LLIBRET RAVALERA 2024 by Falla Barri La Ravalera

Edita: Falla Barri La Ravalera Maquetació y coordinació: Marc Gil Redacció: Eva Navarro i Manuel Candau Redacció 25anys: Ana Montagut Redacció La Flama: Jorge Tejedo Fotografia: Óscar Peris Publicació: Falla Barri La Ravalera Depòsit legal: CS 128-2017 El llibret ha participat en la convocatòria del premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

La Flama .5 Ravalera .7 Comissió Saluda Presidents Acomiadament

Fallera Major .17 Corts d’Honor .21 Monuments .27 Fa 25 anys .32 Introducció .39

Versió electrònica del llibret

TRES CORONES PER A UNA REINA .40 Una reflexió .94 Les falles es senten, es viuen .96 Juguem? .103 El calaix .109 Guia comercial .115 5

Javi, era una meravellosa persona, un marit exemplar que va voler a la seua dona, María José Hernández, durant quaranta-un anys, sense descans, com si fora el primer dia amb amor desbordant, intens i especial. Va estimar a les seus dues filles, Eva i Andrea, amb la força del cor, amb l’ànima entregada i amb devoció. A d’elles els va inculcar l’amor per les falles, amb tanta intensitat, amb tanta generositat que hui estan al càrrec de moltes de les tasques a les quals, ell, en la seua llarga història fallera, es va dedicar. Va ser faller de cor; devot. Vivia les falles amb il·lusió, amb entrega, amb entusiasme, apassionat. Va dedicar quasi cinquanta anys de la seua vida a les falles borrianenques, des de la seua primera incursió a la comissió de la falla La Mercé, fins a la seua tasca més destacada en la Junta Local Fallera, on es va incorporar l’any 1987, davall la presidència de Salvador Asensio Ramia i no la va deixar fins a l’any 2009. Ocupant els càrrecs de delegat de les comissions falleres, delegat de fallers, delegat de desfilades i protocols i com a vicepresident en les presidències de Francisco Lloret, Juan Granell i Francisco Isach. En deixar la Junta Local Fallera, va passar a formar part de la comissió de la falla Barri la Ravalera, a la qual pertanyia la seua família. Les seues dues filles van ser falleres majors d’aquesta i ell va pertànyer a ella fins al final, ocupant la presidència l’any 2013. Javi, era un home molt familiar. Va portar orgullós a la seua filla Eva a l’altar i, sense cap dubte, ens va deixar pensant en el seu nét, Xavi, del que se sentiria orgullós, enamorat i a qui haguera portat a l’ofrena de la Mare de Déu ben pagat. Segur haguera desitjat, portar a la seua filla Andrea del braç per al seu matrimoni, i, és el moment de dir, que també pels gendres tenia una estima profunda i especial.

El 19 de juliol de 2023 ens va deixar Javi Navarro Palau, a qui mai res va ser capaç de llevar-li un somriure dels seus llavis, ni les paraules reconfortants que tenia per a tots fins a l’últim minut; va resultar un dia fatal per a les falles Borrianenques.

Les falles borrianenques li deuen a Javi Navarro l’homenatge que no li van tributar i que, sense cap dubte, mereixia, puix serà recordat sempre com un faller entregat a la festa, sempre dispost per a tots, un faller que ha estimat sempre a les falles i que ha dedicat la seua vida a elles. Et trobem a faltar “Carinyet”. Cuida’ns i mantén la nostra flama fallera encesa, al costat d’altres fallers, com tu, molt estimats.

RAVALERA

COMISSIÓ President: Manuel Candau López Vicepresidencia Primera: Ana Belén Ferrer Sanchez Vicepresidencia Segona: Daniel Sánchez Boza Vicepresidencia Tercera: Sandra Candau López Assessors del president: Paula Morte Vallez i Manolo Candau Garí. Secretària: Eva Navarro Hernández Secretari Honorífic: Javier Navarro Palau Equip de secretaria: Guille Traver Daroca i Eugenia Martí Granell Equip de tesoreria i loteries: Sara Minguez Zuriaga, Eugenia Martí Granell i María Asunción Renau Redondo. Fallera Major, Cort d’honor i delegades de comboi: Amparo Candau López, Paula Escrig Martí, Clara Segarra Arnau, Clara Gil Gual, Mar Tichell Borillo i Sara Martinez LLacer. Delegades de Falleres: Elena Claramonte Rico i Sandra Candau López. Coach Falleres: Maria Cantos Ferrer. Delegat de monument: Marc Gil Nicolau. Delegat de pirotécnia: Jose Manuel Franch Ventura. Delegats de llibret: Marc Gil Nicolau, Eva Navarro Hernández, Ana Montagut Borillo. Delegats de casal: Daniel Sànchez Boza, Mª Dolores Pérez Ballester, Juan Miguel Bernat Gil, Fernando Sanchís Braulio. Delegades de Xaranga: Teresa Traver Daroca, Yasmina Sànchez Gharbaoui i Maite Gallén Nicolau. Delegats de Música i equip técnic: Carlos Bodí Daniel Pitarch i Fernando Redondo Garrido.

Delegat de Fotografia: Óscar Peris Gallego. Delegades Cavalcada del Ninot Infantil: Lola Tomás Sabater, Patricia Meliá, Laura Varella Rios i Amparo Montagut Borillo. Delegades Cavalcada del Ninot: Santiago Claramonte Rico, Salva Palomares Martí, Patricia Negre Gimeno, Anna Mollón Carbonell i Andrea Ballester. Delegats de Carpa: Pepe Tormo Blasco, Vicent Javier Vilarroig Michavila, Juan Carlos Moreno Alonso i Andrés García Robles. Delegats de Floristeria: Manolo Candau Garí i Isabel López Gascó. Delegades de Bunyols: Amparo López Villanova, Mª José López Villanova, MªDolores Pérez Balleste i Isabel Montoya Sanchez. Delegada Fallero D’honor: Mayte Borillo Melchor. Delegades de Protocol: Andrea Navarro Hernández, Maria José Hernández Fernández i Mayte Guillamón Chorda Delegades infantils: Amparo Montagut Borillo, Raquel Sánchez Salom i Raquel Ventura Canós. Delegats Bingo: Manolo Segura, Mari Carmen Chordá i José Mª Ferrer Serra

COMISSIÓ JUVENIL Marina Bodí Ferrer, Víctor Pérez Guillamón, Juanjo Ferrandis Boix, Adrián Angullo Usó, Carlos Petit, Carlos Canós Borja, Natalia Aparicio Gil, Tomás Monte Buyo, Juan Antonio García Gaya, Marc Tornador Ripollés, Álex Saura López, Nacho Canós Borja, Ariadne Bodí Ferrer COMISSIÓ INFANTIL President Infantil : Rubén Franch Ventura Ana Moreno Montagut, Teresa Moreno Montagut, Lola Tormo Tomás, Leire Garcia Varella , Júlia Vilaroig Melià, Xavi Peris Navarro, Sofía Peirats Moreno, Joan Traver Sánchez.

Estimats Fallers de la Falla La Ravalera, Un any més és per a mi un orgull representar a la nostra falla en el càrrec com a President Infantil de l’exercici faller 2024 , sentint-me recolzat en tot moment pel Presi Manu, les falleres Mar, Clara, Paula, Elena i Clara, i la nostra Reina Amparo. Ravalers, desitge que gaudiu de la millor festa del món, que siga un any molt especial i que gaudim a tope la setmana gran, setmana intensa i fugaç amb desfilades, xarangues i masclets que faran que el nostre poble retrone d’alegria i de felicitat reflexada en els nostres fallers. Visca la Falla la Ravalera per sempre! Rubén Franch Ventura. President Infantil 2024

Benvolguts ravalers, estimada família de foc, Diuen que les falles són un art efímer, que el nostre calendari comença i acaba un 19 de març, però jo afirme que això no és cert; que la nostra falla durant 91 anys consecutius ve sent una família. I això ho corrobore plenament per l’orgull que sent aquell xiquet que ara fa 25 anys naixia dins la comissió. Durant aquests anys he aprés de tots vosaltres el que significa ser faller, el que significa amar aquesta festa, i per això el que sent en aquests moments és molta responsabilitat, però també molta il·lusió, dos sentiments que s’uneixen al meu cor i l’omplin per igual. Responsabilitat per tindre el deure i l’honor de guiar a la falla pel bon camí, per voler oferir i aconseguir tot el que la nostra comissió es mereix; i il·lusió pel que ens queda per viure, un futur per a compartir, eixa il·lusió per seguir escrivint, tots junts, aquest any, un 2024 amb moments inoblidables, plens de l’estima que tant ens caracteritza. Aquest any no seria el mateix sense eixos sis corets que, amb espontaneïtat, compromís, diversió i també amb un poc de locura, aviven la flama de l’esperit faller de la nostra comissió. Elles són les nostres màximes representants, les sis falleres que portaran la nostra insígnia creuant el pit, 6 amigues, de les quals algunes són de sempre, però, a partir d’ara, totes seran per a sempre. Amparo, la nostra Fallera Major, i per sort, la meua germana, acompanyada per Sara, Clara, Mar, Paula i Clara, la nostra Cort d’Honor. Totes elles, junt amb Rubén com a President Infantil representen l’entusiasme i fan que la paraula ESPECIAL cobre sentit. Recordeu que ací tindreu a la vostra comissió per a aplaudir-vos, acompanyar-vos i gaudir al vostre costat en tot moment. Veïnes i veïns, és el torn de dirigir-me a vosaltres, els que doneu sentit al nom de la comissió, els que ompliu de banderetes el nostre estimat barri, us anime que eixiu al carrer, que ens acompanyeu, que balleu amb la xaranga, que gaudiu dels nostres monuments i que junts inundem els carrers de llum, música, pólvora i color. Vos convide a gaudir junt amb nosaltres de la millor festa del món. Comissió açò ja va, la nostra setmana gran s’apropa. La millor recompensa al final del camí seria que tots recordàrem amb estima, il·lusió i enyorança tot el viscut, fent que quan el foc de la Cremà bategue cada 19 de març, el nostre cor sempre siga el Raval. Manuel Candau López. President 2024

acomiadament 2023

Estimada família ravalera, Després d’un any, 365 dies inoblidables plens d’experiències i emocions, torne a dirigirme a vosaltres i sols tinc paraules d’agraïment i orgull. Aquesta festa m’agrada cada dia més i tot és gràcies a la comissió que tinc, perquè he tingut la sort d’estar dins d’una falla, la falla Barri La Ravalera, una gran família fallera que ha anat superant cada expectativa que tenia durant l’any, i el més important, fentme sentir volguda en tot moment. Els somnis són millors quan són compartits, i a mi aquest m’ha regalat una altra germana xicoteta. Teresa, eres per a mi, la millor fallera major infantil que una fallera major podria tindre mai. I sobretot, gràcies a la teua família, per haver fet possible tot aquest any i tots els que en queden per davant. Sempre juntes i sempre 2023. És inevitable no tindre un record especial dels més xicotets, la cort infantil i de les seues famílies. Júlia, Lola, Leire, Sofia, Raúl i el presi Rubén, tan bonics i riallers sempre, omplint d’alegria cada moment. Sou el clar exemple de l’alegria en estat pur. Però el major regal d’aquest somni són les persones que s’han creuat en el camí... I per descomptat, una de les més importants eres tu, Natalia. Juntes hem format el millor dels equips, gràcies per no soltar-me mai la mà i gràcies per ser com eres amb mi. Aquest sols és el principi d’una gran amistat. Gràcies a la meua presidenta, la meua mare. Quina sort que sigues tu qui ha viscut de més a prop aquest primer viatge faller dels mil que anem a fer. Sense oblidar-me del papà, la teta i el abuelito, que d’alguna manera sempre han estat presents dia a dia. Sou el millor que tinc. També a Manu, per fer que els nostres actes junts, els meus últims actes, foren igual d’inoblidables com els primers. Mil gràcies, eres el clar exemple d’il·lusió i implicació. Vull donar també l’enhorabona a Amparo i a la seua cort, us desitge el millor per a aquest any, que de segur serà genial. M’heu fet sentir orgullosa de la nostra terra, de la nostra festa, però sobretot de la gent que formem part d’ella. Què bonic poder tancar un gran any d’aquesta manera, amb els meus, SOMNI ACOMPLIT. VISCA LA FALLA LA RAVALERA! Marina Bodí Ferrer. Fallera Major 2023

