Llibret Falla La Bega 2013 by fallalabega fallalabega

Recordes com ...

Falla La Bega

2013

Edita: Falla La Bega

Fotografies: Falla La Bega

Coordinació: M. Carmen Bodí i Serrano i Estefania Hernández i Orero.

Portada, Maquetació i Disseny: M. Carmen Bodí i Serrano i Estefania Hernández i Orero

Col·laboracions Literàries: Estefania Hernández i Orero, M. Carmen Bodí i Serrano, Enric Tormos i Marqués, Jesús Solera i Martí, Rafael Sanjuán i Cerveró, José Martínez i Bertomeu, Antonio Ramón i Luz, Xocolates Comes, Javier González i Alumnes de sisé de CEIP Dr Alemany.

Impressió: Fent Impressió. Dipòsit Legal: V-201-2012 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Poesies Falleres Majors: Amigues de la Fallera Major i José Sanjuán i Cerveró. Escrits Falleres Majors: Kike Castelló i Piris i Vicent Pellicer i Tur. Correcció de Textos: Estefania Hernández i Orero i M. Carmen Bodí i Serrano Publicitat: Comissió Falla La Bega

El present llibret s’ha presentat al XVII concurs de llibret de falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera. La Falla La Bega ha imprés la quantitat de 600 exemplars com aquest llibret.

Recordes? Dos mans que s’uneixen, dos forces que entren a jugar; Dos mans que donen una nova oportunitat de viure, Dos braços que s’uneixen per a reviure un passat. Recordes? Records... en la ment han quedat, deixant emprenta i melancolies del passat. Tanca els ulls, respira profundament, fins i tot percebràs els perfums d’aquells moments. Fer-los fluir, en recordança d’aquells nostàlgics moments, situacions, i records entranyables que tenim guardats, però no oblidats en el més íntim ésser. Torna’t a seduir pel passat, recordant vells temps. Com sommiadors i sobretot concients, tot recordant el passat, i que es fa present en aquest moment.

Jos Monts

SALUTACIÓ del P R ES I DE N T

Estimats fallers, falleres, dones col·laboradores, fallers d’honor, veïns i amics: És un plaer i un honor per a mi poder dirigir-me a tots vosaltres per primera vegada com a president de La Falla La Bega. En un any on la situació econòmica i laboral és realment dura, ara més que mai hem d’estar units fent força, fent falla, mantenint el nostre esperit, l’esperit d’esta comissió. Vull transmetre de manera senzilla, sincera i emotiva en este esbós que l’ocasió em brinda, el meu agraïment a tots aquells que d’una forma o d’altra col·laboren perquè puguem complir tots els nostres objectius. A tots aquells que desinteressadament i durant tot l’any, conformen els distints grups de treball en cada una de les àrees de la nostra falla, fent del seu esforç, la realitat de la festa fallera. Des d’ací el meu reconeixement. Finalment no em queda més que fer una crida i convidar-vos a tots a gaudir cada un dels actes i esdeveniments festius que celebrem, amb les mateixes ganes i il·lusió que els hem programat. Vos desitje unes falles plenes d’alegria, germanor, color, foc i festa, molta festa fallera. Un abraç. VISCA LA FALLA LA BEGA!

J U A N V I CE N T E ALBEROLA I RIERA 3

Juan Vicente Alberola i Riera

President Vicepresident 1er

Ximo Aravit i Gea

Vicepresident 2on

Rosana Blasco i Gregori

Vicepresident 3er

Javier Mañas i Naya

Vicepresidenta 4a

Maria Narbona i Romero Javier Vicedo i Ferrer

Vicepresident 5t

Laura Soriano i Fernández

Vicepresidenta 6a

Antonio Manuel Hernández i Grau

Secretari

Salvador Mañas i Naya

Vicesecretari

José Manuel Hernández i Colubi

Assesors President

Enric Tormos i Marqués Jesús Solera i Martí

Delegat de Recompenses

EC R I D Maria Narbona i Romero Kike Castelló i Piris

Vicent Garrido i Andreu

Comptador

Lourdes López i Segura Eva Sapiña i Grau

Lourdes López i Segura

Delegat de Loteria

Eva Sapiña i Grau

Ana Calatayud i Ardid Eva Sapiña i Grau

Tresoreria

Francisco Grau i Pons

Delegat d’Activitats Diverses

José Marí i Palmer

Claudio Moreno i Agut

Andreu Piqueras i Vallet Kike Castelló i Piris

Javier Nacher i Ortiz

Delegat d’Esports

Kike Castelló i Piris

Pablo Ibáñez i Torres

Delegat Junta Local Fallera

José Martínez i Sampedro

Delegat de Monument

Jessica Ortiz i Pérez Miguel Martí i Andrés Nuria García i Tur 4

Ana Jornet i Naya Delegat de Teatre Delegat d’Infantils

Davinia Pastor i Naya Laura Soriano i Fernández

A V I T EC Jessica Ortiz i Pérez

Estefania Osa i Jover

Delegat Dones Col·laboradores

Mayra Piqueres i Vallet

M. Ángeles Martínez i Creus

Delegat de Llibret i Promoció del Valencià

Mary Carmen Bodí i Serrano

Vicent Corachán i Fernandez Jesús Solera i Martí

Estefania Hernández i Orero

Delegat Fallers d’Honor

Lydia Pérez i Martinez

Verónica Vercher i Narbona

Delegat de Festes

Andreu Piqueras i Vallet Claudio Moreno i Agut Indira Vallet i Vallet

Carla Martínez i Castelló Nuria García i Tur

Delegat de Músics

Delegat d’Intendència

Manuel Lomas i Olmo

Rocío Aragó i Navarrete

M. Ángeles Martínez i Creus Mayra Piqueres i Vallet

Delegat de Presentació/Proclamació

Verónica Vercher i Narbona Laia Pérez i Borrull

Maria Sapiña i Ruano Kike Castelló i Piris Delegat de Playback

Maria Sapiña i Ruano Jessica Ortiz i Pérez

Bibliotecari Arxiver Delegat de Beguda

Estefania Hernánez i Orero Carlos Malonda i Adam Juanjo Sanfélix i Martínez

Delegat Casal

Cecilia Bertomeu i Costa

La primavera anuncia nostra festa quan les flors del taronger sospiren no han vist cap bellesa com aquesta, eres tu Lydia a qui admiren;

Fallera Major 2013

“ ” el mes de març afable desperta per nostra musa valenciana buscar, joia encoberta per fi descoberta, eres tu Lydia digna d’apreciar.

Dolça xiqueta a desembre nascuda, volgué son destí que fallera fóra, tradició festera a sa família viscuda, eres tu Lydia nostra ambaixadora.

Il•lumina la comissió sa mirada plena de llum, goig i passió, són els seus ulls nostra guiada, eres tu Lydia tota il•lusió.

Alegra’ns cada pas amb ta presència, viu l’esclat de pólvora i amor, desitgem disfrutes tota reverència, eres tu Lydia nostra Fallera Major.

Les Teues Amigues

LYDIA PÉREZ I MARTÍNEZ

27 Anys de Fallera KIKE CASTELLÓ I PIRIS Ja fa molt des d’aquell 20 de desembre de 1985 en què a València va nàixer una xiqueta; una xiqueta que, per tradició familiar, tots sabíem que anava a ser fallera; i sense cap mena de dubte, fallera de La Bega. Des de bolquerets els pares començaren a introduir-la en el món faller: la seua mare Lidia, a qui tots recordarem com a fallera major d’aquesta mateixa falla molt abans que la nostra protagonista estiguera en projecte; el seu pare César, que va ser vicepresident de la nostra Comissió en diversos anys; el seu germà Sergi i la seua cosina Jesica van ser fallera major infantil i president infantil al mateix any; a més, Jesica i la seua germana Paula, foren les representants de la nostra Comissió, tan major com infantil, a l’exercici 2006-2007. Tota una família dedicada a la Falla la Bega!! Amb aquests antecedents era qüestió de temps que a Lydia li arribara el dia de representar a la Comissió infantil, junt amb un altre magnífic representant com va ser Jose Martínez (borrullet), membre d’una altra família molt arrelada a la Falla la Bega i de la mà també del President d’aquell llavors, Vicent Pellicer (avi de l’actual fallera Major Infantil). Durant l’exercici 19951996 els dos xiquets es van unir per a conduir el timó del vaixell de la Comissió infantil. No quedant satisfets, els dos protagonistes van repetir l’any següent i aquesta vegada acompanyats per Enric Miquel i Oltra com a President, i Jessica Manyas com a Fallera Major. Una vegada ja en la cort d’honor, l’única finalitat de 8

i ara Regina de la Bega Lydia va ser aconseguir atraure a tot el seu grup d’amigues a la Falla la Bega, no important-li inclús sostraure-les d’altres comissions i introduir-les en la dinàmica de la nostra falla. Dins de la Comissió també hi havia un grup d’amics entre els quals estava qui ha format part durant deu anys i fins avui, una part molt important de la seva vida. I per fi va aplegar l’esperat 2013, any en el qual, quasi d’amagades, l’actual President Juanvi Alberola va pensar que no hi havia cap millor representant que Lydia per a portar el nom i l’estendard de la Comissió ben alt per tot arreu; i amb aquesta premissa va convèncer sa mare perquè l’acompanyara en aquesta aventura. Tots sabem que tu, Lydia, portaràs el nom de la Comissió al cor i que sabràs transmetre aquest sentiment que es diu Falla la Bega amb molt d’orgull i satisfacció; aquest mateix és el sentiment que té la teua família i tots els que et rodegen i et desitgen que aquest any siga un dels més importants de la teua vida. No es pot acabar aquestes línies sense dir que, allà on estiga simbolitzada en el cel la Falla la Bega, ton pare César estarà encantat de fer una ullada cap a baix i veure’t representar a la falla que ell en el seu dia va portar dins del seu cor i fer-se realitat el somni que tenia de veure’t com a regina d’aquesta la nostra Comissió. 9

CORT D’HONOR IS I ARLAND Z I Ñ A C L AMPARO A RIÑO I CERVERÓ VA ETE CARLA AL I NAVARR Ó G A R A DA INMACULA AGÓ I NAVARRETE TA ROCIO AR MEU I COS O T R E B A N CECILI AL I SIMÓ ANA BISB PÍ ASCO I ES I ALICIA BL I GREGOR O C S A L B LET ROSANA SCO I VAL A L B NO A S E VAN Í I SERRA D O B N E M L CAR DID MARIA DE A CALATAYUD I AR I ANA MAR Ó I ARAGÓ B M A H C OZ ALBA RE I MUÑ F O H C L E URA ANA ISAB ADO I SEG L L O C R A A M OM I FABR L O C E S O J M. I FERRER M O L O C A DA AID Y I MALON N A P M O C ALICIA I SENDRA A T S O C L STO ISABE N I SANJU S A B E T S E MARINA S I GARCÉ A L L E N A T N CARLA FO CHOFRE I S E T R E U RE MARINA F ES I CHOF T R E U F A O SAR SEMINARI I S E T R E U T ANA F ÍA I CANE C R A G L E M ISAB ÍA I COLO C R A G A N CAROLI CÍA I TUR AIDA GAR R RCÍA I TU A G A I R U N I FERRER S Ó G I R R A AU MIREIA G IGÓS I GR R R A G A I SON Z I ORERO E D N Á N R A HE ESTEFANI MELIÀ INÉS HIS I NAYA ET I ANA JORN CALATAYUD OMAS I Í SUSANA L PEZ I MAR Ó L A I R A M 10

ERIKA LÓPEZ I OSA LOURDES LÓPEZ I SEGURA MIREIA MALONDA I LAPIEDRA MARTA MARÍ I ARAGÓ PAULA MARÍ I ARAGÓ PAULA MARTÍNEZ I ALBERO CARLA MARTÍNEZ I CASTELLO MARIA ANGELES MARTÍNEZ I CREUS NOELIA MARTÍNEZ I CRIADO MARINA MARTÍNEZ I SAMPEDRO SILVIA MOLINA I GÓMEZ ELENA MUÑOZ I GARRIGÓS MARIA NARBONA I ROMERO ALBA NAYA I GOMIS XELO NAYA I GOMIS NÚRIA NOGUÉS I CHORNET CLARA OLIVER I NICOLAU JESSICA ORTIZ I PÉREZ ESTEFANÍA OSA I JOVER CLARA PALOMARES I GRÁCIA DAVINIA PASTOR I NAYA LAIA PÉREZ I BORRULL NOEMI PÉREZ I CERDÁ GEMA PÉREZ I GOMIS MAYRA PIQUERAS I VALLET ANA ISABEL RODRIGO I GARCÉS LORENA RODRÍGUEZ I SANCHIS MARIA PILAR ROMERO I DEL VALLE SANDRA SANTOS I PÉREZ EVA SAPIÑA I GRAU MARIA SAPIÑA I RUANO LAURA SORIANO I FERNÁNDEZ SHEILA TERCERO I TORMOS ESTEFANÍA TORRES I LEAL CELIA TUR I PALERO INDIRA VALLET I VALLET VERÓNICA VERCHER I NARBONA

RAUL ALFONSO I PÉREZ JOAQUIN ANDRÉS ARAVIT I GEA JOSE VICENTE CAMPELLO I NACHER JUAN CARLOS CAMPELLO I NACHER JOSE VICENTE CANET I FERRER JOSE V. CANET I PERALTA ENRIQUE CASTELLÓ I PIRIS JACOBO COLOM I FABRA VICENTE CORACHÁN I FERNÁNDEZ KIKE FORT I BOLUFER RUBEN FUERTES I GRAU VICENT GARRIDO I ANDREU JUAN A. GARRIGÓS I GRAU FRANCISCO GRAU I PONS ENRIQUE HERNÁNDEZ I COLUBI JOSE MANUEL HERNÁNDEZ I COLUBI ANTONIO MANUEL HERNÁNDEZ I GRAU PABLO IBÁÑEZ I TORRES MANUEL LOMAS I OLMO MIGUEL LÓPEZ I ESCOLA JUAN CARLOS MALONDA I ADAM PAU MANUEL I GARRIGÓS JAVIER MAÑAS I NAYA SALVADOR MAÑAS I NAYA JORGE JAVIER MAÑAS I RAMOS JOSE MARÍ I PALMER RICARDO MARTÍ I ALTUR MIGUEL MARTÍ I ANDRÉS JOSE MARTÍNEZ I SAMPEDRO EMILIO MONSENY I PONS CLAUDIO MORENO I AGUT

IÓ

SS I M

I L

SC A

A N

Z ER I ORTI H C A N R E O XAVI R I ALONS E C I L L E P T ÓSCAR S I VALLE A R E U Q I P A ANDREU IRIS I SAL ISMAEL P PEZ NART I LÓ E R E U Q I Ó ENR CO I ARAG I R O C S I C LE FRAN I DEL VAL O R E M O R Ó JUAN LA I LLED DARIO SA S I PRATS I H C N A S MARIO S I PRATS I H C N A S EZ RICARDO I MARTÍN X I L É F N SA JUAN JOSE NJUÁN I CERVERÓ A RAFAEL S A I LLEDÓ Ñ I P A S R O HECT I PÉREZ A R U G E O S IVAN O I PICAZ N A R R E S NCISCO RTÍ JUAN FRA ERA I MA L O S S Ú S E J ARQUÉS M I S O M R ENRIC TO AGUADO I R U T N Í T JOSE AGUS LET I GARCÍA L O JAVIER VA ER I ORER H C R E V O SERGI I FERRER O D E C I V JAVIER

DE L L A

S E R A SC

À M

Toni Pérez i Mena 13

1.- Una dona emmascarada, de disfresses té una festa, i a la barana abocada, seguint va el fruir d’aquesta. 2.- vigilant el panorama, que té nostra actualitat; Cullera va encesa en flama, per tot el que s’ha donat. 3.- Dos angelots volanders, representen els matisos, de les obres, dels lloguers, de les taxes i els permisos.

cen

tre

del

mon

4.- És el nostre Ajuntament, un panorama trobat, on treballa molta gent, cobrant del que hem pagat. 5.- Res d’ací és el que pareix, i pel nostre Ajuntament, molt d’escàndol apareix, implicant a carta gent. 6.- Tot és tema de diners, dels impostos que hem pagat; on uns dirigents “rastrers”, poc a poc s’han apropiat.

ume

7.- A un banc del passeig marítim, uns nuvis estan mirant, que és el que hi ha de legítim, al que es va senyalitzant. 8.- Prohibir per prohibir, allò que no es puga fer; i qui no faça és delinquir, i a multar-lo en lloc primer. 9.- Cap cosa més podem fer, sols que anar a passejar, a Cullera ambient fester, sols per març el pots trobar. 10.- És com un poble fantasma, on no es pot ni respirar, fent soroll et ve la “pasma”, i t’obliguen a plegar.

. ” s o ost

o n s or

m A :“

a 1 a

scen

p s e r cor

t a l cic

R “ a:

2 a en

. ” s ge

11.- Al xiquet li va ensenyant, les deixalles separar, les plantes anar cuidant, i als animals respectar. 12.- També està pel reciclatge, nostre brau Ajuntament; la taxa és més un ultratge, que un excessiu pagament. 13.- Tots els impostos pujant, i el consistori és deutor; impostos van inventant, sols amb fins recaptadors.

14.- La taxa del reciclatge, és un import insolent, que una part paga el triatge, i la resta és “remanent”.

Escena 3a: “Paradi sos Fisc

als”.

15.- Ací es veu un gran banquer, que abans del seu banc “quebrar”, s’ha fet l’apartat primer, i ara ja es va a jubilar. 16.- Com que no hi ha més diners, Zuropa ens els va donant, i qui se’ls endú sencers, són els bancs que van plorant. 17.- Si tu al banc no pots pagar, pateixes desnonament; però si el banc va a “quebrar”, l’Estat fa el seu salvament. 18.- D’Europa vénen ajudes, que als bancs van integrament; tothom les passa fotudes, si el crèdit no ix al moment.

19.- Un vell iaio i el seu nét, van mostrant curiositat, per un cert cartell que han fet, i la rotonda han col•locat. 20.- Molts forats haurien tapat, si els diners del lluminós, els hagueren gestionat, en buscar treball seriós.

Escena 4a: “L’altura”.

21.- Els fons de l’Ajuntament, d’aquest any duen gastats, en afers que nímiament, podrien ser aplaçats. 22.- Van llevant el personal, hi ha de sobra al Consistori; polítics són el que cal, que cobren sols un salari.

25.- Cal més organització, prou polític volander, sols una retribució, i que sàpia el que cal fer. 26.- En retalls i austeritat, el polític deuria esser, model i exemple marcat, aplicant-se ell amb el fer.

23.- Dins el temps d’austeritat, la batllia bé poguera, tot el cost dur controlat, de les festes de Cullera. 24.- Més precises moltes coses, que eixos rètols i cartells, al fort enllumenant brosses, o les traques i els castells.

Escena 5a: “La clau de l’assumpte”. Autor Crítica: José Sanjuán i Cerveró 19

SALUTACIÓ del P R ES I DE N T I N F A N T I L

EDUARDO TOLEDO I BELTRÁN Xiquets i Xiquetes ; De la Comissió, del barri de la Bega, Cullerencs i Forasters. Vingueu d´on vingueu, vos convide a participar en aquesta festa. Aquestes falles són molt especials per a mi, donat que és el primer any que forme part d´aquesta gran comissió. Com ja sabeu, m´ha tocat a mi representar tots els fallerets i falleretes de la falla La Bega, de la qual em sent molt orgullós i vos assegure que seran unes falles que no oblidarem. Ho tenim tot per a gaudir amb la nostra falla, i ara sols em queda desitjar a tots unes molt bones festes falleres. El vostre President Infantil Eduardo Toledo i Beltrán

Olga és una xiqueta, descendent de grans fallers, que no para una miqueta, ni en els jocs ni en els quefers. La Lluna enveja li mostra, el Sol en compte la té, la Terra l’atrau a sa “costra”, i ella sols fa el que convé. Gaudint de cara preciosa, fruint quan ella vol més, plorant si es mostra rabiosa, així resulta com és. Ara anem a descobrir, preparats per a gojar, Fallera Major va a eixir, la millor que es va a trobar. José Sanjuán i Cerveró

Fallera Major Infantil 2013 22

OLGA PINTOS I PELLICER

Carta a Olga Els mars, els rius, els núvols passen, però les imatges queden, com queden totes i cadascuna de les tessel·les d’un mosaic, incapaç d’Interpretar-se a si mateix o transmetre un missatge que tots voldríem ample i popular, segellat amb el somriure d’una xiqueta que veu el món per primera vegada i no vol deixar-se res per conèixer. Una falla és un mosaic de xicotetes tessel·les. Cadascuna amb una llum, un color, una textura diferent, tot i que unides una al costat de l’altra representen una comunitat, un grup d’amics, familiars i veïns, una colla de persones amb una mateixa intensitat, un mateix amor a la terra que els veié nàixer, als seus orígens. La falla no és el destí, però sempre serà un bon camí, un viatge iniciàtic per a entendre el món que ens envolta, un mostrari de persones, on caben tots: el notari i l’obrer, l’advocat i el botiguer, el pintor i l’hostaler,...Els mars, els rius, els núvols passen, però les imatges queden, com aquell any de 1962, quan els teus iaios Vicent i Encarna ficaren a rodar aquest meravellós projecte que és la Falla de La Bega. Eren més joves, eren més savis. No els detenia res. Sempre es diu que cada persona serà sempre del poble que el veié nàixer, on canvià les primeres dents, on va passejar per primera vegada al capvespre, eixe paradís es diu la infantesa. I les falles sempre seran el país dels xiquets, allà on el foc, el fum i el soroll envolten d’alegria un univers infinit que habita l’espai de la fantasia, on la música acompanya amb esperit transgressor totes les accions que el sentit comú no aconsella, com tirar coets, menjar a deshores, encendre a foc obres d’art esculpides amb cartró, disfressar-se de personatges teatrals d’altres temps, d’altres llocs, d’altres vides. Els mars, els rius i els núvols passen, però als nostres ulls sempre quedarà imprès aquell any de 1976, quan els fills, Olga i Vicent, representaren la falla, com a Fallera Major i President Infantil. Fotografies en color sèpia, el càlid color del xocolate, les despertades amb xaranga, les carreres per a canviar-se aquella roba recent estrenada per a l’ocasió, les mantellines, l’ofrena a la Verge, la llagrimeta que regalima la galta i li dóna un color vermell a una nit freda, com sempre és la nit del 19 de març a vora foc. Aquella llàgrima humida que el pare arreplegà amb el dit i es ficà a la boca, guardant-se per a si el sabor salobre que mai abandonaria. De vegades, encara es fica el dit a la boca tractant de recuperar aquells instants. Per això, aquell 31 de gener de 1987, quan la mamà va ser padrina del nou estendard de la Falla de la Bega, aquell tros de tela era tot i no era res. Representava la bandera de la infantesa, el país de Ja Mai Més, el indret on els mars, els rius i els núvols passen, deixant una boira en el firmament i tot sembla haver estat un somni. El somni que es recuperà altra vegada quan l’any 1991, la teua mamà, va ser nomenada Fallera Major de la Falla de la Bega, i el cel es tornà més blau, i l’estendard, aquell tros de tela, recobrà sentit, i la música, el fum, veure clarejar, els trons de la pólvora i el inaprehensible sentit de l’amistat marxaven pels carrers de Cullera agafats de la mà, entre l’admiració d’uns veïns que agraeixen la força de voluntat i l’amor desinteressat dels qui aposten per la bellesa, per no deixar-se envair per la tristor que vol pintar de negre una terra que vol ser llum vint-i-quatre hores al dia. També saps que el iaio va ser President de la Comissió els anys 1.994/95 i 1.995/96, circumstàncies que ens vinculen amb entusiasme a la Falla La Bega. Els mars, els rius, els núvols passen, i enguany fa cinquanta anys que la Falla de La Bega començà a rodar. I ara et toca a tu, Olga Pintos i Pellicer, agafar l’estendard, aquells tros de tela que era tot i no era res, però que en mans de la neta dels fundadors, de la filla de qui fóra Fallera Major Infantil i després Fallera Major, de la neboda, de la cosina, de l’amiga i la veïna, és un tros del mantó de la Verge del Castell, una capa amb el fil de la seda dels Déus, un vincle impossible de trencar. I tindràs el teu gran dia, i allí estaran tots la iaia Matilde de Moncada i el iaio Pepe, el tio Luís, l’“abuelita” Encarna que també ho veuran des d’un lloc privilegiat, els teus oncles i cosins, els teus iaios Vicente i Encarna, els teus pares, Olga i José, el teu germà Víctor i tots aquells que tant t’estimen i que volen veure’t feliç, perquè si bé els mars, els rius i els núvols passen, el dibuix del teu somriure sempre ens quedarà guardat en el recull de la memòria. El iaio. 25

LA FONT DE LA VIDA

Joan Martí

i Martínez

: t n e m u n o m l e Al centre d 1.- El centre del monument, representa la Natura, desfeta per molta gent, sense mirament ni atura. 2.- La Natura a protegir, per a esser conservador, d’un planeta a extingir, si tothom no és sabedor. 3.- Aquest xiquet d’alt de l’ànec, gran protecció li està fent; té la paella pel mànec, de què a tirs vagen caient. 4.- D’escut humà va actuant, per a espècies protegir; i l’ànec se’n va volant, allà on no calga fugir.

ols, r i u q s els e r, i n i anta , Alv c í c a n 5.- A ançó va eixen sols la c e si es d turar. ur ap per ve ú els vol c i ning són, s l o r i s esqu atura, l e i lvin e la N ón, A . 6 ts d d’eixe m n a r g inte int van basura”. g “ que fu utícia i de de br

scen a 1a i els : “A esqu l irols vin ”.

televisius, 7.- Els herois an vingut, h ia c n lè a V fins a tensius, in ts n e m o m r per fe han dut. a les falles els tot xiquet, e d s it r o v a 8.- F an arribat, h ia c n lè a V a n distret, a h s’ s e ll fa t n veie n abillat. i a “Lisa” ha

Escena 2a: “Els Simpson”.

