Llibret de la Falla Avinguda República Argentina 2020 by Hèctor-Josep Juan Bofí

Mediterrani

Les falles estan declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del dia 30 de novembre del 2016.

Direcció: Andrés Puig de la Muela Delegació de llibret: Andrés Puig de la Muela, José Vte. Quiles Morant, Cristina Lena Martínez, Eva Puig Herrero. Portada: Eva Herrero Il.lustracions: Pablo Montolio Fotografies reines: Salva Gregori Fotografies articles i poesies: Eva Herrero Fotografies comissió: Pere Huerta Poesies reines: Veronés Maquetació i impressió: Publimania Gandia Tirada: 350 exemplars Dipòsit legal: V-537-2011 Llibret Falla República Argentina La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats amb autor propi. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià”.

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”.

Editorial

Els que tenim la sort d’haver nascut a la vora del mar sabem el que és gaudir cada dia de la seua companyia, la companyia d’un amic. Quants somnis hem embarcat a la platja! Quants anhels i sospirs enamorats... i ell, sempre present, ha estat ahí com el millor dels amics; ha refugiat en la seua immensitat tots els nostres somnis, sent confident que ens escolta sense desvelar mai els nostres secrets. El dia a dia passa quasi sense adonar-nos, influenciat per la proximitat del mar. El clima mediterrani ens caracteritza, som això: mediterranis. Vivim de cara al mar allargant les nits i esprement els dies. Tenim una manera de ser oberta, amable i gentil amb els nostres visitants. Eixa humitat que a l’hivern se’ns clava fins als ossos i eixe sol, groc com a cap altre lloc del món, que ens alleugera el fred a l’hivern i ens abrasa fins a l’ànima a l’estiu, i tot el que ens envolta ens recorda al mar, perquè és, precisament ell, qui genera el nostre caràcter. És per això, i per tantes altres coses, que no podia deixar de dedicar un senzill homenatge, en forma de llibret, al meu amic el mar.

Índex

Falleres Majors ..................................................................................................................9 Salutacions ....................................................................................................................... 10 Reines i Padrines ............................................................................................................ 15 Explicació monument major .......................................................................................29 Explicació monument infantil .....................................................................................49 Monogràfic Mediterrani ............................................................................................... 65 Poemari Mediterrani ...................................................................................................107 Resum 2019 .................................................................................................................. 120 Premis 2019 ...................................................................................................................125 Guia Comercial ............................................................................................................. 126

Alcalde de Barri Salvador Gregori Escrivá

Amigues i amics de la Falla Avinguda República Argentina: Enguany tinc l’honor d’afegir-me per primera vegada a les vostres celebracions com a president de la Junta de Districte. I, amb el poc de temps que porte en este càrrec, ja he pogut comprovar de primera mà que sou una comissió fallera amb solera que s’implica i li dóna vida a la barriada. Per això, des de la Junta de Districte, com no podia ser d’una altra manera, sempre tindreu les portes obertes i estarem al vostre costat. Una vegada més les falles renaixen de les seues cendres per a marcar la roda i el cicle de la vida. Quan l’últim fred s’acabe tornarà la festa de l’art i del foc als carrers del nostre barri. La vostra Falla ja està preparada per a mostrar l’esforç de tot un exercici. I, en eixa activitat, es veurà i es viurà el magnífic ambient d’una col.lectivitat que té en la festa de les Falles l’expressió d’una part del seu patrimoni. Perquè esta gran festa, que transcendeix allò merament folklòric, deu posar de manifest els valors culturals i socials del poble que la fa. Per a ser faller s’ha d’estar fet d’una pasta especial. Ser faller no és només ser fester. Ser faller és interpretar un rol en la societat. El món faller pot donar lliçons d’organització, de germanor, de convivència, de respecte, de sacrifici, d’alegria... Es pot aprendre molt de la festa fallera. Per a comprendre de veritat el sentit de les falles s’ha de viure este ambient. I tot açò ho estic comprovant personalment en els actes on he tingut el plaer d’acompanyar-vos. Les albades, les vostres paelles solidàries, les traques o els passacarrers anuncien que a l’avinguda República Argentina ja es viu la festa. D’esta manera, vos desitge a totes i tots, des de l’oportunitat que em brinden estes línies del vostre llibret, tant als veïns del barri com als visitants, i d’una manera molt especial a tota esta gran família que és la Falla Avinguda República Argentina, que gaudiu amb intensitat de les Falles de 2020. Una forta abraçada.

