Llibret 2020. Falla Juan Bautista vives by fallajuanbautistavives

FALLA JUAN BAUTISTA VIVES LLIBRET FALLES 2020

Crèdits EDICIÓ Falla Juan Bta. Vives DIRECCIÓ Saúl Peña Rodríquez CRÍTICA FALLES Miguel Àngel Gascón Rocha PORTADA “Que maten al diseñador” PRÓLEG Ferrán Martínez COL·LABORACIONS LITERÀRIES Andrea Criado Mª Jesús Giménez Pinto S anti Muñoz Ramón Solaz Ximo Esteve José María Lozano Velasco Alejandro Melquiades Cifre Mª Carmen García López Javier Mozas José Ángel Monzó S ánchez Jesús García Boro Císcar Manolo Catalán Moreno Mónica Oltra Jarque Pilar Bernabé CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Maria Company Martínez DIPÒSIT LEGAL V-309-2019 FOTOGRAFIES © dels textos: els autors/es © de les imatges: els i les autors/es i propietaris/es PUBLICITAT Luis Soria Pérez DISSENY I MAQUETACIÓ Saúl Peña Rodríguez IMPRESSIÓ Imprenta Baquedano S.L JUSTIFICACIÓ EN PAPER 750 Exemplars

“Este llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i ús del valencià”

Sumari 08 - Saluda President. 10

- Fallera Major.

20 - Junta executiva i comissió major. 24

- Falla Gran.

36 - Comissió Infantil. 38 - Falla Infantil. 46

- Guardons, Fallers d’Honor.

48 - Records de tot un any. 55

- Contingut literari.

116 - Records Falles 2019. 120 - Premi Olimpia 2019. 122 - Programa de Falles 2020.

Esta comissió ha rebut subvencions de la Regidoria de 2020 Cultura Festiva per a les activitats de les Falles del 2019

DIFUSIÓ IL·LIMITADA EN VALENCIÀ

ISSU

https://issuu.com/fallajuanbautistavives/docs/llibret2020

VAJA CIRI

PRÒLEG Vaja ciri

Vaja ciri muntar de nou un llibret de falla, damunt dels del concurs de la Generalitat Valenciana, amb l’estressant que és això d’intentar tindre col·laboradors i col·laboradores, mantenir un fil conductor entre els escrits i el més fotut del tema, tindre’l acabat per a finals de gener!! Però on s’ha vist això en una falla? Però mira, ja és el segon any que a la Juanba li dóna per fer un llibret de concurs. Agafeu el ciri que la processó és llarga, i tan llarga que és la processó en la qual es troba actualment una professió com la de l’artista faller. I que millor manera de conéixerho que de la mà d’Andrea Criado, una estudiant del Cicle Formatiu d’Artista faller i Construcció d’Escenografia i de M. Jesús Giménez Pinto, professora del mateix FP. Un altre que en va ser d’alumne i ja té muntat el seu propi taller de falles infantils és Santi Muñoz, i també Ramón Solaz que a més de formar part de la primera promoció va ser premi extraordinari d’FP. Tot per a no quedar-nos a dos ciris, que és com es troba en l’actualitat la Ciutat de l’Artista Faller i que de no actuar, els dos ciris se’ns apagaran. Així ens ho compta Alejandro Melquíades Cifre un veí del barri, però també la visió d’un dels artesans més reivindicatius de la Ciutat Fallera i que manté viu el seu taller en aquesta, com és Ximo Esteve. La visió més professional des del punt de vista urbanístic ens la dóna l’arquitecte José María Lozano.

Hi ha ciris que mai s’apaguen i que brillen en l’eternitat. M. Carmen García López rendirà un íntim homenatge al seu pare, el mític artista faller de Russafa Juan García. Com la nit de les ànimes, recordarem a la llum dels ciris a aquelles comissions que al llarg de la història han desaparegut, de la mà de l’investigador faller i membre de l’ADEF Javier Mozas Hernando. Com són els últims dies d’una comissió abans de desaparéixer serà l’experiència que ens comptarà Jesús García, últim president de la ja desapareguda falla Explorador Andrés - Jalance i també tenim el relat de com dues comissions es van unir per a no desaparéixer de la mà de Jose Angel Monzó. No sols hi ha ciris fallers en el cap i casal i des de les comarques, aportaran la seua llum dos sabuts fallers com són Manolo Catalán de Dénia i Salvador Ciscar de Torrent que ens comptaran com és l’experiència de la investigació fallera, ja que tots i totes sabem que el savi i el ciri, per il·luminar a uns altres, es crema. Tres dones d’armes prendre ens posaran a tots i totes més drets i dretes que un ciri, ja que Mónica Oltra, Pilar Bernabé i Rocío Gil ens mostraran la seua visió. En definitiva, que ací està de nou el llibret de la Juanba i podeu dir sense por, que vaja ciri de llibret que han fet! Ferran Martínez Gómez

Salutació President Luis Soria Pérez

Amics, amigues veïns, veïnes, fallers, falleres i membres de la junta

directiva, em complau dirigir-me a vosaltres com a President de la comissió Juan Bautista Vives. Voldria agrair a tots la confiança que m’heu demostrat des de la meua elecció al càrrec de president de la falla. Espere que junts fem que enguany siga un any inoblidable i que puguem gaudir de la millor festa del món en harmonia i felicitat. Gràcies a la meua Directiva, per ser el suport que tot President precisa per a sostenir-se ferm i segur davant les marees que agiten l’any faller. Gràcies a tots els representants de la comissió, perquè ells i elles són la llum necessària per a guiar-se en el camí. Gràcies a la nostra Fallera Major, Sonia, que està amb mi en tot moment, prestant-se a tot, facilitant les coses, aportant la seua ajuda sempre, gaudint dels actes i representant-nos estupendament. Gràcies als nostres col·laboradors i col·labodarores, tant a anunciants, com a fallers i falleres d’honor. Tots formeu part de la nostra gran família fallera. També al nostre barri, ja que tant la falla com el barri han d’anar agafats de la mà. Sabeu que teniu les portes obertes de bat a bat, i sereu benvinguts i benvingudes tant en el nostre casal com en la carpa. La falla Juan Bautista Vives és la vostra casa. Com els nostres monuments, estem obligats a reinventar-nos cada any, alçar-nos després de cada 19 de març amb l’objectiu de continuar plantant falla i aportar el nostre granet d’arena per a demostrar-li al món la màgia que té la festa de les falles. Però perquè això siga possible, necessitem l’ajuda de TOTS i TOTES: de la comissió, de les amistats, del veïnat, comerços i també la d’aquells que vulguen contribuir a engrandir la nostra festa. Treballant junts podem fer això i molt més. I vos anime a tots i a totes a participar en cadascun dels nostres actes, a acompanyar a la nostra Fallera Major i principalment a gaudir en harmonia d’una setmana fallera que passa massa de pressa i que portem un any esperant. Finalment, només manifestar un desig: QUE PASSEM UNES FELICES FALLES 2020. Moltes gràcies a tots i VISCA LA JUANBA!!!

Sonia Ponce Giménez Vers a la Fallera Major

Camines, Sonia, amb un somriure arrelat en l’ànima de les falles, en l’essència més íntima de la festa, en el si de les antigues contalles. Somrius des de l’ullal dels teus ulls, des de la mirada plena d’amor per la nostra festa heretada pel poble, des de l’antigor. El fum entelarà eixa mirada la nit quan la cendra es fa llaor, encara que les emocions seran eternes, el goig de ser Fallera Major.

Salutació

Fallera Major

No fa molt de temps vaig arribar a aquesta xicoteta, però gran

comissió com és la falla Juan Bautista Vives. I hui amb una gran il·lusió tinc el plaer de dirigir-me a tots i cadascun de vosaltres com la vostra Fallera Major. Les falles són una festa d’art, alegria i tradició, així com de devoció als nostres patrons Sant Josep i la Verge dels Desemparats. Però també és una festa d’unió i molt esforç, per això m’agradaria donar les gràcies a tots els fallers i falleres que treballen molt de valent dia a dia perquè tot açò siga possible, i especialment a la meua comissió pel suport, afecte i hospitalitat amb la qual ens heu rebut tant a la meua família com a mi. Aprofitant aquest moment vull donar les gràcies als meus pares i germanes, al meu marit, els meus fills, amics, amigues i altres familiars perquè sense tots i totes i sense el seu suport açò no hauria sigut possible. M’agradaria agrair especialment a la meua germana Mamen per haver-me ajudat a introduir-me en aquest meravellós món faller. No em puc oblidar del meu presi, Luís Soria, per a ell enguany també és diferent, ja que s’estrena com a president, però sens dubte no podria haver trobat un millor company per a aquesta aventura fallera, gràcies per acompanyar-me a tots els actes i per estar pendent de mi a cada moment. Abans d’acabar m’agradaria convidar al veïnat, als fallers i falleres d’honor, abonats, amics i amigues que vulguen compartir amb nosaltres aquests dies tan especials. Finalment dir-li a la meua comissió GRÀCIES per permetre’m complir el meu somni i espere ser capaç de representar-vos com la falla es mereix i estar a cada moment a l’altura de la confiança depositada en mi. Desitge que junts gaudim de la millor festa del món LES FALLES.

Coneixem a Sonia

Sonia va arribar, allà per la dècada dels

70, al si d’una família mitjana treballadora. És la segona de tres germanes, la diferència d’edat de les quals, entre elles, és molt curta, aleshores han viscut sempre unides, barallant-se i volent-se com totes les germanes. Van estudiar les tres al mateix col·legi. Sonia era una estudiant tenaç i constant, amb una meta clara en aquella època: ser mestra d’educació infantil. El seu entusiasme per la docència es va fer realitat, ja que es va graduar amb bones notes l’any 1989. Les pràctiques i altres cursos complementaris li van donar una àmplia formació i experiència que l’han portada a ser, actualment, directora d’un Centre d’Educació Infantil a L’Eliana (València). És una dona amb uns valors familiars molt arrelats a la qual li encanten els xiquets i les xiquetes. Des de xicoteta va tindre la il·lusió de formar una família i amb ganes estava quan va conéixer a Vicente amb el qual es va casar i va tindre als seus dos fills, Alejandro i Francisco, Els xiquets van ser des del principi la seua prioritat, és una mare entregada, implicada en l’educació dels seus fills, patidora i protectora, a vegades un poc reganyosa, però al costat de Vicente formen una família senzilla i feliç. Des de sempre li va agradar la festa fallera. Va pertànyer a tres comissions, on va exercir en la Delegació de Festejos col·laborant en les exaltacions de la seua falla i en les d’altres comissions, partici-

pant en obres de teatre, balls i el que fera falta. El temps i les prioritats de la vida ajornaren el seu somni de representar a la dona valenciana com a Fallera Major, i aquest somni es compleix enguany en la Falla Juan Bautista Vives, la seua falla actual. El seu caràcter obert, alegre i participatiu aconsegueix l’estima de tot aquell que la tracta. Hui està feliç i gaudint d’haver aconseguit aquest somni; ser Fallera Major de la Falla Juan Bautista Vives, una comissió que l’ha acollida com una més des del principi i que li ve ajudant en tots els actes als quals Sonia acudeix sense dubtar-ho, oferint el seu somriure i la seua bona voluntat en favor de representar a la seua falla. Té les idees clares i la seua decisió és inapel·lable, la seua Falla i el seu regnat li arriben en el seu millor moment per a gaudir-lo amb orgull, honor, valentia.

Entrevista a Sonia

- Per fi el teu somni de ser Fallera Major es fa realitat, no? La veritat és que sí. Ja vaig voler ser Fallera Major Infantil, però no hi vaig poder i després la vida em va portar per altres camins: estudis, matrimoni, fills, negoci… i ho vaig anar deixant. El 19 de març de l’any passat vaig pensar que 2020 podia ser el meu any, ja que a més, complisc 50 anys i faig realitat el meu somni, somni que he vist complit gràcies a aquesta falla, Juan Bautista Vives. - Parla’ns un poc de les teues aficions. Sóc amant del teatre, vaig a totes les funcions que puc. També m’agrada anar a la platja i gaudir de la mar, passar temps amb els meus amics i viatjar. -De tots els actes que portem, amb quin et quedes? És tanta la il·lusió que tinc, que qualsevol acte al qual assistisc o es realitza en la falla és especial, però si he de destacar algun, seria el dia de l’exaltació, per a mi va ser un dia molt emotiu. - I quin acte és el que esperes amb major il·lusió de la setmana fallera? Sé que tot el que em queda per viure durant eixa setmana serà únic, però espere la Cridà i l’Ofrena amb molta il·lusió.

-Com creus que et sentiràs el 20 de març? Em sentiré feliç perquè malgrat que l’any ha acabat, he pogut complir un somni al costat de la meua família i a aquesta gran comissió. -Enguany t’acompanya un nou president, com ho porteu? La veritat és que amb el meu president Luís m’emporte molt bé, en ell tinc un gran aliat que m’ajuda i acompanya en tots els actes. - Què els diries als fallers i falleres de la teua comissió? Els demanaria que m’acompanyaren en cada acte i que junts gaudim de l’any 2020 en aquesta falla tan familiar i entranyable com és la Falla Juan Bautista Vives.

Flames, rialles i festa.

El gran saló de cerimònies estava disposat per a celebrar tan fastuós esdeveniment. S’havia adornat amb grans ciris de nívia cera, que presos amb les seues celestials flames il·luminaven el recinte. Una dansa constant d’ombres i llums exaltava encara més, la bellesa, originalitat i gràcia d’aquell colorista vestit de suau seda, que en el centre i dalt d’un pedestal es trobava. Intricats dibuixos amb ciris ara aplatats i rojos posaven contrapunt en el sòl per a realçar, amb el seu oscil·lant foc, el colorit i resplendor d’aquella obra d’art. De sobte com si un vendaval recorreguera l’enorme habitació, el vent enfurit va avançar per l’estança apagant totes les lluminàries i... Sant Pere va treure el cap a la porta del cel i va baixar la llarga escalinata corrent, fins a arribar al pompós núvol que feia de pelut amb la inscripció “Benvingut al Regne del Cels”. En un darrer intent va allargar de forma desesperada la mà, fins i tot va arribar a acariciar en la seua caiguda a aquell primorós vestit que el sastre major havia confeccionat, però el vestit, va planejar com una suau ploma cap a la Terra. Suós i contrariat es va anar directe als tallers de roba per a comunicar-los la fatal notícia als responsables de sastreria i modista, Sant Vicent i Santa Lucia. - Vinc a informar-los d’una calamitat, i és que el seu últim vestit, el que li van encarregar els arcàngels, tan bell i especial, va caure a l’espai per culpa d’un desventurat corrent d’aire que es va establir en deixar, un insensat, la porta del cel i les finestres obertes. El sastre major va tindre un rampell d’arravatament, però com era “Sant” ràpidament es va calmar i només va preguntar: - Qui ha sigut l’imprudent que va cometre tal desficaci? Sant Pere no volia ser acusador, però va haver de confessar que havia sigut un àngel menor de nom “Atabalat”.

