Llibret falla port de silla 2015 by Falla Port de Silla

EDITA Falla Port de Silla www.fallaportdesilla.org fallaportdesilla@gmail.com DIRECCIÓ I COORDINACIÓ José Vicente Zaragozà i Huesa SUB-DIRECCIÓ Ivan Serrador i Ferrer DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ Cistina Peris i Ocio PORTADA Ivan Serrador i Ferrer REDACCIÓ José Vicente Zaragozà i huesa Ivan Serrador i Ferrer Lorenzo Pérez i Rodríguez Noemí García i Alba Laura Almudéver i Zaragozà Judith Del Valle I Blázquez Celia Gil i Mas CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Empar Minguet i Tomàs Servei de Normalització lingüística de l’Ajuntament de Silla

COL·LABORACIONS Josep Antich i Brocal Jesús Escorihuela i Castells Benja Domenech i Zaragozà Josep Melero i Martí Irene Vedreño i Herrero Vicent Sánchez i Grande Sonia Rubio Salva Belenguer Abelard Saragossà Survivors Produccions Santi Martínez i Soler Cristina Muñoz Eugeni Alemany Jorge Cruz Crsitina Hermosa Vicenta Benedito i Pons Josefina Alonso

FOTOGRAFIES José Vicente Zaragozà i Huesa Noemí García i Alba Ivan Serrador i Ferrer Mar Navarro i Herraiz Arxiu Municipal de Silla Arxiu EMT Irene Vedreño i Herrero Salva Belenguer Joan Domenech i Zaragozà Cristina Muñoz

CRÍTICA MONUMENT Iván Cuenca i Navarro

DIPÒSIT LEGAL V-4077-2011

CRÍTICA MONUMENT INFANTIL Josep Ramón Navarro i Martínez

FOTOGRAFIES OFICIALS Amparo Hortelano i Domingo Raquel Vedreño i Serra José Vicente Zaragozà i Huesa

PUBLICITAT Francis Benaches i Porcel Marcos Riera i Cordellat IMPRIMEIX Gráficas Fortuny

S’han imprés 750 exemplars L’Associació Cultural Falla Port de Silla no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i l’ús del valencià.

EDITORIAL El teló del gran teatre de les falles s’obri un any més i ixen a escena tots els actors des d’aquest llibret. Els protagonistes principals en breu els descobriran i els secundaris, que en són més de 500, varien molt poc d’una obra a una altra des de fa moltíssims anys. Una nova representació comença i esperem que tinga el mateix èxit que tots els anys. A fi que la posada en escena de la nostra Comissió siga el més lluïdora possible, un grup d’admirables fallers treballa constantment durant tot un any. Ja queda molt poc per a l’estrena, el gran decorat que és València comença enaltir la seua llum i, a poc a poc, va ordenant als tarongers que vagen soltant el seu flaire. La banda sonora del teatre d’aquestes falles ja està preparada, llastimosa però alhora esperançada per veure si aquest és l’any en què per fi puga ser escoltada i és que sembla que, encara que siga d’allò més estrany, està escrita en valencià i això sembla que a molt pocs agrada. El pati de butaques que abraça els cinc continents espera impacient l’estrena per a poder presumir per fi, que les falles són un patrimoni immaterial de tota la humanitat. En la Falla Port ens sentim participants d’excepció d’aquesta excel·lent representació, pel nostre compromís històric amb la llengua, la cultura, la tradició i la festa, però, sobretot, pel nostre estimar a València. I com a mostra un botó, amb aquest un documental que adjuntem a aquest llibret i que recull l’essència d’una comissió fallera que ha fet i continua fent història. Perquè nosaltres som... De raça albuferenca. Que comence la funció! 3

SUMARI

SALUTACIÓ DEL

PRESIDENT Estimats fallers, veïns i col·laboradors: Portem 38 anys fent falla, plantant falla i sentint falla. I no ha sigut un camí fàcil. Per aquest motiu vull aprofitar l’oportunitat que em brinda aquest llibret per donar les gràcies a tots els que col·laboren per engrandir aquesta festa tan nostra, una festa que hem de viure els valencians com el que és, les falles, que estan a punt de ser nomenades per la Unesco com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Tampoc no puc deixar passar l’oportunitat de donar les gràcies i l’enhorabona a tot l’equip de redacció i coordinació del llibret, ja que al llarg dels anys hem evolucionat d’una manera magistral i hem aconseguit excel·lents resultats. Aquest any passat ha sigut una satisfacció molt gran recollir el sisé premi de la Conselleria d’Educació per l’ús del valencià. Gràcies a tots els que feu possible aquesta realitat que anomenem: LLIBRET DE FALLA. Agrair també a tots els fallers i falleres que continuen formant part d’aquesta comissió, l’esforç que realitzeu per tirar endavant tots i cadascuns dels objectius que ens proposem a principi d’exercici. A la Junta Directiva, per la quantitat

d’hores, esforç i dedicació que dediquen a la mateixa causa, l’engrandiment de la nostra comissió. No puc oblidar me de totes les firmes comercials, entitats, veïns i fallers d’honor que també col·laboreu durant tot l’any amb nosaltres. Gràcies per posar el vostre granet d’arena contribuint en la millor festa del món. Són molts conceptes els que van units a una falla, com sacrifici, protecció, amistat, confiança, dedicació, passió i molts més. Però, per damunt de tots, m’agradaria destacar-ne un bastant important en l’evolució de la falla. Perquè per evolucionar cal innovar i, si ens referim al diccionari, innovació és l’acte i l’efecte d’innovar, i innovar significa alterar alguna cosa introduint-hi novetats. Doncs això és el que aquesta comissió ha fet durant 38 anys d’història. Innovar en les seues proclamacions, presentacions i en tots i cadascun dels actes que envolten un any faller. Això i la nostra indumentària són els nostres signes d’identitat propis. Amics, el treball de tot un any de les comissions de Silla està a punt d’eixir al carrer. Es mereixen la recompensa de poder gaudir d’uns dies feliços i inoblidables, plens de llum, color, foc i música. La comissió del Port ho desitja de tot cor. Que passeu unes bones festes josefines amb l’esperança que tot vaja molt bé.

Lorenzo Pérez i Rodríguez

JUNTA

DIRECTIVA President

VicePresident 5é

Delegació Loteria Homens

Lorenzo Pérez i Rodríguez

Josep Cordellat i Ortega

Francisco Doménech i Soler

VicePresident 1er.

VicePresident 6é

Ivan Serrador i Ferrer

Mayte Sánchez i Giner

Mª Dolores López i Aguilar

Delegació Loteria Dones VicePresident 2on.

Secretària

Mª Luisa Álvarez i Ballestero

Inmaculada San Lorenzo i Alapont

Mireia Micó i García

Sergio Brocal i Álvarez

VicePresident 3er.

ViceSecretària

Bernat Capilla i Ramírez

Lidia Guerrero i Moreno

VicePresident 4art.

Delegació de recompenses

José Vicente Zaragozá i Huesa

Francis Benaches i Porcel

Noemí García i Alba

Aida Melero i Jareño

Delegació de Llibret i Cultura

JUNTA DIRECTIVA Delegació de Presentació

Delegació de manteniment

Delegats de Festejos

MªCarmen Lorente i Carbonell

de casal

Carolina Barberá i Rubio

Longinos Moreno i Fortuny

José Vicente Zaragozá i Huesa

Delegació de pàgina web

Sub-delegació de Festejos

Delegat Musica Presentació Cristian Serrador i Baixauli Delegació de Monument Francisco José Brocal i Díaz Delegació de Relacions Públiques Marcos Riera i Cordellat

Miguel Alegre i Zaragozá Ivan Serrador i Ferrer Delegació de So Juanvi Ribera i Lafont Delegació Culinaria

Components Junta Local

Francisco Antich i De Prada

Fallera

Vicente Raga i Hostalet

Fernando Ruíz i Jiménez

José Vicente Santos i Ferrando

Inma Rosaleny i Más Inma Montero i Primo Miguel Alegre i Zaragozá David Palau i Zaragozá Conrrado Machancoses i Díaz Saúl Chaqués i Millá Delegats de Teatre José Antonio Antich i Fernández

Nerea Fortuny i Serrano Lara Zaragozá i Macián

Alejandro Zaragozá i Huesa

Delegació Infantil Esther Toledano i Ríos

Delegació de Play-back

Delegació de Bar i Casal

Mª Eugenia Navarro i Sáez

Carla Gil i Blesa

Francisco Montero i Aparicio

Inma Primo i Forner

Longinos Moreno i Zaragozá

Maria Fuster i Ramírez

Juan Carlos Sánches i Giner

Mónica Raez i Díaz

Bernabé Sebastián i Barba

Josefa Zaragozá i Benaches

Paco Ruá i Giménez

Leo Calatayut i Primo

Estela Giner i San Lorenzo

Juan Bermúdez i Moreno

Isabel Zaragozá i Benaches

Laura Almudever i Zaragozá

Eduardo López i Ramos

Margarita Ramírez i Sánchez

Noelia Moyá i Rodríguez

Oscar Esteve i Benítez

Ana Cordellat i Gomar

Bautista Martí i Moyá

Gloria Ballesteros i Herruzo

Sandra Gil i Blesa Sub-delegació de Play-back

COMISSIÓ

MAJOR

Abel Magalló i Alonso Abel San Martín i Riera Adrian Castaño i Aguilar Adrián González i Bautista Adrián Rodríguez i Gomar Aída Melero i Jareño Aida San Ramón i Raga Alberto Alapont i Benaches Alejandro Torres i Castells Alexandre Zaragozá i Huesa Alison Gamero i Almodovar Amanda Pérez i Cordellat Amparo Rodrigo i Giménez Ana Cordellat i Gomar Ana Grancha i Navarro Ana Mª Benaches i Porcel Ana Maria López i García Ana Simeón i Pontes

Ana Zaragozá i Mora Anabel Machancoses i Moreno Andrea Micó i García Andrea Sanchez i Alberola Andrea Vozmediano i Hernández Angel Zanón i Muñoz Anna Navarro i Celda Arantxa Guantes i Simó Arantxa Martínez i García Armando Serrador i Alba Bárbara Cuenda i Limones Bautista Martí i Moya Bernabe Sebastián i Barba Bernat Capilla i Ramírez Borja Chust i Navarro Borja Lillo i Carbonell Carla Estará i Molina

Carla Gil i Blesa Carla Primo i Raga Carles Zaragozá i Ferrer Carolina Barberá i Rubio Carolina Valero i Roselló Celeste García i San Andrés Celia Domenech i Domingo Celia Gil i Mas Celia Gomar i Rodrigo Conrado Machancoses i Díaz Consuelo Segura i Alfonso Conxín Martínez i Sánchez Conxín Primo i Zaragozá Cristian Serrador i Baixauli Cristina García i Zaragozá Cristina Montero i González Cristina Peris i Ocio

COMISSIÓ MAJOR Cristina San Ramón i Jiménez Daniel Gutierrez i Bautista David Canet i Esparza David Palau i Zaragozá Dolores Rocher i Cuenca Eduard Domenech i Forner Eduardo Carbonell i Valero Eduardo López i Ramos Elena Martorell i San Daniel Enrique Pérez i Morón Estela Alba i Zaragozá Estela Giner i San Lorenzo Esther Toledano i Rios Esther Zúnica i Revert Eva Carrión i Ferrer Eva Durán i Martí Eva Giner i Brocal Eva Pastor i Calero Federico Domingo i Montserrat Fernando García i Regalado Fernándo Ruiz i Jiménez Francisco Antich i de Prada Francisco Benaches i Porcel Francisco Doménech i Soler Francisco Giner i Carbonell Francisco Jose Brocal i Diaz Francisco Montero i Aparicio Francisco Ruá i Giménez Francisco Tronchoni i Motes Giovanna García i Monzó Gloria Ballesteros i Herruzo Inma Montero i Primo Inma Primo i Forner Inma Rosaleny i Más

Inma San Lorenzo i Alapont Inma Garcia i Monzó Irena Alberola i Lluch Isabel Ruà i Zaragozà Isabel Sebastián Barba Isabel Zaragozá i Benaches Ivan Cuenca i Navarro Ivan Serrador Ferrer Jesús Carbonell i Olmos Joan Ballester i Manrique Jordi Valero i Díaz Jose Alberto Pons i Alcoy Jose Antonio Antich i Fernández Jose Arturo Antich i Romaguera José Costa i Celda José Francisco Navarro i Batalla José Luis López i Rodríguez José Luis Rubio i Juarez José Ríos i Almudever José Santos i Royo José Vicente Calvo i Saiz Jose Vicente Fortuny i Serrano Jose Vicente Santos i Ferrando Jose Vicente Zaragozá i Huesa José Vicente Zaragozá i Delhom Josefa Zaragozá i Benaches Josefina Zaragozà i Giner Josefina Zaragozá i Naranjo Josep Chulvi i Calatayud Josep Cordellat i Ortega Josep Ramón Navarro i Martínez Juan Bermúdez i Moreno Juan Carlos Montero i García Juan Carlos Sánchez i Giner

Juan Ferreres i Soler Juan Jose Ochandio i Herreros Juan Vicente Ribera i Lafont Julio Vicente Ramón i Moreno Laia Machancoses i Zaragozá Laila García i Lorente Lara Zaragozá i Macián Laura Almudever i Zaragozá Laura Micó i Gastaldo Leo Calataayud i Primo Lidia Guerrero i Moreno Loli Gomera i Hernandez Longinos Moreno i Fortuny Longinos Moreno i Zaragozá Lorena Muñoz i Zaragozá Lorenzo Gimeno i Zaragozá Lorenzo Pérez i Rodríguez Lourdes Tronchoni i Segura Lucia Masiá i Sánchez Lusitania de Fatima Barrigao i Ruiz Mª Amparo Juan i Benaches Mª Carmen Lorente i Carbonell Mº Dolores López i Aguilar Mª Dolores Royo i Celda Mª Elisa Riera i Ridaura Mª Elvira Carbonell i Valero Mª Eugenia Navarro i Sáez Mª José Alfonso i Chulvi Mª Jose Bellver i Collado Mª José Lorente i Bosch Mª Luisa Alba i Galán Mª Luisa Álvarez i Ballesteros Mª Oreto Ruano i Gallego Mª Rosa Castellanos i García

Falla Port de Silla 2015 Manoli Bañuls i Retamanal Manuel Bellón i Bellón Mar Más i Espinosa Mar Navarro i Herraiz Marc Gastaldo i Carbonell Marcos Riera i Cordellat Margartita Ramírez i Sánchez Mari Loli Huerta i Albert María Aparicio i Zaragozá Maria Benaches i Ruiz Maria Cuñat i González María Dolores Santos i Royo María Ferrando i San Pedro María Fuster i Ramírez María Primo i Giménez María Requejo i Àlvarez Marina Llario i La Seca Marina Vicens i Jover Mariví Sánchez i Bueno Marta Antich i López Marta Antich Zaragozá Marta Forner Domenech Marta Millá i Rodrigo Marta Peris i Gimeno Marta Peris i Rozalen Marta Tormo i García Marta Zaragozá i Carbó Mayte Sánchez i Giner Miguel Alegre i Zaragozà Mireia Casañ i Aibar Mireia Micó i García Monica Giner i Aguado Mónica Pedrón i Perello Mónica Ráez i Díaz

Nacho García i Riera Nacho Gimeno i Zaragozá Naomy Pastor i Lahoz Nely Navarro i Moreno Nerea Fortuny i Serrano Neus Climent i Costa Noelia Carbonell i Pons Noelia Moya i Rodríguez Noemi García i Alba Noemí Zúnica i Revert Núria Cervera i Peris Núria Ferreres i Lorente Núria Juan i Royo Núria Ruano i Gallego Olga Sánchez i Giner Olga Zaragozà i Giner Oscar Esteve i Benítez Paco Valero i Mascarell Patricia Forlafu i Gómez Pau Magallo i Alonso Paula Flores i Moreno Pedro Alberola i Lluch Pilar Agustí i Román Rafa Chaqués i Millá Rafa Luque i Pons Raquel Torralba i Riera Raul Pastor i Lahoz Raul Valero i Fort Remigio Serrador i López Rosa Maria García i Carbonell Sandra Gil i Blesa Sandra Pérez i Alba Santiago Sánchez Alberola Sara Giner i Brocal

Saul Chaques i Millá Serafín Simeón i Peris Sergio Brocal i Álvarez Sergio Casañ i Alfonso Sergio Palau i Valero Silvana Machancoses i Fuster Susana Palau i Valero Tamara Ferrando i Rosaleny Tamara Moyá i Navarro Teresa Baixauli i Zaragozá Trini Ríos i Almudever Vanesa Giner i San Lorenzo Vicen Más i Rozalén Vicent Machancoses i Moreno Vicenta Lorente i Tortosa Vicente Ferrando i San Pedro Vicente Olmos i Castillo Vicente Raga i Hostalet Víctor Jiménez i García Vivi Luque i Pons Xenia Rollán i Fernández Ximo Ríos i Almudever Yoana Galán i Serrador Yolanda Celda i Ballester

GUARDONS

COMISSIÓ MAJOR BUNYOL D’ARGENT

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

Jose Arturo Antich i Romaguera Josep Navarro i Martínez Juan Carlos Montero i García Mar Navarro i Herraiz Maria Luisa Alvarez i Ballesteros Miguel Alegre i Zaragozá Pau Magalló i Alfonso Saul Chaqués i Millá

Alberto Alapont i Benaches Alejandro Zaragozá i Huesa Amanda Pérez i Cordellat Eduardo López i Ramos Fernando García i Regalado Inmaculada San Lorenzo i Alapont Jose Francisco Navarro i Batalla Jose Santos i Rollo Maria Dolores Lopez i Aguilar Maria Jose Lorente i Bosh Maria Benaches i Ruiz Olga Sanchez i Giner Vicente Ferrando i San Pedro

BUNYOL D’OR Andrea Micó i García Francisco Antich i De Prada Giovanna García i Monzó

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS Maria Dolores Royo i Celda

AQUESTES SON LES RECOMPENSES SOL·LICITADES PER LA FALLA PORT DE SILLA, A FALTA DE CONFIRMACIÓ PER PART DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA 13

A LA FALLERA MAJOR, AIDA MELERO I JAREÑO

A ritme d’albada La primavera ja arriba i a la pell es manifesta l’Albufera bull de vida i València es vist de festa per proclamar l’Aida.

Vestida de valenciana enlluerna la comissió Silla la mira encantada mostrant gran devoció a la seua sobirana.

Porta l’art per bandera artista pels quatre costats divertida i riallera a tots ens té enamorats dolça i bonica fallera.

Per acabar faré una crida anunciant a tot el món que Aida és nostra regina nostra fallera major de la Falla del Port de Silla.

AIDA, UNA FALLERA MAJOR D’ALTURA Per Ivan Serrador i Ferrer

València, dilluns 13 d’octubre de 2014. Encara que les primeres hores del dia volen enganyar-nos i fer-nos recordar que ja estem en la tardor, a mesura que van passant les hores, el sol llueix amb més força i la calor es resisteix a abandonar les nostres terres. Però avui, per a mi, no és un dia qualsevol. Encara que he matinat i vaig arrossegant els excessos del cap de setmana, com tots els dilluns, m’han encomanat la tasca d’entrevistar una xica simpàtica, extravertida, sincera, una bona amiga meua, Aida Melero i Jareño, la senyoreta que ens representarà durant totes les falles del 2015.

Aida, una fallera major d’altura He de confessar-vos que, encara que he tingut el privilegi d’entrevistar un bon grapat de falleres majors, avui estic més nerviós del que és habitual. Tinc la sort de conèixer Aida des que era ben menut. Perquè us feu una idea, hem sigut companys a l’escola, a l’institut, al treball, a la falla... Qui millor que jo per poder contar-vos totes les virtuts d’aquesta fallera major? Quina responsabilitat! Són les 9 del matí. A l’entrevista m’acompanya Lara Zaragozá, una bona amiga d’Aida que també serà una peça clau en aquest any tan meravellós per a ella. Després d’un bon desdejuni en una coneguda cafeteria de València, ens disposem a donar una passejada pel nucli antic de la ciutat de València, amb l’objectiu final de pujar al Micalet. Com a bon curiós, la nit abans de pujar, vaig

El seu nom és un diminutiu del de la

decidir informar-me un poc sobre el campanar

campana

per excel·ència dels valencians amb la finalitat

fonètica local ha esdevingut Micalet, nom

de conscienciar-me també que hi havia de

amb el qual vertaderament es coneix la torre.

pujar. El Micalet, o Miquelet, és el nom que rep popularment el campanar de la Catedral de València i és un dels principals símbols de la ciutat. 17

principal,

Miquel,

que

amb

Falla Port de Silla 2015 La seua construcció es va iniciar el 1381 i les obres

Va quedar pendent el coronament o rematada

es van acabar el 1425, segons diu la làpida que hi

de la torre. L’actual coronament o espadanya de

ha a la base. Els treballs van ser començats per

la terrassa és molt posterior a la construcció de la

Andreu Juliá, que va treballar-hi fins a l’any 1396.

torre, ja que va ser realitzat entre 1660 i 1736.

El 1402 Joan Franch va reprendre les obres, va

Una vegada allí, i després d’haver pujat els 207

finalitzar el primer cos i va realitzar el segon cos

graons de pedra i quedar-nos quasi sense alè,

cap al 1405. El 1414 Pere Balaguer, arquitecte

perquè l’edat no perdona i ja no estem per a

també de les Torres de Serrans, es va fer càrrec

aquests esforços, i gaudir per uns instants de

de les obres i va construir l’últim tram o cos de

les meravelloses vistes de la ciutat de València,

campanes que és, potser, la part més destacada

comencem a xerrar sense guió, sense principi ni

del campanar. Aquest cos es va concloure el

fi, però amb sentiment. Més que una entrevista a

1419.

la fallera major, sembla una tertúlia fallera entre tres bons amics.

L’últim arquitecte que va treballar a la torre va ser Pot haver-hi alguna cosa més bonica?

Martí Llobet el 1425, però ja en obres menors.

Aida, una fallera major d’altura

També ets actriu. Què ens podries contar de la teua gran passió? Doncs, com bé has dit, és la meua passió. Faig sempre tot el possible per participar en obres de teatre, curts i llargmetratges i pertany a la companyia Survivors Produccions. Actualment tenim en marxa una peça teatral en format café teatre. I, encara que, per desgràcia, actualment no puc viure d’açò, mai no perdré l’esperança de fer de l’espectacle el meu mitjà de vida.

Un fum de paraules, anècdotes, reflexions i preguntes sobre el significat que té per a Aida la gran festa valenciana per excel·lència, prenen cos en forma d’entrevista. Què ens pots explicar del teu treball? A què et dediques? Treballe a la Nau Jove que pertany al Departament de Joventut i Cultura de l’Ajuntament de Silla. El meu treball consisteix a orientar i informar els joves. 19

Falla Port de Silla 2015 Què signifiquen per a tu les falles? Des de quan ets fallera? Què diferencia la Falla del Port de les altres falles?

Com visqueres el moment en què la Junta Directiva et va proposar que fores la Fallera Major del Port?

Per a mi les falles són la festa més esperada durant l’any. Em referisc, sobretot, a la Setmana Fallera, ja que les falles mai s’acaben perquè quan acaba un exercici es posem en marxa per al proper. Sóc fallera des de menudeta i, encara que no sempre he sigut d’aquesta comissió, per a mi és la meua falla de sempre.

Em bategava el cor com poques vegades m’ha passat. Tenia la boca seca i els ulls vidriosos. No podia creure que això estiguera passant-me a mi… Sempre ha sigut com una espècie de somni, ja que els meus pares no han siguts massa fallers i Vicente, el meu xic, mai no ha format part d’aquesta festa que per a mi ha estat sempre tan especial. Però estic comprovant, de primera mà, que per a aquesta comissió no hi ha límits per poder fer complir somnis. Tant és així que ara els meus pares i Vicente em pregunten quin és el proper acte, sopar o qualsevol altra excusa per poder reunir-se amb aquesta família tan característica.

La diferència amb altres falles no la conec, però sé que ací som, tots, com una família, per a les coses bones i les no tant bones... (rialles). Si tindre un pare i una mare és complicat, imagina’t tindre 50 mares i 50 pares, germans i germanes majors, d’altres de menuts i això que jo sóc filla única! Fer de tia de centenars de xiquets i xiquetes i estar a bé amb tots! 20

Aida, una fallera major d’altura Aquest any conviuràs amb persones que formaran part, per a sempre, dels teus records més estimats. D’entre d’elles vull preguntar-te per Loren, Emma i Pepe, el president, la fallera major infantil i el president infantil.

Sabem que tant Vicent com els teus pares estan molt contents que representes enguany la nostra comissió… Sé que estan fent un gran esforç per mi, tant ma mare, que a la pobra la porte de cap perquè jo sóc un desastre i ella és molt previsora i li agrada tindre-ho tot sota control, com Vicente, que el tinc una miqueta abandonat del nostre temps en comú per fer acte de presència a tots els actes que em corresponen. Però sé que per a ells veure’m feliç és molt important.

Crec que he tingut molta sort amb els representants que m’han tocat, tant Pepe com Emma són dos xiquets molt bons, creguts, amb la picaresca dels xiquets. Emma és una nineta molt dolça, sempre estem abraçades o donantnos besos i agafades de la mà. Cosa que amb Pepe em costa molt de fer; l’he de pillar despistat per omplir-lo de besos o l’he de subornar, encara que m’encanta, així sempre li puc dir que li fa vergonya perquè m’estima!

Sabem que gaudeixes molt amb la indumentària valenciana. Què ens pots contar sobre el teu vestit?

De Loren, el president..., què dir d’un home que és capaç de fer de tot. Pense que no té límits. Sempre està pendent de tot. Té un sisé sentit que descobreix si necessites alguna cosa.

El meu vestit pense que és una peça fonamental, ja que serà un record tangible d’aquest any. Totes les vivències seran efímeres, però el vestit perdurarà a pesar del temps i el foc. 21

Falla Port de Silla 2015 Recorde que em va costar molt trobar una tela que m’agradara i que fóra especial. Però, després de mil visites a diverses tendes, de sobte, vaig girar el cap i em vaig enamorar a primera vista. A més, mai no podia imaginar que fóra d’aquest color!

També els de les presentacions, ja que és la feina més important que fa la comissió per fer un somni real. On tots i totes es posen el baby per omplir-se de serradura, suro i, sobretot, de purpurina A qui no li agradaria guanyar-los tots? (Rialles) Encara que crec que el premi més important ja l’he guanyat, que és el de ser la màxima representant d’aquesta fantàstica comissió.

M’agradaria preguntar-te pels premis. Tenen valor per a tu? Quin premi és el que més il·lusió et faria guanyar? Sí, no puc negar-ho. Pense que són un valor molt important per voler-se superar any rere any. El premi que és més important per a mi, sempre ha estat el del llibret. Pense que es fa una tasca molt important de recerca de persones involucrades o no al món de les falles que aporten el seu granet d’arena per fer créixer la nostra cultura i literatura. 22

D’entre tot el que et queda per viure, què esperes amb més ganes?

Per últim, quin desig tens per a aquestes falles del 2015?

Doncs, al principi volia que vingueren ja els actes, els sopars, les festes temàtiques…. Però tal com va passant el temps, vull xafar una miqueta el fre perquè tot passa molt ràpid i vull exprimir fins a l’ultima gota de cada dia i guardar molt bé tots els records.

El meu desig més sincer és gaudir d’un any diferent a tots els que he viscut com a fallera. Veure des de la taula presidencial tota la meua comissió cantar, ballar, botar, riure i, sobretot, gaudir de les falles del 2015.

De tota manera, sé que la meua taula em tindrà alguna sorpresa preparada per a la despertada del Dia de Sant Josep. El Moviment Sud enguany torna a ser protagonista!

I de les experiències que ja has viscut? Quina ha sigut la que més t’ha agradat? Uff! És difícil d’elegir! Però crec que poder elegir que tu em feres l’exaltació de la presentació i que Lara ho fera a la proclamació han sigut experiències molt emocionants. Veure les vostres cares al carreró del casal el dia de la festa de l’apuntada... mai no se m’oblidarà! Sense deixar de banda Maria Fuster, encara que per motius laborals no ho va poder fer. 23

MOLT DE

CONTE

ALBERTO RIBERA

IVAN CUENCA I NAVARRO

CRÍTICA

FALLA GRAN

Per Ivan Cuenca i Navarro

Ja des de temps immemorial milers d’històries s’han contat, i muts amb cara de pardal sent menuts les hem escoltat. A la crítica benvingut de la falla gran del Port. Si per ací t’has perdut, la veritat, tens molta sort. Per què? Tu et preguntaràs. Estàs llegint en valencià! Segur que te n’adonaràs la millor llengua que hi ha!

I no és per incerta passió allò de la meua llengua lloar, maltractar a la primera ocasió la nostra cultura popular és una mala inversió que hem de desterrar.

Un mestre, però de la por, Edgar Allan Poe, el nord-americà. Amb els seus relats quasi es mor, des l’alcalde al sagristà. I COM no, també en valencià. les rondalles d’Enric Valor, amb elles la nostra llengua tindrà un exponent d’allò millor.

Si no saps d’on véns, aleshores mai sabràs on vas. A la cultura valenciana has d’estimar-la, i no en fals.

Ja ho veus, de tot arreu de qualsevol part del planeta, dels contes tothom creu que a la xicalla manté quieta.

Per això estem hui ací, fent una crítica fallera, en valencià clar que sí! A vore si la gent s’entera!

Però com un conte és? D’on ens aplega aquesta tradició? Perquè comença del revés, i sempre bé acaba l’acció.

De contes anem a parlar sent part de la nostra tradició. Tenim una cultura popular plena d’història i d’acció. Amb treball posaren per escrit els Grimm, d’Alemanya dos germans, escoltant el que la gent havia dit i recopilant a quatre mans.

Primer sempre cal saber que es tracta de literatura. Moralitzar és el seu paper, desemmascarar el caradura! Ja fa molt de temps eren de tradició oral, ja que la gent a penes tenia béns i ser analfabet era normal.

De monstres, fades o donyets, de princeses o gegants, si als menuts vols tindre quiets, els seus contes venen plegats.

Després i gràcies als erudits els contes passaren al paper, amb la ploma entre els dits una gran labor varen fer.

Altre nòrdic escriptor, Andersen, de Dinamarca, navegar cap a un món millor i la sirena, junt amb la barca.

Recopilar el que escoltaven passar a lletra la paraula. Nits i dies ells estaven corbats damunt la taula.

Introducció primer sempre, com tot en aquesta VIDA. Si una cosa vas a vendre que estiga ben parida.

I com UN conte hauria de ser? Ara t’ho contaré pareix molt senzill de fer, però de segur et sorprendràs.

Tot seguit el desenvolupament per mostrar el conflicte. Si ÉS prou bo, la gent donarà un bon veredicte

Un CONTE pot ser per començar de tipus molt ben marcats, literari o popular! Segons la forma de contar.

I ja per finalitzar tindrem el desenllaç per poder arreplegar la felicitat en un cabàs.

Si és conte popular pot tindre més versions. LA gent sempre sol canviar de les coses les visions.

No obstant et vaig a dir la cosa molt ha canviat, de contar o llegir la gent ja s’ha cansat.

Si per contra és literari, això és paraula escrita. Com els dies del calendari al paper són una fita.

Ja en el segle passat fem ús de la tecnologia. Les coses han canviat en el nostre dia a dia.

Per tant, llegit o contat es tracta d’una història. Del narrador és habilitat que ens sàpia a glòria.

Primer vàrem començar amb una nova aparició, irrompent el seté art que va passar a l’acció.

També et vaig a dir quina és l’estructura. No es fàcil de parir bona fruita madura!

Walt Disney va ser l’autor, transformant personatges d’un conte prou anterior amb unes noves imatges.

Així el conte va passar de paraula a escrit i per últim finalitzar a una butaca vist.

Una cosa és la ficció allò que sent molt menuts ens contaven amb devoció mentre estàvem muts.

Ara en l’època digital ja tot és molt diferent. Internet és especial i ens canvia la gent.

Altra cosa és la realitat, cada dia sol ser pitjor, canviant llebre per gat, enganyant-nos sense por.

A casa amb l’ordinador un conte pots triar, com tu cregues millor fàcil el pots descarregar.

I abans d’explicar-te el nostre gran monument m’agradaria exposar-te un exemple molt corrent.

Com menys s’estila, escoltar per un altaveu. Són temps de massa til·la i en això la gent no creu.

Als contes sols trobar històries de tendresa i són si els vols comptar, quasi totes de la reialesa.

SI vols el pots imprimir, perquè per a tu és millor. Alguna gent en llegir li entra una son de por.

A Espanya és diferent NO pels personatges. Més prompte veu la gent molts tipus de pillatges.

I ja la més utilitzada pel·lícula i berenar, mentre planxes la bugada xicalla sense destorbar.

Doncs ací et pots casar amb una reial princesa, infanta l’hem d’anomenar el protocol sempre pesa.

Ara et vaig a conduir pel món de la realitat perquè pugues deduir dels contes la veritat.

Així la podem definir, d’un rei sempre és filla, i personalment afegir, pot ser boba o pilla.

Mentre el pare era al celler actua la nostra infanta. Davant un gran cavaller sent olimpíades es planta.

Una nota vull afegir des d’ací tot és presumpte amb la nova llei mordassa seria molt mal assumpte acabar penjat a la plaça pel que vaig a dir.

De bona família basca, a més a més, ben paregut. Si al rei li pica es rasca, acaba de gendre reconegut.

Cal trobar finançament, el ritme cal mantindre. Que paguen pacientment els que hagen que vindre!

Les LLUITES va canviar deixant de fer esport, per a la infanta festejar. Un tipus amb molta sort.

I així es va inventar una fosca societat PER així poder cobrar sense de la cua alçar un gat.

Es casen a Barcelona amb boda molt complida. Al poble que més li dóna, paga els fastos de seguida!

Si fóra un bon cavaller ens salvaria del calvari, però és un malfaener balafiant el nostre erari.

Què falla en la història? Ara ho vas a entendre. Els diners són la glòria! El mateix conte de sempre!

Quin conte més estrany, en compte d’armadura a LA butxaca el guany, té la cara molt dura!

No tenim un castell bonic, però amb una bona mansió ens gastem un bon pic aprofitant una bona ocasió!

Estigueu tranquils amics que açò no s’ha acabat volgueren fer-se rics a costa del proletariat. Del poble són enemics, la justícia els ha pillat!

Amb un ritme de vida gran i una família molt llarga, no cal patir gens de fam però la factura de tot, amarga!

ESCENA PRIMERA O COS CENTRAL PER AL CAS ENS FA IGUAL

Ara el duc “empalmat”, canvia la seua signatura. Ara és “cunyat imputat” la justícia sempre sura.

En la TEUA infància jugar era cosa feta. Cavaller amb elegància, vesprada distreta.

I què dir de la infanta, mentre espera imputació? Al germà prou espanta la nostra indignació.

Un cap de cavall i un pal de granera! Cavalcar sense treball pel carrer o per l’era.

De rei vàrem canviar buscant una solució, un més jove va agafar per les banyes la situació.

Tot era FELICITAT no hi havia molts joguets amb poc, tot apanyat, no es podíem estar quiets.

Caldrà esperar què passa, i vore tot per on cau. Açò per a ell és massa, de príncep a gripau.

Les mares més tranquil·les poc de trànsit circulant, menejant-se com anguiles el temps passa volant.

Del conte el desenllaç si la justícia és universal vorem en un curt pas esperant no vaja mal.

Sempre al caliu del llit amb veu suau i dolça quan aplega la nit la mare es recolça.

I ara agafat al silló entrem al monument donant-te explicació. És el pas següent!

Al món de la fantasia VIURÀS uns moments d’immensa alegria i de cavallers valents.

I alçar-se l’endemà per viure aventures agafant l’entrepà el temps sempre apures.

Pren temps per reflexionar si eres mare o pare. La infància sol passar molt apresa, compare!

Són moments passats que em brollen a la ment de contes bonics contats PER un pare molt pacient.

ESCENA SEGONA EL CONTE DE LA LLETERA

Però ara tot evoluciona. No som ningú per jutjar si als xiquets condiciona la nova forma de jugar.

Una faula molt famosa El conte de la lletera, fer com ella ens destrossa la gent no s’assabenta.

Probablement és culpa nostra, no dedicar un poc de temps. L’amor sempre fa costra dedicant uns bons moments.

I és dura actualitat el que ací se’ns conta una clara realitat que la banca es munta.

Cap màquina s’ha inventat que reemplace els pares. I si et dic la veritat massa en elles t’empares.

Tot comença en entrar per la porta de l’entitat. Una hipoteca vols comprar i ta casa fer-la realitat!

No serà millor solució ALS menuts poder contar una història d’acció i als pares escoltar?

Adéu, fins mai, lloguer! Per fi jo triomfaré! Propietari vaig a ser, DELS altres, em riuré!

Clar que sí estimats lectors. Els SOMNIS dels xiquets sempre seran millors que davant la tele quiets.

Ara et diuen del banc: Mira tu quin bon jornal! No et vull la sang per tindre el cotxe mal?

La hipoteca pots ampliar,

L’èxit ja s’ha acabat.

total sols és pagar un poc,

Ja no eres empresari,

ALTRES podran admirar

el banc tot s’ha quedat,

que tens un bon toc!

ara eres subsidiari.

Mira la teua dona.

I la dona se n’ha anat

Et diu que un poc sobra

amb el teu amic el funcionari

i somriu amb picardia,

buscant l’estabilitat,

i rient la veu li sona:

pel seu segur salari.

«Posa-li mamelles, a la pobra» voràs quina alegria!

D’ell reies abans, per ser un xic fracassat.

Estàs a punt de signar

Plenes tenies les mans

i tot es torna a parar.

ara ja no te’n queda cap!

No cal fer un bon viatge, MAI no ho havies pensat,

i lluir la nova imatge?

però no tens més remei. I així ja t’han enganxat

Tornar a casa els pares

quaranta anys de la teua vida.

de la vida no és llei!

Però ric t’han proclamat, ara sols falta una querida!

Emparats per la legalitat estafant el treballador

No hi ha cap problema,

els poderosos del mercat

la faena a mi em sobra.

no ho poden fer pitjor.

No passaré mai cap pena

Han actuat amb immoralitat

mentre hi haja tanta obra.

el paisatge és aterridor.

AIXÍ t’alces un bon dia,

En la propera ocasió

i rebenta la bambolla,

la lletra menuda cal llegir

s’ha acabat l’alegria

per no perdre la il·lusió

no hi ha caldo a l’olla!

i com la lletera, a patir!

Perquè amb mi coincidiràs que és prou indecent. La llei en contra tindràs abans que aquesta gent. Per ser pobre patiràs davant d’un govern dolent!

Perdona’m la indignació, entendre’m no és complicat, gent els estalvis perdent, quan era seua obligació defendre’ls del mercat. No és pot ser més indecent!

ESCENA TERCERA UN CONTE DE BRUIXERIA

Que la justícia siga dura amb tant de desvergonyit. La gent d’ànima pura a qui siga ho tindrà agraït!

«GAUDIRÀS a mans plenes!» El bruixot va exclamar! S’han acabat les penes, ara ja pots balafiar!

I demane veu enlaire que no torne a passar El poble ja està fart! Que no el tornen a estafar!

No li dóna cap vareta. Era màgia fosca arreplegà una targeta per a passar-la de rosca!

ESCENA QUARTA ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES (O COM CANVIAR SENDES NOVES PER VELLES)

Va començar el despropòsit d’una banda de rufians que buidaren el depòsit omplint-se les mans!

No són pocs tots aquells que ens volen fer creure posant-nos verds els cabells el món que ells volen veure.

Vivien a cos de reis a costa de la bona gent menjant marisc i peix que gentola tan dolent!

Prou dura és la realitat, el dia de cada persona, lluitant per l’oportunitat que la vida ens dóna.

És l’èpica d’una societat de líders polítics carent, on qui representa la dignitat és el ciutadà valent.

El vell no vol canviar, el jove vol un altre futur. Al mateix lloc arribaran, això pots tindre-ho segur!

Ser jove és prou car. Sense treball ni futur ni beca per estudiar, mirar endavant és dur!

LA cosa pinta prou mala i els polítics el mateix. De segur tots ells “fan pala”, mengen magre i deixen greix!

Investigació + desenvolupament, tot una gran mentida abocat al desterrament si vols alguna eixida.

Igual que siga esquerra, el mateix que fóra dreta, la gent estem a terra la societat està desfeta!

Aquest país sols és meravellós si eres un gran corrupte. També si eres poderós, d’això no hi ha cap dubte!

Com el llibret va de teatre el posen que ni pintat, tot a repartir entre quatre i el poble arraconat.

Actuen deshonestament quan t’han expulsat practicant el desnonament. Però abans t’han dessagnat.

Ens farà falta un heroi per tornar-nos la dignitat. Junts farem bon comboi lluitant per la LLIBERTAT!

Ací dos protagonistes del nou tauler polític. es creuen que són artistes d’un món en estat crític!

No tingues cap pena, ells no tenen compassió. Empresonar tanta hiena, defendre’ns de la corrupció, de la justícia és faena, si del poble vol admiració!

Ens volen donar la papereta. El més vell barba porta, i el jove llueix “coleta”. «Qui l’entorta se l’emporta!»

CLOENDA

Recorda el que he dit: majúscula i negreta. Si ho lligues de seguit la feina ja tens feta!

Fins ací hem aplegat fent crítica de contes. Amb contingut actualitzat, no som persones tontes!

Si penses el contrari i no vols fer el treball t’estalvie el calvari i t’ho escric davall!

De segur que t’has assabentat hi ha paraules amb negreta. Majúscules les he posat, ressaltant la seua lletra.

Vols acabar molt prompte, però no t’ho tindré en compte!

Pareix una bogeria! Té un nom molt estrany. Es diu esteganografia! La meua raresa d’enguany.

COM UN CONTE LA VIDA ÉS, SI NO LLUITES PER LA TEUA FELICITAT, VIURÀS PER ALS SOMNIS DELS ALTRES, I AIXÍ MAI GAUDIRÀS LA LLIBERTAT!

Com un conte amaga, tot tipus d’informació que la ment no faça vaga, que ara ve l’explicació!

Estimada lectora benvolgut lector ha arribat l’hora gràcies de tot cor!

És la meua aportació, a aquesta crítica fallera. Ara et donaré lliçó per a llegir-la sencera.

Açò és crítica fallera, per tant, ha de ser sincera. Ofendre mai no volguera, abans cremat a la foguera!

Si eres prou aplicat aniràs al vers primer. Baixa el dit en picat i llig el text sencer!

Però tenim obligació de vetlar per la societat. La nostra crítica és reflexió en valencià i amb trellat.

Sóc escriptor aficionat, faller d’aquesta comissió i sempre he intentat treballar amb devoció! Defensar la nostra cultura, per la nostra llengua treballem! La tasca pot ser molt dura però molt agraïts la fem! No voldria haver-te avorrit, vull que pugues gaudir! Molt t’estaré agraït si així ho pots sentir! S’acomiada el versador, preocupat per la teua felicitat. Et desitge el millor, és la meua gran veritat!

Fins ací hem aplegat, conte contat, conte acavat!!

LA IL·LUSIÓ DE TOTA UNA VIDA

COMPLIDA

Per Noemí García i Alba

“M’encantaria ser fallera major, però sé que mai podrà ser possible…” Aquesta és la frase que mil vegades he dit a les meues amigues quan el tema de conversa eren les falles. Fins que arribaren les falles del 2013 i les meues ganes de ser fallera major tornaven a brotar. Fou en aquell moment quan vaig pensar dir a Loren i a Mireia que demanaren a mon pare fer-me fallera major, que jo també ho intentaria. La primera resposta va ser un no rotund i jo, desanimada, vaig optar per no insistir-hi, però tot canvià quan el dia 24 de març, tan sols 5 dies després de cremar la falla, mon pare va acceptar la proposta. Aquella mateixa nit, Loren i Mireia van vindre a casa per fer-ho oficial.

La il·lusió de tota una vida, complida Des d’aquell moment aquella frase acabava de fer-se realitat i el mòbil no parà de sonar i rebre missatges de felicitacions d’amics, familiars i coneguts. De sobte vaig tindre una sensació d’ànsia, de ganes perquè aplegaren els actes. Les hores i els dies no passaven. A final de juny arribà la nit en què la meua amiga Mireia em va proclamar fallera major per al 2014.

que no paraven de jugar i tirar coets. Després, a poc a poc, els inflables i els jocs anaven substituint-se per grans peces de falla, ninots, grues, pintures… i tot allò s’anava transformant en la que, a partir del dia dels premis, va ser la millor falla de Silla. Aquell dia el meu cos es va omplir de nervis que es transformaren en alegria i diversió de vesprada al passacarrer.

I per fi arribà l’acte més esperat en què la il·lusió de tota una vida estava a punt de veure’s complida... quan la meua cosina, Aitana, em va pujar la banda, en què la meua amiga Maria em va fer una exaltació espectacular i en què la meua comissió em va fer pujar a la part més alta de la nau. I, com un obrir i tancar d’ulls, arribà el mes de març i, amb aquest, la cavalcada del pregó. Hi ha tantes coses a destacar d’aquell divertit dia! Per exemple, el meu grup d’amigues de la falla va fer honor al meu esport i es van disfressar de guapíssimes gimnastes i entrenadores. La torxa que em va donar la banderera en acabar el recorregut, avui en dia, encara la conserve. Aquell dia, les falleres majors obrírem les portes a les falles. I començà una setmana plena de berenars, jocs i firetes, i la pista s’omplia de xiquets 39

Una mescla de cansament, tristesa i emoció és el

moment em van fer sentir com la seua germana

que vaig sentir els dos últims dies de falles. Dos

major. I també a Pau, fet tot un expert, tot un

dies plens d’activitats.

cavaller, acompanyant Celia, tot i que no va parar quiet en cap moment. En definitiva, dos xiquets

L’ofrena, aquell acte que tantes voltes he fet i

encantadors. I a les seues famílies, que hem

que tantes sensacions he sentit enguany en ser

estat junts tot l’any, vull donar-los les gràcies per

anomenada quan feia l’entrada a la plaça com

compartir el 2014 i fer que els seus fills tinguen la

a fallera major i poder ofrenar la meua cistella de

mateixa passió que jo per les falles i per la comissió

flors a la geperudeta. La meua despertada el dia

del Port.

de Sant Josep! A mon pare agrair-li que acceptara que jo fóra He d’agrair a totes aquelles persones que feren

l’elegida per a representar a la falla i que el 2014

possible que aquell matí tot eixira perfecte. I arribà

estiga gravat pel foc del dia de la cremà en el

el moment en què, amb llàgrimes als ulls, veia com

meu cor per sempre.

aquell monument es convertia en cendra! Totes aquelles vivències anaven formant part del passat i es quedaven en el meu record per sempre, que les falles del 2014 varen ser les meues falles com a fallera major de la meua benvolguda Falla Port. I amb aquest article pose punt i final al meu somni. I no em puc oblidar de donar les gràcies a totes aquelles persones que l’han fet possible i n’han format part. Unes paraules especials per a Celia, ja que la seua estima, saber estar i, sobretot, la seua curiositat per saber què passaria en cada 40

EN RECORD DE

Com m’agradaria tornar a veure’l recriminar a un jove que el cridara pel seu nom i no pel malnom, que tant sols per als bons amics ell tenia reservat. Voldria veure’t guanyar enguany aquell concurs d’allioli que sempre se’t va negar. Però per dalt de tot, trobarem a faltar les mil solucions que sempre ens oferia i és que era un home de recursos, de molts recursos i, el que és millor, com d’orgullós que se sentia quan recorries a ell.

PACO GÓMEZ I ESTARELLES Per Vicent Zaragozà “Xaran” en nom de la Comissió Amb un breu missatge al grup de WhatsApp del llibret per part del president, ens vam assabentar que Paco Gómez havia faltat.

Ara, amb els ulls envidriats, intente buscar una sola paraula que et definisca i a l’instant en ve a la ment que eres, i per sempre seràs, recordat com una persona entranyable. Els que te’m conegut, aquestes falles et trobarem a faltar.

A la breu pregunta de «Per què?», que em vaig fer amb ràbia, va sorgir ràpidament una contundent resposta: «Perquè de segur que a algú li feia falta allà dalt… a la benvolguda amiga i filla seua Amparo».

Que els primers tirs del Vedat d’enguany servisquen com a salves d’honor per a Paco, que els primers masclets de la despertada se senten allà al cel i que ell, orgullós, puga dir a la seua filla: «Mira Amparo, els nostres amics mai no ens oblidaran!»

Aquest és el consol que ens queda a la gran família del Port quan trobem a faltar al casal un habitual com era ell. Però és que ara, ja per sempre, trobarem a faltar les seues benvingudes efusives els divendres quan entràvem a sopar, la

Descansa en pau Paco.

seua manera d’envidar o tirar un joc fora que mai perdia, la seua rialla contagiosa i descompassada, els seus balls harmoniosos a falles junt amb la seua inseparable Amparo i les carasses que durant anys la meua càmera ha registrat. 41

HISTÒRIA

D’UN ANY Per Ivan Serrador i Ferrer

“Recordar és fàcil per a qui té memòria; oblidar és difícil per a qui té cor.” Gabriel García Márquez (Aracataca, 6 de març de 1927 – Mèxic, D. F., 17 de abril de 2014 ) 19 de març de qualsevol any, a qualsevol ciutat de València, cap a les 12 de la nit, la fallera major li pega foc al monument posant així el punt i final a les falles. L’endemà ni les cendres queden als carrers. No trobem ni una pista d’aquells monuments faraònics que envaïen els carrers dels nostres pobles i ciutats. Tan sols queda una publicació que fan anualment les falles, a priori sense importància, però que per a nosaltres és com un tresor, ja que per a nosaltres, l’ús i promoció del valencià sempre ha sigut, és i serà una prioritat. Per això ens sentim especialment orgullosos dels nostres reconeguts i premiats llibrets, que ja són un referent en la literatura fallera, a més de vehicles conductors per portar a cada casa un trosset de la nostra cultura i reivindicar la importància que té poder expressar-se amb llengua pròpia, ja que és una senya d’identitat del nostre poble i de la nostra història a la qual hem d’estimar i mai no hem de renunciar. Per tot açò, vull començar felicitant l’equip de redacció i publicitat del llibret, per haver aconseguit el premi 6é a la promoció de l’ús del valencià, que atorga la Generalitat Valenciana. 42

història d’un any En aquesta ocasió, i amb l’ajuda de tota la comissió, vam construir una autèntica font; un espectacle que combinava música, llum, color i aigua. Fou una de les millors presentacions que recorde i, encara que vam tindre un xicotet problema tècnic amb la il·luminació, gràcies a l’impressionant decorat i a la professionalitat dels nostres fallers, res va impedir que la fallera major, Noemí, lluïra com la millor regina sobre l’escenari. Els presentadors de l’acte van ser la seua amiga, Esther Toledano, i José Antonio Antich, que conduïren l’acte de la millor manera possible. La mantenidora fou la millor amiga de nostra fallera major, Maria Ferrando, que li va dedicar unes paraules molt emotives i sentides amb els quals li va dir com n’estava, de contenta, que fóra ella qui representara la nostra comissió. No m’agradaria oblidar-me del grup de playback i teatre que ens van oferir uns meravellosos espectacles que van fer millor, si cap, les nostres presentacions. Van aconseguir deixar la vergonya a una part i es van comportar com a autèntics professionals.

Sembla que, de vegades, el temps endolceix els nostres records. Per això, allò que és roí, procurem no recordar-ho, i allò que és bo, es fa millor amb el pas inevitable dels mesos. Per tot açò, en aquest apartat del llibret, els resumiré, de la millor manera possible, tots els actes que hem tingut durant aquest exercici faller i intentaré aconseguir transmetre la mateixa intensitat, emoció i passió que sentim els fallers de la comissió del Port per la nostra festa. DESEMBRE UNES PRESENTACIONS DIGNES DE RECORDAR Una altra vegada vam tornar a demostrar a tots que som capaços de transformar una nau en un meravellós saló en un temps rècord.

El diumenge dia 8 va ser la presentació de la fallera major infantil, la xiqueta Celia Gómez i García, i del nostre president infantil, el xiquet Pau Navarro i Navarro.

Dissabte dia 7 de desembre, a la Nau Jove, es va fer la presentació de la fallera major, senyoreta Noemí García i Alba. 43

Falla Port de Silla 2015 La nau on férem les presentacions estava plena de gom a gom com ens passa tots els anys. Per molt gran que siga el local que ens deixe l’Ajuntament, som tants que mai no en tenim prou.

EXALTACIÓ I FALLERS D’HONOR El dissabte 14 de desembre es va celebrar al saló la Nau Jove el tradicional Sopar d’Exaltació a les Falleres Majors i Presidents de Silla. De nou, totes les comissions de Silla ens tornàrem a ajuntar per celebrar un acte senzill i emotiu per als representats de les nostres falles. El dissabte 8 al saló Mediterráneo d’Albal, tinguérem l’homenatge als nostres fallers d’honor. Tots els fallers, vestits amb les seues millors gales, donaven un ambient molt diferent als típics sopars de casal que fem durant tot l’any. Especialment, és un goig veure totes les xiques guapes que tenim a la nostra falla. Després tinguérem l’actuació d’un Dj que ens va fer ballar fins a ben entrada la matinada.

El tema de la presentació infantil era “Un bosc encantat”. Volíem fer veure a tots els assistents la importància que té per a l’ésser humà la natura. Una presentació que serà recordada, durant molts anys, per la gran actuació del grup de teatre infantil i, en especial, de la xiqueta Mireia Montero que va cantar en directe i deixà tot el món bocabadat. Els presentadors van ser dos dels xiquets experts en la matèria, Alba i Loren, que ho van fer de categoria, igual que Carla Huesa que va dedicar unes paraules molt boniques a la nostra fallereta major infantil, Celia, que va explicar a tot el públic assistent el tema de la seua presentació amb una serenitat i una simpatia insuperable.

MARÇ CAVALCADA, PREGÓ I LLIURAMENT DE RECOMPENSES He de confessar-vos que la cavalcada és un dels actes fallers que més m’agrada, sobretot els dies previs, en què ens quedem fins a la matinada (els que tenen la sort de no treballar l’endemà) preparant les carrosses perquè tot isca perfecte. 44

història d’un any És una feina difícil perquè, com som tants fallers i duem tant de temps disfressant-nos, pareix quasi impossible no repetir disfressa.

un local d’exposició millor per a poder fer aquest tipus d’activitats. Després acudírem a la Nau Jove on es va celebrar l’acte de lliurament de recompenses que atorga la Junta Local Fallera. Els màxims guardonats de la nostra comissió van ser José Santos i Ana Mari Cordellat. Des d’ací m’agradaria tornar-los a felicitar i donar-los les gràcies per tots els anys que han dedicat a aquesta comissió.

Un any més crec que els fallers del Port guanyàrem en originalitat i participació. Vam tindre disfresses per a tots els gustos de Chicote, de gimnastes, de socorristes... fins i tot de papallones. Crec que enguany totes les disfresses de la comissió estaven encertades i, en general, totes les carrosses van quedar de categoria demostrant que, a més de ser bons fallers, som bons pintors, fusters i soldadors.

SOPAR DE LA BAIXADA DE QUADRES

Enguany jo ho vaig viure de forma diferent, ja que em vaig vestir de faller per acompanyar les falleres majors. Una bonica experiència que mai no oblidaré. Després que les sis comissions arribaren a la plaça del Poble, vam esperar tots el torn que les nostres falleres majors, Noemí i Celia digueren els seus pregons i així quedaren inaugurades les falles del 2014. Cal dir que les dues ho van fer molt bé, amb naturalitat i sense llegir cap guió.

El dissabte 22 de febrer vam celebrar el tradicional Sopar de la Baixada de Quadres. Aquest, per molts motius, sempre és un sopar especial. S’ho vam passar molt bé i vam gaudir molt amb el sopar que les famílies de Mar, Lidya i Izan ens havien preparat. Sempre recordaré les paraules d’acomiadament dels tres que, amb llàgrimes als ulls, donaven les gràcies a tota la comissió per tot el que havien gaudit. Després de sopar, ens tenien preparades moltes sorpreses que mai no oblidarem. Vingueren al casal tres actuacions espectaculars, el Humor de Blay, Fraternity Rock Band Imagine. Recorde que fou molt divertit veure gaudir majors i xicotets.

A l’endemà, a la Nau de la Cultura, es va inaugurar l’exposició del ninot. Recorde que el saló estava ple i que vam haver de fer torns per poder veure els ninots. Espere que aquest any puguem tindre 45

Falla Port de Silla 2015 DIES DE FALLES

El mateix divendres també pintàrem els escuts a la porta de casa dels nostres representants. Ho vam passar molt bé i els escuts van quedar de categoria. Fou molt especial perquè vam fer coincidir la festa del pijama amb la pintada d’escuts i va quedar molt original.

Sense quasi adonar-se’n vam entrar en la setmana fallera. Unes falles que seran recordades per la pluja, però també per la festa i el bon ambient faller. Tots els dies dinar, berenar i sopar al casal. Per a mi és la setmana de l’any que menys hores passe a casa. Reconec que tinc certa adició per la falla. Una vegada arriba març ho deixe tot, amics, treball, família... i em dedique al 100% a viure amb la màxima intensitat possible la festa fallera.

Crec que no m’equivoque si dic que l’any passat vam tindre més i millor festa que mai. M’ho diu tot el món. Recorde com si fóra avui com ens ho vam passar de bé el dia del concurs de paelles. Fou el dissabte 8. La veritat, pareix ahir quan vam començar a fer-lo i ja portem moltes edicions.

Els dies previs a falles són dies de molta feina. Cal condicionar el casal, penjar les banderes, pintar els escuts per a quan arribe el “gran esclafit” tindre-ho tot preparat. El divendres 7 vam celebrar la nostra típica nit de torrà i el concurs d’allioli. El guanyador d’aquest any fou el reconeguda cuinera internacional Vivi Lorente “La Gallinera” que va sorprendre el jurat amb un allioli espectacular.

Fou tot un èxit. Vam batre rècord de participació a la pista. Aquella nit es van cuinar al voltant de 30 paelles. Com tots els anys, un prestigiós jurat, entre els quals es trobava el president de la comissió, Loren, va donar com a guanyadors del concurs la comparsa de les papallones que comptava amb el mestre paeller el Kubelo. Que contents estaven amb el seu triomf! Després del lliurament de trofeus per als guanyadors del concurs, va eixir tot el món a la pista a gaudir de la discomòbil que hi havia contractada. Fou un dissabte inoblidable que s’acabà ben entrada la nit. 46

història d’un any El 13 de març de 2014 va ser un dels dies que sempre recordaré... Vam anar a recollir el premi que atorga la Generalitat Valenciana a Conselleria. Per primera vegada, no ens havien comunicat el premi del llibret, tan sols que el nostre era un dels sis primers. I, durant diversos dies, vam viure amb l’esperança d’obtindre al màxim guardó. Per què no? Finalment no va ser possible i el nostre llibret va quedar en el sisè lloc. M’agradaria donar les gràcies a TOTS aquells que us vau il·lusionar amb nosaltres i també als mitjans de comunicació que es vau interessar a entrevistar-me perquè els contara com havíem arribat fins allí.

El dia 16 l’avinguda d’Alacant es va inundar de xiquets en un dia dedicat especialment a ells. És emocionant veure com gaudeixen tots amb la seua brusa i el seu mocador al coll. El dia 17, com tots els anys, vam anar a recollir els premis junt amb les altres comissions a la plaça del Poble. Aquest és un dels dies que més m’agrada encara que, a mesura que em faig major, em vaig desencantant en veure algunes injustícies per part dels jurats. Els premis que ens van atorgar foren els següents: Falla gran: Primer premi Millor falla de Silla Falla infantil: Segon premi Presentació major: Segon premi Presentació infantil: Tercer premi Llibret: 6é premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià. Primer premi a Silla.

El dia 15, amb les poques forces que ens quedaven dels dies anteriors, vam plantar els dos monuments a la pista i, després de sopar, acudírem a la plaça del Mercat Nou a recollir els ninots indultats de les nostres falles. Per a l’ocasió vam comprar més de 1.000 joguines de fusta que feien soroll quan eren agitades. 47

Falla Port de Silla 2015 Però, sens dubte, ens emportàrem el premi més important, tindre Noemí, Celia, Pau i les seues famílies, uns representants de Secció Especial.

valorats de les nits valencianes i, a més, siller, Dj Juanjo Benaches. La falla esperava aquest dia, com se sol dir... “Com aigua de maig!” També m’agradaria recordar la primera despertada boja que vam fer els joves el matí del dia 19. Començà com una broma i, al final, fórem un fum els joves que es van disfressar per anar a la despertada. La veritat, fou molt divertit. Recorde que jo no tenia disfressa i vaig acabar amb un tutú i unes orelletes de conillet que em va deixar Mar... Sense comentaris!

Deixant els premis a una banda, aquella nit s’ho vam passar de categoria. Recorde que la Nau Jove, una altra vegada, se’ns quedava xicoteta. És la nit que més gent en la falla he vist. Vam comptar amb l’actuació d’una vedette de prestigi internacional, Sonia Armela, que va aconseguir, amb una bona sessió d’humor, que els més majors es quedaren fins a ben entrada la matinada. Després, per a recuperar força, ens menjàrem un bon “bocata pistero”

I així, entre actuacions, festa i diversió, vam arribar al dia de la cremà, al punt i final de les falles. O és un punt i seguit? Perquè com jo sempre dic als meus amics, les falles, per als qui estimem la festa de veritat, mai s’acaben. Una vegada es cremen, tornen a començar.

També m’agradaria recordar la nit del 18. Ens vam fartar de riure amb un humorista de mèrit nacional. Ell és Cañas. En acabar l’espectacle vam tindre, per segon any consecutiu, un dels Dj més 48

història d’un any Igual que els artistes fallers es posen a dissenyar els nous monuments i tallar el suro, nosaltres, els fallers, de seguida ens posem a preparar les falles i els actes de l’any vinent. Que no s’ho cregueu? Continueu llegint i ho comprovareu.

Al truc, tradicionalment, joc d’homes, quedàrem els últims i al parxís, joc on competeixen quasi sempre dones, quedàrem els primers. Seria una bona mesura de cara l’any que ve, fer equips mixtos i recuperar les dones per al joc de les cartes que tan bé se’ls va donar, fa pocs anys, en el mateix campionat.

CREU DE MAIG, CAMPIONAT DE TRUC I PARXÍS I NIT DE SANT JOAN

I, com sempre passa, sense adonar-nos-en va arribar el mes de juny i, amb aquest, la màgica Nit de Sant Joan. Aquest any la vam celebrar el dissabte 28 i, com sempre, un fum de gent de la falla i convidats ens vam reunir al carrer per gaudir d’un bon sopar rodejat d’amics. Després de sopar, vam poder gaudir de l’espectacle humorístic Olla Xunta.

Maig és un mes de commemoracions, el Dia Internacional del Treballador, el Dia de la Mare, l’alçament del poble madrileny contra les tropes franceses... A Vàlencia, i des de fa molts anys, plantem la Creu de Maig amb el propòsit que amb el seu poder cuide la collita de tempestes, pedra i gelades. I, com en la comissió del port som gent que cuidem i respectem la cultura popular valenciana, el passat mes de maig vam celebrar el sopar de la plantada de la Creu de Maig. És un sopar molt familiar perquè no sol vindre molta gent, però he de dir que enguany s’ho vam passar molt bé, perquè qualsevol ocasió és bona per a fer festa.

JULIOL PROCLAMACIÓ DE LES FALLERES MAJORS I PRESIDENT INFANTIL Posar cadires, prova de so i micros, planxar cortines, assajos... encara que tot us recorde als preparatius de la presentació, us relataré un acte que, a poc a poc, i durant els anys, hem anat perfeccionant i fent que siga cada vegada millor, la proclamació.

Al campionats de truc i parxís que tots els anys organitza la Junta Local Fallera, tinguérem una de calç i altra d’arena, com se sol dir. 49

Falla Port de Silla 2015 El dia 5 de juliol vam celebrar, a la piscina municipal, l’acte de la proclamació. Aquest dia vam tindre l’honor de proclamar, per tot l’any 2015, la senyoreta Aida Melero i Jareño com a fallera major, Emma Guillem i Fuentes com a fallera major infantil i Pepe Antich i Zaragozá com al nostre president infantil. Es van fer càrrec de l’acte, José Antonio Antich i Esther Toledano, que van tindre la sort de viure tota l’emoció que es va viure dalt de l’escenari de ben a prop.

Molt emocionades van ser també les paraules que Lara Zaragozá va dedicar a la nostra fallera major i amiga seua Aida Melero que, per la careta que feia, estava a punt de plorar. AGOST PARTICIPACIÓ EN LES FESTES DEL SANTÍSSIM CRIST DE SILLA El dia 2 d’agost vam celebrar el Campionat de Pesca Infantil. Fou, com sempre, un èxit de participació, en què els menuts van gaudir d’un matí inoblidable. De vesprada tornàrem a organitzar el Desafiament de Perxadors, un campionat que cada any puja a nivell de participació i de qualitat. Pareix que va ser ahir quan Xaran va fer la proposta i ja portem moltes edicions. El port estava ple de gom a gom i, en aquesta edició, tornàrem a comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Silla i la Diputació de Valencia. El guanyador d’aquest any fou Sergio Casany.

Els nostres representants estaven nerviosos, però molt il·lusionats, tant o més que els familiars i amics que els van fer l’exaltació. A Pepe, li la va fer Marta, la seua germana, i és que qui millor que ell podia parlar del nostre president infantil? Ho va fer de categoria. A Emma va ser Alba Pérez la que va tindre l’oportunitat de fer-li l’exaltació i donar-li algun consell, ja que ella sap molt bé el que és representar una falla.

En el record ens quedarà per sempre la gran actuació que ens va preparar el grup de playback infantil i major per a la Gran Nit de Falles i que sorprengué a tots els assistents amb un recull 50

història d’un any de cançons de pel·lícules i una coreografia espectacular que, junt amb un decorat senzill però impactant, va fer que tota la plaça s’emocionara.

Vam començar el mes celebrant el sopar de la firma del contracte de les falles. Enguany tindrem l’honor que el reconegut artista faller, Alberto Ribera, ens plante la falla gran i, el gran Julio Monterrubio, el monument infantil. A l’endemà, la Delegació de Festejos va preparar la I Fira de la Tapa, que fou tot un èxit de participació.

El Dia del Crist, com tots els anys, la dansa dels porrots de la comissió participà en les celebracions ballant durant tot el dia pels carrers del poble i, finalment, junt amb els altres grups a la plaça del Poble.

El dissabte 25 d’octubre a la Nau Jove vam celebrar, junt amb les sis comissions falleres de Silla, la tradicional Nit del Món Faller. Ho vam passar d’allò més bé i es va fer el lliurament dels trofeus per als campions del concurs de truc i parxís.

Però al 2014 tornàrem a tindre un protagonisme especial a les festes del nostre poble gràcies a la macrodiscoteca que vam muntar a l’interior del parc. Vam aconseguir que, durant la Setmana de Bous, al voltant de 2.000 persones vingueren a gaudir amb nosaltres de les festes del nostre poble. Des d’ací m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que treballaren de valent perquè aquest projecte es fera realitat.

L’últim acte del mes d’octubre fou la ja tradicional Festa de Halloween. De vesprada, i amb la decoració terrorífica que havíem fet al casal, els més menuts van poder gaudir d’una xocolatada i diverses activitats que havien preparat uns animadors. I, de nit, com sempre, vam acudir tots els majors al sopar. S’ho vam passar molt bé!

SETEMBRE I OCTUBRE MESOS DE CANVI

I fins ací la història d’un any. Espere haver aconseguit transmetre, amb la mateixa intensitat i emoció, tots els moments que hem viscut junts i arrancarvos algun que altre somriure amb les anècdotes que us he recordat.

Setembre sempre és un mes dur, de tornar a començar. Després de l’estiu torna la rutina i, igual que els menuts tornen a l’escola, els fallers tornem a ocupar els nostres casals. 51

DANSA DELS

PORROTS Francis Benaches i Porcel Alberto Alapont i Benaches José Santos i Royo Bernat Capilla i Ramírez Lorenzo Gimeno i Zaragozá Alexandre Zaragozá i Huesa

Saúl Chaqués i Millá Raúl Valero i Fort David Palau i Zaragozá Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Díaz Jordi Valero i Díaz

GRUP

DELEGADES Carla Gil i Blesa Sandra Gil i Blesa SUBDELEGADES Estela Giner i San Lorenzo Laura Almudever i Zaragozá Noelia Moyá i Rodríguez

D’ARTISTES

GRUP D’ARTISTES Noelia Moyà i Rodríguez Celia Doménech i Domingo Laura Almudéver i Zaragozá Vanesa Giner i San Lorenzo Alba Pérez i Lorente Alba Navarro i Navarro Marta Antich i Zaragozá

Marta Peris i Rozalén Laura Buges i Serrador Vera Revert i Laseca Maria Cuñat i González Nuria Juan i Royo Adrián González i Bautista

SOC UNA

ARTISTA DEL PORT

Per Laura Almudéver i Zaragozà

Fa uns anys vaig començar una nova etapa en la meua comissió fallera, i va ser formar part del grup de playbaks. Com tots sabeu, el grup de playbacks està compost per xiquetes amb edats diferents, a les quals ens agrada moltíssim el ball. El grup es formà ja fa uns quants anys, però jo en forme part, com ja he dit, des de fa dos anys. Aquesta comissió és una gran família, però que molt gran! I ara us parlaré del que això significa per a mi.

SOC UNA ARTISTA DEL PORT Des de ben xicoteta sempre deia a ma mare que em faria molta il·lusió formar part del grup de playbacks. Veia les presentacions tan boniques i els balls tan ben coordinats que sempre pensava en el temps que li haurien de dedicar per a fer-ho tan bé. I així és!

ajudant a fer-nos els monyos, els assajos generals, els maquillatges..., les rialles, però, sobretot, el que he dit, molts nervis perquè, com sempre ens passa, pensàvem que el dia de l’actuació no ens eixiria res dels nervis que teníem totes. Durant mesos no hi tinguérem molt de contacte

perquè

els

assajos

s’acabaren.

Fa dos anys comencí a formar part d’aquest

De sobte, la nostra professora ens digué: «Xiques

grup tan meravellós i el nostre primer ball fou a

prepareu-vos que ara arriba el que és bo, és a dir,

la plaça del Poble. Totes sabíem que no era un

la nostra presentació!».

concurs, sinó que era perquè la gent del poble s’ho passara bé.

Totes estàvem nervioses pel tema de la presentació, per saber com seria el decorat, el

Dos mesos abans del dia d’actuar quedàrem

nostre ball, el vestuari… Arribà el dia en què ens

totes les persones que volien eixir. Totes teníem

reunírem totes per saber-ho i la nostra professora

molta vergonya perquè encara no teníem tanta

ens va dir que la nostra presentació tractaria de

confiança. La nostra professora ens digué que,

l’aigua...

entre totes, pensàrem un tema per a interpretar-lo aquell dia i se’ns va ocórrer el tema d’Eurovisió. Cada una elegia una cançó i l’havíem de ballar i interpretar. Durant aquests mesos ens ho passàrem molt bé, rialles, disgustos, moltes més coses, però, sobretot, rialles i més rialles. Fins que arribà aquell dia, totes estàvem molt nervioses, sobretot perquè per a algunes era la nostra primera actuació. Tot el matí estiguérem 55

FALLA PORT DE SILLA 2015 Nosaltres ens vam quedar bocabadades i no ens imaginàvem com seria. No se’ns passava res pel cap fins que ens va dir que hauríem d’anar pintades de blau, cara, mans... tot, camisetes blaves, malles blaves com semblants a l’aigua perquè som l’aigua d’aquella fonteta meravellosa formada per la nostra regina, la nostra fallera major. Mesos i mesos assajant al casal, fins que arribà el moment, un divendres en què tota la Nau Jove estava plena de decoració i gent. Arribà el moment de fer l’assaig general i el férem genial. A les quatre del matí acabàrem quan ens digueren que havíem de canviar un tros de la coreografia perquè el decorat no es veia. Aquella nit totes estàvem rebentades. No ens podíem creure que havíem de canviar un tros. Ens n’anàrem cadascuna a sa casa a descansar i a les deu del matí totes cap a la Nau per acabar de muntar el que ens quedava.

Arribà l’hora i totes estàvem a la cuina, una cuina pou xicoteta, amb uns nervis que no sabíem què fer. Arribà el moment d’apujar a l’escenari i fou per a nosaltres un alleugeriment perquè la gent cridava i aplaudia quan nosaltres començàrem a fer el ball. Aquesta presentació va fer que ens unírem més encara. Fins que arribà el segon any en què vaig eixir en els playbacks de la plaça per segona vegada. Aquesta vegada el tema tractà de Mary Poppins. Aquest any sí que va ser per a mi el millor de tots, perquè tots ens ho passàrem de meravella, amb un gran somriure d’orella a orella. I, sobretot, perquè 56

SOC UNA ARTISTA DEL PORT la nostra professora Carla, ens digué a una amiga

I, per finalitzar, m’agradaria donar les gràcies

i a mi si volíem ser subdelegades de playbacks.

a cadascuna de les meues companyes. Bé, no

Ens posàrem molt contentes de poder formar

sols són les meues companyes, sinó les meues

part de la Delegació de Playbacks.

amigues del grup de playbacks, unes bones persones amb les quals es pot confiar. Però,

Començaren les presentacions del 2015 i totes

sobretot, no em queda cap altra cosa que donar

estàvem nervioses per com eixiria tot i per saber

les gràcies i felicitar la nostra professora, Carla Gil

el tema i el vestuari que nosaltres, el grup de

i Blesa, la nostra gran delegada, la que ens ha

playbacks, hauríem de dur per a aquell moment.

renyit, la que ens ha fet plorar, però, sobretot, la

Mesos assajant fins al moment en què s’ha d’eixir

persona que ens ha fet riure sense parar.

a l’escenari. Tots els mesos intentant que ens isca perfecte... i va i ens ix perfecte!. Per a mi tot

Gràcies a totes una altra vegada. És un orgull

açò és un conte que s’ha fet realitat, un somni

poder formar part d’aquest grup de playbacks

que mai pensaria que es compliria i mireu, ací

tan nombrós i meravellós.

estic, amb una meravella de persones, un gran

grup, millor dit, una gran família de germanes.