Al meu benvolgut Raval, Hui, vos escric estes línies per a despedir-me d’este barri que m’ha vist nàixer i crèixer. D’esta comissió, que ha fet realitat el meu somni més preciat. I per a donar-vos el més sincer i profund agraïment per tot el que haveu fet per a que el 2023, siga un any inoblidable per a mi. Donar-li les gràcies a Belén i a Rubén, els nostres presidents, per haver-nos cuidat i per haver estat sempre al nostre costat. A Natalia, a Lola, Júlia, Leire, Sofia i Raúl, per fer d’esta experiència molt millor del que havia somniat. Per ser com sou i plenar cada moment de rises i diversió. A Marina, perquè aquest no haguera sigut el mateix sense ella. Per cada record que havem creat juntes i per poder seguint creant molts més. El 2023, sempre serà “nostre”. A Amparo, la nostra fallera major, i a Manuel i Rubén, els nostres presidents, i a tota la Cort d’honor, desitjar-los el millor en aquest any .Que estes falles siguen tan especials i imborrables com vos mereixeu. Agraïda de tots i casdascun que formeu part d’esta família Ravalera, i de la que tan orgullosa em senc. Seguiré al vostre costat per a que la nostra falla seguixca fent història. Visca la Ravalera!!!

Teresa Moreno Montagut. Fallera Major Infantil 2023

FALLERA MAJOR

Família Ravalera, La festa torna a començar, però ara d’una manera especial per a mi. Aquest any tinc l’honor de representar aquesta gran comissió,motiu d’especial il·lusió per a tot aquell que estime la seua falla. Doncs si haguera de resumir el que portem d’aquest any en una sola paraula, sens dubte seria “Comboi”, comboi al casal, a la festa, a les arreplegades, a les nits de carrossa… comboi en cada moment que passem tots junts. Gràcies ravalers pel vostre esforç, compromís i amor per la nostra falla, i gràcies per brindar-me l’oportunitat de representar-vos. M’agradaria continuar agraint als meus presidents, Rubén i Manuel, per la seua dedicació i implicació per la festa, especialment per l’atenció depositada en nosaltres fer que tot isca de la millor manera possible. L’agraïment més gran va per a les 5 xiques que m’acompanyen en aquest camí, Clara S., Mar, Sara, Paula i Clara G., les causants que cada acte i cada vivència amb elles es convertisquen els millors records d’aquest any. Xiques, sou el cor i l’alegria d’aquesta festa i mai tindré suficients paraules per a expressar-vos com d’afortunada em sent que formeu part d’aquest any. I per últim, fallers i falleres, ha aplegat el moment de viure les falles amb intensitat i amb emoció, i de demostrar que les falles són una festa única. Bones festes ravalers i que les falles del 2024 siguen inoblidables per a tots.

Amparo Candau López. Fallera Major 2024

CORTS D’HONOR

Cort d’Honor 2024

Clara Segarra Arnau

Mar Tichell Borillo

Cort d’Honor 2024

Sara Martinez LLacer

Clara Gil Gual

Paula Escrig Martí

MONUMENTS

Artista: Sergio Monfort Pascual

Lema: Una mar de...

Crítica i Guió: Kritikakelarre

Una mar de... Anem agafats als ramals al llom d’una lenta tortuga amb Sant Gregoris i Arenals Borrianencs! Que se salve qui puga! A Borriana a estrocussons ha arribat la inquisició bous, flamenc i processons per a tota la població. Al pla tindrem fogueres de les que donen cagueres!

Als telediaris nacionals busquen noticies façana! Si en voleu de sensacionals envieu reporter a Borriana. A aquest llop de mar tan artista l’alcalde en “Cultura“ ha posat; igual VOX crema una revista que retira un llibret “descarat“; Tot no han de ser agonies també tindrem alegries Nostra perla més «Satinada» pot arreglar la temporada; compra Sant Gregori flemàtic i ens munta un parc temàtic. I fitxa al regidor de cultura com a gerent de Pork-Aventura. Aquest calamar del rellotge veu com arriba l’onatge. Serà un tsunami mortal? No! És l’alcalde amb un poal! Al carrer no veus brossa mala, només llimac a punta pala! D’ací a març encara faran alguna cagada més gran! Tindran una idea cultural i es faran un esquinç cerebral!

Artista: Sergio Monfort Pascual

Lema: Emigrant a l’espai

Crítica i Guió: Kritikakelarre

Emigrant a l’espai Estem esgotant el planeta i haurem d’emigrar a l’espai espere que en arribar a meta no ens agafe algun esglai! Allí no anirem en pastera ho farem en plan futurista tant de bo que el que ens espera no siga un destí molt racista. Anirem buscant la pau que serà el major dels tresors. Ací arriben humans en allau i els tractem com a invasors. Com els antics viatgers durem presents i perfums, allà serem estrangers honrarem els seus costums. El planeta que ens empare deu ser molt hospitaler. Mentrestant que algú repare el nostre bell món faller. De nostres amics alienígenes moltes coses aprendrem Falles, carrosses i ofrenes amb tots ells compartirem. I quan nostre planeta arreglem, a visitar-nos els convidarem i que vegen que som campions a l’hora de ser amfitrions!

aniversari

Ricardo Romero Monfort President

Rebeca Palau Romero Fallera Major

Marta Porcar Blasco Cort d’honor FM

Elisabet Esbrí Borrás Cort d’honor FM

1999

25 ANYS SON TOT I RES Que el temps és relatiu és una obvietat, perquè encara que tots tinguam rellotge, ningú és capaç d’accelerar les varetes ni deixar-les partades. La seva objectivitat es relativitza per la velocitat en què es mou el temps i el ràpid que passa per davant de cada individu. El que sí que està més clar, és que quan es fan coses agradables i ens sentim feliços, els minuts volten, els segons es queden enrere i tot es torna vertiginós. És com si quan el cor et va de pressa, i apretares fins al fons el pedal de l’ accelerador. I això, precisament, és el que els passa als protagonistes de la nostra història. Tots compten feliços que 25 anys, en realitat, no són res, i tots i cadascun d’ells parlen que el temps en aquell 1999, va ser oportú, i que res va sorgir per casualitat, sinó per una agermanada causalitat. Es van ajuntar per sempre famílies arrelades en la nostra festa i en la nostra falla, com quan parlem que s’ajunten els astres quan la dita fortuna crida a la nostra porta. I així, la família dels Romero, dels Palau, els Cantos i els Salvador, es van trobar per diverses causes, i els seus fills es van ajuntar com a astres al cel per a traure fortuna a esta, la nostra falla. I eixa causalitat , va ser la que va fer que Maria, que fins al moment havia negat als seus pares que volguera ser fallera, s’enamorara de la indumentària valenciana en veure desfilar a tantes i tantes falleres pels carrers de la nostra Ciutat. Dit i fet. La seva mare, la va portar a comprar-se aquell desitjat vestit a la botiga de Paco Palau, i una convincent Isabel va fer possible que la seva filla Rebeca tingués la millor companya de viatge per a aquell any que avui commemorem. “ Ara amb els anys -afegeix Rebeca- m’he adonat del gran esforç que van fer els meus pares, tant en el temps invertit com en els diners, per poder fer-me feliç. Els agrairé sempre que ho feren possible”, assenyala amb gratitut al seu rostre. Tal vegada esta afirmació que rubriquen les dos, deriva del temps passat en la comissió de la falla, de la gran família que van trobar des del moment que van decidir donar el pas. I així, Rebeca, la nostra Fallera Major, amb els anys, els va fer el mateix regal, que a ella li van fer els seus pares, a les seues dos filles, convertint-les en comissionades de la falla i a la major de les dos, fallera de la cort d’honor.

Juan Ramón Salvador Torres President Infantil

Maria Cantos Ferrer

Fallera Major Infantil

Ana Gozalbo Arquimbau i Sergio Monfort Pascual Cort d’honor FMI

Lucía Jorge Sales i Vicente Crespo Mestre Cort d’honor FMI

Silvia Salvador Torres i Raúl Gimenez Ramos Cort d’honor FMI

Sandra Candau lópez i Josep Romero Cano Cort d’honor FMI

Lorena Ferrándis Montolio i Ricard Romero Cano Cort d’honor FMI

Maria, la nostra Fallera Major Infantil de 1999, ens ha regalat des d’aleshores la seua presència i treball com a comissionada de manera ininterrompuda, així com sent durant anys i arribada ja a l’edat adulta, fallera “de teja” que malgrat haver-li costat donar el pas de xicoteta, ara és una de les seues passions, viure la festa des de dins i de la millor manera possible, participant-hi activament. “... ja no recorde-apunta-ni el nombre de bandes que tinc a casa, tant de la Falla, de la qual he sigut fallera de la cort d’honor diversos anys, i Fallera Major en el 2009, així com de la Cort de la Reina de Burriana en més d’una ocasió...” El President de la comissió, Ricardo Romero, també va ajudar que allò fos possible. Home d’una llarga i histórica saga fallera, el seu tio avi, els seus tios paterns, el seu pare i amb els anys... ell, la seva dona, els seus tres fills... que juntament amb el President Infantil, Juan Ramón Salvador, amb una llarga i nombrosa comissió infantil, van fer que aquell any tingués el millor equip de Ravalers perquè tot eixquera a les mil meravelles. I si els preguntem , a les dos protagonistes femenines, sobre el seu moment més especial, les dos coincideixen de manera emotiva en la unió, el treball, el bon ambient i relació dels comissionats que aquell any van confeccionar ells mateixos el momument infantil, amb més o menys encert, però amb la garantia de la familiaritat i la diversió assegurades. Amb la perspectiva que donen els anys, no hi ha res que Rebeca i Maria canviarien, d’això, sí que estan més que segures. Només la seva perspectiva actual de les falles, és be,n diferent però alhora igual de bella. Rebeca mira i veu les falles ( i la vida ) a través dels ulls de les seues filles. Bonica manera de veure el Món. Maria, des d’un immens mar de polvorí, per la seva relació laboral amb la pirotècnia. Apassionada manera de veure des d’un altre prisma la nostra festa més internacional. I així, avui, amb la mirada posada en 25 anys enrere, diem a aquells els seus protagonistes, que els tenim sempre presents i que encara que el temps, com comencem dient, és relatiu, l’amor cap a vosatres, el nostre reconeixement i la nostra gratitud a través dels anys, va estar sempre escrita en la història de la nostra volguda Ravalera . Felicitats per l’aniversari i, de part de tots, gràcies de cor.

