ACUDITS

Era un home tan xicotet, que es va trobar una boleta i va dir: EL MÓN ÉS MEU!

- Xiqueeeeeeet! Què fas botant i fent colps de mà al carrer?

- Espante els rinoceronts.

- Ací no hi ha rinoceronts!

- Veus com funciona!

Un home entra a una botiga i pregunta:

- Tenen pantalons de camuflatge?

- Si, però no els trobem mai.

- Iaio, per què tanques els ulls davant l’ordinador?

- Perquè Windows em diu que tanque les pestanyes.

- Em vas dir que sabies cuinar i no en tens ni idea!

- Si t’has de posar així d’exigent, el següent iogurt te’l fregeixes tu!

- Què li diu una pedra a l’altra?

- Que la vida és dura.

El xiquet i la xiqueta no paraven de riure. Semblava que començaven a oblidar l’avorriment i, sobretot, el que més interessava, la pantalla del seu dispositiu mòbil.

Aprofitant aquest moment, els nostres dos representants majors van elaborar un joc de tres en ratlla casolà, on només amb un full, boli i tisores podien passar una bona estona. Van dibuixar una plantilla com la següent i van poder començar a jugar.

Semblava que els infants s’interessaven pels jocs de taula més tradicionals, per tant, Cristina va aprofitar el moment i, mentre jugaven al tres en ratlla, va muntar una sopa de lletres d’eixes que fan entrar la ganeta, on els xiquets havien de buscar paraules relacionades amb la nostra gastronomia tradicional.

Les paraules a buscar: paella – fideuà – coca de mestall – arnadí – all-i-pebre – all-i-oli – orxata torró – pastissets – fartons – putxero – bunyol – suc de taronja pepitos – mona de pasqua – espencat

Aprofitant que ja tenien paper i llapis a la mà els quatre aprofitaren per crear i solucionar un encreuat d’allò més faller:

La nit estava resultant d’allò més entretinguda. En aquell moment, els representants infantils van pensar un curiós joc que va fer riure Òscar i Cris, on els protagonistes eren ells mateixos. Quina idea més bona van tindre aquests xiquets! Serien capaços de trobar les diferències entre aquestes imatges?

En vore la nit tan divertida que estaven passant, altres xiquets i xiquetes que es trobaven al casal van voler unir-se a la diversió que allí estava tenint lloc. Començaren a parlar d’altres jocs que coneixien com el sambori, conillets a amagar, boletes, jocs de corda... entreteniments que els permetien passar temps junts, moure’s, fer volar la seua imaginació... anar més enllà de les pantalles.

Aquella vetllada donà per a molt, cosa que va permetre donar temàtica a la cavalcada del ninot d’aquell any, ja que ixirien de passatemps. Alguns xiquets van proposar jugar a un joc molt televisiu com és el «Passaparaula», aleshores, començaren a jugar a la part més divertida del programa, el «Rosco final». Així van poder passar una estona divertida, solucionant aquest passatemps, i descobrint paraules relacionades amb el món faller.

Amb la A: joc complet de joies.

Amb la B: peça per a vestir en actes fallers informals

Amb la C: objecte fet amb pólvora que explota.

Amb la D: cercavila per a despertar el poble.

Amb la E: peça de tela amb l’escut de la falla.

Amb la F: monument que es planta al carrer.

Amb la G: es diu de la bona relació que existeix entre persones, grups, associacions,...

Conté la H: persona que rep un detall com a recompensa per la seua implicació en la falla.

Amb la I: ninot de la falla que s’escapa de ser cremat.

Amb la J: peça de roba d’home i, en ocasions, de dona, que cobreix el cos, no duu mànigues, duu botons davant i es posa a sobre la camisa i sota de la jaqueta.

Amb la L: cinta per a assegurar a la cama les calces o els calcetins i que no caiguen.

Amb la M: corda utilitzada per a encendre els coets.

Amb la N: peça que compon el monument.

Amb la O: acte on es porten flors a la Verge.

Amb la P: joia d’or o plata que es posa al monyo.

Amb la Q: vara cilíndrica, generalment de fusta, amb que es toquen certs instruments de percussió com el tabalet o el tambor.

Amb la R: flors fent ramell per a servir d’ofrena a la Verge.

Amb la S: bandera valenciana.

Amb la T: consecució de coets que exploten.

Conté la U: pantaló de dos camals amples, que no passen dels genolls.

Amb la V: rimes satíriques i burlesques que fan referència a les escenes de la falla i que es plasmen en cartells.

Amb la X: conjunt musical per a les cercaviles.