SILLA

BRESSOL Dâ&#x20AC;&#x2122;ACTORS

Per Josep Antich i Brocal, Cronista municipal de Silla

Silla, BreSsol d’ACTORS Un poble té diferents elements identificadors, començant pel territori que l’envolta, els llocs singulars o l’estil dels edificis, però també mostra altres factors culturals heretats de molt antic, com són la llengua, els costums, les tradicions, les festes, la toponímia, els jocs, les cançons populars, les dites, els malnoms... i el més interessant de tot: les persones que l’han habitat al llarg del temps aconseguint vertebrar allò que entenem per “paisatge humà”; una barreja diversificada que defineix l’essència de la col·lectivitat i la petita historia que estem capficats a retrobar. Per la qual cosa, mai seran suficients les investigacions que intenten recollir eixa idiosincràsia popular que ens és tan pròpia i encara resta latent a la memòria.

pesat, de rigorosa disciplina i prejudicis socials a hores d’ara inimaginables, però que superaren les adversitats posant-li bona cara a l’Espanya grisa de la postguerra, només alimentada de futbol, boxegi i bous, de festes de carrer i concursos de ràdio com l’única manera possible de diversió. I vaja com ho aprofitaren! Fou aleshores quan coincidiren en el temps un eixam de personatges que omplen plenament el panorama festívol de Silla, sent el centre d’atenció pels diferents escenaris on el poble es recollia dissabtes i diumenges. Es tracta dels nostres “artistes”, dels antics aficionats al cant, el ball i la bambolina, els quals considere que són els primers mereixedors d’un recordatori que de manera conjunta reconega la seua contribució generacional a mantenir viu l’esperit de veïnat gràcies a les aportacions espontànies, modestes, i en la majoria dels casos sense transcendència professional, però que socialment foren necessàries com a única teràpia de subsistència. Per això volem saber qui eren, què feren... i també com es comportaren els protagonistes locals fins que foren reemplaçats per una nova generació, de la qual, ja tractarem en altra ocasió quan

L’objectiu consisteix en anar publicant la nòmina de “cèlebres de Silla” de qualsevol temps i condició, sense oblidar voluntàriament ningú: esportistes, intel·lectuals, artistes, professionals, homes del camp... o simplement aquella gent carismàtica que tothom enyora. Afortunadament per a nosaltres la llista és llarga, però com no poden aparèixer tots d’una vegada, caldrà agrupar-los per èpoques i activitats, començant com és lògic per aquells que han desaparegut i els supervivents de major edat; persones que varen viure una joventut de privacions, de treball

tinguem aquest compromís cobert i una millor perspectiva temporal 61

Falla Port de Silla 2015 El mostrari que ara us aporte intenta ser el més representatiu possible, encara que mai podrà ser exhaustiu perquè segurament deixarà a algú fora, bé per desconeixement o per la impossibilitat material de recollir les seues referències. Per altra banda, i malgrat el demèrit que això comporta en alguns cercles “intel·lectuals”, he procurat mantenir l’autenticitat de les converses fent servir el llenguatge col·loquial dels entrevistats, respectant les expressions, els malnoms, i totes les demès senyes d’identitat, limitant-me només a una lleugera correcció ortogràfica. No obstant la bona intenció, cal dir que aquesta tasca no està exempta de dificultats, doncs és bastant complicat mesurar la “popularitat” d’un veí sense caure en greuges comparatius; i més encara quan es tracta de localitzar persones que no resideixen al poble o que ja estan mortes i la família no considera convenient retraure la memòria de l’avantpassat, esdevenint una omissió involuntària que podria semblar discriminatòria.

conseqüència d’un moment històric ja superat, sinó que formen part d’eixa identitat col·lectiva que de manera perillosa anem desestimant, doncs mostrar desinterès per les coses d’ahir és renunciar a la memòria, un fet que no es pot acceptar de cap manera en una societat com la nostra que presumeix de personalitat pròpia. D’ai ve el meu compromís: d’aconseguir la sincronia entre el passat i el present, que ara semblen desajustats; i encara que hem d’acceptar les noves modes i importacions foranies - per allò del respecte a la pluriculturalitat -, no deuríem deixar de costat els records de les generacions anteriors. Si així ho férem, algun dia ho lamentaríem. Intentem almenys retrobar aquelles persones que per damunt d’idees polítiques i rancúnies personals, feren de Silla un poble més famós, divertit i solidari. Els ho devem.

No es tracta d’escodrinyar la vida de ningú, ni d’evocar el passat per si mateix, un exercici del tot recomanable, sinó intentar transmetre un testimoni a les futures generacions abans que caiga en l’oblit definitiu, doncs aquestes historietes no són gens irrellevants, ni només 62

Silla, BreSsol d’ACTORS El present estudi intenta retrotraure’ns a la cronologia més llunyana possible, encara que els antecedents artístics de Silla són prou decebedors, doncs pràcticament fins les darreries del segle XIX no tenim cap informació rellevant sobre veïns dedicats al cant, el teatre o la música. Estem parlant d’unes èpoques on tot això estava mal vist, quan no prohibit, en ser relacionat amb la faràndula i els rodamóns de mal viure; i més encara en un poble d’escassa demografia amb una població dedicada íntegrament a l’agricultura, on resultava difícil l’existència de persones amb la suficient rellevància professional per aparèixer ressenyats a les notícies.

totes les exaltacions litúrgiques i el culte setmanal, que incloïa dos misses solemnes cantades. El director era Lluís Puig, i coneixem fins i tot el nom d’un altre membre, localitzat casualment en un procés judicial de 1724, quan un testimoni relata: - Y fueron a avisar al referido Josef Mas, que estava en la Yglesia cantando en el coro... Gran impulsor de la música sacra fou Frey Marcos Garcia, rector de Silla en la frontera dels segles XVIII i XIX, famós col·leccionista de llibres i obres d’art, al qual se li atribueix l’adquisició d’un nou orgue en substitució del vell. En 1794, conseqüència d’un plet amb l’ajuntament per qüestió de protocol, l’alcalde imposa una sanció de 10 lliures i mana empresonar a Blai Carbonell i la resta de cantants del cor parroquial. En 1812 actuava d’organista Tomàs Pérez Abat, i en el Padró de 1857 trobem Francisco Belda Paó, tots dos religiosos tonsurats, els únics facultats per “orientar” les vocacions cantores vers les representacions populars, que suposem emmarcades dintre de la música sacra i la iconografia dels Autos Sacramentals dedicats exclusivament a escenificar el Naixement, els Miracles, la Mort i Passió, les danses del Corpus, etc., sempre en clau d’espectacle on s’alternaven la poesia, el teatre, el ball i el cant.

Antigament, les activitats lúdiques depenien exclusivament de la parròquia i estaven a càrrec de les Confraries, les quals organitzaven la festa patronal amenitzada per xirimiers, tabalers i el cant dels gojos davant la capella corresponent. L’església era el lloc on es modelaven les millors veus, de la ma de l’organista, qui cobrava un sou mensual dels pressupostos municipals i a la vegada era professor particular de cant i solfeig d’uns pocs alumnes que s’ho podien costejar. Sabem que l’any 1723 el cor parroquial de Silla era molt important, disposava d’un orgue de tubs situat a un lateral de l’altar major que actuava a 63

Falla port de silla 2015 A partir d’aquesta data i degut als canvis polítics que facilitaren l’associacionisme, així com les noves tendències musicals derivades de l’aparició de les primeres operetes i sarsueles, esdevingué la ruptura entre la societat civil i el clergat, que veia com el liberalisme també arribava al món de l’espectacle, deslligant-lo de la seua tutela. Tot açò coincideix, i no de manera casual, amb l’aparició en el padró d’habitants de 1857, d’una família formada per Josep Valero i Peris, de 40 anys, natural de Silla, casat amb Concepció Silvestre Mocholí, de 27 anys, tots dos de professió: “artistas” i pares de Concepció i Josepa, de 8 i 5 anys; però malauradament, no sabem quina seria la seua especialitat. De la mateixa manera, als arxius de la Societat Econòmica d’Amics del País podem constatar l’existència d’una sol·licitud per a una coral privada, el novembre de 1863, on el funcionari municipal Vicent Andreu: ...«quiere montar un Orfeón en el pueblo de Silla según la composición hecha por D. Pasqual Pérez”.

repertori habitual dels amics que cantaven a les xiques fadrines per a una petició de relacions o durant les tradicionals “enramades” de maig. Per a cantar albades es precisaven bones aptituds vocals agudes i una tècnica especial innata que no es podia aprendre en les acadèmies, només per tradició familiar en base a la dicció i la mètrica de la llengua vernacla, la cultura albuferenca i la forma de vida de l’entorn hortolà, tal com es donava en altres territoris amb el seu cant flamenc, les seguidilles manxegues, les jotes aragoneses, les havaneres o les corals basques. Les dansades en canvi, ja tenen més a veure amb les antigues Muixerangues, on es mostraven diverses variacions coreogràfiques d’indumentària i composicions musicals, com eren els balls de cintes o el de bastonets, fins i tot podien ser l’origen dels Porrots de Silla

Per altre costat, tampoc hem d’oblidar el cant i el ball popular, documentats en l’horta des del segle XVIII amb les modalitats d’albades i dansades. Les albaes eren un cant exclusivament valencià que s’acompanya amb dolçaina i tabalet en forma de rondalles nocturnes, conformant el 64

Silla, BreSsol d’ACTORS Foren bàsicament els anomenats “cantadors d’estil” els que interpretaren les autentiques peces valencianes durant les guitarraes que celebraven sense interrupció i durant tota la nit en vespres de les festes. Eren simples llauradors que cantaven de la mateixa manera que ho havien fet els pares i els avis, i si alguna veu destacava o era pràctic en tocar l’instrument “a mida”, de seguida era requerit per a participar en demostracions regionals de cert relleu. Així ho apreciava el periodista i historiador Teodor Llorente (18361911), impulsor de la Renaixença valenciana:

rodalia que consideraven semiprofessionals, bé per a concursar entre ells o bé pagant-los doble jornal de camp per la seua actuació, després d’haver-los obsequiat amb un bon àpat. Actuaven també quadros de balls populars valencians en cadafals que muntaven a les places, estant requerits també per a representar a Valencia als certàmens nacionals i internacionals, com va ser l’Exposició de Viena de 1873, la de París i la de Barcelona. En la darrera dècada del segle XIX foren molt cèlebres El Sabateret, Carabina i Maravilla, precursors del famosíssim Evarist Payà Evaristet (Alcoi, 1874) i els seus futurs deixebles, entre altres: el Ceguet de Marxalenes, el Xiquet de Benaguasil, Cabiscol, el Moll, Xiquet de Pedralba, el Sevilet, Rafelet Totheu-saps, la Sabatereta, la Xata de Godella...

Al labrador de la huerta, la música y el baile le proporcionan diversiones más tranquilas y apacibles que la polvora y los toros. Tañer la guitarra y echar una copla, es cosa que el muchacho aprende aquí tan pronto como a escardar cebollinos.

De totes aquestes figures musicals folklòriques, malauradament no en trobem cap que fora de Silla, no obstant, sabem que durant les festes del Crist dedicaven un dia als balls autòctons i el cant d’estil, i els joves profiaven en la plaça improvisant lletres dedicades a enaltir la figura de l’amada o la grandesa de la terreta, una actuació que poc a poc fou substituïda pels “varietés”.

La guitarra falta muy pocas veces en el ajuar de la barraca. Sus vibraciones suaves acompañan lo mismo al baile improvisado delante de la alquería y a las galantes albades de los fadrins.

Al nostre entorn sempre hi ha hagut cantadors d’estil de fama reconeguda, i quan els festers volien lluir-se, convocaven els cantants de la 65

Falla port de silla 2015 Suposem que en aquests festejos quallarien algunes persones que destacarien per les habilitats artístiques. Tenim notícia dels dolçainers Josep Forner i Salvador Hernàndez (en 1904), i dels avis d’Antonieta Zaragozà com a parella destacada de cantadors de “valencianes”, també d’un cego que es passejava pel poble venent estampetes; de Teresa Lahoz, la Fetja, tia de Carmen Navarro; i sobretot Daniel Sandaniel Aguado l’agüelo Carboner (1888-1955), l’home que s’encarregava de mantenir la quadrilla de la dansa dels Porrots, un compromís que havia heretat de son pare Daniel Sandaniel Brocal (1863-1932).

Nadals a captar pels carrers al so de “l’u i el dos”, convidant a resoli cafè i aiguardent a qualsevol que els llançarà una aguileta al mocador, costum que havia derivat de la visita que antigament feien a l’ermita de Sant Roc a demanar-li sort abans de marxar a la mili. Aquesta tradició de comiat tenia una lletra especial, de la qual, només hem recuperat una estrofa, que ma mare ha pogut recordar de la cançoneta que li cantava la seua avia:

Els quintos quan se’n anaren digueren adéu a Silla i les xiques contestaren: adéu quintos de Melilla

També tenim notícia de l’agüelo Pepet Martínez Baté, un altre afamat versador d’albaes, del qual tornarem a parlar complidament. De Josep Zaragozà Forner el Negret de Viro, i de la rondalla de Vicent Gastaldo Gonzalo, el tio Roviro, formada pels seus germans i els amics. Coneixem també l’acompanyament musical dels bous de 1905 a càrrec dels dolçainers Alfons Alba Peris i Josep Iborra Dufau, amb el tabaler Casimiro Iborra Za-

Aficionat a les albades, tocava el guitarró, feia serenates, actuava en la primera Murga i era “el cantaor” oficial dels quintos quan eixien tots els

ragozà, els quals varen cobrar 10 pessetes: “por amenizar cuatro dias de vaquillas”... 66

Silla, BreSsol d’ACTORS Les lletres de les serenates eren improvisades, la majoria de vegades afectives i asèptiques per no causar mala impressió als pares. Veiem allò que cantaven els xicots del poble a les darreries del segle XIX. La primera, per la forma d’acompassar els versos, suposem que correspondria a un fandanguet valencià:

Carabassa m’has donat i no m’has donat meló, més m’estime carabassa que casarme amb un furó. I al pare de la xica:

Les xiques d’ací de Silla porten mantellina i randa un rodet a cada orella i un clavell a la faldilla, porten mantellina i randa les xiques d’ací de Silla.

Ja sé que tens dos xiquetes Déu faça que siguen bones, més valguera que tingueres dos porcs de catorze arrobes Llevat d’aquestes peculiars manifestacions, no tenim més notícies locals sobre música popular valenciana, però en canvi tenim bones referències en el camp de la música sacra, com eren els afamats compositors i organistes Don Francisco (1860-1926) i Don Segundo Antich Carbonell (1868-1958), dos germans nascuts al carrer de Sant Roc, que ja han estat degudament estudiats. . També era motiu d’orgull l’orquestra mixta del Circulo Instructivo Musical, anomenada popularment Orquesta del Casino, perquè actuava al Musical (futur Bar de Coa) com un complement de la banda per a interpretar als socis valsos, polques, cuplès i melodies de sarsueles.

Però també es propassaven de quan en quan, com ho demostren aquestes lletres més atrevides, que quan les cantaven a ran de finestra, provocaven la indignació dels al·ludits:

Francisqueta no em despatxes, jo te cante al natural, tens una vaca a l’estable i un borratxo en el corral Quanta cosa en lo món pasa pues anem com té que ser, tens al retor dins de casa i al teu novio en lo carrer. 67

Falla port de silla 2015 Distinguiéronse en la parte del canto y piano las bellas y distinguidas señoritas Estrella Espí, Conchita Català, Elvira, Milagro i Pilar Veres, especialmente esta última, que se presentaba por vez primera ante el público como pianista. De ellos, se distinguieron en el canto el ilustrado médico de Silla Dr. Sirera, que lució su potente voz de barítono, y el tenor Sr. Borràs... Sinceras felicitaciones al presidente don Eugenio Iborra, que está desplegando gran celo en el desempeño de su cargo.

Estava dirigida per Francisco González Ferrrando, compositor i músic, i va ser inspirada per Tomàs Català Serra, un home clau en el panorama social i artístic de Silla, doncs a més de notari, va ser un benefactor de la banda, l’orquestra, el teatre i qualsevol activitat artística que es manifestara a Silla. Cunyat del mestre Rigoberto Cortina (compositor de la Carxofa), la seua vida va estar dedicada a la música i la literatura, estant autor d’alguns himnes i cançons, afició que va saber inculcar als seus fills Jesús, Conxa i Pepita, que també destacaren al violí, piano i cant respectivament.

Las Provincias, 1908 agost 11 I durant les festes de Nadal:

Tenim notícia d’algunes actuacions, com la de les festes d’agost de 1908.

El domingo último, la actuación de la Orquesta del Casino revistió caracteres de extraordinaria solemnidad, el programa estava formado por el vals ”El Mensajero”, la canción húngara de “Alma de Dios”, una fantasia de varias zarzuelas y el pasodoble “Canela Buena”, original de su director el maestro Gonzalez, quien además dió a conocer su última producción, que es un vals titulado “El Jilguero”, con letra de D. Severino Guastavino Robba, cantado con delicadeza suma por la señorita Pepita Català, por el que recibieron encendidos aplausos por parte del entendido público.

Como uno de los principales festejos de la Feria, se celebró la inaguración del nuevo local del Centro Instructivo Musical, verificandose con este motivo una solemnísima velada – concierto en la que debutó una nutrida orquesta formada por los socios del mismo, Srs. Veres, Sirera, Garcia, Jesús i Tomas Català, Zaragozà, Ventura, Salvador, Burguet y Espí, bajo la acertada batuta del maestro don Francisco González Ferrando, quien además de director, demostró ser un excelente violinista. 68

Silla, BreSsol d’ACTORS El prólogo de “Pagliaci” de Leoncavallo, obtuvo inmejorables interpretaciones por parte del Dr. Sirera Díaz, médico titular de dicha población, y las señoritas Conchita Català i Estrella Espí. Plácemes merece la activa junta directiva del nuevo Casino, pues con tan animadas veladas ve aumentar el número de socios

I els joves: Haroldo Marco, que va continuar cantant i tocant el violí fins a la seua mort prematura; Magalló, i Brocal, demostrant així la varietat de veus que la integraven. Veiem ara una altra ressenya de premsa amb motiu d’un acte a benefici dels ferits a la guerra d’Àfrica:

La Orquesta del Centro Instructivo Musical tambien contribuyó a la brillantez de tan amena fiesta, dando a conocer, juntamente con nutridas masas corales, un himno titulado “A los héroes de Melilla”, con letra del notario D. Tomás Català i música del director de la citada orquesta D. Francisco Gonzalez... siendo los niños solistas Vicentito Zaragozá y Lolita Soler.

De manera exitosa es repeteixen les actuacions durant un període de tres anys consecutius, dedicant-se a actuar al teatre i també a amenitzar les misses solemnes requerides pel rector D. Miguel Zaragozà. En una d’aquestes actuacions religioses trobem nous instrumentistes afegits a l’orquestra, com: Simó, Folch i Hernàndez. Com a cantors: Francisco Serra Venansiet i Herminio Riera.

Falla port de silla 2015 obras de su repertório con esmeradísima afinación. El público, que llenó el local totalmente, quedó muy satisfecho de ver a los principiantes músicos, que con amor y dulzura destacaron como si fueran profesionales. Cabe citar lo bien que interpretaron “Molinos de viento”, fantasia del maestro Luna, que el público hizo repetir dos veces por lo bien que estuvo el señor Ramírez con el trombón, en la romanza del barítono. La enhorabuena al sexteto, y en particular al señor Lluesa que ha tenido el acierto de formarlo.

El relleu d’aquest grup va ser propiciat per l’organista D. José Lluesa Plasència (1880-1936), director de les corals parroquials i autor de diverses peces d’orgue dedicades al Crist de Silla, un gran impulsor de “la Carxofa”, la qual va dirigir al llarg de dues dècades fins a la seua mort violenta esdevinguda a l’esclat de la guerra civil. Aquest home no es va conformar només amb treballar la música religiosa, sinó que també va formar una nova orquestrina coneguda com Sexteto Sillense, dedicada a un gènere més popular, del qual tenim algunes notes de premsa: (any 1928)

El mateix diari, dos anys després donava compte d’un acte benèfic celebrat al teatre de la Constància, un lloc de molta estima al qual anomenaven amb orgull: “la bombonera”; on també va participar en solidaritat amb els dos accidents ferroviaris de Madrid y Cabrerizas. Veiem com despuntaven en públic alguns personatges:

Sobriamente trazado, ajustadizo, pero firme y serio, fue todo el programa que concibieron los organizadores, y asi se comprende el entusiasmo del numeroso público que llenó como una sopa “la bombonera” local.

El viernes por la tarde se dió un concierto en la Camara Agrícola de Silla, el Sexteto Sillense, que tan dignamente dirige el profesor don José Lluesa. Fue una verdadera ajustación de música, en la que los simpaticos y jovenes músicos interpretaron las 70

Silla, BreSsol d’ACTORS De todo cuanto se nos presentó,

producido, descontados pequeños

descollaron sobre los otros números

gastos, 510 pesetas, que pondran

del programa el recital poético y

en manos de la autoridad para su

musical, cuya realizacón estuvo a

distribución entre los damnificados.

cargo de las simpáticas señoritas Garcia y Sanchís y el señor Carbonell

Quan va faltar, es va fer càrrec de les funcions

(el tio Cabota) particular y buen amigo

parroquials el seu fill Vicent Lluesa Martínez,

nuestro. El concierto a cargo del joven

recentment

tenor, señor Pla (El Sigronero ?), una

alcalde de Silla de 1957 a 1969, dirigint

cosa tan olvidada en esta villa por su

ininterrompudament la Carxofa i el grup de

desuso, nos sorprendió gratamente.

Sansaloni fins a una edat molt avançada. De

El señor Pla tiene facultades suficientes

la mateixa manera cal destacar l’altre fill, José

para convertirse en primera figura

Lluesa (1913-1938), mort als 24 anys al front.

desaparegut,

qual

ser

de nuestro teatro lírico... Tambien los elementos de la agrupación artística

Era un jove polifacètic, que seguint la tradició

“La Masa”contribuyeron con su gracia

de son pare i son tio, l’organista Plasència, va

personal a hacer las delicias del público

treure la carrera musical al conservatori; també

con la interpretación de la zarzuela

va estudiar magisteri, exercint la professió de

musical “Modus Vivendi”, en la q u e

mestre en un poblet de Castelló. Als 12 anys

destacaron notablemente los señores

comença a cantar la Carxofa, repetint tres

Tonico (l’ordenari) y Carbonell. Lluesa

vegades consecutives, i ja mestre d’escola, va

y sus gentes, que nos amenizaron el

dedicar molt de temps a la didàctica musical,

acto, lo hicieron como siempre: con el

servint-se de cançonetes musicades i lletrades per

ajuste y precisión en ellos peculiares...

ell mateix, inspirat en les directrius de la Institució

Segun

nos

organizadores,

comunican

los

Lliure d’Ensenyança, de les que es conserven:

dicho

Dijo el Gato, El Salinero, Cançons populars, etc.

acto

Falla port de silla 2015 Per a la parròquia de Silla composa diverses peces sacres com l’himne de les Sagrades Formes de Silla, recentment adaptat per al Centenari, i els Gojos a la Mare de Déu. També és autor de peces lleugeres per a piano dedicades a les amistats, a l’amor i la Natura, entre les que podem destacar l’anomenada Resignación.

instrument, com les composicions populars dels mestres Juan Alard i Dàmaso Garcia, que com tenien piano ensenyaven solfeig a casa. També podem destacar d’aquella època a Marino Marco Romeu (fill del metge), un gran saxofonista professional que va aconseguir plaça en la banda Municipal de Castelló, formant a la seua jubilació la banda de la Creu Roja.

I principalment Fernando

Penella, l’autor més prolífic i afamat que hem tingut, atesa la seua trajectòria professional i els reconeixements que se li tributaren.

Un altre referent artístic obligat és la banda de música, formada al voltant del 1874 segons les recents investigacions de l’historiador Frederic Sòria, per on han passat cinc generacions d’aficionats aprenent solfeig i entretenint el temps d’oci. Aquesta entitat fou un viver de celebritats, tant els músics que arribaren a dominar un 72

Silla, BreSsol d’ACTORS Com anècdota de la diferència de classes i “el puntillo” que això comportava, valga aquella dita que es feu tant popular aleshores: “En la casa que hay piano, no se habla valenciano”.

La resta de coneguts foren persones que practicaven com a aficionats a nivell particular. Algunes elegiren el violí, com era Amparin Tarazona, més coneguda com “la filla de Mina”; Vicent Ventura el Pintoret, amenitzador del cor parroquial; de la mateixa manera que ho feia José Mena Arévalo, el tio Mena del carrer del Port, formant part de l’orquestrina de la Carxofa fins els darrers anys de la seua vida; o Pasqualito Escorihuela,

que

presumia

tindre

Stradivarius. Altres tocaven el piano, l’instrument indispensable en aquelles cases on havia xiques fadrines estudiants com eren: Adela i Joaquinita, filles del comerciant Germán Sanchís (citades en l’anterior notícia de premsa); les mestres Conxita Rubio, Pepita Marí i Julieta Celda la d’Oreja; Conxin Lemos, filla del cap d’estació; Estrella Espí Veres la farmacèutica, que segons un poema que li dedicà un admirador: - Sabe arrancar al piano las notas misteriosas que despiertan perdidas ilusiones -... Isolina Serrano, la de Bruno;

Amb un talant més popular estava la Murga, ja present l’any 1916. Era una comparsa còmica i musical que amenitzava els Carnestoltes i les vetllades de dissabte als casinos, de la qual s’ha parlat molt a nivell tècnic, però no podem deixar de costat la qualitat dels seus impulsors

Elvirin Martí, filla del metge D.Delfín; Glorieta Hernàndez la Figuerola, Lolin Veres la Joliana... i poca gent més, ja que normalment eren famílies benestants o funcionaris amb ingressos fixes els únics que aleshores s’ho podien permetre. 73

Falla port de silla 2015 especialment José San Ramón Garcia el tio Tramusser, versador d’albaes i autor de 60 lletres estrenades; sense oblidar Pasqual Alba el Torró, que sempre feia de “serio” disfressat amb un bigoti de pell de conill, les ulleres sense cristalls i un barret de copa, amb la consigna de no riures mai per molt que l’embotinaren; Jesús Carbonell de Quartet, Pepe Raga, el tio Pepe Pastís, Jaume Ramírez el Rajoler (el pare)... els quals varen actuar assíduament fins la prohibició de 1927, durant la Dictadura de Primo de Rivera.

No obstant això, encara hi hagué un reviscolament encapçalat per Paco Pons Zúñiga el gendre del tio Cole, Pepe Serrador Xarpeta, Eduard Martínez el de la tenda, i l’omnipresent Felipe Plà el Sigronero. Aquesta segona Murga va deixar d’actual als Nadals de 1935, durant la fase dretana de la República, després d’una forta polèmica protagonitzada pel jutge municipal, qui temps enrere havia tancat al calabós a un membre de la comparsa pel trencament d’una urna electoral. Conseqüència d’açò, fou objecte de crítica en una de les cançons que anaven a estrenar en la Penya Martínez, però aquest funcionari va impedir la funció, acabant la festa amb tres denúncies i una detenció por desacato a la autoridad. Mai més tornaria a organitzar-se; primer, perquè la situació generada a l’esclat de la guerra civil no era propicia per a la xirigota; i desprès, perquè la línia ideològica de la majoria dels membres i les lletres crítiques i reivindicatives eren incompatibles amb el nou sistema sobrevingut, que no admetia aquestes insinuacions encobertes. Al respecte, tenim uns versos inèdits de Fernando Zaragozà el Rull , un aficionat al cant que també solia escriure coses interessants del poble: 74

Silla, BreSsol d’ACTORS Des de l’any 35 senyores que la Murga no eixia, per culpa dels règims que detesten l’alegria.

I després d’esta explicació, no oblidem estos homens que alegraven la població.

Aquells homens que arreglaven les coses en gran esmero com eren el Tramusser i Felipe el Sigronero. Estos homens ho arreglaven que quan la Murga eixia, els aplausos no cessaven, perquè eren naturals de les coses que passaven escrites i cantades. Per tots els sillers un any se demanà el poder la Murga eixir i l’alcalde contestà que estava prohibit. Però quan vingué el Carnaval i una Murga de fora demanat permís es presentà i l’alcalde se’l donà, cantaren quatre cançons i s’emportaren els torrons.

Tampoc podem oblidar-nos dels músics que amennitzaven els balls de les quadrilles, com era Rafael Brocal Castro, el roig de Penyeta, germà de Juliet i de Vicent, que treballava de forner al carrer de València núm. 81, un bon músic de la banda que tocava per lliure el saxo i el clarinet a les festes de carrer i allà on necessitaren un instrument per acompanyar els cantants. 75

Falla port de silla 2015 Un altre músic famós era Amadeu Dalmau

època on no havia una altra manera de fer ball

Costa, el Golfo, un acordionista molt sol·licitat als

que ajuntar-se a les cases, i a pesseta per persona

casinos i a les bodes, fins i tot actuava als pobles

tenien la vesprada coberta. Una botella d’anís Rios,

de la rodalia perquè era un excel·ent intèrpret.

“sarsa”i “llimonà” per a les dones, i una mesura de

Va nàixer el 1911, vivia al carrer de Buenos Aires

cacau i tramussos ja era suficient per divertir-se,

(José Mª Pemán), passant després als Quatre

la resta era cosa d’Amadeo: Suspiros de España,

Camins, i la seua història resulta molt interessant

En el Mundo, Ay mi Rocio... era el seu repertori

en ser tot un exemple de voluntat i sacrifici, ja que

predilecte, i allí en un racó anava interpretant

es va quedar cego conseqüència d’una malaltia, i

una cançó darrere d’altra sense aturar-se, fins

per superar el disgust es va refugiar en la música.

que de quan en quan es fumava un cigarret i li

Per sobreviure, es va gestionar la venda del cupó

donaven una copeta per animar-lo. Va morir en

pro-cecs, el primer que es va vendre al poble, i

1945 i està soterrat al cementiri de Beniparrell.

començà a practicar l’acordió, que era l’instrument més complet per a fer festa amb els amics, més

El seu germà Pepe també tocava l’acordió, però

endavant també tocava el violi i el piano a un

a nivell d’aficionat.

nivell més professional, gràcies als estudis del conservatori que li va pagar don Plàcido Navarro, l’amo del Molí de les Xiques, amb qui tenia una gran amistat, tot i en atenció a les classes de música que li donava al seu fill, que com estava malalt del cor, volia donar-li totes les atencions possibles. No havia diumenge sense Amadeo, sol·licitat per totes les “quadrilles” del poble, anaven a recollirlo i desprès l’acompanyaven, eixa era la condició. Molta gent guarda un grat record d’ell i d’aquella 76

Silla, BreSsol d’ACTORS EL MÓN DEL TEATRE

però el 1850, en un registre d’impostos sobre els locals de Funciones y variedades, destinats a finançar el Teatro Espanyol, apareix el pagament de Silla per dos actuacions de volantiners, amb un total de 280 reals. I en una guia comercial de 1897, apareixen enregistrats “dos teatros”.

Aquest fou sense dubte el gènere més popular, tant de practicants com de públic, per la diversitat de l’espectacle i l’ambient jovenívol que sempre el rodejava amb l’emoció compartida del paper assignat a cadascun dels artistes, l’obligació de l’assaig cada nit, la confecció del vestuari, els decorats, els nervis del moment de l’estrena... eren una bona excusa per eixir de casa i evadirse amics i amigues al voltant d’una experiència cultural, bastant enriquidora per als temps que corrien. I encara que predominava la ignorància pròpia de l’època amb elevats índexs d’analfabetisme, l’assistència sembla que era molt nombrosa, demostrant així que la sensibilitat humana no té res a veure amb el “saber de lletra”.

En 1855 també tenim una referència en l’acta L’antecedent més llunyà que podem oferir, fora de l’àmbit parroquial, és l’anomenat Liceo, que estava ubicat en l’actual carrer del Castell núm. 6 sobre les almàsseres desamortitzades a l’Orde de Montesa (on posteriorment havia un dispensari i feren escola les monges). Va actuar com a Acadèmia i lloc de reunió dels seus socis, on també havia un escenari que possibilitaria les primeres actuacions assolint el nom de teatre. No sabem la data exacta de la inauguració,

d’una Junta General de veïns, celebrada fora de l’ajuntament per poder estar més còmodes:

En la Villa de Silla y salón del Teatro de la misma, a los veinticuatro dias del mes de Junio de mil ochocientos cincuenta y cinco, bajo la presidencia del Señór D. José Iborra Chiner, Alcalde primero constitucional... 77

Falla port de silla 2015 Més endavant, tenim una notícia al diari Las Provincias del 20 de desembre de 1870 donant conte d’un acte bastant incívic, constatant alhora una doble realitat: l’existència de representacions teatrals, i el caràcter privat i elitista del local.

ubicat en un dels casinos de la zona cèntrica, on per no disposar de suficient capacitat per a celebrar funcions, varen impulsar la construcció d’un nou teatre obert a totes les classes socials, doncs després de molts anys de patir sobresalts bèl·lics, epidèmies i calamitats, la gent demandava un lloc d’esbargiment on poder reunir-se sense etiquetes ni privilegis. La Directiva estava formada per Francesc Gastaldo Alfonso (farmacèutic), Josep Haedo Sanjuan (metge titular), Rossend Montserrat Tejedor (mestre d’escola), Ricard Muñoz Ortiz (veterinari), Josep Vázquez Andreu (notari), i com a membre honorífic, l’alcalde Antoni Planells, qui va jugar el doble paper de promotor i detractor al mateix temps, quan varen col·lisionar les obres amb els seus interessos particulars.

Nos dicen de Silla, que anteanoche, cuando asistian a una representación teatral las principales familias de aquella población, en el Liceo que por suscripción sostienen, les echaron por un boquete del edificio algunos cohetes borrachos que provocaron el consiguiente susto y la inevitable alarma entre los concurrentes, resultando algunos con dislocamientos, cardenales y quemaduras, sin que, segun se dice, pudiese ser habido el autor de tan malintencionado hecho, a pesar de las diligencias practicadas en el acto.

Així es va promoure el popular teatre de la Plaça, conegut popularment com “la Bombonera”, encara que oficialment portarà el nom de Principe Alfonso, un local ample, molt còmode i preparat per a tota mena d’espectacles d’opereta i sarsuela.

A les acaballes del segle XIX fou reconvertit en el Casino Liberal Conservador, la seu social del partit canovista, acabant la seua existència com a Cinema Valenciano, inaugurat al voltant de 1916. La següent referència la tenim en la societat Teatro del Casino, que com el seu nom indica, estaria

Però a més de la modernitat, la importància del fet radica en que Silla fou una de les primeres poblacions en tindre un recinte d’aquestes característiques, doncs si consultem la premsa de l’època, veurem la precarietat del panorama: 78

Silla, BreSsol d’ACTORS Salvats els requisits legals, en abril comencen les obres sense cap problema, executant-les per “administració”, però prompte s’esgotaren els diners, almenys aquesta fou la justificació en haver de modificar el projecte i acabar les obres d’una manera més precària que la prevista, condicionant-se només la planta baixa.

Trece teatros existian en 1867 en la provincia de Valencia: dos en la capital y nueve en los pueblos: Los primeros encierran 1.400 localidades y 4.760 los segundos”... En la ciudad de Castellón no existe ninguno... y en Alicante dos.

Tengo el honor de manifestarle que han quedado terminadas las obras de fábrica, así como la cubierta en Julio último... debiendo hacer presente que a causa de la escasez de fondos, ha aplazado la Junta la ejecución del anfiteatro o palco corrido de la parte posterior del patio o platea, así como el entarimado o piso... el cual se ha apisonado dándole la pendiente necesaria. Del mismo modo y por motivos de economía se ha sustituido la cubierta de plancha de zinc... por cubierta de teja sobre cañas enfoscadas. Todo lo cual se ha construido con las debidas seguridades y garantias de estabilidad... no viendo inconveniente para que se abra el teatro para el objeto a que se destina, se sirva prestarle su aprobación defnitiva.

Sabem que la seua construcció no va ser gens fàcil, doncs hi hagueren tota mena d’incidents: El tràmit s’inicia el 20 octubre de 1877 quan el Ple municipal aprova per unanimitat encarregar el projecte a l’arquitecte Antoni Ferrer Forner, on no va haver cap oposició ni esmena; i tres mesos desprès, l’alcaldia aprova en Sessió ordinària i remet a Govern Civil el projecte i pressupost “del teatro que tratan de llevar a efecto varios vecinos propietarios...” El aforo previst era de 500 persones, d’elles, 350 estarien acomodades en els seients de la platea, i les 150 restants distribuïdes entre les banquetes del “galliner” i les llotges laterals; configurant un local de grans dimensions si atenem la demografia de Silla en aquell moment, que a penes sobrepassava les 4000 persones. 79

Falla port de silla 2015 obra, y muy promto, concluidos los ensayos que se estan efectuando de la función preparada, tendrá efecto la inaguración. Las dimensiones de la sala son de 40 palmos de ancha por 70 de longitud; siendo los técnicos encargados los Srs. Belda y Ferrer.

La inauguració tingué lloc als nadals de 1878. Al respecte tenim una notícia de premsa donant compte de l’avinentesa, on també fa referència a la tradició artística i les inquietuds que aleshores havia al poble, així com d’algunes característiques del local:

Hemos tenido mucho gusto en visitar el nuevo teatro que acaba de construirse en la inmedita villa de Silla. Hace muchos años que dicho pueblo, gracias al espíritu de sociabilidad que le distingue, poseia algunos centros donde los aficionados a la declamación podian ejercer sus facultades pasando agradables veladas; pero lo que ahora se ha hecho es mas importante. Sobre 90 socios, mediante una cierta cuota y un empréstito, que se cubrió desde luego, han acometido la empresa de construir un teatro en regla, casi de planta, adquiriendo por un módico canon a perpetuidad, un espacioso local propiedad del municipio, en el centro mismo de la población. Gracias a la energia y decisión de la Junta y demás socios, en poco tiempo se ha podido terminar la

Només inaugurar-lo, apareix l’expedient de legalització de la societat promotora, un requisit indispensable per poder gestionar qualsevol lloc públic, la qual remet els estatuts al Govern Civil per a la seua aprovació, que va ser efectiva el 3 d’abril de 1879.

Silla, BreSsol d’ACTORS quan Pablo Cervera demanda a l´Ajuntament per incompliment del contracte d’arrendament, en haver ordenat desallotjar al públic prohibint la funció programada. A l’estiu de 1915, al periòdic local La Alborada tenim una crítica en forma de quarteta: Si se arreglaran las calles y se arreglara el Teatro, ni en verano ni en invierno nos invadiria “el pato”. Desconeixem la trajectòria que va seguir aquesta associació artística i el regim contractual que es fixava per la seua utilització, només sabem que els estatuts varen romandre intactes fins el 1924, data en què foren actualitzats perquè Primo de Rivera va imposar una regulació d’us dels locals i la censura prèvia a tots els espectacles. Per altra banda, eixe cànon a perpetuïtat que anomenava la premsa sembla que no es va materialitzar, doncs l´Ajuntament va acabar sent l’únic titular llogant l’explotació a altres empresaris particulars, exercint el control de tots els actes que allí es celebraven i reservant-se la part central del palco i una fila de butaques per als membres de la Corporació i convidats. Ens ho confirma el pressupost d’ingressos del 1881, on apareix una partida: Por los alquileres del teatro y los graneros del castillo... 220 pts. I també un recurs posterior, del 1906,

Unes setmanes després publica la noticia de la finalització d’unes obres de reforma, però no concreta en què consistien. No obstant, consultat l’Arxiu Municipal, l’any 1918 tenim una novetat aclaridora que apunta al cinema, ja que apareix al plec de condicions l’autorització per a instal·lar un cinematógrafo permanente en favor d’Estanislao Vilanova Lozano, qui pagava 712 pessetes/any per l’explotació de l’anomenat aleshores: Cine Moderno. Aquest llogater, mitjançant repetides pròrrogues mantindrà l’adjudicació durant setze anys més, període on es dugueren a terme diverses obres de reforma; la primera fou durant 1920 per condicionar el palco, l’amfiteatre elevat i la nova cabina de projecció tancada, que varen costar 15.116 pessetes. I la segona es va materialitzar el 1929 emprant 4.457’15 pessetes, 81

Falla port de silla 2015 canviant les cadires de bova per files de butaques. El 1934 i amb el nom Teatro de la Constància, apareix adjudicat a Vicent Zaragozà Domingo, de qui tenim una anècdota curiosa quan va ser denunciat per l’ajuntament amb 25 pessetes de l’època: por programar una función pornogràfica no autorizada...

al resto de la Patria, y de esta manera demostrar que la árdua tarea realizada por el invicto General Franco, secundada por nuestros bravos jefes y soldados, ha sido bien aprovechada. Para la consecución de lo que precede en esta clausula, la fiscalización y el control quedan a cargo del Ayuntamiento, viniendo obligado el empresario a cumplir lo que aquél ordene al respecto.

Hem d’acarar que no es tractava d’una projecció del tipus que imaginem, sinó que aquest qualificatiu era aplicat també als espectacles de revista y variedades on en algunes escenes apareixien dones amb els pits descoberts, quelcom normal durant la primera etapa de la República, però sembla que el senyor rector i l’alcalde d’aquell any, Sr. Giner, no tenien la intenció de consentir pecats tan mortals.

La pròpia companyia teatral s’encarregà de regentar-lo fins l’agost de 1940, quan per motius que desconeixem, decideixen subhastar-lo al millor postor. Aleshores va ser adjudicat a Vicente Soto Lluch per 6.000 pessetes i un període de quatre anys, però ara també es produeix una altra “anècdota” política, doncs al poc temps de començar l’explotació li va ser anul·lat el contracte: por desafecto al Glorioso Alzamiento... i per no pagar el preceptiu Gravamen Subsidio al Combatiente, una taxa que tots els establiments d’oci havien de pagar durant la guerra i en la zona nacional, i que ara s’havia implantat a tot l’Estat per recaptar diners per als soldats mutilats (els guanyadors, clar). En desembre de 1940 es celebra la nova subhasta, estant adjudicada a José Alcocer Murgui, el forner del Barrasí per 8.500 pessetes i un període de quatre anys,

Cuarta. El empresario se compromete a celebrar solamente funciones de elevadisimo valor moral, con arreglo a la obligación que todos los españoles venimos obligados a cumplir para que el nombre de España, redimida por nuestro glorioso Caudillo, figure dignamente al lado de las mas patriotas, y a ser posible encabece a todas las demás para qué, tanto en esta manifestación como en todas las otras, pueda servir de norma 82

Silla, BreSsol d’ACTORS que es prorrogaren molts més en passar la titularitat del lloguer al seu fill, José Alcocer Navarro, conegut per Toe. Aquest empresari va signar l’inventari dels mobles i el material que es feia càrrec, entre altres, els decorats de les funcions:

- Una chimenea de tela. - Una concha (apuntador) - Un telón boca, de tela. - Dos escaleras de acceso al telar del escenario. - Un escaparate de papel pintado con botellas. - Una pizarra anuncios. - Dos plafones colocados en el techo del patio de butacas. - Sesenta y siete banquetas de cuatro asientos cada una. - Dos sillas enea, grandes. - Dos sillas enea, pequeñas. - Nueve sillas enea, corrientes y dos sillas viejas.

- Un salon con cuatro laterales y foro. Todo de tela, con puerta suelta para el foro. - Un salon (casa pobre) con cuatro laterales de papel y foro de tela con puerta. - Cuatro hierros para la colocación de los laterales. - Una tapia en tres piezas. - Cuatro fachadas de casa. - Una fachada ventana. - Una fachada Iglesia - Una rampa selva. - Una cruz de madera para la Pasión. - Dos forrillos de tela. - Una reja de madera. - Un telón foro calle, de tela. - Un telón foro selva, de papel. - Cuatro bambalinas, dos de tela y dos de papel. - Cuatro rompimientos calle, de tela. - Una mesa consola. - Dos sillones viejos. - Un diván viejo. 83

Falla port de silla 2015 Durant tot el 1954 va romandre tancat conseqüència de les importants obres que s’acometeren en la façana i la coberta de l’edifici consistorial, però sense afectar el teatre. Serà quatre anys més tard quan es va cometre una reforma del local, sobretot decorativa, renovant els bancs de fusta del “galliner”, canviant els seients de la platea, penjant fotos d’artistes a les parets i eliminant les dues columnes centrals, de les quatre que sostenien el palco. Veiem la notícia del diari Levante, dia 23 de setembre.

i com aquella amenaça física per als espectadors va donar peu a xances de mal gust, arribant a desallotjar el local varies vegades deguts als crits d’alguns bromistes anunciant la caiguda de la torre. En 1965 es reformen els lavabos i l’escala principal, amb una despesa de 41.855’52 pessetes, mantenint-se actiu fins el 1969, data en que es va tancar definitivament per no ser rentable per a l’empresari. Aleshores ja no es programava cap funció teatral, i el cinema, que s’havia d’adequar a les noves normatives tècniques no podia competir amb el Cine Rex, el qual tenia més capacitat i reunia millor condicions; per la qual cosa, l’alcalde Roberto Brocal requereix al llogater per a solventar la situació i rescindir el contracte, arribant a un acord que es basava en tornar les claus a canvi de no pagar cap quantitat, deixant allí l’equip de projecció i tot el mobiliari.

Ha causado muy buena impresión entre el público, las mejoras realizadas en el teatro de la Constància, propiedad del municipio, con la renovación del patio de butacas, en el que se han colocado nuevos asientos de elegante traza y una mayor comodidad, asi como el cuidado de detalles de adorno, cortinajes de terciopelo, pintura, etc, y la dotación de instalaciones para el cine con los elementos técnicos mas modernos. Todo lo cual acredita el buen gusto y el afan de prestar un mejor servicio al público del empresario don José Alcocer.

Així acabaria el resum de la primera part de la història del Teatre de la Plaça, que va durar 92 anys ininterrompudament (1877-1969), la resta correspon a una nova etapa més recent que sobrepassa l’àmbit cronològic d’aquest treball.

Com a anècdota d’aquesta època podem comptar que es produïren algunes sulsides de la paret de la torre islàmica sobre el sostre del teatre, sobretot en temps de pluges continuades,

Respecte d’altres llocs on feien espectacles públics, el 1910 entra en escena un tercer local, ubicat al carrer de València núm. 2. Va ser una ampliació del Cafè Victoria, que era un dels casinos 84

Silla, BreSsol d’ACTORS més concorreguts i confortables d’aleshores; al seu costat, als corrals de l’antic hostal de Lluís Bernat fou habilitat un saló d’actes per a les diverses associacions culturals que allí s’acollien, on també es representaven funcions musicals; tenia 400 cadires entre la platea i el galliner, encara que l’escenari no reunia condicions ni profunditat per a fer teatre, per això va ser reconvertit en el Cinema Victoria.

coneguérem fins a última hora, habilitant a més a més un xicotet bar independent. Als anys 80 va desaparèixer, estant substituït per una nova i moderna sala que els germans Rubio edificaren al corral, coneguda com Cinema King, que malgrat restar fora d’ús, tan d’actualitat està en aquests moments.

Un anunci de la programació el podem trobar al periòdic l’Alborada, amb data 15 de juny de 1915: “Hoy, como de costumbre, se celebrarán en este favorecido Salón, tres sesiones de cine; a las cuatro y media, siete y media y nueve y media, proyectandose hermosas e interesantes peliculas”. Una dècada després es va ubicar allí l’anomenada Penya Martínez, en honor al famós torero valencià, una societat molt activa, que va arribar a tindre tres equips: de boxa, de futbol i de ciclisme, motivant que a partir d’ara el local es diguera Cine de la Penya. I com el casino estava sempre tan concorregut d’homes asseguts a les taules i eren la passera obligada per entrar al cinema, va arribar un moment que les dones protestaren... accedint la directiva a construir un barandat lateral amb les taquilles a l’entrada del carrer, tal com les 85

Falla port de silla 2015 en 1915 d’un teatre a l’aire lliure anomenat Os Palás, un higienico y ventilado salon (deien irònicament) al qual dediquen diverses notícies, encara que no coneixem la seua ubicació. Potser estiguera vinculada al casino aleshores anomenat l’Os, que estava dalt de ca el Nene, i feren les actuacions als corrals d’enfront, al futur cine de Donday. L’altra possibilitat apunta a l’hort de les monges, donada la identitat de promotor que era el mateix propietari:

- (20 de juny) “En este lindo teatro se celebrarà esta tarde a las cuatro, una función extraordinaria a petición de muchísimas familias que no pueden asistir por la noche... Cualquiera diria que a estas horas, con este sol tan brillante, con este cielo tan azul y con estas mujeres tan descacharrantes vamos al “Os Palás”. Yo pienso que vamos a un circo taurino...” - (27 de juny) “ Os Palás. La función anunciada para el pasado domingo, que tuvo que ser suspendida por cambios atmosféricos, tuvo lugar el lunes a las nueve de la noche. El elegante y espacioso coliseo presentaba un brillantíssimo aspecto. Las mas distinguidas familias de la localidad ocupaban por completo los palcos y patio de butacas.

A l’altre extrem de la plaça la parròquia també gaudia d’un espai social habilitat en l’anomenat Patronato, situat als locals annexes a la casa abadia, l’actual carrer del Castell núm. 2; es tractava del casino dels conservadors, que quan volien fer una funció situaven al fons un doble cos de tarimes a manera d’escenari. Gràcies a l’esmentat periòdic local que tantes curiositats ens ha descobert, sabem també de l’existència 86

Silla, BreSsol d’ACTORS de las buenas dotes que reunen los aficionados, especialmente la señora Pura Blasco, que trabajó por primera vez. El público aplaudió con frenesí a los actores, saliendo del teatro altamente complacidos y con el deseo de que se repitan a menudo las representaciones. En la actualidad estan ensayando la companyia: “La vaquera de la Hinojosa”, “En el puño de la espada” y algunas piezas valencianas.

ELS PIONERS

També tenim notícia de les actuacions que es feren durant la guerra de Melilla en 1909, un fet que demostra que continuava existint una companyia d’artistes, bolcada en un acte benèfic intentant ajudar a les famílies dels quatre soldats de Silla morts en combat:

Els antecedents documentals sobre l’existència d’una companyia teatral o quadre d’actors a Silla es remunten als dies de la seua inauguració, és a dir, com a mínim l’any 1877, d’on coneixem les primeres obres estrenades i el nom de la primera actriu local, Pura Blasco. Així es pot veure a la premsa del moment:

Anoche, celebróse en el Teatro la función organizada por la Junta de Damas para allegar recursos con destino a las famílias de heridos

El vecindario de Silla está de plácemes con su nuevo y lindo teatrito. Los aficionados han tomado el asunto con empeño y consagran todas sus horas de ocio a rendir culto a Talia.En la noche de Reyes celebraron una función escogida representando primero: “La oración de la tarde” y luego las piezas “La escaleta del dimoni” y “Mentirola”.La persona que asistió al espectáculo, hace grandes elogios

y muertos en la campaña de Marruecos... Se representaron por distinguidos jóvenes y bellas señoritas de la población, las obras Los Asistentes y ¡Fora Baix!, que hicieron las delicias del público. En el acto se leyeron poesias alusivas al acto a cargo de los señores Mas (V), Soler (A), Guatavino (S), Ortiz (R) y Thous (M), que fueron muy aplaudidos. 87

Falla port de silla 2015 Als Nadals de 1913, concretament en l’obra Senyora Ama, de Jacinto Benavente, representada al teatre de la plaça: por la companyia de actores de la localidad, tal vegada influenciats pel ressò de la visita amb que ens va honrar el popular autor. De la mateixa manera, l’any 1915 coneguem la programació de l’Os Palás i la Companyia Cómico Lírica dirigida per D. José Martí, posant en escena sarsueletes com: La Sultana de Marruecos, !Quien fuera libre! i el sainet: “Dia de prova”, amb la següent ressenya de premsa:

En las delanteras butacas de 1º y 2º piso y lunetas, apiñábase una multitud ansiosa de arte. Seria imposible detallar las caras bonitas que tuvimos la suerte de ver; Entre ellas anotamos a las gentilíssimas señoritas Marco, Espuny, Català, Alba, Peris, etc. Se representaron con el ajuste acostumbrado: “Entre doctores”, “Zaragüeta” i “Fora Baix”, siendo repetidamente aplaudidos sus interpretes. Merecieron especial mención las señoritas Santoncha y Amparo Gavina, y los señores Martí, Vives i Chesús.

La aplaudida primera tiple Teresa Martí, cantó con mucho gusto y verdadero arte. Lola Rosell quedó muy bien, i José Martí demostró que sabe el terreno que pisa, és un verdadero artista, esto lo decimos con corazón, pues ha tiempo que conocemos a este señor. El resto de la companyia quedó bien, ofrece un conjunto magnífico que explica que el Os Palás se vea siempre tan concurrido. I si esto no fuera bastante, se sirvió una nota simpàtica y de verdadero valer: el debut de la cupletista Paquita Ibáñez, que a su gran belleza une el gusto por cantar. Felicitamos sinceramente a los organizadores, señores Niederleytner (l’amo de la Medem), Bellveser, etc.

Les senyoretes del públic les coneixem totes, però malauradament no sabem quants d’aquestes artistes citats serien de Silla, només tenim seguretat de dos noms de dona, apareguts indirectament a la secció de xafardejos de La Alborada:

Nuestra encantadora amiga y primera actriz del Municipal Teatro, señorita Elisa Peris, discurre por la Alameda luciendo elegante vestido sedoso de color beige. Comedia, sarsuela o drama són per a d’ella cosa feta, puix no troba res difícil Teresa la Momponeta.

I en una altra notícia referida a l’Os Palás, podem llegir: 88

Silla, BreSsol d’ACTORS La resta de testimonis que m’han facilitat comencen en la dècada dels anys vint, durant les projeccions del cine mut al Cinema Valenciano, on era costum abans de la pel·lícula programar “peces” en valencià a càrrec dels joves aficionats, dels quals ja disposem de les primeres referències personals. Allí actuava la Penya la Maça, una colla d’actors dirigida per l’agrimensor Adolfo Valero Pilotes, estava formada per: Modesto Mas, Tonico l’Ordenari, Pepe Alba Magalló, que fou alcalde en 1938, el tio Canó, aquell home tan cèlebre de la tartaneta i el burret; José Primo Calet, el tio Panseco germà de Caietanet; Jesús Mas Zaragozà de Punta; el tio Cabota, Quiquet Gomar; Paco Baté, sempre present a totes les catxumandes festeres; Pasqualet Escorihuela el mestre d’Aixa, el tio Paco Girona... tots nascuts al segle XIX. La quadrilla solia reunir-se dalt de ca el Nene, concretament al bar que aleshores ja es deia El Dorao i regentava el tio Cabota, presidit al fons per una senyera coronada amb tres maces de fusta, penjades de la paret.

mort, havent-se recuperat la majoria de la seua obra escrita, on podem descobrir les inquietus artístiques i polítiques d’un home polifacètic, esportista i vegetarià. La Maça mostrava un caire més “intel·lectual”, doncs a diferència de la Murga, que només es dedicava a compondre i cantar textos crítics, els seus membres tenien preferència pel teatre, propiciant el relleu generacional dels artistes anteriors que havia als escenaris de Silla, dels quals malauradament ho desconeixem tot. Començaren d’oients mirant als actors més vells, i conten que els dirigia un home del Grau, molt major, que li deien Fernández, el qual tenia una tècnica curiosa però efectiva, doncs per guanyar temps i controlar millor la situació repassava el text u per u als actors, a sa casa individualment; i tres dies abans de l’estrena era quan assajaven tots junts. Donat l’èxit obtingut, passaren a actuar al teatre de la Plaça, perquè el de la Penya era més reduït, no tenia camerinos al costat i aleshores les cadires encara estaven soltes i eren de cul de bova. Feien un màxim de dos o tres obres a l’any que repetien durant els mesos d’hivern, i havia un apuntador de nom Molina, que com es col·locava ajupit li deien “baix terra”...

Menció apart mereix Arturo Simó el Satisfetxo, el qual escrivia guions i va exercir com a director de la quadrilla. Durant la guerra civil va crear el grup teatral de les Joventuts Llibertàries, organitzant debats literàris i recitals de poesia al cine de la Penya, una afició que va cultivar fins la 89

Falla port de silla 2015 un element molt important en l’obra perquè la majoria no sabien el paper; a més a més, darrere del decorat es situava “el traspunt”, el qual organitzava les eixides a escena i donava el peu als actors més allunyats de l’apuntador.

enrevessades i les al·lusions figurades al sexe. L’afició era tan gran, que inclús altres “quadrilles” cèlebres d’amics intentaren fer alguna actuació; eixe és el cas del tio Pepe Gomar Piolí, que conta com quatre amics (ell, Jaime Blanch el tio Jaimito, Visent Ruà i Micaleto Ballesta) prepararen l’obra El bar de chicas, on havien de convèncer a les cambreres d’un local d’alterne per a que deixaren la mala vida... I encara que el guió era d’una moralitat absoluta, el problema va ser que després assajar i tindre-ho tot a punt, no trobaren cap dona disposada a interpretar aquell paper tan indecorós... Però no tot era “coentor”, doncs els nostres aficionats també s’atreviren amb obres clàssiques. Els majors encara recorden el Tenorio que varen interpretar l’any 1932, on Herminio Riera feia de Don Juan; Jesús Mas era D. Luís Megias, Paco Gomar l’escultor... i fent de donya Inés, Anna Maria Banyuls, l’artista convidada; tots dirigits per Vicent Vedreño, qui va recitar l’obra sencera sense ningun paper a les mans. Altra representació clàssica memorable fou El Alcalde de Zalamea... o Amor ciego, on anaven a disputa el tio Cabota i Herminio, doncs com havia que cantar un parell de cançons, u tenia més veu, però l’altre recitava millor... fins que decidiren alternar-se en els papers cada setmana.

Una altra variant molt present durant aquella primera època eren els Jocs Florals de poesia, recitada en castellà i formada per poemes llargs a manera de romanços èpics contant les desavinences familiars o aquelles històries d’amors impossibles que tenien tanta acceptació. El mateix ocorria amb les obres de teatre, la majoria drames galdosians o comèdies del repertori andalús dels Quintero; encara que “les peces” era sagrat ferles en valencià, amb un text poc acadèmic que pronunciaven malament i exagerant aposta la dicció per fer riure, ja que al públic li agradava molt la picardia en el llenguatge, les situacions 90

Silla, BreSsol d’ACTORS Aquella companyia dels anys 20-30 va aconseguir formar diversos actors joves de certa qualitat, com era Carmen Bonell, la qual va optar després pel món de la cançó. També cal parlar d’una prometedora jove anomenada Carmencita Gastaldo Hernàndiz, que va assumir durant molts anys el paper de primera dama en exclusiva, reconeguda per tots els entrevistats com a una excel·lent actriu que es transformava dalt l’escenari; activitat que compaginava amb la pràctica del voleibol a l’equip local i l’organització de la Sección Femenina, de la qual era una destacada dirigent, propiciant la continuïtat del teatre a Silla i cercant noves actrius per a la companyia d’aficionats.

VICENT CARBONELL GOMAR el tio Coixet Va nàixer en 1873. Encara que venia del sobrenom familiars dels “coixets”, també li deien el Rull en referència als cabells tan espessos i arrissats que lluïa, fins l’extrem, que fou requerit com a mostra d’un d’aquells venedors ambulants que anaven pels pobles oferint elixirs miraculosos per fer créixer el monyo. De jove va combatre durant els primers episodis de la guerra del Marroc (189495), era templat i aixerit, estant elegit abanderat de la banda de Música per la planta que mostrava. Forner i taverner de professió, va estar sempre vinculat a l’ambient de la plaça, cobrava les parades del mercat, també va ser llogater del teatre i un dels patrocinadors principals de la companyia a començament del segle XX.

Tampoc hem d’oblidar Maria Primo Albert la Barquera, aficionada a la poesia i autora de diversos poemes, la qual també va actuar repetides vegades en la companyia teatral d’aquella època. Un altre col·laborador local va ser Ladislao Mari Simó, escriptor de contes, sainets i obretes curtes de teatre. Va preparar per a la companyia dos obres inèdites: “Orgull de rassa” i “la Madastra”, estrenades en 1929. Veiem alguns exemples representatius d’abans de guerra:

Falla port de silla 2015 A començament de la dècada dels anys 20 el trobem regentant la Pianola (futur bar España), amb dret d’habitatge en el segon pis. Després es feu càrrec de la taverna del carrer de sant Roc núm. 1, alhora que portava l’ambigú del teatre, per això enviava als seus fills a vendre llimonades durant les funcions, els artistes que venien de fora sopaven en sa casa i assajaven les últimes modificacions, penjaven els cartells, i ell s’encarregava d’escriure la pissarra anunciant l’obra... per la qual cosa, tota la seua descendència va adquirir una gran afició al món de les bambalines, acabant com a actors i rapsodes de rellevància.

un home infatigable que va propiciar la continuïtat de la companyia de teatre durant els primers anys 30, acompanyat per la seua esposa Pepita Marí, la qual ajudava a preparar el vestuari i els guions, arribant a actuar en diverses obres com apuntador i actor ocasional. A ell li devem, des de la seua condició de corresponsal, moltes notícies de premsa sobre els artistes locals, sobretot a partir de 1945 que se’n feu càrrec.

La seua filla major, Vicenta Carbonell Primo, nascuda l’any 1901, va ser primera actriu local durant els anys 20, tradició que continuaren els seus néts: Vicentita la del Quiosco i Juanito Rodríguez Carbonell, sempre presents en el món artístic local. El segon fill va ser Vicent, conegut per Cabota, del qual parlarem més endavant perquè mereix un punt i apart. I el tercer fou el polifacètic Don Julio (1909-1978), mestre d’escola, fundador a Silla de la Derecha Regional Valenciana en 1934, polític destacat de la postguerra, titular del Colegio Hispano que havia al Fogueril, actor, músic, regidor municipal, cronista oficial...

Silla, BreSsol d’ACTORS FRANCISCO MARTÍNEZ BURGUET

de joves del teatre, que feien cap allí per mantenir

el tio Baté

l’ambient. No podia caminar pel carrer perquè la

Malauradament no tenim cap fotografia ni massa

gent el parava i li preguntava per les funcions, i el

dades d’aquest home, considerat una peça clau

recorda com una persona de caràcter, però xistòs

en la vida teatral de Silla de començament del

i catxumender - un superpersonatge -, conclou

segle XX. Per un antic cens electoral sabem que

amb gest emotiu. Era molt sabut, com un mestre,

va nàixer el 1877, que era fill de comerciants i

sempre estava escrivint... recorda com els seus

vivia a l’entrada del carrer Cànovas del Castillo

nebots, els Lluesa, venien a casa tots els dies a

(actual Horts), de professió llaurador i dels pocs

repassar la llibreta d’escola, i allí estàvem tots fent

que aleshores sabien llegir i escriure. Les úniques

multiplicacions en el corral baix la seua mirada

referències familiars les hem aconseguit del seu nét Alberto Millà Martínez, de 85 anys d’edat, qui

Políticament era la nota discordant de la

recorda com anava a acompanyar-lo als assajos i al

família.

teatre a actuar, encara que com era tan xicotet i fa

cinc germanes, totes d’església, i ell era

tant de temps, no pot donar massa informacions

un republicanot acèrrim... Jo el volia molt

d’aquella activitat artística, on ell s’entretenia

perquè es pot dir que em va criar, em vaig

jugant per les cadires mentre l’avi dirigia els

quedar sense pare als 9 anys, per això era el

actors. Les imatges que millor conserva són de

nét predilecte, i vaig dependre d’ell mentre

la vida casolana, del seu aspecte físic, del parar

no em posí a treballar a jornal. Al dominó no

decidit d’aquell home prim i alt que a ultima hora

havia qui el guanyara, també recorde quan

estava mellat d’un costat... Té la seua cara present

estava de motorista del motor del Francès,

en la memòria perquè ell mateix el va amortallar.

aquell que tenia una roda gran de fusta per

S’havia criat en companyia de

treure l’aigua, allí anava a peu a buscar-lo Diu que era un gran lector de novel·les i de

per estar amb ell... Díen que llaurava molt

periòdics, anava assíduament al Musical del

bé amb l’animal, i tenia fama d’apujar sacs

carrer de Sant Josep i tenia la casa sempre plena

a les cambres, també li agradava l’escopeta. 93

Falla port de silla 2015 HERMINIO RIERA BURGUET

En la subhasta del vedat era un element imprescindible i sempre se les enginyava per activar les ofertes i fer-les pujar, de la mateixa manera acudia al dinar dels caçadors, on era costum demanar-li que recitara algun vers dels que s’inventava sobre la marxa, doncs ja hem dit adés que era “versador” d’albaes, d’eixos que apunten les estrofes espontànies a l’orella del cantador. Va tindre cinc fills: Quico, Pepe, Tonet (mort al front de Terol), Amparo i Mª Teresa. El tio Alberto pot dir poca cosa, però la resta d’aficionats que el varen conèixer o han escoltat parlar d’ell, coincideixen tots en destacar-lo com un actor seriós i convincent, mestre, organitzador de festejos, i sempre disposat a alegrar la vida als demès, així ho llegirem a continuació. Quan ja estava vell i malalt, els seus deixebles li varen fer un homenatge representant en honor seu Tierra baja, l’obra favorita on tantes vegades havia actuat, contant-se l’anècdota de que al final, quan va pujar a l’escenari a donar les gràcies, va dir: Ara ja em puc morir tranquil, perquè la llavor que sembràrem ha fructificat -.

Va nàixer a Silla el 1889, a “la Casota” del carrer de sant Vicent núm.10, l’allar familiar que encara es manté intacte des del segle XVIII, on també va nàixer son pare Armenio (sic) Riera Iborra (1855), el seu avi Rigoberto Riera Belda (1817) i el besavi Sebastià Riera Arévalo (1773), nét de l’ancià Doctor Arévalo que va entrevistar el botànic Cavanilles quan visita Silla en 1790. Un llinatge històric del nostre poble que ell va saber mantindre amb tota dignitat, arribant a ser un dels homes més populars en la dècada dels anys 20 i 30, de la mateixa manera que el seu germà Ismael, conegut per tothom com Monyera l’alguacil.

Va faltar en 1965, als 88 anys d’edat.

Silla, BreSsol d’ACTORS Els altres germans eren: Consuelo (la mare de

que segons l’època de l’any es projectava dins les

José Maria el Dimoni), Conxa (la mare de Pepito

naus de l’arrossera o en diferents espais oberts del

Vallés), una dona molt extravertida que cantava

poble. El paper d’Herminio consistia, en què baix

cuplés i recitava poemes... li deien l’artista de la

de les pantalles sempre havia dos personatges

família. I després estaven Maria i Antonia.

fonamentals, u d’ells explicava l’argument abans de la projecció, adreçant-se en peu i de cara al

Segons la seua filla Rosa, va ser l’alumne

públic en cadascuna de les parts en que estava

predilecte de D. Valentin Millán, per l’interès que

dividida la pel·lícula; i una vegada fet el resum,

demostrava en la lectura i la cal·ligrafia, dien que la

anunciava en veu alta: - Senyores i cavallers,

millor de l’escola. I en acabar els estudis va entrar

comença la sessió !! Açò que sembla tan senzill,

d’aprenent als tallers de l’Estacioneta, treballant

requeria d’unes qualitats especials, ja que un bon

de ferroviari durant molts anys, no obstant la

explicador no devia limitar-se a relatar els fets, sinó

seua professió, tothom el coneixia popularment

que havia de “viure” emocionat aquelles històries,

per “l’explicaor” o “el coeter”; donades les

actuant i gesticulant per condicionar prèviament

activitats complementàries que aquest home

els sentiments de l’auditori.

desenvolupava. Deu pessetes cobrava els caps de setmana per explicar dues sessions de cine i

Ell era un mestre en escenificar els relats, i de tal

pesa.

manera s’havia fet imprescindible, que la funció no començava mentre ell no estiguera a punt,

L’hem vist adés cantant, quan tenia 18 anys,

fent-se famós el crit unànime en què el públic

en l’Orquestra del Casino, on va començar a

insistia patalejant al terra: Que vinga Herminiet

cultivar l’esplèndida veu de baríton de la que

¡¡ Que vinga Herminiet ¡¡... En aquest moment

feia gala. Al voltant de 1915 va debutar com a

d’espectació, el seu germà Ismael eixia a la plaça

presentador de cine mut al Cinema Valenciano,

i llençava a l’aire una eixida, eixe cohet era el

doncs fins aquella data, les projeccions havien

senyal convingut per a que Herminio acudira

sigut esporàdiques mitjançant un equip portàtil,

ràpidament al cinema. De vegades explotava el 95

Falla port de silla 2015 perquè l’explicaor encara estava treballant a l’Estacioneta o acabant de sopar, i allò que va naixer com un sistema de comunicació entre germans, es va quedar implantat definitivament per anunciar el començament del cine, els tres avisos, mantenint-se en vigor fins els anys 50 al Teatro Jardin de la Rambleta. Així ho recorda un altre nét, Vicent Vedrenyo, el qual s’encarregava de cobrar les eixides al Tio Ganga.

ja apareix el seu nom en una despesa del foc disparat a les festes del Crist. Feia disparades pels pobles de la rodalia, arribant a tindre contractades sis mascletades i sis castells en un mes, fins i tot va anar a les festes Benicarló, on el cridaven habitualment perquè allí tenia família i el coneixien en l’ajuntament. En un concurs de la fira de Juliol de València va aconseguir el primer premi, per davant d’un pirotècnic japonès que era tot un referent mundial; allò li va obrir moltes portes amb ofertes per a disparar en diverses ciutats, però ell mai va voler anar més enllà de l’empresa familiar.

El segon personatge era el pianista, més anònim, però tan important com l’explicador si era capaç d’acompanyar les diverses escenes amb la música adequada, canviant el ritme i posant èmfasi en les escenes més dramàtiques. D’açò s’encarregava el tio Patots, un home que li deien així perquè caminava malament, de qui no sabem el nom concret; i projectant la pel·lícula estava el tio Pepet, el pare del Manisero, un altre mecànic de l’estacioneta. En arribar el cine sonor, habilitaren el saló de la Penya, ocupant-se ara Herminio del treball de cabinista fins que va començar la seua etapa teatral.

Al corral de sa casa tenia el taller, on encara es conserva un morter de grans dimensions on experimentava tota mena de barreges per aconseguir les tonalitats més espectaculars per al castell; especialitzant-se en xiulets voladors i rodets que desprenien espurnes de colors, fins que un dia va explotar un pot de pólvora provocant un incendi i l’alarma entre el veïnat. L’endemà mateix va comprar mitja fanecada de terra a la partida de “les tres parets”, vora sèquia, per poder disposar d’aigua abundant i edificar un taller més adequat, encara que mai pogué materialitzar aquest projecte. Es va casar amb Antònia Ramón Redolat, posant-se a viure al carrer Ramon Franco (actual Ànimes) núm. 6, , i va tindre cinc fills:

Conta també, que l’ofici de coeter el va aprendre de molt jove; de xiquet anava a Alcàsser a peu, a la pirotècnia del tio Joanet, el qual el tractava com a un fill; i sembla que ho feia prou bé, doncs als Comptes Municipals de 1909 (amb 19 anys) 96

Silla, BreSsol d’ACTORS Conxa, Antonia, Herminio, Rosa i Jaume. La seua relació amb el teatre no és gens d’estranyar, ateses les facultats interpretatives que practicava de cara al públic: era molt cerimoniós i tenia bones qualitats per al cant, sobretot sarsueles, la seua especialitat, utilitzant molt els gests de les mans i aquelles mirades penetrants que havia après del cine mut. Allí va fer de tot, dirigia, actuava i composava textos, però com no havia apuntador, va acceptar aquest compromís de manera provisional, mantenint-se definitivament perquè ningú volia ser, fins que va aparèixer Vicent Vedreño, l’únic que es va atrevir a substituir-lo, dedicant-se a partir d’ara només a actuar, quan ja tenia 27 anys. A més de El Tenorio, l’obra que el va consagrar, serà recordat per les actuacions com a invident en Amor Ciego, i Las Criadas, en companyia del tio Cabota i Anna Maria Banyuls.

Gimeno Traqueta, encara recorda l’aplaudiment que li varen obsequiar en La casa de Quirós, on ella feia el paper de dona trastornada, i en una aparició en escena no va dir absolutament res, mirava recelosa a dreta i esquerra amb actitud desinquieta, però que va ser suficient per demostrar aquella tècnica expressiva que son pare li havia inculcat.

Va tindre tres alumnes privilegiats, els quals anaven a practicar a sa casa: el seu nebot Pepito Vallés; un altre xicot que li deien Ricardo, que treballava al Banc Espanyol de Crèdit que havia al carrer Sant Roc, i la seua filla Rosita Riera Ramón, que va participar en algunes representacions infantils, d’aquelles que organitzava el mestre Don Dàmaso, i la resta en la primera companyia, començant als 16 anys amb El Alcalde de Zalamea, i Marianela. Un testimoni d’’aquella època, Paco

Herminio va ser un home il·lustrat i polifacètic d’eixos que feien rotgle al casino... era manyós, sempre estava enginyant alguna novetat en la pirotècnia, doncs conten, que va ser capaç de fer eixir un colom volant d’una carcassa explotant en l’aire. Amb tota la paciència del món arreglava aparells mecànics, elèctrics, els mobles i les reparacions de la casa; dibuixava i pintava com un professional, i malgrat tindre una malformació en la ma que li impedia separar quatre dits, tenia una 97

Falla port de silla 2015 tenia una cal·ligrafia perfecta que aprofitava per a escriure cartes per encàrrec o redactar documents als veïns que no sabien de lletra.

la Iglesia, una reflexió moral de la tendenciosa situació pedagògica que es donava a Silla als anys 20. Tenia fortes conviccions en el camp del blasquisme, militant en la Unió Republicana Autonomista, inquietuds que va poder exercir en dues ocasions, primer durant la Dictadura de Primo de Rivera fent oposició a l’equip de Vicent Gomar, el Roig de les Vaques, i desprès com a regidor més votat en les eleccions municipals de 1931, que d’haver tingut diners s’haguera convertit en alcalde atès el recolzament popular que va rebre, però ell va preferir cedir-li el lloc a Pasqual Veres Joliana, fent-li entrega de la vara. - Ser alcalde es cosa de rics - ... va ser la frase que justificà la seua renúncia. No obstant això, d’aquesta època hi ha dos intervencions seues que feren història: la primera el dia 14 d’abril, quan l’ajuntament, en un acte solemne proclama la República hissant la bandera tricolor, i ell va ser l’encarregat de fer el discurs des del balcó, del qual, la família encara recorda una frase dirigida als elements extremistes: - Y al que robe un alfiler, se le clavarà en la lengua”.... una sentència que pocs anys després li retragueren per la ingenuïtat que va demostrar en pronunciar-la.

La seua néta Tonica Vedreño, quan era xiqueta recorda el corral de la casa del Barrasí plena de joves assajant la funció, i per a ensenyar-los era capaç de fer les veus i el paper de tots els actors. Com un somni llunyà el veu assegut a taula fent solitaris amb la baralla - Això és molt bo per al cervell - ... recomanava als seus néts que el miraven bocabadats, i enrotllant-se el cigarret els explicava narracions fantàstiques.... O cantant la romança de Los Gavilanes al veïnat quan prenien la fresca a les nits d’estiu. Conta també que practicava la pilota valenciana, i era tanta l’afició, que totes les setmanes anava a jugar al trinquet de Pelayo, on va conèixer la seua esposa, la qual va deixar el novio per festejar amb ell. Ja de major, encara gaudia desafiant els joves a jugar al trinquet, convençut de que no el podrien guanyar encara que només utilitzava una ma, excepte quan jugava amb el seu cunyat Arturo el Satisfetxo, l’ùnic rival que el podia fer callar. Una altra faceta d’aquest home era la política; com a corresponsal del diari El Pueblo va signar diverses cròniques carregades d’idealisme, entre elles una titulada: La Acadèmia frente a

L’altra intervenció va tindre lloc en juliol de 1933, quan era regidor d’educació i va haver de llegir el discurs d’inauguració del grup escolar 98

Silla, BreSsol d’ACTORS Blasco Ibàñez, impressionant a tothom per la vibrant al·locució dedicada a l’ensenyament infantil, de tal manera va ser emotiva i convincent, que Don Julio Carbonell, corresponsal del Mercantil Valenciano (aleshores el diari de la dreta), va criticar totes les intervencions de l’acte, exceptuant la seua, que va elogiar reconeixent el sentit emocionat d’aquelles paraules. En febrer de 1936 va deixar la corporació, intervenint per última vegada intentant impedir la incautació del col·legi de les monges, plantant-se personalment en la porta del convent, un fet que li va costar l’enemistat amb el Comitè Revolucionari.

era per a nosaltres com el mestre de l’escola, perquè es feia de respectar de tant que sabia -. Ja no caben més elogis, i com bé diu el seu nét, Herminio Vedreño Riera: Porte ben orgullós el nom d’aquest home tan popular, malauradament un dels grans oblidats de Silla, que d’ací uns anys ningú se’n recordarà d’ell. És una llàstima, perquè gent aixina són els que fan història i imprimeixen el caràcter a un poble. I com jo també ho crec, li he dedicat un espai, que no és tot el que mereix, però almenys aprofitarà com a testimoni de la seua existència.

