٤ L'herencia àrab a València

Sabies que la Comunitat Valenciana va ser musulmana des de l'any 714 fins a l'any 1238? Sabies que hi ha innombrables mostres d'aquesta cultura en la societat valenciana actual?

Doncs sí, moltes de les nostres tradicions són herència de l'època musulmana, de quan l'actual València era coneguda com a Balansiya, la València musulmana d'alÀndalus. Part de la gastronomia, l'agricultura, l'arquitectura o fins i tot l'idioma que coneixem actualment tenen el seu origen en aquesta època.

Desgraciadament, parlant de l'herència arquitectònica que ens van deixar els musulmans, els vestigis de la seua presència són poc visibles, ja que amb el pas dels anys i la cristianització de València, monuments, palaus, mesquites i altres edificis musulmans van ser destruïts o reconvertits per a ús de la religió cristiana.

Un dels exemples més clars és el desaparegut palau de luxe nomenat

Ar-Russafa el qual va ser construït durant el regnat d'Abd Allah ibn Abd ar-Rahmán ibn Mu'awiya, conegut com Al-Balansí. Abd Allah el qual va ser governador general de les terres des de Tudmir fins a Barcelona i Osca amb la capital a València. És ell, qui va manar construir als afores de la ciutat aquest palau de luxe.

L'edifici probablement es va inspirar en la mansió construïda pel seu pare a Còrdova on Abd Allah va passar la seua infància. El palau no va sobreviure. L'únic rastre d'ell, és el nom del barri valencià (Russafa) en el qual se situava. Algunes de les restes millor conservades hui dia són les torres que formen part de la xarxa defensiva de la ciutat i els seus voltants. Les seues funcions eren: vigilància, defensa i magatzems.

El disseny i la ubicació de les torres permetien la comunicació entre elles mitjançant senyals. Les més importants van ser: la torre de Montcada (hui desapareguda), Paterna, Torrent, Almussafes, Silla, Espioca (Picassent), Benifaió, Alcalá (Montroi) i Bufilla.

Hem de tindre en compte que l'època musulmana València va estar emmurallada. Les muralles van ser construïdes entre 1021 i 1061 durant el regnat d'Abd al-Aziz i se sap que hi havia set portes principals:

Bab al-Qantara (Porta del Pont);

Bab al-Hanas (Porta de la Colobra);

Bab al-Qaysariya (Porta de l'Alcaicería);

Bab Báytala (Casa de Déu);

Bab as-Sari'a (Porta de la Xarea);

Bab Ibn-*Sajar (Porta de la Roca);

Bab al-Warraq (Porta del Paper), de les quals no queden restes.

Un dels fragments de muralles identificats es pot veure al carrer Salines entre els números 15 i 19. Un altre de les restes de muralles defensives és la torre semicircular anomenada Torre de l'Àngel que s'eleva entre els patis de les cases.

El tercer residu dels murs de València musulmana és també un fragment d'una torre en part reconstruït, situat al carrer Mare Vella.

Entrant al centre de la ciutat es pot gaudir de les restes de la València musulmana millor preservada: els Banys de l'Almirall. A la ciutat probablement hi havia deu construccions d'aquest tipus de les quals han resistit fins hui només els Banys de l'Almirall. Lamentablement, de les mesquites existents a la València musulmana cap es va conservar fins al present. En els seus fonaments es van construir la Catedral i les esglésies de Sant Esteban, Santíssim Crist del Salvador, Sant Joan de la Creu, Santa Catalina Mártir, Sants Joans, Sant Lorenzo i l'església de Sant Nicolás.

No obstant això, es pot observar una gran quantitat d'elements intangibles de la cultura àrab conservats en molts àmbits de la vida: ritus, costums, idioma, agricultura, etc.

Un exemple clar és que, encara que els romans van implantar un primitiu sistema de regadiu, els musulmans ho van ampliar, van millorar i van canviar el nom de canal a sequiya (séquia en el llenguatge actual). La creació del sistema de regadiu efectiu i modern, gràcies a les habilitats i coneixements dels desplaçats sirià-libanesos que van arribar a València va permetre l'arribada i implantació, com a mostra representativa de la gastronomia valenciana, de l'arròs o la xufa. Aquest nou sistema de regadiu també va portar problemes entre els qui cultivaven el camp pels quals es va crear el conegut Tribunal de les aigües l'any 960.

La mescla de cultures a la regió de València també es reflectix en els ritus, costums i festes. Festes com Moros i Cristians o la Batalla de Flors, són un llegat de coexistència de dues cultures representades per la creu i la mitja lluna. Encara que la festa de Moros i Cristians se celebra en diverses regions d'Espanya, en el Llevant aquesta tradició està més estesa.

La Batalla de les Flors, que té lloc cada any a València és una de les atraccions finals de la Fira de Juliol. Sembla que l'esdeveniment es basa en un costum àrab anomenat "Alcancías". Era un joc amb una bola de fang, buida i seca al sòl, plena de cendres i flors. El joc consistia a llançar la bola muntant un cavall, amb la finalitat de colpejar amb la pilota a l'oponent. El joc és d'origen àrab i es va cultivar durant el segle XVIII.