: a 3 a n e Esc . ” a t s i n o i s r u c x E L’

“

9.- No hi ha cosa més sana, que l’anar a passejar, caminant de bona gana, i la Natura admirar. 10.- Anar a fer senderisme, resulta un esport tan sa, que aporta, a més, civisme, i respecte pel que hi ha. 29

: a 4 a en c s . ” s E e d a F “Les

13.- El que més vol un xiquet, són faules d’animals, que el mantenen sempre quiet, sense fer ni trencs ni mals.

11.- Unes fades juganeres, l’esperit ens representen, del bosc, que de prou maneres, acabar amb ell intenten. 12.- Fent sa màgia enjogassades, al bosc li van conferint, encant d’èpoques passades, del que tothom va fugint.

scen a5 d’a a: “ nim F als” aule . s

14.- Són faules d’animals, conters de caire didàctic, que mostren als animals, en un cert aspecte pràctic.

a r e r r a C “ : a 6 cena locitat”. s E de ve 15.- C arag aquesta ol i una tortu i que g cursa van f ga, ent, uan essent c ye qui més p u ampió al mom ga, ent. 16.- P arlem d e ve de tortu ga i ca locitat, ragol, l’esforç i tena fan tot s dos a citat, nar al vol.

punyeteres, 17.- Unes rates sat, camisetes s’han po aneres, per a veure si de m an entrat. dins l’alta moda h sumides, re p i r” u o m la “g b 18.- Am es, es mostren abillad ides, per passarel•les eix ” assajades. com a “top models

es t a R s e L “ : a 7 a n a”. e d c s o E e la M d

19.- Els oc ells b doncs, resulta ojos no són, qu d’un gran llo e un estany, c perdut del món, allarga la vid a un any. 20.- Beure en la font de la vida, representa cr éixer més, no contraure mai la SI DA, sent més jove que qui ho é s.

nt o F a L “ : a 8 a n e Esc . ” a d i V de la

Autor Crítica : José Sanjuán i Cerveró 32

9a: a n e c s E s e l e d t n a c n E ’ “L Flors”.

osses, r g s e s tulip nten; e t s e u q ese 21.- A a flora repr s forces, nostr s perden le ten. llet ten i els fo r a elles in si puja lipa”, f “ e u rsió q s, e v i d na oció t e U l l o . f 22 a, tot per a a una tulip . r rós és puja sar-se vigo un i engr

Vicent Nicolás Ángel i Osa Ángel Arlandis i Rico Julia Arlandis i Rico Paola Benavent i Pastor Sergio Benítez i Ivars Irene Benítez i Ivars Héctor Canet i Díaz Anna Collado i Segura Vicent Corachán i Bodí Alba Crespo i Fuster Martina Crespo i Fuster Gabriel Díaz i Olivert Manel Domingo i Cerveró Laia Domingo i Cerveró Julia Escrivà i Carreres Aitana Maria Escrivà i Carreres Sela Escrivà i Martínez Carla Falcó i Jerónimo Aitana Falcó i Jerónimo

Júlia Femenía i Rodrígo Marc Fernández i Píris Luca Frigola i Piqueras Neus Fuertes i Grau César Gallent i Martínez Marc García i Castelló Natalia García i Tur Andrea Grau i Rodríguez Javier Jiménez i Artés Pepe Jorge i Mañas Xavi Jorge i Mañas Pablo Julián i Gutierrez Ruth La Porta i Muñoz Eva Llinares i Vallet Manuel Lomas i Calatayud Alfredo López i Osa Marcos Mancebo i Blasco Aitor Mancebo i Blasco Fco. Jose March i Benítez

COMISSIÓ INFANTIL Jordi March i Benítez Ángels Martí i Pérez Guillem Martí i Pérez Júlia Martínez i Fuster Blai Martínez i Fuster Mel Martínez i Talens Quique Martínez i Talens Gabriela Medina i De Vega Silvia Mengual i Ivars Ainhoa Mengual i Ivars Adrià Miguel i Colom Gorka Mora i Gascó Anaís Muñoz i Núñez Mireia Nicola i Femenía Alfred Oliver i Blasco Alex Oliver i Fort Adrià Palomares i Falcó Blanca Palomares i Falcó Javier Pellicer i Olivert

Celia Pellicer i Olivert Laura Pérez i Llinares Ivan Peris i Pelegri Marc Porca i Molina Héctor Porca i Molina Joan Renart i Bellón Mireia Renart i Bellón Nerea Roig i Pérez Ainhoa Romero i Moreno Joan Emili Sanfélix i Bou Pau Sanfélix i Bou Nerea Sanjuán i Pérez Sofía Sanjuán i Pérez Marc Saleón i Giméno Julia Sapiña i Andrés Javier Sapiña i Andrés Alejandro Toledo i Beltrán Julia Toledo i Beltrán Empar Vallet i Vallet 34

Vicent Corachán i Bodí

Sofía Sanjuán i Peréz

Xavi Jorge i Mañas

Gabriela Medina i de Vega

Héctor Canet i Diez 35

RECOMPENSES Pallers Falla La Bega Paller d’Argent:

Paller d’Or:

Paller d’Or amb fulles de Llorer:

Juan Vicente Alberola i Riera. Antonio Manuel Hernández i Grau. Claudio Moreno i Agut. Enrique Renart i López. Javier Vallet i García.

Cecilia Bertomeu i Costa. Juan Carlos Campello i Nacher. Ana Jornet i Naya. Jose Martínez i Sampedro. Xavier Nacher i Ortiz.

Mayra Piqueras i Vallet.

Junta Local Fallera Cullera d’Argent:

Cullera d’Or:

Cullera d’Or amb Fulles de Llorer:

Alba Chambó i Aragó. Juan Carlos Malonda i Adam. Miguel Martí i Andrés.

Juan Vicente Alberola i Riera. Antonio Manuel Hernández i Grau. Claudio Moreno i Agut. Enrique Renart i López. Javier Vallet i García.

Mayra Piqueras i Vallet.

Junta Central Fallera de València Bunyol d’Argent:

Bunyol d’Or:

Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer:

Kike Fort i Bolufer. Núria García i Tur. Maria López i Marí. Alfredo Miguel i García. Maria Pilar Romero i del Valle.

Amparo Alcañiz i Arlandis. Carla Alvariño i Cerveró. Kike Castelló i Piris. Ana Isabel Chofre i Muñoz. Vicent Garrido i Andreu. Pablo Ibáñez i Torres. Carla Martínez i Castelló. Juan Romero i del Valle. Jose Agustín Tur i Aguado.

Mayra Piqueras i Vallet.

RECOMPENSES INFANTILS Junta Central Fallera de València Distintiu d’Argent:

Distintiu d’Or:

Aitana Escrivà i Carreres. Sela Escrivà i Martínez. Pepe Jorge i Mañas. Alfredo López i Osa. Jordi March i Benítez. Guillem Martí i Pérez. Adrià Miguel i Colom. Blanca Palomares i Falcó. Adrià Palomares i Falcó. Nerea Sanjuán i Pérez.

Vicent Nicolás Ángel i Osa. Anna Collado i Segura. Pablo Heredia i Castelló. Javier Pellicer i Olivert. Marc Porca i Molina.

Junta Local Fallera Cullereta d’Argent:

Cullereta d’Or:

Vicent Nicolás Ángel i Osa. Anna Collado i Segura. Pablo Heredia i Castelló. Javier Pellicer i Olivert. Marc Porca i Molina.

A M

A R G

O R P DIA

HORA

LLOC

ACTE

Club de Tenis Cullera

19, 20, 26, 27 de GENER i 2,3 de FEBRER

II Campionat de Tenis I Pàdel

Del 28 al 31 de GENER

20:00 h

Multiusos Mercat

DISSABTE 2 de FEBRER

21:00 h

Casal Faller

Del 4 al 6 de FEBRER

20:00 h

Multiusos Mercat

Campionat de Pòquer Texas Hold’em

DISSABTE 9 de FEBRER

21:00 h

Casa de la Cultura

Presentació

DIVENDRES 15 de FEBRER

20:30 h

Multiusos Mercat

Cloenda I Lliurament de Premis Concurs de Teatre

DISSABTE 16 de FEBRER

10:00 h 13:00 h

Casal Faller Pàrquing Enrique Chulio

Arreplegada Falla la Bega Concurs de Paelles JLF

DIUMENGE 17 de FEBRER

16:00 h

Multiusos Mercat

Concurs Enigma

DISSABTE 23 de FEBRER

20:00 h

Auditori Municipal

Gala Fallera

DIUMENGE 26 de FEBRER

14:00 h

Casal Faller

Concurs Pasta Falla la Bega

Del 25 al 28 de FEBRER

20:00 h

Casal Faller

Concurs Truc Falla la Bega

DIJOUS 28 de FEBRER

20:00 h

Casal Faller

Sopar I lliurament de premis Truc

DIVENDRES 1 de MARÇ

22:00 h

Casal Faller

Concurs tapes Falla la Bega

Campionat de Truc i Parxís de JLF Cap d’any Xino

FEST

DIA

HORA

LLOC

DISSABTE 2 de MARÇ

14:00 h 19:00 h 21:00 h 23:30 h

Casal Faller Itinerari Habitual Casal Faller Passeig Dr. Alemany

DIUMENGE 3 de MARÇ

14:00 h 22:00 h

Casal Faller Casal Faller

Concurs Arròs al Forn Sopar d’aixelleta

Del 4 al 7 de MARÇ

20:00 h

Casal Faller

Concurs Parxís Falla la Bega

DIJOUS 7 de MARÇ

20:00 h

Casal Faller

21:00 h

Multiusos Mercat

Sopar I Lliurament de Premis Parxís Falla la Bega Recepció de Ninots per l’Exposició

Del 8 al 9 de MARÇ

08:00 h

Casal Faller

Muntatge del barracó

Del 7 al 15 de MARÇ

18:00 h

Casal Faller

Jocs Populars Infantils Falla la Bega

Del 7 al 13 de MARÇ

22:00 h

Casal Faller

Sopars i Jocs Populars Falla la Bega

DIVENDRES 8 de MARÇ

19:00 h 21:00 h 22:00 h 23:30 h

Casal Faller Multiusos Mercat Casal Faller Casal Faller

5ª Volta “Ciclo-Fallera” Inauguració de l’Exposició del Ninot Sopar faller Festa Temàtica

DISSABTE 9 de MARÇ

14:00 h 22:00 h 23:30 h

Casal Faller Casal Faller Casal Faller 39

ACTE Concurs Truites I Postres Falla la Bega Tren Faller Falla la Bega Sopar Falla la Bega Festa i Ball de Disfresses

Concurs Pizzes Sopar Popular Falla la Bega Festa Temàtica patrocinada per Pixel i 30 i Pico

DIA

HORA

LLOC

DIUMENGE 10 de MARÇ

14:00 h 18:00 h 22:00 h

Casal Faller Casal Faller Casal Faller

Concurs Paelles Falla la Bega Parc Infantil Sopar Popular Falla la Bega

DIMECRES 13 de MARÇ

10:00 h 14:00 h 22:00 h

Casal Faller Casal Faller Casal Faller

Esmorzar Dinar faller Sopar faller

DIJOUS 14 de MARÇ

10:00 h 14:00 h 18:30 h 21:00 h

Casal Faller Casal Faller Casa de la Cultura Casal Faller

DIVENDRES 15 de MARÇ

9:00 h 10:30 h 14:00 h 18:00 h

Casal Faller Casal Faller Casal Faller Casal Faller

19:00 h 22:00 h

Multiusos Mercat

8:00 h 10:30 h 14:00 h 18:00 h 19:00 h 22:00 h

Casal Faller Casal Faller Casal Faller Del Raval al Raconet Casal Faller Casal Faller

DISSABTE 16 de MARÇ

ACTE

Esmorzar Dinar faller Playback Falla la Bega Sopar Faller Trasllat de monument Esmorzar Dinar faller Berenar de la Fallera Major Infantil i entrega Insígnies Infantils (Muixeranga i Tallers) Cloenda de l’Exposició del Ninot Sopar faller i després entrega d’insígnies Plantà de Falles Esmorzar Dinar Tradicional “Potage” i Paella Nit i Cant d’albades Vi d’honor Sopar faller

DIA

HORA

LLOC

DIUMENGE 17 de MARÇ

8:00 h 12:00 h 14:30 h 20:00 h

Casal Faller

DILLUNS 18 de MARÇ

DIMARTS 19 de MARÇ

DIMECRES 20 de MARÇ

8:00 h 9:30 h 12:00 h 14:30 h 19:00 h 8:00 h 12:30 h 14:30 h 20:00 h 23:00 h 9:00 h 10:30 h 14:30 h

Santa Cecilia Jardins del Mercat Casal Faller Santa Cecilia Itinerari Habitual Església Pertinent Santa Cecilia

Casal Faller Casal Faller Casal Faller

ACTE Despertà i Visita Jurats a les Falles Cercavila (Bega - Raval) Dinar Falla la Bega Lliurament de Premis Despertà Esmorzar JLF Cercavila (Bega - Mongrell) Dinar Falla la Bega Ofrena de Flors a la Mare de Déu Despertà Missa en honor a Sant Josep Dinar Falla la Bega Cremà Falles Infantils Cremà Falles Grans Desmuntatge del barracó Esmorzar Dinar per a tots aquells que han desmuntat el barracó

... ENS HO

PASSÀREM?

...CELEBRÀREM EL 50 ? Kike Tormos i Marqués

Recordes tot el que vam fer, tot el que vam treballar, tot el que vam patir i tot el que vam gaudir? L’any del 50 aniversari pareixia tan llunyà fa uns quants anys però quasi ens agafa de sorpresa, perquè volíem fer tantes coses... Que a la fi aconseguirem fer: • Esmorzars amb fundadors i gent dels primers anys, els quals ens contaven anècdotes i historietes dels primers anys de la falla. • Sopars amb les falleres majors de cada any, a les quals intentàvem convèncer perquè es vestiren de falleres el dia de la gala. • Reunions i entrevistes amb els presidents que ha tingut la falla i amb els fallers més vells per tal que contaren com havia avançant i canviant la falla amb els anys, des dels inicis fins a l’actualitat, per tal de documentar el meravellós llibret del 50. • Aquella presentació d’actes per al 50 aniversari al Mercat, en què es vengueren tots els tiquets, i més que n’haguérem tingut més que n’haguérem venut. • El dinar de germanor entre falleres majors, infantils, presidents i presidents infantils, al casal de la falla el mes de novembre. • I que hem dieu d’aquell musical que ens va fer “Somiar” a tots que aquell seria un any meravellós. • Els esmorzars de portes obertes el més de gener, i quins esmorzars que es pegaven alguns... i el vinet i la cassalla que no faltara! • Les reunions per tal de preparar la gala, tant al casal o com a l’hotel, passant hores i hores per tal que tot sortirà perfecte. I com no, el moment quasi més esperat de l’any, la gran gala. La nit en què tots ens posarem “guapos” per tal de donar-nos un homenatge a nosaltres mateix, de la falla a la falla. Aquella nit va ser especial, per l’acte en si i perquè ens alliberà de molta pressió que teníem com a fallers de La Bega l’any del 50 aniversari. Perquè aquesta nit havia de ser màgica i si es jutja pels comentaris, ho va ser. • I com no, setmanes després, arribà altre punt de màxima pressió: la presentació del llibret, del nostre llibret, del llibret de cada un dels fallers que hem passat per la falla! Aquell dia, al local de Santa Cecília , presentàrem el llibret que havia de contar la història de la nostra falla, del nostres monuments, de les nostres falleres majors i infantils, dels nostres presidents i presidents infantils, i com no dels nostres fallers. Aquest llibret és un orgull per a nosaltres, perquè aquest llibret som nosaltres i estem orgullosos del que som: La Falla La Bega. • I el que ens faltava per veure, el playback 50 aniversari, amb un recopilatori de les millors actuacions de playbacks passats. Sense vergonya i sensacional. Una vegada més no vam fallar i ens ho vam passar d’allò més bé. • I ja als dies de falles, l’exposició fotogràfica i d’indumentària fallera al local que ens deixà Jose Luis. Fotografies de monuments, de fallers i falleres, d’actes fallers, de festes, en blanc i negre, a color.... i trages de falleres de fa “mil” anys, adreços, estendards, banderins... Magnífic, altre moment en què ho vam fer “de cine”. • I com no!!! Els sopars de la setmana fallera, el muntatge del barracó, els esmorzars, les festes falleres, el vi d’honor, la plantà, les despertades, les cercaviles, la cremà i el desmuntatge del barracó. Les coses de sempre, en les quals ens ho vam passar tan bé com sempre, però millor, perquè encara que foren les coses de sempre, tenien un sabor especial, sabor a 50. Recordeu sempre com ens ho passarem l’any del 50, perquè és una de les coses que mai s’ha d’oblidar. P.D.: Gràcies a tots aquells que van fer possible que l’any del 50 fóra especial i a tots aquells que han participat en els 50 anys de falla que hem passat (fundadors, fallers/es i ex-fallers/es, falleres majors i infantils, presidents i infantils, presidents/es d’honor, dones col·laboradores, fallers d’honor, empreses col·laboradores, amics...). 57

RECORDES

COM...

