Els intèrprets pioners de la cançó moderna a Torrent (1958-1972)

Jorge Sánchez Antúnez

A Torrent es va manifestar l’interés per la música moderna, representada pel rock and roll i el pop, cap a finals de la dècada de 1950 i, de manera permanent, a partir dels anys 60, quan van sorgir a la nostra ciutat una sèrie de grups juvenils i cantants solistes que, en unes condicions precàries moltes vegades i armats amb l’instrument de moda, com eren les guitarres elèctriques, van començar a emular els ritmes dels artistes de la nova ona musical, com el Dúo Dinamico, independentment de les cançons de temàtica pop que els arribaven als joves a través de les escasses emissores de ràdio que se sintonitzaven en el municipi, les pel·lícules musicals dels cinemes i els discos ep que a partir de 1961 els menors podien llogar a la botiga de material discogràfic de José María Rius instal·lada en l’Avinguda. Quan els moderns de la música van eixir a la palestra a Torrent, el municipi encara no tenia el títol oficial de ciutat. La pols i el fang saturaven la majoria dels seus carrers, encara per asfaltar. El procés industrialitzador era imparable i el poble patia un creixement desordenat tant en amplària, per haver depassat les seues barreres físiques determinades pel barranc i la línia del trenet, com en altura, pels nombrosos habitatges de diverses plantes que s’edificaven per a donar recer als centenars de famílies que anualment s’instal·laven a Torrent procedents de la immigració. Al carrer, en les places, sobre els escenaris de la ciutat en construcció, la música en directe la posseïen les bandes de música del Cercle Catòlic i del Patronat de la Joventut Obrera predominantment, però també havien funcionat després de la guerra algunes orquestres i agrupacions tipus big band, compostes per instrumentistes de les mateixes bandes o simples aficionats que, amb caràcter ocasional, s’ajuntaven per a tocar en les revetles, la piscina Las Delicias del carrer de Saragossa, el Parc d’Atraccions del carrer Ramón y Cajal i a vegades a les sales de cinema, a fi d’aconseguir uns ingressos addicionals per a contribuir a les deteriorades economies domèstiques, interpretant pasdobles, boleros, mambos, sambes, etcètera… amb els quals amenitzar els menyspreats balls agarrats. El llegat musical de les agrupacions dels anys 40 i 50 encara va perdurar en els grups torrentins dels primers anys de la dècada de 1960. No obstant això, les noves tendències van calar en tots aquells adolescents, ja que, com a grups, van sorgir al mateix temps que els naixents ídols juvenils de la música pop espanyola de finals dels 50, i immediatament incloïen els seus èxits en els seus repertoris. Los Tropicales, un dels noms que van utilitzar Los Melódicos durant una etapa inicial abans de consolidar-se, cada vegada que actuaven en Ràdio Nacional, cap a 1959 o 1960, interpretaven fonamentalment temes sud-americans, però sent Los Melódicos es van apoderar d’ells les cançons dels artistes d’origen italià i nord-americà fins a arribar a gravar el primer disc pop amb empremta torrentina en la totpoderosa casa Belter de Barcelona en 1962. Paco Cubas, vocalista en el grup Los Rítmicos, era conegut com Machín perquè admirava al cantant d’origen cubà i taral·larejava els seus boleros fins i tot en el llit, però quan Los Rítmicos eixien dels espectacles teatrals en els quals van ser contractats, cantaven les cançons del Dúo Dinámico i Bruno Lomas, per citar només als més recurrents. En Los Golden, el primer conjunt d’aquella fornada d’artistes, tot i que van interpretar música lleugera i una mica de rock, va prevaldre el so del Carib. El Dúo River, després reconvertit en el conjunt The Watman, així mateix admirava als dinàmics Manolo i Ramón i els seus temes mai van faltar en les seues bitles, com tampoc els de The Shadows, Los Bravos i fins i tot The Rolling Stones. El cantant solista Francisco Simó tenia predilecció per Raphael, mentre que Los Truenos, a les acaballes de la dècada dels 60, es van revelar com un grup absolutament pop, intèrprets del soul d’Otis Reading o del que oferien Los Canarios. El seu deixant el van seguir els polifacètics xics del conjunt Lluvia, ja en l’ona dels 70, però amb abundant so sixties. En canvi, Elipse, superada l’adolescència, fregaven la trentena quan es van ajuntar cap a 1972, tenien un repertori eclèctic, en el qual van combinar la música destinada al públic madur amb els èxits dels cantants i grups de moda.

