Obri La Ment | Llibret 2020 Falla El Castell by Falla El Castell

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Aquest llibret ha participat en els Premis de les Lletres Falleres.

Pròleg Gracia Soler

Obrir Pep Mondria

Aguait a l’espill Pep Mondria

Prejudicis i estereotips20 Els estereotips Víctor Lumbreras

Prejudicis i estereotips

Els prejudicis a la política Gisela Gomar

L’art i el martell. La literatura contra els prejudicis Teresa Llàcer

Homofòbia interioritzada. Què és i casos d’homofòbia a Espanya | Carlo Farucci

Obrir la ment a les llengües Emili Gascó

Protestes en femení, Laura Benetó

Dones valencianes que han fet història Sandra Capsir i María Viu

El primer que hem de rebutjar per obrir la ment són els prejudicis i estereotips. Ambdós són els responsables que no ens donem una oportunitat per a conéixer altres persones, diferents llocs i distintes maneres de viure. En aquesta secció contem amb diverses aportacions que aborden aquest tema en diverses direccions. Víctor Lumbreras, psicòleg, ens parla dels estereotips. Gisela Gomar, politòloga, escriu respecte als prejudicis de caràcter polític. Teresa Llàcer, professora de llengua castellana i de ciències socials, ha posat en valor les obres literàries que tracten d’acabar amb els prejudicis.

Carlo Farucci posa sobre la taula el problema de l’homofòbia, que a dia de hui segueix existint, puix és conseqüència de l’animadversió a l’homosexualitat. Emili Gascó ens explica la importància de tenir una ment oberta a l’aprenentatge i estima de les llengües. Laura Benetó ha fet una denúncia visual dels maltractaments i assetjaments que pateixen les dones. Per últim Sandra Capsir, una de les autores de Dones valencianes que han fet història, ha presentat la seua obra, en la qual es posa en valor l’aportació de nombroses dones del passat i del present que han trencat amb els estereotips tradicionals assignats a totes elles.

L’educació és la solució68

No naixem sabent però aprenem de pressa Alicia Llombart Vidal

Castebrota. Accions per cuidar el medi ambient María Caldés Capsir

El col.lapse. Un progrés destructiu Israel Aguilar Parrilla

“El meu amic Bernat” i el poder de la literatura infantil Tamara Garcia Bono

Tu també pots ser un Steven Spealberg! Andrea Vidal Santamaría

L’educació és un instrument fonamental per a lluitar contra els prejudicis. Amb l’educació i l’aprenentatge aconseguirem formar una societat que abrace a tothom. En aquest sentit, la pediatra Alicia Llombart ens explica com van aprenent els xiquets i les xiquetes només nàixer. María Caldés ens conta com participa en el projecte educatiu Arrels i Brots centrat en la conscienciació i protecció de la natura. Israel Aguilar també ha escrit un article que apel·la a la reflexió i reacció davant la situació d’emergència climàtica que ens trobem vivint actualment. Una bona educació en l’ecologia i l’estima al nostre planeta és el que necessitem imperiosament per aturar la catàstrofe natural que s’aveïna.

Tamara García, mestra d’educació primària, presenta el conte El meu amic Bernat i explica com la literatura infantil pot ser una eina eficaç per entendre tot tipus de realitats o enfrontar-se a situacions complicades. I per últim Andrea Vidal, filòloga, posa damunt de la taula els nombrosos trastorns del llenguatge que es troben en les xiquetes i xiquets i com l’educació n’és la solució

Explorar92

Explorant el nostre interior Ximo Estrelles Ferrando

Un diabètic en el Dakar

El viatge dels elefants Sonia Bellver Gomar i Bruno Tomás Vallés

102

Viatjar és una aventura

106

Xicotets exploradors i grans somiadors

118

Si ens fixem en totes les accepcions del terme explorar, veem que aquest verb també és una forma d’obrir la ment. Ens podem explorar o conéixer a nosaltres mateix fent un exercici d’introspecció com aprenem de Ximo Estrelles, psicòleg i director de Psiques. També aprenem sobre les nostres capacitats i habilitats marcant-nos reptes que mai pensaríem aconseguir, com ha fet Dani Albero. Així mateix, viatjar és explorar altres llocs, descobrir com som davant d’altres escenaris i en distintes situacions a les quals normalment no estem acostumats. Viatjar ens fa ser més tolerants i derrocar les barreres mentals. Sonia, Bruno, Xavi i Àlex són una família que coneixen els beneficis que els aporta el viatjar sempre que poden i les seues experiències les comparteixen a la seua web El viatge dels elefants.

Ment fallera126

Diversitat, unió i falles Esjaba Messaoud El Gadi

128

Obrir la ment per tornar a l’origen Edgar Talens Lozano

134

Salutació Alcaldessa

138

Salutacions Presidents

140

Junta

142

Falleres Majors

144

Falla Infantil

147

Falla Gran

151

Cens. Cada fallera i faller deixa la seua empremta a la festa

152

Programació

156

Galeria comercial

157

L’àmbit festiu també ha d’estar obert al canvi i l’evolució, així que per què no esforçar-se una miqueta per entendre les raons que han derivat en l’existència de les falles conceptuals? D’això parla ben bé Edgar Talens. Esjaba Messaoud, activista saharaui i fallera, tracta la riquesa que suposa la varietat cultural i com les falles són un espai exemplar per mostrar el potencial que amaguen els col.lectius amb diversitat.

Edita: Falla El Castell Coordinació de contingut: Cristina Igual Castelló Disseny i maquetació: Joan Francesc Fogués Sotorres Jesús Igual Castelló Portada: Guillermo Verdejo Sáez Impressió: impresión21

Correcció de textos: Nati Vizcaíno Tudela Júlia Doménech Parreño Equip de llibret: Juan José Piris Albelda Andrea Vidal Santamaría Mónica Talens Carbonell Dipòsit Legal: V-387-2018 Edició de 500 exemplars

Agraïments: La Falla El Castell vol agrair a tots aquells que han col·laborat per fer d’aquest llibret faller una realitat, bé siga formant part de les entrevistes, escrivint un article, preparant tota classe de contingut i dissenyant i maquetant el llibre. Així mateix, es complau per la participació de les diferents cases comercials que s’han publicitat, doncs la seua ajuda també és imprescindible. Moltes gràcies a totes i a tots. Esperem que gaudiu del nostre llibret faller per al 2020.

Quan una comissió fallera aposta per fer, dins de les seues possibilitats, un llibret faller de qualitat està demostrant que a la falla també tenen cabuda les activitats culturals. Els llibrets arriben a tot tipus de lectors, a falleres i fallers, de distintes edats i característiques, a gent arrimada a la comissió, a cases comercials i empreses. Les falles tradicionalment han fet una crítica a la societat i han sabut transmetre el seu missatge a través dels monuments fallers. Ara el llibret faller és un espai més on expressar-se. Obri la ment és el lema triat en el llibret faller de El Castell per aquest exercici. Una societat amb una ment oberta es torna més tolerant, més respectuosa amb l’altre i més humana.

` Proleg Gracia Soler Castelló

Tota la nostra ment és una boira que els tolteques anomenaren mitote. La nostra ment és un somni en què milers de persones parlen a la vegada i ningú entén a ningú. Aquesta és la condició de la ment humana, un gran mitote, i així no es pot veure el que realment som. Tot el que creem sobre nosaltres mateix i el món, tots els conceptes i programes que tenim en la ment, tot això és el mitote. Ens resulta impossible veure qui som realment; som incapaços de veure que no som lliures. Aquesta és la raó per la qual els éssers humans ens resistim a la vida. Estar vius és la nostra major por. No és la mort, la nostra major por és arriscar-nos a viure, córrer el risc d’estar vius i d’expressar el que realment som. Hem aprés a viure intentant satisfer les exigències d’altres persones. Ens hem acostumat a actuar segons els punts de visió dels demés, per por a no ser acceptats. Durant el procés de domesticació, ens formem una imatge mental de la perfecció amb el fi d’intentar ser suficientment bons. Creem una imatge de com hauria de ser per tal que els altres m’acceptaren. Intentem complaure especialment a les persones que ens estimen, com el pare, la mare o els germans, entre altres. D’aquesta manera, creem una imatge de perfecció, però no encaixem en ella. Creem eixa imatge, però no és real. Baix el punt de mirada, mai serem perfectes. MAI! Com no som perfectes ens repudiem a nosaltres mateix. El grau de rebuig dependrà de com d’efectius hagen sigut els adults per trencar la nostra integritat. Darrere de la domesticació ja no es tracta de ser bons per als demés. No siguem lo bastant bons per a nosaltres mateix, perquè no encaixa en la nostra pròpia imatge de perfecció. Ens resulta impossible perdonar-nos per no ser el que desitjaríem, o millor dit per no ser qui considerem que hauríem de ser. Per això, ens sentim falsos, deshonestos i frustrats. Intentem amagar-nos i fingim ser el que no som. El resultat és un sentiment de falta d’autenticitat i una necessitat d’utilitzar màscares socials per evitar que els altres se n’adonen.

Aquest fragment del llibre Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz, ens fa reflexionar i arribar a la conclusió que en nosaltres està la capacitat de prendre les nostres pròpies decisions, d’elegir qui voler ser, en qui creure i en què creure. Cadascuna de les persones existents crea el seu propi somni, de fet ens passem la vida somiant en qui ens agradaria convertir-nos.

de cap tipus,

prejudicis

Podem obrir la ment? Si decidim obrir la ment a través del coneixement d’altres cultures, si obrim la ment amb una educació basada en l’atenció plena en un mateix, des de l’interior cap a l’exterior ens serà més fàcil recuperar l’essència pròpia, domesticada i modificada per la societat que ens envolta, i trobar-nos a nosaltres mateix, per donar-nos permís per ser allò que hem vingut a ser. Sense prejudicis de cap tipus, simplement sent TU.

TU simplement sent

Sense

Obrir Pep Mondria

obrim-nos a noves maneres de veure la vida Obrir: v. tr. Fer accessible allò que està tancat o clos, llevant o movent allò que ho tanca o clou. Heus ací la definició més simple del que significa obrir, un verb transitiu que solem conjugar en moltes situacions de la vida, unes vegades per necessitat: obrim portes i finestres, i altres ens obrim per que ens abellix conèixer gent i fer amistats, que és una de les coses més gratificants que trobem en la vida. Dsvant aquesta acció solem conjugar un altre verb que significa tot el contrari: Tancar: v. tr. Fixar o posar alguna cosa que intercepte el pas. Este verb també el conjuguem en diferents situacions, unes per necessitat: tanquem portes i finestres, i altres –em permetran fer ús d’una expressió un tant expeditiva– ho fem «perquè ens dona la gana», que no està el tema per anar donant explicacions. Vegen vostés de quina manera més simple hem fet un exemple pràctic de com utilitzem els dos verbs: una definició oferix el punt de vista amable i positiu i l’altra ens recorda el «cudol» que, de vegades, pren el lloc del cervell. La nostra ment és així de resolutiva. Pensaran vostés que estic donant-los la llanda, confesse que de vegades sóc un tant llandós però, crec que hem de posar-nos en situació per parlar del tema que ens ha suggerit la Comissió per tractar al Llibret de la Falla. Prou sovint pensem que el nostre pensament és intocable, que els conceptes que tenim, de bona part d’allò que ens envolta, són conceptes amb una base analítica que ens hem format dins de la nostra manera d’entendre la vida. És clar que, amb eixa expectativa, ens hem format una imatge prou elevada de nosaltres, la qual cosa ens fa creure que la nostra ment és sòlida i que podem optar, escollint lliurement i de manera agosarada, allò que ens pot influenciar i allò altre que no. No sé què pensaran vostés de la breu exposició que formule, a mi aquest argument que acabe de citar, em suggereix un lloc tancat que només òbric quan vull i per al que vull. 16

Parlava al principi d’obrir portes i finestres, és una opció que tenim al nostre abast per ventilar un lloc tancat i permetre que entre aire fresc i pur per reemplaçar l’aire viciat de l’ambient. És aquesta una metàfora que ens ve de meravella per parlar d’obrir la ment: obrim! Obrim la ment a noves idees, a noves cultures, obrim-nos a noves maneres de veure la vida, obrim les portes i finestres de la ment per tal que l’aire pur de la tolerància, l’amistat i la comprensió, regeneren l’aire viciat dels prejudicis i tota la pol·lució que contamina el nostre enteniment però, cal tindre molt present que al obrir portes i finestres, es corre el risc de l’entrada inoportuna d’algun element indesitjable: pols, fum, mosquits −vaja, ja me n’ha picat un− i tota mena d’espècimens voladors que ens obliguen a estar a l’aguait per evitar-ho. Així mateix a l’obrir la nostra ment cal anar amb compte perquè no s’introduïsca cap element estrany. He comentat abans que creem que la nostra ment és sòlida però, el que no comptem és amb què les emocions influïxen sobre ella, la qual cosa ens fa més influenciables del que creem i es donen ocasions on el sòlid bastiment que sosté l’entelèquia que, il·lusòriament, ens hem creat, és facilment abatut per una seducció, per un desenllaç, per un desengany o, −i açò és el més preocupant− per allò que solem anomenar «menjada de coco». Cada vegada és més freqüent veure reaccions, que de vegades freguen la violència, en manifestacions racistes, masclistes, endogàmiques, sexistes i un llarg etc. de «istes» propiciades pel populisme predador que fa gala, impunement, de la seua prepotència; sempre ha estat entre nosaltres però, cada vegada més, amb la seua posada esperpèntica, està copant els titulars dels mitjans de comunicació, fa aguaits a les tertúlies familiars, laborals o en la colla d’amics i comença a provocar algun que altre enfrontament, verbals la majoria, afortunadament. La fal·làcia és fina com l’aigua i s’esmuny per qualsevol clevill del nostre enteniment, cal ser cautes amb tot allò a qui li franquegem la porta de la nostra ment. No em vull estendre en el tema, estem en falles i cal tindre la ment oberta i, sobretot, crítica; estem vivint la nostra festa per excel·lència, la que ens propicia el gaudi i ho compartim amb la gent del barri i del poble. Com deia al principi: obrim! Conèixer gent i fer amistats és una de les coses més gratificants que trobarem al llarg del nostre viure. Per acabar, i emulant el poeta romà Décimo Julio Juvenal que va dir allò de: «mens sana corpore sano», he fet una reflexió molt íntima i, com ho faig en un llibret faller, per no eixir-me’n de la línia, li he donat format de poema, senzillament he fet un:

AGUAIT A L’ESPILL. Estic mirant-me a l’espill, com cada matí de cada dia, mig cegallós i endormiscat, tot pensant amb la dutxa que m’esclarirà. Contemple la imatge que em contempla: vaja! Quina fatxa! M’envaïx una sensació estranya: Sembla que em mira un desconegut, em fixe en la boca, els llavis, els ulls... sóc jo, no hi ha cap dubte! Me n’adone per la piga que tinc, a l’altura del nas. Tinc al meu davant la imatge que la gent veu de mi, així de clar: quin desencant... La punyetera realitat té eixe “encant”, ens obri els ulls i ens fan reflexionar sobre eixe ego, que estimem tant. Sempre he cregut tindre un cos esvelt i formós, potser que així fora però, ara em contempla un ser, pansit i “fatxós”. Tant se val... una altra miradeta i... trobe consol: eixe no sóc jo, és la meua aparença! Xe, quina estúpida conclusió! Vaja comparació, l’aparença i el jo.

Ma que té collons! Em consola pensar que no és a mi a qui veuen, sinó al meu embolcall. Sí, els estic enganyant! Poden veure el meu exterior i admirar-lo o criticar-lo, tant se val, però, el meu jo, està protegit en un bon amagatall. Torne a mirar-me a l’espill... vaja! Millor ara que abans. La pell tesa i els cabells mullats han fet que retorne el jo presumit: de bell nou, regrés a la vanitat. Em torne a mirar i torne a pensar... Les reflexions fan dubtar... No seré jo qui s’està enganyant? Vaja, de bon matí i quina manera de pensar, bé, ho deixe per un altre moment. Escolte les notícies en un sofrit transistor, encara funciona després de tants bacs, són les set menys quart! Collons! Se’m fa tard i encara m’he d’afeitar.

