Batistes Llopis

Més dosi d’igualtat i justícia desitgem per a tot el planeta, és el missatge de la falla J. Ramon amb aquesta modesta falleta. Aportant el teu granet d’arena podem fer un món amb dignitat. I no hi ha millor manera que fent ús de la solidaritat.

CONTRA L’EXPLOTACIÓ INFANTIL

Per algun país de l’orient hi ha un xiquet fent balons, i per ací, a l’occident un altre fa gols a muntons. Hem de voler lluitar contra l’explotació infantil. Ja està bé d’abusar a la indústria esportiva o tèxtil.

UNA ESCOLA PER A TOTS I TOTES

El xiquets deuen tindre una educació completa. Saber llegir i escriure en qualsevol part del planeta. A una escola adequada a tots no ens han educat. Per una educació primària hem de lluitar amb dignitat.

CONTRA LA POBRESA I LA FAM

Molts xiquets al món moren per pobresa. Per falta d’aigua i menjar què situació de tristesa! Cooperant entre els pobles i amb polítiques d’igualtat, lluitarem contra la fam dels pobres, i els regalarem felicitat.

PER LA SALUT DE TOTS I TOTES

Per culpa de la malària no sobreviuen molts xiquets. Ocorreix a països com Somàlia on ja naixen malaltets. Amb l’ajuda de totes i tots combatrem malalties com la Sida. Fent cadascú un xicotet esforç, recuperarem més d’un sonrisa.

CONTRA LA IMMIGRACIÓ IL•LEGAL

La immigració il•legal és un tema delicat. I quan es tracta d’un menor es fa molt complicat. Hem de dir NO! a la màfia i venda de xiquets, no són cap mercaderia siguen russos, africans o xinets.

els xiquets sahrauís: del bàndol dels desolats al tercer món reflexions sobre el tema de la falla infantil Batiste Llopis i Vila

Per ara, més o menys, fa ja nou anys, un bon amic i un faller, per cert dels bons a Xàtiva, Juan Ramón Alcocer, hem va anomenar, que el dia 1 de juliol d’aquell any arribaven xiquets i xiquetes de l’antic Sàhara espanyol, a passar dos mesos de vacances a totes les parts d’Espanya, i hem va proposar si volíem acollir-ne un a casa nostra. Nosaltres vàrem accedir, i el dia 1 de juliol, jo i part dels membres de “L’associació d’amics del poble sahrauí de Xàtiva” vàrem anar a rebre’ls a l’aeroport d’Alacant.

Quan els vaig veure baixar per les escales agafats de la mà de dos en dos, hem vaig quedar impactat de veure les seues robes velletes, amb una higiene precària, els monyos desfets i cansats de tantes hores de viatge.

Però més impactat hem vaig quedar de veure eixos ulls grans i grans plens d’il•lusió, desperts i molt vius, però un tant desconcertats i un poc espantats per no saber el que els esperava.

A la nostra casa vàrem rebre una xiqueta nomenada Mayuba, que en l’actualitat viu amb nosaltres des de fa cinc anys seguits. Ara compta amb setze anys i està totalment integrada en la nostra societat.

Des que va vindre a la nostra casa, no va parar de descobrir coses com l’aigua potable, la llum, el mar, i moltes més coses que mai m’haguera pogut imaginar, aleshores hem vaig donar compte de la magnitud del problema que viuen aquestos xiquets.

La majoria d’ells, per no dir tots, han de dur ulleres, per les úlceres que es produeix als ulls el sol tant fort que suporten al desert, i per l’arena les dents

les tenen molt estropellades degut a la mala alimentació i a la falta d’higiene, ja que no tenen aigua potable, sols la justa i necessària per a beure i poder mantenir el cos, i que els la proporcionen associacions humanitàries de caràcter internacional. Per no parlar de les malalties que pateixen i no les poden curar per falta de medicaments i d’hospitals. Viuen o malviuen a unes tendes de campanya de tela, anomenades Jaima, sense portes, ni finestres, ni lloc per agençar-se, i com a cuina, un foguer de gas per a poder fer-se el menjar, mengen més o menys cada tres dies, si hi ha poc els majors els ho donen als menuts, si hi ha un poc més, que no molt s’ho reparteixen entre tots.

S’alimenten bàsicament de llegums seques, com cigrons , dentilles, fesols, etc., tot açò tant sols bullit amb aigua, de la llet de les cabres, de la llet de les gamelles i d’una espècie d’infusió que anomenen té.

El menjar el reben de l’ajuda internacional i poden estar menjant el mateix durant una setmana o més, per tot açò quan venen tenen greus problemes de pes i només mengen el que coneixen.

Són molt intel•ligents i afectuosos a la part que espavilats, sempre han dit que «la fam aguditza l’ingeni de la ment», ells fabriquen els seus propis joguets amb fils d’aram i cartró, en quan els xiquets dels països com el

nostre, tenen els joguets que volen i no saben apreciar el valor d’ells.

Van a l’escola a les sis del matí per aprofitar la llum del dia, ja que es fa prompte de nit i no tenen llum elèctrica, i com a premi als millors estudiants els envien dos mesos fora de vacances per a què coneguen un altre tipus de vida.

Tot açò que us relate no m’ho han contat, sinó que ho he viscut en primera persona al llarg de tots els viatges que he fet al Sàhara, amb associacions humanitàries d’ací, de metges, mestres, ATS, etc.

Si pensem tot açò amb detenció, crec que una majoria de gent arribaria a la

mateixa conclusió que jo —és una opinió personal— i és que a molts xiquets d’ací no es vindria mal un intercanvi d’un temps allí per tal de què valoraren tot el que tenen i que s’ensenyen a compartir més les coses.

A més afegiré, si m’ho permeteu, que està molt bé fer falles infantils o grans, per a conscienciejar a tots, grans i menuts, del problema de la pobresa a tot el món. Gràcies per donar-me l’oportunitat de donar a conèixer el problema dels sahrahuís.

Que disfruteu d’unes bones falles!