Libret falla plaça rodrigo 2018 by falla plaza rodrigo

Falles de Sagunt Festa d´Interes ´ Turistic Nacional Excm.Ajuntament de Sagunt

Federació Junta Fallera de Sagunt

DE SAGUNT

ALCALDE

FERNÁNDEZ

FRANCESC

Amics i amigues del món faller: Encetem de nou l’època de treball a contrarellotge, de preparatius, actes i organització per tal d’aconseguir que, arribada la setmana gran, la nostra ciutat puga gaudir amb plenitud de la festa fallera. Són moltes, doncs, les qüestions que han de quedar tancades abans del mes de març, entre d’altres, el full de ruta que suposen els llibrets de les nostres comissions, i per descomptat, el de la Federació Junta Fallera de Sagunt. Em sent molt afortunat de poder participar, un any més, en esta finestra oberta a la nostra cultura popular, per poder saludar a totes les persones que, d’una manera o d’una altra, participeu en les Falles: des de dins, amb treball professional i voluntari; o des de fora, acompanyant en el carrer i donant suport. Les d’enguany han de ser unes Falles especials que ens ajuden a completar la nostra oferta turística i cultural que ens permeta configurar una referència i seguir creant una marca reconeguda al llarg i ample del País Valencià. Este objectiu és el que ens ha fet treballar per anar assolint un nivell de qualitat capdavanter en el món de la festa. I eixa és la línia que hem seguit des de l’Ajuntament i que queda clarament manifesta amb la creació de la tela “Sagunt” amb la qual hem volgut contribuir amb la Federació per tal de continuar fent de la nostra una de les més importants ciutats festives de València. Un reconeixement i un emblema al mateix temps que ens diferenciarà de la resta de ciutats falleres. Tanmateix, el compromís de la nostra Corporació ja va quedar evidenciat amb un suport unànime per part de tots els grups per tal de declarar les Falles Bé de Rellevància Local. No debades, la nostra ciutat porta 90 anys plantant i entenent la cultura popular com a part de la nostra tradició festiva. Hem de seguir treballant per la marca “Falles de Sagunt” per tal de continuar fent de la festa una part indissoluble de la nostra cultura i tradició festives i ser una ciutat oberta i amb vocació turística, cultural i social. I vosaltres, falleres i fallers, formeu part d’este equip que culminarà el seu treball el proper dia 19 de març, amb el nostre suport i complicitat, un any més. Bones Falles 2018!

FEDERACIÓ

PRESIDENT

BURGOS

RAFAEL

Estimats fallers i amics de la A.C. falla Plaça Rodrigo.

És per a mi un plaer tindre l’oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres com a president de FJFS des d’aquest llibret al que em sent tan unit. Aquest llibret reflecteix el treball i l’esforç realitzats al llarg de tot un any pels diferents fallers i falleres que formen totes i cadascuna de les delegacions de la A.C. falla Plaça Rodrigo. Tots junts treballeu incansablement i amb gran il·lusió per, com diu el motus de la comissió, “entre tots fer més gran la Rodrigo”. Per això, i pels vincles familiars i d’amistat que m’uneixen a tots vosaltres, és un plaer i un orgull formar part d’aquesta comissió com un faller més al servei de la nostra falla. Aquest llibret reflecteix l’ímpetu, el treball inesgotable, les ganes de passar-ho bé i l’esperit de superació de tots vosaltres. No hi ha lloc a la Rodrigo per al desànim. Tot el convertiu en festa. Per què si per alguna cosa es caracteritza La Rodrigo és, per la seua hospitalitat amb la resta de comissions que componen la nostra federació, als que feu sentir com en casa pròpia al nostre casal, però, al mateix temps, pel vostre caràcter competitiu i lluitador. És per això que participeu en pràcticament tots els esdeveniments esportius, culturals i de qualsevol tipus que s’organitzen des de FJFS o de qualsevol altra associació cultural vinculada a la nostra comarca. Sou una comissió solidaria, inclusiva, amant de la natura, igualitària, però per damunt de tot sou una comissió fallera, en el sentit més ample de la paraula. Vos agrada que la vostra Plaça llueixca en la setmana fallera, amb un monument que deixe bocabadat al visitant, amb una decoració al carrer que impressione als visitants i amb una plaça plena de gom a gom per a tot el que vullga ballar i divertir-se en les nits falleres de la Rodrigo. S’aproximen uns dies molt desitjats per a tots els que estimem la festa. Sense dubte serà el colofó de tot un any dedicat a la vostra falla, i el motiu per la renovació i la superació de tot allò que vos esperarà per al pròxim exercici faller. Des d´ací desitje unes bones festes a tots els fallers i molt especialment a María, Inés, Jaume i Alex, els representants d´enguany, enhorabona! Rodrigueres i rodriguers, continueu així, que la vostra alegria i ben fer contagie a tot el barri per a que s’uneixca a la gran festa fallera de la Rodrigo. Una abraçada forta a tots i totes. En Rafael Burgos i Oliver President de FJFS

FALLA PL. RODRIGO

PRESIDENT

COLLADO

ALEX

Benvolguts veïns, socis col·laboradors, fallers i amants de les falles. És tot un orgull per a mi poder tornar a escriure estes paraules per a dirigir-me a tots vosaltres. En este segon any he tingut temps de parar-me i analitzar tot l’aconseguit l’any anterior. Per això, no voldria oblidar-me des d’estes línies d’eixes falleres i fallers que dia a dia han estat presents per a tirar endavant tots els reptes que hem plantejat. A eixos fallers que senten la falla de tal forma que treballen per i perquè esta continue creixent, gràcies, perquè sense este sentiment no s’aconseguiria cap meta. Col·laboradors i socis, importantíssims en estes festes i essencials per a la falla. Una gran responsabilitat del creixement d’esta falla la teniu vosaltres. Per això, m’agradaria invitar-vos a viure està festa junt a nosaltres. Perquè sou una part important d’esta comissió i sense vosaltres les falles no serien igual. Falleres i fallers, comença la recta final. Moment que tot faller espera, moment de l’any en què paralitzem les nostres vides per a viure-les junt a nostra falla. Continuem anant tots a una com ens caracteritzem per que és així com gaudirem de cada moment d’estes falles al màxim. A María, Inés i Jaume. Poc he de dir-vos ja que les falles les porteu en la sang. L’única cosa que vos desitge és que obriu bé els ulls i viscau cada moment al màxim. Segur que els quatre junt amb tota la comissió viurem unes falles inoblidables. A tots els amants del món faller la setmana gran arriba a la porta i Plaça Rodrigo s’obri de bat a bat. Gaudim tots junts. Amb una forta abraçada ,vos SALUDA.

Alejandro Collado i Soria

EQUIP DE REDACCI0 T O N I U B E D A

G A B Y

J U A N J CO O LM LE AD DI ON A

G J SA C m p O O AL L a a M R NB E n C M u Z G TE E e o P E IT N l L AO T q A G E z A u A L O B ES a i L C O C r l V A RU U a A I I D p e R O E i s E D c R Z E S O o

c a r l e s

s a l v a

m a r c

T O N I

C R I S T I c a i NA a d s r s aP r u cL e A hU r r M e a E D s

n a t a l i a a n t o n i n o

a l b e r t l l u e c a

M I R I A M

E L I S A M A T A L L I N

C A R M E N

C G I A V R E C R I A A El present Llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat

l o p e z

per a la promoció de l´ús del valencià.

"Este llibret participa en els premis de les lletres falleres" 800 Exemplars Justificaci0 de tirada: Dip0sit legal: v-400-2001 Imprimix: Yogur de Fresa

EQUIP DE COORDINACI0 TONI ISACH * GABY COLLADO *PUBLICITAT: LAURA MADRID * JUAN CARLOS ARGILES *ALEX COLLADO * AINHOA PINAZO * MAR MANEL SANCHEZ BRUNO * JORGE CABALLERO

concepte de potència en matemàtiques (Toni Úbeda i Soria). (pàg. 14) evolució dels monuments (Gaby Collado i Soria). (pàg.18) la innovació a les falles, origen i influències. (Juanjo Medina i Bonilla). (pàg.38) falles al cub3 (Dani Gomz, Ramón Pla i Javier Álvarez -Sala). (pàg.52) la falla digital, nous models de comunicació amb el públic (Jorge Alcaide i Marzal). (pàg.64) léxpansió fallera a la província de Castelló, les albors (Santiago Ríos i Guillot). (pàg. 80) el museu faller de Gandia: un nou model dáctuació (Alberto Pou i Pérez). (pàg.84) valencians a París (Clemente Escudero i Canet). (pàg.90 )

ànimes de falla (Manuel Andrés i Zarapico). (pàg.94) la comunicació corporativa a l´entorn faller (Paco Quiles i Tudón). (pàg.98)

l´expansió de les arts escèniques al món faller (Salva Carreres i Montagud ). (pàg.110) el potencial de la música en les falles (Marc Adsuara i Salvo). (pàg.116) artista faller...molt més que una professió (Toni Isach i Cuenca). (pàg.122)

ÍNDEX MAJOR

could Valencia be the next Silicon Valley ? (Carles López i Cerezuela). (pàg.104)

empreses i falles...falles i empreses (Cristina Plumed i Pérez). (pàg.126) el turisme faller a la nostra ciutat (Natalia Antonino i Soria). (pàg.130) anatomia d´una falla: PLAÇA RODRIGO (Albert Llueca i Juesas). (pàg.134)

INTRODUCCIÓ

El 2017 fou molt més que l’any del naixement dels nombres fallers. Conscients d’haver generat una nova òptica on contemplar les falles des d’altres perspectives, amb falles2 volem donar continuïtat a la importància dels números i la tecnologia en el món faller. Presentar així el lema del nostre llibre per al 2018, és deixar clar que amb la base que ens unix a tots…les falles i amb un exponent senzill com el 2, per ser este el nostre segon any intentant innovar en literatura fallera, arrepleguem el que realment són les falles…

UNA VERDADERA POTÈNCIA Any rere any, ens convertim en privilegiats espectadors i veiem com les falles adquirixen major importància, així com una grandíssima repercussió tant a nivell nacional com internacional, convertint-se la nostra tan apreciada festa popular en un autèntic generador de riquesa per a l’economia de la Comunitat Valenciana, configurant tot un sector industrial i traspassant molts altres. Cada dia més, parlar de falles és parlar també de: - Turisme - Tèxtil - Transport - Materials - Programari - Logística, Instal·lació i muntatge - Pirotècnia - Seguretat - Calçat - Perruqueria

- Jardineria - Impremta - Electrònica - Il·luminació i so - Instruments musicals - Contaminació acústica - Consum energètic - Publicitat - Fotografia - Formació

LA XICALLA ÉS EL MÀXIM EXPONENT !

INTRODUCCIÓ

A més, enguany introduïm el llibre infantil perquè en el món de les falles…

i Soria

Toni Úbeda

És llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de València (1997-2002), obtenint també el Certificat d’Aptitud Pedagògica per la Universitat Politècnica de Catalunya. En l’actualitat és professor de secundària en el Col·legi Adventista de Sagunt. Té 5 llibres editats tant en Química com en Matemàtiques amb una nova metodologia basada en els personatges del detectiu Bobedilla.

Concepte de potència en matemàtiques Conta la llegenda que fa molt de temps en una certa part de l’Índia regnava Sheram. Després de la mort del seu fill en una batalla, va quedar profundament sumit en una etapa de tristesa i res del que li oferien els seus súbdits aconseguia alegrar-li. Però un bon dia es va presentar un tal Sissa en la seua cort i li va oferir un joc que, segons ell, aconseguiria divertir-lo i alegrar-li novament: els escacs. Després d’explicar-li les regles i entregar-li un tauler amb les seues peces, el rei va començar a jugar i es va sentir meravellat. Va jugar i va jugar i la seua pena va desaparéixer en gran part. Sheram, agraït per tan preat regal, li va dir a Sissa que com a recompensa demanara el que desitjara.

El savi li va demanar al rei un poc de temps per a meditar la seua resposta.

–Un simple gra de blat? —va contestar admirat el rei. –Sí, sobirà. Per la segona casella, ordena que em donen dos grans; per la tercera, 4; per la quarta, 8; per la cinquena, 16; per la sisena, 32… –Prou —el va interrompre irritat el rei—. Rebràs el blat corresponent a les 64 caselles del tauler d’acord amb el teu desig. El rei, indignat per la petició que li havia fet el savi, li va indicar que es retirara i va ordenar als seus servidors que li preparen un sac amb el blat corresponent. Passaven les hores i ningú li entregava al rei el sac. Indignat per la tardança dels matemàtics de la seua cort, va anar a buscar-los i, completament enfadat, els va recriminar aquesta tardança. Els matemàtics li van indicar que encara estaven calculant la quantitat que corresponia i el rei se’n va anar, més enfadat encara si és possible. L’endemà el matemàtic major de la cort va demanar audiència i, molt espantat, li va presentar un informe. –Abans de començar el teu informe —li va dir Sheram—, vull saber si s’ha entregat per fi a Sissa la mísera recompensa que ha sol·licitat. –Precisament per això m’he atrevit a presentar-me tan enjorn —va contestar l’ancià—. Hem calculat escrupolosament la quantitat total de grans que desitja rebre Sissa. Resulta una xifra tan enorme...

CONCEPTE DE POTÈNCIA EN MATEMÀTIQUES

L’endemà Sissa es va presentar davant del tron i li va realitzar la petició. –Sobirà —va dir Sissa—, mana que m’entreguen un gra de blat per la primera casella del tauler dels escacs.

–Siga quina siga la seua magnitud —el va interrompre amb altivesa el rei—, els meus graners no empobriran. He promés donar-li eixa recompensa i, per tant, cal entregar-se-la. –Sobirà, no depén de la teua voluntat complir semblant desig. En tots els teus graners no hi ha la quantitat de blat que exigeix Sissa. Tampoc existeix en els graners de tot el regne. Fins i tot els graners del món sencer són insuficients

Si desitges entregar sense falta la recompensa promesa, ordena que tots els regnes de la Terra es convertisquen en cultivables, mana dessecar els mars i oceans, ordena fondre el gel i la neu que cobreixen els llunyans deserts del nord. Que tot l’espai siga totalment sembrat de blat, i ordena que tota la collita obtinguda en aquests camps siga entregada a Sissa. Només llavors rebrà la seua recompensa. El rei escoltava ple de sorpresa les paraules de l’ancià savi. –Dis-me quina és eixa xifra tan monstruosa —va dir reflexionant. – Oh, sobirà! Divuit trilions quatre-cents quaranta-sis mil set-cents quaranta-quatre bilions setanta-tres mil setcents nou milions cinc-cents cinquanta-un mil sis-cents quinze. El perquè de tal quantitat es troba en el concepte de potència. El savi havia enginyat un pla utilitzant aquest concepte de la manera següent:

on T64 Correspon al nombre total de grans. Resultant: 18.446.744.073.709.551.615

Aquesta anècdota dóna a entendre la importància d’un concepte com el de potència.

La potenciació és el producte de diversos factors iguals. Per a abreviar l’escriptura, s’escriu el factor que es repeteix (base) i en la part superior dreta d’aquest es col·loca el nombre de vegades que es multiplica (exponent). Segons pareix, la idea d’elevar al quadrat o al cub es remunta fins al temps dels babilònics. Va ser a Babilònia on apareix la primera menció en un llistó del segle XXIII aC. El primer ús modern registrat d’exponent en matemàtiques va ser en un llibre anomenat Integra Arithmetica, escrit el 1544 per l’autor anglés i matemàtic Michael Stifel. Hui en dia aquest concepte, igual que la resta de conceptes matemàtics, s’usen en tot el món com una ferramenta essencial en molts camps, entre els quals es troben les ciències naturals, la medicina i les ciències socials, i fins i tot disciplines que, aparentment, no hi estan vinculades, com la música. Les matemàtiques aplicades, branca de les matemàtiques destinades a l’aplicació dels coneixements matemàtics a uns altres àmbits, inspiren i fan ús dels nous descobriments matemàtics i, de vegades, condueixen al desenvolupament de noves disciplines. Gràcies al concepte de potència, trobem un tipus especial de relació matemàtica, la coneguda com llei potencial. Les lleis potencials es troben tant en la naturalesa com en àmbits artificials, i són un camp d’estudi actiu per la comunitat científica. Encara que la paraula potencial té múltiples significats, com potencial elèctric, potencial gravitatori, potencial químic, potencial humà...

CONCEPTE DE POTÈNCIA EN MATEMÀTIQUES

Aquest concepte era conegut ja des de l’antiguitat. Els babilonis el van utilitzar com a auxiliar de la multiplicació, i els grecs estaven fascinats pels quadrats i els cubs.

i Soria

Gaby Collado

Va nàixer a València a l’ any 1981. Va fer la carrera d’enginyer de forests a la UPV. Treballa de bomber forestal. És un apassionat de la nostra festa, a la qual està lligat des de fa més de 30 anys. Poeta de la seua comissió durant 17 anys, li agrada investigar tots el temes relacionats amb la cultura valenciana i el seu entorn.

L´evolució dels monuments Dir falla, és dir tradició, és dir festa, dir cultura, però amb sols dir la paraula falla et venen al cap tots eixos monuments que veiem plantats tants als carrers de Cap i Casal com a tants pobles i ciutats de la nostra terra que celebren la festa Josefina. Els monuments que hui en dia es poden contemplar quan els artistes els trauen al carrer, no tenen res a veure amb allò que es plantava a l’origen de la festa marcera fa uns segles. Han anat cresquent, tant en volum com en espectacularitat, en llum i color, en formes i vistositat, emprant-se diferents materials al llarg d’esta evolució històrica. Per poder explicar l’evolució dels materials que s’han utilitzat per a la realització dels nostres monuments, anem a fer una miqueta de memòria i anem a intentar explicar des de l’origen de les falles com han anat evolucionant eixos materials fins convertir-les en vertaderes obres d’art i que per a molts valencians són el símbol màxim de la festa. Com ja es va explicar al llibret del passat any, la paraula falla deriva del llatí facula i té, a banda del significat actual i principal de monument, el de tronc, tea o torxa. Un significat antic que la relaciona amb bastons, asclons o branques

seques grans de fusta, embolicats o no de tela o dún altre material, impregnats de matèria inflamable, que ságafen amb la mà i que sútilitzen per a fer llum o encendre un foc.

Per parlar de l’origen de nostra festa han hagut diverses teories al llarg del temps, de les quals cap d’elles s’ha confirmat com l’autentica, per això podríem considerar-ho com incert encara que a dia de hui s’adopta la versió popular que es cita a la “Guía urbana de Valencia: antigua y moderna, por el Marqués de Cruilles” al 1876 , on diu que les falles foren iniciades pel gremi de fusters que cremaven a la vespra del seu patró Sant Josep, a una foguera purificadora, les borumballes i trastos vells sobrants, fent neteja dels tallers abans d’entrar la primavera. A més, cremaven els seus “parots” (estructures de què penjaven els cresols que els donaven llum); ja que amb el fi de l’hivern i l’arribada de la primavera, i al fer-se els dies més llargs, ja no eren necessaris. Segons esta teoria, la inventiva popular li va donar forma humana a estos parots vestint-los amb robes perquè s’assemblaren a una persona a qui es voldria criticar, en la línia de la sàtira valenciana que ha existit sempre. Amb el temps, a esta primitiva figura se li van afegir més elements que van conformar una xicoteta escena. D’esta manera, i sempre segons esta hipòtesi, va aparèixer el primer ninot.

Dibuix del cronista historiador Soler i Godes que representa l’origen del ninot a partir de l’estai o parot dels fusters del Segle XVIII

Aquesta teoria a pesar de ser la que s’ha adoptat pel poble, no pareix que siga tampoc la correcta doncs no hi ha constància de cap tipus als antics reglaments dels Gremis de Fusters de València de que hi haja que cremar qualsevol cosa per Sant Josep. A més el patró del Gremi de Fusters de València segons es pot veure als arxius de gremis del Regne de València, que és el lloc on podem trobar tots els documents dels gremis de fusters no era Sant Josep, era Sant Lucas i la seua data de celebració era el 18 d’Octubre.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

En el valencià medieval, el mot falla servia per a anomenar les torxes que es col·locaven dalt de les torres de vigilància. De fet, en el Llibre dels Fets, s´hi cita que les tropes del rei Jaume I portaven falles per a enllumenar carrers i places

Com hem dit abans encara que aquesta teoria és la que s’ha agafat com la bona, n’hi han unes altres que també han cobrat força. Una d’elles té a veure a que les principals festivitats del nostre calendari tenen coincidència o s’aproximen amb els solsticis i equinoccis. Per això es considera en aquesta teoria les falles de Sant Josep com una festivitat d’origen pagà a l’igual que les Fogueres de sant Joan o de Sant Antón i que prové del costum llatí de de fer fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. Lluny de poder eradicar o suspendre aquestes festes paganes pel seguiment

que tenien del poble a molts llocs del nostre territori, el Cristianisme les va adaptar i reformular i les va dedicar als seus Sants, per això les fogueres del solstici d’estiu es relacionen amb Sant Joan i les del equinocci de primavera a Sant Josep. D’esta forma i si fem cas a aquesta teoria la commemoració originària del canvi d´estació de l´hivern a la primavera ha esdevingut, amb el pas del temps i les adaptacions posteriors en la festa actual de les Falles, encara que al llarg de la història no hi cap tipus de document que ho corrobore. Una tercera teoria que guanyà importància, es que les falles són una adaptació de una pràctica prou estesa a Europa on de forma irònica i satírica pengen ninots representants diferents personatges no grats per a exposar-los a la vergonya pública, penjant-los d´un pal i cremant-lo a posteriori. Gairebé paregut a la teoria anterior, l’origen d’este festeig europeu és anterior al Cristianisme, encara que esta religió ho absorbira com a seu. Es pensa segons aquesta teoria que poc a poc esta tradició va anar guanyant força en nostra terra i que les falles deriven d’este “Pelele” satíric que es tirava a la foguera i al que poc a poc se li afegí una crítica veïnal, política, eròtica o artística. Es sap que al Cap i Casal fa un parell de segles era molt típic penjar ninots grotescos a les balconades i finestres en dates properes al mes de Març, per això es suposa que amb el pas del temps eixa pràctica evolucionà ficant més figures, arribant a formant-se un monument de falla. Com a les altres teories no hi ha cap tipus de document que constate i reforce aquesta hipòtesi. I és que al llarg del temps han hagut molts curiosos i historiadors que han intentat trobar el més enllà, la solució definitiva i amb una recerca exhaustiva buscar el vertader origen de nostra festivitat, la qual cosa els va resultar tan difícil o més que ens està resultant a nosaltres. Ja fa més d’un segle a la publicació de l’any 1912 la prestigiosa revista Pensat i Fet va fer un article per intentar explicar l’origen de la festa i en el valencià d’aquella època citava el següent: “Hiá qui la considera una costum alarb transforma y millorá a través dels segles hasta convertirse en caricatura audas, en protesta de la plebe; primer, els moros en sos roidosos olalíes, en que solemnisaven les seues festivitats, gotjant en fer fogueres grans; els cristians, adoptaren después esta costum, y lentament el número de falles fon limitanse d’ any en any, fins

Portada de la Revista Pensat i Fet de Març de 1912

a queder sols les de San Joseph, que alsaven els fusters pera solemnizar la festa de son Patró y l’ aplegà del bon temps, en que ya no ‘s treballa de nit.”

El Sr. En Lluis Tramoyeres Blasco escrigué en Las Provincias del 18 de Mars de 1894: «Les falles foren, sens dubte, en son comens, diverció propia de gics, y se reduíen a un montó d’ estores velles, cadires trencaes y taules coixes, desgarbat pedestal que sostenía a un ninot.... Més avant, pero ya en l’ actual centuria (XIX), estos simulacres anaren prenint major desarrollo y apareixen falles ben trasaes y en arguments intencionats y alusius als asunts polítics. Esta nova transformació degué ocurrir desd’ el any 1812 al 1843.» L’il·lustre literat En Bernat Morales San Martín, reflectí també en Las Provincias el 21 de Març de l’any 1864 un article inspirat en lo que li contà un home de edat avançada i fuster d’ofici de mot El Viruta, que la revista Pensat i fet és el que considerà el més lògic, original i verídic. Aquest fragment deia: “...les falles no tenien atre objecte que celebrar la terminació de les velaes (en lo taller) d’ invern, nits de trevall que acabaven per San Joseph; y la vespra d’ este día se trea al carrer un palo o artefacte, de nom estai ó pagés, que, a semejansa del lampadari roma, aprofitava pera sostindré en lo mitj del taller els cresols que llumenaven aquelles hores de trevall; se plantava a la porta de la casa del mestre, rodejaven el peu del artefacte de montóns de borumballes, y aplegada la nit, cuant ya estava en lo taller engalanat el altaret de San Joseph en ﬂors, cobertors y ciris, li aplicaben fòc al montó de borumballes y s’ encenia el pagés, símbol de les pasaes velaes.” “Corrent lo tems, s’ añadí a la falla una estoreta velleta, cadires trencaes y atres objectes.... Y un día, per rivalitats u odis de clase entre dos mestres fusters, o per manía del oficiala al més bonatjó, presumit o tonto, se va vestir al pagés de manera pareguda a la del aludit, y d’ ahí el primer ninot de la falla, o, en otres termes, la primera falla ilustra. Aixina se convertí una costum de gremi, en tradició popular.”

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

També quest article del 1912 cita a diversos autors de la València de finals del segle XIX que feren les seues hipòtesi sota aquest tema. Així per exemple el poeta En Josep Maria Puig Torralba, escrigué: “Les falles, tal com huí les coneguem, no tenen rés que vore en les atres fogueres (les enceses en honor del Sants), pues tenen un atre orige molt distint....Per el segle XVI degueren tindré orige en Valencia els Pablos, ninots replets de palla, serraura ó segó, de formes grotesques...., qu’ en atres parts d Espanya s’ els diuen Judes y se cremen en la nit del día de Gloria...” .“En ells se fea una festa piroctècnica encenent cuhets y después els portaven a cremar ala foguera.... Al primer que se li ocurrí posar al Pablo damunt de l’ estoreta vella, la cadira trencà y la taula coixa o inútil, se li deu atribuir la invenció de les falles, orige de les que huí veém cremar el dia de San Joseph.”

Els historiadors i estudiosos de la festa asseguren que cap de les tres possibilitats mencionades sobre l’origen de nostra festa els convenç per sí a soles. Ara be, no descarten que la procedència de les falles siga una combinació d’ estes, així que deixarem el seu inici com a incert o que cadascú prenga la decisió de quina teoria li pareix la més apropiada. Si be, com diem, l’inici de la festa no està del tot clar, la documentació més antiga que s’ha trobat sobre les Falles data de 1740, i és un ofici de l’autoritat municipal de València que prohibia col·locar i cremar els monuments als carrers

estrets i junt amb les fatxades de les cases. Arrel d’aquestes mesures la policia urbana de la ciutat per a prevenir incendis obligava als veïns a plantar les seues falles a carrers més amples, a places o a encreuaments de carrers on la seua amplària fera més segura la cremà. Curiosament, sense pretendre-ho, una simple mesura com esta provocaria, a la llarga, una important transformació. Puix encara que les falles continuaven mantenint una estructura horitzontal i teatral en dos cossos (un taulat i una escena dalt), al col·locar-les en el centre d’un carrer o plaça era necessari concebre-les de forma circular, ja que podien ser rodades. D’esta forma per poder veure-la en la seua totalitat, calia rodar-la, la qual cosa feu que al alliberar-les de la seua annexió a una paret, permetera noves formes constructives i la necessitat de col·locar crítica i missatges per tots els seus costats. A banda de l’ofici de l’autoritat abans mencionat. Les primeres dades fiables sobre la celebració de les falles es localitzen al segle XVIII, concretament al 1751 on En Carles Ros parlà sobre l’existència de sis o set falles a la ciutat de València on hi havia figures. En tot cas, està clar que este costum ja es celebrava a València en el segle XVIII i encara més en el segle XIX, encara que en aquella època no es podia considerar encara festa, sinó un festeig enquadrat dins de les celebracions de Sant Josep. En aquell moment la falla a poc a poc deixava de ser un muntó de trastos vells per a passar a convertir-se en un poc més elaborada: una tarima de fusta recoberta ornamentalment amb bastidors pintats, amb llenços o amb panells que ocultaven els materials combustibles amuntonats a la seua base i que tenia damunt diverses figures o ninots vestits amb roba real (teles i robes velles) i màscares de cartró, els quals simulaven una escena teatral de contingut generalment satíric que exposaven a la vergonya pública els vicis o prejuís imperants. Estes falles satíriques, anaven sempre acompanyades d’uns fulls de versos que, penjats com a pasquins en les parets pròximes o en els bastidors del pedestal, desenvolupaven en forma de rima el tema que s’escenificava en la falla. Este primitiu cadafal es muntava el dia 18 al matí i es cremava el mateix dia a la nit, raó per la qual en aquella època es cridaven “falles de la vespra de Sant Josep”.

Falles de 1866 i 1895 respectivament. Dibuixos d’Enric Soler i Godes

Ja pel 1808 l’escriptor francès, Alexandre de Laborde, va estar a València coneixent la festa de les falles i al seu llibre “Itinéraire descriptif de l’Espagne” les esmentava així:

Primer document gràfic sobre les Falles (1860) , publicat al Calendari pintoresc, profètic, astrològic i llunàtic del Regne de València. Font: Distritofallas

La festa marcera creixia i evolucionava alhora que ho feia la societat valenciana, encara que també és cert que durant eixe segle XIX i principis del XX, les falles van tindre alts i baixos degut als conflictes polítics i bèl·lics en els que va estar immersa la societat valenciana. Però com si fora l’au Fènix, nostra festa, la dels valencians, ressorgia cada volta de les seues cendres i es clavava més al fons del cor de la nostra societat. Així a poc a poc anaren evolucionant, al igual que anaren evolucionant els monuments que any rere any es plantaven als carrers.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

“Festa de Sant Josep. Tots els anys, el 18 de març, vespra de la festa de Sant Josep, els ebenistes i fusters realitzen en els carrers, cadascun davant la porta de la seua tenda, representacions realment teatrals: són algunes figures de grandària natural, cobertes per vestits del caràcter que se’ls vulga fer representar. Consisteixen en armadures de fusta molt lleugera: una màscara forma un rostre, els seus vestits, pentinats, figures i adorns són de paper, sovint executats amb molta destresa. Estan col·locades sobre una gran pira que està, envoltada fins a la seua altura per un espès cèrcol de falsos adorns artísticament col·locats”.

Tant creixia la festa i anava creixent el nombre de comissions que al 1887 s’atorgaven per primera vegada premis a les millors falles, fou la revista La Traca la que comença amb esta iniciativa, la qual als pocs anys seria continuada per l’associació Lo Rat Penat. Aquest suport explícit de la societat civil mitjançant premis, va despertar un esperit competitiu entre comissions de veïns, va estimular el fervor faller i va produir una decantació esteticista, donant lloc a la falla

Falla Carrer Carabasses de 1889. De les primeres fotografies que es conserven d’una falla. Falla de 1895. Arxiu J. Alcañiz

artística. En ella no desapareixia necessàriament la crítica (fins i tot podia experimentar una radicalització política), però començava a predominar la preocupació formal, constructiva i estètica sobre el coneixement del monument.

Revista La Traca anys 1884 i 1892 respectivament. Font: Biblioteca Valenciana Digital

Tot augmentava en el que ja es podia cridar pròpiament festa: la quantitat d’actes, el nombre de falles que es plantaven (es va passar de plantar cinc en 1861 a 13 en 1899, per exemple) , les comissions falleres que romanien actives any rere any, la grandària d’estes, la seua qualitat artística i fins al temps en què estaven exposades, perquè des de 1892 totes es cremarien el 19 de març a la nit, allargant els festejos a dos dies. Fins a eixe moment, només en casos esporàdics es va cremar alguna en Sant Josep.

Falla Plaça de l’Ajuntament any 1901.n

Pareix que la influència dels premis va fer despertar la competitivitat entre les diferents comissions falleres i va fer que des de principis del segle XX, els monuments van abandonar l’estructura dual (taulat/escena) i va començar a desenvolupar-se una nova concepció de les mateixes, en la qual els ninots no eren ja la figura més impactant. La falla es componia ara de la superposició de diversos elements i nivells, fonamentalment de tres: una base d’escassa altura composta de repeus per a les diverses escenes, un cos central que servia de sustentació del monument i un remat.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Tant fou el seu creixement que al 1901 l’Ajuntament de València, va prendre el relleu de Lo Rat Penat i va atorgar els primers premis municipals a les falles.

Aquest últim solia consistir en una figura de grans dimensions constituïda per un motiu al·legòric capaç de condensar el tema que esplaiaven i glossaven les escenes inferiors. El contingut de la falla no es trobava ja inscrit solament en una escena realçada pel taulat, sinó que estava latent en

tot el conjunt escultòric i havia de ser desxifrat rodant la falla i recorrent-la amb la mirada de dalt a baix. La falla ara havia de ser fastuosa, imponent, majestuosa i suggestiva, visible des de la llunyania. Este fet, que fomentava el valor artístic sobre el crític (que tant molestava llavors) , va motivar els fallers a crear falles millors estèticament i per tant a buscar bons artistes que les realitzen. De rebot es va crear l’embrió de la nova professió d’artista faller, ja que alguns d’eixos professionals (majoritàriament escultors, pintors i fusters) acabarien dedicant-se exclusivament a realitzar falles.

Imatge 1. Falla en Na Jordana al 1906, Títol: “Júpiter en un dels seus dies”, Arxiu J. Alcañiz Imatge 2. Falla Carrers del Mar-Altar de Sant Vicent de 1914. Lema “Xe, ves a patinar”, Arxiu J. Alcañiz Imatge 3. Falla Plaza del Pilar de 1916. Font Valencia Bonita

Així d’aquesta manera, buscant la majestuositat, la bellesa i l’impacte visual han anat evolucionant durant el final del segle XIX, tot el segle XX i els primers passos del XXI els nostres monuments fins convertir-se en el que són hui en dia. Però, com es feien i com es fan les falles?. Quins materials són els que s’han emprat al llarg d’estos segles?. Quina és la diferencia de construir en uns materials o uns altres?. Anem a intentar resoldre estos dubtes. Ja un poquet abans, en aquest article hem intentat explicar el pas del parot al primer ninot faller encara que la informació sobre les tècniques i materials amb què es realitzaven els ninots, a finals del segle XVIII o principis del XIX, és molt escassa. Segons pareix, els cossos d’aquelles primeres figures consistien en una ànima de fusta o fil d’aram recoberta d’estopa i revestida amb teles o enamores velles. Per als peus s’utilitzava calçat en desús i les extremitats es formaven amb guants farcits d’espart. Els rostres de les figures o ninots es realitzaven mitjançant una mascara de cartó fins a la segona meitat del segle XIX, allà pels anys seixanta quan va a començar a introduir-se el procés de fer els rostres en un nou material, LA CERA. Per a modelar la cera el procediment era com seguix: primer, s’havia de realitzar, generalment en fang, un bust del personatge a satiritzar; després, a partir de l’esmentada escultura s’obtenia un motle o buidatge d’escaiola tallat en dos o més peces. Estos motles s’omplien amb cera fluida que es reforçava amb fines capes de gasa (tarlatana) per a dotar-la de major consistència. Finalment, una vegada obtingut el cap, s’introduïa alabastre líquid en el seu interior i es movia amb l’objecte de crear una xicoteta pel·lícula en tot el seu contorn i donar-li força. A partir d’eixe moment, la careta estava preparada per a ser encarnada a l’oli. La resta de la figura seguia vestint-se a l’estil tradicional.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Exposició de caps de cera, any 1943 Pintant caps de cera Font: Pàgina Web Ajuntament de Valencia

Ninot Indultat 1934. ARTISTA: Vicente Benedito Font: Pàgina Web Ajuntament de Valencia

Tot evolucionava a un ritme frenètic, creixia la festa, augmentaven el nombre de monuments fallers, els quals també a poc a poc anaven evolucionant. La utilització de motles de fang per a després traure un negatiu amb un altre producte suposa un avanç tècnic definitiu, i permet l’arribada del CARTÓ pedra, i la seua definitiva consolidació als anys 30. Serà des d’aleshores aquest material qui agafe força i s’implante definitivament com a material estrela en la creació dels ninots de falla i els monuments emprant-se la tècnica coneguda com “tirar cartó”.

Diferents motles de cartó. Font: Valencia Plaza i DistritoFallas

Este canvi en la forma de treballar al mon faller queda constatat en diversos articles apareguts a la premsa al 1935 com el de l’escriptor valencià En Vicent Llopis i Piquer que duia per títol “Com es preparen les falles” on deia: “En elles són els més importants elements: el cartó, el guix i la cera, sense oblidar la fusta dels bastidors ni la tela metàl·lica coberta d’arpillera per a les grans masses... Amb aquests senzills materials, els artistes valencians competeixen amb les grans i perdurables creacions de l’escultura, palesant la seua vàlua amb l’erecció de grandiosos monuments. La tasca més difícil i entretinguda estreba en la confecció dels motles per als caps, motles que trau l’artista d’un fang en el qual plasma l’efígie d’una dona o d’un home segons els casos, i que, buidats en guix, serviran per a obtenir una sèrie de caps en cera a les quals bastarà l’additament d’uns bigotis o la desviació d’un ull, o l’afegit d’un rictus als llavis perquè deixen de ser humanes, anant a constituir diverses personalitats dins del conjunt de la falla. Més fàcil és la construcció dels cossos, per a la qual el cartó subjecte a motles de guix, a pressió en mullat, dóna un marge admirable. Labor aquesta a la qual es dediquen els aprenents de tot artista faller que es pree. Escultors de categoria van tornar a manejar el fang i un nou motle va arreplegar el treball, eixint una nova encarnació humana, que, amb el seu festeig de desviacions físiques i afegits materials, complementaven més i més, i així poguérem anar successivament assenyalant el naixement dels diversos personatges de la falla, uns a l’origen, múltiples en la seua aparença i igual podríem citar amb referència a les mans, malgrat les seues diferents actituds. Difícil, molt difícil és el pintat d’aqueixa cera...” Encara que com comentem als anys 30 ja s’utilitzava de forma sistemàtica el cartó, no seria fins al 1953 quan l’artista Juan Huerta introduïra per primera vegada el modelatge complet d’un ninot en cartó i al poc de temps d’una falla sencera.

El procés de construcció d’un ninot o a més gran escala del monument en cartó seria el següent: 1.

Aportar una idea i realitzar l’esbós i/o maqueta.

2. Fer cavallet, torres i sacabutx. Els fusters faràn el cavallet queés una gran caixa de fusta de forma regular (pot ser rectangular, quadrada, piramidal etc.), que recolza directament sobre l’asfalt del carrer, fixada en el amb sacs d’arena. Posteriorment, al voltant del cavallet, es col·locaran les diferents escenes. Tot açò servix de suport a les torres que augmentaran l’altura de la falla, i que a mesura que pugen, es faran més i més estretes, L’última torre serà la que suportarà el pes del remat. Quan es realitzen les peces i es comproven les unions, es procurarà eliminar-les al màxim, la unió es realitza per mitjà del sacabutxs. Un sacabutx és una estructura de fusta, o caixa, que disposa d’un forat (femella) on s’introduïx un espigó (mascle) de la peça superior. La “femella”; és la que haurà de fer força en el cavallet o en la torre perquè el dia de la unió (la plantà) , no se solte, ja que podria fer caure la peça. En les peces grans el sacabutx; pot fer-se: a) A escaire o vertical, on les peces van penetrant unes en altres de major a menor. b) En forma de falca, arribant a una conicitat mínima i així la peça superior anar penetrant a mesura que ho fa el sacabutx. Si haguera una conicitat major, la peça podria moure’s i inclús eixir-se pels corrents d’aire, buscant sempre una verticalitat.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Ninot de Juan Huerta de 1956 , primer ninot indultat fet íntegrament amb cartó. Reconstruït al 1994. Font: Àlbum de ninots indultats de Bayarri.

3. Fer el modelatge en fang i ensabonat de les figures. Es modela la figura en fang i una vegada mo peça s’haurà de calcular en quantes parts caldrà desmuntar el motle per a poder moure-ho amb facilitat. Les divisions del motle es marquen amb unes peces metàl·liques anomenades llandetes;, que faran de límit perquè l’escaiola quede ben marcada i poder extraure les diferents parts. Perquè el fang i l’escaiola no s’apeguen, es frega el fang amb aigua i sabó, mescla que actua com desemmotlen-te. Després es prepara l’escaiola fent que no quede espessa per a poder anar esguitant el fang uniformement fins a arribar a formar una capa d’un dit de grossor aproximadament. En una segona capa, l’escaiola es mescla amb espart perquè el motle adquirisca consistència i no es trenque. Si les peces són molt grans, se sol afegir una carcassa de fusta (quatre fustes encreuades) , amb el propòsit que les peces no es trenquen i també per a tindre un lloc on manejar-les. Quan l’escaiola ha endurit, es poden retirar les peces 4. Encartonar, moldar i buidar el cartó. Per fer açò es trossegen fulls de cartó, es mullen i piquen a fi de tornar-les dúctils, i s’ameren en verrim, col·locant-les després, formant successives capes, en els amagatalls del motle. Quan se seca el dit cartó, pot extraure’s la peça i es troba llista per a unir-la a altres. 5.

“Armazonar” el cartó i juntar les peces component la figura preestablida.

6. Repassat de les juntes, empaperat i raspat. Una vegada construïda la figura, es repassen les juntes amb escat i es cobrix la seua superfície exterior de nou amb verrim rebaixat, s’apeguen xicotetes tires de paper de periòdic per a cobrir els buits i desnivells. 7. Blanquejat de “panet”, massillat, escatat i allissat. Es massillen les figures per a eliminar les imperfeccions i perfilar-les bé. Poc després es dona de panet, que és el pas següent pel que passen les figures en el seu llarg procés. Segons els tallers, les proporcions poden variar, però el procés és més o menys, així: En primer lloc s’ha de posar cua de conill a remullar (la proporció és de 6 parts d’aigua per una de cua de conill) ; després de 6 o 7 hores s’ha d’escaldar esta dissolució per a poder utilitzada. Generalment, es donen tres passades de blanc o panet: per a la primera passada de blanc, a la barretja obtinguda anteriorment, s’afegirà panet a fi d’obtindre una grossària que permeta l’aplicació amb brotxa. Per a la segón passada, per a cada pot de cua (la del principi) , es posarà un pot i mig d’aigua. Quan tot estiga mesclat, com abans, s’afegirà panet a fi d’aconseguir prou espessor i poder donar-li de blanc amb la brotxa. Per a la tercera passada, per cada pot de cua cal afegir 2 i mig d’aigua, com s’ha fet anteriorment, posar panet fins que espessisca i poder donar l’última passada de blanc. Per a massillar s’utilitza aquaplast o alguna massilla semblant, i panet de segona, fins a aconseguir una grossària que es puga usar com a massilla. Després se li donen la segona i tercera passada. Durant els últims anys, s’utilitza una pasta industrial, denominada gotelé, que s’aplica directament sobre el cartó, generalment amb una pistola. Este procés resulta molt més ràpid i econòmic. Després de donar-li un parell de passades, es passa un paper de vidre o es llava

amb cua de conill. Tot seguit es procedix a l’escatat de la figura per a eliminar rugositats o coàguls. 8. Recobrir. Donar una passada a brotxa de cua de conill, làtex o emulsió segelladora penetrant, per a impermeabilitzar les figures i tapar els porus. D’esta manera, quan es pinten les figures, estes no absorbiran. Entonar de color les figures

10.

Pintat de les peces.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Falla Plaça del Pilar 1971. Lema “En Jaume el Conqueridor”, feta en cartó. Font: Pàgina Web Falla Plaça del Pilar

Després de moltes décades, als anys setanta va començar a usar-se un nou material fins ara desconegut en el treball dels artistes fallers, el POLIÈSTER. El cost d’este material respecte al cartó és més elevat, però la seua lleugeressa i gran resistència fan que durant estos anys foren nombrosos els ninots i acabaments elaborats amb este material.

Primer ninot indultat realitzat Amb polièster i fibra, any 1977.Artista: J. Martínez Mollà. Font: Àlbum de ninots indultats de Bayarri.

La tècnica que s´emprava és la següent: 1. Una vegada modelada la figura o peça de fang, cal aplicar una capa de cera fossa, així s’evita que al col·locar el polièster sobre el fang, este s’adherisca al negatiu en el moment del buidatge. 2. En estos motles es col·locarà primerament una capa de cartó fi, com en el mètode tradicional, després s’agregarà una manta de fibra de vidre la qual s’empalustrarà d’una mescla d’un parell de capes de polièster líquid més catalitzador, per a aconseguir una major duresa quan asseque. El polièster al reaccionar s’endurix i a diferència del cartó, que necessita uns quants dies per a assecar-se, ho fa ràpidament. S’ha de tindre també en compte que l’assecat en un motle de polièster és més complicat que en el d’escaiola, ja que este material no és absorbent, i per això costa més temps. Com a recurs es deixa assecar al sol. Al cap de dos tres dies es buida el motle. La peça ja està rígida i ha adquirit la forma desitjada. Així el cartó se seca amb major facilitat. 3. Una vegada seques les distintes peces en què es dividix la figura, estes s’unixen i subjecten amb fil d’aram, per a després donar en les juntes una nova passada de polièster amb fibra de vidre. 4. Finalment s’escaten les impureses i es masillan les possibles fallades, quedant llista per a pintar seguint el sistema tradicional. Com hem dit les falles evolucionen a un ritme frenétic, i sols una década després d’apareixer el polièster, es va intro-

Imatges del procés d’un monument de suro blanc o poriestirè expnadit. Font Levante EMV i fallasvalencia

Segons pareix va ser Miguel Santaeulalia qui en 1984 va presentar per primera vegada a l’Exposició del Ninot un grup (El fantasma de la renda) que estava modelat íntegrament en poliestiré expandit. Però que és el poriestiré expandit (EPS)? I perquè s’aplica tant al món faller? És un plàstic derivat del petroli cridat monòmer d’estirè mesclat amb un agent expansor cridat pentà. Esta mescla, al contacte amb vapor d’aigua s’expandeix en boletes lleugeres que després modelen apegant-se unes amb altres. Es compon en un 95% d’aire. Hi ha prou avantatges que han ajudat a fer que el poliestirè expandit substituïsca al cartó-pedra en la fabricació de les falles. En primer lloc, este material posseïx la resistència i la flexibilitat adequades per al tall i modelatge dels blocs. A més, amb un coating (recobriment) adequat resistix prou bé l’aigua (les falles estan exposades a les adversitats meteorològiques) i no agarra amb la facilitat que ho fa el cartó. Tampoc constituïx cap substrat per a cap microorganisme.