Bones falles !!

Víctor Lumbreras Psicòleg

no faces diferència. El recolzament que més s’agraeix és la normalitat Les falles, des de sempre, han sigut una ferramenta bàsica per mostrar el poble valencià al món. I, al contrari del que pensa molta gent, les falles també avancen de la mà de la societat. Així, podem trobar mostres d’eixos canvis tant en l’organització interna dels casals festers com en aspectes més cridaners i visuals, com poden ser el vestuari o els monuments fallers. Actualment, la societat continua reclamant canvis, però aquests són d’índole personal i ens correspon a tots formar-ne part. A l’any 2020, la societat no funciona en termes absoluts o binaris: blanc o negre, xic o xica. De fet, podem observar moltes noves maneres d’interpretar la vida, la identitat pròpia i el sexe o gènere que no es pareixen en res a les dualitats que, per exemple, teníem fa vint anys. La gent més jove no té cap problema amb aquests canvis i els accepta com una cosa totalment normal. Tanmateix, els qui tenim certa edat hem d’obrir la nostra ment i deixar caure les muralles que, de manera quasi inconscient, posem entre el món que controlem i coneixem i les coses noves que apareixen que, sovint per desconeixement, ens resulten insòlites i, fins i tot, amenaçadores. És ben cert que les falles són cada vegada més diverses i tolerants. De fet, es mostren així davant de tots, participant al dia de l›orgull LGTBIQ amb carrossa pròpia i fomentant unes festes més diverses i igualitàries. D’altra banda, un factor comú que podem trobar en tots els monuments és la normalització d›aquesta diversitat, mostrantla amb l’enginy habitual dels nostres artistes però fugint dels clixés passats de moda i ofensius: es fan crítiques, sí, però des de la sàtira. Aquesta sensibilitat naix dels artistes, però també dels mateixos integrants de les comissions, que no toleren monuments que puguen ofendre o amb missatges homòfobs, racistes o intolerants. Hem d’acceptar que allò que ens pot xocar o fer-nos sentir confosos es normalitza a poc a poc, i cal que normalitzem el nostre pensament en conseqüència. Ara mateixa, en les nostres comissions trobarem companys i companyes que no es troben còmodes amb el cos que els va tocar en nàixer. No parle del físic, sinó més bé del gènere. Em permetreu que faça una xicoteta reflexió: fallers i falle22

res hi ha de tota mida, pes i forma. Això no és cap impediment per a participar de les nostres festes. És molt important per a tots i totes donar un pas més i poder demostrar que les nostres festes sempre van al capdavant en tots els aspectes. Mostrar que, si ja hem trencat els estereotips del “faller mediterrani”, incloent-hi tot tipus de raça, credo i condició física, també podem, sense cap dubte, incloure i integrar a les persones que poc a poc es visibilitzen, encara que sempre han estat ací. Aquest és el poder dels estereotips: poder establir una sèrie d’idees preconcebudes sobre les persones sense saber res d’elles. Els estereotips no sempre tenen una interpretació negativa. Tanmateix, encasellar les persones pel seu origen, procedència, creences o aspecte físic continua sent incorrecte. Així, podem estereotipar els asiàtics com treballadors i somrients, i això ens farà pensar que tots haurien de ser d’aquesta manera. Moltes vegades no ho fem de manera conscient, però sí que podem sentir-nos malament quan som l’objecte dels estereotips. Per exemple, si diuen que els espanyols som poc treballadors, que sempre estem dormint i que quan ens despertem és per anar al bar, ens sentim ofesos perquè no s’ajusta en absolut a la nostra realitat. A més a més, hem d’interpretar que el estereotips sovint fan la funció d’aportar informació errònia o perniciosa i es basen en el nostre desconeixement sobre eixes persones. D’aquesta manera, completem el que no sabem per tal de donar una explicació a alguna cosa que desconeixem. Tot açò ho fem perquè el desconeixement ens produeix por. Òbviament, no és el mateix si ens referim a les persones que estan entre nosaltres i no es troben còmodes amb el seu gènere. Per a molta gent, no és més que una manera de cridar l›atenció, i no es diferencia en res del transvestisme. Altres, simplement no són capaços d›entendre la situació per la qual estan passant eixes persones i utilitzen els estereotips per tractar de comprendre allò que els envolta. Però res més lluny de la realitat. Aquestes persones (igual que qualsevol persona) només volen ser feliços i trobar-se a elles mateixes. En aquest cas, hem de repudiar els estereotips i emprar l’empatia i el respecte per a facilitar que aquestes persones puguen mostrar-se com realment són i no hagen de lluitar contra la nostra resistència al canvi. A més a més, estem en una època en la qual les Falles cada vegada es fan més universals, en la qual algunes comissions festeres dediquen el seu monument a causes socials i a visibilitzar malalties (com l’Alzheimer) o xacres socials com els maltractaments.

Com podem fer això? Obrint la nostra ment, evitant els estereotips. Podem començar amb allò més fàcil: no assenyalant el faller o fallera amb el vestit que penses que no li correspon. Ajudem-los a vestir-se, a arreglar-se. Gaudim de la seua companyia, en definitiva. En tres paraules: no faces diferència. El recolzament que més s’agraeix és la normalitat. Ara és la nostra oportunitat de fer que aquests integrants de les nostres festes se senten recolzats per nosaltres, animats a poder mostrar-se com realment són i fer entre tots unes festes encara més grans del que ja són.

Lleva’t les ulleres! No deixes que ni els prejudicis ni els estereotips distorsionen la realitat.

Gisela Gomar Conejero Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració Pública.

La política actual sí que m’inspira alguna cosa, mal humor Abans de tot, he de dir que quan m’oferiren fer aquest escrit vaig dir que sí de seguida perquè m’agrada escriure asseguda en alguna cafeteria amb algun tipus d’encant, mentre em bec una bona tassa de café ben calent i afloren les paraules sobre qualsevol tema. Però aquest escrit, m’ha costat molts dies i molts cafés. M´he adonat que la política ja no m’inspira res, la qual cosa és paradògica ja que sóc politòloga, però m’he cansat, m’he avorrit d’escoltar sempre la mateixa cançoneta. El que sí tenia clar era que no volia fer un escrit pedant ni amb molts tecnicismes, la meua idea d’aquest escrit era més bé convidar-los a reflexionar, robar-los una mica del seu temps per tal de que es paren a pensar sobre l’assumpte que ací ens concerneix, i crec que la millor manera per aconseguir-ho és amb un escrit proper. Aquest text tracta sobre els prejudicis polítics i al meu parer és important saber des d’on ens venen aquestes males formes, després de tot com bé diuen els professionals de la matèria, la infància de cadascú té repercussions molt importants en l’adultesa. Tanmateix, n’estic quasi segura que generalment des que som menuts a casa ens ensenyen a no jutjar, sinó a conèixer abans. Aleshores, en quin moment hem estat corromputs deixant-nos portar per la falsa moral i la iniquitat de la societat? Malauradament la vida es mira i es viu des d’una perspectiva de supervivència, és a dir, les persones per la mateixa por que tenim, decidim jutjar abans de que ens jutgen a nosaltres. No entenem el valor de la convivència, hem fet de la societat una selva, vivim al crit de “sálvese quien pueda” com si de la mateixa cadena alimentària es tractés. En síntesi, hem perdut de vista l’objectiu de la coexistència, que no és altre que la bona política creada pels mateixos éssers humans en el seu procés de socialització, i portada més enllà per Aristòtil. És a dir, si la finalitat d’aquesta disciplina és treballar en benefici de la societat i el progrés, no podem conviure com si encara no haguérem ni eixit de les cavernes. Encara vos diré més, ja no és que hàgem perdut de vista aquest objectiu sinó que estem canviant-lo per complet. M’atreviria a dir que la política d’avui dia ens està separant. Als mitjans de comunicació s’ha normalitzat escoltar com els propis polítics es jutgen i es tiren els “trastos” al cap, quan hui no hi ha ni tan sols un polític lliure de vergonya. Amb açò, com no anem a fer-ho nosaltres a les xarxes socials? Aquests ja no treballen pel 30

ciutadà, sinó per quedar millor que l’altre, però arribat aquest punt una cosa vos diré, tenim el que mereixem per haver entropessat tantes vegades en la mateixa pedra. En definitiva, la política ha resultat degradada a un nivell en que ningú sap l’origen o el vertader sentit de la creació d’aquesta. Actualment, tot ens mereix una opinió política. La societat s’ha polititzat tant que ara tot va relacionat amb ella, fins i tot la roba. No vos sembla absurd que perquè hui t’abellisca ficar-te una samarreta blava t’hagen de mirar d’una manera o si te la fiques roja o verda t’hagen de mirar d’una altra? Ja veus quin trellat, que perquè un dia et vinga de gust ficar-te una corbata o pel contrari -i dic pel contrari, perquè pel que es veu han de ser necessàriament conceptes antagònics, impossibles de veure en la mateixa persona- fer-te un tatuatge, et tinguen que mirar de maneres diferents. Què passa? Què no eres la mateixa persona? En efecte, aquest és un dels prejudicis més comuns que tendim a cometre, la força dels estereotips, jutjar per les característiques físiques o pel que té o deixa de tenir una persona. Mentre no ens adonem que fer aquests judicis de valor sols mostra la poca integritat que tenim. D’altra banda i continuant amb el que deia al començament, aquest escrit em va costar uns quants dies de reflexió per tal de saber què m’inspirava la política dels nostres dies. Doncs bé, en aquest punt em vaig adonar que la política, a la fi, sí m’inspira alguna cosa, mal humor. Dit d’una altra manera, que m’haja de sentar mal el desdejuni, en el que m’agrada a mi eixe moment del dia on estic sola, tranquil·la i en el meu món, encenga la televisió i haja d’acabar apagant-la perquè o bé, no “trau trellat res”, o bé, perd la poca esperança que em queda en la humanitat, em pareix una bogeria, i segur que no sóc l’única persona a qui li passa. Així com les guerres que s’hi formen als dinars de família, on tot va bé fins el moment en que el típic cunyat diu: - «Pues» alguna cosa hauran fet mal perquè tanta gent vote a Vox. Després d’escoltar aquestes paraules, se vos ha encés alguna cosa al vostre dins, no? El més probable és que algunes persones fins i tot no hagen continuat llegint aquest escrit. Segurament hauran tancat el llibre i l’hagen tirat de mala gana damunt del sofà, i és possible també que qui haja decidit continuar llegint, ho haurà fet amb la idea de poder ficar a caldo el text una vegada acabat. Aleshores, que ens passa quan decidim parlar de política? Ens aturem, el nostre humor canvia, l’ambient es tensa i malauradament aguditzem la mirada, però no l’oïda. És doncs, en aquest moment senyores i senyors, on comencem a prejutjar a la persona que tenim davant. Comencem a fixar-nos en la seua imatge i de sobte, ja no escoltem res, es com si se’ns taponen les orelles com quan un avió sobrevola els núvols. Llavors, no som capaços de contextualitzar res perquè ja 31

fa una estona que hem deixat d’escoltar, i sols veem la coleta llarga de Pablo Iglesias, el mal que li ha assegut la política a Sánchez, que Casado en barba tinga una similitud a Alberto Garzón o la tenda de souvenirs que podria muntar-se Rivera (tal volta, açò no siga fàcil passar-ho per alt). Tot seguit, sobtadament ens sorgeix una idea molesta que no ens podem llevar del cap, com quan el brunzit d’un mosquit et desperta apunt de dormir-te i se’t queda clavat al cap durant una estona, i ja no saps si és el mateix mosquit que ha tornat perquè encens la llum i no veus res, o és el teu propi subconscient que et fa repetir eixe soroll tan molest. La qual cosa, si ens parem a pensar des de fora, es tracta d’una paradoxa, perquè el que realment ens molesta és la idea preconcebuda que nosaltres mateixa estem creant al nostre cap. Paral·lelament a tot aquest rebombori de sensacions que experimentem en uns segons, i mentre l’altra persona està parlant, sols podem pensar en una cosa: “que calle ja, que vull parlar jo”. El que més desitgem és parlar nosaltres, perquè clar, nosaltres ho sabem tot, l’egocentrisme moral ens porta a que el nostre punt de vista siga el correcte, per suposat. En fi, com venien dient abans que el cunyat de torn obrira la veda. De debò? De veritat penseu que la política a dia de hui ens mereix tots els prejudicis que tenim respecte d’altres persones, i sobretot, respecte d’aquelles persones que més estimem? Mereix la pena convertir cada quedada en una guerra entre família, amics, pares o companys? És clar que no, la vida és massa curta com per a perdre-la d’aquesta manera. Si les persones fórem un poc menys egocèntriques, si ens paràrem a escoltar tot el que ens estan dient -no demane, per descomptat, que esteu d’acord amb allò que es diu, i molt menys que ho compartiu si no es així- el que pregue, per tal de tenir una ínfima base d’humanitat és que escolteu, tal volta d’aquesta manera es sorprendríeu en més d’una ocasió al veure que enteneu les raons que té l’altra persona per a defensar el que pensa. La política a dia de hui envolta la majoria de les controvèrsies diàries i aconsegueix condicionar tot el nostre dia. Així que quan aplegue el moment de parlar sobre aquest tema a la taula cal dir que no, que hui anem a gaudir com a bons valencians que som quan la nostra àvia ens fica el plat de putxero o de paella davant. Les discussions en família han de ser les de tota la vida, com a vore qui s’ha menjat totes les pilotes o qui t’ha fotut el millor tros de carn que tenies arraconat en la paella i te’l guardaves per al final. La veritat és que sempre he admirat València, tinc la sort de viure a una terra origen de sainets, sàtira i poesia, on regna l’art mires on mires. València bonica, de color i de calor, de gent alegre i tolerant, gent antidogmàtica i un poc rebel també. Gent de tradicions, no 32

obstant, tan arrelades al seu dins que “asoma” la fera amagada si de defensar-les es tracta, gent que quan un diumenge ix a “pendre el sol” i fa bò diu: “xé si fa dia de falles!”, que rep l’estiu amb els braços oberts. Gent que ix a pegar una volteta a vore si baixa el sopar o com es fa tan tradicionalment als pobles, gent que treu les cadires, la taula, la coberteria sencera i per poc no treu el sofà també per tal de sopar a la fresca. Gent que en ple mes de desembre se’n va a passejar o simplement a seure a la platja, perquè sí, perquè als valencians això ens cura l’ànima. Així que anem a continuar discutint per les coses que realment importen i defenent el que som, gent peculiar, gent que en “malixia” defèn que el putxero de la seua àvia és el millor del món, o com jo mateixa dic, que la seua hauria de tenir una “Estrella Michelin”. Per tant, per la sensació que recorde haver tingut allà pel café nombre indefinit respecte al tema i tal com ho veig, la política fa a les persones, però no ha de ser així, som les persones les que hem de fer la política, perquè després de tot és en nosaltres mateixa en qui més hem de tenir fe. En definitiva, sols em queda dir que després d’aquesta reflexió, que tal volta m’il·lumina més a mi que a vosaltres, cosa que espere que no passe i que servisca per a tothom, continuaré defensant per vocació d’una banda i per ser dona d’una altra, allò amb el que tinc fe, però ho faré d’una manera humil i sempre escoltant a qui tinc davant, perquè sols així podrem sostindre amb vertaders arguments tot amb el que creiem fermament. I per favor, el que sí que vos pregue és que no deixeu d’exercir el vostre dret, és molt important, i que tampoc es deixeu portar pel que diu el vostre amic, el que es diu a casa o el que diuen a la televisió. Sou capaços de pendre les vostres pròpies decisions, però sempre llegint, educant-se, interessant-se i informant-se bé abans.

Teresa LLĂ cer i Viel Professora de llengua castellana i ciĂ¨ncies socials.