... ES

TRE

BAL

LAV

Estefania Hernández i Orero M. Carmen Bodí i Serrano 60

En aquesta vida tot té una evolució, unes vegades més lògica i altres menys, unes vegades més ràpida i altres més lenta. La qüestió és que, d’una manera o d’altra, tot canvia amb el pas dels anys, i ho sol fer de manera que no ens n’adonem. Aleshores arriba un dia en què decidim aturar-nos, seure i deixar passar el temps “recordant el passat”. Mirant uns quants centenars d’anys enrere veiem la societat valenciana conformada principalment per oficis relacionats amb l’agricultura i l’artesania. Per a aquests artesans el lloc de treball era la seua llar i els treballadors eren, generalment, els membres de la família, els quals s’encarregaven generació rere de generació de què l’ofici familiar es transmetera, assegurant així l’existència del mateix. A més a més, la creació de gremis i confraries regulaven els oficis i garantien el seu seguiment. No obstant això, amb el pas del temps i el desenvolupament econòmic, es generà una evolució en la producció propiciada per artesans amb cert suport econòmic que començaren a canviar els seus tallers familiars per tallers més grans, on separaven la producció en diverses parts d’elaboració. Amb açò aconseguien introduir mà d’obra no qualificada (jornalers que deixaven el camp per a anar a treballar a les fàbriques) en certes parts de la producció la qual cosa propiciava un descens en el preu final del producte i un augment en la producció. Començaren així a desaparèixer xicotets tallers familiars. Tot tipus d’ofici es va veure trastocat per la industrialització, fàbriques més grans amb maquinària més moderna que augmentava la producció. Començaren així a evolucionar molts oficis i a desaparèixer molts altres. Però no només la industrialització va influir en els oficis, sinó també la millora en infraestructures amb canalitzacions d’aigües potables o residuals, xarxes de camins i posteriorment carreteres, la millora en els transports amb els trens i cotxes, l’enllumenat públic i de cases amb electricitat, els avanços tecnològics... és a dir, la mateixa i lògica evolució de la societat és la que ha provocat, en alguns casos, l’extinció d’alguns oficis, o l’evolució i conversió d’altres. Avui en dia, gràcies als mercats medievals, a les fires artesanals i als pocs artesans que continuen treballant quasi com abans, podem conèixer de primera mà com eren alguns oficis, com treballaven i com era la forma de vida dels nostres avant passats, en un passat no massa llunyà. A continuació, tractant de recordar el passat de la nostra societat, es dóna a conèixer com vivien i treballaven alguns dels nostres besavis, avis o inclús pares. A més, cal recordar que durant molts segles era molt habitual veure gent treballant en aquests oficis, la qual cosa ha sigut un suport important a la societat d’aquella època. Cal destacar oficis tan peculiars avui en dia com el “substancier”, el “polero”, la resadora d’enterraments o el merder que ja han desaparegut. Tot seguit, s’ha intentat recordar alguns d’aquests oficis perduts o en desús, per mantindré en el record aquells que alguna vegada van ser imprescindibles: 61 61

seus bons serveis. Als temps de l’aiguader, les dones feien la bugada als rentadors públics. El barber El barber és la persona que té per ofici embellir i rasurar la barba dels homes i, per extensió, els peluquers especialitzats en el gènere masculí. Els matins a la barberia solien ser tranquils, era normal que els homes anaren per la vesprada, després de fer les eines. Aquests solien anar a la barberia una vegada a la setmana, concretament els dissabtes. La barberia es convertia en centre de reunió on es debatien temes tan taurins com futbolístics, però res de política; també era el saló de lectura, on es llegia el diari o, fins i tot, es tancava algun negoci. Els terratinents que tenien més fanecades, solien afaitar-se un parell de vegades a la setmana. Com que el poder adquisitiu d’abans tampoc era per tirar coets, el client solia repetir allò de “Xe replega´m ben repeladet i així la barba tardarà més en eixir-me, i amb una pesseta, afaitat i mollet”. Hi havien ocasions en què havien d’afaitar i, fins i tot, preparar als difunts per a la vetla. A més sempre se’ls ha exigit una gran disposició de servici, doncs se’ls reclamava a qualsevol hora, ja

L’Aiguader L’aiguader era la persona que venia i distribuïa l’aigua entre la població. Aquest solia repartir aigua per les cases particulars, ajudat d’un carret on transportava un bon grapat de cànters. Una vegada arribava al domicili del client, solia omplir les enormes gerres d’obra que hi havia a l’entrada o al corral de les cases, també reomplia o intercanviava cànters, canterelles, gibrells i altres recipients. Les cases més ben dotades podien, fins i tot, comptar amb un pou propi, un aljub o una cisterna. Els aiguaders, estaven dividits en dues categories: els que treballaven a peu repartint l’aigua que carregaven en una pipa petita i aquells que, segurament en una situació econòmica més bona, tenien el seu transport mòbil que consistia en un ruc, quadrúpede i tossut animalet que si estava de bon humor, podia carregar dues pipes molt més grans. L’ofici d‘aiguader estava reglamentat de manera que havien de comprar la llicència a l’Ajuntament. Fins a ben entrat en el segle XX van perdurar els aiguaders que, en èpoques de sequera o en els pisos alts de les cases en les quals no hi havia la suficient pressió, sol•lícitament seguien oferint els 62

fóra per a esdeveniments familiars o viatges dels seus clients. A vegades servien com a confessors, ja que els clients s’esplaiaven i ells devien adaptar-se a les opinions alienes. Les seues principals eines de treball eren: la navalla, un sabó del color de la mel, perfums, colònies, massatges per al cutis, vinagre, afiladores de cuir, saboneres, barrioles, líquid cagaferro per tallar hemorràgies, pentinadors, mocadors, talc en pols, espills i les típiques butaques giratòries. L’afaitat exigia dur a terme diverses operacions, començant per la de mullar i ensabonar, concretament labor que duien a terme els aprenents, per a passar a l’afaitat, el qual ja era treball del mestre. El barber afaitava agafant la navalla amb la mà dreta, amb el dit posat entre l’extrem inferior de la fulla i el mànec, i fent romandre la pell tot el tirant possible, amb els dits polze i índex de la mà esquerra. Finalitzava la seua feina amb el repelat i el rentat de la cara amb aigua neta, la qual eixugava amb un drap o tovallola i després passava a fer un massatge al cutis amb una loció.

com la fulla de blat de moro, la sisca, l’espart o la palma. Per a construir una cadira, primer que tot es tornejava la fusta, després es polia i posteriorment es feien els forats per als encaixos i es muntava. Finalment es realitzava la feina estrica d‘embogar, enreixat que donava una forta resistència al cul de la cadira. Una cadira rarament es llançava, els cadiraires les reparaven constantment. El cadirer ambulant solia aparèixer pel poble amb un carret de mà i anunciava la seua presència amb un so de campaneta que portava penjada ell o el carret. Al carret duia la boga, la sisca o l’espart, per tant només podia repara els seients de la cadira en el mateix carrer però, si s’emportaven la cadira podia reparar qualsevol barrot trencat. Els seients de la cadira no sols el feien amb fibres vegetals de boga i sisca, també s’utilitzaven

El cadirer El cadirer era ben present a totes les viles i ciutats. Aquest solia cercar personalment les matèries primeres que utilitzava, fusta i boga. El bastiment de la cadira era de fusta tornejada, de diferents mides i alçades, mentre que el seient estava bastit principalment de boga, una planta herbàcia perenne que es trobava a lleres de rius i aiguamolls. En ocasions s’utilitzava també altre tipus de planta 63 63

seva història. Les campanes eren per al campaner les seves filles, les cuidava, les tasconava, engreixava els seus eixos i batalls, les acaronava i, fins i tot, arribava a parlar amb elles. Les campanes eren tradicionalment signe de comunitat, mitjà de comunicació (les hores són assenyalades per la campana grossa i els quarts per la mitjana) i element de transmissió de sentiments comunitaris; només calia sentir els tocs per saber la bona o mala nova. Les campanes tenen un cerimonial de benedicció, anomenat popularment “bateig” i reben un nom, una inscripció i gaudeixen de padrins. El material amb què es fan ha de ser bronze: el 80% de coure i el 20% d’estany. L’única part de la campana que no és de bronze és el batall, que és de ferro forjat i que ha de tenir la forma de pera. La finalitat era que es sentissin com més lluny millor. Per a fer una bona campana, és necessari que el gruix de la seva secció vertical no siga uniforme, sinó que tinga més bronze en unes zones que en altres. Així, es pot considerar la campana com un conjunt d’anells de bronze de diferent gruix i diàmetre, i els sons de cadascun d’aquests anells són els que, amb la vibració que fan després de ser percudits, causen la ressonància per donar com a resultat un so especial i agradable.

cordells d’espart, de pita o de cànem, comprats ja fabricats generalment. A qui treballava amb ells, se li anomenava encordador de cadires. La qualitat era molt inferior, però el treball i el seu preu eren molt més barats. El campaner Les campanes abans del segle VIII s’anomenaven Signum, ja que servien per avisar les hores de la pregària. També eren utilitzades per fer senyals culturals, festives, de dol, de perill, de convocatòria, etc. Són uns instruments musicals idiòfons d’entretoc de la família de la percussió fets de bronze. Tenen forma de got redó, d’amplària cap a la boca, amb forma de pera, que queda suspesa boca baix i sona quan les seves parets són percudides per un batall que penja al seu interior o bé per un martell exterior. L’ofici de campaner, un dels desapareguts amb motiu de l’automatització de les campanes, es va convertir en gremial en el segle XVI. Generalment era un ofici familiar, és a dir, saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills, de generació en generació. Cada poble tenia els seus tocs i els seus codis. Tothom coneixia el so de les seves campanes. Hi havia tocs singulars per a les necessitats pròpies del poble. El so de les campanes d’un poble forma part de la seva essència, de la seva idiosincràsia i de la 64

El Carboner L’ofici de carboner o piler consistia en transformar en carbó la llenya d’alzina o roure. També podien utilitzar el pi, l’avet, fins i tot el castanyer, el freixe, l’avellaner o el vern. La pràctica de carbonar es defineix com l’activitat de transformar la llenya en carbó mitjançant una combustió incompleta i que ha tingut diverses aplicacions, entre les quals destaca l’ús com a combustible. L’ofici de carboner era poc valorat socialment i econòmicament. Aquest treball es podia presentar com a dedicació anual o temporal. D’una banda, esdevenia una ocupació anual consistent en la mateixa activitat de carbonar i, d’altra banda,

era una dedicació eventual, únicament a l’hivern, període en què les feines agrícoles entraven en una fase de recés. Arribat novembre, solia vindre el fred. El fred portava associada la llar de foc, la llenya de garrofer i de taronger i, per descomptat, el carbó. Allà anava el carboner amb el seu burret pels carrers del poble cridant allò de “El caaaaarbó!!!!!” Els carboners solien traslladar-se a la muntanya en acabar l’hivern, cap al mes de març, on es

construïen la seua barraca i confeccionaven carbó per a la temporada següent. Normalment, la dona i els fills del carboner l’ajudaven a tallar la llenya i transportar-la per muntar la carbonera. Sobre una superfície de pedres anaven col•locant la llenya, de manera que quedés un forat al centre. La carbonera solia tindre forma de con o de foguera tradicional, solia anar recoberta de fulles seques, terra, etc. i, per rematar-la, solia tancar-se amb un ribàs de pedra d’una alçada i amplària proporcional a la grandària de la mateixa. La feina més pesada i llarga era la de vetlar nit i dia perquè la carbonera es mantingués encesa sense arribar a cremar el futur carbó. La llenya anava cremant de dalt a baix mitjançant un sistema de forats que permetien el pas de l’oxigen i que, a la vegada, informaven del procés, segons la negror del fum. Quan s’obtenia un fum lleuger o blanc, es taponaven els forats de la part superior i se n’obrien uns altres en una cota inferior fins arribar quasi arran de terra o, millor dit, de ribàs. El procés de carbonització, és a dir, la transformació constant de la carbonera, havia d’ésser perfectament conegut i assimilat pel carboner per mitjà dels senyals externs, pels olors i colors del fum, que anava desprenent. La carbonera més usual era l’anomenada pila alta o rodona. Aquesta feina solia durar un parell de setmanes. Una vegada cremada tota la llenya es netejava la carbonera de terra, fulles seques i impureses per tal d’obtindre un carbó vegetal de la millor qualitat. 65 65

El Cisteller El cisteller era l’artesà encarregat de confeccionar atuells de fibra. Demostrava la seua destresa entreteixint tiges principalment de vímets, però també de canyes fines, joncs, palmes o fulles de margalló; de tot material flexible d’origen vegetal i fàcil de treballar que es trobava en el seu entorn natural. El vímet és una branca prima, llarga i flexible de la vimetera i d’altres espècies de salze que creix a les riberes d’alguns rius de marea salvatge però, és molt important que aquestes zones s’esporguen i es netegen perquè torne a eixir, ja que la malesa dificulta el seu creixement. El mateix cisteller recol•lectava les matèries primeres, inclús tenia cura de plantar les vimeteres i de fer-ne el seguiment fins que estaven preparades per collir-les. Aquesta collita s’havia de fer passada la primavera, ja que és quan més sàlvia corre pels seus vasos, i en lluna minvant perquè no poguera fer fillols o tinyar-se. Després les deixava assecar al sol o a l’ombra, depenent de la tonalitat de la tija que volguera aconseguir. Aleshores, iniciaven l’elaboració dels cistells i altres atuells, sempre pel cul, d’on sortien els muntants sobre els quals s’anava entreteixint la peça fins que adquiria la mida desitjada. Tot seguit sols calia afegir la vora i les nanses i ja quedava acabada. Les eines emprades per a la recol•lecció eren el falcó, el partidor i unes quantes estaques

per arreplegar les canyes. S’utilitzaven tisores i ganivets per tallar la palma o les fulles de margalló, si no s’emprava el vímet. Una vegada adobada la matèria primera, s’empraven agulles, pentinadors i pues per ajudar a entreteixir les fibres. El cisteller elaborava tot tipus d’objectes entre d’altres coves, cabassos, paneres, sàrries o arganells... i utilitzava el seu enginy per adaptar el seu treball a les necessitats del consumidor. L’ofici de cisteller és un dels més antics que hi ha, els coneixements dels quals s’han transmès de generació en generació, de pares a fills, i és difícil trobar algú que en sàpiga de l’ofici i que vulga ensenyar sense ser familiar. Aquest ofici sobreviu perquè ha tingut la capacitat d’adaptar-se a les noves necessitats actuals. La Comare De sempre es diu que mare només hi ha una, però també és ben cert que, només guaitar el cap, hi ha algú més a l’altre costat. Avui en dia, els nadons arriben al món en un hospital en totes les comoditats que puguen haver-hi, però abans es donava a llum a casa. La 66

persona que hui en dia ajuda en el part i porta el control de l’embaràs és la matrona, però abans era la iaia, la mare, la tia, o alguna dona major amb molta experiència, totes elles sense cap estudi per ajudar a donar a llum. La presència de l’ajudant femenina en el part ha sovintejat a totes les cultures planetàries, evolucionant des de la superstició i les falses creences fins a la sofisticació i, fins i tot, la manipulació genètica que possibilita la tecnologia actual. Això és perquè desitjaven tindre a d’altres dones al seu costat que, per la seua experiència, sabien el que era més convenient. Però també és cert que, en algunes cultures, el part fou un fet íntim de la dona i arribat el moment, es retirava dels seus parents per fer front, tota sola, a tots els problemes que es precipitaven per moments. La dona en cinta, al medi rural, continuava realitzant les seues tasques ordinàries fins el darrer moment, pràctica que suposava, moltes vegades, parir al camp o pujada dalt del carro sense temps per arribar al poble. Però el més freqüent és que foren ajudades, físicament i psicològica, per les comares que solien facilitar-los uns beuratges recollits de la tradició i la seua pròpia experiència. En temps remots, aquestes pràctiques amb la connivència dels metges, que veien minvats els seus ingressos per la competència de les comares a l’hora d’atendre els parts, van fer que foren considerades com bruixes i fetilleres. Tanmateix, encara que des del 1737 ja existia l’Escola de Comares d’Estrasburg, a les nostres comarques no tingueren cap preparació

teòrica fins el 1898 quan començaren a exigir la titulació d’Infermeria. Malgrat els avanços de la medicina, a més de la destresa en l’ofici també es valorava que, després de superar el període de pràctiques, les habilitades dominaren el baptisme, ja que no n’eren pocs els xiquets o xiquets que naixien en males condicions. El drapaire.

Era la persona que comerciava amb draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig. El drapaire anava de poble en poble amb un carret tirat per un cavall o ruc. Quan hi arribava, es passejava pels carres i, per anuncia la seua presència, feia sonar una peça de ferro que duia penjada a la barana del carro o bé cridava: «El drapaireeeeeeee!». En sentir aquest crit, els veïns que volien vendre-li draps, papers o qualsevol altra cosa, fins i tot unes espardenyes velles, eixien al carrer i allí es feia el tracte. Alguns drapaires també es dedicaven a recollir la pell dels conills que la gent havia escorxat a casa. L’enllustrador Era la persona que tenia per ofici netejar i 67 67

particular. Aquest xiulet sempre anava acompanyat del seu peculiar crit: «L’esmoladoooooooooor!» Els habitants reconeixien el soroll singular i sortien a portar-li els estris tallants per fer-los esmolar. Primerament l’esmolador portava un sac amb eines i una gran roda de fusta amb llanta metàl•lica que anava acoblada a un cavallet de fusta, la qual feien girar amb el peu sobre un gran pedal de fusta. El cavallet podia ser part d’un carretó i de no ser així, ho havien de carregar tot a l’esquena i anar a peu. També hi havia afilador que es podia permetre un ruc per portar les eines al seu damunt. A partir del segle XX, portaven la mola al portaequipatge d’una bicicleta i, passades unes dècades, aquesta es va substituir per una motocicleta equipada amb un motor que feia girar la pedra d’esmolar. Per afilar les peces tallants, l’esmolador feia girar la mola de gran molt fi i arrimava la peça al mateix temps que la refrigerava amb un rajolí d’aigua. Abans d’aparèixer aquest ofici, esta tasca la feien els daguers i els ferrers. Aquest era un ofici dur, de conèixer món, ja que a la marxeta visitava diversos pobles en un dia i es quedava a agafar la son en aquell en què se li feia de nit, per a l’endemà seguir fent camí. Avui en dia l’afilador va de poble en poble amb furgoneta però parlem d’un ofici quasi desaparegut, ja que els actuals ganivets

enllustrar el calçat de clients eventuals utilitzant betum. Primer havia de netejar la sabata i quan aquesta ja estava ben neta, l’enllustrava. Netejar les sabates era una tasca pesada, havia de retirar la brutícia, fins i tot la més minúscula amb el raspall. Tot seguit aplicava el betum, el qual servia per a reparar aquelles substàncies (greix, cera i humitat) que la pell perdia amb l’ús. Aquest aplicava el betum amb moviments lents i circulars, tantes vegades com ho necessitava la sabata. Si la pell s’havia assecat molt, deixava que el betum penetrara durant uns quants minuts abans d’aplicar la capa següent. L’ofici d’enllustrador de sabates ha anat desapareixent del paisatge ciutadà però encara se’n pot trobar algun a les grans ciutats. L’Esmolador o “Afilador” L’esmolador o “afilador” era la persona que esmolava o repassava ganivets i tisores domèstiques, eines de camp i altres eines amb una petita mola giratòria. L’ofici d’esmolador era un ofici ambulant, ja que aquest anava de poble en poble i es situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants. Per fer saber de la seua presència, arrimava un tros de xapa metàl•lica a la mola i provocava un soroll musical fort. Amb el pas del temps, aquest mètode va ser substituït pel bufacanyes o flauta de pa, el qual donava també un so molt 68

i altres estris de tall no cal esmolar-los tan sovint, a més que el seu preu relativament baix no justifica ja el preu pagat a l’esmolador per repassar-los. Com a curiositat cal esmentar que hi havia esmoladors que complementaven la seua activitat amb la d’arreglar paraigües. L’Espardenyer L’espardenyer és la persona que realitza o ven espardenyes. L’espardenya és un calçat de sola de cànem o d’espart trenat, amb puntera i taló de roba gruixuda, i amb una empenya de vetes que permet una bona subjecció al turmell. En un principi, aquestes bàsicament eren realitzades pels llauradors quan el mal temps els impedia fer les feines de camp. Els materials, el disseny i la seva forma ergonòmica van fer que aquest calçat fos especialment idoni per a treballar als camp o al bosc. Només calia bona traça, espart, agulla, roba i, si era possible, un banc d’espardenyer. Hui en dia, el procés de fabricació d’aquest calçat segueix sent totalment artesanal en alguna comarca. Durant els segles, l’espardenya ha sigut el calçat de la gent del cap però ha tingut també un altre destí, les festes tradicionals ja que les espardenyes són un element clau en la

indumentària festiva d’algunes comunitats. Hui en dia, l’espardenya també ha entrat al món de la moda per la porta gran i ha evolucionat incorporant-li encunyes i tacs, cotó de distints colors i dibuixos, etc. L’Espectacle de la cabra Cada any per la tardor solien arribar els gitanos hongaresos i acampaven al voltant del poble. Arribaven al poble amb un petit carro, arrossegat per un escanyolit burret, en què transportaven els estris i als xiquets. El patriarca de la tribu anava davant caminant al costat de l’animal, darrere marxava la resta de la tropa: la seua dona prematurament envellida, una caterva de joves d’edats compreses entre els 15 i 25 anys i a més, també duien gossos i una cabra, els quals anaven subjectes amb una corda a la part posterior del carro. Aquest es tractava d’un espectacle diferent, inclassificable. Res tenia a veure amb el teatre, ni amb el circ, ni amb les varietats, encara que tal vegada fos l’origen de tot el citat; però el seu poder de convocatòria era gran. Començava amb un redoblament de tambor per a reclamar silenci i imposar atenció. Seguidament, un home bru amb veu estentòria anunciava el número de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis d’habilitats. Però la veritable estrella de l’espectacle era la cabra, l’última actuació. Abans de començar, amb aquest, uns quants xiquets de la tribu amb panderos i cistelles, demanaven la voluntat 69 69

al públic. Hi havia arribat el moment de la recaptació i admetien de tot: monedes, rosegons de pa, manats de peix fregit, grapats de peix fresc, roba usada... Finalitzada la recollida, començava el nombre final: el de la cabra. Obrint-se pas entre la gent, portava en una mà una xicoteta escala de tisores i amb l’altra subjectava a la cabra pel collaret, fins ocupar el centre del rogle. Primer col·locava l’escala mentre la cabra esperava pacient; tot seguit, l’home treia un petit cable i el feia espetegar en l’aire al mateix temps que donava ordres a l’animal en un estrany argot. A poc a poc, la cabra s’acostava a l’escaleta i començava a pujar els escalons amb facilitat fins situar-se en la petita plataforma rectangular de la seua rematada. Superada ja aquesta primera dificultat, arrancaven els primers aplaudiments, però la seva actuació no havia fet més que començar. El més complicat d’aquest espectacle venia després. Al centre de la plataforma hi havia un forat on l’home introduïa un xicotet i encadellat cilindre de fusta. A continuació, tornava a espetegar el cable i al crit de «Alion ... muntanya!» aconseguia que la cabra pujara, ja amb més dificultat, sobre el xicotet cilindre. Nou espetec i nova ordre: «Alion ... torni!» i l’animal, a poc a poc al principi i més lleuger després, girava i girava entre els aplaudiments del

públic, els redoblaments del tambor i l’estridència de la trompeta. Dues vegades més es repetia aquest últim exercici i cada vegada amb més dificultat i èxit, ja que el cilindre encadellat l’anava l’home canviant per un altre més xicotet fins arribar a l’últim on tot just cabien les peülles de la cabra. I així s’acabava la funció, recollien els estris i se n’anaven a una altra part amb la música. El Ferrer L’ofici de ferrer era el d’un artesà que havia d’unir la força, l’enginy i la destresa per donar, a cop de martell, la forma desitjada i el tremp adequat a les peces que forjava. El ferrer conegut com a “ferrer de tall” era qui fabricava totes les eines per als treballs agrícoles: aixada (de fulla ampla, estreta, de ganxos, etc.), aixadella (menuda), dalla, destral, destraleta, falç o corbella, falçó, forcat, ganxos, lligó, lligona, pala, pic, rella, xaruga, xerrac o “serrutx”, etc. Quan les ferramentes agrícoles, per l’ús de la feina, es gastaven de tall, es portaven altre cop al ferrer que les posava a punt per treballar de bell nou. Entre les tasques més importants del ferrer estaven: fabricar i, sobretot, reparar els apers de cultiu agusar i calçar reixes d’arada i becs), fer les ferradures i ferrar als animals i fabricar una gran varietat (com d’útils necessaris per a la vida quotidiana. 70

També fabricava i posava els cèrcols (llandes) de les rodes dels carros, feia anells de noces (fonia les antigues pessetes de plata), ceps de caça, ferradures, calls i ferrava rucs, mules, cavalls i bous (per ferrar els bous utilitzava una estructura anomenada poltre). Fins i tot, treia queixals a la gent del poble. Aleshores, un mestre ferrer o ferrador igual feia una ferradura que una eina per al camp. Però, amb el pas del temps, es van especialitzar: els ferradors es dedicaren a ferrar els animals i els manyans o ferrers artistes, es dedicaren a fer portes, reixes i balconades de ferro, etc. El ferrer feia el seu propi carbó vegetal i els mànecs de fusta per als apers i ganivets. Així mateix feia

ganivets i navalles amb mànecs de banya de cérvol. La majoria de les eines del ferrer les fabricava ell mateix (les tenalles, mitjallunes, punxons, planes, estampes...). El ferrador duia un davantal de pell per a davant la forja i es passava el dia picant ferro calent amb un

martell, damunt l’enclusa, per ajustar la ferradura a la mida del cavall i finalment, clavar-la només amb els claus necessaris a la pota de l’animal. El Granerer Una granera és un utensili compost d’un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l’extrem

d’un mànec de fusta o de canya, que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d’altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc o de mill. El granerer o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles. Aquest era un ofici que donava poc per a menjar, per la qual cosa es realitzava com una activitat complementària. El graner anava pels carrers amb una sàrria o bossa d’espart a l’esquena, plena de palmes preparades i amb les seues eines. Era ell qui es proveïa amb la matèria primera, ja que anava a tallar les palmes, les branques, el mill..., i les transportava fins sa casa on les emmagatzemava. Quan el granerer arribava al poble per a 71 71

vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant: «El granereeeeeer!» i fent sorolls amb una trompeta per cridar l’atenció del veïnat. Però de vegades, era la dona qui treia la granera de casa i cridava al granerer, el qual anava fins allí, desfeia la granera, la tornava a muntar amb palma nova i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l’encàrrec a la mateixa porta de casa.

