eN reCord de PePa

Voldria aprofitar l’oportunitat que em brinda el Llibret de la Falla i amb el vostre permís, fallers i falleres de la Placeta, parlar sobre qui ha sigut o millor dit qui és Pepa Gil Sancho, la meua sogra, ma mare.

Sempre que he escrit alguna cosa, les paraules han fluit per sí soles i en poc de temps ho tenia preparat… pero en esta ocasió no ha sigut així.

Crec que el motiu és perque les filles volien que parlara de Pepa com a mare i això m’ha resultat impossible, pel que finalment he decidit parlar de Pepa com la meua sogra.

Totes les persones que esteu llegint este article possiblement heu conegut a Pepa o vos han dit qui era Pepa. Una dona que ens ha deixat amb 90 anys, sense fer soroll, simplement es va apagar i decidí anar allà on de veritat farà soroll.

Pero tal volta no sabeu que és una persona (perque Pepa no va ser, sino que és) que visqué la Guerra Civil Espanyola, que en plena postguerra de la 2a Guerra Mundial se’n va anar a viure a Londres, treballà, aprengué un idioma i desarrollà les seues virtuts o skills com ens agrada dir ara.

Hui vegem viatjar a un país àrab com una cosa arriesgada i Pepa ja els visitava amb les seues amigues en cotxe, amb minifaldes i tacons. Era l’época yeyé. Quan els homens apenes conduïen o tenien cotxe, Pepa ja es feia València-Alzira tots els dies amb el seu “siscents”. Quan viatjar a E.E.U.U. era literalment fer les Amèriques, Pepa era capaç de portar al seu futur marit Alfredo, al seu fill i el que fera falta per convertir una malaltia en una experiència inoblidable.

Quan les sigles LGTB ni tan sols s’havien escrit mai juntes, Pepa ja tenia amics i amigues als quals entenia, comprenia i ajudava, en una época en que això significava l’aïllament social com a mínim.

Tik Tok, Instagram, Twitter, Facebook, Whatsapp, etc… per a Pepa serien antiquats, perque sempre va ser una persona avançada al seu temps, preparada, formada, autodidacta, el tipus de persona que busquem en els nostres governants, més si cap en estos moments, i dels quals careixem. Eixa ÉS PEPA.

Fins ací hem parlat de Pepa, la persona, pero ara parlaré de como és Pepa, la sogra, la que pocs coneixen i crec que estic en el dret de permitir-me la llicència de dir que soc qui més temps ha conegut esta faceta seua, només 28 anys.

Quan vaig conéixer a Pepa i Alfredo com a sogres, va ser una nit d’estiu en Cullera, hi havia paelles en la urbanització, i Alfredo ja havia fet el comboi. Era el seu primer estiu allí, pero estava enmig de la paella gran amb una camisa de gala pre- parat a clavar la cullera, pero en volia una de fusta i en eixe moment aparegué Pepa per a dirgir-se a la meua dona sense deixar temps a que em presentara va dir: “Pugeu ràpid a l’apartament que el papà vol una cullera de fusta”. Eixa era Pepa, sempre vetlant pel seu marit, que era el seu ídol, sempre, fins l’últim dia d’Alfredo.

Les següents vegades no van ser distintes, correcta, pero deixant un marge, un espai per a fer-me entendre que jo no pertanyia al cercle, que això m’ho havia de guanyar i no es podia guanyar ni amb diners ni amb currículum, només m’ho podia guanyar amb respecte.

El respecte podia significar deixar a la seua filla en casa, fins el portal, a les 12 de la nit els dissabtes, aconseguint que es centrara en els estudis i allò que antes anomenàvem BUP i ara Batxillerat, deixara de ser un impossible, i es traguera la seua carrera i Màster a curs per any. Això significava respecte per les seues filles i la seua família.

I ací va començar a canviar tot. Arribaren moments difícils per a mi, com ens apleguen a tots i em va obrir les portes de sa casa. Això sí, tenia que seguir respectant. Entre setmana estudiava a València, pero els caps de setmana els passava a casa de la meua sogra, moltes vegades inclús dormint allí, sempre amb 200 metres d’alambrada, alarmes i gossos guardians entre la que seria la meua dona i jo… I pel meu bé que complira amb le seues regles, perque això era el respecte. Després de 9 anys de relació Alfredo i Pepa i per qué no dir-ho, també amb l’ajuda de Pedro Martínez i la seua meravellosa dona, Luisa, feren possible que ens casàrem un any abans del que teníem pactat. Ells quatre ens espentaren al que hui hem construït Begoña i jo: una família.

Podria contar moltes anècdotes de Pepa, de la seua serietat i pulcritut, del seu carinyo per la família i per la Falla, etc. Pero centrant-nos en la Falla i per citar-ne una, diré que com en tantes altres coses, Pepa va ser pionera participant de manera activa en la confecció de les disfresses per a la cavalcada, sense comprar ni alquilarles, la primera volta que tota la Comissió anàvem vestits igual, allà pel 1997. Recordareu que duiem una disfressa que era al mateix temps d’àngel i de dimoni i Pepa, junt a altres falleres veteranes, van muntar un taller de costura en el Casal per a cosir les túniques i les puntes amb forma de fletxa que culminaven la cua del dimoni.

Pepa, m’has donat moltes coses en esta vida, tot valors, mai materials, perque allò material tu sabies que és efímer, mentre que el record, la memòria, és història. Tal volta açò que m’ha costat tant d’entendre és el motiu de la teua generositat cap als demés. On veíes necessitat, allí estaves tu. Que “donar és més bonic que rebre” costa molt d’aprendre i tu i Alfredo ens heu ensenyat a vore-ho.

I per últim, el sentit de la família. Et promet que seguim tots els dies, treballant per la família i no deixarem de fer-ho mai, en les bones i en les menys bones. La família ho és tot i quan més es necessite, quan parega que no serà possible, allí estaràs junt a Alfredo, fent Família.

Gràcies Plaça Major per deixar-me estes pàgines per a parlar un poquet de Pepa, Gran Fallera i Dona de Faller, Dona i sogra de President, Mare de Falleres Majors i President Infantil, Iaia de Falleres Majors i Presidents Infantils i la meua Sogra, ma Mare.

Pepa, allà on estigues, per favor no faces massa soroll, que ja n’hi ha persones per a posar ordre.

El teu gendre i fill que et vol i et voldrà.

José Fco. Baviera Capuz