Sant Vicent va dictaminar que l’imprudent causant de l’hecatombe havia de baixar i trobar-ho en la Terra, que de moment seria desposseït de les seues ales i que fins que ho recuperara estaria des-celat i des-alat. D’aquesta guisa l’àngel “Atabalat”, va buscar per tot el món el preciós vestit que en el cel s’havia dissenyat amb delicades teles d’infinits brodats i colors. Passat un temps va descobrir que el vestit va caure a València, just sobre el cos d’una dona de l’horta i tan bé li va anar i el va lluir, que prompte els artesans el van adoptar com el seu vestit de gala i es va multiplicar per quantitats incalculables. En els dies de Falles la dona valenciana llueix amb tal gràcia i soltesa aquesta peça sense igual, que ni els querubins podrien millorar-la, a més com hi ha tants és difícil saber quin d’ells correspon a l’original. Són molts els actes institucionals: mascletades, cercaviles, recollida de premis, sent el seu major exponent l’ofrena, que en els dies anteriors al 19 de març es realitza, acudint els fallers i falleres per milers, per a oferir-li flors de respecte i amor a la Patrona, la Verge dels Desemparats. És una incessant explosió de colors i aroma de flors que envolten, en jovial estretor, les voluminoses canastretes florals oferides per moltes comissions falleres, al costat de la monumental imatge de la nostra Senyora dels Desemparats, abillada per infinitat de rojos i blancs clavells que van confeccionant amb art i perícia els vestidors, el primorós mantell. El nostre àngel missatger i encarregat del rescat, atordit primer, i pense que complagut després, va prendre la decisió de manar un correu electrònic a Sant Pere dient-li: - Excel·lències i Sants patrons, per tot el que esdevé i relat, jo em quede en aquesta terra valenciana, amb la paella, el sol, la mar, la festa de les Falles, el xocolate i els bunyols, al que afig la noblesa de les seues gents. Això sí, continuaré buscant per si algun dia apareix l’original. Què va ser que no! NOTA: M’he fet faller. Francisco Ponce Carrasco (Escriptor i columnista)

JUNTA

Executiva PRESIDÈNCIA Luis Soria Pérez

DIFUSIONS Nuria Boix Pérez

VICEPRESIDÈNCIA PRIMERA José Antonio Escribano Prado

DELEGACIÓ DE XARXES SOCIALS Marta Carrillo Enguídanos

VICEPRESIDÈNCIA SEGONA Virginia Saurí Giménez VICEPRESIDÈNCIA TERCERA Salvador Marco Sánchez VICEPRESIDÈNCIA CUARTA Saúl Peña Rodríguez

PROTOCOL Amparo Montesinos Jiménez Sonia Marco Sales RELACIONS PÚBLIQUES José Antonio Escribano Prado

SECRETARIA Carmen Palanca Rodríguez

DELEGACIÓ D’AGRUPACIÓ Luis Soria Pérez José Santonio Escribano Prado

TRESORERIA Mª José Sales Alcaide

COMERÇOS Luis Soria Pérez

COMPTADORA Raquel García March

VOCAL DECÀ Alberto Boix Mocholí

DELEGACIÓ DE FESTEJOS Pilar Pérez Gómez Nuria Boix Pérez Sonia Marco Sales Marta Carrillo Enguídanos Isabel Pérez Arenas Borja Sargues Montesinos Susana Gimeno Cervera Carla Carrillo Enguídanos Sara Zurano Ruíz Alberto Boix Pérez

Fallera Major 2019 Sonia Marco Sales 23

COMISSIÓ Major

ARENAS PIQUERAS, MARÍA

CARRILLO SÁNCHEZ, RAMÓN

ARÉVALO OLIVERA, ALBERT

CRESPO PARREÑO, MILAGROS

ATENCIA SAURÍ, CLARISA

EGEA ROMERO, JUAN

BARBERÁ FERRILOS, VICTOR

ESCORIHUELA SÁEZ, CRISTINA

BOIX MOCHOLÍ, ALBERTO

ESCRIBANO PRADO, JOSE ANTONIO

BOIX MOCHOLÍ, ESPERANZA

FERNÁNDEZ SALVAGO, BEGOÑA

BOIX PÉREZ, ALBERTO

FERNÁNDEZ SALVAGO, LORETO

BOIX PÉREZ, NURIA

GARCÍA CUENCA, JUAN CARLOS

BOSCÁ BOIX, NOELIA

GARCÍA MARCH, RAQUEL

CAMPOS TARÍN, SALVADOR

GARCÍA PALAZÓN, JESÚS

CAÑIZARES MAYORDOMO, M.CARMEN

GARCÍA PALAZÓN, MARÍA

CARRILLO ENGUÍDANOS, CARLA

GEA BOIX, LAURA

CARRILLO ENGUÍDANOS, MARTA

GIMÉNEZ MARTÍNEZ, PATROCINIO

CARRILLO MONTESINOS, AMPARO

GIMÉNEZ PAREDES, ÁLVARO

CARRILLO SÁNCHEZ, CARLOS

GIMÉNEZ PAREDES, GONZALO

CARRILLO SÁNCHEZ, JORGE

GIMÉNEZ TUDELA, TAMARA

GIMENO CERVERA, SUSANA

PALANCA RODRÍGUEZ, CARMEN

HIDALGO DELGADO, JOAQUINA

PAREDES JADRAQUE, JUAN JOSÉ

IZQUIERDO VALIENTE, ROCÍO

PEÑA RODRÍGUEZ, SAÚL

JIMÉNEZ GARCÍA, ANTONIA

PÉREZ ARENAS, MARÍA ISABEL

JUAN VIVO, FRANCISCO JAVIER

PÉREZ GÓMEZ, MARÍA PILAR

LLUCH LÓPEZ, Mª JESÚS

RODRÍGUEZ PALMERO, RAFAEL

LLUCH LÓPEZ, VICTORIA

RUIPÉREZ CRESPO, CRISTINA

LÓPEZ GONZÁLEZ, SUSANA

SÁEZ GREGORIO, CLARA

LORENTE MÉNDEZ, REMEDIOS

SALES ALCAIDE, MARÍA JOSÉ

MAÑEZ ALMELA, RAFAEL

SARGUES MONTESINOS, BORJA

MAÑEZ ZAPATA, RAFAEL

SAURÍ GIMÉNEZ, VIRGINIA

MARCH CORTINA, MARÍA ÁNGELES

SORIA PÉREZ, LUIS

MARCO SÁNCHEZ, SALVADOR

SORIANO GÓMEZ, RAFAEL

MONTESINOS JIMÉNEZ, AMPARO

TENORIO NORTES, MARÍA

MONTESINOS JIMÉNEZ, ANTONIA

VIDAL ESCORIHUELA, LUIS

MONTESINOS JIMÉNEZ, JULIA

VIDAL MUÑÓZ, LUIS VICENTE

NARANJO HIDALGO, ALEJANDRO

ZURANO GÓMEZ, LIDIA

NAVARRO PALACIO, FERNANDO

ZURANO RUIZ, SARA

OLIVARES MARTÍN, JOSÉ ANTONIO

ARTISTA

Agustín Torralba Soto

HISTORIES MÁGIQUES Falla Gran

BRUIXERIES TOTS ELS DIES EN POCIONS PER A ALEGRIES

Este món es ratlla massa tornant-te mig carabassa per les històries que veus. Entre furts i corrupcions, abusos i explotacions, no pares de fer-te creus. L’artista no és un bohemi, també li embarga este apremi, a banda del d’Hisenda, i no veu passar un dia que no faça bruixeria per tal de pagar la renda. El negoci del taller de ser artista faller està com taronja verda. Això, des de l’optimisme, perquè vist sense eufemisme, està tot fet una merda. Els impostos, lloguers i sous es converteixen en pous que ofeguen als artesans, i els pressupostos amb tallons que aproven les comissions, els remata a quatre mans. Els polítics fan promeses quan tenen les llums enceses del procés electoral, però és tot una contalla, com en la UNESCO, la falla, patrimoni immaterial. Així que no és d’estranyar que en març, ens vulga plantar, una falla de pocions. De malsons, que no de faula, puix, perdó per la paraula, li estan tocant els collons.

POCIÓ DE VERITAT PER A L’ADOCTRINAT

De tota la bruixeria que l’artista s’ha inventat, la que abans aplicaria, per si de cas funcionaria, és contra l’adoctrinat. Eixe seguidor fidel del polític pixa escales. Un lacai del seu model sense mostrar cap recel per les seues martingales. El polític diu mentides i canvia d’opinió per no perdre ses cadires, segons li vagen les fires i el sentit de votació.

Puix l’adoctrinat no ho veu i el continua adorant. Inclús si l’engany és greu, al seu líder sempre el creu per a seguir-lo votant. Ja pot tindre corrupció. Clavar la mà dins la caixa, afonar l’educació o perdre la donació. Ell del burro no se’n baixa. Fracassa en l’economia d’una manera preclara o si els diners balafia per molt que done agonia. Ell no li gira la cara.

El pitjor d’esta tendència és que en tota ideologia no es veu cap diferència. És la nostra penitència en què viure cada dia.

Si proposa pujar l’edat per a la jubilació, ja pot ser barbaritat que açò seria del seu grat, li farà forta ovació.

Per últim, una advertència que faig en este versat. Si veus que et fa referència, disculpa’m esta llicència, és que estàs adoctrinat.

EN TINDRE EL CUL ASSENTAT, JOAN RIBÓ ESTÀ PAGAT.

Joan Ribó en un gran clam, quan va eixir des de Manresa, es va fer una promesa: No tornar a passar fam. (Ausades que ho ha complit este tipus repolit.) Des de llavors a hui en dia, no ha deixat de treballar perseguint poder cobrar de la nostra autonomia. (Com a alcalde, regidor i un minut de professor.) I això que el valencià no és que li done plaer. Ell és de poder-li fer el cul gros al català. (Disculpeu el meu llenguatge, però em pot este pillatge.) Si es vol ampliar el port, ell diu que això contamina la ciutat que és cosa fina. Així que li ve prou tort. (Mes la mateixa persona no ho veu mal en Barcelona.) Si els veïns veuen amb vista que ja és hora d’esporgar i les herbes arrancar, diu que no és ecologista. (Té les vores valencianes com les selves africanes.) Criticava molt abjecte a la Ciutat de les Ciències. Ara llueix ses essències com si fóra el seu projecte. (Fins i tot fa ara allí, el porrot, l’Exposició del ninot.)

L’alcalde pot ser que siga, més si en res ha progressat València com a ciutat, pareix li toque la figa. (Figa de verduleria, per allò de l’ecologia.) Així que este castic té València en l’alcaldia per fruit de la bruixeria que ha fet algun enemic. (sospite esta mala gana provinent de tramuntana.)

GREZZI EN LES BICICLETES SE N’ANIRÀ DE PUNTETES

En un bròfec pensament pensà l’alcalde Ribó, per a augmentar l’abandó, posar a Grezzi a manar. No li calgué ni fer força en explicar l’estratègia, l’italià ja és cosa règia en el que toca empastrar. En l’obsessió per bandera per a fotre als valencians, entrà prompte als ciutadans en el de fer la punyeta. Vol fer del Cap i Casal, este tipus cagandana, tota una reserva urbana pensant en la bicicleta. Va dibuixar en el mapa tots els cercles a grapats, deixats caure, estralejats. Dominat per son desfici. Per a convertir València en la ciutat circular on només pugues rodar si muntes en una bici. Diu que el cotxe és antigor i que ell com a bon àugur, ens ensenya que el futur estarà a pedalejar. Puix amb tanta gasolina la ciutat molt s’empudega convertint-se en una pega que ens va a contaminar.

El que no pensa el figura és com poden arribar a València a treballar dels pobles i pedanies, sense el seu utilitari en transport públic mesquí, com no faça un ésser diví portentoses bruixeries. Abans que tirem mà d’estes bruixes i bruixots perquè en els seus exvots ens salven d’estes castanyes, a veure si la Mareta al “xafacharcos” pardal, ens el fa un poquet normal ans ens traga les entranyes.

PERE FUSET REGIDOR PRESIDENT INQUISIDOR

Pere Fuset pegà colzades per voler ser el president. Des que estava en el bressol tenia esta obsessió en la ment. Governar en Junta Central sempre li posava calent. --En la corona dalt del cap comença el regnat de Fuset. Ben prompte les falles observen com va carburant son cabet. Des del desbarrat capritx en la imposició del seu dret. ---

Pere pensa que és un gurú. El més sabut del món en falles. Ajudat pels seus assessors que són verdaderes troballes. Entre tots no fan un ninot, no arriben ni a ser menudalles. --Des d’eixes ínfules pensants imposen el seu cabdillatge. Desitgen canviar les essències fins i tot la més fallera imatge. Aproven cartells oficials que més que lletjos, fan coratge. --Pere Fuset no es conforma en ser només que regidor. Vol arribar a l’alcaldia, més desitja un més gran tesor. Ser el primer home en València en ser el seu Faller Major. --Aconseguint este íntim desig un goig complet li agarraria. Li calen a muntó d’apòsemes en conjura de bruixeria. Però més que un grapat de bruixes miracles necessitaria. (Com a Déu li dóna l’esquena, açò no ho tindrà, Quina pena!)

PARLEM DE L’ENCANTAMENT QUE HA DE FER EL PRESIDENT

Per a pagar-se la festa evitant tota protesta, passa molt el president. No cal en cobrar les quotes, immola a voltes granotes en més d’un encantament. Des del lloguer del casal a la dolçaina i tabal es paga molta factura, i damunt està qui vol, que a banda de l’alcohol, es gaste més en cultura. Preparant el pressupost es queda ben descompost mirant la falta d’ingressos, i com creixen les despeses en partides compromeses, amb un grapat d’interessos.

Pensant a equilibrar el que puga compensar, pensa en l’ajuda millor: El xantatge emocional al pare, que no és trivial, de la Fallera Major. Confia a tirar la traca de buidar-li la butxaca per a pagar el sarau, aprofitant eixe afany, en trobant-se en el seu any, traure-li tot el cacau. Li caldrà gran bruixeria per a tindre l’alegria d’aconseguir l’objectiu. Puix té eixuta la cartera. En pagar tanta fartera s’ha quedat sense perdiu. (I entre tanta menudalla veurem com paga la falla.)

Fallera Major Infantil 2019 Arianna Herance Soriano

COMISSIÓ Infantil

ARÉVALO GIMÉNEZ, UNAI

OLTRA SORIANO, ROCÍO

CARRILLO SAÉZ, ENZO

PARREÑO ESTRUCH, NORA

COTANDA PONCE, FRANCISCO

PEÑA IGLESIAS, JOAN

ESBRÍ GARCÍA, VERA

PÉREZ GARCÍA, LUCÍA

LÓPEZ ESPARZA, HECTOR

PLAZA FERNÁNDEZ, AINHOA

LÓPEZ SORIA, AITANA

PLAZA FERNÁNDEZ, JUAN CARLOS

MAÑEZ TENORIO, GABRIEL

SAURÍ ATENCIA, AITANA

MARTORELL SORIA, BEATRIZ

ARTISTA

Rubén Arcos Martí

CONTRA- PUESTOS Falla Infantil

CONTRAPOSATS TENIM PLANTATS

A la nostra falla enguany és de fets contraposats, veure’ls a la falla plantats era per a estes falles l’afany. Afany que en este llibret, com sempre expliquem versat, perquè siga estimat per cada xiqueta i xiquet. A banda d’estes explicades, a la falla plantarem, més qüestions que ací veurem, d’eixes tan contraposades. Ací vos fem un resum, d’estes contraposicions abans que tots els cabirons després del foc es facen fum.