Aquest llibret no és un llibret d’indumentària, tampoc és un llibret sobre teixits. El que vol ser és un llibret que deixe en arxiu un dibuix i la seua elaboració des de l’esboç fins al teixit final; un llibret sobre el dibuix que comença a formar part de l’ADN de les Reines de Borriana, de la seua essència i distinció; un llibret que vol presentar i explicar com una persona, mitjançant una investigació, un procés d’estudi, proves, esbossos, molt de temps i molta passió per aquesta part de la indumentària, arriba a crear el dibuix Tres Corones que formarà part de la història de la nostra ciutat, de les nostres falles i sobretot de les nostres Reines.

TRES

S E N O R CO

R E P

A UNA

REINA

La concepció moderna de la festa de les Falles és anterior al segle XVIII, sent un senzill festeig en honor a Sant Josep la seua vespra, que organitzaven grups improvisats d’amics, fusters i veïns. Aquests, solien ser homes i anaven vestits com qualsevol altre dia de l’any, donada l’escassa importància que tenien les Falles en la societat valenciana. La indumentària valenciana és una moda evolutiva amb un sentit concret, ja que s’adapta depenent de les modes de cada època amb la finalitat d’enaltir a la dona en tots els seus aspectes, però mai perdent la seua essència. A més de ser un determinant de l’estatus social, és tota una moda universal que el poble valencià ha fet seua, posseint un llarg recorregut i una gran importància en el panorama de la festa fallera actual. La indumentària fallera ha estat condicionada pel mercat dels teixits, fabricadors, modes... La seua evolució i consideració ha arribat fins a tal punt que és inconcebible imaginar a la dona fallera sense el seu «vestit de fallera».

LES FALLES I LA INDUMENTÀRIA

Per a concretar, aquesta contextualització es centra en la indumentària valenciana dins de la festa fallera, ja que aquesta indumentària és un conjunt que alberga a més de la fallera, altres vessants com la indumentària de «les danses», «festeres», «clavariesses»... El terme «vestit de fallera», esmentat anteriorment, és utilitzat de manera impròpia, ja que aquest es va començar a expandir comunament entre els fallers en el 1960, però la indumentària dins de la festa fallera naix dècades anteriors. És per això que el més correcte és a dir «indumentària tradicional valenciana». Des de finals de segle XIX s’han creat diversos estereotips que presenten una imatge pròpia i representativa, necessària en diferents actes festius significatius de caràcter protocol·lari i valencianista, però el món faller va seguir «sense indumentària fins a l’any 1920, any en què per fi la dona té un paper visible en la festa fallera, encara que fora solament honorífic.»

La victòria de Pepita Samper Bono en 1929 en el certamen Miss Espanya (anteriorment dit «Senyoreta Espanya»), va suposar un punt d’inflexió de la festa ja que, per primera vegada, una dona tenia el paper de representar les Falles de València. Pepita es va guanyar el cor de tota València i es va convertir en la primera persona de la festa que portava una indumentària específica per a aquesta. «El vestit de Pepita Samper Bono, primera senyoreta Espanya en 1929 va ser una de les icones que va marcar la creació, estandardització i popularització del vestit a l’antiga a la ciutat de València.» Aquest vestit que estava inspirat en el de les llauradores valencianes, però amb tocs de modernitat, elegància i contemporaneïtat, encara es conserva en el Museu de la Ciutat de València. Pepita es converteix immediatament en l’antecedent de la figura de Reina Fallera, el càrrec honorífic per a les dones en les Falles, que es crearà l’any següent, sent una de les primeres decisions que pren el Comité Faller ja que «L’aparició del càrrec honorífic per a les dones en les Falles (anomenada Reina Fallera en 1931, Bellesa Fallera en 1932 i Fallera Major de València des de 1933) va suposar la necessitat d’implantar una indumentària específica per a elles...»

«Ens trobem que en els anys 1960, fallers i falleres tenen el seu ‘uniforme’. Amb això, el franquisme pretenia suposadament ocultar les classes socials i mostrar iguals a tots els participants de la festa, alguna cosa que també es va fer en altres celebracions espanyoles. Va ser també l’època en què Espanya va viure un boom econòmic en el qual era més important allò modern que allò antic, el que va transformar el vestit de llauradora fent-lo menys tradicional, passant a dir-se ‘vestit de fallera’ entre el col·lectiu de la festa.» Aquesta moda està composta per una sèrie de teixits fets de matèries predominants en l’ecosistema valencià, com la seda, que encara sense ser un producte natural del territori valencià, es començava a obtindre aclimatant les terres per a la producció del cultiu de la morera, aliment bàsic per als cucs dels quals s’obté la seda. Aquests vestits seguien els canvis estètics de les modes nacionals i internacionals, el tall de les peces, els seus teixits i especialment la seua ornamentació s’adapten als nous gustos i tendències de la moda. El vestit de fallera què és conegut actualment de manera popular, naix quan es realitza la demarcació de províncies a Espanya per a diferenciarse de la resta de províncies en celebracions festives nacionals. En eixe moment es restaura el vestit valencià i s’adopta un model estàndard amb matèries i elements luxosos que procedeixen de les indústries sederes locals.

El vestit de Miss va ser utilitzat en actes oficials també per les representants de les Falles de València, no obstant això, aquest va desaparèixer prompte dins de la indumentària de les Reines Falleres quedant el «tradicional». Aquest vestit començava a abillar a la resta de falleres, marcat per l’aparició de nombrosos actes oficials com l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats (1945) o la Crida (1954) i per la generalització del càrrec de Fallera Major (i els seus actes associats, com l’Exaltació)

Un model amb una forta personalitat diferenciadora, convertida ara en un sentiment i una icona mundial. La moda progressa cap a la modernitat i abandona els vells costums, així com l’anterior forma de vida. És així com la indumentària valenciana, amb el pas del temps, es carrega d’un fort simbolisme i es destina únicament per a l’ornamentació de les festes, reproduint nous teixits, patrons i dissenys que, molts d’ells, abandonen i desvirtuen la imatge tradicional valenciana, cosa que significa que aquesta moda és una interpretació històrica.

Ja en 1954 va aparèixer el «vestit de faller» (per a homes), creat a propòsit per Junta Central Fallera i com a resultat d’una espècie de transformació de peces tradicionals que deriven de models de finals del segle XIX, aquest va ser anomenat «Vestit de Llaurador de gala».

Es poden diferenciar quatre variants dins de la indumentària fallera: el vestit tradicional i a l’Antiga, el vestit del segle XVIII, el del segle XIX i el vestit regional:

1 El vestit tradicional i la indumentària a l’Antiga: «El vestit tradicional o a l’antiga (usança), ve a ocupar un buit representatiu de la identitat valenciana que simbolitza l’esperit de la mateixa valèncianitat. És per tant un vestit anacrònic, atemporal, que s’evadeix del seu origen en el temps i que al mateix temps conforma una visió actual, tan actual com que cada vegada que es porta es reinventa d’una forma totalment contemporània depenent d’unes finalitats concretes, com és la recreació romàntica d’una quotidianitat que té en aquesta roba un signe identitari.» Aquests termes s’utilitzen actualment de manera al·legòrica i en molts casos sense cap mena de criteri. Tradicional i a l’Antiga són dos conceptes diferents. Per tradicional, s’entén eixa indumentària que s’hereta, que ha arribat a través de generacions, com no, patint transformacions, mescla d’estils i evolucions que amb total naturalitat permeten seguir amb el seu ús. La indumentària a l’Antiga, es refereix a un conjunt heterogeni, defineix a la roba o peces que van tindre lloc en un temps passat, en aquest casla roba dels segles XVIII i XIX o fins i tot les dels segles XVII o XX. Un percentatge dels fallers s’ha decantat per la tornada a l’Antiga, que per tònica general va orientada a la tornada a l’austeritat, marcada per la crisi i recessió econòmica, produint que l’ostentació pura deixara d’estar ben vista.

2 El vestit del segle XVIII: aquest segle es considera com el segle de màxima esplendor quant a la indústria sedera valenciana i altres gremis relacionats. Aquest estil d’indumentària es compon per un cosset ajustat i rígid gràcies a l’ús de materials com l’espart o branques d’olivera, amb unes estretes mànegues que arriben fins al colze, d’estil afrancesat o fins a la monyica creant un gipó enrederat clàssic. L’escot de la dona s’amaga darrere d’un mocador; el davantal i les manteletes no carregats, format per encaix i lluentons més austers que les de segles posteriors; el davantal cobreix parcialment la part frontal de la falda i la mesura d’aquesta deixa vore els turmells i sabates. Quant a l’adreç solia ser de cristalls blancs o verds, i el pentinat protocol·làriament es caracteritza per un monyo, i sobre el mateix es col·loca una sola pinta de forma més baixa, encara que amb el pas del temps les pròpies falleres l’han adaptat al seu gust començant a lluir aquest vestit amb tres monyos. Existeix una altra variant d’aquesta mena d’indumentària que ensenya les mànegues de lli de la camisa interior a través dels tirants del gipó enrederat. Lògicament era més comú utilitzar-la en èpoques estivals. Quasi en el XIX s’emfatitzava aquesta forma de vestir i a més se li van afegir unes ones en el lateral del pentinat sobre les orelles.

3 El vestit del segle XIX: Els seus orígens es remunten fa a penes un segle, anterior a Pepita Samper Bono, esmentada anteriorment. La primera en lluir un vestit similar va ser Maria Llorente Falcó, primera Regina dels jocs Florals en 1895. Cal destacar el fet que no era la indumentària que les dones portaven en eixa època, sinó la indumentària que en eixe moment es va considerar que representaria a les festivitats de la ciutat. En ella es plasma la moda del moment, estudiada per experts, fent unes picades d’ullet a la indumentària del segle XVIII. Les mànegues de lli passen a ser de seda adoptant una forma de fanal i passen a formar part del mateix gipó sense la utilització d’enrederat. Les faldes amb un pronunciat arredoniment comencen a ser del mateix teixit que el cos, i es crea el concepte a conjunt. L’adreç sol tindre forma de ram de raïm i el material més utilitzat és metall i perles. El pentinat està constituït per tres monyos i tres pintes. És un vestit que es crea segons la moda del moment i que ha anat evolucionant amb el pas dels anys. No és indumentària tradicional, sinó un vestit sobre el qual es plasmen les modes. Aquest és el més semblant al vestit regional.