Conté la Y: insígnia que es rep com a recompensa a una persona pel temps dedicat a una comissió fallera.

Conté la Z: hora en què comença la cremà dels monuments grans.

Jugant, jugant, van passar gran part de la nit, però aquests xiquets i xiquetes, es van adonar, que una estona per relaxar-se, també venia bé. Van pensar, com podien fer-ho de forma divertida però que fora, a la vegada, tranquil·la. A Òscar i Cristina, no se’ls ocorria res, però, com que els infants ens sorprenen de forma gratificant, Leire digué:

- Llegir un bon conte o llibre, també és molt divertit, ja que hi passen històries molt boniques, interessants i fantàstiques!

Àlex va dir que li semblava molt bona idea i va proposar llegir una rondalla d’Enric Valor, ja que, a l’institut havia estudiat que va ser un gran escriptor valencià i que contà històries molt fascinants. Les rondalles són una mena de contes breus i tradicionals que aquest autor va arreplegar pel voltant de tota la geografia valenciana. En aquest cas, contaren la rondalla de La crida de la rabosa.

La Crida De La Rabosa

Això va anar i era un gat, molt sabut, que cada nit passejava per la vora d’un mas.

-Quina nit més bona! –es deia el gat mentre s’afilava les ungles en una soca, just un vespre fred i amenaçador que presagiava l’hivern.

I tenia raó: s’acostava el millor temps, negre i misteriós, per a les seues aventures secretes. Però, tot i així no les hi tenia totes segures... perquè de front del mas, s’alça el puig d’on solia descendir a mitja nit, a pas de llop, la salvatge rabosa, la seua enemiga de tota la vida, la que menja tant de gat com ell menjava rates.

Així, que passejava vora el mas tot complagut, però amb l’orella tesa i... de sobte entre la suau remoreta del fullatge de la carrasca, va sentir no gaire lluny el soroll d’unes petjades cauteloses i ràpides. Entre la fosca va veure relluir dos estels arran de terra que avançaven cap a ell: la rabosa se li’n venia al damunt!

Calia córrer!

El gat començà, doncs, a fugir cap a un gran ametler que hi havia a la punta de l’era: les seues potetes xiulaven de tan lleugeres com anaven.

-Espera’t, gat, espera’t!-va sentir que li cridava la maleïda rabosa.

Però el gat, corrent molt ràpid, encara va gosar dir:

-Tinc pressa, amiga rabosa, molta pressa!

-Espera’t, home- prosseguia ella mentre que li guanyava terra-. No vages amb tanta por, que t’he de dir una gran cosa.

Quan el gat va arribar a la part baixa del tronc de l’ametler, s’hi va enfilar a la part més alta d’aquest arbre en un tancar i obrir d’ulls.

La rabosa, de forta que anava, no va poder aturar-se a temps i entropessà de nassos contra la soca i d’allí no va passar, perquè ja és sabut que les raboses no poden pujar en els arbres.

-Escolta, amic gat –digué ella aleshores amb una veueta ben molla.

-Ja t’escolte, ja. Què vols dir-me? –feia el gat, sentint-se ben segur allà dalt.

-Volia que saberes que no vinc a fer-te cap mal, sinó a contar-te una cosa molt important per a tots nosaltres els animals del regne. Baixa i xarrarem, home!

-No, no baixe –es negava tot astut el mixonot-, que ací estic més còmode.

-Doncs veuràs –continuà pacientment l’astuta rabosa aposentant-se en terra-: com que fa tan mal oratge i per tal que no patim i que tinguem una vida més agradable les bèsties que vivim a la muntanya, les autoritats han fet crida dient que d’avui en avant no ens hem de menjar els uns als altres. I això és una bona orde, ¿no?

La seua veu cada vegada era més dolça i persuasiva. Més encara quan va afegir:

-Creu-me, pots baixar ben tranquil de l’ametler i xarrar tranquil·lament de tot allò que voldràs amb mi, que soc la teua amiga.

-Ah, sí? –va respondre el gat, que era un espavilat de repica’m el colze i no es deixava enganyar tan fàcilment com tot això-. Està molt bé açò que em contes, raboseta, i estic però que molt content i satisfet de sentir-ho… Ara mateix baixaré… quan vindrà el meu cosí gos, que m’ha promès de fer-me una visita justament aquesta nit per contar-me coses de la seua joventut... No sé com no ha arribat encara, tan fort i decidit com és! La rabosa va pegar un bot, com si hagés sentit una forta cremada.

-I quan arribarà el teu cosí gos?