L’INSOMNI DEL VELL PAROT ÉS CONVERTIR-SE EN NINOT

El pirata Pota de pal arribà a la jubilació. Eixa pota feta de fusta ja es quedava sense acció. Així que el pirata vell de la pota féu donació.

La pota de fusta acabà com a parot en el fuster. D’eixe pal penjava la llum per a il·luminar el taller. I quan el sol de primavera, acabava dins del foguer.

El parot, d’esperit pirata, volgué tindre millor final. Començà a recordar els viatges baix de la llum del seu fanal. Somiant en un nou destí en reposar en el capçal.

Pegant un ull per la finestra li va entrar un gran batistot. El carrer estava de festa, ja ho tenia clar el parot. Volia acabar en la falla sent l’ànima d’algun ninot. --Així el parot, pal de la pota, és ara fusta ninotera. Formant part del ninot llueix en arribar la primavera. Sent fragment d’eixa aventura que és fer-se falla en la foguera.

EN EL BOSC EM DONA UNGLERA VEURE BRUIXES EN GRANERA

En el bosc fent senderisme et pots trobar en l’abisme de la cova de les bruixes. Allí munten les escoles per a bruixes ruqueroles de granera entre les cuixes. La bruixa que està aprenent l’ofici d’encantament, està atenta a les lliçons. Perquè ella vol descobrir com es podrà convertir els fardatxos en cigrons. Vol saber les bruixeries que estan a les llibreries de les bruixotes antigues. Bullint-les en cassoletes per a fer mil malifetes, junt amb les seues amigues. Convertir en sargantanes a totes les fades sanes que es puga trobar pel bosc. I als elfs tan repolits deixar-los descolorits fent algun beuratge fosc. Per la mestra que ensenya estes idees desdenya per una lliçó primera, puix tota bruixa important ha de saber aprimant, com fer la seua granera. Perquè esta no es deu comprar ni tampoc es pot llogar, puix cal que siga d’estrena. Fabricant-la en molta calma usant la fulla de palma i posant-li bona antena.

Per a que vole molt fina sense posar gasolina que, damunt, està molt cara. Puix Harry Potter volguera poder fer-se esta granera que la bruixa es prepara. Així que han de saber, que abans de posar-se a fer, beuratges sense control, han de fer-se l’instrument que els farà acompanyament quan vulguen alçar el vol. És la primera menció d’una bona educació, encara que siguen bruixes. Per a fer bona balança no es pot en l’ensenyança voler anar en corruixes LA CRIDÀ (QUE NO LA CRIDA). Des d’abans del naixement m’apuntaren de fallera, per això no és sorprenent que jo haja eixit tan festera. Vaig eixir en una ofrena adormida dins d’un cabàs duent un vestit d’estrena i en el cap duent un llaç. En anar fent-me major a ningú ja li estranyava, que ser fallera major sempre a mi m’entusiasmava. Este somni tan volgut he pogut complir enguany, com sempre havia cregut no ha sigut un desengany.

Tot el somni començà quan la carta presentem i el president em cridà per a dir-me “acceptem”. Em tremolaven les cames i el telèfon em caigué, fon per sentir tant les flames puix l’emoció em pogué. Vingueren moltes persones a felicitar-me a casa, i jo pujada en les ones i en el meu cor que m’abrasa. Així d’esta manera esta cridà que no crida m’agarrà tota sencera i em va canviar la vida. Puix si crida no és açò del silenci que parlem Fem-ne cas d’esta raó i en la Crida, no cridem.

Guardons Jcf

MAJORS BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER BEGOÑA FERNÁNDEZ SALVAGO BUNYOL D’OR ÁLVARO GIMÉNEZ PAREDES CRISTINA ESCORIHUELA SÁEZ JUAN EGEA ROMERO VICTOR BARBERÁ FERRIOLS INFANTILS BUNYOL D’ARGENT JOAN PEÑA IGLESIAS

Fallers d’honor

AGUSTÍN ROMEU FAUS VICENTE COTANDA MONTANER CARMEN GIMÉNEZ MAIQUES FRANCISCO PONCE FAUS VICENT MIQUEL MARTORELL PÉREZ JOSÉ IGNACIO LLORCA PALLÁS MARIANO PONCE CABALLERO MIGUEL ANGEL GORROCHATEGUII PASCUAL

Natalicis

27/06/2019

04/06/2019

ROCÍO OLTRA SORIANO

VERA ESBRÍ GARCÍA

25/08/2019 LUCÍA PÉREZ GARCÍA

Records

de tot un any

Agafa el ciri que la processĂł ĂŠs llarga!

Tota professió té un principi Andrea Criado

E En

la nostra bella València, els artistes fallers han creat una tradició que durant molts anys ha passat de generació en generació, fins ara. El Grau Superior d’Artistes Fallers i Construcció d’Escenografies ens brinda als artistes de fora l’oportunitat de conéixer i aprendre el camí d’aquesta professió, des dels esbossos i estructures fins a la decoració i la plantà.

Alumnes del cicle formatiu realitzant treballs al taller el curs 2018-2019

PlantĂ i cremĂĄ realitzada per alumnes del cicle formatiu 2018-2019

Com a estudiant del mòdul i aprenent en pràctiques la meua visió sobre aquest món és un poc escassa, ja que encara no tinc molta experiència, però el que si sé, és que en el Gremi saben el que som però no en el que podem arribar a convertir-nos i en els tallers el talent no es defineix per unes qualificacions acadèmiques. En el cicle, les noves generacions s’obrin pas en un món tradicional, entrem amb idees innovadores i nous estils, disposats a mostrar el nostre art al món. És alguna cosa que sembla no agradar massa, ja que els més veterans sempre han seguit una sèrie de normes i crec que és la raó per la qual ens ensenyen els processos artístics més antics com el modelatge en fang, els motles a escaiola i les reproduccions en cartó, encara que d’altra banda està bé aprendre tots els camins. Al meu entendre, el món faller hauria de reinventarse, i també recuperar alguns valors que està perdent. Pel que he pogut apreciar en el curs, no existeix la companyonia sinó la competència i és un poc trist que en comptes d’estar units i unides es perda l’essència de la festa per uns premis, la majoria ja no treballen per amor a la professió, sinó per un reconeixement. Els temps canvien i ja no hauria d’importar la nostra edat, ni el nostre gènere, més aviat el treball en equip i la fusió entre el nou i l’antic. El professorat ens imparteix coneixements bàsics tant pràctics com teòrics, per això qui es mantenen en harmonia són els que més ens ensenyen en tots els àmbits d’aquesta comunitat, aquells i aquelles que estimen el que fan i estan disposats a acceptar-nos, formar-nos, aconsellar-nos i corregir-nos, qui ens mostren els seus trucs i habilitats amb la intenció de fer-nos créixer i avançar, i fins i tot acceptant un canvi de rols trencant amb el que s’estableix, donant-nos la mà per aquest llarg i dur recorregut, apreciant el nostre toc especial, donant-nos alguna oportunitat amb ells i elles o de manera independent, mostrant-nos una altra perspectiva, una visió alternativa del que fem, com els impulsors de la iniciativa “Volem falla”. Per a concloure, dir que aquest món pot ser complex i jugar-nos males passades a causa del temps en tots els seus vessants però val la pena quan veus alegria, sorpresa, orgull i fins i tot confusió en el rostre de la gent, encenent així l’espurna que ens fa únics: les falles i els seus monuments. Malgrat això, ens convertirem en Patrimoni de la Humanitat perquè som diferents entre nosaltres però amb un objectiu comú: crear efímers instants que s’esvaeixen entre les flames creant records inoblidables en el cor i en la història de València.

L’FP d’artista faller i fallera i arts escèniques Mª Jesús Giménez Pinto

L’arribada del cicle formatiu al nostre ofici ha

suposat que molts joves valencians tinguen accés a aquests ensenyaments, ja que normalment és un ofici intergeneracional (que passa de pares a fills i filles, i de mestres a aprenents o aprenentes). Aquests estudis han sigut molt ben acollits pels estudiants i actualment és una FP molt demandada, ja que únicament s’imparteix a la Comunitat Valenciana. Arriben joves de tot Europa a cursar aquests estudis i realment molts d’ells han d’esperar fins a dos anys per a poder accedir, ja que hi ha places limitades (25 aproximadament). Per a accedir a aquests ensenyaments es pot fer o bé mitjançant accés directe (tindre estudis de Batxiller, Tècnic Superior o titulació universitària) o bé per prova d’accés. Enguany comptem amb un programa d’inclusió i tenim en la nostra formació alumnat amb necessitats especials, per al qual tenim una programació especial i es troba perfectament integrat. El nostre alumnat cursa aquest cicle durant dos anys i se’ls atorga una titulació de grau superior de Tècnic Superior Artista Faller/a i Constructor/a d’Escenografies. Quan conclou els seus estudis la majoria d’aquest alumnat continua formant-se i estudia Belles Arts o s’insereix en el món laboral. Aquests tècnics i tècniques especialistes tenen diverses eixides professionals treballant en la construcció de falles, en el sector de l’espectacle (escenografies i decorats) parcs temàtics, carrosses... és a dir, tot el que relaciona amb la festa o la decoració.

Treballs de modelat realitzats per alumnes del circle formatiu.

Actualment, després de sis anys que es va implantar el cicle, aproximadament un 25% de l’alumnat treballa en el sector falles: un 10% com a autònom en el seu taller i la resta treballa per als artistes i les artistes fallers. En la tasca docent tenim la col·laboració dels artistes i les artistes fallers, que actuen com a monitors i monitores en les 400 hores de pràctiques en formació d’empreses i a on l’alumnat posa en pràctica tots els coneixements tècnic-artístics adquirits a les aules. La nostra seu està ubicada a l’IES Benicalap de València i les aules a la Ciutat de l’Artista Faller, on el nostre alumnat s’ha integrat perfectament amb l’ambient faller. L’arribada de la joventut a aquest espai artesanal ha impregnat els seus carrers d’un aire estudiantil i aquests conviuen amb els i les artistes actuals i amb els jubilats. Tots junts treballem amb un objectiu comú: d’una banda, la formació d’aquest personal tècnic especialista en un ofici tan singular, i d’altra, la cohesió i continuïtat de la professió de la mà d’aquests i aquestes joves artistes.

Començar? Santi Muñoz

I I

sense adonar-te’n, arribes a aquell taller on per la teua voluntat tries la que serà la teua cova durant tot un any o una vida. Tries embarcar-te en un treball tancat, sense moltes vies per les quals entrar i sobretot un treball en el qual poques vegades es veu un raig de llum, ja que la crisi de l’artista és real. Tan real que són molts els artistes que cada any tanquen les seues portes, però malgrat això, et puges al carro. Ser artista mai ha estat ben valorat, ni cantants, ni actors, ni pintors i molt menys els artistes fallers.

Ninot per a la Falla Séneca - Yecla Fotografía Santi Muñoz.

“Si total, per a tu això és una estona, no?” Una frase que escoltes repetides vegades en la qual només reflecteix la ignorància cap a una professió. També hi ha unes altres com les de: “Ho sent, no tens experiència, però si ens presentes un esbós...” guiant-se a ulls clucs amb un dibuix que no té cap fonament. I per part del col·lectiu d’artistes estan les de “Vénen a llevar-nos el treball” sense pensar que els artistes novells no vénen a llevar el treball a ningú, sinó a treballar igual que ho fan els altres buscant una oportunitat en un paper en blanc. I és que, aquest paper cal omplir-lo d’històries, de moments i sobretot saber afrontar les coses. Afrontar les crítiques, les lloances, els nervis, les pujades i baixades, ja que un dia estàs dalt i al següent no eres ningú. Ser artista és complicat i quan des de xicotet ho confesses als teus pares és com eixir de l’armari, que a ningú li fa gràcia, però al final has de saber com portar-ho. I no, ni per a l’artista ni per a l’homosexual és fàcil fer-ho. Ser artista són hores de son, de pensar en l’equilibri perfecte i sobretot de saber que moltes vegades et sentiràs sol al mig d’una mar de ninots. I no, no és gens fàcil tindre vint-i-un anys i ser “empresari” com el banc em nomena. Treballar per a pagar i pagar per a poder treballar sense moltes vegades obtenir una recompensa. I no, la recompensa no és un banderí, ni els “enhorabona” de la falla. La recompensa és poder viure d’açò, menjar, viure, eixir. Perquè sí, els artistes treballem durant tot un any, quasi els 365 dies. Sense comptar hores, sense comptar el que ens perdem d’ací fora. I quin és el futur? El nostre futur no parla d’anys, sinó de mesos. El nostre futur entra en la incertesa cada any, cada 19 de març amb l’última flama. Em cridaran? Em renovaran? I durant una setmana, un mes o diversos mesos el nostre futur està marcat pel que per als fallers i les falleres és “el seu temps lliure” sense pensar que per a nosaltres és el nostre treball. Futur hi ha més enllà. Futur a llarg termini, i sí, es veu complicat. No perquè cada vegada siguem més, sinó perquè cada vegada es paga menys. I no tire la culpa a les falles sinó al món sencer. Perquè uns exigeixen més i uns altres decideixen posar-ho. Perquè uns et cobren més i pagues el doble d’impostos. I així és com a poc a poc ens carreguem una tradició, un conte, una professió. Aquesta història sembla que no tinga un començament, ja que cada 20 de març comença un món valorant si durarà per a molt o tancarem les portes en un parpelleig. I sobretot gràcies Rubén Arcos, Manolo Martín i Vicente Almela per ensenyar-me que les falles no són un conte, que és un treball i que he de menjar d’açò. Perquè encara que som la part B de la festa, sense nosaltres no podrien fer-ho. Sóc faller i artista i quin fàstic em donen els artistes i sobretot, quin fàstic em donen els fallers i les falleres.

Vaja ciri de professió Ramón Solaz “És un fet que, si no fem canvis, la figura de l’artista faller estarà condemnada a la precarietat.”

La crisi econòmica, que va suposar la reducció dels pressupostos destinats a fer falles, no va minorar ni la competitivitat entre els artistes fallers ni les ganes del públic de veure falles monumentals. Aquesta situació va generar la devaluació del treball de l’artista faller i la normalització de l’obtenció de grans volums i detalls amb pressupostos molt reduïts.

Si les falles ja no donaven grans beneficis abans de la crisi, ara la situació s’ha tornat molt pitjor i mantenir un taller amb les condicions laborals actuals suposa un gran sacrifici per als artistes. I és que, encara que els pressupostos s’han mantingut sense grans pujades durant anys i que els costos laborals i materials s’han encarit, s’ha intentat continuar amb la gran qualitat i volums de les falles d’abans de la crisi. Actualment s’estan promovent moviments que tracten de conscienciar al públic de l’esforç que suposa mantenir obert un taller, que tracten de valorar la figura de l’artista faller i el seu treball. Però, de què serveix tot aquest esforç si els mateixos artistes no canviem res dins d’aquesta situació de precarietat? De què serveix que les comissions gasten més diners en les falles si els artistes augmentem proporcionalment el volum de treball regalat? No regalar el teu treball pareix, a priori, una norma lògica per tal de fer funcionar un negoci. I encara que les qüestions econòmiques són de vital importància per a la viabilitat d’un taller, intentar assegurar el treball per a l’any vinent es torna prioritari. Si a més a més afegim que el faller és un mercat menut i cada vegada més competitiu, la pressió pot ser insuportable.