Va morir sobtadament afectat per una trombosi cerebral, just als quaranta dies de morir la seua filla Conxa... segurament per no sobreposar-se de l’emoció que li va causar la notícia. Era el 3 d’agost de 1951, quan ja tenia preparades la mascletà i el castell del Crist, que hagueren de disparar els seus fills. Tenia 61 any, i el carrer del Patí es va quedar xicotet per a acollir la quantitat de gent que va voler acompanyar-lo des de la porta de sa casa. Havia mort una celebritat.

EL TIO GOMAR Francisco Gomar Garcia, conegut per tothom com “Quiquet”, era el major de quatre germans i el més vinculat al teatre; el segon era Emilio Carpio (li deien així perquè era un gran admirador del torero de Catarroja), el qual es va dedicar a la ramaderia de son tio el Roig de les Vaques.

Testimonis de la seua activitat teatral en tenim molts, i molt elogiosos, però jo em quedaria amb una frase del tio Jesús de Punta, un dels actors que va treballar a les seues ordres: - Herminio

El tercer xic fou José Maria, que té dedicat un carrer a Benifaió, el qual també va participar en el teatre de Silla fins que va marxar de mestre d’escola. I finalment estava Maria. 99

Falla port de silla 2015 Fou un home del camp amb molta memòria, que de jove havia tingut una decidida vocació sacerdotal, però per raons familiars no la va poder materialitzar, inculcant-li aquest sentiment al seu fill major, conegut al poble com Paquito Gomaret, fruït del seu matrimoni amb Amparo Garcia Casany. Va cantar missa l’any 1950, i també era molt aficionat al teatre, debutant de manera molt sonada interpretant San Juan en la Mort i Passió. Al poble, fou la persona de confiança del canonge D. Elies Olmos, membre del Somaten local i un eficaç col·laborador de Don Diego Gutierrez, ajudant-li a implantar en Silla el partit Unión Patriótica (1924), encarregant-se de regentar el local social que ubicaren al primer pis del número 3 de la Plaça, dalt de La Pianola. Però malgrat aquesta significació política tan conservadora, cal dir que mantenia molt bona relació amb els líders republicans; era amic íntim de Pasqual Joliana i José Maria Zaragozà Antich, i també dels obreristes, amb els quals debatia de religió amigablement, sobretot amb Artur Simó El Satisfetxo, anarquista, ateu convençut i un dels fundadors del grup teatre, amb qui platicava hores i hores de lo diví i lo humà...

Va nàixer el 1891 al carrer de Sant Caralampio, al si d’una família molt apropada a l’església i a les activitats lúdiques del casino Patronato, per això el trobem referenciat en totes les iniciatives teatrals d’aquesta primera època, bé descobrint actors joves o programant funcions benèfiques de la parròquia. 100

Silla, BreSsol d’ACTORS Tots el respectaven pel caràcter pacífic i amable, per la bondat, el sentit de l’humor i la predisposició a ajudar els demés.

MODESTO MAS HERRERO

El seu nom apareixerà en totes les entrevistes que estem portant a terme, reconegut com el pont principal que va enllaçar dues generacions d’actors, per tant, no cal indicar ara totes les obres on va participar. Només cal dir que és recordat com un dels principals personatges del teatre a Silla, afició a la qual va dedicar molt de temps i diners de la butxaca, posant sa casa per assajar els artistes, signant contractes en nom de la companyia i ocupant-se de que estigueren en ordre tots els detalls el dia de l’estrena.

Nascut el 1892, era natural de Cullera, i de molt jove va ingressar d’aprenent en la companyia del ferrocarril de via estreta, estant destinat a Silla quan comptava 18 anys. Prompte va simptonitzar amb l’ambient festívol de la població, desposantse l’any 1915 amb Carmen Raga Gonzalbo, la qual estava de fadrina en casa de Juan Sospedra, el cap d’estació; una xica molt reservada, fina i menudeta, que sempre fou el contrapunt a la personalitat xirigotera del marit. Varen tindre sis fills, dels quals només acamparen dos; i la seua filla Carmen, de 88 anys, coneguda de sempre per la Modesta, el descriu de la manera més autèntica possible: - Mon pare era un simple treballador de l’estacioneta, que va viure tota la vida al carrer del Perol, un home molt humil, però molt divertit -.

Va morir el 1966, a l’edat de 75 anys.

101

Falla port de silla 2015 Em conta que va ser un dels fundadors de la Maça, i que portava els comptes de la Penya Martínez; així com la predisposició natural que tenia per a fer riure quan imitava Charlot girant la bengaleta, però que també era capaç de fer plorar en una obra seria interpretant un home amargat a punt de suïcidar-se o un fill penedit de la mala vida. Recorda una festa del carrer de sant Josep, quan son pare feia peripècies i esverava pujant i baixant d’una escala de tisora mentre el veïnat es moria de les rialles.

Modesto: Ai quina agonia!! que torbat que estic, ai quines punxades em pega el melic, quina malagana, que mal m’he posat... Gomar: Es que vols morir-te? Modesto: És que no he sopat !!...

També em parla de Modus vivendi, una de les obres musicals que va interpretar fent de llaurador “valencianot”, donant la rèplica a un vividor espavilat que es feia passar per un músic italià, el maestro Puccini (al qual donava vida el tio Gomar), qui deia tot convençut: - ¡ Vengo de lo mas alto: de la Escala de Milán ! - i Modesto li replicava: - “Jo també vinc de l’escala... de l’escala de la pallissa”- ... ¡Prudencia y calma! - Redéu que vaina !! - li responia irònicament mentre el públic es trencava de riure’s.

O aquella altra que recitava:

Una gitana a un barbero le dijo: serás feliz tindràs mujer agraciada suave i dolça com un pastis. Y el barbero a la gitana un duro le regaló, y la mujer resultó una xurra malcarada. Els ulls com una tomata i el nas com el Plà de Quart, i del grapat de llaganyes, ja no cal ni parlar...

Encara recorda les cançons que son pare cantava en aquella funció musical, tot ajupit i agafant-se la panxa amb gestos de dolor:

102

Silla, BreSsol d’ACTORS Sense dubte fou la parella millor compenetrada per a recrear situacions estrambòtiques, fins que vint anys desprès, aquesta obra es tornarà a representar a càrrec d’un altre duo irrepetible: el tio Cabota i el Sigronero. Va ser un dels animadors de la tradicional festa del Carrer del Perol, sempre disfressat i amb ganes d’alegrar el veïnat, cantava, recitava, comptava acudits i passava la rifa davant dels músics en companyia del tio Juan Alba Barraca, el Salero i el tio Pallusser.... fins que un any, aquell 16 d’agost quan estaven de celebració al carrer, un gos rabiós va mossegar la seua filla menuda, que va morir sense remei malgrat els esforços del Dr. Pesset per salvar-la a l’hospital. A partir d’ací es va ressentir emocionalment, deixant de costat les aparicions públiques en el teatre i refugiant-se només en les corregudes de bous, dels que era un gran aficionat. En pocs anys va contraure una malaltia crònica de la que no es pogué recuperar, morint el 1950, als 58 anys.

103

Falla port de silla 2015 comparació amb altres xiquets de l’època, doncs comptava 14 anys quan son pare el va traure per treballar al magatzem del tio Riera Calces, un comerciant de collites; i com sabia de números, l’amo li va assignar el compromís de ser el “pesaor” de la colla d’homes que portava. El 1926 es feu càrrec del Casino Republicà, on durant els propers cinc anys va conviure amb la doctrina del partit blasquista, participant activament en la campanya de les eleccions municipals de 1931.

VICENT VEDREÑO MIÑANA

Proclamada la República, el seu amic Pasqual Veres Joliana, que havia segut elegit alcalde, se’l va endur a l’ajuntament, on va fer pràcticament de tot, d’alguacil a Secretari suplent.... ja que tenia molt bona lletra, estudiava el procediment municipal i aprofitava per a qualsevol treball que li encomanaren. En esclatar la guerra civil mantingué el lloc, fins el 1938 quan fou mobilitzat, amb 39 anys, i destinat com a carrabiner al destacament del Molí de les Xiques. Malgrat els seus ideals, que no amagarà mai, coneixia tant l’administració local, que la nova corporació franquista el necessitava, i el va respectar, treballant de funcionari fins que li va arribar la jubilació. D’aquells primers moments del canvi de règim, hi ha una anècdota que demostra els ideals que el tio Vedreño portava dins,

Naix a Silla el 1899, al carrer del Barrasí. Va assistir a escola fins a una edat molt avançada en 104

Silla, BreSsol d’ACTORS un fet que ja hem contat en altres ocasions, però que val la pena repetir pel risc que va córrer, jugant-se el lloc de treball i alguna cosa més: El dia 5 d’abril de 1939 havia començat la retirada del nom dels carrers i els símbols republicans, arribant els obrers al grup escolar Blasco Ibáñez amb la intenció de retirar i destruir la placa de marbre amb el bust de l’escriptor i fundador del partit. Avisat per Ismael Riera, Monyera, també simpatitzant, es va presentar a les escoles, donant instruccions als operaris per a que no la trencaren i la dipositaren en un traster. Allí va restar un cert temps tancada amb pany i clau, fins que s’oblidaren d’ella... quan una nit la va carregar dalt la bicicleta i se l’endugué a sa casa, on va permanéixer amagada fins que la democràcia la va restituir al lloc d’on la retiraren.

la companyia per a interpretar-la, i com tothom refusava el difícil paper de Don Juan, va haver d’acceptar-lo, en companyia d’Anita Bañuls que feia de Doña Inés. Allò va ser vespres de casar-se, quan tenia 24 anys. L’habilitat per a la lectura ràpida i el coneixement que demostrava de totes les obres, el feren un candidat ideal per a “apuntador”, i com la plaça del tio Herminio estava vacant per una indisposició temporal, varen decidir que fora ell; i a partir d’ai fou insubstituïble, ja no va actuar més com a actor fins que fou rellevat pel seu germà Alberto. Per les vesprades portava la comptabilitat de l’Anís Ríos, i el temps lliure el dedicava a pescar amb canya, desitjant jubilar-se per poder practicar la pesca diàriament, un desig que va complir durant poc de temps, doncs va morir l’any 1968, quan comptava 69 anys. Del seu matrimoni amb Rosa Bartolí Ferreres, l’any 1927 va nàixer Rosarito Vedreño, la qual, també va participar en l’ambient teatral de la següent generació.

L’afició a la literatura li va vindre de jovenet, precisament per la curiositat que li despertaven les novel·les universals que publicava el suplement del diari “El Pueblo”, col·leccionant també els sainets més famosos d’aquell moment. El següent pas fou apropar-se als homes que feien teatre, i en companyia del tio Gomar i l’agüelo Baté va començar les primeres actuacions en les peces en valencià, encara que la seua obra preferida era El Tenorio, de la qual coneixia de memòria el paper de tots els personatges. Va convèncer

VICENT CARBONELL PRIMO el tio Cabota Va ser un mestre de l’escenari, tant de jove com de vell; un actor polifacètic que aprofitava per a qualsevol paper, encara que per la seua 105

Falla port de silla 2015 gràcia innata i la peculiar fisonomia, quadrava millor en el sainet valencià. La seua figura era inconfusible, el recorde ja de major: baixet d’estatura, ample de cos, la faixa a la cintura, una brusa solta i una testa de bon tamany poblada de cabells grisos, d’ai li vindrà el sobrenom que li posaren pel costum que havia de rebatejar les persones segons l’aspecte físic. Tenia una mirada brillant, de pillet... un parlar de cascarràbies, i aquella manera pausada de caminar amb el cos corbat i basculant els muscles a banda i banda. De quan en quan s’aturava, observava al seu voltant, mirava alguna cosa fixament i continuava passejant amb un aire cerimoniós i pensatiu, com si el món no existira, rumiant algun pensament en veu alta.

companyia del tio Redondo, i es va lliurar de fer la mili perquè era soldat de qüota, pagada per son pare. Però, no va ser aquest l’únic obsequi que li feu, doncs com a regal de noces li va comprar una casa vella del carrer de sant Vicent per a que establira una fusteria, que quedarà immortalitzada en un dels seus versos que va preparar per al llibre de festes de 1946:

Amb un sentit de l’humor sa i innat, de molt jove ja li agradaven les xirigotes i el cridar l’atenció, en el bon sentit de la paraula, ajuntant-se amb la colla de la penya la Maça per a disfressar-se als Carnestoltes i interpretar “les peces” teatrals, un gènere que li anava de meravella, vivint tot aquell ambient a la taverna que son pare regentava al carrer de Sant Roc núm.1. Va nàixer el 1902, i era el fill major de Vicent Carbonell Gomar. Treballava de fuster al corral de German Sanchis, al carrer de València, en 106

Silla, BreSsol d’ACTORS

sembla no fou gens dramàtica, perquè encara va tindre temps i humor per a apuntar-se a la companyia teatral d’aquella població, actuant en dos sarsueles que feren per als soldats: La del soto del Parral i El cantar del arriero.

Novios que es volen casar i vullguen mobles en sombra, aneu a casa Cabota i els tindreu a preu de bomba Si els teus mobles vols que duren i estar content i satisfet, que tels fasa Visantico el fill del tio Coixet.

En acabar la guerra tornen al poble, activant la fusteria del carrer de Sant Vicent i encarregant-se els diumenges de l’ambigú del teatre Constància, fins que el tio Meltxor Riera, president del Silla C.F li proposa fer-se càrrec del “bar del Futbol” que havia dalt del casino dels Pobres, on va estar durant tres anys, traspassant-lo al tio Estanislao Valero per 13.000 pessetes. Amb aquests diners va adquirir maquinària nova per al taller, acabant la vida laboral en companyia dels dos fills Enrique i Julio, el qual encara la manté activa.

El 1929 es va casar amb Irene Morant Verdú, natural d’Alqueria de la Comtesa, que vivia a Silla en el bar que regentava son pare, el tio Pepet Morant, en la cooperativa la Fraternidad Obrera (després bar Centro), i com ella coneixia el negoci, varen llogar el bar El Dorao que havia dalt de ca el Nene, fins que va esclatar la guerra civil. Va ser mobilitzat als 35 anys, estant destinat de carrabiner a la guarnició sanitària del Molí de les Xiques. Allí, en companyia del tio Jordi Luz, es convertiren durant uns mesos en assistent i cuiner del tinent, qui per lliurar-los d’anar a combatre al front, els va enviar com a fusters a Vilanova de Castelló, on estaven construint un hospital. Vicent va haver d’endur-se a la dona i els dos fills (Juliet encara no havia nascut), allí es posaren a viure rellogats en un habitatge. Però l’experiència 107

Falla port de silla 2015 Ell va acceptar, i s’ho prengué tan seriosament, que es va despatxar a gust... impressionant un públic que en principi no el relacionava amb aquella actuació tan dramàtica, ja que sempre el veien com a humorista. Però, no fou aquesta l’única sorpresa artística, doncs Vicent demostrà que també sabia recitar el Tenorio, dient-li al tio Vedreño allò de: - No puedo mas escucharte, vil Don Juan !! - equipat amb l’espasa i un barret de ploma que li tapava el rostre, que en la primera aparició va provocar una certa hilaritat i rialles entre el públic, fins que s’adonaren que allò anava en serio. Cantava molt bé, brodant el seu paper en totes les sarsueles curtes i obres musicals on va participar, com foren: Amor ciego, El puñado de rosas, Marina, Los Dinamiteros, Mudus vivendi... Va continuar actuant fins que es va dissoldre la companyia el 1964, com un referent per als actors més joves, entre els quals estava el seu fill Visantico compartint cartell; i en acabar l’època d’esplendor del teatre, continua relacionat amb totes les activitats lúdiques possibles: la falla, el futbol, les penyes de cantants, com era la de Rafael Farina, les festes de carrer... deixant testimonis d’amistat i afecte per tots els racons del poble.

Com a actor de teatre era un tan especial que no memoritzava els guions, i només amb la seua presència era capaç de fer riure perquè la majoria de vegades ho improvisava tot, enriquint l’argument amb al·legories que tothom associava amb casos concrets del poble. Sospirava per un paper dramàtic, i el primer que li donaren fou en l’obra “Mort i Passió”, que varen preparar entre el tio Gomar i Herminio Riera al voltant de 1928; allò fou una casualitat perquè ningú volia ser el personatge cruel que escopia i assotava a Jesús.

Va morir en 1978, als 76 anys. 108

Silla, BreSsol d’ACTORS Parlàvem de moltes coses: del paisatge urbà, de persones significades del poble, de les tradicions d’abans... sobretot, de la política local durant els anys vint i trenta, que era l’objectiu principal de les meues preguntes. I com era modest, no li agradava parlar d’ell mateix, i haig de reconèixer que sobre teatre només comentarem les dades més rellevants, però sense donar-se cap importància; per això, les referències que tinc al respecte són d’altres persones majors aficionades que encara recorden la seua trajectòria, a més d’una entrevista publicada en un Butlletí Municipal, d’on he extret alguns detalls que desconeixia.

JESUS MAS ZARAGOZÀ el de Punta Vaig tindre el plaer de conversar amb ell moltes vegades, la primera quan ja tenia 94 anys, tota una vesprada a sa casa en companyia de Vicent Ferrando, qui me’l va presentar per a que em contara les seues vivències de joventut. I a partir d’ací, les xerrades ja foren més assídues, a la cantonada del bar Silla o asseguts a l’ombra del campanar, fins que un estiu ja no va acudir més a la plaça... No cal insistir en la memòria i la lucidesa mental que conservava, facilitant-me nombrosa informació sobre el passat del nostre poble, la qual he anat utilitzant en diversos treballs reconeixent-li sempre el mèrit que li pertoca.

El tio Jesús va nàixer a Silla el 2 de juny de 1905, era llaurador, però amb moltes inquietuds intel·lectuals, ja que havia anat a escola fins els 14 anys. La primera afició que se li va manifestar era la música, ingressant en la banda de Silla, anomenada aleshores Sociedad Protectora Musical, sota la direcció de D. Josep Maria Esteve, vivint de primera mà totes les convulsions polítiques que va patir aquesta entitat. No va fer la mili de soldat, doncs com la guerra del Marroc estava en la fase més cruenta, en previsió de que se’l endugueren a Africa, només complir els 18 anys son pare li va pagar l’exempció parcial o “mitja cota”, estant destinat a Palma de Mallorca com a músic clarinetista en la banda del batalló. 109

Falla port de silla 2015 Estem al 1934, i s’enrecorda molt bé de quan estava d’alcalde Josep Giner Carbonell el tio Arolas, el qual volia fer-se popular entre les societats del poble, per això va ajudar a la companyia de teatre deixant-los el local gratis. Aquell any varen representar quatre o cinc obres diferents: “Jeroni i Riqueta”, Morena Clara, “El Cristo del poble”, on interpretava un capellà al qual Pepito Vallès volia tallar-li el coll; Modus Vivendi i “La Justícia en les mans brutes”, on va debutar José Mª Gomar, un xicot del carrer de Sant Caralampio que estudiava de mestre. I que a les festes d’agost, l’ajuntament va portar el millor grup de València, el del teatro Alkázar, a fer una comèdia musical en un entaulat que muntaren a la plaça; vingueren les coristes i el primer actor Pepe Beüt, que recitava un xascarrillo que es va fer molt famós:

El teatre també el va captivar, començant amb els amics de la penya Maça i participant en totes les programacions del repertori valencià. Estem al 1928, recent vingut del servei militar, quan debuta en la primera obra seria anomenada Malvaloca, dels germans Àlvarez Quintero, en companyia d’una jove Anna Maria Banyuls, que amb 16 anys ja era tota una artista. Per mediació d’aquesta xica, que vivia a València, es va integrar al grup de teatre aficionats Los Antonianos, especialitzat en els sainets d’Eduard Escalante, Josep Peris Celda i Jesús Morante Borràs, els autors de moda d’aleshores. D’aquesta experiència va aprendre molt bona tècnica, que desprès aplicarà a la companyia del poble, posant a punt tot aquell repertori que ja coneixia. Va ser Don Gaspar en “Cels de novençà”, el mestre que reprenia a un ignorant Nofret, interpretat magistralment pel tio Cabota, qui posant cara de babau i contant granets de dacsa, calculava la productivitat de la collita:

Jo sóc de raça morisca i musulmana es mi sangre, tinc el genit albuferenc i arrossero de coratge. Que en tinc dos..., pues en dos passe, que en són quatre... pues quatre. Que no tinc de res... pues me’n sobra. ¿Què lo meu és d’algun altre?

Contant a ca pam de solc una seba per lo manco i tenint trenta-dos vares, el bancal son al meu cuento quatre voltes trenta-dos... 110

Silla, BreSsol d’ACTORS Desprès de la guerra civil encara es mantingué en la companyia de teatre durant quatre anys, ensenyant els seus coneixements als joves actors que s’incorporaven, fins que el 1945 va optar per dedicar-se exclusivament a reorganitzar la banda de música del poble, propiciant la unificació en la Lírica, fent la funció de professor d’educands. També va estar implicat al moviment cooperativista local d’abans i després de guerra.

que besava a totes les dones majors que topetava pel carrer, els feia encomandes de València, els llegia i escrivia les cartes... - molt zalamero i educat... coincideixen a l’hora de qualificar-lo.

Va morir el 2002, quan comptava 97 anys.

JOSEP VALLÈS RIERA Malauradament tenim poca informació d’aquest xicot, del qual tothom ens han parlat amb respecte i admiració, lamentant acte seguit el seu final tan dramàtic. Sabem que va nàixer el 1916 i que vivia al carrer de les Ànimes; era fill de José Vallés Zahonero, un ferroviari de Bunyol que es va casar amb Conxa Riera Burguet, germana del tio Herminio, de la qual hem explicat les dots que tenia per a recitar i cantar. Va tindre la sort de poder estudiar el batxillerat, comptabilitat i mecanografia, permetent-li treballar al Banc de Vizcaya. Era alt i templat, l’estereotip de galan de cinema, un xic fadrí, jove i ben paregut, d’allò que es diu “amb classe”. Simpàtic amb el veïnat, diuen

Festejava a Conxin Lemos, filla d’un factor de l’estació i gran aficionada al piano, que des de la mort del novio no es va voler casar, tots la recordem perquè va ser durantmolts anys taquillera del cinema de la Penya. Li agradava el futbol, tenia molt bones qualitats físiques i va ser jugador del Silla C.F com a defensa central; 111

Falla port de silla 2015 Vicent Carbonell: - “Li tallaren les ales a un dels millors talents que havia a Silla. Segons contava mon pare, tenia una visió molt tècnica del teatre, repassava els guions i li agradava modificar algunes frases, com fan els bons directors. Allò del “Cau d’Artistes” que férem nosaltres als anys 40 i 50 va ser un invent d’ell durant la República, ho va començar en la Pianola i el Casino Musical, però la guerra ho va trencar tot”.

també era famós com actor del grup de teatre fent papers seriosos i de galan, encara que li agradaven més les peces en valencià. Conten d’ell moltes anècdotes, per exemple, que a l’hivern sempre portava gavardina, de la qual els amics li feien broma o li l’amagaven a la més mínima ocasió. També era molt famosa “l’agüela de Vallés”, una dona a la que adorava i s’enduia a poqueta nit al bar esportiu, que estava dalt del casino dels Pobres, i allí estava la dona asseguda a un raconet prenent un cafè amb llet; de la mateixa manera que no es perdia cap funció on actuara el seu nét. Quan li digueren que l’havien mort, ja no es va alçar més del llit.

Dea Company: - “Era el meu cosí, molt més major que jo, però entre la família, a partir de la seua mort es procurava no parlar d’ell... Jo sé més per altres persones, per exemple, que comprava llibres i revistes molt selectes que després circulaven pels ambients intel·lectuals del poble. Era un innovador de la cultura i escrivia molt, llàstima que hagen desaparegut els seus escrits. El que si que recorde és un retrat molt gran on estava vestit de militar, que ma tia tenia penjat en mig de casa i que la guàrdia civil volia que el llevara d’allí... però mai ho va fer, fins que la deixaren tranquil·la”-.

El tio Jesús deia d’ell que era molt nerviós, que sempre estava inventat alguna cosa nova i no podia estar quiet un segon, fins i tot tenien problemes per a ubicar-lo dalt l’escenari, però amb la tècnica que tenia ho solventava tot. Altres testimonis:

José Celda: -“Pepito Vallès era un intel·lectual, un artista que haguera arribat molt lluny perquè tenia presència i estava molt avançat per a aquella època. Era un xicot molt guapo, i segons contava el meu cunyat sabia de política, llegia “el Pueblo” en veu alta en el casino als homes que no sabien de lletra, i els donava la seua opinió” -.

Amalia Garcia: - “Recuerdo que venia mucho por casa, però por la diferencia de edad no llegué a trabajar con el. Mi padre hablaba muy bien de Pepe Vallés, creo que una vez prepararon alguna cosa para una zarzuela y él mecanografiava los diàlogos”... 112

Silla, BreSsol d’ACTORS Rogelio Ramírez: - “ La mare de Vallès estigué 19 anys en ma casa perquè era tia de la meua dona, fixat si sabré coses i anècdotes... Va morir amb 95 anys i tots els dies l’havia de nomenar, contava d’ell que s’ensovinava dormint, i com estudiava a València, sempre arribava tard a l’autobús, i el xofer preguntava per ell abans de moure, sinó, no eixia... després ho arreglava tot amb quatre xirigotes. Era amic de tot el poble”.

Tonica Vedreño Riera: - A banda de m’aguelo Herminio, Pepito era el més célebre de la família. Ma mare contava i no parava. Com era cosina seua i de la mateixa edat, la convivència era diària, per això recordava tantes coses de la infància i la joventut que compartiren.... Si ella vivira t’haguera contat per escriure un llibre sencer. Jo encara recorde la Jota del sacristan, una cançoneta que va compondre... Diu que es posava al mig del rogle disfressat de retor, i la cantava acompanyant els versos de gestos i picardies:

En aixó de les pataes, aixó que es diu “el futbol”, s’han desplaçat a este poble una banda de xicots. I jo els dic a les xicones que juguen amb eixos xics, tanquen bé la porteria no xuten i facen gol. A la jota, jota, jota, jotica jotera, a la jota jota la del sacristan...

113

Falla port de silla 2015 mantenint el lligam amb els seus cosins: Salut, Conxa, Guillermina i Melitón, per la qual cosa, era molt freqüent trobar-la visitant la família o quan en ocasions especials era requerida per la companyia de teatre local, sobretot si havien de representar una obra clàssica de compromís o si els fallava la primera actriu. Ella sempre acceptava gustosa, deixant palesa la seua empremta professional, tot un luxe per a un públic que sabia reconèixer aquella col·laboració desinteressada, considerantla una bona amiga, i tan sillera com els demés.

D’ideologia blasquista, en l’esclatar la sublevació militar va marxar voluntari al front, però com tenia estudis el feren passar prèviament per l’escola de guerra, on va adquirir el grau de tinent, i un any després el distintiu de capità, però malauradament no tingué temps de lluir-lo, doncs la setmana vinent va morir en un bombardeig al front de Teruel. Era el 1937, tenia només 21 anys i la noticia va impactar tota la gent de Silla. El Comitè Executiu va facilitar que la família portara al poble les seues despulles, i com era d’esperar el soterrar fou multitudinari, retent-li els honors militars d’un heroi de guerra. La comitiva es va iniciar als Quatre Camins cobrint el taüt amb la bandera republicana, on varen acudir a rebre’l representants de tots el partits del Front Popular, els membres que quedaven de la banda de música i un destacament de carrabiners que havia al Molí de les Xiques... mentre els amics el portaren al muscle rellevant-se fins la plaça. Només cal visitar al cementiri per entendre la tragèdia cisellada al marbre de la seua tomba.

En la seua infància semblava una xiqueta molt fràgil i delicada, començant a estudiar ball i expressió corporal com la seua germana Lolita, la qual va arribar a tiple de revista en la companyia de Sagi Barba. Després es decidirà per la dansa espanyola, que li anava millor, debutant als 12 anys en la coreografia de Doña Francisquita

ANNA MARIA BANYULS MAS Va nàixer l’any 1913 al Grau de València, i la seua vinculació amb el nostre poble venia a través sa mare, nascuda a Silla, filla de Vicent el Carrero... 114

Silla, BreSsol d’ACTORS donant a continuació els primers passos teatrals en una companyia d’aficionats dels poblats marítims, mentre treballava de taquillera en el cine Imperial.

que considerava necessari per criar-la, tornant al teatre en una gira amb els empresaris Torrell, Salguero i Escribano. El 1953 entra a treballar en la revista de Colsada, fent de característica junt a Gràcia Imperio, Luis Cuenca, Pedro Peña i Antonio del Real.

Poc a poc va deixar el ball per a especialitzarse en la comèdia i els personatges desimbolts, un gènere que dominava molt bé, donant-se a conèixer en els ambients teatrals de la València dels anys trenta. Aquella primera companyia, va tindre la possibilitat de fer una gira per les províncies de Terol i Saragossa, i com ella estava un poc delicada de salut, el metge li va aconsellar una cura d’aires, per la qual cosa, els pares acceptaren que marxara a actuar amb els amics. Fou en aquell viatge quan va començar les relacions amb Ramon Mascarós, el futur marit, que com també era actor, mai li va qüestionar la vocació artística que mantindrà activa fins a una edat molt avançada.

Com també hagué de fer-se càrrec dels seus pares, a mitjan de la dècada dels anys 50 deixà de viatjar, limitant l’activitat als teatres de la capital, Principal i Apolo, però canviant a l’especialitat de sainet valencià, donant-se l’anècdota, que va ser ella l’última actriu en eixir a escena abans de l’enderroc del teatre Ruzafa, en l’obra de Josep M. Beltran: “Un fill en col·laboració”. Al respecte, junt al seu marit Ramon i l’actor Pepin Salvador, habilitaren un escenari al local social que l’Acción Católica tenia al carrer Literato Azorín, muntant una companyia estable que programava una funció setmanal, amb tant èxit, que varen estar durant tres anys consecutius; a més dels “bolos” que representaven pels pobles de la rodalia. Aquella va ser la darrera experiència empresarial, que va durar fins els 65 anys com qualsevol altra activitat professional.

Desprès de la guerra civil, va ser contractada per la companyia d’Ozores, on actuava el pare amb els tres fills: Antonio, Mariano i José Luís; passant també per altres empreses nacionals d’atraccions, sempre interpretant papers còmics. En 1946 hagué d’interrompre la carrera per quedar embarassada de la seua única filla, durant un parèntesi que va durar dos anys i mig, el temps

Una anècdota curiosa va ser quan la cridaren per a una pel·lícula que es va rodar en El Palmar i el Saler, on va fer de mare de José Luís López Vàzquez. 115

Falla port de silla 2015 Va morir el 1997, als 84 anys, però en l’ambient teatral de Silla encara la recorden per la seua classe. Veiem com la defineixen tres actors d’aquella època:

- Amàlia Garcia, la que fou primera actriu, diu d’ella que: - Iba muy sobrada... yo me quedé impresionada cuando la vi por primera vez haciendo Marianela. Mi tio, que entendia mucho de teatro, le dijo a mi padre que era de lo mejor que havia visto -. - Vicent Carbonell: - La nostra gent ho feia molt bé, però quan venia la Banyuls es notava. Tot ho feia fàcil i molt natural, despertava curiositat entre els actors per la manera que tenia de declamar i situar-se en escena. La miràvem com si fora la mestra d’escola que sabia més que tots -. - Vicent Ferrando afirma: - Clar que la vaig conèixer !!... Eixes persones no s’obliden mai. El tio Gomar li tenia molta fe, i tots els anys la portava a Silla a fer el Tenorio. Recorde com ens caigué a tots la bava mirant a aquella Doña Inés tan guapa i emocionada - .

La seua filla, Anna Mascarós Banyuls, la qual conserva un gran paregut físic amb ella, es a dir, un somriure espontani i una bellesa natural; també ha continuat la vocació teatral, encara que amb dos períodes molt diferents i allunyats entre si. Nascuda el 1947, recorda que als cinc anys ja recitava versos i contes infantils; i que als 8 anys va fer la primera aparició en l’obra clàssica Tierra baja, una actuació esporàdica, però que la va animar molt.

I encara podríem continuar amb els elogis que tothom dedica a “la cosina de Melitón”... tal com era coneguda en aquella època. 116

Silla, BreSsol d’ACTORS A partir d’ací, comença a eixir caracteritzada de xavalet, de paje, d’adolescent... uns papers sense importància, però que li aprofitaven per guanyar “tables” i refermar l’atracció que sentia per aquell mon tan fantàstic per on es movien els pares. La il·lusió era tan gran, que no va continuar el batxillerat per poder dedicar-se al teatre de manera professional, una decisió que no va ser massa acceptada, però finalment entesa i respectada pels seus progenitors.

totes les actuacions fins i tot saber que era sa mare, doncs posava tanta credibilitat als personatges, que li traspassava les sensacions del guió. - Era una mare molt especial -.

FELIPE PLA CREMADES el Sigronero Mirant la seua cara ja no necessitem cap presentació, doncs estem parlant d’un dels veïns més populars i carismàtics que ha tingut Silla al llarg del darrer segle. En la vintena d’entrevistes que porte fetes, tothom l’ha nomenat dedicant-li els qualificatius més diversos: divertit, irrepetible, únic, artista, simpàtic, decidit, espavilat, enginyós... I no sols el recorden per les seues actuacions teatrals i les celebracions festives, sinó per les ocurrències de cada dia al carrer, al mercat, a la taverna, al camp, al dispensari... qualsevol lloc era bo per a mostrar el seu humor espontani i la lucidesa mental, fins i tot en moments difícils era capaç d’animar i entretindre l’auditori, com quan va estar recluït al camp de concentració habilitat a Catarroja, durant les dues setmanes immediates a la fi de la guerra civil. Allí feia màgia als presoners, ajudat per un català de la CNT, al qual denunciaren uns visitants que anaven a per ell, sent afusellat immediatament en l’hort del costat.

Va començar en la companyia de sa mare actuant les dues juntes en molts sainets valencians com: “Eixa dona és mon pare”, “Els novios de Toneta”, La tonta del bote, “En un vagó de tercera”, A media luz los tres, “Ja tenim 600”... I també obres clàssiques com Dulce pájaro de juventud, La venganza de Don Mendo o l’inevitable Tenório, on sempre li donaven el paper de Brígida perquè el brodava com ningú. Als 22 anys es va casar, deixant d’actuar del tot per dedicar-se íntegrament a la família, però com la vocació mai es perd, últimament ha tornat als escenaris amb un grup de teatre, on pensa continuar mentre puga, ja que ho considera com un entreteniment i una vàlvula d’evasió. Li pregunte per sa mare com a professional, i el que més recorda d’ella és com l’emocionava en 117

Falla port de silla 2015 castanyoles, fumava de puro i era fillola del torero Lagartijo... i amb unes idees molt avançades, per tant, el fill tenia a qui semblar.Dos anys després, el matrimoni vingué a Silla, al carrer de les Ànimes núm. 1, continuant el pare amb la mateixa activitat; ací nasqueren tots els seus germans: Enrique, Anita, Teresa i Enriqueta, fins que passaren al Passeig de l’Albereda núm. 15, a una de les cases de Rostoll. Felipe va anar a l’escola de D. Francisco Hidalgo, per això presumia de bona lletra; ajudava a son pare preparant-li el gènere i aprenent a relacionar-se amb el públic que acudia a la parada que tenien en la plaça, fins que va complir 14 anys i va assumir la responsabilitat del seu primer punt de venda ambulant: un carro de ma, venent entre setmana pels carrers del poble els mateixos productes de son pare; i els diumenges, rosquilletes i cacau pel camp de futbol o llimonades als cines. El sobrenom li ve per son pare, Felipe Pla Calatayud, natural d’Alcúdia de Crespins, venedor ambulant de porrat i fruits secs, casat amb Anita Cremades Gisbert, qui l’acompanyava pels mercats i les fires de la província, posant-se malalta de part en les festes de Toris de l’any 1911, on va donar a llum un xiquet que ja portava en la sang l’ambient de la festa i el negoci. Aquesta dona era molt singular per a la seua època: cantava, tocava les

Així va transcórrer la seua adolescència, relacionat intensament amb totes les entitats locals; jugava al futbol, primer amb els amics de la penya Barba, on era el porter, i després amb el Silla C.F; també corria a pedal, fent un viatge a Madrid en bicicleta en una mena de profia esportiva que tingué molta nomenà pel poble, doncs tenia etapes assenyalades i uns testimonis que havien de verificar l’aventura. 118

Silla, BreSsol d’ACTORS mantindrà fins a la mort, doncs sempre estava al dia i adquiria material per als jocs, per exemple, uns polvos que li preparava la farmàcia Costa per tenyir l’aigua de color negre o blanc. Hi ha molts testimonis de les actuacions en públic, com una funció en el cine de Donday on ell i el tio Gavara estigueren dues hores fent màgia vestits de xinesos.

El motiu del viatge fou visitar un tio seu de banda de mare, que tenia un rajolar als afores de la capital; aquest home era el pare de la futura actriu Beatriz Carvajal. Però no era aquesta l’única cosina que feia teatre, docs a València actuava aleshores Amparin Pla Garceran. Cantava en la segona edició de la Murga (1930-35) aportant també algunes lletres seues, completant l’actuació amb els jocs de màgia que anava aprenent, perquè no hem dit que Felipe estava obsessionat en ser un mag per a fer desaparèixer objectes, per això va entrar en contacte amb una associació de prestidigitadors professionals, els quals, li ensenyaren alguns jocs de mans, que ell guardava zelosament. Una vegada va fer desaparèixer un paraigües davant la plantilla del València C.F, que Morera havia portat a sopar a Silla; i en totes les bodes que assistia, era obligatori el número de màgia i els seus acudits, ja que moltes vegades el convidaven pagant-li les estrenes per a que amenitzara el convit. Al respecte, cal dir que no era un simple aficionat, doncs tenim el testimoni del Mago Ciriaco, descendent de Silla, qui confessa que va dependre l’ofici del Sigronero, el seu primer mestre, a qui no era capaç d’endevinar-li baix de quin tap estava la bola. Aquesta diversió juvenil la 119

Falla port de silla 2015 suro per a vendre gelats, però com no era l’únic que en venia, va acordar amb la competència: el tio Cole i Luis Torres, que ningú interferiria amb els productes dels altres, reservant-se ell l’aigua de llima i els mantecados de corte i la mesureta de barquillo. A la dona li va posar un quiosc a la plaça, que tingué tres emplaçaments: enfront del bar Espanya, al costat del bar de Coa i a la porta del teatre de la plaça, era un cassetó de fusta blanc i verd on venia figues seques, panses, tramussos, cigrons... i sobretot dàtils, la seua especialitat.

Quinto de 1932, va ser lliurat del servei militar per la malaltia del seu germà i l’edat de son pare, casant-se als 26 anys amb Amparo Albert Zaragozà, la del Cuc, morta d’un atac al cor quan era novençana i estava embarassada d’un fill. Però com la desgràcia no ve mai sola, és mobilitzat per a moure al front de Terol, lluitant durant un any en Sarrión i la Serra d’Espadà; allí va fer de cuiner, i segons comptava, la seua companyia presumia de tindre un menú de lo més variat: un dia bledes amb creïlles, i l’endemà creïlles amb bledes. En un poblet de la Vall d’Almoracid va conèixer Carmen Cases Martin, començant una relació sentimental que es veurà interrompuda en trencar-se el front i haver de fugir d’aquella zona. Acabada la guerra i depurada la seua “responsabilitat” militar, el mes d’agost de 1939, avalat per Francisco Costa i Rutilio Monforte va aconseguir un salvoconducte per anar a visitar-la, concertant així el primer matrimoni religiós que es va celebrar a Silla en setembre del mateix any. Com aplicava el sentit de l’humor a totes les facetes de la vida, va dir a tothom que faria el viatge de noces en un creuer, i així va ser, mogueren tots plegats al port i pujaren en una barca cap al Palmar... Amb els diners que estalviaren, pogueren comprar un carret condicionat amb

El 1940 va nàixer el seu fill Felip, i sis anys després Mari Carmen. Tan content estava amb la seua xiqueta, que va encomanar un ban publicant la notícia, convidant al bateig tot el veïnat del carrer, però a condició de que posaren cobertors als balcons... Va acudir la banda de música, la qual obria una cavalcada de l’església a l’estació, on es llençaren xavos, peladilles, confetti i xiulets. Era tan imprevisible, fins i tot per al negoci, que pujava o baixava el preu de la mercaderia segons se li ocorria; solia dir, que una vegada el jornal guanyat, el més interessant era tindre contenta la clientela; i així ho demostrava pels racons del poble quan moltes dones no li podien pagar amb diners i acceptava arròs o fesols de la cambra. 120

Silla, BreSsol d’ACTORS Mai estava de mal toc, i allà on anava feia rotgle amb alguna ocurrència de les d’ell i una xança a punt de boca, i al final sempre afegia al pes un grapadet de gènere. Una volta va portar dos palmeristes d’Elx per a que li tallaren les rames de dàtils de les monges, i carregat amb elles mogué en el tramvia al mercat de Catarroja, i en no poder vendre-les, les va regalar als clients del bar on esmorzava.

Para Navidad advierte y tambien al año nuevo, que si habeis de comprar fruta visiteis al Sigronero Castañas, nueces y frutas de todas clases tendrá visitando al Sigronero allí se convencerà

No podia estar aturat. El 1952 es va posar al bar del trinquet, de l’anomenat Salón Jardin, en la Rambleta, per tant, quan més festa era més treballava, i per les nits feia rifes pels casinos amb unes butlletes com les cartes de la baralla; rifava de tot: pardals de “la tirà”, cistelles de codonyats, pernils, xorissos o caixes de puros...

- Ay que tio, hay que tio... vaya fruta que ha traioMe despido y les felicito para año nuevo y Navidad, pues comprando frutas mias nunca se arrepentirá.

Els dies de Pasqua era normal trobar-se’l situat estratègicament davant del motor del Salvador, oferint gratis aigua de coco en un barral si li compraven algun postre per al berenar que es menjaven a les eres. I quan venia Nadal, la seua parada d’aguinaldo situada al forn de Dientes era la més famosa i concorrida, doncs tenia llogades quatre dones durant tota la setmana anterior a Nadal, a les quals pagava 200 pessetes, mentre ell repartia pel poble fent publicitat amb uns fullets que portaven escrita la següent felicitació: 121

Falla port de silla 2015 El bar sempre estava ple, perquè a més de menjar bo i barat, la diversió estava assegurada, un acudit per ací, un malabarisme per allà... i el seu eslògan favorit: Cristianos, moros y judios, todos beben Anís Rios. Tenia una clientela molt diversa, i no era estrany trobar junts en una taula a Miguel el Limpia i a Elietes l’alcalde amb la boca oberta escoltant-lo; i a Don Vicent el Vicari, que de quan en quan entrava a demanar-li que organitzara una funcioneta benèfica. I si es colava algun despistat, ell sabia tractar-lo amb molta professionalitat, com quan un foraster li cridà l’atenció perquè li havia eixit una mosca en el potatge, i ell li digué a l’orelleta: - Calle, calle... que al del costat no li’n he posat i s’enfadarà -. Un altre dia li protestaren el menú perquè en la pissarra deia: de primero, pollo, i li havien servit un plat de col bollida; i ell li contestà: - Home, no es queixe, li he posat “repollo” que és més que pollo -.

El 1954, en deixar-la el Nene, va ocupar l’antiga taverna del carrer de Sant Roc núm. 1, que a partir d’aleshores serà coneguda popularment com “ca’l Sigronero”, especialitzant-se en fer dinars i sopars amb un menú de la casa que costava 7 pessetes, consistia en un plat de potatge o de fesols, i de segon dos ous amb creïlles, un barralet de vi i el pa. Recorde que havia un separador de fusta enreixada, pintat de verd, i un cartell pintat pel tio Àngel Miaja on es podia llegir La Ciencia aconseja:

Els seus fills em conten mil anècdotes com aquestes de l’època del bar, i sobre les persones importants que passaren per allí a saludar-lo, sobretot durant les festes: veïns de França que tornaven al poble, artistes dels varietés, toreros, els feriants del parc... tots li donaven records o li encomanaven algun assumpte. Com era un capdavanter, va instal·lar la primera cuina de gas butà que hagué a Silla, i també la primera olla a pressió,

Si padeces del hígado o del corazón, tómate un limón. Vias respiratória con inflamación, tómate otro limón. I si no tienes dinero, no lo tomes, te lo aconseja “el Sigronero”

122

Silla, BreSsol d’ACTORS el sopar. Es va pintar de tal manera i estava tan immòbil allí assegut, que la gent passava davant d’ell sense adonar-sen. Els seus acudits eren famosos, i l’endemà anaven pel poble de boca en boca, com aquell del borratxo que corria davant de dos bous, el que era i el que no era... (perquè veia doble), i va trobar la salvació amb dues reixes, la que era i la que no era.... amb tant mala sort que el va agafar el bou que era, perquè havia apujat a la reixa que no era...

rebent la visita de moltes dones interessades en veure com cuinava. Però, no sols va experimentar en el camp del comerç i l’hostaleria, també va adquirir una màquina de desgranar panolles, i allí tenies al Sigronero i el fill per les eres durant la vereda de la dacsa. En el món teatral era indispensable, doncs la parella Sigronero-Cabota mai s’ha pogut superar, els dos han estat protagonistes de totes les peces representades a Silla en aquella època. La seua presència era una garantia d’èxit i d’assistència de públic, doncs la compenetració era total, quasi instintiva, ja que començaren junts de “partiniquis” i amb el temps interpretaren tota mena de personatges i situacions; feren de pares, de fills, d’espavilats, de babaus, de dona, d’agüelo... tant fou així, que eclipsaren el record de l’antic duo format per Modesto i Quico Gomar. Era una anècdota vivent, doncs quan eixia a l’escenari, ningú sabia com anava a reaccionar... en una obra, va eixir en silenci badallant per l’escenari, als dos minuts, tot el públic estava badallant i pixant-se de les carcallades. Fins i tot actuava fora del teatre; una vegada va fer una profia amb el tio Jaimito per a posar-se dins la falla com a ninots, i el primer que descobriren, pagava 123

Falla port de silla 2015 tampoc podia faltar, presentant-se de la manera més inesperada vestit de moro o de frac. Recorda el seu fill, que quan era xicotet, a la festa del carrer del Perol el va posar dins d’un sac per a un joc de màgia; se’l penjà al llom, i va eixir dalt l’escenari anunciant-lo com l’artista més menut del món. També actuava als varietés com a presentador, i sempre aprofitava l’ocasió per a deixar constància del seu humor; una vegada, com havia escrit una crítica contra l’alcalde pel cost exagerat de la font de la plaça, a la qual deien la Bienpagà, fou advertit per a que no la diguera en públic; i com no feu cas, quan estava a l’escenari pujaren a per ell dos municipals per a tancar-lo “al poll”... la gent pensava que allò formava part del número i començaren a aplaudir mentre se l’enduien. Però quan vegeren que no tornava i que allò anava en serio, es posaren a xiular cara el balcó de l’ajuntament, fins que l’amollaren.

El cridaven per a fer les subhastes del vedat, encoratjant com ningú als caçadors per a que envidaren la quantitat més elevada. També s`encarregava de promocionar les noves promeses del ball i el cant quan anaven als concursos i a actuar per les rodalies, sobretot a Almussafes, el millor poble, on tots volien anar perquè sopaven al bar d’un amic, qui els unflava a xulles i llonganisses.

Va ser el promotor de la primera falla que es va plantar a Silla, l’any 1934, ocupant el càrrec de Secretari, nomenant fallera major a Julieta Carbonell, la de la taverna. A les festes de carrer 124

Silla, BreSsol d’ACTORS Ell feia de representant, i tots li han reconegut aquesta col·laboració desinteressada. Al respecte hi ha una anècdota molt curiosa sobre la única volta que es va emocionar en públic, va ser en l’homenatge que l’any 1956 li feren a Carmen Navarro en el cine Constància, on participaren diversos artistes convidats. Ell estava entre bastidors encarregant-se de que no fallara res a l’escenari i als camerinos; quan al final de l’acte, l’artista el va fer apujar presentant-lo com la persona de Silla a qui devia la seua carrera, pel seu recolzament moral i econòmic en els moments difícils quan ella començava.

La família va continuar el negoci fins que la dona va poder resistir; el seu fill mogué a Catarroja, també corria en bicicleta i tenia qualitats artístiques, encarregant-se de reviscolar la Murga en aquella població; i Mari Carmen també va fer els seus pinets al teatre de les monges... però era molt difícil superar el llistó de son pare, perquè Felipe el Sigronero és irrepetible.

Aquell gest el va fer plorar, tant per les paraules que li dedicaren com en veure a la gent en peu aplaudint-lo, mostrant així la faceta íntima i desconeguda d’un home tan irònic. Així li transcorria la vida, al bar, venent als carrers i patrocinant algun espectacle dels pocs actors que havien sobreviscut a l’època daurada; suposem que amb molts problemes, com tothom tenia aleshores... però sense manifestar-los mai, fins que va morir de manera inesperada el 14 de maig de 1962, quan només comptava 51 anys, provocant una gran consternació al poble i una sentida manifestació de dol. 125

Falla port de silla 2015

Ve usted aquella parada con sus frutas tan selectas, allí está quien le informará si está en servicio de ventas. Despidiose el caballero, yéndose a la tal parada y saludando a su dueño, del tal, su mano estrechara. Serà ara el tio Satisfetxo, qui en un dels seus poemes recrea una conversa mantinguda entre el Sigronero i un periodista foraster, donant-li compte dels artistes i la gent célebre que havia a Silla :

Perdone que le interrogue, mi misión de periodista por el mundo, anda que corre, mucho a preguntar me obliga.

UNA INTERVIU CON EL SR. FELIPE -¿Cuál es su nombre señor? -Felipe, para servirle, contestó en igual tenor quien su nombre fue a decirle.

Hace unos días llegó a nuestro pueblo de Silla un señor y preguntó si hay artistas en la villa.

Pues quería me informara, sobre artistas de este pueblo, en su parte destacada, que lo sean de alto vuelo.

Si señor, le contestaron quienes fueron preguntados y es Felipe le indicaron quien le dará buenos datos.

126

Silla, BreSsol d’ACTORS ¿Por qué quiere que empecemos? por lo que a usted le parezca; ya que de todos tenemos corresponderé a la encuesta...

Y lo que es las cantantes, señor, si tenemos tres que superando en alcances son mas grandes cada vez.

Diciéndole: Los cantantes en el orden masculino, se hallan en quebrados trances y mencionaré solo alguno.

Ya que en su natural, cada una en sus estilos, en concursos no hay rival que le supere a los suyos.

Citando a nuestro tanguista, diré, que en declamación y técnico cante, artista lo es en gran dimensión.

Son algo tan distinguido, que a señores emisores, tanto les ha sorprendido, que son sus admiradores.

Del cantante que refiere repetidamente a España, diré, que el cante tal siente, que le nace de su entraña.

Han cantado por Valencia, por Alcira y otros pueblos y una estela de influencia, dejaron por todos ellos.

Y lo que más influencia, no es lo agudo de su voz, para que agrade en presencia del público, cual no hay dos.

Y cuando en competiciones, quisieron medir sus barbas, otras, con cantantes sones, dejaron la prueba amargas.

Ya que a su sonora gracia une la del movimiento, con salerosa prestancia que deja al pueblo contento:

Si tendremos confianza hoy día, en nuestros cantantes, más que tuvo Sancho Panza en caballeros andantes. 127

Falla port de silla 2015 Y bailarinas tenemos, que resaltan en manera, a como en tierra no vemos, ni espaciosa estratosfera.

Bien, bien, descríbamelos, y continuo el señor Felipe, boxeadores hay dos, que nadie les pone dique.

Eso que para bailar, aparte de la mejor, hay algunas que alcanzar quieren a la superior.

Uno por su gran potencia, para lo que es su peso, y otro por su inteligencia, da gusto pelear verlo.

Escriba usted periodista, que se publique en la prensa, el valor de cada artista, tal como en si lo refleja.

Y futbolistas existen hechos ya y en formación, de los que mejor se exhiben hoy en toda la nación.

Oiga usted, señor Felipe, le preguntó el periodista, de otras artes quiero indique, si existe aquí algún artista.

En deporte de pelota, no hay figuras destacadas, y en el juego de galocha, solo al salto dan jugadas.

Claro señor, contestó, no le digo que tenemos de todos e incluso yo lo soy en grados extremos

¿Y en orden utilitario? interrogó el periodista, diga, dígame usted algo, si existe aquí algún artista.

128

Silla, BreSsol d’ACTORS Pues allá va: Labradores, los hay de tal calidad que serán entre mejores, la espuma en la humanidad.

Y en resto de oficios varios en su numero existente no hay quien pueda superarlos en el viejo continente.

Igual hay quien gana premios en concursos de melones, como en lechugas le vemos triunfar en competiciones.

Oiga, dijo el periodista, para en la lista incluirle, si usted también es artista quiero que en ella figure.

Y en el orden del pajar, ¡ay si se llevara a prueba! no habría quien superar hoy a los nuestros pudiera.

Pues bien, hablare de mi, le dijo el señor Felipe, no quería hacerlo aquí, pero lo haré si lo pide.

Y en el arte teatral, los hay cómicos, dramáticos, trágicos los hay igual como en los pueblos selváticos.

Si artista soy popular, lo soy por varias razones, mucho más por buen obrar, que en finas intervenciones.

Y poetas no hay ninguno mas que en leve formación que escribirán a lo sumo al año medio renglón.

Y cuando de hacer bien se trata, en mis críticas combato, al que comete una falta pasando por liebre gato.

129

Falla port de silla 2015 Soy una especie de artista que para todo aprovecho, pues, mi saber de analista tiene no poco pertrecho.

Y hacer arte por el arte, es cosa muy pequeñita, y quien es artista grande por su verdad se le mida.

Mas, en los juegos de manos, soy prestidigitador tan limpio que no hay humanos que me rebasen, Señor.

Yo no se como lo soy, eso, que lo diga el pueblo, que cuando actuando estoy en función, ya suelen verlo.

Y cuando en intervenciones actúo impremeditadas, en no pocas ocasiones digo cosas inspiradas.

Y dando por terminada la interviu, el periodista, a Felipe le trataba en su artículo, de artista.

De tal modo bien expuestas y en sentido de influir, para que sean honestas, mas, las formas de vivir.

De artista inconmensurable, que todos le aplaudirán, cuando ante público hable, y frutas le comprarán.

Ya que este mundo revuelto con su bélica algarada, no soluciona su pleito por falta de gente honrada.

Ya que buena fruta vende, que la pública salud, cada día mas se extiende entre humana multitud.

130

Silla, BreSsol d’ACTORS que Huerta tenia al carrer de sant Vicent. En començar la dècada dels anys trenta comença participant en les funcions locals de teatre, interpretant la sarsuela Marina, aprenent-se la partitura sense haver cursat cap estudi musical.

Quien coma fruta estará libre de coger la gripe, y más si la comerá de la que vende Felipe: Y en resumido final nos indica el periodista que este pueblo en general posee espíritu de artista.

Desprès vindrà, la Malquerida, Donya Inés en el Tenorio, i una obra que la seua neboda Flora recorda molt bé: La casa de Quirós, perquè ella era la xiqueta que la protagonista

Pero de artista perfecto y en mas grados lo será cuando el público selecto con fervor lo aplaudirá. CARMEN BONELL ROIG la Fetgeta Una altra persona famosa i polifacètica, actriu de teatre, cantadora i ballarina. Va nàixer a Silla el 22 de setembre de 1914 en una barraca que havia al cap del carrer de San Caralampio; era filla de Rafel Bonell Benaches i Teresa Roig la Fetja. Tenia una veu privilegiada, que ja li se va manifestar des de xiqueta, però sa mare no volia saber res del tema i la va enviar a treballar a la fàbrica de calces, i desprès a la peladora de cacau

131

Falla port de silla 2015 acaronava als braços, i que devia plorar quan el tio Herminio, l’apuntador, diguera des de baix: Después de Dios, la casa de Quirós -... però ella no ho va escoltar, i notava com sa tia la pessigava insistentment a la ma. També recorda Flora la col·lecció de discos de sarsuela, tot un luxe en aquella època, que li aprofitaven per a dependre les cançons des de casa, i com la seua germana Libradin la imitava.

emocional que la va apartar temporalment dels escenaris. I com el temps tot ho cura, un bon dia va conèixer a un futbolista de Valencia que també jugava en el Silla, de nom Francisco Vicent, més conegut com a “Meana”, i amb la mediació de l’amic comú Vicent Morera, va començar una relació que acabaria en matrimoni. Com que el marit era del Grau i tenia allí el negoci, Carmen hagué de moure de casa, mudant-se al carrer de la Reina, amb la sort de que a l’home també li agradava el mon de l’espectacle, per la qual cosa, va poder continuar la seua vocació, fent-se càrrec del cor de l’església del Rosari i anant a classes de piano, ball i expressió corporal a una acadèmia del camí del Port. Desprès va nàixer el seu fill, però va saber compaginar l’art amb la vida familiar, participant en concursos d’havaneres i interpretant sainets i obres de teatre als poblats marítims, on era molt volguda, arribant a actuar al Principal.

Al poble va tindre molt d’èxit, i això la va animar a estudiar solfeig en casa de D. Julio Carbonell, qui l’estimava molt i li va fer una entrevista al diari (que no he pogut localitzar). El germà del mestre D. Dàmaso Garcia, que estava molt ficat en l’ambient artístic, li va facilitar treballar a Madrid, ella ho va acceptar i de seguida va rebre una carta d’una companyia de teatre fixant el dia de la incorporació; son pare no deia res, però sa mare, que era més rígida i tradicional, es va oposar a allò que podia haver segut el llançament que necessitava. Va aprendre també a cantar havaneres, participant en una coral de Valencia; però tot allò es va trencar de sobte amb la mort del seu novio, Enrique Morant, a recialles d’una malaurada lesió quan jugava al futbol, sobrevenint-li una situació

Va morir el 15 d’agost de 2001, i està soterrada al cementeri del Cabanyal

132

Silla, BreSsol d’ACTORS torna a reviscolar a Silla l’ambient teatral, doncs tenint en compte tot el que havien deixat enrere i amb quasi 200 baixes, es feia aconsellable una catarsi que reconstruïra el malmès teixit social que en aquella data afectava l’oci de les masses, com era el club de futbol, la banda de música, la falla, el teatre, i sobretot, la parròquia, l’encarregada oficial pel règim nacional-catòlic de dissenyar les línies mestres per on havien de caminar els espanyols d’ordre, reimplantant les confraries femenines, les processons, les festes del patró del carrer i l’allotjament de les noves imatges en les cases del veïnat, donant-li una importància rellevant als espectacles d’afirmació religiosa, com si tothom tractara de desagraviar a Déu dels vuit anys de laïcisme que havien patit.

LA SEGONA ÈPOCA En contra del que cabria suposar, perquè així va succeir en altres societats, la guerra civil no va representar un trencament traumàtic en el món del teatre local; ja que durant els tres anys que va durar continuaren fent espectacles, gràcies a una companyia madrilenya de sarsueles, dependent del Teatro Espanyol que havia vingut a València en novembre de 1936 seguint els passos del govern republicà. Els actors principals eren Anita Barbarroja i José Maria Aguilar, els quals es feren molt populars entre el veïnat, ja que pràcticament actuaven a canvi del menjar diari o un remitjó de fesols, moniatos o arròs blanc, participant desinteressadament en les funcions benèfiques que tenien com a objectiu recollir donatius per als soldats, patrocinades pels partits del Front Popular i les Joventuts Llibertàries.

És ara quan s’incorporen una gran quantitat de joves amb experiències molt semblants, ja que tots han compartit els mateixos llocs i les mateixes actuacions. La primera iniciativa artística va partir del rector titular D. Salvador Espín, el qual, pensant en rellançar la Setmana Santa, perquè en contra del que es puga imaginar, la d’abril de 1939 no va ser gens participativa a Silla, l’any següent va requerir a dos veterans de confiança: el tio Paco Baté, bon coneixedor del teatre i amb molta capacitat organitzativa per a fer festa;

Per tant, sembla que l’evolució artística fou més bé generacional, produint-se un relleu solapat i de manera lenta, encara que també va afectar alguns aficionats que varen morir al front o estigueren un temps empresonats; o d’altres, que per la pèrdua d’un parent ja no tingueren il·lusió de participar en aquestes activitats lúdiques. A partir de 1940 133

Falla port de silla 2015 ; i el tio Quico Gomar, excel·lent actor i millor persona, sempre amb ganes de treballar per la joventut. Tots tres es dedicaren a reorganitzar les activitats perdudes preparant l’obra sacra per excel·lència: La Mort i Passió on participaren 36 persones, ja que mostrava 13 quadres, cadascú amb un decorat diferent, i de la qual conten moltes anècdotes, entre elles, les disputes que havia entre els xics per aconseguir el paper de Jesucrist, o la del burro del tio Tramusser, quan el pujaren a braços dalt l’escenari per una escaleta lateral que havia al pati de l’ajuntament, fent les seus necessitats al moment d’aparèixer portant a Crist...

basat en passatges que D. Àngel treia de la Bíblia relacionats amb el naixement de Jesucrist. Començava amb l’anunciació de l’àngel a Maria, desprès venia la fugida a Egipte, la matança dels innocents, el naixement al pessebre, la visita dels Reis Mags i el triomf final de Messies sobre els dimonis de l’infern, un muntatge que requeria de molts esforços, amb un total de dotze quadres escènics i més de cent xiquets “de bulto” que anaven entrant i eixint de l’escenari; que només pel fet de mantenir-los quiets i amb el guió après, mereix el millor dels elogis.

Com allò va ser un èxit, el mossèn va pensar en altra funció religiosa, encomanant-li al vicari D. Àngel, el compromís de representar un Betlem infantil per als propers Nadals i Reis, encàrrec que va complir de manera sobresalient. Aquest home aficionat al teatre i la música, tenia molt bona estima entre el veïnat, i la suficient paciència per imposar-se a la colla de xiquets que havia mobilitzat per les escoles, trencant-se el cap per fer-los treballar. Sor Àngela era la monja que s’encarregava d’angelets i pastorets, i ell dels dimonis. Segons el comentaris que m’han fet, tots coincideixen en qualificar aquella obra com una cosa única en Espanya, doncs estava 134

Silla, BreSsol d’ACTORS Havia una bona partitura, amb sis músics dirigits per Fernando Penella, entre els quals estaven Pepet Aguado, Micalet el Requeté i Facundo Celda. Els papers principals giraven al voltant de la Mare de Déu, interpretada magistralment per Vicentita la del Quiosc; el pastor major era Frederic Rosaleny, aquell xic que va morir quan voltejava la campana grossa, sempre eixia fent d’agüelet; mentre que el rei Heròdes era Visantico Ferrando. El vestuari dels xiquets estava fet a casa per les mares, i el dels majors es llogava a València, en Casa Insa. Una vegada comboiats, feren diverses representacions en desembre i gener de 1940-41 i 1941-42, totes elles de manera gratuïta per les parròquies de la rodalia, necessitant molta ajuda de les famílies per al transport del vestuari i els decorats. Primer es feia a Silla i desprès en Almussafes, Alcàsser, Benifaió i València, el lloc on més èxit tingueren, doncs al teatre Talia del carrer de Cavallers s’esgotaren les entrades, havia gent de peus pels passillos laterals, i feren falta dos remolques i tres tramvies per transportar els actors i el vestuari. Però, allò donava massa feina i el vicari ja estava cansat, i com el guió i les partitures les tenia a sa casa, en traslladar-se a Torrent s’ho va emportar tot darrere perquè ningú li ho va demanar... acabantse així l’historia del Betlem, que a més d’una

tradicional representació nadalenca, fou la llavor artística que calia sembrar: fer pujar a l’escenari per primera vegada als joves que després formaren part del nou grup. Un testimoni molt valuós és el de Francisco Gimeno Zaragozà, per dos motius: primer perquè va actuar de pastoret en el rotgle de Lolita la Grogueta, Vicent Hernàndez Cordellat i Nieves Zaragozà, i en segon lloc per ser fill del tio Traca, el llumener que va instal·lar tots els decorars i al qual ajudava a muntar l’escenari: No puc evitar emocionar-me parlant del Belem perquè és un dels records més bonics de la meua infantesa. Fèiem un total de vuit balls amb un decorat diferent a cada escena... i en dos segons canviaven el decorat, i en un dels números portàvem uns carbureros encesos amb un tub llarg de llanda per a poder bufar, i com que al fons havia resina amb pols, molt fina, eixien unes flamarades espectaculars. Mon pare, com era el representant de Philips, portava de València unes llampares roges que envoltaven la gola de llop per on eixien els dimonis... i uns reflectors especials, que manejava amb un reòstat per a fer l’efecte dels llamps i les tronades al temps que sonaven els tambors.

135

Falla port de silla 2015 manera legal d’anomenar-se per poder actuar en públic com a actors aficionats; sotmesa com era preceptiu, a la normativa que regulava la censura prèvia del libreto que havien de representar. Aquesta imposició era normal aleshores, i la veritat fou més teòrica que pràctica, ja que les obres elegides corresponien al repertori “oficial” recomanat pel Sindicat, i ningun grup amb tres dits de crisma s’haguera atrevit a posar en escena una obra prohibida, doncs havia inspectors que es camuflaven entre el públic als teatres, cines i espectacles de variedades de la capital, una mena de policia secreta que actuaven de censors i controladors fiscals de la taquilla. Als pobles no calia, perquè el rector i “les jerarquies” ja s’encarregaven de cridar l’atenció si algú es propassava, sobretot en “la peça”, que era on es solia improvisar fora del guió.

Recorde que Mª Elvira Martí, la filla de D. Delfin, era un “espectro del Averno” que eixia amb la cara empolsada de blanc, i Rosarito Vedreño, l’arcàngel, li deia: “tal como yo rompo este bàculo, Dios tu cetro romperà”- . Al final la gent aplaudia i demanava repetir les actuacions, mentre Don Elies el canonge llençava xavos i grapats de caramels dalt l’escenari, i quan acabaven la temporada ens pagava un bon dinar en el Mas de l’Algudor. Don Manfredo Monforte, germà de Rutilio, també va fer un Betlem a Catarroja, però no ens arribava ni a la sola de la sabata, el nostre era un espectacle que semblava una revista, amb tota classe de detalls, on va col·laborar molta gent, per exemple: Andres Carbonell Zaragozà, el projectista de les pel·lícules, que era fill del llogater del cine. També estava Rodrigo Carbonell i Juan Rodríguez, que sempre feien els ninots de la falla i sabien fer decorats.

Assajaven en cases particulars, on havia un bon corral o una cambra desocupada, com la del tio Gomar, la del tio Ventero, la del pare de Bacardi... i en ca la tia Roya, perquè la filla eixia en papers curts, de xiqueta, i estava molt agraïda. Només els donaven dues entrades per a la família, perquè allí tothom pagava, l’única vegada que tragueren alguna cosa material fou una paella, pagada de la taquilla d’una peça que repetiren a petició popular.

En maig de 1942 neix formalment la Compañia de Prácticas Teatrales de Silla, que segons el Reglament d’Espectacles d’aleshores, era la 136

Silla, BreSsol d’ACTORS De vegades era impossible acceptar un compromís, bé perquè no havia temps suficient per preparar l’obra o per altres motius, com una vegada que foren requerits per la parròquia i acordaren no actuar, deixant a Pepe Bacardi (el Secretari) el tràngol de comunicar la negativa. Però com ell era un mestre de la diplomàcia, va contestar a l’opinió pública amb un enginyós poema que no té desperdici:

Empraven els vestits, els bossos, els ventalls, havien d’anar a la perruqueria, maquillarse... i tot eixia de la seua butxaca, ja que la recaptació anava a un fons comú per a pagar les despeses, quan no era a benefici d’un necessitat. Això es donava molt sovint, doncs eren requerits per persones amb problemes econòmics, l’Auxilio Social, la Sección Femenina, la campanya de Nadal i Reis, per ajudar una entitat determinada del poble o simplement per a fer festa. En feren per als Clavaris del Corpus, el Silla C.F, la Falla, la restauració de la capella, etc. per la qual cosa apareixia en el cartell anunciador la següent crida: No debe faltar nadie en esta velada, pues aparte de que pasará una noche agradable y distraida, ayudará al beneficio de la mencionada entidad. 137

Falla port de silla 2015

Al “Cuadro Artístic” del poble el retor ha encarregat, que en esta festa tan noble ells també prengueren part.

Per eixa Secretaría que tan a gust ajudem, devem fer-ho amb harmonia i sense que mos dolga el temps.

Per el punt on es celebra i el temps que està apremiant, no ho poden fer celebrar el joguet d’alguna pesa.

Haurà cosa més bonica ni que ompliga més el cor, que treballar en amor per esta nostra Parròquia.

No obstant, i en quatre paraules vullc deixar-ho ben sentat, els artistes d’este poble els tindreu sempre al costat.

Pues a vore si ho logreu tots els que hui m’oiu i des de hui es desviviu per a que sempre triomfe Déu.

Lo que vullgau, demaneu, En ca que siga un sacrifici, pues sense haver benefici, sabem que ho fan per Déu

Com era una època de restriccions energètiques, molt sovint s’apagaven les llums a mitjan representació, sobretot si feia mal oratge, doncs la pluja i el vent provocaven nombroses avaries en la línia. La primera mesura que sel’s ocorria era enllumenar l’escenari amb carbureros... aixina ho conta Asencio Zaragozà el Bessó, recordant la única volta que sa mare li va pegar de jovenet per no estar en casa quan el poble era a fosques i ell estava tan tranquil mirant el teatre, ja que no suspengueren la sessió perquè havien posat carbureros.

És el punt en realitat i les males nits que passem, solament les compensem fent obres de caritat.

138

Silla, BreSsol d’ACTORS Però la solució final era disposar d’una font autònoma d’electricitat, i com en el forn de Toe (l’actual de Clavijo) havia un alternador de gasogen, que funcionava amb corfa d’ametlla, varen connectar un cable al teatre per garantirse el subministrament. Això era una millora important, de la qual calia informar a la gent, per això anunciaven sempre al final del cartell publicitari, la següent frase: Este local dispone de electricidad propia.

Bàscula, la primera que bastiren després de guerra; amb cercavila, cavalcada, disparà i castell. Entre els que actuaren aquell dia estaven: Vicentita Zaragozà, Paquito Gimeno, Federico Rosaleny, Vicentin Carbonell, Jesús Escorihuela, Pepito Domingo, Rosita Simeón, Amparin i Ernestina Mas...

A l’esguard dels majors es va formar una Companyia Infantil per als actors més joves, entre els 13 i 15 anys, que va debutar el dia 6 de març de 1944 amb motiu de la celebració de la festa del carrer de Sant Josep, organitzada per donya Conxa Català i el seu fill Paqualito, un personatge molt entranyable, doncs era minusvàlid, tocava el violí i tenia un gran sentit de l’humor; formava part del grup i sempre estava contant acudits. Varen estrenar dos obres al teatre Constància: La banda de trompetas, basada en coreografies i els diàlegs cantats que va muntar el músic D. Dàmaso Garcia, i Isidrin o las 49 provincias... una adaptació sobre les anècdotes i el comportament escolar. Feren tan gran festa, que arribaren a plantar una falla a la replaça de la Font de la 139

Falla port de silla 2015 D’aquesta manera va anar quallant el teatre a Silla fins els anys 50, amb una proliferació d’actors que demostra l’entusiasme que havia despertat entre la joventut. El grup de D. Julio Carbonell estava vinculat a la falla, en el qual actuaven el tio Herminio Riera, la seua filla Rosita, Maria Primo i alguns membres de la falla com Estornell, Oroval, Melitón i Paquito Ríos. Per altra banda, en un intent d’apropar la gent a l’església, el rector Don Ubaldo Barberà va habilitar un nou local a les dependències parroquials del carrer de Sant Vicent, en un recinte que connectava amb la sagristia. Amb l’ajut d’alguns col·laboradors, va muntar un escenari de fusta, i utilitzant les cadires de boba que Toe havia retirat del cine, aconseguiren adequar l’anomenat: Teatret del retor, convertit en la seu oficial del Cuadro Artístico de Acción Católica.

als pobles de la rodalia, on era habitual que els requeriren a totes les funcions benèfiques. No obstant aquesta diversitat de grups, tothom coincideix en ressaltar la bona relació que havia entre ells, intercanviant-se papers i actors amb total harmonia. Però el temps va passant... la gent de la companyia anava casant-se, fent-se major i abandonant aquelles inquietuds d’adolescència. I en quant a la joventut, les condicions en que es movia “el Teatret” no eren les més adequades per a estimular noves adscripcions; ja no s’apropaven com anys enrere i només es varen mantindre els actors que demostraren més afició. De quan en quan desempolsaven alguna peça per a les presentacions falleres, ajudats per un entusiasta Miguel Valls i la mitja dotzena de xiques que s’havien incorporat de la companyia de les monges, entre les quals cal destacar: les germanes M. Carme i M. Teresa Garcia, Amparin Torres, Norberta Sória, M. Carme Romeu i M. Carme Iborra. No obstant aquesta inactivitat, encara continuaren units com a companyia fins que Bacardi se’n anà al futbol.

Finalment estava la companyia “oficial” que dirigia el tio Paco Gomar i Pepe Bacardi, amb Amalin Garcia com a protagonista principal; sense dubte, el grup que va programar les representacions més famoses i atrevides durant deu anys consecutius, donant participació a molta més gent. Per al sainet valencià comptaven amb Pepe Celda, el tio Cabota i el Sigronero... que només anunciant el seu nom ja omplien el tatre, arribant la seua fama

Ací posem termini al període de vint anys (19401960) quan es va fer teatre a Silla de manera ininterrompuda. 140

Silla, BreSsol d’ACTORS A partir d’aquesta data apareixen algunes actuacions més esporàdiques, fins la darrera funció que tenim documentada el 28 de novembre de 1963 en el Cine Rex, recentment inaugurat, amb l’obra Que listo es Calixto i la peça El femater de la casa, on participaren: Lolita Sanjulian, M. Teresa Gomar, Amparin Torres, Francisco Cortés, José Celda, Herminio Eguilaz, Rogelio Ramírez i el tio Cabota (el Sigronero ja havia mort). Recordem algunes d’aquestes persones significatives:

i bondadós que el caracteritzava. A la seua boca sempre havia una paraula amable, sobretot per a la gent major: - Tia, deixem els papers i jo li ho arreglaré -... Vaja-se’n tranquil tio Paco, que açò és cosa meua solia dir als administrats mentre dibuixava al rostre un somriure molt difícil de trobar en aquella època als organismes oficials on normalment predominaven les cares de pomes agres.

JOSÉ GARCIA VIVES, Bacardi Nascut a Silla l’any 1916, al primer pis del carrer de Sant Roc núm. 7, en la casa de Marta; era fill de Consuelo Vives Narbona i José Garcia Moratal un empleat de banca natural de Gandia, per la qual cosa, els amics li deien “bancari”... d’on va derivar el seu sobrenom, doncs quan els veïns de Silla pujaven a l’ajuntament per tramitar alguna gestió burocràtica, tothom demanava per Bacardi, tal vegada el més assequible dels funcionaris que atenien al públic darrere de les finestretes. No és que fora el més llest o el més sabut, sinó que la seua virtut consistia en no poder desfer-se’n, ni tan sols en hores de treball, d’eixe caràcter obert 141

Falla port de silla 2015 La seua afició primera va ser el futbol, i l’any 1931 (amb 16 anys) ja el trobem alineat en l’equip del Silla, però una lesió li va impedir continuar jugant: tenia el menisc del genoll esquerre trencat, per això es va dedicar només al teatre, tornat molts anys desprès com a entrenador i secretari en la directiva. Influenciat per son pare va estudiar comptabilitat, dedicant-se també al món de les assegurances durant una temporada, fins que va marxar voluntari als 18 anys al servei militar, estant destinat a Madrid i desprès a Girona, amb tant mala sort, que la guerra el va sorprendre a tall de llicenciar-se. Fou destinat al Pirineu, on durant dos anys i mig va patir fred i fam, trobantse afectat per una malaltia pulmonar crònica, de la que mai es sobreposarà del tot... acabant la guerra en Sabadell, lliurant-se per eixa raó del temps afegit que varen servir tots els soldats de la seua quinta.

de València on també venien herba, garrofes, ferramentes del camp i cordes per als animals. Conta que va ser en el forn de Juliet on parlaren per primera vegada un diumenge que els del teatre feren ball amb acordió, doncs ella estava vinculada al grup com a recitadora, havent actuat diverses vegades, una d’elles caracteritzada de xic. Altra vegada va ser durant els bous quan ell li anava al darrere amb la vareta recitant-li una poesia molt altanera, que Marina encara recorda:

Con mi gracia la requebré cuando por mi lado pasó, lo que dije, no lo sé, lo cierto es, que me enamoré.