4 El vestit regional: és el vestit oficial de València, el vestit de fallera i que moltes vegades s’arriba a confondre amb el del segle XIX. Aquest vestit va ser concebut expressament per a la festa de les Falles, creat per a representar a una província, per això és un error denominar-lo vestit tradicional valencià, ja que mai una dona valenciana s’ha vestit així per a eixir al carrer. És un vestit que reflecteix i representa a València, un vestit icona, creat per a unes festes i província. El vestit de fallera, es compon per un conjunt de cosset i falda. El cosset destaca per les mànegues de fanal amb rande;, presenta un escot considerable amb cintes al seu voltant; la falda, igual que el davantal que reposa en ella, ha variat de longitud segons l’estil de cada època i, actualment, les faldes estan tallades a 12/15 cm del sòl i se’ls dona volum amb un cancan. Aquest conjunt s’acompanya per un adreç en forma de ram de raïm. Aquest vestit, igual que el del segle XIX, va pentinat amb tres monyos i tres pintes.

ELS TEIXITS EN LA INDUMENTÀRIA

La indumentària fallera valenciana actual és molt completa al mateix temps que complexa, però si hi ha un element característic és el teixit que enalteix els vestits fallers, entrellaçant els fils per a aconseguir espectaculars motius florals. Tot procés de creació, comença amb un esbós elaborat per un artista i a partir d’eixe esbós es traspassa a un paper mil·limetrat, anomenat carta tècnica o raqueta. Amb eixa carta tècnica es realitza un picat digital del dibuix per part d’un professional que es dedica expressament a eixe ofici i rep el nom de picador. La màquina, a l’hora de teixir, llig el teixit i interpreta quins fils han de moure’s i introduir-se en cada buit per a anar elaborant la trama a través de l’ordit. Els teixits vistos actualment en la indumentària valenciana, venen inspirats per altres teixits amb més de tres segles d’antiguitat, i es poden dividir en tres grans classificacions: segons el material, segons el disseny i segons la producció.

Cotó: és una fibra tèxtil d’origen vegetal, produït per la família de les malvàcies, conegudes com a plantes cotoneres. El cotó està compost per cel·lulosa pura, un biopolímer compost per molècules de glucosa que dota al teixit d’una suavitat, esponjositat i un relleu característic. És per això que sol combinar-se comunament amb la seda, dotant aquest conjunt d’una gran voluminositat i un tacte polit.

Segons el material:

Raió o viscosa: és una fibra artificial que es produeix a partir de la cel·lulosa, que és un polímer natural. La fibra era venuda com a seda artificial fins que en 1924 es va adoptar el nom de Raió. El raió és una fibra molt versàtil que pot imitar el tacte de la seda, la llana i el lli. Els teixits de raió són suaus, lleugers, frescos i còmodes. Aquesta matèria és molt comuna actualment ja que posseeix un cost bastant econòmic.

Seda: «és una fibra d’origen xinés que prové del cuc Bombix mori, després de llavar-la, filar-la i tintar-la serveix per a fabricar diferents teixits.» València es va convertir a conseqüència d’aquesta fibra natural en el major centre seder d’Espanya del segle XVIII per la gran fertilitat de les terres per a cultivar la morera. És el material estrela en la indumentària per la facilitat de tall i treball, el relleu voluminós en diagonal i el fet de ser una tela menys rígida i amb més lluentor. La ciutat de València, cèlebre per les seues sederies, va ser un dels canals principals en la famosa Ruta de la Seda, perdurant hui dia a la ciutat emblemes com el barri dels Velluters, el Col·legi Major de la Seda i la Llotja de la Seda, edifici gòtic-civil declarat en 1996 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sedalina: és un teixit de microfibra elaborat amb fibres extrafines de polièster i poliamida, generalment perxat a dues cares. El resultat és un fil més fi que el cotó que compon un teixit vellutat d’una suavitat extraordinària. Aquest teixit posseeix un manteniment molt senzill, és a dir, posseeix una rentada fàcil i un assecat ràpid, sense necessitat de planxa; comunament utilitzat per a cossets.

Estil Lluís XV: inspirat en l’època Rococó i d’origen francés, destaca per unes dimensions més xicotetes aproximant-se a la vertadera grandària natural de les formes. Presenta una estructura senzilla i de disseny asimètric, composta per flors i fulles que s’entrellacen amb una gran complexitat, creant formes ondulades verticals que en algun dels casos es poden contraposar, creant major sensació de ritme i moviment.

Segons el disseny:

Aquests teixits segueixen unes tendències influenciades pels dissenys dels teixits antics inspirant-se en teles barroques, neoclàssiques i romàntiques. Gran ram central o estil Lluís XIV: actualment és el disseny més comú i hi ha una gran quantitat de teixits que s’acoblen a aquesta descripció, d’inspiració barroca. Està format pel disseny d’un gran centre floral, envoltat per més elements vegetals, cintes o formes escultòriques. Sol ser d’eix simètric i amb un aspecte més estàtic, aquests teixits van ser molt utilitzats en el segle XIX. Són teixits amb una gran diversificació i una àmplia exquisidesa.

Estil Lluís XVI: d’origen francés, compost per garlandes vegetals, flors, llaços i cintes que solen formar medallons ovalats, circulars o altres elements geomètrics sobre un fons llis. Les dimensions eren xicotetes i modestes, amb més espais buits i renunciant a les formes sinuoses que s’entremesclen, a més solien alternar-se unes franges amb decoració i altres sense ella, formant xicotets rams de flors fent ziga-zaga. Amb cintes i rams «a portell»: format per cintes verticals i sinuoses, aquestes podien ser d’encaix o farcides per formes vegetals. A través de les cintes apareixen conjunts florals i vegetals de colors molt vius, reposant sobre un fons que solia ser neutre, en aquests dissenys els rams estan distribuïts «a portell. És a dir, distribuïts en files paral·leles de manera que la posició dels elements d’una fila correspon al centre dels buits entre dos elements de les files immediates». Amb cintes i rams fons moaré: aquest disseny a més de presentar unes línies sinuoses se li afig un fons llistat i que posseeix un aspecte molt més geomètric, és a dir, les seues línies verticals contrasten amb el moviment dels altres components del dibuix. La tècnica moaré consisteix en reomplir amb motius florals els espais que falten, per la qual cosa tot el fons queda ocupat.

Tela estreta: és també un teixit de gran qualitat, la principal diferència amb la seda espolinada és que la tela estreta és teixida en un teler mecànic i la trama de fils pot variar la seua qualitat. L’amplària d’aquest teixit sol ser d’uns 54 cm i es pot realitzar qualsevol dibuix sobre fons, anteriorment amb la peculiaritat que els colors han d’anar compassats, actualment ja poden haver-hi dos flors en la mateixa altura de diferent color, aproximant-se així als resultats de l’espolí.

Segons la producció:

Lampazo: és un teixit amb característiques molt similars a la tela estreta, també mesura uns 54 cm d’ample, realitzat amb seda o raió i en un teler mecànic, la principal diferència és que el lampazo està teixit amb més matèria primera creant una trama suplementària que produeix una major quantitat de reflexos pel que els centres florals es doten de més relleu i és considerat de major qualitat. L’empresa pionera d’aquest teixit és Compañía Valenciana de la Seda. Tela ampla: la seda ampla també és un gran teixit mecanitzat, sol ser més econòmic que els anteriors sobretot si la matèria primera és el cotó o el raió, s’elabora amb flors més planes i la seua diferència principal és l’amplària que sol oscil·lar pels 140 cm.

Tela espolinada: és el teixit de major qualitat, la joia de la corona, realitzat amb seda i elaborat manualment en teler de fusta. És una peça purament artesanal i única. Es caracteritza per mesurar uns 54 cm d’ample. Aquests teixits són molt reconeixibles pels seus dibuixos i són considerats autèntiques obres d’art. L’espolí és la llançadora xicoteta amb què es teixeixen a part les flors que es mesclen i entreteixeixen en les teles de seda, o plata. La tela espolinada adquireix la seua denominació per aquest instrument amb el qual s’elaboren.

Brocatell: és un teixit de seda o ras compost per 2/3 colors, un per al fons i un altre per al dibuix que sol ser de color metal·litzat, proporcionant així un major realç de l’estampat. Domassos: reben el seu nom perquè originàriament procedien de Damasc. En la indumentària valenciana han sigut molt valorats al llarg de la història, una estima deguda a la lluentor dels rasos dels seus fons, aconseguit gràcies a la forma en què lliga l’ordit amb l’única trama del seu dibuix. És un tipus de tela que es caracteritza per l’absència de metall.

La seda va ser la matèria pionera del disseny valencià, a través de les seues composicions s’han creat verdaderes obres d’art que encara perduren en l’actualitat, en gran part gràcies a les festes Josefines i la seua indumentària característica, un vestit amb reminiscències medievals però amb un llenguatge propi actual, que com totes les modes ha anat evolucionant durant la seua continuïtat i pervivència. «Podríem dir que València es vist de seda, de color i de llum assemblantse a les joies. Aquestes teles són un dels majors atractius de la festa, alhora que el reflex d’un passat d’esplendor sedera, que com si d’una representació teatral es tractara, ix al carrer perquè no s’oblide la seua història». És així com l’ús de la seda es popularitza i perviu en aquesta celebració, creant-se així una col·lecció de dissenys que donen sentit a la nostra història, cultura i art, sent una pròpia senya d’identitat valenciana que la diferencia de la resta d’indumentàries i cultures que conviuen a Espanya. La seda és una fibra natural d’origen animal, sent molt valuosa i cotitzada, sinònim d’elegància que destaca en la indústria tèxtil per la seua lluentor característica, el seu delicat tacte, moviment i la seua caiguda inigualable. S’obtè principalment dels cucs Bombyx mori, aquests són insectes domesticats que provenen originalment dels cucs de seda silvestres (Bombyx mandarina).

