ara li costa diners ser de la falla, doncs s’ha de pagar una quota mensual per mantenir les despeses del col·lectiu. Just en això és on trobe que les paraules esmentades abans han perdut gran part de la validesa tot i que, al meu parer, segueix ben viu l’esperit de la frase. Que no se malinterprete açò, sóc conscient que en la concepció actual de les falles, els fallers han de rebre certa compensació pel fet de pertànyer al col·lectiu doncs són prou els diners que li costa el ser faller o fallera, però això no lleva que la motivació d’una persona per ser faller o fallera passe principalment per treure alguna cosa material d’ella per damunt del sentiment de pertinença a un col·lectiu que té com principal objectiu la

tasca de mantenir la tradició de la falla i de tot allò que amb el pas dels anys ha anant enriquint-la. Eixe sentiment és el que ha de prevaldre entre els fallers perquè sols així aconseguirem que la festa de falla continue sent la manifestació genuïna que a Borriana va sorgir fa quasi cent anys i que nosaltres tenim el deure de transmetre a les noves generacions, renovada, repensada si es vol, però amb l’autenticitat de sempre i no convertida en una festa més, sense substància i amb l’únic objectiu del divertiment personal.

S’ha de reconèixer que una de les coses que ha transformat radicalment el panorama faller dels últims 20 anys i amb ell ha seigut un motor de creixement del nombre d’associats a les falles, ha sigut el fet de treure més la festa al carrer. Amb festa en aquest cas em vull referir a la que generen els dinars, sopars, balls i disc-mòbils que les comissions ara portem a terme en les carpes instal·lades a l’efecte i que abans solien celebrar-se als casals o en recintes privats. L’eixida d’eixa festa al carrer ha segut vista per molta gent com un obertura de les falles a la societat, ja que avui en dia, encara podem escoltar per bastants llocs que les falles són una festa «tancada» i sols per als fallers i falleres. No entraré a debatre ara eixe assumpte amb el qual no estic d’acord ni de lluny. Bé, al que anem. Les carpes han sigut i són un motiu continu de debat entre la societat, tan fallera com no. L’objectiu de les carpes no és altre que aplegar a la gent en un lloc on puguem cabre tots i damunt en l’epicentre de la nostra demarcació. Que les carpes generen molèsties? Sí. I l’objectiu de la comissió passa per minimitzar eixes molèsties i saber que hem de conjugar les nostres ganes de festa amb el dret al

descans del veïnat. Cert és que es tracta d’una setmana a l’any, però qui no és faller o fallera, açò li importa ben poc i, almenys jo, ho comprenc. Per tant hem de treballar per solucionar eixe problema de la conciliació entre festa i descans. Per altra banda, i més relacionat amb el fet de repensar el sentiment faller, he de dir que una carpa qualsevol grup d’amics amb l’excusa d’una celebració més o menys tradicional o no, pot aconseguir els permisos per instal·lar-la, però per plantar una falla has de tenir ben arrelat eixe sentiment faller que cada 19 de març (12 d’octubre en este cas) renaix purificat de les flames del cadafal. Amb carpa o no, eixe és l’objectiu principal dels fallers.

I calle ja, recordant les paraules del principi per si al llarg del text algú se n’ha oblidat: el present article és sols la plasmació de les idees de l’autor, en cap moment es pretén més que incitar a la reflexió i, per què no, al debat d’idees tan necessari per encarar el futur de la festa fallera a Borriana. Fins ací. Bones falles a tothom i que mai més haguem de patir una parada com aquesta que, tal vegada, ens fa calfar-nos massa el cap.