Quatre anys després es casaren, fent el viatge de noces a Palma de Mallorca, i es varen mudar al carrer de sant Roc, dalt de ca’l Llansero, on viviren durant 16 anys, passant desprès al carrer de València. Diu que l’estimava molt, que no era massa alt, però a diferència dels altres pretendents que havia tingut, Bacardi era respectuós i educat, molt benvolent i no sabia discutir amb ningú, “tenia una cosa especial que no es pot dir amb paraules” - .

El setembre de 1939 comença a treballar en l’ajuntament com a encarregat de tramitar els salvoconductes, i allí va permanéixer fins la seua jubilació fent de tot, inclús el traslladaren un temps al Jutjat per ajudar a don Rutilio Monforte. És per ara quan coneix la seua esposa Marina Chanzà Martínez, una xica guapissima que era filla del tio Picassentero, el qual tenia una bodega al carrer 142

Silla, BreSsol d’ACTORS Sempre estava llegint o escrivint versos, pensaments u obretes de teatre; per a ella, l’únic defecte que tenia era que fumava molt, doncs ja no recordava els problemes que havia tingut de jove, i quan es va donar compte ja no tenia remei.

i després com a director del grup juvenil, per això assajaven en sa casa tots els dijous de l’any. Allí era l’ànima del grup, el que decidia les obres a representar, repartia el paper als actors i aconsellava sobre el vestuari i els detalls del decorat, encetant una etapa sense precedents en el teatre de Silla. Segons una definició de Vicent Carbonell: -“Era molt bon actor i una figura social, tots el volien, no era un gran intel·lectual escrivint, però ai esta el seu sentiment” -. Conta la viuda, que vivia per al teatre i el futbol, que per això no estava mai en casa i patia molt quan ella li retreia aquestes coses pròpies dels matrimonis; i com si estiguera actuant, li acaronava la cara mentre li deia dolçament: - “no t’enfades Marineta, no veus que em necessiten? ” - i ella comprenia que Pepe era feliç treballant pels demès, i que mai podria canviar la seua manera de ser. Quan es va fer major, tenia una certa semblança amb l’actor Pepe del Real: el front descobert, l’esquena ampla, mitjanet d’estatura i un somriure entre burló i enigmàtic; fins l’extrem, que quan aquest eixia en el cine o en “Estudio 1” de televisió, tothom es reia dient: - mireu a Bacardi !! –, no sols per l’aspecte físic, sinó perquè recordava la manera magistral d’interpretar els papers còmics, amb eixa gràcia i picardia que ratllava la perfecció.

De la ma del tio Gomar, va entrar en la companyia de teatre del Patronato, primer com actor, creant escola en saber dominar la improvisació i eixir airós de les situacions més compromeses; 143

Falla port de silla 2015 Per les vesprades anava a ajudar a Juliet el de la CENS, que era l’apuntador i del qual era molt amic, portaven els comptes en la funerària de Peris, de la companyia d’assegurances La Aurora Espanyola, fins que va caure malalt i va deixar de treballar, començant a rebre diversos homenatges de les entitats on havia participat, com el que recull aquesta fotografia de 1970, en un partit del Silla C.F.

RECORDS D’UNS VELLETS

Que vellets som ja Pepica ! no aprofitem per a res, si no fora pels xiquets nostra vida no s’explica. Quans anys fa ja !, t’en recordes?, que seguent els dos babosos, no pensàvem en altres coses més que en ser els dos ditxosos. Que dia aquell més fatal quant ton pare s’enterà i amb males formes et privà ni que ixqueres al portal. Aquell temps, loco el passí, vaig estudiar en demasia, per vore d’obrir camí i que ton pare consentira. Per fi ho varem lograr, i quant ens volem nosatros que sense reparar en gastos deseguida ens varem casar. Que dia aquell més feliç, t’hen recordes Pepiqueta?, tu anaves asustaeta i jo fet un infeliç.

De la seua producció literària em va donar compte Vicent Carbonell, qui conserva com un tresor el llibret de vuit poemes que Pepito li dedicà, i del qual hem extret nomès una mostra representativa: (transcripció literal)

144

Silla, BreSsol d’ACTORS Quanta gent en nostra boda en casa es va ajuntar, rivalitzant tota ella en voler-nos alagar. Que impressió ens va causar el loco de Visantet, quant en la bandeja va posar dient: - pa’l biberó del xiquet -.

Com se gocha al contemplar com mos se sa fosca la veu quan camí de l’altar ells s’aproximen a Déu. Molt venturós fou el dia que nostres fills disfrutaren, no pot haver alegria major que la que ells passaren. Amb el seu tratge novet, el primer fet a medida, el dia que estan més quiets i te creuen de seguida.

Que alegria més gran se sent en aquells moments, quan la criatura plorant t’anuncia el seu naixement. T’hen recordes que mos dien?: quant tenen ja el segon, els pares ja no es desviuen ni gasten tantes raons.

Passaren els anys Pepeta, nostres fills també se casaren, mos deixaren en la barraqueta i molts contents se’n anaren. Tu estàs feta una agüeleta i ió un agüelet estic fet, Lluís mos donà una neta i Pepico fou un nét. Ara a esperar juntets a que mos arribe l’hora, i Déu mos concedeixca el dret d’estar amb ell, en la Glória.

S’equivocaven, jo crec, pues si al primer se li vol, al segon també mos dol que no tinga el mateix dret. I quin dia més feliç quan prengueren la comunió que gran és la sensació tan dels pares com els fills.

145

Falla port de silla 2015 AMÀLIA GARCIA BERNAL Acompanyat de Paquita Mas i Vicent Ferrando, dos amics seus de joventut, vaig anar a Bètera a visitar-la, a la Masia del Romeral, on viu amb el seu marit Paco Lluesa Martínez i una filla que treballa de mestra en aquell poble. Malgrat les tecles pròpies de l’edat, trobarem un matrimoni molt animat de caràcter i disposats a evocar els vells records; i mentre mostrava els àlbums de fotos, no només va respondre les preguntes que li feia, sinó que va recitar, cantar i tocar el piano, fent d’aquell dissabte de matí un plaer de conversa i emocions.

Bacardi va interpretar papers seriosos i de caràcter, com era Don Paco en: No és per ai, Don Fernando (Dueña y Senyora), Pablo, el cego de Marianela, interpretat amb tanta naturalitat que va fer plorar a tothom. Dona vida a Mario Colomer (¿Quien soy yo?), Don Lorenzo de la Hermida (la Mala ley), Juan Francisco (Un alto en el camino), Andrés (Hija y madre), però també li anaven els personatges desimbolts com l’espavilat Calixto (Què listo es Calixto), o el romancer Frasquito el Rubio (los Guapos)... encara que la seua obra mestra fou interpretant Don Paciano (El caudal de los hijos), en un duel amb Carmen Gastaldo, que feia el paper d’Isabel, una actuació tan formidable que fou recordada pel públic durant molts anys. Va morir el 12 de febrer de 1972.

146

Silla, BreSsol d’ACTORS Amàlia va nàixer a Silla el 1926, filla de Dàmaso Garcia Morales i Amàlia Bernal, i reconeix que la seua infància va estar condicionada per un ambient cultural fora del que era habitual, donat que son pare era músic de professió i li va inculcar l’amor a les partitures. Aquest home mereix un punt i apart pel protagonisme que va assolir, doncs va estar vinculat a la banda de música durant vint anys, en un període difícil on quasi totes les entitats del poble es van veure afectades d’una forta càrrega política, que en aquest cas, provocarà l’escissió en dos grups . Com la direcció de la banda no donava per a viure, anava a València a Casa Penades a fer de copista de partitures antigues, ja que era molt ràpid escrivint solfa; i quan era possible, l’ajuntament també li facilitava treball d’oficinista al jutjat o l’arrossera, compaginat aquestes dedicacions amb l’acadèmia del carrer de València núm. 1, al

La seua vinculació al món del teatre i els espectacles

pis superior de la casota del tio Moliner, on vivia

locals va ser molt significada, ja que com a

la família i ensenyava solfeig a les persones que

compositor i arreglista va adaptar la partitura de

no podien passar per la banda, sobretot xiques,

diverses sarsueles, posant la seua empremta a tot

una activitat pedagògica que després continuarà

allò que s’haguera de representar amb música. I

la seua filla. Va morir el 1963, quan comptava 65

per altra banda estaven els germans, dos artistes

anys, i està soterrat al cementiri de Silla.

professionals: Casimiro Morales (qui s’havia llevat 147

Falla port de silla 2015 el primer cognom) treballava en la companyia del mestre Sorozabal, cantant sarsuela i actuant en papers còmics, com demostra l’àlbum de fotos on l’hem vist caracteritzat de diversos personatges: Blak el payaso, Don Hilarión, cosaco de Kazan... Venia prou sovint al poble, i sempre estava en contacte amb la gent del teatre, als quals aconsellava i dirigia durant els assajos, escrivint-los una comèdia titulada: Te quiero, Tomasa, que va ser estrenada en el teatre Constància els Nadals de 1949 i representada en diverses ocasions. Estava entusiasmat amb Pepe Celda, a qui volia emportar-se a Madrid de còmic, a la companyia de Paco Martínez Soria.

carrer dels xicotes robatoris i la venda de periòdics, on de la nit al matí es converteix en el salvador d’un matrimoni mal avingut... Allí va haver de cantar varies cançons, i encara se’n recorda de la lletra i música, amb la introducció en escena: - Pongan ustedes mucha atención, que va a cantarles “el Cañamón”... - Aquell melodrama va tindre molt d’èxit, i son pare el va adaptar per a la companyia de Silla, participant ella i dos alumnes avantatjades de l’acadèmia de piano: Elvira Martí i Glòria Hernández, a més de Rosarito Vedreño. En principi la caracteritzaven de moltes maneres; recorda que en la Mort i Passió va ser un dels àngels de la cort celestial; i en el Betlem, la varen elegir per a fer de Rebeca, on cantava dolçament portant un corderet al braç:

La seua germana, Lolita Garcia, era primera actriu de la companyia de Rafael Rivelles, i amb aquests antecedents familiars, no es d’estranyar la vocació artística d’Amalin, que de molt jove ja compaginava el cant i la música amb els estudis primaris a l’escola del Laico, al Barrasí, continuant desprès amb el batxiller a l’Institut de Catarroja. Com tenia una veu diàfana i recitava molt bé en les funcions que organitzava el col·legi, va ser requerida per la companyia teatral d’aquella població, debutant l’any 1940 amb Los Granujas, una obra de quatre actes, on va protagonitzar el paper de “el Guripa”, un jove que malvivia al

148

Queridas ovejuelas venid de mi en pos, que por estas montañas mis compañeras sois. Por doquiera que marcheis alli tambien voy yo trabajando la lana que llevo en el zurrón.

Silla, BreSsol d’ACTORS Marianela va ser l’obra on es trobava més identificada, fent d’acompanyant d’aquell cego que interpretava magistralment Pepito Bacardi; i en el Abuelo, de Pérez Galdós, era el nét del cascarrabies al qual donava vida el tio Calet. En aquesta obra li va passar una anècdota molt bonica, recorda una actuació al teatre Faus de Catarroja, on tenia amics de l’acadèmia que l’havien requerit per a fer la protagonista; i quan va acabar la funció, son pare tenia pressa per no perdre el tramvia, doncs si el perdien, s’haurien d’esperar a la 1 de la nit; però com encara faltava “la peça” i el públic estava assegut, va haver d’eixir pel pati de butaques, amb la grata sorpresa de que la gent es posà en peu i començaren a aplaudir-la... es va quedar impressionada, i molt més Miguel Valls, que com havia vingut a acompanyar-la, plorava de l’emoció. Aquella nit va ser molt especial.

que aleshores no veia massa clar i que estigué a punt de rebutjar, a no ser perquè ja estava escarmentada de quan es va negar a fer de Donya Inés perquè l’havien d’agafar en braços i allò estava mal vist, per la qual cosa, li donaren un paperet insignificant, va aparèixer en escena vestida de monja dient només: -“Ay, Ay, vengo muerta, he visto a un hombre saltar por las tapias de la huerta”- ... A partir d’aquella lliçó va haver d’acceptar qualsevol paper, consolidantse com la primera dama indiscutible, doncs sempre tenia guardada una carta en la mànega per sorprendre l’auditori, un gest dramàtic, una mirada penetrant, un crit esgarrat o una rialla irònica... qualsevol recurs escènic era utilitzat magistralment per aquesta professional. Va estudiar la carrera d’infermera, treballant a l’Hospital General fins que va ser destinada a l’ambulatori de Silla en companyia dels metges D. Ricardo Garcia, D. Delfin Martí, D. Bernardo González, i la monja Sor Maria Luisa que repartia les injeccions, un lloc públic que refermarà més encara la popularitat d’Amàlia. Socialment va estar integrada en Acción Católica, quan l’entitat estava presidida per Josefa Bellver, ella era la Secretaria, i pot testimoniar de primera ma la creació de l’anomenat “Teatre del Retor”.

En complir els 16 anys, va haver de reemplaçar a Carmen Gastaldo debutant com a filla enamorada en La Mala Ley; després vingué Un alto en el camino. Fou la protagonista odiosa en La Enemiga; en Tierra Baja va actuar enfrontada al tio Paco Baté; i amb Visantico Ferrando en El Alcalde de Zalamea. En la Papirusa eixia fumant caracteritzada de dona fàcil... un personatge 149

Falla port de silla 2015 Conta, que les funcions que es feien al teatre Constància havien de pagar un lloguer de local, bé a l’ajuntament o a l’arrendador, i allò suposava una bona part de la recaptació de taquilla, per la qual cosa, en fer-se càrrec de la parròquia D. Ubaldo Barberà, va proposar a la Junta la possibilitat d’adaptar les dependències annexes del carrer de Sant Vicent per a la sala d’actuacions en exclusiva que els actors desitjaven. Es va mobilitzar molta gent, sobretot Eusebio el fuster, marit de la presidenta, ajudat també per alguns obrers i gent apropada a l’església. En uns mesos bastiren l’escenari, l’element fonamental, ja que el pati de butaques restava buit, posant i llevant les cadires de bova només quan havia funció.

dels decorats, doncs com anava acompanyant-la, coneixia els textos i col·laborava amb ells sempre que podia, fins i tot va actuar en alguna ocasió substituint alguna absència. I un dia quan anaren a peu a Alcàsser a fer una sarsuela, només la roba i les xiques pujaren al carro del tio Calet; però resulta que no l’havien anunciat, i a l’hora de començar no va anar quasi ningú... I una altra vegada que actuaren al teatre Principal de València, ho feren tant bé que ningú es creia que eren aficionats. O al segon viatge a la Vall d’Ebo, que anaren en tren, i Pepe Celda es va passejar per tots els vagons fent de minusvàlid... tan natural, que la gent s’ho va creure.

El 1951 tingueren el nou teatre disponible, i en principi, tots els membres de la companyia el varen utilitzar, programant-se funcions amb tota normalitat durant tres o quatre temporades, fins que per diverses raons començaren les desavinences, queixant-se alguns de la poca consideració que rebien o per les dificultats d’utilitzar el local... La veritat és, que també va coincidir amb que les xiques del grup anaven casant-se i tenint fills, començant així la disgregació. El seu marit Paco Lluesa recorda moltes anècdotes, sobretot quan feia de traspunt darrere 150

Silla, BreSsol d’ACTORS Amàlia va donar vida a una monja en la Madre Alegria, a la gitana Coraliyo en Los Guapos, Patro (Dos anúncis acertats), Claudina (¿Quien soy yo?) Cristina (la Mala ley), la Condesa de Valmarin (Hija y madre) i Rosalia (Un alto en el camino). I quan es va despedir per a casar-se, els aficionats del poble li dedicaren un homenatge el 5 de maig de 1950, representant dues obres: La Enemiga i La tea de la discordia.

VICENT FERRANDO MULET Va nàixer el 12 d’octubre de 1922, i va ser alumne de D. Vicente Garcia Llacer fins que va deixar l’escola per treballar al camp. Era jornaler de carro i haca, i la seua afició al teatre va ser espontània, quasi de casualitat, ja que no tenia temps per a estudiar les obres; no obstant això,

Diu que el públic era molt fidel, doncs fins a la fila 17 havia butaques sempre reservades; allí venia personal de totes les classes, rics i pobres, gent molt instruïda que coneixia l’obra i aportava crítiques constructives, i gent normal que només volia distreure’s i passar-ho bé. - Els familiars aplaudien tots entusiasmats, però cal dir que ho fèiem prou bé, amb molta il·lusió -.

encara és un dels actors més recordats degut a la força argumental dels personatges que representava i a la credibilitat que transmetia el seu temperament. L’any 1940 va ser la primera volta que va eixir a un escenari, quan tenia 17 anys, en la Mort i Passió en companyia d’Oroval, assignantli un paper insignificant perquè era novato. 151

Falla port de silla 2015 L’any següent va ser la inauguració del Betlem, a càrrec del vicari que havia mobilitzat les escoles del poble; i com era major, li varen adjudicar el personatge rellevant que portava tot el pes de l’obra, doncs va interpretar al maleíssim inductor de la mort dels innocents, amb tant realisme, que els xiquets l’assenyalaven dient: - mira, mira, és el rei Herodes -. Encara recorda com Maruja, la dona de Miguel Cantarrana, que feia de Doris, li cantava:

d’especialitzar-se en un perfil determinat, que s’havia de mantindre, a més de que no podia fer un altre tipus de papers, doncs no quadrava de còmic perquè la gent no ho assumia... Diu que la solució li la va donar Bacardi, ensenyant-li com s’havia de vestir de manera exagerada i a actuar improvisant els diàlegs, aconseguint així un cop d’efecte que agradava molt al públic i els podria fer oblidar l’altra faceta. Va continuar actuant fins el 1942, quan mogué voluntari a l’exèrcit per poder elegir cos. I en tornar després de quatre anys, va continuar en la companyia de teatre fins el 1951, l’any que es va casar. Durant eixe temps va interpretar de tot, ja que tenia decisió, facilitat i memòria, encara que de vegades en feien alguna de cacauer; conta, que un dia tornava del camp a les vuit de la nit, i que la funció era a les 10 i encara no s’havia llegit el guió...

Herodes, Herodes... por tu orgullo ciego al eterno fuego condenado estás.

Aquella actuació li va aprofitar per a caracteritzarse en papers seriosos, i tant feia de pare rigorós com de sogre malcarat, per exemple en La mala ley, l’obra on interpretava a un administrador corrupte que acaba fent-se amb tot el patrimoni dels amos. Només li faltava això per a que els veïns li prengueren més antema, ja que si la funció es representava durant molts dies, la identificació entre actor i personatge es manifestava de manera total, i notava com les persones el miraven pel carrer amb molta curiositat. Eixe era el problema

L’apuntador estava suant perquè no el seguia, i al final va tancar el llibret deixant-lo a soles inventantse disbarats, gràcies que com era una peça, es podia improvisar. Una altra vegada, quan vingué en permís del quarter, era divendres, i dissabte feien la funció, i allí estaven esperant-lo com qui espera a Déu; i en compte d’anar al camp, es va passar tot el dia estudiant el guió, i li va eixir brodat. 152

Silla, BreSsol d’ACTORS Poc a poc va anar forjant-se com a primer actor, interpretant Don Rodrígo de Zàrate (El caudal de los hijos), Chesinto (¡Ché quin lio!), Tanito (Madre Alegria), el Rondeño (Los Guapos), D. Francisco Penéguilas (Marianela), Facundo (Dos anúncis acertats), Alberto (La mala ley), Juan Ramón (Un alto en el camino), D. Luis de Guevara (Hija y madre), Adolfo (Nelo Bacora) i Visantico (Una bala perduda). Diu que guarda moltes experiències d’aquella època, la majoria boniques i positives, encara que mai podrà oblidar el famós viatge a la Vall d’Ebo. Primer va anar en bicicleta, acompanyat del germanet del seu amic Paco Gomar, al qual havien destinat allí de rector. Els va ensenyar la part trassera de l’església i una paret enderrocada que volia reconstruir, però que no tenia diners per a les obres... i Vicent es va oferir per a organitzar-li una representació teatral en benefici de la parròquia, tal i com tenien de costum.

L’expedició estava formada per: Rosa Valero, Ramón Martinez, Pepito Bacardi, Pepe Celda, el tio Cabota, el tio Quico Gomar, Conxin Forner, Teresa Gomar, Rosita Simeón, José Domingo, Paquita Zaragozà la Roya. I les parelles de novios: Amalin i Paco Lluesa, Juliet i Pepica, i Vicent i Paquita Mas, que festejaven des de feia poc; recorda com s’emocionà el seu amic en veure’ls arribar, sobretot quan s’agenollaren a besar-li les mans en senyal de respecte.

Acordaren dues funcions per al cap de setmana vinent: dissabte a la nit i diumenge per la vesprada, coincidint amb les festes del poble, i cap allí mogueren tots plegats en la furgoneta de Juanito “el de la roba”, conduïda per Vicent Soria el de la taverna.

- “Vinga, vinga... per el amor de Déu, no em feu això”- ... els demanava tremolós i agraït. Estaven molt contents perquè el poble va respondre massivament a aquella causa, i feren la primera funció amb el local ple de gent, amb més èxit del que s’esperaven. 153

Falla port de silla 2015 A la nit els convidaren a sopar, allotjant-los en

laboral, però no l’artística, ja que encara va actuar

cases particulars, i l’endemà acudiren a missa

durant una temporada més. Va ser aleshores

eixint a passejar junts pel poble, quan de sobte

quan entra d’auxiliar en la CENS, darrere de la

s’adonaren que havia un traca desplegada i a punt

finestreta atenent els problemes i l’administració

de disparar, i just al costat, un grup de xiquetes

dels llauradors, el lloc on ha continuat fins la

despistades que s’havien apropat. Instintivament,

jubilació.

Vicent amollà a córrer agafant la traca per la cua per allunyar-la d’elles, amb tant mala sort que ja

Des de la perspectiva del temps lamenta la

li havien pres foc, esclatant-li en la ma dreta. El

desaparició del grup, on eren tots amics; recorda

portaren al metge del poble, qui li va practicar

que quan es casaren els feren un bon regal,

una cura d’urgència mentre el traslladaven a

una safata d’argent i un pergamí amb totes

l’hospital de Gandia, on li hagueren d’amputar

les signatures dels membres de la companyia.

dos dits per evitar perill de gangrena.

Qüestiona el fet de no haver hagut una continuïtat, un relleu generacional en el teatre

Lògicament, es va suspendre la funció i els demès

de Silla, i es mostra molt crític perquè considera

tornaren a casa, fins l’any següent que repetiren

que no es va saber (o voler) mantindre, ja que

el viatge, tots menys Vicent i Paquita que no

quan els majors se’n anaren a casa o cap a altres

volgueren anar. Recorda també, que per aquell

entitats, la gent es va desanimar i es quedarem

temps va tindre un altre esglai que estigué a

molts anys sense teatre... i el poble no es mereixia

punt de costar-li la vida degut a una apendicitis,

tant de desinterès.

tant greu i dolorosa, que anaren a Catarroja a portar a Chalmeta, qui no va dubtar en operar-

La seua esposa Paquita Mas Cuñat nascuda

lo urgentment al mateix llit amb anestèsia

el 1929, també actuava molt bé i amb tant de

local i posant-li els budells damunt la panxa.

carisma com ell. Explica, que era veïna del tio

Impossibilitat per continuar treballant al camp,

Gomar, al carrer de Sant Caralampio, la casa on

aquell malaurat accident li va modificar la vida

ella passava a veure assajar els artistes més majors, 154

Silla, BreSsol d’ACTORS , per això és possible que li agradara tant el teatre des de xicoteta, participant en el primer Betlem de pastoreta. Ho va fer amb tanta il•lusió, que l’any vinent ja li donaren el paper de Felisa la mesonera, la qual va permetre que la Mare de Déu i Sant Josep s’allotjaren aquella nit al pessebre. I els xiquets li cantaven:

Era molt vergonyosa, i encara no s’explica com es va atrevir a eixir a l’escenari; diu que quan s’alçava el teló tots es feien blancs de l’esglai, però ella es feia roja... fins que va agafar confiança i les suficients “tables” per a eixir del pas. El secret era posar-se dins del personatge, viure’l, creure-se’l ... com li va passar interpretant a Gloria, la monja protagonista de Madre Alegria, a la Señora Ana

Bien por Felisa la mesonera, no hay cocinera mas especial...

de Marianela, o en La Millona, la seua obra favorita, que com també la representaren al casino de Beniparrell, quan pujava al tramvia, en arribar al poble veí la gent l’assenyalava amb aquell nom. Conta, que Vicent Morera, un dia li va demanar que s’arreglara per eixir al carrer, tan guapa i elegant com eixia el teatre, i que allò del davantal no li quadrava a una persona que interpretava papers tan distingits... Recorda quan anaven a sopar i desprès als assajos, sempre parlant de teatre, que si Marianela açò, que si Don Juan allò... - “sabíem tots els papers i podíem substituir a qualsevol”- afirma orgullosa. La prova la tingueren el dia que anaren a Alcàsser a fer dues funcions, a la vesprada va eixir interpretant el seu paper assignat, i a la nit, com Amàlia Garcia que era la primera actriu, 155

Falla port de silla 2015 ,no es va presentar, ella es va canviar de roba i

recorda que estava penjada al cel, i que havia un

va eixir amb tota naturalitat fent el paper de

forat en l’escenari per on quatre homes elevaven

l’altra. També va substituir diverses vegades a

des de baix a Jesucrist ressuscitat (el tio Gomar), qui

Carmencita Gastaldo.Després de casats vingueren

apareixia dret sobre una taula de fusta obrint els

els fills i s’acabaren les actuacions, encara que es

braços a un públic que l’aplaudia fervorosament.

mantingueren vinculats amb la companyia per

Ella havia de cridar a tota veu: Aleluya !! Aleluya

vincles d’amistat, sense perdre’s cap funció de

!!... Jaume Riera feia de centurió, i els Apòstols

les que continuaren programant; i quan s’ho

eren tots homes majors.

podien permetre, trobaven l’al·licient en escaparse a València a l’estrena d’una bona comèdia, encara que el somni d’aquest matrimoni era anar a veure una òpera en un teatre important... i es va complir de manera inesperada el dia que celebraren els 50 anys de casats, quan els seus fills els portaren a Barcelona al teatre Liceu, on representaven Tosca. Ara viuen a soles, juntets, tal com començaren, compartint la part positiva i negativa de la tercera edat, i s’alegren molt quan algú els recorda aquella època daurada de la seua vida. ROSARITO VEDREÑO BARTOLÍ

Conseqüència d’aquest paper, la cridaren de les monges a fer una funció al local de l’antic

Va començar els estudis a l’escola de D. Francisco

dispensari. A continuació va actuar al Betlem,

Hidalgo, el Laico, i quan només tenia 12 anys va

on l’apujaren de categoria assignant-li el

ser l’angelet de l’escena final de la Mort i Passió;

paper d’arcàngel Sant Miquel (que el brodava) 156

Silla, BreSsol d’ACTORS l’encarregat de matar amb una llença a Belcebú, el

Va nàixer a Silla un 13 de gener de 1930, fill del

rei dels dimonis, un personatge que interpretava

tio Vicent Cabota i Amparo Morant, i em diu

Juan Benaches el de les Pequeñes, i a Lucifer, Lluís

que ha fet de tot en aquesta vida, i sembla que

Costa. Son pare li va inculcar el amor al teatre,

és veritat. Ha treballat de fuster al taller de son

i amb 14 anys va interpretar Marianela, fent un

pare, del qual ha recollit el curiós sobrenom; ha

personatge major que la seua edat; desprès vindrà

venut llimonades pels cines i gelats pels carrers

Tierra baja, i altres col·laboracions més, fins que es

del poble; ha llogat discs per als guateques dels

posà a “festejar” i poc a poc va anar deixant-ho.

anys 60 quan vivia enfront del parc; i els ha venut

Ara lamenta no conservar els libretos que son pare

al carrer del Patí. Ha tingut una representació

es preparava per a cada obra, amb anotacions

comercial i una parada de xarcuteria al mercat...

al marge i fulles afegides amb comentaris sobre

i moltes activitats més per poder guanyar-se el

els actors en cada representació; però quan es va

jornal diari, que d’això es tractava, d’inventar-se-

retirar, vingueren a casa a demanar-li-ho, i ja no

les quan u no tenia un treball fix i ben remunerat.

els tornaren... Hagueren sigut un testimoni molt important. VICENT CARBONELL MORANT, Caboteta. Estem davant d’un enamorat de Silla, que malgrat els 77 anys i els impediments físics que últimament se li han presentat, encara es troba il·lusionat en mil projectes de futur. Podríem definir-lo com a actor i rapsode, les dues facetes en que més s’ha destacat, però ell vol que el recorden com “un artista que recitava versos”. 157

Falla port de silla 2015 És evident que l’afició pel teatre li ve influenciada

Cora Raga, Concha Piquer, Miguel de Molina...

per son pare, doncs als 8 anys ja l’ajudava a

una joia que avui podríem lluir com tantes altres

muntar el decorat de les funcions, per això

coses desaparegudes per la manca de sensibilitat.

coneix de memòria les dimensions: afirma que el teatre Constancia tenia una cabuda de 400

Vicent recorda un dia, que reparant el

seients, entre la platea, la llotja correguda i la

mecanisme elevador li va caure el martell, i

general o “galliner” (ara hi ha un total de 170);

per poc marta el seu germà que estava per

que l’escenari mesurava 9 metres d’ample per

baix. Els decorats estaven penjats en alt, i com

6 de fondària, amb tres camerinos a la banda

havia fondària, cabien fins a cinc escenes

dreta; però quan Toe el va llogar per a fer cine, va

diferents, que baixaven unes darrere d’altres.

reformar l’escenari, retallant-li tres metres. Abans el tapava un teló de lona que s’elevava a cop

Conta, que durant els tres anys de guerra havia

de manilla envoltant-se sobre un eix, tota una

una companyia de sarsuela fixa, de forasters, que

preciositat perquè estava pintat a l’oli imitant un

com no podien viatjar, havien elegit Silla per a

paisatge d’arbres en perspectiva, i al centre, una

establir-se, i totes les setmanes representaven

gran cistella reblida de flors.

una obra, amb funció diària. Els artistes anaven a menjar a la taverna de s’agüelo, el tio Coixet,

D’aquesta peça tan singular també ens ha parlat

i per això els coneixia a tots; a més a més, son

Paco Zaragozà Traqueta, lamentant la seua

pare estava abonat a la fila 3, butaca núm. 3, i

desaparició després de tants anys oblidat entre la

com tenia massa treball en la fusteria, moltes

pols i enrotllat a un racó de l’escenari, doncs no

vegades no podia acudir, aprofitant-se ell

només es va deixar perdre el llenç, sinó totes les

que anava per allí dins venent llimonades.

signatures dels artistes que havia estampades a la part de darrere, testimonis de gent famosa que va

D’ai li ve l’admiració per aquest gènere, del qual

actuar allí, entre els quals recorda els noms de Pilarín

conserva una bona col·lecció de discs, arribant a

Lloris, Mauri, Maria Fernanda Ladrón de Guevara,

cantar peces menudes. 158

Silla, BreSsol d’ACTORS El seu debut en públic fou quan tenia 11

A partir d’aquesta experiència, s’incorpora a la

anys, disfressat de dimoni en el Betlem de D.

companyia d’aficionats dirigida per Bacardi, qui li

Àngel, donant cabrioles per l’escenari movent

reserva un paper inoblidable en l’obra dramàtica

la cua. Recorda, que tenia una vareta i pegava

Hija y Madre, com a fill de la primera dama

“carinyosament” si no li feien cas o arribaven

interpretada per Amàlia Garcia. Recorda que en

tard als assajos. I que Benaches era Belcebú, el

l’argument havia una tronada, i com allí darrere

cap dels dimonis. Als 13 anys va protagonitzar

es posava el tio Herminio movent unes llaunes per

un paper rellevant en La banda de trompetas,

imitar el soroll.

on va fer el paper de Rufino, en companyia de

en el món del teatre, tant en papers dramàtics

José Domingo, Jesús Escorihuela, les germanes

com de xirigota, també cantant sarsueles menors,

Amparito i Esnestina Mas... i altres figurants.

i quan no actuava al cartell feia de rapsode entre

La seua participació havia estat

la funció i la peça, mentre canviaven el decorat i els actors descansaven, ell recitava una poesia a l’estil de El Piyayo, Tarde de toros, Soledades... Però va ser durant el servei militar quan es va introduir en el recital de poemes. Estava destinat a Palma de Mallorca, i de seguida va decidir que havia que fer alguna cosa per no avorrir-se, i com a la caserna no havia piano ni teatre, va integrar-se en una xicoteta rondalla de soldats on s’encarregava de cantar. Allí tenien un soldat poeta, de nom Casanova, que participava els diumenges de vesprada en un programa de Radio Mallorca titulat: Domingo poetico. Aquest amic li va ensenyar algunes poesies; i com estaven preparant la festa anual de la Patrona, 159

Falla port de silla 2015 , li va demanar a Bacardi que escrivira un poema a la Mare de Déu del Socorro, quan més emotiu millor... Va eixir a recitar-lo, i va agradar tant, que els oficials s’alçaren de la cadira a felicitar-lo, donant-se així a conèixer des d’aquell mateix dia. El seu amic, que era un professional, va haver d’acudir a la península a fer una gira, demanant-li a Vicent que el substituirà a la ràdio, i d’aquesta manera va estar tres mesos recitant poemes. A l’emissora s’assabentà que l’artista Amparito Ripoll, que era de Catarroja i actuava al teatre Principal de Palma, estava organitzant un festival a benefici d’un matrimoni de sord-muts, molt estimats en la capital, que havien perdut dos fills ofegats. Sense pensar-s’ho, li va escriure oferintse a participar desinteressadament; el coronel li donà permís i va poder actuar en la sala Augusta recitant un poema que glossava al torero Miguel Baez el Litri, que amb molta habilitat el va dedicar a l’esposa del coronel, allí present, qui a partir d’ara es convertirà en la seua protectora. Va rebre tants aplaudiments, que el locutor Juanito Caudet el va obligar a repetir l’actuació. Era el 14 de desembre de 1952, apareixent la notícia periòdic La Almudaina, on es destaca la seua participació, un èxit que li va suposar vindre a casa de permís a passar els Nadals.

Acabat el servei militar ja compaginava el teatre amb la poesia, presentant-se al programa organitzat per Radio Algemesí Salto a la Fama, on la final s’havia de celebrar al teatre Español; i com era precís anar de gala, Eusebio Gastaldo, el fuster, li va deixar el tratge negre de casar-se que apareix en la primera foto, on es pot apreciar que li venia gran. Anècdotes a part, aquell dia va guanyar el primer premi de 2000 pessetes. A partir d’ací comencen les actuacionsen Radio Alcira i al Teatro Escalante, del Grau, patrocinat pel programa de radio Decida usted, va aconseguir el campionat de rapsodes; actuant també al: Alkazar, Serrano, Apolo, Principal, Teatro Obrero i el Centre Cultural Russafa. Veiem part de la poesia que li va escriure el tio Satisfetxo:

160

Silla, BreSsol d’ACTORS AL RAPSODA DE SILLA Joven te oí recitar poesía en radio Alcira y lo fuiste a efectuar en una forma lucida.

con mas pasión que salero para el que la recito. Porque sin ritmo impulsivo muy cargada de pasión no la recita un buen divo jamás a la perfección.

Tus poesías recitadas a lucirte se prestaban por que fueron disertadas en aires que te gustaban.

Por que no esta natural disertada con soltura por eso de orden genial tiene menos que en bravura.

Por eso las elegisteis entre varias que sabrás y de dos, en una, fuistes destacando mucho mas.

En cambio la de Pastor disertando al natural da impresión mucho mejor al público en general.

Ya que las situaciones por la primera creadas en variedad de impresiones da notas agudizadas.

Por ello en tu poesía se deslizan suavemente los aires de gallardía rimando mas finamente.

De semitono y mas bajas tan rápidas en sus cambios que memoria al recordarlas difícil trasmite a labios. Y esta es, la del torero que un poeta la escribió

Y si igual precipitada se recita con su ritmo por mas normal inspirada su tono ameno es mas fino.

161

Falla port de silla 2015 Per si no era suficient activitat artística, els

(mecanografiat), el seu amic Pepito Bacardi li

diumenges dematí jugava al futbol en el Túria

demostra una altra vegada, que a més de saber

FC, el segon equip del poble. A partir d’ací

expressar els sentiments, també dominava la

vingué el matrimoni amb Dea Company, l’esposa

tècnica d’estructurar versos, doncs si llegim la

comprensiva que va saber acceptar les seues

primera lletra de dalt a baix s’adonarem que

aficions artístiques, i que sempre el va acompanyar

apareix el seu nom verticalment.

a participar en totes les entitats; perquè cal dir, que Vicent també fou directiu del Silla C.F, on va començar de jovenet escrivint les pissarres dels partits; durant 9 anys va ser vicepresident de la Lírica, i desprès President fins al 1977. Feia de mantenedor en totes les presentacions falleres, organitzador de funcions benèfiques; i li cap la satisfacció d’haver muntat novament: Que listo es Calixto, la darrera representació teatral on va participar la seua generació, celebrada al Cine Rex el 1963. Com a testimoni de l’estima que despertava, com a persona i com a artista, Vicent guarda com un tresor dos poemes dels nombrosos que al llarg de la vida li han dedicat. El primer (manuscrit) és obra de José Leandro Gil Sánchez, un destacat representant de la rapsòdia espanyola dels anys quaranta, del qual podem apreciar l’elogiosa dedicatòria de l’autor. I en el segon 162

Silla, BreSsol d’ACTORS El 2001 va ser requerit per l’Escola Municipal de teatre a representar un paper de vell en l’obra Afrika, rodejat de joves que es movien entre l’avorriment i la incertesa del futur. Vicent va donar una lliçó magistral de dicció i de saber estar damunt l’escenari, rebent nombrosos elogis de la premsa especialitzada: “Destaquem el treball sublim del iaio de Blanca i Guillem, persona d’una simpatia fora mida, i personatge d’humanitat resplendent”...

Va ser guardonat

per l’ajuntament amb el Porrot d’Honor de 2003, exercint de pregoner de les festes del Crist; sense oblidar la seua etapa televisiva al front del programa “La tertúlia de Caboteta”, per on han desfilat 53 convidats, persones del poble que han destacat en alguna u altra faceta. Quan es va jubilar fou elegit a la directiva de l’associació de Jubilats i Pensionistes de Silla,

Gran col·leccionista de records, cal dir que ho

ocupant sempre la vocalia de cultura, des

arreplegava tot: cartells, fotografies, poemes,

d’on s’encarregava de programar viatges,

discs... i gràcies a aquest esperit previsor, ara

activitats, recitals i homenatges als artistes

podem disposar d’un valuós material que no ha

que anaven desapareixent, entre els que cal

dubtat en facilitar-me. Calcula que ha interpretat

destacar els dedicats a Fernando Zaragozà i

70 ó 80 obres diferents, no ha escrit mai un vers

José Martínez “Vaoro”. Tot i això participant

i diu que té mania als poetes... però admira com

en concursos de rapsodes jubilats, arribant

ningú a Rafael de León, el lletrista de les coples

a ser campió de la Comunitat Valenciana.

més famoses del cançoner espanyol. 163

Falla port de silla 2015 Repassant els cartells m’apareixen alguns dels

ressaltar l’estima que tenia per tot allò relacionat

personatges que va encarnar: Eleuterio en (No

amb Silla i la seua gent, a enaltir la llavor de

és per ahí), Don Agustin de Zàrate (el Caudal de

retrobament que havia començat, i també agrair-

los Hijos), Don Leonardo (Madre Alegria), Vicent

li la desinteressada col·laboració.

(Per no ser sogre), Maties (Qué listo és Calixto), Moltes gràcies Vicent.

Pepe el Malagueño (Los Guapos), Sinforoso (Marianela), Figuerado (Dos anuncis acertats), Tadeo (El femater de la casa), Chuano (Pagar el pato), Quico Sentències (idem), José Ruiz (Hija y Madre), Teodoro Golfin (Marianela)... i en Sangre Gorda va fer d’actor principal actuant amb Teresin Albert. Respecte de la situació actual del teatre, pensa que el grup d’ara és una història diferent, ja que tenen més dedicació, més tècnica i recursos econòmics, un local en exclusiva, directors professionals i una escola de base subvencionada per l’ajuntament, on només preparen dues o tres obres a l’any. No té res a veure amb allò d’abans, cal reconèixer que ho fan molt bé, però aixina també ho faria jo -, acaba dient-me amb un somriure molt eloqüent. Així acaba la referència que tenia escrita, però la seua mort, esdevinguda el passat agost de 2006, em mou a evocar més si cap la seua figura, a 164

Silla, BreSsol d’ACTORS PEPE DOMINGO MAGALLÓ

de les paròdies que va interpretar en La banda de trompetas, glossant un dels desitjos quasi impossibles d’aquella època: poder menjar gallina.

A hores d’ara té 77 anys i als 14 es va estrenar com a actor en la companyia de xiquets, fent la La banda de trompetas, una sarsueleta molt popular

Para comer gallina, cualquier cristiano

aleshores, que va dirigir Donya Conxa Català amb

tiene que sorprenderla y echarle mano

arranjaments musicals de D. Dàmaso Garcia. Diu

llevarla a que la guisen en la cocina,

que tot va començar com una activitat més de la

y solo asi se puede... comer gallina

quadrilla d’amics i amigues, que per estar junts, s’apuntaren al teatre perquè ni hi havia una altra

Tienes razón, tienes razón

cosa. No podien moure del poble, no hi havia

Mucho cuidado y atención

alternativa al cine, i el costum era ajuntar-se en colles per poder divertir-se; no tenien un duro,

Y si la gallinita es gorda y gruesa

però tampoc el necessitaven.

es un sabroso plato para la mesa, me gusta en pepitoria de modo atroz y a mi me sabe a gloria... con el arroz

Aquella dona els va fer treballar de valent; anaven tots els dies als assajos al carrer de Sant Josep, s’ho prengueren molt seriosament, perquè cal dir que l’obra era cantada i s’havien d’aprendre la lletra. Encara recorda a Rosita Simeón La Pateta cantant “Pajaritos” amb una cistella de pardalets vius que havien agafat a posta per a la funció... A Caboteta, fent de baturro... i ell feia de Don Servando, un grunyó amb ulleres sense cristall d’on es penjava el mocador. I cinquanta vuit anys desprès, encara es capaç de recordar i cantar una 165

Falla port de silla 2015 Amb la companyia musical juvenil de donya

sastre efeminat, i el tio Cabota, d’alcalde autoritari,

Conxa Català prepararen també: La leyenda del

pare de la xica que festejava a un funerari... No

monge i La reina mora, però aquesta última ja no

els deixaven ni parlar de tantes carcallades i

es va representar perquè se’n passaren al teatre

aplaudiments. I en la segona, ja tranquil per l’èxit

Parroquial. Desprès ja va entrar amb els majors, i

aconseguit, ja va actuar ell

poc a poc va adquirir “tables” fins arribar a ser uns dels principals actors de la companyia, doncs per

També ha fet papers dramàtics, principalment

la seua presència física, sempre li assignaven els

La Mala ley, una obra emblemàtica que va ser

papers característics de galan (els amics li deien el

representada moltes voltes; els eixia tant bé, que

Cabo, recordant quan fou gastador de la banda

la portaren a Benifaió, Alcàsser i Catarroja, on hi

de cornetes).

havia companyies de teatre molt bones. Era prou disciplinat i estudiava el personatge, calculant que

Tenia facilitat per escriure, i per les nits, sense

ha participat en unes quaranta obres; destacant

dir res a ningú anava imaginant personatges,

també la seua faceta de poeta aficionat, utilitzant

escenes i situacions enrevessades, que desprès

eixa expressivitat col·loquial tant pròpia del sainet i

traslladava al paper, arribant a completar dues

el mon fester valencià. Veiem un exemple:

obres en valencià: “Un novio funeràri” (1952) i EL TIMO DEL LLICENCIAT

“Dos anuncis acertats”(1953), eren un joc còmic de confusió, uns sainets tradicionals d’eixos que tant agradaven pel diàleg i el desenllaç inesperat.

!Infame! ! traïdora i cruel! ...

Un dia, li les va ensenyar al director del grup, Pepe

Què has fet de les promeses que me jurares un

Bacardi, qui només llegir l’argument va decidir

dia, el mateix que jo eixia caminito del quartel.

representar-les; en la primera d’elles no va voler actuar, estava nerviós i va voler col·locar-se entre

En tota la mili que no he festejat

el públic per observar les reaccions; recorda, que

ni he anat al cine amb ninguna xurra

va ser Pepe Celda Manotes qui va fer el paper del

creguent-me que quan vindria llicenciat 166

Silla, BreSsol d’ACTORS a tu, et tindria segura, I a penes vinc a buscar-te més m’haguera valgut no saber-ho, em diuen que vas a casar-te amb el fill del basurero. Amb Micalet “el ploró”, el que té les cames tortes i la cara com un meló, No saps lo que t’emportes... Jo que sempre estava pensant, lo redones... lo redones que tenies les ma... les ma... les manetes, i quan te tocava la fi... la fi... la finor de la cara, I ara, hasta se me burlen les xiquetes. Però, és que has oblidat el mos que et peguí a la galta de la cara el dia que me’n aní caminito de Guadalajara. Pues caseu-vos!! i sigau feliços... els xiquets eixiran lletjos i plorons, i jo vos regalaré dos xorisos, i pa postres... dos melons!!

167

Falla port de silla 2015 El tenim anunciat interpretant els següents

i de tal manera, que encara li donava un toc

personatges: Gaspar (El caudal de los hijos),

jocós i amable. Veiem unes estrofes del poema

Don Manuel Penàguilas (Marianela), el general

“Critiques de Silla”, signat l’any 1950, on fa una

Barclano (Quien soy yo), Sento (El femater de

crònica de l’època en clau irònica.

la casa), Dionisio Montes (La mala Ley), Rufino (Un alto en el camino), El Duque de Campo

Silla és un poblet

Real (Hija y madre), El so Maties (Pagar el pato)

que hi ha molt que criticar,

i Leon en Una bala perdida. Recorda molt la

Però abans de començar

professionalitat i l’expressió d’Amalia Garcia, que

vullc avisar un poquet

feia plorar a tothom; la presència de Carmen

per si està composició

Gastaldo, una xica que es transformava totalment

tinguera publicitat

dalt l’escenari... i a l’agüelo Calet, que a ultima

hora encara recitava poesies quan feien la paella

ixquera perjudicat.

i algun “serio” o “grunyó”

dels caçadors. I del seu treball, reconeix que quan millor va estar fou representant la mala Ley, on

Aixina és que ja sabeu,

va recollir els aplaudiments més llargs, també

a qui li sapia mal... aguantar-se

recorda amb molta emoció una obreta que feren

i no vos preocupeu

al teatret del retor, es deia Pepito y Elena i només

que açò no és pa molestar-se

tenia dos protagonistes, ell i la filla de Visanteta la

perquè uns ixen en la falla,

Comare... va tindre molt bona acollida i hagueren

altres en conversació

de treballar molt per memoritzar tot el guió.

i pa seguir la batalla

posem versificació...

Però no només escrivia parodies per al teatre, Pepe Domingo també conserva alguns escrits de crítica social i de reivindicació en un temps bastant complicat... encara que ho feia en vers 168

Silla, BreSsol d’ACTORS Es molt bonico portar

la cartera ben pleneta

Tot açò ens passa

i jugarse’ls sense mirar

per no tindre camp d’esports,

en alguna “alçaeta”.

i no el tenim perquè no volen

Pel matí bon esmorçar

traure uns quans billetots,

per la vesprà al 31,

¡¡ Mira que els diners és dolen !!

per la nit al billar

i després al 41...

PEPE CELDA ZARAGOZÀ Manotes

Si Montecarlo té fama per el xoc de la ruleta per ací en la hivernà se’ls juguen més apresseta.

Tal vegada és l’actor amb més precocitat, doncs

Tot açò al Casino dels Pobres

als 8 anys ja va actuar en companyia d’Anna M.

en la pemya “el Subhastat”,

Banyuls, Pilarin Llora i Conxin Pla, la cosina del

lo demés ho saben de sobres...

Sigronero, en l’obra Los chicos de la escuela.

no cal dir-ho. Veritat?

També va fer la Mort i Passió, d’on recorda

I al cine del dimarts

somrient que els xiquets portaven un ram

les dones no sopen per no quedar-se fora

d’olivera, i quan Jesús deia: - Dejad que los niños

i els homes van delerats

se acerquen a mi - havien de córrer cap a ell, i ho

pa entrar gratis a la sogra.

feren cridant amb tanta emoció, que espantaren al burro on anava muntat el Nostre Sinyor. Pepe

Entre bars, cines i el Patí

és el menut de quatre germans, i no li agrada

ens trauen tots els diners,

que li diguen “Manotes”, no per rés, sinó perquè

i de la nit al matí

això li ho deien al seu germà Àlvaro, que tenia les mans enormes i era boxejador aficionat.

ens quedarem sense res. 169

Falla port de silla 2015 Va nàixer al Barrasí l’1 de gener de 1927, assistint a

Va posar de moda la frase d’una peça on

l’escola de Blasco Ibáñez, on tenia de mestre a D.

preguntava: - Senyora ama, hi ha fem?, i a partir

Luís, que com era un dels caps de Falange, tenia

d’ai, tothom anava dient allò pel carrer.

molta cura en que els alumnes anaren a missa, i va ser aquest home qui el va recomanar al rector per fer d’escolanet. Diu que allò de l’església li va agradar, sabia el rosari de memòria i cantava la missa en llatí com ningú, fent parlar al vicari D. Àngel, qui el va elegir per a actuar en el primer Betlem representant el dimoni Belcebú. Recorda que Jesús Escorihuela havia d’interpretar el pastor Anton, però no sap per què els canviaren els papers, començant així la trajectòria còmica, perquè aquell era el personatge més rialler de l’obra, que cantava i tocava la pandereta. Va ser molt aplaudit i les dones apropades a l’església el felicitaven pel carrer, obsequiant-lo amb alguns xavets o convidant-lo a berenar pa amb oli i sal. A partir d’ací i requerit per Bacardi va debutar amb els majors, que assajaven en sa casa del carrer de sant Roc, estant el protagonista de El Juti, on va fer de secundari, especialitzant-se en personatges molt accentuats, fent d’efeminat, coix, geperut o tartamut, participant en més de seixanta obres. 170

Silla, BreSsol d’ACTORS També cantava prou bé, sinó no s’explica com es

estava tancat a la presó per política... a una xica

va atrevir a protagonitzar Los Guapos, una funció

que estava “en amo” en casa de Teresa la del

musical on va haver de compartir la partitura

19... una altra dona que havia tingut bessons...

amb Vicent Lluesa i Lolin Veres, les millors veus

a la filla del Sevillano quan el tramvia li va tallar

que aleshores havia a Silla. Conta, que tot allò era

la cama... i per als festers del carrer del Toll, el

molt dur, i que la gent no ha sabut valorar l’esforç

Perol i el Patí, que eren els més catxumanders.

físic que feien, llevant-li temps a la família i posant

Com la gent ho sabia, acudia al teatre amb una

diners de la butxaca. El director era molt exigent,

mostra de solidaritat que avui seria molt difícil de

i passara el que passara calia acudir als assajos

superar; i en acabar la funció, el tio Vedreño eixia

diaris; desprès venia la representació, que havia

a l’escenari amb la recaptació de la taquilla per

d’eixir bé, i eren dues funcions: una peça, i l’obra

lliurar els diners a les famílies. Allí no havia color,

de tres o quatre actes... en total 3 hores seguides,

s’ajudava a qui fora menester, i prou, però no

dissabte i diumenge. En La Millona, que tenia

només de Silla... ja que anaven pels pobles del

quatre actes, varen arribar a casa a les 3 del matí,

voltant actuant desinteressadament, com a molt

i l’endemà, a treballar al molí al torn de les sis...

els pagaven el viatge i el sopar.

A canvi d’això, ningú cobrava una pesseta, la

Recorda haver anat a Almussafes, Picassent,

recaptació era benèfica, ja que sempre havia

Alcàsser i Catarroja, a l’hospital de San Juan de

algú necessitat, sinó un particular, una entitat que

Dios, i sobretot, els dos viatges a Vall d’Ebo per

calia ajudar. Recorda haver actuat per a la falla, el

ajudar a Gomaret, que com era el rector d’allí,

futbol, la banda de música... en una col·lecta per

necessitava diners per a la nova capella. Recorda

a l’aposentador del teatre; i una vegada que el

que Pepe Domingo el Cabo, es va marejar de les

tio Jesuso va anar a l’assaig i els va contar el greu

corbes del viatge, i també la mala sort de Visantico

problema que estava passant Ramón de Ratetes

Mulet... Diu que no ha tingut altra afició, que

amb els xiqutes afectats d’una epidèmia. També

el teatre era la vocació de la seua vida, perquè

per a la tia Melica, al seu cunyat Paco Llavata, que

havia harmonia entre la gent i el públic; desprès 171

Falla port de silla 2015 desprès d’actuar anaven al parc, i allí repassaven la funció comentant els errors i les anècdotes de cadascú. Assevera, modèstia a part, que Silla era l’enveja del teatre a tota la rodalia, i que els professionals que venien a actuar ací no ho feien tan bé com ells. I acaba amb una frase genial, on demostra el convenciment de les seues qualitats artístiques: - Em deixaria perdre l’orella, que avui encara no em guanyarien a fer teatre... - Dels actors més vells era un gran admirador del tio Herminio, l’home més polifacètic, de qui no oblidarà mai el paper que feu en “El sabater filosòfic”.

Gavara i les nombroses xirigotes que muntaren junts per tot arreu, com un dia a Peníscola, quan Gavara anava passejant amb sotana i un misal a les mans... i una velleta li va demanar confessar-se. La seua presència era necessària a qualsevol festa de carrer, el convidaven, deia que no podia anar, però sempre apareixia per sorpresa disfressat de gitana o vestit de novia.

De la seua època es descobreix davant del talent de Bacardi... I sobre les seues interpretacions, reconeix haver-se trobat a gust en totes, tal vegada “El tio Sinagües” és l’obra que més aprecia; però el que més l’ompli d’orgull és haver participat en la darrera funció de la companyia, celebrada el 1964 en el cinema Rex i organitzada per la Falla.

Entre altres, va representar els següents personatges: Marcelino (No és per ahí), Don Macedonio (El caudal de los hijos), Peret (Ché quin lio), Julio (Dueña y Senyora), Curro (Madre Alegria), Tomaso (Qué listo és Calixto), Veneno (El femater de la casa), Curro (Los Guapos), Justinet (Dos anuncis acertats), Alberto Foncar (Quien soy yo), Saturio (La mala Ley), Colau (Pagar el Pato), el

Pepe ha treballat en el Molí de les xiques durant vint-i-dos anys ocupant-se del manteniment amb el seu germà Facundo. D’allí va passar a la Medem i desprès a Dolbripas, fins la jubilació. Paral·lelament tramitava assegurances, cobrava l’Ocaso i els caps de setmana organitzava viatges en autobús, una experiència inoblidable que li fa recordar Alberto

Tio Tomiza (Un alto en el camino)... 172

Silla, BreSsol d’ACTORS Els darrers anys residia en Alcàsser junt a la seua dona Pilar Primo, filla de la tia Doloretes la del cacau i tramussos.

dia de sant Valentí, patró dels enamorats... era fill de Maria la Palosa i el tio Ramon el Cubelo. Va anar a les escoles noves Blasco Ibáñez que havien inaugurat recentment al carrer de Luciano, tenint com a mestre un home de Beniparrell que li deien D. Ernesto, quan estava de conserge el tio Cantaclaro. En esclatar la guerra va deixar les classes, i posteriorment les va reprendre per les nits, doncs de dia anava d’ajudant en el ramat del tio Castro.

Allí vaig anar a entrevistar-lo quan es trobava convaleixent d’una malaltia, observant però que no havia perdut ni la memòria ni el sentit de l’humor, doncs xerràrem a gust de moltes coses mentre em mostrava velles fotografies i recordava totes aquelles peripècies de joventut. Varem quedar, que quan publicara el llibre aniria a portar-li’l, però ja no el podrà llegir... Va morir el passat 22 de març de 2006.

RAMON MARTÍNEZ MARTÍNEZ

Als 76 anys ben complits, i malgrat els problemes de salut, encara no ha perdut eixa mirada brillant i l’estampa galana que el caracteritzava de jove, amb el cabell castany, d’elevada estatura i unes faccions refinades que el feien: - “massa guapo per a ser home” - tal com li va dir una dona major que el mirava fixament al tramvia fent-li apujar els colors. Ramonet va nàixer al carrer de les Ànimes núm. 12, un 14 de febrer de 1931, el 173

Falla port de silla 2015 Als 14 anys comença a treballar en Alfafar d’aprenent d’ebenista, una professió que mantindrà sempre activa, viatjant tots els dies en el tramvia en mig de mil anècdotes i aventures jovenívols. Per les seues inquietuds llegia molt i tenia un cert nivell cultural, donant-se a conèixer a Pepe Bacardi, qui el va animar per a que anara a assajar al grup. Recorda que tenia 17 anys quan acudien al carrer de Sant Roc, al corral de la tia Roya; i que la primera obra on va eixir era La Papirusa, on Amàlia Garcia feia d’actriu principal i ell de secundari perquè encara era novato. El següent paper important ja va ser de protagonista, fent de fill bastard de Paquita Mas en Amor de madre, on va fer plorar a tothom mentre li demanava perdó agenollat en mig de l’escenari. També va ser Luís en Dueña y Señora, compartint cartell amb Carmen Gastaldo, Ignacio en La mala Ley i Pepe Luna en Un alto en el camino... i en les peces valencianes va eixir com el So Maties en Pagar el Pato, i Cartelanas en Dos anuncis acertats.

I poc més pot parlar d’aquells tres anys de teatre, ja que seria repetir les mateixes experiències que els demés aficionats han relatat... Només dir que va rebre una oferta del germà de D. Dàmaso per anar a provar-se a Madrid, ja que li agradava la seua naturalitat en l’escenari, la veu clara i diàfana (que s’escoltava des de la darrera fila) i la planta de galan jove que aleshores demandaven les companyies.

La resta foren intervencions en les peces, amb tant poca previsió per la seua part, que va protagonitzar “El fava de Ramonet”... i com li deien Ramon, hagué de suportar durant molt de temps aquest sobrenom quan el veien pel carrer.

Copenhaguen, començant així un somni que va

El 1952 va marxar a fer el servei militar a Palma de Mallorca, en artilleria de costa, sense adonar-se’n que aquesta illa condicionarà per sempre el seu futur. Allí estigué vora platja diàriament durant dos anys, i va quedar tan meravellat, que després d’acabar “la mili” va continuar acudint tots els anys quan li donaven les vacances, coneixent a una d’aquelles turistes nòrdiques que els joves d’aleshores mitificaven per guapes i alliberades. La relació es va consolidar, i sense pensar-ho més i davant la sorpresa de tota la família, el 1960 es va casar amb ella i se’n varen anar a viure a durar quaranta dos anys, una història d’amor més reial i apassionant que qualsevol de les funcions de teatre que havia representat. Ella estava molt ben relacionada i gaudia d’una bona posició social, 174

Silla, BreSsol d’ACTORS facilitant-li un treball de manteniment als laboratoris

hora i que ella li va fer prometre que se’n tornaria

Medicinal Novo; allí va aprendre l’idioma del país,

a València - “ porquè allí está la luz i la alegria

el segon més difícil del món, i un poc d’anglès

de la vida”... li va dir aquella danesa enamorada

per poder defensar-se millor, adquirint també la

d’Espanya. I li va fer cas, va vendre la casa i se’n

doble nacionalitat, que aleshores era un privil·legi

vingué a Cullera a prendre el sol i mirar la mar

a l’abast de molt poca gent. M’ensenya les fotos

que tants records li portava... a refer-se d’una

del xalet on vivien, amb el jardí vora el llac i un

insuficiència cardiaca que se li havia despertat.

embarcador, i haig de confessar que són unes

Però no va sobreviure molt de temps.

imatges de pel·lícula que només estan a l’abast Ramon va morir el 13 d´octubre de 2006.

d’uns pocs afortunats. Portava una vida selecta, que anaven a l’òpera i

LOLITA SANJULIAN JARDÍ.

a tots els concerts, al teatre no tant pel tema de la llengua, i més d’una vegada ha compartit seient i taula amb la família reial. Diu que açò no ho

Va nàixer l’any 1930 al carrer del Toll en una de les

explica mai perquè no vol ser presumptuós, doncs

darreres barraques que sobreviviren, i és una altra

molta gent podria pensar que està exagerant,

de les actrius que foren protagonistes destacades

però assegura que tingué molta sort amb aquella

durant aquesta segona època. Conta que va

dona. Varen viatjar per mig món i tots els estius

debutar al teatre quan tenia 17 anys, gràcies

venien a Palma, apropant-se a Silla per veure la

a Paquita Mas, la qual li ho va proposar quan

família, fins que va aconseguir que els pares i la

anaven a cosir juntes per al sastre Jaime Sales. Un

germana anaren a Dinamarca a visitar-lo.

dia la va acompanyar a l’assaig que feien en casa del tio Gomar, i l’ambient li va agradar molt, però

Parlant de la dona s’emociona una miqueta... la

com ella era bastant reservada, mai va pensar que

veu es torna tremolosa quan em diu que ja s’ha

s’atreviria a actuar d’alt l’escenari. En aquella obra

mort, contant-me com la va atendre fins a última

no va participar, però si en la següent, que es deia: 175

Falla port de silla 2015 anar templant i agafant afició, de tal manera que tots es feien creus; recorda que sa mare si que volia i estava entusiasmada, però son pare no deia res perquè no s’ho creia ni se la podia imaginar com una actriu de cara el públic. Li feia alguna reflexió sobre el treball, doncs aleshores ella anava al magatzem de la taronja, on feien vetlla fins a mitja nit, i cada dos per tres havia que demanar permís. Si no anava li llevaven mig jornal, i allí tenies a Bacardi i a Caboteta tots els divendres barallantse amb l’encarregat. Del fred que feia no tenia veu, i es passava el dia xuplant pastilles de clorat, però a l’hora de la veritat Lolita no fallava i l’escoltaven perfectament en la darrera fila. Anècdotes en podria contar moltes. Recorde els assajos al carrer de Sant Roc en ca la tia Roya Y creó las madres, la dirigia l’agüelo Baté, i

i en ca’l tio Ventero del carrer de València; a

havien d’anar totes les nits a sa casa del carrer

l’apuntador Juliet el de la CNS, que era la perfecció

de Mitjagalta. Era un paperet de no res, ja

total a l’hora de donar el peu, una garantia per

que només havia d’entregar una carta a la

als actors principiants... De les actrius que més

primera dama, que era Amalin Garcia, i tan

m’impressionaren, jo destacaria una fora de les

concentrada estava esperant el moment de

més famoses, Rosita Riera, la filla del tio Herminio,

l’aparició, que no s’adonà que li faltava la

amb una dicció excel·lent i una presència que

carta, eixint a escena amb les mans buides...

omplia l’escenari, la vaig descobrir quan feia

Però aquells nervis passaren i d’obra en obra es va

de ma mare en l’obra El Señor es un señor. 176

Silla, BreSsol d’ACTORS I aixina va contant-me vivències, de quan tenia reservada la fila 7 per a les encomandes del veïnat, la família i les amistats, com era el tio Quico Xarpa, un gran aficionat que sempre anava a veure-la. De com actuaven al casino de Beniparrell, on els volien molt, allí en un cantó posaven un entaulat sense decorats ni res, una cortina per darrere i a actuar... També eren molt sol·licitats en Alcàsser, on havia una gran companyia d’actors. I fent velades d’estiu al Teatro Jardin de la Rambleta, allí recorda el seu paper en una peça que es deia La clavellinera del barrio, on va riure i gaudir en companyia del Sigronero, que feia de son pare, va actuar també Maset, que era un gran aficionat i li agradava recitar i presentar actes.

El millor actor era Bacardi, amable i professional, era tan polifacètic que ho podia fer tot, dirigia, apuntava, feia de galan, de paleto... era un fora de sèrie i tot s’ho veia fàcil. Elegia obres de categoria, on havia un gran repertori de vestits que no teníem a punt ni podíem llogar de València, solució: anar de cada en casa demanant-los. Ell parlava amb les persones i ens enviava a recollir-los. També recorde quan férem El Sosiego, on segons el guió li vaig pegar una bufetada al meu partener, que era Paco Domènec... Ho vaig fer amb tanta veracitat, que Conxin la de Montón que feia de sirvienta es va quedar mirant-me fixament, i el seu fill que aleshores era un xiquet em mirava de cantó pel carrer. Els besos que ens donàvem

Va ser Luisa en Una bala perduda, Juana (Un

eren al front perquè la censura no deixava anar

alto en el camino), Romana (Que listo es Calixto),

més enllà, però un dia va vindre un artista de la

Lola (Madre Alegria), Baltasara (Per no ser sogre),

companyia d’Alcàsser i amb tota naturalitat em

Beatriz (Dueña y Senyora), Orosia (El caudal de

va estampar un bes als llavis... jo em vaig quedar

los hijos), Chinta (Ché quin lio). Va participar

feta de pedra sense poder reaccionar, mentre

també en: La Enemiga, la mala Ley, la Millona i

s’escoltava un rum rum de perplexitat entre el

Tierra baja... en una sarsueleta amb Maruja Micó i

públic, fins que espontàniament es posaren

Paquita la Roya, i una altra obra musical on Pepe

tots a aplaudir. Va ser una nit inoblidable, molt

el Tintoreret cantava una cançó que deia: “De los

comentada a l’endemà pel poble...però a la

hijos la alegria,los pesares y el dolor, van a parar a

següent representació tornàrem a fer-ho com de

los padres en mitad del corazón”.

costum, ningú volia complicacions – 177

Falla port de silla 2015 Calcula que haurà participat en una trentena d’obres diferents. La darrera vegada que va actuar va ser al Cine Rex’ l’any 1964, a requeriment de Bacardi per ajudar a la falla.

contrapunt d’aquell il·lustre personatge; però va ser el seu germà Don Julio Carbonell qui la va introduir en aquell món de l’espectacle, tant al teatre, el cant i els recitals de poesia.

MARUJA MICÓ SORIANO Va nàixer al carrer de Sant Vicent l’any 1938, de xicoteta va ser alumna de Donya Pepita i Don Julio i posteriorment va fer el batxiller a l’acadèmia Monforte de Catarroja. A son pare, un blasquista convençut, li deu l’afició a la lectura, i sempre li ha fascinat la música clàssica; recorda que tenia de veí al tio Cabota, qui només feia que cantar sarsueles treballant en la fusteria, i ella li replicava en veu alta des de sa casa. Potser que aquest fora el primer “duet” públic que va interpretar com a

A començament dels anys 50 va contactar amb la companyia teatral quan aquesta depenia de la parròquia, per això guarda bones vivències de l’anomenat “Teatret del Retor”. 178

Silla, BreSsol d’ACTORS Recorda com un somni a Don Júlio actuant amb Maria Primo la Barquera i el vestit de toledana que ella portava, artistes aficionats que actuaven amb tanta professionalitat que semblaven inalcançables, eixe era el cas d’Amalin Garcia, la diva per excel·lència, la qual li va ensenyar un secret que va aprofitar molt en el futur... ser “normal” durant els assajos i no forçar la màquina fins el dia de l’estrena... eixe era el moment precís de donarho tot, de cridar l’atenció i demostrar la classe que portaven dins. I a Carmencita Gastaldo, de la qual mai s’haguera imaginat la transformació personal que experimentava en l’escenari, sobretot quan va interpretar La Malquerida, un èxit impressionant.

advertia que no menjarem olives... ja que podíem tartamudejar. Allí fèiem moltes activitats, la mestra Donya Júlia Celda tocava el piano i s’encarregava de preparar funcionetes musicals, però exigia saber cantar, i amb mi va prendre interès ensenyant-me algunes partitures. Eren peces curtes i simpàtiques, recorde una que es deia Gitano Tijeras, on va participar el meu marit Roberto, Vicent Soria, José Maria Brocal i Roberto el Manisero, un xicot molt simpàtic que era minusvàlid i va fer un paper impactant. També recorde una sarsueleta que es deia: Somos dos artistas, on vaig actuar en companyia de Paquita Riera. I un betlem vivent, per on varen passar tots els xiquets de les escoles; jo feia de Mare de Déu i Requena de Sant Josep, no, no era el de Don Àngel, allò va ser molt abans. Intercanviàvem obres i actors amb el teatre parroquial d’Alcàsser, i ens ho passàvem bé. Varem fer un grup molt compenetrat: Vicent Mulet, Pepito Domingo, Celda... - Conta que el teatre parroquial va estar cinc anys obert, possiblement entre 195156, que els xics amb carros s’encarregaven de portar material i netejar aquell local que era bastant incòmode per al públic. Allò era adequat per a funcionetes menors, per a fer titelles o representacions musicals, però no podia

D’aquesta etapa recorda Ismael Garcia el Mompó, un galan de reparto, que va fer de marit seu en la Papirusa, al qual qualifica com un actor incombustible capaç d’eixir un mateix dia en la peça i en l’obra. Va morir jove, estant reemplaçat per Ramonet, més selecte i especialitzat. Entre els homes, Pepe Bacardi era el gran mestre que em va ensenyar a actuar a pur de paciència i comprensió, ja que era molt nerviosa i perdia els papers de seguida, sobretot amb Vicent Caboteta, el més exigent de tots, un terratrèmol que no havia manera de seguir. Bacardi ens 179

Falla port de silla 2015 fer titelles o representacions musicals, però no podia comparar-se amb el Teatre de la Constància, per altre costat no els pagaven res, ni tan sols el vi i les ensalades si alguna nit sopaven al bar de Coa. També recorda que havia censura prèvia als “libretos” malgrat dependre d’Acció Catòlica... i que abans de la funció cantaven unes quantes cançons, una copla o un duet de sarsuela com Los Segadores, i que els treballadors del tio calces, que estaven enfront del teatret, eixien a veure-les cantar.

tant en vestuaris com en decorats i complements, jo era la seua filla (d’Amalin), i encara recitaria el guió sencer.

Després d’aquella etapa tornaren a la plaça. Recorda que Donya Isolina Marco s’encarregava dels vestits perquè era la dona més elegant de Silla, entre ella i els “de la fila cero”, els ensenyaven a situar-se dalt l’escenari. La fila cero era una quadrilla d’aficionats molt exigents, on a cada actuació prenien nota dels detalls que havia que subsanar, per exemple, com s’havia d’agafar una copa, sostindre un cigarret o la manera correcta de posar les mans; allí estava Roberto el Tramusser, Molina, i sobretot, Miguel Valls, un perfeccionista que mai els perdonava una pose antiestètica. En Los Guapos, Pepe Celda feia de primer actor i jo era la primera dama, però va ser en La Papirusa on més vaig disfrutar... allò era una obra de luxe, 180

Silla, BreSsol d’ACTORS També vaig començar a cantar en l’església, en el grup de Lolin Veres, Paquita Mas, Trini la Vidala, Conxeta la Minxora i Vicent Lluesa a l’orgue. Cantàvem música sacra i la missa en llatí, i com no el sabíem bé, moltes vegades havíem d’improvisar algunes paraules... Recorde una peça especial: el Ave Maria de Millet, però que conste que jo he cantat de tot, des de la Rapsòdia de Schubert al Romance de la reina Mercedes, molta sarsuela, que era lo que la gent demanava: la del Soto del Parral, el Canto del arriero, etc.

(Brigitte Bardot li dèiem els xics, mirant-la passar bocabadats com un somni impossible). Era una excel·lent recitadora i balladora, recorda amb molta enyorança com son pare la pujava a l’escenari per a que ballara entre funció i funció entre els aplaudiments del públic, quan només tindria 5 ó 6 anys. De ben xicoteta ja interpretava teatre a la perfecció a l’escola de donya Pepita Marí, on participava en totes les activitats artístiques que preparaven per Nadal i fi de curs, vestida de pastoreta, d’angelet, de mare de Déu, de dimoni... tots els papers va haver d’interpretar.

Va ser una època molt bonica, però amb la mare al costat a tota hora... i com em vaig casar als 18 anys, de seguida deixí el teatre, continuant només en el cor parroquial. Maruja també va interpretar Júlia en Nèlo Bacora, la Tirana (Un alto en el camino), Micaela (la Mala ley), Berta (Quien soy yo) i Florentina (Marianela)

MARI CARMEN GARCIA SANCHO

Va nàixer a Silla, al carrer de sant Roc, en 1940, però coincidirem en que no representa l’edat que té, mantenint intacte eixe atractiu tan modern i jovenívol que sempre la caracteritzat 181

Falla port de silla 2015 Jo ho aprenia tot de seguida. Portava el paper de l’escola, em tancava en el quarto i començava a llegir i llegir, i a la mitja hora li deia a ma mare: ¡Mamá. Ja me sé el verso ! ... i ella no s’ho podia creure. ! Vamos a ver si es verdad !... i el recitava com un papagall. Però no sols el memoritzava, sinó que comprenia el sentit, per això sabia donar-li l’entonació adequada.

coneix, és l’afició per la pintura, especialitat que va aprendre de jove en l’escola d’Arts i Oficis. Sa casa és una sorprenent exposició de quadres pintats per ella: olis, pastel, gravats... pengen de les parets mostrant una depurada tècnica i gran qualitat, però que degut a la seua modèstia vol conservar en l’anonimat, només per entretindre´s i regalar als amics, sense donar-li més importància.

Cal dir, encara que no vol que ho escriga, que era una alumna brillant, espontània i participativa, demostrant molta capacitat per a l’estudi, per això la il·lusió de sa mare era que cursara el Batxiller i una carrera universitària, un projecte que es va trencar amb la mort sobtada de son pare en accident de trànsit. La família va quedar desvalguda, i ella, com era la major dels tres germans s’hagué de posar a treballar molt prompte, només acabar l’escola primària, i als 12 anys ja estava empleada com a telefonista al carrer de València, en la “central” de donya Elena, en companyia de Camen Folch.

Diu que no ha exposat mai, però la ùnica volta que va concursar guanyà el primer premi de l’ajuntament de València... Després d’aquella etapa infantil amb actuacions esporàdiques, d’on podem destacar un Betlem que varen escenificar l’any 1952, i la participació com a recitadora en l’homenatge a Angelita Penella (acompanyada de la seua germana Maria Teresa), passà a formar part del Teatre Parroquial, on va conèixer a Amalin Garcia, la que considera una mestra indiscutible de l’escenari que li va ensenyar moltes coses. Recorda que Don Ubaldo li repassava els textos amb molta rigoriositat, i també una anècdota que va protagonitzar sa mare: En una funció havia de fer de negreta, i durant els assajos no va passar res, tot era normal... però el dia de l’estrena, li varen pintar la cara amb paper de diari cremat, i li posaren calces i guants

Treballava, però també estudiava per les vesprades comptabilitat i mecanografia en una acadèmia de València. D’alli va passar als laboratoris de Medem, i després a les oficines de Coavre, on va acabar la seua vida laboral. Una altra faceta de Mari Carmen, que poca gent 182

Silla, BreSsol d’ACTORS negres... estava tan horrible i desconeguda, que sa mare no volia deixar-la eixir, però finalment va accedir. La funció va ser un èxit, però el problema vingué a l’hora de llevar-li el mascarat, havent d’utilitzar cervesa perquè amb aigua no se’n anava.

recorda lletra a lletra declamant els versos com una professional, també solia recitar La pedrada, que tracta sobre la mort de Crist... i una altra oda dedicada a València, la que més l’emocionava. Eixes han segut les aficions favorites de la seua vida: el teatre, la pintura i la poesia, complemets que al pas dels anys li han condicionat el caràcter cult i sensible que mostra.