LA SEDA, FIBRA DE LUXE

Per a obtindre la seda del cuc es requereix d’un procés delicat, ja que la qualitat i resistència depén de la cura que se’ls done als cucs, aquests necessiten un rigorós règim de fulles de morera, una bona neteja i control de temperatura. «Per a fabricar el fil de seda els capolls dels cucs de seda han de coure’s. Aquest procediment es fa amb els cucs encara dins, perquè no es deixa que emergisquen perquè els capolls no es trenquen ni deterioren. Una vegada cuita, la fibra es cola, es fila, es blanqueja, es tiny i s’asseca abans d’enrotllar-se en un rodet i utilitzar-se per a crear teles. Els cucs que no són utilitzats per a fer fils de seda acaben la seua metamorfosi i es converteixen en papallones adultes. Aquestes viuran entre 5 i 15 dies que dedicaran íntegrament a reproduir-se. Cada femella pot depositar entre 200 i 600 ous. Aquests es guardaran en llocs correctament ambientats fins a la pròxima primavera

per a repetir el procés de l’obtenció de la seda.» Es necessiten més de 3.000 crisàlides per a obtindre únicament 0,5 kg de seda. La seda és una de les fibres més antigues conegudes ja que va començar a utilitzar-se fa aproximadament uns 4700 anys. Els xinesos van ser els primers a descobrir la seua elaboració i durant més de 3000 anys, aquest va ser un dels secrets millor guardats de la Xina. A València la tradició parteix del món musulmà i es dirigia cap a un estrat de la població que podia permetre’s posseir aquestes peces de gran bellesa. No és d’estranyar aquesta situació, ja que l’interés dels productes exquisits de tota mena ha acompanyat a l’home al llarg de la seua història, veient-se aquests embolicats en els canvis socials, així com els canvis de gustos que es convertiran amb el temps en modes. Queda patent doncs que València va fabricar i es va vestir de seda en molts períodes de la seua història, alhora que es donava a conéixer de manera internacional, gràcies a la qualitat de les seues manufactures a la qual va imprimir una identitat pròpia.» La via d’unió entre el Mediterrani i les terres llunyanes d’Occident és el que es coneix comunament com a ruta de la seda. En realitat, no es va tractar d’una sola via, sinó d’un conjunt de camins, de caràcter essencialment comercials, entre Orient i Occident. L’expansió del cultiu De la Morera s’inicia en el regne de València a la fi del segle XIV en forma d’arbres aïllats en les bogues dels camins. La caiguda del preu dels cereals i la demanda de seda va originar el seu cultiu en plantacions o “moreral tancat”. Aquest fet va acabar per transformar el paisatge agrari del Regne, que va substituir part dels seus cultius tradicionals per moreres.» La sederia valenciana s’ha anat configurant com un art, posant com a punt de partida el “Gremi de Velluters” qualificat en les primeres ordenances de 1479 com “Art de Velluters”, seguint amb la creació de “la Llotja de la seda de València” o “la Llotja de mercaders” un patrimoni escultòric considerat com una obra mestra del gòtic civil valencià. Construït entre 1482 i 1548, símbol del poder de la ciutat per a atraure als comercials, es va constituir com un edifici emblemàtic de la

riquesa del segle d’or valencià (segle XV) que va potenciar l’auge seder fins a la segona meitat del segle XVIII, moment de màxima esplendor en el qual València comptava amb més de 3000 telers i 25.000 persones dedicant-se a la indústria de la seda. Per a potenciar artísticament més encara la seda arriba en 1784, dins del si de l’Acadèmia de Belles arts de Sant Carles, la creació de la “Escola de flors, adorns i altres dissenys adequats per a teixits” on els alumnes es van sotmetre a un sever aprenentatge artístic per a proporcionar nous models originals i nous dissenys per als teixits.

Per tot l’esmentat la Unesco ha volgut premiar a València nomenant-la en 2016 Capital d’Occident de la Ruta de la Seda.

«Els orígens institucionals del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València es remunten a l’últim terç del segle XV, quan la immigració de senderes genoveses va provocar l’enlairament de la indústria sedera valenciana i va donar peu a la fundació de la confraria de Sant Jerònim de l’ofici de velluters mitjançant el document signat per uns cinquanta mestres el 18 d’octubre de 1477 davant el notari Bernat Sant Feliu. Eixa acta fundacional contenia les primeres ordenances del gremi que després van ser revisades i aprovades per les autoritats municipals el 16 de febrer de 1479. Pocs mesos després, a sol·licitud dels mateixos mestres de la corporació, el rei Ferran II d’Aragó, de sobrenom “El Catòlic”, les va confirmar mitjançant un privilegi en el qual a més va concedir a l’ofici la categoria superior d’Art o Art de Velluters el 13 d’octubre d’eixe mateix any 1479.»

MUSEU I COL·LEGI DE L’ART MAJOR DE LA SEDA

El col·legi des de la seua creació té com a funció principal l’ensenyament tant teòric com pràctic encaminat a les especialitats dels oficis tècnics en el tèxtil: velluters, seders, tintorers i estampadors. «És important destacar que sent una entitat privada exerceix una funció pública com a museu, amb l’objectiu de promoure, potenciar i protegir la cultura, al que s’afig que és un dels edificis més emblemàtics de València, des d’on es posa el màxim interés per a donar a conéixer la història de la seda. Disposant d’un calendari expositiu anual, aquestes exposicions temporals es compaginen amb les exposicions permanents que recorren la història des del segle XV al XVIII.» El Museu i Col·legi de l’Art Major de la Seda compta amb l’arxiu gremial històric més antic i ampli de tota Europa, conservant pergamins, llibres i altres fons com a posades en carta i teixits antics de gran rellevància per a l’art seder.

El Museu de la Seda és un edifici emblemàtic de l’arquitectura de València, situat en el centre històric del centre de la ciutat, que permet entendre l’origen i historia de la manufactura sedera, en ell es recupera tot un símbol d’esplendor com a ciutat líder en producció i comercialització de la seda en tota Europa i posteriorment a Amèrica.

Els teixits del Col·legi de l’Art Major de la Seda que es recuperen i tornen a eixir a la llum no són simplement teixits, són tèxtils que ens compten i ens acosten a una època concreta, és la veu i el rostre del testimoniatge històric que ens parla del període sociocultural en el qual es van treballar, ajudant-nos a descobrir la seua tradició temporal i evolució de vida.

ELS TEIXITS DE LES REINES DE BORRIANA

A Borriana, des de 1936, cada Reina Fallera podia triar el teixit que volia per al seu vestit, lluint principalment la majoria de Reines teles espolinades de diferents dibuixos i colors. En un principi, cada família es feia càrrec de les despeses que la confecció de la indumentària portaven, i no és fins al 1987, amb la primera Reina triada democràticament, quan l’Ajuntament comença a sufragar els costos. Però no és fins al 2004, que l’Ajuntament decideix contactar amb l’empresa de teixits Garín per que creen un dibuix en exclusiva per a les Reines Falleres de Borriana, com ja tenia València des de les falles de 2001. Des de les falles de 2005, les Reines de Borriana han lluit diverses sedes amb dibuixos exclusius per a elles, però només dos han sigut propietat de l’Ajuntament, el primer, la tela espolinada Reina de Burriana i l’últim en el que es basa aquest monogràfic, la seda estreta Tres Corones.

Espolí Reina de Burriana

Des de l’empresa Garín 1820, es fiquen en contacte amb Isabel Romero, indumentarista de Paco Palau, per a que presente esbossos per a crear el dibuix per a les Reines Falleres de Borriana. Isabel va presentar 3 esbossos basats en la mateixa idea. El punt de partida del dibuix que finalment es va triar va ser el fruiter, com a recordatori del cercle fruiter que a finals del segle XIX va ser el motor econòmic de la nostra ciutat. També per això les flors de taronger i les taronges que engalanen el dibuix acompanyades de magranes i codonys, arbres fruiters que es plantaven en els límits dels camps de tarongers de Borriana. També va voler representar amb dibuixos de rocalla les façanes de les cases modernistes del centre de la ciutat, autèntiques obres d’art finançades amb els beneficis que va portar el comerç de cítrics a la ciutat. La tela espolinada que es va crear era prou complexa per a teixir-la, pel que es van fer dos cartonatges per poder teixir les dos teles a la vegada, un per a la Reina Fallera i altre per a la infantil. El dibuix no va ser pensat i creat com el típic dibuix floral dels vestits de valenciana, va ser una representació de la visió de Borriana per a ella, pel que era un dibuix diferent i destacat entre els que portaven altres representants, i potser, va ser massa atrevit per a l’època.

Reines que han lluit l’Espolí Reina de Burriana i colors.

2005: M.José Bernat Gaya Blau mediterrani Laura Ortells pujol Rosa amanecer 2006: Alicia Sánchez Farah Groc mandarí Ana Baldoví Domingo Blanc flor de taronger 2007: M.Carmen Monfort Fuentes Blanc espuma de mar María Poveda Ballester Blau mediterrani 2008: Beatriz González Olivas Coral Córcega María Franch guardino Rosa atardecer 2010: Sara Ros Feliu Verd orient Rocio Tormo Llopis Flor de lavanda 2011: Isabel Lozano Poyatos Roig carmesí Carlota luna ibañez Blau iris

Seda estreta Buris-Ana

L’any 2011 i amb la crisi econòmica que assolava el país, l’ajuntament va decidir reduir costos d’indumentària i prescindir dels espolins per a les Reines. Aquesta vegada, van adjudicar a l’empresa Vives y Marí la feina de crear un dibuix en qualitat de seda estreta per als vestits. El dibuix triat va ser un disseny clàssic inspirat en cartes antigues del segle XIX amb gran ram central que pren el protagonisme en el teixit emmarcat per una orla floral amb fons de noblesa treballada i compta amb 16 colors de trama i un metall. Pel que fa a la part tècnica, es tracta d’un teixit de 54 centímetres amb una densitat de trama de 130 passades de mitja i 110 fils per cada centímetre.

Reines que han lluit la seda Buris-Ana i colors.

2012: Aida Bort Braceros -Blanc Carla Valero Escribá -Groc citrí. 2013: Cristina Flor Rufino -Blau cobalt Berta Chabrera Fuentes -Coral 2014: Marta Aleixandre Renau -Verd mar Ana Serrano Darás -Pruna 2015: Alejandra Guardino Marín -Groc lemon Carmen Domenech León -Blanc ivory 2017: Elena Collado Torralba -Verd te Silvia Martínez Bodí -Blau Ruidera 2018: Judit Pesudo Martínez -Roig borgonya Ana Giménez Domingo -Ciruela

Lampazo Reina de Burriana

Per a les falles de 2016, és l’empresa Companyia Valenciana de la Seda l’encarregada de crear un dibuix per a les Reines. Es tracta d’un dibuix original de finals del segle XVIII que reflecteix elements clàssics com la canastilla a mode de base del centre de flors i un gran llaç, rematat amb borles. El teixit té dos rams diferenciats, ambdós asimètrics. Aquest era un dibuix d’un brocatel antic que només es teixia en metalls, que ha sigut adaptat perquè poguera portar color. Així doncs la tela és un “lampazo”, la qual cosa explica el relleu de les flors sobre el teixit en seda. Pel que fa a la part tècnica, el teixit està elaborat amb un total de 6 trames i 12 colors en un ample antic de 54 centímetres amb una densitat de fils d’ordit de 7500 fils en l’ample i una densitat de trama de 110 passades per centímetre.