“L’art no és un espill per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma.” Bertolt Brecht

El 22 de juliol de 1941, Anne Frank (1889-1980) aguaitava per la finestra del segon pis de Merwedeplein 37 a Àmsterdam, tal i com testimonia una filmació del moment -l’única que ens ha arribat de la jove-, d’aquelles en blanc i negre, silencioses i granulades, d’imatges ràpides i de moviments mecànics. La que seria autora d’un dels majors testimonis de la barbàrie de l’Holocaust a través del seu dietari i que a dia d’avui coneguem com El diari d’Anne Frank (1947), apareix com una observadora més de la boda d’uns veïns. Poc imaginava que, tan sols un any després, s’hauria d’amagar amb la seua família per tal de salvar la vida. L’animadversió contra els jueus i les mesures per tal exterminar-los dutes a terme pel Partit Nazi els va confinar en una casa que els va servir d’amagatall fins que van ser delatats i deportats al camp de concentració d’Auschwitz. Anne només tenia 15 anys i mai va veure publicat el seu diari però l’obra literària s’ha convertit en un dels estendards contra l’odi nascut dels prejudicis.

Els judicis sense fonament aconsegueixen calar el verí de l’animadversió Com que el següent text pretén fer un ràpid cop d’ull al que suposa la batalla diària de l’art, concretament de la literatura, per tal de lluitar contra aquests recels aparentment tan innocus, s’ha decidit fer-ho des de la perspectiva d’un dels majors genocidis de la història com és l’Holocaust. El recel inicial injectat pels membres del Partit Nazi va arribar a ser tan rutinari que va facilitar les majors atrocitats fins desembocar en l’extermini de 6.000.000 vides humanes. Alguns pensaran, “Altra vegada l’Holocaust!”, “Quina ‘cansera’ amb la guerra” o “Què pesats amb remenar les cendres del passat” però la veritat és que la importància de revisar la història és evitar que els grans desastres tornen a fer acte d’aparició. Al cap i a la fi, a penes estem parlant del segle passat i les llavors que donen malsons d’aquestes dimensions com a fruit són realment menudes i aparentment insignificants, petits detalls de la vida diària com els prejudicis. Ja en el s. XIX va deixar escrit l’humanista Willian Hazlitt que el prejudici “és el fill de la ignorància”, raó per la qual no és de bades tornar a donar una ullada als episodis més negres d’una història malauradament recent. La literatura, en totes les seues vessants líriques i teatrals, ha procurat -i procura- actuar com un finestral que amplia la perspectiva del lector per tal de dissoldre els odis sense fonament i que ajuda 36

a qüestionar la realitat perquè potser no hi ha res més perillós que la normalització del prejudici per part d’una comunitat. Així ho va ratificar l’escritor Bertolt Brecht (1898-1956), que va viure el desastre en les seues pròpies carns, en una oració lapidària: “L’art no és un espill per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma.” Qualsevol podria pensar que un recel d’aquesta mena no té gaire importància o que és intrínsec a la naturalesa humana, fruit del naixement i l’educació en un temps i un espai determinats, i que no hi ha mal mentre no traspasse el pensament. No obstant això, si hi ha quelcom realment perillós a la quotidianitat dels judicis sense fonament és, tal i com va ocòrrer amb l’ascens al poder del Partit Nazi en 1933, aconseguir calar el verí de l’animadversió -sobre la raça, el sexe, la religió, el pensament polític, l’orientació sexual, etc.- com una agulla hipodèrmica, d’aquestes que no notem quan penetren a la pell, per tal que la societat, si bé no execute els crims amb les seues pròpies mans, simplement no faça res davant un delicte d’odi. Elie Wiesel (1928-2016), escriptor supervivent dels camps de concentració nazis, ja va sentenciar per escrit que “el contrari de l’amor no és l’odi, és la indiferència” i també va avisar de que “cal advertir a la gent que aquestes coses poden passar, que el mal se pot desencadenar. L’odi racial, la violència i les idolatries encara proliferen.” És per açò que la literatura es va haver d’alçar com el martell del que parla Brecht, contra un monstre cada cop més terrible com era el nazisme i que ja deixava caure la seua ombra sobre la població amb la forma de l’Holocaust. Imre Kertész (1929-2016), escriptor hongarès deportat al camp de concentració d’Auschwitz on va haver de dir que era un treballador de 16 años per tal de salvar la vida, va escriure Liquidació (2003) on assenyalava precisament que els escriptors “es sumen a vegades en la desesperació més profunda ‘per dominar-la després i seguir endavant’.” No foren pocs els que se dugueren les mans al cap en veure com el fantasma de la barbàrie avançava de forma decidida pels carrers i que podia desembocar en el desastre davant la immobilitat de la societat, ja impregnada pels prejudicis i la normalització dels actes racistes i els delictes d’oci. Martin Niemöller (1892-1984), un pastor luterà alemany, lliurà una de les majors denúncies a aquells individus que, per pura apatia política i covardia, no alçaren la veu en veure com el nazisme eliminava progressivament sectors de la societat sense que ningú fera res per tal d’impedir-ho:

“Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig alçar la veu. Jo no era pas comunista, Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig alçar la veu. Jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig alçar la veu. Jo no era pas sindicalista, Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar, Jo no n’era, de jueu, Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que alce la veu.” Simon Wiesenthal (1908-2005), investigador jueu que va patir l’empresonament al camp de concentració de Mauthausen-Gusen, va assenyalar la perillositat dels prejudicis que deixen immòbil a la població amb la lapidària advertència: “Per tal que el mal prospere, només requereix que els homes bons no facen res”. Així com ens resta a dia d’avui el famós diari d’Anne Frank per tal de conéixer com l’horror arraulia als perseguits fins obligar-los a amagar-se, Primo Levi (1919-1987), químic i escriptor que va sobreviure a l’Holocaust i que va deixar testimoni del seu pas pels camps de concentració en Si això és un home (1947), va afirmar rotundament que “aquells que neguen Auschwitz estarien disposats a tornar a fer-ho.” Negar l’horror és l’escenari ideal perquè els recels quotidians, aparentment inofensius, prosperen en mals de grans dimensions i resulta tan perillós com deixar-se endur pel pensament que no serveix per a res mirar el passat. I tot açò que sembla tan llunyà i tan manit, que ens fa mandra tornar a revisar, ha deixat un rastre que conviu amb nosaltres a dia d’avui. Malgrat que els lletraferits són i foren, com hem vist, senyera de la defensa dels drets humans i denúncia del mal desencadenat pels prejudicis, també s’han de veure lidiant actualment amb expressions del nostre dia a dia que, si bé arrelades fa dècades (i segles!) perviuen. Siga com siga, la literatura ha hagut de lluitar contra les mateixes paraules que li serveixen d’arma sent molts els mots pejoratius que han emprat certs adjectius dedicats a altres races o creences: les temudes llistes “negres”, la quotidiana expressió 38

d’enganyar com a un “xino”, la recurrent referida a fer “l’indi”, el quotidià “no hi ha més moros que matar”, anar fet un “gitano” o el que no fa tant ens advertien els nostres grans com que escopir era de “jueus”. És ara quan ens interessa donar una ullada a tots els escrits, especialment els testimonials, i decidir per nosaltres mateixos si prohibir l’ús del transport públic a Alemanya a 1941 a un home -per ser jueu- davant l’aquiescència de la ciutadania, queda tan lluny d’un atac en el autobús de Madrid de l’any 2019 a colps a una dona -per ser llatina- i aturar-nos a pensar si hi ha cap agulla hipodèrmica que va paralitzar a la resta dels passatgers per tal de no dir res sobre l’episodi de violència.

La finestra per la qual aguaitava Anne Frank a la filmació no és pas la mateixa finestra de la cambra de Bertolt Brecht, des de la qual mirava transcórrer els esdeveniments mentre escrivia les seues peces teatrals, ni la de Elie Wiesel o Imre Kertész; tampoc era la finestra de l’església de Martin Niemöller, ni la de Simon Wiesenthal, ni la del barracó d’Auschwitz en què van confinar a Primo Levi i des de la qual contemplava la destrucció fraticida dels homes. Malgrat tot, els testimonis escrits de tots i cadascun d’ells sí són finestres que donen al mateix exterior per tal que ens puguem topetar amb la realitat que suposa el perill de deixar-nos endur pels prejudicis. Finestres literàries, al cap i a la fi que, com deia Brecht, continuen sent un martell per a donar forma a la realitat.

Carlo Farucci Responsable de màrqueting digital en l’ONG Educo (Barcelona).

Som persones com qualsevol

L’homofòbia no és la por als homosexuals, sinó l’odi. I moltes vegades es tracta d’homofòbia interioritzada, homofòbia interna. L’odi, cap allò diferent. A mi aquest fet em produeix por, així que podria dir que tinc fòbia a l’homofòbia. Estic segur que a Espanya existeix també la fòbia cap a l’homofòbia, però d’una forma diferent: hi ha por a admetre que existeix. I l’homofòbia sí existeix a Espanya. Dades d’homofòbia al món. Segurament més d’una vegada haureu sentit: “Escolta, però que a Espanya els gais estan molt ben vists”, no? O millor encara, a vegades inclús sentim que ser homosexual es veu com alguna cosa positiva perquè “està a la moda”, diuen. Al·lucinant. Igual per això tants famosos i famoses estan publicant-ho, qui sap. Al final, es tracta d’homofòbia interioritzada.

És veritat que a Espanya estem millor que en altres països on es condemna l’homosexualitat amb penes de presó o inclús la mort, i com veeu no és en pocs països. Per exemple, a Rússia, on es parla de centres de concentració on “exterminen homosexuals”.

Això sí, aquest fet no vol dir que ací estiga tot bé. L’homofòbia està en molts llocs, i inclús està dintre de nosaltres mateixa, encara que ho sapiguem. És l’anomenat homofòbia interioritzada. I als extrems, allò cert, és que les xifres d’agressions homòfobes no són molt encoratjadores. Dades gràfiques d’homofòbia en Espanya. De fet, l’Observatori Madrileny contra la LGTBfòbia va resgistrar quasi 365 incidents d’odi al 2018, únicament en la Comunitat de Madrid, 24 més que el darrer any, i a més la major part no van ser finalment denunciats. Aquest fet és habitual, allò de denunciar-ho, i és un problema que prové de la por, la por a molts factors. Gràfic de l’Observatori Madrileny contra la LGTBfòbia sobre les principals víctimes de les agressions:

Les xifres són preocupants, sobre tot quan no paren de créixer any darrer any. No cregueu? I quan als medis apareixen constantment notícies d’aquest tipus:

Exemples i símptomes d’homofòbia. Em fa gràcia quan es pensen que ara ho tenim tot molt fácil. O millor dit sent ràbia. I és que encara hi ha molta feina per fer quan se’ns insulta i se’ns agredeix pel carrer per demostrar afecte cap a altra persona. S’hi suma a col·lectius que demanen la retirada d’anuncis en els quals apareixen parelles homosexuals (el pitjor és que ho aconsegueixen), a la censura del bes homosexual en mitjans, o als llibres en els quals es parla sobre com sanar aquesta suposada malaltia. El més greu és que molts són best-seller. Per totes aquestes coses m’indigna quan escolte coses com que no hauria de celebrar-se el Dia de l’Orgull LGTB amb el pretext que no hi ha Dia de l’Orgull Hetero. És necessari? Des de quan existeixen manifestacions en contra dels vostres noces o escriuen llibres sobre com sanar-vos? Crec que no. A més els canals de televisió, únicament trauen la part més “festiva” de l’Orgull LGTB, que a mi em pareix perfecta, però és un dia de reivindicació i lluita per la igualtat. Una igualtat que encara no tenim, i per això cal eixir al carrer. Una reivindicació d’igualtat per part de les parelles homosexuals amb fills o filles, de pares amb fills o filles homosexuals i transexuals, i molt més, per a demostrar que som persones com qualsevol i de fer visible que l’amor no té per què ser castigat amb odi. Homofòbia a les aules: Molta part de culpa d’açò prové de l’educació. És cert que ara la cosa està millor que abans, i ja no s’educa a les escoles en contra de l’homosexualiat (encara que sé que hi ha casos que sí). Però, molts pares i mares, professors i professores no col·laboren amb la causa i inclús aconsegueixen allò oposat. Potser que no ho facen de manera conscient, sinó que és una cosa tan interioritzada que no se n’adonen. Moltes vegades el que ocorre és que s’opta per l’educació en l’omissió, en no veure allò dolent però tampoc fer-ho visible. Educar els xiquets o xiquetes com si no existira aquesta tendència fins que ja són majors.

També hi ha pares i mares que riuen les gracietes més o menys homòfobes dels seus fills o filles, perquè en un principi “són sense maldat”. Però açò, a la llarga, acaba fent que no es veja com alguna cosa natural. I finalment, acaba amb el sofriment de xiquets o xiquetes que sofreixen assetjament homòfob a les escoles. I és que l’homofòbia interioritzada acaba ocorrent aquest fet. Jo he patit assetjament d’aquest tipus des de que sóc xicotet. El fet de colpejar l’amic de les xiques quan tant sols eres un xiquet, allò de “no vages amb ell que és mariquita” o inclús no voler canviar-se de camiseta perquè estic jo al vestuari. Perquè clar, tothom té la ment que els gais som promiscus. Per sort, mai ha anat més enllà, com en els casos que hem comentant al principi, i pareix que damunt haja d’estar agraït. Però, malgrat això, és molt dur passar per eixos moments quan eres un xiquet, un xiquet que no entén bé que és allò que li està ocorrent i en molts casos acaba en desenvolupar eixa homofòbia interna. Però, en definitiva, espere que us haja quedat clar que l’homofòbia a Espanya sí que existeix, que cada dia es donen més casos i que molts de nosaltres ho tenim interioritzat (allò que s’anomena homofòbia interioritzada), encara que no ens n’adonem. Perquè sols acceptant aquest fet conseguirem combatre-la i vèncer-la.

Emili Gascó. Professor de valencià.

Estimar, parlar, defensar, protegir, estudiar i comprometre’ns amb la nostra llengua no tanca cap porta Obrir la ment és un concepte tan suggeridor que ens proporciona elements per a elucubrar amb una infinitat de referents que facen al·lusió a una idea tan complexa, com és, la possibilitat d’utilitzar la ment per a descobrir els universos que envolten la persona. Obrir la ment equival a obrir una finestra a l’infinit partint de la realitat de cadascú. Viatjar cap a la creativitat. Endinsar-nos en hipòtesis que es puguen desenvolupar i demostrar. Investigar racons de la ment i l’univers que encara amaguen els seus secrets. Obrint la ment establim una eina de comunicació amb la societat i tot l’univers que ens envolta. Suposa caminar en direccions positives per poder resoldre el futur incert d’un món en constant evolució. Obrir la ment es converteix en el lema que ens ha de portar a conservar el nostre planeta per a poder oferir un planeta habitable a les generacions futures. Generacions que puguen gaudir d’una societat més lliure, tolerant, amable i compromesa amb les seues cultures i diversitats. Després d’aquesta generalització sobre el concepte, voldria continuar obrint la ment en un aspecte concret: Obrir la ment a les llengües. Des d’aquesta vessant el compromís ha de ser valent i agosarat. La nostra constitució com a humans, ens ha permés desenvolupar una eina comunicativa extraordinària, fabulosa: la possibilitat de comunicar-nos amb tota una immensa varietat de llengües. El procés ens ha portat a desenvolupar llengües i sistemes d’escriptura. Una riquesa que els sapiens hem desenvolupat al llarg de la nostra existència. Aplegats al segle XXI, és fonamental preservar aquest llegat que l’evolució ens ha donat. Un llegat convertit en patrimoni cultural dels grup socials que conformen hui en dia les societats avançades. Centrant-nos ara i ací al nostre País, hem de fer valdre sempre un principi basat en obrir la ment a les llengües, però partint de la nostra pròpia llengua: el valencià. Ens anomenem valencians i, seguint

els discurs del gentilici valencians, queda clar que ens correspon una llengua que sens dubte és el valencià. Estimar, parlar, defensar, protegir, estudiar i comprometre’ns amb la nostra llengua no tanca cap porta per a què la nostra ment estiga permanentment oberta a la resta de les llengües. Les llengües no són una arma de conflicte, ben al contrari, les llengües són l’element bàsic que ens permet major comunicació amb el contacte d’altres societats i cultures. Cal considerar la nostra llengua com un patrimoni únic d’un valor incalculable. El valencià és la llengua que ens confereix un signe d’identitat personal, de pertinença a un grup, de ser creadors d’una cultura pròpia i diferenciada capaç d’aportar a la resta del món noves maneres d’entendre la vida, de comprendre el món, d’estimar la cultura i l’art, de veure com la ment eixampla i diversifica les seues aportacions a la humanitat. Som el que som perquè se’ns ha trasmés tota una identitat a partir de signes, paraules i fets culturals.