Als 16 anys, Bacardi la incorpora a la primera companyia teatral, on s’ho va passar molt bé en aquell ambient cultural, ella acudia a tot, assajos, reunions, sopars, interpretant els papers que li donaven. Va ser Maria, la filla d’Amalín en Hija y madre, el personatge que més recorda; també la trobem anunciada en Caridad cristiana, on va actuar la seua germana vestida de xiquet, de la mateixa manera que ella ho va fer interpretant Alipin en Marianela, amb Pepe Bacardi, però Amalin se’n va anar de Silla i Bacardi mogué al futbol, i es va acabar tot... Calcula que faria una dotzena d’obres, que ara no recorda el nom, totes clàssiques, doncs no podia actuar en els sainets valencians perquè no el parlava amb l’accent necessari perquè els pares eren de Múrcia i a sa casa sempre parlaven castellà. Però a banda del teatre, també es dedicava a recitar poemes, actuant en Radio Alzira i en un concurs d’Algemesí. Espontàniament em recita El hada azul de Ruben Dario, que encara 183

Falla port de silla 2015 ALTRES ACTORS LOCALITZATS ALS CARTELLS

Fou Carolina en (Una bala perduda), Margarita (¿Quien soy yo?), Tomasa (Pagar el pato), Inès (Un alto en el camino), Margarita (Nelo Bacora).

TERESIN GOMAR la Castanya FRANCESC DOMENECH VALERO el Savio Va actuar de figurant en Los Muertos; de Dominga en Una bala perduda, Ramona (Dos anuncis acertats), Teodora (la Mala ley), Quica (el Femater de la casa), Susana (Qué listo és Calixto) i Visanteta (Nelo Bacora). CONXIN FORNER ALMARCHE la Pastissera va morir el passat 12 de gener de 2007

Va començar d’apuntador, i com que coneixia tot el repertori, prompte va demostrar la seua capacitat interpretativa amb papers com: Carlos Golfin (Marianela), David Ballester (Un alto en el camino), Luis Micano (¿Quien soy yo?), Hilario Gomes (La mala ley), Quinito (Una bala perduda), Paco (Nelo Bacora), Don Javier Gonzaga (El caudal de los hijos), Don Florito (Quico sentències) 184

Silla, BreSsol d’ACTORS PEPITA PLANELLS

MARIA SOLER GARCIA (la seua esposa)

Sofia (Marianela), Mercedes (No és per ai), Sor Martina (Madre Alegria), Roseta (Quico sentències), Rosita (per no ser sogre). EMILIO MONTIEL Alfredo (Nelo Bacora), Antonio (Hija i madre), un ujier (¿Quien soy yo?), Ambrosio (La mala ley), de figurant (Los Guapos), Recaredo (Una bala perduda). Va ser Dorotea en El Sosiego, Florentina (Marianela), Rosario (Dueña y señora), Soledad

FINITA CARBONELL

(Un alto en el camino), Lili (Dos anúncis acertats),

Mariquilla (Los Guapos)

Isabelina (la mala ley), Carmela (Quico sentències). ELECTRA ZARAGOZÀ Aquesta parella també era molt aficionada al ball

Visi (Dueña y señora), Candelaria (El caudal de

de saló, guanyant diversos premis en concursos

los hijos), Luiseta (Xé quin lio!)

de la capital i pobles de la rodalia. ANTONIO BELENGUER el Sevillano Don Venancio (No és per ai), Julian (Dueña y señora)

PAQUITA ZARAGOZÀ la Roya La tia Chicharra (Los Guapos), Sofia (Marianela), Eugenia (la Mala ley), Mimi (Un alto en el camino)

MARUJA NAVARRO (la seua esposa) Doña Olivia (No és per ai), Doña Mercedes (Dueña y señora)

ROGELIO RAMÍREZ Cara cortà (Los Guapos), Petrof (Una bala perduda) i Sento (El femater de la casa) 185

Falla port de silla 2015 AMPARIN TORRES GENIS Remigia (Qué listo és Calixto), Maria (la mala Ley)

MIGUEL VALLS El seus començaments varen ser com a actor, però poc a poc va anar assumint responsabilitats tècniques com assesor artístic. Localitzava les obres, les adaptava i elegia els actors segons els personatges i les característiques de la representació; açò el convertia en el crític del grup, l’observador silenciós que des d’un segon plànol corregia els defectes. Miguel desenvolupava un treball impagable, ensenyava a gesticular i a situar-se en l’escenari, proposava el vestuari i els decorats... Sempre li feien cas perquè entenia molt de teatre i era un mestre de l’estètica. Gran aficionat a la poesia, també tenia escrites algunes dedicatòries a les cantants de Silla.

ISMAEL GARCIA SERRA el Monpó.

ALTRES PARTICIPANTS I COLABORADORS

Sempre feia papers selectes, principalment de galan, però va morir bastant jove, i malgrat la seua participació tan curta, va deixar molts bons records entre els companys.

Conchin Carbonell Conchin Ferrer Isabel Carbonell Manolita Carcaré Teresa Gomar Elena Esteve Maria Elvira Carbonell

VICENT LLUESA MARTÍNEZ Va fer de tot durant la segona època de la companyia (1940-1950): guionista, apuntador, actor i arreglista musical, fins que les obligacions polítiques li varen ocupar el temps lliure, dedicantse només a exerecir d’organista parroquial. 186

Silla, BreSsol d’ACTORS COMPANYIA INFANTIL (1952)

Estornell José Garcia Pérez Maria Garcia Francisco Zaragozà, Guixot Mª Begoña Lavela Vicenta Luz Paco Rios (el de la destileria) Juan Requena Juan Rodriguez Federico Rosaleny Carmencin Rubio Rosita Simeón la Pateta Lolin Serrador Carmen Simeón Raul (l’escrivent del Molí de Bermell) Pepita Valero Lolin Veres la Joliana Raquel Zaragozà Nilda Zaragozà Fidela Zaragozà Rosita Zaragozà Amalia Zaragozà Francisco Zaragozà Josefina Escorihuela Francisca Riera Amparin Mas Ernestina Mas

Maria Teresa Gracia Mari Carmen Iborra Conchin Monton Norberta Sória Maruja Primo Amàlia Zaragozà Paquita Mulet Amalin Gastaldo Francisco Romeu Francisco Brocal Maria Carmen Romeu Amparin Torres (1963) Herminio Eguilaz (1963) Francisco Cortés (1963)

187

Falla port de silla 2015 Totes aquestes persones deixaren d’actuar a mitjan dels anys seixanta, coincidint en que la societat anava canviant les pautes de comportament tradicionals; aleshores, el cine dels diumenges era l’espectacle de masses i la gent jove començava a eixir del poble i decidir les seues preferències amb més llibertat de moviments. A la dècada dels setanta, el teatre melodramàtic havia passat de moda i nomès triomfaven els autors de vanguarda amb obres amb missatge; i el sainet valencià (apropiat pels sectors reaccionaris) restava desacreditat pels nous corrents intel·lectuals, que veien en Nelo Bacora un atemptat contra la cultura.

Vicent Martínez Mengual el tio Martínez, un gran entusiàsta del món cultural i fester, que va saber impulsar el grup utilitzant el Cine Rex, convertintse en un element dinamitzador de la resposta social i política del moment.

En mig d’aquest ambient de desconcert, sense un lloc adeqüat per a les representacions i en plena transició política va apareixer un grup de joves, que sense deixar de ser progressistes, retrobaren aquest gènere popular en la que podem anomenar “tercera etapa” del teatre a Silla, la qual podem datar a partir de 1973. Només recordar el Grup Boira, dirigit per Joan Iborra i format per Albert Forner, Manolo Melero, Cristina Gonzàlez, Boni Conde, Benja Domènech i Pau LLuesa, que com varen tindre problemes amb l’alcalde Roberto Brocal per l’ús del teatre de la Plaça, s’adheriren a la falla que aleshores presidia

Posteriorment, el grup de teatre es va incrementar amb les incorporacions de Remigio Serrador, Cinta, Juliet Garcia, Empar Hostalet, Hermini Vedreño, Paco Demènech, Vicent Brocal, Paco López, Vicent Alba, Dorita Carbonell, Paquito el francés... i tants altres joves que continuaren viva la flama teatral, encara que aquesta història és massa recent per a formar part d’un treball retrospectiu com aquest. Esperem que algun dia tinguen també el reconeixement públic per tot allò que va suposar la seua vocació, sobre la qual es va fonamentar l’actual Escola de Teatre, un éxit permanent que vincula els escenaris al nom de Silla.

De la mateixa manera, va continuar la gestió innovadora en la Falla del Port, creada en 1977 com a alternativa a la de la plaça, on va dirigir una nova Murga intentant evocar la tradició perduda, acompanyat per la colla de fallers que apareixen en la fotografia adjunta: Batiste, Toni, Julio, Juliet, Remigio, el Blanco, Romualdo, Franquillo, Roberto... i altres.

188

Silla, BreSsol d’ACTORS De tot aquest planter, que va nodrir posteriorment el grup Maduixa i Antara Teatre, des de l’EMT de Silla dirigida per Ramon Moreno, alguns continuaren la professió, principalment dos actors que hem vist evolucionar del teatre a la televisió i el cinema, sorprenent-nos en tota mena d’actuacions, tant còmiques com dramàtiques. Albert Forner, està en plena efervescència creativa i des d’aquest llibret ens comprometem a dedicar-li l’espai que es mereix, però esperem que siga d’ací molts anys, quan “penge les botes” A Manolo Melero li tenim reservat un espai molt entranyable... continuen la lectura i ho descobriran.

189

Falla port de silla 2015 No es per ai

RELACIÓ DE FUNCIONS

Xeperut i coixo

INTERPRETADES PER LA COMPANYIA

Un novio funerari (de José Domingo)

DE TEATRE DE SILLA.

Dosa anúncis acertats (de José Domingo)

(entre 1940 i 1963)

El gran espantagats (d’Artur Simó) Els reis dels xiquets

PECES EN VALENCIÀ:

Fora baix Geroni i Riqueta

Deixam la dona, Pepet !!

El fava de Ramonet

Fotógrafo ambulant

Modus vivendi La clavellinera del barrio El debut de col i flor

OBRES:

El solo de flauta Un sabater filosòfic

La Malquerida

La tea de la discòrdia

Malvaloca

Lo que no inventa la fam

Los Muertos

Che, quin lio

Morena Clara

Per no ser sogre

El Cristo del Poble

El tio sinagües

La justícia en les mans brutes

Cavallers, vixca la vida !!

La esposa mártir

Pagar el pato

Dueña y Senyora

Quico sentències

Hombre de presa

Cels de novensà

Amor de madre

Nelo bacora

El caudal de los hijos

El femater de la casa

Te quiero, Tomasa

Una bala perduda

En mitad del corazón 190

Silla, BresSol d’Artistes ¿Quien soy?

SARSUELES:

Una limosna, por Dios

La banda de cornetas

Hija y madre

Isidrin y las 49 provincias

Y creó las madres

La leyenda del monje

Marianela

Los guapos

La enemiga

Los dinamiteros

El sosiego

Los chicos de la escuela

La Millona El señor es un señor Tierra baja Madre alegria Un alto en el camino La Papirusa La mala ley El oro del diablo Que listo es Calixto Te casas a los 40 Sangre gorda El Juti La casa de Quirós Jesús, que criada Caridad cristiana Mal año de lobos

191

UN VIATGE DE

LLARG RECORREGUT

30 ANYS. L’ESCOLA MUNICIPAL DE TEATRE DE SILLA

Per Jesús Escorihuela i Castells 1. CAP A L’HORTA SUD: ELS ORIGENS El poble de Silla en 1984. Silla era l’any 1984 un poble que, com molts altres del nostre voltant, anava creant noves infraestructures i serveis públics. Cal pensar que feia tant sols cinc anys que havien tingut lloc les primeres eleccions municipals i la constitució dels ajuntaments democràtics (abril de 1979). No obstant, les corporacions locals en aquest breu transcurs de temps anaven guanyant en autonomia i tenien decisió per exercir les funcions que els eren inherents, tota vegada que se’ls garantia uns recursos financers que venien plasmats any rere any en els pressupostos municipals que possibilitaven l’accés a unes cotes d’operativitat en la prestació de serveis a la col·lectivitat. En aquest sentit, hom dóna un impuls important a la participació activa del conjunt de la societat en els afers municipals. Les corporacions municipals es convertien en els centres de poder de decisió més a prop de la ciutadania i en conseqüència els més assequibles, a través dels quals els ciutadans i les ciutadanes podien intervenir en les decisions que afectaven el conjunt de la població. 192

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Paral·lelament a açò, la ciutadania se n’organitzava

Els antecedents.

i començarien a fluir associacions de veïns,

Les referències més a prop.

esportives, culturals, festives..., que vindrien a coadjuvar a una vertebració, si més no, d’un poble

Silla sempre ha gaudit d’una bona salut teatral; els

que anava canviant i guanyava en dotacions i

antecedents d’una activitat teatral es fan palesos

serveis.

al llarg dels darrers cent anys -evidentment amb quelcom entrebanc- i hui encara hi ha veïns i

Què va esdevenir fa vint-i-cinc anys? Doncs,

veïnes que poden donar-nos testimoni oral d’açò,

perquè ens fem una idea, presentem unes breus

uns perquè ho recorden i altres perquè en algun

pinzellades: el pressupost municipal d’eixe any

moment han estat part activa. De tota manera,

era de 211.000.000 pessetes, havien finalitzat les

tot i que el que ens porta -ara i ací- és la història

obres d’urbanització de l’avinguda d’Alacant, de

més recent del teatre a Silla, és dir els vint-i-cinc

les piscines municipals del poliesportiu i els seus

anys de l’EMT, abans, però, hem de fer una breu

voltants, s’havia remodelat la Torre musulmana,

aturada, tota vegada que obligatòria, en els anys

es creaven els serveis socials mancomunats amb

immediats que precedeixen a la creació de l’Escola.

la dotació d’un equip multidisciplinari format per psicòleg, sociòleg, educador de carrer i

A partir dels plantejaments del teatre independent

treballadors socials, s’iniciaven les campanyes

sorgit als inicis dels anys 60, cap a l’any 1979

d’animació lectora i les visites escolars portades

apareix a l’escena local el Grup Boira, i ho fa

a termini per la biblioteca pública municipal,

des d’una vessant d’amateurisme, de teatre

s’inaugurava el segon institut de Silla -aleshores

d’aficionats, de teatre alternatiu en definitiva. No

de FP-, ja prestava els seus serveis el Centre de

obstant, no seria just -ans tot el contrari- deixar

Planificació Familiar, l’equip d’Educació Vial de

d’atribuir-li el seu paper social i comunitari, doncs

Silla format per escolars participava en el XX

al teatre amateur d’aquells anys s’hi donava la

Campionat d’Espanya de Parcs Infantils de Trànsit

participació de certs sectors de la població en

celebrat a Madrid i el Club Bàsquet Silla ascendia

llur producció dramàtica i és més, es treballava

a la Tercera Divisió Nacional.

per aconseguir ampliar una base cultural que 193

FALLA PORT DE SILLA 2015 renovara tant continguts com estètiques, i al sí

de tècniques teatrals adreçat fonamentalment als

d’aquests grups es coïa una conjunció entre

escolars i estudiants. Fins i tot es va destinar una

treball manual i intel·lectual. En efecte, a Boira

quantitat inicial de cent cinquanta mil pessetes

Teatre confluïen aquests factors: una colla de gent

per a despeses de material i es va aprovar de

jove amb unes inquietuds culturals. Treballadors,

sol·licitar una subvenció al Ministeri de Cultura.

estudiants i universitaris que es veuen atrets

Aquests projecte, però, no es va materialitzar.

per dotar de nous continguts l’escena teatral, amb una singular posada en escena de la seua

Poc temps després, el 1982, es forma el Grup

primera representació i el descobriment al públic

Maduixa, una associació cultural que va projectar

d’un autor teatral desconegut fins aleshores.

la seua activitat amb la creació de titelles, la producció pròpia de contes i llur representació. Al

Una vida escènica força efímera: la posada en

capdavant d’aquesta hi eren Benja Domènech,

escena de Tres forasters de Madrid, d’Eduard

Paco López i Empar Hostalet, a més de Rosa

Escalante, amb adaptació del dramaturg Roldolf

Viguer, Mª Rosa Esteban, Mariví Soler, Imma

Sirera, amb cinc representacions, els dies 27 i 28

Forner, entre altres. L’activitat didàctica d’aquest

de juliol al saló d’audicions de La Lírica, com a

grup estava adreçada a les escoles, i així, a través

convidats a la Fira de Juliol de València d’eixe

de la regidoria de cultura, van organitzar tallers

any als Vivers Municipals, a l’Ateneu Mercantil

de construcció de màscares i de titelles a les

de València i a Dènia. Dotze actors i actrius,

escoles Verge Desemparats i Lluís Vives, a més de

cinc músics i espai escènic, dibuixos, vestuari,

col·laborar en activitats d’animació als barris, en

enllumenament i música propis. Tot seguit vindria

les festes d’agost i en les campanyes d’animació

El Prometatge, d’Anton Txèkhov amb una sola

lectora a les biblioteques.

representació a la Plaça del Poble. A principis de l’any 1981, des de l’Ajuntament es proposa la creació d’un Taller d’Iniciació Teatral, l’objectiu del qual era l’ensenyament experimental 194

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT programa d’ajuda a grups que s’iniciaven i que es La situació teatral a València.

projectaven cap a una certa professionalitat. Per arrodonir la situació, l’any 1982 l’Escola Superior

Els primers anys de la dècada dels vuitanta anem a

d’Art Dramàtic dóna la seua primera promoció

assistir a un seguit d’esdeveniments, resultat d’una

d’actors, joves diplomats amb una formació fins

presa de decisions, que van a trasbalsar el ciments

aleshores insòlita i amb disposició immediata per

del que fins aleshores era el teatre valencià i hom

començar a treballar de valent.

dóna un gir important que vindrà a configurar el panorama teatral. D’una banda, el setembre

Presentada a breus trets quina era la perspectiva

de 1979 el Teatre Principal de València passa a

teatral del moment, romanen algunes companyies

càrrec de la Diputació de València i es converteix

sorgides la dècada anterior: PTV (Petit Teatre de

en el primer i únic teatre de titularitat pública

València) (1971), Pluja Teatre (1972), l’Horta Teatre

valenciana. També, la Diputació convertiria l’antic

(1974), i comencen a nàixer de noves com ara,

Teatre del Patronat en la Sala Escalante, després

Teatre a Banda (1981), Bambalina Titelles (1981),

del seu arrendament. Es crea i s’oficialitza l’Escola

Jácara (1981), Moma Teatre (1982), La Pavana

Superior d’Art Dramàtic, mentre l’Assemblea de

(1983), L’Om (1983), Xarxa (1983), i més tard

Teatre Independent del País Valencià dóna pas

Posidònia (1993), Albena (1994), Arden (1995)...

a una plataforma amb uns plantejaments més sòlids i alhora professionalitzats com era el Teatre

És així que, els canvis en el rumb polític del País

Estable del País Valencià, que mesos després,

i les iniciatives en política cultural de les noves

el 1980, es consolidaria com companyia de

institucions apuntaven cap a una vertebració i

repertori, tot i començant una gira plena d’èxits.

consolidació d’un panorama teatral ben diferent al de la dècada dels setanta.

Davant aquesta situació s’enceta una nova política teatral que contempla, no sols la programació de

I dintre d’aquest panorama que a totes llums es

grans espectacles, sinó l’assoliment de producció

presumia fructuós per al “nou teatre valencià”,

pròpia, i a més la posada en marxa d’un

irromp el concepte d’”Escola Municipal de Teatre”, 195

FALLA PORT DE SILLA 2015 un concepte nou fins llavors, un servei docent

de la Plaça es convertia en col·laborador de les

creat pels ajuntaments democràtics i emmarcat

sales de la Diputació i mitjançant una línia de

dintre de les àrees de cultura amb un pla docent

subvencions i assessorament tècnic i artístic,

que pretén desenvolupar una formació amb

l’Ajuntament es comprometia a iniciar una

continguts equilibrats, teòrics i pràctics.

programació cultural que abastara teatre, música, conferències, cinema...

Es presenta l’avantprojecte de la futura Escola Municipal de Teatre.

A principis de l’any 1983 començaven les representacions al Teatre de la Plaça, i ho feien

L’Ajuntament de Silla havia creat el Patronat

de la mà del PTV que van posar a escena l’obra

de Cultura “Artur Simó” amb el ferm propòsit

Una història tan de menta; la programació va

d’impulsar la cultura al nostre poble des de totes

continuar amb la sarsuela La rosa del azafrán,

les vessants al seu abast. La rica tradició teatral a

del mestre Guerrero, titelles a càrrec de La

Silla i la seua continuïtat estava d’entre els projectes

Canalla, Teatre l’Horta amb El gran Klaus i el

prioritaris de les autoritats locals d’aleshores i

xicotet Klaus, Safranoria torna de viatge a càrrec

conseqüentment, començaren a programar-se

del grup Pimpinelles, més titelles a càrrec del

representacions adreçades a la població. Així les

grup La Gaviota, Pluja Teatre, altra vegada el

coses, el 12 de juny del 1982 obria de nou les

PTV, i una llarga llista d’actuacions que venien a

portes i s’inaugurava el Teatre de la Plaça amb

omplir la sala de gom a gom i que presagiaven

l’actuació del professor Malva-rosa i la companyia

que l’espectacle començava altra vegada.

Bambalina Titelles. En aquesta situació, diríem, de normalització L’acte inaugural va ser maratonià i es va perllongar

i estabilitat de les activitats culturals al poble,

tot el dia amb diverses actuacions musicals,

irrompen tres joves que decididament vindrien a

còmiques, balls, etc. A partir d’ací, es va signar

trasbalsar positivament els ciments de la cultura

un conveni entre l’Ajuntament i la Diputació de

del nostre poble i que influirien sortosament a

València els terminis del qual n’eren que el Teatre

partir d’un treball compromés amb el teatre i la 196

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT seua didàctica i que tindrien una projecció

Aleshores era alcalde de Silla Lluís Martínez i

els anys venidors. En efecte, quan Ramon

Benaches (1979-1989).

Moreno, Enrique Herreras i Amparo Pedregal Els inicis. L’Escola comença a caminar.

presenten a Perpe Pérez, regidora de Cultura, i a Amparo Domingo, presidenta del Patronat Artur Simó, la proposta de creació d’una

A les acaballes de l’any 1984, i dintre de la

Escola de Teatre, ningú s’imaginava que es

programació del Patronat, es convoca el Taller de

convertiria en la primera a tot el País Valencià.

Teatre i Expressió Corporal que tindria una durada des de gener fins a juny de 1985. Una activitat

Als tres, a banda de ser professionals del teatre,

oberta a joves que tenia com plantejament l’estudi

els unia una amistat que s’havia iniciat als anys

de l’expressió corporal fins el muntatge teatral.

setanta dins d’un moviment associacionista que

Amb la formació de dos grups que es reunifiquen

els havia portat al teatre. Havien format part

en finalitzar el curs, comencen les classes al gimnàs

d’un grup de teatre del barri valencià de Nazaret

de l’Institut de Batxillerat Manuel Sanchis Guarner

anomenat El Cortejo; Enrique i Ramon s’havien

i al llarg d’aquests sis mesos s’aborden matèries

inclinat pel teatre, i així

havien accedit com

com el treball corporal i vocal, el malabarisme,

alumnes a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de

l’expressió rítmica i musical, la iniciació a

València, mentre que Amparo iniciava classes de

l’acrobàcia, la improvisació, la construcció de

música i dansa.Acabats els estudis es van plantejar

personatges, els textos... El mes de març d’eixe any

l’activitat pedagògica com una possibilitat laboral,

es presenta al públic la I Mostra-Resum. Es tractava

per a la qual cosa van elaborar un projecte de

d’una exposició escènica del treball realitzat fins

formació teatral a llarg termini que tenia com

aleshores pels alumnes, on ressaltava el procés

a referència les escoles esportives municipals.

corporal per a, poc a poc, anar perfilant i definint personatges creats pels mateixos alumnes. Al

Feren un recorregut per alguns municipis de

públic assistent, format per familiars i amics, els va

l’Horta i així és com arribaren a Silla, on el projecte

impressionar la concentració i la transformació

va ser de l’interés dels representants municipals.

en escena que varen mostrar els actors. 197

FALLA PORT DE SILLA 2015 Evidentment, no es tractava d’una representació

Per a l’ocasió és va programar l’obra Hotel

teatral en el sentit exacte, no obstant, avui, fent un

Temporal, de la companyia La Pavana, escrita i

exercici de retrospecció, ens atrevim a afirmar que

dirigida per Rafa Calatayud, l’obra Experimentiras,

allò va suposar la partida de naixement de l’EMT.

del PTV, una exposició fotogràfica del treball portat a termini en l’EMT i l’estrena del primer

D’aquesta manera ho arreplegava una ressenya

muntatge de l’Escola: SANTOS, SANTONES Y

apareguda el diumenge 31 de març de 1985 a El

CALAVERAS, sobre textos de Fernando Arrabal i

Pais Semanal:

Ramón María del Valle-Inclán, dirigida la primera part per Enrique Herreras i la segona per Ramon

El Patronato Municipal de Cultura Artur

Moreno, amb l’ajudantia d’Amparo Pedregal.

Simó, de Silla, Valencia, ha decidido recuperar la rica tradición teatral de aquellas

La selecció dels autors no era casual i es corresponia

tierras organizando un curso de teatro

a l’intent de modernitzar el repertori d’obres que

y expresión corporal que abarca desde

es representaven als pobles on, llevat d’algunes

la expresión rítmica y musical, acrobacia

representacions del teatre “independent”, només

y malabarismo hasta la improvisación

es feien sainets.

o el montaje. El curso dura seis meses y está dirigido por Ramón Moreno…

Fou així que, el divendres 28 de juny de 1985, obria les portes el Teatre de la Plaça per acollir

En escassos sis mesos hom pot parlar d’Escola

l’única

Municipal de Teatre i ja es veu una projecció

duradora etapa. El Teatre tornava a vestir-se

d’aquesta que es materialitza en la programació

de gala per acollir aquest espectacle que havia

de les Jornades de Teatre, celebrades a Silla des del

despertat tanta expectació que l’aforament

26 fins al 30 de juny, els objectius de les quals són

es quedava curt per donar cabuda a tot el

un apropament del teatre al poble, la familiaritat

públic. Autoritats municipals, veïns i veïnes,

d’aquest amb un espai propi com és el Teatre de la

amics i amigues, familiars, gent del teatre -d’ara

Plaça i un “regal” de fi de temporada als aficionats.

i d’abans- no volien perdre’s aquesta estrena i 198

representació

d’aquest

muntatge.

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT es donaven cita al “vell teatre de la plaça”, ara a

Manoli Baez, Francesc López -que durant molt

punt de començar una nova i duradora etapa.

temps s’encarregà de la traducció d’obres al valencià-, Mª Carmen Portaña, Empar Hostalet

Les reaccions de la crítica no es van fer

i Xavi Sanchis –aquests dos últims van treballar

esperar i així, podíem llegir al diari Levante: ...el

anys després per a l’EMT-, Imma Forner, Benja

teatre ompli la plaça per quatre dies, aquesta

Domènech -actor emblemàtic, llicenciat en Art

experiència podrà desembocar en una major i

Dramàtic i actual professor-, María García -en

millor equipada escola de teatre amb projecció

l’actualitat la més veterana-, Mariví Soler, Fina

temporal i una consolidació artística en la

Valero o Pau Lluesa.

localitat... Santos, Santones y Calaveras va significa una via de treball que ha segut, en molts casos,

Malgrat tot, i per no faltar a la veritat, de portes endins si que va haver un cert desencant pel

una constant a l’Escola: la labor “coral” de tots

fet que l’obra en la seua integritat i atenent a

els actors, la selecció de múltiples textos per a

l’autoria dels textos, fou en castellà. Açò, si més

construir una obra i la mescla entre teatre de

no, generava una disfunció amb l’esforç i l’aposta

repertori i innovació i investigació. Una altra

dels nous ajuntaments i de les administracions

característica que, recolzant-se en la senzillesa, no

públiques en general per fer del valencià una eina

deixa de ser una revolució per al teatre popular

fonamental pel que fa al seu ús en tots els àmbits:

fet a l’època, és la utilització d’una càmera negra

a casa, al treball, a l’escola, a la funció pública i en

com a únic element d’escenografia -les teles que

les relacions amb la ciutadania.

vestien l’escenari van estar penjades durant molt temps al teatre- i tres “basquets de fruita” pintats de negre que s’utilitzaven com elements polivalents i que van ser amortitzats en altres espectacles... D’entre els alumnes que van pujar a l’escenari, cal destacar ací, per la seua continuïtat, 199

FALLA PORT DE SILLA 2015 Ara bé, a partir d’ací es fa palesa una especial

cel d’Eduardo Blanco-Amor. Tot plegat ens

sensibilitat per la qüestió lingüística que serà

presenta una eclosió de personatges i d’escenes

una de les prioritats de l’Escola els anys venidors

que van, des del llenguatge i l’escenografia

fins els nostres dies, i el valencià serà la llengua

barroquitzats de Nieva, amb evidents influències

vehicular en quasi tots els espectacles. Tant

“valleinclanistes”, fins al teatre de Blanco-Amor que

és així que cal reconèixer-li el seu compromís

en Àngèlica ens mostra una farsa humanitzada

i fidelitat per la llengua al llarg de tots aquests

on Déu i els seus arcàngels tracten d’introduir-la al

anys, tot i anant sempre per davant de la

cel i ella es nega, presentant-nos mostres evidents

pròpia administració de la qual depén pel

d’eixe ingeni i eixe humor tant galaic de l’autor.

que fa, per exemple, al requisit lingüístic. L’obra pretenia ser una continuïtat del projecte Transcorregut aquest primer any que havia

iniciat l’any anterior, continuant presentat al

suposat -diguem-ne- una mena de prova de

públic autors espanyols d’àmbit universal prou

foc per tothom: directors i alumnes/actors, però

desconeguts per l’època. La primera part de

també per a les autoritats municipals que havien

l’espectacle, deutor del llenguatge dels autors es va

apostat per aquest projecte, els resultats no

fer en castellà, però, la segona part ja es va traduir

podien haver anat per millor camí, i en aquest

al valencià, sent l’inici d’una aposta declarada de

context començava un altre curs, el 1985-86,

compromís per part de tots els qui integraven l’EMT.

durant el qual se n’organitza una II MostraResum i el segon espectacle: SOLFATARA DE

L’elecció estètica dels treballs assolits per l’Escola

FUMS, estrenada al Teatre de la Plaça el dia 9 de

comencen a veure’s en alguna de les escenes

maig de 1986 i amb un segon passe el dia 11.

de l’obra, com ara un tapís de fulles mortes que cobria l’escenari i la utilització de gel carbònic per

Solfatara de fums és un muntatge que inclou el

crear una atmosfera celestial a l’última escena.

textos Pieza apocalíptica y furiosa, de Francisco Nieva, Las pobres de Carlos Arniches, Muerte

La representació, en el seu conjunt, va posar

fingida y veraz muerte, i Angèlica a les portes del

de 200

manifest

gran

treball

d’adaptació

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT dels textos a càrrec dels tres professors, que

i fins l’any 1992 els cartells els realitza el pintor,

firmaven la direcció col·legiada de l’espectacle

dibuixant i caricaturista Jesús Padilla.

i una excel·lent actuació dels alumnes que mostraren la seua evolució en aquests dos anys

Aquest curs les classes es varen ampliar a huit

de treball. D’aquest any, cal destacar, pel seu

mesos i el programa continuava des de la

vincle posterior amb l’Escola a Rosa Navarro,

perspectiva “d’anar desglossant la major part

Manolo Melero -actor que venia del grup Boira

de la pedagogia teatral com un procés continu

i que va professionalitzar-se més tard dedicant-se

d’aprenentatge i, a partir d’ací, aprofundir en

en cos i ànima al teatre, el cine i la televisió-, Xelo

les entranyes del teatre i presentar a un públic

Calvo i Mª Rosa Esteban.

nou i desconeixedor del medi, espectacles que

pogueren

aportar-los

experiències

Tot i que va estar en escena durant dos dies

coneixements”. Aquesta, ni més ni menys, va

amb un gran èxit de públic i de crítica, tothom

estar la tasca enllestida.

es va quedar amb ganes de més. Així, podíem llegir al diari Levante el 9 de maig: Un nou èxit

Un total de quaranta sis alumnes passaren

fou assolit per l’Escola de Teatre..., ...“Solfatara de

per l’Escola, tot i assolint els coneixements i les

fums” aconseguia cridar l’atenció i omplir el teatre

experiències necessàries per concloure en un

municipal...

augment del nivell interpretatiu, la qual cosa va suposar que, en acabar el curs, Ramon Moreno

Paral·lelament va estar oberta una nova exposició

apuntara la possibilitat -encara que tímidament-

de fotografies que plasmaven el treball realitzat

d’anar pensant “en una futura companyia de teatre

fins aleshores i també es va projectar un vídeo de

que es dedicaria a muntar obres d’una forma més

l’espectacle del curs anterior. A l’EMT sempre s’ha

continuada”, ““...aquest grup seria dependent de

tingut molta cura de la imatge gràfica i estètica

l’Escola i formarien part d’ell els alumnes amb

del seu treball; fins 1991 les fotografies les realitza

més de tres anys de formació...” La proposta,

Pepe Segura (Saura), el qual també fou l’autor

tot i que ambiciosa, encara restaria en el calaix

d’una posterior exposició sobre el poble de Silla,

uns quants anys més fins veure-la materialitzada. 201

FALLA PORT DE SILLA 2015 El curs 86/87 es presentava una nova edició, la

Contava amb una nòmina de denou actors

tercera, de la ja habitual Mostra-Resum, però,

i actrius -entre els quals cal fer menció a la

amb una major presència del factor espectacle.

incorporació de Carles Hostalet i Amparo

I dins de l’àmbit pedagògic, en aquest i en

Navarro- “tots ells aspirants

cursos posteriors l’Escola va començar a

audició per a trobar nous valors artístics al

obrir les seues portes amb la programació

poble”; audició que feia en directe un dels

de mastersclass a càrrec de professionals en

directors, Ramon Moreno, posant a proba a tot

matèries com ara maquillatge amb Enrico,

l’elenc de l’Escola. Després d’una breu entrevista

acrobàcia amb Pepe Sobradelo, tècniques de

representaven una escena per acabar mostrant

clown amb Eduardo Zamanillo, veu amb Pepe

les seues habilitats en un memorable ball final.

a superar una

Galotto o balls de saló amb Josep Manel Casany. Aquest espectacle es va convertir de sobte Mentrestant, la Comissió Municipal de Govern de

en un bullici de gent que no volia perdre’s

l’Ajuntament de Silla, en sessió de 28 d’octubre

l’esdeveniment... En efecte, així va ser, i els tres

de 1986 aprovava la creació de l’Escola Municipal

dies de representació el públic va respondre

de Teatre i el 4 de novembre s’autoritzava la

amb la seua massiva presència, al temps que

contractació de tres professors; contractació que

també es va enregistrar en vídeo i després

havia estat un dels objectius de la gestió de Perpe

va ser emés a través de les ones de televisió

Pérez i d’Amparo Domingo, que volien assegurar

per cable que aleshores funcionava al poble.

la continuïtat de l’activitat. Així, començava el principi d’un llarg recorregut de recolzament

Fou estrenada al Teatre de la Plaça el 15 de maig

institucional, el final del qual no té aturada perquè

de 1987 i cinc dies més tard l’EMT va fer la seua

el teatre a Silla continua tan o més viu que aleshores.

primera incursió fora de Silla, actuant a la Casa de Cultura de Quart de Poblet i al Teatre del Mercat

Respecte al muntatge d’eixe curs s’estrena

d’Aldaia, iniciant-se a partir d’aquesta experiència

L’AUDICIÓ,

pròpia

un seguit d’intercanvis amb les EMTs d’aquestes

feta a partir de textos de diversos autors.

poblacions. Però, una menció a part mereix l’EMT

una

obra

creació

202

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT de Quart, doncs el mateix equip de professors

hom pot dir que la seua consolidació és tan

que impartia classes a Silla ho feia, des del curs

evident com per pensar en el planejament de

85/86 fins el curs 89/90 a Quart de Poblet. Fruit

nous reptes que es resoldran als anys vinents.

d’aquesta coincidència és l’establiment d’unes excel·lents relacions que perduraran molt temps

El segon grup estrena el muntatge ORACIÓN

entre els alumnes d’una escola i l’altra. Així, cal

de Fernando Arrabal, a la Casa de Cultura de

ressaltar algunes sessions de treball conjunt i una

Quart de Poblet el 22 d’abril de 1988, i el 23

memorable nit de balls i cançons a la Plaça del

d’abril ho fa a Silla, també a la Casa de Cultura; un

Poble de Silla, a la qual li seguirien unes acampades

muntatge en què cal destacar a Elsa Tronchoni,

a Aras de Alpuente i Sot de Chera el juliol i

una actriu que va iniciar-se a l’EMT de Silla i que

l’agost del 89 i a Arteas de Arriba el juliol del 90.

posteriorment es llicenciaria en Art Dramàtic per l’ESAD de València i més tard assumiria

La consolidació de l’EMT

la responsabilitat de dirigir l’EMT de Picassent.

Així les coses, la matriculació va en augment i la

Oración era un projecte on els espectadors se

prova està en els prop de setanta alumnes del

situaven al voltant dels actors, mentre aquests

curs 87-88, sent necessari el desdoblament, de

“oficiaven” una espècie d’oratori al voltant

nou, en un segon grup. Açò ve a confirmar, si

del món, angelicalment pervers, dels xiquets.

més no, que l’Escola ja va tenint un nivell ben definit, la qual cosa condueix a plantejar noves

També, el 17 de juny de 1988 arribaria L’ILLA

perspectives i és així que s’amplia el circuit

DEL TRESOR, una adaptació de la novel·la

teatral que s’havia creat el curs anterior i del

d’aventures de Robert Louis Stevenson, i que

qual participaven les escoles de Silla i Quart, i que possibilitava l’intercanvi d’espectacles en

va suposar un muntatge molt meritori pel gran

aquestes poblacions, incorporant-se ara Aldaia.

esforç realitzat pels components de l’Escola

Pel que fa als actors veterans, i després de

que es va traduir en un gran espectacle

quatre

gratificant per a tothom: públic, actors i directors.

anys

d’experiència

bagatge, 203

FALLA PORT DE SILLA 2015 La necessitat de comptar amb un nombre

de Silla que iniciaven la seu tasca professional,

important de pirates per a donar vida als

Benja Domènech i Manolo Melero. De l’obra

personatges

es van fer més de 90 representacions amb un

insuficiència d’homes, açò no fou inconvenient

gran èxit. Però, la versió de l’EMT de Silla va ser

perquè del total de quinze personatges en

prou digna i per això precisament, aquest any,

escena, nou foren “dones pirates”; un recurs del

es participa per primera vegada al VII Concurs

qual van fer ús els directors que no van dubtar en

de Teatre Vila de Mislata, aconseguint el tercer

posar la imaginació al servei de les circumstàncies.

premi valorat en quaranta mil pessetes, i el premi

Stevenson,

malgrat

al millor actor a Benja Domènech pel seu paper

Ja formaven part de l’elenc un grup que

de John Silver. També, al I Concurs de Teatre Vila

començava a ser habitual, al qual s’afegiren

de Puçol, on s’obté el tercer premi a la millor obra.

Josep V. Albert, que més tard fou el fundador

Tot i que estava muntada amb “quatre basquets

i director de l’EMT de Llíria i Enrique Herreras,

de fruita pintats de negre” va ser una de les

professor de l’Escola que hagué d’assumir un

sorpreses als dos concursos.

paper per qüestions de casting i que va fer un vell i entranyable pirata. A l’obra cal reconèixer-li el

Val a dir, també, que una part molt important

paral·lelisme que té amb el muntatge que un any

del vestuari dels actors i actrius que s’utilitza per

abans els mateixos directors i adaptadors havien

a la posada en escena es lloga a INSA, una gran

fet a l’EMT de Quart de Poblet, si bé en aquesta

botiga centenària de venda i lloguer de disfresses,

versió havien millorat el muntatge anterior.

sent aquest un recurs al qual es recorreria sovint.

Anys després, al març de 1993, i amb Posidònia Teatre, Ramon Moreno va dirigir una altra versió

A partir d’aquest any, s’amplia el ventall

per a la Sala Escalante, amb una espectacular

d’intercanvis, i a hores d’ara, als ja existents,

escenografia i il·luminació a càrrec del recordat

s’afegeixen Moncada, Mislata, Manises, Puçol,

Josep Solbes (1960-2009), en la qual Ramon

Llíria..., constituint-se la Coordinadora d’Escoles

va comptar amb la participació de dos actors

Municipals de Teatre. 204

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Mentre, a la ciutat de València es posa en marxa el

home i dona, xic i xica; diàlegs realistes i intimistes

Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, amb

amb un component d’expressió de sentiments,

La Marquesa Rosalinda de Valle-Inclán, creant una

de profunditat en cada paraula, de sinceritat, de

gran expectació de futur, que amb el temps es va

veritats...

convertir en un de tants projectes frustrats pel poc recolzament dels polítics que vingueren després.

Per primera vegada els actors intervenien en la

Ací a Silla, i com era de preveure, el curs 88/89

selecció d’una obra. Després d’un llarg debat entre

marca la data de consolidació d’un grup estable

vàries obres candidates es va optar per Sempre

de persones amb les quals es pretén que, deixant

t’adoraré, atenent als gustos dels components

a banda el procés pedagògic, passen a formar

del grup i no a necessitats de casting. De fet,

part d’una companyia de teatre de repertori,

alguns d’ells es quedaren, generosament, baix de

depenent de l’organització de l’EMT, la funció

l’escenari assumint altres tasques com la d’ajudants

de la qual serà el muntatge d’obres de teatre.

de direcció o encarregant-se del vestuari.

Les classes s’imparteixen a la Casa de Cultura i el

Amb Sempre t’adoraré s’iniciava l’anadura del

curs passa, de ser de 8 mesos a 9, d’octubre a juny.

grup estable i, després de representar-la a Silla durant tres dies consecutius, al curs següent

Amb motiu dels deu anys d’ajuntaments

començaria un recorregut per les poblacions de

democràtics i en commemoració d’aquesta

Quart de Poblet, Manises, Picassent, Puçol i Aldaia,

efemèride, l’Ajuntament de Silla va organitzar

fins arribar a les onze representacions, a més de

un seguit d’actes rememorant l’aniversari i

presentar-la al VIII Concurs de Teatre Vila de

fou en el marc d’aquests que el 5 de maig de

Mislata, tot i obtenint tres premis. Malgrat la bona

1989 tingué lloc l’estrena del muntatge SEMPRE

acceptació de l’obra i la possibilitat de continuar

T’ADORARÉ, sobre textos curts de Harold Pinter

programant-la, es va tindre l’entrebanc de no poder

(Nit), Tennessee Williams (Parla’m com la pluja i

representar-la més vegades perquè els hereus de

deixa’m escoltar) i James Saunders (El millor amic

Tennesse Williams no van acceptar que s’utilitzara

de l’home): una proposta de converses entre dos,

una peça seua junt amb textos d’altres autors. 205

FALLA PORT DE SILLA 2015 Encara eixe mateix any tindria lloc l’estrena d’un

de l’Escola fins l’any 1995 i que va obtenir un

altre espectacle, LA BODA d’Anton Txèkhov, al

merescut premi al millor actor de repartiment per

Teatre de la Plaça durant els dies 26, 27 i 28 de

Beneits i Bandits al Concurs Vila de Mislata de 1994.

maig del 89, i el 2 de juny a la Casa de Cultura Identitat i canvis.

de Quart de Poblet. Es tracta d’una mena de sainet curt, d’un vodevil, on l’autor dibuixa una família que retrata clarament la visió que en

Durant aquest any es produiria el relleu en

té de la societat burgesa de la seua època i on

l’alcaldia del poble, accedint al càrrec Francesc

la hipocresia de tothom es fa palesa en cada

Baixauli i Mena. També, atenent als canvis, deixa

moment.Al banquet que representava l’obra es

l’EMT Enrique Herreras, per a obrir-se a nous

menjava en escena, per la qual cosa, els actors

reptes, com eren l’escriptura assagística i la crítica

actuaven sense sopar i ho feien mentre actuaven.

teatral, terreny aquest des d’on, amb el temps,

El públic va gaudir d’un divertit espectacle on tots

s’ha convertit en un referent per aquells que

els personatges estaven molt ben definits.

estudien i investiguen sobre el art escènic.

Fruit de l’estreta relació amb Quart de Poblet,

En aquest context de consolidació i recerca

intervenen a l’obra dos actors de la seua EMT

d’identitat, Ramon Moreno i Amparo Pedregal,

que enriqueixen amb aquest intercanvi el seu

aleshores professors de l’Escola, van enunciar

treball interpretatiu. També actua, per segon

el que seria una declaració fundacional, unes

any consecutiu, Enrique Herreras, fent de pare

senyes que definirien l’EMT de Silla:

de la núvia. I cal destacar, per la seua aportació durant alguns anys, els alumnes Augusto S.

1. La consolidació d’un grup de teatre. “El

Machancoses -joveníssim-, Vicent Hostalet -el

grup de l’Escola”, que va nàixer del treball

tercer dels germans Hostalet que s’incorporava a

de cinc anys de funcionament i a partir de

l’Escola-, i Colo, un actor molt recordat per la seua

l’experiència dels espectacles: L’illa del tresor

personalitat tan definida, que va ser membre

i Sempre t’adoraré. 206

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT 2. La potenciació de l’EMT amb la matriculació cada curs de més alumnes i la continuïtat d’un procés de treball basat en un plantejament netament pedagògic l’objectiu del qual és

Com ja hem dit, són moments de recerca d’una identitat que s’aniria trobant al llarg dels anys. També es va definir el concepte “EMT” al I Encontre d’Escoles Municipals de Teatre que va tindre lloc a Aldaia i on l’EMT de Silla va

anar nodrint aquest grup de teatre.

participar activament subscrivint les conclusions identitàries en cinc punts: la “professionalització”

3. L’establiment d’un flux d’intercanvis entre escoles municipals de teatre i altres grups que possibiliten un enriquiment de la programació del Teatre de la Plaça i les

reconeguda del professorat de l’Escola, l’absoluta “municipalitat” de la mateixa, la “continuïtat” del treball a desenvolupar, la vessant “pedagògica” de la seua activitat i la “producció” d’espectacles amb

actuacions en altres poblacions.

l’objectiu de contrastar el treball de l’Escola amb 4. Prendre com referent els dos punts

el públic. I comença el curs 89-90 amb renovades

d’encontre cultural més importants del

energies i amb la incorporació d’Empar Hostalet

poble, el Teatre de la Plaça i la Casa de Cultura.

com coordinadora de l’Escola, dedicant-se a

El Teatre perquè és el punt de referència de

treballs de producció i promoció, i sent ajudant de

la programació i seu on es desenvolupa

direcció dels espectacles estrenats, tot i ocupant

al llarg de cada curs les sessions de treball

aquesta funció fins 1991.

i els assajos. I la Casa de Cultura perquè amb el trasllat de les classes de teatre, s’ha

En PATATAS CON TOCINO, estrenada l’any

contribuït a dotar-la de nous continguts

1990, se’ns presenta una selecció de textos i

culturals que li donen més rendiment.

fragments de l’extensa obra d’Eugene Ionesco per aproximar-nos al seu mon, les seues obsessions, la

5. El fiançament d’un públic teatral que

degradació i la desintegració dels éssers i de les

ha vingut a mantenir no sols un elevat

coses, i per a això es crea i es mostra un clima

grau d’assistència als espectacles, sinó a

d’irrealitat que està darrere la seua obra i es fa

consolidar-ne aquest.

sota les notes d’un humor grotesc i desorbitat. 207

FALLA PORT DE SILLA 2015 Es va estrenar al Teatre de la Plaça el divendres

establerta amb l’admirat creador d’eixe universal

30 de març, va continuar a Aldaia el dia 6

personatge anomenat Piojo va portar a l’Escola

d’abril i a Quart de Poblet el dia 7, per a tornar

anys després a encarregar-li l’escriptura d’una obra.

a representar-se a Silla novament per oferir dos funcions més, una d’elles als alumnes de l’Institut

Amb VOCES DE TEBEO, també l’any 1990, es

Sanchis Guarner. Cal destacar l’actuació -després

mostrava un divertit treball experimental de

intervindria en nou dels muntatges de l’Escola-

doblatge en directe dels famosos personatges de

de Carles Royo, que anys després obtindria la

TBO a partir de projeccions de diapositives. Durant

llicenciatura per l’ESAD i esdevindria professional

la projecció, dotze actrius i actors posaven veu a

de les arts escèniques; i de Joan Avinyó, que va

Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Las hermanas

baixar de la muntanya i es va apuntar a l’Escola

Gilda, Rigoberto Picaporte, El botones Sacarino i

per a fer teatre com a vincle de comunicació amb

La família Cebolleta.

la societat. Aquest espectacle, seguint la filosofia d’Amparo i Ramon d’amortitzar altres muntatges

L’exercici proposava l’estudi d’altres registres de

ja estrenats, va ser una revisió del que s’havia fet

veus que permeteren ampliar el ventall vocal

anteriorment a l’EMT de Quart de Poblet. El món

dels actors. Va ser una proposta enginyosa que

de Ionesco ha estat una constant en els primers

va divertir els assistents. Del 25 de maig al 3 de

anys de treball de Ramon Moreno i encara va fer

juny havia tingut lloc al nostre poble el II Encontre

una revisió posterior del mateix text a l’escola del

d’Escoles

Centre Teatral Escalante.

per la Coordinadora d’Escoles Municipals de

Teatre, el programa del qual va incloure, entre

Durant el curs es programa un taller de clowns

altres, dos debats sobre “Pedagogia teatral” i

que sota el títol “Creativitat, art i tècniques de

“Reflexions al voltant del teatre de base”. ”. El

lo còmic”, va ser dirigit per Eduardo Zamanillo.

cartell anunciador de les jornades va ser obra del

El taller tingué una durada dos mesos i es va

malaurat pintor d’Alcoi Enric Solbes, que anys

clausurar amb una mostra-resum. La relació

més tard dissenyaria l’anagrama d’Antara Teatre. 208

Municipals

Teatre

organitzat

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT També es va contar amb la participació de

Així, després de cinc anys de funcionament de

Juan Antonio Hormigón, catedràtic de direcció

les escoles municipals de teatre, aquestes eren

escènica de la Real Escuela Superior de Arte

una realitat fermament consolidada, i com a

Dramático de Madrid, que va pronunciar una

cloenda de les segones jornades, la coordinadora

conferència sota el títol “Escoles de teatre i

va fer públic un manifest que arreplegava

formació de l’espectador. Experiències europees”.

unes

conclusions

que

anirien

adreçades

fonamentalment a les institucions responsables Paral·lelament, en aquestes jornades es van

de la política teatral en la Comunitat Valenciana.

mostrar les produccions de cadascuna de les

Veiem, doncs:

escoles participants, com ara l’EMT de Silla amb les obres Sempre t’adoraré, de Pinter, Williams i

1. La labor de les EMTs ha d’anar encaminada

Saunders i Patatas con tocino, de Ionesco; el CMT

a la formació d’un equip de treball dedicat

de Montcada, amb les obres Pluft el fantasmeta,

tant a la producció d’espectacles com a

de Maria Clara Machado, i Historia de un caballo,

altres activitats paral·leles en el camp de la

de L. Tolstoi; l’EMT de Llíria, amb l’obra Ubú rey,

dinamització teatral de cada poble.

d’Alfred Jarry; l’EMT de Puçol amb l’obra Tot el que necessites és amor, de creació col·lectiva;

l’EMT de Quart de Poblet amb La excepción y la

pedagògica de les EMTs amb els diferents

regla, de Bertolt Brecht; l’EMT d’Aldaia, amb l’obra

centres teatrals de la Comunitat Valenciana,

Caballito del diablo, de Fermín Cabal, i l’EMT de

així com amb les institucions culturals tant

Manises, amb l’obra Oniria, de creació col·lectiva.

d’àmbit provincial com autonòmic.

El nostre poble es convertia durant eixos dies en

3. Insistir en les necessitats de creació

un escenari permanent de teatre, amb dos sales

d’una infraestructura bàsica: adequació

funcionant quasi alternativament: el Teatre de la

dels espais escènics, necessitat de locals o

Plaça i la Sala d’Audicions de l’Agrupació Musical

sales de treball i reunió, d’utilitat autònoma,

“La Lírica”.

dotació de material tècnic, com llum, so, etc. 209

potenciació

connexió

FALLA PORT DE SILLA 2015 4. Les EMTs no poden contemplar

7. Felicitar les EMTs per la proliferació de

en els seus objectius les deficiències i

projectes de nova creació i aconsellar

carències constatades en l’escola i instituts,

els seus responsables de la idoneïtat

en matèria teatral, ni les necessitats

s’adapta a la realitat local i mantenir

formació

dels

grups

amateurs.

fórmula

definida

d’EMT

que

obertes les portes de la Coordinadora als 5. Facilitar la interrelació entre els municipis

responsables tècnics d’aquests projectes.

que compten amb EMTs per a enfortir el circuit d’intercanvis, combinar propostes

Cal constatar que l’EMT de Silla durant aquests

pedagògiques

professorat

25 anys ha estat fidel a bona part d’aquesta

rotatiu, cursos específics, etc., afavorir la

declaració, defensant els seus postulats en tots

possibilitat de coproduccions municipals.

els fòrums de debat on ha tingut presència.

6. Constatada la confusió que del concepte

Després

EMTs

es té, es creu necessari fer una

d’augment progressiu del nombre d’alumnes,

puntualització de la definició en el sentit

d’una tasca pedagògica creixent, de l’ampliació

que: “són centres de teatre públic de gestió

del material escenogràfic i tècnic, així com

municipal, els equips de direcció dels quals

d’utillatge i de vestuari, calia plantejar-se la

exerceixen com professionals, i van nàixer

necessitat quasi urgent de poder disposar

amb una idea de continuïtat en l’àmbit

d’un local on poder desenvolupar un treball

local i amb uns objectius d’assentament

digne i en condicions, i atenent a la creació

de l’activitat teatral, centrats a curt i llarg

d’Antara Teatre com a associació dedicada a la

termini i que aborden en sí mateixos una

producció d’espectacles, es va llogar un baix al

doble dimensió del fet teatral: la pedagogia,

carrer del Toll on tindria cabuda tota aquesta

és a dir la formació d’alumnes i espectadors,

infraestructura necessària per dur endavant

una activitat cada vegada més atapeïda.

producció

com

ara,

d’espectacles

propis”. 210

d’uns

anys

treball

constant,

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT 2. PRÒXIMA PARADA

diumenge 1 de juliol. D’entrada, els espectadors

“ANTARA TEATRE”

assistents a cadascuna de les representacions van gaudir de principi a fi d’aquesta fabulosa comèdia,

I així arribem a un moment àlgid de la història del

fruit d’un text exquisit i una traducció molt digna.

teatre a Silla: l’aparició d’un grup estable.

Els d’Antara tenen l’honor de ser la primera companyia valenciana que representa un text

La companyia estava constituïda pels professors

d’Eduardo de Filippo, i s’inicia així la recuperació

i els membres més veterans de l’escola -Manolo

de textos emblemàtics del teatre universal tot i

Melero, Carles Hostalet, Benja Domènech, Empar

adaptant-los a la realitat del moment que s’està vivint.

Hostalet, Rosa Navarro, Francesc López, Mariví Soler, Mª Rosa Esteban, Inma Forner, Xavi Sanchis

L’acció transcorre a Nàpols, en una vella casa del

i més tard Xema Palanca- i amb la seua creació

segle XVII. Fenòmens estranys vénen ocorrent

es pretenia donar continuïtat a la creativitat d’un

al palau: espurnes, fum, caps de porcs senglars,

grup que exigia nous reptes.

una donzella o la presència d’ un guerrer maleït. Ningú no ha pogut habitar-la més de una

Amb QUESTI FANTASMI! d’Eduardo de Filippo,

setmana i a ella arriba Pasquale Lojàcono amb el

s’inicia al 1990, una etapa que marcarà el

propòsit de muntar una casa d’ hostes aprofitant

naixement d’Antara Teatre. Amb un muntant

les divuit habitacions que té el pis.

de 48 representacions, és sens dubte el muntatge que més premis ha obtingut i que més

Mai se n’havien escrit tantes pàgines com les

reconeixements ha rebut de la crítica. Si l’EMT de

que la premsa especialitzada va dedicar a l’obra

Silla en aquests darrers anys, ja s’havia guanyat el

en qüestió, els seus actors i el seus directors. Les

reconeixement en l’àmbit teatral, Questi fantasmi!

crítiques de Josep Lluís Sirera al setmanari El Temps

vindrà a marcar un punt d’inflexió, un després

del 25 de novembre de 1990 són força eloqüents.

de: “de dir-se EMT de Silla a dir-se també Antara

Així, podem llegir: “...un teatre d’aficionats fet amb

Teatre”. La seua estrena tingué lloc el 28 de juny

un rigor i una dignitat més que envejables. I això

al Teatre de la Plaça i es va perllongar fins al

que el repte no era gens fàcil, perquè l’obra de 211

FALLA PORT DE SILLA 2015 l’extraordinari

dramaturg

napolità

presenta

l’escenografia, que amb una acurada ambientació

una construcció realment difícil...”. O també: “...

escènica, demostra la seua exquisidesa per

un bon treball de direcció que ha sabut dotar

recrear l’hàbitat on transcorrerà aquesta història.

l’obra del ritme escaient; però, sobretot, el treball

Durant aquest any es feu el trasllat des del local

dels actors ha estat realment molt cuidat: sense

del carrer del Toll, que patia de greus inundacions

una actuació com la de Benja Domènech, el

quan plovia, al carrer de Montesa, un baix aquest

canvi de registre còmico-grotesc del segon acte

molt més espaiós que l’anterior que permetia

amb un final d’antologia al sentimentalisme del

donar cabuda no sols el material de l’Escola,

tercer, fóra de tot impossible... I no sols ell, és

cada vegada més quantiós, sinó tenir un lloc de

clar; el nivell és molt alt i ens sobren noms per

reunió dels components del grup, d’un espai per

destacar, com els de Rosa Navarro, Manolo

al treball de posada en comú del dia a dia i dels

Melero, exemple viu de les virtuts i dels recursos

projectes futurs.

–avui gairebé oblidats- que caracteritzaven els bons actors valencians de sainet, o Mariví Soler,

El pressupost de l’Escola per a l’exercici 91-92 era

impecable en un paper curt i delirant”. “...teatre

insuficient per a fer front al mateix funcionament

amb un aprofundiment molt intel·ligent dels

d’aquesta i per a mantenir en cartellera Questi

recursos, materials i humans, de què es disposa

fantasmi!, -espectacle que representaren durant

i amb una gran capacitat per a fer bon teatre”.

dos anys- per això, amb aquest i el següent muntatge d’Antara Teatre, L’ESTRANY GENET,

Va ser presentada en la Sala Trapezi de València,

una traducció original del text de Michel de

de l’11 al 21 d’abril de 1991 i va obtenir un

Ghelderode, es va donar un pas endavant cap a

nombre molt considerable de guardons arreu dels

l’èxode d’Antara en el món dels “bolos”.

concursos de teatre més prestigiosos en què es va presentar, tant al País Valencià com a Catalunya. A

Presentada per primera vegada al X Concurs

més, és fa palesa la collaboració de Josep Palanca,

de Teatre Vila de Mislata, es va estrenar el 29

actor, cantant i pintor, responsable màxim de

de novembre de 1991. És una aproximació, 212

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT heretada de l’esperit pedagògic de l’Escola, al

habitual a les pel·lícules de Pedro Almodovar-,

món de l’autor, als seus fantasmes i a les seues

l’extraordinària

obsessions, com ara la mort, el tema principal de

Pedregal i la il·luminació de Xema Palanca, estem

l’obra. Així, partint d’aquestes premisses, hom pot

davant de la materialització d’un text especialment

assegurar que el teatre de Ghelderode és un teatre

atapeït de plasticitat, de vitalitat, d’imatges que

de crueltat, apocalíptic i emotiu que va enamorar

prenen vida. Tothom va coincidir que estàvem

als membres del grup. Un altra vegada, el treball

davant d’una molt bona adaptació d’aquest autor,

de Josep Palanca en l’escenografia i el vestuari és

doncs el grup, en el seu conjunt, , havia fet propis

clau perquè el marc on es desenvolupa l’acció,

els elements que realment n’eren importants en

una vella i abandonada església romànica, tinga

el text. La representació a Silla tingué lloc els dies

els ingredients escènics necessaris per acollir en

30 i 31 de gener i 1 i 2 de febrer de 1992 i es

el seu interior uns vells desarrapats i decrèpits

va gravar en directe amb tres càmeres sota la

que esperen eixe estrany genet que representa la

direcció del realitzador de Silla Rafa Montesinos

mort. Una dramatització ben elaborada -es varen

-ara reconegut i premiat director-.

selecció

musical

d’Amparo

afegir escenes d’altres obres de l’autor- sobre un text pràcticament poc representat que desperta

L’obra va ser portada als més rellevants

emocions fortes en l’espectador.

concursos de teatre, obtenint els primers premis en les distintes modalitats. També obtingué

Un muntatge molt meritori que té en l’estètica

una merescuda acollida de la crítica que no va

de la representació el seu màxim exponent: els

resistir-se d’atorgar-li uns apel·latius extraordinaris,

personatges són com els d’una obra pictòrica

no freqüents en un grup no professional. I

medieval que prenen forma, que parlen, que

mentre se n’anaven obtenint premis, vindrien les

davant la desesperació, manifesten sentiments

representacions a l’Aula de Teatre de la Facultat

com ara l’angoixa, la por, el penediment, la

de Filologia a la Mostra de Teatre Amateur del

penitència... Si a açò li afegim el gran treball

Servei d’Extensió Universitària de la Universitat de

realitzat en el maquillatge, que ens venia de la

València, a la Casa de Cultura de Manises dintre

mà d’Ana Lozano -una reconeguda professional,

del Circuit Teatral Valencià, 213

FALLA PORT DE SILLA 2015 al IV Encontre de Teatre Amateur de la Comunitat

teatre manacorí Capsigranys que havia estat

Valenciana celebrat a Carcaixent del 4 fins al 8

dirigit per Ramon Moreno en el muntatge El

de desembre, al Teatre del Casino de Quart de

casament de Bertolt Brecht i que ja havien visitat

Poblet, al Centre Cultural de Moncada, a la Casa

Silla amb motiu de la representació de Questi

de Cultura de Mislata, a la II Mostra de Teatre

fantasmi! En aquella ocasió es va organitzar en

Comarcal d’Aldaia, a la Sala Escalante de València

honor de Capsigranys un dinar de germanor al

el mes de desembre de 1992 –i ací cal mencionar

llac de l’Albufera -amb un menú a base de paella

i reconèixer el recolzament que Vicent Vila com

de pollastre i conill i el nostre all-i-pebre - i després

director del Centre Teatral Escalante ha donat

un relaxant passeig en barca. El manacorins correspondrien als sillers, quan aquests visitaren

sempre a l’EMT de Silla-, també a Barcelona actuant

Mallorca amb un gustós arròs amb colomí...

en Vilafranca del Penedés, Terrasa, Viladecans,... i al

Fruit d’aquells encontres ha estat l’establiment

Teatre Municipal de Manacor a l’octubre de 1992.

d’un vincle de col·laboració professional entre ambdues formacions teatrals i d’amistat entre

El seu gerent, Tomeu Amengual, ha estat sempre

els seus integrants, vincle que ha perdurat en el

impulsor de les relacions creatives de tots els pobles

temps fins avui.

que conformen els Països Catalans, ajudant, anys després a la creació del circuit teatral anomenat

No obstant, són moments de molt d’esforç

Projecte Alcover, del que Silla és membre des del

per part dels components del grup, sacrificant

seus orígens. La premsa mallorquina -Diario de

vacances i hores de son per recórrer els

Mallorca, Setmanari de Llevant, Perlas y Cuevas,

escenaris promocionant i donant a conèixer

Última hora, Manacor Comarcal- a les seus

el teatre que es fa al poble de Silla a través del

respectives seccions de cultura, es van fer ressò

seu grup, Antara Teatre. Els viatges es feien

de la presència d’Antara Teatre amb aquest

en cotxes i el material es transportava en un

muntatge, tot i destacant la bona resposta

gran furgó que calia descarregar a altes hores

del públic. Allí es va tenir ocasió de contactar

de la nit, tot açò després d’haver

novament i per segona vegada amb el grup de

actuat, desmuntat i carregat una altra vegada. 214

muntat,

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT És per això que el mes de maig de 1993 el grup

És de significar que, una vegada més, el Teatre

va decidir d’atorgar-se la recompensa de passar

de la Plaça no va poder acollir durant els dies de

junts un inoblidable cap de setmana a Dènia.

la representació tot el públic que estava disposat a veure l’espectacle, amb la qual cosa es va

Els seus membres després de ser actors i companys

programar dos dies més durant el gener de 1994

de feina, han estat sempre amics. I amb L’ÚLTIM

a la sala d’audicions de La Lírica.

MOS al 1993, arriba el següent espectacle. Amb text d’Eduardo Zamanillo i traducció al valencià de

Amb

Francesc López, aquesta obra està inspirada en El

reconeixement de la crítica i va ser requerit per a ser

baile de los vampiros de Roman Polansky i fou

inclòs en la programació teatral d’ajuntaments, i

un encàrrec directe al seu autor. Fou estrenada el

va ser presentat a un seguit de mostres i encontres,

dia 4 de novembre al Teatre de la Plaça.

desset

representacions

rebre

com ara, la IV Mostra de Teatre Comarcal a Aldaia en desembre del 93. Anys després de la seua

Eduardo, com una entremaliadura més de les

primera presentació, encara podíem assistir a la

seues, va inventar un autor fictici anomenat

seua reposició en alguns escenaris i compta en el

Iodra Kulzama del qual parlàvem a totes les

seu historial amb un palmarès replet de guardons

entrevistes relatant el seu imaginari currículum. Ell

obtinguts a l’obra, a actors i directors.

firmava com adaptador d’“una comèdia de por que recrea les aventures del professor Bertrand

Cal destacar altra vegada els maquillatges que

Monet i la periodista Gisela Berint endinsats en

Ana Lozano va realitzar, amb unes pròtesis

una regió fosca i llunyana on corren els rumors

que transformaven als actors fins al punt de

de l’existència del compte Dragonescu, un

no reconèixer-los i l’escenografia dissenyada

vampir que viu de xuclar la sang d’aquells que s’atreveixen a trepitjar els seus dominis.” En

per Enric Juezas, actor, dibuixant i escenògraf,

definitiva, una divertidíssima història que fa honor

que més tard substituiria a Xavi Sanchis en

a la genialitat del seu autèntic autor i al caràcter

el paper del Comte Dragonescu i que va

que van imprimir cadascun dels seus intèrprets.

estar vinculat a l‘Escola durant alguns anys. 215

FALLA PORT DE SILLA 2015 Quan Carles Pons (1955-1999), molt estimat

i les propostes de Ramon Moreno. Va comptar

i recordat per la professió teatral valenciana,

amb la participació de Rosa Ribes i de Panchi

escriu el 1996 Nit Golfa, està escrivint una

Vivó, màxims responsables, respectivament, de la

obra d’encàrrec per a l’Escola que a més té les

coreografia i de la música -que va ser composada

característiques de ser pensada per als actors

originalment per aquesta obra-.

-diríem amb noms i cognoms- que l’han de representar. La seua estrena fou el 17 d’octubre

Entre els premis obtinguts, cal ressaltar a mode de

d’aquell any al Teatre de la Plaça sota el títol LA

curiositat el primer premi a la millor interpretació

NIT ÉS UNA OMBRA PERSEGUIDA PEL DESIG -

“femenina” de repartiment, a Carles Royo -que feia

encara que entre els membres d’Antara sempre

un paper de dona- en el VI Certamen de Teatre

s’ha anomenat Nit Golfa -.

Ciutat de Dénia el 1996. Posteriorment vindrien

Es tractava, doncs,

les estrenes a València, a la sala Carme Teatre, a la

d’una mena de comèdia

Palmireno, a la Sala Escalante i al Teatre Municipal

musical on els actors cantaven en directe i ens

de Manacor el 1997, arribant a les vint-i-cinc

transportava als indrets més profunds de la nit,

representacions.

des d’un cafè teatre, passant per un bar de

prostitutes, un cabaret i un tuguri abandonat,

Cal dir que el moment actoral que estava vivint

i ens mostrava tot un ventall de personatges,

Antara era extraordinari, amb una maduresa

com ara un travestí o un actor d’striptease, que deambulen, cohabiten i s’interelacionen en

constatada en cada una de les representacions.

aquesta mena d’antres.

S’havien sumat al grup Carles Royo, Pau Blanco, Amparo Navarro, Joan Avinyó, Robert Primo i Elsa

L’obra està basada en textos originals i adaptacions

Tronchoni, que feia a Nit Golfa una memorable

de Carles Pons sobre escenes de Els 4 Ratlles, nom

cambrera transformada en un “àngel de la nit”,

darrere del qual se n’amagaven textos de David

i inclús ho feu Amparo Pedregal, professora

Mamet, Fernando Arrabal, Jardiel Poncela i Abulí

de l’EMT, que va haver d’actuar substituint

(guionista de còmics, entre d’altres, Torpedo),

Rosa Navarro que esperava el seu primer fill. 216

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT 3. EN EL CAMÍ

Però, va esdevenir que alguns dels integrants del grup iniciaven les seues activitats com a professionals del teatre -un quants estudiaven a

Retornant al devenir de l’EMT, estem a la

l’ESAD- i començava la seua carrera professional i

temporada 90-91, l’Associació d’Actors del País

altres, el mes veterans, els de sempre, començaren

Valencià premiava a les Escoles Municipals de

un cicle vital que els va portar a tindre fills i a no

Teatre amb un “Narcís blanc”, un premi que

poder dedicar-se de la mateixa manera al teatre.

recolzava una idea diferent de formació teatral impulsant les activitats escèniques dels pobles.

Paral·lelament, l’EMT estava experimentant un

Com va dir irònicament Ramon Moreno a

important canvi generacional i al 1998 es va

l’arreplegar el premi, estaven

optar per paralitzar les activitats d’Antara, tot i que

“...contents de

que les sigles EMT deixen de ser exclusivitat de

com associació continua funcionant actualment

l’empresa municipal de transports...”

perquè els seus membres mai han estat, d’una manera o altra, desvinculats de les activitats que

Mentre, una nova promoció mostrava la seua

al llarg dels anys ha realitzat l’Escola.

manera de fer i en el camí va aparèixer EL NIÑO DE BELÉN de Manuel Martínez Mediero, estrenada al

Tot i això, al 2007 la majoria dels seus integrants

Teatre de la Plaça el 27 de juny de 1991. Era una

(Manolo Melero, Marivi Soler, Rosa Navarro,

“comèdia bàrbara”, segons va subtitular l’autor el

Xavier Sanchis, Xema Palanca, Francesc López

seu text, on un humor intel·ligent i sorneguer feia

i Empar Hostalet) junt a alumnes de l’EMT com

acte de presència.

Carles Royo, Mª Carmen Aguado, Aida Melero, Samuel Baixauli i Pablo Garrido, sota la direcció

La polèmica prèvia a la seua estrena va

de Benja Domènech, es varen tornar a reunir

mediatitzar en gran manera

durant dos dies, el 27 i 28 de març, al voltant de

D’una banda el disseny del cartell anunciador

l’auto sacramental Els deixebles d’Emaús de Joan

de Jesús Padilla, on es veia un bou besant les

de Timoneda que es representà a l’Església de la

mans de Jesús vestit de torero, ho va aconseguir,

Mare de Déu dels Àngels.

però, aquesta es va fer palesa al diari Levante, 217

l’opinió pública.

FALLA PORT DE SILLA 2015 que incomprensiblement titllava l’obra d’escàndol

de càmeres de televisió, com ara les de Telecinco i

i, sense cap mena d’escrúpol, “condemnava” la

Antena 3, entre altres, que mogudes pel “morbo”

iniciativa i assenyalava l’alcalde, Paco Baixauli,

pretenien aprofitar la situació per escudellar-se’n

com a culpable d’aquesta ignomínia per

una bona tallada de mercaderia enverinada per

consentir la seua representació. Cal reconèixer

delectar la seua audiència més recalcitrant. Es

la ferma defensa de la llibertat d’expressió que

tracta efectivament d’una comèdia satiritzada

va mantindre l’alcalde posant-se al costat dels

en la qual Jesús crucificat descendeix de la creu

creadors de l’obra. Tot semblava que la situació

en un convent espanyol i demana les mongetes

-incomprensible, inusual i sense precedents-

que li ajuden a aconseguir la seua vertadera

que una minoria de ciutadans del poble s’havia

vocació: ser torero i prendre l’alternativa en la

encarregat de crear i airejar, ens transportava

Real Maestranza de Sevilla.

als anys més foscos de la censura i així les coses, l’ambient local se n’anava enrarint. Es van viure

Ens apareixen, doncs, dos elements, els toros i el

els dies precedents a l’estrena entre un clima de

clero, tan indispensables en la més que arrelada

desconcert per part dels organitzadors i l’alerta

cultura espanyola, i és que lluny de qualsevol

permanent i insòlita d’aquells qui veien les seues

especulació, la situació per insòlita no deixa de

consciències ultratjades.

tenir un component d’ironia i alhora tendresa.

Després, qui va assistir a l’estrena se n’adonà que

No obstant, tot aquest embolic va quedar en una

no hi va haver cap irreverència, doncs, es van

anècdota més que afegir i indefectiblement va fer

dissipar els dubtes i tingueren ocasió de presenciar

que una vegada més el nom de l’EMT de Silla fóra

una obra senzilla i plena d’alegria i de vitalitat on

més conegut si cal, i el seu dilatat treball objecte

se’ns mostrava un Crist humanitzat tendrament

d’un merescut reconeixement a la professionalitat

interpretat per Augusto Sigfrido Machancoses.

de tot l’equip de directors i actors, d’entre els

Això sí, aquest enrenou va aconseguir que se

quals trobem un joveníssim Pau Blanco, que

citaren en el Teatre de la Plaça un desplegament

començava al teatre, decidint més endavant 218

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT estudiar Art Dramàtic i dedicar-se professionalment

Benja Domènech i Pau Lluesa i que ara

al món dels escenaris -anys després crearia la seua

interpretaven

pròpia companyia, Purna Teatre-. Capítol apart es

Elsa Tronchoni, encara que ara el paper del

mereix Miguel Ángel Romero, que es transformava

director

en una molt creïble tia Ramoneta, per la qual cosa

Benja ajudat per un divertit Manolo Melero.

Augusto

que feia

Machancoses

casting l’interpretava

es posava pacientment en les mans de Josep Palanca, que era l’encarregat de “maquillar-la”.

Després d’espectacles molt visuals i amb una

El niño de Belén és un d’eixos espectacles

estètica tant contundent com L’estrany genet

emblemàtics, la de Silla va ser la primera estrena

o El niño de Belén, es tornava a treballar

de l’obra a nivell estatal, el seu record ha perdurat

amb només una càmera negra i deixant tot

en els que la interpretaren i en els que la veren, i

el pes de la representació a les esquenes

va influenciar muntatges posteriors d’altres grups.

dels actors que acudien a l’audició amb el propòsit de “donar a conèixer el seu talent”.