Reines que han lluit el Lampazo Reina Fallera de Borriana

2016: Laura Conde -Blanc “gel” Marina Monferrer -Blau “saxonia” 2019: Mar Zamora Fenollosa -Blau ultramar Anne Alós Palomero -Bresquilla 2020-2021: Elena Pastor Manzano -Morado Amatista Julia López Soler -Rosa Ópalo

La creació dels dissenys és una de les fases essencials a l’hora de confeccionar un teixit, ja que cal tindre en compte diversos elements i requeriments tècnics durant el seu procés. Qualsevol dels teixits de la indumentària valenciana implica darrere d’ell molt més que una producció, ja que posseeix un conjunt de fases crucials per a dotar al teixit d’una singularitat i qualitat; aquestes fases són les que després es veuran reflectides en el propi disseny, com és la composició de les flors i ornaments, la cromàtica utilitzada o fins i tot el fons de la pròpia tela. L’indubtable és que les Falles estan lligades al context històric en el qual es desenvolupen, per això la cerca de referents va ser un punt essencial per al desenvolupament d’aquest projecte. Així doncs, el procés de treball es va iniciar amb la cerca de referents claus dins d’aquest àmbit, com poden ser dissenyadors, empreses tèxtils o els propis teixits i esbossos, ja que aquests són fonamentals per a dotar el projecte de l’aplom necessari. Encara que no sols va bastar amb recórrer a dissenyadors actuals, sinó que també va ser necessari buscar inspiració en artistes més arrelats que no sols es basaven en disseny de teles, si no que els seus motius florals en llenços o murals van poder inspirar el disseny que posteriorment es va realitzar

TRES CORONES

Una vegada completada la cerca de referents, va tindre lloc a la fase d’ideació en la qual es va començar a concretar el dibuix. Pensant, imaginant i jugant es va intentar establir una orientació del treball per a generar idees en una direcció concreta deixant volar la imaginació. Així doncs, la ideació del disseny parteix d’una idea divergent com a tema central que seria la indumentària valenciana i a partir d’ella es van buscar diverses formes de representació, és a dir, la creació d’una col·lecció de dissenys que abaste algunes dels vessants d’aquesta mena d’indumentària.

Després de l’estudi realitzat i tindre clara la idea, el primer pas del procés creatiu va estar constituït per la creació de dibuixos sobre paper a mode d’esbós. Aquests esbossos van ser la base del disseny. En aquesta fase es va començar a elaborar motiu a motiu, les fulles, flors, cintes, ornaments o altres elements vegetals, donant forma a les idees sense emfatitzar en l’acabat. L’obra en si és un conjunt, per això cal cuidar cada part del disseny, experimentant amb els motius i amb les seues formes perquè en el moment de compondre’l, el disseny quede compacte i amb l’harmonia esperada. Una vegada realitzats els esbossos necessaris, prenent com a base el paper quadriculat es va procedir a elaborar el dibuix, perfeccionant el seu traç i dotant a cada línia amb precisió i claredat, és a dir, transportant l’esbós a una fase on els traços prenen més definició; i, en els casos que van ser necessaris, utilitzant paper vegetal per a buscar la simetria i la perfecció de les línies. Amb el dibuix definit, es va dividir l’estructura de la composició depenent dels colors que es volien utilitzar en cada motiu. En aquesta fase va ser clau tindre clar com s’estructuraria el teixit i de quina manera s’elaboraria per a aconseguir buscar, a través de la divisió, la profunditat i el relleu de cadascuna de les parts que componen el disseny, però tenint en compte que cada dibuix posteriorment passarà a formar part d’un conjunt. Finalitzada aquesta etapa, el dibuix va començar a tractar-se com un conjunt, per a això es va crear una retícula aconseguint així que el dibuix complira amb uns patrons que funcionen mitjançant repetició. Posteriorment es va començar a combinar cada ornament natural per a buscar una composició equilibrada i interessant. Durant aquesta fase es van escalar els dibuixos per a crear l’harmonia de proporcions i es van dotar de ritme per a aconseguir el dinamisme del dibuix. Aquesta fase va ser decisiva i en ella es van descartar molts dels dibuixos, a més de ser la fase més complicada i laboriosa del disseny, pel fet que la composició s’havia de veure com un conjunt consistent en el qual res podia quedar al marge de les altres parts que ho componien.

Com que aquest disseny va ser pensat per a diversos colors, es va traslladar el dibuix de manera manual a un paper quadriculat grandària A2, com es realitzava antigament. Aquest paper rep el nom de posada en carta o raqueta, ja que les ratlles horitzontals es refereixen als fils que creuarien formant la trama, mentre les línies verticals de la quadrícula crearan l’ordit del dibuix. Una vegada passat el disseny sobre la raqueta, va ser moment de donar-li color al dibuix, per a això es va decidir crear 16 colors i mantindre els mateixos per a tots els dibuixos i perquè, d’aquesta manera, prevalguera el disseny per damunt del cromatisme, ja que una bona combinació cromàtica pot ser decisiva en un disseny. Després de crear els colors es va procedir a pintar a mà cadascuna de les flors i ornaments que constitueixen la composició, tenint en compte que el dibuix va ser dissenyat per a aplicar-se a un teixit produït en teler. En aquest projecte es va utilitzar la pintura acrílica com a tècnica per a agilitzar el procés d’assecat. Aquesta etapa va ser d’un precís i llarg treball. En aquesta forma de disseny, la fase creativa és totalment manual, tenint com a conseqüència que la dedicació temporal va ser molt exigent perquè van haver flors en les quals es va emprar més d’una hora de treball en el moment de donar-los color. Una vegada finalitzats tots els dissenys, es va procedir a seleccionar el model que, en opinió pròpia i per a professionals, era el més complet. Per complet ens referim al fet que aquest dibuix era més elaborat i amb trets diferenciats a allò vist en el panorama actual mantenint l’essència i l’elegància dels teixits de la indumentària valenciana En aquest punt, es va contactar amb membres i empreses del sector, per a així poder completar el cicle del disseny aplicat duent a terme la seua producció sobre tela. El model triat, quant a la seua composició, està inspirada en una tela espanyola de principis del segle XVIII que es troba en el Museu d’Art de Cleveland, però les seues flors estan modificades perquè siguen més pròpies de la Indumentària Valenciana. A més hi ha flors inspirades en un jupetí de la Col·lecció de Victoria and Albert Museum de Londres,

realitzat per Anna Maria Garthwaite i el teixidor Peter Lekeux en 1747. Per tant, aquest disseny és fruit d’una minuciosa cerca de referents i teixits històrics del segle XVIII. Quant al conjunt, és més complex que els altres models descartats. En aquest cas, presenta una simetria total, a més caracteritzada perquè el centre principal torna a formar-se en els extrems de les juntes mitjançant repetició. El dibuix que es troba en el cor del teixit floreix sobre una estructura arquitectònica i està conformat per deu flors. Aquest conjunt floral descansa sobre un conjunt d’ornaments vegetals que el complementen i el doten de més volum. El centre està embolicat per dues garlandes caracteritzades per l’ús del metall en les quals destaquen una espècie de branques d’espigues i unes xicotetes flors que ressalten sobre elles pel fet que no posseeixen tonalitats metàl·liques. La garlanda acaba en la seua part inferior dividint-se en altres dos, una interior i una exterior, cosa que és totalment innovadora en els teixits fallers. La garlanda interior està composta per cinc flors, ornaments vegetals i en els seus extrems laterals un xicotet raïm. D’altra banda, la garlanda exterior naix d’una ramificació floral que continua a través d’una cadena i que conclou amb una composició de tres flors principals i quatre flors (dues en cada lateral) de menor proporció acabant d’obrirse. Aquest teixit està compost per setze colors, dos d’ells metal·litzats, que són els que conformen principalment les garlandes i elements escultòrics que emboliquen el ram central, que es combinen entre si per a donar més llum i lluentor a la composició. És per això que les flors es componen per catorze colors, els verds per a la vegetació i per a les flors s’ha utilitzat un contrast cromàtic caracteritzat per la asimetria de color en les dues flors que acompanyen a la principal. Per a la producció del teixit, en primer lloc, es va contactar amb l’empresa Borras de Seda. Després de reunir-se en diverses ocasions, es va iniciar el procés de producció tèxtil en la creació del picat. El picat es realitza per una persona experta en l’ofici que serà l’encarregada de traspassar el dibuix a digital i al costat de qui s’han adaptat els motius del disseny

perquè puga arribar a produir-se en un teler. A més, el picador realitza un mecanisme per a senyalitzar el dibuix i perquè la màquina entenga quins fils han de passar per cada lloc i fer els lligaments on siga convenient. Una vegada finalitzat el picat i mitjançant un programa informàtic exclusiu de l’empresa Borras de Seda, es va passar a seleccionar els colors i previsualizar el resultat de manera digital amb el major realisme possible. Aquest va ser el moment en el qual s’apreciava que la selecció cromàtica en un disseny és un dels elements principals que poden modificar la visió del dibuix. Triats els colors desitjats i tenint en compte que el color de fons havia de ser un Blau Aguamarina per rapidesa de producció en la companyia tèxtil, es va enviar el disseny al teler per a produir-se. Per a la mostra sobre teixit es va utilitzar el raió com a matèria primera i es va reduir la composició cromàtica a 12 colors. En el cas que més endavant es volguera es podrien afegir més colors i treballar sobre seda. Amb el teixit en mà, es va contactar amb diferents membres de la Junta Local Fallera de Borriana, entre ells amb la presidenta i els encarregats d’indumentària per a proposar que el disseny realitzat poguera ser el pròxim dibuix oficial que visten les Reines Falleres de Borriana. Després de diverses converses, vist que els dibuixos que lluien les Reines depenia de qui guanyava la licitació del consistori cada any, ja que el dibuix BurisAna pertany a l’empresa Vives y Marí i el Reina Fallera de Burriana és propietat de Companyia Valenciana de la Seda, i de veure la necessitat que l’Ajuntament disposara d’un disseny que no pertanyera a cap empresa textil, sinó que fora de domini de l’Ajuntament, es va decidir que el disseny de Manuel Candau seria el que lluirien les màximes representants de la festa de les Falles a Borriana. Va ser Manuel el que va decidir cedir el dibuix al consistori i batejar-lo amb el nom Tres Corones, rendint homenatge a la nostra ciutat, tres vegades coronada. L’atzar va fer, que uns mesos després de decidir que el Tres corones seria el nou dibuix, va resultar elegida Sandra Candau, germana de l’artista creador del dibuix, com a Reina Fallera de Borriana per a les falles de 2022.