I és que moltes vegades fer un bon treball o aconseguir un bon premi no és al·licient suficient per a fer que una comissió torne a confiar en el mateix artista. És més, encara que l’artista tinga la sort de treballar amb comissions que valoren el seu treball, la incertesa i la inestabilitat laboral del sector et porten a dur a terme aquest tipus de males pràctiques. Regalar treball implica pèrdues econòmiques en material, personal de taller, lloguers... Però també implica pèrdua de temps lliure, de temps per dedicar a la teua família i a les teues amistats. En definitiva, suposa una pèrdua de qualitat de vida i un deteriorament de les relacions amb persones importants que, a poquet a poquet, va enfonsant els ànims dels artistes. Diuen que si treballes en alguna cosa que t’agrada mai sentiràs que vas a treballar però tot té un límit i aquesta situació és insostenible. Des de fa anys estem vivint un degoteig d’artistes que a poc a poc van diversificant la seua activitat, buscant treball fora del món de les falles. Siga per endeutaments inassolibles o per buscar una millora en les condicions laborals, alguns artistes ja han tancat els seus tallers de manera definitiva. Altres mantenen alguns treballs esporàdics al món faller per vocació i amor al seu ofici. Finalment, la resta d’aventurers continuen batallant una guerra que cada vegada pareix més perduda. Davant aquesta situació és innegable que la professió d’artista faller està en un dels seus moments més fràgils i que ara és el moment de reflexionar i valorar aquesta figura única i històrica que solament existeix en la nostra terra. Si no fem res...

A dues veles!

El Gremi i la Ciutat de l’Artista Faller. Ahir, hui i demà Ximo Esteve i Mares

La dècada dels anys 1930 es va iniciar amb la Festa de les Falles

plenament consolidada al calendari festiu tant de València com de moltes altres capitals, (Alzira, Borriana, Dénia, Gandia, Xàtiva, etc.) algunes fins i tot molt curioses (Alcoi, Onil, Oriola, Vila-real i Villena). De forma paral·lela, per a aquells fusters, pintors, jogueters i escultors -entre altres oficis menestrals- fer falles passà de ser una feina resolutiva en moments de poca activitat, a convertir-se en la principal de les dedicacions de l’obrador. Adolfo Ariño; Vicente Benedito; Carlos Cortina; Modesto González; els Guillot; Pascual Llop; Regino Mas; Rafael Raga; els Roda; Salvador Rubio Puchades; José Soriano Izquierdo; o Tadeo Villalba van ser alguns dels pioners en prendre consciència que la seua activitat d’artista faller, era una professió en tota regla, motivant-los a fundar dintre del Cercle de Belles Arts l’Associació d’Artistes Fallers, el novembre de 1932. Maluradament, la Guerra Civil va impossibilitar la continuïtat de l’Associació. A primers dels anys quaranta el corporativisme continuava candent entre els artistes fallers i, finalment, eixe anhel va desembocar en la constitució de l’actual Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València (1942-1945), dintre de la societat Canto Coral Valencia, sent elegit primer Mestre Major Regino Mas.

Regino Mas. 1940s. Arxiu Gremi d’Artistes Fallers.

Al llarg de la dècada dels anys cinquanta des del Gremi d’Artistes, durant un breu temps presidit per Vicente Rodilla, es va insistir sobretot que, l’homogeneïtat i dignificació de l’ofici implicava impulsar un polígon artesà de tallers dedicats a la construcció de falles i altres labors plàstiques. Aquest polígon projectat resultà ser la Ciutat de l’Artista Faller (1965-1968), primer complex temàtic d’Espanya ultimat amb Vicent Tortosa Biosca com a Mestre Major i de la qual parlarem després. El Gremi va prosseguir amb la defensa del col·lectiu, tant en l’àmbit de gestió (propietat intel·lectual dels esbossos; afiliació a la Seguretat Social; professionalització de l’ofici; adaptació al mercat), com cultural (Festa de l’1 de Maig, Festa del Pi de Nadal, el Ninot d’Or, les revistes El Artista Fallero i El Falleret Infantil, el Museu de l’Artista Faller) al llarg dels successius mandats dels Mestres Majors Julián Puche, León Lleó, Salvador Guaita, Salvador Gimeno Navarro, Pablo Jesús Ovejero, José Latorre i actualment José Ramón Espuig Escrivá. Hui la nostra institució continua amb tals premisses de defensa, dignificació i cohesió de la professió d’artista faller... i més en aquests temps de declivi absolut del sector. Tota aquesta memòria col·lectiva descrita defineix l’enorme patrimoni social i cultural de l’artista faller. I si més no, és la seua Ciutat de l’Artista Faller de València el seu major símbol. Cal remuntar-se al 1947, ja constituït el Gremi, per trobar una primera referència a la idoneïtat d’impulsar un polígon artesà de tallers per a artistes dedicats exclusivament a la construcció de falles i carrosses, i que posara fi a la residència i peregrinació dels obradors per velles alqueries, baixos, magatzems i antigues naus industrials. La iniciativa nasqué del llavors Mestre Major Regino Mas i la seua directiva. El projecte començà a definir-se entre els anys 1953 a 1962, quan ja es parlava d’un complex que comprenguera tallers, escola de formació i un museu d’art faller. En principi, abans que Benicalap, es proposaren altres ubicacions com ara el barri de Sant Isidre i Burjassot. El 1964 es constituí la promotora Ciutat de l’Artista Faller SA (CIARFASA) i s’adquiriren uns terrenys d’horta al barri de Benicalap. El 17 de març de 1965 es posà la primera pedra d’aquest polígon artesà, el pioner de les ciutats temàtiques construïdes a Espanya. En qüestió de dos anys el 50% dels tallers estaven acabats i ocupats; i el 1970 totes les naus de la Ciutat de l’Artista Faller ja funcionaven a ple rendiment.

La Ciutat es complementà amb un barri residencial, Ciutat Fallera, amb tots els serveis: col·legi, jardins, comerços i transport públic. El 1993, amb el Mestre Major Salvador Gimeno s’inauguraren la seu del Gremi d’Artistes Fallers i el Museu de l’Artista Faller. Actualment, la Ciutat de l’Artista Faller té una identitat pròpia ja no sols dins de la barriada de Benicalap, sinó també en el conjunt de la ciutat de València com un dels seus espais més singulars qualificat de barri creatiu i districte cultural. Està conformada per un nucli principal de cinquanta naus compreses entre els carrers del Foc, Ninot, Carles Cortina i Carmel Roda. La superfície dels obradors oscil·la entre els 400 m2 dels més grans i els 200 m2 dels menuts, amb façanes principals de 15 metres d’ample. La seua arquitectura és la pròpia del caràcter sobri de nau industrial típica de l’etapa del desarrollisme deixant sols marge a la decoració en les línies de rajola caravista que dibuixen les fronteres de les façanes i les ceràmiques identificadores dels artistes residents.

Rajola de l’antic taller de Juan Roig Arnal. Foto Iván Esbrí.

Moltes han sigut les generacions d’artistes que han tingut el seu taller a la Ciutat de l’Artista Faller: Josep Barea Sánchez, Vicent Luna, Salvador Debón, Julián Puche, José Ballester, Joaquim Dolz, Josep Vidallach, els germans Gimeno, Gaspar Jaén, Josep Pasqual “Pepet”, Josep Martínez Mollà, Miguel Santeulalia, Mario Lleonart, Vicent Agulleiro, etc. I de les seues firmes han eixit falles emblemàtiques de la història de la Festa com igualment treballs de carrosses, escenografia i tematitzacions per a nombrosos punts de València, Espanya i l’estranger.

Malauradament, simptomàtic de la situació de crisi del sector de l’art faller, és el col·lapse total de la seua Ciutat. Poc més d’una dotzena de tallers fan carrosses o falles, entre elles -i encara sort- la Falla Municipal de València i una de Secció Especial. Les altres naus tenen usos diversos tals com tallers mecànics, gimnàs, església, garatges, etc. Dades molt roïns, inversemblants, de les quals aquelles Mestres, els promotors de la Ciutat de l’Artista Faller com Regino Mas, José Soriano Izquierdo o Vicent Tortosa Biosca ni imaginarien, com bé han expressat moviments com #VolemFalla (Facebook, Instagram) o @elpatas1924 (Instagram).

Reivindicació de la Ciutat de l’Artista Faller. Foto Iván Esbrí.

El desembre de 2015 tots els grups municipals de l’Ajuntament de València van signar un Pla de Revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller, però des d’aleshores sols s’han realitzat actuacions puntuals com una ruta cultural i el mural dels graffiters Pichiavo. Com a accions en ferm per remuntar el nostre complex artesà, el novembre de 2019 es va aconseguir la bonificació del 80% de l’IBI de les naus, fet extensible a tots els tallers fallers censats al terme municipal de València. Definir una llei d’usos de l’espai, ja és impossible per la diversitat d’indústries que resideixen a la Ciutat de l’Artista. El demà no augura res de bo perquè tot passa per tres possibilitats prou frustrants: morir, desvirtuar o marxar. Així, deixar que el curs natural de la vida continue, és anar a poc a poc tancant tallers fins que de la Ciutat de l’Artista Faller sols quede el record del nom i un grapat de fotos dels anys de bonança i plena activitat. Remuntar la Ciutat, implicaria atraure a altres indústries plàstiques i creatives a fet que ocupen l’espai que van deixant les falles; així com el projecte a llarg termini que la Regidoria de Cultura Festiva té damunt de la taula de traslladar ací la seu de Junta Central Fallera i el Museu Faller. Però tot això implicaria un notable desvirtuament del sentit de la nostra apreciada City. La possibilitat més extrema és marxar fora de València a un nou polígon i enderrocar els tallers actuals.

“Un veí de la Ciutat Fallera” Alejandro Melquiades Cifre

Sóc veí de la Ciutat Fallera des que vaig nàixer i fa quaranta-tres anys que visc en aquest barri.

He sigut testimoni de la seua transformació, que per desgràcia ha sigut a pitjor. Fa quaranta anys era un barri amb vida: tenia comerços, diversos de cada tipus, ens coneixíem tot el veïnat, es veia moviment i com no, arribades aquestes dates, les naus dels artistes fallers eren un formiguer on no cessava l’activitat ni dins de les naus ni en el mateix carrer on treien les seues peces per a continuar treballant en elles, o per a assecar-les. Molts joves del barri treballaven en aquestes naus, “no vols estudiar, doncs a les naus”, n’era la pràctica habitual. Però el temps fa el seu efecte i la Ciutat Fallera ha anat llanguint. Cal no oblidar que som un barri d’extraradi, més d’extraradi impossible, s’acaba el barri i s’acaba València. I com deia, és un barri eminentment obrer i molt humil. Veïns i veïnes de tota la vida han anat faltant, uns altres han canviat el seu domicili a altres punts de la ciutat. Abans era un barri de migrants vinguts d’Andalusia, de Castella, d’Aragó… i ara ho és però de gent vinguda de tots els punts del món, també espanyols, però amb un poder adquisitiu més que ajustat i aquest és dels pocs barris en els quals es poden permetre viure. Amb aquests aspectes no cal pensar molt, per a ser conscients que quan en la societat en general hi ha maldats, en aquests barris és com si colpejara dues vegades. A poc a poc els comerços han anat tancant, i quan en un barri veus que la majoria de les persianes estan baixades, mal senyal. És senyal que és un barri deprimit, sense vida, sense activitat. I les naus on es feien les falles no s’han deslliurat d’aquest pas del temps tan dur. Són construccions de finals dels seixanta, tenen uns cinquanta-cinc anys i el pas del temps fa efecte. S’estan quedant obsoletes i xicotetes per a fer grans figures, i segons està el món faller hui dia, que està mutant a “món fester”, on ningú dubta a gastar 6.000 € o 8.000 € cada dia de falles per a posar una revetla amb barres i Dj.’s, però a la falla se li dedica cada vegada menys

diners. D’aquesta forma és difícil que els artistes puguen destinar diners al seu condicionament i rehabilitació. De fet cada vegada hi ha més naus que es venen o lloguen per a realitzar altres activitats. Ja en tenim un taller de cotxes, un taller de floristeria, un magatzem de material elèctric i fins a una església d’una religió del Sud-est asiàtic. També cal dir que el preu de lloguer o compra de les naus a vegades no és el més barat i artistes que treballaven ací han eixit a polígons dels pobles de voltant. Amb tot això us podeu imaginar la situació del barri. En aquestes dates sona molt en la premsa local el nom del barri. En moltes ocasions els polítics “ens gasten” com a promesa electoral “revitalitzarem el barri i la Ciutat de l’Artista Faller recuperarà la seua activitat i esplendor...” Doncs dir que el màxim que hem vist són uns senyals en els accessos i proximitats del barri que posa “Ciutat de l’Artista Faller. Barri creatiu”, però res més. El veïnat veiem com el barri llangueix i cada vegada hi ha menys de l’activitat que ens dóna nom, per tant la creativitat l’apliquem però ja només per a arribar a fi de mes. Som un barri peculiar amb un segell d’identitat, el món faller, que és carta de presentació de la regió en l’àmbit mundial, per això crec que ha de ser intervingut per a salvar-lo. Al meu entendre la solució i salvació del barri, i el seu nom, implica realitzar una acció de transformació impulsada i ajudada pel govern regional. Mantenir protegides certes naus amb la seua activitat original, com més, millor, que no es perda aquesta activitat en el barri, i aprofitar això per a convertir-lo en un barri visitable, turístic. Que el turisme nacional i estranger puga acostar-se a veure com és aquesta activitat que crea obres d’art per a ser cremades, i habilitar naus com a centres d’oci i gastronomia. Que el turista vinga, veja els tallers, una sala on veure una actuació de cant d’estil i tabal i dolçaina, una exposició permanent de vestits regionals, un lloc on prendre una vertadera paella a llenya o tastar una tapa d’all i pebre, on menjar una vertadera tomaca de l’horta de València que ens envolta…i molt més. Fer que, passar el dia a la Ciutat de l’Artista Faller, siga motiu de vindre a la Ciutat de València. I fins ací les reflexions d’un Ciutadà Faller. Gràcies

Ciutat de l’Artista Faller. “A dues veles”, sí Jose María Lozano Velasco

Amb l’encert que tenen els fallers i les falleres per a triar la crítica

més fina que la cultura popular espanyola expressa en les seues abundants manifestacions festives per tot el territori nacional, la falla Juan Bautista Vives ha triat “Vaja ciri” com a síntesi expressiva i, per descomptat, per a referir-se a la Ciutat de l’Artista Faller, resum amb un no menys expressiu “a dues veles”. Tinc l’honor de col·laborar al llibret, i ho faré rememorant els meus múltiples treballs acadèmics entorn de la regeneració urbana de la Ciutat Fallera, acceptant precisament la seua accepció més popular i coneguda, com resa en la línia 12 de l’EMT. Vaig començar fa una dècada a treballar amb els meus estudiants de Projecte Fi de Carrera d’Arquitectura en temes de regeneració urbana, impel·lits per la necessitat d’entendre la ciutat construïda d’una manera més humana, més social i, clar, sostenible, allunyantnos de la primacia de la morfologia urbana, dit siga amb tot respecte als meus col·legues volguts, especialistes en la matèria. Havíem llegit a la celebèrrima Jane Jacobs i estudiat a Jan Gehl, i coneixíem l’obra construïda de Charles Correa i de Balkrishna Doshi per a barris sencers d’habitatges de baix cost a l’Índia. Recordàvem a Juan Luis Piñón i el seu treball acadèmic d’excel·lència sobre la ciutat informal, i les seues no menys excel·lents pràctiques participant en projectes de cooperació al desenvolupament a Colòmbia. En aquest context, centràrem la nostra atenció en la nostra pròpia ciutat de València i en els seus barris més vulnerables, els més necessitats de regeneració urbana, i ens vam posar a la feina. La Ciutat de l’Artista Faller -la Ciutat Fallera- lamentablement es troba, sense ànim de dramatitzar però sí amb descoratjament, en la nòmina, reduïda per cert, dels barris que poden ser qualificats així.