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Com hem dit les falles evolucionen a un ritme frenétic, i sols una década després d’apareixer el polièster, es va introduir als anys vuitanta un material nou, era el POLIESTIRÈ EXPANDIT o suro blanc, que facilita l’aplicació del que es denomina producció en directe, és a dir, la producció sense motle i, per tant, sense possibilitat de reproducció en sèrie o estandarditzada.

Este conglomerat de color blanc, que es presenta en làmines de distint grossor, permet obtindre textures molt diverses, pesa poc i és de molt fàcil maneig. Pel que fa al temps, utilitzant suro blanc, es pot modelar una figura en la tercera part usat pel mètode tradicional. D’esta manera s’estalvia haver de buidar el motle i tirar de cartó en el negatiu. Els ninots modelats en suro, només necessiten una passada de cartó fi.

Com es treballa el suro blanc per fer una falla? El suro és un material que necessita d’instrumental adequat per a ser treballat. S’usen serres xicotetes per a tallar els blocs, i també un fil de nècron amb un mànec de fusta que, al passar a través del corrent elèctric, es posa incandescent i així es talla i es modela el poliuretà de la forma que convinga. Els “palets” són unes resistències d’una grandària reduïda que presenten forma de cullera, unides a un mànec, que servixen per a buidar. Amb els “palets” o amb l’extrem d’un soldador d’estany, es pot treballar com si fóra un retolador, fent dibuixos o realitzant baix relleus. Així emprant els mètodes mencionats la tècnica seria la següent: 1. Fer un suport de fusta o ferro. Segons la grandària de la figura o peça que s’intenta fabricar en un material o en un altre. En el cas de les peces grans, s’haurà de fer una estructura a què s’adherirà el suro blanc per mitjà de poliuretà injectat. 2. Modelatge del suro. Quan el poliuretà injectat haja endurit (haurà madurat), es treballarà amb tot el volum, modelant-ho. Les peces o figures que s’obtenen amb el suro són úniques, i no hi ha possibilitat de reproducció. 3.

Després de modelar estes figures, es poden donar diversos tractaments:

a) Pintar directament si les textures són les apropiades. b) Repassar amb cartó fi, seguint posteriorment, el mètode tradicional. Però, com és un material porós i granulós, ben sovint és necessari encartonar-ho per a cobrir-ho després de panet i polir-ho abans d’aplicar la pintura. Finalment pot pintar-se a pistola i acabar-ho segons les pautes aplicades al cartó. c) Donar en primer lloc una mà de pintura plàstica amb pistola, i després la passada definitiva. En l’actualitat, és un dels materials més utilitzats en la creació de falles que compten amb un major pressupost, ja que encara que es tracte d’un material car, més que el cartó, al final de tot el procés, resulta molt més rendible. Però quins inconvenients té el poliestirè? L’inconvenient principal és que és prou contaminant quan el cremem. Això es deu a que no s’aconseguix la temperatura adequada per a la combustió completa del poliestirè, que necessita d’uns 1000 ºC i que generaria simplement diòxid de carboni i aigua, ambdós incolors. Al no aconseguir-se esta temperatura part del carboni no reacciona completament, quedant com a sutja, el sòlid negre que veiem pujar cap al cel espentat per la massa d’aire calent que ascendix des de les flames el dia de la cremà. En realitat, i per concretar un poc més, esta combustió incompleta genera, a més de la sutja, quelcom menys evident i potser més problemàtic: una complexa mescla de hidrocarbons policíclics aromàtics.

Falla l’Antiga de Campanar. Primer premi secció especial falles 2017 de valència, feta amb suro. Font: Las Provincias

D’una banda, és cert que la combustió del poliestirè expandit allibera moltes partícules i estirè, la qual cosa suposa un important perill per a la salut. No obstant això, cal admetre que la combustió del cartó i de la fusta produïx més quantitat de monòxid de carboni, un dels principals agents contaminants de l’atmosfera. Així es demostra segons un estudi de EUMERS (European Manufactures of EPS) on es mostra una comparativa de la toxicitat de fums del EPS i fusta de pi. EPS

Fusta de Pi

Gasos que es desprenen 300ºC Monòxid de carbó 50* 200* Estirè monòmer 200 300 Altres components aromàtics fraccions Bromur de hidrogen 00 Monòxid de carbó 400* Components aromàtics --

400ºC 400* 500 10 0 6000* --

*cremant sense flama Notes: Condicions d’assaig segons DIN 53436; Índex de fluix d’aire 100 1/h; Provetes d’assaig de 300 mm x 15 mm x 20 mm comparades en condiciones normals d’us final

500ºC 1000* 50 30 0 12000* --

600ºC

L´EVOLUCIÓ DELS MONUMENTS

Esta forma de cremar que té el poliestirè expandit (EPS) ha generat prou polèmica i controvèrsia sobre la salubritat de l’ús d’este material per a la construcció de falles. Molts asseguren que les falles dels últims anys contaminen molt més que les velles falles de cartó-pedra, però esta afirmació no està del tot clara.

10 15000* 300

Per la seua banda el documentalista de Falles Manuel Sanchis Ambrós a una taula de debat feta per la Falla Lepanto-Guillem de Castro, baix el lema Retrobem la cremà, va fer insistència en la contaminació que es produïx quan es crema el cartó, les pintures, els vernissos i la fusta, i va afirmar: “El suro blanc l’única cosa que té és una combustió molt calòrica. No obstant això, la resta dels components habituals que s’empren en la realització d’una falla, com el cartó, la fusta i les pintures són molt més contaminants” “Sabut és que en la fabricació de les raimes de cartó que s’empren des de temps immemorial per a la realització dels ninots, s’utilitzen el reciclatge de draps i altres materials, amb restes, de vegades, de continguts en plom”. Controvèrsia o no, el que està clar es que els monuments fallers continuen evolucionant i per reduir la contaminació es planteja utilitzar altres polímers creats a través de la pell de taronja, sobre els quals s’està investigant als EUA, o altres derivats de la dacsa, o de la palla d’arròs, que s’està investigant a la Politècnica de València perquè tots estos plàstics són biodegradables. Veurem el que el futur ens depara.

BIBLIOGRAFIA • Ariño, A. (dir.): Historia de las Fallas, Valencia, Levante-EMV, 1990b • Soler, E.: Calendari Faller,1953 • De Laborde, A.: Itinéraire descriptif de l’Espagne,1808 • Salvador, V.(Marqués de Cruilles): Guía urbana de Valencia: antigua y moderna, 1876 • Martínez, Ana Mª: El arte de las fallas, 2016 • Alcañiz, J., Arxiu fotogràfic • Revista Así son las fallas, Antología histórica, 6ª Edició, 2007. Ed. Bayarri • Revista Pensat i Fet, Març 1912 • Revista El Turista Fallero • Ed. Bayarri: Àlbum de ninots indultats, 5ª Edició • www.valencia.es • www.bivaldi.gva.es/ • www.levante-emv.com • www.lasprovincias.es • www.fallasvalencia.es • www.falladelpilar.com • www.valenciabonita.es • www.distritofallas.com • www.valenciaplaza.com

i Bonilla

Juanjo Medina

Naixcut a Valencia en 1974, soc faller des de que vaig nàixer, i estic vinculat a la Falla Plaça de Jesús, on soc vicepresident de Cultura, i des de fa uns anys coordine els projectes anuals, que incluixen llibret, falla, activitats culturals, etc. He colaborat en diferents publicacions com la ja desapareguda Falla Critica, o l’Anuari d’Actualidad Fallera, A més colabore habitualment en les revistes El Turista Fallero i Cendra, així com en un bon grapat de llibrets de comissions de diferents poblacions, També he participat en el documental “Llibrets, cultura de foc i paper”, promogut per Yogurdefresa, i en algun coloqui sobre falles i/o llibrets.

La innovació a les falles, origen i inﬂuències. Pese a tantos1 que diuen que la innovació en les falles va nàixer en els anys huitanta del segle XX, a part de les aportacions més o manco puntuals que es plantaren en els anys cinquanta i seixanta d’eixe segle, la innovació és intrínseca a les falles, és conseqüència de les inquietuds artístiques i tècniques d’artistes que no s’han conformat reproduint paràmetres ja esgotats, o de les preocupacions de les comissions que ha volgut eixir-se’n de les fèrries convencions ha que se suposa ancorat el món faller, sense oblidar de les evolucions tecnològiques que han propiciat canvis en la producció de falles i per tant en el resultat final al carrer. I com no podem negar eixa realitat, més bé al contrari, tenim l’obligació de contar-la, i tu lector pacient la llibertat de llegir-la o no, vaig a intentar ressenyar les principals claus d’eixa innovació. Per al primer pas clau, una modificació estructural de la falla, ens hem d’anar més de dos-cents anys arrere, fins 1784, quan un edicte2 del Corregidor de Valencia obligava a separar les falles de les façanes de les cases, fent que una estructura similar als Altars de Sant Vicent passe a ser un artefacte que es podia rodejar i ser vist per els quatre costats. Esta estructura quasi no variaria, no més puntualment per alguna falla dividida o dissociada, fins que entre els segles.

En tots eixos anys el que sí va canviar va ser la manera de fer ninots, al introduir-se nous materials, i algunes tècniques que, com el moviment que moltes de les figures tenien per mig de jocs de corrioles, buscaven dotar-los de major realisme per a actuar dalt de l’escenari que era la falla. Falles a les que alguns historiadors atribuixen el tindre moviment serien les plantades als carrers de Flassaders i Taverna Roja -hui d’Escolano- en 1789, Pl. de les Barques 1852, Cadirers i Pl. de Pertusa en 1864, o Pl. de l’Espart en l’any 1866. Així aquells primers ninots d’ànima de fusta, cos de palla i vestits de paper que tenien expressió per mig d’una tosca careta de cartó, com relata entre altres viatgers el francés Laborde al seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, i que sembla descriure segons algunes investigacions3 les falles de 1803. Després els ninots evolucionaren fins a figures vestides en robes velles, o inclús cosides expressament per al ninot, cosa que ocorreria fins ben entrat el segle XX, i ab una carassa primer, i el cap sencer i les mans després, fets de cera i acabats en pintura al oli, començant a guanyar una expressivitat mai vista. L’introductor de la cera va ser l’artista Antonio Cortina que la introduix adaptant tècniques d’imatgeria sacra en l’any 1863, i que va ser clau per completar l’estil naturalista que tenien les falles, sense concessions a la caricatura fins que en 1872 es planta una falla a la Plaça de Bous de Valencia els ninots de la qual comparaven dos famílies, una del moment i l’altra

Ilustració d’Ortego i falla Plaça de les Barques 1852.

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

XIX i XX les falles guanyen en tamany i esperonades per els premis comencen a tindre una composició de base, cos i remat, que perdura quasi en la totalitat dels cadafals plantats fins hui en dia.

Pese a tantos va ser el lema de l’última falla plantada per Ricardo Rubert en la plaça del Cabdill en l’any 1964. L’edicte es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de València a la secció Cartas Misivas, 1784-5 pàgina 34. 3 Si vos pica la curiositat podeu llegir l’article de Ricard Català Gorgues Visions sobre les falles del XIX en les cròniques viatgeres, dins Revista d’Estudis Fallers nº20, febrer 2015, Valencia, Associació d’Estudis Fallers, pp. 67-89. 1 2

de principis de segle, basades en treballs de l’il·lustrador satíric Ortego4 , que feia una àcida reflexió comparable a falles com la de la Pl. de les Barques de l’any 1852. Apropant-nos al final del segle XIX s’introduix una variant que provoca que les falles abandonen gradualment la sàtira, fins convertir-se en moltes ocasions en volums buits de continguts, banals estructures publicitàries o monuments homenatjant a figures que no acaben de merèixer eixir a la falla, provocant la indiferència i cap reconeixement del públic i que la premsa del moment critique algunes falles afirmant que “això no és una falla”5 , com podem vore ni en les critiques a lo modern inventen res al nostre temps. Eixa variant de la que parlava varen ser els premis a les falles, que l’ajuntament de Valencia convoca des de 1901. Els premis provoquen que artistes, i les comissions que els contracten, busquen any a any millorar la qualitat dels productes que se plantaven la nit de la vespra de Sant Josep, naix aixina la tipologia de cadafal coneguda com falla artística. També procuren estar al dia de les sensibilitats de l’art, deixant-se colpejar per els moviments imperants eixos anys, com el surrealisme o l’art déco, entre alguns del moment. Del primer trobem l’exemple de falles com la plantada en per la comissió la G. V. Ramón i Cajal- Troia en l’any 1934, baix el lema “El canó del mort”, i clar, la que va projectar Salvador Dalí vint anys després per la Comissió del Foc, i plantada en la plaça del Cabdill per Octavio Vicent que tingué per lema “Correguda de bous surrealista”. L’art déco si que tindria prou influència a les falles d’abans de la Guerra Civil, ja que es van utilitzar en moltes falles les pautes bàsiques d’esta corrent, com un tractament pla de les pintures, bé per mig de formes planes com, la falla Pl. de la Mercè de 1935, “La pometa d’Eva”, de l’artista Ricardo Seba i Pallàs o Blanqueries de 1933 que tingué per lema “¡Que perdut està el mon!”; així com un modelat per facetes que donava un resultat molt cridaner, Guillem Sorolla,

Cartell de la pelicula “Metropolis” i falla Guillem Sorolla de 1933.

Al acabar la Guerra Civil, i per l’arribada del nou orde a la societat també les falles es veuen regulades i els cadafals han de buscar una estètica més d’acord en les instruccions del movimiento. Es busca una falla més clàssica, monumental i academicista si cap, sorgint la mal nomenada falla barroca, abandonant-se l’influencia de corrents com l’art

falla Pl. del Cabdill de 1958.

déco, l’art noveau o el modernisme, però si s’utilitza l’estil megalomaniac que s’ha nomenat escultura azul6 , i que el Francisco Javier Ortego i Vereda (Madrid, 1833- Bois Colombes, 1881) fon un humorista gràfic i pintor. Il·lustrà moltes novel·les i realitzà litografies. Col·laborà, quasi creant un estil caricaturesc i mordaç, en publicacions com El Pájaro Rojo, El Garbanzo, Fray Verás, El Cascabel, Don Diego de Noche, El Bazar i principalment Gil Blas (1864- 1871). Mal pagat com a dibuixant i cap d’una extensa família, la seua situació econòmica era complicada, i junt a les seues idees polítiques republicanes i liberals, emigrà en 1871 a França, on publicà en diferents periòdics satírics de París fins el final de la seua vida. Moltes de les seues il·lustracions tenen com continua diana a la gent d’Església: frares i retors grossos i ben colorits o monges galtudes... Els seus “monos” (como se denominava als caricaturescos personatges que mostrava) serviren també per a fer anuncis publicitaris com els populars Chocolates Matías López. Com per exemple la plantada en 1912 a la Pl. de Mariano Benlliure per Carlos Cortina Beltrán (1875-1949) baix el lema “Estralls del tabac”, que clarament feia publicitat del paper de fumar “Che”, i que arribà a guanyar el primer premi de l’Ajuntament d’aquell any, que consistia en un estendard i dos-centes cinquanta pessetes. 6 L’escultura d’este període patia la absència d’artistes com Pablo Gargallo, mort en 1934 o Alberto Sánchez Pérez, Julio González que s’exiliaren, i que havien segut referents en l’avantguarda cultural abans de la G.C.. Esta falta de referents propicià que artistes més d’acord ab les idees del nou regim, per les formes clàssiques o academicistes dels seus treballs com Juan de Ávalos, Victorio Macho, José Capuz, Carlos Ferreira de la Torre, Florentino Trapero, o els que tingueren que passar per certa depuració al haver treballat en algun moment per al bàndol republicà, com Mariano Benlliure i Victor Macho, ocuparen els llocs més privilegiats en el moment d’optar a qualsevol producció de caràcter públic.

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

també de 1933 baix el lema “La Valencia moderna davant l’Estatut”, d’Enrique Barón i “L’extranger tot ho envaix” plantada a la Pl. del Mercat Central, en 1935, per l’artista Vicente Benedito, que entroncava estes produccions ab el cubisme.

franquisme promocionava per plasmar els deliris de reafirmació apologètica i ideològica del regim. Trobem exemples com “I a pesar de tot...amunt”, Espartero- G. V. Ramon i Cajal en 1945 d’Adolfo Ariño de 1945, o Pl. Cabdill de Juan Huerta, plantada en 1958 baix el lema “Ayuda a Valencia”. Com no quedava més opció el gros de les falles es concentraren en reproduir el “cànon estètic que encara perdura als cadafals, això si, seguint les pautes del nou orde faller propugnant per els nous rectors de la festa i resumit al discurs que va pronuncia a través dels micròfons de Radio Valencia el llaors Regidor Ponent de Cultura Martín Domínguez Barberá en novembre de 1939” (Medina, 2018). Per a propiciar eixe canvi a l’artista Regino Mas se li encomanà primer traure de la presó de Montolivet, o dels camions que se dirigien a llocs d’afusellament, a alguns artistes fallers i col·laboradors d’estos, i després crear el que seria la nova forma de fer falles. Així es tornava a un modelat clàssic de les figures, però sempre dins de les normes més estrictes del decoro -ja que els nous regents de la Festa volien fugir de la gran carrega satírica i sexual que tenien les falles dels anys trenta- encara que en breu molts artistes anaren afegint influències de diferents camps artístics que continuaren fent evolucionant les falles. De moment havien de plantar falles com la significativa “Levántate y anda”, plantada en 1940 a la Pl. de Lope de Vega per el propi Mas, apologètica de valencianisme, com la majoria d’aquell exercici, del nou moment que vivia la festa, i dels nous personatges dominants. Al temps, i com apuntava adés, els artistes anaven introduint canvis en els processos constructius, i el més significatiu va ser el modelat complet de figures i remats ab cartó, que des de la dècada dels anys trenta del segle XX, havia anat utilitzant-se en l’acabat de ninots complets. Podem afirmar açò si ens fixem en falles com “A pescar novio” plantada per Regino Mas en 1933 per a la comissió Mercat Nou del Grau, o, més avant en el temps, “La batalla comercial o La bien pagà”, de 1949, que l’artista de Benifaió va plantar per a la comissió de la plaça del Mercat Central. Este material, usant tècniques d’acabat diferents, també havia tingut molta rellevància a les fogueres d’Alacant d’abans del conflicte, (Medina, 2017). Però va ser en la dècada dels cinquanta quan Juan Huerta Gasset, junt Enrique Viguer, es llançà a buidar íntegrament en cartó les figures de les seues falles, primer una figura d’un bomber per a una escena de la falla “La vida es un comercio”, Arxiduc Carles- Xiva, 1953, i plantant dos anys després per a la comissió Av. de José Antonio-Duc de Calàbria, la falla “Animales”, la considerada com la primera en què es va utilitzar el cartó per a gran part del modelat de figures, “obrint una nova etapa material i estilística en el món de l’art faller” (Colomina 2006:46). El tractament que Huerta realitzava de la caricatura dels ninots li facilitava l’ús del cartó, al no oferir un retrat naturalista dels personatges. Dins d’este nou estil de modelatge no podem obviar a artistes com Salvador Debón, qui partint d’una concepció clàssica i una estilització continguda de les figures, Pl. del Dr. Collado 1960 “La fama” o bé “La droga”, Pl. de la Mercé 1973, acabà per oferir peces de gestos histriònics introduint la caricatura més forçada i histriònica als ninots de falles com Pl. del Pilar 1968, “A la caça!”. L’artista que també va inspirar-se en el còmic, encara que d’una manera més continguda en falles com “Imatges”, Barques- Pascual i Genís 1960, i la caricatura més satírica, va ser Modesto González en falles com Na Jordana de 1956, “Que monos estem..!”. González va introduir un element que va facilitar la plantà

Però qui, començant una depuració del modelat basant-se ne els dibuixos dels personatges de TBO, ninots de “La família Ulises”7 en la falla Pl. de la Mercé de 1959 que tingué per lema “Llaves”, va acabar per aplicar pautes de psicodèlia, “Abre geanologic de la por”, Plaça del Mercat Central 1962; surrealisme, “Consecuencias”, Almirall CadarsoComte d’Altea del mateix any i avantguarda en les falles fon Ricardo Rubert, pot ser l’artista més malentès al seu moment i qui més va buscar l’expressió plàstica a les falles de mitjans del segle XX. Rubert innova, entre altres conceptes, en el que es batejà com a falles desintegrades que permetien al públic passejar per l’interior de les falles, els acabats dels ninots en serradura o paper de diaris internacionals, fer de la plantà una performance fent als operaris treballar vestits de toreros, o suspendre en l’aire per mig de cables el remat de la falla plantada en la Pl. del Cabdill en 1964.

La família Ulises en versió còmic i ninot.

Vicente Luna, coetani de Rubert en els seus inicis i deixeble de Mas, basà quasi tota la seua producció en els cànons de l’academicisme, però buscant moltes vegades una expressivitat histriònica en els seus ninots, i també fent concessions a la innovació per mig de falles com “Parotets i marotetes”, de 1969 per a Pl. del Mercat Central, coquetejant ab la psicodèlia. Després vindria la grotesca caricatura utilitzada per José Martínez Mollá en cadafals com “Publicitat”, Ferroviària de 1973 o Pl. del Pilar en 1977 ab “El rapte d’Europa”, i l’ús de peces planes per a modelar figures i remats en algunes de les seues últimes falles, com per exemple “Drogues, no!”, plantada a la Pl. de la Mercè en 1996. Però la gran aportació de Mollá va ser la introducció de la fibra de vidre o el polièster en la confecció de figures. El seu ninot indultat per a la La família Ulises es una sèrie d’historietes costumistes creades a partir de 1945 –encara que en 1944 se publicà una historieta aïllada que va servir d’origen a la sèrie- per a la revista TBO per el guionista Joaquín Buigas, director de TBO, i el dibuixant Marino Benejam, fins a desembre de 1979, en que es va publicar l’última pàgina de la sèrie en Ediciones TBO. Fins maig de 1983, mes en el que TBO deixa de publicar-se, es reeditaren antigues pàgines dibuixades por Benejam. En l’última etapa de la revista a càrrec d’Ediciones B (1988-1998), vegueren la llum noves historietes de la Familia Ulises d’autors anònims. El personatges eren Don Ulises Higueruelo, la seua esposa Doña Sinforosa, la filla major Lolín, els fills menors Policarpito i Merceditas, la iaia -sogra de Don Ulises- Doña Filomena i el gos Treski.

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

i va permetre que els remats s’engrandiren en volum, al plantar la falla del carrer de les Barques que ja he nomenat ajudant-se d’una grua.

Pl. del Pilar de 1977 seria el primer que obtingué este reconeixement i en que s’utilitzà este material, que permetria treballar grans volums de poc pes, i dotar a les peces d’una perdurabilitat mai vista fins al moment. Això si, el temps ha demostrat que este material, i algunes de les tècniques que requerix el seu ús, han provocat malalties pulmonar greus per la inhalació d’alguns productes o residus. En els anys entre les dècades dels setanta i els huitanta del segle passat eixirien al carrer els primer treballs significatius d’artistes com Manolo Martín i Miguel Santeulalia Nuñez, artistes que se demostrarien claus per entendre les falles en l’actualitat. Martín es postula com l’integrador en el món faller d’artistes i professionals de disciplines quasi mai vinculades a les falles fins el moment. Així en 1986 i 1987 dona volum als dibuixos de Sento Llobell per als cadafals plantats a la Plaça del País valencià, “Una estoreta velleta” i “Per que el foc siga no més un espill”. En 1988 es Antonio Ortiz “Ortifus” qui dissenya els personatges de “Ho tenim tot davall, però...”, falla ab la qual Martín tancà la seua trajectòria a la falla oficial. Gràcies estos treballs també va recuperar els ninots vestits en roba real, raó per la qual col·laborà ab Francis Montesinos. Uns quinze anys després torna a col·laborar en il·lustradors i dissenyadors per les seus tres últimes falles, plantades per a la comissió de Na Jordana, estes falles varen ser de nou de la mà d’Ortifus, “Mutacions”, any 2000, continuà donant forma al dibuix de Sigfrid Martín Begué en “Pinotxada universal” (2001), i va tancar en 2002 plantant “La transició”, dissenyada per Chema Cobo.

Ilustració de Martin begué i foto del Pinotxo.

El suro blanc facilita la creació de grans volums, però fa lletja la cremà, i resulta més car que el cartó, això si el cartó faller, molt més contaminant que els suro per tindre entre els seus components tot tipo de residus, ha deixat de produir-se i resulta complicat buscar un substituïu al pàntex. Encara que recents estudis parlen de la possibilitat d’aprofitar els residus produïts per la collita de l’arròs, i convertir la palla resultant en un material modelable, que elimine eixe residu vegetal, i resulte manco contaminant a l’hora de cremar-lo. I allò romàntic que es va vendre del suro, sobre l’eliminació del refregit, es dir la repetició de peces, que va mantindré l’economia dels tallers durant anys, s’acabà en quant va començar a digitalitzar-se, primer en un escanejat de les maquetes i després ab el dibuix digital directe, tot els procés de disseny de les falles, primer els grans remats i finalment totes els ninots d’una falla. Podent tindre una falla de secció especial en un suport digital que ens cap a la palma de la mà. En els mateixos anys començà a destacar el treball de Julio Monterrubio, que venint d’una concepció més naturalista del seu modelat, comença a eliminar sobrants, per suavitzar les formes, fins arribar a una senzillesa de línies de la mà del treball escultòric del seu fill Julio Sergio. El primer treball així concebut va ser “Valencia”, per a Espartero- G. V. Ramón i Cajal en 1991, i es reafirma ab “Caceres”, Pl. del Pilar 1992, fins arribar a “Les velles belles arts”, també a la Pl. del Pilar en 2004, que aportava una estilització de les figures que continuaria marcant el treball de Monterrubio pare en les seues propostes, ja en solitari “Esta falla te molta tela”, Nou Campanar 2009, o bé l’Antiga de Campanar 2017, que tingué per lema “Eterna seducció”, i les seues produccions infantils de principis del segle XXI, en les que utilitza els mateixos conceptes que a les grans o viceversa. Artistes d’eixos anys que aportaren el seu granet en la innovació als cadafals varen ser, entre algun més Agustín Villanueva, creant del concepte de la falla espectacle, ja que contaven ab música, llums i efectes de fum o sonors, varen ser falles com la ja ressenyada “¡Ya semos europeos!”, l’estructura de la qual permetia al públic passar per baix del remat, acabant en una línia més avançada ab “Mantis viatgera”, Convent de Jerusalem- Mat. Marzal 1993, que combinava un remat innovador i unes bases més ortodoxes. O bé, Ramón Espinosa al aprofitar l’estètica d’il·lustradors com Roger Dean o Boris Vallejo per a plasmar una iconografia propera a l’erotisme i la violència apocalíptica, que li reportaren primers premis en la seua trajectòria per a la comissió L’Antiga de Campanar, en el quadrienni comprés entre 1987 i 1990 ab les falles “Aberracions”, “La història abominable”, “L’eroticrònica” i “Lluites de sempre”.

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

Per el que fa a Santaeulalia va donar un nou ús a un material que venia gastant-se als obradors fallers per a les escenografies o peces de decoració, i que ell va utilitzar per primera vegada en 1984 per a modelar parts del grup que presentà a l’Exposició del Ninot per a la falla Ferroviària, el poliestirè expandit o suro blanc. El grup, batejat “El fantasma d’Hisenda”, va aconseguir el premi al millor Ninot de la Secció Especial, i va ser indultat per el Gremi d’Artistes Fallers. Este material seria utilitzat quatre anys després per Vicente Almela, en el cadafal “La mar de falla”, que plantà per a la comissió Espartero- Gran Via Ramón i Cajal, per a modelar per primera vegada grans volums. Més avant en el temps vindrien el primer ninot indultat fet completament en pàntex, “Ab cucs de seda”, d’Agustín Villanueva Collar, esbossat per Rafael Boluda i modelat per Lluís Moran, per al cadafal “¡Ya semos europeos!”, plantat en 1990 també per a la comissió de Na Jordana, o la primera falla de secció especial tota de suro blanc, de Santauelalia, i de nou per la comissió de Na Jordana, “El verí del teatre”, de 1994.

il·lustració de Boris vallejo i escena de la falla l’antiga de 1989.

Però a qui no podem obviar com a referent del canvi estètic que els falles han patit en les últimes dècades és a Alfredo Ruíz, qui comença depurant el modelat de les figures i els elements escenogràfics, ja des de els seus començaments en els anys setanta, i acaba plantejant conceptes abstractes en la seua producció ja en ple segle XXI. A més els argumentaris de les seues falles contenen pautes filosòfiques que fan al públic pensar profundament en allò que han vist al carrer. El canvi estètic clar de Ruíz comença ab la falla “Natura morta”, Plaça del Pilar 1982, esbossada per José Soriano Izquierdo i inspirada en el treball “We will arise” de l’il·lustrador Bruce Pennington, trencant l’avorriment i saturació academicista del moment. Dos anys més tard plantaria “Utopia...ja!”, plantada ab el mateix estil per a la comissió Espartero- Gran Via Ramón i Cajal, i culminat la primera part del canvi en el cadafal que plantà per a la comissió Humanista Mariner- Manuel Simó, baix el lema “Evolució i... revolució” en 1987. Després vindrien propostes com “I la gent passa...” Espartero- G. V. Ramón i Cajal 1993, d’encertat modelat i una gama de grisos que donava força a tot el conjunt, o “Elegia II”, on una figura d’una embarassada totalment blanca feia exaltació de la vida, per a Quart- Palomar en 1999 serviren al seu autor per anar concretant la busca del seu definitiu estil. En els seus últims treballs Ruíz elimina totalment tot material sobrant en el modelat, utilitzant solament figures geomètriques bàsiques. “Ditirambe, proposta vitalista en roig” per a Quart- Palomar en 2001; “Redolant la roca”, Blanqueries 2002; “Concepte, precepte i afecte en rectangle horitzontal roig”, plantant per a la comissió Corona en l’any 2008, i per últim “Després de la des

Ilustració de Lisitzki i foto de la cunya

Tampoc hem d’oblidar les aportacions d’artistes com Rafa Ferrando d’estil suau en la pintura, modelats senzills sense elements innecessaris, i sempre oferint propostes de talant reflexiu sobre la condició humana, varen ser treballs com “Café del temps, cafè de l’espai” de 2003 Dr. Garcia Burstenga- Vte. Barrera; “Terratrèmol d’amor al camp de batalla” de 2003 per a Serrans- Pl. dels Furs o bé “Setze voltes al Sol”, plantada en l’exercici 2005 en la Pl. del Patriarca. José Luís Garcia Nadal, qui innova i marca el seu estil des de una concepció clàssica del cadafal, i combinant figures que acaba en textures, o pàgines de diaris, com ja feia Rubert, junt a altres de factura clàssica, i que sempre destaquen per el compromís social que reflectixen. Entre la seua producció destacarem Carcaixent- Compromís de Casp de 2001, “III Mil·lenni”, o les plantades en la Pl. d’Espanya als anys 2002 “El futur es dona” i 2006 “Recuperem la memòria”. Daniel Jiménez Zafrilla ha aconseguit la seua particular depuració de formes i temàtiques, de forta carrega social, com “Mai més...esclava te done”, Lepanto- Guillem de Castro de 2004, o “Insomni” plantada per a Ripalda- BeneficènciaSant Ramón en 2007. Com feia son pare Manolo Martín Huguet aprofita les pautes de l’estètica pop, formes properes al còmic i pintura de colors bàsics aplicada de forma plana, intentant fer-se un lloc plantant treballs de forta càrrega política com “Tota pedra fa paret”, Pl. del Bisbe Amigó- Conca, 2005, o “Depredadors del Marítim”, plantada en 2006 per la comissió

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

ena musa”, Pl. de Jesús en 2013, son els màxims exemples de la depuració de línies, en moltes similituds estes dosúltimes en el treball de l’artista rus El Lisitzki, titulat “Colpeja als bancs ab la falca roja”, de 1919.

Malvarrosa- Av. A. Ponz- Cavite, criticant l’especulació urbanística a aquells barris de la ciutat i bassada en les formes del dibuixant valencià Daniel Torres.

Cartell de Daniel Torres i falla Malvarrosa 2006.

Destacar, com no, la figura d’Anna Ruíz, qui des de el seu domini de l’escultura i una concepció trencadora dels cadafals, ha marcat la pauta als últims anys en la innovació dels cadafals. Compromís social, nous conceptes temàtics que busquen colpejar la consciència del públic i fer que pensae, així com noves tècniques productives i materials poc utilitzats, normalment matèries primes naturals com fusta, paper o cartó, son els pilars bàsics de la seua producció. Entre els seus treballs més coneguts trobem “Rebel·lia”, M. Sorell- Corona de 2010, en que fa gala de la seua escultura més clàssica, “Espai públic” del mateix any, i plantada junt a Giovanni Nardin, per a Pl. de Jesús, en que la falla es va convertir en una plaça més del barri, recuperant així l’espai que la comissió li lleva a la ciutat, o bé la plantada al mateix emplaçament en 2014 baix el lema “Repetixes o qüestiones?” en que va esculpir un cap de grans dimensions en un material bast i poc agraït com el cartó corrugat, però en un resultat magnífic. O “D’amors”, on tots els ninots estaven despullats i es buscava la interacció del públic, en una falla que parlava de les llibertat de cadascú per triar, viure i transmetre els seus sentiments més íntims. Més exemples de col·laboracions entre artistes de diferents disciplines i els artistes fallers son les falles dissenyades per el dibuixant Paco Roca, que va col·laborar en el disseny de la falla Gral. Barroso- Litògraf Pascual Abad de l’any

La comissió que els últims anys ha oferit el seu espai a artistes d’altres disciplines és Mossèn Sorell Corona, que entre altres ha col·laborat en els dissenyadors Ibán Ramón i Dídac Ballester a l’any 2013 ab la falla “Ornament i delicte” realitzada per l’artista Emilio Miralles; en l’artista urbà valencià Escif en 2015 ab “Todo lo que sobra” que va ser passada a volum per La Comissió o ab el dissenyador gràfic Javier Jaén per a 2016 en la falla “Patrias de nailon” creada per l’artista faller José Lafarga. Per a 2018 ha buscat el disseny de Fermín Jiménez Landa, artista multidisciplinari, a la que donarà volum El Taller de Manolo Martín. Similar intenció de renovació en cada exercici té la comissió de Castielfabib- Marquès de Sant Joan també va canviant d’artistes i dissenyadors per a que creen els seus cadafals, així trobem propostes de Xavier Laumain - Romain Viault (Arae Patrimonio y Restauración) en 2017 que tenia el lema “Postnatura”; “Flor sense arrels”, de María Oliver Sanz Javier Molinero Domingo (Sr. Mixuro) en 2015; o la falla “S´està lliurant una batalla encara que no ho sàpigues”, dels artistes Miguel Arraiz i David Moreno, que començaren plantant en esta demarcació, i continuaren oferint el seu particular punt de vista creatiu en la falla Nou Campanar ab el projecte “Ekklesia”, plantant en 2105, i reinterpretat per al festival del Burning Man en l’any 2016 com a “Renaixement”, convertint-se en els primers artistes fallers que han segut convidats a mostrar el seu quefer a tant conegut festival d’art contemporani.

LA INNOVACIÓ A LES FALLES, ORIGEN I INFLUÈNCIES

2013, amb el lema “La banca gana” i realitzada per l’artista Fede Ferrer; o per l’il·lustrador Carlos Corredera, que començà esbossant falles per l’artista Vicent Martínez Aparici, com Malvarrosa 2010 “La batalla dels colors” o CiscarBorriana de 2010, que duia per lema “50 anys a escena”. Per a distints artistes Corredera ha dissenyat falles com “Meteorologia de la vida” de José Lafarga per la comissió Sueca- Literat Azorín en 2013 i “Formes de vida, altres formes de ser”, per els artistes José Latorre i Gabriel Sanz, plantada per a la falla Na Jordana.

Treball d’Okuda i esbós falla Municipal 2018.

Bé, ja hem arribat al final, i si segurament se m’ha escapat aquella falla que tens present quan se parla d’innovar, o t’has sorprès al vore ressenyat a eixe artista tant encallat en la més clàssica concepció del cadafal faller, però si considerem a les falles una expressió artística, estes no poden ser estanques a les influències de moviments o artistes de diferents disciplines, ja siga de pura casualitat o directament per la intenció d’un artista al fer una peça, o per ser dissenyada per qui aporta la seua visió externa al mon faller i tant necessària tantes vegades quan reclamem renovació, aire fresc o nous conceptes. No caiguem en el “això no és una falla” que ja es sentia fa més de cent anys, i deixem que artistes de calat internacional com Okuda San Miguel, que ha dissenyat la falla municipal de Valencia de 2018, entren al mon faller, ens aportaran part d’eixa renovació estètica que tantes vegades busquem davant falles més convencionals, criticades inclús per aquells que les defenen davant les noves idees diguent que “sempre plantem lo mateix”, i donaran impuls a la promoció exterior de la Festa, que ben necessària és.

BIBLIOGRAFIA • Alborch Mallol, G. (2009): La pintura en les falles: història i evolució. Llibret de la Falla Comte de SalvatierraCirilo Amorós. València, Associació Cultural Falla Comte de Salvatierra- Cirilo Amorós. • Ariño Villarroya A. (dir.) (1993): Los escultores del fuego. Introducción a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València. • Català Gorgues, j., (2008): Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, Editorial de Universitat Politècnica de Valencia, Valencia. • Colomina Subiela, A. (2006): La conservació del ninot indultat. Estudi tècnic i criteris de restauració. Gandia, CEIC Alfons el Vell. • Mas Zurita, E. i Vitores Mas, J. (2012): Els terrisers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en les falles de la segona meitat del segle XIX. Revista d’Estudis Fallers, núm. 17. València, Associació d’Estudis Fallers, pp. 56-64. • Medina Bonilla, J.J., (2017): La producció de falles. Palla... cartó... suro... 3D... palla... Evolució II. Cyborgensis, Associació Cultural falla Plaça de Jesús, Valencia, pp. 78- 87. (2018) Regino, l’artista en paral·lel a les falles, Llibre Faller 2018, Junta Central Fallera, Valencia. Inèdit en el moment de redactar este article. • Ovejero Olmeda, P., (2016). 1954: La falla de Salvador Dalí, Revista Cendra- Suc de Falles, nº 19. Associació Cultural Malalts de Falles, Valencia, pp. 30- 35. • Sanchis Ambrós, M. (1999): Regino Mas. Historia de una época. València, Albatros. • Soler i Godes, E. (2000): Las fallas de Valencia: notas para su historia (1849-1936). València, Albatros. (2001): Las Fallas 1940- 2000.València, Albatros.

i Sánchez

Dani Gomz

Va estudiar Belles Arts a València, la seua ciutat natal. En el seu últim any de carrera va tindre el seu primer contacte amb l’escultura digital. Va realitzar diversos cursos d’especialització en el 3D i un màster d’animació per ordinador a Mallorca. Estos estudis van durar dos anys en què va aprofundir en animació per ordinador, així com en animació tradicional, disseny i modelatge de personatges.

i Olmos

Ramón Pla

Va nàixer en Valencia a lány 1974, en una familia amb clara vocació díl·lustrador. Després de varies acadèmies i de fer el Batxillerat va matricular-se a lÉscola dÁrts i Oficis de Valencia i va fer Disseny Gràfic i Il·lustració. Va guanyar una beca a una empresa multinacional valenciana de porcellana a on dirigeix el departament de decoració a mes de dissenyar falles i llibres infantils i juvenils.

i Salinas

Javi Álvarez-Sala

Més conegut com “Javito”, va nàixer a Valencia, va estudiar al col·legi Públic Fernando de los Rios i posteriorment a lÉscola de Arts i Oficis de Valencia. Pintor i escultor va a escollir el camí dÁrtiste Faller a on la seua trajectòria es impresionant , sent en láctualitat u dels millor artistes fallers existents.

Falles al cub3

Com que enguany el nostre llibre tracta de potències i potencials dins del món faller quina millor potència que els nostres monuments, la representació de nostra tradició i la nostra senya d’identitat. I si parlem de monument quina millor manera que fer-ho en una entrevista al cub, a la tercera potència, ja que parlem de potències. És a dir entrevistarem alhora als responsables de fer una falla des del principi fins a la fi de la mateixa. Parlarem amb l’encarregat de fer l’esbós (Ramón Plá), que donarà origen a la maqueta (Dani Gómz), per poder executar i realitzar la falla (Javier Álvarez-Sala).

La gent fallera veiem com es presenten els esbossos i maquetes i com queda el resultat final d’una falla plantada al carrer. Però no sabem tot el procés, així que parlant com hem dit de la falla que duia lema “Per on passa arrasa”, vos farem una sèrie de preguntes a veure si ens hi podeu explicar una miqueta. Com naix la idea de ajuntar-vos els tres per fer de principi a ﬁ esta falla? Javito: Al nostre cas la idea naix un any abans a este projecte, al 2015-2016 quan la comissió Sueca Literat va decidir cridar a la porta del nostre taller. Però per a eixe exercici no va poder ser amb el disseny de Ramón Plá, perquè estava ja compromés amb un projecte per a la falla Na Jordana, també d’especial. La comissió no va posar entrebancs i l’esbós d’eixe primer any ho va realitzar Isabel Va falcar , maqueta 3D Dani, i guió Carlos Sanz. Però ja si en l’exercici 2016 -2017nos vam poder tornar a ajuntar els tres amb molta il·lusió, com ja ho vam fer en el 2013-2014 per a la falla la Mercé.

FALLES AL CUB

Parlar tant de Ramón com de Dani i/o de Javi és parlar de tres grans de la nostra festa, ja que esbosistes, maquetistes i artistes fallers hi ha molts, però sols veient una falla, per exemple ens parem en la que anem a centrar la entrevista “Per on passa arrasa”, falla gran de Sueca-Literat Azorín 2017, sabem qui ha fet tant l’esbós com la maqueta i la realització de la falla. Tots tres tenen unes característiques prou definides i reconegudes dins d’este món faller que els fa diferents a la resta i que fan d’ells uns dels grans exponents en l’elaboració dels monuments fallers per perfecció i grandiositat.

Dani: Bo, l’inici de la relació amb Javito i Ramón va ser a arrel que Javito em cridara per a col·laborar en la falla que realitzava a Na Jordà l’any 2013. Ramón eixe any dissenyava el projecte de la falla gran i infantil. Ramón i Javito ja portaven uns quants projectes junts per a llavors. Jo acabava de començar en falles i coneixia poc sobre este món, recorde que Javito em va dir que el disseny que em donaria era de Ramón Plá i jo li vaig dir que no coneixia el seu treball...quan vaig arribar a casa i vaig mirar la seua obra, em vaig quedar impressionat i em motivà molt poder treballar amb ells. Amb Ramón en particular va sorgir una molt bona amistat amb els anys i sempre que hem pogut hem treballat junts. Aprofite per a dir que he aprés molt al seu costat. El talent de Ramón no deixa de fascinar-me.

Javito per la seua banda és un gran professional que confia en l’equip i deixa treballar interferint el més just i respectant molt el disseny. Pel que és molt agradable compartir projectes. JAVI, a aquest tipus de falles, a la secció especial de València, una vegada la comissió decideix que eres tu el seu artista per a aquest exercici, ja tens clar que aniràs de la mà en Ramón i Dani? Com decidires fer esta falla en estos dos companys i no en uns altres com en altres de les teues falles? Javito: Com ja he dit abans i després de l’espera d’un any ens vam tornar a ajuntar per a este exercici, teníem clar que tornaríem a ajuntar-nos els tres altra vegada, amb molta il·lusió i ganes, perquè portàvem ja uns quants anys sense poder treballar junts. Normalment quan decidixes treballar amb Ramón i Dani, ho tens de fer amb la falla de major pressupost o categoria. Perfectament podria haver fet la falla de 1a i la d’especial, però Ramón ja estava realitzant un projecte en 1a per a eixe any. A part que a mi tan bé m’agrada variar en estils i formes per no encasellar-me, i la falla de primera vaig decidir que realitzaran el projecte José Luis Ceballos i Paco Sanabria, tenia ganes de treballar amb ells en un projecte de falla gran. A part del morbo que donava veure un projecte dissenyat per ells, el primer any que van deixar de fer la falla infantil de la plaça de l’ajuntament. Com sorgeix la idea de fer eixa falla, tu li dius a Ramón el que vols i ell ho dibuixa o és ell el que et proposa diferents coses? Javito: La idea sorgix del guionista Carlos Sanz, que l’any anterior ja va escriure el guió de la falla Sueca - Literat amb el lema “Circustancies”. I és tota una anècdota perquè a ell li encanten els cavalls i l’any anterior no es va posar cap, i el mateix dia de la crema em va dir, tinc una idea que si o si hauràs de posar un cavall, i així va ser res menys el tema central anava sobre Àtila i el seu famós cavall.

Ja una vegada el m’explica per on va el tema i un poc les escenes, em pose a dibuixar dibuixos solts i a compondre quelcom, més tard em reunisc un parell de vegades amb Ramón i sobre els dibuixos que jo he realitzat i més infor

mació ell es posa a dibuixar. Després ja ens tornem a reunir alguna vegada per a decidir sobre que registre hauria de dibuixar la falla, perquè ell té diversos i a mi m’agradava més i em sentia més còmode amb el que treballàvem anys anteriors en Falles com a Gravador i la Mercé. Però al final es van portar el gat a l’aigua ells i es van decantar més per l’estil que estaven ells dos realitzant per a la falla de Mestre Gonzalbo. Una vegada tenim clar l’estil es posa a dibuixar els personatges centrals el cavall amb Àtila, la dona teníem clar que seria El Centre de la falla i sobre ella que transcorreguera la resta de personatges, fins a aconseguir la composició que tots buscàvem. Que li demanes que tinga l’esbós? Quines característiques i formes volies aconseguir d’aquesta falla?

Bo a mi personalment, m’haguera agradat un disseny amb què jo ja havia treballat anteriorment amb Ramón Plá, com el projecte de “La Ruta de la seda”, ”Bon Voyage”, ”Tot és Festa”. Però agraïsc ara que em convenceren de treballar amb este nou registre, ells dos ja portaven avantatge perquè van estar dos anys junts amb nous volums i formes, que en projectes de Ramón encara no s’havien vist mai. Ramón ja sabia el que a mi m’agradava, joc de llums, textures....i Dani ja tenia clar com treballar amb Plá.