Sara Molina

Regidora de falles del 2020 fins al 2023

Borriana tenia dos dibuixos per a seda estreta, i segons qui guanyava la licitació es teixia un o l’altre, i era una llàstima que mai les Reines portaven un únic teixit que les identificara com a Reines de Borriana. Açò era una idea que havia rumiat, però amb tots els canvis de la pandèmia no havia pogut dur-ho a terme. Un dia, Manolo Candau em va cridar perquè volia parlar amb mi i em va preguntar quan podiem veure’ns. Només trobar-nos em va ensenyar un dibuix que, a primer colp de vista em va paréixer espectacular. Després em va comentar que era el treball de final de grau de Manuel, el seu fill, i jo li vaig donar de seguida l’enhorabona perquè em pareixia un teixit digne de les millors empreses tèxtils. En eixe moment, em dona la grata noticia que, Manuel, volia regalar el dibuix a Borriana per a que el pogueren lluir les Reines d’ara en avant i que fora el dibuix oficial. Em va comentar que l’havia nombrat Tres Corones, per distingir-lo i destacar-lo dels altres dibuixos que ja portaven per nom el càrrec de qui anaven a lluir-lo, i que guanyara qui guanyara la licitació, haurien de teixir el dibuix propi de la ciutat. De seguida ens vam posar a la feina i vam incloure en la nova licitació el requisit per a qui es presentara de teixir el nou dibuix propietat del consistori. L’empresa encarregada va ser Vives y Marí, que es van mostrar il·lusionats de crear una seda nova per a les nostres representants. Sempre estaré molt agraïda a Manuel Candau per haver cedit aquest grandiós treball a la Ciutat de Borriana que quedarà per sempre en els nostres arxius per a que puguen lluir-lo a partir d’ara i per a sempre les nostres Reines Falleres.

Els meus primerencs inicis dins de la falla donen explicació als sentiments que tinc per la festa. És per tot, que l’interès que em naix per aquesta no és sobtat ni puntual, sinó que el porte a la sang. Una sensibilitat i devoció cap a l’art faller que s’ha desenvolupat i ha anat creixent junt amb mi. La falla m’ha criat, la falla sempre ha sigut com la meua segona casa, és per això que, tot aquest somni i aquesta ‘locura’ es pot dir que ve des del bressol. Quan era tan sols un xiquet, ja valorava tots els oficis i professionals que han construït la festa, l’han engrandit i inclús han aconseguit que fora honrada amb el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, donant-li llum i color, forjant una festa incomparable, una constant mostra de qualitat artística als carrers de la nostra ciutat. Manuel Cancau

Dissenyador del Tres Corones

Quan els somnis s’apoderen de la ment, no hi ha explicació d’un perquè, sols hi ha una força interior la que et meneja a actuar i a fer-los realitat. Sent-vos sincers, no sé ni per on començar a escriure aquestes paraules. Els somnis són com els sentiments, difícils d’expressar, però si comence contant-vos l’origen, igual puc trobar les paraules adequades per a aplegar al final. També em costa trobar com i quan va començar tot açò, aquesta ‘locura’ que s’ha tornat realitat. Pot ser em remuntaria a un 6 de juliol, el dia en què vaig nàixer. Eixe mateix dia, vaig rebre dos regals de la mà dels meus pares, el primer i el més important va ser que em van donar la vida, junt amb la meua bessona, i el segon, que em varen fer comissionat de la meua falla, la Ravalera. En eixe precís moment, la meua història dins del món faller va començar, donant els meus primers passos dins de la festivitat més important de la ciutat de Borriana. Una història que no imaginàvem que evolucionarà així, però d’això ja parlarem més tard.

A mesura que jo creixia, també ho feia el meu coneixement, amor i valor per la nostra festa. Amb els anys, les falles han guanyat un lloc molt important en la meua vida, una estima i reconeixement que, algun dia, volia ser capaç de contagiar a qualsevol persona. Quan pensava que aquest sentiment i interés no podia créixer més, d’entre totes les coses que formen el món faller, va haver-hi dues que van despertar un gran interés i una curiositat especial en mi. Una d’elles era el món dels teixits típics de la indumentària valenciana. Un interés que, al cap de poc, es convertiria en passió i sense adonarme’n, en somni. Un somni que no podia parar d’imaginar sense veure’l realitat, un somni que per mi, era més que això, un somni on veia escrit el meu futur. En eixe moment, alguna cosa se’m va menejar per dins, una inquietud com a faller: com pot ser que a Borriana no hi haja un teixit estandard, eixa senya d’identitat de la nostra ciutat, un teixit que sols amb veure’l reconegueres a qui el porta posat. Un dibuix digne de Borriana, un teixit que lluïsquen sempre nostres màximes representants i que les nostres Reines Falleres vagen heretant any rere any. Un segell que a València i altres poblacions falleres sí existia, un detall diferenciador de nostra ciutat.

Amb tot, una espurna d’imaginació em va envair, despertant al meu cap milers d’idees i una necessitat. La necessitat de crear un disseny digne per a regnar, la necessitat de dissenyar la identitat de Borriana, el teixit estandard de nostra sobirana. Coincidint amb l’elaboració del meu treball de final de grau en Belles Arts, dues casualitats vaig decidir unir, i aprofitant aquest treball, aquest somni, aquesta necessitat s’anava convertint en una tangible realitat. No sabia fins on podia aplegar aquesta ‘locura’ que no podia traure del meu cap, però mai em vaig rendir i cap al meu objectiu vaig treballar. Una cosa que he d’agrair és el suport que vaig rebre, tant de família com d’amics, suport sense el qual mai ho haguera aconseguit. Ells em convidaven a lluitar i continuar treballant, ja que confiaven cegament en mi. Un dia, aquest somni per fi es va materialitzar, vaig presentar el meu treball i vaig oferir el disseny a Borriana i sense esperar-m’ho, van acceptar. A partir d’eixe dia, el dibuix 3 corones, el meu treball de final de grau, la meua idea, el meu disseny anava a formar part de la història de les falles. Que s’acceptara el meu teixit com a l’oficial que lluirien les Reines Falleres de Borriana és tot un privilegi i haver pogut regalar a les falles de Borriana eixe trosset de mi és sols una xicoteta manera de tornar-li tot el que elles m’han donat. A banda d’eixe regal, Borriana em va donar un encara major, l’any que es va estrenar, l’any que el 3 corones va veure la llum, la persona escollida va ser Sandra, la meua germana, que al costat de Ana, van ser les primeres Reines en portar aquest disseny per tot arreu. Veure una de les meues idees fetes realitat, dos dels meus somnis complits en un i amb la millor manera possible m’ompli d’orgull. Per a mi és un honor que aquest tros de mi, que una de les meues creacions forme part de l’arxiu històric de les falles de Borriana per sempre. Amb sols 23 anys, mai haguera imaginat aconseguir-ho, un somni que ja per sempre és realitat.

Seda estreta Tres Corones

El disseny Tres Corones és una seda estreta amb una combinació d’alta densitat d’ordit i trama multicolor que dona com a resultat una tela d’alta qualitat. Més endavant profunditzarem en la creació, l’estil i el resultat d’aquest teixit. Pel que fa a la part tècnica, està compost per una densitat de 120 fils per centímetre d’ordit sent aquesta monocolor. El lligament assignat al fons de la tela, és un ras de 5 pesat, utilitzant els degradats del ras per a obtindre els diferents efectes de noblesa que componen la resta del fons. Els lligaments usats en la composició de la tela són jocs de Rasos i lligats de bastes soltes donant-li els efectes de volum al dibuix. En el disseny Tres Corones han sigut assignades 15 trames diferents utilitzant dos metalls en la composició del dibuix. La densitat de mitjana de passades del teixit és de 140 passades per centímetre.

Reines que han lluit la seda Tres Corones i colors

2022: Sandra Candau López -Blanc Ivoire Ana Giménez Fuster -Gris Turia 2023: Silvia Navarro Godos -Verd Picea Maria Olivas Vidal -Rosa Oporto 2024: Laia Molina Suárez -Gris Plom Anna Solà Piera -Verd Acqua

cadira del seu fill el que siga necessari, la gent és molt poc respectuosa... Constants mirades de reprovació en intentar passar amb la cadira, frases com «serà precís...», «on van en el xiquet»... que els pares tracten de no fer cas mentre des de la seua cadira, Abraham, va mirant d’un costat a l’altre, impacient per veure allò que espera en tant d’ímpetu.

UNA REFLEXIÓ Juan Ramón Sancho

Fa ja molts anys que Abraham vol “anar a falles” però com tots els anys es troba en el mateix dilema, no pot fer-ho. Anar a falles és una il·lusió des de menudet per a ell. Quan era un xiquet sempre escoltava parlar de les falles als seus amics, però ell mai va poder anar, no per falta de ganes: els cridaners ninots, el colorit, la gent, la música i la festa sempre han sigut part de la seua vida, però ell té un problema, una enfermetat rara li impedeix fer vida normal. Els seus pares sempre li prometen anar l’any que ve, perquè els diferents governs prometen accessibilitat a les persones amb algun tipus de discapacitat, però mai ho compleixen. La falta de pressupost sempre és el gran cavall de batalla que esgrimeixen eixos mateixos polítics que després van a parlar amb ell per a fer-se una foto i quedar com al que volen aparentar, bones persones. Però la il·lusió d’un xiquet no té preu. Per tant, aquest any els seus pares, fent un gran esforç, el decideixen portar a veure els monuments que el xiquet des de ben menut ha desitjat veure i mai havia sigut capaç. Un taxi adaptat els deixarà en una zona el més cèntrica possible tenint en compte els talls de trànsit. Però en arribar es troben un nou problema, a banda de la distància entre falles que ja estava superada, el pare d’Abraham espentarà la

Passant entre la gent, de la forma més calmada i tranquil·la que poden, arriben a la gran plaça. Abraham obri els ulls com mai els havia obert. Un crit ofegat ix de la seua boca, aquella magnífica escultura davant d’ell era tot el que havia esperat durant els últims mesos, uns mesos de continues promeses incomplides per part de les autoritats: Eixe tren adaptat, eixe bus accesible... Res. Les formes rodones, els colors vius brillants, els cartells que no podia veure a causa de la gent que tenia davant... Els ulls del xiquet van començar a brillar, i dos perles li van rodar les galtes. La felicitat era tal que no podia resistir-se a mostrar-la. Va cridar, mirant als seus pares, que també ploraven veient al seu fill tan emocionat. La gent va obrir un camí per al jove Abraham, per a que poguera arrimar-se més, els pares agraïen tots els detalls en el seu fill. Des de la junta de la falla el van convidar a passar, es va fer fotos, va poder aproparse al monument. Aquell cavall enorme, sostingut sobre dos potes que mantenia un perfecte equilibri amb la resta de monument del qual anaven eixint diferents formes... Amb el pas dels minuts, el somriure va donar pas a la curiositat, i aquell xiquet amb una distròfia muscular va prometre algun dia ser faller, i ajudar en el que poguera. Va fer mil i una preguntes sobre el ninot, sobre la falla, la cremà, les traques, coets, falleres i dames... El somni d’aquell xiquet es feia realitat. Mai impedim que la il·lusió es perda. Mai oblidem, que són els xiquets els que seguiran amb la festa. No desplacem als que tenen dificultat, perquè les falles son patrimoni de tots, de grans i menuts i de persones amb algun tipus de problema de salud. No deixem mai d’exportar la nostra il·lusió. Seguim sent fallers, seguim sent foc

les falles

es senten, es viuen. 98

des del cap i casal

Amics i amigues... Borriana, té falles!