Es possible que els homes solters treballaren de jornalers a masos d’altres persones per reunir els diners suficients per comprar-se o construir-se la seua casa i, una vegada casats, passaven a treballar algunes terres.

EL Llanterner El llanterner era la persona manyosa encarregada de treballar la llanda per tal de fabricar o d’arreglar atifells. Es pot diferenciar dos tipus de llanterner, el de taller i l’ambulant. El primer es dedicava principalment a fabricar i a vendre una gran varietat d’estris mentre que l’ambulant s’hi dedicava principalment a reparar-ne. El llanterner de taller elaborava tot tipus d’atifells i també rebia encàrrecs de recipients que, a més de ser d’una determinada geometria, el seu contingut havia d’ajustar-se exactament a unes mesures necessàries (litre, arrova o les seves fraccions respectives de mig, quart o vuitè). Per tant, imprescindiblement havia de tindre profunds coneixements de geometria i càlcul, ja que el seu treball havia de ser d’una precisió mil•limètrica. D’altra banda, el llanterner ambulant recorria els carrers i les places dels pobles pregonant els seus

El Jornaler El jornaler era la persona que generalment no posseïa terrenes ni altre capital per viure i, per poder alimentar als seus, vivia de la retribució que cobrava per un dia de feina. Però ser jornaler no era incompatible amb ser propietari o arrendatari de petites explotacions, ja que moltes d’elles no garantien l a subsistència de les famílies propietàries per elles mateixa. S’entén per jornal la porció de terra que un animal pot llaurar amb l’arada, o bé dos animals amb coble, en un dia de treball normal, contant des de l’eixida del sol fins a la posta, aproximadament unes 10 hores de treball efectives. 72

servicis al crit de: «El llanterner. Apanye perols i cassoles, cossis i llibrells. El llanterneeeeeer!». Reparava tot tipus d’atifells: el setrill que perdia oli, la lletera que degotava, el perol foradat que llagrimejava per una esquerda, la paella que havia perdut el mànec, el cossi fart de tant rentar robar que es foradava, fins la cassola que de tant de cremar-se el cul la que no es badava, es desculava. Allà on se’l requeria, improvisava el seu taller. Assegut al terra o al catre, obria la caixa d’eines que portava penjada a l’espatlla i avivava el foc del fornell. Primer sanejava la part picada amb una llima fins deixar llustroses les vores del forat. Tot seguit aplicava amb un pinzell salfumant, rebaixat al diluir-li un trosset de xapa de zinc, humitejant la part sanejada. Després, amb el soldador en una mà i la barra d’aliatge de plom i estany en l’altra, fonia uns goterons d’estany que anava estenent acuradament amb el soldador fins a recobrir el forat. Quan es tractava d’un forat molt gran, retallava un trosset de llauna i la soldava en el mateix fent un pedaç. Generalment, el llanterner ambulant compaginava el seu ofici amb el d’adobacossis ja que també s’encarregava de reparar els estris de fang que sovint s’esquerdaven d’un cop i que, fins i tot, es partien: gerres, gibrells, fonts de taula, plats grans, cassoles de fang... Aleshores utilitzava un trepà manual, feia uns xicotets forats que arribaven fins a la meitat de la grossària de la ceràmica; en feia

un a cadascun dels costats de la ruptura, calfava al roig viu unes grapes en forma de U, li les col•locava i quan aquestes es refredaven, la peça quedava perfectament unida. Tot seguit li posava un material refractari fet a base d’argila, òxid de plom i oli de llinosa i l’estri quedava perfectament segellat i sense perdre cap gota. El treball del llanterner ambulant es cobrava en funció del material i del temps emprat i quasi sempre, estipulat per endavant i fent ús del regateig. Hui en dia podem trobar encara tot aquest tipus d’atifells però no al llanterner que els apanyava. El Lleter Era la persona que es dedicava a vendre llet pels pobles. Els ramaders eren els encarregats de munyir les vaques i d’omplir les lleteres o llaunes de zinc o porcellana. El lleter, que solia ser de la zona, recollia de matinada aquestes lleteres i s’encarregava de la seua venda. Aquesta activitat suposava en molts casos, l’única

73 73

matalàs que consistia bàsicament en preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada i cosir les diferents costures per a fer el matalàs definitiu; a més, li posaven unes betes i llaçades per tal de fixar la llana i que no es desplaçara al dormir o al estovar-lo. El matalafer exercia el seu ofici de forma ambulant, anava de casa en casa amb les seues eines i muntava cada vegada el seu taller improvisat al carrer, a la cambra o al terrat de les cases, allí on calia fer o adobar un matalàs. El seu equip de treball era molt escàs i quasi totes les eines eren molt lleugeres i de fàcil transport. Normalment, dins d’un cabàs duia un coixinet per als genolls, dos agulles de cosir, una agulla de tres cantons o de fer l’anglesa, una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un cabdell de fil de cànem, trenzilla de

aportació econòmica amb la qual comptava una família. Per a transportar els bidons de llet, generalment utilitzaven un ruc però també ho feien amb mules i cavalls. Amb el pas del temps, empraren els vehicles particulars per a fer el repartiment de la llet i era molt freqüent que el marit exercira de xofer perquè la seua dona poguera baixar a vendre la llet. Aleshores anaven casa per casa, a clients de molts anys, venent la llet. En sentir-la, les mestresses de casa eixien a la porta amb els gerrons i aquesta li’ls omplia de llet. La clientela solia ser fixa i tenien molt d’interès en seguir sent-ho ja que en moltes ocasions li deien: «a mi no em deixes sense llet!». Amb el temps, aquest ofici va anar perdent la seva importància ja que els avanços tècnics i les múltiples exigències sanitàries, van minvar l’ofici fins que es va convertir en un record més d’un passat no molt llunyà.

matalàs, u n llapis de grafit, un llapis roig o blau de marcar, una maquineta per a fer punta al llapis, unes tisores i dos bastons o garrots de fusta de codonyer. L’ofici ha canviat molt ja que les màquines de centrifugar la llana i les industries de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions

El Matalasser o Matalafer Fer i desfer, la fenia del matalasser. I no era una feina de poc treball, més bé al contrari. Aquest era un ofici artesà imprescindible per a cuidar el descans de tothom. Aquest treball tenia dues tasques ben diferenciades. D’una banda estava la feina dedicada a la llana, a la compra dels vellons en el moment en què esquilaven els animals i a la neteja d’aquests amb diferents escaldats per traure la sutja; una vegada nets calia estovar-los. D’altra banda, la feina dedicada a elaborar el 74

que realitzava l’artesà. El Merder El merder era la persona que s’encarregava d’arreplegar la femta fecal dels antics excusats o comunes de les cases i que posteriorment l’espargia com a abonament en els horts o les terres de als voltants. Aquest era un ofici molt antic al qual, generalment, es dedicaven persones de classe social baixa. Aquest treball consistia en anar pels carrers dels pobles amb cavall i carro oferint els seus servicis. Al carro transportava les seues eines de treball i uns recipients per a dipositar els excrements que recollia dels excusats o del comú de les cases més modestes fins a les més adinerades. Una vegada tenia la femta carregada al carro, es

desplaçava fins els horts o les terres que necessitaven ser abonades i l’espargia per la superfície del camp. El merder demanava la voluntat per recollir la femta fecal de les cases però, quan era contractat per algun capatàs de camp, acordava abans el preu per abonar-li les terres.

E l neuler o “barquillero” El neuler era la persona encarregada de vendre, de manera ambulant, les neules que duia en les seves cistelles o a la neulera (recipient per a la conservació, transport i venda de neules). Aquest tenia una cabuda de 5 o 6 quilos i era un recipient cilíndric metàl•lic, pintat normalment de color roig brillant, amb algun dibuix o amb el nom del neuler, a més duia dues tires de cuir per transportar-lo a l’esquena. A la part superior i en el centre de la neulera, tenia una tapa hermètica per a conservarles i que no es feren malbé. El “Polero” A peu, en bicicleta, en motoret… aquest personatge, heroi per a molts xiquets, anava per tots els carrers del poble i es deixava la pell perquè a l’estiu els nens no es quedaren sense polos, per lluny que es trobaren. Vestits amb jaqueta blanca, amb el braç esquerre subjectaven la caixa dels polos i amb el dret feien sonar una trompeteta amb la qual s’anunciaven. Després evolucionà i portava un petit carromato amb dues rodes de fusta, un tendal i unes rosteixes per empènyer-lo, també estava en tipus tricicle. Al 75 75

a la plantilla municipal i, normalment, percebia una gratificació per fer aquesta tasca. Els útils de treball que emprava eren un gorra, una jaqueta blava amb rivets i botons daurats i una trompeta o trompetí amb la qual avisava a la gent que començava el pregó o bé, demanava silenci i atenció. El toc de trompeta no sempre era igual, variava segons la crida que anava a fer. Les crides oficials normalment es distingien de les altres perquè es feien per mitjà de dos o tres tocs, segons la importància. Quan feia un sol toc, era per anunciar que es venia qualsevol cosa a la plaça. Una vegada fet el toc, la gent que circulava pel carrer s’agrupava al seu voltant o sortien a les portes i aleshores, amb veu potent, llegia el pregó per al coneixement de tothom. Els pregons tenien una estructura monòtona i rutinària que la gent es sabia de memòria. Quan el pregó era de tipus oficial, ordenat per l’alcalde, entitats, organismes o institucions com la comandància de la policia o la guàrdia civil, solien començar dient: «Per ordre del senyor alcaldeeeee es fa saber queeee...». Si es tractava d’un ban comercial, cridava: «Qui vulga comprar... que acudisca a... casa de... o al mercat...». També hi havia pregons o bans per pèrdues d’objectes, a la veu de: «Qui s’haja trobat ... que faça el favor de manifestarho o que ho tire a la bústia de

centre hi havia dos compartiments redons on, dins d’uns cilindres de zinc o llanda folrats exteriorment de suro per mantenir el fred, anaven els polos, els coiots i les barres de gelat de diferents sabors (vainilla, xocolata, llima i maduixa). Els polos tenien més gel que una altra cosa però eren molt barats. Els talls de gelat de les barres eren d’uns dos dits de grossor i duien dues galetes, una a cada costat. La veritat és que quan es sentia cridar: «el polero, polos, coiots i talls de gelat, al rico polo» tots els xiquets acudien per a veure l’espectacle amb l’esperança que, alguna vegada, els pares els compraren alguna cosa i si no, a passar enveja a la vista de l’afortunat que ho aconseguia. El Pregoner El pregoner era la persona que tenia per ofici comunicar tota mena de noticies d’interès general als habitants d’una població o territori, fent crides en veu alta. També era anomenat nunci i solia ser una persona que pertanyia 76

correus». L’ofici de pregoner tenia caràcter oficial i una gran importància ja que abans els mitjans de difusió eren escassos. Diàriament es feien dos o tres pregons i solien fer-se quan començava a fosquejar, l’horari variava segons la posta del sol, intentant sempre que la gent ja es trobara a casa. Aquest es realitzava en uns quants punts cèntrics i estratègics del municipi i sempre amb el mateix recorregut. Hui en dia, aquesta figura ja pràcticament ha desaparegut als pobles i ha sigut substituïda per la megafonia local col•locada habitualment als cims dels campanars. Als pobles més grans, els anuncis i avisos del consistori municipal es fan a través d’altres mitjans com el tauló d’anuncis ubicat a l’ajuntament. El repartidor de gel. Era la persona encarregada de repartir les barres de gel, normalment també servia begudes, per abastir les diverses neveres del poble i mantindré frecs els aliments o les begudes o bé per refredarlos. Cada dia feia una volta per subministrar el gel

als bars i als domicilis particulars. En un primer moment emprava un carret estirat per ell o per

un animal de tir i amb el temps, fa ver ús d’una furgoneta. Per agafar la barra de gel tenia una espècie de tenalles molt grans, després se la hi carregava a l’espatlla, en la qual es posava un sac d’arpillera o un tros d’hule per no mullar-se-la. Moltes neveres d’aquell temps encara no eren electrificades i calia ficar-hi trossos de gel per mantenir-les fresques i que els aliments no es feren malbé. Avui en dia encara es pot trobar al repartidor de gel però, més bé és l’encarregat d’abastir glaçons als bars i restaurants; les barres de gel sí que es pot dir que pràcticament han desaparegut. La Resadora d’Enterraments Generalment, en temps d’abans dels anys seixanta, les persones morien a casa acompanyades de la seua família i, molt sovint, d’amics i veïns. El cadàver del difunt era amortallat a la mateixa cambra mortuòria, encara que el més comú era situar-lo a l’entrada de la casa damunt la taula i, fins i tot, en terra sobre una estora o sobre un banc de baixa alçària, amb les mans lligades amb un rosari sobre el pit. Al capçal del llit mortuori, solia haver-hi alguna imatge d’especial devoció familiar. Després de la ronda del pregoner amb la tradicional campaneta, reforçada pel toc d’ànimes al Campanar les campanades a morts del qual assabentaven al veïnat i, a poc a poc, anava acudint a la vetla. A continuació començaven els resos, la resadora 77 77

d’enterraments resava un rosari complet si es feia la tradicional vetla nocturna o només una part d’aquest, si el soterrar era imminent. La resadora solia tindre una paga modesta, per això solia ser una dedicació a temps parcial i moltes vegades vocacional.

suficientment flexible perquè s’adequara al peu però prou dura i rígida perquè suportarà el pas del temps. Tot seguit es tallava i es rebaixava perquè la sabata començarà a agafar la forma adequada. Per últim, calia centrar la sabata amb l’ajuda d’una forma, perquè agafara la forma del peu la sabata. Aquest ofici ha jugat un paper transcendental ja que des de temps immemorials els éssers humans hem creat infinitat de ginys per protegir-nos els peus de les inclemències del temps i dels possibles perills.

El Sabater En aquest ofici s’hi diferenciaven dues varietats: les persones que feien sabates i aquelles que, amb tacons, soles i pegots les arreglaven. Els primers tenien una clientela més selecta, mentre que els altres congregaven tots aquells que servien d’unes sabates per a quasi tota la vida. Per a realitzar les seues tasques, el sabater feia ús de la màquina de cosir, la tauleta, les rodetes de marcar punts, les encluses, les raspes, les ruletes, el peu de ferro, la boixeta, tota mena de tenalles, les formes i els estris per a fer ullets. El dia a dia del sabater artesanal no era fàcil, ja que el procés d’elaboració de la sabata era completament rudimentari i quasi no s’utilitzava altra maquinària que les pròpies mans. Per tal d’elaborar-ne una de bona, calia seleccionar una pell de qualitat que fóra

El Sereno El sereno era la persona encarregada de regular la il•luminació dels carrers en horari nocturn i de vigilarlos. Se’ls distingia per portar una gorra de plat, un xiulet per a donar l’alarma en cas necessari i un bastó amb punta de pica. A més, mentre feia el recorregut, anunciava l’hora i la variació atmosfèrica. En un primer moment, la seua funció era la d’encendre els fanals d’oli i posteriorment de gas, que il•luminaven els carrers; però amb el pas del temps, passà a ser la persona encarregada de la vigilància nocturna i recorria contínuament els carrers de la seua demarcació per evitar baralles i per prestar els seus serveis en ajudar al veïnat. Era 78

l’encarregat d’avisar un metge o a la comare en cas de part, anar a per un medicament urgent o bé a buscar al capellà en cas d’extrema gravetat d’un malalt. També era l’encarregat d’avisar immediatament dels incendis, fer que s’arreplegaren a totes les persones que es trobaren abandonades en el carrer i, fins i tot, d’obrir les portes als veïns quan arribaven a casa de matinada, ja que alguns no podien clavar la clau al pany a causa de l’alt contingut etílic. El sereno, normalment començava el seu torn de treball a les onze de la nit i acabava a la matinada. En els seus orígens, el seu sou era únicament les almoines i les donacions que li feien els veïns de la zona on portava a terme les seues funcions però, a poc a poc van dependre del municipis com un servei més que donaven als ciutadans i van ser remunerats per l’ajuntament del municipi. Aquest ofici va desaparèixer a causa del canvi que es va produir en la societat, elements tècnics com la telefonia, porters automàtics i serveis de vigilància per part de les forces de seguretat de l’Estat o del Municipi. El “Substancier” La presència del “substancier” es detecta entre la segona meitat del segle XIX i principis del XX, en molts pobles, sobretot als barris amb menors possibilitats econòmiques. Recorria els afores, els ravals i zones externes al centre històric. El “substancier” era un home que anava de casa en casa fent oscil•lar com un pèndol un os de pernil que portava nugat a una corda grossa, i de vegades també

portava trossos de cansalada adobada o de carn de cabra i d’ovella, i deia a crit pelat: «Substància!!! Qui vol substància per a l’olla? Porte un os boníssim». Alguna vegada era la pobra dona, que tenia al foc l’olla amb aigua, sal, dos o tres creïlles i un poc de verdura qui el cridava i li deia: «Donem vosté una “perra gorda” de substància, però a veure si me la dóna amb consciència, que el diumenge passat va retirar vosté massa ràpid». I aquest li responia: «No es preocupe, senyora, veurà quina olla més saborosa li ix hui». Aleshores, agafava amb la seva mà dreta el cordell al qual estava lligat l’os de pernil i l’introduïa en l’olla. Mentrestant, amb la mà esquerra sostenia un rellotge per explicar els segons que passaven i, quan el rellotge marcava el terme de la immersió, el “substancier” reclamava la seva “perra gorda” i se n’anava a la recerca de nous clients. De vegades, el temps d’immersió es solia contar al preu d’un Pare Nostre, un Avemaria o un Credo. El Terrisser Ofici noble i coratjós, d’entre tots els primer, doncs en l’ofici del fang, Déu va ser el primer terrisser i l’home el primer atuell. Un terrisser o terrissaire és una persona que té com a ofici fer objectes de terrissa i vendre’ls. Segons la mena d’atuell que feien, podien rebre el nom

79 79

d’ollers, gerrers, cantirers, canterelles, escudellers, rajolers, teulers, etc. La ceràmica en general, que no el taulell, és un producte que el trobem arreu del món, possiblement perquè els principals components, l’argila i l’aigua, estan a l’abast de qualsevol cultura o civilització. L’ofici de terrisser és el més universal de tots i reflecteix la personalitat de la col•lectivitat que utilitza i crea la ceràmica. L’art de treballar l’argila, modelar-la a mà i decorar-la quan encara està humida es remunta al neolític, és a dir, al temps en què l’home esdevé agricultor i ramader. La ceràmica o terrissa és el resultat de barrejar argila, aigua, elements minerals i vegetals i s’aconsegueix una substància mal•leable, que té com a qualitat principal la seua plasticitat, tanmateix amb la cocció es modifica l’estructura interna i es converteix en una substància dura. L’ofici de terrisser abraça tot el procés per a l’obtenció de peces de ceràmica, des d’anar a buscar el fang fins a tenir la peça acabada. Les operacions relacionades amb el fang són: descobrir i triar el fang a les terreres, treure’l, portar-lo a l’obrador, estendre’l i esmicolar-lo, tenyir l’aigua del bassó, produir les peces, anar a fer llenya per coure-les, carregar el forn i, un cop cuites, treure-les. La primera matèria que utilitza el terrisser és l’argila i la màquina que més sovint identifica el terrisser és la roda o torn. El terrisser fa girar amb el peu la mola, encara que actualment, tots els torns es mouen per un motor elèctric. El terrisser també pot rebre el nom de ceramista i sol usar

diverses ferramentes, com ara la raola que és una eina en forma de rasqueta que serveix per a netejar el maurador o taulell de pedra on s’acaba d’estovar el fang. L’escabeta o escafeta que té forma trapezoïdal, serveix per aplanar, estirar, tancar o polir la peça. Altres eines són: la canya o allisador, el tall a broc, el fil de tallar, el cuirol... Per a fer una bona cuita és necessari un començament lent, per tant el forn s’haurà d’escalfar a uns 100ºC durant la primera hora de cocció i, a continuació, s’ha d’anar apujant gradualment fins a 950 ó 1000ºC. El forn tradicional amb el qual treballaren els antics terrissers era l’anomenat forn morú. El Traginer o Transportista d’Antany

Quan les carreteres eren un simple camí de carro i la distància entre pobles d’una mateixa comarca no es comptava amb quilòmetres sinó amb hores, el traginer era una de les peces clau en el comerç a les zones rurals. I és que, a la major part de nuclis agrícoles, els grans mercats no eren a l’abast dels 80

llauradors i, per tant, havien d’acudir als serveis de traginer per fer arribar els queviures allà on fos el comprador. Els trajectes es feien amb carros tirats per animals de càrrega i els viatges acostumaven a ser lents i llargs, cosa que feia que, massa sovint, no es pogueren fer d’una sola tirada i calia fer parada i fonda en algun dels hostals, instal•lats estratègicament a la vora dels principals camins. L’ofici de traginer abraçava el transport de molts tipus de mercaderies, com aliments, productes manufacturats i diverses matèries primeres. Es tractava d’un sector especialitzat i molt vinculat a les principals activitats econòmiques de cada un dels territoris. L’ofici es va extingir a mitjan del segle passat, quan el tren i els camions van fer del tot prescindible la feina del viatjant. El Xurrer El xurrer ambulant era una figura peculiar. Tots els festius i un dia feiner, solia fer la ronda pel poble,

passant sempre a la mateixa hora, baladrejant la mercaderia. Així que o s’estava pendent de la seva arribada o es desdejunava café mullat amb pa. El xurrer portava una cistella de vímet en cada braç, en una portava els xurros i en l’altra les porres o rarament bunyols. Les xurreries ambulants, les quals es podien desmuntar i canviar de lloc amb relativa facilitat, es van anar popularitzant en fires i mercats. La parada de la xurreria era un dels elements indispensables a les fires d’estiu junt amb el “Pim Pam Pum”, la “nòria”, els cavallets i la tómbola. Durant la segona meitat del segle XX, les xurreries van ser molt populars i sovint estaven situades a les places de les ciutats o pobles i, fins i tot, algunes s’hi van instal•lar permanentment. No podem dir que aquest ofici s’ha perdut, ni que ha desaparegut per complet la imatge del xurrer pels carrers, ja que s’ha reduït a un lloc fix, en la xurreria, aparcada en algun punt del poble els dies de mercat o de fira.

