Falles 2023

Llibret Falla Lope de Rueda i Verge del Puig i voltants Torrent, Valencia

Edita:

Falla Lope de Rueda i Verge del Puig

Coordinació:

Belén Bollas i Andrea Linares

Portada e il·lustracions interiors:

Amparo Requena

Contingut oficial:

Leandro Cerrillo i Esther Izquierdo

Articles d’opinió:

Isabel Torres, Carmen Murcia i Belén Bollas

Col·laboracions literàries:

Fco. Jesús Marco Benegas

Poeta: Lucía Sangüesa

Disseny i maquetació:

Fem Marketing.

Andrea Linares i Belén Bollas

Publicitat:

Marisa Esteso i Andrea Linares

Fotográfies:

Falla Lope de Rueda i Verge del Puig, Vifallas, Adrian Castelló, OAM Junta Local Fallera

Tirada: 230 exemplars

Depòsit legal:

V-209-2023

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció de l’ús del valencià de l'any 2023.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El present llibret ha participat al concurs de llibrets fallers organitzat per l’OAM Junta Local Fallera de Torrent.

1.Algarabía

2.Avui és temps d’igualtat

3.Poesies Ar-Russafi

4.Herencia Àrab

5.El so del silenci

6.Esbós de la falla

7.President

8.Directiva

9.Comissió

10.Fallera Major

11.Llibret Infantil-Cosplay

12.Comissió infantil

13.Fallera Major Infantil

14.President Infantil

15.Cor de xiqueta

16.Espai gràfic

17.Programa faller

18.Anuncis

ALGARABÍA · FALLES 2023

CASA CALLE DEL COLEGIO ECLESIÁSTICO

El arco árabe desde el patio.

Dedicat a l’historia, a la cultura, i a la tradició. A les persones migrants, a les persones que ofereixen la seua patria com a refugi dels que no la tenen. Als avis que tingueren que migrar per trobar un treball, una seguretat, una familia, una llar. I a tots aquells que sentixen que una patria es mes que una bandera.

Algarabía

1. f. Cridòria confusa de diverses persones que parlen a un temps: -es va muntar una gran algaravia en l’intermedi de classe.

2. Nom que donaven els cristians a la llengua àrab en temps de la Reconquesta: -conéixer o parlar l’algaravia.

“En Valencia es constante el fulgor de la mañana pues el sol juega con el mar y la Albufera.

Los soplos de los vientos apedrean a las estrellas con sus flores y por temor ningún demonio se acerca a ella.

Aunque la mano de la separación haya extendido entre nosotros distancias que el viajero tarda un mes en recorrer, Valencia sigue siendo la perla blanca que me alumbra por donde quiera que vaya.”

Llegint aquests versos, qualsevol podria dir que es van escriure fa cinc anys, o deu, o fins i tot vint. També, que es podria tractar de qualsevol autor de poesia contemporani, o a tot tardar, del segle d’or, del romanticisme. Però la realitat és una altra ben diferent. La realitat és, que aquest fragment literari, pertany a un poema escrit fa quasi mil anys. Poema, escrit per un poeta valencià, quan València no era València, sinó Al-Balansiya.

Des de llavors, han passat quasi mil anys, i moltíssimes històries que volen ser contades. Les seues gents eren molt diferents, o això ens han volgut fer veure sempre. Tanmateix, quan lliges aquests versos, t’adones, que el seu autor té els mateixos sentiments, amor, o fins i tot anhels per la seua ciutat que qualsevol de nosaltres pot tindre hui dia. Ar-Russafi, que així es diu l’autor, va ser un dels més grans poetes d’Al-Andalus, nascut a València, i que, encara que va haver d’abandonar la seua ciutat per a anar-se’n a viure a Granada, mai va poder oblidar-la, i li va escriure grans lloes i lloances des de la seua nova vida.

És curiós veure que poc ha canviat des de llavors, no cal indagar massa per a adonar-nos del seu nom, Ar-Russafi, que no és una altra cosa que un sobrenom (costum molt valenciana, per cert, això dels malnoms) que seria similar a dir hui dia “El Rusafí”. Rusafí de Russafa, sí. Nascut i criat en el barri de Russafa, en la qual, actualment, hi ha biblioteques, carrers, i locals públics amb el seu nom gràcies a la seua gran importància. I no és més que un altre xicotet bri de pols en la història de Balansiya, i la seua gran herència. El que vam ser, i el que som, o millor dit, el perquè ho som.