Doncs bé, si això és així, per què s’abandona o es combat la senya d’identitat més clara i potent que té un poble? Per què dins de la nostra societat hi ha gent incapaç d’obrir la ment a concebre un món més divers compatible amb la resta del món?. Una llengua és sempre un mitjà d’expressió, una eina de pensament, un material per a la pròpia formació i enriquiment personal i col·lectiu. Mai s’ha de mirar com un element polític de confrontació. Com més llengües coneixem més possibilitats tindrem per obrir la ment al món i a la vida, però, és clar que s’ha de començar per la pròpia llengua, la que tenim entre nosaltres, la que conviu amb nosaltres, la que ha forjat els nostres bens culturals, la que ha bastit la nostra història. El bon coneixement de la nostra llengua, ens portarà

a facilitar l’adquisició de unes altres llengües, sempre amb la idea de compartir, de ser solidaris, d’apropar-nos amb la ment oberta a entendre altres societats. Les dues llengües més pròximes a nosaltres el valencià i el castellà ha de ser motiu de convivència i respecte, recolzant sempre amb més mitjans la que, sens dubte, necessita més suport, que és el valencià. L’ésser humà és capaç d’aprendre moltes llengües. Quan més llengües aprenga millor. El plurilingüisme està considerat en l’actualitat la base dels aprenentatges però, tots els estudis realitzats en aquest camp tenen clar que el plurilingüisme parteix de l’aprenentatge de la llengua que és pròpia en cada zona. En el cas del País Valencià, i sobretot en les comarques de parla valenciana, la llengua amb la qual les xiquetes i xiquets han de començar a caminar és, el valencià. Els programes lingüístics dels centres educatius s’han de dissenyar amb aquesta premissa per davant.

Poc a poc hem de caminar per recuperar, enfortir i potenciar l’ús social de la nostra llengua, en cas contrari, sempre hi haurà alguna llengua dominant que s’imposarà relegant-la a un segon terme, com a llengua casolana sense el prestigi que mereix aquest patrimoni cultural de totes i tots els valencians. El cas particular de les falles és una bona mostra per a obrir la ment a les llengües, per oferir al món, des d’una perspectiva cultural i festiva, una bona mostra d’allò que estem pregonant des d’ací. Les falles nascudes amb eixe sentit crític, satíric, caricaturesc, irònic, burlesc i sarcàstic aporten a la societat eixe punt de transformació social. És precisament de la crítica d’on sorgeix la reflexió i aques-

ta, plasmada en monuments fabulosos, aporta el llenguatge de la imatge i les paraules que complementen tot el seu significat. Les falles són una peculiar manera d’obrir la ment de la societat i, conseqüentment, d’obrir la ment a les llengües, propiciant uns textos que, any rere any, van aportant el seu granet d’arena i consolidat una de les facetes culturals que millor defineixen el nostre poble. Obrir la ment a les llengües és la nostra aportació al món de l’art i la cultura en particular i a la societat en general. Una llengua és el vehicle de comunicació més important d’una societat, moltes llengües aportaran sempre llaços de connexió, cultura, saviesa i comunicació amb la resta del món. L’obertura de les ments propicia un millor coneixement de tot allò que ens envolta; l’obertura de les ments a les llengües desenvolupa una consciència solidària que ens ajudarà a conviure millor en un mon en pau i llibertat. Sempre sense oblidar aquella frase del nostre poeta cantant Raimon: “Qui perd els orígens, perd la identitat”.

Laura Benetรณ Gandia Grau en Comunicaciรณ Audiovisual, UMH Mรกster en Animaciรณ i Modelat 3D, Lightbox Academy

2019 55 dones assassinades, 43 orfes i més de 80.000 denúncies. Quantes més?

El cos femení és el blanc de tantes coses... Blanc de crítiques, d’insults, de desig, d’exigències, d’odi, de censures, d’humiliacions, de mirades, de judicis, d’assetjaments, de menyspreus, de vergonyes, de complexos, d’agressions... Som un blanc pel simple fet de ser dones. Estem marcades, unides i no tenim por.

Ramats. Et criden pel carrer, et persegueixen, tâ&#x20AC;&#x2122;acorralen, tâ&#x20AC;&#x2122;ataquen, et violen, et maten.

Fredes. PĂ lÂˇlides, fredes i congelades... mortes. Pot ser que mutilades, esquarterades i sens dubte, violades. Trossejades en un congelador, o en un contenidor. Tirades, usades, maltractades, abandonades. Soles? Mai. 57

La pressió. Sents aquesta mà? Alces al vol i t’agarra, t’arrossega, et trepitja, estreny. I continua estrenyent. Pararà?

No és novetat que a les dones ens diguen que tenim el dimoni dins. Això es remunta fins a “l’origen” dels temps, amb Lilith, una dona creada de la mateixa forma que Adán en el Edén. Adán va intentar sotmetre-la, i ella, sent conscient que eren iguals, va decidir abandonar el Edén. Adán, en veure’s soles, li va demanar a Déu una dona, Eva, creada d’una de les seues costelles, no com una igual, per a sotmetre-la. Lilith des del seu abandó del Edén va ser considerada un dimoni, el ser més tenebrós i temible. I per què? Per no sotmetre’s als desitjos d’un home. La història de Lilith només té un breu esment en la bíblia cristiana, no vaja a ser que algú pense que des del principi homes i dones són iguals.

Sandra Capsir i MarĂa Viu

Cada pàgina d’aquest llibre pretén despertar la curiositat per continuar indagant la vida i l’obra de dones que ens han deixat un llegat excepcional digne de ser recuperat. Dones valencianes que han fet història és un projecte que naix de la necessitat de reivindicar l’existència de referents femenins de proximitat en el marc de l’actual lluita feminista global. El llibre recull apunts biogràfics, breus i senzills, de dones de diferents èpoques i perfils que, des del nostre punt de vista i, per diferents raons que s’expliquen al llibre, han fet història. Es tracta de dones que han fet alguna aportació rellevant a la societat tot i les dificultats amb què ens trobem sovint les dones pel simple fet de ser-ho. Un llibre necessari Fa uns anys que el treball de la investigadora valenciana, Ana López Navajas (Coordinadora del proyecto TRACE PET2008_0293 Las mujeres en los contenidos de la ESO), posava negre sobre blanc la invisibilització de les dones en els llibres de text en clau espanyola, en un estudi exhaustiu que va fer saltar totes les alarmes a l’àmbit de l’ensenyament. Els canvis que caldria haver esperat fruit d’aquell estudi, però, encara no s’han fet notar en els currículums educatius. En aquest sentit, el nostre llibre –i també d’altres que s’han publicat- és absolutament necessari, ja que ens permeten fer una primera aproximació a dones que han deixat un llegat excepcional que mereix ser recuperat. L’obra és, a més, una invitació a seguir indagant en la vida de cadascuna de les dones que hi apareixen però també pretén convidar el lector o lectora a descobrir-ne d’altres del seu propi entorn. Perquè dones valencianes que han fet història en tenim, i moltes!

Cada dona és un espill on xiques i xics poden mirar-se

Científiques, inventores, esportistes, músiques, pintores... Al llarg de la nostra història, moltes dones que han nascut o viscut en algun punt del territori valencià han deixat una empremta inesborrable gràcies al seu talent, esforç i tenacitat.

Trencar tots els sostres de vidre Sens dubte, un dels reptes més complicats d’aquest projecte ha sigut triar de les dones que hi havien d’aparéixer i donar-li un sentit a l’obra. El nostre objectiu és, sobretot, oferir un ventall de referents femenins de diferents àmbits fent prevaldre aquells en els quals les dones ho hem tingut més difícil. Per això, juntament amb noms de moltíssima visibilitat i trajectòries consolidades com Isabel-Clara Simó, Sol Picó, Matilde Salvador o Isabel de Villena, hem decidit donar veu a altres dones menys conegudes però que han trencat sostres de vidre i que gràcies a la seua perseverança i fortalesa han obert la porta perquè moltes altres puguen seguir les seues passes. Pretenem que cada dona de la qual parlem siga un espill on puguen mirar-se tant les xiques com els xics. Perquè aquest no és un llibre de dones, és un llibre per a elles i per a ells. La tria, en aquest sentit, havia de contribuir a trencar estereotips i que els i les joves pogueren descobrir personatges com Anna Montañana, la primera valenciana en jugar a l’NBA; Patrícia Campos, l’única dona capaç de pilotar un reactor de huit places i la primera entrenadora europea d’un equip de futbol professional; o Mónica Nuñez, la DJ valenciana més internacional. Després de la bona acollida de l’obra pensem que aquesta és una de les bondats de Dones valencianes que han fet història. Dones de tots els temps i de tota la geografia valenciana Tot i que la diversitat d’àmbits ha sigut un dels criteris fonamentals a l’hora de fer la tria, també hem intentat buscar un equilibri cronològic, incloent dones de diferents èpoques, i geogràfic, amb representació de tot el territori valencià. Per això, el llibre comença amb Viria Acte, una empresària de l’època romana valenciana que va destacar en el negoci del marbre a València, i acaba amb dones d’ara. En el recorregut històric trobarem Matilde Pérez Mollà, la primera alcaldessa de tot l’estat; Eli Garci-Lara Català, una gran inventora que va patentar una màquina que llavava, assecava i planxava la roba; Amparo Iturbi, la pianista precoç; o les primeres universitàries, Manuela Solís i Concepció Aleixandre, entre moltes altres dones excepcionals. Un espai per a les falles En el recull de dones que han fet història hem volgut incloure dues dones molt vinculades al món faller on, encara hui, hi ha uns rols molt marcats pel gènere i que pretenem contribuir a trencar. D’una banda, destaquem la pirotècnica Reyes Martí. Procedent d’una família de llarga tradició coetera, Reyes ha aconseguit consolidar-se 65

no sols com una dissenyadora d’espectacles pirotècnics sinó que ha disparat en llocs molt emblemàtics; i de l’altra, Inma Ibáñez, dissenyadora de monuments fallers. Inma no ho va tenir gens fàcil per a aconseguir una llicència de taller pròpia i s’ha trobat amb moltes dificultats pel fet de ser dona. Hui, però, té una llarga carrera i és una de les poques dones que ha aconseguit el Ninot d’Or. Dones com elles són font d’inspiració per a moltes altres i d’ací la seua rellevància social. Dones il·lustrades Cal destacar en l’obra les il·lustracions que posen cara i ulls a les dones del llibre i que han estat elaborades a càrrec de quatre il·lustradores valencianes: Naranjalidad, Eli M. Rufat, Raquel Carrero i Tres Voltes Rebel. Elles han fet un treball deliciós, acurat i amb una forta personalitat que afegeix un valor magnífic al llibre. Una proposta en la qual us convidem a fer una ullada a la història en clau femenina i a seguir foradant sostres de vidre.

Alicia Llombart Vidal Titulada en Medicina per la Universitat de València, especialista en Pediatria i Àrees específiques (Hospital General Universitari d’Alacant). Mare primerenca des de fa huit mesos.

És important transmetre-li afecte, amor, confiança, seguretat i respecte Si algú de vosaltres preguntara als vostres pares a quina edat féreu els primers passos o quan vàreu començar a parlar, estic segura que tots obtindríeu una resposta més o menys concreta. Inclús, alguns s’endinsarien en contar quan vos eixiren les primeres dents o les cares que feieu quan començaren a incorporar-vos els primers aliments. Relats que, sens dubte, donarien pas a la nostàlgia. Els primers anys de vida són records inoblidables per als qui ho vivim des de fóra, però també són moments especials per a qui els viu en primera persona. La ment, o millor dit en aquest cas, el sistema nerviós es generarà a velocitat de la llum durant aquests primers anys, ja que hem d’aprendre-ho tot des de l’inici. És el que es coneix com a desenvolupament psicomotor. Des del naixement, el nounat és capaç de realitzar certes accions que, més enllà d’obnubilar-nos, són reflexos arcaics que ajudaran a mantenir la seua supervivència. D’ells, els més característics són la succió i la prensió palmar. El somriure pot estar present també des de les primeres hores de vida, un somriure no intencionat que es donarà en situacions de benestar; en canvi, el somriure social o mimètic no apareixerà fins al mes o mes i mig de vida aproximadament. En qualsevol cas, aquest acte es pot considerar com un dels més entranyables de tots els que anirà adquirint al llarg de la seua etapa inicial. A poc a poc, el bell dorment que tenim entre braços, es tornarà més despert, expressiu i actiu. El sosté cefàlic s’anirà perfeccionant en els pròxims mesos, i aniran apareixent moviments voluntaris, això sí, poc coordinats inicialment, amb especial interès per les seues mans, que seran el primer que assaborirà per ell mateix. Cap als quatre mesos, obtindrà la capacitat d’anar agafant alguns objectes que, per descomptat, també acabaran a la boca. I és que hem de saber que en aquest moment ens trobem a la fase oral del seu desenvolupament, i això significa que és un dels principals mecanismes d’aprenentatge durant aquest període. Per tant, cal permetre que exploren d’aquesta forma, però sempre garantint la seua seguretat. Sobre el sisè mes de vida arribarà la sedestació, que junt amb la maduració del sistema digestiu permetrà iniciar adequadament l’alimentació complementària, i amb ella apareixeran les primeres 72

experiències gustatives, que deuran ser variades i sobretot sanes. Durant els mesos següents tractarà de perfeccionar els ítems anteriors, i sobre el novè mes adquirirà l’habilitat per desplaçar-se. No em referisc únicament a gatejar, ja que existeixen diverses variants com la reptació, el desplaçament rodant sobre si mateix o fent “culades”, totes elles vàlides. Açò serà el pretext d’allò que acabarà sent la tan esperada marxa, que es deurà realitzar sense ajuda abans del divuitè mes de vida. Tot i això, cal saber que de vegades no apareix un desplaçament previ a la marxa i que en aquest cas, es considera una condició totalment normal. Pel que fa al llenguatge, podem dir que el plor serà la seua primera forma de comunicació, encara que prompte apareixeran les primeres vocals que transmetran, generalment, sensacions de benestar; cap al sext mes es produirà un balboteig que escoltarem com “mamamamama”, “papapapa” o “dadadada” sense cap significat algun, ja que no serà fins a l’any de vida aproximadament quan apareguen les primeres paraules amb sentit. I ja, d’aquest moment en endavant el llenguatge anirà adquirint més vocables i s’anirà perfeccionant fins a adquirir un llenguatge madur i coherent. L’oïda és un dels òrgans que millor desenvolupats tenim al naixement, com es pot comprovar amb el reconeixement de la veu materna que causa tranquil·litat als nadons ja en les primeres hores de vida. No ocorre el mateix amb la vista, que inicialment té un grau d’agudesa visual molt primitiu, però que adquirirà una maduresa notòria durant els cuatre primers mesos, a partir dels quals podem dir que poden veure-ho pràcticament tot. Per altra banda, durant aquests primers anys també s’anirà formant la personalitat del nostre fill, que no devem confondre amb el seu temperament, el qual és innat a cadascú de nosaltres. Per això serà important durant aquest temps transmetre-li afecte, amor, confiança, seguretat, respecte, en definitiva, aquells valors que pretenem que formen part de la seua futura personalitat. No cal oblidar, que perquè tot açò siga possible i es duga a terme de la millor manera possible, és imprescindible que hi hagi un bon encontre emocional entre pares i fills. Per tant, hem d’intentar passar el major temps possible amb ells, i sempre que puguem que aquest temps que li dediquem siga de qualitat. Resumint, com a pediatra podria dir que els primers anys de vida són crítics en el desenvolupament dels nostres fills, ja que transcorren un munt d’esdeveniments vitals en molt poc de temps, i hem de ser conscients d’açò per tal d’intentar donar el màxim de nosaltres durant aquesta etapa perquè la nostra dedicació tindrà certa repercussió en el seu creixement. Com a mare, puc dir que el que puga dir com a professional es queda curt, i que es tracta d’un període fugaç, pel que devem disfrutar al màxim cada moment que passem amb els nostres fills, ja que és únic i irrepetible.