FALLES AL CUB

Javito: A Ramón no se li pot demanar res, tu li expliques el que busques i has de deixar-li treballar, i de tant en tant mires a veure el que fa per a no emportar-te una sorpresa, que el llapis és molt bonic dibuixar i és molt patit d’interpretar, com solem dir. Però sabem que amb Ramón mai falla el risc i la bona composició.

Qui és el que proposa el tema de la falla? Javito: En este cas el tema de la falla ho va proposar Carlos Sanz el guionista. Abans de que es faça l’esbós tens clar a la teua ment l’alçaria i volums del monument o això te’ls dona la maqueta que farà posteriorment Dani?. Javito: Este és un gran dilema la grandària de les falles a què escala real treballar-la, i més encara hui en dia amb les

maquetes en 3D és més difícil percebre els volums, que si tens una maqueta real o física, i fins que es pot traure la maqueta física la falla ja l’has començat a treballar. Llavors el que se sol fer és si ja has realitzat una falla en eixa mateixa plaça, la compares amb la de l’any anterior. Però sempre pequem del mateix, “es quedarà xicoteta?... fins que la plantes i et dius a tu mateix ...m’he tornat a passar. És necessari un bon dibuix i una bona maqueta per a fer una bona falla? Javito: Les dues coses van lligades i si tens les dos coses millor, però per molt bona maqueta i dibuix que pugues tindre, si no tens un equip i un taller que et responga, no tens falla. Però per a mi jo sempre sóc dels opina que un esbós deu de ser més senzill, perquè després l’artista puga millorar eixe projecte, el bo és que agrade el dibuix però després la falla agrade més ... cosa que amb Ramón és quasi impossible t’ho dóna tot i vas de cap per a deixar la falla a l’altura de l’esbós. Penses que les falles sense un bon equip format per un esbosista, un maquetista i un artista arriben a bon port? Javito: No pot eixir gens bo ...jo pense que un taller que està format des de l’aprenent, el fuster, l’escultor, el preparador, l’ebenista , pintor...,tots sabem com crear eixe projecte que ens presenten, cada un des del seu lloc de treball aportant solucions a cada problema que puga sorgir, i evidentment ja pots ser bon dibuixant i maquetista, que si no tens un bon equip no tindràs falla, i viceversa ja pots tindre el millor equip i taller del món que si no tens bons projectes no tens res.

RAMÓN, com et sorgeix la idea per a fer el dibuix d’aquesta falla? Suposem que l’artista et marcarà unes premisses, però com et ve al cap una composició de tals magnituds?.

Ramón: Com altres vegades en què he treballat amb Javi... el primer és el diàleg. En este cas... per diverses circumstàncies... ens vam haver d’allunyar i deixar de treballar junts per un temps. Javi sempre sol portar unes línies... una idea prèvia que sempre... després dels anys confia en que jo la respecte o deixe de fer-la segons que el resultat siga el més òptim. En este cas... partim de la idea principal del tors com a element principal entorn al qual discorreguera la resta de la falla. Com és fa un dibuix on plasmes tot allò que l’artista vol reﬂectir després al carrer?

El teu estil, al igual que els dels teus dos companys es reconeix ràpidament a un monument i no deixa indiferent ningú. Com fas per a que res del teu dibuix perda sentit al seu conjunt? Ramón: En el meu cas... diàleg... diàleg i diàleg Cada part de la falla la dibuixes per separat i després les juntes en l’esbós ﬁnal?. Explica’ns el procés de com vares fer aquest esbós. Ramón: En este cas... com quasi en la majoria dels meus treballs... tot és desenrotlla i creix al voltant d’un nucli.

FALLES AL CUB

Ramón: Em faig major... la meua vista ja no és el que era... pel que les noves tecnologies com la meua Cintiq o el meu IPad... em permeten ampliar i reduir amb total comoditat.

El meu major repte aquí... autoimpossat... era aconseguir una bellesa diferent... cap arquetípica... una bellesa mediterrània perquè fora la representació de Roma.

Explica’ns com naix “Per on passa arrasa”. Que passa per la teua ment i pel teu llapis per fer eixe esbós ﬁnal? Ramón: Tot naixement requerix del menys dos individus... Javi ja em va donar un germen i jo vaig elaborar la resta. La idea em va captivar i el meu principal handicap era dotar-la d’ànima. Consensueu entre els tres el teu esbós i que voleu que vaja a cada part de la falla? Ramón: El millor que existix quan treballes amb algú és entendre’s... ací la meua resposta. Sempre diuen quan es veuen els esbossos, que els dibuixos són prou sofrits, que hi haurà que veure la falla plantada, doncs veure un dibuix teu és pràcticament veure la falla ﬁnal però en paper. Com fas per plasmar cada detall, cada raconet de la falla, al teu dibuix sense guardar-te res? Ramón: És una pregunta trampa? Jo faig el que se fer... per a què he de guardar res? El detall en un esbós és important en aquest tipus de monuments de grans magnituds? Ramón: Això crec que va en el que busca cada professional... pel meu treball... tant dins i fora de l’empresa en què treballe... a mi particularment m’interessa el detall.

És necessari eixe detall en cada peça per a que Dani puga fer la maqueta allò més paregut possible al teu dibuix?

Ramón: Potser ho fóra el primer any... però ara... el dit... diàleg. Amb unes sessions de Skype ho tenim fet. Però tant a Dani com a mi... ens agrada portar el nostre treball al nivell més alt que podem. Sabem que el binomi Dani-Ramón ha fet molts treballs junts. Quan tu fas el teu dibuix penses en les possibles diﬁcultats a l’hora de maquetar? Ramón: Amb Dani??? No. No ho necessita. Es que pot traure-ho. A les parts di�cils arribeu a un consens de fer-ho d´una forma o d’una altra? Ramón: Hi ha parts difícils? Jo crec que no. Tot es pot fer.

Ramón: No es va modificar res... quelcom per tema de juntes i transport, però poc més. Una vegada conclous el teu esbós a Dani li passes un únic dibuix de la falla completa o se’l desgranes per parts per a que ell ho puga maquetar més fàcilment? Ramón: Tot separat... i si hi ha alguna cosa que no existix perquè queda darrere d’un altre element... doncs es dibuixa:)

FALLES AL CUB

El monyo de la peça central de la falla és una peça prou di�cil de maquetar i de dissenyar a posteriori. Has fet algun dels dissenys tant d’esta com d’altres peces de la falla que no hageu pogut plasmar-ho en la maqueta per la seua diﬁcultat? Si es així que fas, modiﬁqueu el dibuix?

DANI, al igual que els teus dos companys de viatge en “Per on passa arrasa”, vos ajunteu abans de començar a dissenyar la falla? Quan decidiu ajuntar-se arribeu a algun tipus de consens en com té que arribar a tu el dibuix? Dani: Bo en este cas no, el dissenyador era Ramón i d’eixa part es van encarregar Javito i ell. Jo sempre que puc millorar quelcom en la fase de modelatge ho faig però més be en este cas, el repte era poder modelar un disseny tan complicat i exigent com ho va ser este. Quan t’arriba eixe dibuix, com vam parlar amb tu l’any passat el desgranes en peces i les vas maquetant peça per peça. Però el pas del dibuix a la pantalla d’eixe monument et va donar problemes? Vas tindre alguna peça que se’t resistira? Dani: Per sort per a poder afrontar este projecte, ja tenia l’experiència de portar uns anys modelant dissenys de Ramón, cada un més complicat que l’anterior (rialles) . Pèls enrevessats i teixits impossibles ja s’havien convertit en quelcom habitual. Així que a part de dedicar-li més o menys hores a segons que parts del modelatge, d’altra banda

no va haver-hi problemes amb res. Encara que he de reconéixer que ara quan mire la maqueta acabada pense que cal estar boig per a ficar-se a modelar això per tot el que exigix el projecte. El pas de 2D a 3D de eixa falla va resultar complicat? El moviment i les formes de les peces feu que modificareu alguna de les figures dibuixades per Ramón o es va plasmar tot tal qual ell va fer al seu dibuix? Dani: En este cas es va fer tal qual el disseny. L’única cosa és que a diferència de en altres àmbits professionals, en falles es treballa amb una única vista dibuixada del projecte, que sol ser la frontal, però clar, cal modelar totes les demés...així que tota eixa informació cal interpretar-la per a poder completar l’escultura. Mentre tu dissenyes Javi està al tant de cada peça que fas? Et marca unes pautes sobre els volums o l’escala a utilitzar per a la falla?. Explica’ns com és el procés que fas des de que et va arribar en aquesta ocasió l’esbós o esbossos de Ramón fins a que tens maquetada la falla al seu conjunt i per seccions. Dani: Durant tot el procés de modelatge els tres anem veient com queda tot. És fonamental saber l’escala que tindrà la falla perquè també hem de simular la fusteria que subjectarà les peces per a deixar els espais necessaris perquè posteriorment en el taller s’acoble tot. Com veus es fa tot en equip. Amb Javito mirem més la part tècnica de les figures com l’escala, juntes per al muntatge i el transport i fusteria, i amb Ramón més el referent a proporcions, moviment, i línies de les figures. Es comença fent un estudi de volum de tota la falla, és a dir un modelatge bast de tot el conjunt per a veure com quedarà. Després se’n va peça per peça acabant el conjunt. Cada peça que tu acabes li la passes a Javi per a que et done el seu vist i plau o pel contrari li pases tot una vegada has acabat de maquetar? Javi et va fer modificar alguna peça de les que vas maquetar per la seua complicitat en el disseny?. Dani: Tot passa per Javito perquè passe a la següent fase del procés, segons vaig avançant amb el modelatge li vaig ensenyant cada poc perquè tots estiguem d’acord en com està quedant. Si la figura no té molta complicació s’entrega acabada i llest. Durant el procés podem llevar o afegir coses de la figura segons interesse per a facilitar el treball que faran després en el taller amb elles. Quan li fas entrega de la maqueta definitiva, és a dir, del conjunt i de cadascuna de les peces, tu com a maquetista ja has conclòs la teua faena o has de continuar pendent del procés d’elaboració de la falla per si hi ha que modificar qualsevol cosa?. Dani: Doncs depén de cada projecte. Pensa que les figures que s’han maquetat han de passar a suro per mitjà de màquines fresadores per a donar-los l’escala final que tindran en la falla. Este suro després es treballa per altres escultors

al taller per a recuperar el nivell de detall original i en eixe procés m’agrada estar un poc pendent perquè es respecte al màxim el modelatge que he realitzat. Després sempre pots donar la teua opinió de com va evolucionant el projecte quant a pintura i ornamentació però ja de manera orientativa. Bé, Dani et passa les maquetes de les peces i el següent pas quin és JAVI? Explica’ns el procés que es fa al taller des de que Dani t’entrega la seua feina ﬁns que veiem plantada la falla a Sueca-Literat. Javito: Bo, sol haver-hi un ordre, quan Dani està realitzant la maqueta sol treballar amb diverses peces al mateix temps, peces de grans volums com la dona i peces més xicotetes que van soltes i que es poden treballar a banda. La grandària de cada un es basa sobre l’esbós, a l’esbós se li posa una escala real i d’ací podem treballar les peces per separat, i així sempre hi ha faena en el taller.

Una vegada modela la peça depèn de la seua dimensió, si és de gran volum com El Centre hem de seccionar-la en diverses peces i comprovar totes les juntes, açò es fa per a facilitar el transport i que les peces puguen eixir per la porta. Una vegada “armazonado” i les juntes comprovades totes les peces s’empaperen de cartó d’estrassa o diari, per a aconseguir un millor acabat final, després se li apliquen tres passades de gotelé i massilla una vegada sec es procedix a l’escatat a mà de les peces, una vegada escatades se’ls dóna una mà d’emprimació perquè la pintura plàstica s’adherisca millor, es creen els colors bases de cada peça fixant-se en l’esbós, per a després donar-los el toc final i donar volum a la figura. Una vegada pintada s’envernissa per a protegir-les de les possibles pluges i ja està llesta per a empaquetar i guardar fins al dia del transport.

FALLES AL CUB

Una vegada Dani les peces les té ja acabades i revisades per Ramón, les enviem al tall i seccionats de suro una vegada les peces les tenim en el taller procedim al modelatge, rascant, i escatant, a l’hora de modelar sempre ens fixem en la maqueta en 3D.

Et va donar problemes per al modelatge alguna de les peces que et va passar en maqueta Dani? En cas que done problemes alguna peça que és el que feu? Javito: Més que problemes complicades com el pèl de la dona i la cara d’ella, que encara que et vinguen peces de la falla fresades, a l’hora de modelar has de tindre molt tacte en no modificar el resultat original de la maqueta, però en el cas de sorgir algun problema sempre es tira mà tant de Dani com de Ramón. La maqueta que et presenta Dani a quina escala es fa en “Per on passa arrasa”? Quina alçaria deﬁnitiva li donareu a la falla?. Com decidiu eixa alçaria i eixos volums ﬁnals? En que vos baseu?. Javito: La maqueta que es va presentar a la federació d’especial, si no recorde malament es va fer a escala 1:20 i la falla va tindre uns 15 d’altura final. Normalment es decidix conforme vas veient els primers volums en 3D, però com ja he dit abans és molt difícil veure o imaginar-se la falla sense una maqueta física, i s’opta per escalar l’esbós amb referència a altres falles que ja has realitzat. Moltes gràcies per tot als tres, ha sigut un plaer compartir les vostres experiències.

i Marzal

Jorge Alcaide

És professor de la Universitat Politècnica de València. Ha impartit docència sobre l’ús de les tecnologies en el disseny de productes en diversos graus i Màsters. Des de 2010 impartix cursos d’escultura digital en la UPV, orientats a tot tipus d’artistes i en especial a artistes fallers. Ha creat i manté la pàgina web www.zbrushers. com, especialitzada en escultura digital. En l´actualitat col·labora en el modelatge de falles amb diversos artistes.

La falla digital, nous models de comunicació amb el públic. L'any passat vaig tindre l'oportunitat, gràcies a la proposta d'Antonio Isach, de contribuir per primera vegada a l'elaboració d'un llibret faller. En eixa ocasió vaig parlar del tema que conec més directament, per la meua experiència professional i pel contacte que he tingut a través dels cursos que impartisc des de 2010 en la Universitat Politècnica de València: l'escultura digital. Com vaig dir llavors, a pesar d'haver participat ja en diverses experiències en el sector, no sóc cap figura de renom en l'entorn faller. Però és veritat que des que vaig descobrir l'escultura digital i la vaig incorporar (de forma pionera, això sí que és cert) en assignatures i cursos de la Universitat, em va atraure enormement el món de possibilitats que oferia a la nostra festa per excel·lència, les Falles. Per una nova proposta d'Antonio, em trobe de nou davant d'un full en blanc per a parlar de quelcom que tinga a veure amb les Falles i al que jo puga fer la meua aportació. I resulta que, de llavors a ara, les coses han canviat prou en el meu xicotet camp de visió del sector. L'ús de l'escultura digital s'ha generalitzat molt, i ara hi ha una elevada demanda d'escultors digitals en el sector. Jo mateix estic col·laborant amb alguns artistes fallers, la qual cosa constituïx tota una experiència, a més d'una gran satisfacció.

D'altra banda, suposa un primer pas cap a un nou concepte en un sector eminentment tradicional com este. No sé si ocorrerà tard o prompte, però és prou probable que succeïsca. Quan l'any passat parlava de la incorporació de l'escultura digital en el món faller ho feia comparant-ho amb l'adopció de noves tecnologies (Disseny Assistit per Ordinador) en l'àmbit de l'enginyeria. I justificava el que ara està passant perquè ja ha ocorregut en altres sectors, encara que amb major velocitat. Així doncs, observant l'evolució d’aquestos sectors, podem fer-nos una idea del que passarà, segurament de forma més lenta, en el sector faller. I el que passarà és que gradualment, conforme el model digital es convertisca a poc a poc en l'estàndard (quelcom que prou probablement ocorrerà), totes les possibilitats que “el digital” oferix es començaran a aprofitar. Algunes d'elles ja les comentàrem en el passat llibret i les mencionarem de nou, junt amb altres que ja comencen a despuntar en el sector i que té un ampli recorregut si els models digitals arriben a ser l'estàndard en el procés productiu. És cert que el món faller, com qualsevol sector amb marcat caràcter tradicional i arrelament local, sol presentar una forta inèrcia inicial davant dels canvis, sobretot si són de cert calat. Açò fa preveure, com hem dit, una incorporació més lenta d'estes tecnologies que en el cas d'altres sectors com el de l'enginyeria. Però les falles tenen a favor seu una basa important: són objectes artístics, no subjectes a condicionants funcionals (més enllà dels estructurals). I tenen moltíssimes possibilitats d'experimentació amb les tecnologies visuals. És molt possible que, amb el temps i de la mà dels avanços en el camp de la comunicació visual, les falles vagen integrant a poc a poc elements digitals que complementen i enriquisquen el monument sense abandonar la seua essència. Està clar que estos passos se n'aniran donant a poc a poc. Però segurament tindran lloc, amb major o menor intensitat. L'art faller es caracteritza per definició per reflectir l'actualitat social, moltes vegades amb ànim de crítica o reflexió. Crec que no pot quedar al marge de l'evolució digital en què, per a bé en moltes coses i per a mal en moltes altres, estem embarcats. M'ha paregut interessant predicar amb l'exemple, i atés que en part parlaré de canals comunicatius i tecnologies de la informació, i a més faré referència a nombroses pàgines web, se m'ha ocorregut inserir codis QR per a enllaçar les pàgines mencionades i per a citar la font de les imatges. És una forma de fer este text un poc més “interactiu” (el lector participa per a obtindre més informació interactuant amb les imatges del text), a costa d'haver d'utilitzar una vegada més eixe mòbil de què cada vegada costa més separar-se. Demane disculpes!

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

Què significa açò? Bé, d'una banda, significa que quelcom està canviant en el paradigma de fabricació dels monuments fallers. Comença a existir la convicció que l'ús de les ferramentes digitals contribuïx a optimitzar el procés. O potser es donen les circumstàncies (canvis en l'accés als mitjans productius, pressió de competidors pioners, més disponibilitat de la tecnologia o coneixement de la mateixa) perquè es produïsca eixe canvi.

Addicionalment, en l'última pàgina he inclòs un model 3D “virtual” enllaçat a una imatge relacionada amb la falla Plaça Rodrigo i Adjacents. Usant un mòbil i una aplicació gratuïta, és possible visualitzar eixe model sobre la imatge. Proveu-ho!!

UN REPOSITORI DIGITAL DE FALLES És prou probable que, conforme avance l'ús dels models digitals en el procés de construcció de les falles, aquestos models passen a ser no sols arxius de fabricació sinó també models comunicatius. És a dir, que a més d'emprar-se en el procés de fresatge que servix per a obtindre les figures físiques, s'utilitzen també per a preparar models 3D digitals que poder arxivar i mostrar. Açò exigix un cert treball afegit en molts casos, perquè el model digital que s'esculpix per a fabricar no és sempre igual al model físic definitiu que s'exhibix en la falla. Per a començar, no està pintat. A més, molts detalls o elements que no es van a fresar ni tan sols es modelen. Així que, si voldríem disposar d'un model digital el més paregut possible a la falla real, hauríem de completar les figures i pintar-les. Però realitzat eixe treball, el model digital estaria complet. Quin interés pot tindre disposar de models 3D de les falles? Més avant comentarem la iniciativa de Parot Digital, en la que també he participat, relacionada amb este tema. De moment, l'interés pot ser merament comunicatiu. Algunes comissions tenen en la seua pàgina web galeries d'imatges en què mostren els diferents monuments de cada any. La presència en Internet és pràcticament imprescindible en l'actualitat, i essencial si es pretén involucrar als més jóvens, nascuts ja en l'era digital. I les imatges estàtiques passen a un segon pla quan hi ha un objecte 3D que l'espectador pot manipular per a explorar-ho a la seua conveniència. En molts altres àmbits en què s'utilitzen models 3D digitals, l'ús d’aquestos models com a mitjà de comunicació està generalitzat des de fa anys. Moltes empreses utilitzen visors 3D per a mostrar els seus productes online, de manera que qui visita la pàgina pot examinar-los des de diferents punts de vista i canviar les seues característiques (color, acabats, complements…). No seria estrany que alguna cosa semblant ocorreguera en un futur en el món faller, de manera que, donant el salt de les fotografies al tridimensional, els models digitals es conservaren en la galeria online de cada Comissió per a delit dels que volgueren recordar amb detall les formes de monuments que ja van ser entregats a les flames. Vegem un exemple ja en el propi sector: Amb motiu de la candidatura de la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO es va dur a terme, entre moltes altres iniciatives, la virtualització de la visita al Museu Faller. Açò permet a qualsevol persona, des de qualsevol part del món (que tinga connexió a Internet), recórrer les sales del museu i apreciar les figures exposades com si passejara en una visita real.

LES FALLES EN “REALITAT AUGMENTADA” Una aplicació interessant dels objectes digitals generats en el procés de creació d'una falla ve propiciada per una tecnologia que genèricament es denomina “Realitat Augmentada”. La Realitat Augmentada consistix bàsicament a generar un espai visual en què l'entorn real es veu enriquit amb elements digitals que se li superposen. Per a aconseguir esta superposició és necessari un dispositiu que puga captar l'entorn real, processar informació i mostrar el resultat d'afegir els elements digitals. Fins no fa tant, era necessari combinar l'ús d'un ordinador amb el d'una càmera (generalment una webcam). En l'actualitat, qualsevol dels smartphones que usem pot fer eixa tasca. Per això es preveu que, en poc de temps, les aplicacions de Realitat Augmentada dispararan la seua presència en les nostres vides. El famós joc Pokemon Go que va arrasar en 2016 fa ús d'esta tecnologia, mostrant en la pantalla del mòbil l'entorn on ens trobem amb els personatges superposats.

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

Encara que es tracta d'una plataforma prou immersiva, un pas més enllà en esta iniciativa seria el poder seleccionar durant este passeig virtual qualsevol d'estes figures i, en un entorn 3D, manipular-la per a acostar-la, girar-la o moure-la, establint una relació més interactiva per al visitant. Els models 3D permetrien donar este pas.

Imatge de Pokémon GO. A l'apuntar amb la càmera del mòbil cap al lloc on s'indica la presència d'un personatge, este es mostra en la pantalla com situat en l'espai real. (https://www.nobbot.com/general/7-cosas-faltan-pokemon-go-juego-definitivo/)

Este concepte s'ha empleat ja en el món de les falles, i al meu parer té encara molt de recorregut. Una de les aplicacions més recents és la proposta de Parot Digital. El projecte Parot Digital és una interessant iniciativa que planteja l'ús de la Realitat Augmentada per a fer accessibles els monuments fallers a qualsevol persona en qualsevol lloc del món. Òbviament, no es tracta dels monuments físics, sinó de models digitals dels mateixos. L'any passat vaig tindre l'ocasió de col·laborar amb este projecte (i la idea era formalitzar eixa relació de manera permanent) a través d'Antonio Carbonell, professional del digitalitzat 3D molt relacionat amb el sector. La idea fa ús d'una de les aplicacions de la Realitat Augmentada més senzilles d'elaborar: associar objectes 3D a símbols estàtics (marcadors). El procediment en este cas consistix a digitalitzar falles una vegada acabades i pintades i emmagatzemar-les en un espai web. Cada falla s'associa a un símbol únic denominat marcador. L'usuari es descarrega una aplicació en el seu dispositiu mòbil i imprimix en un paper el marcador de la falla que li interessa veure. A l'enfocar amb el mòbil sobre el marcador, en la pantalla es visualitza de forma interactiva la falla associada.

Entre els exemples de l'ús de la Realitat Augmentada en les falles, cal citar també la proposta de caràcter experimental de la Comissió Castielfabib-Marqués de Sant Joan de l'any passat. Amb un disseny a càrrec dels arquitectes francesos Xavier Laumain i Romain Viault, la falla pretenia comunicar un missatge ecologista a través de dos elements fonamentals. D'una banda, el suport en forma d'arbre i d'una altra, un conjunt d'animals autòctons en perill d'extinció a causa de la destrucció del seu hàbitat. I efectivament, els animals pareixen haver desaparegut, perquè no estaven presents en el monument físic. Era necessari usar una aplicació de Realitat Augmentada per a veure’ls sobre l'arbre. Particularment, m'agrada molt esta idea pel missatge que conté i per la forma de transmetre-ho, encara que és cert que s'allunya prou del concepte tradicional de falla. Però considere que és més per la forma en què s'ha concebut la part visible (l'arbre, que per a transmetre la idea de la industrialització es compon de perfils tallats a làser), que per l'ús de la Realitat Augmentada en la resta.

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

Però esta mateixa idea (representació d'objectes 3D en les pantalles a l'apuntar a una imatge-marcador) va ser empleat ja l'any 2011 en la falla de Russafa Cadis-Rector Femenia-Puerto Rico per a “incrementar digitalment” el nombre dels seus ninots. En col·laboració amb l'institut AIDO, van crear una falla en què algunes de les seues figures no eren físiques (no estaven presents en el conjunt) sinó que estaven associades a marcadors col·locats en distints punts del monument. El visitant, a través d'una aplicació instal·lada en el seu mòbil, podia veure la falla completa en la seua pantalla.

La falla de Castielfabib-Marqués de Sant Joan 2017, realitzada per Xavier Laumain i Romain Viault, basada en l'utilització de la Realitat Augmentada. L'arbre estava físicament nu, però amb l'aplicació corresponent, si ho enfocàvem amb el mòbil ho podíem veure en la pantalla poblat d'animals.

Fins ara hem citat alguns exemples d'aplicacions que ja han sigut posades en funcionament en l'àmbit faller. És possible imaginar moltes més, sobretot en un sector tan creatiu i el producte principal del qual és purament lúdic i estètic. Portar un poc més enllà la interacció amb el públic (per exemple, perquè puga triar entre diversos “ninots virtuals” en la composició de la part de la falla que es veja en Realitat Augmentada) seria relativament senzill. Desenrotllar aplicacions enllaçades amb els elements de la falla per a proporcionar dades, generar xicotets jocs relacionats amb la temàtica de la falla o facilitar la interacció dels visitants amb la gent de la falla a través de xarxes socials tampoc seria complicat. En el següent apartat mencionarem la iniciativa de Play&Go Experience com a exemple de ludificació, també coneguda com “gamificació” (adaptació d'una experiència a un joc) de la festa fallera. La tecnologia de la Realitat Augmentada és al meu mode de veure una de les més fàcils d'incorporar en art de les falles, una vegada s'ha propiciat l'ús de models digitals per a la fabricació de les figures. La combinació del monument faller tradicional (físic) amb elements de realitat augmentada em pareix un concepte molt poderós. Una vegada es disposa d'objectes digitals és una tecnologia francament barata (en molts casos gratuïta) i amb moltes possibilitats. És prou probable que en poc de temps vegem nous exemples del seu ús en els monuments venidors.

De la mà de la digitalització dels models fallers també és prou probable que apareguen aplicacions per a mòbils específicament desenrotllades per al seu ús durant les festes josefines. De fet, ja podem trobar algun exemple. Este apartat en realitat té una certa relació amb l'anterior, perquè moltes d'estes aplicacions poden fer ús de tecnologies de Realitat Augmentada, però no és estrictament necessari que siga així. Per això he preferit mantindre-les en apartats diferents. Si fem una ullada al catàleg d'aplicacions corresponent al nostre mòbil, trobarem diverses relacionades amb la festa fallera (Falles València, Falles Play&Go, Tic Tac Traca!, Traca per a falles, Fallereta, Falles VR…). Estes aplicacions es basen generalment en l'ús d'informació textual i gràfica, ordenada i disponible per a la seua consulta, i enllaçada per mitjà de geolocalització amb la ubicació de les falles i altres emplaçaments rellevants. Poden a més oferir algun contingut interactiu o lúdic que enriquisca el seu ús.

L'aplicació per a mòbil Falles Play&Go (Imatge obtinguda en https://gersonbeltran.com/category/realidad-aumentada-2/)

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

APLICACIONS MÒBILS I DISSENY D'EXPERIÈNCIES.

Un exemple d'este tipus d'aplicacions seria la iniciativa Play&Go Experience mencionada prèviament. L'any passat, l'empresa Nospoon Tech Lab va llançar el joc Falles Play&Go, amb una estructura semblant al mencionat Pokémon GO. En este joc, l'objectiu era aconseguir punts a base de realitzar missions en diferents punts de la ciutat geolocalitzats i lògicament relacionats amb monuments fallers i llocs emblemàtics. Per mitjà de l'ús del mòbil i l'aplicació, era possible competir amb altres participants per mitjà de jocs de realitat augmentada i obtindre regals al mateix temps que es recorria València i es visitaven les Falles. Addicionalment, l'aplicació oferia informació turística relacionada amb la festa i permetia valorar cada una de les Falles i comentar-les, a l'estil d'altres xarxes socials. Una aproximació més pròxima al tipus d'interacció en què estic pensant ho constituïx l'aplicació “Falles VR”, desenrotllada en les falles de 2017 per Innoárea, una empresa sorgida de la Universitat Politècnica de València per iniciativa del meu company en l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria del Disseny, Gabriel Songel. Per mitjà de la mateixa, l'usuari podia visualitzar en el seu dispositiu la Falla de l'Ajuntament i totes les falles de Secció Especial gràcies a fotografies en 360°.

Vaig decidir provar-la per curiositat i la veritat és que està molt aconseguida. Possiblement amb més fotografies tridimensionals des d'altres punts de vista guanyaria versatilitat quant a la visualització de la falla, però com a visita virtual és molt interessant. Encara que els exemples esmentats mostren ferramentes de per si molt interessants per a traure més partit al monument faller i a la festa, el potencial d'estes aplicacions pot veure's enormement incrementat amb la incorporació dels models digitals de les falles. Aquestos models són molt més senzills d'editar, treballar i adaptar a noves funcions que els objectes reals. Amb fotografies de monuments reals som capaços de crear aplicacions en què el visitant pot completar la visita a la falla real amb una visita virtual en el seu mòbil, però amb un model digital seria possible per

Sé que en este punt m'estic avançant massa. No estic dient que açò és el que serà, simplement plantege possibilitats. Del que estic segur és de la capacitat creativa del sector faller, i pense que hi hauria moltes formes d'aprofitar estes ferramentes per a dinamitzar el monument faller. És cert que actualment hi ha limitacions quant a la quantitat d'informació que pot gestionar un dispositiu mòbil, i una falla completa en 3D és molta informació!! Però superar eixes barreres és qüestió de temps. Potser les barreres culturals siguen majors. El concepte de la falla tradicional és molt sòlid (i ha de ser-ho) i és normal que no es desitge alterar-ho. Però en este cas, res del que es proposa modifica eixe concepte. Només s'aprofita la part digital del treball per a afegir contingut. Contingut i interacció. Perquè, com ja hem mencionat, este tipus d'aplicacions pot emprar-se com a vehicle per a potenciar la participació de l'espectador en la festa. En un article titulat “Una Aproximació a l'Ús de Les Noves Tecnologies Com Facilitadores de La Participació Ciutadana En Les Celebracions Populars. El Cas de Les Falles de València”, escrit per Na María Oliver Sanz i En Javier Moliner Domingo, es planteja la participació ciutadana en la festa arribant inclús al nivell d'aportació en la idea i construcció del monument. Es proposa l'ús de xarxes socials per a promoure la col·laboració en la redacció dels textos de la falla i es destaca l'important paper de la virtualització del monument com a element integrador d'eixa participació. Se cita el cas ja mencionat ací de la falla Cadis-Rector Femenia i el de la plantà virtual de la Falla Antiga Campanar en 2014, i s'explica el projecte dut a terme per l'estudi Senyor Mixuro per a la falla Plaça Sant Joan de Xirivella de 2015, també basat en l'ús d'esta tecnologia.

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

exemple sobrevolar-la. Podríem presentar la falla ninot a ninot de forma aïllada, o afegir música o comentaris a cada escena individualment. Podríem modificar algunes característiques com el color o incloure xicotetes animacions. Molts programes faciliten este tipus de tasques amb accions predefinides, per la qual cosa a penes exigix treball.

Evidentment, es tracta d'accions encara puntuals i molt emmarcades en l'experimentació i en una certa consciència de la festa, però van en la línia en què s'està movent tot el món al voltant. La iniciativa denominada “Falla Immaterial”, que l'any passat va dur a terme l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria. Universitat de València, és un exemple. No és el millor exemple, o almenys no el més adequat per al tema de què estem parlant, ja que esta “falla” no sols no usa models 3D digitals, sinó que ni tan sols està composta per ninots. Però sí que representa una idea de com és possible replantejar-se completament el diàleg entre el monument i l'espectador perquè este deixe de ser merament això. En este cas, el monument es va construint com una estructura de paraules que es genera, per mitjà d'algoritmes d'intel·ligència artificial, a partir dels vocables que la gent que participa va proposant a través d'Internet.

Imatge de la Falla Immaterial, un núvol de paraules formada a partir dels suggeriments enviats per la gent.

IMPRIMINT FALLES? La impressió 3D està de moda. Encara que es tracta d'una tecnologia ja “rància”, va ser fa uns anys, a l'alliberar-se a poc a poc les patents que restringien la seua utilització, quan es va popularitzar el seu ús. Les impressores 3D s'han introduït en les universitats, escoles, xicotets tallers… i també en transbordadors espacials, centres mèdics, importants

S'imprimiran algun dia les falles? No és difícil d'imaginar conceptualment, perquè si ja s'imprimixen figures a xicoteta escala i si hi ha impressores capaces de fabricar una casa, podem pensar que la tecnologia necessària ja existix. Però a hores d'ara hi ha nombrosos obstacles que véncer. No obstant això, en un capítol dedicat a l'ús de models digitals en el sector faller, és impossible d’esquivar. Quins són eixos obstacles? La grandària és un d'ells, tant des del punt de vista tecnològic com econòmic. Econòmicament, la impressora necessària per a imprimir, encara que siga per parts, els diferents ninots (pensem en els cossos centrals de qualsevol falla, no necessàriament de Secció Especial) és prou gran. I el procés d'impressió és lent. I com en qualsevol altre sector, però en este particularment, el temps és or. Una impressora 3D convencional pot tardar hores a imprimir una figura de a penes uns centímetres d'alt, ample i llarg. En el món faller estem parlant de metres en molts casos. Açò ens porta al primer obstacle tecnològic: Cal imprimir volums molt grans, la qual cosa requerix modificacions considerables sobre les impressores convencionals. L'altre gran obstacle és el material: ha de ser combustible. Les impressores convencionals empren principalment plàstic (ABS o PLA), la qual cosa clarament no és una opció. I la tecnologia actual no contempla, de forma econòmica, l'ús d'altres materials.

La cadira i el bust de la Venus, impresos en 3D amb palla d'arròs. .

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

instituts d'investigació… Hem trobat aplicacions que van des de la fabricació de figures per a jocs de rol fins a la creació de plats de fantasia en restaurants de renom. S'han imprés xicotetes joies i també edificis i ponts, de forma experimental.

A pesar de tot, hi ha avanços en este sentit. Un equip de professors de la UPV entre els que es troben Miguel Sánchez i Rubén Tortosa, als que conec bé perquè col·laborem des de fa temps, estan treballant a desenrotllar un material que es puga usar per a imprimir en 3D i siga combustible i sostenible. Fruit d'estes investigacions, l'any passat es va presentar el primer ninot imprés en 3D amb palla d'arròs. És sens dubte un gran èxit i marca el camí que s'ha de seguir, tot i que encara s'estiga lluny de la meta. Quelcom que té una aplicació més immediata és l'ús de maquetes de falles impreses en 3D. Les maquetes no es cremen i la seua dimensió permet que es puga emprar la tecnologia ja disponible. El progressiu ús de models digitals pot fer que els mateixos arxius que contenen els ninots que s'empraran per a fresar puguen utilitzar-se, canviant l'escala, per a produir maquetes impreses. Un exemple pioner, (de les falles de 2011!!) és la “falla més xicoteta del món”, creada i impresa en 3D pel també pioner Xavi Herrero, de qui ja vaig parlar en el llibret de l'any passat.

Xavi Herrero inspeccionant la seua diminuta obra.

Al meu parer, a pesar que en molts àmbits és ja una tecnologia d'ús habitual, la impressió 3D té encara molt de camí que recórrer abans de ser adoptada de forma generalitzada pel gran públic. És d'esperar que la seua incorporació al conjunt de ferramentes del sector faller és vaja produint conforme aquest camí és vaja completant.

UN MODEL D'EXEMPLE... Per a acabar, i a manera d'exemple d'aplicació de la Realitat Augmentada, m'ha paregut interessant incloure un model en el propi llibret. La imatge de l'estendard de la falla A.C. Plaça Rodrigo i Adjacents servix de marcador o referència

Hi ha distintes plataformes, algunes d'elles gratuïtes, per a preparar este tipus de visualitzacions. En este cas he emprat BlippAR, per la qual cosa per a visualitzar el model és necessari descarregar l'aplicació corresponent en esta pàgina:

Descarregar l’aplicació per a Android

Descarregar l’aplicació per a iOS

Una vegada instal·lada l'aplicació, bastarà iniciar-la i enfocar amb el mòbil sobre la imatge inferior (l'estendard de la falla), per a visualitzar sobre la mateixa una figura en 3D. El model original està publicat en el meu blog, que podeu visitar ací

LA FALLA DIGITAL, NOUS MODELS DE COMUNICACIÓ AMB EL PÚBLIC

sobre la qual es representarà un model 3D. Com a mostra he emprat un dels meus models.

A l'enfocar el mòbil amb l'aplicació BlippAR en marxa, en la pantalla apareixerà un model 3D sobre esta imatge.

Estem encara en els inicis d'una nova forma de comunicar, per la qual cosa hi ha encara moltes coses que millorar. Potser en este mateix exemple hi haja hagut errades. Però el camí marca eixa direcció, i d'una forma o una altra les Falles poden aprofitar-ho per a ser més grans encara.

i Guinot

Santiago Rios

És de Borriana, va estudiar en l’Escola d’Arts i Oficis de València. Des de l’any 1982 fa crítica i poesia en les falles i en el món cultural de Borriana, arribant a convertir-se en un investigador d’alt prestigi en el món de les lletres falleres. Membre del Grup d’Estudis Històrics Fallers de Borriana.

L´expansió fallera a la província de Castelló. Les albors Açò què pot ser? Evidentment, les arrels de la festa fallera al cap i casal, encara que fóra per mimetisme, havien de fructificar als pobles dels voltants i, a més a més, fora de la demarcació provincial que geogràficament comença pel nord, a la ciutat d’Almenara i acaba a la de Vinaròs, al sud de Catalunya. El riu de Millars havia sigut de sempre una frontera natural que partia les comarques provincials de Castelló, de manera que quedava integrada la ciutat de Borriana al marge sud i Almassora al nord. El comerç taronger dels anys 20 del segle passat, de situació pròspera, va comportar un enriquiment significatiu en les famílies de Borriana i una connexió més afectiva i comercial de continus desplaçaments a la ciutat de València, per la qual cosa, lògicament, havia d’aplegar el moment en què eixa passió desenfrenada que havia suscitat el món faller s’havia d’implantar en aquesta terra. Però no, la idea de plantar una falla a la ciutat que ostentava la capitalitat de la Plana Baixa va ser curiosament d’un personatge senzill i popular, molt arrelat a l’agricultura i la religió.

En una reunió gastronòmica, en aquell cas com a concurs, d’eixes que es continuen fent al llarg i ample de la nostra Comunitat, Carlos va proposar que per a donar més rellevància a la festa de Sant Josep, patró dels fusters, calia plantar una falla.S’ha de considerar la importància d’aquest gremi en la població, on hi havia quasi 300 comerços de taronges que, a una mitjana de dos per fusteria, representaven uns 600 fusters.

Carlos Romero Vernia

Fent honors al seu malnom, el Liante, restant tan sols dues setmanes per al 19 de març, va embolicar en l’empresa Vicente Jarques (llander), Manuel Artana Rubert (fuster), Bautista Solá Boix (sabater), Salvador Sellés Renú (pintor), José Borja (dibuixant i caricaturista), Demetrio de

Astorza Llopis (col·laborador artístic), Pedro Ferrer Bonet (mestre nacional i autor del llibret) i Manuel Martí Felis, que seria el president, organitzador, guionista de la falla i conductor de la realització. La sabateria de Batiste Solá es convertiria en el casal faller i el magatzem de grans de Manolo Martí, en el taller on es construiria el monument, costejat per donatius voluntaris entre els veïns del barri de la Mercè. Contava el president que la idea va agradar molt a tots, però l’empresa comportava una gran dificultat, ja que faltaven dues setmanes. No obstant i tal vegada per allò del “pensat i fet”, es varen decidir a fer-la, si bé declinant tot gènere d’ambició; seria una falla exclusivament per a diversió dels components del sopar.

almacen de granos

L´EXPANSIÓ FALLERA A CASTELLÓ

Carlos Romero Vernia, ordenança i pregoner de “tandes” del Sindicat de Regs i sagristà de l’església del que havia sigut Convent de la Mercè, enamorat dels costums festius de València, va portar els “gegants i cabuts” de la processó del Corpus i va fracassar en voler fer un trasllat de la Mare de Déu, com es feia el segon diumenge de maig, amb la dels Desemparats.

Varen haver multitud d’opinions, a l’hora d’elegir el tema de la crítica, encara que finalment es varen decidir per ridiculitzar el comerç de la taronja. El monument representava una oficina i tenidoria de llibres, on el comptable, prim i citrí, deixava veure les butxaques buides, al

costat d’una caixa forta oberta, plena de teranyines que havien portat el comerciant a la ruïna.sentava una oficina i tenidoria de llibres, on el comptable, prim i citrí, deixava veure les butxaques buides, al costat d’una caixa forta oberta, plena de teranyines que havien portat el comerciant a la ruïna.

Falla la Merce

A l’altra banda, un esclafaterrossos, panxut i rogenc, amb un puro gros a la boca, que feia les anotacions en un llibret de paper de fumar i que ficava els diners ingressats en una gerra ben gran, haber, i que pagava en el que contenia una gerra menuda, debe. Uns versets de Pedro Ferrer, com a mostra del que allí es va plasmar, escrits en valencià “d’anar per casa”, que hem de respectar pels seus valors etnològics i que representa, en el seu final, l’admiració per València i els seus costums. “Dal tenim la comparansa de lo antic y lo modern 1900 sense mes llibres que dos cherres pa contar, el haber ple de golondros y ‘l debe net com la má. Huí en diarios y mayores y un códic sivil al cap ‘l comersian qu’ no ‘s pencha te la cordeta ‘n la má.

Estes paraules serteres al inglés li contestá un burrianero de veres que veu qu’ en costums falleres ya un estímul valensiá.”

La festa va continuar any rere any i el 1936 es va proclamar per votació popular la primera Reina Fallera de la població, que va recaure en Milagros López Juan. Mentre va durar la guerra civil, no varen haver-hi falles, i es varen reprendre el 1941, fins al nostres dies. En les seues albors, la falla va ser considerada com una gran família, on la gent s’integrava sense suspicàcies i on, per l’estreta relació del seus membres, es potenciava per la personalitat diluïda i desarrelada, en l’aportació personal i monetària, buscant uns fins festius i, per descomptat, a crear més comissions i la profusió d’honors en rebre els premis. Els càrrecs que constituïen la comissió, més que de representació, eren de treball i finançament, encarregats de la recaptació de mitjans, porta per porta, a tots els veïns del barri, a l’estil del “cant de l’estoreta”. La ingrata missió de demanar donatius i quotes, acompanyats de la música, es converteix en una festa colorista. Hui, la falla..., quantes coses hem canviat. El dir la falla és dir artista, cartró, borumballa, fang i llistons. És dir remat, cos i ninots, enginy, gràcia, bellesa i foc. El dir la falla és dir taller, soroll, goteres, fusters i pots. És dir suors, fred i perills, pa amb llonganissa, cervesa i vi. El dir la falla és dir casal, suc de taronja, truc i guinyot. És dir café, taula i cadires, mobles trencats, badocs i pols.

El dir la falla és dir la nit, junta, llibre, queixes i plors. És dir faller, desfilada i traca, clavells en ﬂor, espenta i son. El dir la falla és dir la festa, plantà, premis, desencant, dolors. És dir xaranga, carrers i places, el nostre himne, cançons i bots.

L´EXPANSIÓ FALLERA A CASTELLÓ

La gent de Borriana se sent de cap a peus valenciana i, furgant en eixa particularitat, no era d’estranyar que l’any següent foren tres les falles plantades. Quatre el 1930, fins a 1933, que es plantarien, a més a més, nou falles menudes de carrer.

El dir la falla és dir cremà, voler, treball, misteri al foc. És dir amic, company ben gran, president, falleres, patiments i sang. El dir la nostra falla és dir tantes coses... Solera, llinatge, història i tradició.

i Pérez

Alberto Bou

Va nàixer a Alzira en 1978. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València va començar impartint classes de geografia i història. Al 2010 es va fer càrrec del Museu Faller de Gandia. La tasca consistia en dotar-lo d’un projecte museístic per a institucionalitzar-lo jurídicament. Va ser el primer espai museístic dedicat a les falles reconegut i hui és l’únic museu de la festa que forma parta del ICOM (Consell Internacional de Museus). Actualment combina la tasca de coordinació del Museu Faller amb la direcció de l’arxiu i centre de documentació de la festa de les falles i és habitual col·laborador en diferents publicacions falleres.

El museu faller de Gandia un nou model d´actuació La consecució del Museu Faller de Gandia, és el resultat d’una demanda estesa en el temps i sobretot del bon treball d’una Junta Local que al costat de les autoritats pertinents han fet palpable allò que es veu reflectit en la societat gandiana; la influència i la importància que té el món relacionat amb la festa de les falles en la ciutat ducal. L’edifici que alberga un museu dedicat a la interpretació de la festa en tots els seus aspectes, no solament es queda ací, si no que està dinamitzat amb un saló d’actes-teatre, en el qual es realitzen representacions artístiques de tot tipus, a més de les pròpies pertanyents a les falles, dues sales més estan destinades a reunions i exposicions temporals mentre que la recent creació d’un centre d’arxiu i documentació completen la fesomia de l’edifici. La societat gandienca comença a tenir relació amb el món de les falles a l’any 1876, a partir d’ací, després d’una sèrie d’anys en els quals els monuments apareixen intermitentment arribem al 1927 on es produeix el vertader moment d’implantació. És açí quan la festa de les falles entra de ple en la nostra societat i s’anirà forjant una identitat pròpia que l’ha portat a ser la celebració més important juntament amb les festes patronals de la ciutat.