José Martínez i Bertomeu. Forner de Marber

EL FORNER És difícil situar el temps als primers forners professionals, cal remuntar-se a la història del pa, precedida del coneixement del cultiu del cereal, duta a terme amb la instauració de la vida sedentària de l’home prehistòric. Els primers pans van ser fabricats per les mestresses de casa a la calor del foc de la foguera mentre els seus companys caçaven o pescaven, aquest primer pa no té res a veure amb el pa que prenem avui, el coneixement d’un procés de fermentació de la massa arribaria amb l’Antic Egipte. L’arqueòleg Zahi Hawass va trobar en les excavacions realitzades prop de la Gran Esfinx de Giza, les restes d’una fleca amb el seu instrumental. En les ruïnes dels temples trobem

la seua composició. Tant a Grècia com en l’Imperi Romà, la importància del pa en l’alimentació de la població va ser cada vegada més significativa, la quantitat de pa en la dieta va augmentar de forma considerable. La sofisticació en l’elaboració de pans i l’ús de diferents tipus de farina va ser un dels detalls que va aportar l’arribada d’establiments semblats als actuals forns a l’urbs romana. Prop del 30 a. C., durant el regnat d’August, ja es podien explicar prop de 328 fleques a Roma. Totes elles tenien una forma legal denominada “collegium” (formant una espècie d’associació professional) i estaven regides per lleis “draconianes” que no permetien llibertat en l’execució de la feina de casa de panificació, amb l’objecte de preservar el seu coneixement (ars pistorica). Alguns forners d’aqueixa època van tenir fins i tot un monument, com és el cas del forner Marque Virgili Eurysaces, a qui es va consagrar, avui dia denominada Tomba del Forner. Els emperadors usaven el pa i el circ – “panem et circenses”, el menjar i l’entreteniment - per a moderar el descontentament de la població, paraules com a companys es basen en el llatí “cum panis”, gent que menja el mateix pa. En l’època de l’adveniment dels cristians, el pa elaborat amb ordi era considerat un pa d’aliment d’esclaus i de sacrificis religiosos. Els

dibuixos que representaven la gent que elaborava pa per als nobles, gran part de la població ho seguia fent a casa consumint un pa tosc amb una farina poc refinada que contenia fins a arena en 83 83

mateixos cristians el van emprar posteriorment en la celebració de l’Eucaristia. Durant l’Edat Mitjana (a partir del segle VI) s’estableix en les grans ciutats europees la professió de forner, així que no resulta estrany trobar en aquesta època diversos forners en els barris de les ciutats més poblades. En les ciutats medievals es prohibeix treballar de nit, però els forners estan exempts d’aquesta llei. En aquesta època es van incorporar els forns de llenya per a la cocció del pa, en un primer moment se situaven fora de la ciutat pel

portaven els clients pagant un peatge per açò, a ell i al moliner. Els senyors feudals tenien com una prioritat controlar la fabricació del producte més bàsic en l’alimentació dels seus vassalls. Aquest costum europeu amb el pa va ser substituït per l’arròs en els països asiàtics. Per regla general cada ciutadà es pastava el pa, li posava una marca característica i el portava als forns públics. Els gremis de forners existeixen des del segle XII i se sap que un dels primers es localitzava

perill de contagi de foc, per la quantitat de fusta existent en les construccions.

a Barcelona. Les primeres lleis que regulen la panificació apareixen a Espanya en el segle XIV. El creixent de l’ús de mantegues i de sucre des del segle XV en l’elaboració de les masses forneres, a més del creixent de l’ús d’una delícia que prové de les colònies del nou món i que es diu xocolata, fa que a poc a poc es vaja fent una clara distinció entre l’elaboració tradicional

Durant els primers segles del segon mil·lenni els forns es van incorporar a les ciutats fins a l’actualitat. En la localitat castellonenca de Forcall està el forn més antic d’Europa, un forn de llenya del segle XIII. El forner moltes vegades es dedicava a elaborar el pa amb el cereal que li 84

del pa i la rebosteria (que empra masses dolces no solament de farina). Ja en el segle XVI es comença a distingir a França entre forners i pastissers de professió. Els gremis de forners i pastissers van cercar el seu propi camí, moltes vegades enfrontat. En el segle XIX es van produir molts descobriments que van modificar la manera de fabricar el pa. La incorporació d’elements com el vapor d’aigua a la cocció per a elaborar el llavors anomenat pa de Viena que aporta una escorça cruixent de color daurat amb una molla blanca i esponjosa, aquest tipus de pa ha sigut el més consumit durant el segle XX. La incorporació de la tecnologia als obradors de les fleques ha canviat la vida del forner i dels productes que elaboraven. A més, el pa es va incorporar al procés industrial de les fàbriques amb cadenes productives que van modificar i van simplificar en massa la qualitat del producte, convertint l’artesania i la manyaga anterior en un pa fet amb menys temps i de molta major quantitat. Primer van ser els mateixos forners els que van muntar les seues panificadores, com la de la nostra població, per a tenir un treball amb un horari establit i unes condicions laborals millors. L’horari dels forners de principi del segle passat era etern i totalment canviat a l’horari comú de la població. El procés de fermentació era tan llarg que moltes vegades els forners se n’anaven al bar de torn o a altres locals, mentre aquesta es produïa. Amb el temps els forners van tornar a recuperar el model anterior, elaborant els productes en el mateix lloc de la seua venda, oferint un producte que, fent ús dels avançaments en maquinària, guardava l’esperit original del pa artesanal. La fleca industrial es va orientar als supermercats o a altres punts de venda - fins a gasolineres - que usen barres congelades i les couen en un forn situat en aquest establiment. Aquesta manera de procedir, encara que l’embenen com pa recentment fet, és pa recent bullit, no existeix cap obrador forner en cap “Mercadona” o “Eroski”. Els treballadors dels supermercats es dediquen a fornejar els productes congelats subministrats pel seu proveïdor. Els autèntics forners treballen en forns de tota la vida, locals en els quals s’uneix la cocció i venda. Aquesta manera de fabricar encareix el producte, però el diferencia bastant.

85 85

EL MOLINER ARROSSER Antonio Ramón i Luz. Moliner i Fill del moliner de Catarroja

Els meus amics Juanvi i Mª Àngels, em van demanar un xicotet article del que va ser la meua professió en els anys 50/60 del segle passat, com podeu endevinar, la meua professió fou moliner arrosser. Provinc d’una família de Catarroja, professionalment lligada a l’arròs, tant com a agricultor com a industrial arrosser. Els meus iaios paterns van construir un molí arrosser en els anys 20. En aquells temps, per a poder moure un molí arrosser existien diversos procediments, per mitjà de corrent d’aigua, amb màquina de vapor o amb electricitat, el dels meus avis era mogut mitjançant l’ electricitat. Amb aquests antecedents, procuraré relatar-vos els meus records en aquest treball i la forma actual del procés de treballar en un molí.

Molí Cremat. (Cullera)

PROCESSOS ANTERIORS A L’ELABORACIÓ DE L’ARRÒS (SEGAT, ASSECAT Etc.) ANYS 20/70. Ja posats en matèria, la història del procés per a l’elaboració de l’arròs en un molí arrosser, era més o menys així: Començarem per la sega de l’arròs, treball que es feia manualment, es formaven gavelles i aquestes es traslladaven per mitjà de barquets pels canals de l’albufera o en carros fins a l’era (sequer) per al seu trillat i assecat al sol. L’agricultor tenia diverses possibilitats del que fer amb la seua collita, o bé vendre-la al molí o entrar-la en la seua cambra (magatzem), que generalment estava en el pis superior de sa casa, per a la posterior venda. El treball que requerien aquests processos (envasat en sacs, transport i cost de pujar-lo a la cambra i apilar-lo o expandir-lo) en l’actualitat no es podria fer pel seu excessiu cost i per falta de personal disposat a realitzar-los. Una vegada acabats aquests processos, és on començava el nostre treball com a moliners. Després que l’arròs fóra assecat, els llauradors que volien vendre la seua collita, es posaven en contacte amb els comissionistes perquè arreplegaren una mostra del seu producte per a portar-la al molí, on es 87 87

Molí de la Marquesa. (Cullera)

Molí de la Concepció. (Cullera)

blanquejava en un molinet de proves i es mirava la qualitat de la mateixa (blanquejat, mesurar els mitjans i saber el rendiment de l’arròs una vegada llevats els subproductes) realitzat aquest procés, es dictaminava un preu per a aquest arròs. A partir d’ací, el llaurador decidia que fer amb el seu arròs. Assecar-lo bé i, previ l’envasament en sacs d’un pes aproximat de 70/75 kg cada un, portar-se’l a casa o cambra, la qual cosa exigia molt temps i treball de cura de l’arròs ja que durant els primers mesos havia d’airejar-lo molt perquè acabara d’assecar bé, amb la consegüent pèrdua de pes i amb perill que, en descuit d’alguna zona (tant en sacs com en granel), es calfara i espatlara una xicoteta part i que després, al remoure’l per a airejar-lo, es mesclara amb l’arròs bo i espatlara tota la partida, amb el consegüent deteriorament de la qualitat i del preu. Per contra, si decidia vendre-li’l al molí, el seu treball acabava una vegada assecat l’arròs ja que, a partir d’eixe moment totes les despeses corrien de part del moliner. El corredor anava al molí a per sacs per a

Esquema d’un molí fariner.

l’envasament i es preocupava de trobar el transport adequat per al seu trasllat al molí. Una vegada l’arròs en condicions d’humitat i envasat i pesat en sacs per part de la secció de càrrega i descàrrega (colla), es traslladava al magatzem del molí per mitjà de carros generalment. Després que estigués en el molí, mitjançant el procediment de mossegat de l’arròs es comprovava la humitat ja que en esta època encara no existien aparells per a comprovar la humitat. En la descàrrega i apilat, s’arribava a apilar en una altura de 16 sacs horitzontalment, es pesaven alguns sacs i es comprovava si l’arròs tenia la qualitat de la mostra rebuda anteriorment. 88

ANTIC PROCÉS D’ELABORACIÓ (ANYS 20 FINS els ANYS 70). Acabat el procés d’entrada de l’arròs ja començava el procés de condicionament per al consum humà. Des dels magatzems i per mitjà de carretons, l’arròs es traslladava en sacs fins a la sénia per a la seua elevació i trasllat en perpendicular (consistia uns tubs de fusta on, en la part superior i baixa, hi havia unes corrioles per a fer moure una corretja de cuir, amb uns catúfols o gots de metall agafat amb cargols a la corretja. Posteriorment, en compte de cuir, s’utilitzaven corretges fetes a capes de cotó i cautxú, les quals tenien més duració que les de cuir. Aquestes corretges pujaven l’arròs fins al pis superior, (per a traslladar-lo horitzontalment s’empraven cargols sense fi), i a les diferents parts del molí, per a la seua neteja i separació dels grans de les palles, pols i rebutjos sòlids. La màquina que realitzava aquest treball es denominava neta i cicló i, una vegada realitzat aquest treball l’arròs es passava ja per procediments mecànics, per “l’esquelladora” per a despellofar-lo. Primerament, aquest procés es realitzava fregant l’arròs entre dues pedres i ja més tard es va canviar i es realitzava amb uns corrons de cautxú, els quals es movien cada un en un sentit, a diferent velocitat, al passar entre mig d’ells i per fregament, es despellorfava l’arròs de la seua corfa, passant posteriorment a un segon cicló on, per absorció i pes, se separava l’arròs i la corfa. La corfa era emmagatzemada per a la seua posterior utilització. L’arròs continuava el seu curs i es retenia en un dipòsit, per a continuació procedir al seu blanquejat i separació de subproductes (llavor, segó, etc.) mitjançant unes moles cilíndriques o còniques de

pedra d’esmeril (preparat artificial) i unes teles metàl·liques de fils especials. Per mitjà de fregament entre la pedra i la tela es blanquejava l’arròs i se separava l’arròs de la llavor i del segó. Cada molí disposava de 4 o 5 aparells d’aquest tipus i segons

Arròs corfa a granel

la blancor desitjada, se li donaven més o menys passades de blanquejat. Algun molí disposava, al final del procés, d’unes polidores amb les quals se li donava a l’arròs un color més perlat i fins i tot en algunes ocasions, el client demanava un arròs matisat la qual cosa consistia a fer passar l’arròs per un dipòsit en què se li afegia un poc d’un oli d’origen mineral, (procedent del petroli), el qual no tenia ni color ni sabor, ni hi era perjudicial per al consum humà. Acabat aquest procés, l’arròs estava preparat per al consum humà. A continuació i segons la comanda, l’arròs s’envasava en sacs de 25, 50 o 100 kg per a la seua venda. A meitat dels anys 60, coincidint amb l’obertura dels supermercats i de les grans superfícies, s’envasava en paquets de 1/2 kg, 1,5 kg o 10 kg. L’arròs blanc no ha de tenir sabor ni olor, l’arròs agafa tot el sabor dels productes amb què el cuinem. Respecte als subproductes, eren destinats a 89 89

l’alimentació dels animals. L’arròs integral (només despellorfat) generalment només l’utilitzaven per a menjar alguns vegetarians, i donat el seu menor volum que l’arròs corfa, es destinava en algunes ocasions a l’exportació, sent blanquejat en destinació. PROCÉS D’ABANS DE L’ELABORACIÓ DE L’ARRÒS EN L’ACTUALITAT Actualment el procés és prou diferent i menys costós. En primer lloc la recol·lecció i trillat l’efectua la mateixa màquina (segadora) en el camp. A continuació, per mitjà de tractors l’arròs es porta a l’era per a assecar-lo o bé es porta a la SAT (agrupació de llauradors), i es veu el seu contingut d’humitat. He de dir que la humitat correcta de l’arròs és de 14%, tot el que passe d’aquesta humitat, se li descomptarà al llaurador del seu pes. Aleshores, si té excés d’humitat l’arròs es passarà per l’assecadora, calibrant molt bé la temperatura, per a no desbaratar-lo en assecar-lo massa i una vegada realitzat aquest procés, emmagatzemar-lo en sitges o a granel. Generalment en l’actualitat molt pocs agricultors continuen portant l’arròs a la seua cambra, prefereixen entrar-lo a la SAT encara que hagen de pagar les despeses que es produeixen (personal, minves, etc.) per a després vendre’l en conjunt amb la resta de companys. Tolva entrada arròs al molí i sitja magatzem El mateix ocorre si l’agricultor prefereix vendre-li’l al molí, haurà de seguir els mateixos passos que si li l’entregara a la SAT. La diferència està en què l’agricultor prefereix arreplegar el fruit del seu treball com més prompte millor, no haver d’esperar que la SAT faça la venda d’una part o del total de l’arròs dipositat en els seus magatzems, per a poder arreplegar els diners corresponents.

Secció d’envasat

Canonada amb caduf

El trasllat de l’arròs al molí es realitza generalment mitjançant tractors amb els seus corresponents remolcs des del mateix camp a peu de maquina segadora. El moliner comprova el pes de l’arròs que a granell porta el remolc, al mateix temps comprova la humitat i la qualitat, es prova en el molinet de proves i es discuteix el preu. Aleshores, l’arròs es deposita en magatzems a granell o en sitges airejades per un corrent d’aire fred perquè l’arròs no es calfe i, segons les necessitats de l’elaboració, l’arròs es trasllada al molí per mitjà de tractors amb pala i va directe a la tremuja d’entrada de l’arròs corfa o bé va directament de la sitja per mitjà de canonades i sénies. Aquest procés evita tot el treball que es feia en els anys 70, com ara 90

l’assecat( encara que inclús hi ha algun agricultor que prefereix l’assecat per mitjans naturals, en l’era), l’envasat i pesat en sacs i l’apilat dels sacs en el molí. Actualment hi ha prou varietats d’arròs (Gra llarg, redó, extra llarg, arròs ecològic, arròs bomba, etc.).

PROCESSOS D’ELABORACIÓ DE L’ARRÒS EN L’ACTUALITAT (ANY 2012). Respecte al molí, la forma d’elaborar l’arròs i de blanquejar-lo és pràcticament la mateixa que antigament, sent la maquinària naturalment més moderna però que té el mateix fi que abans i cal seguir els mateixos passos (però amb majors mesures de seguretat). Alguns treballs que antigament no es realitzaven per no disposar d’aquestes màquines, com a separadors de pedres de la grandària de l’arròs, Qui no ha mossegat una pedra en un plat d’arròs? A pesar que antigament es mirava bé abans de posar l’arròs a cuinar, això actualment és pràcticament impossible, hi ha màquines

electròniques que al mateix temps separen els grans d’arròs segons el seu color, i quant als subproductes, hui en dia per motius econòmics no se separen i es venen en conjunt com pinso per als animals. Una altra de les grans diferències és respecte al consum d’electricitat, en els molins antics hi havia un sol motor de 150 cv. que mitjançant corrioles i transmissions donava moviment a tota la maquinària del molí al mateix temps, malbaratant molta energia. Hui en dia cada màquina disposa del seu xicotet motor ( 2, 5, 10 cv.) que només es posa en funcionament en els moments que és necessària la contribució d’aquesta màquina en el procés productiu. Quant a l’envasament, una gran part de l’arròs s’envasa en sacs de 25 kg, per al seu millor maneig. A més s’empaqueta en paquets d’1, 2, 5 i 10 kg per a la seua distribució en magatzems d’alimentació, supermercats o grans superfícies. Respecte al consum dels arrossos, un dels més apreciats és l’arròs bomba, del qual es produeix molta més quantitat que antigament i s’aconsegueixen millors rendiments en el camp. Després estan els arrossos de tota la vida, gra llarg i gra redó i, pel que fa a l’arròs integral, que cada dia es consumeix més, al no haver-li llevat el segó i la llavor, té molta més qualitat alimentària que els arrossos blancs.

91 91

EL XOCOLATER Artesà xocolater de Xocolates Comes

i el Bollet de Comes La història del cacau es confon amb la mitologia i la llegenda. “QUETZALCOATL”, protector dels asteques i déu de l'aire, la llum i la vida. Veient la falta d'aliments dels homes, viatja al país del Fill del Sol i roba una planta que ofereix al seu poble. Aquest arbre és el cacauer o arbre del cacau (Theobroma), nom científic del qual significa precisament aliment dels déus. El cacau va nàixer a Amèrica central amb les civilitzacions asteca i maia. L'imperi asteca el va utilitzar com a moneda durant molt temps, pel gran estima que aquests li tenien. El cacau és la llavor d'un arbre el fruit del qual és una baina que conté entre 20 i 30 grans de cacau de 2 cm de llarg aproximadament. La primera referència que es coneix del xocolate es remunta a 1502 quan Cristóbal Colon és obsequiat en Guanaja (Hondures) pel cap indígena amb unes baies de cacau que empraven com a moneda de canvi. Amb aquestes baies van elaborar una beguda de sabor amarg la qual va semblar realment desagradable als espanyols. Dèsset anys després els asteques tornen a oferir una beguda anomenada “Xocoalt” als espanyols que tampoc els va agradar en absolut. Aquesta beguda estava composta de cacau amb dacsa mòlta, vainilla, pebre, vitet i junt amb altres espècies. Posteriorment, unes monges d'Oaxaca descobreixen que barrejant el cacau amb sucre i canella, i fins i tot amb anís el resultat és exquisit. El xocolate era tan car que era beguda dels alts mandataris. A Mèxic, s'utilitzava com a diners en compte de monedes, amb vuit llavors es comprava un conill. El xocolate arriba a Espanya des de Mèxic, cap a l’any 1520. El xocolate arrela ràpidament a Espanya i en la resta d'Europa. En el segle XVII es funda a Londres el primer comerç de Xocolate, en el segle XVIII la primera fàbrica als Estats Units i en el XIX a Suïssa la primera de Xocolate amb llet en pastilles. 93 93

En la comunitat Valenciana hi ha un xocolate autòcton o almenys particular, es tracta del “Bollet”, un xocolate a la pedra de format cilíndric del qual ja es parlava l’any 1700. La família Comes (des de 1870) elabora el Bollet de manera tradicional a mà, junt amb una gran varietat de xocolates de gran qualitat. Com així ho testifica el segell de Qualitat Artesana D.E.C.A 1798 de la Generalitat Valenciana. SALUT I XOCOLATE Ja en temps actuals els científics nord-americans van trobar una bona raó perquè els addictes al xocolate no se senten culpables de menjar aquest menjar: aquesta llepolia conté unes substàncies anomenades flavonoides que ajuden a mantenir el cor sa i a facilitar una bona circulació sanguínia i que afavoreixen l'intercanvi de serotonina en el cervell, que alleugen la depressió i el dolor de l'abandó amorós, segons certs experts el xocolate alleuja els mals d'amors. L'estudi va establir que els àcids grassos que es troben en el cacau estan en estat lliure i al ser consumits en una beguda s'insereixen en la membrana del bacteri Helicobacter pylori, causant-li la mort i alliberant-nos d'ella. Segons els científics els efectes antibacterians del cacau superen als del te verd, beguda tradicional de Japó, i als del cafè ja que posseïx una gran capacitat antioxidant. Els antioxidants són substàncies que ajuden a reduir el dany de les partícules cancerígenes del cos. El procés d’elaboració Per a saber d’on ve el xocolate, hem de partir de l’arbre del cacau, una planta equatorial, a la qual se li arreplega un fruit que és molt semblat a un xicotet meló, rugós i amb l’escorça dura; doncs d’ací ve el xocolate. Se li extrauen les llavors que són com a ametles i es deixen fermentar a l’aire, removent-les de tant en tant. A partir d’aquest moment comença l’elaboració artesana. Una vegada estan les llavors en el punt de fermentació, es torren i piquen amb la finalitat d’extraure la pell d’aquesta llavor. A continuació, es passa per un molí calent i es converteixen en pasta de cacau. Se li afegeix sucre de canya, farina d’arròs i vainilla, es pasta bé a mà i feta la forma, el resultat és el xocolate a la pedra o xocolate a braç, que és el més tradicional. Existeixen infinitat de classes i sabors de xocolate depén dels productes que se li incorporen, amb o sense llet, amb fruita seca, amb vainilla, canyella, sucre, edulcorant... En la nostra fàbrica elaborem una mica de tot, però sobretot el 94

xocolate a la pedra amb ametles i pinyons, a la tassa mòlt i en pols, pur, pur amb ametles, amb llet i sense sucre, tots ells amb productes totalment naturals, elaborats de la manera més tradicional. Algunes anècdotes històriques Bernal Díaz del Castillo conta en la seua història vertadera de la Nova Espanya que durant un banquet que Moctezuma oferia a Hernán Cortés, l'emperador asteca, a pesar de tenir grans varietats de les més selectes fruites, no menjava sinó molt poques de tant en tant. La seua preferència era la infusió tan coneguda per tots en aquell temps, certa beguda feta amb el mateix cacau i servida en copes d'or fi. En eixa ocasió portaven cinquanta pitxers grans, fets amb bon cacau, amb la seua bromera, i d'allò bevia. Deien que era per a tenir accés amb dones. L'historiador del segle XIX Hugues Branncfrot, assegura sobre el poder del cacau, que els millors grans de llavors eren exposats a la llum de la lluna durant quatre nits. Segons sembla, els que llauraven la terra haurien de dormir separats de les seues dones o concubines, amb la finalitat que la nit anterior a la sembra puguen donar regna solta a les seues passions al màxim; també es diu que certes persones solien ser designades per a dur a terme l'acte sexual en el moment just en què les llavors eren dipositades en la terra. Madame du Barry, es diu que, servia xocolate a tots els seus amants abans de l'acte sexual. El mateix Casanova va declarar que es tractava d'una beguda molt més vigoritzant que el mateix xampany. I el resultat va ser tan positiu que, com ja vam veure, l'emperador asteca, Moctezuma, el prenia abans de jaure amb les seues concubines. MUSEU DEL XOCOLATE El museu del Xocolate Comes de Sueca www.chocolatescomes.com Permet al visitant observar el procés de la seua fabricació així com degustar totes les seues variants elaborades de manera artesanal. El visitant trobarà en aquest museu temàtic tots els detalls sobre el procés de fabricació del xocolate pas a pas, alhora que podrà degustar totes les seues varietats elaborades artesanalment. 95 95

EL FARER Javier González. Actual farer del far de Cullera.

