HOSPITALS Hospital de Refugiats: Sanatori Pare Jofré

El Vedat va ser ocupat sobretot per forces de sanitat militar, i lògicament un dels primers edificis confiscats en la Guerra Civil va ser el desaparegut Sanatori Pare Jofré, situat en l’encreuament de l’Avinguda Sant Llorenç amb Doctor Marañón. L’edifici va ser construït pel joier Emilio Lalana, en primer lloc va ser la Colònia Santa Ana, en segon lloc va ser un intent de Sanatori mental, i finalment el Sanatori Pare Jofré va ser per a anèmies i bronquitis, el qual estava dirigit per Dr. Marià Pérez Feliu, qui va ser el que va adquirir també un xalet a la Malva-rosa i va fundar en ell el Sanatori de la Malvarosa, l’actual hospital, i finalment el Gran Hotel Casablanca.

En 1936 amb l’inici de la Guerra Civil, El Vedat es converteix en un centre neuràlgic a nivell militar, sanatori i lloc d’assentament de refugiats del front madrileny. L’edifici del recentment inaugurat Hotel Casablanca va ser una de les propietats confiscades i va tornar a complir la funció mèdica amb què va ser concebut, convertint-se en l’Hospital de Medicina per a Refugiats de El Vedat, i també apareix en altra documentació com a “Hospital de Sang de El Vedat”. Aquest centre va resultar de la fusió al desembre de 1936 de dos hospitals de sang L’ hospital tenia capacitat de 100 llits i l’equip mèdic estava format per sis metges, tres practicants, set infermeres, un farmacèutic i un auxiliar de radiologia, a més del personal subaltern, molts d’ells residien en xalets pròxims.

La realitat és que aquest hospital va ser un desastre a nivell de funcionament intern, el cinc de maig de 1937 els malalts van denunciar les deficiències higièniques i el tracte irregular que en rebien per part del personal.

En 1937 dels 100 llits, 97 estaven ocupats per malalts de tuberculosi, dos terceres parts dels quals procedien de Madrid, al final de la guerra l’hospital s’havia convertit en un centre que lluitava contra la tuberculosi.

Al febrer de 1941 és nomenat metge resident el doctor José Olagüe Fatás, qui es va negar a realitzar operacions en aquestes instal·lacions ja que no reunia les condicions adequades. El deficient estat de les instal·lacions i la falta de dotació va provocar el seu tancament en 1948, per la cual cosa en van ser traslladats els malalts al Sanatori de Porta Coeli. Una vegada desallotjat l’edifici, els torrentins i torrentines van començar a témer que fora un focus d’infecció i un perill per a aquells que pogueren acostar-se fins al sanatori, i és per això que es va decidir el seu enderrocament a la fi dels anys 50.