El Museu Faller té com a objectiu ser un referent en l’estudi i interpretació de la festa més internacional dels valencians, tenint la ciutat de Gandia com a escenari principal però sense limitar-se exclusivament a ella, el rigor sociològic i històric així ho aconsella, hem de tenir en compte tota la complexitat que ha fet que les falles siguen una realitat i per açò és imprescindible analitzar totes les variables que han influït en el seu desenvolupament.

EL MUSEU FALLER DE GANDIA

El món de les falles ha anat introduint-se fins a tal punt que la seua rellevància socio-econòmica és d’una gran importància amb ramificacions en tots els aspectes de la ciutat i fins i tot arribant a influir en localitats de l’entorn.

Aquest treball ha fet que estiga reconegut institucionalment. Està dins de la Xarxa de Museus de la Generalitat, en el ICOM (Consell Internacional de Museus) i adherit al SICTED, plataforma que reconeix la excel·lència de les instal·lacions per al turisme. Recentment amb la proclamació de la festa com Patrimoni Immaterial de la humanitat per part de la UNESCO, en el seu dossier

Interior del Centre d’Interpretació de la Festa del Museu Faller de Gandia.

En el Museu Faller de Gandia volem fer una aposta per l’educació no formal de la cultura i tradició valencianes, posant en valor allò que l’art i la música valenciana, la tradició i el treball enginyós i satíric dels artistes, i tota la riquesa de l’espectacle dels carrers ens ha deixat al llarg dels anys. Les visites de col·legis i associacions, que realitzen activitats extraescolars amb xiquets, es pot completar amb els diferents tallers que tenim a la seua disposició, de tal manera que la visita siga més enriquidora. L’entitat té un especial compromís amb l’aspecte educatiu, per a nosaltres és fonamental la transmissió des d’una edat primerenca de la cultura i tradició valenciana, d’allò que ens identifica com a poble i d’aquelles manifestacions que són singulars de la nostra terra. Creiem que l’educació en aquests aspectes no estan especialment fomentats en el currículum acadèmic oficial, així d’aquesta manera el Museu es converteix en un vehicle privilegiat per a arribar a interioritzar tots aquests aspectes en els xiquets des dels seus inicis en l’etapa escolar.

EL MUSEU FALLER DE GANDIA Xiquets davant de l’Aula Taller del Museu Faller de Gandia.

Un altre espai d’importància capital en al Museu Faller de Gandia és l’arxiu documental i el projecte del Biblioteca Digital. Aquest departament té com a funció principal la gestió de la biblioteca, l’arxiu i la seua difusió mitjançant les noves tecnologies, creant un espai a la xarxa que faça possible la cerca a qualsevol usuari des de la pàgina web del Museu. En l’apartat de la Biblioteca Digital s’aniran actualitzant els continguts amb l’objectiu de digitalitzar tot el fons documental. Amb un senzill programa l’usuari, prèviament registrat, podrà accedir a qualsevol document digitalitzat, ja catalogat, i referenciat perquè puga ser posat a la disposició de l’interessat físicament en cas de ser sol·licitat.

Aquest centre de documentació a banda d’ordenar i catalogar el fons arxivístic actual té com a funció completar-ho, d’aquesta manera es farà un seguiment de totes les noves publicacions que apareguen, també es realitzarà una investigació i recerca de materials antics que, per la seua naturalesa, tinguen una relació directa amb la festa de les falles i tot allò que l’envolta. És una tasca indefinida en el temps, per la qual cosa és converteix en un treball permanent i de gran complexitat.

Arxiu del Museu Faller de Gandia.

EL MUSEU FALLER DE GANDIA

En conclusió, és evident que la participació de l’entitat en el marc socioeconòmic de la ciutat ha fet que el Museu Faller de Gandia es puga considerar un nou model d’actuació entre la festa, els seus components i la seua relació en la comunitat. Les seus activitats van en dos direccions; per una banda el Museu s’estableix com un referent cultural i dona servei als ciutadans i per altra banda és el Museu el qual es beneficia de l’ús que es fa d’ell per part de tots els col·lectius.

i Canet

Clemente Escudero Membre de la Casa Regional Valenciana de París.

Valencians a París Tot va començar l'any 1947, quan uns transportistes de taronja valencians que portaven la mercaderia al mercat de París, van decidir unir-se per a formar el primer centre valencià a París (primer centre valencià en el món fora d'Espanya) per a promocionar els productes valencians… i després d'açò, han passat 70 anys (este any se celebra el 70 Aniversari de la Casa Regional Valenciana a París). Des de llavors, han passat moltes coses (però la Casa de València sempre ací) davant de la immigració diferent dels anys 50, 60, 70… ací està el nostre casal, on es prodiguen i s'ajuda a valencians (també no valencians) ajudes administratives, etc. A partir dels anys 50, la Casa de València tria la seua Fallera Major de París. En xicotets grups anem a valència en Falles, se'ns rep en l'Ajuntament, ens inviten a veure la mascletà des del balcó, també ens reben en la Generalitat, la Fallera Major de París participa en l'Ofrena de Flors

Quant a falles, ací a París açò és diferent. Fa 20 anys amb els 50 anys se'ns va enviar una falla (de xicotetes dimensions), regal de l'Ajuntament de València. Es va plantar en uns jardins als afores de París, però no es va poder cremar. Així és París, i molt menys tirar un masclet o encendre una traca... “una pena”, però clar ací hi ha altres coses. Es fa la proclamació de la Fallera Major en el Casal i en el mes de febrer, la presentació en un teatre parisenc. També, se celebra el 9 d´Octubre, en Reis xocolatà per als menuts, ball de primavera, conferències, exposicions, classes de francès, (una vegada a l'any les paelles de l'amistat per a socis i simpatitzants), també en Nadal en el casal es venen productes valencians (i espanyols). També en el 2016, van vindre a París (visitant nostre casal) les Falleres Majors de València Alicia i Sofía amb la Junta Central Fallera amb el seu president per a demanar en la U.N.E.S.C.O, que foren les falles declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat (cosa que l'any següent hem aconseguit), sent Raquel i Clara les Falleres Majors de València del 2017 (estem esperant-les per a celebrar amb elles els 70 anys).

VALENCIANS A PARÍS

amb la Junta Central Fallera, també s'organitzen actes per a veure diferents aspectes de valència (cada any són actes diferents) Capitania, Sant Nicolau, La Llotja, Visita del Mestalla, etc.

És a dir, que la Casa de València donant tot el millor, promocionant a París les falles, la cultura, la gastronomia i tot allò més bonic de valència, i com és de bonica valència….

i Zarapico

Manuel Andrés

En lány 1999 comença el seu camí professional en la informació fallera codirigint el programa ‘Valencia Arde’ i ‘La Amalgama’,en la cadena local de televisió PTV Valencia fins lány 2003. Al Maig de lány 2003 entra a formar part dÁctualitat Fallera. Dins de léditorial MPG. Durant la seua trajectòria ha col·laborat habitualment com a crític i cronista cinematogràfic en diferents emissores de ràdio i televisió (ACM Ràdio, Mislata Ràdio, Ràdio Nou, Levante TV, 97.7 Ràdio) En lápartat faller, és autor de nombrosses obres de teatre, així com guardons en el concurs literari de la JCF. Ha obtingut premis de direcció i actor en el concurs de presentacions de JCF, un Saragüell al millor actor en el concurs de teatre de JCF y premis extraordinaris en el concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat. Així mateix, col·labora en guions per a diversos artistes fallers.

Ànimes de Falla Reﬂexions sobre la naturalesa de la sàtira fallera La festa de les Falles és Patrimoni Immaterial Cultural de la Humanitat per dret propi, per la seua idiosincràsia única, el seu conjunt peculiar de qualitats socials, pel seu arrelament tradicional, els seus costums i els ingredients que la componen, així com, per descomptat, per les seues gents, per les falleres i els fallers que dia a dia la porten cap avant. Ells són les fibres del múscul que fa caminar una festivitat amb tants matisos de rellevància fonamental. I l'ànima? Hi ha una ànima? On està l'ànima? On radica la quinta essència de les Falles? Hi ha eixa ànima fallera? Cada u dirà que té la resposta a l'existència de l'ànima, metafísicament parlant clar. Però ací parlem, en tot cas, de la metafísica fallera, del perquè i el com d'una festa que és més que això precisament per tindre una ànima de què parlar. Per al que subscriu la busca de l'ànima fallera comença i acaba en un mateix concepte, més enllà del qual podem trobar cor, cervell i nervis, sang i ossos en la pirotècnia, la música, les comissions, la indumentària o la festa en el carrer. Però ànima només hi ha una. Ànima feta de sàtira.

La festa de les Falles se cimenta en la falla, en l'obra d'art efímer que arriba al carrer un dia de març per a, en la nit del 19 d'eixe mateix mes ser past de les flames. Si desvirtuem, descontextualitzem o inclús pervertim esta primigè

Busquem el context que vullguem, però som deutors de la història, i ella ens indica que la sàtira, la pura sàtira fallera feta carn de cera i tela primer, de cartó i suro després, és l'ànima de la festa. És la sàtira la que fa que isquen les falles al carrer. I què és la sàtira? Un concepte; un meravellós concepte que es dirigix cap a la censura o la ridiculització basant-se en conceptes aguts, coents i mordaços; una crítica contundent, fins a l'os, fins al nucli mateix d'allò que ens provoca, ens indigna, ens molesta, ens pertorba o ens corroïx. La sàtira és el bàlsam últim de confort que el faller utilitza de forma terapèutica en tot el seu repertori artístic i festiu, tant en el monument faller, com en els textos satírics dels llibrets, els versos, els apropòsits i qualsevol altra manifestació que des de les falles s'emet al món. El sa exercici de la sàtira depura i greixa els engranatges d'una societat adotzenada, tímida o, en el pitjor dels casos, temorosa; temorosa de fer crítica cap al poderós, cap al qual té en la seua mà el mànec de la paella. La sàtira i la crítica són els beneits ressorts que l'artista faller activa per a portar a les closques buides en forma de figures una ànima que els convertix en el que estan destinats a ser: ninots. Perquè el ninot és satíric per definició. El ninot és una burla del destí. El ninot és un espill deformat que trau a lluir vicis i defectes. El ninot és un ninot disposat en plaça pública per al juí sumaríssim i popular de l'espectador. El ninot està per a ser ninot i no per a ser altres coses.

ÀNIMES DE FALLA

nia raó de ser, d'existir, trobem moltes sendes per a la festa. Totes porten al mateix lloc, però no tenen ni el mateix sentir ni la mateixa raó de ser, amb un nord en la seua brúixola totalment equivocat. I és que la falla és falla per a ser falla i no per a ser una altra cosa.

La sàtira i la crítica són elements imprescindibles i innegociables per a considerar falla a la falla. Tot allò que no adobe el seu punt de coent, siga una falla-homenatge o una simple desfilada de belles escultures col·locades en harmònic desplegament, potser patirà d'ànima. Què fa a la falla ser falla? Tindre ànima. Si la falla no és crítica, no transmet, no establix un diàleg punxant, enginyós o graciós, si no articula cap sàtira al llarg del seu discurs narratiu o si, simplement, el discurs narratiu és una mera anècdota per a mostrar una ostentació tècnica o artística, no pareix possible que allò que estiguem contemplant tinga ànima. Tirant la vista arrere, analitzant els orígens i el perquè d'eixa ànima de foc i falla, tenim exemples en el passat que, de forma més que evident, es fan notar com a ànimes pures i lliures. Si mirem cap al segle XIX i principis del XX, trobem falles tremendament crítiques, descarnades, sense embuts ni floritures, que criticaven i feien sàtira del veí, de

la veïna, del botiguer, del governant i de qui es posara en l'objectiu faller. Allí estava l'essència pura, sense adulterar, d'unes falles al natural, sense conservants ni colorants, sense filtres. Pura ànima. .La nostra ànima és un dret; el dret de les falles a alliberar-se. I basem tota la nostra festa en la foguera de vanitats que crema dins d'una falla en la nit de Sant Josep. Ha de ser així en el cas que vullguem conservar intacta la nostra ànima. Una ànima pròxima i popular, perquè tampoc hem d'oblidar-nos que esta festa, esta meravellosa festa nostra, és popular, és del poble, és de qui ix al carrer a veure les falles i riure, ruboritzar-se, somriure, inclús enfadar. Provocar és una prerrogativa del faller. Pot i ha de provocar, pot i ha d'esperonar a la societat, pot i ha de fer crítica i sàtira de tot. El potencial de la falla consistix, a més de tot un compendi de qualitats artístiques inigualables, en el dret a poder volar. A poder imaginar. Al dret lúdic de l'espectador a disfrutar sense més amb la crítica abocada en les falles plantades en els carrers i places valencianes. No buscar peròs ni tres peus al gat. Mirar la falla i sentir-la, disfrutar-la, riure-la. La falla està en el carrer i és un dels drets més bonics que tenim. Disfrutar la sàtira sense fre. Els ulls inquiets de l'espectador brillen al veure l'escena, s'alegren i divertixen. Riuen o s'escandalitzen i es tornen a riure per la sàtira disposada en ella. La falla és viva, té ales i vola. La falla té ànima. La falla és una falla.

i Tudón

Paco Quiles

Llicenciat en Periodisme per la UCH-CEU i especialista de Màrqueting Digital per la Interactive Advertising Bureau Spain. Amb una llarga experiència en el sector audiovisual, principalment en productores i televisions, però també en premsa escrita i gabinets de comunicació corporativa de l’administració local. Ha treballat com a formador en l’ús de càmeres de vídeo i en l’edició de vídeo digital. En l’actualitat és assessor de comunicació i en la docència de la fotografia nocturna i de llarga exposició. Va ser delegat de Comunicació i coordinador del llibret de la Falla La Victòria, des del 2011 fins l’any passat.

La Comunicació corporativa a l´entorn faller

La comunicació corporativa a l’entorn faller és, amb molta freqüència, relegada a un últim lloc en el si de les comissions falleres, tot i que es tracta d’una eina fonamental i la seua gestió pot ser de molta utilitat si es fa correctament, però també pot esdevenir un punyal que pot atemptar contra la pròpia falla en cas contrari. Figures com el delegat de Comunicació, el llibret o les xarxes socials poden ser aliades si es tracten com correspon, però també poden convertir-se en una espasa de Dàmocles, que com en la llegenda, penja sobre nosaltres com un perill imminent i en qualsevol moment pot caure sobre el nostre cap.

El delegat de Comunicació Des de fa uns anys, algunes comissions de la ciutat han creat la figura del delegat de Comunicació, que s’ha anat estenent per la resta d’agrupacions i, en moltes d’elles, és un simple càrrec més, amb la mateixa utilitat que la del Comptador, que no té cap responsabilitat, tal i com succeeix també amb el mal entès delegat de Relacions Públiques, exempt de funcionalitat alguna si bé les seues funcions haurien de ser assumides pel responsable de Comunicació; una figura que, utilitzada correctament, pot convertir-se en una eina de gran utilitat per a la comissió fallera.

Si no es tenen en compte aquests criteris, es pot entendre que el delegat de Comunicació siga simplement un escriptor de notes de premsa o un emissor de fotografies als mitjans de comunicació; una percepció totalment errònia, ja que absolutament tot a l’organització comunica. Des de la identitat visual, fins a la forma en què el president de l’agrupació es dirigeix no només als fallers -comunicació interna-, sinó també als veïns a través de diferents canals de comunicació -comunicació externa-. I fins i tot en aquests missatges, és important l’ajuda del delegat de Comunicació perquè facilite la comunicació del president. Tot i que en aquest article ens ocuparem únicament de la comunicació corporativa, és a dir, la que genera la falla cap a l’exterior, deixant de banda la interna -amb els seus propis fallers i socis- i l’ambiental, que és la que procedeix de l’entorn, atès que aquesta no és creada per la pròpia comissió fallera. Tots els àmbits comunicatius de la falla generen finalment una imatge corporativa al seu entorn. La gestió de la identitat ajudarà a la conformació d’aquesta i servirà, per posar un exemple que en principi pot semblar irrellevant, per evitar que el veïnat estiga molest per les immissions acústiques que genera l’activitat fallera. Amb la comunicació es pot invertir aquest sentiment negatiu generat en la població i convertir aquest descontent social en un moviment d’ajuda a les falles, tot i que puga sonar impossible en un primer intent. Igual que en qualsevol organització, la gestió de la comunicació corporativa s’ha de realitzar seguint un pla director establert prèviament, que busque un estil assertiu i que evite l’agressivitat o la passivitat en el llenguatge empleat. En l’àmbit faller, com apuntava abans, moltes vegades es descuida aquest aspecte i es relega la comunicació a la gestió de Facebook i Instagram, sense fer cas a qüestions tan bàsiques com redactar les publicacions en valencià. I no és que siga necessària una formació professional per a això, només cal un mínim d’interès per gestionar la informació d’un

LA COMUNICACIÓ CORPORATIVA A L´ENTORN FALLER

Però per això s’han de tindre uns criteris i coneixements mínims i la seua actuació ha d’obeir a un pla estratègic i ser eficaç en la seua gestió en tots els nivells. Però això rares vegades sol complir-se i aquest fet fa que els resultats siguen contraris als esperats.

col·lectiu social. En una empresa, la necessitat d’abordar una política comunicativa va lligada a l’augment de beneficis, d’acord amb el pla de màrqueting. Si no es dóna a conèixer els productes o serveis existents, difícilment el negoci podrà prosperar. De fet, amb la crisi econòmica, moltes empreses han tancat les portes ja que, en lloc d’invertir més en comunicació, han optat malauradament pel contrari, fent que el seu públic objectiu no conega els seus productes o promocions. Per analogia, en un col·lectiu social com és una associació cultural fallera, el nostre objectiu no és vendre més, ja que som entitats sense ànim de lucre, però sí que hi ha certes fites que es poden aconseguir amb un bon pla de comunicació. Per citar diversos exemples, podria situar-se com a objectius la consecució de nous fallers o l’increment de la visibilitat de l’organització, per millorar la reputació de la falla en entorns aliens al local. Seguint la comparació entre una empresa i el món faller, el que no es comunique a l’exterior és com si no existira. En aquest sentit, les falles realitzen moltes activitats que redunden en la comunitat, ja siga en el medi ambient, en la cultura comarcal o amb l’ajuda a col·lectius desfavorits. No vol dir que donar a conèixer la responsabilitat social corporativa siga l’objectiu d’aquestes accions, però sí que és cert que el fet de comunicar que s’han portat a ajudterme. fa que altres col·lectius participen en aquestes pràctiques de col·laboració amb l’entorn.

La generació de continguts i el llibret faller Com dèiem abans, donar a conèixer l’activitat que es desenvolupa en l’organització és bàsic per integrar el veïnat i que aquest senta com a pròpia la festa fallera. Per això és primordial l’elaboració de continguts informatius i la seua difusió a través de diferents canals. Amb l’estandardització d’Internet i les xarxes socials, rara és la comissió fallera que no tinga un perfil a Facebook, Instagram i Twitter, tot i que aquests últims no estan tan estesos. La immediatesa que aporten aquest tipus de canals i la difusió massiva ha aportat al col·lectiu festiu una visibilitat impensable fa uns

100

L’altra cara de la moneda són els riscos que genera l’ús incorrecte d’aquestes eines i la confusió entre comunicació interna i externa. Per exemple, una fanpage de Facebook s’ha d’utilitzar com aparador de l’associació a l’exterior, de manera corporativa, i no com a tauler d’anuncis per als propis fallers. Per a això hi ha altres eines dins d’aquesta xarxa social, com ho són els grups, d’accés restringit i controlat. En ocasions, s’ha revelat al públic en general determinada informació que només haurien de conèixer fallers i socis, motiu pel qual l’elaboració dels continguts per publicar en aquests fòrums haja de ser diferent. Hi ha molts altres canals de comunicació a més de l’ús relativament nou de les xarxes socials i Internet en general a través de la pàgina web de la falla. Però sense cap dubte, el mitjà més conegut i estès és el llibret. El primer va ser publicat l’any 1855, editat per la falla Plaça de l’Almodí de València i escrit pel literat Josep Bernat i Baldoví; si bé el terme ‘llibret de falla’ no es va utilitzar fins a finals del segle XIX i es va estendre a principis del següent. Al Camp de Morvedre, el primer llibret va ser editat a Estivella en 1924. En els seus orígens, els llibrets de falla van ser vehicles de transmissió de literatura humorística, amb funció didàctica i adoctrinant, tot i que actualment han evolucionat cap a un posicionament de creació cultural col·lectiva i mitjà d’expressió en valencià, amb l’avanç de les novetats i programació de la setmana fallera però també per donar a conéixer el més destacat que ha tingut lloc a tot l’exercici. I d’ací la importància de la tasca del departament de Comunicació de la falla, que ha de treballar colze amb colze amb el d’elaboració del llibret, tot i que l’ideal és que siguen les mateixes persones les que s’encarreguen de les dues tasques.

Tractament de la informació fallera als Mitjans de comunicació L’elaboració de notes de premsa és una activitat bàsica del departament de Comunicació per garantir la presència de la falla als mitjans de comunicació. La transitorietat del càrrec fa que, un exercici rere altre, moltes vegades els perio distes no sàpiguen quina persona o persones s’encarreguen d’aquesta feina en cadascuna de les trenta comissions falleres del Camp de Morvedre, tot i que des de la junta fallera es proporcionen les dades de contacte dels presidents i falleres majors. Així, és interessant que siga la pròpia comissió la que genere les seues informacions i les remeta als mitjans de comunicació per facilitar la tasca dels redactors, així com la planificació de l’agenda informativa de cada mitjà. I és que aquesta tasca no només es realitza a través de la recepció de notes de premsa, sinó també amb les convocatòries dels esdeveniments que realitze la falla i dels que aquesta ha d’avisar amb suficient antelació ja que, de vegades, si el tema a tractar té l’interès necessari, pot donar

LA COMUNICACIÓ CORPORATIVA A L´ENTORN FALLER

anys, fent que coneguem l’actuació de falles d’altres agrupacions locals de tota la Comunitat Valenciana.

101

lloc a l’elaboració d’un article periodístic previ a la celebració de l’acte. En l’actualitat, els mitjans de comunicació locals realitzen una cobertura molt acceptable de la informació fallera, si bé és cert que fa uns anys hi havia més espais especialitzats. Després de la desaparició de determinades capçaleres i televisions, ja no hi ha programes dedicats íntegrament a la informació de la festa josefina com Morvedre Faller, a la cadena de televisió Tele 7, o la secció Foc i Flama del fugaç periòdic de doble edició setmanal El Garbí, que dedicava diverses pàgines per nombre a aquests continguts. Al febrer de 2016, l’ajuntament de Sagunt va presentar una nova revista íntegrament fallera, creada des de la iniciativa privada però amb la col·laboració del consistori, anunciada en el seu moment amb periodicitat mensual però que amb el pas dels mesos, va limitar la seua aparició en paper a la setmana fallera de 2016. Després d’això únicament publica, de forma més o menys constant, fotografies i anuncis de fires d’indumentària en el seu perfil de Facebook, així com alguns vídeos d’esdeveniments fallers. Deixant de banda els casos de mitjans de comunicació ja desapareguts, les publicacions actuals realitzen especials fallers durant la setmana fallera o la precedent, amb un bon nombre de pàgines dedicades a parlar dels monuments i de la resta de premis en els quals participen les trenta comissions de la comarca, dels llibrets de falla, dels representants fallers, dels espectacles musicals i de les novetats que arriben a l’any en curs. Durant la resta de l’exercici, l’edició comarcal de Levante-El Mercantil Valenciano és l’únic diari imprès que garanteix totes les setmanes la presència d’aquest tipus d’informació a les seues pàgines, amb un espai publicat els dissabtes on recull el més destacat de l’actualitat fallera, a excepció de que hi haja algun acte rellevant entre setmana i es publique en la següent edició. En el cas de la ràdio, Onda Cero Sagunt dedica una secció en exclusiva a les falles, tots els dimecres a les 13 hores, que forma part del magazín Sagunto en la onda. Tanmateix, Morvedre TV i Sagunto TV han retransmés diversos anys alguns events de falles a través d’Internet. La resta de publicacions impreses, com ara El Periódico de Aquí o La Voz de Nuestra Comarca dediquen, a més dels especials fallers anuals, alguns mòduls a la informació fallera sempre que aquesta es produeix, atorgant-li més o menys espai en funció de la importància del fet noticiable, tot i que també influeix el fet de que es tracte d’una nota de premsa elaborada correctament per part de la falla que la envie. Finalment, en el cas dels mitjans digitals, solen publicar de manera íntegra les notes de premsa que reben, ja que la informació elaborada per ells mateixos solen reservar-la per les seves edicions impreses o els dossiers digitals semanals com fa El Económico.

102

103

i Cerezuela

Carles López

Va nàixer en 1972 en un ambulatori quasi cívic del Port de Sagunt. Va nàixer Carlos però se va anar convertint a Carles a base de llegir massa sobre coses rares. Va estudiar Dret per error i va treballar en banca per a aprofundir en l’error, però això li va facilitar amb quaranta anys fer un salt al buit de la creativitat. Des de llavors, és dispers professional, cantant, blogger, analista polític, inquiet, impacient i curiós. Pensador heterodox a contracorrent i raret en general.

Could Valencia be the next Silicon Valley? Falles al quadrat o les Falles més enllà de les falles. La proposta de la Falla Rodrigo és engrescadora. Una primera visió segur que trobarà ressò immediat. Les falles tenen un impacte econòmic. No sols per l’afluència de visitants, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO serà cada vegada major, sinó per la seua repercussió en la pròpia indústria fallera del monument (fusteria, pintura), la indústria tèxtil, o la logística de la distribució o la música amb les orquestes de nit i les bandes de dia. És aquesta una primera capa que volem superar per fer una anàlisi més profunda del que signifiquen les falles més enllà de la festa. Haurem de construir una visió més radical del fenòmen faller. Una visió radical de les falles despulla la festa de tota la seua superficialitat social afegida. Una visió radical de les falles sempre tindrà un punt antifaller. Quan algú es col·loca en la puritat fallera necessàriament ha de subestimar tot la palla que no ens deixa trobar l’agulla de les falles. Ser radical antifaller és un purisme i com qualsevol purisme fuig de la popularitat. La radicalitat fallera no és un fanatisme sinó una devoció cap a l’essència. La radicalitat no és més una recerca contínua de les arrels més profundes. Un radical no deixa mai d’excavar fins trobar la primera capa. Les arrels de les falles són la seua essència, el seu concepte i sobre tot la seua vocació. Les falles naixen des de la unió de les persones per oferir

104

una manifestació artística, compromesa i crítica amb vocació d’interacció social amb la comunitat. Les falles incluen més coses -algunes d’elles molt coentes- però aquesta és la seua ànima.

● Art e�mer. L’objecte central de les falles és el monument faller. Una manifestació artística d’art efímer. Art que naix per a morir. Bellesa que serà cremada. Art en estat pur. Sense vocació de permanència. Evolutiu per tant. I sotmès de manera permanent a un veredicte popular. Instal·lat en l’escaparat més dur: el carrer. ● Manifestació urbana. Les falles ocupen gran part del carrer. De fet la falla forma part del carrer i del barri. És per tant una manifestació cultural centrada en la convivència, difícil però necessària, de la festa amb el treball, d’això que ara se’n diu conciliació. Poques festes són capaces hui en dia de guanyar, amb tanta contundència al rei del carrer que és el cotxe. Guanyar-li al cotxe amb l’ocupació del carrer ara sembla una modernitat però durant molts anys només les falles van mantindre la pertinença del carrer a les persones. Persones que el cotxe va batejar com a vianants. Les falles no són un art abstracte en un lloc abstracte. No són una manifestació comercial tancada dins d’una galeria. Les falles són art popular al carrer. Son art urbà precursor del muralisme o la intervenció urbana. Ocupant el carrer. Reivindicant-lo com un art propi i compartit. Un art d’observació comuna. Un art exposat per a qui el vulga mirar. Un art desprotegit i nu. ● Compromís social. Les falles naixen amb el compromís social de vigilar els espais comuns i les actituds privades. Observen la vida quotidiana, la vida comuna, la vida política, les grans corrents de pensament i les anècdotes del poble o barri. Esta vessant fallera ha anat perdent pes però quan una comissió vol fer falla de veritat, quan algú en la falla vol fer fallerisme radical, sempre acut al compromís social via crítica, assaig, article. Sempre mira el seu entorn immediat. La falla sempre parla del que veu, del que mira. La falla és observada tant com observa. La falla llig a qui la llig. La falla és un sentinella de la història fins i tot quan ho fa inconscientment cegada per l’estètica del premi. ● Les falles són primavera. Les falles sempre naveguen amb el perill del temps de mudança. La primavera no és segura. És un temps de transició. Les falles poden ser calor, pluja, vent. Les falles anuncien que el bon oratge és a prop però encara és tímid. Les falles posen la llum dels valencians a l’abast de tot el món. Regalen la primera llum d’un sol novell. Les falles obrin els carrers per disfrutar de dies més llargs. I la llum és la llar de la socialització i l’intercanvi. La foguera ha sigut sempre la millor metàfora del punt de trobada per contar històries, aprendre, escoltar, sentir, emocionar-se. El foc és llum i és calor. Els dos ingredients de la companyia.

COULD VALENCIA THE NEXT SILICON VALLEY?

Són estes arrels profundes l’objecte de la nostra recerca. No hi ha cap altra manifestació cultural i festiva com les falles arreu del món. No amb les mateixes característiques. Però quines són eixes característiques:

● Les falles són multisensorials. No són només un art de mirar. Són un art per sentir. Són un art d’escoltar. Escoltar la música de banda valenciana. Els músics valencians suposen la mitat de les llicències musicals a Espanya. La combinació de música, devoció, cansanci i llum conferix a l’acte de l’ofrena un aire més místic que

105

religiós. Les mascletaes en particular i la pirotècnia en general són també una manifestació pròpia i específica valenciana al món. Hi ha altres pobles que es comuniquen emocions mitjançant el soroll però no d’eixa manera. La pólvora no és un instrument de percussió qualsevol. La pólvora fa olor. Es maneja des de la distància. Té vida pròpia com a instrument musical. Té una certa incertesa. Te un risc assumit per la col·lectitivitat. Imita sons de guerra però composa himnes de pau. La pólvora és una experiència compartida de manera generacional. La seua olor i el seu tacte fan que les falles vagen més enllà de la mirada. ● Les falles han resistit el consumisme. Pràcticament totes les festes modernes han derivat cap al consumisme. El Nadal és l’exemple més important. Les falles no són una festa consumista per molt que es podruïsquen actes de consum. El consum està immers dins de les falles però les falles no viuen subjugades pel consum. Les falles encara són una festa de no comprar. Les falles encara són una festa gratis regalada per al barri. En realitat són un regal social de les comissions. No són gratis per a tots però són debades per a la majoria. No hi ha arrels de consumisme -potser amb l’excepció de la indumentària- ni derivades en les falles. Encara són un espai de gaudi de la llum, el carrer, l’olor de la pòlvora, el tacte llunyà del foc, el soroll de la música i els masclets i l’estètica artística del monument. Però que tenen a vore les falles amb Silicon Valley? És important subratllar totes les característiques específiques i especials de les falles per dos raons. La primera raó és per evitar el costum inaugurat després del franquisme per “l’exèrcit d’alliberament nacional fusterià” d’autoodiar-nos. Efectivament, el mestre Fuster va fer moltes coses bé i una mal: crear una espècie de religió combativa basada en l’autoodi. Convé revisar el mestre Fuster amb una mirada amb més autoestima. Els valencians fem moltes coses bé i moltes coses mal. Centrar-se en les segones és autofustigar-se de manera innecessària. No oblidem millorar però sobretot no oblidem ajuntar-nos i cridar tots a una veu quan algú toca les coses que fem bé. Les falles es poden fer millor però no hi ha altra festa com les falles amb unes característiques tan especials i tan específiques. La segona raó és la més important. Una festa d’este tipus no naix a qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de persones. Les que creuen que les coses passen per casualitat i les que consideren que les coses passen per causalitat. Una festa amb les característiques que hem repassat ha de nàixer a un lloc especial. Un lloc on les seues gents puguen entendre la invasió del carrer, la mort de la bellesa efímera, el so del perill. I estes gents, este poble, ha de ser necessàriament un poble especial, unes gents especials, un país anòmal, creatiu i treballador, hedonista i compromés, conformista i crític, observador i emocional. Un poble que pensa fent. Arribats ací necessitem un punt de contrast. Les modes postmodernes han fet arribar als Estats Units, la terra del marqueting, un festival que es diu Burning Man on també cremen coses. També hi ha gent que barreja coses amb arrós i fa arrós amb coses que no són paella. El festival es fa enmig del desert on acudixen a mode de festival de música uns milers de persones per intercanviar, socialitzar i comunicar-se amb experiències creatives. Deia l’artista

106

Aquella segona raó situada al costat d’este nou punt de perspectiva ens ha de portar a les conlusions finals. El territori valencià i els valencians com a conjunt tenim unes característiques adequades per configurar-nos com un espai de referència en la creativitat que requerix un moment de disrupció tecnològica com este? És a dir, reunix el País Valencià, l’Antic Regne de València i l’oficial Comunitat Valenciana els requisits per ser la nova “Silicon Valley”? La nova societat postindustrial i informacional, la nova societat en xarxa té unes característiques molt concretes. La més important és la liquiditat, és a dir, la inexistència de vincles rígids. Això fa presentar algunes novetats bones i d’altres no tan bones. La nova economia de les start ups n’és un bon exemple. La major part de l’economia col·laborativa i especulativa de nova onada es basa en la posada en contacte d’entitats preexistents. Quan un projecte és realment escalable vol dir que pot arribar a tindre escala global. Així, per exemple un negoci com Airbnb es pot portar amb relativa poca gent i situada en qualsevol lloc. La proximitat territorial no és un criteri absolut sinó relatiu. És important estar a prop dels intervinents en la relació econòmica però no cal estar al costat. Per això la instal·lació de noves empreses no ve determinada exlusivament pels mateixos criteris històrics de la logística estratègica. Ara apareixen nous criteris intangibles que inclouen el concepte de benestar vinculat a l’espai laboral. En eixa evolució dels criteris de vinculació espacial és on podem inserir la proposta valenciana. Ara hi ha altres criteris que determinen el lloc on es treballa. I si eixos nous criteris afavoriren els valencians? I si les falles pugueren ser el millor test d’instal·lació? I si les falles foren la prova precisa de que som una terra creativa i acollidora de talent? I si les falles foren el millor futllet informatiu econòmic? L’informe de Davos sobre el futur del treball marca -entre d’altres- tres focus fonamentals. L’autogestió de la vida laboral, la importància de la ciutat com a element dinamitzador de l’economia i la minvant importància de la formació reglada. Què ens recorden estes tres qüestions? Les falles com a espai econòmic han format part tradicionalment d’un marc laboral que ara resulta ser el futur. La formació reglada ha sigut fins fa ben poc la gran absent del moviment creatiu faller. Un artista faller es feia a si mateix i aixina és encara hui. No hi ha -salvades algunes excepcionsuns estudis per ser artista faller. I el règim més habitual del món faller és i ha sigut l’autogestió. Les comissions autogestionen la major part de la seua activitat i la que no és autogestionada és concedida a autònoms (els artistes). Per tant, el món de les falles ja està acostumat a la liquiditat laboral i l’autogestió del treball. Finalment, està l’element de les ciutats com a espai de dinamització econòmica per damunt dels estats-nació. Seran les ciutats les que impulsen amb la capacitat creativa per atraure el talent les que escriguen el seu futur. El futur és de les ciutats en un procés urbanitzador semblant al de la revolució industrial. Si ens fixem el fenòmen faller gira

COULD VALENCIA THE NEXT SILICON VALLEY?

faller de la falla de l’Ajuntament d’enguany que fer eixa falla seria “una gran preparació per al Burning Man”. És italià i ningú no li ha explicat que el Burning Man no involucra ni la desena part de persones que les falles, que l’intercanvi comercial d’art no té res a vore amb les falles, que la invasió d’un espai preexistent urbà i conflictiu de convivència no és igual que anar al desert, que la música indie no és igual que el so tribal d’una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament, i que un ninot molt gran cremant no és comparable amb més de mil monuments cremant al mateix temps. Potser els valencians no tenim sentit del marqueting però tenim sentit del goig. El Burning Man és un conte comparat amb la novela de les falles.

107

molt al voltant de la ciutat com a element dinamitzador, especialment la ciutat de València i la seua àrea d’influència. Ara per ara, València és la principal destinació d’Erasmus d’Espanya. Acull principalment estudiants i emprenedors del cor d’Europa (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia). Són estudiants de països que tenen alt nivell adquisitiu i per tant es podrien permetre altres destinacions però no ho fan. Volen vindre a València. Una primera interpretació superficial podria ser per l’oratge, la platja i el mar. I la festa. És cert, no hem de negar sinó de presumir que els valencians vivim en un racó privilegiat del món. A la vora del Mediterrani, bressol de la història i la civilització, i on tenim tres-cents dies de sol a l’any i temperatures més o menys suaus amb permís del canvi climàtic i una manera de ser que facilita la socialització. Eixa podria ser una primera lectura però si les universitats valencianes foren un desastre els propis pares dels estudiants bandejarien eixa opció. Si València no fora una ciutat segura tampoc vindrien. Si València no fora una ciutat acollidora tampoc vindrien. Si els valencians no fórem una societat bilingüe llatina els italians i els francesos ho tindrien més complicat per fer-se entendre. Si els serveis públics foren caòtics ningú no s’atreviria a vindre a passar un any de la seua joventut. Segur que eixir de festa és important però festa hi ha per tot arreu. Quan una decisió és sostinguda en el temps i mantinguda per diferents nacionalitats és que els valencians alguna cosa fem bé. Viure, per exemple. Això no vol dir que ens instal·lem en el conformisme, això no vol dir que no siguem exigents amb el poder i la seua corrupció. Això vol dir que a pesar de tot això encara som un lloc desitjat. Imagina’t sense això el que seríem. Els estudiants Erasmus són ara els immediats emprenedors del futur. Per a crear i fer sorgir el seu talent podran triar qualsevol lloc del món per a moltes d’estes iniciatives. València té un mar d’oportunitats al seu davant. La capital pot ser el millor cap i casal. Les falles són la millor maleta de mostra de producte. Expliqueu què són les falles i sabran que som el millor contenidor per a la seua idea. València com a ciutat té tot un barri al costat del mar per fer. És cert que ara està destrossat però un barri destrossat és un barri per reconstruir, un espai per planificar al gust. Una casa diàfana és una oportunitat de versatilitat. Hi ha un fum d’espais que poden ser recuperats amb el talent. La pròpia universitat està tan a prop del mar que permet un cluster on l’entorn de barri, llum, temperatura i talent siguen els elements a aprofitar. La nova economia suposa una nova imbricació de l’àmbit laboral amb l’àmbit personal. La no separació estricta de la hiperconnexió fa absolutament necessari que el descans estiga tan a prop de l’espai de treball com siga possible. Molt prompte les vacances no seran de setmanes sinó d’hores repartides al llarg de tot l’any. Les vacances serán moments. I no es pot perdre el temps amb trasllats físics. Has d’estar treballant al teu lloc de vacances. Per això els valencians podem ser els millors. Podem oferir una ciutat per a viure, on viure, on treballar i on descansar amb un ritme assequible i conciliador. Un bon exemple de que això és possible és la Berklee València Campus de música que és un centre d’excel·lència musical punter al món. És una bona mostra de que atraure el talent és possible amb les nostres fortaleses i aprofitant les nostres oportunitats.

108

I de fet, la nostra ciutat Sagunt encara presenta oportunitats molt importants. Si la Gerència i tot el seu entorn (pensem en Puerto Ocio?) es puguera transformar en un projecte d’atracció de talent mitjançant diverses instal·lacions com ara un hub d’innovació o un hostel per estudiants podríem incorporar-nos a fer surf en la millor ona de l’economia informacional. Els indrets que t’impressionen de jove són sempre llocs on tornar. Vindre a València sol ser una grata sorpresa per a quasi tots els turistes que venen. Durant els 80 es va dissenyar una estratègia que situava el nord de la ciutat de València com un espai industrial. Des d’Alboraia fins Sagunt hi ha polígons a vora mar que poden ser una gran oferta per a la nova economia del talent crescuda en l’ecosistema en xarxa. Estos projectes poden instal·lar-se en qualsevol lloc però no hi ha qualsevol lloc millor que el nostre racó del món. Evidentment necessitem un bon suport de marqueting. Ningú no compra allò que no coneix. Ningú va a un lloc desconegut. Necessitem convertir-nos en un pol d’atracció de visita i aprofitar la visita per explicar que les falles són la millor metàfora d’esta terra. Explicar-los que podran caminar pel mig del carrer, que pararan a dinar, que entendrem les equivocacions, que sabem que les coses no són per a sempre, que la música forma part de la vida, que les explosions poden ser una manera de ser, que la bellesa és important en el teu producte. Explicarem que els entenem si són creatius, que parlem dos llengües i tenim facilitat per parlar-ne més, que podran fer esport al carrer en qualsevol moment de l’any, que tindran la tecnologia necessària, que estaran segurs de matinada i que tindran per sempre una llum que mai s’apaga. Una llum especial que afecta a la creativitat, als fusters, als pintors, als músics, als poetes. Una terra especial que acull la creativitat perquè la creativitat és la cendra que respirem al vent.

COULD VALENCIA THE NEXT SILICON VALLEY?

Tradicionalment els creatius i artistes han buscat barris alternatius i barats. La bambolla immobiliària ha punxat i el País Valencià té ara preus i nivells de vida que permeten arriscar i començar. Som una societat que entén el talent, que entén la iniciativa, que entén cremar i tornar a començar, que entén el descans al costat de la faena. Podem oferir-nos com a la millor ubicació per a una start up. De fet, ja hi ha iniciatives al respecte en el propi districte marítim. València tindrà un gran hub per a iniciatives creatives i culturals a les instal·lacions pròximes al port marítim que van albergar la Copa Amèrica. I ara mateix València està per davant de Roma, Atenes, Dusseldorf o Burdeus com a hub europeu de start-ups.

109

i Montagud

Salva Carreres

Va nàixer a Alzira en 1973, Llicenciat en Ciències Químiques. Professor d’ensenyament secundari de física i química. Actor i membre del grup de teatre La Tarumba. Com a actor s’ha format assistint a cursos i tallers impartits per professionals tals com Roberto García, Santiago Sánchez, Ramón Moreno, Rafa Calatayud, Concha Doñaque, Reyes Ruíz o Joan Segalés, entre uns altres.

L’expansió de les arts escèniques al món faller Des de fa ja alguns anys, parlar de falles és fer-ho també de teatre i play-backs i no tan sols a la nostra federació fallera, sinó a moltes altres i fins i tot al cap i casal. És per això, que per tal de tractar aquesta potència emergent dins de la festa fallera, tenim la sort de dialogar amb Salva Carreres, membre del grup de teatre d’Alzira La Tarumba. Hola Salva, en primer lloc i sabent que eres d’una ciutat tan fallera com Alzira, ens agradaria saber si estàs o has estat vinculat en alguna ocasió al món de les falles? Doncs si, durant uns anys vaig pertànyer a la Falla Colònia Ana Sanchis, però he de reconéixer que no he sigut jo molt faller. Fou una època en la qual estava en el món de les falles per estar amb la colla d’amics. Encara que, gràcies a això vaig descobrir que m’agradava el món de la interpretació. Ara que ja coneixem el teu passat faller, com van ser els teus inicis al món de la interpretació? És curiós, però jo que no sóc molt faller, vaig descobrir el món del teatre a la falla. Recorde que l´encarregat de

110

Aleshores ja són un bon grapat d’anys els que portes amb açò del teatre no? De quant de temps estaríem parlant? Podria dir que són un poc més de vint anys, però fent teatre dúna manera seriosa amb La Tarumba, que és el grup al qual pertany actualment, dinou anys farà el mes de juliol. La veritat és que m´han passat prou de pressa. Com penses que el teatre pot enriquir al món de les falles? I què podrien afegir els fallers al món del teatre? He de reconéixer que estic prou desvinculat del món de les falles, però sé que han fet un esforç molt gran per tal de fugir del típic sainet, almenys en Alzira i en València també, i han intentat dur a terme projectes dáutors contemporanis inclús clàssics teatrals, i em sembla genial que tinguen eixe gust per la cultura. Crec que les falles podrien ajudar a canviar la imatge de foc, borratxeres i festa que la majoria de la gent té délles i veure-les com una eina més de dur la cultura a la gent que dúna altra forma no podria gaudir-la. De totes maneres, no són moltes les falles que estan per eixa tasca i encara queda camí per recórrer.

L´EXPANSIÓ DE LES ARTS ESCÈNIQUES AL MÓN FALLER

cultura tenia al cap obrir la falla a realitzar altre tipus dáctivitats i una délles fou contractar a láctor, director i avui en dia gestor cultural de lÁjuntament dÁlzira, Jordi Verdú perquè ens impartira un taller díniciació al teatre. La sintonia fou tan bona que el mateix Verdú sémbarcà a dirigir el nostre primer espectacle sobre textos de Misteri Bufo de Darío Fo. I la veritat és que léxperiència fou molt satisfactòria, i no només pels premis aconseguits, sinó perquè vaig trobar una passió que abans només la tenia com a espectador. A partir déixa data ja no he baixat dún escenari. Podria dir que el responsable de què jo ara estiga fent teatre és Jordi Verdú. Ell fou el que em va animar a provar amb el grup de teatre dÁlzira, La Tarumba (Associació Cultural). A més a més, el teatre m´ha servit per a perdre la vergonya perquè jo sóc molt vergonyós. De fet, molts amics i coneguts, la primera vegada que em veieren dalt dún escenari no s´ho podien creure.

111

I des que t’iniciares com a actor, has desenvolupat aquesta afició de forma continuada o has fet algun parèntesi? La veritat és que no he parat. No hem dóblidar que en el meu cas és un hobbie, no és la meua professió, però el treball que fem des de La Tarumba sempre és molt digne i professional, i treballem i ens formem per a portar-ho a terme dáquesta forma. Durant aquests anys jo no he parat de formar-me i buscar altres opcions per anar millorant dált de léscenari per a que la meua interpretació aplegue de la forma més versemblant al públic. Professor vocacional i dedicat a l’ensenyament d’educació secundària des de fa ja molts anys, segur que el teu aprenentatge al món del teatre haurà sigut significatiu, perquè no ens ho contes? Doncs si, a lénsenyament hem démprar en moltes ocasions el teatre per tal de fer classe, i a mi m´ha vingut molt bé léxperiència teatral per tal de posar-me davant dels meus alumnes. Encara que he de dir que jo he tingut molta sort amb els alumnes que he tingut fins ara. Toquem fusta!