I EL FAR DE CULLERA

1858: El començament. El dia u d’agost de mil vuit-cents cinquantavuit a les set de la vesprada, Eustasio Page, torrer principal del far de Cullera, va pujar els cinquanta escalons de la torre fins a la càmera d’il·luminació i va encendre per primera vegada el llum d’èmbol amb dues metxes de la marca “Degrand”. Va introduir el llum dins de l’òptica fixa del far i es va quedar mirant l’horitzó; tenia per davant cinc hores de vigilància fins a les dotze de la nit en què seria rellevat pel torrer auxiliar Ramón Bouzas, que realitzaria el segon torn fins a les cinc de la matinada. Va comprovar que el dipòsit de combustible del llum estava ple d’oli d’oliva, que les metxes estaven ben retallades i el cremador produïa una correcta intensitat lluminosa i a continuació, va obrir per la

primera pàgina el llibre oficial de servei i va escriure: «Segons Real Ordre, en el dia de la data i a l’hora reglamentària, comença a prestar servei el Far de Cullera amb un llum de dues metxes i una òptica catadiòptrica fixa de 500 mil·límetres de distància focal, amb un abast aproximat en temps clar de 13 milles nàutiques». Va signar l’espai corresponent al primer torn i va constatar en l’apartat de “Fars a la vista” que el far del cap de Sant Antonio (Alacant) es veia amb certa dificultat. Juntament amb el far de Cullera, eren les dues úniques llums que es veien en tot el litoral. Ja era nit tancada quan va eixir al pati, una nit calorosa d’estiu. Es va asseure enfront del mar i va deixar córrer els pensaments que li preocupaven: Acabava d’arribar a Cullera, provinent de l’illa 97 97

haurien d’arribar tots els proveïments, amb la consegüent dificultat. S’havia fixat que en la Punta Negra, el mar arribava quasi fins a la senda que corria pegada a la muntanya i el primer que va pensar fou que amb temporal seria molt difícil, sinó impossible, el pas per aquest lloc. També li va cridar l’atenció el petit aljub excavat en el pati del far per a arreplegar l’aigua de pluja; no era prou gran per a proveir a dues famílies, en una zona on les pluges eren escasses. En cas d’esgotarla, haurien de portar aigua del poble amb cavalleries, la qual cosa suposaria una despesa exagerada per a les seues minvades economies. Encara que li havien ascendit a torrer principal i la seua paga havia passat d’onze a catorze reals diaris, aquests emoluments distaven de poder proporcionar-li una

de Mallorca, on portava diversos anys destinat. Format en l’escola de “Torrers de Fars” de La Corunya, dependent del Ministeri de Foment, havia tingut diverses destinacions, a totes elles aïllat en diferents fars de Balears. Almenys ara, ja estava en la península, encara que seguia en una destinació considerada com aïllada i pel mateix, gratificada amb dos reals diaris. Pel que al principi va poder apreciar, la seua nova destinació li va semblar bastant inhòspita. Des del poble de Cullera, un camí de servei serpentejava entre tarongers durant quatre quilòmetres fins a l’anomenada Punta Negra, on es trobava amb el mar. A partir d’ací, una senda per a cavalleries ascendia suaument durant un quilòmetre fins al far. A través d’aquesta única via de comunicació, 98

cobertura econòmica sanejada. Solament el viatge d’una mula des de Cullera costava sis reals, a part del valor de la mercaderia. En fi, Déu proveiria. Respecte a la casa on hauria de viure amb la seua família i la família del torrer auxiliar, deu persones en total, tampoc li l’endevinava molt còmoda. L’edifici tenia una planta circular de quinze metres de diàmetre, la qual cosa suposava uns set-cents metres quadrats, però descomptant les zones oficials (oficina, magatzem, dependències d’inspecció, etc.) amb prou faenes quedaven poc més de cent metres útils per als dos habitatges. S’haurien d’estrènyer i esperar dos anys per a poder accedir a una nova destinació que, a poc a poc, seria cada vegada més còmoda. 1864: L’any de les febres. El dia vint-i-quatre de juliol de mil vuit-cents seixanta-quatre, el torrer auxiliar Mariano Blázquez va abandonar el far a última hora de la vesprada en direcció a Cullera. El seu company i cap, el torrer ordinari Manuel Vecino, el va veure perdre’s pel camí amb pas pesat, malgrat la seua joventut. Portava diversos

dies amb febre i diarrea, sense que la malaltia semblara remetre. La primavera havia sigut molt seca i en el que portaven d’estiu no havia caigut una gota de pluja, per la qual cosa amb prou faenes quedava aigua en l’aljub i, la poca que hi havia, no tenia bon sabor. Manuel Vecino estava seriosament preocupat pel problema que se’ls plantejava amb l’aigua potable, si no plovia prompte no els quedaria més remei que portar una càrrega d’aigua des de Cullera amb el consegüent crebant econòmic. El mes passat havia demanat ajuda en el correu enviat a la Prefectura de València i la contestació havia sigut negativa: «no hi havia pressupost per a aquest fi». Per si açò no fóra suficient, el seu company havia anat agreujant la seua malaltia des de feia quasi un mes, fins al punt que la nit anterior no havia pogut realitzar la seua guàrdia per trobar-se amb molta febre. No obstant açò, era un home jove i segur que es recuperaria amb una correcta medicació i uns quants dies de descans. Els metges que van atendre a Cullera a Mariano Blázquez li van diagnosticar “febres tifoides” i malgrat les cures que li van prodigar, va morir al cap d’un mes. Manuel Vecino, quan va rebre l’avís, no volia creure-se’l. Li semblava impossible que una persona amb la qual portava convivint quasi un any haguera desaparegut de la seua vida. Estava aclaparat. Sobreposant-se a la seua adversitat, va escriure l’ofici corresponent, donant compte de la situació a la Prefectura de València: 99 99

«Far del cap de Cullera, 22 d’agost de 1864. Pose al seu coneixement la defunció a Cullera del Torrer Auxiliar don Mariano Blázquez a les 10 de la nit del dia 21. Segons els facultatius, l’ocorregut ha sigut a causa de la seua malaltia de còlera. Vaig disposar traure el llit i tot el pertanyent a l’habitació fora de l’habitatge per a la seua desinfecció. El Torrer Ordinari: Manuel Vecino» Va passar el mes d’agost i la meitat del de setembre sense que ploguera un sol dia. I sense temps per a assimilar-ho, va emmalaltir l’esposa de Manuel Vecino. Si escau va ser tot tan ràpid que va morir en poc més d’una setmana. Manuel Vecino va enviar per segona vegada en aquell infaust estiu, el corresponent ofici, donant compte de la trista notícia: «Far del cap de Cullera, 28 de setembre de 1864. Us Notifique la defunció de la meua senyora esposa el dia 20 d’aquest mes, després d’onze dies de continus patiments produïts per una febre gàstrica. Li comunique així mateix, que em trobe sense llit, doncs com és sabut, en haver-hi un cadàver en la casa no pot habitar-se l’habitació sense haver sigut arrebossada o pintada, ni usarse els matalassos fins a estar desinfectats, segons ordre de 25 de novembre de 1863 aprovada pel

senyor Inspector. El Torrer Ordinari: Manuel Vecino». Una setmana després una rècua de mules, portava una càrrega d’aigua potable per a subministrament dels habitants del far. Manuel Vecino, en la seua infinita tristesa, deixava rodar una llàgrima per la seua adobada galta. L’última que li quedava. 1916: “Chance” la làmpada meravellosa. El vint-i-nou de juliol de mil nou-cents setze, el torrer tercer José Mauri, va donar pressió al nou dipòsit d’aire, instal•lat en la base de la torre del far, amb una bomba manual d’injecció fins que va aconseguir vuit quilos per centímetre quadrat. Va obrir a continuació les claus de les canonades que barrejaven aquest dipòsit amb un altre bessó però ple de petroli, instal·lat al costat del primer, fins que el rellotge de pressió va marcar quatre quilos per centímetre quadrat. Llavors, va obrir la clau d’eixida del petroli cap a la càmera d’il·luminació del far on es trobava el seu company, el torrer primer Cipriano Esbert. Aquest va encendre una lampareta d’alcohol i la va mantenir durant deu minuts, sota el vaporitzador del nou llum d’incandescència per vapor de petroli “Chance”. A continuació, va netejar l’ejector amb una agulla furgadora, per a evitar qualsevol impuresa que haguera pogut 100

allotjar-se en el mateix, i va obrir lentament la clau reguladora de combustible fins que va començar a eixir el petroli vaporitzat (en forma de gas). Després va encendre un misto i el va acostar, sense tocar, al capçó de seda del cremador del llum, que es va inflamar immediatament, produint una llum blanquinosa i de molta intensitat. Finalment, va apagar i va retirar la lampareta d’alcohol que havia servit per a calfar el vaporitzador i es va quedar meravellat, mirant la llum produïda pel nou llum del far que estrenaven aquella nit. Que diferència amb els llums de metxes! Des de l’entrada en funcionament del far, feia ja cinquanta-vuit anys, s’havia començat utilitzant com a combustible l’oli d’oliva. L’any mil vuit-cents vuitanta-u es va substituir per la parafina i vint anys més tard pel petroli, però durant tot aquest temps sempre s’havien utilitzat llums de metxes que produïen una intensitat lluminosa aproximada de 50 candeles decimals. El nou llum “Chance” d’incandescència produïa una intensitat lluminosa de 600 candeles decimals, dotze vegades més! Va baixar de la torre per a reunir-se amb el seu company i tots dos van eixir al pati per a admirar des d’allí, la resplendor lluminosa de la llanterna del far. Feia dies que muntaven i estudiaven el nou equip lluminós i ara, acabat el treball, miraven satisfets la seua obra. Ara sí que els veurien bé els vaixells, fins i tot en temps boirós. I no solament comptaven amb l’avantatge de la seua major lluminositat, a més aquell nou llum anava a fer-los el seu treball molt més suportable.

A partir d’ara ja no seria necessari mantenir una vigilància contínua perquè el llum de metxes no s’apagara, ni es fumara. El nou llum d’incandescència era molt més fiable, ja que el capçó de seda que

produïa la llum, era molt durador i una vegada encès no solia donar cap problema; tan sols tenien l’obligació de donar pressió als dipòsits d’aire i petroli cada quatre hores aproximadament i, de tant en tant, fer una ullada a la llum per a assegurar-se del seu bon funcionament. Els nous invents estaven fent el seu treball cada vegada més còmode i alhora, més tècnic. I comentaven els possibles nous descobriments que els podria oferir un futur cada vegada més tecnificat. Aquella nit cap dels dos va dormir. Ja de matí es van emportar una altra grata sorpresa: Els vidres de la cambra d’il·luminació, que tots els matins havien de netejar, estaven perfectament nets. L’explicació era molt senzilla, els llums de metxes produïen molt de fum durant la nit, el qual tacava

101 101

corresponents i tot funcionava amb la perfecció de la novetat. Al costat del panell de control, un grup electrogen “Aster” a gasolina, d’una potència de dos cavalls i mig, es mantenia en reserva per si de cas el corrent elèctric fallava. Fins el dia anterior, la llum del far havia sigut produïda per un llum “Chance” d’incandescència per vapor de petroli que havia sigut instal·lada en mil nou-cents setze, en substitució dels antics llums d’oli. Els dos torrers es van mirar satisfets, les noves tècniques feien molt més còmodes les tasques al seu càrrec. Ja no havien de passar tota la nit en la cambra d’il·luminació del far, pendents de què els llums d’oli o petroli s’apagaren si s’obstruïen els cremadors o es fumaven si la barreja amb l’aire no era bona. Tampoc haurien de preocuparse del subministrament d’oli o petroli amb les incomoditats i problemes que açò implicava. Ara només baixant un interruptor, tenien assegurat el subministrament d’energia per a tota la nit i en cas de fallada, arrancarien el grup electrogen. Tan sols haurien d’estar pendents de la màquina mecànica de rellotgeria que subministrava el gir a l’òptica i que, s’havia instal·lat a l’estiu de mil nou-cents dinou per a canviar l’aparença de llum fixa que fins llavors havia tingut el far, per una llum d’ocultacions que tapava la làmpada dos segons cada set i mig. Aquesta màquina de rellotgeria estava impulsada per un contrapès que anava baixant a l’alt de la torre i que, mitjançant una manovella, calia pujar-lo cada quatre hores, que era el que tardava a recórrer

considerablement tota la cambra d’il·luminació; el nou llum no produïa pràcticament fum ja que la seua combustió podria considerar-se quasi perfecta. En veritat, aquella “Chance” era una làmpada meravellosa. 1931: L’electrificació. El dia cinc d’octubre de mil nou-cents trenta-u, el torrer de tercera José Bonachera i el seu company Andrés Cuesta, van entrar en la sala de màquines del far de Cullera a les cinc i mitja de la vesprada i van connectar l’interruptor de fulla que proporcionava corrent elèctric de cent vinti-cinc volts a la làmpada de mil watts del far. En el panell de marbre negre, les agulles dels voltímetres i amperímetres marcaven els controls 102

els catorze metres de la torre. Les dures condicions de vida dels torrers del far de Cullera s’anaven suavitzant. Feia ja vint-i-cinc anys que el camí de servei, que antigament acabava en la Punta Negra, arribava fins al far. També s’havia ampliat la superfície habitable, construint un edifici annex rectangular d’aproximadament cent metres quadrats. No obstant açò, el principal problema seguia sense solucionar-se; l’aljub d’aigua potable seguia sent el mateix de feia vuitanta anys, malgrat les innombrables queixes de tots els torrers que havien passat per aquesta destinació. Les queixes estaven sustentades en els problemes de desabastiment que, fins i tot, havien arribat a provocar dues morts per febres tifoides, a més d’infinitat de baixes per malaltia, com a conseqüència de quedar-se l’aljub pràcticament sense aigua en èpoques de sequera. Per aquesta causa, el far de Cullera era un destí molt poc abellidor, des de la seua inauguració feia

quasi vuitanta anys, més de cinquanta torrers havien passat per ahí sense que cap d’ells es quedara més que l’imprescindible per llei. No obstant això, la tècnica semblava estar canviant-ho tot, i potser en uns anys la destinació d’aquelles gents podria arribar a ser molt més amable. 2008: El telecontrol El matí de l’un de febrer de dos mil vuit va clarejar freda. El tècnic de SAN (Sistemes d’ajuda a la navegació) Javier González, es va asseure davant dels seus ordinadors i els va encendre. En un d’ells tenia un sistema de càmeres de televisió que, a temps real, li permetien veure els tres fars de la província (Cullera, València i Canet d’en Berenguer), així com les balises i boies que senyalitzaven els ports de València, Gandia i Sagunt. En un altre, una pàgina web li permetia, també en temps real,

103 103

Li agradava la història i en les seues estones lliures s’havia dedicat a llegir els antics llibres de servei del far, on els seus anteriors companys havien anat explicant tots els successos dignes d’esment. I no podia imaginar que pensarien aquests companys si pogueren asseure’s ara enfront dels seus ordinadors i, estrenyent només una tecla, encendre un far que es trobava a setanta quilòmetres de distància i veure-ho en una pantalla. Segurament els seus cervells serien incapaços de donar crèdit a semblant succés. Clar que la tècnica no solament havia avançat laboralment sinó que també havia servit per a proporcionar major comoditat en tots els hàbits de vida: ja no existia cap problema d’abastiment ni comunicació, ni per descomptat hi havia falta d’aigua potable (existia subministrament des de feia més de cinquanta anys). No obstant això, no podia pensar en aquell passat, sense un record de sincera simpatia i admiració per aquells companys que li havien precedit i que havien patit solitud, malalties i tot tipus d’incomoditats. Herois anònims perduts en el temps. I a pesar de tot, també sentia una certa nostàlgia barrejada amb una mica d’enveja en imaginar la forma de vida d’aquelles persones; una forma de vida senzilla que havia desaparegut per sempre, segurament molt dura i penosa, però que en la seua opinió, amb les seues experiències extremes, acostava a les persones molt més a la naturalesa i a les relacions humanes, del que hui en dia ni tan sols era possible imaginar en el món actual tan especialitzat i alhora deshumanitzat.

accedir als equips citats i realitzar qualsevol tipus d’operació relacionada amb el seu funcionament (encès, apagat, canvi d’equips, etc.). Va realitzar una revisió general i va comprovar que tot estava en ordre. Després, en la sala de màquines, va corroborar que no existia cap alarma i es va dir: «comencem bé!». Després de diversos mesos de treball, començà el període de proves d’un sistema de telecontrol que permetria, gràcies a un sistema de comunicacions per microones i fibra òptica, manejar els fars i balises de la província, des de qualsevol punt del sistema de comunicacions instal·lat. Havia començat la seua jornada de treball a les set del matí i fins a les dos i mitja de la vesprada, la seua labor consistiria a controlar i mantenir els sistemes electrònics d’automatisme i comunicació no solament del far de Cullera, sinó de tots els fars i balises de la província de València, formava part d’un equip de treball de tres persones. Portava quasi trenta anys treballant en fars, dels quals vint-i-u en el far de Cullera, i durant la seua vida laboral havia treballat amb diferents sistemes, des dels més antics als més moderns. No havia arribat a treballar amb els llums d’oli i parafina encara que tècnicament les coneixia, però sí que havia treballat amb llums de petroli, cremadors de gas acetilè, sistemes elèctrics i ara, finalment, amb sistemes de telecontrol. Era increïble com en cent cinquanta anys de funcionament, els senyals marítims havien experimentat un canvi tan brutal. Sobretot en els últims anys. 104

105 105

I ELS MAIES VAN PENSAR EN LA FALLA “LA BEGA”!!! El pas dels anys, continu, lent (per alguns) i imparable, hauria de fer que les tasques a què diàriament ens enfrontem foren cada vegada més còmodes, més senzilles, ja sabeu, “la tecnologia al servici de l’home”. Però també és cert que quan eixa comoditat l’extrapolem a les nostres aficions, a les nostres activitats culturals i, en general, a un estil de vida com és el faller, acabem oblidant tot allò que ens unia, que ens feia una pinya. Així, igual que ocorre amb les màquines que per molt avançades que siguen no tenen afectes i emocions, anem perdent, descuidant i deixant aparcats els sentiments pel camí; en definitiva, ens deshumanitzem, desorientant-nos i fent que oblidem saber demostrar el nostre amor per LA FALLA LA BEGA. V o s heu plantejat què és el que ocorre en la nostra Falla a l´hora de realitzar algun acte faller que requerisca la col·laboració de tots nosaltres? Abans tot era il·lusió per empendre el repte, per sentir i viure qualsevol acte dels molts que es programaven. No obstant això, hui en dia, abans d’emprendre’l resulta necessari realitzar-se les preguntes següents: «Amb quants fallers/eres comptem??? Quan de temps ens portarà???» i tercera i fonamental: «A quina hora és l’esmorzar???» Des que la Falla La Bega és Falla, les tradicions han canviat considerablement. Com a exemple cal destacar les presentacions de les Falleres Majors. Els mateixos fallers ens reuníem durant un mes de dilluns a dijous, amb alguna cerveseta pel mig, per a promoure una o diverses idees, decidir el mantenidor, triar les flors de les falleres, i per assajar i preparar el teatret que tantes alegries ens ha donat, en especial a qui vos escriu estes línies, gaudint a més d’enorme 106

seguiment. I a pesar d’això, en l’actualitat hem passat a contractar humoristes o empreses que es dediquen a activitats d’espectacles. I que dir de la plantà??? Quan antigament es realitzava amb una escala i material de què estan fets els humans, sobrant sempre braços i muscles a l’hora d’intentar que la falla lluïra en la seua màxima esplendor, a hores d’ara hem de recórrer a la “Grua de Víctor”. I és que anècdotes d’este tipus hi ha prou. Jo sempre he sentit que La Falla La Bega és la falla dels “SENYORETS”, i sinó em remet a la paraula més utilitzada en el període faller i en la nostra Falla: “PORTA” (porta açò……, ja que vas a la cuina porta…..!!!!). A qui no és faller poc li cridarà l’atenció, però tots nosaltres sabem el que comporta l’ús de tal paraula, sent un dels nostres grans i eterns “leit motiv” (per als de l’antiga EGB que no tenien idiomes = símbol). Rellegint l’anterior i potser es pot notar un to pessimista en això. Res més lluny del real desig, el que anhele és precisament que les anteriors reflexions servisquen per a despertar “Les nostres” consciències; sentir altra vegada que volem, I HO DEMOSTREM, a la nostra falla, que som tots UN EQUIP i que, encara que altres gremis artesanals com ara els manyans, ebenistes, sabaters (sense ficar-me en política, ehhh!!!), i els ultramarins s’estan acabant davant de la feroç competència que ens fa desapegar-nos d’ells, el gremi faller ha de sobreviure, perquè si les nostres tradicions moren... també “morim” nosaltres. Així que menys senyorets, menys prejuís, menys agendes tan ocupades i més “porta’m la...” que se senta, tampoc està renyit amb l’anterior, que al cap i a la fi que et porten les cervesetes fresquetes, mai sobra. Enguany ja hauríem d’estar reflexionant sobre açò, així que a partir de l’any que ve, un nou esperit de col·laboració i d’identitat mútua s’apodere de tots nosaltres. No ens han donat els maies una pròrroga i han ajornat el fi del món??? Aprofitem-la!!!!!!!

Jesús Solera i Martí 107 107

RECORDES

108

COM...

109

... ES

JUG

AVA

M. Carmen Bodí i Serrano Estefania Hernández i Orero 110

La xicalla juga tot l’any i s’hi entreté de moltes maneres. En les festes populars, encara troba formes especials de divertir-se, les quals resulten senzills espectacles que fan riure tothom.

la personalitat, treballa les facultats físiques i matrius i les mentals. És una experiència social que proporciona hàbits de companyia, de cooperació i de justícia.

El joc és una experiència social que proporciona hàbits de companyia, de cooperació i de justícia. El joc infantil és creador, artístic i estètic; i hem de seguir jugant perquè el joc és una part de la cultura popular amenaçada per una immediata desaparició.

Segons deia l’historiador holandès Johan Huizinga, “el joc era més vell que la cultura i pressuposava l’existència de la societat humana”. Podem observar molts d’aquests jocs populars en taulellets medievals, en gravats i pintures en manisetes.