Durant més de 600 anys, València, va ser territori àrab, un dels Regnes Taifes que es van crear després de la fi del Califat de Córdoba. La ciutat es va convertir en capital del regne experimentant una gran revolució i canvi, tan social, com a cultural, com en el mateix urbanisme. I gràcies a tot això, hui podem gaudir d’un dels llegats més extensos i rics en el nostre territori.

Desenvolupament urbanístic, avanços tecnològics en el medi rural, cultura gastronòmica, ideari musical, literari, i sobretot, costums i tradicions. No podem passar per alt, que gran part de les nostres tradicions, són d’herència àrab. Música, poesia, pólvora, foc... Som el llegat dels nostres antecessors i no podem deixar de recordar-lo mai.

En una època plena de sobre informació i soroll, de discursos d’odi, de falsos profetes malinterpretant i destruint el passat, només ens queda asseure’ns i recordar.

Recordar el que som i d’on venim. Quan un diumenge ens asseiem al voltant d’aqueixa taula meravellosa on es troba la nostra benvolguda paella, podem recordar que a Hispània no va existir el cultiu de l’arròs, que no va ser fins a l’arribada de l’Imperi Omeia, qui va revolucionar l’agricultura creant les séquies, entre moltes altres coses, quan es va introduir aquest aliment i els grans i meravellosos camps regats per l’Albufera. Durant molt de temps va haverhi un refrany valencià que circulava per tot el territori que deia “Una horta és un tresor, si el que la treballa és un moro!”.

Es van enamorar d’aquestes terres, i les van omplir de riquesa, es va produir el que, més vesprada, els experts van dir “Revolució verda”.

Però no és només en l’agricultura on podem veure reflectits passat i present. El nostre folklore en general, és una evolució de la llavor plantada pels àrabs valencians d’aquella època i aqueixa evolució, mereix reivindicar tot el que ens unix per damunt del que ens separa.

És senzill caure en el joc de la crítica, del discurs populista entre “els de fora” i “els de dins”, però si ens paràrem a pensar només un moment què significa exactament fora o dins? Parlem de limitacions territorials, de moments puntuals en el temps? O potser ens hem cregut al peu de la lletra la història d’Occident”? La història de l’Occident blanc, clar, que pel que sembla és més lícita que cap altra. Quan un mateix territori, en diferents lapses de temps, passa per diferents civilitzacions, amb els seus conseqüents diferents cultures i tradicions Quina és la més lícita o la vertadera? Ningú hauria de ser més natiu que ningú, però tampoc menys. A ningú se li hauria de legitimar, o no, per la seua procedència, perquè cap ésser humà hauria de ser jutjat per nàixer en una limitació territorial o una altra, en un temps o un altre. Perquè abans no estava “bé” en el seu lloc, i ara està “mal” fora de lloc.

Totes les nostres tradicions són la simbiosi de tots els aprenentatges pels quals ha passat la nostra terra, i tots i cadascun de nosaltres tenim la mateixa devoció per ella. Escrivint versos fa mil anys, o escrivint un apropòsit per a una presentació hui dia.

Creant una séquia fa 700 anys, o baixant a treballar els camps d’arròs fa 10. Cantant una cridà a l’oració, o cantant una albà. Teixint una seda en Fez, o un espolí en Garín. Pintant a mà un taulell en el Soc de Marrakech, o pastant fang per a coure’l en un taller de Manises.

Sent eixe home major, que assegut, tranquil, gaudeix del paisatge, de les seues terres, dels seus tarongers, s’entreté trenant espart per fer-se unes espardenyes, sense saber, potser, que algú exactament igual que ell, està fent exactament el mateix, a tan sols 1000 km de distància. Amb els mateixos pensaments, preocupacions, anhels. Admirant la seua terra i els seus costums, sabent que han lluitat per mantenir vives les seues tradicions i potser, sense saber, que potser, són les mateixes, però estant segurs de l’amor que sempre li han professat a la seua terra.

Pot ser que ells tinguen la clau de tot, que hagen comprés el sentit de tot això, i nosaltres tal vegada, només hem de recordar, i recordar-los.

Belen Bollas i Rodriguez