Si mirem un monument faller, trobem diferents elements que també es troben al món teatral... escenografia, escenes, modelatge, premis... a què penses que pot ser deguda aquesta similitud dins d’aquest binomi falles-teatre? La veritat és que no m´ho havia plantejat mai, però és cert que hi ha un paral·lelisme entre els dos mons i jo diria que és el de tractar de contar i reflectir la societat que estem vivint. Amb totes les seues coses dolentes i virtuts, que alguna segurament que hi ha. Penses que la indústria teatral té punts en comú amb la indústria que envolta el sector faller? Així de sobte, diría que no massa, o almenys el món que jo conec. Si ho pense un poc, podria dir que les dues necessiten dártistes per a crear; escenògrafs, dramaturgs, il·luminadors, actors i actrius, directors...

112

He de confessar que no mágraden massa els premis, i sovint el nostre grup participa en mostres i concursos, i en moltes ocasions hem estat guardonats com a grup i jo individualment, però el millor premi és la calor de láplaudiment del públic, i pot sonar a tòpic humil, però és així. De totes les teues obres i totes les teues interpretacions, quines serien les preferides i per què? Doncs he de dir que pràcticament tot el treball que he desenvolupat ha estat al costat del director i dramaturg de La Tarumba, José Antonio Martínez, així que el noranta per cent de les obres han estat escrites per ell i si hagués d’elegir una, me quede amb “Mabel”. Però, també guarde un gran record dún muntatge que vaig fer a lÉscola Escalante de València, amb motiu del treball de final del curs impartit pel director i dramaturg Roberto García. Léspectacle es deia “Looping” i fou un goig compartir escenari amb una colla dáctors i actrius tan professionals.

Saps perfectament que les cendres de la nit del foc s’emporten tot un any de falla. Salva, ens agradaria saber si al teatre passa el mateix... una vegada finalitzada una obra, s’acaba tot o continues tenint-la present? Quan deixes dínterpretar una obra igual ja estàs preparant-ne una altra o representant-la i has désborrar el dábans per centrar-te en el que tens present, encara que els records sempre queden. Actualment en quina obra podem trobar-te? Teniu pensat traspassar les fronteres valencianes com ja heu fet alguna altra vegada?

L´EXPANSIÓ DE LES ARTS ESCÈNIQUES AL MÓN FALLER

I parlant de premis, no podem passar per alt preguntar-te si alguna vegada has resultat guardonat, perquè no ens parles dels premis rebuts?

Actualment portem en marxa dos muntatges; “Culpable” en valencià i en castellà,que és l´última obra que estrenàrem

113

el passat mes dóctubre, i “Mabel” en castellà, que després de tindre-la parada un any, torna ara a representar-se en Requena i prompte en Haro (Logronyo). Així, que tornem a eixir de la Comunitat! Esperem que puguem fer-ho també amb “Culpable”, que per als pocs mesos de vida ja ha obtingut alguns premis. Hem parlat de teatre perquè hem tingut la sort de trobar la teua col·laboració, però el món dels play-backs també ha emergit dins de la festa fallera... Perquè penses que s’ha produït aquesta extrapolació del teatre als play-backs? Supose que pel teatre musical i perquè a la gent li agrada cantar. Però no tots ho fan igual de bé, aleshores el playback li dóna una oportunitat a la gent de teatralitzar la interpretació i gaudir com si fóra un o una cantant de veritat. I ja per últim, quina obra de teatre ens recomanaries? Culpable o Mabel... Bé, deixant les bromes a banda, a mi em sembla ara molt difícil decantar-me per alguna en concret, perquè séstan fent espectacles molt dignes i de molta qualitat dins del món del teatre valencià i estatal. Però podria recomanar unes quantes que m´han agradat molt: Cuzco i Nosotros no nos mataremos con pistolas, les dues de Víctor Sánchez Rodríguez, dramaturg del Port de Sagunt. Shakespeare en Berlín, de Chema Cardeña. Llopis, de Xavo Giménez. La piedra oscura i Ushuaia, dÁlberto Conejero. Incendios, de Wajdi Mouawad… Podria dir algunes més però no acabaríem léntrevista! Moltes gràcies Salva per apropar el teatre a les falles i viceversa, de veres que ha sigut un plaer parlar amb tu.

114

115

L´EXPANSIÓ DE LES ARTS ESCÈNIQUES AL MÓN FALLER

i Salvo

Marc Adsuara

Naixcut a Vila-Reial el 16 de febrer de 1992. Vaig començar els meus estudis musicals als 6 anys al Conservatori Mestre Goterris de Vila-real. Al 2015 vaig finalitzar el Grau en música, especialitat de trompeta, al Consrvatorio Superior de Música de Aragón a Saragossa. Actualment, estic estudiant el Master en interpretació a Universität der Künste Berlin, UdK (Univeristat de les Arts, a Berlín), l’especialitat trompeta orquestral. He tocat amb l’ Orquestra de la Comunitat Valenciana i Palau de les Arts Reina Sofia, a l’ Orquestra Simfònica de Navarra OSN, amb Berliner Camerata, entre alre. Membre la Unió Musical la Lira de Vila-real desde el 2005. Vaig ser component durant 8 temporades (2008 al 2016) de la Orquesta Montesol. Membre i un dels fundador de la Xaranga reality Show de Vila-real.

El potencial de la música en les falles

Un any més ja hem arribat a aquest punt, l’equador dels actes fallers, el dia gran d’aquestes festes; la jornada de treball més llarga per a la majoria dels músics que treballem durant aquesta setmana. A penes són les set del matí quan l’uniforme de la xaranga torna a vestir-me per tercer dia consecutiu. No fa ni quatre hores que ens hem gitat i el cansament dels dies anteriors ja es nota. Ara pense que no hauria d’haver allargat tant la nit anterior, però sóc un músic jove, i els músics joves volem eixir a veure l’orquestra, encara que hàgem tocat durant hores i hores, i encara que sapiguem que cada dia, a les huit del matí, comença un dia més llarg que l’anterior. Ja tots, amb els característics pantalons blancs, el polo d’un blau viu i un lleuger mal de cap, arribem al local faller on la majoria de membres de la comitiva fallera ens esperen, uniformats també amb els seus polars d’un color cridaner i vistós, per començar la despertà. Per les cares i veus puc assegurar que la seua nit no va ser molt més curta que la meua. Pel que es veu a les nostres partitures mentals, el compositor de la banda sonora d’aquest dia va escriure Molto Pesante. Hi ha processons de Setmana Santa on els costaleros arrastren menys els peus que nosaltres en

116

Amb les primeres notes ens va canviant l’ànim. Eixa és la principal finalitat de tots els temes del repertori de xaranga a l’hora de les desfilades menys serioses. Totes són cançons conegudes i fàcils de recordar. La seua simple estructura, escassa complexitat harmònica i melodies que es reconeixen sense cap esforç analític fan que el que s’escolta esdevinga agradable i familiar. Les composicions de Celia Cruz, Georgie Dann, La Mosca Tsé-Tsé i d’altres cantants que tots coneixem pels seus éxitos del verano han sigut incorporades durant els anys al repertori habitual de totes les xarangues valencianes. Ja sigues de Sant Joan de Moró, Algemesí, La Font de la Figuera o de qualsevol raconet del nostre territori, sempre tocaràs les mateixes melodies que per transmissió oral hem anat difonent els músics com al seu dia van fer els joglars de l’Edat Mitjana. Siga com siga, pensem el que pensem, forma part del nostre folklore, compartit amb molta gent propera. No crec que els veïns del barri que havien tingut la sort de no haver despertat a les set del matí continuen dormint. La música i l’atronador i ininterromput soroll dels masclets que llancen els fallers han despertat, encara que siga momentàniament, a qualsevol que visca prop del nostre recorregut. No sé si serà per l’estrany costum que tinc com a músic de no trepanar-me els timpans o pel mal de cap --símptoma que ahir algun gintònic em sobrava-- però crec que eixos coets fan massa soroll. Estic segur que els artificiers de les canteres trauen la pedra amb explosions menys potents i espere que més controlades que aquestes. Qui diu que l’aroma a café acabat de fer és el que més espavila de bon matí, mai ha sentit l’olor de la pólvora d’una despertà. Aquest acte mai s’allarga molt. Pel bé de la salut de tots, en poc més de mitja hora ja estem al bar per esmorzar. És un momentet reviscolador amb els teus, comentant les batalletes de la nit anterior, que ens augmenta l’ànim. Descansarem fins l’hora de dinar.

EL POTENCIAL DE LA MÚSICA EN LES FALLES

aquest moment. Així i tot ens posem en la formació habitual: la percussió ocupa la primera fila, seguida dels trombons i trompetes; després, els saxofons. Mentrestant, els fallers han carregat de masclets les seues bosses; no pareixen massa segures per transportar eixes armes de destrucció massiva. El percussionista que toca la caixa, amb les baquetes, dóna una de les entrades amb més desgana que dec haver sentit en molt de temps i la música comença.

Ja dinats i amb les piles un poc més carregades, tornem al local faller, on a les tres i mitja començarà el segon acte del dia. Els que enguany no formen part de la cort, ara ja vestits de fallers i falleres, van arribant i preparant-se per a eixir..

117

L’acte de la vesprada sempre té un caràcter més formal. Tota la comitiva comença la desfilada a ritme de pasdoble, la nostra música popular per excel·lència. Durant aquest tipus d’actes se solen tocar pasdobles que anomenem de cercavila o desfilada. Podem diferenciar tres grans tipus de pasdobles: el que acabe de dir, el de concert i el taurí. Tots tres solen tindre la mateixa estructura; cite el compositor Ramón T. Berenguer: Musicalment consisteix en una introducció basada en l’acord de la dominant, a la qual la segueix una pri mera part en la tonalitat principal i una segona part, anomenada “trio” escrita en la subdominant en els pasdobles en mode major, o en el relatiu major en els escrits en mode menor. La variant d’aquesta composició que solem escoltar a les bandes i xarangues quan desfilen, es caracteritza per tenir un tempo lleugerament més ràpid que les altres i amb un llenguatge harmònic més senzill que els pasdobles de concert. Així i tot, com al llarg del temps s’ha fet amb el repertori de xaranga, també s’han incorporat pasdobles dels altres dos tipus a les obres interpretades habitualment a les desfilades. És el cas, per exemple, del pasdoble taurí Tercio de Quites del reconegut compositor Rafael Talens Pelló o de Campanera, una de les cançons més representatives que cantava Joselito. Encara que la majoria dels oients desconega estos aspectes didàctics i tècnics, tenim tan interioritzats els pasdobles que els reconeixem a les poques notes i caminem a ritme del seu compàs binari de manera inconscient. És el seu caràcter solemne i festiu alhora el que l’ha convertit durant ja fa més d’un segle en el fil musical de gran part de les nostres celebracions que amenitzen les bandes i xarangues. El pasdoble ha estat, està i estarà present a tots els faristols dels músics de carrer. Poc abans d’arribar a casa de la primera fallera que forma part de la cort, el percussionista que toca el bombo pega una forta bombà a contratemps: és el senyal dels músics per tallar en sec una cançó, no importa en quina part d’ella ens trobem, ja siga a punt d’acabar-la o acabada de començar. Açò vol dir que hem de tocar l’himne de la falla. Una breu composició feta expressament per a la falla o alguna obra curteta de la qual els fallers s’han apropiat i utilitzen com a distintiu. Solen ser composicions animades, a ritme de pasdoble (120 bpm) i utilitzant les tonalitats majors. El músic faller, en acabat el primer dia, ja se sap de memòria l’himne: el toca quan arriba i quan se’n va de la casa de cada fallera, només interromput per la traca i els aplaudiments en veure baixar la senyoreta, que ràpidament s’incorpora a la formació i emprén, junt amb la comitiva i els músics, la ruta fins la casa de la següent. Algunes corporacions, que no tenen un himne propi, utilitzen els pasdobles Valencia del mestre José Padilla Sánchez o El fallero de José Calixto Serrano Simeón amb aquesta finalitat. Imagine que deu ser fàcil entendre que, com a músic, no reconforta massa tocar al voltant d’unes dos-centes vegades la mateixa peça durant aquesta setmana i que, potser no tinguem més ganes d’escoltar-la durant la resta de l’any. Ara bé, ens agrada veure l’emoció en la cara de falleres i fallers cada vegada que l’escolten... Això ens fa molt més agradable aquesta monotonia musical. Amb un bon dolor de peus, donem per finalitzat l’acte de la vesprada. La nostra falla ha sigut la guanyadora del primer premi de Secció Primera, s’augura una nit de molta festa. També sóc músic d’orquestra de ball i abans de sopar he d’anar a fer la prova de so. Arribe a l’escenari on ja estan tots els meus companys muntant els seus instruments i connectant el cablejat mentre l’equip de muntatge acaba d’enllestir l’escenari. Quina sort tinc de ser trompeta i no

118

Ja estic darrere de l’escenari, vestit de negre i amb eixa sensació a la panxa que sempre s’ha de tindre abans d’una actuació. Després de tants anys crec que ja no és nerviosisme, sinó respecte al públic i responsabilitat de fer les coses bé. Als pocs minuts, el president de la falla ens fa el senyal per començar l’actuació i ja s’apropen falleres, fallers i altra gent disposada a passar-ho bé. El tècnic de so posa la sintonia d’inici i els músics pugem a l’entarimat vigilats de prop pels ninots fallers plantats enfront de nosaltres, enmig la plaça. El repertori de l’orquestra és molt divers: ha d’agradar a gent d’edats molt diferents que han assistit a escoltar-nos. Comencem amb la part més clàssica, on solem interpretar temes que els més majors ballaven en la seva joventut. Sempre escoltem algun twist dels 60, algun vals, un parell de pasdobles clàssics per ballar agarrats, el mític Tren del Chachacha i acabant aquesta franja, algun ball de música llatina, ja siga cúmbia, merengue, cha-chacha... Aquestos ritmes sud-americans fan més senzilla i progressiva la transició a la part més moderna de l’actuació. Els èxits de Juan Luís Guerra i los 4 40, tan coneguts, solen ser un bon punt intermedi. Continuant amb alguna rumbeta, Estopa, Melendi o El barrio que a poc a poc dóna pas al pop més actual. En aquest punt de l’actuació, la gent jove que aguantarà tota la nit amb nosaltres, comença a cantar i a ballar les cançons que més els sonen. El pop més clàssic de La Oreja de Van Gogh o Amaral sempre dóna peu a intercalar els grans èxits de Hombres G, Formula V o Raphaela Carra. Aquestes cançons mai passaran de moda. Aquesta secció del nostre repertori va augmentant el ritme, preparant la gent per botar amb els Skap, sempre seguits pel rock clàssic de Bon Jovi, Europe o Mago de OZ. Quan comença a sonar algun tema immortal dels immortals The Queen la gent comença a mirar el rellotge i veu que ja són quasi les 4 de la matinada, l’hora que l’ordenança municipal ens obliga a tallar la música. Hores i hores d’assaig resumides en un moment de música i diversió. En eixes circumstàncies, poca gent es planteja tot el treball que hi ha darrere del que acaben de vore i disfrutar. Els músics sí sabem tot el que ens ha costat assolir un bon nivell musical conjunt. És aquest esforç, junt amb les mostres de carinyo rebudes pels més melòmans que han vist la nostra actuació, el que ens reconforta i aporta satisfacció després d’una faena ben feta.

EL POTENCIAL DE LA MÚSICA EN LES FALLES

bateria! En cinc minuts ja tinc l’instrument i el micròfon preparats per actuar. Amb tot a punt, anem a dutxar-nos i a sopar per agarrar forces per a la nit.

De camí cap a casa, encara amb l’adrenalina del directe, em vénen al cap molts moments viscuts aquestes falles. Moments amb amics, companys, fallers, gent agradable vinguda per a disfrutar de les falles... I m’adone que tots

119

aquests moments sempre tenen un factor comú: la música. Un dels elements vertebradors de la nostra cultura i de les nostres festes. I és que com va dir el filòsof alemany Friedrich Nietzsche : Sense música la vida seria un error. No sempre és fàcil treballar mentre els altres estan de festa. Puc assegurar que u no es fa músic pels diners. Només l’amistat i la passió que tenim per aquest art fan que un músic no deixe mai de ser-ho. I m’agradaria ara, per finalitzar, expressar-me des d’una altre punt de vista diferent al de músic, tot i que lligat alhora. M’explique: sóc de Vila-real. Sóc, per tant, valencià. Ara bé, al meu poble no hi ha falles. Els que veiem les falles des d’eixa perspectiva podem tindre la sensació que es una festa carregada de tòpics: l’olor a pólvora; la música que sempre acompanya la festa; l’himne; el color; el soroll dels coets pel carrer, una festa efímera en la qual desapareix la faena i els diners de tot un any en un bufit, menjats pel foc que indica l’inici de la primavera; l’endemà de la cremà comença la faena per a l’any següent... Ara bé, jo he tingut la sort, com a músic invitat per la gent de la falla, de poder viure en primera persona les festes. Això ha provocat que totes eixes coses que per a un foraster poden ser llocs comuns hagen esdevingut, per a mi, realitat viscuda. A més, tinc també la sort i l’honor de poder expressar-ho en aquest llibret, la qual cosa implica poder deixar constància que, en realitat, les falles sí que són, cada vegada més, les festes de tots els valencians perquè, com jo, molts músics d’ací les vivim com a pròpies. I poden ser Patrimoni de la Humanitat perquè són Patrimoni Valencià.

120

121

i Cuenca

Antoni Isach

Va nàixer a València en 1974. Pèrit Ceràmic per l’Escola Superior de Ceràmica de Manises i Enginyer Tècnic Industrial per la Universitat Politècnica de València. Havent exercit diferents càrrecs a la indústria del sector ceràmic, en l’actualitat treballa com a professor d’ensenyament secundari a l’IES El Caminàs de Castelló, impartint els mòduls corresponents als cicles formatius de la família professional de Ceràmica i Vidre.

Artista Faller... molt més que una professió Per tal d’analitzar l’ofici d’artista faller, a banda de fer una bona tasca de recerca, hauria de remuntar-me a les primeres construccions falleres de la mà d’aquestos mestres artesans. Tanmateix, les intencions del meu article són unes altres, i és que d’acord amb el fil conductor del present llibret faller de la Plaça Rodrigo, enguany toca parlar de tot allò que contribueix a fer de la nostra festa una autèntica potència, donat la seua gran importància a la nostra societat. És per això, que vull escriure sobre la formació reglada conduent al títol d’artista faller i presentar d’aquesta manera uns estudis de grau superior dins de l’oferta formativa en Formació Professional a la Comunitat Valenciana, encara no molt coneguts per la seua relativa recent implantació. Però abans d’endinsar-nos al cicle formatiu de grau superior corresponent al títol de Tècnic Superior en Artista Faller i Construcció d’Escenografies, considere necessari parlar-vos de les Qualificacions i de la Formació Professional de forma genèrica, ja que tal i com s’afirma des de l´OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), les competències s’han convertit en un paràmetre extremadament valuós dins de les economies del se-

122

La Llei Orgànica 5/2002, de 19 de Juny, de les Qualificacions i de la Formació Professional, establix l’ordenació de la Formació Professional del sistema educatiu amb un sistema integral que respon amb eficàcia i transparència a les demandes socials i econòmiques mitjançant diverses modalitats formatives. La formació professional s’orienta tant al desenvolupament personal i a l’exercici del dret al treball, com a la lliure elecció d’ofici i a la satisfacció de les necessitats del sistema productiu i d’ocupació al llarg de tota la vida. A més a més, aquest sistema educatiu, resulta ser la ferramenta més útil a l’hora de garantir l’ocupació juvenil i fer possible una correcta transició entre formació i vida laboral. La formació professional compren el conjunt d’accions formatives que capaciten per tal d’exercir de forma qualificada les diferents professions, l’accés al treball i la participació activa en la vida social, cultural i econòmica d’un entorn, augmentant la qualitat de vida de les persones i la competitivitat entre les empreses. En Espanya, la formació professional s’està transformant per l’extensió del seu àmbit d’aplicació, i encara que es manté lluny dels països nòrdics i centreeuropeus on constitueix un eix vertebrador dins de les seues societats, s’erigeix cada vegada més com una alternativa o complement, no sols als estudis secundaris obligatoris i no obligatoris (ESO i Batxillerat), sinó també als estudis universitaris, ja que cada curs s’incrementa el nombre d’alumnes amb estudis superiors finalitzats o no, que demanden aquesta formació. La societat actual, més oberta, global i participativa demanda nous perfils de ciutadans i treballadors, més sofisticats i diversificats, a fi de donar resposta a les necessitats generals de qualificació dels recursos humans per a la seua incorporació a l’estructura productiva, i el món de les falles demostra la seua importància social, convertint-se en una opció formativa més entre totes les oferides per l’estat espanyol. I és així, com per aprovació i publicació en el Boletín Oficial del Estado el Reial Decret 1690/2011, de 18 de Novembre, establix el Títol de Tècnic Superior en Artista Faller i Construcció d’Escenografies pertanyent a la família professional d’Arts i Artesanies, fixant les seues ensenyances mínimes i els seus continguts bàsics, que representen un 55 per cent de la duració total del currículum d’aquest cicle formatiu, establida en 2.000 hores. Una vegada establit el currículum complet d’estes noves ensenyances de Formació Professional, mitjançant les competències educatives autonòmiques, podem presentar els seus continguts. Com ja s’ha comentat abans, la seua duració és de 2.000 hores i aquesta càrrega lectiva es reparteix en dos cursos acadèmics. En la taula següent es detallen els seus mòduls professionals amb la corresponent seqüenciació i distribució horària.

ARTISTA FALLER...MOLT MÉS QUE UNA PROFESSIÓ

gle XXI. En una societat de globalització, basada cada vegada més en els coneixements, es fa necessari apostar per la formació i mantenir-la actualitzada amb l’evolució constant dels requeriments dels mercats laborals i les característiques socioproductives.

123

Evidentment que la construcció de les falles ha evolucionat, i així ho constaten els continguts dels mòduls professionals esmentats. L’elaboració de memòries tècniques i plànols d’estructures, els elements d’enganxada i sustentació, el càlcul de càrregues de volum i intensitat calòrica, les eines informàtiques, la normativa aplicable, l’escultura i el tallat de peces, els nous materials, les varietats de pintura, els assajos d’estabilitat i el control de tirs, l’elaboració de memòries literàries de la falla i l’aplicació de tècniques d’emmotlament, són només una xicoteta mostra a mode d’exemple dins del llarg llistat de continguts que podem vore en l’Orde 58/2015, de 27 de maig, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, per la qual s’establix per a la Comunitat Valenciana el currículum d’aquest cicle formatiu.

124

I és que la producció fallera no té límits d’aplicació ni de difusió, i allò que a València s’alça com a monument de fusta i cartó, a qualsevol altre lloc d’Espanya o del món ho pot fer en forma d’escenari, decorat, ambientació temàtica o carrossa, motiu pel qual als centres educatius de la nostra comunitat que ofereixen aquestos estudis, hi ha també alumnes d’altres comunitats autònomes que es matriculen per tal d’assolir aquest aprenentatge tan particular i alhora universal de les falles. Aleshores, des de la seua implantació en el curs escolar 2012-2013, ja són quatre les promocions d’artistes que han eixit dels nostres centres educatius, mentre que enguany ja es prepara la cinquena, amb el ferm propòsit d’actualitzar i tecnificar tot allò que els artesans valencians començaren ja fa molts anys. Actualment els estudis d’artista faller es poden cursar en quatre centres educatius de la Comunitat Valenciana, tots ells de caràcter públic i amb només un grup per curs amb una ràtio aproximada de 25 alumnes. La Formació en Centres de Treball, també coneguda com les pràctiques FCT, resulten ser un punt fort i atractiu d’aquesta titulació, ja que a banda de conèixer la realitat del dia a dia en els tallers productius, suposen un clar impuls en la direcció cap a l’alt nivell d’ocupació enregistrat pels nous titulats, per tant aquesta darrera formació en règim d’alternança amb el treball productiu constitueix una mesura per tal de pal·liar l’important atur juvenil dins del context de crisi que malauradament encara vivim, i promoure així una millor qualificació professional i especialització de l’alumnat combinant el procés d’ensenyament aprenentatge del centre formatiu amb l’aprenentatge i treball a l’empresa. La següent taula recull els centres educatius de la nostra comunitat que ofereixen aquest cicle formatiu.

I ja per tal de concloure, m’agradaria fer-ho amb la següent reflexió...encara que el futur és incert per definició, dins de la nostra societat, la globalització i els avanços tecnològics assenyalen cap a un món, on només una alta qualificació esdevindrà en la clau de l’èxit per a qualsevol persona, per tant... els estudis d’artista faller es troben en el bon camí!

ARTISTA FALLER...MOLT MÉS QUE UNA PROFESSIÓ

Les noves exigències d’organització i gestió, també inclouen la definició de continguts de prevenció de riscos laborals, així com una cultura de respecte ambiental, treball de qualitat realitzat d’acord amb les normes de qualitat, creativitat, innovació i igualtat de gèneres, sense oblidar l’aprenentatge de la llengua anglesa, que pot permetre el coneixement dels avanços d’uns altres països, així com facilitar la mobilitat a qualsevol país europeu.

125

i Pérez

Cristina Plumed

Té 37 anys, és Diplomada en Ciències Empresarials per la Universitat de València a més d'haver cursat estudis d'Organització d'Esdeveniments en l'Escola Internacional de Protocol de València. Va ser triada presidenta de l'Associació d'Empresaris del Camp de Morvedre (ASECAM) el 6 de juny del 2013, càrrec per al que va ser reelegida el passat 11 de maig.. Emprenedora i empresària, professionalment va començar el seu camí en el món empresarial als 18 anys en l'empresa familiar Transports i Excavacions Pérez Plumed, S.L., A més en 2010 va posar en marxa Al·legoria, s,l., un negoci d'organització d'esdeveniments en què ha fet un parèntesi per a poder dedicar més temps a la seua família i al seu càrrec com a presidenta d'ASECAM. A més de representar al teixit empresarial, també forma part de la junta directiva de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) com a vocal.

Empreses i falles... Falles i empreses

Las Falles tenen una relació continua amb les empreses i els comerços de la ciutat, una relació que s’alimenta en un doble sentit ja que les Falles necessiten a les empreses i les empreses necessiten a les Falles. Hi ha empreses que naixen, creixen i sobreviuen gràcies a las Falles, com són la indústria pirotècnica, els indumentaristes fallers, o els artistes fallers. Segons algunes dades oferides fa uns anys per la pròpia Federació Junta Fallera de Sagunt, les Falles del Camp de Morvedre s’han convertit en un autèntic motor econòmic a la nostra comarca ja que suposen un moviment econòmic al voltant de 2,5 milions d’euros anuals, una xifra que, any rere any, va augmentant com queda reflectit, per exemple, en l’augment de la inversió que les comissions realitzen als seus monuments fallers, tant grans com infantils. D’altra banda, també hi ha empreses que no treballen en exclusiva per a las Falles, però si suposen gran part del seu negoci els serveis que proporcionen a la festa josefina de la comarca, com son les empreses de transport de persones, tant necessàries per al moviment de fallers durant els actes que es duen a terme durant tot l’any, les empreses d’espectacles, les dedicades a les activitats infantils, etc…

126

Concretament en 2017 en Falles l’ocupació hotelera va ser del 97 %. Els preus de les habitacions van pujar un 15 % respecte a l’any anterior. Un milió de persones va estar a València l’any passat per a Falles i estes persones, dormen, mengen i compren durant estos dies, per tant les Falles generen riquesa molt important al sector turístic tant de la Comunitat Valenciana com de la nostra comarca, el Camp de Morvedre.

Com he dit abans, les Falles no només són un motor social i cultural, també són un motor econòmic. Les Falles generen llocs de treball tant directes com indirectes. No hi ha cap estudi recent sobre l’impacte econòmic de les Falles, pareix que aquest any es publicarà un. L’últim que es va fer es de 2008 i assenyala que l’impacte econòmic va ser de més de 750 milions d’euros sols per a la ciutat de València, i que les Falles crearen més de 7.580 llocs de treball tant directes com indirectes, que van significar 26,7 milions d’euros de cotitzacions a la Seguretat Social i a l’IRPF. En 2008 els fallers van invertir en indumentària 17,7 milions d’euros. Les comissions falleres gastaren 5,7 milions d’euros en discoteques mòbils i espectacles. Altre sector important afectat positivament per la festa josefina és el del transport, ja que els gastos en aquest sector en 2008 durant les falles van ser de 31,3 milions d’euros. Espere que aquest estudi que es va a realitzar amb la universitat i va posar de relleu l’impacte econòmic de les Falles al cap i casal, es puga realitzar després a les diferents localitats de la Comunitat Valenciana on hi ha Falles, i així coneixerem la repercussió exacta que tenen les Falles al Camp de Morvedre que, hi ha que recordar, que des de l’any 2007 són Festa d’Interés Turístic Autonòmic i des del 30 de desembre de 2013, Festa d’Interés Turístic Nacional, un títol que fa que els turistes coneguen la festa fallera que es fa al nostre territori.

EMPRESES I FALLES...FALLES I EMPRESES

A més a més, les empreses que es dediquen al sector turístic: restauració, hotels i comerços, aconsegueixen la seua ocupació i vendes màximes en Falles, però durant tot l’any, també els afecta positivament el moviment faller, doncs l’agenda fallera s’estén als 365 dies de l’any, i els fallers i falleres organitzen manifestacions de la seua festa continuadament, i compren en els comerços propers.

Però també les Falles necessiten que les empreses i comerços que les rodegen les recolzen; a tots ens ve al cap la imatge dels “anuncis del Llibret” quan parlem de las aportacions que realitzen les empreses a les Falles, però

127

existeixen moltes més vies de col·laboració com és el cas dels patrocinis, donacions en espècie, i inclús hi ha uns premis que atorga una empresa a les Falles de la nostra Comarca. M’ agradaría fer una menció especial als Premis Lafarge a la Falla més sostenible, doncs han generat un cambi important en les nostres Falles, que ara son mes solidàries i es preocupen a més del medi ambient. I aquest cambi ha segut fonamentalment per a complir amb les bases d’aquestos premis però, el més important es que se ha convertit en algo natural i del día a día de les Falles, l’arreplega d’aliments, roba i joguets, els tallers medioambientals amb xiquets, la separació de residus als Casals,… Per tots aquestos arguments crec que tant les Falles necessiten l’aportació i col·laboració de les empreses de la localitat com a l’inrevés ja que, sense la festa josefina, els comerços i mercantils de la ciutat tindrien un menor moviment econòmic a més de que determinades professions acabarien desapareixent, perquè estan molt relacionades amb la nostra tradició fallera.

128

129

i Soria

Natalia Antonino Va nàixer a València el 26-08-1980, és llicenciada en història de l'art i posseeix el Màster en expert universitari en educació secundària, s’endinsa en la política a l’any 2011 a les files del PSOE de Sagunt en l’oposició, passa a ser regidora de turisme al govern de Sagunt des de 2016.

El turisme faller a la nostra ciutat Primera setmana de març ja allarga la llum del dia, queden escassos dies perquè comence la setmana fallera. La ciutat sencera pendent del tiempo,¿ quin temps farà estos dies? Es comencen a veure bruses, els casals fallers s’activen, el so dels petards indica que comença el compte arrere per a la festa Josefina. Ja ha arribat el gran dia, els ninots guarnixen la ciutat, el treball realitzat durant l’any pels artistes fallers ja lluïx en els carrers, la crítica i l’humor faller ja pot ser contemplat, les festes donen començament amb la Plantà. Queden per davant uns quants dies on la ciutat s’ompli de música, flors, llum, color i pólvora; Visites de cortesia de les diferents comissions falleres, ofrenes de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, Mascletaes i Nit del Foc, tot això combinat amb un patrimoni històric, industrial, natural, cultural i amb una rica gastronomia.

130

Tot este palmito de sensacions i experiències, junt amb la tradició i la cultura que estes festes comporten, han fet que en la ciutat de Sagunt les falles hagen sigut reconegudes com a Festes d’Interés Turístic Nacional sent junt amb la temporada estival i la Setmana Santa les dates amb major afluència turística. En el municipi les diferents corporacions polítiques, amb el seu suport han contribuït a millorar la promoció de la nostra festa fallera, prova d’això és l’evolució en alça dels últims 7 anys dels turistes que visiten la ciutat durant esta setmana. Des de 2011 a 2017 hi ha hagut un increment de turistes que visiten Sagunt durant la setmana fallera concretament d’un 77%, açò no pot ser al fútil i no ho és, açò és fruit del treball realitzat per tots i cada un dels fallers que composen les 30 comissions del municipi, incloent també a Gilet i Faura, pobles pròxims a la nostra ciutat i pertanyents a la nostra comarca, El camp de Morvedre, també dels veïns del municipi que conviuen i accepten els inconvenients i les satisfaccions que este producte turístic reporta en el nostre Municipi i pel suport polític durant tots estos anys.

EL TURISME FALLER A LA NOSTRA CIUTAT

Ha arribat l’últim dia on es posarà punt final a la festa Josefina amb la Cremà. Les flames emboliquen els monuments i tot queda reduït a cendres eixa mateixa nit comença a posar-se en marxa la maquinària per a les falles de l’any següent.

Però hi ha hagut un fet a remarcar perquè l’augment de turistes en època de falles es donara, i és concretament durant els anys 2014 a 2016 i així ho constata també les estadístiques de 2017. L’any 2014, concretament el mes de maig, es va procedir a l’inici de l’expedient per a la candidatura de la declaració de les falles per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i dos anys més tard en 2016, va arribar el

131

reconeixement tan desitjat; les falles van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Este fet ha marcat un abans i un després per als nostres turistes és per això que tots, corporació municipal veïns i fallers devem de continuar treballant per a estar a l’altura del dit reconeixement i unir esforços per a crear un producte turístic diferenciat. Un producte que ens desmarque i singularitze de la resta de poblacions que també compten amb la festa fallera. La ciutat de Sagunt compta amb un gran avantatge, són molts els recursos turístics que complementen a la perfecció amb les festes de les falles, estem a tan sols 20 minuts de la capital valenciana, i destí per excel·lència per a disfrutar d’estes festes, tenim bones comunicacions i àmplia varietat de servicis, durant tot l’any es realitza una promoció contínua de la nostra festa i de les diferents activitats que es realitzen. En els pròxims anys hem de fer un pas més cap avant, amb un clar objectiu i és que la ciutat de Sagunt siga després de València el principal receptor de turistes, perquè potencial de sobra té, i estic segura que ho aconseguirem.

132

133

Albert Llueca

i Juesas

Va nàixer a Sagunt, 1982, informàtic, ex regidor de l’Ajuntament de Sagunt i President de L’Arxiu Camp de Morvedre, associació que promou el legat d’Emili Llueca i l’arxiu del cronista. Gran part dels materials continguts en aquest fons documental s'han mostrat en exposicions i congressos. Han estat i són base de molts treballs de recerca i elaboració de tesis doctorals, tesines, llibres, articles i informes jurídics sobre Sagunt i el Camp de Morvedre. Des de fa alguns anys el fons documental és consultat per estudiants, professionals, estudiosos i investigadors de molt diverses disciplines (arquitectura, història, geografia, belles arts, periodisme, imatge i comunicació, etc.) de la pròpia ciutat de Sagunt i de la comarca del Camp de Morvedre, com de fora d'ella.

Anatomia d´una Falla: PLAÇA RODRIGO

(* Bassat en el llibret Mossen Sorell Corona de 2010, coordinat per Rubén Tello) anatomia n. f. 1.Disciplina que estudia l’estructura, la forma i les relacions de les diverses parts del cos dels éssers vius: a. Anatomia humana; anatomia vegetal; anatomia animal. 2.Forma o aspecte exterior del cos d’un ésser viu: a. Saps descriure l’anatomia del gat? 3.Anàlisi i estudi de les diverses parts que conformen un assumpte o un problema: a. Determinar l’anatomia d’un problema tècnic. Les Comissions Falleres estan arrelades en un territori urbà. És a dir, cada Comissió Fallera correspon a un determinat espai, compost per un nombre concret de places, carrers. És una unitat geogràfica menor que el barri, però que té implicacions imaginàries, identitàries i de sociabilitat.

134

L’origen faller de la comarca sembla que ens porta exclusivament a Sagunt i el seu Port. És clar que allí es troba la història fallera més intensa i extensa. Però també és cert que en els municipis del Camp de Morvedre han sorgit destacables experiències falleres que formen par del passat dels pobles. No sols això, sinó que el llibret més antic de tota la comarca va estar escrit a Estivella el 1924, uns anys abans fins i tot que es plantés el primer cadafal al Port de Sagunt el 1927.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

És la demarcació fallera, un concepte que es va consolidant al llarg del segle XX La suma de les demarcacions de totes les Comissions Falleres és igual a la ciutat sencera, tenint el seu origen en la cultura popular urbana.

En 1927 és coneix com l’inici de les falles al Port de Sagunt. La falla en qüestió seria l’actual Falla Luis Cendoya, que

135

es planta en la plaça 1 de maig. Dins del món faller han existit des d’eixe moment diferents comissions que han plantat tant a Sagunt, Port, així com a diferents pobles de la comarca. Quan és va crear l’actual Federació Junta Fallera de Sagunt, Junta Fallera de Sagunt a 1974, hi havien falles històriques que és varen tornar a muntar amb l’antiguetat anterior i altres que és crearen de nou. En este sentit, és té consciència de la falla, la Rodrigo, per un document que enguany fa 65 anys on la falla de la Plaza Rodrigo i adjacents, de Port de Sagunt, va nomenar al senyor alcalde faller d’honor. L’alcalde era José Blasco Such i està arreplegat en l’Arxiu Llueca-Juesas d’Imatges de Sagunt, dins de la carpeta del Catàleg de Bens de l’Alcalde “17.3.112 Saluda del president de la falla Plaza Rodrigo nomenant faller d’honor a l’alcalde Blasco. Sagunt 26 de gener de 1953.”* (* llibret la marina “seduccions”, 2017)

En l‘època més moderna en 1991 un grup de veïns de la Plaça de Rodrigo i Adjacents, crea la comissió fallera on estava la pre-existent dels anys 50 però sense agafar-la com a referència, és a dir perdent l’antiguitat i el número de cens corresponent. Al 1991 la plaza Rodrigo torna a tindre falla, torna a ser punt neuràlgic de festa i vida dins del barri.

Anatomia d’un temps 1929-1930

A instàncies de José Ferrús, president de la Federació Valenciana de Taxis, s’autoritza la primera parada en el Port de Sagunt el 16 de maig de 1928. Els participants a la VI Assemblea de la Federació de la Premsa d’Espanya van visitar les instal·lacions de la siderúrgia saguntina, acompanyats per alt personal de la companyia. En 1929, en el Port, es va inaugurar l’església de La nostra Senyora de Begoña. L’edifici, d’estil renaixement a imitació de la basílica de Bilbao va ser construït sota la direcció del delineant projectista Emilio Silva Arano, a càrrec de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani. El temple té una nau central i dos laterals, un cor amb òrgan i campanar. El temple va ser cedit al arquebisbat de València al desembre de 1967.

El dia 10 d’agost de 1929 es van celebrar en el teatre romà els I Jocs Florals de la ciutat. Milagros Casanova va ser la Reina de les Justes, el mantenedor Eduardo Antón i el poeta guardonat amb la Flor Natural, el sacerdot saguntí José Zahonero Vivó. El 15 de desembre de 1929 els saguntins van ratificar la seua fidelitat a l’ensenya que els concedira Jaime I. Aquell dia Sagunt va viure una jornada plena de fervor patriòtic: la col·locació de la primera pedra del que seria

136

Després de l’acte celebrat en l’església de Santa María: es va traslladar el consistori, els senyors Regidors en Corporació, presidits per l’Excm. Sr. Governador Civil, amb la Bandera desplegada a la Casa Capitular, rendint-li els honors corresponents, a la seua entrada a la mateixa, on per l’esmentada autoritat provincial i l’Ajuntament es va disposar que, en endavant siga la repetida Bandera l’estendard que ostente l’Ajuntament com Senyera de la ciutat. El secretari de l’Ajuntament va acabar l’acta de la Corporació amb la relació dels assistents a l’acte: l’Excm. Sr. Marquès de Sotelo, Cap Provincial de la Unió Patriòtica i Alcalde de València, Do Primitiu Peiró, Ajudant de l’Excm. Sr. Capità General de la III Regió Militar representant al mateix, Don Julián Losada Ortega, Delegat Governatiu, Don Francisco Navarro Romero en representació de la Diputació Provincial, el Sr. Cònsol de la República de l’Uruguai D. Eduardo Martínez Sabater i altres distingides Autoritats i Personalitats de la Capital i de la Ciutat, donant-se per acabat amb l’extensió de la present que signa el referit Excm. Sr. Governador Civil i els Srs. Alcalde i Regidors, de tot la qual cosa jo el Secretari de la Corporació, certifique. La premsa d’aquells dies es va fer ressò dels històrics moments que estava vivint la nostra ciutat: Els actes del diumenge a Sagunt no són sinó una de les magnífiques conseqüències culturals i polítiques de la gran obra directora que realitza l’Ajuntament presidit per l’insigne valencià, don Baltasar Palanca Masiá, alcalde actual de la ciutat que va ser bressol de l’heroi Romeu. Certament en la considerable renovació de Sagunt el senyor Palanca, esperit d’incansable abnegació i singular clarividència, ha trobat en els seus camarades de Consistori i en l’intel·ligent i digníssim secretari don Rafael Martínez, una col·laboració inestimable. La jornada del diumenge és una de les moltes que Sagunt escriurà en la renovació i progrés de la nostra regió amadísima… Una greu crisi governamental i econòmica porta al trast la dictadura ja deteriorada en començar 1930. (* Testigos de Nuestro Tiempo, Emilio LLueca, El Economico, 2000)

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

Col·legi Públic Cronista Chabret i la benedicció de l’ensenya local, una còpia exacta de l’anterior. En 1929 era alcalde de la ciutat Baltasar Palanca Masiá. 15 de desembre de 1929. En el Saló consistorial de la casa capitular, es van reunir l’Alcalde i Regidors de l’Ajuntament: Baltasar Palanca Masiá, Remigio Santibáñez Gorostegui, Ramón Gaspar Huguet, José Andani Boluda, Vicente Arnau Andrés, Salvador Agusti Such, Enrique Rubio Gallur, Manuel Romaní Verdaguer, Vicente Peris Moros, Joaquín Pérez Pérez, Francisco Moros Flors i Juan Martínez Gallego, amb assistència i presidits per l’Excm. Sr. Governador Civil de la província, Don Heraclio Hernández Malillos, amb la finalitat de procedir a la benedicció i inauguració de la Bandera de l’Ajuntament, i fent-se constar que en atenció al fet que s’havia desgastat la Bandera o Senyera de la Corporació Municipal per l’ús de molts anys, va acordar aquesta fer una altra nova que, com a continuació d’aquella, servisca d’estendard de la Ciutat, es van traslladar a l’Església Parroquial de Santa María, on i oficiant la missa Don Pascual Llopis, com a delegat del Eminentísimo Sr. Arquebisbe de la Diòcesi, Dr. D. Prudencio Melo Alcalde, va ser beneïda per ell mateix l’expressada Bandera amb els rituals propis del cas.

Urbanisme* Al 1930 el problema clau, per estudiar esta época, resideix en la inexistència durant aquest període d’una legislació sobre nous assentaments, no és fins fins a 1931 on es promulga una llei. Ara bé, l’assentament urbà del Port no s’estava construint sobe terrenys prèviament adquirits per l’empresa, no que

137

eren els propietaris de les diferents parcel·les els qui. prenent alguna referència geogràfica: la carretera o la platja. Es comprèn doncs que, no existint cap noció d’urbanitat. el creuament dels carrers era un vertader problema: podria o no l’ajuntament obligar al fet que els propietaris cedisquen els terrenys necessaris per fer els carrers?. Ha d’expropiar pagant Indemnitzacions?, i tot dins del paper que en les idees de l’època exercia l’intocable dret a lo propietat. L’objectiu era clar planificar minimament l’edificació, o el que és el mateix: delimitar la frontera entre l’espai privat i el públic. Els primers projectes que vertaderament planifiquen els van iniciar amb els treballs d’Angel Romonf tendien a configurar el traçat mitjançant un ‘Plànol General d’Urbanització” que li va ser encarregat per acord de la municipalitat al setembre de 1923. Serà a partir d’aquest moment quan surgirán els primers problemes. ja que no tots els propietaris estaven disposats o cedir voluntàriament part dels seus terrenys per a carrers, ni tots els edificis ja existents es disposaven a la quadricula general. L’anterior liberofisme urbanístic començava o limitar-se amb el requeriment d’Instàncies de caràcter consultiu previ a l’edlficació i la imposIció de multes als infractors de les alineacions. Encara que a pesar dels creixents intervencions de la administració en segueixen sent els particulars els qui -fonamentalment a partir de 1923- construeixen els voreres. disposen jardins, cobreixen sèquies, etc.. Són els anys daurats de la ciutat i es viu un fort creixement. El període entre 1929.1930 comprèn els dos anys de major creixement urbà. Seguits d’uns altres de paralització -fins i tot reculada- en l’evolució urbana. Tots els projectes que s’havien Iniciat en la dècada anterlor es paralitzen i no són realitzats. truncats per la crisi industrial. Tan sosl s’emprendran durant aquest període alguns projectes d’obres públics amb l’objecte primordial de donar jornals als obrers en atur. Acabada la guerra civil, lo historia de l’assentament portenc es desenvolupa paral·lel a l’esforç de supervivència de la seua industria. Després de diversos períodes de reactivació económica durant els governs de l’època franquista, la situació és torna insostenible. (* Catálogo de Protección del Patrimonio Arquitectónico y Urbaniístico de Sagunto N2 “Puerto de Sagunto”, Universitat Politècnica de València)

Anatomia d’un emplaçament 39.661767, -0.220743

El desenvolupament de la indústria siderúrgica esdevingut en Port de Sagunt durant el segle XX va afavorir un creixement demogràfic sense precedents en la zona i va impulsar la creació de Centre Port, el barri a partir del qual es va iniciar la urbanització de la resta d’espais que, actualment, conformen aquest nucli poblacional. En el seu entramat

138

urbà, dissenyat en forma de reixeta per a facilitar la creació de zones residencials funcionals i ben comunicades, encara es mantenen algunes construccions originals: blocs de pisos de mitja altura orientats a cobrir la demanda d’habitatge dels treballadors industrials. Les edificacions posteriors han anat elevant lleugerament la seua altura i s’han ampliat els serveis i equipaments bàsics.