Per a la majoria dels conjunts sorgits a Torrent entre 1958 i 1972 la música moderna va constituir una gratificant activitat d’oci més que una meta professional en la qual obrir-se camí, ja que els seus intèrprets no la van anteposar ni a les seues ocupacions ni als seus estudis. Es tractava d’estar en la moda marcada pels temps en els ambients juvenils, però, sense pretendre-ho, tot i que no van ser números u ni tampoc van estar entre les grans formacions valencianes que van fer el salt a la fama en el panorama musical espanyol, es van convertir en la generació pionera del so pop-rock elaborat a la nostra ciutat. Amb els retalls d’algunes de les seues vivències esguitem aquestes línies.

El grup Los Golden (1957/58-1966) estava integrat per Enrique Andrés Andreu, els germans José i Vicente Silla Navarro i José Vanacloy Costa. Actuaven en les revetles populars, van recórrer tots els escenaris de Torrent en els quals es podia actuar i van tocar els municipis pròxims a la nostra ciutat, així com a Altea i Fontilles. Cada setmana intervenien en un programa de RNE interpretant els temes que els sol·licitaven els oients i amb els estalvis de les seues ocupacions en la indústria del moble, el calçat o l’administració, van comprar les seues primeres guitarres elèctriques, excepte Vanacloy, a qui li la van regalar les dones de la família perquè acabava de començar a treballar a la botiga d’electrodomèstics García Marín de l’Avinguda i els diners a penes li abastaven per a adquirir un instrument massa car. A casa de la seua tia, al carrer de Sant Vicent, assajava el conjunt i les xiques del barri aprofitaven l’ocasió per a donar-se cita en el domicili familiar i veure’ls afinar les cordes interpretant a Los Panchos i Nat King Cole. Els assajos de Los Melódicos (1959-1966), transcorrien a casa del seu guitarrista Felip Ricart Carratalá, al carrer de Sant Pere d’Alcàntera. A fi d’insonoritzar l’habitació en la qual tocava al costat dels seus companys, sempre que assajaven recobria les parets amb mantes per a impedir la reverberació i permetre d’aquesta manera gravar les cançons del grup sense sorolls externs en un pesat magnetòfon de lloguer. A més de Felip, integraven el conjunt Salvador de Salazar Ramírez, baix; José Llopis Ferrandis, flauta, i Gerardo Andreu Navarro, vocalista. Tots eren veïns de Poble Nou, excepte Llopis, que vivia en el barri de l’Ermita i en les diverses etapes que es distingeixen en la vida del grup, ells van cobrir la més gloriosa entre 1960 i 1962. Els començaments de Los Melódicos es troben en la ràdio parroquial i el Teatre Llar Antoniana. En 1960 van debutar a Benetússer, van participar en diversos espais radiofònics, entre ells en el reeixit programa En pos de la fama que retransmetia la cadena SER per a Alacant, Castelló, València, Albacete i Múrcia, i en Ràdio Nacional d’Espanya intervenien habitualment en un programa vespertí, arribant a cantar amb Los Caliope i Los Milos, els primers rockers valencians. A Sueca aconseguiren un trofeu en el seu primer certamen regional de cançó moderna en 1960 i gràcies a la seua qualitat artística van debutar en el Teatre Alkázar de València en 1961. Van ser habituals amenitzant les vetlades del Mocambo Club Mercedes Viana, al carrer de la Sang, un saló d’espectacles en el qual es donaven cita política, empresaris, comerciants, toreros, etcètera… envoltats de fum, xampany i prostitutes, i en més d’una ocasió els músics van ser testimonis dels enamoriscaments d’algun dels personatges de la vida pública torrentina que també es deixaven caure per un local de conductes libertines per als estàndards de l’època.