Hola, sóc María, tinc 9 anys i visc en el poble veí, Castelló. Fa un poc de temps i vaig descobrir que estem en una cris climàtica. Cada vegada l’aire té més fum contaminat, les aigües ja no estan tan netes i el planeta està posant-se c que és greument malalt i molt ràpid. Jo cre ho sàpiguen molt important que les xiquetes i xiquets arà al nosperquè d’ací uns quants anys la terra est r-la. tre càrrec i hem de decidir com tracta

parar aquesVaig fer un grup ecologista per intentar EBROTA, un ta situació. És així com va nàixer CAST BROTES, que grup del programa educatiu RAÍCES Y món fundats consisteix en xicotets grups per tot el acció per miper xiquetes i xiquets que facen alguna mals i de les llorar el medi ambient, la vida dels ani persones.

part podem Si totes les persones posem de la nostra aconseguir una gran evolució. T’animes?

María Caldés Capsir

CASTEBROTA.

Accions per cuidar el medi ambient.

“fer el bé al nostre planeta et fa sentir molt especial” En nombroses ocasions els més menuts aporten el sentit comú que falta al món dels adults. Tenen la capacitat d’ensenyar-nos grans lliçons i a pesar de la seua curta edat, poden protagonitzar iniciatives realment importants, d’eixes que transformen el seu voltant. María Caldés és una xiqueta de tan sols nou anys que viu a la localitat de Villanueva de Castellón i s’ha convertit en un exemple a seguir. En conèixer-la t’adones de la seua maduresa, puix té un gran sentit de la responsabilitat i un ferm compromís per cuidar el planeta. No obstant, les seues conviccions les du a terme i això és el verdaderament important. En maig de l’any passat, María va investigar una miqueta sobre la Dra. Jane Goodall per a parlar d’ella davant els seus companys de classe. Durant la seua recerca va conèixer el projecte educatiu Arrels i Brots (Raíces y Brotes) que ha posat en marxa la fundació de Goodall. Aquest programa convida els més menuts a crear un grup de persones que faran distintes accions ecologistes pel seu voltant i com diu María, així va trobar “una oportunitat per ajudar el nostre medi ambient i ecosistema.” D’aquesta manera ella, amb el recolzament dels seus pares, va fundar el grup CASTEBROTA, un equip que ja treballa fent intervencions a la natura pel terme de Castelló. La seua iniciativa va tenir una gran acollida i de fet, l’escola i la seua professora s’han involucrat perquè progressivament les activitats ecologistes agafen més força. Així la preocupació per la contaminació i el problema de l’emergència climàtica es transformen en una verdadera conscienciació de totes les xiquetes i xiquets així com adults que participen d’aquest tipus d’activitats. Des de l’estiu passat, CASTEBROTA ja ha organitzat dues recollides de fem i de residus pels entorns naturals de la població, pretenen acabar amb el que en Arrels i Brots anomenen “basuraleza”. Tant per la vora del riu com per la muntanya es poden recollir nombrosos envasos de plàstic, material que com sabem si no es recicla correctament necessita milers d’anys per descomposar-se. Per això a la casa de María no utilitzen botelles de plàstic, ja que beuen de l’aigua de l’aixeta que han filtrat prèviament. A més, cada dia intenta anar a l’escola passejant, porta una 76

ampolla reutilitzable i guarda l’esmorzar a un portaentrepans. En vistes a la festes de Nadal, també han dut a terme una campanya de recollida de telèfons mòbils en desús, ja que les seues bateries així com altres dispositius electrònics contenen coltan. Es tracta d’un mineral aconseguit a la República del Congo principalment. La seua extracció està afectant greument al medi ambient, tant per la desforestació dels boscos com per l’aniquilació de la fauna. Però també pateixen totes aquelles persones que treballen a les mines de coltan, ja que ho fan en condicions infrahumanes. A més, amb aquesta campanya cada trenta telèfons mòbils aconseguits s’apadrinava un ximpanzé a l’Àfrica. Quina millor opció hi ha per als mòbils que ja no utilitzem? María anima totes les xiquetes i xiquets dels pobles i ciutats valencianes a que formen els seus particulars equips i s’inscriguen al programa Arrels i Brots. Per a ella, involucrar-se en aquesta missió és fonamental perquè “és per al bé del món, és molt divertit, consciència a la gent i et fa sentir molt especial fent el bé al nostre planeta.” A més, és moment que els menuts de casa també passen a l’acció, puix són el futur i ja estan preocupats de quin serà l’estat de la Terra en els anys vinents.

Israel Aguilar Parrilla Estudiant del Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública. Activista de Fridays for Future (València).

No tenim dos planetes, no tenim una via d’escapatòria

El col·lapse és una realitat i no estem fent res per evitar-ho. Els mitjans de comunicació i els grans potenciadors mundials es fan els desentesos a un problema que és evident que està ocorrent. La comunitat científica s’uneix per a llançar al món que la catàstrofe que posarà punt i final a la nostra societat no aplegarà fins el 2100,com diuen alguns mitjans, el desastre que marcarà un abans i un després en les nostres vides i podria aplegar molt abans del que ens imaginen. Carlos Taibo (escriptor, editor i professor de Ciència Política i de l’ Administració en la Universitat Autònoma de Madrid), en una intervenció que va realitzar en la presentació del seu llibre Colapso, capitalisme terminal, transición ecosocial y ecofascismo en Euskadi comentava la següent idea: “ imagineu que vostés estan en un port esperant un vaixell que us va a portar a una illa. Quan aplega el vaixell al port, el capità us comenta que existeix un 7% de probabilitat que no arribem a la illa amb vida. Segurament, el nostre instint de supervivència faria que no pujàrem al vaixell. Doncs, en realitat, ara estem pujats en eixe vaixell i naveguem cap al col·lapse”. La societat capitalista està navegant a velocitats desorbitades a l’iceberg que ens enfonsarà com el Titanic i quedaran molts pocs supervivents. La societat no sap quan pot aplegar aquest col·lapse, el que sí que sap, és que aquest fenomen no apareix sense més ni menys, sinó que és fruit d’un procés històric degradant creat pels humans denominat capitalisme. El capitalisme existeix perquè l’elit de la nostra societat és aquella que viu d’aquest sistema econòmic sense importar-li la repercussió en el nostre planeta. Les dades estadístiques ens ho mostren: al llarg de la història s’ha anat augmentant el consum humà i a la vegada s’ha anat augmentant la temperatura i la contaminació del nostre planeta. Però, la culpa és nostra? La societat occidental viu marcada per unes pautes que tenim tan interioritzades que qualsevol cosa diferent l’etiquetem com extremista o radical, però en realitat estem firmant, amb eixa actitud, la nostra sentència de mort. No tenim dos planetes, no tenim una via d’escapatòria. Els humans som els que estem creant el col·lapse i serem nosaltres els més afectats. Però, què és el col·lapse? O millor dit, que ho provocaria? El col·lapse podríem definir-lo com un gran colp irreversible i que provocaria canvis en les necessitats bàsiques, una reducció en la població, una creixent ruptura de territori, una continua desaparició de les institucions, el final de les ideologies existents i dels mitjans de comunicació. Aquest gran colp, com hem dit al principi de la definició, serà irreversible, no seria com una crisi que ens permet tornar a la situació en la qual ens trobàvem abans, el col·lapse no tindrà volta enrere, suposaria un punt i final sobre la vida i com la coneixem. Però la definició de col·lapse únicament pot donar-la qui en realitat ha viscut aquesta situació. Als xiquets i xiquetes de la frontera de Gaza

que viuen entre bombes, tirs des que han nascut, com vas a explicar-li el terme col·lapse si la seua vida és simplement, un col·lapse continu? En l’actualitat, com els xiquets i xiquetes de Gaza, moltes persones estan vivint en situacions que podríem definir-les com col·lapse, des dels milions de persones que fugen dels devastadors incendis que estan arrasant Austràlia, fins als pobles indígenes dels Amazones que veuen com les multinacionals destrueixen les seues selves i boscos. Els experts i expertes, també es pregunten la manera en la qual aplegarà el col·lapse, procés o moment? Un exemple de procés seria el canvi climàtic: al llarg del temps va mostrant les conseqüències que té aquest fenomen i que a la vegada va evolucionant. L’esclat de la bombolla immobiliària representaria una altra forma en la qual podria aplegar el col·lapse, en forma d’allò concret, és a dir, el col·lapse apareixeria de forma intensa. Carlos Taibo afirma que el col·lapse esclatarà en un moment concret, en què la societat s’enderrocarà però seguirà un procés d’evolució i de canvis. Aquest esclat aplegarà a causa de dos principals problemes: el primer; el canvi climàtic i el segon; l’esgotament de les matèries primeres. · Canvi climàtic: els científics i les científiques s’uneixen per a dir que al planeta, que les persones amb les nostres activitats econòmiques i industrials, pujarem la temperatura dos graus com a mínim. El que no saben és explicar amb certesa fins a quin punt pot afectar negativament aquest fet a la nostra societat. El canvi climàtic ha aplegat a un punt on d’un dia per a l’altre tots els països del món posaren a zero les seues emissions de CO2, no posaria solució al problema del col·lapse, ja que aquest no ve des de fa vint anys, sinó que ve des de fa quatre mil anys, i que lentament els humans hem anat canviant la relació amb la naturalesa. Les conseqüències de les coses que vam fer en el passat donaran llum en aquest col·lapse. Així doncs, que provocaria el canvi climàtic?, des d’un augment fort de les temperatures fins a una desaparició massiva d’espècies animals, passant per un gradual pujada del nivell de la mar, entre altres fets. Però cal parar atenció, el canvi climàtic és un procés tan ràpid que va a provocar un dràstic canvi respecte a la nostra relació amb el medi ambient i amb el nostre planeta. · Esgotament de les matèries primeres: les nostres societats han sigut creades per unes necessitats i unes demandes que són realitzades per un sistema econòmic que sols accepta el creixement. Aquestes necessitats van lligades amb l’explotació de les matèries primeres del planeta. Una 81

dada: si ara mateixa no tinguérem els recursos de petroli, gas i carbó, el 67% de la població desapareixeria. I per què?, els humans hem creat unes necessitats bàsiques lligades amb el progrés material, tecnològic i sanitari que ha permés que nosaltres podem viure molts anys més que altres espècies (hem passat d’una esperança de vida de 40 anys en 1910 , a de 80 anys en 2010), però amb una població que va augmentant, per tant, és sostenible mantenir el nostre model productiu? Amb un consum de 1.4 milions de barrils de petroli al dia i amb un possible esgotament d’aquest recurs en 2048. Quines mesures anem a prendre els humans? O millor dit, com anem a viure aquest problema sense tindre grans conseqüències? Davant aquest imminent col·lapse i les conseqüències que vindran amb ell, la societat ha reaccionat (no tota, evidentment, sols alguns grups més actius políticament parlant) i han creat una possible resposta per tal d’evitar la finalització de la societat actual. La transició ecosocial: aquest moviment podem definir-lo en tres verbs principals: decréixer, desurbanitzar i destecnologitzar. 1. Decréixer: si vivim en un planeta on els recursos són limitats no té sentit que la població creixa il·limitadament. Els humans fem una gran mal al nostre planeta i creixem tan ràpidament que per a poder abastir totes les nostres necessitats, necessitem més d’un planeta per poder tenir totes les matèries primeres necessàries. La petjada ecològica de la humanitat ha aplegat a arribar a un rècord històric, aplegant a la xifra a 1.6, és a dir, els humans necessitem més d’un planeta Terra i mig per poder abastir a tota la humanitat. La petjada ecològica espanyola està situada en un 3.5, és a dir, necessitem tres Espanyes i mitja per créixer al ritme de creixement que estem portant fins ara. 2. Desurbanitzar: la població ha d’abandonar els grans nuclis urbans i traslladar-se a les zones rurals per poder crear una autoproducció, seguint unes pautes de producció més tradicionals i senzilles. 3. Destecnologitzar: canviar la vida social i la nostra percepció del món. Allò tecnològic no és l’única cosa que pot satisfer les nostres necessitats. La societat civil té l’obligació de reaccionar i de dir ben alt que volem un món verd i no un món on els incendis, les desforestacions, la destrucció de la costa a causa de la massificació turística o la destrucció de les nostres muntanyes a causa de l’explotació mi82

nera, acabe amb totes les espècies que conviuen amb nosaltres. La societat civil ha d’obrir la ment perquè si no ho fem nosaltres; va a fer-ho l’empresari que únicament pensa en els seus beneficis econòmics mentre segueix desforestant l’Amazones? ho van a fer els partits polítics que pacten amb l’extrema dreta que segueix negant el canvi climàtic? ho va a fer Donald Trump que diu que l’emergència climàtica és “cosa dels xinesos”? Ens toca actuar, ens toca agafar el reemplaçament per demostrar als de dalt que nosaltres, la societat, demanem un canvi. Però, què podem fer nosaltres? Jo sempre he dit que per molt que fem en el nostre dia a dia, si les grans empreses i els estats no actuen, el problema seguirà present. Però en realitat sí que tenim en la nostra mà la capacitat de realitzar una pressió col·lectiva als governs per tal que actuen. Si la societat civil s’alça, els poderosos es posen en alerta. Perquè és l’hora de posar la vida al centre, com van a aconseguir diners sense planeta?, com van a crear gran multinacionals sense planeta?, com van a governar sense planeta? Cal posar la vida en el centre com un element econòmic que menege les polítiques del canvi. Deixem de tractar d’ aconseguir un creixement econòmic per mitjà del nostre planeta i de les persones explotades en els països subdesenvolupats. Deixem, en definitiva, de voler tenir més quan qualsevol dia el nostre planeta no puga produir res. Defensem el planeta per defensar les nostres vides!

“El meu amic Bernat” i el poder de la literatura infantil.

Tamara García Bono Mestra en Educació Primària

Tanmateix els contes són un recurs per a educar en valors 86

En primer lloc volia donar les gràcies a la falla El Castell per donar-me l’oportunitat d’escriure unes línies en este llibret faller. Sóc mestra d’educació primària i sempre m’han agradat l’art i els contes infantils. Considere que l’art és una forma d’expressió i comunicació, i que els contes són una eina molt potent per poder tractar qualsevol situació durant la infància. M’agradaria comentar que m’he estrenat com a autora i il·lustradora amb el conte El meu amic Bernat, la qual cosa ha estat una experiència molt enriquidora a nivell personal. Des del primer moment vaig tindre clar que seria un llibre solidari, i és per això que els beneficis que em corresponen aniran destinats a la Fundació Sant Joan de Déu per la investigació del càncer infantil. Aquest conte va sorgir a partir d’una necessitat de l’escola on treballava. Bernat, un alumne de 2n de primària, va ser diagnosticat amb leucèmia, davant aquesta situació, el claustre va creure necessari explicar als xiquets i xiquetes el que li passava, ja que véiem que els dies i els mesos passaven i Bernat no tornava a l’escola, i va ser en aquell moment quan vaig decidir escriure el conte. Sovint ens trobem amb la necessitat d’abordar diversos temes amb els xiquets i xiquetes, tant a les escoles com a nivell familiar i és llavors quan ens adonem de la manca de recursos existents. A diferència de com passa amb els adults, que tenim al nostre abast milers de recursos digitals i literaris, amb els infants no sempre tenim la mateixa sort, ja que ens costa molt més trobar recursos adaptats a cada edat. La pregunta és... parlem prou clar? Com presentem als nostres menuts situacions adverses que es poden donar en el seu dia a dia? És possible que caiguem en contradiccions, que tinguem por d’explicar massa, o massa poc. Amb el conte El meu amic Bernat s’explica la malaltia amb la veu d’un xiquet molt curiós que investiga per poder entendre el que li passa al seu amic, és clar que són els

adults qui li van donant la informació que necessita, i a mesura que avança la història, minva la seua angoixa i d’aquesta manera es va sentint més tranquil. Així doncs, el conte és converteix en una eina perquè l’adult puga transmetre a l’infant la informació que necessita de manera clara i amb un vocabulari adequat a la seua edat. El fet que els xiquets i xiquetes puguen rebre els coneixements que necessiten a través del conte fa que establisquen una connexió més propera amb els personatges i siguen capaços d’empatitzar amb ells, la qual cosa els ajuda a entendre el missatge que els volem donar. Tanmateix, no només els contes ens serveixen per donar missatges i explicar històries, sinó que són un recurs per educar en valors. Com venia comentant, amb el conte El meu amic Bernat està molt present l’empatia, és a dir, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, però també cobra molta importància la solidaritat. Són moltes les iniciatives que existeixen per donar suport a la lluita contra el càncer i que estan a l’abast de tothom, al conte podem veure també com els companys i companyes del Bernat organitzen una xocolatada solidària per recaptar fons per la investigació científica, i també s’explica que els adults poden ajudar fent donació de sang i moll d’os. No podem oblidar-nos de les il·lustracions, les quals tenen molt de poder, ja que amb un sol cop de vista, ens podem fer una idea del que ens explicarà el text que les acompanyen. És molt important que els dibuixos ajuden els lectors a entendre la història i també aporten informació. Per exemple, si vos fixeu en la il·lustració de la portada veureu que és de nit, ja que Bernat va estar molt de temps sense poder eixir a la llum del sol perquè estava en tractament de quimioteràpia. És evident que la literatura infantil és una eina molt potent per transmetre als infants qualsevol tipus de coneixement, per educar en valors i també per treballar l’educació emocional. Cal que obrim la ment i puguem normalitzar situacions inesperades, com ara la malaltia d’un company, i al mateix temps ens impliquem perquè a l’igual que Bernat, molts xiquets i xiquetes puguen complir els seus somnis.