Plaça Rodrigo Una plaça és un espai urbà públic, ampli o xicotet i descobert, en el qual se solen realitzar gran varietat d’activitats. Les hi ha de múltiples formes i grandàries, i construïdes en totes les èpoques, però no hi ha ciutat en el món que no compte amb una. Per la seua rellevància i vitalitat dins de l’estructura d’una ciutat li les considera com a salons urbans. Amb freqüència són l’element nuclear d’una població, el lloc al voltant del com comencen a alçar-se les edificacions més representatives, amb el que es converteixen en símbols del poder, i en ocasions reflecteixen la dualitat de poder (religiós i polític). Són típiques en molts pobles la plaça de l’ajuntament i la plaça de l’església; en localitats majors són més pròpies la plaça de la catedral o la plaça del palau. Les places són el centre per excel·lència de la vida urbana. En elles es concentren gran quantitat d’activitats socials, comercials i culturals. Les funcions simbòliques, tant polítiques com a religioses són de gran importància en aquests espais, sent triades per a la celebració de coronacions, execucions, manifestacions, processons, canonitzacions... Sovint són triades per a alçar en elles monuments commemoratius o estàtues, ja que són espais singulars i adequats per als mecanismes de manteniment de la memòria històrica. A més, en ser llocs de trobada, alberguen activitats lúdiques i festives: festes, jocs, espectacles, esports, mercats ambulants o qualsevol acte públic imaginable. El segle XX, amb la revolució del transport urbà que porta l’ús de l’automòbil va fer de la funció viària una de les essencials d’aquests espais, mentre que, d’altra banda, la saturació del tràfic i l’estacionament va portar com una de les solucions la peatonalització de molts d’ells des de finals d’aqueix segle. Una altra qüestió que a voltes ha deslligat la polèmica és la revaloració del solado clàssic (llamborda) enfront del sòl vegetal dels espais enjardinats o a l’asfalt dels vials, en un concepte que ha rebut el nom de plaça dura (Plaça de Dalí, a Madrid, Plaza de les Arenes i parc de Joan Miró, a Barcelona).

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

Constructor

Per a algun autor, les reflexions de l’urbanisme més recent (la postmodernitat, el deconstructivisme), parteixen del desdibuixament de la diferència entre plaça i calle conseqüència de l’arquitectura de bloc obert propugnada pel Moviment Modern i el funcionalisme. Rodrigo, de nom Joaquin i que sembla no tinga cap relació amb el músic, va ser un constructor el qual va alçar cases al voltant dels carrers Sogorb i Gómez Ferrer (carrer ja existents en 1928 con és pot vore als Plans de Port de Sagunt

139

digitalitzats per l’Ajuntament de Sagunt) *, seria la construcció de les cases que actualment van de Gómez Ferrer 77 fins a Vicent Andrés Estellés 33. (*http://www.aytosagunto.es/es-es/ayuntamiento/servicios/archivoMunicipal/digitalizaciones/planesgenerales/Paginas/plan_general1924.aspx Consultada 11/04/2017)

En aquesta època l’Ajuntament no tenia cap plaça pública al nucli de Port de Sagunt, ja que les Avingudes (com l’Albereda) o les places eren de caràcter privat. Al llibre Urbanismo y arquitectura industrial en Puerto de Sagunto, (1907-1936) de José Martín Martínez ho explica clarament “…Un fet curiós és que, igual que l’Albereda, aquestes places van mantenir un caràcter privat fins a molt vesprada. Aquest fet ve dau per haver sigut formades en terrenys privats sense cap intervenció municipal, i no pesar sobre elles, les servituds més assumides històricament, que afecten als carrers”. I més tard contínua dient: “L’única plaça que, al costat de la de Luis Cendoya, va tenir caràcter municipal des d’un principi, va ser la plaça de Joaquín Rodrigo, però no perquè l’Ajuntament l’adquiria, sinó perquè el propietari dels terrenys els va cedir en 1930 amb tal fi”. Com ja hem dit abans la plaça està enmarcada dins del a progressió lineal de l’urbanisme de Port de Sagunt, un urbanisme, que segons els autors, que buscava la millora de la qualitat de vida de totes les classes socials. Una millora de qualitat basada en la universalització de la higiene i en la mobilitat. Els carrers que desenvoquen a la plaça, alguns retolats abans de la creació de la mateixa i altres després, la primera pública de Port de Sagunt son molt diversos però marquen molt clarament el que és una ciutat, periodistes, escriptors, humanista, filòsof, pedagog, polític, metge, encara que és tira en falta algun nom de dona, que fan, sempre simbólicament, de la plaça Rodrigo un punt neuràlgic en la nostra ciutat. Segons explica l’historiador Buenaventura Navarro, després de diferents investigacions a l’Arxiu Municipal de Sagunt, la Plaza Rodrigo apareix nomenada, per primera vegada, en el Ple del 12/06/1940*, fulla 168, en tractar eixe Ple de les categories dels carrers i els llocs de Sagunt i de Port Sagunt, la “Plaza Joaquín Rodrigo” en el lloc nº 68 com a via pública de 1ª categoria.Per contextualitzar aquest periode en 1940 la població de fet era de 26.932 habitants. José Blasco Such era designat alcalde de la ciutat el dia un de febrer, cessant en el càrrec a petició pròpia el 27 de gener de 1941. Després de reparades les malparades instal·lacions industrials del Port, bombardejades durant la guerra civil, el 27 de febrer de 1941 s’engega un alt forn i els forns de cok. En 1950 l’antic sistema és substituït per tres bateries de

140

En 1941 era alcalde de la ciutat Ángel Ruiz Villaplana. En 1942 es van recuperar algunes peces arqueològiques dipositades en el Museu de Belles arts de València pel conserge del museu de Sagunt, Mariano Gómez Nadal, davant el caire que prenia la contesa civil i davant el perill que corrien les peces arqueològiques que es conservaven en el museu del castell, que construïra l’Estat en 1925 per a conservar les troballes de l’excavador Manuel González Simancas Segons l’investigador porteny, Buenaventura Navarro, explica també que als Censos de població no apareix fins al Cens de 1960. Però açò no vol dir que abans no existira. L’explicació és deguda al fet que aqueixa plaça està travessada per diversos carrers: en sentit aquest-oest són el carrer de Pablo Iglesias (abans Ruiz de Alda), el carrer de Luis Vives i el carrer de Gómez Ferrer. I en sentit nord-sud per l’actual carrer de Vicent Andrés Estellés. En 1960, l’anomenat de l’alliberament econòmic. La pesseta queda surant en competència amb les altres monedes europees. Els canvis reals ofereixen l’oportunitat a les gents d’altres paises passar les seues vacances estivals a Espanya; els estrangers trauen el cap als Pirineus i queden sorpresos de les belleses naturals i l’hospitalitat de les nostres gents. El “boom” turístic està naixent i els constructors i promotors d’apartaments s’afanyen per a donar recer als forans que ens visiten. Aquesta és la tònica general en tot l’Estat i Sagunt no podia sostraure’s a la moda, comptant amb un tríptic de possibilitats que poques ciutats poden oferir: un conjunt arquitectònic únic que conserva l’acròpoli, el teatre romà, el barri jueu, museu arqueològic, cases pairals, etc. tretze quilòmetres de platja amb fines i daurades arenes, de suau perfil i, a cinc quilòmetres de la costa, una zona de muntanya coberta d’extensos boscos de verds sucosos i pinedes. Tot açò situat en una cruïlla de camins que ens comuniquen amb Catalunya, Aragó i el sud d’Espanya. Al febrer s’inicia la publicació “Sagunt”, butlletí mensual d’informació i cultura de l’Ajuntament. El número cinquanta ho va aconseguir en els primers mesos de 1964 quan va cessar la seua publicació. El 14 de març era triat president de la Societat de Caçadors Alfredo Masiá Peris. Manuel Martínez Sánchez, Rafael Benavent i Manuel Bru van crear, en 1960, l’empresa exportadora de cítrics “Benamar”. Marca que va aconseguir gran prestigi en els mercats d’Europa, especialment a Alemanya.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

quinze forns cadascuna, tipus Otto, amb capacitat per a 750 tones diàries de cok. En 1940, el port de mar tenia un perímetre pròxim als dos mil metres, d’ells, cent vint es destinaven a carregador de mineral Sagunt comença la dècada dels quaranta, els anys del racionament i l’estraperlo, amb alegria per a un gran nombre de ciutadans, en rebre la notícia que el número 58.856 de la Loteria Nacional, venut per la Societat de Caçadors, havia tocat íntegrament en la nostra Ciutat. Poc menys que 15 milions de pessetes.

El 23 de juliol se celebren en el teatre romà els IV Jocs Florals organitzats, una vegada més, per la Penya Esvaradora i Delegació del Rat Penat. Angeles García Caruana seria la reina de les justes literàries, el mantenedor Diego Sevilla Andrés i el poeta guardonat amb la Flor Natural l’il·lustre cronista de València, Francisco Almela i Vives. El 17 d’octubre el ministre secretari del Moviment, José Solís Ruiz, acompanyat del delegat nacional de Sindicats,

141

va inaugurar la nova Casa Sindical construïda per la Delegació Nacional de Sindicats. A l’acte van acudir nombrosos comandaments nacionals, provincials i locals i gran nombre de saguntins amb grans mostres d’alegria per l’acte que s’estava celebrant. Segons la premsa local d’aquells dies “I és en aqueixa acollidora i nova casa sindical on es reuneixen els representants de patrons i obrers, i on acudeixen els enquadrats dels diferents sectors per a dialogar i resoldre els seus problemes en la millor harmonia, amb els millors assessoraments, i a l’empara d’aqueix símbol de pau i de justícia social que imperaen la nostra pàtria des del dia de la victòria de la causa nacional sindicalista i que està tan dignament representat per l’esvelta figura del nostre invicte Cabdill d’Espanya, Francisco Franco”. (*Acta de la sesión plenaria de 12 de junio de 1940 http://www.aytosagunto.es/es-es/ayuntamiento/servicios/archivoMunicipal/digitalizaciones/actasarchivo/19401978/19400612.pdf consultada el 12/04/2017) (* TESTIGOS DE NUESTRO TIEMPO, Emilio Llueca, 2000. El Económico de Sagunto)

142

143

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

Carrer Vicent Andrés Estellés Periodista i escriptor

CORAL ROMPUT, 2 ...Després es lleva el fang i aleshores sorgeix, noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. ¿I el cap d’Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt hi havia uns caps ibèrics: tu no els vas voler veure. Tampoc vas voler veure un fang bastant eròtic. Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d’un any, el seu avi va ser assassinat d’un tret d’escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d’herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L’ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena “de combat”. La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d’aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l’empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d’aquest fet va fer gestions per formalitzar l’ingrés a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L’any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l’any 1978, que va ser arbitràriament substituït. Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El

144

Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix havia anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d’aquest continuat procés de reelaboració. Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes: aquest any miserable, m.cm.lxiii. d. de c., serà molt recordat i molt amargament. vicent ventura, desterrat a munic o parís; joan fuster, a sueca; —diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—; sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a burjassot, mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre. Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l’any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement. L’any 1972, l’editorial Tres i Quatre va començar a publicar l’Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l’Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s’indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l’evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978–, es

145

va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós. Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L’única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987). En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d’Or, i el 1978 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l’àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d’amenaces per telèfon i d’altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot. Els temes recurrents en la poesia d’Estellés són la fam, el sexe, la mort i l’amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l’obra del poeta: «...moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –Coral romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d’altres–, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix –’un entre tants’– característiques universals. ‘Poeta de realitats’, com ha dit també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l’horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l’alienació, la incomunicació, però també l’esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d’alegria. Tot açò i més és la poesia d’Estellés. [...] És la poesia militant –’que em facen les paraules servei concret de pedres’– d’un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats.” (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981) El gruix de l’obra d’Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s’hi va relacionar íntimament. L’autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d’altres. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L’any 1990, la XXII Universitat Catalana d’Estiu a Prada i els Premis d’Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d’un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l’editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

146

En aquest Mural del País Valencià (1996) apareix Sagunt,

Carrer LLuis Vives

Humanista, filòsof i pedagog Juan Luis Vives. Pensador espanyol (València, 1492 - Bruixes, Flandes, 1540). Nascut en una família de jueus conversos, va estudiar en les universitats de València i París. Des de 1512 es va establir en Flandes, on va ser professor de la Universitat de Lovaina i va entaular una estreta relació amb Erasme de Rotterdam. També va mantenir amistat intel·lectual amb Tomás Moro, que li va portar a ensenyar en la Universitat d’Oxford des de 1523. Igual que Moro, es va oposar al divorci d’Enrique VIII, motiu pel qual va ser arrestat i va haver de deixar Anglaterra i tornar a Flandes en 1528. La seua influència sobre l’Europa del Renaixement va ser enorme, doncs no solament van acudir a consultar-li els més influents artífexs de la Reforma protestant i de la Contrareforma catòlica, sinó que va ser tutor i educador de molts nobles que van ocupar posats de responsabilitat en la monarquia de Carlos V. El seu pensament és un dels màxims exponents de l’humanisme renaixentista: va tractar de rescatar el pensament d’Aristòtil, descarregant-ho de les interpretacions escolàstiques medievals; va sustentar una ètica inspirada en Plató i en els estoics. Però, més que plantejar teories d’alta volada, Vives va ser un home eclèctic i universalista, que va avançar idees innovadores en múltiples matèries filosòfiques, teològiques, pedagògiques i polítiques, i va proposar accions en favor de la pau internacional, la unitat dels europeus i l’atenció als pobres. Entre les seues abundants obres cal destacar els tractats Sobre l’ànima i la vida (1538) i Sobre la vertadera fe cristiana (1543). Els seus escrits, tots en llatí, són aproximadament uns seixanta. La varietat d’aquesta obra i el seu valor d’innovació revela la profunda qualitat humana de Luis Vives, que insisteix en problemes de mètodes, per la qual cosa abans de res és un pedagog i un psicòleg. En el seu tractat D’anima et vita (Sobre l’ànima i la vida), àdhuc seguint a Aristòtil i defensant la immortalitat de l’ànima sobre la base de l’argumente “cap de bestiar omnis sic es habet ad esse, quemadmodum ad operari”, atribueix a la psicologia l’estudi empíric dels processos espirituals, estudia la teoria dels afectes, de la memòria i de l’associació de les idees, per la qual cosa se li considera com a precursor de l’antropologia del segle XVII i de la moderna psicologia.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

“He begut e vi de Sagunt que me vares dur, oh amic Li he retuts els honors deguts a la seua fama menjant olives trencades unes ametlles mallorquines”

De la seua obra pedagògica destaquen la Institutione de feminae christianae (1529, L’educació de la dona cristiana), espècie de manual ètic-religiós per a la jove, la dona casada i la vídua; De ratione studii puerilis (1523), sobre els mè

147

todes i programes d’una educació humanística; De ingenuarum adolescentium ac puellarum institutione (1545) i De oﬃcio mariti, similars a les anteriors. De disciplinis (De les disciplines, 1531), finalment, es divideix en tres parts: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis i De artibus. En elles Vives proposa una renovació i plantejament més científic de l’ensenyament enfront de la artificiosidad i vacuidad escolàstica i retòrica del temps; l’ensenyament haurà de realitzar-se a més d’acord amb la naturalesa i personalitat de l’alumne, és a dir, la psicologia ha de ser la base de la pedagogia, i en aquest sentit havia dirigit des de Lovaina (1519) contra els escolàstics de la Sorbona el seu text In pseudo dialecticos. En realitat, Vives supera ja l’humanisme i marca el trànsit de la pedagogia a l’edat moderna i la instauració de la psicologia com a ciència experimental, precedint a Descartes i a Bacon. En un altre grup d’obres que poguérem cridar socials, trobem els coneguts tractats De subventione pauperum (El socors dels pobres, 1526) i De communione rerum (1535) en oposició als principis extrems individualista i comunista; preocupat en general pels problemes del seu temps, escriu Vives una sèrie d’obres, sempre de temes concrets i amb propostes de solucions, com De conditione vitae christianorum sub Turca (1526) o Dissidiis Europae et bell Turcico (1526), sobre els problemes del cristianisme en relació amb els turcs i la reforma protestant. El seu Rethoricae sive de recte ratione dicendi libri III (1532) és un interessant tractat de retòrica, amb importants innovacions, que fan d’ella un precedent directe de les modernes preceptives. Vinculat a la seua fama de filòleg i humanista tenim els seus Linguae latinae exercitatio (1538, Exercicis de llengua llatina), diàlegs plens d’una encantadora senzillesa que va dictar per a l’exercització escolar. Altres obres seues són De veritate fidei christianae, (Sobre la vertadera fe cristiana, 1543), apologia catòlica dedicada pel seu deixeble Craneveldt al pontífex Paulo III en 1543; De causis corruptarum, De tradendis disciplinis i De ratione dicendi, amb temes de les seues explicacions universitàries sobre el problema de l’ensenyament; el comentari del de civitate Dei, de Sant Agustín; De initiis sectis et laudibus philosophia (1521); De pacificatione (1529), dirigida a l’arquebisbe de Sevilla Alfonso Manrique, amb exposició de les idees sobre la pau; i De concòrdia et discòrdia in humà genere, dedicada a l’emperador Carlos V (1529). Ad sapientiam introductio i Satellicia són dues col·leccions de sentències morals, amb un total de 805 màximes, dedicades a la princesa María, i de les quals és famosa Veritas, tempora filia (la veritat és filla del temps). La primera col·lecció de les seues obres es va publicar a Basilea en 1555; la més completa va ser la publicada a València per Mayans (1782-90, en vuit volums). Van ser molt traduïdes a l’espanyol i al francès. L’important en Vives és la seua preocupació per aquells aspectes més immediats de la realitat humana; amb un profund coneixement de l’home i de la seua història, Vives va poder intuir les decadències de la seua època, al mateix temps que la seua concepció prudentment optimista de la vida li impulsava a renovar aquesta realitat. Catòlic, comprensiu i tolerant, dotat d’un gran sentit de la realitat, Vives va aplicant aquests mòduls invariables del seu coneixement als problemes que estudia. La seua vida i la seua obra s’han fet model d’universalitat i profunditat, de pasmosa seguretat; la seua actitud va ser la del millor humanisme, però enaltit per virtuts més universals de sobrietat i mesura, d’una profunda solitud i com

148

prensió del fenomen humà, a través de la qual aquest humanisme va cobrar característiques més transcendentals que les brillants i entusiastes de l’època.

Carrer Pablo Iglesias (Anteriorment Julio Ruiz de Alda Miqueleiz (Estella, 7 d’octubre de 1897-Madrid, 23 d’agost de 1936) va ser un aviador espanyol, considerat un pioner de l’aviació i cofundador de Falange. Fill de Silvio Ruiz de Alda i Francisca Miqueleiz. Va ser el major dels seus germans i va néixer en la localitat navarresa de Estella el 7 d’octubre de 1897, al carrer de Sabateria, número 1, en una casa que amb la seva monumental escalinata, les seves reixes llaurades i el blasó de la seva façana, conserva encara l’abillament de palau dieciochesco que va constituir la seva destinació inicial. Amb quinze anys va ingressar en l’Acadèmia preparatòria Militar Iriarte. Després de l’examen d’ingrés en l’Acadèmia d’Artilleria de Segòvia, ingressa l’1 de setembre de 1913, amb el número 1 de la seva promoció.) Pablo Iglesias (1850/10/18 - 1925/12/09) Dirigent obrer espanyol, cofundador del Partit Socialista Obrer Español (PSOE) en 1879 i de la Unió General de Treballadors (UGT) en 1888 . Va nàixer el 18 d’octubre de 1850 en el carrer Nicolás, en el popular barri de Esteiro, El Ferrol, Espanya. Fill d’una família obrera, orfe de pare a curta edat, prompte marxa a Madrid amb la seua mare i germà. S’explica que van fer el llarg viatge a peu i tirant d’un xicotet carromato en el qual porten els pocs estris que tenien. En la capital, la mare ha de demanar almoina i ingressa als seus dos fills en l’Hospici de Sant Fernando. Allí aprèn l’ofici de tipògraf el que li ajuda a trobar treball en diferents impremtes madrilenyes col·laborant amb la seua mare, assistenta i bugadera, en la sustentació de la família. En 1870 ingressa en la Federació Madrilenya de l’Associació Internacional de treballadors amb la qual trenca en poc temps. Es va adherir a la I Internacional i l’any 1873 ingressa en l’Associació de l’Art d’Imprimir, de la qual arriba a ser president. Fidel a les tesis marxistes en la Internacional va ser promotor de la creació d’un partit polític socialista.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

Polític

El 2 de maig de 1879 funda clandestinament el Partit Socialista Obrer Español (PSOE). Va col·laborar en diferents publicacions obreres com a comentarista polític i en 1886 va fundar El Socialista, revista que va passar a ser l’òrgan del PSOE. En 1888, juntament amb García Gemec, crea la Unió General de Treballadors (UGT) sindicat depenent del PSOE. També promou la creació de les Cases del Poble per a la regeneració moral i l’elevació cultural de la classe obrera. La seua capacitat organitzadora li va proporcionar les bases d’expansió del PSOE per tota Espanya i la seua consolidació en la II Internacional. En 1905, va ser triat regidor de l’Ajuntament de Madrid i, en 1910, diputat en les Corts (Par

149

ció en la II Internacional. En 1905, va ser triat regidor de l’Ajuntament de Madrid i, en 1910, diputat en les Corts (Parlament) amb el suport de la Conjunció socialista-republicana formada en 1909 com a conseqüència dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona. Va renovar la seua condició de diputat en successives convocatòries electorals i va utilitzar el seu escó per a denunciar les condicions socials dels treballadors. En 1921 es produeix un cisma en el si del partit en refusar aquest a entrar en la Tercera Internacional, de caràcter comunista. El 9 de desembre de 1925 Pablo Iglesias Posse moria a Madrid. El Govern concedeix autorització per a celebrar una manifestació i més de 150.000 ciutadans acompanyen el fèretre al cementeri civil de la capital.

Carrer Gomez Ferrer Metge

Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) va ser un il·lustre metge valencià, que va ocupar la càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina de València durant 36 anys. Sent el primer catedràtic de pediatria d’aquesta facultat. Va obtenir la llicenciatura de Medicina en la Universitat de València, posteriorment va ser nomenat professor ajudant en la Universitat de Madrid per a tornar definitivament a València com a Catedràtic de Pediatria en la Universitat d’aquesta ciutat. Va presidir la Real Acadèmia de Medicina i va ser nomenat Fill predilecte de la Ciutat de València. Va ser una figura molt popular per la seua generositat amb els pobres, motiu pel qual se li recorda amb una escultura situada en els Jardins de la Glorieta. De la mateixa manera són nombroses els carrers, avingudes i glorietes que amb el seu nom es reparteixen per la Comunitat Valenciana i per alguna localitat de Terol. Va romandre fins a la seua mort compromès amb els problemes socials, treballant en qüestions com els tribunals de menors i l’educació dels xiquets sans i malalts, i exercint com a Vicepresident de la Junta de Protecció a la Infància i President del Tribunal de Xiquets. Durant l’última dècada de la seua vida es va esforçar en dos projectes que no van arribar a realitzar-se: la fundació d’un hospital infantil en la seua ciutat natal i d’un institut de “Nipiología”, és a dir, d’estudi interdisciplinari de totes les qüestions relatives a la primera infància.

Anatomia d’una ciutat De com una plaça s’ha convertit en punt neuràlgic de falles, comerços i setmana santa, on el Diumenge de Ramos es realitza la Benedicció de Ramos per als fidels de Ntra. Sra. de Begoña, Verge del Carmen i San José. Les ciutats han de contribuir a redeﬁnir el concepte de desenvolupament, que no ha d’estar basat en la idea de

150

consumir més i més, sinó a aconseguir una major qualitat de vida ciutadana, segons explica Gary Gardner, director de publicacions del World Watch Institute*

1. La plaça, pública. La ciutat desitjada “ha de tenir com a objectiu central estratègic que es creuen i es consumen béns públics, en lloc de consumir productes privats”. Açò significa fomentar els espais públics, “crear places, parcs o instal·lacions esportives, per a permetre que la gent es puga reunir en un espai públic amb un bon ambient”, diu Gardner, que prefereix “una família que es menja un gelat en una plaça un diumenge a la vesprada que veure-la acudir a un centre comercial per a anar de compres”. En suma, es tracta de dissenyar ciutats capaces no solament de proveir aliments i seguretat, sinó que afavorisquen les relacions personals o la realització personal, l’equitat, transcendència o justícia. “Cal posar l’èmfasi en la idea de reforçar el benestar, la qual cosa pot implicar una reducció dels nivells de consum”. “El problema –continua– és que hem dissenyat una economia bàsicament per a vendre i vendre cada vegada més, encara que no se satisfacen les vertaderes necessitats”, afig. 2. Urbanisme compacte. Gardner proposa superar un model urbanístic que ha supeditat el disseny de la ciutat a la funcionalitat del cotxe . “S’han fet ciutats més grans del que es deuria haver creat”, afirma. Barcelona i Atlanta tenen una població semblant, però la capital nord-americana ocupa molt més espai. Reivindica l’urbanisme compacte i dens, enfront de l’expansiu que creix en forma de taca d’oli. “Les ciutats –diuen pensat sobretot a Estats Units– s’han fet segons el desig dels fabricants de cotxes, que van pressionar perquè desapareguera el tramvia que hi havia en els anys 30 del segle passat a Los Angeles, i els cotxes es convertiren en el principal mitjà de transport”. Aquest model dóna mostres d’esgotament. Ha de corregir-se en el futur. En l’altre extrem, les ciutats europees, més denses i compactes, amb els serveis més propers, han pogut reduir moltes vegades els desplaçaments llargs obligats, amb el que tenen una escala més humana. 3. Recuperar el centre. Protegir els centres urbans, fer-los transitables, recuperar la seua identitat... Gardner dibuixa una ciutat del futur en la qual necessàriament haurà d’haver-hi menys cotxes. “Hem de reduir l’ús del vehicle privat no solament pels problemes de congestió i de contaminació que generen, sinó perquè hem de guanyar espai per al ciutadà”, diu. 4. Qualitat de l’aire. Els cascos urbans presenten nivells de pol·lució superiors al que marquen les directives o recomana l’OMS. Per açò, és partidari de limitar l’accés dels vehicles privats als centres urbans, per exemple mitjançant el cobrament de taxes “per a generar ingressos i fomentar el transport públic”. Fa 30 anys, el 60% dels desplaçaments es feien amb bicicleta a Xina; però l’aposta del seu govern per un desenvolupament industrial sense matisos ni consideracions ambientals ha tingut com a seqüela la congestió urbana i uns delirants nivells de pol·lució de l’aire amb altíssims costos sanitaris.

ANATOMIA D´UNA FALLA: PLAÇA RODRIGO

(* http://www.lavanguardia.com/natural/20160214/302139634050/ciudad-sostenible.html Los siete pilares de la ciudad sostenible consultadaa el 25/04/1707),

5. Naturalesa. “La naturalesa ha d’estar millor integrada en les ciutats i no quedar segregada en elles. La naturalesa és un bon veí, doncs proporciona serveis ecològics valuosos”, va dir Gardner en la seua conferència, i a més

151

va enumerar una llarga llista d’opcions per a donar entrada als espais naturals en el planejament urbà (parcs i zones verdes propers, corredor verds del centre a la perifèria, un 10% de zones salvatges, reserves d’un 40% d’espais per a boscos, teulades verdes…). 6. Energia neta. Gardner proposa fomentar el autoconsum amb fonts renovables. Davant la necessitat de mitigar l’escalfament causat pels combustibles fòssils, és partidari de donar incentius a l’energia fotovoltaica i rebutja el mètode del fracking (l’obtenció de gas mitjançant la fractura de la roca), malgrat que ha abaratit el rebut de l’energia en el seu país. “La meua factura d’energia em costa un 20% menys que fa tres anys, però el problema és que en molts casos, en fracturar-se la roca, una part d’aqueix gas alliberat entra en les reserves d’aigua subterrània, la qual cosa ha provocat la contaminació del subministrament en certes zones”, afig. Un altre problema és que si els combustibles fòssils segueixen sent més barats, es menyscaben els incentius per a fomentar les energies renovables”. 7. Protegir el clima. Reduir els residus i reaprofitar i reciclar els materials és una altra gran assignatura pendent. “El problema fonamental és que el capitalisme és devorador de recursos, té un apetit insaciable; però el planeta té els seus límits, i hem d’aprendre a viure dins d’aqueixos límits”. És incompatible el capitalisme amb la protecció del clima? Es tractaria de “dissenyar un capitalisme més eficient perquè done senyals al mercat que hem de conservar els recursos naturals. El problema és que al consumidor se li anima contínuament a consumir més i més; i açò sempre suposarà un gran problema”.

152

153

154

COMISSIÓ EXECUTIVA

156

President Vicepresident 1 Vicepresident 2 Vicepresident 3 Vicepresident 4 Secretari Vice Secretari Tresorera Del.Loteries Del.Incidències Del.Cultura Coordinació Llibret Del.Esport Del.Infantils

Alejandro Collado i Soria José María Madrid i Giménez Natalia González i Murciano Oscar Casado i Lanero Jorge Caballero i Rams Salvador Sebastián i Latorre Joaquin García i Belmonte Paula Dolz i Boria Mireya Piñeiro i López - Isabel Sebastián i Latorre Tómas Serrano i Fenollosa Gabriel Collado i Soria - Laura Madrid i Casado Antonio Isach i Cuenca - Manel Sánchez i Rosillo - Juan Carlos Argilés i Lorente Diego Cuadrado i Dominguez - Laura Piqueras i Moreno Mª Luisa Biosca i Mérida - Rosa Herrero i Crespo Ainhoa Piñeiro i López - Virginia Rosado i Gasch

Del.Medi Ambient Del.Cavalcades Del.Playbacks Del.Casal Del.Ornamentació Del.Festejos Del.Transport Del.Publicitat Del.Comunicació Del.Socis Del.Igualtat

Víctor Hernández i Pedrero - Ana Martínez i Fernández Marta Bujeda i Besé - Mª José González i García - Aurora Lara i Fernández Alicia Gaspar i Trujillo - Inés Gaspar i Trujillo - Minerva Torrente i López Alvaro García Rus - Roberto Guiñon i Cebrian Alfredo Tejada i Pino - Inés Tejada i Lara Lourdes Costa i García Diego Cuadrado i Gil Mar Bruno i Rubio - Ainhoa Pinazo i González Patricia Burgos i Sayas - Francisco López i Camara Mª Ángeles Domínguez i Martínez - Mª Ángeles González i García Leticia del Río i García - Paola Gómez i Pérez

MARTA GRANADOS I RODRÍGUEZ CRISTINA GRANERO I ROJO PABLO GRANERO I ROJO ISAAC HERNÁNDEZ I LLACER PATRICIA HERNÁNDEZ I MONTAÑANA LUCÍA HERRANZ I BUJEDA JOSÉ VTE HERRANZ I COMECHE OCTAVIO HERRANZ I LÓPEZ ÁNGELA HERRANZ I MONGE OCTAVIO HERRANZ I MONGE INÉS HERRERO CRESPO MERCEDES HERRERO I CRESPO SUSANA HUGUET I DÍAZ CARLA LACASA I GONZÁLEZ FRANCISCO LACASA I ESTRUCH LUCÍA LÓPEZ I BLASCO VERÓNICA LÓPEZ I CHINCHILLA CARLA LÓPEZ I RUIZ RAMÓN LÓPEZ I TAMARIT CONSTANTINO LÓPEZ I VICENTE Mª JOSÉ MACIÁN I TORRECILLAS VIRGILO MANZANEDA I DIAGO SERGIO MANZANO I SÁNCHEZ MANUEL MARCO I DÍAZ BELÉN MARCO I TORRENTE JULIA MARÍA MARÍN I MARTÍNEZ NATALIA MARQUÉS I FERNÁNDEZ SERGIO MARTÍN I LOZANO RAQUEL MARTÍN I MICÓ CARLOS MARTÍNEZ I MARTÍ Mª JESUS MARTÍNEZ I MARTÍNEZ LAURA MARTÍNEZ I PUENTE BIBIANA MARTÍNEZ I RODA ÁLVARO MARZO I BURGOS VICTORIA MARZO I BURGOS MANUEL MIÑANA I FERNÁNDEZ PEDRO MANUEL MIÑANA I RUIZ VICENTE MIRET I FLORS EVA MONGE I MARTÍNEZ INÉS MONÍS I VIEGA AMPARO MONTAÑANA I AGUILAR AINHOA MONTAÑANA I ESCRIBÁ MANUEL VTE. MONTSERRAT I ORTÍZ ELENA NAVARRETE I LÓPEZ MARÍA NAVARRO I ESTEBAN BARTOLOMÉ PARRA I CABRERA FRANCISCA PASCUAL I GIMÉNEZ

MARTA PEÑALBA I MEDINA EVA PEÑALBA I PUNTER MIGUEL ÁNGEL PÉREZ I BERNA MARTA PÉREZ I HERRERO SOLEDAD PÉREZ I GARCÍA SERGIO PERIS I MARTÍNEZ ADRIÁN PINAZO I GONZALEZ JOSÉ A. PINAZO I RODRÍGUEZ MELANIA PLAZAS I JORDÁN CRISTINA PLUMED I PÉREZ JAIRO POZO I ANREUS ARANTXA RAMOS I OLMOS MARTA RAMOS I OLMOS ALEJANDRO REYES I LÓPEZ MARA RIPOLL I ONRUBIA VICTOR MANUEL RIPOLL I SÁNCHEZ ANAIS RODRÍGUEZ I SÁNCHEZ LOURDES ROIG I PÉREZ RUBÉN ROJAS I CALATRAVA Mª JOSÉ ROJO I CANTERO JOSÉ MIGUEL ROMERO I GONZÁLEZ ROSA ROMERO I GONZÁLEZ TAMARA ROSELL I CANET SONIA RUIZ I CERVANTES Mª DOLORES RUIZ I RODA LIDIA SAN ANTONIO I ABAD ESTELA SÁNCHEZ I BERMEJO CRISTINA LÓPEZ I SÁNCHEZ ALBERTO SÁNCHEZ I OCAÑA FCO. JAVIER SÁNCHEZ I OCAÑA CAROLINA SÁNCHEZ I VILLAR MARTA SANZ I RUIZ BALBINA SAYAS I MARTÍNEZ Mª JOSÉ SAYAS I MARTÍNEZ Mª VICENTA SAYAS I MARTÍNEZ ROSA SERRA I TORRES OLGA SESÉ I MORALES CRISTOBAL SESÉ RUIZ ELENA SOBRINO I BELINCHÓN ALICIA SORIA I ARMERO ADRIÁN SPENCER SAYAS ALICIA TOMÁS I CALERO IRIS TORRENT I CÓCERA NOELIA TORRES MOLINERO MIGUEL ÁNGEL URBANO I RUIZ Mª MAR VILLAR I ARMERO Mª ISABEL VILLARROYA I MARTÍNEZ BEATRIZ VITORIA I CUADAU

COMISSIÓ FALLA

BORJA ADAM I SAYAS JOSÉ FCO. ADAM I YUSTE EMILIO ERAL AKBA I HERRERO VANESA ALCANTUD I LATORRE NATALIA ALCARAZ I ALACREU ANDRÉS ALCARAZ I ASENSIO ÁNGELA ALCARAZ I NARVAEZ JUAN LUÍS ALONSO I NAVAZO AMANDA AMILS I SANZ ALBERTO ANTONINO I CUENCA ANAÏS APARICIO I GUIRADO SONIA ARGILÉS I RUIZ SANDRA AROCAS I PASCUAL FCO. FERMÍN AROCAS I PÉREZ MARIA ÁVILA I ARIÑO ROSA BAGUENA I GARCÍA SUSANA BARQUERO I BARQUERO ANDREA BARREDA I ESCRIBÁ LAURA BLASCO I GALINDO RAFAEL BURGOS I OLIVER MAR CABALLERO I PÉREZ GUILLERMO CANO I VILLANUEVA Mª ISABEL CÁRCAMO I QUIÑONES VICTORIA CARRIÓ I SANZ CRISTINA CHINCHILLA I BONAQUE GABRIEL COLLADO I JIMÉNEZ BEATRIZ CUADRADO I DOMÍNGUEZ JOSÉ MARIA DIZA I ILLUECA JUAN CARLOS DOMINGO I NAVARRO ESTHER FERNÁNDEZ I SÁNCHEZ ELISABETH FERNÁNDEZ I SERRANA NOELIA FERRER I CABO JORGE FORÉS I CERVERA EMILIO FORTEA I NAVARRETE CARMEN GARCÍA I BELMONTE ANAIS GARCÍA I BENAVENT LOURDES GARCÍA I CANAS AURORA GARCÍA I MÉNDEZ Mª DOLORES GARCÍA I SALVADOR HÉCTOR GIMÉNEZ I ALCALÁ FRANCISCO GIMÉNEZ I LLAMAS FRANCISCO GIMÉNEZ I RODRÍGUEZ ADRIÁN GIMÉNEZ I VILLARROYA FRAN GIMENEZ I VILLARROYA ANTONIO GÓMEZ I BARRAGAN ANTONIO GÓMEZ I PÉREZ CINTYA GONZÁLEZ I TORRES

157

158

3 de Febrer de 2017

25 de Febrer de 2017

159

160

15, 16, 17, 18 i 19 de Marรง de 2017

161

162

19 de Marรง de 2017

163

164

2 de Setembre de 2017

3 d´Octubre de 2017

165

María

MIÑANA i RUIZ F.M. 2018

Felicitat d’una guapa dona, que veu els somnis per fi complits, el somni de tindre el seu diploma, que amb molt d’esforç ha aconseguit, i com no de ficar-se la corona, que ha sigut el seu preat desig. Has trencat el més gran dels murs, que fins a hui has tingut davant, i com sempre havies volgut, seràs la màxima representant. Faràs la línia i la traça, carregada d’alegria, doncs a nostra volguda plaça, regnaràs enguany Maria. El teu anhel aconseguiràs, marcant poc a poc el teu camí, puix del teu més gran somni seràs, arquitecta del teu propi destí, i un gran any construiràs, duent eixa banda al teu pit. Faràs en formigó i rajola, una perfecta cimentació, perquè seràs l’aparelladora, del teu any meravellós.

Com una gran arquitecta voldràs imaginar cada moment dibuixant la corba i la recta, per fer el teu plànol faller, fent la distribució perfecta, de cada acte a la teua ment. Família, amics i parella, gaudiran amb tu de l’experiència, perquè sigues la fallera més bella, des del Port fins a València. Mai alces els teus peus del terra, però deixa la imaginació volar, com a l’au que al seu vol s’aferra, per a la seua meta arribar, doncs la paret has fet pedra a pedra, per ser una gran representant.

POESIA FALLERA MAJOR

El cel blau ple d’estrelles brilla sota la immensitat, com tos ulls baix les dues celles, brillen plens de felicitat.

Se’t veu alegre, se’t veu feliç, se’t veu carregada d’il·lusió, perquè eres Maria Miñana i Ruiz, la nostra Fallera Major.

GABY COLLADO

167

REMATADA I COS CENTRAL Com la nostra ciutat... “Exòtica” és el lema del monument d’enguany, aneu amb compte que té sàtira i es pot convertir en parany. És així com apareixen els polítics enviscats, darrere d’unes ne fan altres i sempre estan embolicats. Romanços i molt de conte protagonitzen aquests ninots, governants d’este gran poble que compren dues poblacions. Dues balineses molt belles simbolitzen la situació, de dos pobles que s’estranyen tant si estan junts com sinó. Si s’ajunten es separen i si s’allunyen es topeten, així són i passen les coses sempre que, no estan ben fetes. Però la bellesa i el poder no acostumen ser companys, i en presència d’una serp el verí potser mortal.

CONTRAREMATADES Tigressa García

Vigilant tot el que passa trobem el tigre balinès, puix este animal de raça no para de demanar papers. Més que tigre serà Tigressa, la que ix en Kun fu Panda, que potser que siga Teresa acompanyada per la seua banda. Pareix el dia de la marmota el que passa amb la pedrera, passant-se uns a altres la pilota i les resolucions...a la paperera. La Generalitat endureix les postures per continuar amb l’explotació, matisos de limitacions futures com demanava la felina feroç. Al final sembla que conselleria ha emès resolució favorable, i la gateta no s’ho ha pres amb alegria que li donen la raó a Lafarge. Gruny fort la fera ferida per no poder emetre dictamen, perquè PSOE i Esquerra Unida els han deixat amb el cul a l’aire.

CRÍTICA FALLA MAJOR

“EXÒTICA”

Les Màscares del Poble Estes màscares balineses són com la nostra bella ciutat, on per tot arreu trobem empremtes d’eixa gran diversitat cultural.

169

CRÍTICA FALLA MAJOR

Dues escultures precioses són cadascuna diferents, com els dos nuclis que ací trobes carregats de passat i present.

Manolo Chan fa la inversió i Quico es prepara la placa, i el dia de la inauguració només falta alguna traca.

La màscara feta de pedres representa el nucli històric, ple de records d’altres èpoques i de monuments arquitectònics.

Ausades que li agraden les fotos i gravar el seu nom en el marbre, qui va dir que era dels rojos el nostre honorable alcalde?

La màscara coberta d’or s´ha forjat d’acer o metall, representa al nucli del Port, i al seu patrimoni industrial.

Més bé pareix de La Màfia sempre deixant el rastre, encara que no aparega en la placa més que alcalde... és un pillastre!

Patrimoni antic i modern envoltat de mar i muntanya, fa que no ens expliquem com el turisme no acompanya.

I com que de plaques va la cosa els comerciants prompte s’emprenyen, de vore en cada rotonda indicacions a l’Epicentre.

Ciutat cosmopolita i formosa que pels seus carrers recita història, gràcies al govern no és més preciosa

SEGONA ESCENA:

amb eixa “ajuda” tan irrisòria.

PRIMERA ESCENA: “Al·lucina amb esta cuina!” Bona parella de cuina la que formen estos xefs, oriental i saguntina i amb intercanvi de papers.

170

L’empresari està compromès i l’alcalde s’ha fet capitalista, han canviat els ingredients haurem de seguir la pista.

“O ens fan una burla..o ens venen la “burra” Este genet representa del Port a les comissions, que sumant una quinzena no guanyen les votacions. Les falles de més valor es planten totes al Port, en Sagunt es troben dos amb una mica de sort. Ara, això sí, tots els actes que es fan en Federació, no sumen cap proporció i es fan tots al mateix lloc.

Pabluino i Guiller-mico per la corda s’han deixat arrastrar, tirada pel gran goril·la Kiko que de la bandada és el cap.

Diu que ha lluitat pel “Tren” per la platja i el malecó, també pel pont de Canet quin morro que té el “gachó”.

La raça d’Esquerra es desUnix es veu que no són del mateix ADN, dels micos es trenca el Compromís fent el PSOE la seua guerra.

No parlem de l´Institut ni tampoc del pavelló, la passarel·la del riu que parat que ho tens tot!

Comencen a llançar-se bananes pareix que hi ha divorci a la vista, ja s’escapen tots de les gàbies que ha trencat el guru socialista.

Però inclús així hi ha gent que diu que tot açò són xorrades, justificant el que estàs fent i vivint en un conte de fades.

QUARTA ESCENA: “Ai bandera!”

“Donar mico”

Aquesta barqueta de pesca s’endinsa en aigües de fang, i amb una bandera fa festa del passat republicà.

Aquestos micos representen als socis del quatripartit, que entre tots cap bona inventen demanant a la fontana un desig.

Malgrat el perill existent els pescadors han llançat la canya, i al balcó de l’Ajuntament pareix que l’han armat brava.

Desitjaven aprovar el pressupost i quasi tots han dit que sí, no estava conforme l’interventor i abstenció de Muñoz i Crispín.

Abelleira el “Podemita” i Sampredro que és d’esquerres, han proclamat la República ací a les nostres terres.

Paquito els braços ha alçat demanant-los explicacions i cap resposta ha trobat, dels seus companys de coalició.

Sembla que s’han ficat d’acord i quan ha arribat l’hora en punt, l’un l’ha desplegada al Port i l’altre ho ha fet a Sagunt.

TERCERA ESCENA:

CRÍTICA FALLA MAJOR

Kiket ens vol vendre la “burra” dient que lluita pel Port, tindrà el “tio” caradura que ens ha deixat a la nostra sort…

171

L’acte ha sigut molt curtet ho podrien comptar en segons, de l’orgasme ni parlem puix la multa va de bo.

I si aquesta força inversora comença i ja no es frena, fins i tot la dessaladora aigua dolça prompte ens ofrena.

I en la nostra companyia hi ha un altre poble subversiu, i és que Silla també volia en tot açò clavar el piu.

SISENA ESCENA:

“Parc Sagunt ja està a punt!”

Moltíssims pobles orientals continuen amb la tradició, de llançar al cel els seus fanals per atraure la bona sort.

A lloms d’aquest elefant es passegen mol a gust, per la nova ruta comercial que ha esdevingut Parc Sagunt.

Són costums mil·lenàries o celebracions espirituoses, però estes boniques lluminàries poden resultar perilloses.

L’ocurrència del “Tio Roig” pareix que ha tingut ressò, i ara també li fa goig vindre-se’n a Amazon.

Si d’hàbits perillosos parlem tenim la crema de restolls, que fan ací a occident molts dels nostres llauradors.

Aleshores ací els tenim i el bon home de Mercadona, està mostrant-li el camí a la regina de l’Amazònia.

Encenen la seua fogata com si res no vaja a passar, fins que un dia la mala pota fa que ens incendien La Marjal.

Ací no trobem la selva però aturats hi ha a muntons, no vos pareix una pena l’economia de Sagunt i El Port?

Ens deixen sense el nostre pulmó sense una bonica zona humida, per una ancestral tradició que ha de ser extingida.

A vore si aquestos rumors es complixen i agarren forma, i reviscola l’esplendor que ja va tindre aquesta zona.

El que fa falta és més duresa front estos “llauros” inconscients, aplica’t el conte Teresa i reformeu la llei vigent.

CRÍTICA FALLA MAJOR

CINQUENA ESCENA:

172

“Farem foc o fugirem?”

