La convidà

Xavier Ródenas Mayor

“Com saps aquest any celebrem els 45 anys de la Falla Jardinet i volem celebrarho com ens mereixem. Anem a fer un any de festes que recordaran tots els veïns del barri. Ens ho hem guanyat i ens ho mereixem, ja està be de tanta crisi i tantes penes...” Així començava la missiva que el president de la falla, Manolo, havia enviat a tots els membres de la nostra comissió. I seguia; ”La junta executiva de la falla del Jardinet, ha negociat amb el Sr. Alcalde de Gandia una partida pressupostària per a resoldre les despeses que es puguen ocasionar...”. Vaig pensar que l’alcalde, que era ben espavilat, sabia que al nostre barri viu mitja Gandia, i sabia on posava els diners en un any electoral com era aquest. La carta finalitzava dient; “Així que prepareu-se que anem!”. Jo vaig creure que allò era tot literatura, però em vaig enganyar. Mai Manolo havia encertat tant en una predicció. Diversos factors van afavorir que tot allò passés, sobretot l’amenaça de canvi en l’alcaldia de la ciutat, i la necessitat d’apropar les classes treballadores novament al vot de l’alcalde actual. Així que ahí va! Primer va ser la festa d’inici del curs faller, a l’octubre, passades les fires. L’alcalde i el president van muntar un festival que jo ja vaig veure que se’n eixia de mare; berbena, focs d’artifici, pallassos, globus, una picà que feia por, una xaranga; ”Manolo d’on eix tot això?...Calla, calla, que l’alcalde ens ha amollat tot el que ha sobrat de les fires amb l’excusa de l’inici de les celebracions dels 45 anys!...Increïble!” i així va ser que jo no donava crèdit a allò que havia pensat que només seria literatura barata. Res de res, tot un dia de festa i menjar i beure! L’alcalde mai havia estat un dia sencer al barri i supose que les cerveses, les cassalles, la companyia i tot el dia xarrant i menjant, van fer que les coses anaren embolicant-se més. Total, que si jo portava una mona de cadafal de falla, supose que ells anirien per l’estil. I al final vaig ser partícip de com es gestava tot allò: -...nosaltres hem parlat amb una xaranga per a que ens ambienten els sopars importants. Va dir el president Manolo. - com que una xaranga? Vosaltres us mereixeu la banda de música de Gandia. Va dir l’alcalde. - això nosaltres no ho podem pagar xè! - com que no, no ni òsties, això ho paga l’Ajuntament, que feu 45 anys! Però, no una part de la banda, no, tota la banda sencera! Ja parlaré jo amb ells i tots ací a tocar amb la simfònica. Ni exàmens ni selectius, els paguem 50 euros per músic i veuràs