L’estudiàrem amb certa profunditat i començarem per la seua pròpia història. La Ciutat de l’Artista Faller en la seua denominació oficial des que s’impulsara en 1963 per Regino Mas –qui també va ser fundador del Gremi vint anys abans-, és efectivament un tros de ciutat, un barri de València amb vida pròpia i molt característica. Els seus sis mil habitants i les seues deu hectàrees urbanes presenten no pocs trets que la fan singular, el principal d’ells, que siga el lloc en el qual es produeixen la majoria dels monuments fallers que durant uns pocs dies sorprenen el món amb la seua ja merescuda categoria de Patrimoni de la Humanitat -iniciada i impulsada per Rita Barberá i feliçment aconseguida-, pot situar-la com a fita urbana de referència. Després dels primers assajos amb intervencions de renaturalització, reorganització de l’equipament escolar, redefinició del sistema viari, reordenació de l’aparcament en superfície i dels punts de transport públic, rehabilitació del Museu Faller i del parc residencial amb més profunditat, vam tornar a tractar-lo amb arquitectes de moltes diverses nacionalitats al Màster d’Arquitectura Avançada, Paisatge, Urbanisme i Disseny de la Universitat Politècnica de València. Els resultats d’un extens i rigorós treball, fruit de la direcció acadèmica d’un bon nombre de professors del Màster, particularment del Laboratori de Projectes (Lab_H) que dirigisc i de la col·laboració docent del Gremi d’Artistes Fallers, va conduir a un projecte expositiu i, posteriorment, a una performance a la manera de l’activisme urbà. I aquell neguit pel seu estat actual, i aquella passió convençuda per les seues capacitats de regeneració i millora de la seua qualitat ambiental, va prendre en els nostres cors com l’”emoji” gegant del “Et vull VLC Ciutat Fallera” amb el qual passejàrem un diumenge al matí per la ciutat. Ho expressava amb claredat el Mestre Major del Gremi, En José Ramón Espuig, en el tríptic de l’exposició dels treballs més rellevants, que al seu torn inaugurava l’activitat de la Nau destinada a Els Tallers: “Com a Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, tinc la satisfacció d’adreçar-me al visitant del nou espai multidisciplinari Els Tallers. Inaugurem un espai concebut i pensat per a donar servei al col·lectiu d’artistes fallers i que naix amb la voluntat de servir de contenidor de propostes culturals del barri, dels fallers i falleres i de la ciutadania en general.

Estem convençuts que la Ciutat de l’Artista Faller té un potencial important com a dinamitzadora d’activitats relacionades amb les falles i amb el seu peculiar món creatiu i festiu. Volem ser la referència i donem el primer pas de cara a la creació d’un districte cultural que situaria al barri de la Ciutat Fallera al centre del moviment cultural que ha reivindicat i vol defensar la importància de la festa de les falles per a la ciutat de València”. He de citar a la directiva del Gremi en el seu conjunt i especialment a Manolo Martín, pel seu permanent suport i col·laboració durant la docència, impartint classes, dirigint visites guiades i participant en tribunals acadèmics. El rigor i l’entusiasme posat per tots i totes les participants, començant pels estudiants de fi de carrera i de postgrau, contrasta tristament amb la inacció municipal. Perquè seguim “a dues veles”. És just reconéixer les paraules de l’edil de Cultura Festiva, Pere Fuset, recollides amb la seua presència en l’acte d’obertura de l’exposició i de les Jornades de Regeneració que allí mateix van tindre lloc, com una mostra modesta i puntual de dinamització urbana: “Amb prop de mig segle de vida, la Ciutat de l’Artista Faller va representar en el moment de la seua creació un impuls decidit per a la professió. La creació d’este espai va permetre una millora en la dignitat de les condicions de treball que fins eixe moment tenien els artistes fallers i avançava en una concepció global de l’ofici, vinculada als projectes del museu i de l’escola taller. Tot això, en un moment d’expansió en què molts professionals diversificaven el seu treball prenent part en altres activitats relacionades amb la cultura i l’espectacle, entre les quals, en l’imaginari col·lectiu, sempre queda la participació en les grans superproduccions rodades a Espanya en aquells anys. És per això que la Ciutat de l’Artista Faller és un espai que ens remet al territori dels somnis i de les il·lusions, gràcies a aquells valencians que van saber dur el seu ofici més enllà de les nostres fronteres ... .... Però la Ciutat de l’Artista Faller no es pot entendre desvinculada del seu entorn, del barri que l’envolta. Es tracta d’un espai que, tot i dir-se “ciutat”, no és sinó una part de la ciutat mateixa. Això fa que qualsevol actuació que es plantege haja de tindre també un caràcter global, perquè la singularitat de la Ciutat de l’Artista Faller és un valor afegit que ha d’ajudar a construir marca de ciutat.

I amb este objectiu correspon a les institucions treballar conjuntament amb els artistes fallers, amb el veïnat, amb els especialistes en urbanisme, amb tots els sectors implicats. Per això, hem de felicitar-nos per esta iniciativa del Gremi d’Artistes Fallers que permet conéixer projectes que plantegen una actuació integral i que, sens dubte, representen una aportació interessant per al debat i la recerca d’alternatives que contribuïsquen a eixe objectiu comú de tota la societat valenciana que ha de ser dinamitzar la Ciutat de l’Artista Faller i impulsar la professió.” He de confessar que no vaig saber involucrar prou a la, en eixe moment, alcaldessa, ni va resultar efectiu el suport prestat per altres grups polítics. De manera que, estrafent a Julio Iglesias, “la cosa sigue igual”. L’entusiasme que entre els nombrosos assistents a la jornada havien creat els arquitectes madrilenys d’Ecosistema Urbà amb els seus diversos projectes nacionals i internacionals d’intervenció a la ciutat, integrals i nous, i les seues propostes efímeres d’activisme urbà, va créixer amb la intervenció de Javier Mariscal, qui generosament va acceptar la invitació a participar. Amb el seu peculiar i suggestiu estil, exhibint la seua autoritat, renyant a vegades, va deixar una mostra d’afecte i respecte pel món faller, no exempta de la seua provocativa creativitat. L’experiència de l’arquitecte Miguel Arráiz, unint a l’esperit faller la sensibilitat del landscape i la de l’arquitecte i professor d’arquitectura Íñigo Magro, tan pròxim al món de l’art urbà, van completar un panell d’autèntiques lliçons, els autors de les quals es van enfrontar més tard, a un foc creuat i al col·loqui amb els assistents, en el debat moderat pel també arquitecte i professor Nacho Marí, comissari de l’Exposició.

I a més la il·lusió, major el desencís davant la pessimista intuïció que després de la cremà de la falla, es recullen les cendres i volta a començar. El dia de la marmota, se sol dir. Però aquesta marmota fallera mai es repeteix, any rere any es recrea i es renova, s’assaja amb la temàtica i la tècnica, es rescata la tradició i es millora, s’estudia el passat i s’empra tecnologia d’última hora. És el pols i el batec de l’artista faller. I és el pulmó també, perquè a pulmó ho mantenen, contra vent i marea, aquests mariners de terra de Sant Josep. No hi ha tristesa després de sentir a Jorge Toledo -Belinda Tato no va poder vindre- sinó una ràbia continguda que no desdibuixa el problema, però sí que l’acosta. Ni neguit, sinó estímul en la dissertació del creador del Coby i dels cubans Chico i Rita. No hi ha desesperança, sinó el contrari, després de veure comptar al seu autor aquella meravella que va ser Renaixement, exposada al Burning Man del desert de Nevada. Gens ni mica de desídia en sentir al bo del professor Magre relatar la ciutat com la veu amb els seus ulls tant perspicaços com experts. Després del col·loqui final, mascletà i focs artificials orals, ens preguntem perquè no fer-ho ja i ací. Per què mirar el que es fa allà, resignats. Per què seguir “a dues veles”. Van seguir dues jornades de taller i convivència dirigides per professors de l’Escola del Cicle Superior d’Artista Faller i Construcció d’Escenografies, als seus propis espais docents, en l’aprenentatge de maneres i tècniques i en el disseny de la performance d’activisme urbà a realitzar el diumenge al matí. I així va ser. Des de la Ciutat de l’Artista Faller, eixirem amb autobús i amb metro portant les lletres gegants realitzades per ells mateixos en poliestiré expandit (suro

blanc) per a recórrer després ja a peu la distància fins a la plaça de l’Ajuntament. La V, clar, perquè és valenta; la L perquè és lleial i la C perquè és constant. Un cor amb els colors de la Senyera i FALLES. Perquè les Falles són València i València són les Falles. Vaig escriure per a l’ocasió (si se’m permet l’autocita): “La idea del seu fundador, que funcionara com un espai gremial, a la manera dels antics barris de menestrals, amb tallers i habitatges relacionats amb la producció fallera, innovadora i pionera a València del que hui podem dir un urbanisme de proximitat en la cerca de criteris que humanitzen i “domestiquen” l’espai urbà, no va quallar com a tots haguera agradat. El resultat, que roman cinquanta anys més tard, és una sort d’organització espacial tripartida: zona verda, polígon residencial i conjunt semiindustrial productiu. El primer, constituït pel Parc de Benicalap, bell i ben estructurat, ocupant terrenys de l’antiga finca de la Marquesa del Camp de Paterna, qui els va cedir per a la iniciativa. El segon format en origen per xicotetes peces residencials d’edificació oberta i complementat posteriorment amb solucions més altes i amb cert grau de singularitat formal; les unes i les altres molt a l’ús cada època. I el tercer per una suma de naus de factura senzilla i modular, sense majors pretensions que la seua funcionalitat. ... I no falten elements específics com són els “patrimonials”: la vella alqueria de la Torre o el Casino de l’americà, catalogats i protegits institucionalment, encara que en un estat més que precari com a resultat de l’absència d’una gestió raonable, que ni la reglamentació institucional ni la pràctica urbana contemplen en l’actualitat. Romanen també espais agrícoles productius mancats d’adequada explotació com a tals; i cal considerar, per la seua importància, el rígid límit que suposa al nord-est el ramal viari que uneix l’autovia d’Ademús amb el corredor nord. ... No obstant això una mirada exigentment crítica permet observar una certa falta d’”urbanitat”, de vida de carrer ciutadana, de qualitat mediambiental que poguera obtenir-se mitjançant procediments de revitalització que el terme actual de “regeneració urbana” considera prioritàriament.” Aquell diumenge, de la plaça de l’Ajuntament anàrem a la de la Verge i d’allí a les torres de Serrans, on ens acomiadàrem satisfets de la nostra xicoteta gesta urbana a favor de la regeneració de la Ciutat Fallera mitjançant el nostre modest gest d’homenatge a les Falles. I no ens resignem a seguir igual, al fet que la Ciutat de l’Artista Faller seguisca a “a dues veles”. La tasca és urgent. València, febrer de 2020 José María Lozano Velasco. Catedràtic UPV President de la Comissió de les Ciències del Consell Valencià de Cultura.

Hi ha veles que mai sâ&#x20AC;&#x2122;apaguen

Hi ha veles que mai s’apaguen Mª Carmen García López

Q Quan

una persona naix, dins de l’acte del seu bateig, s’encén un gran ciri. És la llum que dóna la benvinguda a la vida i a la Fe. I el curiós és que el mateix passa al final, el ciri torna a estar encés per acomiadar-te i il·luminar-te en el nou camí. Camí que de segur està ple de retrobaments amb grans amics i amigues i grans persones que han anat desapareixent al pas dels anys. Quan u naix massa prop que esclate una guerra civil, el ciri de benvinguda s’encé quasi quan tens 14 anys, així que ja fa temps que has estat benvingut i a més has tingut temps de conviure pensant a tindre Fe i creure. Però és complicat quan sent un xiquet has hagut de córrer en més d’una ocasió al refugi perquè una bomba no acabe amb tu i amb la teua família. Juan García Marqués va ser u d’eixos xiquets.