El nostre ARTISTA FALLER

ARTISTA FALLA MAJOR

ALEX OLIVER

Va començar a treballar amb Pascual Calleja i amb Juanjo Armengol, durant 4 anys vaig estar treballant en uns quants tallers. En el 2012 es va muntar el seu propi taller, on ha treballat amb diferents falles com Jardí de l’alegria i Cánovas del Castillo de Carcaixent, Falla Ana Sanchis i Ausiàs March i Tulell d’Alzira, Falla El Prado de Tavernes, Falla Trinquet i Adjacents de la Pobla de Vallbona i altres, fins a aconseguir els 40 monuments plantats en estos anys. Ha aconseguit guanyar en 4 ocasions el ninot de l’exposició, 4 segons premis en falles i 1 primer premi de falla.A més ha plantat 5 falles en 5 ciutats diferents d’Espanya, en col·laboració de l’Associació Fallers pel Mon, en Àvila, Granada, Toledo, Còrdova i Saragossa Enguany plantarà per primera vegada a Sagunt.

173

Recompenses

JUNTA CENTRAL FALLERA BUNYOL D´OR AMB FULLES DE LLORER

RECOMPENSES A VALÈNCIA

José María Madrid i Giménez

174

BUNYOL D´OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER

Isabel Sebastián i Latorre

Recompenses

FEDERACIÓ JUNTA FALLERA Natalia González i Murciano Salvador Sebastian i Latorre Mireya Piñeiro i López Soledad Perez i García Cristina Plumed i Pérez Rosa Romero i González

MASCLET D´ALTA DISTINCIÓ AL MÉRIT FALLER

RECOMPENSES A SAGUNT

MASCLET D´OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER

Rafael Burgos i Oliver

175

SOCIS

Els nostres

176

SOCIS

Abuela Cristina

Ávila i Ariño, Sara

Adam i Yuste, José Francisco

Ávila i Holguín, Francisco

Agudo i Fernández, Rosa

Barbera i Sánchez, Félix

Aguilar i Zarzoso, Mª Vicenta

Barberán i Villar, Mª Amparo

Akba Eral

Barreda i Ángel, José Vicente

Alacreu i Morente, Sandra

Bautista, Ernesto

Alcaraz i Cabello, Antonio

Belenguer, Víctor

Alcázar i Sánchez, Eulalia

Relinchón i Carrillo, Elena

Alepuz i Orts, Rosa

Benavent i Arnau, Ana Mª

Alonso i Fernández, Carlota

Benedi i Roger, Mª Belén

Alonso i Fernández, Marey

Bermejo i Álvarez, Mª Ángeles

Alonso i Talavera, Miguel

Berna i Jordán, Ángeles

Álvarez i Pozo, María

Bese i Royo, Mª Carmen

Andreus, Pilar

Biosca i Calandria, Isabel

Anguera i Tortosa, Oriol

Biosca i Mérida, Carmen

Anquela i Gomis, Violeta

Biosca i Mérida, Mª luisa

Antonino i Cuenca, Amparo

Blasco i Blasco, Consuelo

Aparicio i Guirado, Anaïs

Blasco i De la Paz, Ángel

Aparicio, Lorena

Blasco i Galindo, Laura

Aranzabal i Ríos, Jorge

Blasco i Galindo, Roberto

Argilés i Lorente, Juan Carlos

Blasco i González, Asunción

Ariño i Sanchis, Juan José

Blasco i Ribelles, Jorge

Arizmendi i Martínez, Julen

Bujeda i Aranguren, Juan

Arocas i Pérez, Fermin

Bujeda i Bese, Marta

Arroyo i Ginel, Escolastica

Burgos i Barrera, Rafael

Arroyo i Sánchez, Antonio

Burgos i Oliver, Mª Dolores

Avila i Ariño, María

Burgos i Oliver, Rafael

SOCIS

Caballero i Heras, José

Cebrián i Ruíz, Nacho

Caballero i Pérez, Álvaro

Cervantes i Martínez, Mª Dolores

Caballero i Rams, Alejandro

Chinchilla i Bonaque, Cristina

Caballero i Rams, Jorge

Clemente, Paqui

Cabrera i Trincado, Amor

Colás i Soria, Sonia

Calabuig i Pellicer, Pilar

Collado i González, Laia

Calatrava i López, Carmen

Collado i Soria, Álex

Calderón i Asensio, Nuria

Comeche i Rodrigo, Vicenta

Calero, Enriqueta

Conesa i Carrascosa, Mª José

Calero i Martínez, Valentín

Conesa i Fernández, Concepción

Calvo i Roger, Julia

Cortes i Cebrián, Antonio

Camacho i González, Belén

Crespo i Llorens, María

Camara i Helguera, Mª Carmen

Crespo i Llorens, Vicenta

Camelles i Díaz, Javier

Cuadau i Asensi, Patricia

Canas i Taboada, Elvira

Cuadrado i Gil, Diego

Canet i Pellús, Puri

Cuenca i Valiente, Encarnación

Cárcamo i De Castro, Roberto

Cuevas i Oviedo, Conchi

Cárcamo i Peiró, Ángel

De las peñas i Bernial, Encarna

Cárcamo i Quiñones, Roberto

Del rio i García, Teresa

Carrascosa, Antonio

Delgado i Lloret, Paco

Carrió i Sanz, Mª del mar

Diago i Ballester, Encarnación

Casado i Ruíz, Fernando

Díaz i López, Elena

Casinos i Blasco, Alejandra

Díaz i Martínez, Ángeles

Casinos i Sanz, Pilar

Díaz i Rodríguez, Virtudes

Cebrian, Amparo

Díaz i Sabio, Esteban

Cebrian i Faubell, Ramiro

Divina Aurora

Cebrian i Gil, Mª teresa

Dolz i Boria, Paula

SOCIS

Els nostres

177

SOCIS

Els nostres

178

SOCIS

Dolz i Carrió, Isabel

García i Belmonte, Joaquín

Dolz i Sánchez, Vicente

García i Benavent, Raquel

Domenech i Macián Javier

García i Canas, Elvira

Domingo i Mestre, Mª José

García i Canas, Lourdes

Escriba i Giménez, Vicente

García Casares, Joaquín

Escriba i Sánchez, Mª Dolores

García i Cazorla, Ester

Espinosa i Álvarez, Mª José

García i Fernández, Encarnación

Estada i Ariño, María

García i García, Rosa

Estal i Hernández, Lola

García i Giménez, Mª Ángeles

Esteban i Yuste, Ana

García i Gómez, Rosa

Esteban i Yuste, Francisca

García i Monleón, Manuel

Esteve i Ferrando, Pepita

García i Prior, Josefina

Farinos i Giner, Amparo

García i Rus, Álvaro

Faus i Soler, Maruja

García i Sánchez, Isabel

Faus i Soler, Rosa

García i Sanz, Alicia

Fenollosa i González, Isabel

García i Serrano, Esther

Fernández i Arroyo, Carmen

García i Valdés, Isabel

Fernández i Giménez, Vicenta

Garrido i Oliver, Manoli

Fernández i Rodríguez, Julia

Gascón i Tel, Rogelio

Fernández i Sánchez, Esther

Gaspar, Encarna

Ferruses i Lluesma , José Miguel

Gaspar i Pérez, Mª Carmen

Flors i Bellido, Conchín

Genes i Paredes, Gloria

Fores i Biosca Marta

Gil i Carrión, Alejandra

Fortea i carrasco, Emilio

Giménez i Alcalá, Héctor

Fortea i Ruíz, Emilio

Giménez i Giménez, Remedios

Gallen i Ortíz, José Vicente

Giménez i Giménez, Victoria

García i Ayala, Luisa

Giménez i Llamas, Francisco

SOCIS

Giménez i Rodríguez, Francisco

Herranz i Monge, Ángela

Giménez i Rodríguez, Miguel

Herranz i Monge, Octavio

Giménez i Ruíz, Joséfina

Herrero i Alfonso, Sandra

Goda i Estada, José Manuel

Herrero i Crespo, Inés

Gómez i Barragán, Antonio

Herrero i Crespo, Mª Ángeles

Gómez i Domingo, Carlos

Herrero i Crespo, Merche

Gómez i Folch, Rosa

Herrero i Crespo, Rosa

Gómez i Pérez, Paola

Herrero i Herrero, Ángel

Gómez i Villalba, Eliseo

Hotel Playa Canet

González i Cosín, Rosario

Huguet i Díaz, Susana

González i García, Antonio

Isach i Cuenca, Antonio

González i García, Silvia

Izquierdo i Cabaco, Francisco

González i Jordán, Lucia

Jiménez i Rodríguez, Carmen

González i Torres, Laura

Joya i Espel, Jaime

Granados i Farinós, Amparo

Juberias i Usero, Trinidad

Granados i Farinós, Ginés

La paz i Gómez, Tania

Granero i Rojo, Cristina

Lacasa i Estruch, Francisco

Guijarro i Moreno, José Manuel

Lacoba i Giménez, José

Guiñon i Cebrián, Irene

Lanero i Lasheras, Leonor

Guiñon i Tuzón, Domingo

Lara i Fernández, Aurora

Gutiérrez i López, Elena

Llamas i Quiñonero, María

Hernández i Abril, Daniel

Llorente i Martínez, Eva

Hernández i Biosca, Felipe

López i Alonso, Mª Carmen

Hernández i Cayuela, Francisco

López i Avellaneda, Mireya

Hernández i Rosa, Antonio

López i Blasco, Mariasun

Herranz i López, Mª Francisca

López i García, Urbano

Herranz i López, Octavio

López i Gázquez, Carmen

SOCIS

Els nostres

179

SOCIS

Els nostres

180

SOCIS

López i Gil, Pilar

Marco i Díaz, Verónica

López, Mar

Marco i Torrente, Belén

López i Montalbán, Inma

Marín i Amores, Rosa

López i Palomar, Rosa

Marín, Julia

López i Pérez, José Manuel

Mármoles Germán s.l.u

López i Sánchez, Carmen

Marques i Lorenzo, Carmen

López i Sánchez, Mª Dolores

Marques i Estada, Ramón

López i Tamarit, Gema

Martí i Manrique, Estrella

López i Tamarit, Ramón

Martí i Muñoz, Jesús

López i Vicente, Constantino

Martín i Delgado, Cristina

Lorente i Juberias, Sonia

Martín i Lozano, Sergio

Lucero i Rivero, Miguel Ángel

Martín i Martínez, Jorge

Lucia i Moya, Ángel

Martín i Martínez, José

Lupiañez i Maestro, Olga

Martín i Micó, Raquel

Machado i Alejo, Elvira

Martínez i Cervera, Maribel

Macián i Puig, Francisco

Martínez i Clemente, Luis

Macián i Torrecillas, Mª José

Martínez i Cuenca, Lidia

Madrid i Ruíz, José María

Martínez i De La Paz, Mª Ángeles

Maldonado i Durba, Aitana

Martínez i Domenech, Antonio

Manrique i García, Mª Carmen

Martínez i Fernández, Ana

Manrrique i Belmonte,Pura

Martínez i Hernández, Isabel

Manuela, Martínez

Martínez i Lara, Felipe

Manzaneda i Diago, Virgilio

Martínez, Mª Jesús

Manzaneda i García, Christian

Martínez i Maceda, Pilar

Manzano i Sánchez, Carlos

Martínez i Puente, Irene

Manzano i Sánchez, Sergio

Martínez i Salvador, MªCarmen

Marco i Díaz, Manuel

Martínez i Sánchez, Juan

SOCIS

Martínez i Sánchez, Quique

Murciano i Loberas, Yesica

Martínez i Sanchis, Avelina

Murciano i Rodríguez, Adoración

Marzo i Burgos, Álvaro

Navarrete i López, Elena

Marzo i Muñoz, Inma

Navarrete i Martínez, Diego

Medina i Calabuig, Pilar

Navarro i Palacios, Carmen

Mérida i Martínez, Consuelo

Navio i Engli, Guillermo

Mestre i Izquierdo, Carmen

Nieto i López, Manuel

Miret i Flors, Vicente

Olmos i Blasco, Marisa

Miret i Marco, Jorge

Ortíz i Alcázar, Tania

Molinero i Ballester, Sandra

Ortiz i Gallart, Francisco

Monge i Martínez, Eva

Pageo i Lizandra, Jonathan

Monge i Martínez, Sonia

Pans i Suarez, Ruth

Monis i Viega, Inés

Parra i Domingo, Aroa

Monis i Viega, Mª José

Parra i Domingo, Itziar

Monserrat i Ortiz, Manuel Vicente

Peiro i Climent, Concepción

Monserrat i Ortiz, Purificación

Pellús i Colás, Mª Ángeles

Montañana i Aguilar, Héctor

Peña i Lázaro, Eva

Montañana i Caballer, Vicente

Peñalba i Medina, Marta

Montañana i Garcerá salvador

Perales i Jiménez, Maribel

Mora i González, Bea

Pérez i Arcas, Óscar

Morales i Liviano, Jacinta

Pérez i Aspas, Rogelio

Morales i López, Mª Isabel

Pérez i Berna, Begoña

Moreno i Giménez, Isidro

Pérez i Berna, Gema

Moreno i Moreno, Loli

Pérez i Berna, Juan Carlos

Moreno, Remedios

Pérez i Berna, Miguel

Moreno i Sánchez, Consuelo

Pérez i Calderaro, Amparo

Morente i Marín, Encarna

Pérez i Contreras, José Ramón

SOCIS

Els nostres

181

SOCIS

Els nostres

182

SOCIS

Pérez i Domínguez, Adrián

Requena i Sorroche, Rosa

Pérez i García, Dolores

Reyes i López, Alejandro

Pérez i Ibarre, Francisca

Reyes i López, Pilar

Pérez i Moreno, Mª Carmen

Rico i Canet , José Luis

Pérez i Requena, Pedro

Ripoll i Sesé, Delia

Pérez i Requena Rebeca

Rius, Amparo

Peris i Chabret , José Isidro

Rivas i Lázaro, Laura

Petrov i Dimitrov, Emil

Roda i López, Leonor

Pinazo i Rodríguez, José Antonio

Rodenas i Bolumar, Montse

Piñeiro i López, Ainhoa

Rodríguez, Nacho

Piñeiro i López, Mireya

Roger i Devesa, Mª Rosa

Plazas i Álvarez, José Antonio

Roig i Pérez, Lourdes

Plumed i Hernández, Cristina

Roig i Pérez, Minerva

Plumed i Hernández, Ramón

Rojas i Rojas, Bienvenido

Plumed i Pérez, Ramón

Rojo i Cantero, Mª José

Ponce, Catalina

Romero i González, Ana

Presa i Gutiérrez, Pilar

Romero i González, Loli

Punter i Vicente, Ernesto

Romero i González, Rosa

Quiñones i Malaga, Isabel

Romero i Macián, Pilar

Rachadell i Navarro, Isabel

Romero, Rosa

Raez i López, Rosario

Rosado i Gash, Virginia

Ramirez i Fernández, Yolanda

Rosillo, Concha

Ramos i Catalan, Antonia

Rubio i Carmona, Remedios

Ramos i García, Llar

Rubio i García, Emilia

Rams i Carrión, Vicente

Ruíz i Alonso, Andrea

Raygal i Bru, Isabel

Ruíz i Cervantes, Pedro

Redondo i Coleto, Cipriano

Ruíz i Cervantes, Silvia

SOCIS

Ruíz i Cervantes, Sonia

Sanz i Carrasco, Lourdes

Ruíz i Gázquez, Mª Carmen

Sebastián i Edo, Francisco

Ruíz i Martínez, Rosario

Sebastián i Latorre, Isabel

Ruíz i Moya, Marisa

Sebastián i Latorre, Mari Carmen

Ruíz i Roda, Mª Dolores

Sebastián i Latorre, Salvador

Ruíz i Torres, Juan

Segura i González, Francisco

Rus i Herranz, Rosa

Seguros Eliseo

Saez i Lacuesta, Felicidad

Serra i Torres, Fernando

Salado i Zarzoso, Adrián

Serra i Torres, Rosa

Salcedo i Ruíz, María

Sesé i Costa, David

Salvador i García, Mª Dolores

Sesé i Ruíz, Francisco

Sambernardo i Soria, José Manuel

Sobrino i López, Paqui

Sánchez i Aguilar, Alicia

Solera Gómez, José vte

Sánchez i Belmonte, Milagros

Soria i Armero, María José

Sánchez i Díaz, Amparo

Soria i Armero, Violeta

Sánchez i Escribà, Maribel

Soriano i Gómez, José

Sánchez i Paul, Esperanza

Soriano i Romero, Jennifer

Sánchez i Pedro, Manuel

Soto i Fernández, Lucia

Sánchez i Prats, Josefa

Soto i Lázaro, Ramón

Sánchez i Raez, Mª Dolores

Soto i Pérez, Ramón

Santisteban i Contreras, Angelita

Spencer i Sayas, Adrián

Sanz i Aspas, Marino

Spencer i Valencia, Alexia

Sanz i Casinos, Begoña

Talavera i Gómez, José

Sanz i Cebrián, Daniel

Tarim, Teresa

Sanz i Fernández, Inés

Tejadillos i Ballestar, Sergio

Sanz i Nava, Mª victoria

Torrecillas i GarrIguez, Josefina

Sanz i Piedra, Marisa

Torrecillas i GarrÍguez, Mercedes

SOCIS

Els nostres

183

Els nostres SOCIS Torres, Mª José

Torres i Aspas, Rosa Torres i Aspas, Virginia Torres i Molinero, Joel Torres i Ortiz, Víctor Tortajada i Borrás, Jorge Trujillo i Moreno, Carmen Viega i Lorenzo, Inés Villanueva, Santiago Villar i Armero, Mª Mar

SOCIS

Villar i Martínez, Amparo Villarroya i Martínez, Silvia Viñals i Gaspar, Mario Xaima Yuste i Abril, Higinia Yuste i Antón, Eloísa ZÍngara

184

SAGUNTO DISTRIBUCIONS

SOCIS D´HONOR SALONES MAR BLAU

JOSEFÍNA GARCÍA PRIOR

ESCUELA INFANTIL SOL Y LUNA

DISBRUPUERTO

PERPETUÏTAT

President d´honor: César Augusto Sanz i Faus Padrina: Carmen Martínez i Bernat President: Vicente Rodríguez i Cabañas Vicepresident: Ramón Mejías i Sancho Secretari: Juan Jordán i Burgos Vocal: Julio Juan i Franco Fallera Major: Asunción Villuenda i Martínez Cort d´honor: Dolores Sebastià i Sebastià- Consuelo Aguilar

SOCIS D´HONOR I COMISSIÓ D´HONOR A PERPETUÏTAT

Els nostres

Manolita Martínez i González - Lali Sánchez i Alcázar - Angelita Jordán i Blasco

185

els jocs tradicionals

(Miriam Civera i Jorge). (pàg.188) les titelles (Elisa M.i Matallín). (pàg. 212)

ÍNDEX INFANTIL

les falles a l´escola

186

(Carmen García i Belmonte ). (pàg.216)

Llibret Infantil

187

i Jorge

Miriam Civera

És llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i Estudis de Tercer Cicle -Diploma d’Estudis Avançats (DEA)- en Comunicació Política i Mitjans de Comunicació. Des de 2005 és professora associada de la Universitat de València, on ha impartit docència a les titulacions de Comunicació Audiovisual, Periodisme i Enginyeria Multimèdia. Així com al DEPU “Producción y Realización de Programas Radiotelevisivos” De 2001 a 2008 ha treballat com a productora, realitzadora i edi tora de continguts a nombrosos programes de RTVV. Productora de retransmissions esportives per Audiovisual Sport, Mediapro i Bein Sport Durant 10 anys (2006-2016). i corresponsal de les comarques de La Serrania i El Racó d’Ademuç al diari Levante-EMV.

Els jocs tradicionals La recuperació del patrimoni lúdic de la nostra terra és una tasca necessària perquè forma part de la seua història. Els canvis econòmics i socials de les últimes dècades han imposat un mode de vida diferent i han acabat amb molts d’aquests costums, tradicions, festes, maneres de relacionar-se i, és clar, amb els seus jocs. La pèrdua del carrer com a espai públic per a jugar i socialitzar-se és una de les causes principals de la desaparició dels nostres costums. És una tasca fonamental deixar constància documental de l’herència dels nostres avantpassats, que ha sigut transmesa, generació rere generació, mitjançant la tradició oral. En llegir aquest article molts recordaran els seus jocs infantils i adolescents, els carrers i places per on jugaven, els amics, les festes, les llargues nits estiuenques... Però passem a jugar, a reconéixer jocs com “A la una, la mula”, “A to”, “julepe”, “estornija”, “reloncho”, trompón”, “chavos”... Alguns de vostés els coneixeran amb uns altres noms, amb variacions de les lletres, fins i tot amb modificacions depenent de les èpoques, ja que els jocs estan vius i canvien. De manera que en aquest article són molt diferents a la vegada perquè cada lector conforma a la seua ment el seu propi repertori de jocs. Aquest article vol també retre homenatge a totes eixes persones que durant dècades han sabut transmetre el seu

188

saber i la seua cultura als seus fills, néts i besnéts. Per haver inculcat l’amor a unes arrels, a un poble, en definitiva, a les seues gents. Perquè l’important d’un poble són els sentiments i valors de les persones que allí conviuen i que els constitueixen com a poble.

A LA UNA, LA MULA Tradicionalment ha sigut un joc masculí. Es posava un xic acatxat, “de través” —simulant un cavallet—, i la resta anaven botant per damunt d’ell alhora que recitaven l’estrofa corresponent i realitzaven l’acció apuntada. Si algun xic s’equivocava, recitant la lletra o fent malament els gestos, pagava i es convertia en el cavallet. Recitació de les accions: A la una, la mula (es botava per damunt, sense realitzar cap acció especial) A las dos, el gos (es botava) A las tres, las manecicas del revés (posar les mans al revés quan botes) Las cuatro, brinco y salto (primer dónes un bot sense saltar i en el rebot saltes a qui paga) Las cinco, doble brinco (primer dónes dos bots sense saltar i en el segon rebot saltes a qui paga. . En aquesta part era freqüent no coordinar bé els peus a l’hora de botar i equivocar-se). Las seis, haced lo que queréis (recorden, sense haver-hi unanimitat, que l’acció que calia fer era patà i culà) Las siete, cachete (li pegaves amb la mà un calbot a qui pagava i després el botaves) Las ocho, gazapo (no recorden l’acció que s’hi feia) Las nueve, catapleis

189

ESTORNIJA En la gran majoria de pobles en què es jugava o encara es juga, sempre han sigut els hòmens els que han gaudit amb el joc de l’estornija L’estornija o volandera solia mesurar entre 10 i 15 cm de llarga i uns 4 cm de grossa i a ambdós extrems se’ls trau punta per a facilitar-ne el colpege. L’objectiu era dur l’estornija el més lluny possible. Per a aconseguir-ho, cada jugador realitzava dos colps seguits, el primer per a alçar-la de terra i el segon per a allunyar-la el màxim possible del punt d’eixida.

El jugador que aconseguia la màxima distància guanyava la partida.

No ens han sabut explicar si es jugava a un nombre determinat de mans o si amb una jugada per persona s’acabava la partida.

Era un joc practicat a les eres (l’Era de la Tia Anna, coneguda actualment com Era de la Carrasca).

Amb el nom de l’estornija també es jugava a Ademús, però allí sempre ha sigut un joc de dones.

SAMBORI

El joc del sambori era practicat principalment per xiques. Es dibuixava en terra ratllant amb un pal, o dibuixant amb clarió en la vorera, els quadres que conformaven el sambori, amb el seu número en cada casella. Aquestes podien estar en línia o agrupades de dos en dos. Recorden que normalment es feien samboris amb 6, 8 o 9 números. A continuació, i per ordre establit, cada xiqueta intentava salvar totes les caselles, començant per l’1, i així acabar primera el recorregut i guanyar la partida. Per a això llançava la seua teula des de l’exterior al número corresponent i a continuació havia de realitzar el recorregut segons el qual acorda: a peu coix i un peu en cada casella quan s’estava en la doble casella, a la tornada, bé s’arreplegava la teula amb la mà o s’impulsava amb el peu (a cos - cos) fins a eixir de la figura. Quan s’arribava al final de la figura (cel i descans) es feia una volta en l’aire per a canviar el sentit de marxa i començar a eixir. En cap cas ni la tella ni els peus havien de tocar cap ratlla; tampoc podien equivocar-se en les accions a realitzar, ni perdre l’equilibri i tocar terra amb el peu que es portava a l’aire. Quan alguna xiqueta pagava, perdia el torn i jugava la següent segons el torn establit abans de començar. En el joc amb sis caselles, totes en línia, les caselles tenien noms particulars: limbo/chimbo, cachimbo, ganso/canso,

190

, descanso, pisi i gloria.

SET I MIG Joc d’habilitat, principalment practicat per xiques. Es dibuixava en terra el quadrat de joc. Aquest es dividia en triangles amb els diferents números de l’1 al 7 i en el centre s’escrivia 1/2. L’objectiu del joc és sumar set i 1/2 en les diferents tirades que s’estipulaven. Si et passaves perdies el torn. Guanyava el que aconseguia aquesta xifra.

LA CORDA Joc molt comú, practicat per xics i xiques de diferents edats. Hi havia moltes modalitats: cantar una cançó botant, entrar i eixir, entrar al revés, botar dues persones al mateix temps, botar diverses persones al mateix temps entrant d’una en una... Cada una d’aquestes variants anava associada a una cançó. En totes les variants, si el jugador s’equivocava en la interpretació de la lletra, parava la corda o perdia comba o corda (la corda es quedava sola sense ningú dins), li tocava donar a la corda, la qual cosa es coneix com “pagar”.

191

COLECCIÓN En aquesta cançó els jugadors botaven la corda, d’un en un, sense perdre corda. Cada jugador entrava, botava i eixia. Excepte quan arribaven al número dotze, que a la persona que se li cantava la tonada del número dotze, en acabar, havia de xafar la corda amb els dos peus junts. Colección 1 Colección 2 Colección 3 Colección 4 Colección 5 Colección 6 Colección 7 Colección 8 Colección 9 Colección 10 Colección 11 Y cole, colección, doce y pisotón

PELOTÓN En aquesta variant el primer jugador entrava a la corda i continuava en ella botant fins que entrara el dos, el tres, el quatre..., i així successivament fins el nombre de jugadors que s’havia pactat. Quan tots estaven dins, calia començar a eixir de la corda, d’un en un, com marcava la lletra de la cançó... Al pelotón que entre el uno, Al pelotón que entre el dos, Al pelotón que entre el tres, Al pelotón que entre el cuatro, Al pelotón que entre el cinco… Al pelotón que salga el uno, Al pelotón que salga el dos, Al pelotón que salga el tres… ,

192

TE INVITÓ Aquesta variant era practicada majoritàriament per xiquetes. La xiqueta que invitava es donava a si mateixa i tenia prou corda perquè entrara la que era invitada i botar les dues al mateix temps. Després de recitar, a duo, una dins i l’altra fora, l’última part de la cançó (“una, dos i tres”), entrava la invitada i repetien juntes, alhora que botaven, tota la tonada. —Te invito —deia la que botava. —¿A qué? —preguntava la invitada. —A café —afirmava la de dins. —¿A qué hora? —preguntava la de fora. —A las tres —responia qui invitava. —Una, dos y tres —les dues al mateix temps.

ALLÁ ARRIBICA, ARRIBICA Unes altres variants consistien a botar a la corda reproduint el que deia la lletra de les cançons. És a dir, quan deia que es va quedar manco, havies de posar el braç com si estigueres manc. Quan es parlava de quedar-se cojo, calia botar a peu coix, i en el cas de la descalabradura es posava una mà damunt del cap i una altra en la posició de manc. Després, segons la lletra anava dient que el metge havia solucionat la malaltia, la persona que estava botant anava llevant-se els gestos referents a la lletra de la cançó, fins que acabava definitivament la cançó. Allá arribica, arribica Había una montañica En la montañica un árbol En el árbol una rama En la rama un nido En el nido tres huevos Blanco, rojo y colorado Me comí el blanco Me quedé manco Me comí el rojo Me quedé cojo

193

Me comí el colorado Me quedé descalabrado Fui al médico y me quitó la mancura Fui al médico y me quitó la cojura Fui al médico y me quitó la descalabradura Gracias a Dios que todo se me curó La mancura, la cojura y la descalabradura

PLAZA REDONDA Aquesta variant també consisteix a botar alhora que es gesticula la lletra de la cançó. Quan la lletra de la cançó diu que “se levanta la faldilla”, les xiquetes havien de fer un gest com si realment s’alçaren la falda i, al final, quan la lletra diu que “el zapatero curioso se ha caído de la silla”, cal simular la caiguda. En la plaza redonda, redonda Hay una zapatería Donde van las chicas guapas a tomarse la medida, la medida Se levanta la faldilla Se le ven las pantorrillas Y el zapatero curioso se ha caído de la silla, de la silla Morcilla

AL PASAR LA BARCA Aquesta cançó s’interpreta amb la corda arran de terra, fent forma de u, i els participants van botant per damunt de la corda, d’un costat a un altre. Al pasar la barca Le dije al barquero Que las niñas bonitas No pagan dinero Yo no soy bonita Ni lo quiero ser Arriba la barca de Santa Isabel

194

EL COCHERITO LERÉ La peculiaritat d’aquesta cançó resideix en el fet que quan els participants entonen el Una, dos y tres, les dues persones que estan donant a la corda han d’alçar-la per damunt del seu cap i el jugador ha d’acatxar-se perquè la corda no li pegue al cap. A continuació ha d’incorporar-se novament a botar a la corda, sense equivocar-se. Si s’equivoca, paga. El cocherito leré, Una, dos y tres Me dijo anoche leré, Una, dos y tres Que si quería leré Una, dos y tres Montar en coche leré Una, dos y tres Y yo le dije leré Una dos, y tres Con gran salero leré Una dos, y tres No quiero coche leré Una, dos y tres Que me mareo leré Una, dos y tres

PAN, VINO Y TOCINO Aquesta versió del joc de corda era practicada indistintament per xics i xiques, de totes les edats. Era freqüent fer rogles de gent en Pasqua (al Prao, a Dueñas o a la Balsilla) per a veure com es jugava. El secret consistia a moure la corda a molta velocitat per a incrementar la dificultat del bot. Al cant d’ino, ino, ino, la velocitat de la corda s’incrementava de manera notòria. Les carcallades se succeïen quan qualsevol dels jugadors s’equivocava, entropessava o queia. Pan, vino, tocino Ino, ino, ino, ino…

195

REY, REY En aquesta cançó la xiqueta que botava preguntava, de forma retòrica, quants anys viuria. Cada bot que feia era un any més. Així si s’equivocava prompte volia dir que viuria pocs anys. Auguri gens falaguer i pel qual totes les participants s’esforçaven a fer-ho bé. Rey, Rey, cuantos años viviré Soy pequeñita y no lo sé Uno, dos, tres, cuatro, Cinco, seis, siete…

8. LA GOMA Joc practicat per les xiques. Una simple goma de la merceria –de Casa Lucio–, blanca, negra o de diferents colors cridaners, servia per a passar una estona agradable. Cada xiqueta tenia el gust de tindre la seua goma per a així poder manar en el joc. L’ama de la goma normalment era la primera i començava passant la goma a la resta del grup. Les dues últimes xiques pagaven. Amb el grup ordenat avisava quina modalitat es jugava, la majoria de les vegades amb cançó inclosa. Les que pagaven es col·locaven la goma en primeres, a l’altura dels turmells, i ja podia començar el joc. Per ordre, d’una en una o en parelles, es cantava o recitava la tonada alhora que es realitzava la coreografia corresponent. En el pati del CP Bernardo Lassala era freqüent veure grups de xiquetes jugant a la corda o a la goma. Ací vos presentem un exemple de cançó de les que es jugaven:

EL CAMPESINO El campesino que me lo contó que junto al río se enamoró de una muchacha bella y hermosa que se llamaba Marisol. Con el cleo piso, con el cleo piso.

196

Uno, dos, X, dos una muchacha bella y hermosa que se llamaba Marisol (Quan es diu Uno, dos, X, dos cal xafar la goma amb un peu i amb l’altre passar per damunt al ritme de la música). Una altra modalitat de joc era subjectar la goma entre tres, quatre o cinc persones, fent figures geomètriques (triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons…) i cantant estrofes diferents. Un exemple de cançó amb diversos jugadors és aquesta: A lo lococo A lo lococo Una vieja se ha caído De la mototo A lo chachachá, A lo chahachá, Se ha caído y se ha roto Una piernana Y del avión (palmadas) Y del avión (palmadas) Si te caes del avión Te darás un coscorrón Y del avión (palmadas) Y del avión (palmadas) Si te caes del avión Te darás un coscorrón També es podia “jugar a altures”, és a dir, botar la goma en diferents nivells (a primeres –turmells–, a segones –genolls–, a terceres –per davall del cul–, a quartes –cintura–, a cinquenes –axil·les–, a sisenes –coll– , a setenes –per damunt del cap, amb els braços estirats–) sense interpretar cap tipus de cançó.

ARO Quan les sardines es venien en bótes de fusta amb els seus cércols de ferro i una de les bótes es trencava o retirava, els xiquets solien desmuntar-la i fer servir el ferro per a jugar a l’aro o reloncho. També se solia utilitzar aros de fusta o rodes velles de bicicleta sense cambra ni ràdios.

197

És un joc molt senzill, però quan el portem amb el pal o una branca, no deixava de tindre la seua xicoteta complicació si era espentat amb una guia –ferro al qual se li ha confeccionat en la punta una espècie de “U” on s’introdueix el cércol, com el que podem apreciar en la fotografia. A les zones valencianoparlants també se’l coneix com “cércol”

CUCANYES Es tracta d’un joc típicament festiu. En les festes d’estiu o el Dia de les Corregudes –durant les festes de Sant Antoni– es muntaven cucanyes per als xiquets. En elles s’introduïa aigua, farina, caramels o joguets. En èpoques de carestia es convertia en tota una festa i els xiquets s’amuntonaven en caure el contingut de la cucanya per si podien arreplegar coses. Eren freqüents les colzades i espentes. Les cucanyes se solien muntar amb trastos vells de fang o ceràmica. Alguna botija vella esportillada (trencada), que amb el temps van ser substituïdes per recipients de plàstic, generalment redons, que són els utilitzats avui en dia. Els recipients es penjaven d’una corda (soga) que es nugava a les reixes, algun pal que hi haguera per la zona o simplement se subjectava entre dues persones adultes. S’embenaven els ulls a un xiquet, amb un mocador o un tros de tela, i aquest havia de trencar la cucanya amb un pal o bastó. Els xiquets i adults que estaven contemplant l’escena com a públic reien a carcallades davant de les bastonades, a terra o a l’aire, que el xiquet pegava a cegues.

198

PAL ENSABONAT És un joc emmarcat en el context festiu, com les cucanyes. Era molt freqüent el Dia de les Corregudes –en les festes de Sant Antoni. Es col·locava un pal, untat de greix, i en la punta es penjava un pollastre, un conill o un pernil. Els joves s’enfilaven pel pal per a agafar el premi. En estar amb greix, esvarava. Per això eren freqüents les caigudes i les carcallades del públic.

En l’últim terç del segle XX, Enrique Pérez (el Molinero) o Luis García eren uns dels fixos en aquesta prova.

CARRERES Les carreres era un joc molt habitual en totes les èpoques i en tot el territori valencià. Hi havia carreres de molts tipus: de sacs, amb culleres i ous, de carretes –un dels xiquets recolzava les mans en terra i l’altre l’agafava dels turmells a manera de carreta–, a cavallet o chinchín –un dels xiquets pujava a les esquenes de l’altre xiquet–, amb cavalls o matxos. En l’època en què es feien servir aquests animals, com a instrument agrícola, eren molt freqüents aquest tipus de proves. Els joves que guanyaven aquestes proves adquirien un gran renom a nivell local o fins i tot comarcal.

CHURRO VA Es tracta d’un joc molt popular. Majoritàriament eren els xiquets els que jugaven però també, esporàdicament, algunes xiquetes s’hi apuntaven. Encara que quan aquest joc passa al pati del CP Bernardo Lassala, els equips es fan mixtos. Un dels xiquets es posava recolzat contra la paret –assumint els papers de coixinet i mare o àrbitre–, la resta de xiquets es dividien en dos equips amb el mateix nombre de components. Un equip que pagava –aguantava el pes– i un altre que botava damunt dels que pagaven. Al crit de Churro va es botava d’un en un damunt de l’equip que pagava, i es procurava deixar espai perquè tots els integrants pogueren col·locar-se sobre les esquenes dels qui pagaven i sense perdre l’equilibri per a evitar caure, perquè si això ocorria els que estaven damunt passaven a pagar. Si, al contrari, l’equip que pagava no resistia el pes i queia (escachuflarse), tornava a pagar.

199

Una vegada tots col·locats i ben equilibrats, el que feia de capità deia: Churro, media manga, manga entera. En acabar la recitació marcava la posició triada, la qual havia de ser vista per la mare i que es corresponien amb: churro –amb la mà–; media manga –amb el colze–; manga entera –amb el muscle. Si l’equip que pagava encertava la posició assenyalada per l’equip que botava s’invertien les posicions. En cas contrari continuava pagant el mateix equip. Aquest joc era conegut antigament com “el Fava”. En aquesta modalitat, normalment, només pagava una persona la qual havia d’aguantar fins que queien els que havien pujat o algú no podia pujar. Quan u anava a pujar damunt avisava dient “fava”, per això creuen recordar que si el que paga endevinava qui havia pujat deixava de pagar. Si l’equip que pagava no aguantava el pes del conjunt rival es deia que el burro s’havia escachuflao.

BIRLES El nom prové del valencià, el qual fa referència als sis pals tornejats que es planten per a jugar. Els tres elements xicotets que es llancen contra les birles es denominen birlos. L’objectiu del joc és fer nones, és a dir, tombar cinc de les sis birles i deixar-ne una de sola en peu. És l’única jugada amb què es guanya. I es guanyaven o es perdien molts diners. Quan es tombaven totes les birles s’anomenava carbonà. El nombre de participants és variable i en algun temps només depenia dels diners que es duien a la butxaca. Els espectadors també feien apostes entre si mateixos, encara que, normalment, de menor quantia que les que s’encreuaven amb el jugador que llançava.

CAMPAMENTS / CASICAS

Les nombroses eres que hi havia al voltant del poble servien als més xicotets per a instal·lar-hi els seus campaments (cases, tendes). Els xiquets i xiquetes es repartien en grups –famílies– i es muntaven les seues pròpies cases, a base de pedres col·locades en fileres en terra. Les restes, estris de fems o pedres que trobaven per la contornada de les eres, servien com a productes intercanviables en les diferents botigues imaginàries que es muntaven. Era un joc integrador de xics i xiques, ja que es formaven famílies entre ells, la qual cosa mostrava, indirectament, l’interés de xics i xiques.

200

Les xiquetes més populars solien fer de mares i la resta de filles o altres graus de família. El barranc de la Ramblilla i els bancals dels voltants eren una zona molt freqüentada per a construir els campaments, a pesar del perill que comportava l’existència de la depuradora en aqueixa àrea.

TROMPA / TROMPÓ Hi havia dos tipus de joc en funció de l’element utilitzat. Els xics jugaven a la trompa i les xiques al trompó. La diferència entre ambdues peces era que la trompa o ballarina tenia una forma cònica, mentre que el trompó era un pal amb una punta esmolada, com si fóra una llapissera. En la trompa hi havia diferents modalitats. En la variant del ball el guanyador era aquell que aconseguia ballar la trompa durant més temps. Una altra varietat consistia a dibuixar un cercle (rogle) en terra, d’aproximadament un metre de diàmetre, i fer ballar la trompa dins del cercle. La trompa que després de començar a ballar dins del cercle no eixia pel seu propi impuls es quedava dins i el seu propietari no jugava fins que un altre jugador no la traguera del rogle. Una trompa podia traure fora del perímetre de joc la resta de trompes amb un colp directe en llançar-la o després de ser recollida, mentre ballava, pel seu amo sobre la mà i tornada a llançar contra les trompes que estaven dins. Els companys demanaven al més manyós que intentara traure la seua trompa. A vegades, el jugador aconseguia traure les trompes d’altres companys i la seua es quedava dins, per la qual cosa es quedava, temporalment, sense jugar. En algunes ocasions i a causa del colp directe, la trompa era partida i el seu propietari es quedava amb fil i sense trompa. Si es pactava abans de començar es podia deixar dins del rogle una trompa de pitjor qualitat per a evitar quedar-se sense la trompa bona. El trompó: tros de pal mitjanament treballat per a donar-li forma cònica. Quasi exclusivament jugaven les xiques. Per a fer ballar el trompó es proveïen d’una cinta de tela –zurriago. Una vegada enrotllat al zurriago és llançat el trompó a terra i es feia rodar el màxim possible i es colpejava en el centre amb el zurriago. Guanyava aquella persona el trompó de la qual estiguera girant més estona. Si el trompó es quedava quiet es deia “que estava dormit”.

LA CORRETJA Per a jugar es col·locaven per parelles, normalment xic i xica, un davant i un altre darrere, i formaven un ,

201

cercle. Dues persones es quedaven fora, una, la que pagava o portava la corretja, i l’altra, la que corria davant evitant ser colpejada. Quan creia convenient es col·locava davant d’una parella i la persona que quedava darrere (la tercera) sobrava i havia d’eixir corrent per a evitar ser colpejada. El qui portava la corretja, quan es cansava, anunciava “mans arrere” i la passava a una de les persones de darrere de les parelles. Llavors dissimulava perquè el qui corria creguera que encara la portava ell i així arribar a l’altura on havia deixat la corretja perquè el xiquet o xiqueta que tenia la corretja isquera corrent a donar-li unes bones corretjades a qui fugia. Quan el xiquet que fugia era enxampat pel qui pagava i començava a rebre unes bones corretjades, se li cridava: “Tonto, plega la corretja, tonto, plega-la ja”. Era freqüent que el joc servira per a canalitzar els sentiments de rivalitat entre xics, així com establir les relacions entre xics i xiques. Si algun baró havia rebut carabasses d’una de les xiques, aprofitava el joc per a pegar-li una bona corretjada. En aquest cas se li deia, amb una certa conya: “No li dóna son pare i la que li està pegant...”

EL PITO El joc prenia el nom dels elements utilitzats. Com a pito es coneixien els trossos de teules xicotetes que es trobaven per les eres o a la Tejería, així com fòssils d’animals (caragols principalment) que trobaven als bancals. En total s’utilitzaven cinc cudols o pedres, quatre d’elles deixaven caure a terra i la cinquena es llançava a l’aire. Mentre aquesta pujava i baixava s’havien d’arreplegar les pedres que estaven en terra: d’una en una, de dos en dos, la que estiguera més a prop del punt que es triara. Un dels llocs més usuals per a practicar el pito era la plaça de San Agustín mentre s’esperava el torn per a omplir aigua, perquè quan a les cases encara no tenien aigua corrent les mosses es desplaçaven fins a la font a omplir els cànters. Aprofitant l’ocasió, i quasi com qui no ho vol, però fa per voler, convertien la xicoteta excursió en un acte social, ja que les xiques aprofitaven el passeig per a intercanviar raons amb altres xiques o per a parlar –eufemisme de lligar– amb els xics. El temps que es tardava en les cues de l’aigua era aprofitat per a cultivar les relacions personals o practicar algun joc, sobretot el del pito. Però conten els més majors que l’alguatzil del poble revisava les cues i si no estava el propietari del cànter, el seu recipient corria perill, perquè el Royo, així era conegut aquell alguatzil, solia trencar-los per a evitar la picardia de deixar el cànter a la font guardant torn.

BUFOS El nom del joc prové de l’element utilitzat. Els bufos es feien amb cartes de baralles usades. S’agafava la carta, es

202

partia per la meitat, es doblegava i es ficaven els laterals d’una dins de l’altra. El joc tenia dues parts. En primer lloc, es marcava una ratlla en terra, que era el lloc des d’on s’havia de tirar per a arrimar els bufos a la paret. La major o menor proximitat dels bufos a la paret establia l’ordre de tirada. El jugador que més acostava a la paret el bufo és el primer que després els llançarà a l’aire. Aquesta era la segona part. Es llançaven els bufos a l’aire, els que queien de cara se’ls quedava el jugador que havia llançat, mentre que si queien al revés –cul– romanien en el joc perquè els poguera aconseguir el següent tirador. I així successivament fins que no quedava cap bufo en joc.

XAVOS Semblant al joc anterior. Se substituïen els bufos per xavos –monedes de l’època conegudes pel seu color negre, també conegudes com a monedes de Negrín (president de la Segona República)–, per la qual cosa en el joc entrava el valor pecuniari de les monedes. Encara que es tractava d’un valor simbòlic, perquè les monedes van quedar retirades de la circulació durant el franquisme.

ARRIMAR Podia ser un joc independent o la primera part dels dos jocs anteriors. Com ja hem comentat, el jugador que més arrimava les monedes a la paret era el que aconseguia poder tirar el primer. Després es posaven totes les monedes juntes –una damunt d’una altra–, normalment amb la cara cap avall i es llançaven a l’aire. Es plantejava l’aposta: cara o creu. Les que queien en la posició que havia dit el tirador eren per a ell. Les que queien en la posició contrària de l’aposta passaven al següent jugador, i així successivament fins quedar-se sense monedes per a llançar.

ROGLE Després de marcar el rogle –cercle d’entre un metre i metre i mig de diàmetre– i col·locar l’aposta dins del rogle, n

203

normalment un xavo per persona, s’establia l’ordre de tirada llançant a la ratlla situada a tres o quatre passos del cercle. El jugador que més arrimava la pedra o telleta a ratlla era el primer que després llançaria a traure del rogle. A continuació el segon i així successivament. L’objectiu del joc era traure el màxim de xavos del rogle colpejant-los amb la tella o pedra. Per a poder traure, primer s’havia de posar la tella dins del rogle i després intentar traure el xavo fora. Si en l’acció de deixar la tella dins del rogle es tocava la tella de qualsevol jugador es deia “mort” i el seu propietari ja no podia jugar fins a la següent ronda. El participant que es quedava sense xavos es retirava del joc. Conten que no era estrany sentir en acabar una partida “em deixes cinc xavos” o “per una perrica et venc cinc xavos”, perquè existia un mercat de xavos paral·lel al joc. Així, aquells jugadors que perdien tots els seus xavos o monedes en el joc, en demanaven prestats als amics per a continuar jugant i aquests quedaven a compte. Els bufos també es compraven i venien entre els participants. Depenent de “com estava el mercat” els xavos i els bufos es cotitzaven més. Segons ens han contat, la millor temporada per a jugar era a l’hivern i a vegades alguns xavals feien fugina de l’escola. Conten les seues amigues que Carmen Civera la Perdiu era molt bona en aquest joc i atresorava gran quantitat de bufos.

