El teatre Manolo Domingo

El seré acaba la seua faena i la llum tènue dels fanals donava recer als embolics del poble. Perquè veuran vostés. Què és una funció de teatre sense els seus embolics?

La primera funció que vaig actuar amb el grup de teatre de la nostra falla, va ser “La falla del carrer”; dirigits pel senyor Eugenio Mico (afectuosament el iaio) ací m’adoní que volia pertànyer a eixa família del grup de teatre. En aquella època interpretàvem sainets valencians dels grans autors de la nostra terra,Peris Cel·la,Escalant,etc. Sainets com “President d’honor”;”Ahí esta Fleta”;” El debut de Col i Flor”; “La demana de la novia”; i moltes més, totes elles dels nostres autors del segle XIX.

Recorde els assajos a casa del iaio, esperant a la resta de Companys, la dona del iaio ens treia olives, papes, cacauets i vinet per al fred, i assajos, molts assajos. El iaio era un director molt exigent com ha de ser perquè una funció isca bé i tinga èxit, perquè els actors moltes vegades ens extralimitem, per això ens criden CÒMICS.

A poc a poc va començar a evolucionar el teatre, van arribar autors del segle XX, Josep Mª Flotats, Lluis Pascual, Adolfo Marsillach, José Tamayo, etc. No sé com arriba a les meues mans un obra de l´autor del segle XX José Sanchis Sinisterra; “Ay Carmela”, un obra sobre la guerra civil, dos actors de varietés republicans, “Carmela i Pauli”; són detinguts per les tropes franquistes i ací comença el lío.... després de llegir-la diverses vegades i parlant amb la comissió fallera decidim posar-la en escena per al concurs de teatre “Ligorio Ferree”; molts Companys d’altres grups de teatre d’altres comissions falleres ens deien que estàvem bojos, que un obra de teatre que durava 2 hores i 30 minuts sense parar i dos personatges en escena faríem el ridícul, i la veritat era que estaven pendents del Jardinet, “¿a veure què passa?; es preguntaven. “Doncs pren pastilles de goma!!!”; Primer premi a la millor obra de teatre i premi a la millor actriu, i el molt orgullosos que estàvem els actors de portar eixe banderí a la nostra falla i de xafar les taules del teatre Serrano amb orgull i respecte, com va dir Goethe; “voldria que l’escenari fora tan prim com la corda d’un equilibrista, perquè cap neci gosara xafar-lo”.