Los Melódicos van arraconar els ritmes sud-americans del seu repertori. Es van definir com un conjunt músic-vocal i tenien el seu referent en The Platters. De la mateixa manera que els autors de Only you i The Great Pretender, van interpretar cançó pop i slow rock amb el suau so doo wop o duduà conjunyint harmonies de gran qualitat. La denominació del grup derivava justament pel tipus de cançó melòdica que executaven presumint de les seues veus i va ser el mestre Perfecto Dasí, famós professor de cant, pianista i lletrista del carrer de Ciril Amorós, qui els va ajudar a educar les seues veus. Los Melódicos van treballar amb els empresaris de l’espectacle, com Vicente Lladró, Alcañiz i José María Lasso de la Vega. Van viure anys frenètics entre les gales, la ràdio, els concursos i la televisió, perquè també van debutar en TVE en 1961, tant a Madrid com a Barcelona, en el programa Primer éxito, un concurs similar a Operación triunfo, salvant les distàncies i el blanc i negre de les pantalles. En una i una altra ocasió els va portar fins als platons Lerma Segundo, un taxista molt conegut a Torrent, estimat per tots. Per als membres del grup va resultar una gran experiència el seu pas per aquella arcaica televisió i tafanejar com es rodaven els anuncis publicitaris, en directe, en diminuts habitacles. A Torrent les seues actuacions davant les càmeres van reunir a centenars de seguidors en els pocs bars i cafeteries que comptaven amb un aparell de televisió, com en el bar Montecarlo, perquè no estava a l’abast de qualsevol butxaca i quasi ningú tenia un televisor a la seua casa. La histèria de les adolescents també la van viure Los Melódicos. Un dia mentre esperaven per a pujar a l’autobús de la companyia de teatre amb la qual estaven treballant, a l’altura de l’institut Lluís Vives, se’ls va abalançar entre crits una munió de xiques de quinze anys en identificar-los com a cantants per a demanar-los fotografies, autògrafs i besos. En canvi, menys espontanis van resultar els funcionaris a Sant Miquel dels Reis, quan era una presó, prèviament a la celebració d’un concert al qual se’ls havia convidat per a actuar. Al seu flautista Llopis li van requisar l’embolcall de paper de periòdic amb el qual solia cobrir la funda de la flauta, en els controls de l’entrada, perquè no es filtrara cap notícia als presos. Los Melódicos van traçar el seu recorregut per mitjana Espanya amb l’espectacle Cine, pum!... y toros, en el qual van participar amb les seues cançons compartint escenari amb la protagonista de la funció, la cançonetista catalana Rosita

Ferrer, el torero i actor Enrique Vera i el boxador Fred Galiana. A més que la companyia els va deure diners quan va concloure la gira, Enrique Vera que estava enganxat al joc li va amprar cinc-centes pessetes a Pepe Llopis, una quantitat gens menyspreable, que no va dubtar a deixar-li-les i mai li les va retornar.

Després d’actuar com a teloners del Dúo Dinámico en la plaça de bous de València a començaments de setembre, van repetir amb els cantants al cinema Liceo uns dies després, la nit del 25 de setembre de 1961. El concert es va convertir en el primer festival de cançó pop que es va celebrar a la nostra ciutat sense que en aquell moment ningú fora conscient del fet.

Hi ha els qui afirmen que Los Melódicos van superar Manolo i Ramón. La vetlada va tindre un gran èxit i les aproximadament dues mil butaques del cinema van omplir-se de joves admiradors. Diuen alguns testimonis que es van sentir els crits de més d’una fan amb el concurs del Dúo Dinámico. Després de la publicació del disc que Belter els va gravar a Barcelona, el servei militar i la deserció del vocalista per haver adquirit un compromís sentimental, es va acabar aquesta etapa de Los Melócicos, malgrat que prosseguirien tocant durant una temporada amb una nova vocalista, Pilar Garrido, i un bateria, Ángel Colomer, tots dos de València.

El conjunt Los Rítmicos (1960-1969), inicialment estava compost pels germans Paco i Juan Bautista Cubas Baviera, Pedro Giménez Hidalgo i Enrique Garrigues. Els seus assajos també alertaven als veïns del barri en el qual residien, al carrer de Sedaví, ja que els curiosos s’arremolinaven per a sentir-los cantar a la casa dels germans Cubes mentre exhibien la