Mantenidora Maragda Escrivà Noguera

Amb tan sols un anyet va començar la seua trajectòria fallera sent mascoteta de la falla Av. Rep. Argentina. Uns anys més tard, amb uns 5 o 6 anys és proclamada madrina infantil. No fou fins al 2004 que es va decidir a prendre el càrrec de reina del foc, tot i que tenia un poc de por als coets. I un any més tard, l’any 2005, va continuar amb el regnat de la falla infantil. Durant uns anys va formant part de la cort d’honor de la seua falla fins que en 2015 li van proposar ser reina del foc major, cosa que va aceptar sense dubtar-ho. Per a continuar, l’any 2016 va ser proclamada Reina de la Falla acompanyada de la seua neboda amb el càrrec de Reina de la Falla Infantil i el seu nebot com a President Infantil, que feren d’aquest any un any inoblidable Per a l’exercici 2017 anava a ser integrant de la cort de la Fallera Major de Gandia, però finalment els seus pares, per sorpresa, la van presentar com a Fallera Major de Gandia. L’any 2019 pel 50 aniversari de la Falla Avinguda República Argentina, va ser proclamada madrina de la falla junt amb la seua neboda.

Falleres Majors Alba Ramón Borja Sandra Faus Palmer

El vostre somriure discret i sincer ens contagia alegria, ens ompli d’emoció i ens encisa l’ànima de Festa fallera.

Presidenta Gemma Bolo Moreno

Falleres, fallers, familiars, amics, comerciants, veïns… És per a mi un honor escriure estes línies per primera vegada com a Presidenta de la comissió, un repte que assumisc amb il.lusió i compromís. Un repte que és major si cap en l’any de la ressaca del cinquantenari, quan encara estan vives les flames del record de tot el que vam viure junts. La nostra falla és una falla humil i valenta, plena de gent que s’esforça dia a dia per a fer front a les dificultats i poder tirar endavant un projecte col.lectiu intentant sempre millorar any rere any. I això sí, sempre ho fem amb un gran somriure. Perquè estem ací per a gaudir del món de les falles de Gandia, on ja ens hem fet un lloc imprescindible per a la seua existència. Queda cada vegada menys per descobrir tot allò que, amb dedicació, els fallers i falleres de les distintes comissions preparem al llarg de l’any. Gaudiu de les grans joies que es trobareu, no sempre valorades en la seua mesura, però fetes amb estima. Carrosses, disfresses, curts, teatres, monuments... tot un ventall de demostracions artístiques i culturals que deixen clar l’enorme enginy i gust de les falles i la gent que formem part d’elles. Sigueu benvinguts un any més al llibret de la Falla Avinguda República Argentina i que aquestes línies siguen la clau que vos aprope a la falla del vostre barri.

President Infantil Vicent Castellà Donet

Hola sóc Vicent, tinc 11 anys i des de ben menut m’han agradat les falles, però enguany és molt especial per a mi, sóc el President infantil de la Falla Avinguda República Argentina, una gran família on em sent molt feliç. Acompanyar a la meua reina Carla en cada acte és tot un honor per a mi. Ja és temps de falles i m’agradaria que tots i totes vingueu a la falla per a gaudir i compartir la festa. Visca la falla República Argentina i visquen les falles!!!

REINES 2020

Reina del Foc Infantil Daniela Violeta García Giner

Sense el poder del foc mai no existiria la nostra falla, perquè ell és el vertader element que li dóna la màxima presencia. Per tant, el teu protagonisme és nat, ja que representes el més digne element que amb la flama, la cendra i la claror la nit del 19 de març tu ens guiaràs. per a consumar un nou any.

Reina de la Falla Infantil Carla Isla Galera

De tota la xicalla del barri la reina tu seràs, i amb brodats i arracades al pasacarrer ho mostraràs. Aquest any serà especial perquè la nostra reina seràs i amb l’esguard de dignitat la nostra falla representaràs.

Padrina Laura Moncho García

Amb les més belles arracades i ramals brodats de seda, pels carrers de la ciutat gaudiràs d’un any que serà molt especial. Com a Padrina de la nostra falla, l’estimaràs com si fores la mateixa reina, ja que el sentiment faller per les venes et corre amb gran intensitat quan a ritme de pasdoble amb orgull representes la comissió que apadrines.

