٣ ArRussäfi

Amics què té el desert que s'ha impregnat de perfum? Què tenen els caps dels genets que cauen defallides com a embriagues? S'ha esmicolat l'almesc en el camí del zefiro o algú ha pronunciat el nom de València?

Amics, detingueu-vos amb mi perquè parlar d'ella porta la frescor de l'aigua a les entranyes ardents. Detingueu-vos de grau i calmeu la vostra set perquè és segur que vindrà la pluja i regarà la Russafa i el Pont.

És la meua pàtria, i allí, sent pollet es van encanonar de plomes les meues ales, i el seu solar em va abrigar com a niu. Inici d'una dolça vida en les primícies de la mocedad. Mai permeta Déu que oblide que em va seduir quan era jove!

Allí vestim la túnica de la joventut, i ara estem nus dels seus adorns encara que ella continue engalanada.

Ai llar de la nostra primera edat! Com ens hem allunyat d'aquella joventut i d'aquell temps? Ai benvolguda regió el record de la qual no es presenta en les meues entranyes sense que vesse llàgrimes roges!

Potser ser la pàtria d'un xic l'obliga a estimar-la mentre viva? No hi ha una altra terra com aquesta, plena d'almesc on el zefiro satisfà els seus ordres de perfum; plena de plantes, les flors de les quals són plata i or en les galtes de la terra, i rierols, taraceas de la Via Làctia, que cobrixen les seues ribes d'entreteixides flors.

Bella com el millor d'una vida que va ser dolç alegre com el més bell d'una joventut que ja passa. Diuen: El Paradís ens descrius -i com podrà ser el Paradís en un altre món?- els conteste.

València és aqueixa maragda per on corre un riu de perles. És una núvia la bellesa de la qual Déu ha creat per a donar-li després la joventut eterna.

A València és constant el fulgor del matí perquè el sol juga amb la mar i l'Albufera. Els bufits dels vents apedreguen a les estreles amb les seues flors i per temor cap dimoni s'acosta a ella. Encara que la mà de la separació haja estés entre nosaltres distàncies que el viatger tarda un mes a recórrer, València continua sent la perla blanca que m'il·lumina per allà on vaja.

Qui per la seua lluentor s'assembla més a la lluna?

Llocs ja llunyans, quan pense en ells pense que ja va passar el més dolç de la vida.

Amics, vaig a ella perquè és la pàtria armada, davant la qual humilie el pit. No vaig apartar d'ella els meus passos, abandonant-la -si fora així, que les meues sandàlies no tornen a besar els seus verds prats-; va ser el respecte a una terra d'homes lliures i joves valents el que em va allunyar d'ella; però si van acabar els seus dies, com em queixaré del destí?

Adormits en el si de la terra, la mort va alçar sobre ells les seues botigues grises. Van passar, i uns són estreles fugaces, doncs Déu no va voler fer amb ells constel·lacions, i altres els avantatgen quan volen, avançant sense esforç als nobles i frescos cavallers. Tots et rebien de grat i intel·ligent conversa, i, en extingir-se les seues vides, es van portar com la lluna que s'oculta en noviluni.

Aquesta és la glòria d'aquests homes únics la fama dels quals va créixer entre les criatures. La seua pèrdua va afligir als meus ulls i a les meues entranyes, em va fer vessar llàgrimes i va encendre aquestes brases. És tanta la tristesa per haver-me allunyat d'ells, que no trobe qui em faça feliz ni la meua pena distraga. Quan pregunte als viatgers esperant bones notícies, me les donen dolentes; si els compte les coses agradables que vaig conéixer llavors, em parlen d'alguna cosa que em turmenta: el rostre d'un amic ja perdut que habita en l'alcàsser de la seua tomba.

Brillant com l'aurora, jo gaudia contemplant el fulgor del seu semblant com l'insomne que saluda a l'alba. Era un xic de complida llarguesa, generós en l'escassetat i en l'abundància. Entre les llances i la ploma movia els seus dits desembolicats com a clars núvols.

Alt i flexible, semblava l'asta d'una bruna llança. Radiant en les seues accions es mostrava més brillant que el sol en el crepuscle.

Pot haver-hi bon auguri lluny de la seua tomba per a qui en les vores del sepulcre va humitejar les seues parpelles? Les nits han tancat els seus plecs i m'han privat de fermesa i de paciència. No retinga el seu reg el plor del núvol que veu la boca somrient de les flors! No invoque ara al núvol per a excusar les meues llàgrimes, més he d'excusar-me per haver-me allunyat del seu costat.