El següent curs, el 91-92, els alumnes de l’Escola prepararen L’AUDICIÓ 92, una segona part de

Ja feia algun temps que desde la direcció de

l’estrenada amb anterioritat amb el mateix títol.

l’EMT hi havia la proposta a l’Ajuntament perquè

Una altra obra sobre textos de diversos autors

aquest incloguera dins de l’oferta cultural

que pujaria a escena vora trenta actors que

de la regidoria de cultura una programació

representarien escenes d’obres representatives

teatral continuada que possibilitara que altres

del millor teatre europeu. S’estrenaria l’11 de juny

companyies de teatre passaren pel nostre

de 1992 i estaria en cartell durant quatre dies.

Teatre i així poder oferir a la població un ampli

Va ser la primera obra en què intervenia Robert

ventall de propostes que en definitiva venien a

Primo que presentava un monòleg tret de

acomplir un dels objectius de l’Escola: crear un

Escuadra hacia la muerte d’Alfonso Sastre.

hàbit en l’espectador i educar a través del teatre.

També es repetiren escenes emblemàtiques de la

Fet i no fet, l’últim trimestre de 1992 i coincidint

primera audició, com La señorita de Trevélez de

amb l’inici del curs 92-93, s’iniciava un cicle de

Carlos

programació teatral organitzat i coordinat per

Arniches

que

abans

havien

fet 219

FALLA PORT DE SILLA 2015 per l’EMT que arribaria el darrer divendres de

de València, tota vegada que amb aquesta versió

cada mes, i ho feia amb la representació de

s’estrenava per primera vegada en valencià i

Quijote, de Bambalina, continuant amb Cuando

s’afegia també un nou personatge que actuava

Jack el destripador bailaba claqué, de Jácara

com a consciència del comerciant protagonista,

Teatre. I aprofitant la incorporació aquest any

Jordi Manrique, i que estava interpretat per Rosa

de Benja Domènech com a professor de l’Escola

Fernández. Altres alumnes destacats per la seua

-s’encarregaria del grup menut-, va ser ell

empremta deixada a l’Escola van ser Glòria Galán

l’encarregat de coordinar la futura programació

-que intervindria en quatre espectacles més-,

teatral, convertint-se amb el temps en el gestor

Mercé Folch -que iniciava la seua personal relació

cultural de Silla.

amb l’escenari- i José Carlos Soto -que va estar tres cursos a Silla i que va fundar, anys després, la Companyia de Teatre Engrata-.

El Teatre de la Plaça anava presentant un ple total cada divendres de final de mes i a començament del 93 aniria acollint companyies de noves que

L’obra s’inscriu en l’anomena’t “teatre didàctic”

anaven passant, com ara La Tarumba Teatre,

en què el dramaturg alemany ens presenta una

amb la representació de Hau, La Dependent,

funció pedagògica i política en la qual s’exposa

amb Miraclets, Taller 93 de l’ESAD amb Finita la

la deshumanització dels homes, la injustícia

Commedia i Antara Teatre, amb L’últim mos.

humana i la injustícia del sistema social. És sens dubte l’obra d’un dels màxims exponents de la dramatúrgia del segle XX.

A L’audició 92 li seguiria el següent any L’EXCEPCIÓ I LA REGLA, de Bertolt Brecht, que, estrenada el 10 de juny de 1993, presentava, un altra vegada,

Si abans parlàvem de la influència de Ionesco

un paral·lelisme amb el muntatge de la mateixa

sobre l’activitat teatral dels professors, ara tornem

obra que havia dirigit Ramon Moreno per a l’EMT

a trobar-nos amb un altre referent, doncs l’obra de

de Quart de Poblet i que a l’any 2006 tornaria

Brecht ha estat una altra constant en el repertori

a muntar per a l’Escola Superior d’Art Dramàtic

teatral de les obres que han dirigit. 220

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT A la temporada 93-94 la programació teatral ja

Al febrer del 94 Amparo Pedregal, professora de

estava assentada i definida, quatre espectacles

l’Escola, va agafar la baixa temporal per maternitat

destacaven: Nit i Dia, de Carles Alberola i Ferran

i açò va suposar que es replantejara l’espectacle

Torrent, amb una més que espectacular resposta

final de curs de l’EMT i que aquest no fóra com

dels 388 espectadors que tingueren l’oportunitat

se n’havia fet fins aleshores, sinó que va consistir

de vore-la, doncs els espectacles d’Alberola

en un recull d’escenes treballades al llarg de l’any.

sempre han tingut una massiva i càlida acollida

Encara i això, Amparo va aportar una part del

al poble, de la mateixa forma que ha ocorregut

seu talent als tres projectes encetats: 3 historietes, Taller de practiques teatrals i Beneïts i Bandits.

amb els èxits clamorosos de Xavi Castillo; Elle’s, d’Arrel Teatre, que va suposar també un cas

Pel que fa a TALLER DE PRÀCTIQUES TEATRALS,

semblant en esgotar-se les localitats; Dicho sea

aquesta proposta es va estrenar el 27 de maig de

de vaso, de Raúl Torrent i Imprebis, de L’Om

1994 i, com ja em dit, podríem considerar-la com

Teatre, el darrer èxit de les cartelleres valencianes,

una mostra de treballs, no com un espectacle

i finalment 3 Historietes, del grup dels “menuts”

pròpiament dit, perquè a partir de diverses autors,

de l’EMT, al qual li seguirien els muntatges Taller

els actors presenten el treball d’aprenentatge

de Pràctiques Teatrals i Beneits i Bandits. En

que havien realitzat. Evidentment, és un exercici

total, vora els dos mil espectadors passaren per

en què els alumnes van representant escenes

aquestes representacions.

que no van a tindre una conclusió en sí mateixa, però açò no és inconvenient perquè el públic

En aquests primers espectacles programats ja

tinga l’oportunitat de disfrutar de distintes

es definia el que seria l’aposta de Silla pel teatre

interpretacions d’una mateixa escena feta per

professional valencià, on s’han potenciat estrenes i

diferents actors. Aquest taller va ser l’inici, com

s’han recolzat propostes que, encara que arriscades,

altres voltes, d’un nou cicle d’alumnes un grup

suposaven un clar compromís amb el teatre fet al

dels quals va ser durant uns quants anys el nucli

País Valencià. Al 1995 Silla formarà part, com a

de treball a les classes de l’Escola. Era gent ficada

membre significat, del “Circuit Teatral valencià”.

de ple a les activitats culturals del poble; 221

FALLA PORT DE SILLA 2015 estem parlant d’Anna Fandos, d’Elena Palomar,

Tot l’elenc destacà en un muntatge que ha quedat

de Roger Pitarch o de Mar Ramos -que encara al

gravat en la retina de tots els que assistiren a les

2005 mantenia el seu vincle amb l’Escola-. I com

seues representacions. Estem davant d’un nou

a última proposta d’aquesta temporada apareix

grup de l’Escola, d’una nova generació d’actors

BENEITS I BANDITS, una versió lliure feta per

amb la seua pròpia personalitat, que venia a

Ramon Moreno de L’òpera de tres rals de Bertolt

marcar la seua manera d’interpretar l’art escènic.

Brecht, estrenada el 16 de juny, amb traducció

Trobem un grup format per Joan Avinyó, María

del text al valencià d’Amparo Pedregal, on se’ns

García, Elsa Tronchoni, Augusto S. Machancoses,

mostra una divertidíssima comèdia en què els

Vicent Hostalet, Pau Blanco, Susana Martínez,

personatges que apareixen: empresaris, policies,

Carles Royo i Colo.

bandits, etc, cadascun va a la d’ell, enfrontats unes vegades, aliats unes altres; en definitiva, un

I he ací que Ramon Moreno, el seu director,

entreteniment permanent que va despertar les

va exportar el mateix muntatge a Mallorca per

rialles del públic i una gran interpretació de tots els actors en una posada en escena on l’estètica

a estrenar-lo amb la companyia manacorina

“gansteril” dels anys vint es deixava veure a

Capsigranys, aconseguint que aquest mateix

l’escenografia i el vestuari.

estiu de 1994, Beneits i Bandits es convertira en un dels grans èxits dels mallorquins.

Beneits i Bandits va ser una proposta expressionista que gaudia d’un treball corporal de construcció

Pel que fa a aquest 1994 cal dir que l’Escola

de personatges on els actors deformaven els

mantindria quatre grups de treball: els menuts, els

seus cossos per a mostrar la depravació del món

adults, el grup d’El niño de Belén i Antara Teatre;

que representaven. Les divertides cançons que

a més d’una programació teatral amb regularitat

D K (pseudònim de David Zamanillo, germà

que és punt de trobada dels seguidors i amants

d’Eduardo) va composar per a aquesta obra,

incondicionals del teatre del poble, de la comarca

també ressaltaven en les “deformades” veus dels

i de l’àrea metropolitana de València.

actors que les interpretaren. 222

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Al 1995, l’ajuntament de Silla, entraria a formar

assumiren responsabilitats dins de l’Escola, i en

part del desaparegut Circuit Teatral Valencià de la

aquest sentit tenim els exemples d’Empar Hostalet

Generalitat Valenciana. Gràcies al CTV s’ha pogut

i de Xavier Sanchis que en una època se’n feren

portar a la ciutat de Silla les millors produccions de

càrrec de diverses tasques, i més clarament el

companyies valencianes durant tots aquests anys,

de Benja Domènech que s’incorporà amb força

així com defensar les arts escèniques del nostre

al treball de l’EMT. Com es pot veure, l’Escola

País des del punt de vista de la gestió cultural.

viatjava a “tota velocitat”. 4. DESTÍ “KUBA”

Aviat, aquesta immersió del poble de Silla en el món del teatre i la seua didàctica aniria contagiantse, i a cada convocatòria de curs nou la matrícula

Tornant enrere, l’any 1992 havia arribat amb

anava en augment, l’assistència a les estrenes

novetats. Era l’hora que els més “menuts” pujaren

es corresponia amb la voluntat, el compromís

a l’escenari i per això es creava un nou grup a

i l’entusiasme dels actors i en conseqüència

l’EMT que passaria a dirigir Benja Domènech i

açò afavoria l’existència d’un públic que seguia

s’iniciava un camí la trajectòria del qual arribarà

cadascuna de les passes de l’Escola.

fins els nostres dies. Prova d’açò han estat les dotze obres representades des d’aquella primera UN

Precisament és ací on rau l’èxit de l’EMT,

CONTE D’ÀNGELS I DIMONIS, de Miquel

d’una banda el manteniment al més alt nivell

Rayó i Ferrer, que es va estrenar en maig de 1993.

d’exigències d’una tasca pedagògica rigorosa que ens condueix a la formació actoral de

L’obra ens contava la divertida lluita entre el cel i

l’alumnat, i d’una altra, el desenvolupament

l’infern on uns actors mot xicotets s’enfrontaven

d’aquest en els assajos i posteriorment en l’estrena

entre banyes i ales. Als desset actors que la

dels espectacles. A més, un dels objectius que es

interpretaven es va afegir Carles Hostalet que feia

plantejaven des dels seus inicis, i que ha anat

de Contacontes. Destacava Susanna Boluda per

materialitzant-se, ha estat l’oportunitat que al sí

la seu força i un menudet Saül Costa que va fer

del grup inicial anaren eixint professionals que

les delícies del públic assistent. 223

FALLA PORT DE SILLA 2015 Melero –actriu i filla de Manolo Melero que estrenaria 12 muntatges a l’Escola, diplomant-se més endavant al Centre Teatral Escalante-. I ací trobem també a Pep Laza, que anys més tard es va llicenciar en Art Dramàtic i a Sergio Escolano que va fer dos muntatges seguits amb el grup menut per deixar l’Escola i tornar a aparèixer molts anys desprès, al 2007, al grup d’adults. És un moment de dubtes i recerca, on encara no s’havia trobat un camí amb el grup menut. Tot seguit, a l’any següent, se celebrava el 10 aniversari de l’EMT de Silla i Benja va pensar en un espectacle que recreara i retera homenatge 1998 Kuba de Javier F Vidal

a escenes d’espectacles anteriors fets pel grup

També trobem a Ignasi Orts que era la segona

adult. I així és com s’arriba a RECORDS, que va ser

generació de la seua família matriculada a l’Escola.

estrenada el 6 de maig de 1995.

I després vindria 3 HISTORIETES, estrenada

Tota l’escenografia i tots els objectes de l’obra

el 20 de maig de 1994, una obra sobre dos

provenien de les peces originals que s’havien

textos de Benet i Jornet (Supertot i El tresor del

conservat en perfecte estat al magatzem

pirata negre) i un de Lope de Rueda (Las olivas),

de l’Escola. Va resultar curiós veure al grup

amb un elenc molt nombrós d’alumnes a dalt

menut

de l’escenari en què cal ressaltar les actuacions

deixat tan bon “record” a aquells que les

d’Aitana Benedicto -que va encantar a tots- i Aída

interpretaren i aquells que pogueren veure-les. 224

reprenent

escenes

que

havien

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT EL GABINET DEL DOCTOR CALIGARI,

Ens estem referint a gent com Alícia Ramos

de Francesc Raga, estrenat el 31 de maig de

-que

1997, comptava amb la presència de vint-i-dos

Micó, Irene Vedreño, Salut Bueno, Vicent

joveníssims actors i una escenografia a cura

Sánchez, Inés Benaches, Noemí Zúnica, Lola

d’Enric Juezas, que era també, aleshores, un

Almudéver..., actors i actrius que se sumaven

col·laborador habitual del grup “menut”. En

als

s’havia

iniciat

anomenats

amb

Records-,

espectacles

Aina

anteriors.

aquests moments ja es podia destacar en el treball realitzat amb els joves i els xiquets l’exquisidesa

Dels dubtes inicials i de l’èxit que va suposar Caligari

en la cura per l’estètica, encarregant-se Amparo

passaríem a allò que significà una revolució al

Pedregal del vestuari i del maquillatge i Ramon

teatre fet per joves i per a joves: l’estrena el 23

Moreno de la il·luminació. A les ordres de Benja

de maig de 1998 de KUBA d’Alejandro Jornet.

Domènech es va arribar a uns resultats artístics

Amb trenta-tres alumnes a l’escenari, un elenc

extraordinaris per a un teatre fet amb xavals tan

de joves actors i actrius al qual s’incorporava un

jovenets.

tendre Pau Amigó i un jovenet Julián Martos -que després d’uns anys al grup menut, deixa

Un món expressionista prop al cinema mut,

l’Escola per a tornar ja d’adult-, varen contar les

de negres i obscurs, molt llunyà del que

seues inquietuds d’adolescents davant la fi del

era el teatre standar fet habitualment pels

mil·lenni, i açò amb una ambientació musical que

xiquets. Un teatre que buscava una altra

fa un repàs i ens apropa a la trentena de versions

via d’expressió, obrint-los un camí molt més

de la conegudíssima Guantanamera, més una

ambiciós en estètica, concepte i missatge.

peça de deu minuts del grup africà Gem et Zaka Percussion, tot coreografiat per Carles Royo,

A partir d’aquest muntatge, al costat de Benja

al temps que en mig de l’espectacle els trenta-

han crescut un grup de joves que han anat

tres joves actors defensaven amb ritme i gràcia.

madurant a mesura que anaven estrenant espectacles i a hores d’ara hom pot dir que han

Un dels reconeguts èxits de l’obra, i de les seqüeles

contribuït a imprimir part de la identitat de l’Escola

que vindrien a continuació, va ser la idea de Benja 225

FALLA PORT DE SILLA 2015 Benja de proposar a un autor tan compromés

con niños no resulta fácil, manejar nada menos

i amb una obra tan profunda i adulta com

que veintitres pequeños actores y obtener de

Alejandro Jornet, que escriguera una obra

ellos un más que brillante resultado estético es

pensant en els joves intèrprets i la seua realitat

algo digno de todo elogio”. Estava referint-se

d’adolescents. La sorpresa inicial d’Alejandro

evidentment al gran treball realitzat pel director

es transformà en entusiasme i quasi dedicació,

de l’obra. Però, a més a més, afegia: “...una puesta

doncs va significar l’inici d’una saga que ens ha

en escena inteligente, eficaz, sensible, que sabe

portat fins a l’actualitat. Sens dubte Kuba va ser

lograr el doble objetivo propuesto: que los niños

un encert en la trajectòria de l’Escola i va marcar

se expresen al tiempo de que se divierten.” I per a

l’exitosa línia de treball que el grup dels menuts ha

finalitzar: “...Kuba asombra, conmueve y alecciona.

seguit fins ara. En efecte, en Kuba, intervenen una

El público adulto, el universitario en este caso, no

sèrie de factors que fan d’aquesta un producte

pudo más que sorprenderse y entusiasmarse con

final exquisit. D’una banda el text de Jornet, tal i

el trabajo de estos chicos estupendos...”.

com ens té acostumats, replet de reflexions que els adolescents es fan necessàriament, com ara

I després de l’excel·lent acollida de l’obra, vindria

les seues inquietuds, preocupacions, desitjos,

la recompensa, perquè el 6 d’octubre de 1999

dubtes, però, també l’amor, l’amistat, la solidaritat,

rebia el Premi de la Crítica de la Ciutat de València

i tota mena de valors. I tot açò en clau d’un humor

de la temporada 98-99, atorgat per un jurat

intel•ligent i ben tractat. I d’una altra banda el

format per crítics teatrals, docents, investigadors

nivell assolit per l’EMT.

i espectadors.

I com a nota final, i després de la seua estrena

El següent muntatge, NATACHA, de Luis María

a la Sala Palminero de la Universitat de València,

Pescetti, que s’estrenaria el 30 de juny de 2000,

apareixerien les crítiques a la Cartelera Turía i que

va comptar amb tres actrius d’excepció, Carme

ens venien de la mà de Nel Diago: “...si trabajar

Juan, Verònica Andrés i Eva Zapico, totes elles 226

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT actrius professionals llicenciades a l’ESAD de

a la FNAC i a la llibreria Crisol de València on els

València que ací es barrejaven amb els joves

alumnes feren una lectura dramatitzada de l’obra.

actors de Silla, tots nous, per cert, si tenim en

Degut a la gran demanda d’alumnes, el curs

compte l’espectacle anterior. Va ser la primera

2000-2001 va veure limitades les places de

obra de Cristian Cobo, que serà un dels habituals

matriculació per aquells aspirants entre els 10 i els

als muntatges dels menuts. Comptava amb

15 anys, quedant fixada la quota en 24 alumnes

la música en directe que aportaven les joves

dividits en dos grups: xiquets i joves. Alumnes

actrius Magdalena Ruíz i Penélope Sánchez, que

que s’ajuntaven al final de cada temporada per a

imprimia a la història un to íntim i tendre.

intervindre en el mateix espectacle.

La presència de les tres actrius venia donada

Pel que fa a la producció, el mateix any, Alejandro

gràcies a que les dues primeres havien sigut

Jornet rep l’encàrrec d’escriure una altra obra per

companyes de promoció a l’ESAD de Benja

al grup dels menuts, però amb un ingredient

Domènech, l’adaptador i director de l’obra, i la

especial: la incorporació d’un home major, i es llança

combinació de les seues interpretacions amb la

a la seua escriptura amb fruïció creant una obra

dels xiquets i xiquetes li donava una dimensió

madura i brillant. Llavors naix ÀFRIKA, estrenada

entre professional i fresca alhora.

el dia 25 de maig de 2001, la representació de la qual es va perllongar durant tres dies més.

Natacha és un text escrit pel mexicà Luis María Pescetti que, al veure a la Sala Palmireno la

La posada en escena reflecteix les vivències del

representació de Kuba, es va entusiasmar i va

personatge, un ancià interpretat per Vicent

voler col·laborar amb l’EMT de Silla donant permís

Carbonell “caboteta” que fa una reflexió trista i

a Benja Domènech a utilitzar els seus textos per

profunda a propòsit de fer-se vell i d’haver deixat

a adaptar-los al teatre. D’aquesta col·laboració

en el llarg recorregut viscut un munt d’aspiracions,

naix la idea d’adaptar i representar Natacha, de

d’il·lusions i també de frustracions. . Així, l’EMT

la mateixa manera que es va col·laborar amb

recuperava un veterà actor amateur -la memòria

Pescetti quan va vindre a presentar els seus llibres

viva aleshores del teatre a Silla dels anys quaranta227

FALLA PORT DE SILLA 2015 en la interpretació del paper central d’aquesta obra; una aposta personal de Benja Domènech en qualitat de director i d’amic de l’actor, el qual pujava a l’escenari després de més de cinc dècades, però que açò no va ser cap entrebanc perquè Vicent demostrara el seu tarannà d’actor i ho fera amb la seua presència reposada, la seua mirada serena, el seu caminar, la seua veu modulada i la seua exquisida dicció.

. Elles, a l‘igual que Aída Melero, Sergio Escolano, Julián Martos,... demostren el salt natural que es produeix del grup “menut” al dels “majors”. Al mes de maig de 2002 arribaria JO, TU, ELL, ELLA..., un text de Carles García a qui li s’havia encomanat la seua escriptura i que va respondre a la proposta amb molta generositat. Va escriure una història que no defugia els problemes dels joves: la seua relació amb l’adolescència, amb els companys, el pares, el sexe,... Es va estrenar el 21 de maig i comptava amb un cartell d’Assad Kassad, que també va dissenyar l’escenografia, un espai buit emmarcat per un ciclorama de fons del qual penjaven unes cordes i unes escales que mantenien els actors “penjats” en un metàfora que representava la seua realitat. Assad iniciava amb aquest muntatge la col·laboració amb l’Escola, doncs, el seu treball a l’ESAD de València i la relació de Silla amb ella havia propiciat el contacte

En aquest sentit, Benja apuntava que “...com director de l’obra ha estat un luxe poder comptar amb Vicent i poder absorbir part de la seua saviesa i de la seu manera de veure les coses. Ha estat una experiència molt enriquidora i difícil d’oblidar, tant per a mi, com per als alumnes de l’EMT; una experiència que, sense cap dubte, tornaria a repetir.” La música original per a Àfrika va córrer a càrrec de Jesús Serrano, col·laborador habitual d’Alejandro Jornet, que es va entregar amb entusiasme al projecte i que va estar molt vinculat al grup en propostes posteriors.

Cal destacar la participació com actor de Sam Baixauli que va mostrar una presència i una manera de fer captivadora i plena d’energia, i que seguint una línia d’evolució actoral amb l’Escola va obtindre al 2006 el guardó al millor actor al XXIV Concurs de Teatre Vila de Mislata per La serva amorosa..

Aquest curs, unes xiquetes, que després formarien una part important del grup adult, iniciaven la seua relació amb el teatre, elles són Carmen Hernández i Maria Muñoz, una altra segona generació que s’incorpora a l’Escola -María és filla de Pau Lluesa228

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Set actors d’entre 13 i 15 anys van ser els

Salva Meseguer i que projectava l’horror que es

encarregats d’interpretar ANGELITOS, estrenada

viu arreu del món mesclat amb el seré i incrèdul

el 2 d’abril de 2004, on aquests donen una visió

rostre dels actors. Nous valors actorals s’afegeixen

del món actual que viuen i on es desenvolupen.

als anteriors: Íria Fernández, Joshune Vázquez

Els alumnes van treballar el textos dels autors

i Geòrgia Pérez -que ja havia intervingut en

i van afegir de la seua pròpia collita un seguit

espectacles anteriors-.

de propostes a partir del diàleg i de l’intercanvi d’idees, i és d’ací que sorgiria el producte final

El grup “menut” sota la direcció de Benja

que es va representar.

Domènech estava assolint una via de treball absolutament revolucionària en el teatre fet per a

Així, se’ns presenta un text radiofònic, Angelitos,

joves. Un teatre, aquest, amb uns plantejaments

de l’escriptor argentí Rodrigo Garcia -un

“adults” i profunds que reflexionava davant del

dels grans autors contemporanis reconegut

fet de ser jove i la pressió que la societat exerceix

internacionalment per la seua revolució i influència

sobre ells. Una grata sorpresa tingueren els

en el teatre actual-, on s’intercalen monòlegs que

alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic de València

han estat creats pels propis alumnes i un text final

on es va representar l’obra al maig del 2004, en

de Lars Von Trier tret de la pel·lícula Europa (1991).

veure el nivell dels alumnes de l’EMT de Silla i els temes que tractaven.

Es tracta, doncs, d’un projecte amb una intencionalitat clarament creativa que ens ve

L’any següent, el 29 d’abril de 2005, amb PRETÈRIT

de la participació activa dels joves en el seu

IMPERFET

muntatge i compta amb l’ambientació musical de

s’arribava al vinté aniversari de l’Escola. Es tractava

Jesús Serrano, la il·luminació de Ramon Moreno,

d’una altra obra d’encàrrec; un treball portat a

la coreografia de Carles Royo i l’escenografia

termini pels dotze alumnes protagonistes que

d’Assad Kassab, traduïda en un celestial espai

mostren les preocupacions pròpies de la seua edat,

blanc. Una part important de l’obra descansava

i açò té lloc en el transcurs d’un viatge iniciàtic en

sobre el muntatge audiovisual que va crear

el terreny personal i més individual de cadascun. 229

DESCOMPOST,

d’Eduard

Costa,

FALLA PORT DE SILLA 2015 L’autor és membre fundador de la companyia de teatre Anem Anant amb la qual ha estrenat i publicat obres per a infants com, Argos, Circus, La increíble historia de Mollie Malone, Joan sense por o Contes dels Grimm. L’espectacle mostrava la vitalitat i les ganes de canviar el futur dels joves protagonistes i, amb una estètica en rojos i verds, la seua posada en escena minimalista i eclèctica, sense cap mena d’objectes ni tan sols la càmera negra, continuava el conceptual recorregut iniciat a Kuba.

escènic on feien un repàs a les seues vides i a les expectatives que els deparava el futur. I per a finalitzar un cicle que créiem tancat, el 29 de maig de 2009 i al Teatre de la Plaça, Alejandro Jornet -l’autor-, i Benja Domènech -el director-, ens sorprenen amb un capítol més dels anomenats “K”, i així la trilogia inicial es convertia en tetralogia. Es tractava de JUNIOR K, un text escrit expressament per als vuit actors que l’interpretaren i que va comptar amb la col·laboració especial del mateix autor en la interpretació d’un paper fonamental de l’obra. Una vegada més, Alejandro Jornet ens tornava a plantejar el tema de la mort, ara des del punt de vista d’uns adolescents que se’ns mostren tal com són, que ens van esbrinant les seues dèries i enrenous, les seus preocupacions i de nou el seu futur. Cal dir que la relació d’Alejandro Jornet amb aquest grup ha donat una altra dimensió al treball de l’Escola

I és amb aquesta línia de treball que el director ens sorprén en cadascun dels seus muntatges, presentant un producte teatral contemporani que tindria la seua continuïtat el 19 de maig de 2006 amb l’estrena de KAOS THEORY d’Alejandro Jornet que completava, en principi, la trilogia denominada Kriatures, integrada per Kuba, Àftica i Kaos theory, totes elles amb un denominador comú, una aproximació al món dels joves i les seues constants preocupacions i inquietuds per allò que els envolta. A Kaos theory retrobem novament alguns dels actors i actrius que havien interpretat les anteriors obres i que, encara que la seua edat els allunyava del grup “menut”, s’havien ofert per tancar el cicle. Tots ells se citaven a un sopar

2009 junior k de Vicent Carbonell

230

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT i que la seua presència constant i generosa va

exercicis dramàtics de formació per arribar d’una

augmentar la qualitat dels projectes realitzats.

manera indirecta al projecte en què es va a

Una nova generació de joves agafava el relleu per

treballar eixe any i des d’ahí passar ja pròpiament

llançar-se amb força a un espectacle que comptava

als assajos. És allò que els professors anomenen

de nou amb la col·laboració musical de Jesús

“immersió en espiral”, és a dir, començar des de

Serrano i l’aportació audiovisual de Salva Meseguer.

lluny per a poc a poc anar acostant-se al “nucli”, o dit d’una manera més correcta a la interpretació.

Junior K és l’última de les propostes del grup “menut” i amb la qual arribem al 25 aniversari

Amb SAN JUAN, SEGONS NOSALTRES,

de l’Escola, però no és un final d’estació sinó una

estrenada el 9 de juny del 95, s’estava fent un

altra etapa d’un camí que ja ha portat a Benja a

homenatge al gran dramaturg Max Aub, i és per

proposar l’escriptura d’una nova obra a un altre

això que, tot i que a les seues peces teatrals s’hi

autor, Carles Cortés, que segur ens sorprendrà

dóna la multiplicitat de personatges localitzats

amb el seu text.

en grans decorats, la representació de les quals són dificultoses, es va fer una aproximació a

5. MES LLUNY,

l’obra a través d’una lectura escènica. Cal dir que

HEM D’ANAR MES LLUNY

per a Ramon Moreno i Amparo Pedregal, els

Del 10 al 15 aniversari

professors de l’Escola, mai ha estat un problema la grandiositat o dificultat d’una obra, perquè

Tornant al grup adult, ens situem al curs 94-95.

sempre l’han adequada a les circumstàncies del

Cal recordar que encara que ens centren en el

grup, fent d’una manera més senzilla i aclaridora

més vistós del treball de l’Escola, els espectacles, no hem d’oblidar que aquesta continua funcionant

el que es volia representar. Una prova la tenim en

com el que és, una escola de teatre en què

aquesta obra feta com una lectura dramatitzada

s’imparteixen classes d’art dramàtic, començant

de la qual anys després, el 1998, es va fer una

sempre les activitats del curs amb la preparació

macro producció entre el Centro Dramático

corporal i vocal dels actors, seguint després per

Nacional i Teatres de la Generalitat Valenciana. 231

FALLA PORT DE SILLA 2015 Es va escollir una de les seues obres més importants, sí, però feta des de la perspectiva i des de la visió d’uns joves en edat de jugar i divertirse que, tancats a una escola i coneixent la notícia d’una agressió racista, decideixen llegir i muntar l’obra per a analitzar i reflexionar al voltant de la intolerància i la insolidaritat. Als vint-i-tres actors que interpretaren l’obra es va afegir Benja Domènech en el paper de “lector d’acotacions”. També cal mencionar a Vicent Carbonell “pani”, que va fer les fotografies i que sempre ha estat vinculat a l’EMT, o bé com a tècnic, venent entrades o en labors de promoció. O Pau Blanco, que igual actuava, portava les llums, muntava o ajudava en allò que se’l poguera necessitar. Tot un equip vinculat a un projecte que creixia i que ja havia arribat a fer deu anys.

selecció de fotografies representatives dels espectacles estrenats. Mentrestant s’estava d’aniversari, arribava una bona noticia, la primera nominació que rebia l’EMT als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana. I per a celebrar-ho, el 23 de juny de 1995 tenia lloc el XIII FESTIVAL INTERNACIONAL DE PLAY BACK “CIUTAT DE SILLA”. No cal dir que el títol i l’espectacle és una paròdia simpàtica del que són les activitats “culturals” d’algunes associacions. Es tractava d’una creació col·lectiva a partir de les aportacions individuals dels alumnes que van conjugar totes les seues propostes i -una vegada definides- van ser canalitzades pels directors de l’obra, donant com resultat aquest enginyós muntatge ironitzant el món del playback i que va provocar tantes i tantes rialles. Ni

Com ja hem dit, aquest any l’EMT celebra el seu deu aniversari i amb aquest motiu es va publicar un llibre commemoratiu, amb portada de Manolo Boix, un dels nostres grans artistes reconegut internacionalment, que rebria al 2009 el “Porrot d’Honor” de l’Ajuntament de Silla. El llibre ens passejava pel recorregut de l’Escola durant aquest temps. Es tractava d’un document que recollia col·laboracions literàries d’amics vinculats d’una o altra manera al teatre de casa nostra, amb una

més ni menys que trenta-set actors a escena van ser els encarregats de donar vida a tot un elenc de participants en un fictici concurs on el públic assistent premiava el millor número. Carles Royo i Amparo Navarro feien de presentadors del concurs, donant pas als números i connectant amb un virtual “exterior” des d’on Xavi Sanchis, que feia de reporter, donava noticies de l’ambient que es vivia al carrer. Vivan los 70, 232

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Les germanetes de Jesús, Látigo Melero, Jesucrhist Superfugaç, Rocio de Antequera o Una linea de Manolos eren alguns dels números que s’oferien a escena, mentre a les portes del teatre un grup de “mariachis” amb una pancarta reivindicava la seua participació en el concurs. L’espectacle va ajuntar actors de diferents generacions que es varen reunir durant uns dies; l’obra va ser assajada en només dues setmanes per a commemorar una de les primeres efemèrides de l’EMT. Va suposar, doncs, un punt d’inflexió en les activitats de l’Escola i en la vida i les relacions de tots els que la integraven.

professors maduraven una altra evolució que de moment hauria d’esperar. El resultat final de la remodelació del teatre seria una sala preparada i en condicions per a poder mamprendre les actuacions i així, una vegada enllestit, la seua reestrena el 17 d’octubre de 1996 va acollir el muntatge La nit és una ombra perseguida pel desig. A aquesta estrena li seguiria el 15 de novembre SOROLLS, una creació col·lectiva feta a partir d’improvisacions, de monòlegs escrits pels alumnes i d’exercicis que mostra, a través dels seus personatges, les sensacions, les reaccions i els impulsos que hom sent davant dels sons auditius que ens pertorben, com la recreació de la contaminació acústica estrident.

Durant el curs 95-96 el teatre anava a ser remodelat després de la darrera intervenció el 1982. Les obres descobririen la paret est de la Torre musulmana que dóna a l’interior de la sala, també s’obriria el sostre i es deixarien al descobert les bigues de fusta, es canviaria el terra, s’entapissarien les butaques, s’instal·laria la cabina tècnica, i s’executarien actuacions directes sobre l’escenari i els camerinos. Durant tot un curs va estar tancat, i no es faria cap representació de l’Escola a Silla, encara que es continuava amb les classes a la Casa de Cultura i s’assajaven diversos espectacles. Indirectament, açò va representar un parèntesi important en el dia a dia de l’Escola i els

Va ser un treball d’investigació al voltant d’un tema monogràfic i el primer espectacle de l’Escola l’autoria del qual era absolutament del grup. Es va començar a treballar a partir de xicotetes idees que els alumnes anaven desenvolupant a les classes i s’acabà el curs gravant en vídeo tot el material creat per reprendre’l al curs següent, el 96-97, ja en forma definitiva d’espectacle. Amb una càmera negra com a única escenografia i amb unes camisetes com a vestuari on es llegia 233

FALLA PORT DE SILLA 2015 la paraula “sorolls”, ens presentaren un espectacle sorprenent per l’inesperat de les seues propostes. Ací trobem a Geni Cerveró, una actriu que des d’aleshores ha format part de l’elenc d’un bon grapat de muntatges de l’Escola.

Al voltant d’una escenografia on destacava un “cruzeiro” central es movien jovenetes enamoradisses, vells xacrosos, carrabiners, bergants i un cor d’ànimes consumides pel temps. Amb aquesta obra es mostrava una altra vegada l’interés dels professors per l’anomenat exili literari espanyol, fruit de la guerra civil i la repressió posterior. Ja s’havia treballat a Eduardo Blanco-Amor en Àngelica a les portes del cel, a Max Aub en San Juan i ara es feia el mateix amb Alfonso R. Castelao en aquesta obra que, per cert, s’estrenava per primera vegada al País Valencia i en versió traduïda.

En ELS VELLS NO DEUEN ENAMORAR-SE, d’Alfonso Rodríguez Castelao, se’ns presenta un text amb línies clarament grotesques, d’inspiració valleinclanesca i és l’única incursió literària que l’autor fa al teatre. Fou estrenada el 26 de juny de 1997 i cal destacar la incorporació de gent com Baralides Aguado, Teresa Luz i Francesc Soria, i la col·laboració puntual en aquest curs de Marta Chiner i Maria Almudéver, dues actrius

Els vells no deuen enamorar-se és un d’aquells projectes que identifiquen la manera de fer

que s’havien diplomat a l’Escola de l’Actor i que després triomfarien al cinema i a la televisió. L’obra, originàriament en gallec, fou traduïda al valencià per Francesc López, comptant amb les fotografies de Vicente A. Jiménez, que des d’aleshores seria el fotògraf “oficial” de l’Escola, sent el seu treball una part fonamental de l’arxiu històric. Cal destacar també les màscares de làtex que va fer Enric Juezas i el treball d’ambientació d’Amparo Pedregal creant el vestuari, recreant l’ambient musical i construint unes coreografies que li donaven a l’obra un segell espectacular.

dels seus directors, un espectacle visual, amb coreografies carnavalesques i imatges tretes de l’imaginari de l’Espanya negra, mesclat amb la ironia i la poètica d’un llenguatge literari de primer ordre. Un espectacle que ens parla de la mort i el seu rebuig, dels amors entre joves i vells i l’obsessió d’aquests per atrapar l’eterna joventut. Vells que interpretaven un trio d’actors capaços d’assumir el protagonisme de qualsevol espectacle: Miguel Àngel Romero, Augusto S. Machancoses i Pau Blanco. 234

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT I comença la temporada 97-98, i el fet que el març de 1998 l’EMT fóra nominada per segona vegada al Premi “Micalet” dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana, va suposar un nou reconeixement que situava a l’Escola en el punt de mira -podríem dirde futures edicions d’aquests premis. D’una altra banda, el mateix any el Teatre de la Plaça s’incorpora al Projecte Alcover, “una associació lliure, oberta i no protocol·lària que està integrada i coparticipada per un seguit d’entitats municipals i de programadors teatrals de l’àmbit lingüístic del català, l’objectiu de la qual es crear una estructura estable d’intercanvi d’espectacles teatrals que permeten la seua circulació arreu d’aquests territoris de llengua compartida i possibiliten que el públic s’aprope a la realitat del teatre i més concretament al teatre fet en la nostra llengua”.

El resultat va ser un divertidíssim espectacle on els vint-i-dos actors també s’alliberaven fent seu un llenguatge que costa utilitzar sense pudor. A l’escenari trobem a unes joves Erika Cervera i Soraya Gil que formarien durant uns quants anys part activa de l’Escola i un grup que havia eixit de la mateixa promoció de l’ESAD de València i que van continuar el seu periple actoral treballant a Silla, es tracta de Lara Sánchis, Manuel Maestro i Carme Juan, aquests dos últims protagonistes del darrer èxit televisiu L’Alqueria Blanca. En el mes de novembre del mateix any, l’Escola va estar convidada a participar en el II Festival Agro-eròtic de l’Alcúdia, presentant un parell de números trets de l’espectacle. El Premi “Micalet” de les Arts Escèniques

El 18 de juny de 1998 s’estrenava PARLEM DE SEXE??, sobre textos de Dario Fo i Franca Rame. Es tractava, com el seu nom indica,d’un recull d’escenes que parlaven obertament i sense tabús del sexe. Es feia un repàs a les frustracions, a la repressió, a l’alliberament sexual, als fetitxes, a les indirectes converses de perruqueria, als gabinets d’assessorament sexual, als manipuladors programes de debat, als acudits masclistes,...

I per fi, en la temporada 98-99 arribaria la justa recompensa al llarg recorregut fet fins aleshores, sempre caracteritzat per un treball original i constant. L’Escola Municipal de Teatre de Silla rep el Premi “Micalet” de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor contribució teatral no professional. 235

FALLA PORT DE SILLA 2015 Recordem que havia estat nominada tres anys, 1995, 1998 i aquest 1999, i si aquest era un premi molt estimat, també ho havien sigut les nominacions, doncs cap altra entitat ho havia estat en més d’una ocasió, cal suposar pel fet d’haver estat sempre tinguda en compte en els àmbits teatrals valencians per la seua continuïtat, la seua projecció i les seues perspectives de futur, fruit d’una tasca feta conscientment i a poc a poc, sense cap pressa, i amb la fidelitat al plantejament inicial que es va marcar i que es fonamenta en l’ètica en el treball, i a açò cal afegir el reconeixement unànime d’un públic que ha sabut valorar aquest esforç que s’ha traduït any rere any en una rigorositat escènica sense precedents.

hauria públic suficient per a omplir tots el dies el Teatre de la Plaça que aleshores tenia 190 butaques. I clar que es va omplir la sala, fins i tot un dilluns que no estava programat i que es va enregistrar en vídeo. Es tracta d’un homenatge a totes aquelles persones que des de l’anonimat han sofert guerres, persecucions i repressions. A partir d’un text de José María Rodríguez Méndez, els directors van reunir un elenc de trenta-sis actors, a més dels tècnics que al llarg dels 15 anys de l’Escola han intervingut en els seus espectacles, inclús va actuar per primera vegada en un espectacle de l’EMT un dels seus directors, Ramon Moreno, que ho va fer acompanyat de la seua filla de cinc anys Senina del Mar.

Varen arreplegar el guardó el director de l’Escola, Ramon Moreno i l’Alcalde de Silla Francesc Baixauli, en una gala emesa per Canal 9 i que se celebrava al Teatre Principal de València. Un reconeixement merescut que va ser força aplaudit i que va rebre la congratulació del món del teatre i de les autoritats teatrals de la Comunitat Valenciana. Amb HISTÒRIA D’UNS POCS, estrenada el 13 de maig de 1999, arribem al 15è aniversari de l’Escola. Per primera vegada se’n fan vuit representacions seguides, amb la por de si hi

1999 història d’uns pocs de Vicente A Jiménez

236

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT L’obra narra la història de gent anònima, de gent del carrer, d’oficis diversos des de 1898 amb la pèrdua de les colònies espanyoles, passant per les derrotes a Àfrica, la dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la República, la guerra civil,... fins arribar als primers mesos del franquisme l’any 1940. En definitiva, es tracta d’imatges familiars que venen a remembrar i evocar records d’una època passada, i cal remarcar que fins i tot el cartell anunciador de l’espectacle són fotografies dels familiars dels actors que intervenen en l’obra.

gràcies a l’elenc que la interpretava, doncs hi participaven actors l’edat dels quals anava des dels vuit anys fins els cinquanta, i d’altra la memòria històrica que tractava l’obra on el públic veia reflectida una part de les seus vides identificantse amb els esdeveniments que l’obra mostrava. Capítol apart mereix l’extraordinària interpretació de Carme Juan, immesurable en el seu paper de Pepa la “valenta”, un personatge que començava de jove i il·lusionada novençana per anar creixent i transformant-se a poc a poc en la vella que representa en l’últim acte, on ja derrotada, encara trau forces per defensar els seus i proclamar que “...jo em quede ací, d’ací no em moc...”, “valenta” fins el final. Una interpretació que emocionava i amb la qual reconeixies a tota una generació de dones que han sobreviscut a base de coratge i lluita.

Escrita en castellà, originàriament es titula Historia

de unos cuantos, i l’obra situa l’acció en el Madrid més localista i popular. Ací es va fer una meritòria versió adequant-la a la ciutat de València i les seues característiques geogràfiques i històriques, mèrit que recau en Francesc López, autor de la traducció de l’obra. Una altra vegada estem davant d’un text que es feia per primera vegada en valencià, tot un repte per als membres de l’Escola que assumiren també amb èxit la multiplicitat d’espais que presentava l’obra, creant una seqüència que anava des d’una pensió de barri obrer, fins un luxós despatx d’impremta, passant pels Vivers de la ciutat de València, una berbena d’estiu al carrer o l’ampli terrat d’una finca vella. Va ser un dels grans èxits d’Escola, per una banda

Al seu costat, Benja Domènech en un paper a l’alçada de Carme i on junt a Robert Primo, Manolo Melero, Geni Cerveró,... anaven envellintse al temps que avançava l’obra. També va ser aquesta la primera vegada que Carmen Aguado actuava a Silla en un espectacle de l’Escola; acabava de diplomar-se en teatre al Centre Teatral Escalante, i des d’aleshores ha estat present en tots el espectacles estrenats. 237

FALLA PORT DE SILLA 2015 Una nota curiosa en el repartiment és la presència en un paper curtet d’Erika Sanz, actriu i ballarina que anys més tard faria carrera a Madrid triomfant en sèries com UPA Dance, Mis adorables vecinos o Águila roja. Els membres de l’Escola volgueren dedicar l’espectacle a la memòria de Miquel Valls, l’espectador més fidel, el primer espectador -diríem- que van tindre i que va mantindre la seua vocació i el seu gust exquisit pel teatre fins el seu tràgic traspàs, una noticia trista en un any de commemoracions.

Cultura. Pel Nadal de 1999 l’Escola va tindre la sort d’accedir al món del increïble dibuixant valencià Josep Sanchis (1932), autor de personatges tan emblemàtics de la nostra memòria com el gat Pumby, que va realitzar una postal de felicitació amb la qual es tancava un cicle. I també, aprofitant l’aniversari, s’edita aquest any, conjuntament amb la Universitat de València, un llibre amb els textos originals de L’últim mos, Nit Golfa i Kuba. Amb el canvi de mil·lenni, arriba també el final d’un cicle, i allò que estaven madurant els professors en la recerca evolutiva de l’Escola anava a concretar-se els anys següents. Però això és “una altra etapa”...

Mentrestant, es dupliquen els espectacles programats a Silla, la qual cosa és possible gràcies a l’increment del pressupost, convertint-nos en la localitat de la comarca que més fons públics destina a teatre. La resposta del públic que feia temps que venia demandant més teatre, no es va fer d’esperar, i així, aquest ha vist com per Silla han passat els grups de teatre amb més projecció del País, malgrat que moltes vegades han hagut i n’hi ha vertaderes dificultats per donar cabuda a molts muntatges a propòsit de les diminutes proporcions de l’espai escènic del Teatre de la Plaça. Una altra novetat que es va incorporar fou la venda anticipada d’entrades que s’hi podien adquirir al mateix Ajuntament i a la Casa de

6. UNA ALTRA ETAPA Com ja hem dit, no s’havia abandonat la labor pedagògica de l’Escola, però sempre s’estava lluitant entre el que és un procés de formació amb un final de cicle concret i el que eren les necessitats dinamitzadores d’una localitat que vol fer teatre de manera continuada. A les classes s’ajuntaven nous alumnes amb altres que portaven molt més temps, el que representava un exercici de virtuosisme per part del professorat per a intentar arribar a tots cobrint les necessitats particulars de cadascú. Així és com aquest curs 99-00 s’arriba a una 238

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT formula que des d’aleshores no s’ha deixat: el plantejament anual de cursos monogràfics. Són anys temàtics en què es desenvolupa un tema concret i nou per a tots els participants, i dins d’ells continuen assentant-se les claus bàsiques de la formació actoral, però, plantejades cada any dins d’un marc diferent. I és així com aquest curs s’inicia amb un tema a desenvolupar: el “teatre poètic”. Ja havíem tingut l’experiència de la creació d’obres col·lectives fetes a partir de textos nombrosos aparentment diversos, i ara ens arriba MANICOSCOPI, estrenada el 15 de maig de 2000, una obra experimental i corporal amb continguts actuals: la presència d’uns actors que pretenen ser bojos dins d’un manicomi, en clara metàfora d’un final de mil·lenni que s’estava vivint amb passió i incertesa... Una paret emmarcava un espai gris on els embogits presoners fan la seua teràpia diària sota la vigilància d’unes perverses monges futuristes. Un a un, cadascun dels inquilins del manicomi van relatant xicotetes històries plenes d’humor i tendresa poètica. L’inspirador d’aquest “teatre poètic” havia estat l’artista català Joan Brossa i els seus Poemes visuals. A l’obra trobem textos de Max Aub, Josep Vicent Marqués, Harold Pinter, Rafael Alberti, Tristán Tzara,..., tots ells dins d’una proposta original amb una qualitat extraordinària on cal ressaltar la

vistositat de l’estètica i la interpretació d’uns alumnes que marcaven un nou canvi de cicle. Gent que va aportar la seua empenta al projecte com Sonia Rubio, Mª Carmen Vila, Raquel Hernàndez -que es llicenciaria posteriorment en Art Dramàtic- i sobretot Cayetano Bravo. Nous alumnes/actors que iniciaven una etapa que seria de les més enriquidores de l’Escola. L’obra es va presentar el 21 de maig a la Sala Escalante de València dintre del marc de la 1ª Trobada d’escoles de Teatre organitzada per la Diputació de València, on Ramon Moreno dictà, junt a Antonio Díaz Zamora, la conferència inaugural titulada “Els inicis de la formació teatral a València”. Eixe curs 2000-01, l’EMT estrenaria un nou logotip identificatiu, obra del reconegut i premiat il·lustrador Miquel Calatayud (1942), més d’acord amb els temps que corrien i que venia a substituir l’anterior, obra de Jesús Padilla. També es va fer un nou trasllat de magatzem, desplaçant ara tot el material de l’Escola fins a un local municipal del carrer L’Horta. I mentrestant, l’ajuntament, per primera vegada en la seua història, està regit per una dona, Teresa Badenes, que havia accedit a l’alcaldia aquest 2000 després de les darreres eleccions locals i que seria l’alcaldessa fins 2004. 239

FALLA PORT DE SILLA 2015 JARDIEL, estrenat el 21 de juny de 2001, fou un espectacle creat a partir d’escenes curtes d’Enrique Jardiel Poncela, un projecte elegit en commemoració del cent aniversari del naixement d’aquest dramaturg que en el seu temps va anar a contracorrent amb la creació i representació del seu teatre, un teatre d’ingeni amb un component còmic que tracta de cridar l’atenció i el divertiment de l’espectador. Les seues creacions van sorprendre en una època on el teatre restava immòbil i sense cap transgressió.

la meritòria, el maquinista, el regidor...; personatges que pareixien eixits de la pel·lícula de Fernando Fernán-Gómez El viaje a ninguna parte. L’obra culminava un any monogràfic al voltant de la figura i obra del genial autor Enrique Jardiel Poncela. Cal fer menció també a les dues actuacions que es feren per a recaptar fons per a dues organitzacions cíviques, -doncs l’Escola sempre ha mostrat una gran consciència socialuna a benefici de “Ciudadanos sin fronteras” i l’altra a benefici de la iniciativa “Per l’Horta”, omplint-se el teatre en ambdues ocasions. Amb motiu del cinquè aniversari del Teatre l’Agrícola d’Alboraia, l’EMT de Silla fou invitada a participar en la gala commemorativa i allí estigueren el 15 de febrer de 2002 amb unes escenes de Jardiel.

L’obra estrenada a Silla feia un repàs a la vida de l’autor narrada en directe per Rosa Fernández, acompanyada del propi Jardiel Poncela com a personatge interpretat per Juansa Lloret, un actor professional que havia accedit a col·laborar amb l’Escola. Es representaven escenes tretes dels seus llibres de relats Exceso de equipaje i El libro del convaleciente. La forma amb la qual s’oferien les escenes era la mateixa de la seua època, on una companyia ambulant de cómicos de la legua arribava “tard” a la representació que estava programada al poble. El grup s’anomenava “Gran Compañía de Comedias Federico Gallart”, i en aquesta trobàvem un elenc típic de l’època: l’empresari teatral, la primera dama, la segona actriu, l’actor còmic, el “galán”, l’actor de caràcter,

Al curs següent, el 01-02, es va fer un parèntesi als cursos monogràfics per a acostar-se a un vell projecte dels seus professors, el muntatge de l’obra del rus Nicolai Erdman titulada EL SUÏCIDA, amb una traducció al valencià d’Ester Alabor, autora i actriu molt reconeguda al nostre País. Una obra complexa que narra una divertida història a partir d’un fet casual que esdevindrà una tragèdia per al protagonista, Semion Semionòvitx Podsekàlnikov, un antiheroi egoista que ha estat víctima de les frustracions de la 240

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT resta dels personatges que estan al seua voltant. Un projecte que, com ja hem dit abans, restava en el tinter de l’EMT i que ara pren consistència amb la posada en escena d’un equip d’actors que s’han esforçat per presentar un text difícil tant en el seu muntatge com per la ubicació històrica: la societat russa després de Trotsky (1879-1940). És en definitiva una peça que traspassa la ironia i és tractada en clau de farsa i de broma al voltant d’unes castes de vividors i paràsits enemics de la democràcia. En efecte, lluny del realisme de l’època, ridiculitza eixa petita burgesia que no té altre objectiu social que el seu propi benefici personal, sense plantejar-se les víctimes que pot produir un comportament tan interessat i manipulador. La societat russa representada ací, podria ser ben bé l’Espanya del “todo va bien”, una societat acomodada que ha perdut els valors i, on malgrat el benestar aparent, encara queden problemes històrics per resoldre.

D’aquesta manera, ens trobarem davant una bola de neu que roda i que ningú vol parar, perquè aquesta “operació suïcidi” es transformarà en el leit motiv de la seua absurda existència. Els directors ens mostren en l’obra un microcosmos habitat per uns personatges de comportament simiesc, que es veu retractat en la imatge final de l’obra, treta de la pel·lícula 2001, una odisea del espacio, on Semion mostra un os mentre la resta de la “tribu” el segueix cridant salvatgement. Es va estrenar el 27 de juny de 2002 al Teatre de la Plaça pels vint-i-sis alumnes que culminaren el curs, trobant-se per primera vegada amb actors i actrius com Carles Gonzàlez -que també va fer el cartell de l’obra-, Carmen Barrios, Soledad Alares, José Alonso i la presentadora de televisió Gemma Juan, que participaria també en l’obra de l’any següent. Alejandro Jornet, que aleshores ja era considerat com un col·laborador més de l’EMT, i bon amic, clausurava el curs 01-02 amb una classe magistral sota el títol “los gatos confusos, ser actor en tiempos acelerados”, l’entrada a la qual va ser lliure i tothom que va assistir-hi tingué l’ocasió de gaudir de les explicacions d’aquest autor, actor, director i professor d’interpretació de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València.

Ací, Semion, el nostre còmic antiheroi, és un concursant mediàtic en qui la resta dels personatges dipositen les seues frustracions mentre assisteixen als seus últims dies, a la seua mort en directe. Això ho viuran com l’últim intent per abandonar l’apatia que un model de societat com aquesta provoca en ells. 241

FALLA PORT DE SILLA 2015 S’iniciava ací una activitat denominada “Magistrales de la EMT de Silla” que consistien en una classe magistral i la seua posterior publicació en forma d’un llibre editat conjuntament amb la Universitat de València dintre de la col·lecció Teatre Segle XXI sèrie Crítica. L’objectiu d’aquesta activitat és mostrar la varietat de pedagogies teatrals que s’ofereixen al País Valencià.

del Segle d’Or. A partir d’ací, el treball de recerca, d’aproximació al nou llenguatge, entre altres, van ser objecte del programa, i com a cloenda, l’espectacle LOS MELINDRES DE BELISA de Lope de Vega, estrenada el 26 de juny de 2003. Per primera vegada es contracta també un especialista en el tema monogràfic del curs perquè fera una introducció de la matèria als alumnes, contribuint així a la seua formació pedagògica, per a la qual cosa es va comptar amb la col·laboració de Chema Cardeña, autor de teatre i director de la Companyia Arden, que va explicar d’una manera senzilla com apropar-se al vers.

Al curs següent, Ramon Moreno, continuant amb la seua activitat pedagògica, compatibilitzaria el seu treball a l’EMT de Silla amb el seu ingrés com a professor d’Interpretació a l’ESAD de València. El teatre en vers de Lope de Vega arriba a l’EMT el curs 02-03. Mai se n’havia plantejat aquesta possibilitat, però, una vegada adintrats en la proposta, el descobriment va estar d’allò més suggerent i alhora divertit. El fet d’utilitzar un llenguatge nou fins ara desconegut per l’alumnat, com és el vers, entés com “entitat o cos rítmic que consisteix en la formació d’unitats rítmiques de paraules que han de mantenir una mesura que s’ha de respectar”, va suposar una grata experiència, tota vegada que a açò li s’afegia la vistositat dels vestits d’època utilitzats per a la posada en escena. Aquest va ser un dels arguments que va servir per a introduir el curs monogràfic sobre el teatre en vers, sobre el teatre

És ressenyable que se n’hagué de fer un esforç important quant a atrezzo i que es va haver de sol·licitar a Teatres de la Generalitat, a través del departament de sastreria, un nombre força important de peces de roba d’època per als actors. L’obra se’ns mostrava des de dues dimensions. L’escenari estava dividit: a la part de darrere i damunt d’una passarel·la actuava una companyia d’època, mentre a la part de baix, la més propera al públic, ho feia una altra actual que mostrava una versió més avantguardista del text clàssic. 242

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT La peça es narrava passant d’una època a altra sense transicions i fent que el públic gaudira d’aquesta manera tan peculiar de presentar una obra clàssica. Entre els vint-i-sis actors que intervenien trobem alumnes del grup “menut” que donaven el bot al d’“adults”, altres d’Antara Teatre, i alguns dels veterans de l’Escola amb gent nova com Gerard Mínguez -que col·laboraria en la part plàstica de nombrosos espectacles-, o com Robert Alberola i Juan Antonio Navarro, que han arribat fins aquest 25 aniversari.

generalitzada en protesta per aquest fet sagnant, i en aquest sentit, des de l’EMT de Silla, tot i sent conseqüents amb la denúncia mundial, van manifestar la seua repulsa en cadascuna de les seues actuacions públiques. Al curs 03-04 s’iniciaria una altra activitat que ha continuat fins ara, les estades a la Masia Ferrer, un Mas enclavat en plena Serra Calderona, lloc d’encontre on puntualment, directors i alumnes s’han concentrat per a preparar els espectacles. L’objectiu és passar un cap de setmana a la muntanya tots plegats per cohesionar el grup en un ambient de treball intensiu sota les ordres d’un professional de primer ordre que introduïsca als alumnes en el tema monogràfic de cada curs. El primer va ser Jorge Picó, un autor, actor, director i professor, fundador de la companyia Ring de Teatre en la qual treballa habitualment amb l’actor Sergi López, i que s’havia especialitzat en Teatre Gestual a l’Escola de Jacques Lecoq.

I per a finalitzar el curs una altra classe magistral, la de Juan Mandli, “El oficio del actor, ¿sacerdote o fontanero?”, alhora que es presentava el llibre de la classe de l’any anterior, el primer d’una sèrie que es convertiria en un referent de la docència teatral a València, una valuosa eina de treball que complementa la formació pedagògica que rep l’alumnat. Aquest any 2003 es recordaria pel NO A LA GUERRA, una consigna que recorreria gairebé tots els indrets arreu del món i que rere d’ella hi havia la repulsa i condemna unànime per la invasió cruenta de l’Iraq per les tropes dels EEUU d’Amèrica amb el recolzament incondicional dels governs del Regne Unit i d’Espanya. El món del teatre i del cinema, de les arts escèniques en general, protagonitzarien una mobilització

Amb SENSE, estrenada el 24 de juny de 2004, culminava un curs dedicat al llenguatge del cos, al teatre sense paraules; curs en què es va comptar també amb la col·laboració de Carles Castillo, que va impartir un curset de mim clàssic. Sense res, amb un escenari buit i amb el mínim 243

FALLA PORT DE SILLA 2015 utillatge, els vint-i-un alumnes van jugar amb el seu cos i la seua gesticulació per a fer arribar l’espectador el missatge a través de gags, improvisacions, coreografies i expressions diverses on es podia utilitzar tot menys la paraula. Una aproximació al món del silenci, al cinema mut, al mim,... un homenatge als grans mestres de l’humor com el francès Marcel Marceau, el grup català Tricicle, el Teatre Negre de Praga,... Un espectacle clàssic i alhora experimental, on se’n van trobar números antològics per la seua imaginació i la hilaritat que despertava en l’espectador, sense descuidar unes imatges d’una gran bellesa estètica. Ibra Bardisi i Esteban Català començaven en aquest espectacle la seua fructífera relació amb el teatre, un teatre -el que es fa a l’EMT de Silla- que sorprèn any rere any i on la maduresa dels seus plantejaments té el seu aplaudiment en un públic que ompli totes les funcions que ofereix. Per arrodonir el curs, i continuant amb la sèrie de classes magistrals, es va comptar amb la presència del catedràtic d’Interpretació de l’ESAD Antonio Díaz Zamora que va oferir la conferència “Entre la realidad y el sueño (del teatro, el actor y el arte)”.

Teatre, rebia el Porrot d’Honor a l’activitat cívica, màxima distinció que atorga l’Ajuntament de Silla en reconeixement públic a la tasca de difusió de la cultura; i així ho va posar de manifest en el seu discurs Leopoldo G. Aranda, director de l’Escola Superior D’Art Dramàtic de València, encarregat de fer el panegíric del guardonat, tot i aproximantnos a tot el recorregut professional d’aquest des què va començar, llicenciant-se en Art Dramàtic, desenvolupant a partir d’ací un seguit de tasques com actor, director escènic i professor en nombroses produccions i projectes, deixant en cadascun d’ells la seua impremta personal i la seua especial personalitat. No debades, el seu compromís i la seua implicació en el seu treball quotidià -el teatre-, ja des del primer moment el va fer embarcar-se en aquest projecte primigeni que van ser les escoles municipals de teatre, i, inequívocament aquella primera a tot el País Valencià va ser la de Silla. En aquest moment és Alcalde Josep Lluís Pitarch (2004-2008). 7. NOU RUMB Començava el curs amb una nova concentració a la Masia Ferrer a Segorbe, i es va comptar amb la mestria de Pepe Sobradelo per a impartir un curs de Tai-Chi,

El mes de novembre del curs següent, el 04-05, Ramon Moreno, director de l’Escola Municipal de 244

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT una disciplina molt estimada pels professors de l’Escola, que l’han utilitzada per a iniciar el treball dels actors aportant-los concentració i equilibri. Uns dies de convivència que feren que tot el grup començaren el curs amb energies renovades.

Al voltant de Divines paraules es van concentrar trenta-cinc actors i actrius, que al costat dels directors i de col·laboradors com ara l’il·luminador Víctor Antón, van crear un espectacle evocador i ple de creativitat que sorprèn contínuament l’audiència des que entra a la sala, on troba una ambientació màgica i inquietant. Tot el teatre es va convertir en espai escènic, la paret esquerra la cobria un ampli mural pintat amb grafitis, ocupant l’escenari tanques de construcció i un andami metàl·lic que estava a sota la figura pintada d’un Crist romànic, tot junt suggeria una fàbrica abandonada on viu una “fauna” picaresca, apocalíptica i futurista que lluita

2005 divines paraules de Vicente A Jiménez

d’una manera esperpèntica per les despulles d’un

Recordem que l’Escola, en els seus inicis, ja s’havia aproximat al teatre de Ramón María del Valle-Inclán en aquell primer muntatge de Santos, Santones y Calaveras, on ja es recreaven algunes escenes de DIVINES PARAULES, obra que es va estrenar el 16 de juny de 2005. Ara, el propòsit és un altre, es tractava de muntar una gran obra del repertori internacional, un gran text dels més importants del segle XX amb què commemorar el vintè aniversari de l’Escola i que reuniria un elenc ampli en què cabrien els actors d’ara amb els altres, els que sempre han estat a prop de les seues activitats.

freak amb què guanyar-se la vida. Com en altres ocasions estem davant d’un text que a priori podria resultar excessiu per a les condicions de treball de l’Escola, però es compta ací amb una labor de dramatúrgia que justifica el per què de l’elecció. Per una banda, la magnífica traducció al valencià del text de Valle-Inclán feta per Josep Lluís Pitarch -i que alguns titllarien d’heretgiaque acostava el llenguatge. galaic de l’autor als personatges que s’havien concebut per a l’obra. 245

FALLA PORT DE SILLA 2015 Per altra banda, la implantació de l’acció en una societat futurista i decadent, en la línia de Blade Runner (1982) de Ridley Scott, més a prop del “imaginaire” dels actors que la interpretaren. El resultat, un digne treball realitzat que no deixa indiferent a ningú.

Aquest va ser l’inici d’una sèrie de textos d’autors imprescindibles en la formació teatral dels actors, i també del públic que segueix les seues representacions. El curs 05-06 estava orientat a la introducció de l’actor en l’anomenada Commedia dell’Arte nascuda a principis del segle XVI; així, al mes d’octubre es va programar la projecció del vídeo Arlecchino servitore di due padroni, dirigit per Giorgio Strehler el 1987 al Piccolo Teatro de Milán, li seguiria una classe teòrica, “Introducció a la Commedia dell’Arte i al teatre de Carlo Goldoni” amb un especialista com Juli Leal, un dels més veterans dels nostres directors de teatre, un taller de construcció de màscares que es van prolongar durant dos mesos, la projecció del vídeo “Les màscares i els tòpics de la Commedia dell’Arte”, classe magistral que havia impartit l’italià Antonio Fava en la Mostra Internacional de Mim a Sueca i va culminar amb un cap de setmana a la Masia Ferrer, a Segorbe, on el mateix Antonio Fava aniria per tal d’impartir un curset de Commedia dell’Arte i on es va abordar tota la preparació prèvia al començament dels assajos.

Amb vuit representacions i mil cent catorze espectadors, és una d’aquestes obres, com ho va ser Història d’uns pocs, que queden a la memòria col·lectiva de tots els que la feren possible i entre aquests trobem, en els papers protagonistes, a Benja Doménech i a Cayetano Bravo, que feien un “duel” interpretatiu a l’alçada dels seus personatges, Pere Gailo i Sèptim Miau, acompanyats per Carmen Aguado i Aída Melero en els papers de Marica del Rei i Marieteta, respectivament. Un grup d’actrius recentment diplomades al Centre Teatral Escalante desembarcava a Silla, n’eren Elena Bragulat, Concha Palomino i Virginia Coquillat, que feia en Divines paraules el personatge de Mari Gaila, aportant-li una sensualitat i un caràcter digne d’una extraordinària actriu, sense menysprear a la resta del repartiment, extraordinaris tots ells, la majoria dels quals ja han estat mencionats en participacions anteriors.

Després de la lectura de l’obra, així com el treball de taula al voltant de la mateixa i el repartiment 246

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT dels personatges, vingué el treball escènic de l’obra a representar, i els membres de l’Escola es trobaren amb la dificultat d’un gènere força difícil amb el qual hagueren d’esforçar-se al màxim. I així arribaria el 22 de juny de 2006 l’estrena de LA SERVA AMOROSA, de Carlo Goldoni en versió valenciana de Josep Lluís Pitarch. El plurilingüisme de l’italià original es veia en l’adaptació de Pitarch traduïda en l’origen dels personatges, català del nord uns, mallorquí altres i un valencià culte o més pobre, segons foren senyors o criats. Cal valorar l’esforç dels actors per mantindre la riquesa fonètica.

l’Actor i director d’àmplia trajectòria que, amb el títol “La vida que me prometiste y la que me das (el teatro y los daños colaterales)”, tancava amb una classe magistral les activitats de l’Escola. Havien de transcórrer cinc anys perquè l’EMT tornara a participar en el prestigiós concurs de teatre Vila de Mislata i aquesta vegada ho va fer a novembre amb La serva amorosa, obra interpretada per vinti-dos alumnes, i que havia sigut estrenada com a cloenda del curs anterior. Nominada en totes les modalitats en el XXIV Concurs de Teatre Vila de Mislata 06, finalment el veredicte del jurat feu que li s’atorgaren els cinc premis més importants, inclosos set premis ex aequo als actors, i, una vegada més, l’EMT de Silla guanyava el concurs, eixia per la porta gran i rebia el reconeixement unànime del teatre valencià.

A l’escenari apareixien els personatges típics de la Commedia dell’Arte, Arlequí i Briguel·la, els criats, Coral·lina, la serva majordoma protagonista de l’obra, Octavi, Pantaló i Beatriu, els nobles senyors i Floreal i Rosaura, els joves enamorats. Tots ells vestits per Joan Miquel Reig, un extraordinari dissenyador que va confeccionar un vestuari en cotó, en blancs i en negres que, junt a les màscares que havien realitzat els propis alumnes per al muntatge, dotaven l’obra d’una gran vistositat i, com sempre en els treballs de l’Escola, un nivell absolutament professional. A final de curs es va tindre l’oportunitat d’escoltar les paraules de Vicente Genovés, actor, fundador de l’Escola de

Amb LOS GUERRILEROS Y LA CÁRCEL de Max Aub, estrenada el 21 de juny de 2007, l’Escola culmina un curs, el 06-07 on el teatre naturalista és el protagonista. No es tracta d’una obra si no de dos peces curtes que els directors de l’Escola mesclen situant-les en un sol espai a on uns i altres personatges conviuen sense relacionar-se. Una casa abandonada a la muntanya en el cas de Los guerrilleros, escrita en 1944, i una carcel en el cas de La cárcel, escrita en 1946. 247

FALLA PORT DE SILLA 2015 Un espai escènic realista que aprofitava les mateixes parets del teatre com murs d’opressió on els personatges viuen situacions límits. L’obra està ambientada en la postguerra espanyola i conduïda per uns personatges que es resisteixen a abandonar un període de llibertats i democràcia en un temps de totalitarisme i autarquia. Endinsant-se en aquest tema el alumnes de l’Escola tingueren l’oportunitat de conèixer i reflexionar sobre una etapa molt fosca de la nostra historia i ho feren de la mà de tres autors que han investigat i han desgranat amb la seua ploma uns esdeveniments no molt llunyans en el temps i alhora commovedors: Dulce Chacón amb La voz dormida, Fernanda Romeu amb El

Aprofundir en el caràcter d’uns personatges tan allunyats en el temps, va obligar als actors ha indagar a les costums de l’època, a parlar com ells, a menejar-se com ho feien aleshores i a interioritzar una por, i a la vegada una rebeldia, que estava present en cada poro del seu cossos. El públic va viure amb emoció les representacions d’aquest espectacle que ha segut la aportació de l’Escola a la revindicació d’una gran part de la societat. És, doncs, la contribució de l’EMT de Silla a la conscienciació de la necessitat de mantenir la memòria històrica com a projecte social, perquè aquesta forma part dels pilars fonamentals d’una societat i perquè no es por construir ni reformar

silencio roto i Alfons Cervera amb Maquis.

una democràcia oblidant el passat. La nostra té un deure moral i un sentit ètic que s’ha de sustentar

Precisament aquest últim va vindre a Silla a impartir una xerrada amb els alumnes donant-les a conèixer un temps que encara hui és tabú, les paraules d’Alfons Cervera varen ser desvetlladores i apassionants alhora. Parlant-los de personatges que van ser sotmesos a la llei del silenci però que en cap moment van renunciar als seus ideals i la seua dignitat. Atenent a l’època, l’obra es va representar en castellà i valencià, sent la traducció valenciana de Josep Lluís Pitarch, col·laborador habitual en la versió dels textos.

en el coneixement, no per obrir ferides, sinó per a tancar-les i aprendre dels errors, perquè viure el present no es pot fer obviant el passat i continuar permetent que aquest es tanque en fals. Aquest any, i per a concloure el curs, com va sent habitual, es va impartir la classe magistral “Técnica y verdad en la interpretación”, a càrrec de Pablo Corral Gómez -actor, director de teatre i professor d’Interpretació de l’escola de formació 248

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT Estudio Dramático- que va congregar un nombrós públic a la Sala de Juntes de l’Ajuntament. Els orígens del teatre actual, del teatre occidental, els tenim en el teatre grec nascut a Atenes entre els segles VI i V A.C.. És a la tragèdia grega d’on han begut al llarg dels temps tots el autors. En aquesta ocasió, l’Escola es plantejava un nou repte amb LISÍSTRATA I L’ASSEMBLEA DE LES DONES d’Aristòfanes, estrenada el 19 de juny de 2008. Vint-i-quatre alumnes a escena per recrear aquesta obra amb una ambientació que va traslladar al públic a l’època grega i on el desenvolupament de l’acció dels dos textos que s’havien seleccionat i que s’adaptaren donantlis una continuïtat a la història, ens presenta dos temes, d’una banda l’oposició de les dones a la guerra i d’altra la participació d’aquestes en la vida pública atenenca i la seua lluita per evitar la seua discriminació en la societat.

entre ells. Tampoc falta el teatre dins del teatre en una delirant escena final adaptada pels directors i on se paròdia el propi teatre grec. L’obra es va representar durant vuit dies omplintse cada funció d’un públic que venia a veure una de les obres més representada del teatre universal. Precisament el ser una obra tan representada podia convertir-se en una dificultat atenent els tòpics d’altres versions, de fet als actors els va costar agafar el to exacte que es buscava en aquesta peça. Sort de les vuit representacions que els va permetre continuar evolucionant i arribar ja a la segona setmana amb l’obra perfectament agafada. El resultat final ha estat el colofó que ha tancat un curs en què s’ha estudiat i s’ha treballat el teatre grec en la seua vessant de comèdia, tot i emfatitzant en la retòrica i en l’oratòria pròpies de la comèdia grega. La tasca realitzada pel traductor, Josep Lluís Pitarch, ha estat fonamental perquè ha sabut adaptar els textos clàssics per a contextualitzar-los i apropar-los a l’actualitat.

La dramatúrgia de l’obra ens mostrava l’encontre fictici entre Lisístrata i Praxàgora a l’Acròpoli d’Atenes sota la presencia de les deeses greges Deméter símbol de la fertilitat i Persèfone, la que porta la mort. No falten a les peces escollides l’erotisme que vessa l’autor en moltes de les seues obres, ni les màscares que porten el clàssic cor grec d’homes i dones desafiant-se

El resultat final no ha pogut ser més digne i el públic assistent va recompensar el treball realitzat pels actors que han sabut traslladar als nostres dies el que aquells textos mil·lenaris guardaven. 249

FALLA PORT DE SILLA 2015 Al curs 07-08 va ser molt significativa la classe teòrica impartida pel professor Mikel Labiano, titular de Filologia Grega de la Universitat de València, que va fer una exposició històrica introduint als actors en la vida quotidiana dels seus personatges. I per finalitzar el curs, l’actor i director Rafael Calatayud va impartir una classe magistral que sota el títol “Abrir los ojos con la ingenuidad de un niño, sinceridad y comunicación en el teatro”, va reunir també un bon nombre de públic a més dels alumnes de l’Escola, la xerrada es va gravar i va ser emesa per la TV local. I arribava el curs 08-09, ple de projectes i amb un ull posat en l’aniversari de l’Escola.

segle XX escrit el 1919 amb una gran força poètica en què el personatge principal, Baal, és un poeta en decadència, un assassí bisexual, violent, cínic, sense cap mena d’escrúpols, i Brecht exalta el seu heroisme fundat en la voluntat de poder. Però, a aquesta imatge li se contraposa un seguit d’imatges d’una frescor que contrasta amb la del personatge: els rius, els prats, els núvols i els vents amb els quals Baal s’identifica i d’on s’embriaga de llibertat. Una aportació interessant a l’obra de Brecht fou la incorporació d’un cor de Kabaretts fräuleine, o xiques de cabaret, que ajudaven a transitar d’una escena a altra actuant com un cor grec, en aquest cas, travestit i expressionista.

Al mes de març es va organitzar un cap de setmana al Mas de Noguera a Caudiel amb els quatre membres de la companyia El Pont Flotant, una de les més inquietes i innovadores del actual panorama del teatre valencià, que va impartir un curs d’entrenament actoral que va ser gravat i editat en vídeo per l’Escola com a ferramenta de treball en futurs projectes pedagògics.

La figura del cor ha estat un element constant als espectacles de l’Escola fruit de la necessitat d’incorporar molts actors i actrius als repartiments de les obres. Així troben un cor fúnebre a

Santos, Santones y Calaveras, un cor del poble a Solfatara de fums, un cor de pirates a L’illa del tresor, un cor de vells a L’estrany genet, un cor de monges a El niño de Belén, un cor “Brechtià” a L’excepció i la regla, un cor de gàngsters a Beneits i bandits, un cor de vells a L’estrany genet, un cor de monges a El niño, un cor d’ànimes a Els vells no deuen enamorar-se, un cor de bojos a Manicoscopic, un cor de ciutadans a El suïcida,

El 25 de juny de 2009, tinguérem ocasió de vore BAAL de Bertolt Brecht. Com en l’obra original d’aquest dramaturg alemany, la versió de l’EMT ens presenta aquest drama clàssic del 250

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT un cor de essers marginals a Divines paraules, un cor de velles i vells a Lisístrata i l’assemblea de les dones i el cor de Kabaretts fräuleine a Baal.

dels textos representats fou un apropament a la resposta de la pregunta: què ens fa por? Algunes persones podrien respondre: els pallassos de les pel·lícules americanes, les nines de porcellana, els joguets mecànics, els solitaris corredors dels hotels... Però amb aquesta obra l’escola intentà contestar amb la veu dels seus actors dient que el que si els feia por eren els xiquets que ixen en les pel·lícules de terror.