Des de ben menut, estava clar que les seues mans anaven a ser una joia ben apreciada. Quan tenia 80 anys, recordava emocionat el seu primer regal de Reis, un potet de tinta xina amb una ploma per poder dibuixar en un plumier que per a ell va ser com un cofre amb un gran tresor dins. En llapis, aquarel·la, pintures, tinta xina..., feia verdaderes obres des de ben jove i va acabar fent el que el va marcar per a tota la seua vida, FALLES. I dic FALLES en lletres grans, perquè així, en gran, és com ell les vivia i sentia. La vela que no tingué en nàixer al seu bateig, sí que estava encesa en algun lloc, possiblement dalt d’un espai que estigué esperant-lo fins que ell arribara, la Ciutat Fallera. Allí és on les seues mans varen fer més de 55 falles infantils entre els anys 1950 i 1985 i al voltant de 100 falles grans entre els anys 1969 i meitat dels anys 90. Molts premis, molts d’enginy i gràcia. Va ser molt admirat pels que començaven l’ofici, fins a arribar a ser mestre de mestres que han continuat amb una de les professions artístiques millors del món. On el seu treball, omplia una ciutat al complet de verdaderes obres d’art, convertint-la en el museu més gran del món durant quasi una setmana sencera per a goig de veïns, veïnes, forasters i forasteres que quedaven bocabadats davant de tanta meravella. Home de parar seriós al principi. Al moment d’estar conversant amb ell, ja te n’havies adonat que tenia un humor intel·ligent, d’eixos que comprenies quan ja havia passat una estoneta, però estaves encara a temps de riure i ell ho feia amb tu, quan veia que havies caigut en el que t’havia dit. Tal vegada la seua vela, amb la flama menejada pel vent de la nostra mar, va fer que mai perdera la seua habilitat per fer conclusions gracioses en reflexionar al voltant d’algun tema, o veure en qualsevol moment d’una conversa un tema per a fer una bona escena de falla. Eixe aire tan apreciat, no és que no apagara aquesta vela, és que va encendre una altra en les mans del seu fill, com ell, amb humor intel·ligent, faller, amb enginy i gràcia a grapats, heretat de son pare, el que a més va ser el seu mestre. Mai es va apagar, ni en el pare ni en el fill. Va ser com si el fum que desprenia, entrara pel sentit de l’olfacte de tota una família que estimava i estima les falles quasi com a una religió; que s’emocionaven i s’emocionen en sentir el primer tro d’avis d’una mascletà; que passejaven i passegen per València mirant i gaudint del nostre gran museu particular; que inevitablement s’aclamaven i s’aclamen al bo del Sant Josep, perquè tingueren una bona plantà on l’oratge no els fera cap mala passada i tornaren a casa amb la feina ben feta i sencers; que vivien la cremà com a l’inici d’unes noves falles on els caps i les mans, quan València encara feia olor del fum

de la cremà, ja estaven ideant com anaven a ser les falles de l’any que estava per vindre. Juan García Marqués, l’home que desgraciadament el primer que va perdre, varen ser precisament les mans. La mobilitat, que feia que un pinzell tinguera vida pròpia a les seues mans i estigueren carregades de voler a l’art i estimar als colors. Però, fins on arribaria el seu voler per les Falles, que no deixà en cap moment d’intentar-ho; i cada vegada que li queia el pinzell a terra, era com un nou repte, tornava a agafar-lo amb més força, una i mil voltes, fins a aconseguir fer algun xicotet esbós d’algun ninot que li vinguera a la memòria. Juan García Marqués, no armava soroll i tal com va fer en vida, ens deixà, així, sense soroll. Però la vela que ell va encendre, en absolut està apagada. Perquè els que el coneguérem, tenim moltes coses a agrair-li, moltíssimes anècdotes i molts records, que fan que eixa flama xicoteta que pot fer una vela, mai es puga apagar. Juan García Marqués; mon pare, el que em va ensenyar a estimar la meua ciutat, la meua festa i al que tant i tant li dec. M. Carmen García López (una vela que lluita perquè una altra mai s’apague)

A la llum de les veles

Comissions Falleres Desaparegudes Javier Mozas

E En

època de crisi, sempre ha aparegut el fantasma de la hipotètica desaparició de comissions falleres, sobretot d’aquelles que tenen un cens reduït. Rumors, notícies… sempre han posat en el candeler el nom d’algunes d’aquestes comissions, però al final la majoria han sobreviscut. La majoria de les comissions que han anat desapareixent al llarg de la història es localitzen en barris que han anat despoblant-se, sent un destacat exemple el centre històric, a més de conjunturals situacions econòmiques com l’actual crisi. En els últims 25 anys, han deixat de realitzar activitat huit comissions falleres, a les quals mitjançant aquestes línies volem rendir un homenatge: Eugenia Viñes-Espadán (1994), Port-Antonio Suárez (1995), Àngels-Maldonado-Na Robella (1999), Llanterna-En Gil (1999), El Campot de l’Albufera (2000), Barri Cocoteros (2003), Juan Verdeguer-Bello (2006), Plaça de l’Historiador José María Giménez Fayos (2012), Juan de Garay-Doctor Marañón (2014), Pediatre Jorge Comín-Serra Calderona ‘Nou Campanar’ (2015) i Ciutat Ros Casares (2015). Però no tot és tristesa, perquè la festa de les Falles ha crescut de manera proporcional a mesura que la ciutat s’ha anat expandint, urbanitzant nous barris i ampliant els límits urbans. I així, hem assistit a un procés de creació molt més important en aquest mateix període amb l’aparició d’al voltant de cinquanta noves comissions falleres que porten les nostres tradicions i patrimoni a tots els nous barris que van sorgint a la ciutat de València. Servisca com a dada que l’any 1984 JCF tenia censades 354 comissions i aquest 2020 es plantaran 382 falles.

Unió de falles José Ángel Monzó Sánchez

E Ens

trobem en el centre de la ciutat, més concretament al barri del Mercat. És ací on situem a les comissions de les falles de la nostra història. Dues falles centenàries creades en 1881 i 1917. Aquestes comissions són les antigues Falla Na Robella - Àngels - Maldonado i Falla Plaça Sant Gil Van arribar a ser dues de les falles més importants de la nostra festa fins als anys vuitanta, quan es va començar la modernització de la zona del Mercat Central. A partir d’eixe punt, aquestes comissions van començar a veure’s minvades en volum de fallers i falleres, malgrat això, van continuar la seua activitat amb canvis de directives, alts i baixos econòmics, canvis d’ubicació on situar la falla, fallers i falleres que anaven morint o simplement causant baixa… Doncs així, l’any 1993 és on comença el que va ser un procés llarg i costós. Una sèrie de reunions que serien tenses i complexes i en les quals no se cediria a canvi de res. Les dues comissions estaven disposades a tot per continuar avant fent falla...

Comencen els contactes. Quan el 1993 les falles de Llanterna - En Gil (antiga Plaça Sant Gil) i de Na Robella - Àngels - Maldonado van canviar de direcció, va començar una gran inquietud, ja que ambdues comissions havien patit un gran minvament en el seu cens faller i el nostre barri s’estava convertint en una zona de treball més que residencial. Aquesta inquietud va ser la de començar a entaular converses amb una de les falles veïnes per a realitzar una unió de forces i d’aquesta manera continuar fent falla. Les falles de Llanterna i de Na Robella no es van buscar entre si inicialment, perquè hi havia més comissions que podien estar interessades i ambdues van buscar el que més li interessava a cadascuna d’elles. Quan es van topar en el camí, semblava que les dues eixirien beneficiades en aquest procés d’unificació, perquè la falla de Llanterna tenia un cens de 60 persones, que en aquells dies (i en aquesta zona), era un nombre considerable de fallers i falleres, i d’altra banda Na Robella amb tan sols 35 persones censades, posseïa una de les demarcacions més grans del centre, en la qual s’inclou l’avinguda de l’Oest. Primeres converses. De les converses per a poder realitzar la unió de les comissions se van encarregar diversos components de cadascuna de les comissions i es van realitzar en llocs neutres per a així garantir i mantenir el respecte entre comissions i el “joc net”. Després de diverses reunions, es van començar a concretar detalls del que seria un preacord d’unió, entre els quals es pretenia reconéixer la trajectòria que ambdues comissions havien tingut en la seua història, així com el seu nom, quina seria la seu social de la nova comissió, nova demarcació conjunta, continuïtat dels noms de les comissions, lloc on es plantarien les falles, directiva de la nova comissió... a més de molts altres punts. Cap a l’any 1997, semblava que tot anava a resoldre’s de la millor manera possible, però en traslladar els acords a les respectives comissions per part de les persones encarregades de cadascuna de les comissions, els fallers i les falleres no accediren a algunes de les qüestions acordades per part de les persones encarregades a mantenir les relacions entre les falles, pel que es continuaria negociant més (és molt complicat satisfer en tot a totes les parts).

Ens acostem al final... Les negociacions van continuar efectuant-se regularment, però a mesura que continuava passant el temps, les comissions continuaven caient en quantitat de fallers i falleres i semblava que el final d’ambdues estava cada vegada més a prop. Fins que, a l’any següent, el 1998, es va aconseguir un acord de fusió que podria acontentar a les dues comissions. En traslladar aquests acords a les comissions, ambdues van acceptar pràcticament tot l’acord en el qual es va dir com seria el nom de la nova comissió i es va dir que el nou escut, seria una unió de tots dos.

Per fi, el que havia començat feia ja més de set anys havia arribat a la seua fi. En l’exercici de 1998/1999 les comissions van formalitzar els acords, els quals es van presentar a la Junta Central Fallera per a la seua aprovació i al seu torn, a l’assemblea de presidents de falla perquè el ratificaren. Els presidents i directives d’aquell any 1999 de les dues comissions van veure complir-se aquella idea que va començar en 1993 amb la despoblació del barri i de les seues falles. Repte aconseguit i il·lusions renovades. El naixement de la nova comissió de falla es conclou en l’exercici 1999/2000 quan tots els òrgans de la festa aproven la que ja és la primera fusió de dues comissions en l’època moderna de les falles i que adoptarà el nom de Llanterna - Na Robella - Av. de l’Oest. Els primers anys no van ser fàcils, ja que com era d’esperar, els components d’ambdues comissions havien d’aprendre a desprendre’s de la idea que la seua falla, en la qual havien crescut, ja no existia i que la nova comissió era altra composta per diversos ideals fallers. Per a molts fallers i falleres va ser un procés complicat, ja que ara en ser una sola comissió, hi havia moltes idees i costums que no “casaven”. Malgrat aquestes desavinences, la convivència amb el temps es va anar assentant i ara som com una nova família. No és fàcil ni ràpid aquest procés de fusió, ja que tots i totes volem que perdure tot el que tenim, però com van fer en el seu moment els que són i seran els pares i mares de la nostra comissió, a vegades cal cedir en aspectes dels quals no ens agradaria desprendre’ns per a així poder arribar a mantenir allò que més volem. La millor prova d’això seria que en l’exercici 1999/2000 la nostra comissió comptava amb 60 fallers i falleres aproximadament i hui després de vint anys des que es realitzara aquesta fusió, la comissió ha crescut fins a arribar a estar en la secció de plata de les falles,1ª-A, i compta amb un cens de més de 240 fallers i falleres entre adults i infantils. Gràcies a aquells i aquelles que van sacrificar aspectes d’un acord que havia de ser aprovat per moltes parts, hui som una de les falles més potents de la ciutat.

Els últims tres anys d’una comissió Jesús García

V Van

ser diversos els factors que van determinar la decisió de tancar una comissió amb més de 35 anys d’existència, però el factor humà va ser, sense dubtar-lo, el de major pes. L’últim relleu generacional va ser a l’inici de la dècada del 2000. Aquest fet va ser un factor important per al ressorgir de la comissió. Va créixer notablement, doblegant en el primer exercici el cens d’adults. Va tornar a formar part de la falla molta gent que va deixar de pertànyer a la comissió per diversos temes però, sobretot, per temes personals, desacords, classes, etc. La primera dècada va ser prometedora, però va començar a sorgir un problema quasi endèmic en la comissió, no hi havia relleu generacional i la gent va començar a estar incòmoda. Van aparéixer de nou les picabaralles personals i va arribar un moment en el qual, de sobte, la falla es va quedar en quadre. Va passar de tindre un cens d’adults de més de cent persones a ser trenta entre adults i infantils. Es va apostar per continuar amb la falla i durant diversos anys es va mantenir amb molt d’esforç i il·lusió. Va haver-hi incorporacions de gent nova que provenia d’altres comissions i que estava per la labor de participar i intentar que allò continuara i fóra sostenible. El primer any va anar estupendament, el segon va ser bo i el tercer va ser assetjament i enderrocament. En finalitzar l’exercici el nombre de fallers i falleres a la comissió era inferior a les 20 persones censades entre adults i infantils i es va decidir que, depenent del resultat de l’apuntà i de com es desenvolupara l’inici de l’exercici es continuaria o es tancaria. Molta gent es va interessar pel tema, moltes persones es van comprometre a apuntar-se, però al final vam haver de tancar, no s’hi va apuntar ningú.

El meu sentiment com a faller i com a membre fundador de la comissió infantil era de pena per haver d’arribar a prendre aquella decisió. El meu sentiment com a President va ser d’alleujament, ja que, una cosa lúdica es va convertir en un vertader mal de cap en el dia a dia. L’altre factor de major pes va ser que, el barri està compost en més d’un cinquanta per cent d’estudiants i immigrants, persones sense cap classe d’arrelament pel tema de les falles i que no col·laboren per a res amb les comissions.

Cartél promocional per a l’Apuntà. Explorador Andrés-Jalance. La comissió.

Falla Explorador Andrés-Jalance 2011. Fotografía Carles Andreu Fernández (Distrito Fallas.com)

El savi i la vela per ilÂˇluminar a uns altres es crema

103

Paga la pena? Boro Císcar

A Aquesta

és la pregunta que en nombroses ocasions posem sobre la taula els companys i les companyes que ens dediquem a recuperar la nostra història fallera. Fa uns anys van començar a aparéixer els primers grups i associacions d’estudis de la festa, a Torrent vam crear l’Associació d’Estudis Fallers Torrentins (COMFET), integrada per aquells tipus rarets que es dediquen a recopilar, col·leccionar i classificar qualsevol document, llibret, foto o notícia que faça referència a les falles. Quan et dediques a la investigació històrica, irremeiablement comences a ser recol·lector i en poc temps col·leccionista, encara que aquesta transformació a ulls de molts, és vista com el pas de ser acumulador a malalt de la síndrome de Diògenes. L’associacionisme ens va permetre compartir i entrellaçar els nostres coneixements, al mateix temps que buidar habitacions de les nostres cases en el moment que vam tindre seu social. En el nostre cas, l’avanç en la recuperació històrica de les falles de la població va ser exponencial, ja que en molt pocs anys passem de disposar de breus referències escrites en el seu moment per cronistes i textos esporàdics d’alguns autors en la revista oficial de les falles, El Granerer, a poder realitzar i publicar gran quantitat d’estudis fruit de la col·laboració que particulars i comissions van realitzar en donar-nos accés als seus arxius o realitzar donacions a la nostra associació. El problema és quan arribem a un punt, com és en el qual ens trobem ara, on la quantitat de documentació és tan ingent que és necessari dedicar-li un temps del qual hui dia tots i totes manquem. Problema que s’agreuja quan l’associació és requerida per a col·laborar en una setmana cultural, escriure un article o se li sol·licita un estudi. En moltes ocasions no es valora el treball que hi ha darrere d’un escrit que, per extens o breu que siga, necessita dies de dedicació, sobretot hores i hores d’investigació en arxius, hemeroteques i entrevistes. Quan hem acabat el treball i l’entreguem, sempre queda la satisfacció personal d’un treball ben fet, però poc reconegut. Recorde en una ocasió com una parella ens va felicitar per un estudi dens on es recuperava una part important de la història fallera de Torrent, després dels compliments, ens van dir: “La veritat és que es veu que li heu dedicat molt de temps, la pena és que no s’ho llegirà ningú.”

L’interés de les nostres investigacions i estudis és d’àmbit local o com a molt provincial, també els temes tractats, si se cenyeixen exclusivament a la festa fallera, redueix considerablement l’atenció del públic general, van destinats a un sector concret i dins d’aquest, a aquells i aquelles que tinguen interés, però... En primer lloc, les comissions han de conscienciar-se que el treball que desenvolupem aquestes associacions és totalment vocacional, sense cap remuneració, més prompte tot el contrari, ja que sempre acabem aportant alguna cosa per al seu funcionament, a part del nostre temps; en segon lloc, el que ens agrade realitzar aquesta labor, no significa que puguem o deguem realitzar tots els projectes que ens sol·liciten; i finalment tots i totes hauríem de ser conscients que alguns estudis impliquen desplaçaments, dietes, compra de llibres o simples fotocòpies i sempre ens quedem esperant que algú s’oferisca a cobrir almenys les despeses. Respecte a aquest punt és important poder comptar amb el suport de l’administració local. En el nostre cas la COMFET rep una subvenció anual que es destina íntegrament a l’adquisició de material d’arxiu. Gràcies a aquesta ajuda podem cobrir les despeses que comporten la classificació i conservació de documents, però trobem a faltar el fet de poder publicar i donar a conéixer els treballs realitzats. En els últims anys, els llibrets de falla s’han convertit en publicacions que recullen estudis locals, biografies, assajos, etc., de molt bona qualitat i que queden circumscrits a l’àmbit de la mateixa comissió i poc més. Creiem que aquest gran potencial hauria de ser aprofitat per entitats, ajuntaments o qualsevol sistema de mecenatge que donara a conéixer al gran públic els treballs realitzats. Mentrestant un dels objectius que es va marcar la COMFET des dels seus inicis va ser indexar aquests estudis de tal forma que el públic en general puga realitzar una cerca temàtica i consultar-los, projecte que espera veure la llum ben aviat. Si haguérem de buscar un altre refrany que ens definira als que ens dediquem a aquesta labor de recuperació històrica, sens dubte seria el de “Déu els cria i ells s’ajunten”. Boro Císcar COMFET

A Dénia també hi ha “xinesos”....