MORTÁ Y HECHA Es tracta d’un joc en el qual participaven tant xics com xiques. Es jugava per rogles de quatre o cinc persones. El lloc del joc podia ser, indistintament, el carrer com l’era. Per a jugar buscaven una bona tella, si era possible no molt grossa, perquè correguera bé quan s’intentara arrossegar. L’objectiu del joc era colpejar la tella de qualsevol jugador per a així poder cobrar, i procurar no deixar la pròpia a tir per a evitar ser colpejada i haver de pagar. Segons es quedara una tella en relació amb una altra, el propietari de la que havia sigut tocada havia de pagar les unitats següents: 1) si no era tocada però estava a menys d’un pam (distància que era mesurada per la persona que havia llançat); 2) si havia sigut tocada o 3) si després de ser tocada es quedava a menys d’un pam. S’entén per pagar una unitat entregar a qui li havia tocat una boleta, una pedra, un bufo...

COLORERA

Es tracta d’un joc característic del pati del col·legi. Quan encara existia la barra de fer equilibris al recinte de joc –dè

204

cades dels 70 i 80 del segle XX– s’elegia, per sorteig, una persona que fera de Mare de Déu, una altra de dimoni i una de Colorera. Aquesta era l’encarregada d’assignar, en secret, colors a la resta dels xiquets, els quals estaven asseguts en la barra durant el joc. La Mare de Déu i el dimoni, l’un darrere de l’altre, anaven demanant colors a la Colorera. Guanyava qui encertava més colors. Si encertaves, repeties fins que fallaves i perdies el torn. L’habilitat de la Colorera era buscar colors estranys, poc comuns, que foren difícils d’encertar, de manera que el joc es prolongava durant una bona estona. A vegades s’acabava el pati i encara no havien encertat tots els colors.

CANVIAR TESTOS Més que un joc es tracta d’una malifeta però, la veritat, és que ha servit com a entreteniment a xiquets i xiquetes de diferents generacions. Es tractava de canviar portatestos, en algunes ocasions també cortines, d’uns propietaris a altres. Si algun dels veïns aguaitava a la porta, els xiquets eixien corrents entre rialles.

A TOCAR TIMBRES Un altre tipus de malifeta semblant era tocar els timbres de les cases durant la nit, a partir de les onze, i eixir corrents. A vegades els propietaris de les cases eixien darrere dels xiquets i aquests s’amagaven en les eres pròximes o corrien davant d’ells. Si els caçaven solien emportar-se un bon esglai a més d’una bona reprimenda. Hi havia timbres que per la seua sonoritat –el de la Vaca– eren un lloc habitual d’aquest tipus de gamberrades infantils. Es tracta d’un joc habitual a les nits d’estiu.

CAÇAR BURGAÑOS Era un joc molt freqüent a les nits d’estiu, quan la gent estava a la fresca a les portes de les cases. Per a poder jugar calia fabricar-se un tirador. Hi havia prou amb una fusta llisa, tatxes, pinces d’estendre la roba i unes gomes velles. L’objectiu era disparar per a matar els burgaños –sargantanes– que anaven per les parets. Quan les cases eren de pedra, era molt més freqüent veure-hi aquest tipus d’animals córrer per les façanes.

205

LA TATXA (GUANYAR TERRENY) Per a practicar aquest joc hi havia prou amb unes quantes tatxes velles o semblants (claus, punxons). Es podia jugar u contra u o en equips. Els llocs de joc idoni eren les eres. Es marcava l’àrea de joc inicial, que fóra prou àmplia. A partir d’ací l’objectiu era aconseguir llevar-li tota la zona al contrari. Per a aconseguir-ho el jugador havia de clavar la tatxa en el camp contrari i, a continuació, unir la línia divisòria dels camps amb la línia exterior del camp contrari, passant pel punt on va clavar la tatxa. Una vegada realitzada la marca li preguntava al contrari quina part volia. Normalment s’elegia la part més gran, encara que de vegades es preferira la xicoteta perquè tenia més pedres i era més difícil que el contrari clavara la tatxa. El jugador continuava llançant fins que fallava, bé per no clavar la tatxa o per clavar-la fora del camp contrari. Quan un jugador es quedava sense prou superfície per a recolzar un peu en el moment de llançar a clavar, havia perdut la partida.

PIES QUIETOS Amb una pilota o semblant, una zona ampla i uns quants amics, ens conten que jugaven a peus quiets. Una de les persones era la que manava i, a la seua veu, la persona anomenada havia d’agafar la pilota, mentre la resta eixia corrents per a allunyar-se el màxim possible. Tot seguit qui tenia la pilota a les mans cridava: ¡Pies quietos! Els que havien eixit corrents s’aturaven i, a continuació, qui pagava donava tres passos grans per a acostar-se el màxim possible a qualsevol de les persones que s’havien quedat parades. L’objectiu era intentar colpejar-les amb la pilota i que l’esfèric caiguera a terra. Si ho aconseguia, la falta era per a la persona colpejada. En el cas contrari, s’apuntava la falta qui havia llançat. Quan una persona tenia tres faltes (ferida, greu i morta) era eliminada.

LEVANTO LA PIEDRA. AL HILO. CAPITULÉ Ens han dit, i així ho arrepleguem, que els tres jocs eren d’amagatall i normalment es jugaven a la nit. En el joc Levanto la piedra una persona llançava la pedra de joc el més lluny possible. Mentre la persona que pagava anava a arreplegar-la, la resta de jugadors s’amagaven. El que pagava, una vegada tenia la pedra en el lloc marcat, havia de descobrir la resta dels seus companys que estaven amagats. Quan creia haver descobert algú, el cridava

206

pel seu nom i indicava on estava amagat. Si encertava, el descobert quedava eliminat. El joc continuava fins a eliminar tots els jugadors. En aquest cas passava a pagar el primer que havia sigut descobert. Si en el moment de cridar un jugador, aquest no es trobava en el lloc indicat deia: Renuncio. Eixia d’on estiguera i es tornava a amagar. Si la persona que pagava eixia a buscar els que estaven amagats algun d’aquests podia arribar fins a la pedra i cridar: Renuncio por mí y por mis amigos que están libres o Por todos mis compañeros y por mi primero i tornava a pagar la mateixa persona. Capitulé. En aquesta variant de l’amagatall nocturn, hi havia una persona que, per sorteig, pagava i havia de comptar fins al número acordat en veu alta. Mentrestant, la resta de participants s’amagaven. Cada jugador podia amagar-se on volguera encara que, ens conten, en la majoria d’ocasions optaven per amagar-se tots junts en el mateix racó. Aquesta situació facilitava el roce entre els participants. La persona que pagava, quan veia a algú deia: Capitulé por... Normalment, era la persona que estava en la part exterior del muntó o la silueta de la qual era més fàcilment recognoscible. Al hilo. En aquest joc els xavals lligaven un fil a la picaporta d’una porta i, a continuació, s’amagaven. Des de l’amagatall, estiraven fent sonar el clàssic “pom, pom”. Quan eixia algú de la casa per a veure qui era, el que cridava es trobava que no hi havia ningú. Si s’adonava del fil, algunes vegades perseguia els bergants. L’objectiu del joc era trobar el lloc més perfecte per a estirar sense ser vist, és per això que està inclòs en els jocs d’amagatall.

PAJARITO EN RAMA Es tracta d’una variant del joc d’agarrar. Es jugava en grup, no importava el nombre de participants. Un d’aquests pagava i la resta havia de pujar-se a qualsevol element –banc, font, arbre, reixa...– present al carrer o a la plaça on es jugava. Quan el jugador es pujava a un d’aquests elements deia: Pajarito en rama, una espècie de “mare”, i la persona que pagava continuava intentant agarrar un altre jugador.

LAS CUATRO ESQUINAS Cinc persones i quatre cantons eren suficients per a jugar. Normalment, i com en la majoria de jocs, era a la vesprada, després d’eixir d’escola, quan els xiquets es reunien per a jugar. En el joc que ens ocupa se citaven als quatre cantons de tota la vida –confluència entre el c/ Virgen de la Salud i c/ Señor Cura. El qui pagava es posava al centre del carrer i els altres quatre ocupaven el seu cantó. A un senyal, a penes perceptible pel qui hi havia al centre, es desplaçaven ràpidament d’un cantó a un altre i intentaven arribar sense que el qui pagava poguera arribar abans i

207

i així deixar de pagar.

CANUT Amb una canya d’aproximadament de 10 o 12 cm unes quantes peles en la butxaca i la xapa o tella per a tirar s’arreglaven les partides de canut. Es col·locava el canut en el punt acordat i damunt d’ell cada jugador col·locava les peles o xavos que s’havien pactat. A una distància del canut es feia la ratlla de passa i en direcció contrària i als passos acordats es marcava la ratlla de llançament. Amb tot disposat, els jugadors llançaven des de darrere del canut la seua xapa o tella a la ratlla de llançament. Qui més a prop es quedava, sense passar-se, era el primer i així es conformava l’ordre de llançament. A continuació el primer llançava contra el canut amb la intenció de tombar-lo i que les monedes que hi havia damunt, en caure a terra, passaren la línia de passa; si s’aconseguia açò, totes les que passaven anaven a la butxaca de qui havia llançat. Si no tombava el canut deixava la seua tella en el lloc i llançava el següent i així tots per ordre fins que algú derrocara el canut. Amb el canut en terra, les peles que passaven la ratlla eren per a qui havia tombat el canut; les peles que no passaven la ratlla es quedaven en el lloc per a veure si algú les guanyava per aproximació. Així continuava el joc fins que no quedaven peles per a guanyar. En el moment del repartiment es deia Pa tu, pa mi, pa aquel (referint-se amb aquel al canut perquè ningú guanyava les peles que estigueren més prop o a la mateixa distància del canut).

PEDRA, PAPER O TISORA Joc que s’utilitzava per a eliminar. Pedra guanya tisora, tisora guanya paper, paper guanya pedra. A la veu acordada –ja, tres...— els contendents trauen la mà amb la figura que decideix cada u, aquell que guanya segueix en joc o guanya una mà. Pedra: puny tancat. Paper: mà oberta. Tisora: els dits índex i cor fan l’acció de tallar.

OR I PLATA. FER PEUS

208

Era una acció que servia per a fer els equips. Dues persones es col·locaven a una certa distància. Una començava

l’acció avançant un peu el qual sempre havia de tocar a qui es quedava darrere. A continuació el contrari efectuava la mateixa acció, així les vegades que fera falta fins que un dels dos podia posar el peu avançat sobre el peu del contrari. La persona que ho aconseguia era la primera a triar un company d’equip; el següent torn era per al contrari, i així seguien fins que no quedava cap persona per triar. Normalment, en primer lloc, sempre s’elegia els millors en el joc o els més amics. Quan algun jugador portava algun germà menut es deia que anava de suro, i no comptava com a jugador actiu.

QUE LO BAILE Es tractava d’un ball, més que d’un joc pròpiament dit, tot i que la popularitat de les revetles estivals el va convertir en un joc més dels habituals entre la xicalla, especialment durant l’estiu. Al so de la cançó, els participants anaven obeint les ordres de la persona que cantava. I, agafant-se les parts del cos que anomenava la lletra, anaven ballant per parelles. Estribillo: Que lo baile, que lo baile, que lo baile todo el mundo con el perro del Facundo y con el gato de la Inés Una mané Una mané (coreado por el grupo) Una orejé Una orejé (coreado por el grupo) Una mané en la orejé del compañeré Que lo baile, que lo baile, que lo baile todo el mundo con el perro del Facundo y con el gato de la Inés La otra mané La otra mané (coreado por el grupo) La otra orejé La otra orejé (coreado por el grupo) La otra mané en la orejé del compañeré

209

Que lo baile, que lo baile, que lo baile todo el mundo con el perro del Facundo y con el gato de la Inés” ... (y así sucesivamente)

CASA DEL CONDE Es tractava d’un joc molt divertit, que permetia el diàleg intergeneracional d’una manera amena. Un nombre indeterminat d’adults, depenia de la gent que hi haguera prenent la fresca al carrer, establien una sèrie d’ordres perquè la xicalla les complira. Es tractava de donar encàrrecs o manaments falsos. Per exemple, anar a una casa i dir que la seua germana l’estava esperant a la plaça, que algú el cridava per telèfon –quan en totes les cases no hi havia telèfon–... La gràcia estava a observar la reacció de la persona enganyada, sobretot si eixia corrents de casa i eixia al carrer on estaven els adults que havien donat l’ordre. Les rialles feien passar una magnífica vetlada a xiquets i majors. Encara que hi havia qui s’enfadava i havia de deixar de jugar durant alguns dies per a poder tornar a enganyar el veïnat. La cançó que recitaven els xiquets era: ¿Qué manda la orden? Lo que yo le mande Y que manda usted Que vayas a casa de la Tía... Y le digas... Encara que segurament es jugara en moltes parts del poble. A les nits d’estiu, al Mesón –plaça José Mª Castillo– era habitual fer un rogle a la porta de la Tia Tona la Benjamina i acudir perquè ella, juntamnet amb les seues veïnes, ens donaren les ordres.

TRES EN RATLLA Posar les tres pedretes pròpies en la mateixa ratlla era l’objectiu del joc. Els moviments s’efectuaven sobre un quadre en què s’han unit les línies exteriors pel centre i els seus vèrtexs per les diagonals. En el centre col·loca la seua pedra el primer a jugar i ambdós jugadors, alternativament, van movent les seues pedres per a intentar l’objectiu

210

La pedra del centre no es pot moure.

CORRO DE LA PATATA L’objectiu del joc era fer un rogle i començar a donar voltes, agafats de la mà, alhora que es cantava la cançó. Generalment jugaven un parell d’adults amb els més menuts. Una de les variants locals era: El corro de la patata Comeremos ensaladas Como comen los señores Naranjitas y limones Ha dicho mi mamá Que me caiga una culá

211

i Matallín

Elisa M.

És mediadora cultural a més de narradora i titellaire. Va heretar del seu iaio, mestre i titellaire, la seua afició per escoltar històries. Els seus estudis universitaris li van permetre conéixer l’art, la literatura i el teatre. Però el que verdaderament la va convertir en narradora va ser contar per a la seua filla i el seu fill, en descobrir que les històries sempre s’han de contar amb amor.

Les titelles Quan et contaren un conte per primera vegada? Aquesta és una pregunta trampa perquè els primers contes no es conten, els primers contes es canten. Les cançons de bressol, com diu la meravellosa poeta Gabriela Mistral, són el primer aliment després de la llet materna. Naixen en la intimitat, i propicien un vincle que va més enllà de la relació. La cançó de bressol “fereix la nostra sensibilitat”, com apunta un altre poeta, Federico García Lorca. Es canten espaiet, xiuxiuejant i mirant als ulls. La cançó de bressol és l’excusa per a mirar-se i tocar-se. A través d’elles s’introdueix el xiquet i la xiqueta en la paraula, d’una manera amorosa i plaent. Després de les cançons de bressol arribaran les retafiles, travallengües, jocs de rogle i així fins a arribar al conte. I en tots apareix un instrument que els acompanya, les mans. Les movem mentre cantem, acariciant o engrunsant. Movem i amaguem dits mentre els nostres canells es dobleguen amb gràcia. Les mans subjecten sonalls, draps i fins i tot culleres i tots ells cobren vida amb eixes històries que alimenten l’ànima. I ací tenim els primers titelles amb què es troba l’ésser humà en la seua infància.

212

D’aquesta manera, el titella es posa al servei del conte. Pot ser qualsevol objecte que adopte una personalitat mentre és manipulat per una persona. En la senzillesa pot concentrar-se la màxima expressió del teatre, sense necessitat de complexitats perquè és l’espectador qui li posa tot el joc i la imaginació a partir d’un humil moviment. I ací podria així acabar-se aquesta breu intenció d’acostar-se a la definició de titella. No obstant això, m’estendré un poquet més, amb l’únic objectiu de fer una senzilla classificació per a conéixer la diferent tipologia que podem trobar en aquest bell i antic ofici. Titelles de guant. Són aquells que es manipulen amb les mans introduïdes en el vestit del titella i arriben fins al cap i els braços del ninot. Hi ha diferents tècniques de manipulació segons són introduïts els dits dins del cap. Alguns d’aquests titelles no tenen vestits i l’espectador pot observar amb curiositat les mans del titellaire nues. A Espanya tenim gran tradició en aquest tipus de titella que adopta noms diferents depenent de la regió: cristobitas a Andalusia, curritos a Castella, barriga verde a Galícia o putxinel·lis a Catalunya.

Marionetes. Amb equivocació s’utilitza sovint aquesta paraula per a designar tot el conjunt d’objectes susceptibles de ser manipulats de forma teatral. No obstant això, és un error provocat per la popularització però sobretot per l’assimilació del terme francés marionnettes. Així doncs, el terme marioneta s’ha d’utilitzar per a designar eixos ninots articulats que són moguts per fils amb un exquisit virtuosisme. Aquesta és així una de les tècniques més complexes i que requereixen una gran precisió i treball de manipulació.

213

Ombres. Aquesta tècnica ha de ser de les més primitives i té una gran relació amb la mitologia, l’espiritualitat i la religió. És aquella que es projecta sobre una superfície gràcies a la incidència de la llum sobre un objecte. Pareix la més fàcil de desenvolupar perquè efectivament requereix de pocs elements de construcció, no obstant això els efectes que s’aconsegueixen poden ser impactants en bellesa i complexos en la seua realització. Gràcies a les transparències i acetats de colors es pot aconseguir una gran varietat lumínica que aporta encara més bellesa a aquesta tècnica tan antiga que no obstant això tan bé accepta el pas del temps aprofitant les innovacions que li ofereix el cine i la tecnologia.

Siluetes. És el titella més senzill, un dibuix retallat sostingut amb la pròpia mà o amb ajuda d’alguna vareta. La silueta pot articular-se i tornar-se encara més complexa afegint decorats. Els teatres de paper poden aconseguir un gran virtuosisme i tenen una tradició de segles, però que té el seu màxim apogeu a principis del segle XIX, concretament en l’Anglaterra Victoriana. Per a aquell que es vol introduir en l’ofici seria una bona recomanació per a començar perquè centraria l’atenció en la veu i el context per a deixar la manipulació en altres tècniques més complexes.

214

Titelles de taula. Aquesta és una de les tècniques més agraïdes i divertides. Les mares i pares les usem contínuament jugant amb els nostres fills i filles, agafant els seus ninots de peluixos i fent-los parlar amb el delit d’ells i elles. La tècnica ja polida i teatral té orígens orientals, en concret del bunraku japonés on amb una mà se suporta el titella des del cap i se li fa girar mitjançant un eix mentre l’altra mà mou un braç que ofereix vida i sentiment en els moviments. Bocuts. És una tècnica molt utilitzada en televisió. El ninot té una boca enorme i partida. S’introdueix la mà per una cavitat posterior del cap que permet que es moga el llavi inferior i vocalitzar així el text. Es va fer molt popular en sèries com Barrio Sésamo i tingué una clara influència americana en la figura de Jim Henson, titellaire creador del Muppet Show. I ara que coneixes alguns dels tipus de titelles només et queda jugar amb ells. Inventar històries, personatges i els seus drames. Perquè fer teatre és això: jugar a ser. Per a jugar amb titelles la primera cosa que recomanaria és mirar el titella de front, tocar-lo, donar-li voltes i moure’l, conéixer els seus gestos, postures i peculiaritats. En definitiva, conéixer el seu llenguatge físic abans de fer-lo parlar, perquè en el moviment resideix la verdadera vida del ninot. A partir d’ací podrem atorgar-li un arquetip, una personalitat que en la majoria de les ocasions resideix en la mirada on es reflecteix la seua intenció. I només quan ho trobem fet parlar amb els gestos i la mirada haurem de donar-li veu. La veu haurà de ser d’acord amb eixa personalitat. Un error molt habitual és donar-li una veu estrident i moure’l amb ímpetu, siga quina siga la seua personalitat. Per això, el millor és prendre-s’ho amb calma, deixar-lo parlar i jugar perquè siga el titella qui acabe decidint com vol moure’s o parlar i com vol, en definitiva, ser, però per a això, com a bon titellaire, hauràs de saber escoltar.

215

i Belmonte

Carmen García

Va nàixer a València en 1976. Mestre Especialitat Educació Infantil per la Universitat Jaume I de Castelló. Treballa des de l’any 2000 a diferents centres educatius del municipi com a mestra. “Rodriguera” des de l’any 1993.

Les falles a l´escola L’Educació Infantil és l’etapa educativa que cobreix des del naixement fins als sis anys. Aquesta etapa es divideix en dos cicles, el primer de cero a tres anys i el segon de tres a sis anys. Aquesta organització es deguda principalment a les característiques físiques i motores dels xiquets pròpies de cadascun dels grups d’edat. Tot i que la seua manera d’aprendre és molt similar, la seua motivació és innata en ells, tot allò que els rodeja és nou, desitjant conèixer el seu voltant, les persones, coses, fets… el món sencer està per descobrir. I és en aquest moment quan els xiquets s’incorporen al col·legi, ixen del seu nucli familiar per a començar a formar part d’una altra estructura social, on interactuaran amb adults fora de la família i amb un gran grup dels seus iguals. Estableixen les primeres relacions socials extrafamiliars, aprenen a estar amb els demés, a ésser i deixar ésser, a trobar un lloc dins del grup. A més a més, l’escola és el lloc on els xiquets s’aproximen als coneixements i les falles i tot el que forma part d’elles són una ferramenta molt interessant que els mestres aprofitem molt bé. Als col·legis, sobretot a l’etapa infantil treballem per projectes, és a dir, accedim a muntons de continguts acadèmics

216

envoltant als alumnes d’una història, un conte, un moment climàtic o cultural que fan de fil conductor i motivacional. Així, fem créixer el seu interès, provocant-los la necessitat de conèixer, per això les falles són un dels projectes que més ajuda als mestres, per les grans i diverses qüestions que es contemplen, sobretot perquè les nostres aules estan plenes d’alumnes que són fallers i falleres, o tenen familiars o amics que ho són i tenen un coneixement molt directe de la festa.. Les falles, i el món faller donen als mestres un fum d’oportunitats per ofrenar moments educatius d’alta qualitat als seus alumnes en totes les àrees i disciplines que formen el treball a l’escola.

Per exemple, el monument dóna l’oportunitat d’aprendre dels materials, els colors, les tècniques plàstiques, les estructures, les mesures, volum, altura… Els cartells ens permeten aprendre la nostra llengua, la rima, la sàtira… La indumentària ens deixa acostar-nos al teixits, la seua fabricació, colors, origen i tradició… La música, les cercaviles, els instruments. Tots i cadascun dels elements del món faller són una gran oportunitat d’aprendre, als que els alumnes arriben motivats, emocionats, ja que a la Comunitat Valenciana i a la nostra localitat les falles animen els carrers

217

quasi tots els caps de setmana, la festa ens acompanya a la nostra vida i els alumnes encara que xicotets poden escoltar la música, olorar la pólvora, vore els trages i sentir-se valencians i fallers. Al meu col·legi, que a més a més és el de molts dels nostres fallers infantils, finalitzant el Nadal, tot seguit, comencem amb les falles, i en paral·lel a tots els demés projectes tenim una comissió de companys encarregats de la festa Josefina. Entre tots decidim un tema a tractar en la Falla, normalment un aniversari, efemèride o commemoració d’algun esdeveniment social, cultural o de rellevància local, autonòmica o mundial depenent del l’any. Al voltant d’aquesta qüestió un projecte interdisciplinari que ens acompanyarà durant els mesos de Gener i Febrer, i que té com a màxima expressió el monument. Tota aquesta situació té al mes de Març, com no, el seu esplendor. Les aules s’omplin de color i música, els xiquets es converteixen en artistes fallers, ja que fan els seus ninots i monuments, redacten crítiques i fan cartells, canten el nostre himne i es senten al cole com a un casal. Les aules estan decorades, fem escarapeles, tot com a una falla de veritat, preparant l’últim dia, on al col·legi, concentrem tota la festa en tan sols un matí. D’aquesta manera s’incorporen aprenentatges matemàtics, de llengua, música, art, història de manera lúdica que, és sense cap dubte, la millor manera d’aprendre. Totes estes qüestions, formen part en major o menor mida del plantejament de la festa valenciana en qualsevol col·legi de la nostra comunitat i els resultats en tots ells de bon segur és espectacular, vistós,...

Al meu cole ho fem de la següent manera: l’últim dia de col·legi, abans de Sant Josep arriben els mestres i els més majors dels nostres alumnes de bon matí per a la plantà, acompanyats de la despertà de la Falla Rodrigo , ho fem al tombe, a mà, ajuntem les diferents escenes fetes per tots els alumnes, col·loquem els cartells i ho deixem tot acabat per al jurat de la Falla Palleter, que des de fa molts anys entrega premis a les falles escolars de la localitat. Després

218

arriben els demés alumnes, visiten el monument i acudeixen a classe per esmorzar, com no podia ser de cap altra manera prenem una xocolatà. Després ofrenem les nostres flors a la Mare de Déu acompanyats del nostre himne, a continuació la globotà i per acabar la cremà del nostre monument i fins a l’any que ve. Tota aquesta experiència aporta als xiquets, per un costat, un món de continguts, i per altra part, emocions que sempre els acompanyaran. Siguen o no fallers, els alumnes de tota la comunitat prenen part de la festa, la descobreixen, la coneixen, la disfruten. Després de tot això la pregunta seria…. Perquè no ha de ser un contingut obligatori per als escolars de tota la Comunitat o la província?

FALLES 2017

Escola Baladre

Escola Socoltie

Escola Maria Inmaculada

219

FALLA PL. RODRIGO

PRESIDENT

MIRET

JAUME

Hola a tots, sóc Jaume, President Infantil de la comissió falla Plaça Rodrigo i adjacents de l'exercici 2018. Des de ben xicotet sóc faller d'aquesta comissió. Sempre he esperat amb gran il·lusió l'arribada de les festes falleres, de les quals tant gaudisc. M'agrada molt participar de totes les activitats que la falla desenvolupa durant tot l'any. Enguany, aquesta il·lusió s'ha convertit en un gran honor, per haver sigut nominat representant, de tota la Xicalla en companyia de la meua germana Inés, que és la Fallera Major infantil. Esperem estar a l'altura del nostre càrrec. Vull donar les gràcies, a totes aquelles persones que tant de temps i sacrificis dediquen a què la falla continue endavant, fent així possible que la nostra falla aspire sempre al més alt. Agrair el suport que he rebut dels meus amics i tota la meua família en el dia a dia, sense el qual tot això no seria possible. Especial agraïment amb tot l'afecte al meu president Alex i a la meua Fallera Major Maria, que tan bé s'han portat amb nosaltres. Ha sigut un any meravellós. Gràcies per tot!!! Des d'aquestes línies, també voldria convidar a tots els xiquets i xiquetes del barri, a què s'acosten a la Falla i participen i gaudisquen amb nosaltres, de les festes falleres i de totes les activitats que la Falla organitza. Us esperem. Una forta abraçada del vostre president i amic.

Jaume Miret i Herrero.

221

OSCAR ABAD I PIÑEIRO ADRIÁN AGÜES I PIÑEIRO RUBÉN AGÜES I ROSADO DANIEL AGUZA I GARCÍA JOAN AGUZA I GARCÍA BLANCA IPEK AKBA I HERRERO LUCA ALARCÓN I AVILA LUZ ALARCÓN I AVILA CARLOTA ALONSO I FERNÁNDEZ MAREY ALONSO I FERNÁNDEZ ISABEL ALONSO I ZALVEZ ERIKA ANTONINO I HUGUET ELENA ARACAMA I CABALLERO CRISTINA CARRASCOSA I PEÑALBA VEGA CASADO I MONÍS ALBA CASADO I MONÍS EVA MARÍA CEBRIÁN I RUIZ MIA SARA CLAVIJO I MORA GRETA CLAVIJO I MORA LAIA COLLADO I GONZÁLEZ LOLA COLLADO I GONZÁLEZ IRENE DOMENECH I MACIÁN JOAN DOMINGO I FERNÁNDEZ NOA DOMINGO I FERNÁNDEZ MARÍA FERRUSES I MACHADO ANA FORÉS I BIOSCA JORGE FORÉS I BIOSCA MARTA FORÉS I BIOSCA SERGIO FORTEA I NAVARRETE SILVIA FORTEA I NAVARRETE GAEL GARCÍA I ROIG ÁNGELA GARRIDO I BARQUERO CELIA GARRIDO I BARQUERO LUCIA GARRIDO I BARQUERO ALBA GILABERT I GARCÍA NURIA GIMÉNEZ I FERRER GIULIA HERNÁNDEZ I MARÍN OLIVIA HERNÁNDEZ I MARTÍNEZ HUGO HERRANZ I BUJEDA CAYETANA HUGUET I PLUMED NATALIA ISACH I MARTÍNEZ

222

VICTORIA LACASA I GONZÁLEZ LUCIA LLOVERA I SORIANO ALEJANDRA LORENTE I MARTÍNEZ CLAUDIA LORENTE I MARTÍNEZ ÁLVARO LUCERO I LORENTE MARIO LUCERO I LORENTE ARIADNA MANZANEDA I GARCÍA CHRISTIAN MANZANEDA I GARCÍA YERAY MANZANEDA I GARCÍA CLARA MARTÍN I SERRA SERGIO MARTÍN I SERRA ALMA MARTÍNEZ I DEL RIO CANDELA MARTÍNEZ I GÓMEZ MARÍA MILLÁN I MACIÁN LARA NAVARRO I GARCÍA VEGA NAVARRO I GARCÍA MARIA NAVIO I MARTÍNEZ AROA PARRA I DOMINGO ICIAR PARRA I DOMINGO MIGUEL PÉREZ I HERRERO MARC REDONDO I DE ROSA PAU REDONDO I DE ROSA DIEGO REDONDO I ROIG DELIA RIPOLL I SESÉ MARÍA RIPOLL I SESÉ CARLA RUBIO I SORIANO NATALIA SANDOVAL I MARTÍN MAR SANZ I LÓPEZ FRANCISCO JOSÉ SEGURA I GRAU JAVIER SERRANO I CÁRCAMO TOMÁS SERRANO I CÁRCAMO ÁNGELA SOTO I GARCÍA RAMÓN SOTO I GARCÍA LUCÍA TEJADA I LARA CÉSAR TORRES I ORTÍZ VÍCTOR TORRES I ORTÍZ ADRIÁN TORTAJADA I RAYGAL SHAILA VICENTE I ALCAIDE DAVID ZORRILLA I BENEDI IVAN ZORRILLA I BENEDI

Els nostres APADRINATS Lola

COLLADO GONZÁLEZ

Alma

MARTÍNEZ DEL RIO

i Sofía SESÉ i

MARTÍNEZ

223

Inés MIRET i

HERRERO F.M.I 2018

Els primers rajos de nostra albada, han fet lluir dalt del cel el sol, per complir una il·lusió truncada, que duia una nina dins del cor. Puix al fons de la mar en calma, eixia la gran bola de foc, per expressar que per fi et tocava, que per fi anaves a ser la major moment que esperaves dins de l’ama, moment que imaginaves amb passió. Molt a prop d’eixa bonica mar el mon per a tu hui es paralitza, perquè el batec del teu palpitar, baix els teus nervis hui es ralentitza. Perquè tu nina tendra i carinyosa nina somiadora i somrient, nina guapíssima i vergonyosa, regnaràs de ta falla als xiquets, per això hui estàs feliç i gojosa d’haver complit el teu somni, Inés. Eixe somni que ja acaricies i que somniaves amb el teu germà, somni que des de menuda volies, i que l’any passat no es va donar.

Doncs sí, és reial, mirat a l’espill, perquè sabem que eres prou coqueta, i molt guapa t’agrada vestir, per representar nostra falleta, per poder regnar als infantils, amb els que has crescut de xicoteta. Ficat els teus patins i patina, que es la teua gran afició, perquè tens ta il·lusió complida, de ser de la Rodrigo, la major. Ara estàs on sempre volies, allà dalt, asseguda al teu tro, tro que et carregarà les piles, al dur eixa banda al teu cor, i podràs gaudir dels cercaviles, encara que et molesten els tacons. Al so de “Paquito el xocolatero”, la xaranga et farà ballar al mig perquè eres Inés Miret i Herrero, nostra fallera Major Infantil.

GABY COLLADO

Somni no és lo que veus mentre dormies, Somni es lo que no et deixa dormir, com el que tu sempre tenies, de ser nostra regina infantil.

225

REMATADA I COS CENTRAL El guerrer Asteca la falla remata oferint-li al déu els seus invents, fent oracions i una dansa per demanar-li ajuda al cel. Fent una poció per a les cures no li ha eixit del color que buscava, i l’ha emprat en pintar avingudes amb tota eixa pintura blava. Es veu que prou impostos no paguem amb el d’aparcament i circulació, igual ara per tirar-se un pet també hi ha que pagar sanció. El color blau diuen després que als de compromís no els agrada, doncs no els ha importat per a res el pintar-nos tota la calçada. També el gran déu Saguntí, centres comercials ha creat, per a que vinga Leroy Merlin, i fer un gran Parc Empresarial. Amb gran revol i rebombori una pregunta des d’ací llancem, a que no té collons el consistori de pintar blau eixe aparcament.

PRIMERA ESCENA:

“Un passeig pels núvols” Passeja a Antonino amb elegància, sota esta barqueta engalanada, comença la ruta pel Palància, de la Capital Cultural Valenciana.

Continuarem la visita guiada, per la muntanyeta de Romeu, on tenen història soterrada, per a fer un altre museu. De Romeu al Camí Real, on no podem vore cap runa, doncs poc tardaren en tot tapar, estos polítics en la cara dura. Ja per últim pujarem al castell, del que res es preocupa el consistori, i si el tenim bonic, llustrós i net, és pel Voluntaris pel Patrimoni. Som un nucli amb prou de història, d’importància a nivell estatal, però no els ve a la memòria, totes les runes que han soterrat. Podríem ser referent turístic, com Mérida, Numancia o Segovia, però ací tenim uns polítics, que sols es preocupen de la nòmina.

SEGONA ESCENA:

“Miquinòries i avant!”

Bon invent açò del “xicle” per a la gent de Diputació, que han estirat de forma increïble la subvenció al Club d’handbol El Port. No poden parlar d’eufòria ni al club ni entre l’afició, amb aquesta miquinòria que han rebut com a injecció.

227

I si mires el llistat molt prompte et decepciones, als equips menuts la major part i als rellevants només almoines.

Que facen també les campanades a la corba música i actuació, en compte d’enveja i bobades que promoguen quelcom al moll.

És clar... ha desaparegut qui comptava de mil en mil, i ara que ja no està el Rus no saben per on seguir.

Poden eixir Manolo i Guillen de la Tinença al seu balcó, com a la tele feien fa temps Ramón Garcia i Ana Obregón.

I si ho mirem per comunitats les xifres criden l’atenció, i els equips de lliga Asobal reben diners a muntons.

Després que les dotze sonen tots amb cava brindarem, i escoltarem un monòleg com sols González... sap fer.

Aleshores caldrà esborrar el nom de la nostra Diputació, que no es mereix publicitat ni en camiseta ni als pantalons.

“Extremadament sobrenatural”

TERCERA ESCENA:

“Iniciativa... Nadalenca”

Aquesta iaia fa xocolata per als joves que tornen de festa, puix al nucli històric hi ha preparada per a cap d’any fins a una orquestra. Tant de cubata i botelló molta brutícia deixarà, i que la SAG deixe net tot, pareix que preocupa a Sergio Paz. Tal vegada en compte de queixar-se de que es netege el “malecón”, deuria de preocupar-se de fer festa amb les penyes del Port.

228

QUARTA ESCENA:

Dalt del tòtem fan soroll les xiquetes tocants timbals, per que apareguen els superherois, que l’ajuntament s’ha inventat. Per evitar la conducta incívica els herois fan el panoli, són un xic i una xica creats per la regidora Mariloli. Al xic li diuen el Super Alt i a la xica Monyo “fregona”, amb els mots reconeixeran tant el regidor com la regidora. Vetlaran per que fem el correcte per tindre nets nostres carrers, perquè cap gos en ells defeque i no tirem peles de cacauets.

És que plena de frikis tenim la nostra casa consistorial, doncs fins i tot ací acollim les jornades de Star Wars.

Doncs per poder posar Remei, una ONG l’ha organitzat, perquè ni “pal” Pare Noel ni els Reis, Pableras ens ha ajudat.

Tenim a la Maestro Jedi per que Guillermin la batalla guanye, i Darth Pabler li diu als militants que la força vos acompanye.

“Els amics de debò... són d’Agró”

SISENA ESCENA:

“Massa lleis... massa fallers?”

CINQUENA ESCENA:

Dalt del mil·lenari arbre trobem plantes, aus i animals, que s’han de protegir i defendre per la nostra riquesa ambiental.

Al nostre Ajuntament se li ompli la boca van de “progres” i d’ajudar als demés, i a les falles obstacles ens posa per col·laborar amb les ONG’s.

Tant se val si d’esquerra o de dretes si parlem de les adjudicacions, consistori d’amiguets i amiguetes otorguen tota la faena a Agró.

Volíem fer un mercat solidari i al Pare Noel les cartes donar, però per part de nostre consistori no ens l’han deixat organitzar.

Pareix que el nostre ajuntament quan trau les bases i requisits, sempre fica un xicotet puntet per poder concedir-la a dit.

Esperàvem recollir joguets i aliments quan els infants dugueren la carta, i a tots els joves assistents donar una tassa de xocolata.

Igual són una subcontracta i no ens hem assabentat, doncs està esquerra molt parlava del “enxufisme” dretà.

Diuen que la falla soles som falla i que això no és cap acte faller, puix no ens guanyareu la batalla per col·laborar amb estos xiquets.

És que és molt fàcil criticar quan s’està a l’oposició, però és més fàcil oblidar quan arribes dalt del tot.

S’han llançat molt bé la pilota des de festes a participació, i se’ns ha quedat cara d’idiota al rebre la contestació.

Deien que col·locaven amiguets i a empreses molt afins, més com va dir la paella al casset seran els ecologistes “amics”.

229

El nostre ARTISTA FALLER INFANTIL ERIC MARTÍNEZ I MONCHO

Va nàixer a Cullera (la Ribera Baixa) el 25 de Març d’1.988. Va complir les seues obligacions escolars en el col·legi concertat de “La Miraculosa” de Cullera. En entaular amistat amb un veí del seu carrer que es dedica a fer monuments fallers infantils, en actitud d’afeccionat, inicia la seua activitat com a artesà. Realitza treballs en qualitat d’ajudant des de l’any 2.005 al 2.007 en els tallers de Francisco Vizcaíno Palacios de Sueca. Ha realitzat monuments infantils a Cullera, Tabernes de la Valldigna, Alzira, Silla, Sagunt, València, Gandia i Alacant.

230

PREMI CÉSAR AUGUSTO SANZ I FAUS L’Associació Cultural Falla Plaça Rodrigo, amb la col·laboració de la llibreria Arco i la llibreria El Puerto, ambdues del nostre municipi, convoca la primera edició del PREMI CÉSAR AUGUSTO SANZ I FAUS al millor poema satíric escolar del nostre municipi, amb l’objectiu de fomentar en els nostres xiquets part de la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres tradicions, evitant així que es perda una part tan important de la nostra història com són els poemes, escrits a la nostra llengua i que tantes gestes, fets i relats ens han contat. L’objectiu pel qual creem aquest premi no és un altre que aconseguir que els nostres menuts, s’interessen per aquest tipus de poesia, per les seues rimes, per la seua sàtira i la seua crítica, perquè no hi ha millor manera de prendre’s la vida que amb una miqueta d’humor, ja que l’humor és fonamental a la nostra vida i per això no deu ser exclòs , dels nostres hàbits i menys de la nostra literatura El present concurs va destinat als xiquets que cursen enguany els cursos de cinquè i sisè de primària de les diferents escoles del nostre municipi. Així mateix també va destinat per als estudiants de primer i segon de la E.S.O dels instituts de la nostra ciutat. . CATEGORIA A (Cinquè i Sisè de Primària): Obra Guanyadora: “Els Superherois” Autora: Natalia Isach Martínez Centre: CEIP María Yocasta Ruíz Aguilera Curs: 5è. de Primària

MEMBRES DEL JURAT QUALIFICADOR: Ana José Segura Rubio; Llicenciada en Filologia.

CATEGORIA B (Primer i Segon de la E.S.O): Queda deserta.

Cristina Rodríguez Díaz; Mestra i fallera de la comissió Eduardo Merello.

“ELS SUPERHEROIS” Sóc una xiqueta curiosa i m’agrada escoltar als majors, per saber alguna cosa del que passa a Sagunt i al Port. M’encanten els animals i d’estos sobretot el gos, però no m’agrada anar saltant tots els seus “cagallons”. .

Teresa Aparicio Matallín; Professora d’ensenyament secundari i fallera de la comissió Luis Cendoya.

I qui arreglarà tot això...? a mi me pareix molt urgent, vindran els superherois que s’ha inventat l’Ajuntament.

I en la nostra gran ciutat esportistes hi ha un muntó, herois de veritat que juguen a futbol i handbol.

Que gasten els seus superpoders també en construir l’institut, que a mi m’agrada més anar-hi caminant que en bus.

A vore si prompte tenim un gran camp i un pavelló, i amb El Port i el Saguntí continua la il·lusió.

I que no pensen en prefabricats que allí ja vaig estar en infantil, i al final sempre patim per no tindre prou espai.

Abans d’acomiadar-me voldria cridar molt fort, per vore si el senyor alcalde m’escolta i ho arregla tot.

NATALIA ISACH MARTÍNEZ

231

Recompenses

JUNTA CENTRAL FALLERA DISTINTIU D´OR Jaume Miret i Herrero Blanca Ipek Akba i Herrero Gael García i Rus Inés Miret i Herrero Aroa Parra i Domingo

232

Recompenses

FEDERACIÓ JUNTA FALLERA MASCLET D´OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER Alba Casado i Monís María Ripoll i Sesé Victor Torres i Ortíz

MASCLET D´OR I DIAMANTS AMB FULLES DE LLORER

Sonia Argilés i Ruiz

Oscar Abad i Piñeiro

233

Programa D´ACTES DIA 3 DE FEBRER DE 2018

A les 18.30 hores, PRESENTACIÓ de les nostres Falleres Majors i Corts d’Honor. La senyoreta MARIA MIÑANA I RUIZ i la xiqueta INÉS MIRET I HERRERO a l’Aula de Cultura del Port.

DIA 17 DE FEBRER DE 2018

CRIDÀ de les falleres majors de Federació Junta Fallera de Sagunt.

DIA 18 DE FEBRER DE 2018

REPARTIMENT de regals i Llibrets a les 12.00 hores per a tots els nostres socis, fent un recorregut pels carrers dels nostre barri.

DIA 20 DE FEBRER DE 2018

PRESENTACIÓ DEL NOSTRE LLBRET, el lloc i l’hora estan encara per determinar

DIA 2 DE MARÇ DE 2018

EXPOCICIÓ DEL NINOT a les 19.00 hores, Inauguració de l´Exposició del Ninot a la Carpa del Mercat de Sagunt en la Plaça Cronista Chabret.

DIA 3 DE MARÇ DE 2018

Cavalcada de l’humor faller a les 17:00h. El recorregut començarà a la avinguda camp de morvedre i per la avinguda xurruca hispanitat.

DIA 10 DE MARÇ DE 2018

A les 18:00 hores berenar per als nostres Socis al nostre casal.

DIA 10 DE MARÇ DE 2018

A una hora encara per determinar, TRASLLAT DEL NOSTRE MONUMENT fins a la nostra plaça. A les 22:00 hores, SOPAR D´ENTREPÀ al nostre casal.

234

Programa D´ACTES DIA 12 DE MARÇ DE 2018 Durant el dia, PUJADA dels remats del nostre monument. A les 22:00 hores sopar d’entrepà al nostre casal.

DIA 14 DE MARÇ DE 2018 PLANTÀ oficial de totes les falles de la població.

DIA 15 DE MARÇ DE 2018 A les 8:00h, primera despertà amenitzada per la nostra xaranga. A les 9:30h, visita del jurat qualificador de les nostres falles. A les 15:00h, concentració al nostre casal per a la visita de cortesia a les falles de Faura i Gilet. A les 22:00h, sopar a la carpa. A les 24:00h, actuació musical.

DIA 16 DE MARÇ DE 2018 A les 8.00 hores, segona despertà. A les 15.00 hores, concentració al nostre casal per anar al lliurament de premis i visita de cortesia a les falles de Sagunt. A les 22.00 hores, sopar a la carpa. A les 24.00 hores, actuació musical.

235

Programa D´ACTES DIA 17 DE MARÇ DE 2018 A les 8.00 hores, tercera despertà de festes. A les 15.00 hores, concentració al casal per a la visita de cortesia a les falles del Port. A les 22.00 hores, sopar a la carpa. A les 24.00 hores, actuació musical.

DIA 18 DE MARÇ DE 2018 A les 8.00 hores, despertà. A les 15.00 hores i fins a les 20:00 hores JOCS INFANTILS i cucanyes per als nostres xiquets patrocinats per ESCUELA INFANTIL SOL Y LUNA. A les 22.00 hores, sopar a la carpa. A les 24.00 hores, actuació musical.

SANT JOSEP A les 9.00 hores, concentració al casal per a realitzar l ’OFRENA DE FLORS. A les 11.00 hores, i des del Centre Cívic, OFRENA de flors a la nostra MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. A les 14.00 hores, aproximadament, MASCLETÀ a càrrec del nostre pirotècnic JAVI. Aproximadament a les 15.00 hores, dinar per als fallers i familiars que vullguen acompanyar-nos. A les 22.00 hores, CREMÀ de la nostra falla infantil. (I segons el premi obtingut, CREMÀ de la falla gran.) ............................................................................................................................................................................................ NOTA: La comissió de la Falla Plaça Rodrigo es reserva el dret de canviar, afegir o suprimir qualsevol acte en cas neces-

236

sari.....................................................................................

237

238

239

240

escuela de arte taller de restauraciรณn detalles artesanos personalizados C/Alfambra 4 606 57 60 52 www.aliteaartemania.com

241

242

243

244

245

246

247

248

249

250

251

252

253

254

255

256

257

258

682439845

info@samperweb.com

686 59 53 89

259

260

261

262

263

264