La traducció del text fou encarregada de nou a Josep Lluís Pitarch, qui va fer una acurada versió dels poemes de l’obra, servint de base per a la musicalització d’aquests utilitzant com a base la música de Pascal Comelade. Treball que va realitzar magistralment Amparo Pedregal i que va permetre que aquesta obra es convertira en una espècie de xicotet musical on els actors de l’Escola tingueren que esforçar-se per cantar i ballar, una vella ambició en el seu treball. L’estètica del espectacle, impecable com sempre, va resultar captivadora per al públic assistent que va gaudir d’una obra complexa en les seues metàfores i on els vint-i-u actors que l’interpretaren mostraren amb la seua forta presència escènica la preparació a la que s’havien sotmés.

Aquells que fan por, però també aquells que tenen por, que espanten igual. I a partir d’aquesta resposta es va crear un espectacle inspirat en moltíssimes referències.

El 17 de juny de 2010 va tindre lloc la representació de SINISTRES que fou amb una proposta de Ramon Moreno amb la col··laboració dels alumnes: Geni Cerveró, Esther Coronil, Ruth Díaz de Greñu, Luly Folch, Alicia Llorca, Juan Antonio Navarro i Concha Palomino en la selecció i l’adaptació

Ionesco fou un dels dramaturgs més singulars i innovadors del passat segle XX amb un humor intel·ligent que va aconseguir traslladar als escenaris les tècniques expressives procedents del surrealisme. I amb aquesta idea l’escola inicia a seua particular vició de l’autor romanès on els

En el 2012 vam treballar, per partida doble, sobre obres d’Eugene Ionesco. Creador i un dels màxims representants, conjuntament amb el premi Nobel Samuel Beckett, del teatre de l’absurd i autor de les obres de teatre: La cantant calba (1950) o El rinoceront (1959).

251

FALLA PORT DE SILLA 2015 més joves van fer una molt interessant adaptació de d’obra bassada en els Contes d’Ionesco: 1, 2, 4 i 3. Era un llibre on es van recopilar les històries que Eugene li contava a la seua filla. L’adaptació va anar a càrrec de Benja Domènech. I es va representar el 18 de maig al teatre de la Plaça on es va treballar d’una manera molt intel·ligent el món absurd. Els més adults feren la seua versió de JOCS DE MASACRE que va rebre el Vila de Mislata 2012 a la millor direcció i el segon premi Vila de Mislata a la millor obra. Aquesta obra parteix d’una posada en escena fosca on, com diu al seu programa de mà,

Cosins i germans moren alhora, pel mateix mal, per la mateixa angoixa a la qual segueix idèntic color”. Ja en el 2013 l’Escola Municipal de Teatre torna a muntar una obra de Michel de Ghelderode. L’any 1993, amb Antara Teatre, es va muntar L’estrany genet i aquest any l’escola treballa el món de Ghelderode amb l’obra L’ESCOLA DE BUFONS. Una obra amb una escenografia i un vestuari espectaculars i amb una atmosfera totalment barroca on els personatges agafant la costum de la quaresma de coronar a una pobra escòria humana on el feien rei fins que li la treien quan ja estava convençut del seu poder. L’escola demostrà amb aquest espectacle el seu amor al teatre pur. La bellesa de les seues imatges i les coreografies feren d’aquest espectacle un llenç contemporani de les misèries humanes. El 19 de juny de 2014 l’escola Municipal de Teatre torna amb la comèdia divertida i fresca amb TRONATS!. Amb els textos d’autors com Quim Monzó, Carles Aberola o esquetxos de Tricicle. Una obre senzilla on la prioritat ha estat fer teatre per damunt de tot. On la frescor dels textos i de les interpretacions li tornaren a l’escola de teatre la part de comèdia que estos temps grisos ens demanaven.

“un mal desconegut s’ha estés a la nostra ciutat. No és la guerra, no hi ha assassinats... vivíem en un estat que s’assembla molt a la felicitat, i, de sobte, sense causa aparent, sense malaltia prèvia, la gent comença a morir-se a les cases, a les esglésies, als cantons dels carrers, a les places públiques. I, damunt, no es tracta de casos aïllats. Són cada vegada més nombrosos. El mal ha vingut en el moment en què creiem que no hi havia res a témer. Hi ha cases on famílies senceres són aniquilades al mateix temps.

252

UN VIATGE DE LLARG RECORREGUT les hores de formació adreçades als alumnes, les cinquanta una obres estrenades, els professionals dedicats a les arts escèniques que s’han format al sí de l’Escola, les classes magistrals, els llibres publicats, les pàgines i pàgines que s’han escrit de l’EMT a la premsa, els milers de espectadors que han passat pel Teatre de la Plaça i per les sales on s’han representat els seus espectacles, la seua projecció exterior, els premis, el reconeixement unànime de què ha estat mereixedora...

8. TRENTA ANYS RECORREGUTS I així arribem a l’hivern de 2015 on se compleixen els trenta anys de l’Escola Municipal de Teatre de Silla. Tot un recorregut per la història cultural del nostre poble. Fa cinc any férem un canvi d’imatge amb un nou anagrama de l’Escola encarregat al dissenyador Assad Kassab que ha creat una figura abstracta i suggeridora que representa des de llavors l’EMT de Silla.

I açò gràcies a tot un gran equip humà que ho ha fet possible, des dels seus directors, el personal tècnic, els alumnes, els actors i les actrius, els col·laboradors, les amigues i amics, i sobretot a eixe públic excepcional que amb la seua fidelitat ha estat l’element clau de la seua existència.

Un altre canvi important va ser el trasllat de les classes que s’impartien al Teatre de la Plaça a un local habilitat com a Aula d’Arts Escèniques on es continua treballant en la formació els alumnes/ actors i preparant els nous espectacles per celebrar els seus trenta anys dalt de l’escenari. Però eixa serà un altra història... I fins ací el trajecte recorregut aquests darrers trenta anys, però, tot i que aquest ha estat llarg i intens, la distància i l’esforç no han sigut obstacle per a mamprendre a projectar noves perspectives de futur per a l’Escola Municipal de Teatre de Silla, perquè aquell projecte inicial continua sent tan vigent com llavors, i la prova d’açò està en 253

UNA OBRA

IRREPTETIBLE

Els deixebles d’Emaús i l’exaltació de l’eucaristia

Per Benja Domènech, director de teatre El 27 de març de 1907, dos dies després d’un robatori sacríleg esdevingut a l’església de Silla, uns llauradors van trobar les hòsties consagrades, encara que no el copó, sota d’un taronger. Al llarg dels cent anys transcorreguts, aquestes hòsties, incorruptes, han estat objecte d’adoració religiosa i tot just quan es va complir el seu centenari, l’any 2007, es van commemorar els fets, amb una setmana intensa d’actes i de celebracions religioses. L’acte que organitzàrem fou la representació de l’auto sacramental de Joan de Timoneda, El Castell d’Emaús, que en la versió de Josep Pitarch es va titular Els deixebles d’Emaús i l’exaltació de l’eucaristia, amb la incorporació, en vers, dels fets del robatori sacríleg de l’any 1907. Sota la meua direcció i amb un repartiment nombrós d’actrius i d’actors d’Antara Teatre i de l’Escola Municipal de Teatre; la participació de la Coral Polifònica i de la Jove Orquestra Simfònica, de La Lírica; amb la dels Amics de la Poesia i els Costalers i la veu lírica de l’angelet de la Carxofa. En aquest cas, com explicaré, era la primera vegada que s’interpretava la famosa Carxofa a l’interior de l’església, amb la mateixa tramoia que s’utilitza a la plaça del Poble el 6 d’agost. 254

una obra irrepetib le Tota la història va partir de la meua mare, Amparo Zaragozà, que, amb un profund sentit religiós, un dia em va comentar que podria fer “alguna cosa” a l’església explicant els fets del robatori i de la troballa de les Sagrades Formes Incorruptes. Li vaig dir que sí i uns dies després em va dur el llibre que havia escrit el rector Fernando Gómez sobre aquests fets per poder inspirar-me en allò que volia o podia fer. En un principi no hi havia intenció de realitzar un gran muntatge. Sols s’anava a fer la representació dramatitzada dels fets que van ocórrer. Però les coses mai passen com s’havien imaginat, en aquest cas per sort.

Aquestes obres estaven concebudes per a l’exaltació de l’Eucaristia com a element de propaganda per defensar la doctrina catòlica en contra de la reforma luterana i la protestant. A partir d’ací tot començà a canviar. L’adaptació que havia escrit el professor Pitarch de l’obra de Timoneda i els versos de nova creació sobre els fets del robatori començaren a tindre una aroma profundament mística, amb una literatura ràpida i entenedora. I allò que volíem fer amb sis o set actors, començà a fer-se enorme, introduint, a part dels actors d’Antara, que representaren l’auto sacramental, l’Associació Cultural Amics de la Poesia, que interpretaren la part final dedicada als fets de Silla; també l’Orquestra Simfònica i la Coral de la Lírica de Silla, els Costalers del Crist... i la idea més genial de totes, la Carxofa de Silla. Pitarch la volia introduir dins de l’església amb la idea d’unir la imatge de Jesús a la Creu, el Santíssim Crist de Silla, amb les Sagrades Formes, donant-li el simbolisme que són el mateix. Tant el clero com les persones que tenen la religió com a vivència pròpia, ens van agrair efusivament la comunió de les dues idees simbòliques en una.

Vaig explicar el cas a Josep Pitarch que, aleshores, era l’alcalde de Silla i escriptor. Dos dies després em comentà que tenia una idea millor, adaptar un auto sacramental de Joan de Timoneda afegint-li un final en què s’explicarien els fets que van ocórrer l’any 1907 a Silla. Aquesta obra, El castell d’Emaús, se solia representar en les festes del Corpus de València entre el 1568 al 1574. Timoneda fou fill d’un comerciant aragonès que es va dedicar a l’escriptura, fonamentalment en castellà, i a l’edició de llibres. Però també en va escriure en valencià i és l’autor dels únics autos sacramentals en la nostra llengua: El castell d’Emaús i L’església militant.

Entre unes coses i altres, amb el text ja escrit, començàrem a fer els assajos i a pensar com anàvem a introduir la Carxofa dins de l’església: 255

FALLA PORT DE SILLA 2015 dalt de l’altar o des del púlpit? No teníem pressupost per fer grans escenografies ni per a la il·luminació. Sense haver-ho pensat massa, de la idea inicial d’una modesta representació ens involucràrem en un espectacle força gran que hauria de ser molt costós. La solució la trobaren l’alcalde Pitarch i el rector Fernando Gómez, que visitaren el president de la Diputació, Fernando Giner, a qui presentaren el projecte i aconseguiren la subvenció necessària. També obtingueren ajuts d’entitats privades com La Caixa i altres. L’Arquebisbat s’interessà i autoritzà la representació dins de l’església. D’aquesta manera, la representació no li costà ni un euro a l’ajuntament.

forma i vida pròpia. Es potenciaven les pintures de Vicent López, de la bòveda de l’església, amb totes i cadascuna de les seues figures, que permeteren veure-les com mai s’havia pogut fer. També s’il·luminà el campanar i l’exterior de l’església, l’altar major i, sobretot, La Carxofa. Tots els que tinguérem la sort de participar-hi i veure l’espectacle el tenim gravat dins de les nostres retines. Però no sols la il·luminació i el so van ser importants, també l’equip de cinema per a gravar la representació amb la idea de projectar-la en directe, a la plaça del Poble, amb una pantalla de 24 metres quadrats.

Llavors vaig tindre molt clar que el projecte havia de ser un èxit i que penjaríem la Carxofa dins de l’església! A partir d’ací, començà a fer-se realitat la que finalment ha estat una de les produccions més importants, i espectaculars, que mai s’han fet a València. Contactàrem amb Víctor Antón (premi de la Generalitat Valenciana i Premi Abril a la millor il·luminació) que feu el disseny d’il·luminació i ens donà la solució tècnica perquè la Carxofa de Silla es representara dins de l’església. El seu disseny d’il·luminació era com si es tractara d’una superproducció, amb prop de 800 focus, gràcies als quals cada racó de l’església va prendre

Paral·lelament vaig treballar amb vint-i-sis músics de l’Orquestra Simfònica i el director Vicent Soler, i amb quaranta-un cantants de la Coral i el director Salvador Llàcer, per anar preparant la banda sonora de l’auto sacramental i, així, 256

una obra irrepetib le donar-li força i espectacularitat, tant en les escenes del magnífic text de Timoneda com del text dedicat al robatori i a la troballa de les Formes, a càrrec dels poetes de l’associació d’Amics de la Poesia. També treballàrem el cant de la Carxofa, cantada per Blanca Escorihuela, l’artefacte de la qual mantinguérem oculta fins al final, intentant que la gent no sabera el que havia de passar.

Els personatges més joves els vaig seleccionar entre els alumnes de l’Escola Municipal de Teatre. Entre tots férem realitat el major espectacle teatral que mai s’ha fet a Silla i que, potser, desgraciadament, que no es tornarà repetir.

En efecte, al final de la representació irrompia solemnement el clero, des del carrer, en record de la processó que s’organitzà a Silla el 1907 per a traslladar les hòsties. El rector Fernando Gómez, emocionadíssim, portava la custòdia amb les Formes Incorruptes, coneguda pel tarongeret, i mentre sonava la música i el públic assistia bocabadat a la processó, iniciàvem la pujada de La Carxofa, que s’obria, mentre la custòdia era dipositada sobre l’altar major. La Banda Simfònica iniciava els primers acords i la respiració del públic s’aturava. Tothom contenia com podia l’emoció davant de tanta bellesa.

• 14 actrius i actors professionals. • 26 músics de la Jove Orquestra Simfònica, sota la direcció de Vicent Soler. • 41 músics de la Coral Polifònica, sota la direcció de Juan Salvador Llàcer. • La jove Blanca Escorihuela que interpretà la Carxofa, per primera vegada en la història dins de l’església. • 5 manipuladors de la Carxofa. • 22 costalers del Santíssim Crist que van acompanyar la custòdia en la processó. • 4 rectors i 1 escolanet, amb la custòdia. • 758 focus per a il•luminar tant l’interior com l’exterior de l’església. Així com el personal tècnic sota la direcció de Víctor Antón. • Equip tècnic professional de so amb 14 micròfons sense fil o aeris i les corresponents caixes acústiques, format per 6 professionals.

La quantitat i la llista d’artistes i col·laboradors van ser espectaculars:

Finalment, dels actors no puc dir més que sols tinc agraïments profunds per la seua professionalitat. La gran majoria venien del meu grup teatral Antara Teatre i feia més d’onze anys que no ens reuníem. Tots van acceptar tornar a Silla a actuar. 257

FALLA PORT DE SILLA 2015 I molta gent anònima que van participar-hi de forma totalment desinteressada perquè van creure en el projecte.

• Gravació, en directe, amb tres càmeres de l’espectacle i muntatge d’una pantalla de 6x4 metres a l’exterior per a poder veure en directe la representació i poder-ho oferir en DVD. • Preparació escènica de l’església, amb la retirada dels bancs i el lloguer i la col·locació de 650 cadires de plàstic, per a triplicar la cabuda del públic. Vitrificació del pis de l’església. • Realització de més de 20 vestits dissenyats per a l’ocasió per Carles Royo. • Escenografia i més de 40 objectes d’utillatge per a la representació. • Reportatge fotogràfic a càrrec d’Assad Kassab. • I un munt de col·laboradors de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Silla i de diverses associacions del nostre municipi com els Jubilats o les dones que es dediquen a la neteja de l’església. .

Com es pot veure, va ser una representació única amb un pressupost únic de les grans ocasions, és a dir, el que en cinema es podria anomenar superproducció. Van assistir-hi prop de 1.500 veïns i veïnes, entre asseguts i dempeus. I no en foren més perquè tinguérem la mala sort de la pluja, ja que els dos dies de representació no va parar de ploure i, per tant, no poguérem posar en marxa el projector de cinema que teníem preparat a la plaça. També tinguérem la visita de molts especialistes, tant del teatre barroc com de les sagrades escriptures. Tots es van sorprendre pel nostre auto sacramental. Tots van coincidir que no s’hauria de perdre i que hauríem de tornar-lo a representar. Especialistes com el canonge de la Seu, Alfred Chilet, ens van escriure: “La representació de l’obra, dins del temple de la Mare de Déu dels Àngels, ha estat digníssima, amb la recreació d’un ambient de misteri eucarístic sorprenent i ha enaltit la glòria de Déu, mostrant que el que succeí fa dos mil anys en terres palestines continua estant present entre els creients, el reconeixement del Cos 258

una obra irrepetib le i la Sang de Jesús en el moment de partir el pa i el vi... En definitiva, crec que el que vaig veure i gaudir a Silla és una obra d’una gran dignitat, que algú hauria de pensar a mantenir viva al llarg del anys… Valdria la pena, malgrat l’esforç que haurà suposat per a tots, intentar-ho. Silla i València es mereixen que aquesta obra –religiosa i artística– perdure en el temps.”

fe i, sobretot, pel meu compromís amb Silla, que està per damunt de qualsevol dubte”. Aquestes paraules defineixen perfectament les raons del nostre treball. Avui, set anys després, em penedisc de no haver forçat més la situació i de no haver intentat, com diu Alfred Chilet, creure que tant Silla com València es mereixen una obra com la que férem. Em penedisc perquè estic convençut que fou un gran espectacle. Veure el públic tres hores abans de la representació fent cua, amb paraigües sota la pluja, encara m’emociona. Recordar els actors i músics interpretant l’obra de Timoneda, en versió de Pitarch, encara avui em posa un nus a la gola. Veure i escoltar la nostra Carxofa dins de l’església i, al sostre, les magnífiques pintures de Vicent López i al fons, en l’altar, els actors i el clero amb el tarongeret i en un lateral els músics i cantants de la Lírica i tots envoltats per la grandiosa il·luminació de Víctor Antón i pel públic que va assistir, molts entre llàgrimes, sé que serà irrepetible.

Unes paraules que, malauradament, no s’han fet realitat, tot i l’esforç i les reunions que tinguérem l’any 2008, amb tots els que hi van participar. Partíem del convenciment que el mateix muntatge ja no es podria tornar a repetir; que havíem de reduir el pressupost d’il·luminació, dels actors i dels músics al mínim i, evidentment, que havíem de fer una versió digna, sense perdre qualitat ni professionalitat. Fins i tot es va proposar fer-ho cada dos, tres, quatre o cinc anys. No es va arribar a cap acord, segurament pel poc interès que hi posà el nou rector, Salvador Martorell. Una llàstima. Ni tan sols fou acceptada la proposta més modesta de fer una lectura dramatitzada del text cada any. Haig de dir que faig meues les paraules amb les quals Pitarch explicava que, malgrat que no era creient, s’havia compromès amb el projecte “pel profund respecte a les persones que tenen

Ho sent molt. L’obra no ha perdurat en el temps. Sembla que serà irrepetible.

259

MANUEL

MELERO

Per Josep Melero, Regidor de l’Ajuntament de Silla

Tenia jo 12 anys, Aida encara no havia nascut, quan vaig començar a prendre consciència de coses que ningú mai m’havia explicat ni a l’escola, ni a casa, ni al carrer i va ser gràcies a mon tio, Manuel Melero, que em parlava de teatre, músics, escriptors que treballaven en la nostra llengua, una cosa fins el moment inaudita per a mi. De fet jo em pensava que el valencià només es parlava en casa i que només valia per comunicar-te amb la família, els amics, dir alguna brofegada i contar algun acudit. De fet, jo pensava que a València no es parlava valencià, quan anava en ma mare i en baixar a l’Estació del Nord era com si entrara en un altre país, el meu món s’acabava el que sempre em produïa una gran tristesa i desconcert, no ho entenia. Manuel em posava a un magnífic equip de música que s’havia comprat en casar-se i que encara té a sa casa, vinils de Carraixet, Els Pavesos, Ovidi Monllor, Lluis Llach, La Trinca, i em parlava de Rodolf Sirera, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, per a mi era com descobrir una nova dimensió, una dimensió que m’obligava a indagar, a preguntar-me coses i posar-ne tantes altres en dubte. 260

MANUEL MELERO Em fascinava sentir parlar de l’Escola Municipal de Teatre, a mi m’agradava tant que vaig arribar a assajar alguna obreta amb el Tio Martínez al Casal de la Falla del Port per a anar a València als Milacres de Sant Vicent, tot i que mai arribarem a anar, encara no sé per què.

i L’Alqueria Blanca, a treballar amb directors com Rafa Montesinos i pel·lícules com Tramvia a la Malvarrosa . Una carrera d’actor secundari portada amb dignitat i professionalitat però també amb frustració per no poder dedicar-se amb cos i ànima a la seua passió: el teatre. Manolo ha sigut mestre, amic, confident, el tio que tots volem tindre, el tio que et fa somniar en camins que tu ni sabies que existien, el que t’ensenya coses que tu pensaves prohibides o subversives. Molt del que m’agrada és gràcies al que em va ensenyar, i molt del que sóc és gràcies a aquelles ensenyances. Ara Manolo farà el paper de pare de la Fallera Major de la Falla del Port i no dubteu que el farà com ho ha fet sempre amb dramatisme, humor, sensibilitat i entrega absoluta. Recordeu Manolo és actor i sempre ho serà, molta merda en aquesta nova funció que et regala la vida tio.

En arribar a l’institut no ho vaig pensar ni un minut em vaig apuntar a l’optativa de teatre que donaven Pasqual Macià i Victor LaTorre, i tot per aquell cuquet que m’havia posat al cos Manuel. Jo ja havia tingut la sort de vore’l actuar amb companyia d’Albert Forner a Tres Forasters de Madrid a l’auditori de La Lirica, la primera vegada que vaig vore en directe la màgia del teatre i la sorpresa de vore mon tio interpretant un altra persona em va semblar divertit i alliberant. Manuel volia ser actor, sempre ha volgut ser actor de fet pense que ara que la salut li impedeix ser actor, encara ho és per què els actors no ho deixen de ser mai, no poden, una cosa que ell no m’ha dit però que observant-lo sé que és així. El 2010 quan Manolo es va ressentir de salut li van atorgar el Porrot d’Honor a l’Activitat Cultural, un homenatge merescut a una carrera intensa que l’ha portat a escenaris com el del Micalet, Rialto, Olympia, a sèries com Hospital Central 261

QUAN SIGA

MAJOR

L’AMISTAT I EL TEATRE

Per Irene Vedreño i Vicent Sánchez PRIMER ACTE S’obre el teló i els focus il·luminen gradualment l’escena. Dues estances. Dos amics. Tots dos en els seus 30 anys, poc convencionals. Es diria que per diferents circumstàncies encara no han trobat el seu lloc al món. Literalment. Cadascun d’ells assegut enfront del seu ordinador escrivint a torns. Semblen estar junts i les seues mirades còmplices fan creure al públic que comparteixen espai. Però la realitat és que es troben separats per un oceà i més de 6.000 quilòmetres de distància. Escena 1 Quan sembla que res no passarà, ella s’aixeca de la cadira. Comença a parlar mirant el públic. 262

QUAN SIGA MAJOR IRENE: Viatjar a Kuba és viatjar a Kuba. Kuba és l’hòstia en vers. Escric postals que mai no enviaré. Les bragues als turmells i el vestit al cap. A vegades mire l’horitzó i només veig… Quina merda d’intro! Bufffff… Vicent, tinc la neurona de diumenge. D’aquells diumenges que només vols estar al sofà de casa amb la manteta fins al coll. Jo no puc començar fent monòlegs d’estrelles. Nosaltres nasquérem estrellats… I Aida què??? IRENE: A veure Vicent, però tu em veus a mi escrivint coses com “Quan no hi ha llum, n’hi ha Falla Port”, “La màquina dels somnis, una fantasia encisadora”, i “Als meus pares vull agrair, haverme fet tan feliç”? Que si s’ha de fer es fa, que jo ja ho he après: em tenen el Facebook que pareix

VICENT: Ai Irene, que li farem! Cadascú supera la crisi dels 30 com vol. Sempre hem sigut molt originals i, si a ella li pega per ser la sultana de la Falla Port, doncs li donarem suport i carinyo, com sempre fem amb les nostres bogeries…

una pastisseria de tanta dolçor. Clar que els fallers ho viuen intensament, com quan nosaltres ens ajuntem i la liem. Mira Aida! En cap de les seues obres l’havia vist tan il·lusionada com la vaig veure en la presentació!

IRENE: Que no, fava! Que em referisc a l’article del llibret, que ja vaig fugint del Xarango pel carrer. Se suposa que hem de parlar d’Aida, de l’Escola de Teatre de Silla i les nostres batalletes. Així que ja podem anar fent-se un excel mental del que volem contar.

VICENT: Sí, dels teatrers de Silla és una de les VICENT: Bah, això està fet. Primer parlem cronològicament de les obres que hem fet, després contem el que fèiem a les classes de Benja. També xarrem un poc sobre la Melera i la seua vena teatral i, per acabar, clavem quatre sentimentalaes que als lectors fallers els encanta.

que ha continuat en la senda artística. Clar, li ve de família, ser la filla de Manolo, l’artiste, i criar-se en els assajos d’Antara Teatre... era el seu destí. Veges tu, la Rafi, amb dos artistes a casa! Li falten caps de setmana per anar a veure estrenes! 263

FALLA PORT DE SILLA 2015 IRENE: Parlant d’estrenes. Te’n recordes de Caligari? Aquella obra va ser molt divertida. Bo, no va ser divertit quan el protagonista ens va deixar tirats a punt d’estrenar. Però, les nostres pintes tètriques, la titella gegant Cèsar i el carret del café que duia el personatge d’Aida i que tan li agradava a algú per fer de pornoxaxa... Va ser un bon ganxo! Però no ens podem allargar massa perquè, amb el que s’enrotllem, si es descuiden, els escrivim tot el llibret!

IRENE: Calla romancero que ja t’estàs liant! Però va ser una sort. Si ho haguérem fet ara, què actuaríem, amb el moniato de Frederic Ferri? Amb Maria Abradelo? Això ja no pot ser, que ens han tancat Canal 9. Que cabrons!

VICENT: A veure si ara no podem ni contar com nosaltres, la Generació del Babalà, vam compartir escenari amb Carme Juan, la Poti, en l’obra d’aniversari Història d’uns pocs. Jo estava tan content de ser el seu fill en la ficció... però haguera preferit que la trama fóra més de romanç impossible… 264

QUAN SIGA MAJOR IRENE: Hòstia! M’ha vingut al cap el final de l’escena d’Aida a Kuba:

VICENT: Tampoc no queden tants premis com el que vam guanyar amb Kuba. Ens estan deixant el panorama teatral valencià fet un drama. Però bé, no va ser el premi el que va fer especial aquesta obra. Qui ens anava a dir, que amb tant d’assaig, amb tantes representacions dins i fora del poble, amb tants moments d’histèria col·lectiva, es forjarien amistats a prova de bombes?

«Ma mare em diu: “Quan sigues major, ja veuràs!”. I jo li dic: “Què és el que veuré?” I ma mare riu.» VICENT: I ara som nosaltres els que riem.

IRENE: Home, després de dèsset anys continuem aguantant-nos els més tronats: la Prim, que portava una foto d’una almorrana a la cartera; la Melera, que deia que no volia tindre cortines a sa casa; tu d’ajudant de la secretària i vinga el bailoteo; i jo i els meus tutankàmons. Si en aquells moments ens hagueren dit que arribaríem a estimar-nos tant, ens hauríem descollonat! I mira ara, escrivint per al llibret ben repagats. VICENT: I sense vergonya alguna. El teatre ens ha obert la ment, ens ha aportat cultura, ens ha fet aprendre a posar-nos en la pell d’altres, ens

Música. Sona “La vida sense tu” d’Obrint Pas. Els

ha dut al límit dels nervis i de les emocions, ens

amics es miren i riuen, amb enyorança, amb els

ha mostrat la importància de treballar en equip

sentiments de qui ha realitzat un viatge per les

perquè el resultat col·lectiu siga un èxit, ens va fer

profunditats dels records.

més responsables... Va ser una experiència que

La llum es fon lentament. Teló.

enjamai oblidarem. I ara ens hem fet grans. 265

CAFÉ

I COM NAIX UNA COMPANYIA DE TEATRE

Per Survivors Produccions

A vegades la màgia sorgeix en una mirada, en una il·lusió compartida o tal vegada en unes copes a altes hores… No ho saben ben cert en quin moment va sorgir, però sí que sabem que va sorgir amb força per unir els nostres camins en un projecte molt especial que ens ha omplit de records, d’aventures, d’anècdotes…

266

UN CAFÉ El primer material que elaboràrem fou un tros de mantell que omplírem d’idees, dates… i, a partir d’ací començàrem a construir el nostre castell de fantasia amb convidats tan especials com Mercè Climent, Susana i Elo, Salva, Nere i Dani, Jaume i Neus… i fans incondicionals com “Visente”. Tot es convertia en un somni… els assajos en què les llàgrimes ens queien de riure, sopar de “boleta”, actuacions màgiques, anècdotes als camerins… Survivors produccions estava naixent!

Així vam nàixer nosaltres i així s’unim avui per acompanyar a complir un somni a una part superimportant de Survivors Produccions… Aida, ací estem, al teu costat, com sempre. Per lluny que estiguem el cor dels Survivors continua colpejant un únic sentiment… i volem compartir amb tu cada moment del teu somni, perquè veure’t feliç ens fa feliços a nosaltres… perquè veure la teua il·lusió ens fa il·lusionar-nos… (perquè ens convidaràs a cubates en falles també…). Així que viu al màxim aquesta nova aventura que nosaltres estarem ben prop de tu…

És increïble com detalls tan xicotets ens poden fer tan feliços! Detalls com els complements de Milagrín, les animalades de Xuso, les acalorades d’Amparito, el putxero d’Angústies, les ventositats abans d’eixir, les campanes d’una plaça sonant en mig d’una actuació, perdre’s pels camps en direcció a Carcaixent, les escales de caixons de taronja de Senyera… i tants detalls més que ens queden per viure, per somiar…

Tots a una, tots per tu! T’estimem! Adrià, Teresa, David i Jesi

267

VA TROVAR

LA FELICITAT EL PLAER D’ACTUAR

Per Sonia Rubio Ara fa uns anys que es va encendre una flama... la flama d’una artista que brilla i enlluerna quan es reflecteix en els ulls del públic que la veu. Hi havia una vegada... Bé, aquest conte és la història d’una dona màgica, única i excepcional i, per saber qui és, us contaré el que li va passar. Una història singular d’una dona única. Aquesta dona, que vivia al poble del llac, estava trista i, encara que tot el món l’estimava, portava una pena dintre que no la feia brillar.

268

Després de molt de temps d’estar trista i de no saber el que li passava, de sobte, un dia, va decidir pujar a un escenari que hi havia al mig de la plaça. Pujà perquè escoltaren les seues paraules i allí dalt, tota sola...

Un druida que passava prop va veure aquesta llum i li va oferir contar i viure històries amb un grup on podria aprendre coneixements i experimentar sensacions, el grup de teatre del poble del llac. I així va ser com, des de molt petita, aquesta dona va participar d’una forma activa amb aquest grup. Vivint històries de pirates, bojos tancats, dones que participaven en assemblees, que estaven a la presó i un grapat de dones que, cadascuna d’elles, la fan brillar i ens fa feliç a qui la veiem.

VA TROBAR LA FELICITAT

Començà balbotejant algunes paraules, ràpidament un calfred li va recórrer el cos, unes papallones aparegueren a l’estomac. Ella, que no té por a res, va sentir com els seus peus s’arrelaven en aquella fusta i com, a poc a poc, sentia que una força li va recórrer tot el cos. El cor li bategava amb força i, arribat a aquest punt, començà a gaudir i a brillar dalt l’escenari, a ACTUAR.

Us he de dir que aquesta dona màgica no sols brilla actuant, també ho fa en molts moments, quan escolta, quan somriu, quan camina, quan treballa i quan estima. Aquest any aquesta dona es vestirà amb

Sí, es posà a contar histories de bufons que divertien reïnes, de dones valentes que desafiaven poderosos, històries de vides i de morts. Ella, des d’allà dalt, va ser capaç de veure aquella llum, aquella màgia que tothom havia vist.

precioses teles i joies meravelloses, amb teixits que l’engalanaran com si fóra una pedra preciosa i així serà com els ciutadans del llac, concretament els del Port, la podran aplaudir i veure durant tot l’any.

269

SER ACTOR,

UNA CARRERA DE FONS Per Salva Belenguer

Fa uns mesos en un curs d’interpretació davant de la càmera. Ens van fer als alumnes la pregunta de: «Per què volem ser actors?» Quan vaig haver-hi de respondre, vaig pensar uns segons i vaig respondre clarament: «Perquè interpretar em dóna la possibilitat de viure i experimentar sensacions que la vida quotidiana no em pot donar i tindre la sensació que en el moment en què es dóna acció o et poses dalt d’un escenari enfront del públic, t’oblides absolutament de tot i et centres a donar la màxima veritat al teu personatge. Et sents tan viu que perceps la felicitat».

270

UNA CARRERA DE FONS Tot va començar el dia que vaig decidir saber més sobre l’Escola de Teatre EMT de Silla i Vicent Zaragozà (Xaran) em va donar tota la informació corresponent. A l’endemà ja estava a classe de teatre. Una vegada allí vaig conèixer Ramon Moreno i Amparo Pedregal. Em feren conèixer el món del teatre a força de jocs i dinàmiques que Ramon sap impartir a la perfecció. Vaig estar dos anys a l’Escola.

Un instante, un mundo i gaudírem dos anys fent teatre a les sales per als més xicotets. Cada vegada vaig prendre més interès per aquesta professió. Vaig treballar amb la companyia Auca 21 amb l’obra: QQQ (Quisiera quererte querido). Fou una gran satisfacció per a mi estrenar-la, com a protagonista, davant de tota la meua família. A més, també vaig estrenar l’obra Sinistres a l’Escola de Teatre, la qual cosa fou una experiència preciosa, sota la direcció de Ramon Moreno.

Enmig d’aquests dos anys, Artur Cervera, gerent de l’empresa d’animació Didàctic Esports, em va proposar que escriguera una obra infantil per a una festa de finalització de curs a un col·legi d’Alginet amb la temàtica de pirates. Sense experiència, vaig escriure el guió de pirates i vaig proposar a Wilfried Pelló, company a l’Escola de Teatre, amb molta experiència i propietari de la Cullereta Teatre, si s’animava a interpretar-la amb mi. I, així va ser, l’obra la vam anomenar Una de pirates i treballàrem amb Didàctic amb molt d’èxit a sales de teatre de València.

Per les mateixes dates vaig gravar el meu primer curtmetratge: Off the record, en el qual, vaig tindre un xicotet contratemps durant el rodatge, ja que van haver de dur-me a l’ambulatori perquè em posaren punts de sutura. Perquè després diguen que no és arriscada aquesta professió!

De la mà de Willfried i la Cullereta Teatre, vaig aprendre molts coneixements teatrals i experiència dalt de l’escenari. Posteriorment, estrenàrem una altra obra infantil: 271

FALLA PORT DE SILLA 2015 També vaig treballar, com a figuració, en la sèrie d’Antena 3, El Barco, on vaig conèixer a l’actor, Jason Matilla, amb qui des d’aleshores tinc una molt bona relació i he coincidit en altres treballs i projectes.

En tot moment estava concentrat, molt metòdic i sempre buscava la forma de millorar el seu personatge. Amb més experiència i coneixement acaba la meua formació a l’escola. Vaig decidir tornar a València i treballar en un espectacle de contes infantils, amb una dinàmica teatral, en la qual faig partícips als xiquets, amb titelles i trucs de màgia. Constantment, he viatjat a Madrid per realitzar cursos d’interpretació, davant de la càmera, amb directors de càsting. Amb aquests cursos he pogut aprendre com cal preparar-se un bon material (fotos, videobook, currículum) tot el que pot ser-hi en una pàgina web. I d’aquesta manera, és com he dissenyat el meu web: http:// www.salvabelenguer.com

Amb el desig d’aprendre i millorar més, vaig decidir traslladar-me a Madrid a viure i estudiar en una escola d’actors d’allí i vaig tindre la possibilitat de sumar més experiència només arribar quan vaig fer càstings, teatre amb una companyia, participar en anuncis, programes i sèries i, finalment, aprendre com funciona el món audiovisual.

Una cosa molt clara en aquesta professió, és que es tracta d’una carrera de fons! Un consell d’un director de càsting a la pregunta què aconselles a un actor que està començant és que es dedique també a una altra cosa i, constantment, no deixe de preparar-se i entrenar davant de la càmera; que es veja en càmera i analitze interpretacions de companys de la professió. Una frase que agafe a una directora de càsting que ha seguit de prop en la meua evolució: : «Si tenim un Rafa Nadal i ha aconseguit tants triomfs és perquè darrere hi ha molt d’esforç i preparació».

D’altra banda, vaig tindre el plaer de conèixer, personalment, Paco León i veure un dia complet de treball en la sèrie Aida. He de dir que, per a res, és com el seu personatge que li ha fet tan conegut El Luisma. 272

UNA CARRERA DE FONS Un actor ha de tindre aquesta mateixa actitud. Sempre he aprofitat qualsevol oportunitat per a gravar curtmetratges i fer amics del mitjà com Cristina Peris, llicenciada en audiovisuals i que compartim la mateixa afició. Ella, des d’un punt de vista més tècnic com a càmera. Hem gravat nombroses escenes amb altres actors i actrius que ens serveixen com a pràctica per a millorar cadascun en el seu rol. Aquestes escenes les estem aprofitant per a pujar-les a les xarxes socials, Facebook i twitter, que em gestionen constantment el grup Socialnova (Miguel Alegre i Ivan Serrador) i on cada vegada són més les persones que ens segueixen i ens mostren el seu suport. Recentment vaig tindre l’alegria de ser premiat pel curtmetratge Fantasmes, que es presentà en el festival de curtmetratges Imaginat 14. Fou premiat amb el primer premi a la millor interpretació. D’altra banda, al nou hospital La Fe de València, vaig donar suport i força als més xicotets disfressat de Spiderman. Va ser un dia increïble, ja que férem possible traure un somriure en un moment tan dur per a ells. Una experiència única que mai oblidaré.

espectacle de contes per a adults. Tinc moltes ganes de conèixer la reacció del públic, ja que es tracta d’un espectacle amb missatges positius i motivadors. Gràcies a la proposta de Pau Beneit, tècnic de joventut de l’Ajuntament de Silla, començaré en breu a impartir un taller de creació audiovisual per a adolescents al Teatre de la Plaça per al projecte Conectajove. I, sense deixar l’entrenament davant de la càmera, hem començat a rodar el curtmetratge Solo por hoy, en què he escrit el guió, l’he interpretat i l’he dirigit alhora. Amb l’ajuda d’un genial equip de producció, encapçalat per Cristina Peris com a càmera, tenim la idea, si tot funciona correctament, fer l’estrena de la projecció al Teatre de Silla i després presentar-ho a diferents festivals, a veure si tenim algun reconeixement en forma de premi. Però, cal seguir treballant, tindre en constància que cada sis o vuit setmanes, els directors de càsting tindran un correu meu amb material nou, com ells mateixos recomanen. Mentrestant, seguiré divertint-me amb els més xicotets i ara amb els no

Amb la frase que aquest ofici és una carrera de fons, continue treballant amb l’espectacle de contes infantil. També estic a punt d’estrenar un

tan xicotets amb contes i en els tallers als joves, sens dubte, la meua il·lusió en aquesta professió. 273

UN MODEL CÍVIC

PER A SILLA

EDUARD ZARAGOZÀ CAMARENA

Per Abelard Saragossá El passat divendres 5 de desembre a Silla, va ser dia de premis i homenatges. Aquest divendres no va ser diferent i, a més, va ser molt especial. A l’IES Enric Valor és va rendir homenatge a Eduard Zaragozà Camarena, un mestre, un company, un amic. Tots volien a Eduard, però ningú s’imaginava que la Sala d’Actes de l’IES Enric Valor anava a plenar-se de gom a gom. No hi havia racó en que no hi haguera gent. No hi havia encaixades de mans i abraçades suficients per a transmetre les emocions que tothom sentia al passar la porta principal i entrar al corredor de l’Institut que, com assegura la seua familia, “era la segona casa d’Eduard”. I això el divendres es va notar. Amb Elvira Simeón com a Mantenidora, va començar un acte ple de records i emocions. La cançò “Venim del nord, venim del sud”, de Lluís Llach i interpretada pels cors dels dos instituts de Silla sota la direcció de Nieves Pérez i David Reig, va posar les primeres notes a aquest emotiu i merescut tribut. 276

UN MODEL CÍVIC PER A SILLA Eduard Zaragozà era professor per vocació. L’any 1995 va arribar a l’Enric Valor, on era Vicedirector des de juliol de 2006. “La seua imatge dalt de la bicicleta, arreglant qualsevol desperfecte de l’Institut o ajudant als altres segueix estant molt viva”, contava Elvira Simeón. Eduard, a més de fer classe, sempre tenia la porta del seu despatx oberta als alumnes. És per això que els parlaments d’alguns dels que van aprendre d’ell a les aules varen estar plens d’anècdotes i històries molt personals.

Tots dos recordaren als presents la vena valenciana, de camp i d’esquerres que Eduard duia per muntera. Tots dos no volgueren deixar de parlar de l’energia i les ganes de viure que Eduard en tenia, de la seua bondat i de la seua honestedat. Eduard era l’ànima de l’Institut. Eduard feia classe als alumnes, era la seua passió, però Eduard també els escoltava i els aconsellava. Eduard era company dels companys, era l’amic que “mai ficava problemes i sempre tenia solucions”. Eduard era “l’amo” del taller de tecnologia, però també era l’amo del tornavís, “coneixia com funcionava tot, coneixia els racons de l’Institut que ningú sabia que existien”, recordava Joan Domènech, Director de l’Enric Valor, a més de company, amic i cunyat d’Eduard.

Continuant amb el programa previst, el cor de l’IES Enric Valor, els seus companys durant els darrers vint anys, amb la imatge d’Eduard tocant la seua guitarra al fons, va interpretar “Knocking on heavens door”, una cançó de Bob Dylan. I ho varen fer per dos raons fonamentals: “perquè era una de les cançons favorites d’Eduard i perquè va ser l’última cançó que cantàrem amb ell”, asseguraren. L’amistat d’Eduard “era sempre altruista i desinteressada, inesgotable, permanent, fora del perill del pas del temps o d’oblits, oportuna i de vegades sorprenent i, sobre tot, reconfortant”. Els amics d’Eduard varen estar representats a l’escenari per dos dels seus amics més pròxims, Abelard Saragossà i Gloria Marcos. Tots dos varen ficar una càrrega molt emotiva i divertida als seus discursos .

Joan conta que “en l’aventura de l’Enric Valor, Eduard ho ha sigut tot”, que l’Institut era una de les seues passions i que , sempre en un aparent segon pla, s’ocupava de tot el que els altres eren incapaços d’ocupar-se. Joan va voler destacar la capacitat d’Eduard d’estar a disposició del que el necessitara, així com la seua paciència infinita i el seu somriure, “sempre procurant que les persones que estaven al seu voltant estigueren bé, perquè d’això depenia que ella també estiguera bé”. 277

FALLA PORT DE SILLA 2015 Domènech, a més, va aprofitar aquest moment per dedicar l’acte de tribut a Eduard a “tots els bons professors, a totes les persones que han treballat, treballen i treballaran a l’ensenyament públic”. Els escrits que els alumnes d’Eduard varen escriure, segons el Director de l’Institut, “deixen molt clar allò que ells pensen que és un bon professor: qui es preocupa per ells, qui ensenya amb el exemple, qui és generós, just i honest, qui és sincer i autèntic, qui fascina amb el seu talent, qui ensenya amb la seua presència... I així era Eduard, un excel·lent professor”.

El propi director de l’Institut Enric Valor va voler finalitzar el seu parlament afegint la importància de l’acte que el divendres celebraven. En un acord per unanimitat del Claustre del professorat i del Consell Escolar, contava Domènech, es va decidir dedicar l’espai més important del centre a Eduard i es per això que la Sala d’Actes de l’Institut és ara la “Sala d’Actes Eduard Zaragozà”. D’aquesta manera els noms d’Enric Valor i d’Eduard Zaragozà queden units per a sempre, “el d’Enric Valor dóna nom al continent, el d’Eduard al contingut”, concloïa Joan Domènech.

A continuació els deixem en el parlament fet per Abelard Zaragozà en l’acte d’homenatge a Eduard Zaragozà Camarena el dia 5 de desembre del 2014, en l’Institut Enric Valor de Silla. Eduard Zaragozà Camarena: un model cívic per a Silla. Dels llauradors valencians al valencianisme Bona vesprada a tots els que heu vingut a este homenatge a Eduard Zaragozà Camarena. Bona vesprada a Tere, a Carles, a Àlex i a tots els altres familiars d’Eduard. Voldria donar les gràcies a tots els que heu organitzat este acte tan ben fet i tan emotiu. 278

UN MODEL CÍVIC PER A SILLA També agraïxc que m’hajau convidat a parlar com a amic d’Eduard. Per a mi, és una responsabilitat; intentaré estar a l’altura ètica que tenia Eduard. El vaig conéixer quan era adolescent. De menut, jo vivia en el carrer de Sant Vicent i anava a l’escola que està prop de la via del tren, que anomenàvem les Escoles Velles. Eduard vivia en el carrer del Port i anava a l’altra escola, la que està prop de l’Avinguda d’Alacant, que coneixíem com a les Escoles Noves. A més, ell formava part d’una colla d’amics i jo d’una altra. Entre això i l’escola diferent, no el coneixia quan era un xiquet. Ens vàrem conéixer en l’adolescència, gràcies a Vicent Brocal, que era u dels membres de la meua colla d’amics. L’amistat quallà prompte, i d’una manera ben forta. Eduard, Vicent Brocal i jo hem passat moltes hores junts. En acabant, es va afegir al grup Pilar, la nóvia de Vicent Brocal i ara la seua dona. Els quatre ens ajuntàvem els dissabtes de vesprada i els diumenges. Parlant i parlant, Eduard, Vicent, Pilar i jo vàrem conformar uns ideals i una amistat que ens han acompanyat tota la vida.

valencians i parlàvem en valencià. Però vivíem la nostra valencianitat com si fóra un fet natural, molt poc vinculat a la consciència i a la voluntat de cada u. Per eixe motiu els nostres pares no qüestionaven que l’única llengua de l’escola fóra el castellà. Eduard, Vicent, Pilar i jo, parlant i lligant caps integràrem el valencià a la nostra personalitat individual, a la nostra consciència i a la nostra voluntat. El valencià no havia de ser només la llengua familiar i de les amistats. També havia de ser una llengua habitual en l’escola, en els documents de l’ajuntament, en els mitjans de comunicació: en tota la vida pública de la societat valenciana. L’adhesió al valencià i al sentiment de ser valencians, anà unida a l’aparició d’ideals humans, tant personals com socials. No volíem viure sense pensar, com si fórem una rabera d’animals. Al contrari, volíem que la nostra vida estiguera guiada per l’objectiu d’augmentar la dignitat de les persones, per la finalitat d’incrementar el benestar dels llauradors i dels jornalers, que treballaven molt i guanyaven poc: com els jóvens d’ara. Vicent Brocal i jo començàrem a treballar prompte, ell als quinze o setze anys i jo als dèsset. Eduard i Pilar anaven a la universitat. Des del treball i des de la universitat, les nostres perspectives anaven fent-se més amples.

Mentres érem xiquets, en l’escola no havíem adquirit compromisos socials. Els nostres pares estaven escarmentats de les barbaritats que s’havien fet en la guerra, abans de la guerra i després de la guerra. Certament, els sillers érem 279

FALLA PORT DE SILLA 2015 A través de la música, sabíem que els nostres desitjos de millora personal i social també els tenien els jóvens d’unes altres parts del món. A Eduard, li agradava molt Bob Dylan, que tan bé han interpretat els cors dels instituts Enric Valor i Sanchis Guarner. Entre els cantants que ens agradaven, estava Raimon (de Xàtiva), que tenia una veu atronadora. Estava Ovidi Montllor (d’Alcoi), que tenia una personalitat tan càlida, tan humana. Estava Maria del Mar Bonet (de Palma de Mallorca), amb la seua suavitat i la seua tendror. Estava Quico Pi de la Serra (un guitarriste i cantant de Barcelona amb qui Eduard s’identificava molt). Estava Lluís Llach (de l’Empordà, al nord de Barcelona), cantant de qui hui hem sentit dos cançons.

De coordinació entre les persones i entre els pobles, tanta com siga possible. En canvi, de subordinació gens ni a ningú, ni al centralisme de Madrid ni a cap altre centralisme. Eduard tenia ben desplegada una capacitat freqüent entre els valencians: ser molt treballador i ser molt constant. Per a ell, els estudis en la universitat no eren una obligació pesada i avorrida, sinó una faena que feia amb constància i amb satisfacció. Dedicava moltes hores al món de l’electrònica. Al cap dels anys, eixa constància ha repercutit en la qualitat de les seues classes com a professor d’institut. Eduard també era molt honrat. Els jovens que esteu en este acte heu de saber que ser honrat era molt important entre els llauradors valencians. Ser honrat i ser un home de paraula: si u dia que faria una cosa, estava obligat a fer-ho. Correlativament, qualificar a algú com a deshonrat era una de les pitjors coses que li podien dir. Si els principis morals que regien la vida dels llauradors foren els que guien la societat valenciana actual, no hi hauria hagut la corrupció que hi ha hagut entre una part dels polítics; uns polítics corruptes que, de jóvens, ni demanaven ni desitjaven la restitució de la Generalitat Valenciana.

Eduard, Vicent, Pilar i jo féiem excursions per a conèixer muntanyes valencianes; dormíem en tendes de campanya. Anàvem sentint-nos més i més valencianistes. Volíem que els valencians ens tornàrem a governar, que tornàrem a dirigir el nostre destí, com havíem fet al llarg de la història amb les institucions jurídiques, polítiques i administratives del Regne de València. Ben mirat, l’autogovern és una exigència de la dignitat humana: tota persona i tota comunitat humana ha de poder dirigir el seu destí. 280

TRIBUT A EDUARD ZARAGOZÀ Deu ser per això que no han usat les institucions valencianes per a potenciar l’economia i el benestar entre els valencians. Han usat els béns públics per a aprofitar-se. Anant pel mateix camí, primer varen prostituir Canal 9 i, en acabant, han tancat la televisió valenciana.

Eduard, Vicent, Pilar i jo aprenguérem a valorar el poble de Silla i el seu terme, ara tan descuidat. I admiràvem l’Albufera, que és tan bonica: ho és de bon matí, quan el sol desperta el dia; és bonica en la serenor de la poqueta nit; és bonica en la intensitat de la nit, amb la lluna plena.

Eduard també era molt respectuós amb els altres. Com és natural, hi havien persones que no li agradaven. Però no l’he sentit mai malparlar de ningú. Ell es guiava per una màxima valenciana molt important, un consell que el meu avi Quiquet expressava amb estes paraules: Xiquet, viu i deixa viure. Ben mirat, es dediquen a malparlar els qui no viuen a gust. A Eduard, jo el recorde a gust treballant en els camps de son pare; a gust estudiant; a gust tocant la guitarra; a gust estant amb els amics. I qui té una vida satisfactòria no es dedica a clavar-se en la vida dels altres.

En alguns motors de la marjal, ens deixaven un barquet per a eixir a l’Albufera; i, uns quants anys més tard, teníem un albuferenc. Recorde dinars en la casa de Gorres, en la partida del Barranquet. I sopars en el motor del Palaco: davant, teníem una vista panoràmica de l’Albufera; a mà dreta, la mata de l’Antina; enmig de l’Albufera, un poc a l’esquerra, la mata de Sant Roc; i la lluna solcant el cel. He dit que Eduard era un home treballador, constant, honrat; respectuós amb els altres; identificat amb Silla, amb la seua gent, amb la seua

Té molta raó el consell: Viu i deixa viure. I, per a viure a gust, no hem de despreciar les coses que tenim ni hem de ser envejosos. Al contrari: hem d’aprendre a valorar les coses nostres i hem de procurar aprofitar-les: les hem d’integrar en la nostra vida. En aquelles vesprades en què «parlàvem de tot, del bé i del mal» (com canta Raimon en una cançó); en aquelles vesprades,

llengua, amb el seu terme. Era un home bo. Una persona d’eixes característiques sap plantar cara a la vida i sap tirar avant. Perquè de problemes en tenim tots, igual que de moments de tristor. La qüestió és tindre voluntat per a afrontar les adversitats i procurar no sucumbir; la qüestió és voler superar i solucionar els problemes. 281

FALLA PORT DE SILLA 2015 Aplicant la voluntat i la constància, Eduard sempre anava avant. Era una persona tranquil·la, molt pacífica, gens dominant. Si jo feia una cosa mal feta, no recorde que mai m’haja sermonejat ni m’haja recriminat res. Quan sentim afecte per una persona, quan la volem, quan l’estimem, la manera més eficaç d’intentar que canvie en un comportament negatiu és mostrar dolor per l’acció de l’altre. En este acte d’homenatge a Eduard, he de dir que ell era l’amic en qui més confiava. Quan sabem que d’una persona només ens poden arribar coses positives, sentim confiança i ens obrim del tot.

El sol ix cada dia, i el sol sempre porta vida. Estic convençut que Tere, Carles i Àlex sereu molt valents i tindreu al costat el sol de cada dia, que pot més que el dol. També és veritat que hi ha molta gent de Silla que vos vol, com es veu en este acte d’homenatge a Eduard. Sapiau, Tere, Carles i Àlex, que, si podem fer alguna cosa per a ajudar-vos, els qui estem ací ho farem. Al final, hem de retindre en el cor l’essència de les característiques humanes que tenia Eduard. Això serà com un fusió de la seua vida i la nostra. Sense afecte i sense ideals, la vida humana no té sentit. I el record d’Eduard ens ha d’aprofitar per a mantindre l’afecte en les persones que estimem; ens ha d’aprofitar per a voler ser clars, honrats, constants, valents, solidaris.

Eduard estava en la plenitud de la vida. Era una persona plena de vida i plena de futur. En estos mesos, els qui el coneixíem i el volíem sovint ens despertem per la nit, pensem en ell i el cor ens fa mal en el pit. Però el dolor més gran és el dels familiars. Les dos germanes (Hermínia i Maria Josep); els cunyats (Pepe i Joan); la mare d’Eduard (Tonica); i, per damunt de tot, està el dol de la seua dona, Tere; està el dol dels seus dos fills, Carles i Àlex. És inevitable, el dol (nom que ve la paraula doldre). Però, amb la voluntat i la constància d’Eduard, hem de travessar, dia a dia, el temps del dol. 282

TRIBUT A EDUARD ZARAGOZÀ

El record d’Eduard ens ha d’aprofitar per a tindre il·lusió per vore eixir cada dia el sol viu.

283

GUIRÓS DE SALT, UN VALENCIÀ

A L’ANGLATERRA DE SHAKESPEARE Per Eugeni Alemany Són molt pocs els documents –manuscrits la majoria– en què apareix la signatura del valencià Guirós de Salt al costat de la del dramaturg anglés William Shakespeare. La majoria d’eixos escrits estan guardats a la National Library de Londres, amb el recel mutu entre l’Agència Britànica del Patrimoni i el Reial Institut Britànic de Literatura, els dos organismes oficials encarregats de custodiar-los i conservar-los. Tanmateix, ja hi havia referències en algunes edicions datades entre els anys 1592-1617 de l’existència d’un tal Guirós de Salt (a vegades escrit com a Guidós), qui hauria sigut un lingüista valencià o com apareix als originals valentianum correctorem linguae (de fet, el programa de correcció de textos Salt de la Generalitat valenciana té eixe nom en honor a ell). Un valencià que hauria treballat amb Shakespeare a la impremta de Hashtings on l’anglés va publicar la majoria de les seues obres teatrals (les impremtes del Londres del 1600 només tenien dret reial per a editar un gènere. Per això hi havia Royal Book Houses dedicades a textos teatrals, poesia, religió o res naturae). 284

GUIRÓS DE SALT Poc sabem, doncs, d’aquest curiós personatge valencià: de com va arribar a treballar en aquella impremta, de com va arribar a Gran Bretanya o… el més important, com dimonis va aprendre anglés tan bé, com per a fer d’assessor lingüístic del mateix William Shakespeare?! poc en sabem, o en sabíem, perquè l’abril de l’any passat, un error d’allò més estúpid va fer que 8 dels 76 manuscrits on apareix la signatura de William Shakespeare al costat de la de Guirós de Salt foren robats davant de l nas d’Scotland Yard. Un robatori, però, que ha aportat un relat sorprenent sobre la implicació d’aquest valencià en les obres shakespearianes. Cada any, per primavera, coincidint amb la data del naixement del dramaturg, la Royal Shakespeare Society organitza una exposició al voltant de la figura de l’escriptor. A l’abril del 2014, per primera vegada en 300 anys, el públic pogué contemplar el manuscrit anomenat 1a-GdS. L’únic d’aquells 76 manuscrits que ha sigut estudiat fins ara, des que van aparéixer el 1942, tots junts, en un bagul de campanya del tercer duc d’Essex1. Que només un dels setanta-sis manuscrits haja 1 El duc morí el 1907 sense deixar hereus, totes les seues propietats passaren a la corona britànica. La casa va estar tancada durant anys i fou durant la Segona Guerra Mundial, quan va ser utilitzada com a hospital militar nord-americà, que el sergent Harris va trobar els manuscrits mentre buscava betes i teles per a fer embenatges.

285

sigut estudiat –o més ben dit, s’haja «permés» estudiar– revela l’enorme secretisme que envolta tot el que té a vore amb l’autèntica autoria de les obres de William Shakespeare. Des de la dècada de 1860 es sospitava la possibilitat que l’anglés no fóra l’únic autor de les seues obres. S’havia barallat algun nom, però l’aparició el 1942 d’aquells manuscrits parlant d’un valentianum foren tota una revolució en la societat britànica. Malauradament, la guerra va fer que romangueren amagats i que només se’ls esmente breument a la premsa el 1962, quan passen a custòdia de l’Agència Britànica del Patrimoni i el Reial Institut Britànic de Literatura. Dels 76 manuscrits, eixe any, només es va mostrar al públic el famós 1a-GdS… fins a a primavera del 2014, quan algú va aconseguir furtar-ne 8 davant del nas de la policia i les dues agències!!! I fer-ho de la manera més estúpida: disfressat de guàrdia de seguretat de la biblioteca! No és gens estrany que aquesta història rocambolesca, entre còmica i policíaca, acabara provocant no només la dimissió de tots els responsables –igual que farien ací–, sinó que el govern anglés no li haja volgut donar la repercussió que es mereix la notícia i s’haja suavitzat a les televisions afirmant que no eren originals, que eren còpies i que no es pot donar més informació per a no dificultar les tasques policials. Però el ridícul ja estava fet.

FALLA PORT DE SILLA 2015 En qualsevol cas, còpies o originals, el fet és que 5 d’estos 8 manuscrits on es parla d’un valencià que col·labora amb Shakespeare els acaba adquirint en un mercadet de llibres de vell de Birmingham

pareix

que

els

manuscrits

2A-5A/GdS

un professor de Burgos que ensenya castellà a

fulls (1594) és anterior a la publicació en llibre

la Universitat d’Essex (pareix que el fantasma del

de Romeo and Juliet (1597) És a dir, tres anys

tercer duc d’Essex encara reclama això com a

abans! Cosa que fa guanyar entre els experts la

seu!). I és en eixe punt on per fi –i gràcies a algunes

teoria que Romeu i Julieta hauria sigut escrita

informacions publicades per Internet– descobrim que el tal Guirós de Salt fou un mercader de sedes que va viure a la ciutat de València entre el 1580-1600 i que era fill d’un prestador del ducat de Gandia (pot ser un mallorquí jueu?) i d’una aristòcrata anglesa (recordem que els anglesos sempre han tingut una forta presència a les illes). Que viatjava per negocis a Anglaterra i que, en ser fill de jueu, seria un home prou instruït per a l’època. Això segur que faria que coneguera l’obra de Joanot Martorell, Ausiàs March, Jaume Roig o Isabel de Villena. També sabem que, aficionat

inicialment en valencià i traduïda posteriorment

a la literatura, també havia intentat publicar

anglesa del segle XVI no aconsegueixen identificar

alguna peça teatral seua i que, en una de les

ni traduir, però que per la seua fonologia ubiquen

nombroses visites als teatres de corral que hi havia

com una paraula del sud de França. Del sud de

a Londres, degué fer-se amic de Shakespeare.

França? I si anem més al sud? I si eixa kassaille

corresponen amb les 8 primeres planes de Romeo and Juliet, i, atenció, estan escrites en valencià! I no només això, sinó que la datació dels

a l’anglés com si fóra una obra de Shakespeare. Si això fóra així, seríem davant d’una autèntica revolució dins la literatura i explicaria el zel que durant tants anys han tingut les autoritats britàniques en amagar els manuscrits. I no només això, sinó que per fi prendrien sentit les nombroses referències que apareixen a les obres shakespearianes d’expressions com ara drink’ng kassaille, una beguda que els experts en història

fera referència a la nostra cassalla? De fet, en Però açò no és el més interessant. El que pot

el començament de l’acte III en l’edició original

canviar la concepció que tenim del principal

publicada en anglés el 1597 de Romeu i Julieta,

autor teatral de la literatura universal és que

els protagonistes mantenen el diàleg següent: 286

GUIRÓS DE SALT ROMEU

Oh, love, ye olde Love

Oh, amor, el vell amor

Oh, love kassaille drink’ng

Oh, amor de beure kassaille

You are like tasting ye hold

Ets com crec el tast que retinc

In a small cold glass I think

en un petit got gelat de vidre

JULIETA

Mylord, forgive me more,

Senyor, perdoneu-me més,

You are wrong.

esteu equivocat.

I am not cold as a kassaille,

No sóc freda com una kassaille,

But the warm of the rice in a pan.

si no ardent com l’arròs en una cassola.

So let the love not to burn

Així que no deixeu que em socarre l’amor

and rescue me with a your wood spoon

i rescateu-me amb la vostra cullera de fusta

Si com assenyalen els experts, no hi havia en el segle XVI cap beguda anomenada kassaille a Anglaterra, per què l’autor sí que la cita? I, és més, el personatge de Romeu diu que Julieta li recorda a la kassaille i el seu tast gelat en un petit got de vidre, que és com es pren la beguda tradicional valenciana des del segle XV, generalment freda. Siga com siga, deixarem que els experts continuen analitzant els manuscrits per si troben més referències a la cultura valenciana. Evidències que demostren, definitivament, que un valencià, Guirós de Salt, va estar implicat –si no és que és l’autor únic– en l’escriptura d’algunes de les obres teatrals més importants de la història de la literatura universal. Vos recomane, per això, que no deixeu d’estar

pendents d’esta meravellosa història. De moment, podeu punxar en l’enllaç QR editat per la Universitat d’Essex, on podreu vore l’únic gravat que es conserva de la cara d’aquest valencià il·lustre. Esperem que es continue investigant amb l’esperança de fer justícia a eixe valentianum correctorem linguae. Ja sabeu que tot és possible. I més encara, quan fem teatre.

287

L’IMPORTANCIA DEL MONUMENT FALLER

I LA SIMBIOSI AMB EL

MÓN DEL COMIC Per Jorge Cruz, Responsable de Yojimbo Comics

Aquí estem per segon any. La veritat és que, quan Iván Serrador em va demanar una col·laboració per al llibret faller del Port del 2014, vaig pensar que seria una col·laboració esporàdica, però m’equivocava. Aquest any m’ho ha tornat a demanar i, com resistir-me a fer una col·laboració literària en un llibret com el de la comissió del Port! L’any passat vaig escriure sobre Sento Llobell, aquest artista valencià que ha destacat en el món del còmic, que fou el dissenyador del parc Gulliver de València i que ha dissenyat diverses falles d’importància com, per exemple, la de la plaça de l’Ajuntament en dues ocasions.

288

L’IMPORTANCIA DEL MONUMENT FALLER Aquest any m’agradaria parlar-vos de la simbiosi tan especial que existeix entre dues expressions artístiques fascinants, que moltes vegades comparteixen tècniques i, fins i tot, autors. Són les falles i els còmics.

L’estètica de les falles sol ser d’estil clàssic, moltes vegades tendent al barroquisme, i la seua disposició adopta, en la majoria dels casos, una forma piramidal, amb un motiu en la part central de gran grandària (el que es coneix com el remat) o diversos si el monument és molt gran, i diverses

El monument faller, o simplement falla, és la base

escenes amb ninots al voltant. No obstant això, al

de la festa. En l’origen era un xicotet tauler en

carrer, cada vegada hi ha més varietat d’estètiques

què se situaven figures que representaven, a la

i ens trobem, de vegades, formes geomètriques i,

manera de teatre, una escena satírica, dirigint les

fins i tot, matemàtiques o ninots completament

seues crítiques a un veí, a la política del moment

plans.

o, fins i tot, a una situació internacional. Avui dia, les falles segueixen mantenint aquest esperit

En qualsevol cas, el monument faller té un lema

humorístic i crític, però, en general, preval més

i està explicat per cartells amb divertits versos

l’esforç per aconseguir una bona estètica.

clavats en nombrosos llocs que coneguem amb el nom de crítica.

Una expressió artística que, encara que ha anat evolucionant, afortunadament, en els últims temps torna a recuperar l’esperit satíric originari de les falles, veient-se cada any més monuments fallers pensats amb gran enginy. Els blancs de les falles més satíriques solen ser les notícies d’actualitat (fins i tot les molt properes a la setmana fallera, ja que els artistes fallers tenen grans reflexos), els famosos, els polítics de tots els signes i també els mateixos fallers. 289

FALLA PORT DE SILLA 2015 Les falles que més recordem són les de grans

norma, pot ser que hi haja vegades en què les

dimensions, però no cal oblidar la versió infantil, de

seues innovacions no són ben acollides pel públic.

menor grandària, amb temàtiques més adequades

Però, el que és segur, és que sempre donen que

amb el seu públic, com a contes, personatges

parlar. I això està bé, sempre ha d’haver-hi alguna

de sèries televisives per a xiquets o qüestions

cosa diferent per donar vida, per evolucionar, per

didàctiques. No us pareix sorprenent que, entre les

adonar-te que el que tens està bé o per veure que

unes i les altres, a València es planten més de 800

les coses noves poden incorporar-se a la Falles.

monuments artístics cada mes de març?

I per què es planta la falla? Doncs per cremarla, perquè si no, no seria una falla. Per aquest motiu, sempre es construeixen amb materials combustibles com la fusta, el cartró, el paper i el poliestirè expandit (conegut comunament com a suro blanc). En resum, aquestes escultures efímeres cal valorar-les pel seu art, pel seu humor, per la seua sàtira... perquè desapareixen amb el foc per no tornar-hi mai més. Però per què he començat dient allò de la simbiosi que existeix entre aquestos dos mons? Sento, Paco Roca i Ortifus, reconeguts dibuixants de còmics, han dissenyat diverses falles. Sempre que han intervingut en la creació d’un monument s’han caracteritzat per deixar la seua empremta i per destacar entre els altres. Se solen sortir de la 290

L’IMPORTANCIA DEL MONUMENT FALLER També és comú veure en els monuments referències al món del còmic. Personatges de la vida real disfressats o caracteritzats com a personatges de còmic. És una manera de riure’ns d’aquestes situacions que, en realitat, fan més ganes de plorar que de riure, però que amb humor es porten millor.

Aquest amalgama dels seus característics narizones en un monument ple de llits d’Hospital. Aquesta crítica al sistema sanitari públic espanyol que en aquella època suportava un mal finançament, estava massificat i les llistes d’espera eren interminables. No com ara… En definitiva, les falles beuen i es nodreixen de diferents sectors, per inspirar-se i plasmar la realitat dels temps que ens toca viure. D’aquí la seua unió natural amb el món del còmic que, en moltes ocasions, fa el mateix. Crec que aquesta unió és bona, dóna bons fruits i permet que cada vegada es puguen veure coses noves a la nostra FESTA.

Aquesta utilització de la sàtira és la nostra manera de riure’ns de les coses, d’aguantar una realitat que, en ocasions, és molt dura. Això és comú en les falles i en els còmics. Ortifus és un mestre fent aquestes coses, donant tots els dies la seua visió acidifica i mordaç de la vida en la seua vinyeta diària del Levante. Jo encara recorde quan es va encarregar del disseny de la falla de Blanqueries, al costat de les Torres de Serrans. 291

EL SO

DEL SILENCI Per Cristina Hermosa

Alguna vegada has percebut el so del silenci? El silenci és una cosa que no té so, et respondràs. Però deixa’m contar-te com n’estàs, d’equivocat. Mai no has sentit palpitar les seues quasi imperceptibles notes ondejant elèctricament i suaument al voltant del teu cos com una presència invisible però, alhora, subtilment palpable? Ho has sentit mai com aleteja com un inquiet pardal sobre les teues oïdes? Perquè des del meu punt de vista, hi ha molts tipus de silencis. Poden ser difícils de discernir, però pots apreciar-los si prestes l’adequada atenció cap a ells. És com quan agafes una xicoteta petxina de mar, intentes allunyar-te de qualsevol molest so que puga pertorbar la teua percepció, de manera que estàs prestant atenció cap a l’objecte. L’acostes suaument a la teua orella i escoltes atentament esperant rebre alguna subtil nota. És un so silenciós que quasi pot passar per imaginari, per quelcom que molts creuen que és fictici, il·lusori. I encara que moltes vegades t’hages preguntat si és això possible, rebre aquesta ressonància a través d’una buida corfa, el seu so està ací, existeix, només has de sentir-lo i prestar l’atenció adequada.

292

EL SO DEL SILENCI També està l’incòmode silenci que es troba en uns llavis segellats que no murmuren ni una sola paraula ni deixen entreveure cap càlid sospir. Hi ha el silenci que es troba en una nit buida i solitària en què la lluna passa quasi per inexistent i les estrelles, a la llunyania, s’estremeixen brillantment i silenciosament debatent-se en la immensitat de l’Univers.

fet que cap altre ull o oïda humana poguera mai contemplar. No veien, sinó que observaven i comprenien com si les coses inanimades tingueren la seua pròpia veu i els parlaren. Sabien d’on provenia la veu sense necessitat de mirar-la, com si un impuls en el seu interior ho desvelara. I sempre vaig creure que es tractava d’una història entre tantes més. Llavors no sabia com n’estava, d’equivocat...

Pots entropessar amb un silenci simple, que és aquell que sents quan tots els sons dormisquegen en altres mons paral·lels. Però hi ha una altra classe de silenci, per a mi, el pitjor de tots els que existeixen, el silenci d’un món que, amb els seus actes, es rebel·la a la mateixa mort i espera pacient el seu càstig.

La nit va finalitzar amb un paisatge estrany, com un mal auguri que se cernia sobre la meua llar. En el cel apareixia pintat un llenç que representava un fosc mantell de plovisqueig, el qual es fonia amb la densa boira caient unides en picat sobre la terra, ocultant així la lluna de la meua vista. Pareixia ser que el funest clima s’emmotlava perfectament al meu ombriu estat, com una invisible, però present túnica pesada que pareixia estar feta per a adaptar-se a la meua persona.

El meu nom és Jeremy. Després d’una llarga vida treballant de sol a sol com a llenyater, estava acostumat a conviure amb la naturalesa i a tractar amb ella. Com en molts altres llocs, les històries tenen ales i viatgen pel món impulsades com un full engronsat i arrossegat pel canviant vent que els feia arribar fins a mi com si jo fóra el seu ineludible destí. I algunes històries em van fer coneixedor que hi ha dos grups de persones: la gent que simplement mira i la gent que realment veu. Aquest clan podia veure més enllà de la realitat,

La rutina va despertar quan encara no havia aguaitat el sol després de l’horitzó. Ja estava desvelat i em dirigia àvid a començar amb el meu pesat treball, perquè m’agradava començar al més prompte millor, fins i tot abans que la naturalesa haguera despertat i els rajos de sol banyaren la meua morena i assaonada pell. 293

FALLA PORT DE SILLA 2015 Em vaig dirigir al cor del bosc Odon, a diversos quilòmetres d’on s’alça la meua cabanya de fusta que, com a bon llenyater, jo mateix havia construït gràcies a la fusta que em brindaven els frondosos i nombrosos arbres del bosc dels quals m’abastia sempre que ho necessitava. La vaig construir allunyada del nucli central, quasi al voltant del bosc, a la cerca d’un lloc un poc més tranquil.

en passa per damunt, ni tan sols l’alegre borbotar de l’aigua fluint allà baix al riu, ni un sol soroll que entorpira el descoratjador silenci. Era com si tot el que existia haguera deixat d’existir. Apesarat, vaig continuar caminant nerviós i, al mateix temps, previngut i sigil·lós, amb una inquieta i inexplicable paüra en el meu cos. Com si sabera que alguna cosa anava realment malament, com si sabera que alguna cosa passaria. Vaig riure amb una rialla nerviosa que delatava el meu verdader estat d’ànim i, mentalment, vaig intentar convéncer-me a mi mateix que tot era una paranoia de les meues, com sempre que em pareixia escoltar alguna cosa que no existia i ho atribuïa a una imminent bogeria.

No obstant això, cada vegada, amb el pas del temps, havia d’endinsar-me molt més a les seues entranyes per cercar la matèria primera, perquè el bosc començava a estar devastat per la mà humana i havia d’arribar a una zona que fóra un poc més verge, aparentment, perquè l’única diferència era que estava menys devastada, encara que en un futur estaria igual o pitjor fins i tot que la primera.

Vaig continuar deambulant destral en mà i cautelós, agusant l’oïda a la cerca d’algun rumor llunyà que, encara que esperava ansiós, mai arribava a percebre. Tal com anava endinsantme al bosc, els eriçons recorrien el meu cos sense pietat davant del temor del que estava vivint. La destral tremolava lleugerament en la meua tremolosa mà, els meus passos es van fer cada vegada més dèbils, sense ritme, cadència ni cap compàs, com si temera xafar de sobte alguna bomba sota els meus peus.

Aquell dia, per trencar per una vegada la monòtona rutina, vaig decidir anar per una altra senda que mai recorria encara que sabia que portava a la mateixa destinació. Després d’un espai de temps, vaig contemplar el lloc estranyat. «La naturalesa hauria de començar a despertar», vaig pensar confús davant del lúgubre silenci que amerava el lloc. Ni cants matutins de pardals, cap so d’una seca fulla en cruixir quan algun animal 294

EL SO DEL SILENCI Un vent huracanat feia acte de presència en cada xicotet pas que avançava mentre entrava en aquella insòlita zona del bosc on mai no havia arribat, on pareixia que ningú no ho haguera fet anteriorment. Per pura lògica vaig pensar que m’havia perdut i em maleïa, en el meu interior, per haver canviat la ruta aquell dia.

somnàmbuls que m’encadenaven al sòl i eixir d’ells, escapar. Vaig contemplar detingudament el bosc amb el frunzit desistit. Encara em sentia atordit, però estava segur que era el bosc Odon, tot i que quelcom havia canviat en ell. Aquella horrible estampa era la imatge de l’extermini. Davant meu apareixia el devastat lloc

De sobte, vaig sentir com si la terra s’agitara sota els meus peus de manera semblant a un xicotet terratrèmol. Al principi com una breu tremolor i després violentament, tant que aquell rugit provinent de l’inframón pareixia disposat a ferme trontollar fins a caure. Em vaig agitar espantat davant d’allò que desconeixia i, de sobte, em vaig sentir caure i caure i caure com en un interminable forat negre que em va fer marejar fins a perdre del tot la consciència.

que pareixia estar ple de veus que no sabia d’on provenien. No podia ser gent tan endinsada en les entranyes. Fins i tot, sent conscient d’això, vaig caminar a la cerca de l’origen del so. Pareixia un murmuri desenfocat que no era capaç de desxifrar. Tal com anava avançant, com si cada vegada estiguera més prop del que caminava buscant, les veus anaven fent-se més presents i menys distorsionades. A cada pas que avançava les anava comprenent millor, eren veus, com veus humanes. I també a cada pas que donava,

No vaig saber quant de temps havia passat quan vaig despertar, desorientat, tombat a la tova herba del bosc, com si haguera despertat d’un vívid somni, un somni massa real. Un so travessava les meues oïdes intentant traure’m del meu estat d’inconsciència. La pluja va començar a caure amb major força i velocitat i aquell irregular colpejament va ser just el que necessitava per poder obrir la barrada porta dels pensaments

el meu ànim era descoratjador a causa de la visió i a pesar que em sentia immers en una espiral de nervis. Allò era superior a mi i m’impulsava a seguir aquell camí que els meus peus formaven. – Aterrit, veritat? –va preguntar una ressonant veu que provenia de cap lloc visible i sonant per damunt de totes les altres, fent retrunyir les meues oïdes. 295

FALLA PORT DE SILLA 2015 .Sorprés, vaig mirar en totes direccions a la cerca d’aquella potent veu. – Qui eres? On estàs? –vaig preguntar a l’aire entretalladament mentre mirava al voltant a la cerca de la persona que em parlava.