Tenen experiència plantant en especial en la capital del Túria. Si bé el 16% del total d’artistes de la Comunitat Valenciana han plantat en especial, la dada s’incrementa fins el 32% als artistes de la Plana baixa que han plantat en la categoria d’or de les falles de València. Tot un repte per a qualsevol artista.

Forasters i forasteres es poden pensar que les Falles només existeixen a València. Res més lluny de la realitat. Els pobles del voltant de la capital del Turia, també celebren l’arribada de la primavera plantant i cremant els cadafals, i certs pobles de la província de Castelló i d’Alacant també es celebren les Falles. És el cas de Borriana, un poble del sud-est de la província de Castelló que té Falles. I no en té una, ni dues... a Borriana es planten dinou monuments el quinze de març. Un monument cada mil vuit-cents habitants més o menys, segons l’INE... Quasi res porta el diari!

I si hi ha bons artistes i bones falles, a Borriana també hi ha bons llibrets. Un poble que edita bons llibrets fallers és un poble que lluita per la cultura i la llengua. El llibret faller, com diu un bon amic, és el guardià de la nostra memòria, i és el que queda quan la falla es crema. La prolongació de l’explicació de la falla en forma de llibret la convocatòria dels Premis de la Generalitat a l’ús del Valencià i els Premis de la Federació de Lletres falleres, fa que cada vegada, en general, es cuide més l’edició anual dels llibrets fallers, en disseny i continguts.

I per si vos ho pregunteu, Borriana no té falles des de l’any passat, ni des de fa dos anys, ni deu anys... la primera falla que es planta a Borriana, fou a 1928, fa quasi cent anys, a la Plaça de la Mercè. I segons la viquipèdia, gràcies a un retor... no vull ni pensar-ho.

Però, a Borriana i a la resta del món, la festa de les Falles, els monuments, els artistes i els llibrets, no existirien sense els fallers i les falleres. No oblidem que sense les Associacions Culturals que són les que fan falla, no parlaríem de la resta de components que envolten les falles. Això és així, no té més. I la pandèmia ens ha tret els dents per ensenyar-nos molt d’açò... espere que hagem aprés.

Jo conec les Falles de Borriana. Menys del que m’agradaria, tot siga dit, ja que el problema per als fallers i les falleres és que la setmana gran de les falles coincideixen en dates en tota la Comunitat Valenciana, i no ens permet anar a visitar totes les poblacions veïnes per gaudir dels monuments que planten. I és una llàstima, perquè a Borriana es planten bons monuments. I parlant de monuments, sempre he pensat que la comarca de la Plana Baixa és bressol d’artistes fallers. Segons un estudi d’artistes fallers que vaig fer l’any 2021 i que podeu visitar a la web de fallaelmocador.org el 5,35% dels artistes fallers de la Comunitat Valenciana, són de la Plana Baixa, però com són eixos artistes: Tots són homes. Tenen experiència. El 60% tenen més de 25 anys d’experiència plantant falles. No hi ha jóvens valors (artistes fallers de menys de 25 anys d’edat) a la Plana Baixa.

I si a la capital de la Plana Baixa hi ha bones Falles, bons artistes i bons llibrets, també hi ha bona gent. Bons fallers i falleres que empenyen per a que cada any es planten falles. Fallers i falleres amb il·lusió i ganes de treballar que fan falla. Perquè fer falla, no és plantar falla (que també), és crear família al casal, fer llibret, fer cultura en valencià. En definitiva, fallers i falleres que lluiten perquè la festa de les falles a Borriana, vaja molt més enllà de la setmana fallera a març. I açò no és senzill... Així que amics i amigues, les Falles van molt més enllà del cap i casal, arribant a Borriana, i a més pobles de la província de Castelló i Alacant. Si podeu visiteu-les, segur que us sorprendran. Rosa Benet Carot Fallera AC Falla el Mocador de Sagunt

muntatge al carrer (*plantà) en la qual participen els artesans i els fallers i falleres, i dies després amb la seua crema (*cremà) on participa tota la ciutadania, destacant la participació infantil en aquest cicle ritual Del 14 al 19 de març, al voltant de la falla, grups de ciutadans de diferents municipis organitzats en comissions falleres generen una variada seqüència ritual: cercaviles amb bandes de música o música tradicional, ofrena de flors a la patrona, trobades on es cuina i comparteixen aliments com la paella. Destaca la indumentària i les pràctiques pirotècniques autòctones. Gràcies a la continuïtat d’aquests rituals festius s’han transmés i salvaguardat un conjunt de pràctiques culturals amb les quals s’identifiquen la major part dels valencians.”

visío fallera des de castelló Així s’expliquen les Falles: “La festa de les Falles valencianes constitueix un conjunt de pràctiques, rituals, expressions coneixements i tècniques que giren entorn de l’elaboració i destrucció mitjançant l’ús del foc d’un element protagonista: la falla. La comissió fallera de cada barri realitza una falla, element simbòlic al voltant del qual es desenvolupa tot el cicle ritual. Actualment constitueix una escultura de caràcter efímer que es construeix durant mesos pels artistes i artesans fallers (pintors, escultors i fusters) per a ser cremat com a foguera el dia de San José. Les falles han anat evolucionant al llarg del temps tant en els temes com en els materials i procediments per a elaborar-les. Actualment tenen una estructura interna de fusta que es va recobrint de cartó, tela o nous materials, i narra un tema satíric i crític a través dels *ninots situats al voltant d’aquesta. La falla té el seu principi i final amb els actes rituals del

100

A Borriana 18 Falles fan la festa patrimoni de la unesco mes gran si cál , sent falles com la veterana una falla que planta més que en el cap i casal , ara bè el simbolisme es ven encertat ja que es a la plana Baixa on les falles son de trellat. Gent de falla amics mol grans com la que me encomana aquest article en el qual jo porte pensant el que es de veritat les falles i Borriana fan familia singular. I ara per acavar vullc dirigirme al ciutata aquel que no sap lo ques una nit de la planta, visita el poble de Borriana i de ben troç quedaras prendat. Visquen les falles i els falles de Borriana per molts anys. Javi Gimeno

from alicante city with love Si nos convirtiéramos en efímeros encuestadores por las calles de Alicante, no tengo la menor duda que a la hora de preguntar si conocen la ciudad de Burriana, una abrumadora cifra de alicantinos, evidenciarían el desconocimiento hasta de su propia existencia. Es hasta cierto punto disculpable, cuando un alto porcentaje de nuestra población no tienen orígenes locales. Poniendo la luz corta si dicha encuesta fuera efectuada en torno a los cerca de ocho mil festeros que alberga el colectivo de les Fogueres, el ámbito de conocimiento resultaría sin duda mucho más elevado. Un porcentaje que se elevaría sobremanera si se interfiriera a aquellos foguerers que tienen o han tenido en el pasado alguna relación con la antigua Comisión Gestora de Fogueres, desde hace unos quince años transformada en Federación de les Fogueres de Sant Joan. Y es que desde la primera mitad de los ochenta, se fraguó desde el ámbito institucional de las fiestas alicantinas y las fallas de Burriana, una relación de amistad que se ha prolongado hasta nuestros días. Se trata de una ligazón que ha elevado las fiestas del fuego de la ciudad castellonense, por encima de otras celebraciones falleras de cifras más relevantes. Y al mismo tiempo permite a los dirigentes alicantinos albergar un lugar de especial apego en un hermanamiento festero prolongado durante décadas. Para mí, que jamás he visitado vuestra ciudad, la imagen festiva de Burriana siempre ha estado ligada por su pujante impronta plástica. Es algo que me acompañaba cuando siendo niño viví durante los años setenta y primeros ochenta en el barrio valenciano de Nazaret donde, entre 1976 y 1978, sus fallas estuvieron realizadas por el artista de aquella ciudad, Vicente Tornador Pascual, ya fallecido. Fueron tres obras que recuerdo, y que contemplé teniendo entre 10 y 12 años, periodo en que mi fascinación por la fiesta fallera era absoluta, máxime cuando se trataba de propuestas que participaban en la sección primera, algo

inusitado hasta entonces en aquella comisión de Mayor-Moraira. Y allí se plantaría por única vez en su historia en primera A, allá por 1977, con un diseño rematado con la figura gigante de un borracho que Tornador ya había ‘estrenado’ el marzo anterior en el Barrio Valencia de vuestra ciudad, obteniendo el segundo premio. Han pasado 45 años de aquello, y aún sigo evocando aquella obra gigantesca, sobre todo desde mi entonces mirada de niño inquieto y fascinado. Y es esa fuerza artística lo que más admiro de vuestra historia fallera, expresada en figuras como la de José Pascual ‘Pepet’ pero que, para mí, alberga dos de mis artistas más admirados de siempre. Uno de ellos hace bastantes años que nos dejó, pero en cuya memoria se encuentran algunas de mis fallas preferidas -por lo impactantes- de los últimos años 70, y hasta entrados los 90. Me refiero al inolvidable José Luís Ferrer ‘Regino’, capaz de remates gigantescos, audaces, definidos en una nítida y perfecta caricatura, por medio de sus fallas plantadas en el Mercado Central, Castellón-Segorbe o, sobre todo, en Regne de Valencia-Maestro Serrano, donde en 1981 alcanzaría las mieles del triunfo de la sección especial de la capital del Turia. Dentro de esta nómina de primeros espadas del arte efímero burrianense, no oculto mi admiración en torno al joven Vicente Martínez Aparici, capaz de configurarse como uno de los exponentes más personales, refinados, creativos e innovadores de la Comunidad Valenciana, capaz de alcanzar triunfos resonantes en el ámbito fallero de Valencia -aunque aún se le resista el triunfo en la sección especial- y también en les Fogueres alicantinas, donde tres primeros premios consecutivos en la máxima categoría -entre 2008 y 2010 para Florida-Portazgo- acreditan su versatilidad y el virtuosismo de sus rasgos de estilo. Arte efímero nacido y creado en Burriana, y expuesto a la admiración y al fuego en el conjunto del ámbito festero de nuestra región. En mi opinión, el elemento más valioso que está ciudad ofrece a nuestras fiestas más queridas, y el que, personalmente me proporciona un mayor acercamiento hacia la personalidad fallera de vuestra ciudad. Juan Carlos Vizcaíno Martínez

101

102

JUGUEM ?

103

El caragol necessita el fil. L’ajudem?

104

Els caragols han d’aconseguir les tres corones.

105

Dona-li color a l’esbós del Tres Corones 106

107

108

Retalla les flors i crea la teua composició a la tela de l’esquerra

109

110

el calaix

111

112

113

114

115

116

guia comercial

117

118

119

120

121

122

123

124

125

126

127

128

129

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

142

143

144

145

146

147

148

149

150

151

152

153

La Falla Barri La Ravalera vol agrair als comerços la seua col·laboració

154

155