Manolo Catalán Moreno

L La

rellevància de les falles de Dénia, tant en les poblacions limítrofes, com en pràcticament tota la Comunitat Valenciana, és deguda a diversos motius, que encara que no tenen molt en comú, tenen un nexe important, com són les comissions falleres. Elles són les encarregades de plantar aquests monuments que són l’enveja de moltes de les poblacions en les quals es planten monuments, a causa de la importància que se li dóna a Dénia a les falles de qualitat. Això al llarg dels anys ha sigut així, i per això la reputació de les comissions de Dénia ha sigut generosa a l’hora de contractar els seus monuments. Però un altre ha sigut el tema de conversa en el món de les falles amb relació a Dénia, les seues carrosses, plataformes amb figures impossibles i treball infinit de paper de seda, acompanyades de llums i so. Avui dia, són un referent important en el món faller, congregant tant en la desfilada com en les naus on es realitzen durant diversos mesos, multitud de comissions de municipis capdavanters en el món faller, com són Alzira, Gandia Torrent, Benidorm o Carcaixent, amb l’única finalitat de llogar-les per a les seues cavalcades del ninot, allà pel mes de febrer.

Però d’aquest tema i de la història de les carrosses, no volem parlar. Volem mostrar com és el procés d’elaboració i disseny d’uns tresors efímers, que d’un any a un altre, passen a la història com els ocorre als monuments fallers, amb l’única diferència, que aquestes ixen del treball desinteressat de la comissió. A més, vos contaré com és el procés a la falla Centro. Cert és que a mitjan abril ja s’està parlant de carrossa. Fins i tot abans que els càrrecs siguen triats ja es pensen noves idees, i s’ha de fer el que és primordial a l’inici, l’eliminació de qualsevol resta de la carrossa de l’any anterior. Aquest treball, encara que sembla senzill, consisteix a agafar una maça i destruirho tot, encara que s’intenta reciclar la quantitat més gran de materials emprats l’any anterior amb l’única finalitat d’abaratir el cost de la següent i així poder invertir més en nous materials i aconseguir sorprendre amb alguna cosa diferent. I ací és on comença l’enginy dels caps pensants de la carrossa, Aida i Sisco, els nostres dissenyadors els últims anys. Per posar-vos un exemple. La part superior del piano de l’any 2012, es va convertir en 2013 en el cércol de llum de la Fallera Major Infantil, i en 2014 en la base del pedestal de la carrossa infantil. Açò aconsegueix abaratir en uns pocs centenars d’euros la despesa, que no significa que rebaixe el treball a l’hora d’adaptar eixes peces a la nova finalitat que se’ls destina. La seua neteja de qualsevol mena de decoració és un dels treballs més costosos al principi, encara en el mes d’abril. Això dóna inici a la carrossa de l’any, que després de tenir el vistiplau del President i els càrrecs, escoltant una sèrie d’idees que Aida els explica o com a molt els dibuixa en quatre ratlles sobre un paper, ja que sempre ha dit que no sap dibuixar esbossos, la qual cosa sembla més un acte de fe que l’aprovació d’un disseny. Els primers dies de treball realment són poc fructífers quant a la realització de peces, o almenys d’estructures. S’empra molt de temps a dilucidar com realitzar eixes estructures i el que és més important, que suporten folgadament el transport des de les naus on es realitzen, la desfilada i la seua volta a la nau. Però de les coses tècniques tampoc parlarem ara. D’enginyers ja està plena la comissió.

En eixe moment comencem un dels rituals que fan falla, que creen comissió: els sopars. Tothom arriba amb el seu entrepà sota el braç o la seua carmanyola, perquè el pa engreixa. I el millor és que, a mesura que van passant els dies, es va necessitant una taula més ampla. Si al final d’abril, en una taula de sis a voltes queda algun lloc sense ocupar, a final de juny, poc abans de la desfilada, s’arriben a reunir quasi cent persones a sopar. Aquesta és la grandesa de les falles. Els que al principi portaven carmanyoles acaben portant hamburgueses i creïlles, i els que portaven entrepans, continuen portant entrepans. Els treballs de fusteria de les estructures de les peces, passen a la confecció de plantilles de cartó perquè durant els mesos en els quals encara hi ha jornades escolars, es porten al casal de la falla perquè siga més còmode desplaçar-se i les hores mortes entre extraescolar i extraescolar es passen més amenes fent el curiós art de fer cucurutxo. Però d’això parlarem més avant, o no, com alguns no sabem fer-ho, potser ens ho botem perquè no ens ensenyen com fer-ho i el pròxim any ens demanen fer-ho. Açò també permet, que les primeres setmanes es puguen anar avançant peces, que d’estar en la nau, seria impossible amb el maneig de taulers grans, a causa de la limitació d’espai amb la qual s’explica. A partir d’aquest moment, la gent et saluda pel carrer i et saluda amb un afectuós - Què, fent carrossa ja? Tens “purpurina” en la cara. La “purpurina” o escarxa és eixa tortura que persegueix als fallers i les falleres des d’abril fins a novembre, més o menys, i que si la carrossa està llogada en alguna de les poblacions anomenades anteriorment, pot perllongar-se ja fins a falles. Eixos petits trossets d’un material creat pel diable, que llueixen moltíssim quan la llum li pega directament, però que omplin tots els espais de la vida dels fallers i falleres durant molt de temps. Ni amb aspiradores, ni amb llavadores, ni amb aigua beneïda.... res de res. Sempre t’apareixerà alguna en el sofà de casa, en el llit, en el cotxe, i en llocs insospitats del cos humà on la llum fa temps que no hi ha il·luminat. I la tenim roja, daurada, negra, nacre, i de tots els colors que un es pot imaginar. Aquest element s’utilitza principalment per a peces xicotetes de suro que, envoltades de paper de seda en forma de cucurutxo, els dóna un relleu i una lluentor diferenciada. Per a açò també hi ha especialistes. Lluny queden els temps en què Ramon Bertó s’enfundava en la granota de treball, posava guants de goma i, fins i tot, gorra perquè eixos centelleigs se li adheriren al cos.

Ara se’ls reclou en els alts de la nau, apartats dels altres, com si foren empestats. No incorporen el nivell de protecció adequada, i en bermudes i xancletes, més l’ajuda del vent de ponent que bufa fort en eixa època de l’any, escampa a tots els presents la maleïda “purpurina” a tots per igual, sense diferència d’edat, sexe o lloc de procedència. Així és la “purpurina”. I els diumenges? Es descansen els diumenges segons marca el calendari laboral? NO. Si és festiu millor, més hores es poden realitzar. I perquè no sorgisca la temptació d’anar a menjar a casa i fer una petita migdiada, algú s’inventa realitzar una paella, “llandeta”, o el que siga, perquè es puga avançar amb la producció de la carrossa. Normalment els càrrecs són els encarregats de realitzar aquestes delícies gastronòmiques, altres vegades l’aniversari d’algun faller o fallera té la culpa, que si potser, se celebren divendres o dissabte a la nit, i preferentment torrada de xulles, cansalada i embotits. Aquestes nits, després de sopar, ja no es treballa pràcticament res, però açò també fa falta. Les rialles creen un ambient quasi familiar que va creant vincles que durant l’exercici faller, seran vitals per al bon funcionament de la comissió. Arribant ja al final de maig encara es treballa en esbós. Tot continua dins del cap d’Aida, i amb l’ajuda de Sisco, a poc a poc va prenent forma. Ací entren en acció els electricistes. El secret de l’èxit dels electricistes de la falla és l’organització de tot el material. La seua perfecta col·locació en les prestatgeries ordenat per colors, voltatge, grandària, és l’enveja de tots els altres. El maletí d’eines seria envejat pel mateix director de “Bricomanía”. A més, la seua alta especialització queda patent en la incorporació de llums “leds” al tron de la Fallera Major l’any 2013. Que funcionaren és una altra història. Un altre dels equips de treball és el de confecció de “rosetons”. Aquests fallers i falleres poden passar-se dies sencers asseguts davant d’una taula confeccionant unes flors de colors, que pràcticament no seran gastades fins al mateix dia, abans que la carrossa isca al carrer, ja que ompliran la base de la plataforma, formant meravelloses figures de colors a joc amb el disseny general. Eixa taula sempre es col·loca de manera estratègica. Ells comenten que es posen on es troben els endolls per a poder gastar les pistoles de silicona calenta, però la realitat és que la seua col·locació es deu a una perfecta visibilitat de tota la nau, sense deixar cap lloc sense observació directa, tenint un complet control visual, de qui entra, qui ix, que fa aquest, que fa l’altre... I la gent que, des de la seua casa i incomplint totes les normes de l’estatut dels treballadors, es porten les petites boletes de paper o bales per a folrar-les de colors, obligant a tota la família que es troba a casa en eixos moments, a romandre asseguts durant hores confeccionant-les. Aquests treballs contribueixen moltes vegades al fet que es puga anar confeccionant la diferent decoració de cada peça, que altres persones, i amb pistola de silicona freda en mà, s’encarreguen d’anar distribuint per les peces de la carrossa donant-li forma als dissenys finals de les peces.

Els dies van passant i la sensació que no s’està avançant el treball, arriba, tard o d’hora. Algú entrarà per la porta i comentarà el retràs que es porta i, com una reacció en cadena, eixe pessimisme s’anirà apoderant de tot el món. Però res més lluny de la realitat. Sol coincidir amb algun cap de setmana quan, de sobte, com per art de màgia, apareixen diverses peces acabades col·locades al seu lloc, deixant a banda els mals presagis i esbossant un somriure en els grups de fallers i falleres. Aquesta frase anteriorment comentada, sol provenir de dos grups de persones ben diferenciades: fallers i falleres d’altres comissions, o fallers i falleres de la mateixa comissió anomenats observadors. Els fallers i les falleres d’altres falles, preferentment amistats, solen passarse diverses vegades per setmana a amprar alguna eina o algun material. Gest que se sol repetir també al revés, i denominen, “anar al supermercat”. Eixe és un dels avantatges de la ubicació de totes les comissions en un mateix lloc. Després trobem els fallers i falleres de la mateixa comissió, anomenats observadors. Aquests solen ser poc hàbils amb les arts manuals, i per açò la seua presència és puntual, la qual cosa no implica que siga de vital importància. Solen ser fallers o falleres “emprenyadors”, que en algunes ocasions fins i tot es queden a sopar, a més són fàcils d’identificar per la seua indumentària, roba formal i amb por a tacar-se. Eixes cares diferents aporten un toc d’alegria i bon ambient a la nau. Al crit d’”Home, mira qui

ha vingut?”, tots els presents a l’uníson giren la mirada cap a la porta per a saludar a l’observador. Apropant-se la fi de juny, i coincidint amb la finalització dels col·legis i els exàmens a la universitat, comencen a arribar falleres jóvens i les mares de la comissió infantil. Per eixa època, ja deuen estar acabades la major part de les peces principals i de gran grandària, perquè es puga anar treballant en elles la col·locació de “cucurutxo”. El “cucurutxo” és un xicotet paper de seda amb forma quadrada, que s’embolica en una cera de pintar, es banya la punta amb una mica de cola blanca de fuster i es col·loca un rere d’un altre, sobre la figura que es vol decorar, prèviament pintada de la mateixa cola. Depenent de com es vulga fer la figura d’atapeïda, la separació entre un paper i un altre varia. Aquest treball dóna la sensació que no s’avança mai i sempre s’està en el mateix lloc. Fa uns anys, quan encara no es disposava de les naus cedides per l’Ajuntament, se cercaven locals on poder confeccionar-les. Una d’aquestes naus, en l’Av. de Miguel Hernández, va coincidir amb un restaurant xinés. Una de les nits es va acostar la cuinera del restaurant, xinesa per a més informació, preguntant pel que s’estava fent allí. Amablement li van explicar en què consistia tot allò, i la dona es va interessar pel cucurutxo. Sorpresa per com es realitzava l’operació de col·locar-ho, la dona va seure en una taula on es trobava gent col·locant-lo, i quina va ser la sorpresa dels allí presents? que al cap de pocs minuts, es va alçar i de sobte, va cridar: “estan bojos”. Açò va provocar les rialles de la comissió, ja que açò no era ni “feina pa’ xinesos”. I a poc a poc, es va acostant la setmana de festes de la Santíssima Sang. Bé, això diuen perquè realment es passa allí tota la setmana treballant per a acabar la carrossa. Es multipliquen les hores. Si abans es tancava a la una de la matinada, ara a es dues.

Si s’obria a les cinc de la vesprada, ara hi ha gent que menja allí sola. L’espai de la nau es va reduint per la quantitat de peces realitzades i els nervis afloren. El cansament acumulat de tres mesos comença a notar-se en eixos dies. Les dues últimes nits, les de dijous i divendres són un autèntic frenesí. Pràcticament tota la comissió està treballant alhora, al voltant de la plataforma, retocant fins al més mínim detall per a deixar-la llesta per a la desfilada del dissabte. Els electricistes connecten el grup electrogen i comproven que tota la il·luminació funcione correctament. Es col·loquen amb tela tots els baixos de la carrossa, donant una sensació de vestida espectacular. I a poc a poc es va donant forma, i sobretot llum i color al treball de diversos mesos. Al crit de “Demà no venim”, van passant les hores, i més hores, i més hores... Però no sempre ha sigut així. Algun ha sigut l’any, que transportant la carrossa al punt d’eixida de la desfilada, encara estaven acabant de col·locar coses. Gràcies a Déu, no solen haver-hi desperfectes en el trasllat, ja que les peces més sensibles es transporten desmuntades per a la seua col·locació en el punt d’eixida de la desfilada. En aquest punt és on realment es veu la sincronització de tot el món i com cadascun té clar el que ha de fer. Es disposen d’un parell d’hores per a deixar-ho tot llest, preparat per a la desfilada. I el millor és que al final, el miracle ocorre. Esperem que aquestes línies hagen donat una mica de llum a un treball que es realitza per part de totes les comissions i que forma part de la idiosincràsia de les falles de Dénia. Hem intentat no personalitzar, però nomenar a Aida i Sisco dissenyadors de les carrosses de la Falla Centro en els últims anys, solament vol reflectir el treball que desinteressadament han realitzat coneguts fallers de la comissió, com Tomás Chiner, Pepe Catalá o Pepe Simó. Al cap i a la fi, és l’esforç de tota la comissió, uns aportant la seua mà d’obra, altres la seua imaginació, i uns altres en la confecció de les disfresses... De com es guarda la carrossa en la nau després de les desfilades, en parlarem un altre dia.

