ARTICLES I POESIES

Any 2023

del cartó-pedra va continuar sent la preferent per a la creació de ninots, aquesta vegada, convivint amb els nous materials en una època de profunds canvis estètics, on les morfologies més convingudes van anar donant pas a noves propostes que apel·laven a la caricaturització, a l’exageració de formes i a la síntesi de volums. I així va ser com artistes com Manolo Martín, Alfredo Ruiz o Ricardo Rubert van marcar una tendència incompresa i criticada des dels sectors tradicionals que trencava directament amb els convencionalismes fallers i transitava entre els corrents artístics contemporanis. Durant l’última dècada del segle passat el suro blanc, que fins aleshores havia estat utilitzant-se de manera molt tímida, es va convertir en un producte molt aprofitat als tallers fallers. Gràcies a les investigacions dutes a terme per part d’artistes com Miguel Santaeulalia va poder introduir-se aquest material com a suport escultòric definitiu, tant en les peces de major envergadura com en els ninots senzills de menor grandària. La superposició de perfils de poliestiré expandit, a manera de corbes topogràfiques, possibilitava la confecció directa de centres i rematades sense la necessitat d’utilitzar enormes motles i prescindint de l’enutjós treball indirecte de l’estampació en cartó i els posteriors processos d’optimització; el mateix que ocorria amb les figures escèniques, en les quals els artistes van començar a recórrer a la talla directa en suro per a la seua confecció. Aquest mètode de producció va acabar per posar en perill d’extinció la tècnica del cartó-pedra que, ara, ha quedat com una presència testimonial que continua generant en els nostàlgics una certa tristesa. I és que, parafrasejant a l’escriptor francés Anatole France, alguns canvis porten amb si una certa melancolia.