Andrea Vidal Santamaria Grau en Llengües modernes i les seues literatures, maior d’italià i minor d’hispàniques (Universitat de València) Màster en Trastorns de la Comunicació i del Llenguatge (Universitat Autònoma de Barcelona).

Els hem de fer veure que no són inferiors a cap altra persona

Des dels seus inicis, la nostra Història ha estat marcada per la diversitat. Aquesta, desgraciadament, ha sigut causa de guerres, enfrontaments i més esdeveniments tràgics que, per contrari i amb el pas del temps, ens han ajudat a créixer com a societat. Ja ho deien els antics romans: diversitat prové de la paraula llatina diversĭtas, composta, entre altes, pel sufix -itat que indica “qualitat de”. I és que una qualitat és considerada un tret positiu, propi i distintiu de l’essència d’una persona. La integració i la inclusió són dos conceptes que entren dins d’aquesta diversitat i que són necessaris diferenciar: amb la integració entenem que totes les persones formem part de la societat però cap la possibilitat de sentir-nos excloses i acusades de “diferents”; amb la inclusió però ens acceptem i convivim independentment de les nostres diferències. És important entendre que tots som diferents amb habilitats, aptituds i qualitats pròpies, i com a conseqüència necessitarem unes respostes i solucions especials i adaptables a cada persona. Ser diferent no és un problema, sinó una oportunitat per superar-nos i enriquir-nos com a societat. Arribem per tant a la conclusió que no sols s’ha de parlar i entendre sobre aquest tema sinó que cal actuar i ajudar a totes aquelles persones amb problemes d’exclusió o assetjament, i el que és més important, fer-ho a les escoles. L’educació és un sistema ple de diversitat amb xiquets i xiquetes amb condicions molt diferents com ara la raça, la religió, la discapacitat física, intel·lectual, visual o auditiva, la Síndrome de Down, i podria estar dient-ne moltes més. Afortunadament, una gran quantitat de xiquets i xiquetes tenen a la seua disposició les necessitats bàsiques que requereixen per fer de la seua vida més fàcil. El que vull fer saber ara és que existeix una altra gran quantitat de dificultats que s’han de tenir en compte i que dificulten la vida diària i l’aprenentatge dels nens: parlem del TEL, els Trastorns Específics del Llenguatge. Tota mena de llenguatge és essencial per a una bona comunicació i és una de les capacitats més importants que tenim com a éssers humans, però aquest

pot estar condicionat per alguns aspectes neurològics o genètics. El TEL és un trastorn de la comunicació que influeix en el desenvolupament de les habilitats del llenguatge i que per conseqüència pot afectar la parla, la lectura o l’escriptura. És detectable al cap de pocs anys de vida dels infants, en els quals pot començar a presenciar-se un vocabulari més reduït del degut, així com estructures gramaticals deficients i dificultats, per exemple, per connectar frases i mantenir una conversació o desenvolupar un tema concret. Aquestes dificultats es donen en l’àmbit sintàctic, morfològic, fonològic (no comprenen els sons de la parla o bé no saben pronunciar-los correctament) i semàntic o pragmàtic (no comprenen les ironies, sarcasmes, etc.), els quals es poden subdividir a la vegada, per una banda en el llenguatge oral, on podem trobar deficiències auditives o alteracions en la pronunciació, el ritme i la fluència; i d’altra banda el llenguatge escrit, on ens podem trobar amb deficiències psicomotores que produeixen, per exemple, una lentitud o rapidesa en el moment d’escriure o una mala subjecció del llapis, produint una grafia intel·ligible. És molt important detectar aquestes dificultats i diagnosticar al més aviat possible, ja que poden tenir repercussions en la vida social i acadèmica dels xiquets i xiquetes, generant problemes emocionals antisocials, d’autoestima o depressions. El millor és fer una intervenció interdisciplinària (logopedes, professors i professores, fono audiòlegs i fono audiòlogues, psicòlegs i psicòlogues), perquè d’aquesta manera els xiquets i xiquetes puguen superar les seues dificultats. Nosaltres, els adults, els hem de fer veure que no són inferiors a cap altra persona, simplement tenen un altre ritme d’aprenentatge i tot el que es proposen ho poden fer possible. A cas no te Steven Spielberg dislèxia, Thomas Edison TDAH, i Aristòtil era tartamut? No hem de deixar mai de motivar-los sempre a millorar, a pujar cop a cop un escaló més, i principalment a obrir la ment, sobretot els més grans, perquè som nosaltres qui els hem d’inculcar els bons valors, la moralitat, l’empatia, el respecte i la superació... encara que això d’obrir la ment...els xiquets i xiquetes ho tenen superat, veritat? Aprofite l’ocasió per a recomanar un llibre ple d’innocència, saviesa, originalitat i com no, de curiositat, perquè el seu protagonista en té molta! El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon.

Ximo Estrelles Ferrando Director de Psiques · Psicología y Logopedia www.psiques.com

La vida és una aventura tremendament complicada, encara que, potser siga allí on residisca el seu valor. Com si d’una falla es tractara, no tindria cap mena de gràcia guanyar doncs el primer premi, que tots o totes foren presidents o presidentes i falleres majors tots els anys i que a més de no pagar una quota, el menjar i la beguda anaren per compte alié. Allò que realment li dóna emoció a ser faller o fallera, com metàfora de viure, és no saber quin premi s’obtindrà al final de l’exercici faller, tindre la possibilitat de ser representant de la teua falla com reconeixement dels assoliments fallers i gaudir cada glop de beguda mentre veus cremar el monument, després de tot l’esforç de temps, diners com energia invertida. I és que la vida, igual que ser faller o fallera no és fàcil, però ací està la gràcia amb allò que marca la diferència entre gaudir d’aquets tres dies màgics, la vida tampoc arriba a durar molt més, tot dependrà de com ens l’agafem, sent clau el fet de detindre’ns una estona per qüestionar i explorar el nostre interior, aquells pensaments que es converteixen en la nostra forma de ser.

I és que la vida, com les falles, dura sols tres dies, aprofita’ls bé

Podem veure eixos tres dies amb amargor, pensant què no té cap sentit invertir tants diners per a tant poc de temps, queixar-nos amb el fet d’haver d’acumular hores extra al treball per poder gaudir d’algun moment més a la falla, o anar en contra de la pròpia festa pel malbaratament de diners que suposa construir un monument per després cremar-lo, per no parlar de les molèsties de trobar-te un monument o un casal en cada encreuament de carrer dificultant el trànsit i l’aparcament. Però les falles no van amb aquests fets, sinó que clamen a alguna cosa més emocional, allò que ha de veure amb els nostres valors, tradicions i cultura.

Quina felicitat ens dona sentir l’olor a pólvora i eixe segon d’emoció previ a cada explosió d’un coet, també únics són els moments de rialles, abraçades i balls gaudint de la companyia d’amics i amigues 96 96

de casal, l’orgull de caminar pels carrers del teu poble engalanant amb la indumentària valenciana, seguint el ritme de la música darrere de l’estandard de la teua falla. Milers de detalls que en sols tres dies poden fer que mires la resta de l’any amb il·lusió per les falles següents mentre recordes cadascun dels moments viscuts. Diuen que els records que més deixen empremta són aquells que van acompanyats de matisos provinents dels nostres sentits. L’escalfor de les flames, l’olor a carabassa dels bunyols, la música de les xarangues, el gust d’una bona paella i per què no, també de la cassalla. I és què la vida com les falles, es gaudeixen més quan et fixes amb els detalls que t’aporten felicitat, obviant aquells que sols t’aporten angoixes i enutjaments. Ningú naix programat per ser positiu o negatiu, sinó que és una qüestió d’hàbit, una mena d’aprenentatge. Si he d’elegir, em quede amb veure les coses bones de la vida i segurament per això les coses acaben eixint-me bé. Si em considere una persona feliç? Sí. Si m’han passat coses roïnes en la vida? Per suposat quasi a diari, però queixar-me, lamentar-me o enutjar-me no farà que això canvie, encara que sí farà que l’impacte que em cause siga major. Si has arribat a aquest paràgraf segurament siga perquè en ocasions eixes idees negatives també es poden passar pel teu cap. No et preocupes, és normal, a mi també em passa, però com sempre dic, la qüestió no és que eixos pensaments sorgisquen en la nostra ment o no, si no que fem amb ells. Podem donar-li força i agafar-nos a ells, deixant que ens generen impacte, o detectar-los, tombar-los i substituir-los per altres més positius i ajustats a la realitat. Posats a pensar coses, millor que siga alguna cosa que ens arrime a ser un poc més feliços. I és que la vida, com les falles, dura sols tres dies, aprofita’ls bé.

97 97

` Un diabetic al dakar

Daniel Albero Puig és diabètic des que tenia huit anys i la seua infermetat el va condicionar a deixar de fer moltes coses quan era menudet. Per exemple, va estar sis mesos sense poder assistir a l’escola des del moment en què li diagnosticaren la diabetis i després tampoc el deixaven practicar esport. Però tot això va canviar quan Dani, de caràcter rebel i inconformista, va decidir que la diabetis no seria mai més un inconvenient per a fer dels seus somnis una realitat. Amb disset anys va començar a practicar motocròs, un esport que sempre li havia cridat l’atenció i especialment es quedava embadalit veient el Dakar. Tot açò junt amb el ferm propòsit d’acabar amb els obstacles que se li han posat per davant, van ser la fórmula idònia per al naixement del seu projecte personal: Un diabètic al Dakar. Aquesta aventura va nàixer fa sis anys. Després d’estar quatre d’ells lluitant per aconseguir la confiança de la organització de la cursa i l’aval de diversos patrocinadors, Dani es va convertir en el primer pilot amb diabetis tipus 1 que participava en la competició més complicada, dura i arriscada del món; el Dakar. Amb aquesta fita el seu objectiu és demostrar com una persona diabètica pot fer pràcticament el mateix que qualsevol altra, simplement ha de tenir més cura amb el seu cos i estar pendent del que necessita en cada moment. A banda d’això, desitja convidar a la societat a reflexionar en general al voltant dels inconvenients als quals s’enfronten els diabètics al seu desenvolupament professional puix, per què no poden arribar a pilotar un avió, ser bombers, policies o guàrdies civils, per exemple? Com explica Dani; “si jo puc córrer el Dakar, un altre por estar allà on es propose.”

La diabetis no seria mai més un inconvenient per a fer dels seus somnis una realitat

El seu esperit de superació l’ha conduït a participar en 2020, per segona vegada, al Dakar. El dia a dia en aquesta competició està enormement mesurat. Ell necessita controlar molt bé allò que menja per a sopar, puix el tenir un nivells òptims de glucosa és la clau per

100

poder descansar i donar el millor de si mateix dalt de la moto. A més, va acompanyat pel seu equip mecànic i de comunicació. Ells són qui s’encarreguen d’ajudar-lo a preparar cada etapa i s’encarreguen que la moto es trobe en perfectes condicions cada dia. Així mateix, difonen a les xarxes socials i altres canals comunicatius el dia a dia a la competició. A pesar que cadascú d’ells visca en una ciutat diferent, s’han convertit en un bon grup d’amics involucrats en la prosperitat d’aquest projecte des dels seus inicis. Des que Dani lluita, any rere any, per fer del seu somni una realitat es troba en un constant procés d’aprenentatge. De fet, l’està ajudant a desenvolupar habilitats que abans tenia amagades, com per exemple el ser un bon comunicador i familiaritzar-se amb les entrevistes i xerrades en públic. També l’està ensenyant a saber diferenciar allò que és verdaderament important, és a dir, a identificar els problemes en els quals realment hem de centrar la nostra atenció. “La gent s’ofega en un got d’aigua quan es pot nadar en un poal” diu Dani. Al participar en el Dakar, s’adquireix una visió totalment diferent de la realitat. Es tracta d’una competició repleta d’adversitats i els esportistes corren el perill de morir. Eixa circumstància és la que et desperta i fa que sols focalitzes el que realment és rellevant. En eixos moments en els què sents que ja no pots més, que et trobes a punt de tirar la tovallola, Dani segueix els següents passos: parar, avaluar, pensar i actuar. A tots aquells xiquets i joves que són diabètics o tenen qualsevol infermetat que els condicione en el seu dia a dia, Dani els aconsella que tinguen ben present que les úniques barreres existents són les mentals i que poden fer tot allò que desitgen sempre i quan estiguen disposats a treballar de valent. El secret, en definitiva, es troba en tenir esperit de sacrifici i molta força de voluntat. Un diabètic en el Dakar és un clar exemple de com es poden superar els obstacles que ens presenta la vida. Paradoxalment els nostres límits s’exploren i s’allunyen quan més ens acostem a ells i quan més, obrim la ment.

101

El viatge dels elefants. Viatjar, explorar i obrir la ment. Sonia Bellver Gomar Bruno TomĂĄs VallĂŠs

“Obri la ment”, aquesta frase resumeix a la perfecció què significa viatjar per a Xavi i Àlex.

“Esteu bojos...” “Quina necessitat teniu?” “Total, però si no ho recordaran...” Aquestes són les frases que hem escoltat un milió de vegades d’amics, familiars o coneguts els dies previs a començar un nou viatge amb els xiquets tan petits. Tanmateix, són el reflex d’una de les emocions més comunes, la por a allò desconegut que tots tenim. I així és precisament com va nàixer “El viaje de los elefantes”. El nostre blog és un espai creat per a guardar i compartir totes aquestes experiències i aventures arreu del món que ens van enriquint com a família. És un lloc concebut especialment per a Xavi i Àlex, ja que d’aquesta manera sempre poden tornar de nou als llocs que han visitat, tenint present que un viatge es viu durant tres moments: quan el prepares, quan el realitzes i quan el recordes. A més d’escriure sobre els llocs que hem visitat, al blog podeu trobar consells, itineraris, reflexions personals o conèixer la visió de diversos professionals de distints sectors, que ens donen la seua experta opinió sobre l’impacte que tenen els viatges en els xiquets i xiquetes. Però sens dubte, una gran motivació per a nosaltres és convertir cada viatge en un joc per a Xavi i Àlex, en un repte per a ells.

104

com els elefants, amb pas ferm i cap Avant

Des de sempre ho havíem tingut clar. Volíem descobrir el món amb ells, així que decidírem invertir (no gastar, perquè per a nosaltres viatjar no és una despesa), utilitzant la nostra gran passió com a mitjà per millorar el desenvolupament personal dels nostres xiquets.

