ALZIRA PROGRESSA?

José Andrés Hernández i Sala Regidor de l’Ajuntament d’Alzira i advocat

No sempre el pas del temps és sinònim de progrés. No és necessari anomenar els períodes de la història que, si bé han pogut suposar progrés per al desenrotllament industrial o econòmic, han sigut en canvi de retrocés en matèria de drets, per la qual cosa la paraula «progrés» caldria contextualitzar-la.

La nostra ciutat no és aliena a este fet i quan jo em pregunte si Alzira ha progressat en els últims anys, necessite contextualitzar a quin progrés em referisc i, sobretot, quin període engloba.

Atesos els dos vessants pels quals soc conegut, el professional com a advocat i el polític com a regidor, des dels coneixements que me’n dona cadascun tinc una opinió molt formada. Sens dubte, és el més polèmic dels dos, perquè crec que en els últims huit anys, encara que Alzira ha progressat en alguns aspectes, el balanç és negatiu. I encara que vaja per davant que soc conscient que totes les persones que es dediquen a dirigir una ciutat actuen i governen amb la millor de les intencions, i sense deixar de costat que en un municipi no hi ha molt de marge per a la ideologia, considere que les formacions anomenades «progressistes» acaben aconseguint l’efecte contrari. És per eixe motiu que tenint en compte, a més, que les Falles són nexe d’unió, preferisc que no siga este el meu tema principal en este article, a través del qual esta gran falla em brinda cada any l’oportunitat de participar-hi.

Sense cap dubte, en l’aspecte en el qual crec que no hem progressat gens com a societat és en el dels valors morals, i especialment entre el sector de la població més jove. S’han perdut valors molt importants, que més o menys la meua generació (els nascuts el 1985) encara conservava, com l’educació. I no parle d’educació reglada, en la qual es podria dir que hem progressat, perquè és evident que l’augment de joves amb formació universitària ha sigut exponencial, encara que en moltes ocasions no servisca per a trobar un treball vinculat a este. Parle d’educació en el seu vessant de bones maneres, de dir «gràcies», d’alçar-se en el bus quan coincidixes amb una persona major o embarassada, o, simplement, dir «bon dia» quan entres a algun lloc. On més comprove de primera mà este problema és en l’exercici de la meua professió. És ahí on observe atònit com les noves generacions flirtegen amb el món delictiu, en moltes ocasions sense que existisca cap reprotxe per part dels pares. Com els valors de respecte a les persones que per naturalesa sempre han ostentat un rang d’autoritat, com pares, caps, mestres i professors, fins i tot els mateixos cossos i forces de seguretat de l’estat, són inexistents entre els més jóvens.

Sens dubte, crec que això és el que més em preocupa quant al nostre progrés com a societat. Potser perquè ja no soc tan jove com em pense o potser perquè, a hores d’ara, em queda poc de temps per a ser pare. O potser pels dos.