MĂŠs dret que una vela

115

Falles i dones o Falles amb dones? Mónica Oltra Jarque

Fa un temps vaig escriure un article amb este mateix títol. En ell parlava sobre els meus records els dies de falles. Uns records sempre vin-culats a l’embolic familiar que envolta qualsevol faller o fallera durant eixos dies. Dies de presses, de nervis, d’alteració total de la rutina de la casa per adaptar-la a un calendari impossible que, miraculosament, sempre acaba sent possible. El desori que durant eixos dies impera en les llars falleres només pot arribar a bon port per la presència constant, protagonista i rotunda de les dones. El protagonis-me femení s’erigeix en la pedra angular que posa ordre en el caos, que organitza el desgavell, que planifica els temps i que s’encarrega que tot estiga sempre quan toca i com toca. Esta reflexió casolana, que qualsevol fallera o qualsevol faller pot confirmar ràpi-dament, és una metàfora que serveix per a analitzar el paper que juguem les do-nes en molts àmbits de la vida. La faena silenciosa i precisa que fem les dones, que han fet les nostres mares, les nostres ties, les nostres iaies, és la faena que les coses, simplement, funcionen. Si esta faena és invisible en les cases, on les dones hem tingut sempre el paper essencial de les faenes domèstiques, de la criança, de les atencions, del sosteni-ment de la vida familiar, més invisible és encara quan les dones desenvolupem la nostra activitat en l’esfera pública. Això passa perquè tradicionalment no s’ha donat valor als treballs domèstics, els que estan vinculats amb l’acompanyament de la vida i dels treballs quotidians. En canvi, els treballs de l’àmbit públic, que solen ser ocupats per homes, són més valorats per l’imaginari col·lectiu. Este fet, a més, té molta relació amb un model econòmic que sobrevalora l’economia productiva i menysprea l’economia reproductiva. Afortunadament les coses estan canviant. Les dones, cada volta més, conquerim més espais per a la igualtat. Una igualtat, per cert, que també beneficia als homes.

Una igualtat que el món faller també està incorporant com a part indissociable de la societat. Fa anys que les dones ens hem incorporat als òrgans de decisió de les falles. A les juntes directives i també a la presidència de les comissions falleres. Com tots els canvis, este tampoc no va ser fàcil. Totes recordem les primeres comissions amb presidentes, un fet que ara és absolutament habitual però que fa vint anys no ho era. Estar al capdavant d’una comissió fallera, d’altra banda, no era més que el resultat natural d’ocupar un espai públic representat tradicionalment per homes. Si les dones servíem per a les coses “domèstiques” essencials per al funcionament d’una falla (vendre loteria, gestionar la intendència del casal, la gestió cultural, dirigir delegacions, tindre compte dels actes, els guardons, les insígnies, etc.), per quina raó no podíem també ostentar la Presidència? És veritat que moltes voltes les coses cauen pel seu propi pes, però també és cert que en la majoria de les ocasions cal espentar els canvis, perquè sempre hi ha resistències davant la por a les coses desconegudes o a perdre privilegis que no ho són. Però és que, a més, la progressiva incorporació de les dones als àmbits públics sempre millora el conjunt. La mirada femenina aporta punts de vista que es perden quan no està present. La feminització de les falles, per exemple, aporta horitzontalitat a la presa de decisions, s’atén més i millor la diversitat i les necessitats de cada persona (les dones estem acostumades a fer-ho en les nostres cases, ho hem mamat de manera atàvica), es guanya en cooperació i es resta en competitivitat. La plena igualtat real entre les dones i els homes és imparable i és bo per a tot el món. Les dones ocupem espais públics tradicionalment reservats per als homes i els feminitzem amb la nostra cosmovisió. I els homes poden desenvolupar rols desconeguts que el món patriarcal els tenia vedats i que també els fa més complets i feliços. Totes creixem. Tots creixen. Totes i tots millorem. En les falles ho estem fent. De manera silenciosa, invisible, oral, com sempre fem les coses les dones. Però de manera imparable i irreversible. Mónica Oltra Jarque Vicepresidenta del Consell Fallera de la Comissió “El Cid”

Records

Falles 2019

Premi Olimpia 2019 Teodora Chichanova

La falla Juan Bautista Vives va realitzar la seua Setmana Cultural

en 2019 i va fer el lliurament de la tercera edició del “Premi Olímpia”. El premi es va crear el 2018 amb la instauració, a la demarcació de la comissió, del Carrer OLÍMPIA AROZENA TORRES. I amb l’arribada d’aquesta dona a les nostres vides, els fallers i falleres de la falla Juan Bautista Vives vam decidir crear el Premi Olímpia, premi amb el qual es pretén homenatjar i premiar a dones que com Olímpia Arozena Torres van deixar la seua terra natal per a emprendre la seua vida a València i desenvolupar el seu treball dins dels costums i tradicions d’aquesta ciutat. Els fallers i les falleres de la Juanba hem decidit que el premi ha d’anar dirigit a dones nascudes fora de la Comunitat Valenciana que treballen o estan implicades dins del col·lectiu faller. Col·lectiu faller que amb els anys ha avançat en la igualtat entre homes i dones però que lamentablement i en ple segle XXI encara no ho és prou per a arribar a una igualtat total. En aquesta segona edició, el premi Olímpia 2019, va ser per a TEODORA CHICHANOVA. Teodora Aleksandrova Chichanova és nascuda a Bulgària, en una xicoteta ciutat en la costa Pomorie, l’any 1988. Va acabar batxillerat artístic i va decidir buscar universitat. La seua primera opció era anar-se’n a Itàlia, però aleshores, la seua parella de l’institut que s’havia traslladat set anys enrere a València, va tornar a Bulgària i li va demanar què se n’anara amb ell a València. Així, l’any 2008 es va vindre per amor a Espanya i al març va tornar a enamorar-se de les falles. Passat el temps va aprendre l’idioma i va començar a treballar. L’any 2013 va decidir buscar universitat i en vegada d’això va trobar el cicle formatiu d’Artista Faller i es va dir: “això és, això és el que vull fer”. Des de 2013 a 2015 va estar estudiant i aprenent l’ofici a poc a poc. Després del primer any de curs, a l’estiu, amb un company de classe, Dani Guitarte, van fer la seua primera falleta per a la comissió Borrul - Túria al taller del seu pare Manolo Guitarte. Al segon curs tenia pràctiques de tres mesos que va fer amb l’artista Javier Igualada on es va quedar després per a uns quants mesos i al seu taller va

fer la seua primera falla en solitari per a una comissió de Torrent, la falla Sedavi. Després de l’estiu va començar a treballar per a l’artista Guillermo Rojas i un poc després també per a Miguel Delegido, mitja jornada amb cadascun i al final de gener una comissió amb problemes amb l’artista, la va buscar i així també va fer la falleta de la Vall d’Uxó. Per a l’any següent ja es va posar a treballar pel seu compte i es va donar d’alta com a autònoma, es va agremiar, es va llogar un taller i va fer quatre falles, a la Vall d’Uxó, la Falla Arts i Oficis, falla Pintor Salvador Abril- Pere III El Gran i la falla Ciutat de l’Artista Faller, i va acabar amb quatre 3r premis i un d’enginy i gràcia. Després de l’exitós any que va tenir, es va quedar embarassada i va tindre al seu millor ninot, una xiqueta anomenada Ivett, encara que al mateix any va fer dues falles per a dues grans comissions que encara estant embarassada van confiar amb ella, falla Illes Canàries -Dama d’Elx i falla Marqués de Solferit amb les quals va aconseguir un tercer i un segon premi i un segon d’enginy i gràcia a la falla Marqués de Solferit. Per al següent exercici va repetir amb les mateixes falles i va fer una tercera que va ser la falla Lo Rat Penat. Entre tot això, ha estat en diversos tallers més, com en el d’Ivan Tortajada (ajudant-lo en les figures per a la foguera que va fer fa uns anys), també al taller de Sergio Amar, decorant per a Vicente Almela i Paco Mesado, modelant figures per a Paco i Juan... Amb aquesta trajectòria i per la seua valentia, la seua passió i dedicació per les falles, la comissió de la falla Juan Bautista Vives li va donar un merescut homenatge dins de la seua Setmana Cultural.

PROGRAMA Falles 2020

DISSABTE 29 DE FEBRER 17:30

Concentració al casal per a la replegà dels comerços.

MARÇ DIUMENGE 1 DE MARÇ 2020 6.30 h: Concentració al casal per a acudir la macrodespertà. 11.00 h: Per a reposar forces, quint i tapa per als majors i esmorzar per als xiquets i xiquetes de la comissió. 14.00 h: Dinar al casal i lliurament dels librets. 17.30 h: Concentració al casal per a acudir a la Crida. DIVENDRES 6 DE MARÇ 2020 18:00 h: Concentració al casal per a la replegà en la nostra demarcació. DISSABTE 7 DE MARÇ 2020 22:00 h: Sopar prefalles al nostre casal. Venda d’entrepans al casal i posteriorment Disc-Pen. DIVENDRES 13 DE MARÇ 2020 20:00 h: Paelles. 23:00 h: Discomòbil oferida per un dels nostres anunciants: Indie Llaure Production. DISSABTE 14 DE MARÇ 2020 10:00 h: Primer esmorçaret, cal agafar forces per a traslladar els trastos al barracó. 18:00 h: Concentració al casal per a la recollida del nostre ninot infantil. 21:00 h: Sopar Infantil oferit per la falla. 21:30 h: Espectacle de màgia. 22:30 h: Sopar de faixa al barracó.

23.00 h: Plantà de la Falla Infantil. Comptem amb tots els nostres xiquets i xiquetes per a plantar la falleta. DIUMENGE 15 DE MARÇ 2020 10.00 h: Tradicional esmorçaret amb la ja famosa degustació de cerveses. Quina manera de patir! 11.00 h: Esmorzar de la comissió infantil i a continuació pintarem la nostra falleta infantil. Comptem amb els dibuixos dels nostres xiquets i xiquetes per a decorar el barracó. 14.30 h: Dinar de faixa al barracó. 18.00 h: Concentració al barracó per a la recollida del ninot de la falla gran. 18.15 h: Berenar infantil. Lliurament de recompenses i regals. 22.00 h: Sopar de la plantà, Fallers d’Honor i lliurament de recompenses. 00.00 h: Nit de l’Alba. 00.15 h: Cridà de la nostra Fallera Major Sonia Ponce. 00.30 h: Comencem la plantà de la nostra falla gran. DILLUNS 16 DE MARÇ 2020 10.00 h: L’esmorçaret. Quin patiment més continu! 12.00 h: Passacarrer per la nostra demarcació. 14.30 h: Dinar de faixa al barracó per als majors i macarronà organitzada per la Directiva per a la comissió infantil. 16.00 h: Concentració per a la recollida dels premis infantils. 18.30 h: Berenar infantil. 19.00 h: Grans i infantils farem un passacarrer per a visitar les falles veïnes. Prepareu xiulets i casseroles que s’assabenten que arriba la Juanba! 22.00 h: Sopar oferit per la nostra Fallera Major Sonia Ponce. 00.00 h: DJ i discomòbil oferit per la nostra Fallera Major Sonia Ponce. DIMARTS 17 DE MARÇ 2020 10.00 h: Un altre esmorçaret! 10.00 h: Concentració al barracó per a la recollida dels premis majors. 12.00 h: Passacarrer. 14.30 h: Mascletà. 15.00 h: Dinar de faixa al barracó. 16.30 h: Concentració per a acudir a l’ofrena de flors. 22.00 h: Sopar de faixa.

23.30 h: Encara que estiguem mòrtimer de l’ofrena cal participar i passar-se-ho molt bé amb les activitats organitzades per la nostra delegació de festejos. DIMECRES 18 DE MARÇ 2020 10.00 h: Això no pot ser... amb molta alegria continuem amb els esmorçarets! 12.30 h: Passacarrer per la demarcació. 14.30 h: Mascletà. 15.00 h: Dinar de faixa al barracó. 18.00 h: Berenar i disfresses infantils. 18.45 h: Animació infantil. 22.00 h: Sopar de disfresses. 00.00 h: Discomòbil. DJ Benja. DIJOUS 19 DE MARÇ 2020 10.00 h: La definitiva... L’últim esmorçaret, ens quedarem tristos i compungits. 12.00 h: Concentració per a la missa de Sant Josep. 13.00 h: Solemne missa de Sant Josep en la nostra parròquia habitual. 13.45 h: Eixida de missa i última cercavila per la nostra demarcació. 14.30 h: Mascletà. 15.00 h: Dinar de faixa al barracó. 18.00 h: Xocolatà. 18.30 h: Animació infantil. 21.00 h: Sopar de la cremà infantil organitzada per la falla. 22.00 h: Cremà de la falla infantil. 22.30 h: Sopar de la cremà. 00.00 h: Cremà de la falla gran. 00.30 h: Brindis, recollida i trasllat del barracó.

NOTA: La Directiva anuncia que es poden modificar els actes indicats en el llibret per causes alienes a la nostra comissió. Els canvis es posaran en el tauló diari situat en el barracó.

HIMNE REGIONAL Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen, càntics dámor, himnes de pau!. Pas a la Regió que avança en marcha triomfal! Per a tu la vega envia la riquessa que atresora, i és la veu de láigua càntic dálegria acordat al ritme de guitarra mora. Paladins de lárt tófrenen ses victòries gegantines, i als teus peus, Sultana tons jardins estenen un tapiç de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes, pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim , bribant ressó , notes de nostra albada canten les glòries de la Regió. Valencians: en peu alcem-sem que nostra veu la llum salude dún sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen, càntics dámor, himnes de pau. Flamege en láire nostra Senyera. Glòria a la Pàtria! Vixca València!

2020

ÓPTICA JORGE Calle Brasil, 25 Valencia t 963 599 123 ÓPTICA RUIZ Avd.del Cid, 102 Valencia t 963 798 111

C/GONZÁLEZ MARTÍ 7 BAJO TEL. 964350699

963845500 40 años a su servicio Alquileres para mudanzas, traslados, viajes en familia, etc. La tranquilidad de llevarlo usted mismo, ahorrando dinero y problemas. Llámenos y le asesoraremos sobre el vehículo que necesita. Vehículos industriales y turismos. Presupuestos sin compromiso.

C/ Arte Mayor de la Seda, 39 bajo derecha - 46018 - Valencia Email: alutib

Telfs: Instalaciรณn. 601168558 (Tibi) Oficina. 601168333 / 962058490 (Ramona)

ESTUDIO OLIVERETA 37 S.L.

C/ OLIVERETA 37, BAJO

Tlf: 676 675 318

Papelería Librería impresiones encuadernaciones consumibles de informática bellas artes escritura máquinas de oficina mobiliario imprenta SUMINISTRO A EMPRESAS

Brasil, 12 Telf.963 958 403 suicogestion@gmail.com

AGRAïMENTS La Falla Juan Bautista Vives, vol agrair a eixes entitats que fan possible que este llibret haja pogut fer-se. Volem agrair l’esforç que fan, pensant en els temps que corren, en voler col·laborar amb la festa perquè tot seguisca el seu curs. Agrair a totes les persones que han fet possible l’elaboració d’este llibret. Per últim invitar-los que passen pel nostre casal estes Falles 2020.

C/Navarra 18 bajo