Utilitzem recursos educatius com la ludificació, elaborant passaports lúdics com el “Passaport Pirata de Cuba” o el “Passaport Cavaller a Escòcia”, on mitjançant recompenses, els xiquets van aconseguint els reptes plantejats a cada país. Un altre recurs que solem utilitzar tracta d’investigar els contes o llegendes infantils dels països als quals viatgem per anar motivant-los prèviament. Però no sols ells aprenen viatjant, ja que l’aprenentatge s’amplia a la resta de la família. D’una banda, nosaltres aprenem molt sobre com són els nostres fills, sobre com afronten les diverses situacions amb què ens trobem, d’altra banda, simplement proporcionant-los una càmera de fotos a Xavi i Àlex, podem conéixer els viatges mitjançant els seus ulls, saber quines coses desperten la seua curiositat i interés. Cada viatge és una oportunitat per aprendre, una nova aventura amb la qual tots dos esperen amb gran expectació sense saber massa bé què els depararà. Nous sabors, mitjans de transport, animals, llengües, costums... Un ampli conjunt d’experiències que poc a poc van construint la seua personalitat. D’aquesta manera els xiquets coneixen realitats i costums diferents a les seues i els viatges estan ajudant-los a ser més empàtics i sobretot, tolerants. Tot açò, ens ho corrobora el prestigiós pedagog Salvador Rodríguez en una entrevista realitzada al nostre blog: “Tal vegada no recorden que han visitat algun monument o ciutat. Però la marca que deixen els viatges en els xiquets és inesborrable perquè aquestes experiències deixen marques i no cicatrius. Les vivències d’un viatge passen a formar part del caràcter i la personalitat dels xiquets”. Estem immersos en una vida frenètica, però mai és tard perquè la infància del nostres menuts siga el més màgica possible. Mai és tard per a parlar de donyets que s’amaguen darrere de l’arc de Sant Martí, de gegants que construeixen ponts entre dos països o de monstres que viuen dins de llacs. Tot i que “ja els vindrà la realitat després”, creiem que eixos primers passos per la vida, marcaran la resta del seu camí. Volem agrair a la Falla el Castell aquesta oportunitat de compartir la nostra passió. Inspirar i obrir ments viatjant és la manera més bonica de deixar un bon record als nostres fills. Ens podreu trobar a la nostra pàgina web i les xarxes socials: https://elviajedeloselefantes.com/

105

108

109

110

111

112

...

113

...

114

...

115

116

117

Xicotets exploradors i grans somiadors

El compte enrere ja ha començat, arribarem si o no, la volta al món va a començar. (Jules Verne, La volta al món en huitanta dies) Mentre dure la vida, seguim amb el conte. (María Martín Gaite, Lo raro que es vivir)

120

No sóc un ocell i cap xarxa m’atrapa. Sóc un ésser humà lliure amb una voluntat independent. (Jane Eyre, Charlotte Bronte)

Sigues qui sigues, faces el que faces, quan desitges amb fermesa alguna cosa és perquè aquest desig va nàixer en l’ànima de l’univers. És la teua missió en la terra. (Paulo Coelho, L’Alquimista)

121

Lluitar ﬁns a l’últim alè (William Shakespeare, Enric VI) Anem! Si t’espantes tan promte, què deixaràs per a més tard? (Jules Verne, Viatge al centre de la terra)

122

La major aventura és la que ens espera. Hui i demà encara no s’han dit. (J.R.R. Tolkien, El Hobbit)

Cadascú és artífex de la seua pròpia ventura. (Miguel de Cervantes, El Quixot)

De vegades passen coses en un hora que no han passat en mil anys. (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc)

Navega, velero mío, sin temor, que ni enemigo navío, ni tormenta, ni bonanza, tu rumbo á torcer alcanza, ni á sujetar tu valor. (José Espronceda,

Canción del pirata)

124

La noblesa del rei s’ha de correspondre amb la bellesa de la persona: que siga gran,

humil i que no faça mal a la seua gent. (Ramón Llull, El llibre de les bèsties)

125

Esjaba Messaoud El Gadi. Activista saharaui i vicepresidenta de Zemmur, associació de saharauis en la Comunitat Valenciana. Estudiant del doble Grau en Dret i Ciències Polítiques i de la Administració Pública.

La falla és un dels llocs més obert. Esjaba és el meu nom. Està relacionat amb la pluja i amb els núvols. Supose que és perquè vaig vindre al món en mig del no-res un calorós mes de juliol. En mig d’un no-res fa un poc més de dues dècades, i encara que semble que no és molt de temps, per a l’evolució d’un campament de refugiats com el que em va rebre i iniciar a la vida; n’és i molt. Per diverses circumstàncies vaig durar poc de temps allí, encara que sempre que el frenètic ritme de vida en què ens ha tocat viure a aquesta part del món, m’ho permet, torne. Torne perquè com deia un dels grans “qui perd els orígens, perd la identitat”. Torne per trobar-los i trobar-me, per no perdre’m ni perdre’ls. Així que després de molts viatges i espais compartits he arribat a la conclusió que un dels llocs més oberts per crèixer cada individu com a persona i tots en conjunt és la falla. A les nostres falles, declarades Patrimoni Cultural Immaterial per l’UNESCO en 2016, no importa la procedència, el color de pell, ni el de cabells ni la llengua perquè a tots ens uneix l’amor per la festa. Les falleres i els fallers som capaços de treballar colze a colze sense cap tipus de discriminació ni distinció per aconseguir els objectius que com a família fallera s’hagen marcat. Crec que el món té molt que aprendre de les falles, i encara que siguen criticades per molts aspectes, és d’admirar i destacar la tasca social que fan com a entitats, i fem tots els fallers i falle-

130

res. Al cap i a la fi les barreres, les fronteres són línies divisores imposades en virtut de multitud d’interessos i potser ens aniria millor com a societats extrapolar la unió que caracteritza les nostres falles al conjunt de la ciutadania. És per això que considere que l’educació és una ferramenta, o almenys hauria de ser-ho, per a la transformació social. Siga del tipus que siga i en la direcció que siga, l’educació té un poder que cap altre fenòmen social pot aconseguir. Ben cert és que eixe poder mal canalitzat pot tindre conseqüències nefastes per a les diferents comunitats. Tanmateix, se suposa que ha de servir d’arma per a previndre perversions dels grups socials. Des del meu punt de vista la clau està en els primers cursos del sistema, perquè és allí on es troba la base de la societat. Els futurs adults, les futures persones que hagen de fer funcionar la societat són les que ara es troben a les aules, aprenent coses tan importants com l’alfabet, però de vegades, no aprenent valors. Fa temps alguns eslògans de centres educatius deien alguna cosa així com “educant en valors” i és que tan important és que un menut sàpiga comptar com expressar el que sent en cada moment o ser capaç de posar-se a la pell de l’altre. Crec que l’empatia seria la paraula més apropiada per a aquesta última descripció. I és que per poder obrir la ment, per poder comprendre o almenys apropar-nos a la realitat de la resta de persones que habiten a les nostres comunitats o arreu del món hem de ser persones empàtiques. Moltes vegades no se’ns ensenya ni el que vol dir eixe concepte, però una vegada l’aprenem, ens facilita la vida. Fa un temps vaig compartir espai amb uns menuts d’una meravellosa escola amb un professorat encara més magnífic i un d’eixos professionals em va reptar a donar-los tres consells a eixes futures persones adultes. Em va suposar un gran repte i una enorme responsabilitat, perquè els xiquets, són així i de

131

vegades, si connectes amb ells, si tens la capacitat de transmetre’ls alguna cosa; fas clic tu i ells, especialment tu, i ells t’escolten. El que dius els marca, se’n recorden, i ho fan. Per això cal anar amb compte amb tot allò que els diem als nostres menuts. Bé, doncs eixa responsabilitat la vaig complir de la millor manera que vaig saber i com si fos un geni eixit d’una làmpara els vaig dir: que mai vos falte l’empatia per la resta de persones, llegiu i mai deixeu de llegir i per damunt de totes les coses sigueu per sempre ciutadans i ciutadanes crítiques amb tot el que us envolta. No sé si d’ací a deu anys es recordaran de mi o de les meues paraules, però referint-me a aquesta anècdota sols volia recordar que els llibres ens obrin la ment, però també el cor. Són la porta de l’empatia, de la comprensió i de l’amor. Això és perquè, com sempre els dic als meus nebots, a través dels llibres podem viure vides que no són les nostres, conèixer terres que no són les que toquem i valorar tot allò que tenim o que hem après. Perquè cada vegada que obrim una nova portada, és la porta d’un nou món i encara que en el nostre dia a dia semble que estem davant d’un enorme abisme, al final serà una aventura més que potser nostra o del nostre personatge favorit. Cert és que de vegades la realitat supera la ficció, que de vegades res semble funcionar i que siga difícil continuar endavant però encara que la vida ens enganxe com un bon llibre faria; sempre cal tindre en compte que ens soltarà, perquè com una bona lectura, a la vida les coses també acaben. No obstant, és la nostra responsabilitat continuar amb tot allò que ens uneix i ens fa grans com a pobles i com a societats. Cadascú pot escollir la seua manera de fer-ho, perquè l’important és contribuir-ne. En el meu cas sempre he dit que la identificació com a “activista i defensora de Drets Humans” se’m queda molt gran i és que ben bé no sabria encaixar el que sóc. El que sí sé és que continuaré aportant tot allò que puga i siga útil a la lluita per les causes justes. A les persones, als pobles i

132

grups que defensen la seua existència i el seu ser. Perquè com deien per alguna frase de xarxes socials “la solidaritat és la tendresa dels pobles” i al cap i a la fi com escrivia un dels grans poetes valencians “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. I tot ve perquè com diu un gran amic, l’única funció dels activistes (o com siga que ens hem d’anomenar) és donar veu a aquells qui no la tenen o aquells qui els ha sigut negada. Per això, com diria Estellés “ assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs per sempre, poble”; perquè al final, el que ens queda d’educar-nos, aprendre a empatitzar i créixer en valors és ser altaveu. Això és obrir la ment.

133

Obrir la ment per tornar a lâ&#x20AC;&#x2122;origen Edgar Talens Lozano Historiador

què ha passat amb la falla? Gastronomia amb productes naturals, manufactures de la mà dels millors artesans, vacances a un poble idíl·lic, etcètera. En definitiva, el tast de tornar a l’essència d’allò vertaderament genuí, està de moda. De primeres, la recerca de l’autenticitat més tradicional pot semblar l’antítesi d’obrir la ment, però no ho és tant si pensem en els beneficis que pot reportar o en el valor que pot tornar a recobrar allò que, en un moment determinat, ha perdut la seua raó de ser, el seu origen. Les falles no són alienes als canvis socials i en efecte, també s’han sumat d’alguna manera a l’anhel per connectar amb la seua gènesi, un fonament que alhora, trenca els esquemes de l’anomenada “coentor fallera”, odiada i estimada a parts iguals pels amants de la festa. Dit d’una altra manera, la festa de les falles busca, desesperadament, el seu progrés sense perdre l’essència. A tall d’exemple, la recuperació de la mal anomenada moda de “vestir a l’antiga” és una prova irrefutable de la voluntat per tornar a un passat, això sí, idealitzat i buit de raó. Tornar al punt de partida és una acció lloable, tanmateix, perd el sentit si no va de la mà del seu propi context i és que, les falles, han mutat a través del temps amb millor o pitjor encert. Però, què ha passat amb la falla? La falla és la representació social que els fallers, els quals prenen nom d’aquesta última, planten al carrer amb motiu de la setmana gran de la seua festa i què, suposadament, fa una anàlisi satírica de la societat i els seus fets d’actualitat; els monuments són una altra cosa que es troba al carrer com a vestigi històric o als museus, la seua arrel sintàctica res té a veure amb la primigènia fàcula llatina, que dóna nom al mot falla, entesa com una estructura escarnidora que ocupa els carrers en uns determinats moments de l’any. Actualment les falles han perdut el significat que les va fer nàixer: ser una expressió grotesca de la societat, amb aires de caricatura i una afilada rima que feia dels seus cartells la clatellada més esperada dels veïns del barri i, posteriorment, van ser capaces de traure els colors a les elits locals. Si bé és cert que les falles han experimentat una evolució, aquesta ha diluït el vertader significat per tal de convertir la crítica en una fera anestesiada, en altres paraules, l’estètica ha primat per damunt de la vertadera finalitat de la festa: fer un judici de la societat de manera individual o col·lectiva. Un temps, l’ombra de la censura va 136

sobrevolar les falles, una reflexió que dóna lloc a un debat interessant juntament amb l’anàlisi de la condició estètica que, actualment ostenten les falles. La falla ha abandonat el seu paper d’instrument social per convertir-se en un monument, entesa aquesta accepció, que ha oblidat la seua raó de ser a canvi de l’afabilitat agradable a l’ull però buida de significat. En aquest sentit obrir la ment és una necessitat per tornar a l’origen, abraçar el paper estètic per desbancar el canal crític és una metamorfosi que ha convertit el mal anomenat monument, en una estructura anodina i descontextualitzada que, produïda en massa mitjançant les possibilitats que obri el suro com a material de construcció, ha catapultat les falles a esdevindre una porta sense clau, inservible per a la funció per què van ser concebudes. Transigir els modelats impossibles, l’equilibri esvelt i el color més cridaner, no és dolent ni condemnable, doncs en la suma de la mordacitat i l’estètica, hom pot trobar la “falla perfecta” que siga capaç de complir tots els cànons. Ara bé, altres visions de la festa advoquen per prescindir dels modelatges perfectes i aprofundir en el que modernament s’ha emparat sota el paraigua de la “falla conceptual”, on el missatge esdevé l’ingredient de major entitat, quan això passa, la frase reverbera als carrers i les places la primera quinzena de març: “això no és una falla!”. Aplegats a aquest punt, es palesa com de profund és el sentit barroc de la festa, si més no, des de la dècada dels anys huitanta. A aquest discurs conceptual doncs, correspon la tasca de remoure consciències i fer la guitza amb els problemes de la nostra contemporaneïtat, un missatge transmés mitjançant l’actitud canviant a tenor dels esdeveniments per tal de dotar de context la falla, una manera d’apropar-se al vessant més veraç del ninot. Així, si la falla primigènia féu servir la desproporció en les seues formes i ninots, com a canal d’idees en un sentit hiperbòlic, el discurs conceptual cerca l’impacte visual mitjançant el llenguatge intel·ligent, encriptat i alhora evident, materialitzat a través de nous elements sostenibles a l’avantguarda de la festa com ara, la palla de l’arròs, el senill o la construcció de formes discordants per a l’ull acostumat a la falla més ortodoxa. La falla, en la seua accepció més genuïna ha de constituir un canal d’idees capaç de posar les inquietuds de la societat sota el punt de mira, amb un discurs irreverent que ha d’aconseguir abordar reptes de futur com ara el canvi climàtic, la crisi humanitària o la decadència dels valors socials, en definitiva, concebre la falla lluny de la seua dicotomia de monument i, per què no, conciliar l’estètica amb la crítica àcida, donant prioritat a la falla mordaç, tot és qüestió d’obrir la ment per concebre la fàcula dels nous temps. Tornar a l’origen per tal d’avançar.

137

Veïns i veïnes de la Pobla Llarga, Un any més, arriba el mes de març i amb aquest, les falles, la festa per excel·lència de la nostra terra. Una festa que tots aquells que ens sentim valencians estimem, a la qual amb molt d’esforç, passió i dedicació vam convertir en Patrimoni de la Humanitat. La Pobla Llarga, és un bonic exemple de tradició fallera des de fa 40 anys, de com poc a poc hem anat obrint la nostra ment a noves costums, tradicions i històries, de com així la festa s’ha convertit en la que actualment coneixem. A través d’aquestes línies vull agrair a aquells membres de les comissions falleres que treballen incansablement durant tot l’any perquè la resta puguem gaudir de la festa fallera. Els carrers ja estan preparats per a omplir-se de música, focs artificials, llum, obres d’art, cercaviles i nosaltres també estem preparats per acollir-los. La Pobla Llarga és un poble viu, un poble especial, un poble amb una ment oberta, un poble amb tres falles molt vives, perfecte per a viure de prop la festa amb els fallers i les falleres de les nostres comissions des de dins, que és com ho fem molts poblatans i poblatanes durant uns dies en els quals els casals es converteixen en les nostres cases i la falla en la nostra família. Veïns i veïnes, poblatans i poblatanes, visitants de la població, tenim l’oportunitat de fer un parèntesi en la rutina per gaudir de la festa. Vivim la festa! No hi ha millor forma de fer-ho que convidant-vos a participar en tots els actes que s’han programat amb tanta il·lusió i esforç. Vull animar-vos a gaudir de tots aquests dies, així com fer una crida a l’harmonia, el respecte entre els fallers i el veïnat, perquè en el respecte es troba la base de la festa.