No cal insistir en la importància del joc en el desenvolupament de l’infant, la vessant lúdica és fonamental per a l’equilibri físic, psíquic i emocional dels xiquets, però també és molt important per a la socialització i de cohesió. En el joc es transmet i es consolida la tradició cultural, gràcies a la comunicació entre les generacions, a la transmissió de la memòria d’un poble; de la cultura d’un poble, per tant formen part de la nostra cultura com un patrimoni immaterial, utilitzat per a modelar a ús i costum de cada societat el comportament de la xicalla, a més de garantir la transmissió dels valors culturals. El xiquet s’hi manifesta, i l’entorn no sols influeix sinó que el condiciona. Els jocs marquen unes pautes que són seguides per la societat, on els xiquets s’ensenyen unes normes de conducta, a prendre decisions, a respectar el líder i marcar el seu territori, a assumir la derrota i assaborir la victòria. En fi, el joc és un fet atàvic que desenvolupa

Podem dir que, en època de penúria econòmica, es feien les joguines amb elements humils, senzills i abundosos: camions i espases de fusta, escopetes de canya, trens de ferralla, milotxes de canya i paper de diari, etc. Els joguets industrials no eren desconeguts, simplement eren cars per a les economies domèstiques. Les xiquetes no compartien els mateixos jocs que els xiquets. Les nines eren, i són hui en dia, el joguet preferit d’elles, present a totes les cultures i continents. Es feia de qualsevol cosa, retalls de tela, vegetals, de fusta, qualsevol cosa servia per confeccionar-la. Altre joc popular entre les xiquetes era el de disfressar-se de majors amb davantals de cuina i mocador al cap; imitant a les seues mares en les tasques habituals com parar taula o netejar. Fins i tot, imitaven casaments i batejos, amb convidats, padrins i rector inclòs.

111 111

El joc es fon en l’origen de la cultura i en la

interdisciplinarietat del joc, s’explica des de diverses ciències i disciplines com la psicologia, la sociologia, l’antropologia i la pedagogia. El joc ha estat i és present al llarg de la història de la humanitat. Els infants de totes les cultures i de diverses èpoques han jugat. I està comprovat que antropològicament cultural el joc infantil, té un caràcter universal, presenta una evolució segons l’edat i té unes característiques segons el context cultural.

•

El joc apareix com una activitat bàsica de la infància de forma natural i constitueix una manera peculiar de relacionar-se amb l’entorn. A través d’ell, es descobreixen les seues possibilitats, aprenen a conèixer el món que els envolta i a interpretar la realitat, assagen conductes socials i assumeixen rols, aprenen regles i regulen el seu comportament, exterioritzen pensaments, descarreguen impulsos i emocions i satisfan les fantasies.

• • • • •

Característiques del joc. • És l’activitat pròpia de la infància i és innat. Es dóna a totes les cultures • És una activitat agradable. El joc és una activitat lúdica, per tant dóna plaer i satisfacció a qui la realitza. • És lliure, espontani i voluntari. El joc no pot ser imposat. No requereix motivació ni preparació. • Té un fi en si mateix. La finalitat és intrínseca, juguem pel plaer de jugar, sense esperar res a canvi. • Implica activitat. Moure’s, imitar, pensar, explorar, comunicar-se, etc. • Es desenvolupa en una realitat fictícia, on els

infants poden ser personatges ficticis, irreals, que els permet lliurar-se de les exigències de la realitat. Poden actuar i utilitzar les seues normes en funció del fil conductor del seu joc. Expressen les seues emocions agressives sense sentir culpa ni ser jutjat. Estan limitats espacial i temporalment. El temps ve determinat per l’interès subjectiu de la persona que juga, i l’espai per la zona on es practica el joc. Mostra l’etapa evolutiva de l’infant. Segons l’edat el joc varia. Permet l’autoafirmació i millorar l’autoestima. Afavoreix el procés de socialització i crea vincles afectius amb els companys. Té una funció compensadora de desigualtats, integradora i rehabilitant. El material no és imprescindible i poden improvisar objectes o materials segons les seues necessitats.

Classificació dels jocs. Segons la capacitat o l’aspecte que desenvolupen en l’àmbit. ¾¾ Jocs Psicomotrius. • De coneixement corporal: prenen consciència de les parts del cos. • Sensorials: desenvolupen els sentits; l’auditius, el visuals, el tàctil, el gustatiu i l’olfactiu. • Motrius: desenvolupen aspectes de coordinació de moviments, d’equilibri, de respiració o nocions espaciotemporals. 112

¾¾ Jocs Cognitius. • De manipulació: estimulen el desenvolupament del pensament abstracte, la concentració i la imaginació. • D’exploració o descobriment: estan en contacte amb els objectes, manipularlos i n’extreuen característiques. • D’atenció i memòria. • Jocs lingüístics: potencien l’ús de la parla, l’expressió i la comunicació. ¾¾ Jocs Socials. • Jocs simbòlics. • Jocs amb regles. • Jocs cooperatius. ¾¾ Jocs Afectius. • Jocs de rol o dramàtics: ajuden a assumir certes situacions personals i a dominar-les, a expressar els seus desitjos o a assajar diverses solucions davant un determinat conflicte. • Jocs d’autoestima: ajuden a acceptar-se un mateix. També els classifiquem en funció de: ¾¾ Llibertat d’elecció • Lliure: sorgeix espontàniament, facilitant l’activitat creadora de la imaginació. • Dirigit: es proposa el joc i les pautes per poder realitzar-lo. ¾¾ Lloc on es juga: • A l’aire lliure. • A l’interior. ¾¾ Nombre de subjectes:

• Individual • Per parelles • Col·lectiu. ¾¾ Material. ¾¾ Dimensió social. • Joc solitari: juga sol. • Joc paral·lel: està amb un altre infant però no juga amb ell. • Joc associatiu: juguen diversos infants i interactuen, però el joc no depèn de cap d’ells. • Joc cooperatiu: juguen interactuant. • Joc amb adults: juguen amb una persona adulta. HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ EN EL JOC Avui en dia, tant la pedagogia com la psicologia reconeixen el paper rellevant del joc dins el procés de desenvolupament. Tot i així, no ha estat fins a finals del s. XIX quan van sorgir els principals moviment pedagògics. Els pedagogs més significatius són Fröbel i Decroly. Federich Fröbel, (1782-1852 Alemanya) va crear els Jardins d’Infància anomenats Kindergarten. En aquests centres, l’infant juga a l’aire lliure, en contacte permanent amb la natura, es flors i el sol. És el principal protagonista de la seva educació. Considerava que el joc era l’eina fonamental per una bona educació integral. Defensava que el joc espontani afavoria el desenvolupament intel·lectual i el caràcter de les persones. El material educatiu que proposa es divideix en “jocs” i “dons”:

113 113

• En els jocs inclou les activitats destinades a

posar en contacte a l’infant amb la naturalesa i també els cants i la poesia que l’ajuden a conèixer la societat.

comunicar-se amb els altres, podem dir que és una eina que permet “alliberar-nos” de la timidesa, de la por, etc.

• Els dons eren considerats com uns regals per a jugar que havien d’establir una sèrie ordenada de jocs.

El joc possibilita l’autoexpressió i l’autodescobriment mitjançant les sensacions, moviments i les relacions l’ajuden a conèixer-se i a la vegada, situar-se dins del món.

• Amb aquest mètode, l’infant el que realitza són “ocupacions” que venen a ser unes activitats de retallar, plegar, entrellaçar, etc. que permeten desenvolupar habilitats i aptituds.

Àmbit psicomotor Des de recent nascuts, es pot observar com realitzen uns jocs de moviments d’una manera repetitiva, involuntària i que li produeixen un gran plaer. Per als jocs de moviments, s’ajuden dels reflexes innats i de les possibilitats del seu to muscular. Durant aquests jocs, l’infant sacsejarà les seves mans, mourà la boca i balbucejarà, es mirarà les mans, escoltarà els sons que emet i a poc a poc, anirà desenvolupant els seus sentits.

Olvidio Decroly (1871-1932 Bèlgica) defensava que el joc era l’activitat que millor preparava a l’infant per a la vida adulta, ja que les activitats lúdiques afavorien l’observació, l’atenció, l’ordre i la higiene. Decroly utilitza el material pedagògic de l’entorn, és natural i senzill, aquest material l’anomena “tresor de l’entorn”. Considera que aquest material permet experimentar, transformar, etc. Per altra banda, considera que les joguines naturals permeten tenir més iniciativa i imaginació.

Paral·lelament, apareixen els estímuls de l’entorn, figures dels progenitors, objectes (sonalls que produeixen sons insistents, objectes de colors, etc.). Tots aquests estímuls afavoreixen la integració de les sensacions visuals, auditives, tàctils i motrius a l’àmbit cognitiu, i faciliten el desenvolupament perceptiu i el moviment. Aquest moviment, gràcies a la maduració muscular i del seu desenvolupament psicomotor, cada vegada serà més elaborat i complex, i progressivament el podrà realitzar de forma voluntària, més autònom i coordinada. Tots els jocs psicomotrius que el nadó realitze espontàniament fomentarà l’adquisició del control de les seues parts del cos fins aconseguir la marxa. Per tant, l’infant aconsegueix les següents fites:

IMPORTÀNCIA DEL JOC EN EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL El joc en la infantesa és una funció natural i espontània, ajuda a desenvolupar una personalitat sana des dels primers mesos de vida. El joc és una diversió i un plaer, és expressar-se, és el llenguatge de la infància, jugar és aprendre, és descobriment afectiu, social i intel·lectual. Per mitjà del joc, l’infant va descobrint el món i va prenent consciència de tot allò que l’envolta. A través del joc experimenta amb ell mateix. Els jocs els dóna la possibilitat de

• Control del cap: cap als 3 o 4 mesos. 114

Tanmateix, des del seu naixement, presenten cert control en els moviments del cap; així el poden aixecar quan estan tombats boca per avall, o girar cap a un costat o un altre si estan boca per amunt. • Control del tronc: cap als 4 o 5 mesos es mantenen asseguts amb suport, i cap als 6 o7 són capaços de romandre asseguts sense suports.

repetir els moviments amb un grau de perfecció cada cop més elevat. Perquè es produeixi aquest fet, és important l’aportació del medi social, ja siga a través de les persones adultes o d’altres infants, d’objectes, del llenguatge, etc. Per tant, és necessari que l’ infant experimenti totes les sensacions amb plaer, d’aquesta manera tindrà desig de repetir-les. Cap als 2 anys, apareixen dos fets importants:

• Desplaçaments: Abans de saber caminar, els infants poden desplaçar-se d’un lloc a altre. La manera per fer-ho pot ser diferent: arrossegar-se gatejar, etc. • Marxa: Abans de poder caminar, els infants han d’aprendre a sostindre’s a peu dret, en primer lloc en suport (9-10 mesos). Aproximadament a l’any, és capaç de caminar amb un sol punt de suport, i arriba a fer-ho de forma completament independent al voltant dels 12-14 mesos. Cal tenir present, que gràcies al joc i a la seva continua pràctica, l’infant saltarà, correrà, farà tombarelles, aprendrà a orientar-se espacialment i temporalment i anirà millorant, progressivament el seu desenvolupament psicomotriu. Aquest desenvolupament tindrà un gran pes amb l’establiment de la lateralitat i del predomini del control del cos i dels moviments. Àmbit cognitiu Els moviments que afavoreixen el desenvolupament de les percepcions i de la coordinació motriu és possible gràcies a què l’infant està aprenent, grava a la seva ment uns esquemes d’acció que li permeten

• L’aparició del joc simbòlic: permet acostarse a una representació interna, tant de si mateix com d’objectes no presents. • El domini del llenguatge: l’infant està cognitivament preparat per augmentar l’adquisició d’un gran nombre de paraules i acorar la sintaxi, ja que té la necessitat de comunicar-se amb els seus iguals i amb els adults i és a través del joc que pot fer-ho. Així que mitjançant el joc simbòlic i l’ús del llenguatge, els infants desenvoluparan el seu pensament i aprendran, a través de les representacions lúdiques, que poden expressar-se lliurement i assimilar noves experiències, mostrar les vivències, percebre el món que els envolta i desenvolupar la imaginació i la creativitat. A través del joc, els infants poden ajustar el seu pensament, cometre errors i solucionar-los sense tenir repercussions negatives, poden solucionar problemes i començar a introduir-se al món dels adults.

115 115

Àmbit socioafectiu: Des d’un punt de vista afectiu-emocional, el

joc és entès com una activitat que provoca plaer, entreteniment i alegria, permet expressar-se lliurement, descarregar tensions.

• En un primer pla individual l’infant pren consciència de si mateix i de la seva personalitat a través de les relacions amb els altres.

Les activitats lúdiques aporten grans vincles i contactes afectius. La família els somriu, els fan cares serioses, els hi fan carícies mentre juguen, etc. A poc a poc, va assimilant i atribuint qualitats, sentiments i comportaments a les persones i als objectes que l’envolten i va aprenent normes de comportament i es descobreix a si mateix dins d’un marc de relacions socioafectives.

• En segon pla, va elaborant una xarxa de relacions personals que l’ajudaran a adaptarse i integrar-se a la societat. La maduresa social que permet relacionar-se amb les persones de forma ajustada depèn de l’ambient i del clima afectiu en què es desenvolupe l’infant durant les primeres edats. A partir dels dos anys, comencen a ampliar els seus contactes socials. En aquest moment, els educadors han de tenir clar que el joc és un bon instrument per introduir-los a la societat.

L’afecte és imprescindible per al desenvolupament i l’equilibri emocional de la persona durant la vida. La manca d’afecte durant les primeres edats, pot afectar de manera negativa a la seva personalitat (inseguretat, poca sociabilitat, agressivitat, incapacitat d’expressar, etc.).

En un principi el joc és individual, ja que la seva immaduresa social i l’egocentrisme no els permet relacionar-se amb els seus iguals. A poc a poc, anirà aprenent normes socials que l’ajudaran a relacionar-se amb els altres, a saber esperar el seu torn, a compartir, a cooperar en certes tasques, etc.

El tracte emocional durant els primers mesos és primordial, les posteriors relacions l’ajuden a compartir vivències i experiències. A mesura que vaja creixent, s’enfrontarà amb un món on els seus sentiments competiran amb altres sentiments.

Hem volgut fer un recull, no molt exhaustiu perquè es impossible poder abastar-ho tot, de jocs populars i tradicionals per difondre’ls, perquè es impossible poder abastar-ho tot. Hem espigolat d’ací i d’allà, en diferents edicions i hem extret els que hem considerat més adients, ja siga per la seua popularitat, per la diversitat respecte a l’edat, pel contingut oral, etc. Hem inclòs jocs afectius o també coneguts com de falda i davantal per als més menuts.

Durant aquesta etapa, el joc li permetrà ampliar horitzons i relacionar-se amb els seus iguals, adults i progressivament ampliar el seu vocabulari, a establir vincles, etc. La seva fantasia i imaginació el pot portar a enfrontar-se amb l’adult. La sociabilització és un procés que permet als subjectes interaccionar amb els altres, desenvolupar maneres de pensar, sentir i actuar que són essencials per participar d’una manera eficaç a la societat.

Per tal de descriure aquests jocs hem seguit la següent classificació:

El procés de desenvolupament social es manté tota la vida i es manifesta en dos termes; 116

JOCS AFECTIUS O TAMBÉ CONEGUTS COM DE FALDA I DAVANTAL. “MIXINETES” La mare o un altre familiar, amb la criatura asseguda damunt les cames, cara ella, agafa les manetes del nadó entre les seues mans i mentre recita l’estrofa passa les manetes per la cara de la criatureta gesticula i fa gràcies perquè riga. Al final s’acaba pegant-li unes galtadetes sense cap mena de força. Mentrestant, es reciten les paraules següents: Mixinetes, Rapadetes, Sopetes en llet qui se les menjarà? el meu xiquet PALMES PALMETES QUE VE EL PARE Els familiars majors més pròxims agafen les mans dels menuts i tots dos fan palmadetes mentre li canten: Palmes, palmetes que el pare ja ve! palmes, palmetes que promte vindrà!. TITA, TITA, “PON UN COCO” Per divertir i entretenir les criaturetes, les mares, germanes, iaies i altre familiar agafen les manetes dels infants i mentre canten la cançoneta, fan que colpegen el ditet índex de la mà dreta amb el palmell de l’esquerra i es cantava als bebès: Tita, tita, “pon un coco”, que demà en pondràs un altre per a qui serà? per al meu xiquet que se’l menjarà QUAN COMPRES CARN Es tracta d’un joc participatiu de la família ja que per regla general els participants són el pare o la mare d’alguna criatureta. Amb la mà oberta i de cantó s’assenyala el cos de l’infant des dels peus fins al coll com si fos un ganivet dient: «Quan compres carn, no compres carn d’ací (assenyalant una part del cos), ni per ací (assenyalant el genoll), ni per ací... » 117 117

D’aqueixa manera recorre el cos del bebè des dels peus fins al coll i en arribar-hi diu repetidament: «per ací, per ací, per ací!», simulant alhora que està tallant el cos de la criatura. Açò quasi sempre causa rialles al xiquet, perquè li produeix pessigolles. Quan compres carn, no compres carn ací. ni per ací. ni per ací. Per ací, per ací, per ací, per acíííí! ELS DITETS Els majors agafen una de les manetes del menut i van agafant un per un la punta dels dites i van dient-li i fent-li gràcies: Este és el pare, este és la mare, este demana pa, este diu que no n’hi ha. I este fa: Gorrinxet, gorrinxet, a l’armari n’hi ha un trosset. PISSI PISSIGANYA La colla de xiquets seuen a terra i formen un rogle, ajunten les sabates o espardenyes per la part de la sola. La xiqueta que feia de mare recitava la lletra del Pissi pissiganya. Pissi pissiganya, oli de la ganya. Filla merenguera [a]grana’m esta casa. Mare, no la puc [a]granar, que tinc la mà encordada. Qui te l’ha encordada? El fill del rei. que pose la mà dins el caixó. Aleshores el peu que es correspon amb l’ultima síl·laba recitada, s’amaga davall l’altra cama i recomença la cançó fins eliminar tots els participants. Guanya l’últim que li queda un o els dos peus sense amagar. 118

JOCS MOTRIUS. LA GALLINETA CEGA Prèviament es delimita el camp de joc d’on no pot eixir cap jugador i paga qui ho fa. Es decideix el jugador que hi paga, se li tapa els ulls amb un mocador i el fan girar sobre ell mateix tres o quatre voltes per desorientar-lo i hi ha entre ell i un altre jugador anomenat amo el diàleg següent: Amo: Gallineta cega, què has perdut? Gallineta: Una agulla i un canut. Amo: Busca per la xemeneia! Gallineta: No, que em faré negra! Amo: Busca pel terrat! Gallineta: No, que em faré gat! Amo: dons, busca qui t’ha pegat! Després del diàleg, li peguen palmades i la gallineta cega ha de tocar algú. Quan ho aconsegueix ha d’endevinar qui és, per això li toca la cara, els cabells, la roba... si ho aconsegueix, passa a pagar el jugador a qui agafa, en cas contrari, torna a pagar el mateix i el joc comença de nou. CONILLETS, A AMAGAR El xiquet més gran, és qui fa de mare dels conillets. Un xiquet fa de llebre. El joc comença quan la resta (els conillets) s’amaguen (quasi sempre de nit), mentre la mare canta: Conillets a amagar, que la llebre va a caçar. de nit i de dia tocaran l’Ave Maria. Al final pregunta: Conillets, ja esteu ben amagadets? Els conillets responen sí o no. Si diuen que no, la mare torna a fer la mateixa pregunta, fins que tots estiguen ben amagats. Aleshores, la llebre, que ha estat amb els ulls tapats per la mare, va en cerca dels conillets. Si n’agafa un, aquest fa de llebre. Però els conillets se salven, si, abans de ser agafats per la llebre, arriben on és la mare. Mentre hi corren, la mare els crida, tot dient: Conillets, a la mare! Conillets, a la mare! 119 119

POLLET ANGLÉS És un joc molt famós als pobles valencians, al qual hui en dia molts xiquets continuen jugant de manera habitual a la seua infància. Un dels xiquets es situa de cara a la paret, i la resta del grup es posa darrere d’ell (aproximadament a uns 6 metres), un al costat de l’altre. Consisteix en què el grup de xiquets ha d’aconseguir tocar la paret al més aviat possible sense que els veja la persona que està en la paret. Aquest recita en veu alta: «Un, dos, tres, pollet anglés!» Pot dir aquesta frase tant ràpid com puga o vulga per a donar-los menys temps i així veure’ls. Mentre la persona de la paret recita esta frase la resta va corrent a tocar la paret. Quan acaba la frase es gira i si veu a algú en moviment aquest queda eliminat i torna al punt de partida. La resta han de quedar-se immòbils, perquè sinó poden quedar també eliminats. L’últim que arriba fins la paret és qui ha d’estar a la paret en la pròxima partida. QUATRE CANTONS Es juga amb cinc persones, quatre ocupen els cantons i el quint es queda al centre. Al senyal que s’acorda, els jugadors dels cantons han de canviar de lloc i el del centre ha d’aprofitar per ocupar-ne un. Qui es queda sense cantó s’ha de quedar al centre i intentar aconseguir-ne un. Els cantons poden ser arbres, fanals, papereres, etc. A l’inici del joc, per saber a quin jugador li correspon estar al centre, es fa un joc d’atzar. BOTAR LA CORDA La corda o botar a la corda és un joc infantil que ha estat un dels favorits des d’èpoques remotes. Dos jugadors agafen la corda, un per cada extrem, per donar-li voltes. La resta de jugadors es col·loquen en fila per anar passant a saltar sense perdre torn, una vegada que comença a saltar el primer. Tots ho fan igual que el primer ordena. Si un no salta quan li toca, o entropessa amb la corda, es para el joc i aquest paga, és a dir, passa a donar corda i relleva a un dels dos jugadors que l’agafen. És habitual que mentre un salta, els altres canten una cançó i segons com és aquesta, es dona a la corda un ritme o altre, més o menys ràpid. 120

EL MOCADORET Es trien els components i es formen dos equips, l’últim que queda per triar és qui es col·loca entre els dos equips (en una ratlla marcada a terra amb anterioritat) i es dóna a cada jugador un número. Tot seguit, els equips es col·loquen cadascun a un costat diferent i s’alineen els membres un al costat de l’altre, sempre a la mateixa distància del mocador. L’encarregat de subjectar el mocador estén el braç i diu un número, aleshores surten i corren cap al mocador, els components de cada equip que tinguen el número anomenat. Han d’intentar agafar-lo i, qui ho faça primer, ha de córrer cap al seu costat i intentar que el seu rival no l’atrape. Si l’atrapa queda eliminat i, si el que té el mocador aconsegueix arribar sense ser atrapat, queda eliminat el de l’equip contrari. També s’elimina a tot aquell que ultrapassa la ratlla abans d’agafar, algun jugador, el mocador. El número del company que s’ha eliminat es reparteix entre la resta. Es continua així fins que un dels dos equips es quede sense jugadors. LA XATA “MERENGUERA” Popular cançó de xiquetes. Els xiquets formen dues files paral·leles de jugadors i es col·loquen mirant cap al centre. A cada cap del corredor, s’hi col·loca un altre jugador. Quan aquells comencen a cantar, s’acompanyen de palmades rítmiques, els altres dos es posen a recórrer el passadís, saltant, amb els braços arquejats i les mans a la cintura. Van amunt i avall, cadascú al sentit contrari del company. Tan aviat com s’acaba la cançó, trauen al mig sengles jugadors, un de cada fila, i s’hi posen on estaven ells. Els xiquets que ixen es col·loquen en extrems oposats, des d’on inicien el ball, com els anteriors, i la resta torna a cantar la cançó: “La xata merenguera (vuit, nou i deu), com que és tan fina (trico, trico, tras) com que és tan fina (lairó, lairó, lairó, lairó), es pinta els colorets (vuit, nou i deu), amb gasolina (trico, trico, tras), amb gasolina (lairó, lairó, lairó, lairó).” 121 121

LA GOMA Aquest joc era un dels jocs tradicionals de les nenes, i es veien a qualsevol parc, plaça o pati de col·legi. En l’actualitat està pràcticament desaparegut. És un joc tradicional infantil que consisteix a realitzar una sèrie de salts rítmics sobre una cinta elàstica unida en els seus extrems. El nombre de participants és il·limitat, però mínim es necessiten tres (xics o xiques). Per sorteig, es trien els dos jugadors que sostindran les gomes. La resta fa una fila, que espera el torn per a botar-la. Els jugadors que aguanten la goma se la passen per darrere dels turmells i la mantenen en tensió. Llavors, un o diversos xiquets han de realitzar determinats exercicis que poden anar acompanyats de cançons. Es juga amb diferents nivells de dificultat, es comença a jugar a nivell del turmell i s’augmenta l’altura si es fa correctament l’exercici. Els nivells més emprats són turmells, genolls i cintura però, pot haver-hi més nivells: turmells, mig panxell, genolls, mitja cuixa, maluc, cintura, aixelles, coll i sobre el cap. D’altra banda, els exercicis poden consistir en: -

Trepitjar l’elàstic o els dos elàstics amb un peu o amb els dos peus.