No podia ser cert, només eren unes simples llegendes, històries per a entretindre i matar el temps amb elles. Vaig agitar el cap a un costat i a l’altre, com si allò servira per a fer desaparéixer aquell deliri.

– És evident que encara no ho comprens, Jeremy, i per això estic ací –va pronunciar la veu que pareixia vindre d’un altre món, mentre una immensa llum s’obria pas a través dels arbres, esplaiant-se en el clar que moments abans quedava banyat per la foscor del temporal. M’agradaria dir el contrari, però la veritat és que vaig retrocedir espantat, com si això servira cap d’ajuda.

– Sé que coneixes les llegendes –va prosseguir aquella veu com si poguera llegir-me el pensament –però la paraula llegenda no és del tot correcta, perquè aquelles faules són certes. I ara tu en formes part d’una. – Açò no pot estar passant! Estic somiant! Res d’açò és real! –vaig intentar convéncer-me a mi mateix a pesar de ser en va.

– Si pogueres sentir el dolor de cadascun de nosaltres, sentir els nostres indefensos i inútils crits i que les teues oïdes quedaren destrossades davant d’aquest impacte! Si pogueres, potser seria diferent! Per això ara pots escoltar el so del silenci, el so de les coses que en la teua freqüència mai no pots escoltar.

– No, estàs al mateix lloc que abans, al teu benvolgut bosc Odon, però en diferent simfonia, en una freqüència modulada en la qual pots escoltar més enllà del normal, en la qual pots escoltar les nostres veus i veure el que algun dia ocorrerà. Encara que no sé si benvolgut és la paraula correcta quan la teua mà és la causa de molts dels nostres estralls.

Vaig quedar atònit davant de les seues paraules i vaig agafar el meu cap entre les mans, com si temera estar tornant-me més llunàtic en cada segon que passava. Les llegendes involuntàriament, feien ressò en la meua memòria.

– Qui ets llavors? Amb quin propòsit he d’escoltar les vostres veus? –vaig preguntar encara incrèdul davant del que estava ocorrent. 296

EL SO DEL SILENCI – Sóc la veu, el so d’aquest bosc i tens l’oportunitat d’escoltar els nostres laments. Només així comprendràs el nostre patiment continu i sense fi.

ser abans de conéixer el poder del foc. La mala herba creixia de forma descuidada i sense rumb fins a límits insospitats. L’aigua del riu estava tan contaminada que era la principal causa de la mortalitat dels peixos, perquè són moltes les empreses que hi aboquen els seus tòxics residus matant cada vegada més el planeta i causant l’extinció de milers d’espècies. Fins i tot el seu color pareixia estar putrefacte, igual que el seu corromput olor que molestava profundament quan era respirat. Animals morts jeien en cada racó d’Odon, peixos sense vida i sense color. Com una melodia sense ritme i sense cançó en un dia sobre el qual se cernia un mantell de plovisqueig vinculant-se amb la densa boirina.

– Per què jo? –li vaig preguntar sense comprendre el motiu. – Perquè en les teues mans quedarà la responsabilitat de posar fi a açò. Ets el triat Jeremy, endinsa’t en la profunditat del nostre món i coneix els seus misteris on la meua veu et guiarà entre ells. La veu, igual que la llum, van desaparéixer sense més preàmbuls i la resta de sons van tornar a palpitar al meu voltant fortament. Vaig deambular deixant-me portar pels meus instints i coneixent cada badall d’aquell bosc, coneixent-lo amb major deteniment i quietud, veient més enllà del que sempre veia, i el que sempre veia tan sols era un xicotet tall de la veritat, el fi horitzó després del qual s’amagava la immensitat.

Vagava pel paratge sorprés per l’eloqüència que tenien els apagats colors de les marcides flors en el mig d’un dia que estava fet per als morts, que desterrava als vius amb cada sospir. I com si la meua ànima els poguera identificar fàcilment, vaig reconéixer cadascun d’aquells sons que mai abans havia arribat a escoltar.

Era una autèntica massacre que no coneixia la compassió. Vaig caminar i vaig veure atònit la quantitat de residus en el sòl. Vaig veure que a penes quedaven arbres i molts dels que quedaven eren tan sols el reflex del que en un passat van

Eren la pròpia veu de la naturalesa, la veu de la responsabilitat, la veu de la consciència i de la vanitat que em murmuraven els seus més foscos i inèdits secrets. 297

FALLA PORT DE SILLA 2015 Aquelles veus, que ressonaven a l’uníson i pareixien una cançó, es van instal·lar en el meu cor. I aquella música, que anteriorment no n’escoltava la lletra, va recórrer els més recòndits racons del meu interior impregnant-me de la seua essència, desgranant les seues notes lentament i suaument en aquella foscor inusual i esguitantme càlidament amb els seus misteris.

Els meus ulls havien canviat la seua manera d’albirar. La meua mentalitat va canviar la seua manera de veure i actuar. Havia de fer saber al món el que estava ocorrent. Però dir açò seria una greu errata per la meua part, perquè tots sabíem que contra els fenòmens de la naturalesa no podíem lluitar, però també sabem que els nostres actes comporten a la destrossa del nostre món i, així i tot, seguim sotmetent-lo sense pietat. Havia de conscienciar el món. Havia de fer-los veure i sentir el mateix que jo havia sentit i que la naturalesa em va donar l’oportunitat de conéixer. Havíem de detindre allò abans que fóra massa tard o almenys reduir els nostres danys. El que es posa malalt pot cuidar-se, però el que ja és mort mai no torna a sospirar.

Vaig conéixer tant les seues pors com els seus atroços temors i les llàgrimes van començar a navegar per la meua cara, coneixedor del mal provinent de la mà humana. La realitat em va galtejar sense conéixer la pietat. Per què matem tot allò que ens està donant vida? Què ocorreria si d’ací a molts anys haguérem destrossat el planeta? Què ens quedaria més que un àrid record? Res.

Vaig tancar els ulls de pesar i, en el meu interior, vaig continuar escoltant aquella agònica cançó que cantava plorant, per a mi, tota la naturalesa en si i vaig saber quin era el meu objectiu, el meu nou camí des de llavors. En aquell ombriu moment, no saps com m’haguera agradat poder desfer el camí que recorrien les llàgrimes per la meua cara i omplir amb aquella veu el so del silenci que abans m’acompanyava, perquè per a les meues oïdes hauria sigut la més bella melodia en aquesta partitura quasi oblidada.

De sobte, va començar a bufar un vent huracanat que arremetia contra mi, amb tanta força, que fins i tot sacsava les meues idees. Vaig tancar els ulls fortament i els vaig protegir amb ambdues mans, esperant que acabara aquell insòlit malson. Quan va acabar, a penes uns eterns segons després, vaig agusar l’oïda, atent i estranyat davant del nou i immens buit. 298

EL SO DEL SILENCI Encara que és quasi impossible transmetre exactament el dolor que inoculava aquella cançó, més improbable que plasmar el so d’una llàgrima en caure, tan utòpic com modelar l’onejant vent en un llenç, tan inversemblant com pintar la veu en un paper.

submergir-te en la seua cançó, només has de prestar l’adequada atenció. Perquè per molt negre que veges el cel, les estrelles sempre estan dalt, només has de saber com mirar-les. Cristina Hermosa Navarro

I avui no hi ha so i torne a tractar-me amb la presència del silenci, un silenci que eloqüent aleteja invisible, com un ressò llunyà que retrotrau els sons del pensament, com un constant bellugar el pressent. A vegades impulsiu i exigent, a vegades manso o somnolent, però en tot moment ple d’esperances, embrancat en subtils paraules que lluiten per eixir i es molesten unes a altres en el seu intent d’aconseguir el seu comú somni. I, fins i tot, sense veure’l sé que està ací, perquè el pressent viu, trotant i entonant la seua cançó dins de mi. El porte en la consciència esplèndid, exuberant de llibertat, sense forma definida i quasi, sense saberho, el sent cantar i gemecar amb impaciència continguda, com a notícia desitjosa d’eixir al món, ser dut a terme i per tots conegut. Ja saps que la veu del món existeix, que aleteja com un pardal invisible prop de tu, i per a 299

SALUTACIÓ DEL

PRESIDENT INFANTIL Benvinguts fallers, amics i veïns, De nou vénen els primers dies de la primavera i els nostres carrers es preparen per viure la festa per excel·lència dels valencians: les Falles. Unes falles que, sens dubte, per a mi seran més especials que mai, ja que en aquest nou exercici faller representaré tots els xiquets i les xiquetes de la Comissió Infantil al costat d’Emma, la nostra fallereta major infantil i amb l’ajuda de Loren, el president de la Comissió. Per aquest motiu, des d’aquesta pàgina del nostre llibret, vull agrair a tots la confiança que heu dipositat en mi i espere estar a l’altura del que mereix la Falla Port. Us assegure que m’estic esforçant per aconseguir-ho. També m’agradaria enviar una afectuosa salutació als veïns del carrer on tenim el casal i plantem els nostres monuments, així com presentar-los les meues disculpes en nom de

tota xicalla per les molèsties que els puguem ocasionar. I un prec: consideren aquestes, les seues falles. Estan a casa seua, que és la nostra, ja que som conveïns. A tots, us convide a conèixer aquesta festa, a participar-ne plenament, a gaudir, a conviure, ja que, de segur, que tots podem obtenir alguna cosa positiva. Només voldria afegir-hi convidar tots els xiquets i les xiquetes de la Comissió Infantil que participen en tots els actes i en les activitats que la Delegació d’Infantils organitzarà a partir de ja i durant tot l’exercici. Seria molt feliç si aquest any ens ho passem tots molt bé. De segur que jo el recordaré sempre i espere que vosaltres també.

Amb el desig que tinguem bon temps. Bones Falles 2015!

Pepe Antich i Zaragozà

A LA FALLERA MAJOR INFANTIL,

EMMA GUILLEN I FUENTES Sota la capa del cel resplendent apareix EMMA GUILLEN I FUENTES. A descobrir una fallera valenciana demostrant la il·lusió que té des de sempre.

En les seues aficions, en història destaca. Una xiqueta de bon gust i tradició. En general varietat de coses li agrada, a més, anglés, patinar, bici, natació...

A l’any i mig començà l’anadura fallera inigualable per sentiments i tendresa. Dolça i afectuosa despertant l’admiració dels pares, iaios, família i comissió.

Una felicitat completa ella gaudeix, és un gran conjunt d’impecable perfecció La falleta infantil tindrà amb ella festeig junt amb la seua Cort d’Honor, molta emoció!

Descobrirem una xiqueta molt formosa. Està impregnada d’alegria i gràcia. És un mèrit reconegut de cap a peus i provoca molta revolució a sa casa.

Sabem tots que ser fallera major infantil serà per a tu un gran esdeveniment. Et desitgem que sigues per sempre molt feliç i compartir l’alegria amb tota la gent.

La seua mare i tia foren falleres majors, una tradició familiar molt compartida. Aportaren amb els cors a la festa el color, la vistositat dels vestits i mantellina.

La Falla del Port està ben representada, per “Emma” fallereta major infantil. Silla i València gaudeix de festes falleres. Monuments presentant la vivència “juvenil”!

Per damunt sobresortint la seua bellesa, enlluernament natural com una estrella. Adornant com el Sol el fabulós firmament, que reflecteix en Enma amb la senzillesa.

Eres el més important de la teua família, la més important de tota la Comissió. Eres la més bonica de tot Silla i de la Falla del Port tens: L’ADMIRACIÓ!!

És l’ofrena a la Mare de Déu, el que més li agrada, el conjunt de proclamació i presentació. Passatemps amb play back i també tirar petards i cercavila per tota la població.

Vicenta Benedito i Pons

UNA PARELLETA

AUTÈNTICA Per Ivan Serrador i Ferrer De segur que no m’enganye. Enguany ho passarem molt bé! Ho sé des del primer dia que vaig tindre l’oportunitat de parlar amb la parelleta que ens representarà durant tot l’any 2015. Són innocents, espontanis, xarradors, simpàtics i, sobretot, molt divertits. Us parle d’Emma Guillen i Fuentes i Pepe Antich i Zaragozá, una parelleta que, de segur, captivarà tota la comissió infantil. Encara que són xiquets, els dos saben perfectament en què consisteix la festa de les falles. Emma és fallera des que era menuda i, encara que no ho esperava, té moltes ganes de ser fallera major, igual que Pepe, un xiquet que sempre ha sentit autèntica passió per la nostra comissió. Per això no dubtaren, ni un moment, a acceptar el càrrec de fallera major infantil i president infantil quan els ho vam oferir.

306

UNA PARELLETA AUTÈNTICA Dos xiquets extravertits i molt sincers i que es compenetren a la perfecció com a bons amics. Emma és tranquil·la, dolça, responsable i, al principi, pot parèixer un poc vergonyosa. Pepe en canvi és un poc més actiu, molt extravertit i xarrador. En definitiva, una parelleta fenomenal que, per descomptat, no ens va defraudar el dia que vam quedar amb ells per fer-los l’entrevista.

Pel camí, vaig bromejar amb ells per trencar el gel, dient-los “Les preguntes són molt difícils heu de pensar que és com un examen per a ser fallera major i president. A més, teniu temps limitat per a respondre”, Evidentment, de seguida, em van pillar, ja que ni Aida ni jo vam poder evitar riure. Hem arribat al port i el primer que fem és seure a l’ombra per tal de prendre la fresca. Pepe i Emma se seuen un al costat del altre i em miren seriosament pensant en tot allò que els preguntarem.

Va ser un diumenge de matí del mes d’octubre quan vaig quedar amb ells. M’acompanyava la meua amiga i secretària de la comissió, Mireya, a la qual, aprofite l’ocasió, per donar-li les gràcies per la seua paciència i perquè sempre està disposada a col·laborar en tot el que li demane. També vam comptar amb la presència d’Aida, la fallera major del 2014.

Emma Guillem i Fuentes és la fallera major infantil d’enguany. Estudia 6é de primària al col·legi El Patí de Silla. És una xiqueta amb el somriure sempre present i encara que al principi pot parèixer tímida, de seguida agafa confiança amb tothom.

Eren cap a les dotze del migdia i, mentre els majors de la falla feien presentació, nosaltres decidírem anar a fer l’entrevista i la sessió de fotos al port. Un lloc tranquil on, entre fotos, rialles i jocs, els xiquets ens anaren contant coses de la seua vida, gustos, aficions, records... Es nota que estan una mica nerviosos ja que no saben ni on anem ni quines preguntes els farem, però ho fem així per a conèixer els xiquets tal com són i que contesten de forma espontània. 307

FALLA PORT DE SILLA 2015 Quan li pregunte sobre els estudis em fa ràpidament una observació: “No m’agraden gens les Matemàtiques, l’assignatura que més m’agrada és Plàstica”. Sobre altres aspectes de la seua vida ens conta, un poquet nerviosa: “Sóc una xiqueta a qui li agrada molt jugar amb els amics i amigues, llegir llibres d’aventures i l’esport que més m’agrada és la natació”.

parlar-nos dels seus pares i la seua germana, que també són uns autèntic fallers de llei: “Tots a ma casa som fallers i en el 2009 la meua germana fou fallera major infantil”. Quan pregunte a Emma sobre el que més li agrada de la festa, no pot evitar contar-me amb sinceritat el que pensa: “A mi el que més m’agrada és l’ofrena. Des que em van dir que seria fallera major, he imaginat com seria aquest dia moltes vegades”. Quan li pregunte pel color del seu vestit, diu tota seriosa: “Ja saps Ivan, que això no t’ho puc dir, és un secret”. Mentrestant, Pepe aprofita per a confessar-se i dir: “El millor de les falles per a mi són les despertades. És molt divertit tirar coets, córrer pels carrers i menjar i beure als desdejunis que preparen les famílies a les seues cases” Quan els pregunte quin és l’acte que menys els agrada, ho tenen molt clar i alhora em diuen: “La missa de Sant Josep”.

Quan li pregunte si té algun cantant o grup favorit em diu: “M’agraden molt les cançons de Cali el Dandee”. En aquest moment Mireya i jo ens quedem pensatius “Per què no coneguem moltes de les seues cançons? Serà que ens fem majors?” Per això Pepe i Emma ens ajuda a conèixer qui són “Si tu te vas, Ya no podrás pedirme perdón, Y yo ya no tendré corazón, Aunque ya no me quieras mirar, Te necesito como el aire para respirar...” A que sí que els coneixeu? Una vegada desvelat el secret, a poc a poc, va contant-me mes coses i, fins i tot, em parla d’una de les coses que més estima, la seua família. També ens parla dels seus arrels falleres i ens diu “El meu pare Juanjo era faller del Port i la meua mare Pili ha sigut fallera major infantil” Pepe no pot evitar-ho i interromp Emma per a

Sense adonar-se’n el matí va passant i amb ell Emma ens va contant detalls sobre l’any que està vivint: “A la proclamació ho vaig passar molt bé. Ara tinc moltes ganes que arribe el dia de la meua presentació i de veure plantada la falleta infantil”. 308

UNA PARELLETA AUTÈNTICA Una vegada arribat aquest moment, pregunte als dos, quina opinió tenen sobre la seua fallera major, Aida: “Aprofitant que no ens escolta, que us pareix Aida?” “M’agrada molt. És molt simpàtica, hem tingut molta sort”, diu Emma. “Es molt carinyosa amb nosaltres i sempre està donant-nos besos”, diu Pepe.

Aprofite l’ocasió i els pregunte quina opinió tenen d’ells. Pepe ens diu somrient: “M’agrada que Emma siga fallera major amb mi. Ens divertim molt els dos junts”. Emma amb sinceritat ens conta: “Jo també estic contenta que Pepe siga el meu president infantil. És molt atent i, per això, estic segura que ho farà molt bé”. Pepe Antich i Zaragozá és un xiquet en aparença tranquil, molt observador i amb moltes ganes de ser president. Mentre ens contava coses Emma, ell no ha parat en cap moment a participar en l’entrevista. pepe estudia al col·legi Julio Verne i està en primer d’ESO. Com Emma, al principi té un poc de vergonya, però està tranquil, rient de tot i sense parar de xerrar. De l’escola ens diu que el que més li agrada són les Matemàtiques i la que menys, Coneixement del Medi en anglès. Sobre altres aspectes de la seua vida ens conta tot emocionat: “Quan tinc temps lliure el que més m’agrada és jugar amb els meus amics i practicar el meu esport preferit, el futbol”. Tot seguit li pregunte pel seu equip de futbol i jugador preferit: “Sóc del València i el meu jugador preferit és Diego Alves”. 309

FALLA PORT DE SILLA 2015 Deixe que juguen, que ens parlen de tot un poc, que es facen fotos. Estem a gust, gaudint del dia tan bo que ens ha eixit. La veritat és que no parlem de falles. Tenen molt clar que vénen disposats a deixar en el nivell més alt aquesta comissió.

Tornem a parlar de falles i Pepe ens conta que li agrada molt “tirar coets i jugar amb els amics. L’únic inconvenient és que s’acaben molt prompte. Haurien de durar més.” Emma ens diu: “És de veres. Tinc moltes ganes que vinga març, però també sé que quan abans arriben falles, abans s’acabaran...”

De sobte, un dubte em ve a la ment... Que voleu ser de major? Pepe ho té clar: “Jo vull dedicar-me al món de l’enginyeria, vull ser enginyer civil o enginyer nàutic” Emma sorpresa li pregunta: “Això què és?”. Fet que fa que Pepe, tot seriós, replique: “És aquell que es dedica al disseny i la construcció d’obres com autovies, ponts...” Emma també té clara quina és la seua vocació: “Jo vull ser dissenyadora de moda”. “Els dos farem dissenys, jo d’obres i tu de roba!” puntualitza Pepe.

Sobre els premis, els dos coincideixen que per a ells no són importants, ja que el seu únic objectiu és representar la comissió de la millor forma possible i passar-ho d’allò més bé. Pràcticament no podem parar de riure. Per les confessions que ens fan l’un de l’altre, aquesta parelleta l’únic que vol es jugar i festa.

Va passant el matí, portem 45 minuts d’entrevista, i després de veure uns bonics gatets que per allí passejaven, se m’ocorre preguntar si tenen algunes mascotes a casa. Els dos responen ràpidament que sí i Emma ens comenta: “Tinc peixets. M’agraden molt i a ma casa tenim una peixera molt gran”. A Pepe també li agraden molt els animals i de seguida ens ho fa saber: “A mi el que més m’agraden són els gossos. La meua iaia en tenia tres.” 310

UNA PARELLETA AUTÈNTICA Per últim, els pregunte, per curiositat, sobre com fou el dia que es va saber que serien els representants de les falles del 2015. Emma, diu: “M’ho va proposar, en un primer moment, ma mare i la meua iaia quan vam parlar amb mon pare i ho tenia clar. Vaig sentir una gran felicitat!”

Emma i Pepe, uns xiquets que tindrem com a fallera major infantil i president infantil durant tot l’any 2015 i que, com he dit abans, ho passarem de categoria.

Pepe comenta: “El meu cas fou diferent. Estàvem dinant a ma casa, amb familiars i amics i, quan mon pare ho va fer públic, ens vam fondre tots en una forta abraçada.” L’entrevista va arribant a la seua fi, encara que si per ells dos fora, no acabarien mai de xarrar i contar-me coses. Es veu que estan molt contents amb tot el que els espera. La veritat és que jo estic també molt content d’haver pogut entrevistar dos xiquets tan simpàtics i carinyosos com són aquesta parelleta. Es nota en la seua mirada la innocència pròpia de la seua edat i la il·lusió que senten per representar enguany aquesta comissió.

311

COMISSIÓ

INFANTIL Abel Lázaro Castellano Abril Moreno Guaita Adrián Barberán Forner Aina Díaz Fuentes Ainara Soriano Romaguera Ainoa Navarro Benaches Aitana Bellón Ruano Aitana Navarro Gómez Aitana Nieto Alba Alba Bermúdez Sánchez Alba García Ballester Alba Navarro Navarro Alba Pérez Anchel Alba Perez Expósito Alba Pérez Lorente Alba Ramón Brocal Alba Rodriguez Fernández Alba Simó Martínez

Alba Zaragozá Lorente Alba Zaragozá Navarro Alberto Guerrero Llombart Alejandro Bellón Ruano Alejandro Zamora Cobo Alex Huesa Martí Alex Raga Forner Alex Sánchez Sebastián Alexandre Zaragozá Navarro Alvaro Baixauli Cortés Alvaro Botica Costa Alvaro Mirto Lorente Amat Matias García Amparo Valero Benaches Ana Baixauli Bernardo Anna Balma Benaches Rodrigo Ana Belén Cabello Vidrio Ana Machancoses Grancha

312

Andrea Alba Gómez Andrea Brocal Francés Andrea Carbonell Aparicio Andrea Soriano Romaguera Angela Gomera Cañete Antonio Ponce Navarro Arnau Zaragozá Blázquez Arturo Agustí Castellanos Arturo CarbonellPérez Azahara Baixauli Cortés Betlém Millá Rodrigo Balma Agustí Castellanos Blai Gómez Giménez Blanca Pons Climent Borja Díaz-Perona Hernández Carla Huesa Martí Carla Monfort Hortelano Carla Navarro Fuster

COMISSIÓ INFANTIL Carla Monfort Hortelano Carla Navarro Fuster Carlos Muria Ruiz Carlos Primo Sancho Carmen Adelantado Tena Carmen María Larios Gil Celia Gómez García Celia Medina Hernández Clara Argilés Román Clara Machancoses Grancha Clara Martínez Morilla Clara Medina Hernández Claudia Muñoz Micó Claudia Sánchez Peris Cristian Pérez Fernández Cynthia Villar Sánchez Dani Navalón Valero Daniel Salvador Giménez Daniela Asensio Más David Agustí Molero David Remuzgo Cosmos Diego Doménech Domingo Eduardo Carbonell Ballesteros Elena Guerrero Alba Elia Zaragozá Carrión Elsa AntichGomera Elsa Martínez Morilla Elsa Tamarit Fortea Emma Guillén Fuentes Emma Marín Valero Estel Matías García Esther Palmero García Francesc Ramón Muñoz Gerard Ruano Jareño

Gregorio Cubel Machancoses Guillem Navarro Gómez Guillem Simeón Rosell Guillem Valdés Fuster Guillem Cortés Sáez Guillermo Sanmartín Pérez Héctor García Forner Héctor López Gomis Hugo García García Hugo Peris Blázquez Inés Navarro Ballester Irene Carbonell Sanz Israel Nieto Ruano Ivo Rollán Fernández Iker Torrijos Francés Izan Cuenca Machancoses Jacobo Peris Zaragozá Jaume Carbonell Torralba Jaume Pont Fernández Javier Martínez González Javi Ruá Navarro Jesús Alba Carbonell Jesús Alba Doménech Jesús Salvador Giménez Joan Comí Machancoses Joan Sampedro Fernández Joan Marcos Alapont Jorge Carbonell Ballesteros Jorge Tamarit Fortea Jose Alba Gómez Jose María Fortuny García Josep Alfonso Carbonell Josep Ballester Tarazona Josep Carbonell Torralba

313

Josep Iborra Pons Josep Simeón Rosell Juan Ferreres García Judith Del Valle Blázquez Judith López Gómis Judith Ruiz Ráez Julia Gomera Cañete Julia Sanramón Giménez Julio Ramón Muñoz Keyra San Andrés Guardiola Laia Alba Gómez Laura Agustí Molero Laura Ballester Tarazona Laura Buges Serrador Laura Medina Boil Laura Membrilla Melnyk Laura Mora Gastaldo Laura Peris Zaragozá Laura Remuzgo Cosmos Laura Zamora Cobo Lara Lliso Ramírez Leyre Muñoz Simó Llorenç Alapont Serrador Lorenzo Pérez Lorente Lucas Carbonell Simeón Lucas Gómez Giménez Lucía Gil Antich Lucía Jiménez García Lucía Martín Moreno Lucía Navalón Valero Lucía Tomás Gil Lucía Torres Castells Lucía Valero Agustí Lydia Pérez Alba

Lucía Valero Agustí Lydia Pérez Alba Macarena Aguilera Castilla Marc Comí Machancoses Marc Doménech Valero Marc Ochandio Valero Marc Sebastián Durán Marcos Pedro Colomino María Magraner Ruá María Martínez Valero María Mas Camarena María Mirto Lorente María Nieto Ruano María Pérez Delgado María Pilar López Cubel Marina Carbonell Sanz Marina Puig Costa Maribel Navarro Ortega Mario Botica Costa Mario Sanmartín Riera Marta Brocal Francés Marta Espuig Bodi Marta Gastaldo Primo Marta Montero Gomar Marta Mora Gastaldo Marta Muria Ruiz Marta Adelantado Tena Martina Moreno Cerdán Miguel Torralba Gozálvez Miguel Angel López Ramírez Minerva Guerrero Llombart Miquel Marcos Alapont Mireia Carbonell Mulet Mireia Clavijo Zaragozá

Mireia Guzmán Machancoses Mireia Molina Hernández Mireia Montero Benaches Mireia del Mar Navarro Navarro Mónica López Pedrón Nacho Fortuny Olmos Nacho Mas Domínguez Nacho Serrador García Nayara Moreno Cuenda Natalia Arce Hernández Néstor García Misa Neus Ribera Ruá Neus Santos Zúnica Nico Pons Moll Nora Hostalet Chanzá Oriol San Andrés Guardiola Oscar Martorell Giner Oscar Mulet Bañuls Oscar Peris Ferreres Pablo Andreu Simeón Pablo Domenec Raez Pablo Rubio Primo Pau Alfonso Carbonell Pau Benaches Más Pau Navarro Navarro Pau Sorroch García Pau Zaragozá Carrascosa Pau Zaragozá Navarro Paula Fortuny Lahoz Paula Mulet Bañuls Paula Pons Moreno Pedro Muñoz Simó Pepe Antich Zaragozá Raquel Hostalet Chanzá

314

Raúl Más Medina Robert Peris Blázquez Rubén Lacruz Picazo Rubén Lérida Hernández Rubén Zúnica Carretero Ruth Doménech Raez Sara Palenzuela Liberos Sara Sampedro Fernández Sergi Ruiz Montes Sergio Barberán Forner Sergio Brocal Francés Sergio Juan Llacer Heredia Sheila DonateCliment Sonia GarridoGarcía Susana Zanon Muñoz Toni Sanmartín Pérez Valeria Puig Costa Vanessa Giner Aguado Vera Nieto Alba Vera Baixauli Bernardo Vera Revert Laseca Verónica Guerrero Alba Vicent Peris Ferreres Vicente Machancoses Grancha Vicente Valero Agustí Víctor Montero Escudero VíctorSánchez Carbonell Xavi Doménech Valero Xavi Viala Pedro Yolanda Marín Valero Zaida Romero Carbonell

GUARDONS

COMISSIÓ INFANTIL BUNYOL D’ARGENT Adrián Barberán i Forner Aitana Bellón i RuanoI Andrea Carbonell i Aparicio Blai Gómez i Gimenez Carlos Muriá i Ruiz Carlos Primo i Sancho Clara Medina i Hernàndez Dani Navalón i Valero Elena Guerrero i Alba Elsa Martínez i Morilla Elsa Tamarit i Forta Gregorio Cubel i Machancoses Hugo Peris i Blázquez Jaume Carbonell i Torralba Joan Marcos i Alapont Judith Del Valle i Blázquez Laura Medina i Boil Lucia Martí i Moreno Lydia Pérez i Alba Maria Martinez i Valero Marta Brocal i Frances Marta Espuig i Bodí Marta Muriá i Ruiz Mireia Clajivo i Zaragozá

Mireia Molna i Hernández Nacho Más i Dimínguez Nestor García i Misa Pablo Rubio i Primo Paula Mulet i Bañuls Pedro Muñoz i Simó Rubén Lérida i Hernández Sergi Ruiz i Montes Sergio Barberán i Forner Sergio Brocal i Francés Vera Nieto i Alba Veronica Guerrero i Alba Vicente Valero i Agustí Victoir Montero i Escudero Xavi Domenech i Valero

BUNYOL D’OR Alba García i Ballester Javier Ruá i Navarro Jesus Alba i Domenech Laura Agustí i Molero Leyree Muñoz i Simó Mario Sanmartin i Riera Miguel Torralva i Gonzálvez Mireia del Mar Navarro i Navarro

Pau Navarro i Navarro

AQUESTES SON LES RECOMPENSES SOL·LICITADES PER LA FALLA PORT DE SILLA, A FALTA DE CONFIRMACIÓ PER PART DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA 315

JARDÍ BOTÀNIC JULIO MONTERRUBIO

JOSEP RAMÓN NAVARRO I MARTINEZ

CRÍTICA

FALLA INFANTIL Per Josep Ramón Navarro i Martínez COS CENTRAL I REMAT Els primers rajos de llum ens regalen el bon dia amb les notes d’un perfum que qualsevol el voldria. Els ulls no gosen obrir-se no pretenen despertar hi haurà temps per a amoïnar-se és millor imaginar. Els rajos ens transporten cap un món més natural on sols hidrogen i oxigen sembla ser tot el que ens cal.

318

Perquè certament la vida

Però ningú se n’adona

que en la sort ens ha tocat

que resulta un destrellat?

dista molt de fer-se a mida

Ens hem fet com una mona

i ens recorda a un disbarat.

Amb el cul plastificat!

Per això les sensacions

Si mireu al voltant vostre

dels rajos de llum als rostres

comprendreu el que vull dir

fan brollar les emocions

no vos sembla un gran desastre

dels nostres antics ancestres.

que ningú ha pogut predir?

Avui en dia s’ha perdut

Som desnaturalitzats

tot allò que ens va crear

ens agrade molt o poc

o potser no, benvolgut?

i ens creiem autoritzats

Per què deixem de somniar?

a ser part d’un videojoc.

Ens creiem doncs molt feliços

Un lloc on les coses passen

amb tanta comoditat

d’una forma virtual

som del grup d’eixos països

sense fer-te mal t’arrasen

fruit de la modernitat.

és tot prou habitual.

Al voltant tenim de tot

Tot això em genera dubtes

ara ja no et pots queixar

mira, no ho puc evitar

pots ser un gran borinot

sobretot en els dissabtes

que ningú t’ho va a notar.

quan no vaig a treballar.

I és que tenim uns invents

Qui sap què és un microxip?

per a fer qualsevol cosa

O una ona GPS?

ens deixen a tots contents

Això encomana la grip?

tal com si ens toqués la grossa.

Ni idea, mal que ens pese.

319

Dins de poc ja no caldrà

Vaig a dur-vos de passeig

ni alimentar l’organisme

a un espai inigualable

jo no sóc tan veterà

si no mostre titubeig

no sóc un anacronisme.

és perquè és insuperable.

Però estareu tots amb mi

Oloreu el raig del sol

quan faig esta reflexió

carregueu-vos d’energia

que sempre a meitat camí

comenceu a alçar el vol

trobarem la perfecció.

sentiu signes d’alegria.

Hem perdut la identitat

Si creieu en l’esperança

el contacte i la puresa

vos agradarà on anem

tot està mecanitzat

no s’ha de pagar fiança

no sentiu amb mi tristesa?

de segur que no ens perdem.

Tornem doncs al bell principi

Molta gent no s’ho creuria

rescateu les sensacions

si descobrís el destí

jo no ho considere impropi

però jo no els culparia

ara a veure què em respons.

la vida pot ser així.

Oblidar per recordar

Perquè allà on volem anar

aparent contradicció

és un mite, una llegenda

no és que vos vullga manar

un espai per recordar

jo no tinc eixa ambició.

amagat rere una senda.

El que ocorre és que si vols

Hi ha qui diu que no existeix

retrobar-te amb tu mateix

que eixe lloc és inventat

una manera hi ha sols

Ara bé, tots reconeixen

almenys una que es mereix.

almenys haver-lo escoltat.

320

La primera sensació

Poseu els dos peus a terra

reconec que a ningú agrada

amb compte de no esvarar

traspassar la pol·lució

tranquils que açò no és la guerra

dóna alguna que altra arcada.

no se n’aneu ara a espantar.

Però un cop l’has superada

Ja podeu obrir els ulls

la vivència et recompensa

que a les portes del destí

la ment queda relaxada

comenceu a omplir els fulls

el cos complet es destensa.

amb somriure gegantí.

I això sols és el viatge

Tot just davant de vosaltres

mare meua què serà

s’alça una porta de ferro

el que ens trobarem allà

espereu-vos mentrimentres

seguim doncs amb gran coratge.

no aneu a cometre un erro.

He de dir que el camí és llarg

La porta està rovellada

dubtes es poden crear

no goseu ni bellugar-la

se’t queda un regust amarg

sembla molt de temps tancada

pensant sols d’arribar.

igual la toqueu i talla.

Certament ens cal entendre

El cel sembla encapotat

que les culpes són de tots

la temperatura baixa

ara no ens podem sorprendre

no t’ho havies esperat

ànim xiques i xicots!

per això no portes faixa.

Per fi sembla que s’acaba

Et poses un poc nerviós

el viatge amb els ulls tancats

les idees se t’acaben

si vos ha caigut la baba

no et toca la roba el cos

què hi farem, preciositats!

els calfreds et paralitzen.

321

Als costats d’aquella porta

Davant del jardí botànic

hi ha un mur de pedres antigues

els teus somnis t’han portat

la malesa a sobre morta

jo diria que és irònic

amb moltes plantes d’ortigues.

el destí t’ho ha regalat.

Però allí un poc amagat

Ja tens pressa per entrar

hi ha un cartell gravat en pedra

però com creuar el mur?

decideixes ser ossat

Ara t’ho veus tot obscur

retirant amb les mans l’hedra.

si impossible és de botar.

I el que descobreixes és

No és moment per a rendir-se

un escrit prou intrigant

ara que tan a prop ets

que et llitges molt poc després

Quin so sembla endevinar-se?

no vols ser un ignorant.

No sents eixos ocellets?

“Jardí botànic

T’ha arribat una corada no està clar com t’ha abordat

Darrere els murs, la vida.

vols sentir-te acompanyada

La vida, la que hem hagut de tancar,

amb total seguretat.

Per preservar-la. La natura, ferida de mort, a un costat.

Per això els ulls has tancat

I la mort de la natura, a un altre.

t’has de deixar emportar

Tu tries, amb la natura o en contra.

molt profund has inspirat

Dins o fora.

no et caldrà ni acreditar.

Crida’m, i t’obriré. Oblida’m, i t’oblidaré”.

Sents com s’inflen els pulmons que se t’omplin de puresa

Ara que això has llegit

trigaràs uns pocs segons

un record t’assalta el cap

a gaudir de la sorpresa.

havia caigut en l’oblit redéu quin gran handicap.

322

La natura ha fet presència

La natura sí existeix

amb força descomunal

però l’hem arraconada

no et caldrà tindre paciència

vinga, home, aplaudeix

és un moment sensorial.

que per fi ja ens l’hem trobada.

La porta s’ha obert sencera

ESCENA PRIMERA

del rovell no queda rastre una gran llum s’apodera

Cada dia de matí

t’il•lumina tot el rostre.

s’ha de regar el jardí

Amb els braços ben oberts

Mira que s’inventen coses

la natura sí que et convida

per hidratar-nos la pell

els seus gestos són ben certs

potingues damunt et poses

clarament són d’acollida.

repartits amb un pinzell.

Uns pocs passos has de fer

Però com serà possible

per sentir-te ben rebut

que ens oblidem del més simple?

clar que voler és poder

No és això prou assumible

això és un gran atribut.

t’has quedat més llarg que ample!

Ara ets part de la natura

Hi ha un ingredient essencial

de la vida vegetal

que no requereix indústria

integra’t sense mesura

és d’allò més natural

queda’t amb l’elemental.

no cal fer cap tonteria.

Un passeig per eixe indret

Per la cara que poseu

et recorda d’on venim

crec que ja l’heu encertat

no trobaràs lloc més net

sigues bon cristià o ateu

és un espai molt sublim.

per fi te n’has adonat.

323

Efectivament és l’aigua

El que és més impressionant

eixe secret ingredient

és les seues ales veure

Qui se t’ha menjat la llengua?

com amb força bategant

No et quedes parat i absent.

les enlairen amb somriure.

L’aigua és purificadora

Són ales a tot color

antic revitalitzant

enlluernen la mirada

hi ha qui usa arruixadora

així no hi haurà foscor

però això és desesperant.

sinó terra il·lusionada.

Al nostre jardí botànic

Quan deixen caure les gotes

hi ha uns éssers especials

sobre els seus companys del barri

que amb un mètode molt pràctic

a tots se’ls omplin les galtes

ens hidraten els vials.

quin deliri, quin xivarri!

Són les nostres papallones

Ja per fi tot regadet

s’encarreguen al matí

eres prou més optimista

no en saben de microones

si del cel ve el regalet

mai les veuràs en motí.

tens un dia de revista.

El seu mètode com dèiem

ESCENA SEGONA

no requereix tubs de plom ni tampoc cap magatzem

Però que vostè què es pensa

s’ho fan sense majordom.

hi ha un sistema de defensa

Omplen uns cànters de fang

Ja que el jardí s’ha quedat

de les fonts del sud-oest

com si fos l’últim vestigi

ho fan sense mala sang

tots hauran col·laborat

en un gest més bé modest.

aportant el seu prodigi.

324

I és que per molt allunyat

Ixen per sota la porta

que estiga el jardí botànic

rodejant el mur de pedra

no hi serà prou amagat

no s’hi veu ni una cara torta

en cas d’entrar-los en pànic.

que s’hauran begut la sidra?

Així que si ve el perill

Que va, més bé al contrari

ja saben el que han de fer

cuiden fins a l’últim detall

hi ha un mecanisme senzill

no són grans com un armari

que tothom sap satisfer.

però prou al capdavall.

Hi ha un grupet de formiguetes

Un cop són totes al lloc

que impressionen al més fort

posen sota el mur les mans

tot i que són menudetes

i es veu com a poc a poc

i els agrada viure a l’hort.

s’esforcen sense descans.

Tal vegada per això

Ho alcen tot amb sols un ditet

estan ben alimentades

suficient perquè no arrastre

se n’ajuden d’un punxó

mira que està ben justet

ja no els calen ni les fades.

no s’ha de deixar cap rastre. I com qui no vol la cosa

Quan se sent el crit d’alerta

reubiquen el jardí

des de qualsevol racó

no se n’ha adonat la rosa

fins a l’última està desperta

ni tan sols el teuladí.

ja fan fila al barracó. ESCENA TERCERA Sí que són organitzades des del cel bé que s’observa

No és una qüestió de fam

i com no, disciplinades

però allunya’t més d’un pam

si és que són una caterva.

325

Ara vos vull presentar

Si la mires fixa a l‘ull

un habitant enigmàtic

ja et dic jo el que et pot ocórrer

jo no vos vull espantar

t’aconselle que l’orgull

vull ser més bé diplomàtic.

el deixes avall escórrer.

Imagina’t que la tarda

Perquè si no em vols fer cas

et convida a passejar

i t’apropes galantment

telefones la moscarda

t’estaràs jugant el nas

i aneu a berenar.

i a més ingènuament.

Pel camí veureu de tot

Els moviments d’eixa planta

plantes de gran colorit

són de pura fantasia

t’enduràs el teu garrot

els qui tenen ja els quaranta

per si el peu se t’ha adormit.

els semblarà poesia.

Si pugeu amunt la senda

Si mireu de ben a prop

que va pel costat del riu

en concret el seu somriure

anoteu açò a l’agenda

veureu unes dents de llop

que resulta decisiu.

què no s’estimeu pas viure?

Més o menys a la meitat

No sé com voleu que us diga

crec recordar que a la dreta

que carnívora és la planta

es troba una varietat

és pitjor que una ortiga

que s’assembla a una nineta.

té dents i queixals a manta.

Una planta de colors

A Paco sí que li feu profit

molt vius i espectaculars

ja no vos ho pot contar

rodejada d’altres flors

d’ella se’n va enamorar

de tons més bé estel•lars.

i se’l papà en un bufit.

326

ESCENA QUARTA

La blaveta de matí de les roges pren-te’n tres

Aquesta vida excitant

l’has guardat al calcetí?

requereix d’un relaxant

I a la fi no entendràs res.

Molt d’estrés solem sofrir

Però si no vols res químic

a la vida quotidiana

jo et done la solució

sembla que volem patir

potser no és molt acadèmic

cada dia de la setmana.

presta’m un poc d’atenció.

Davant d’eixa realitat

Al jardí botànic tens

se m’ocorre una manera

dues plantes molt precioses

de buscar felicitat

dóna’m la mà i te’n véns

m’ho contà la perruquera.

són la mar de delicioses.

Per baixar l’excitació

La primera és la melissa

t’has de prendre alguna cosa

coneguda per ací

però deixa’t l’emoció

no et donaré la pallissa

que ara això ens fa molta nosa.

que no prové del ricí.

Si de prendre estem parlant

Sols et calen unes fulles

dues opcions puc plantejar

i preparar la infusió

una la pots preparar

si les deixes a remulles

l’altra la que esteu pensant.

se te’n va la depressió.

El metge et pot receptar

Ben tranquil t’hauràs quedat

una gran combinació

tot d’origen natural

colorets per marejar

els problemes has deixat

xé quina imaginació!

guardats darrere un mural.

327

Ara bé, si el teu problema

Però quan abans un metge

és que no pots descansar

el dolor volia llevar

et contaré un teorema:

no trobaves cap imatge

que no pares de roncar!

de caixes per receptar.

No és que a mi m’haja passat

Així que per a curar-te

m’ho digué la tia Anna

feien ús del que podien

el millor que m’ha contat

ningú volia robar-te

és fer-se una valeriana.

no dic que els d’ara ho facen.

Ara que esteu més tranquils

El que ocorre és que avui en dia

li ho podreu contar a tots

hi ha unes multinacionals

als vostres amics mandrils

que toquen la melodia

i a eixos veïns els bruixots.

i els fan moure com a esquals.

ESCENA CINQUENA

Si ens remuntem uns quants anys més del que és habitual

Si el cap tens com un tabal

ens trobarem uns refranys

pren planta medicinal

que ho expliquen fenomenal.

Metges hi ha hagut des de sempre

En el saber popular

això no és cap novetat

crec que ja s’anomenava

certament no s’ha d’irrompre

un remei per depurar

per dir eixa obvietat.

i ara no et fages el fava.

El que ocorre és que les coses

Amb la cua de cavall

han canviat dràsticament

i estic parlant de la planta

no és que siguen tot destrosses

si ho tens tot cap per avall

tampoc va tan malament.

pren-te nota, que ets un manta.

328

Prepara’t una infusió

Perquè la decoració

fes-te-la ben concentrada

a les cases és plausible

no és cap al·lucinació

a veure qui diu sinó

la panxa et deixa arreglada.

que això siga eludible.

Jo ho sent molt recomanar

Però què em direu si parles

a qui s’ha passat de festa

d’elements decoratius

si algun dia vols tornar

per a fer d’uns simples arbres

la panxa ha d’estar ben llesta.

un dels béns més prohibitius?

També m’ha contat algú

Doncs això és el que farem

que una confusió hi hagué

amb la planta trepadora

les conclusions cadascú

passar d’un arbre suprem

les pot treure molt rebé.

a una imatge enlluernadora.

I és que tu no pots confondre

Comencem pels gessamins

un cavall amb una planta

que per cert són uns arbustos

si realment vols resoldre

van pujant tots els matins

els dolors que tens a manta.

perquè són enfiladissos.

ESCENA SISENA

Tenen origen asiàtic de flors blanques i oloroses

Una planta trepadora

no vos sembla això simpàtic?

d’un premi és mereixedora

A mi sí, més que les roses.

Certament és molt possible

Quan un racó del jardí

que algú es quede un poc sorprès

tingues tu que decorar

ara que és prou comprensible

no cal que sigues Gaudí

no crec que en siga un només.

amb açò et pots apanyar.

329

Rega’l amb aigua abundant

No penseu que per ací

els primers dies de vida

és tot pur com la infantessa

i veuràs com va trepant

mireu aquell balancí

no es quedarà adormida.

no és un recull de bellesa?

Altra possibilitat

Si vos fixeu en els fruits

és usar la campaneta

veureu que és una pomera

no per a fer musiqueta

deixeu de mirar-li els pits

no et faces l’espavilat.

a la jove que allí espera.

Campaneta trepadora

És fàcil d’endevinar

a això m’estic referint

que d’Adam i Eva es tracta

una planta encisadora

han vingut ací a jugar

jo la veig molt a sovint.

si voleu vos faig jo l’acta.

En aquest cas és millor

A l’aguait està el pecat

fer-la trepar per un mur

la serp vol aconsellar-los

mare meua que dolçor

jo no vull fer d’advocat

de color morat obscur.

vols tractar de separar-los?

És combinable i frondosa

El final d’aquesta història

formidable decorant

tots crec que la conegueu

no es confondrà amb una brossa

si voleu vos faig memòria

és d’allò més elegant.

però a mi no em pregunteu.

ESCENA SETENA

Al costat hi ha una perera amb un dels grans personatges

Mira que són importants

una història verdadera

tots els arbres dels voltants

digna dels espionatges.

330

Peral és el seu cognom

El seu nom és el bonsai

a que ja sabeu qui dic?

del Japó vingué amb vaixell

Isaac porta per nom

no ens ocupa gens d’espai

inventor i prou antic.

i em sembla que hi ha un parell.

Inventor del submarí

Quan parlen no els entenem

a Cartagena va nàixer

això és un gran avantatge

se’l portàrem cap ací

quan ens cansem se n’anem

això sí que és de merèixer.

pensen que som un miratge.

Ara no hi ha qui el menege

Ja fa temps que no els podem

s’ha volgut empadronar

com si portaren melena

almenys tenim l’avantatge

si al japonés no cridem

de l’impost que ha de pagar.

pareixerà una berbena!

Mira, quasi se me’n passa

“Jardí botànic. Allí em trobareu. Naturalment.”

és que és tan tan menudet ocupar no ocupa massa el tenen prou minvadet.

331

GRUP

D’ARTISTES INFANTIL DELEGADES Carla Gil i Blesa Sandra Gil i Blesa SUBDELEGADES Estela Giner i San Lorenzo Laura Almudever i Zaragozá Noelia Moyá i Rodríguez

GRUP D’ARTISTES Andrea Brocal i Francés Emma Guillén i Fuentes Celia Gómez i García Laura Ballester i Tarazona Lydia Pérez i Alba Lucía Torres i Castells Elsa Tamarit i Fortea

Elsa Martínez i Morilla Alba Simó i Martínez Marta Brocal i Francés Abril Moreno i Guaita Inés Navarro i Ballester Alba García i Ballester Leyre Muñoz i Simó Mireia Montero i Benaches Álvaro Mirto i Lorente Pepe Antich i Zaragozá Mireia Navarro i Navarro Carla Huesa i Martí Alba Ramón i Brocal Alba Bermúdez i Sánchez Ainoa Navarro i Benaches Blanca Pons i Climent

332

FALLA PORT,

UNA FONT

D’AMISTAT

Per Judith del Valle Blázquez i Celia Gil Mas

Aquesta és una història d’amistat de com dues xiquetes van passar de no conèixer-se a ser les millors amigues. Tot va començar un dia de falles, concretament, el dia 16 de maig de 2010 de vesprada. Quan acabà el torneig de futbol, Judith estava pintant en un cotxe brut. Aleshores ens arrimàrem un grup de xiquets i jo, Celia. Totes les xiquetes que anaven amb mi la coneixien excepte jo. Totes s’arrimaren i li deien que com estava... i jo sols li diguí “Hola”. Les altres se’n van anar al bany i ens deixaren a Judith i a mi a soles. I començàrem a parlar del que ens agradava i coincidírem en moltes coses. Els nostres colors preferits, el groc i el rosa; les dues vàrem nàixer el dia 8 de febrer; el nostre cantant preferit, el dinar, etc.

333

FALLA PORT DE SILLA 2015 Després d’aquell dia començàrem a veure’ns més en falles i ens portàvem molt bé. Però, quan acabaren les festes, ja no ens vàrem veure; no anàvem al mateix col·legi i no teníem mòbil (per això és molt important tindre mòbil).

prompte. A veure si per a anar l’institut ens hem d’alçar prompte i per a anar a la despertada no!?!?! A més, aquest dia eren els premis. És el dia en què ens posem més nervioses. Però, en realitat, tant ens fa quedar primers que últims perquè per a nosaltres sempre serà la millor falla de tota l’Horta. Els dies següents van ser “normalets”. Ho posem entre cometes perquè per a nosaltres normalet és un dia ple de rialles i emocions...

A l’any següent (2011) ens vàrem veure en falles, encara que menys, ja que Judith, per diverses raons, no va poder acudir molt al Casal. Inesperadament, ens vàrem veure en una boda i, com que aleshores ja teníem mòbil, ens donàrem els números i començàrem a quedar. 2012 fou el MILLOR any de tots, ja que ens coneixíem molt i ja érem molt amigues i, a més, vàrem conèixer Lucia, que es feu molt amiga nostra.

I, per últim, el dia de plors, el de la cremà. Abans hem dit que el nostre dia preferit és el de les paelles, però com deixar a part el dia en què finalitzen aquestes festes, un dia amb molts sentiments melancòlics i molts records per a no oblidar! En l’any 2013 ja érem majors i fèiem experiments amb taronges, gots de plàstic i petards. Eren una bona combinació, o això pensàvem...

Les tres quedàvem molt per a anar a la falla, tirar masclets, berenar..., és a dir, el normal en falles. Sempre anàvem juntes, era necessari, perquè si no, no era el mateix. El nostre dia preferit en falles sempre era el dia de les paelles. És com el nostre ritual, sempre passa el mateix, no sabem com, però jo em quede afònica i Judith no pot parar de riure per la meua veu. Comprem els mateixos coets, el mateix sopar... És el nostre dia de riure.

El dia de les paelles vàrem anar a la Falla Parc Sant Roc per veure la discoteca i ens vàrem assabentar que a la Bega hi havia una guerra de borratxos. Clar... nosaltres vàrem anar a veure què era això dels borratxos i ens vàrem assabentar que eren uns petards bojos que cremaven un poc massa... Ens acostàrem i vàrem pensar que era millor anar-

El dia 17 començaren les despertades, que ens encanten, encara que ens haguem de despertar

se’n a la falla. Com a la falla no s’està en cap lloc! 334

UNA FONT D’AMISTAT Anàrem al seu cotxe a per petards, ja que no ens en quedava cap. Ja en el cotxe es caigueren tots per terra i, entre la meua veu i el desastre que havíem fet, no podíem parar de riure.

Durant la mascletada de la Falla Parc Sant Roc ens compràrem unes creïlles fregides. A la nit anàrem a algunes falles a veure com es cremaven, però tinguérem alguns problemes ja que uns xiquets començaren a tirar borratxos i ens esglaiarem. Així i tot, disfrutàrem molt de les falles.

Com que Judith i jo no volíem sopar paella, anàrem a un dels restaurants que està prop de la pista a comprar-nos una pizza per a les dues, és a dir, com sempre. I vàrem estar a la discoteca de la falla fins a les tres de la matinada.

I, per fi 2014, un any molt esperat amb moltes emocions que passar i molts moments que viure, amb noves amistats i moltes coses que afrontar. Aquest any, jo tenia una tasca important que consistia a passar el meu germà, Arnau, per la passarel·la de la nostra presentació. Ho vàrem passar molt bé, ja que ell va anar aplaudint i molt content.

Ara parlaré jo, Judith, ja que Celia està elegint moments inoblidables en fotografies. A la nit d’albades vaig quedar amb Celia i, a la replaça, estaven totes les falles reunides perquè els seus representants gaudiren d’aquells cants tan antics.

Per a nosaltres el dia 8 de febrer era com el primer dia de falles, ja que anàvem a fallers d’honor i, casualment, era el nostre aniversari. Ho vàrem passar molt bé amb Francis i el DJ que ens va felicitar pel micròfon davant de tots. Vàrem passar un poquet de vergonya!

Al dia següent, vaig anar a la falla per arreplegar Celia i anar a la Falla Mercat, ja que la van convidar a berenar. Allí no paraven de cridar-la per portar el nom a la jaqueta. Quan eixia, jo em reia d’ella i li vaig dir que per aquest motiu jo no portava el nom darrere i el portava davant i xicotet.

Per fi 23 de febrer de 2014, un dia molt esperat en què es dóna pas a les festes més esperades dels valencians. Jo vaig anar amb Vicent a veure com presentaven les falles 2014. En finalitzar l’acte, anàrem a casa a sopar ja que era el seu aniversari.

El dia de la cremà de matí quedàrem Mar, Celia i jo per anar a veure la mascletada de totes les falles 335

FALLA PORT DE SILLA 2015 El dia 3 de maig, el primer berenar. Anàrem a per

eren monuments molt bonics i grans, i aquest dia

coets, ja que no en teníem, i després a la falla.

vindrien els jurats. Celia i jo estàvem molt nervioses

Vàrem veure que hi havia sandvitx i no xocolate.

pel resultat, però aquest no es donaria fins al dia

Anàrem a tots els berenars, amb algunes

17, és a dir, al dia següent. Vàrem anar al casal a

excepcions perquè Celia anava al conservatori i

la vesprada per a berenar i ens quedàrem fins a

jo també tenia molts deures. En aquell moment

molt tard a la disco de la falla.

estàvem poc en la falla, però quan anàvem, ho passàvem molt bé. I quan s’acabaren els dies de

Anàrem a desdejunar a l’estació, ja que volíem

l’institut, anàrem a tothora.

xurros amb xocolate. Després anàrem al casal per a anar amb la falla al passacarrer de recollida

El dia 15, el dia de les albades, vàrem anar a ma

de premis. Afortunadament, quedàrem primers

casa a per les jaquetes, ja que passàrem el dia amb

en la major i segons en la infantil, i sisens en la

les nostres amigues del meu institut. Arribàrem

promoció de l’ús del valència a la Comunitat

a la falla justetes per a sopar i sopàrem al carrer

Valenciana. Estàvem molt contentes. Anàrem a

una pizza. Arribà l’hora d’anar-se’n a la plaça del

la picadeta de després del lliurament de premis.

Mercat Vell. Allà vàrem escoltar els cants fins que

Estava tot molt bo. De vesprada jo vaig eixir en el

acabaren i agafaren els ninots indultats. Després

passacarrer i Celia va vindre a veure’m i em va dur

férem un passacarrer totes les falles pel poble. En

xurros i aigua. Que bona és! De nit se n’anàrem

acabar, arribàrem al casal i ens tornaren a recitar

al casal, però ens dormírem prompte ja que al dia

la nostra part dels càntics.

següent hi havia despertada.

Celia es quedava a ma casa per a dormir, ja que

Ens alçarem molt prompte i anàrem a la comissió

era més fàcil anar juntes que quedar per anar al

a pels petards. Quan acabà l’acte, estàvem molt

casal ja que sempre alguna arribava tard. Estàvem

cansades però, encara així, anàrem al dinar a pel

molt il·lusionades amb les nostres falles, ja que

ram per a l’ofrena. 336

UNA FONT D’AMISTAT Jo portava els monyos fets ja que, de vesprada, havia d’anar a la plaça del Mercat per començar el passacarrer de l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, un acte ple de sentiments i de devoció per la nostra mareta. I, com no, en finalitzar l’acte, aní a casa a posarme la brusa, el mocador i la jaqueta de la falla. Arribàrem a la comissió justetes per a sopar. En acabar-nos l’entrepà, eixírem fora de la Nau Jove per a ajuntar-nos amb les nostres amigues ja que volíem disfrutar de la penúltima nit d’aquestes festes Josefines totes juntes. I, per fi, el dia en què tot un any d’esforç i de treball queda reduït tot un en foc i cendra. Una nit en què les nostres regines donen lloc al foc que cremarà tot el monument lligat a molts dies d’emocions i, com no, de pólvora. Per finalitzar, vull que tingueu una cosa bé clara, les falles, a banda de ser per als valencians la millor festa del món, són més que això, són una font de sentiments, una font de somnis i, com no, una font d’amistat.

Aquest és el moment en què tots els fallers i falleres que gaudeixen de la nostra festa sols pensen en un somni, un desig, una il·lusió..., les falles de l’any pròxim, que esperem gaudir-les amb la mateixa intensitat. Clar que la nostra història no acaba ací, encara falten molts dies que passar i moltes falles que afrontar però, és clar, sempre juntes. 337

EL REI

JUST Per Josefina Alfonso

En un país llunyà vivia un rei a qui tots adoraven. Era bondadós, honest i just. Governava amb gran eficàcia. La seua gran preocupació era deixar el regne en bones mans. Com que ja era major, va convocar tots els joves de la comarca i regnes veïns que estigueren interessats a aconseguir la mà de la seua estimada filla.

338

EL REI JUST Com era d’esperar, es van presentar molts candidats perquè Celeste era bonica com el sol. El seu cabell ros, sedós i llarg emmarcava l’oval de la seua cara en què destacaven uns candorosos i bells ulls blaus adornats de pestanyes corbades com a ventalls. De nas xicotet i arromangat. La boca, de blanques dents alineades com a perles. Els seus llavis carnosos i ben dibuixats. Quan somreia, se li formaven a les comissures uns graciosos clotets que recordaven sa mare, una bella dama de la qual el rei seguia molt enamorat i escoltava, amb gust, els savis consells que, a vegades, li suggeria. En aquest cas va ser idea seua posar a prova els candidats de la seua filla, a qui els dos estimaven tant.

I, encara que hi va participar per complaure el duc, sempre desviava la fletxa per no ferir-los. Preferia quedar com a mal tirador que matar només per plaer. Açò va ocasionar moltes burles entre els assistents i va arribar a l’orella de la princeseta, la qual va desitjar conéixer algú tan especial. A ella tampoc li agradaven les caceres. En les poques estones que van passar junts els dos es van enamorar, però era un amor impossible mentre que ell no superara les proves del rei i mereixedor de la seua mà. Era tant el seu amor per ella que només li faltava passar la prova definitiva. El rei va repartir una llavor a cadascun assegurant que el que portara la flor més cuidada i bonica seria el seu successor. Van anar tots a les seues cases portant una gerra i la llavor en el seu interior. Quan passaren dos mesos, havien d’acudir amb aquestes i seria la princeseta la que decidiria quina era la més bella.

Les proven eren molt variades i cada vegada més arriscades. El candidat havia de tindre moltes qualitats per a governar, a més de ser del grat de la princeseta. Molts van ser eliminats durant els mesos següents, però n’hi havia sis que estaven en igualtat de condicions i era difícil prendre una decisió encertada. Entre ells estava Norberto, fill del gran duc d’Alburquerque, regne pròxim al seu.

El temps va passar i els sis candidats es van presentar amb el seu tresor. Les flors eren precioses, de diferents colors i olors, només hi havia una que no va florir, precisament la de

Norberto havia conegut Celeste en una cacera a la qual va acudir obligat per son pare, home recte i autoritari, ja que el príncep era amant dels animals.

Norberto, el seu enamorat que, per molt que la va regar i va parlar no va arribar ni a brollar. 339

FALLA PORT DE SILLA 2015 sinceritat i honestedat. Ha demostrat que és capaç de governar un país sense enganys i sé que el meu regne estarà en bones mans.”

Capficat i trist es va presentar a palau. Perdria la seua amada, però el seu honor li impedia no acudir. Quan la princeseta va veure que portava la gerra buida, dels seus preciosos ulls van brollar unes amargues llàgrimes que va tractar d’amagar als ulls del seu estimat pare.

Tots miraven el rei sorpresos, la reina i la princesa alegres, però sorpreses també. Precisament era l’únic que no tenia flor.

Havia de ser l’esposa de l’home que li oferira la més bella flor. Va triar una delicada rosa que pertanyia a un jove alt i fort, però els ulls del qual no li van agradar, perquè la seua expressió era freda, altiva i superba. Com que no podia faltar a la paraula donada, es va resignar. Mirava al seu adorat, els dos estaven patint intensament, però res podien fer...

El rei sentia els murmuris del seu poble i va aclarir:

“Vaig entregar unes llavors torrades als candidats, cap podia florir. Alguns han tractat d’enganyar-me. L’únic que s’ha presentat a palau amb el recipient buit ha

El rei, personalment, va entrevistar cadascun dels candidats. Va fer preguntes i es va retirar a les seues habitacions a meditar. Després de la reflexió, va convocar tot el poble als jardins de palau per fer-los partícips de la decisió presa:

sigut aquest jove a qui, molt gustosament, lliure la mà de la meua estimada filla convençut que no ens defraudarà.” Tot era esplendor i felicitat a palau. La festa es va prolongar diversos dies. En els ulls dels esposos brillava la il·lusió i l’amor que va perdurar durant molts anys. Van regnar amb lleialtat i honradesa i van ser molt estimats i respectats pel seu poble. El rei i la reina van gaudir dels néts, a qui adoraven i tots van ser molt feliços.

“Benvolgut poble, sé que tots espereu el nom del futur rei. Sabeu quants dubtes he tingut per a triar-lo, però ara ja ho tinc clar. He de ser just. L’espòs de la meua filla i futur rei serà Norbert d’Alburquerque, fill del duc del mateix país, triat per la seua 340

PROGRAMA DE

FESTEJOS AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per JLF estan pendents de confirmar. Disculpeu les molèsties. 341

FALLA PORT DE SILLA 2015

OCTUBRE

DIUMENGE DIA 7 A les 15:00 hores, eixirem des del casal i anirem arreplegant xiquets i xiquetes per a celebrar la nostra presentació infantil.

DIVENDRES DIA 31 A les 18:00 hores, BERENAR infantil i festa Halloween. A les 22:00 hores, SOPAR al casal i festa de Halloween

A les 18:30 hores, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ INFANTIL de la fallera major infantil EMMA GUILLÉN i FUENTES i del president infantil PEPE ANTICH i ZARAGOZÁ, així com de tots els xiquets i xiquetes de la comissió infantil.

DESEMBRE DISSABTE DIA 6

DIVENDRES DIA 12

A les 17:00 hores, acompanyats per la banda de música, eixirem des del casal i anirem arreplegant fallers i falleres per a celebrar la nostra presentació.

A les 22:00 hores, SOPAR al casal per a fer el LLIURAMENT DE BANDES a totes les dones i xiquetes que no es vestiren de fallera.

A les 19:00 hores, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ de la Fallera Major AIDA MELERO i JAREÑO i de totes les falleres i fallers de la comissió.

DIUMENGE DIA 14 A les 12:00 hores, primera ARREPLEGADA per tot el poble i, sobretot, pel nostre veïnat, que són els que més ens aguanten.

. 342

PROGRAMA DE FESTEJOS DISSABTE DIA 20

nostre agraïment a tots els veïns del poble per la seua col·laboració. En acabar, amb tots els que vinguen de l’arreplegada, dinarem al casal.

A les 17:00 hores, berenar infantil de Nadal. Comptarem amb la presència del Pare Noel al nostre casal.

DISSABTE DIA 31

A les 22:00 hores, SOPAR de germanor al casal i FESTA de NADAL

A les 22:00 hores, a la NAU JOVE, SOPAR D’EXALTACIÓ a LES FALLERES MAJORS I PRESIDENTS que celebrarem totes les falles del poble.

GENER

FEBRER

DILLUNS DIA 5 CAVALCADA DE REIS, organitzada per les sis comissions falleres de Silla. Després soparem al casal.

DIVENDRES DIA 6 A les 22:00 hores, SOPAR. Després tindrem la recreació del millor programa de TV, FUROR, que comptarà amb els millors concursants del panorama mundial i pressupost d’un presentador de gran qualitat.

DISSABTE DIA 24 A les 20:00 hores, al Teatre de la Plaça, presentació del llibret 2015 i presentació del documental de la nostra falla. que vinguen de l’arreplegada, dinarem al casal.

DIVENDRES DIA 13 A les 22:00 hores, SOPAR i festa SANT SOLTERÍ. Jocs i regals per a aquells que hi participen.

DIUMENGE DIA 25 A les 12:00 hores, tindrem la segona i última ARREPLEGADA. Vaja per davant el 343

FALLA PORT DE SILLA 2015 DISSABTE DIA 14

DISSABTE DIA 21

A les 22:00 hores, SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable en companyia de tots els fallers.

A partir de les 22:00 hores, tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES i regalarem a les falleres majors i president infantil les fotografies que, durant tot l’any, han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2014 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Despres festa fins que els fallers aguanten..

DIUMENGE DIA 15 A les 18:30 hores, LLIURAMENT de RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als soparets. Bon profit per a qui puga i vulga vindre.

SETMANA ARTÍSTICA Del 23 al 27 de FEBRER

A les 17:00 hores, organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT.

Acudirem al casal a sopar o, després, per ajudar a fer carrossa. DISSABTE DIA 28

DIVENDRES DIA 20

A la vesprada, cavalcada i, després, PREGÒ DE LES FALLERES MAJORS. A la nit, sopar al casal amb premis per a la comparsa que es mantinga disfressada fins al

A les 22:00 hores, SOPAR. Després del sopar i de la partideta de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes.

final disfrutant de la música al casal.

344

PROGRAMA DE FESTEJOS

MARÇ

DIMECRES DIA 4 A les 18:00 hores, berenar al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, jocs i manualitats de decoració fallera per a engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera.

DILLUNS DIA 2 A les 18:00 hores, obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i les xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, creatives manualitats.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després binguet.

DIJOUS DIA 5 DIMARTS DIA 3

A les 18:00 hores, berenar i seguirem engalanant el nostre casal amb manualitats.

A les 18:00 hores, tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar. Després jocs populars i manualitats.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després, campionat de TRUC i PARXÍS.

345

FALLA PORT DE SILLA 2015 DIVENDRES DIA 6

DIUMENGE DIA 8

A les 18:00 hores, berenar per a tots els xiquets i xiquetes. Després lliurament dels VIP infantils. No hi podeu faltar!

A partir de les 12:00 hores, durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 18:00 hores, berenar i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors, FESTA DEL PIJAMA. Després entrega del VIP de la Falla i, a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostres falleres majors i presidents.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Els més artistes podran demostrar la seua veu en el nostre KARAOKE.

DISSABTE DIA 7 A partir de les 11:00 hores, matí esportiu al casal. EL CENTRE ESPORTIU AMBIT ens té preparada una masterclass de BOBY COMBAT amb el monitor Oskar Fuentes per a tots els fallers i falleres que hi vulguen participar.

DILLUNS DIA 9

A les 18:00 hores, xocolatada al casal per a tots els fallerets i falleretes. Després manualitats i jocs.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després campionat de futbolí i fallera calavera.

A les 18:00 hores, xocolatada al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació tots a cantar en el KARAOKE.

A les 20:00 hores, repartiment dels condiments per al IX Concurs de Paelles. Desprès discomòbil dins de la Nau. 346

PROGRAMA DE FESTEJOS DIMARTS DIA 10

DIJOUS DIA 12

A les 18:00 hores, berenar i SUPERUNFLABLES per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla.

A les 18:00 hores, berenar i SUPERUNFLABLES per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tindrem la final del VI CAMPIONAT DE FUTBOL 3 INFANTIL. En finalitzar, farem el lliurament de trofeus. A més a més, farem activitats molt divertides per als més menuts de la comissió.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Continuarem el campionat de futbolí i fallera calavera.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després de sopar, binguet.

DIMECRES DIA 11 A les 18:00 hores, xocolatada per a tots els fallers. A continuació donarem inici al VI CAMPIONAT DE FUTBOL 3 INFANTIL i també podreu gaudir del taller de pintacares. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després de sopar, binguet.

347

FALLA PORT DE SILLA 2015 A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major.

DIVENDRES DIA 13 A les 18:00 hores, xocolatada per a tots els fallers i després, per a donar l’entrada a la setmana gran de falles, farem una GLOBOTADA.

A les 24:00 hores, els tenim preparat un espectacle que, de segur, ens farà disfrutar una bona estoneta. Després discocasal.

ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA TIRANT EL XUPINASO.

DIUMENGE DIA 15

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major, concurs d’allioli, torradeta i, després, DISCOCASAL amb un dels Dj’s més valorats de les nits valencianes i, a més, siller. La falla esperant aquest dia com se sol dir... «Com aigua de maig!» Per segon any consecutiu, Dj Juanjo Benaches!

A partir de les 12:00 hores, al llarg de tot el dia, GRAN FIRETA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la comissió A les 18:00 hores, xocolatada per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat.

DISSABTE DIA 14 A les 18:00 hores, berenar per a tots els xiquets i xiquetes. Després manualitats i jocs. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

348

PROGRAMA DE FESTEJOS A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent que passarà el Jurat de Falles. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Cap a les 12 de la nit, anirem a pels nostres ninots indultats. Després, i com és costum, tindrem NIT D’ALBADES. DILLUNS DIA 16

A les 24:00 hores, gaudirem de l’actuació del cantant Ramon Rosa, que ens cantarà un pupurri de la musica més actual.

A les 10 del matí, i mentre esperem l’arribada del Jurat, hi haurà esmorzar.

Els més festers podran disfrutar del ressopó de HOT DOGS.

A les 18:00 hores, berenar per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després concurs de dibuix. Dibuixarem la nostra falleta. Ànim artistes! També farem manualitats. A les 21:30 hores, SOPAR de germanor de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. 349

FALLA PORT DE SILLA 2015 A les 18:00 hores, PASSACARRER per tot el poble. A les 21:30 hores, SOPAR d’entrepà de la comissió infantil A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. A les 24:00 hores, orquestra i després DIMARTS DIA 17

discocasal.

A les 8 del matí, i seguits de la banda de

Qui aguante despert, podrà disfrutar del nostre

música, primera DESPERTADA pels nostres

entrepà pister (bocadillo pistero).

carrers. A les 11:00 hores, ens concentrarem a la porta del casal. Després, PASSACARRER des de la plaça dels Germans Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat que, de ben segur, algun primer que altre s’emportarem. A les 14:00 hores, dinar per a tota la comissió.

350

DIMECRES DIA 18 A les 8 del matí, DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels que aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada. A les 13:00 hores, es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que, de vesprada, es visten de fallera per a l’ofrena. A la vesprada, acudirem a la plaça del Mercat

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió

per a començar el passacarrer de L’OFRENA

infantil.

DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. L’horari i l’itinerari serà el

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors.

tradicional establert per la JLF. A les 24:00 hores, ningú no podrà quedarse assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball, amb un artista que, sense dubte, serà inoblidable. Ell és LEO SEGARRA. Després discocasal. Després de tanta festa, a tots ens entra un bon plateret de paella per al ressopó.

351

FALLA PORT DE SILLA 2015 A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió

DIJOUS DIA 19

infantil. Després, i per a finalitzar la festa FESTIVITAT EN HONOR A SANT JOSEP

infantil i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la

Felicitats a tots els que celebrem el seu sant.

nostra fallera major infantil, EMMA GUILLÉN I FUENTES, en companyia del president infantil,

A les 8:00 del matí, darrera DESPERTADA

PEPE ANTICH I ZARAGOZÀ, pegaran foc a la

en què pensem esgotar tota la pólvora que hi

falleta infantil.

quede (com que és l’última, tots disfressats) A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. A les 11:00 hores, concentració al casal per a començar el PASSACARRER.

Per a finalitzar aquestes festes, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major,

A les 12:00 hores, missa en honor del nostre

AIDA MELERO I JAREÑO, encendrà la metxa

patró.

que pegarà foc a la falla que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista

A les 14:00 hores, MASCLETADA a la

principal de la festa que tots més volem: les falles.

PISTA. Quan acabem, dinar de Sant Josep. Ja informarem del lloc.

Però, en el cor de tots sols hi haurà un desig, un somni, una altra il·lusió, mentre veiem com

A les 18:00 hores, PASSACARRER

va cremant-se la falla i convertint-se en cendra.

BOIG. Si no havíem fet prou la mona aquests

Tots a una, cal dir-ho ben fort,

dies, ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho. VISCA LES FALLES DEL 2016

En aquest acte s’acomiadarem dels músics que ens han acompanyat aquests dies de falles. Fins a l’any que ve. 352

AGRAÏMENTS L’AC Falla Port vol agrair la col·laboració desinteressada de totes les persones que han treballat per aquest llibret, sense fer distincions sobre quina haja estat la seua funció: publicitat, textos, disseny, portada, creativitat o, fins i tot, haver passat hores i hores davant l’ordinador; però, sobretot destaquem la il·lusió de fer el llibret. Per a nosaltres tots són importants. Gràcies. Gràcies també al Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla per la paciència i dedicació en la correcció dels escrits d’aquest llibret. Gràcies. I també, agrair sincerament a les següents firmes comercials que sense el seu suport econòmic no haguera estat possible la realització i edició d’aquest llibret. Moltes gràcies. 353