Bones falles a totes i a tots! 138

139

Març s’apropa un any més a tota velocitat i comencen els preparatius dels actes més importants de la nostra festa. La diversitat de gent que aglutina la festa de les falles és tan variada com el nombre de fallers i falleres que integren cadascuna de les comissions. Cadascú amb els seus pensaments, les seues idees, els seus gustos, però amb un mateix sentiment, l’amor a la festa més valenciana, la més internacional que tenim, i la que ens fa, que tots els fallers i falleres, d’una manera o altra, treballem perquè quan aplegue març el nostre poble lluïsca com cal i poder disfrutar tots junts d’uns dies d’alegria. Aquesta varietat de gent que conformen el món de les falles, fa que guanye en importància la temàtica del nostre llibret del 2020. Obrir la ment és una manera de créixer com a persones. És acceptar que les idees d’una altra persona són tan vàlides com les de qualsevol altra. Les opinions que es generen dins del món faller, ja siga en els monuments, com als diferents actes que és realitzen, així com en tot el que envolta esta gran festa, són motiu perquè cadascú de nosaltres valore tots els punts de vista. L’evolució de la festa, donar importància als nostres monuments, la presentació de les Falleres Majors, el llibret, la música, i altres tantes coses, haurien de ser motiu per a l’apertura de la ment per part de tots els fallers i falleres. Voldria felicitar molt especialment als que seran els nostres representants durant este any 2020, a la Fallera Major, Mónica, a Elsa la nostra Fallera Major Infantil que anirà acompanyada del seu President Infantil Jaume, i a la nostra Madrina i President d’Honor Laura i Bernardo. De segur, va a ser un any faller inoblidable per a tots i totes, i desitge que disfruten de tots i cadascun dels actes. Per últim, donar les gràcies als nostres col·laboradors i col.laboradores, que sempre estan al nostre costat, i a tots els fallers i falleres, que any darrere d’any fan més gran aquesta comissió. Aprofite per a agrair també a tot el nostre veïnat la seua comprensió i convidar-los a disfrutar tots junts dels actes que tenim preparats. Moltes gràcies a tots, i una forta abraçada. VISQUEN LES FALLES!

140

Ara ja puc dir que el meu somni s’ha fet realitat i estic ben orgullós de ser President Infantil de la Falla El Castell. La gran sort ha posat al meu camí als millors càrrecs que podien acompanyar-me, Pep, Moni, Elsa, Laura i Berni. Moltes gràcies per estar amb mi, sou genials! Estic segur que vaig a passar unes falles fantàstiques i inoblidables acompanyat per tots vosaltres i tota la Falla El Castell. Vull convidar tots els fallers, falleres, amics i amigues a que gaudisquen i participen en tots els actes com: les despertades, la crida, la cavalcada, els passacarrers, l’ofrena, berenars i sopars. Donar les gràcies a totes les persones de la falla que dediquen molta feina i hores per tal que tots els actes isquen sempre perfectes i que sense ells no seria possible. VISQUEN LES FALLES I VISCA LA FALLA EL CASTELL!!!

141

Junta PRESIDENT HONORÍFIC José David Santamaria Navarro PRESIDENT Pep Larrosa García VICE-PRESIDENT Adrian Pachés González VICE-PRESIDENTA

Cristina Igual Castelló

VICE-PRESIDENT Rafael García Sancho VICE-PRESIDENT Jesús Igual Castelló SECRETARIA VICE SECRETARIA

Nati Vizcaino Tudela Reyes Cloquell Murgui

TRESORERA Jessica Hernández Domenech LOTERIES I RIFES Nerea Quesada Soler JOIERIA I FLORS DELEGAT PRESENTACIÓ DELEGAT COMUNICACIÓ

Joan Francesc Fogués Sotorres Juan José Piris Albelda

DELEGADES ACTIVITATS DIVERSES

Carla Sancho Chafes Irene Perales Soler

DELEGADES DE ACTIVITATS INFANTILS

Laura Oliver Caldes Neus Martorell Sanchis

DELEGATS CASAL

142

M.Pilar Sebastiá Colomer Angela Requena Soler

Jeroni Romero Talens Quique Cloquell Murgui Nacho Furió Richart Bernardo Borrás Soler

PIROTECNIA

Emeterio Torres Grimaltos

DELEGATS GASTRONÒMICS

Juan Sancho Benavent Paco Espí Momparler Cayetano Carbonell Rovira Pepe Avila Lancero

DELEGATS BEGUDA

Jose Miguel Armengol Moscardó

DELEGATS DE MENJARS

Alfonso Sousa Fernández Eric Sousa Fernández

DELEGATS NETEJA

Jose Albert Cloquell Andreu Garrigues Albelda

DELEGATS IL.LUMINACIÓ

Javi Sanchis Todolí Oswald Rodriguez Sanchis

ACTIVITATS INFANTILS

Ana Calatayud Martínez Patricia Piris Albelda M. José Moncho Salom Beatriz Basterra Arroyo Marivi Doménech Parreño Silvia Doménech Parreño Patricia Onrubia Francés Vanessa Mahiques Moreno Rosa Ana Moreno Fogues Marisa Casanova Tormo Marcos Vercher Barrachina

ACTIVITATS DIVERSES Andrea Aliaga Torres Carla Pérez Montagud Carla Sancho Chafes Andrea Vidal Santamaría Estefania Basterra Arroyo Rosa Morant Albelda Irma Enguix Ordiñaga Laura Oliver Caldes Neus Martorell Sanchis Silvia Llàcer Sanchis

143

Amundsen i els gossos Amundsen fou valent a l’Antàrtida va viatjar Ruta de la seda

i com era molt inquiet

Amb els cuquets es convida

fins al pol Sud va arribar.

a una ruta sense destí, en la fletxa està reflectida

Els gossos sempre fidels

per on era el seu camí.

el dugueren a la glòria una travessia entre gels

La gran ruta de la seda

arribant fins a la victòria.

creua països i continents des de Xina va arribar a la Llotja dels mercaders.

Mary Poppins És un mític personatge que volava molt lleugera

Pujada a l’Everest

sols portava un paraigües

A vegades costa d’entendre

i la resta a la cartera.

l’esforç per arribar a la cima amistats que dalt es forgen i són... Per a tota la vida!

Amelia aviadora Va fer un repte fantàstic

Amics que van fer història

Amelia revolucionà l’aviació,

aconseguit la gran ascensió

creuà sola l’oceà Atlàntic

perduraran en la memòria

sense parar en cap lloc.

mostrant-nos la seua passió. Amelia la primera aviadora dona valenta i atrevida va aconseguir grans reptes quan ningú en ella creia.

146

147

148

149

Descobrir llocs inexplorats, enamorar-te d’altres cultures, tastar plats exòtics i olorar fragàncies estranyes. Viatjar és una experiència plena per als sentits. Aquest món és massa gran com per a no eixir de la teua localitat, no creus? Així que siga com siga, viatja. Pots fer-ho de moltíssimes formes diferents i no cal que et desplaces físicament a un lloc concret si no pots. També es viatja cada vegada que llegeixes un llibre, quan recordes vivències passades i quan tens curiositat per aprendre d’altres cultures, siguen d’ara o formen part del passat. Viatjar obri la ment i alimenta l’ànima.

150

151

Cada fallera i faller deixa la seua empremta a la festa 152

Cens Infantil Sara García Borreda Leila Fernández Trujillo Zaira Fernández Trujillo Lucia Hernández Bixquert Mireia Pascual Diert Núria Pascual Diert Salvador Sánchez Alberola Rubén Calatayud Arce Vicente Rodríguez Moreno Joan Ortolá Mahiques Víctor Ortolá Mahiques Silvia Grau Doménech Miquel García Doménech Enzo García Hernández Paz Armengol Basterra Chloe Mompó Piris Thiago Mompó Piris África Castelló Ribero Carla Beltrán Sancho Álvaro Benlloch Donet Valeria Benlloch Donet Allende Martí Prats Aila Tomás de la Asunción Aday Sousa Juan Marc Garcia Calatayud Adrian Herrero Durà Calixto Navarro Benavent Carlos Sánchez Moncho Damay Francés Espi Dayana Benavent Fernández Thiago Benavent Fernández Rodrigo Aranda Albert Elma Martí Moragues Pau Sanchis Enguix Ricard Fogués Igual Gabriel Talens Basterra Sofía Talens Basterra

Aitana Rocío Landete Espi Mireia Landete Espi Jaume Solves Cogollos Silvia López Vercher José Ferrando Aleixandre Daniela Armengol Oliver Júlia Tudela Doménech Laura Climent García Rubén Climent García Mar Tudela Cucó Ferran Misa Canet Àngels Misa Canet Adriana Vercher Oltra Blanca Ferrus Casanova Laura González Doménech Borja Calatayud Castell Carla Calatayud Francés Maria Gumilla Blesa Mireia Solves Belda Laia Solves Belda Elsa Vidal Martínez Patricia García Onrubia Zaira Francés Sanchis Noa Francés Sanchis Zaira Mateu Merino Germán Sapiña Miravalles Carla Beltrán Sancho Yves Martí Prats Allende Martí Prats

153

Cens major Adelaida Sotorres Cucó Francisco Fogués Delgado Adrià Vila Cucó Alba Vila Cucó Adrián Pachés González Carla Sancho Chafes Alberto Moscardó Giner Alexandra Donet Gascó Alfonso Sousa Fernández Eric Sousa Fernández Amparo Alabort Cuenca Desam Orduñez Alabort Ana Arias Ferrando Juan Miguel Ortolá Oltra Juan Miguel Ortolá Arias Vanessa Mahiques Moreno Ana Mª Calatayud Martínez Anahí Company Navarro Andrea Aliaga Torres Ricardo Aliaga Torres Andrea Vidal Santamaría Cristina Santamaría Navarro Andreu Garrigues Albelda Ángela Pellicer Talens Ángela Requena Soler Ismael Requena Soler Belen Gascó Belda Bernardo Borras Soler Bernat Carrasco Ordiñaga Borja Sánchez Lorente Cali Navarro Grimaltos Carla Ávila Sapena Aina Ávila Sapena José Ávila Lancero Pilar Sapena Molla Carla Merin Gil Carla Pérez Montagud Carles Moreno Moreno María José Moncho Salom Carlota Ávila Mateu Davinia Cuñat Ripoll Desamparados Soler Tomás 154

Víctor Manuel Castella Rabasa Patricia Castella Soler Elena Albert Cloquell Esteban Aranda Delgado Eric López Dura Erika Pascual Tortosa Arantxa Pascual Tortosa Mireia Pascual Tortosa Estefania Basterra Arroyo Javier Basterra Arroyo Esteve Torres Rubió Andreu Torres Rubió Marc Torres Rubió Emeterio Torres Grimaltos Juana María Rubió Diert Esther Gumilla Blesa Eva Enguix Santamaría Francesc Fogués Sotorres Cristina Igual Castelló Francesc García Sancho Beatriz Basterra Arroyo Gracia Espi Momparler Robert Landete Bermell Gracia Soler Castelló Rafael Soler Vert Alicia Soler Castelló Irene Perales Soler Adrian Úbeda Todolí Irma Enguix Ordiñaga Itziar Sampedro Sapena Nacho Sampedro Sapena Fco. Javier Sampedro Sanz Mª Amparo Sapena Molla Marian Cogollos Calatayud Fco. Javier Sanchis Todolí Borja Sanchis Todolí Lilian Todolí Alpuente Cristian Sanchis Saiz Jeroni Romero Talens Jesús Igual Castelló Jesús López Durà Mónica Vercher Richart

Joan Onrubia Francés Verónica Alventosa Suñer Joaquin Alarcón Garcia José Albert Cloquell Mónica Talens Carbonell José Jover Garcia José Miguel Armengol Moscardo Laura Oliver Caldés José Luís Calatayud Bares Josué Feliu Pérez Amparo Asins Navarro Juan Sancho Benavent Juanjo Piris Albelda Isabel Albelda Enguix Juan Antonio Cloquell Merí Elisa Mª Cuñat Sanjosé Laura Inés Guillem Albelda Marc Benavent Onrubia María Asins Navarro María Carbonell Pachés Cayetano Carbonell Rovira Mª Àngels Canet Esteve Mª Pilar Sebastià Colomer Marcos Vercher Barrachina Davinia Oltra Mahiques Marisa Casanova Tormo Marivi González Doménech Marivi Doménech Parreño Esther Francés Alonso Ana Blesa Orduña Àngela Solves Cogollos Carles Misa Canet Marley Negre Álvarez Helena Furió Richart Patricia Furió Richart Nacho Furió Richart Mónica Richart Cremades Miriam Casanova Gómez Juan Antonio Cloquell Cuñat Mónica Carbonell Pachés Luís Hurtado Alarcó Mónica Vercher Richart Nati Vizcaíno Tudela Quique Cloquell Murgui Nerea Quesada Soler Neus Martorell Sanchis Noemí Martínez Fernández Nerea Vidal Martínez Nuria Colomer Roca Mª Carmen Roca Tarazona Oscar Sánchez Furió Oscar Sánchez Gorris

Oswald Rodríguez Sanchis Paco Buceta González Lourdes Colomer Martínez Diego Buceta Colomer Frank Buceta Colomer Paco Espi Momparler Patricia Bixquert Calatayud Francisco Espi Bixquert Andrea Espi Bixquert Pep Larrosa Garcia Patricia Onrubia Francés Patricia Ribero Martínez Patricia Borreda Climent Patricia Piris Albelda Paula Grande García Paula Salas Sáez Mª José Sáez Talens Marina Basterra Arroyo Rafa García Sancho Jessica Hernández Doménech Raquel Armengol Soler Remedios Martínez Sebastià Reyes Cloquell Murgui Rosa Morant Albelda Rosa Ana Moreno Fogués Rosana Tudela Martínez José Miguel Richart Cremades Carla Richart Tudela Miguel Richart Tudela Sandra Trujillo García Laura Borreda Climent Sara Pérez Negre Verónica Negre Pujante Saray Salom Hernández Sergi López Perales Sergio Benet Alanso Gracia Armengol Soler Silvia Llàcer Sanchis Sonia Benavent Javaloyas José Rafael Francés López Sonia Bixquert Calatayud Susana Diert Sancho Tomàs Salvador Pascual Olivares Vicent Gomar Vidal Rosa Conejero Mompó Gisela Gomar Conejero Vicent Grau Doménech Silvia Doménech Parreño Xavier García Doménech Ximo Vidal Micó Rubén Francés Moreno Francesc García Sancho 155

ProgramaciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;actes al nostre espai web fallaelcastell.es

156

157

Moltes grĂ cies a totes les cases comercial i empreses que amb el seu suport ajuden a realitzar aquest llibret faller.

Diseño Gráﬁco Impresión Digital Vinilos Personalización textil y artículos de regalo ventas@pegamentoartesgraﬁcas.com

Tlf: 651 904 874 c/ Sueca 18 Alzira, Valencia

Con

Pepe Toni siempre SEGUROS

SEGUROS DE… Hogar y comercio · Decesos Vida y ahorro · Jubilación y pensiones Motos y ciclomotores · Automóviles Responsabilidad civil · Decenales Todo riesgo construcción Agrícolas

Pepe Toni Martínez

C/ Sant Pere, 21 A 46670 La Pobla Llarga (Valencia) Tel. 961 116 022 · 647 560 746 Fax 962 590 755 pepetoni@siempreseguros.com.es

Res et nuga, excepte els teus pensaments. Res et limita, excepte les teues pors. Res et controla, excepte les teues creences.