Passar el peu o la cama per sobre de l’elàstic.

Enrotllar i desenrotllar l’elàstic a la cama.

Saltar amb els dos peus en el centre o deixant un fora.

Es pot arribar a jugar en solitari, subjectant l’elàstic en les potes de dues cadires. En el cas que el nombre de participants siga considerable, en compte de ser dos els que subjecten l’elàstic poden fer-ho tres o quatre, formant d’aquesta manera un triangle, un quadrat, etc. Si falla substitueix un dels suports. Per jugar a la goma hi ha moltes cançons però una de les més conegudes és: “Zapatitos de charol, botellita de licor, no hay de menta ni de rosa para mi querida esposa. El anillo que me diste, fue de vidrio y se rompió. El amor que me tuviste fue poquito y se acabó”. També es juga amb un peu, la qual cosa fa el joc més complicat. 122

CARRERA DE SACS Per al desenvolupament de la carrera de sacs només són necessaris uns quants sacs de tela (els de paper no serveixen) i terreny suficient per a saltar. Per a executar-la, els jugadors s’introdueixen dins dels sacs i aquests es lliguen al pit o bé s’agafen amb les mans. Al senyal de l’àrbitre, els competidors han d’avançar a salts cap a la meta, sense sortir dels sacs ni caure, per arribar-hi primer i guanyar la carrera. “EL CORRO DE LA PATATA” Junt amb l’amagatall o l’“escondite” deu ser un dels jocs més tradicionals que hi ha en el mon. És un joc molt senzill que té nombroses variants segons el lloc on es jugue. El joc més comú és que tots els nens es donen la mà i peguen voltes sense deixar-se anar, cantant una cançó. Una varietat és que un dels nens es posa en el centre i canta mentre els altres peguen voltes al seu voltant. Quan acaba, tria a la persona que anirà al centre del rogle. Algunes de les cançons que es canten són: “Al corro la patata comeremos ensalada, la que comen los señores naranjitas y limones. Alupé, alupé, alupé sentadita me quedé.” Una altra de les variants del rotlle de la patata és l’elecció d’una persona que vagi al centre del rotlle, mitjançant un reguitzell similar a aquesta: “El conejo no está aquí (y salía la niña del corro) se ha marchado esta mañana a la tarde volverá (entraba) ¡Ay, ya está aquí haciendo reverencia Tu elegirás la que te guste más.” Després hi ha variants en les quals l’elecció es converteix a fer un petó, per exemple, cantar una cançó la persona triada o altres accions divertides. 123 123

JOCS D’HABILITAT O DE FORÇA. TRENCÀ DE PEROLS És tradicional en les festes penjar cassoles de test a una corda i intentar trencar-les. Per tant, des de dos finestres o balcons enfrontats, es llança una corda de la qual es penja una cassola o perol de test. Un xiquet amb els ulls embenats, intenta pegar-li amb un bastó i encertar al perol, seguint les indicacions dels espectadors. Quan es trenca el perol, s’escampa el seu contingut, caient monedes, llepolies o inclús, en alguns casos, el perol pot contindre serradura, farina, aigua... SAMBORI És un joc que ja practicaven els grecs a l’illa de Sicília i es sap que ha estat utilitzat en molts altres llocs o països. Aquest joc ha estat molt arrelat als pobles i es caracteritza per la senzillesa i l’economia dels recursos emprats. Amb un tros de clarió, algeps o calç es marca sobre el terra, preferiblement pavimentat, un rectangle gran subdividit en altres més menuts i numerats correlativament. El primer jugador tira una pedra perquè caiga en un dels números. Llavors ha d’anar fins l’últim número i tornar a la pota coixa. El quadre del número que té la pedra no pot xafar-lo. Al tornar, sense deixar d’estar a la pota coixa, s’ha d’ajocar i arreplegar la pedra. Quan hi ha dos números junts (paral·lels) ha de posar un peu en cada requadre. També, al final es pot pegar mitja volta en l’aire. Es pot descansar en les caselles ja determinades des del principi. Si la pedra ix fora del quadre corresponent, para damunt la ratlla, pega més d’una volta a la pedra o la jugadora toca l’espai exterior o xafa la ratlla, paga i la tanda passa al següent, continuant en l’últim número que no ha fet correctament. Hi ha diverses classes de samboris (de cinc, de sis, de deu números) i també modalitats de joc.

124

LA TROMPA La trompa o baldufa és un objecte de fusta de figura cònica que es fa ballar amb una corda. És una joguina molt divertida però, segons al joc que es jugue, amb certa dificultat per poder-la fer ballar adequadament. Hi ha persones que decoren la seua trompa, pintant-la de diferents colors i amb dibuixos geomètrics. Hi ha diverses formes de jugar a la trompa, podem jugar simplement a fer-la ballar; a veure qui la fa ballar més temps; a veure qui pot agafar-la a la mà; a traure-la d’un rogle, etc. Tant si es juga a una com altra opció, cal anar amb molt de compte al llançar-la doncs és una mica perillosa, sobre tot si es queda penjant del fil. Per a fer aquest joc més complicat, es dibuixa al terra un cercle i s’ha de fer ballar la trompa dins d’ell, en alguns casos s’ha d’alçar amb la mà, de manera que continue ballant i desprès tornar-la a llançar al cercle sense que deixe de girar. De vegades aquest joc es fa entre dos o més persones, i qui té el torn de jugar llança la seua trompa damunt d’un altra, que es troba tirada en el pis. L’objectiu és espentar la trompa tirada i fer-la avançar cap a una meta (com una carrera). LES BOLETES “CANIQUES” Cal tenir en compte que hi ha formes diferents de jugar-hi. Una d’elles és la que expliquem: Es fa un clot xicotet (el cau, “guas”, “qua”, etc.) al terra, i es marca una ratlla a uns dos metres. Els jugadors llancen les boles, plantats des del clot, per veure qui l’acosta més a la ratlla. Així se sap l’ordre per començar a jugar. D’ara endavant llancen, ajupits, de la manera següent: la bola es colpeja amb l’ungla del dit índex, que fa palanca amb el dit gros. Quan es desdoblega l’índex, li pega a la boleta i la llaça. El joc consisteix a colpejar la boleta d’altre jugador amb la teua boleta, això es diu boleta morta. Després cal fer una tirada amb la teua boleta perquè caiga dins del cau i si n’entra, guanyes la boleta morta. Si s’aconsegueix cau, el jugador continua jugant. Després continuen els altres jugadors, seguint el mateix procés. Hi ha múltiples variants que han evolucionant al llarg del temps.

125 125

PIC I PALA Era un joc molt escampat per totes les comarques valencianes i que admet diverses denominacions. Es juga per equips o de manera individual, que era la comuna que practicaven els nostres joves. El joc consisteix en adoptar una postura com si estiguérem asseguts i colpejar, en primer terme, un palet (d’unes mesures entre 10 i 15 cm de llargària i 3 o 4 cm d diàmetre), afilat pels dos costats per facilitar que s’enlaire i fer-lo saltar de terra. Aquest palet s’anomena pic o “xem” i normalment és de fusta d’olivera o taronger, molt semblant al tellol del forcat. Una vegada està en l’aire, se li pega amb la pala o maneta, que es un bastó redó de rama de morera o d’olivera d’entre 50 i 80 cm de llargària i uns 3 o 4 cm de diàmetre, també pot ser una fusta plana d’uns 10 cm d’amplitud per facilitar el colpeix del pic (com una pala de ping-pong però més gran) i allunyar-lo al màxim possible. Guanya el xiquet que envia més lluny el pic. La distància es pot comptar amb la pala o amb els peus, sempre que no es tinga un metre. ALL I CEBA L’all i ceba era un joc on es posava de manifest el caràcter violent dels xiquets. Es reunien una bona colla de sagals per jugar al pati de l’escola, a la plaça o fins i tot al carrer i solien agafar una pilota de badana, que no feia massa mal i que es podia agafar amb la mà. Aleshores qualsevol d’ells la tirava ben alta i en caure, aquell que l’agafava la llançava amb força sobre qualsevol company que estigués prop, això era tirar a l’all. Estava prohibit tirar al cap, però era impossible saber on pegaria la pilota. Si qui llança encertava algun xiquet, es tornava a tirar si no, tirava qui aconseguia agafar la pilota. En el fons, l’al•licient era llançar la pilota, el més fort possible, contra un altre amb la intenció de fer-li mal. D’ací l’expressió que deien al principi del joc: «No val tirar a fer mal!» Quan es cansaven, algú eixia calent, es barallaven o algun major els escridassava, el joc s’acabava.

126

A CAVALLETS El jugador més lleuger de pes puja al be d’un altre més fort. Després de formar-se les parelles, intenten tombar-se, els uns als altres, al terra fins que queda la parella guanyadora. Una altra modalitat és fer una correguda per veure qui arriba més prompte a un lloc determinat. LA CADIRETA Abans de començar a jugar es conten els participants i sempre hi ha d’haver una cadira menys del número de participants. Tot seguit es col•loquen les cadires en forma de cercle amb els respatllers cap a dins. Els jugadors es posen drets, davant de les cadires, i esperen que la música sone. Aleshores, comencen a caminar al voltant de les cadires fins que la música deixa de sonar, en aquest moment els participants ha d’ocupar una cadira. El jugador que es queda sense cadira es eliminat. Tot seguit es lleva una altra cadira i es repeteix el procés. I així fins que només queda un jugador, que serà el guanyador. ESTIRAR LA CORDA Es formen dos equips i s’assenyala una ratlla divisòria al terra. Aleshores s’agafen d’una corda grossa i es preparen per a veure qui té més força. Abans de començar, els dos capitans prenen la corda i posen el peu esquerre damunt la ratlla. Tot seguit, els diferents components dels equips, en fila índia i darrere de capità, la prenen també agafant-la amb les dues mans. El joc s’inicia quan sona la indicació convinguda amb anterioritat i en aquest moment, cada bàndol intenta dur a la seua part tots els jugadors contraris i venç qui ho aconsegueix.

127 127

FAVA, MUNTA I CALLA MÉS CONEGUT COM “CHURRO VA” Primerament es formen dos equips i es sorteja qui ha de pagar (formar la burra) i qui ha de botar. Un component de l’equip que paga fa de coixí (generalment el més dèbil) i es col•loca dret, recolzat en la paret i ha de sostindre amb les mans el cap d’un company que estarà ajupit amb l’esquena doblada. Aquest s’agafa a les cuixes del coixí i un tercer component s’ajup i s’agafa de la mateixa manera a l’anterior. La resta de components de l’equip fan el mateix, formant així la “burra”. Els jugadors de l’equip contrari, agafen carrereta i boten d’un en un damunt dels ajupits, al temps que diuen fava o “churro va”, per pujar-hi a cavall. Una vegada han saltat tots, l’últim d’ells amb una mà assenyala l’altra (fava o “churro”), o el colze (munta o “mediamanga”), o el muscle (calla o “mangotero), sempre a la vista de qui fa de coixí. Si el darrer que està ajupit ho endevina, els qui acaben de botar paguen si no, tornen a saltar els mateixos. El grup que salta pagarà si algun dels jugadors que han saltat cau al terra, si algun toca el terra després de saltar, si algun s’enganxa a la burra per a no caure o bé si algun es meneja dalt la burra. A més, tornarà a pagar el mateix equip si s’esclafa la burra, si mentre els contraris salten algun o si alguns jugadors dels quals paguen cau al terra. JOCS DIVERSOS MARE CARABASSERA També conegut com Pare Carabassot. Un dels xiquets fa de mare carabassera i la resta de jugadors fan de carabasses i es reparteixen els números. Juguen asseguts. La mare carabassera comença el joc i el número que anomena li contesta, així successivament. Per exemple: Jo tinc una carabassera que, regant-la i femant-la, em fa cinc carabasses (diu la mare carabassera en començar el joc). Com cinc carabasses? (diu el que és el número cinc) Què quantes? (diu la mare carabassera) Tres carabasses (diu el que és el número cinc) Com tres carabasses? (diu el que és el número tres) Què quantes? (diu el que és el número cinc)... I així successivament. La carabassa que s’equivoque, queda eliminada i paga penyora (com ara, un mocador, una sabata...). 128

S’enganyen en els casos següents: - Si no diuen bé la fórmula - Si no contesten quan pertoca - Si contesten, quan no pertoca - O si es refereixen a un número que ja està eliminat. Per recuperar les penyores s’ha de fer allò que qui ha quedat l’últim mane. La fórmula és: De qui és esta penyora? -pregunta l’ama. Meua, senyora - contesta el propietari. Què em donaria vostè per ella? -pregunta la senyora ama. El que vostè vulga i una miqueta més - respon el propietari. I aleshores el guanyador o guanyadora en combinació amb la resta de jugadors li mana que faça una determinada cosa, per exemple: pegar tres panxades en terra, donar-li un bes a... De vegades, la recuperació de les penyores adoptava fórmules més lingüístiques. Així, l’ama i la resta de la colla feia a la persona que havia de recuperar la penyora contestar amb sí o no preguntes malintencionades que desconeixia, per exemple: Estàs enamorat /da de...? O bé, feien preguntes obertes on s’omitia el nom de la cosa per provocar la rialla entre la colla. L’ESCOLTET L’escoltet és un joc apte per als més menuts. Els xiquets seuen en rogle i un diu una paraula o frase a l’orella del xiquet que té al costat. Aquest segon xiquet la passa de la mateixa manera al que té a l’altre costat i així, successivament, fins que arribe a l’últim xiquet. Aleshores, aquest últim ha de dir la frase o paraula en veu alta i es veu com s’ha transformat el missatge inicial a mesura que han parlat els jugadors.

129 129

C T O O D R . P . A I . L E . EM C

A B L O · L RACI O C Ó

Y AN

La falla la Bega amb la col·laboració del C.E.I.P. Doctor Alemany ha realitzat una activitat lúdica per a promoure i potenciar els jocs tradicionals entre els més menuts, concretament en els alumnes de sisé de primària del mateix centre.

Per a realitzar aquesta tasca, la falla es va posar en contacte amb la directora d’aquest col·legi i professora d’aquest curs, Anna Calatayud i Ardid. Se li va proposar que els seus alumenes feren una activitat relacionada amb els jocs tradicionals, els quals estan caient en desús a causa de les noves tecnologies. Anna va accedir de bon gust, oferint-se a col·laborar en tot allò que necessitàrem. La metodologia de treball utilitzada es va basar en fer sis grups de treball, amb un mínim de tres alumnes i un màxim de cinc. Cada grup va decidir el joc que volia exposar i va realitzar una fitxa per a descriure’l, com es pot veure tot seguit.

130

131 131

132

133 133

JOSEPET EL COETER Rafael Sanjuán i Cerveró Josepet tenia nou anys. Era faller, però faller, faller. Aquell any era molt important per a ell i la seua família. Era el president infantil de la falla. I la seua germana Empar la fallereta major. El seu pare i la seua mare també eren fallers de tota la vida i quan arribaven els dies de festa gran s’ho passaven d’allò més bé al carrer i al casal. Josepet era molt revoltós. No parava en tot el dia i sa mare i son pare havien d’anar darrere d’ell dient-li: - Josepet no faces açò, Josepet no puges ahí, Josepet deixa això… Com tots els xiquets li agradava molt tirar coets durant els dies de falles, però ell tenia una manera molt particular de tirar-los. Sempre buscava alguna cosa per fer-la volar i més d’una vegada s’havia emportat un bon carxot del seu pare per fer volar botelles, caixes o alguna deixalla. El segon dia de la festa, de matí, en l’estona que queda entre l’esmorzar dels majors i l’eixida de la cercavila i quan no hi havia ningú a la falla, Josepet i Empar ja estaven vestits esperant els seus pares en la vorera de casa just davant de la falla. Josepet li va dir a la seua germana: - Mira quin coet més gros m’he trobat. Ara veuràs, farem una foguera ben gran i el ficarem dins d’una botella de cristall, i a la botella un paper i “jop” ho encendrem tot i veuràs quin foc i quin soroll que fa. I això hi va fer. Ficà un bon muntó de papers, un altre enrotllat al coll de la botella i el coet gros dins. No se’n va adonar que estava tot just al costat de la falleta infantil que eixe any s’havia emportat el segon premi i tenia els xiquets molt contents.Li botà foc i es quedà mirant amb Empar, quan de sobte i ja amb una bona flama sentiren: “Paaaam!!!!”. Josepet va caure de cul i quan es va alçar rient-se va veure com Empar no reia. Tenia la careta plena de cristallets, gotetes de sang xorraven d’ells i plorava desconsolada. A l’adonar-se del que havia passat va córrer per tal d’abraçar-se amb la seua germana i anar-se’n a casa, però, va olorar fum. El vigilant ja corria amb un gran poal d’aigua però poc es pogué fer. Eixe any el dia de Sant Josep no hi hagué falla per a cremar i tothom plorava perquè no entenia el que havia passat. A casa, després de falles, Empar s’havia recuperat bé i ja no tenia cap marca a la cara dels cristalls. El seu pare i la seua mare estaven molt tristos des de falles i ja no tenien ganes d’eixir de casa. No li tiraven la culpa a Josepet del que havia passat, però ja no tenien ganes ni d’eixir de casa ni d’anar a la falla. Un 134

bon dia, quan son pare arribà de treballar i estaven dinant els digué: - He vist el president d’enguany i ens hem esborrat els quatre de la falla, jo ja no tinc ganes d’anar-hi més. L’estat d’humor dels seus pares no millorava amb el temps i un altre dia, el pare va reunir Josepet i Empar i els va dir: - Mireu xiquets al papà li ha eixit una bona feina a Madrid. Quan acabe el curs ens n’anem. I així ho van fer. Ja no tornarien a ser més fallers ni a veure més falles llevat que fóra en la televisió. Josepet recordaria després, al fer-se major, veure la seua mare abraçada a son pare seguts al sofà, mirant en la televisió l’ofrena de matinada i plorant en silenci per no poder estar allí. Josepet es va fer major, estudià i començà a treballar. Un bon dia li va dir a la seua mare: - Mare, me’n torne a València. He trobat una feina en un poblet prop d’allí. I pensat i fet se’n tornà. Es va casar, va fer amics i… es va fer faller. Després d’uns anys arribà a ser president i tot, i el seu fill Pepet, va ser president infantil. Eixe any convidaren els iaios perquè gaudiren de les tan benvolgudes falles després d’anys d’estar vivint a Madrid. Pepet no sabia res de la història de son pare, però era igual de revoltós que ell. El segon dia de falles es va trobar un coet ben gros i es va dir: - Faré una foguera i el ficaré dins perquè faça una bona flama i un bon soroll. Però quan anava a botar-li foc, el seu iaio el va veure, apagà la foguera i li contà la història del seu pare. Pepet agarrà el coet, va desfer la foguera i buidà de pólvora el coet: - Saps iaio, tens raó. Cal tindre molt de compte amb els coets. A partir d’ara els tiraré només on puga fer-ho i sempre que tu o el papà estigueu amb mi. I eixa és la història de Josepet el coeter que va deixar sense falla a la comissió i del seu fill amb més seny que el del seu pare i que va aprendre com i on es tiren els coets.

Estos no són Josepet i Empar, però són prou revoltosos com per a ser-ho quan arriben a la seua edat

I… conte contat conte acabat.

XIQUETS I XIQUETES ANEU AMB MOLT DE COMPTE AMB ELS COETS. 135 135

BIBLIOGRAFIA Llibres:

- Bataller, J. (1979). Els jocs dels xiquets al País Valencià. Valencia: I.C.E. Universitat de València. - Monjo, E. (1999). Jocs populars Valencians de la marina Alta. Benissa: Institut de cultura Juan Gil-Albert i Eugeni-Adolf Monjo Pascual. - Associació Cultural La Goleta (2009). Capitulet, Jocs tradicionals de Xeraco. Xeraco: La Goleta. - Amat, T. i Guerrero, J. (2000). Jocs de jocs. Sant Sadurní d’Anoia: Grafiquesn Llopart Penedès, S.A. - Seymour, J. (2001). “Artes y oficiós de ayer”. Barcelona: Marge Desing-Editors - Llegir en valencià per a conèixer-nos (2008). Oficis valencians. Alzira: Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

Fonts electròniques:

- Soledad (2011). La cultura i els seus jocs tradicionals. Recuperat el 3 de setembre de 2012, de: http://laculturaysusjuegostradicionales.blogspot.com.es/2011/02/juegospopulares-de-la-comunidad.html - Pitarch, A. (2005). Ciències Socials: Vells oficis. Recuperat el 18 d’octubre de 2012, de: http://ccsocials.blogspot.com.es/2009/03/vells-oficis.html - Gargallo, J. (2012). Oficis ambulants d’abans. Recuperat el 20 de desembre de 2012, de: http://josegargallo.blogspot.com.es/2012/11/oficis-ambulants_10.html - Oficis i treballs que es perden. Recuperat el 15 de desembre de 2012, de: http:// troballes d’Almassora.blogespot.com.es/p/oficis-i-treballs-que-es-perden.html

136

GUI

OME

RCI

137

Volem agrair l’estimada col·laboració de totes les empreses que formen esta guia comercial. I a tots els que han fet possible l’edició d’aquest llibret.

138

139

140

141

142

143

144

145

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160