Finalment, heretem l'afició a la música i a la pólvora. Els antecedents de les nostres parenceries musicals, de la fantasia fragorosa i de multicolor dels focs d'artifici que tant orgull desperten entre nosaltres com admiració en els estranys, cal buscar-los en aquelles festes que durant el seu pacífic regnat oferia 'Abd al-'Aziz fa quasi mil anys en el seu munya, al costat del riu, convertint-se les nits valencianes en una simfonia de música i color, exponent del benestar aconseguit en una època que sempre va quedar registrada en el Llibre de la nostra Història.

Respecte a l'herència idiomàtica s'estima que els préstecs de l'àrab representen aproximadament el 8% del vocabulari de l'idioma espanyol, que són prop de 4000 paraules. Paraules d'origen àrab es troben en quasi tots els àmbits de la vida.

Per exemple, paraules relacionades amb els àmbits del coneixement i l'aprenentatge com: algorisme, guarisme, xifra, àlgebra, redomatge, alcohol, elixir, xarop, zenit. Existixen també en la denominació de les institucions i els hàbits: alcalde, agutzil, marmessor, alcabala. En l'àmbit dels negocis o el comerç: aranzel, tarifa, duana, magatzem, almoneda, almàssera, ataujía, soc, seca.

Molts arabismes es troben en el vocabulari de l'arquitectura i l'habitatge urbà: raval, llogaret, alqueria, almunia, alcova, terrat, vestíbul, alfeizar, obrer, alarife, barandat, taulell, embornal, clavegueró, catifa, coixí.

En els àmbits de la vida quotidiana i de la moda esmentem exemples: llaüt, escacs, atzar, tasca, terrissaire, tassa, ajorcas, agulla, aljuba, barnús, babutxa, zaragüelles, mandonguilles, abrigalle.

També hi ha arabismes relacionats amb l'agricultura, com sabem, els àrabs han introduït cultius innovadors i sistemes de regadiu: séquia, aljub, assut, sénia, arcaduz. En noms de plantes, flors i fruites: carxofa, garrofa, cotó, alfals, fesol, safrà, sucre, albergínia, almiar, oli, lliri blanc, flor del taronger, baladre, alhelí, murta i làrix. De la llengua valenciana podem esmentar les següents paraules d'origen àrab: albercoc, assut, fila, safrà, séquia, suro, arxilaga, xara, aliacrà, aljub, atabó, ferrà, màrfega, marraixa, mirall, assot, cafís, cotó, fanecada, jupa, trucar, xarop.

Entre els noms de pobles valencians identificats com a originaris de l'àrab: Ador que significa una casa o un grup de cases; Albaida: Al-baydà significa blanc - probablement es referix al color de la terra al voltant de la població, Alcantera de Xuquer: alcantera prové de l'àrab al qántara i significa el pont, un aqüeducte o una presa, Alfarb: de l'àrab al-kharb significa terres deshabitades o la ruïna.

Almussafes: l'almacaf en àrab significa "a la meitat del camí"; Benifaió: es compon de dues parts: beni, cosa que significa els xiquets i Hayyu que és un nom propi; Benifallim: es compon de dues parts beni, que significa els xiquets i Halim que és un nom propi; Massalavés: es compon de manzal que prové de l'àrab i significa un hostal i el nom propi al-Abbas.

Fins i tot alguns cognoms comuns de la zona valenciana tenen el seu origen en la llegua àrab: Alabbadí, Alamar, Alborch i Albors, Alcaide, Alcalá, Alcántara, Almodovar, Medina, Vinaixa i Xáfer són alguns exemples.

Inclós algunes expressions típiques de la nostra regió provenen d'aquella època, com són: El "maa" (aigua) que podem escoltar als pobles de l'Horta quan la mare li diu al seu fill: Vols mà, fillet meu? -vols aigua, fill meu?- O aqueixos Hala! I Olé!, que tenen el seu origen en la invocació religiosa: Ja Al.láh! -Oh, Déu!-, El "Ojalá"!, procedix d'in sha Al.láh! -Si Déu vol-.

La mostra més clara de la influència àrab en la nostra manera de comunicar-nos actualment és el nostre XE amb el qual som reconeguts en tota Espanya, ja que els musulmans utilitzaven el YE per a dirigir-se a una persona i que nosaltres hem conservat amb una pronunciació peculiar.

La gastronomia de la València àrab va ser tan exquisida i variada com ho era la del conjunt d'Al-Ándalus: carns, peixos, sopes, diferents tipus de cereals (per descomptat cuscús), llegums, etc. Quant als dolços és ben sabut que encara hui molts dels quals gaudim, són herència d'aquella època, tenint com a components bàsics la farina, el sucre, la mel, la canyella, la fruita seca i els ous, sense rebuscar massa: Arròs amb llet, Bunyols, Xurros, Confitures de fruites, Llet fregida, Massapans, Melmelades, Pa de figa i per descomptat els torrons.

A manera de conclusió podríem dir que considerant l'herència de la civilització islàmica que va quedar en terra espanyola en general i a València en particular, és molt trist veure actualment l'hostilitat d'aquestes dues cultures diferents i més, sabent que fa segles, generacions de musulmans i cristians convivien en terres valencianes, tractant-les com una pàtria comuna, contribuint així al desenvolupament de les ciutats, de la cultura, de l'agricultura, de la gastronomia i fins i tot de l'idioma permetent, gràcies a aqueixa convivència, que València siga reconeguda, hui dia a escala mundial, com una de les millors ciutats en les quals habitar actualment.