Reina de la Poesia Elia Fernández Ciscar

Qui ho hagués dit després de tants anys, que representaries la poesia en la nostra comissió. Aquest serà un any diferent però únic i especial , on el teu característic somriure engalanarà cada pasacarrer que per Gandia mostrarà la bellesa de les seues reines. Tu, amb tota la mètrica i lirisme, lluiràs com clavell en flor la indumentària de la nostra tradició amb dignitat, passió i dedicació.

Reina de la Festa Ana Bolo Moreno

Sense la festa no hi hauria falles, ella és qui fa tronar la pólvora, qui fa sonar la música, i qui ompli de color els carrers. La festa és qui ens uneix com a fallers els quatre dies grans que prompte viurem. Tu representaràs la festa fallera, que de totes és la que té més solera, i amb orgull a tots mostraràs, que sense festa mai no hi hauria felicitat, perquè amb el teu somriure captivaràs, i a la festa fallera ens convidaràs. Enguany seràs la reina de la festa, i amb tu la nostra comissió gaudirà, dels dies més grans de tots els valencians.

Reina del Foc Estefania Oya Guerola

L’origen de la festa està en el foc, i aquest any tu representaràs de tots els regnats el més sagrat. La pólvora i la traca t’acompanyaran en aquest preciós viatge on gaudiràs de les festes valencianes més singulars. Amb la teua mirada i preciós somriure, seràs la reina de la flama i el foc, quan el 19 de març et toque cremar allò que els fallers amb tant d’esforç han treballat. Gaudiràs d’un any únic i estimat, nostra Reina del Foc, però que eixos preciosos ulls no ploren en la cremà, sinó que siga l’alegria la que ompliga aquest any d’immensa felicitat.

Monument Major Lema: Especulació sense perdó Artista: Francisco Javier Gómez Morollón Autor explicació: Jesús Sancho

INTRODUCCIÓ

Els fallers de la comissió de la República Argentina de manera sorpresiva, aprofiten l’ocasió i m’endossen l’explicació de la falla que es vol plantar i de tot el que dec de parlar és a dir, de “Contaminació i especulació”. Volen que diga com era abans la nostra naturalesa tractant-la amb molta delicadesa com si fora una quimera. També he de fer una relació de coses molt dolentes que apresa i d’empentes he escrit amb determinació. Procuraré en tot moment fer la comparança de l’abans que tenim enyorança posant-li el meu enteniment.

L’explicació de la falla és important respectant les tradicions que és fonamental, i hi has de veure els problemes dels espais de la ciutat. Tenim problemes per aparcar tots els dels carrers, doncs les obres que mai s’acaben ho omplin tot de cartells. També en la falla queden representats personatges sense consciència que als treballadors van ofegant. En aquest país poquets són els qui se salven, acabaran tots engabiats per uns motius o altres. El turisme que ens ve i amb pocs diners per a gastar en aplegar ja té el para-sol i cadireta per a sentar.

Quan el turista foraster en la platja que veurà, gots, cigarretes i bosses un merder, tot espantat fugirà. Poc importa als polítics la situació de la natura, només estan preocupats d’omplir el cabàs. Ella sàvia i segura poc a poc retornarà, i els seus braços sospesos al vent, farà que renaixca orgullosament.

CADAFAL

Dalt de tot el cadafal un obrer i tractor de gran mesura, a l’atmosfera fent-li fissura i creant molta pol.lució ambiental. L’important és tractorar fer contaminació, buidar i omplir nous carrers per circular i noves senyals per eixir. L’empresari veu el muntó de terreta d’on ix un núvol ben espès, d’un principi no veu res encara que això l’excita. Forçant un poc la vista per si veu alguna cosa, “quants diners guanyaré” -comentaamb aquesta nuvolada misteriosa. Una xalets de luxe vol fer camp de golf i parc temàtic, que pareix tot tant dramàtic que l’Ajuntament no sap què fer.

Tot això simbolitza la més greu agressió, que a la nostra terra martiritza i entre tot hem de buscar solució. El nostre progrés té moltes seqüències i s’han fet grans descobriments, si no valorem les conseqüències tot acabarà molt malament. S’augmenta la producció d’obres en construcció, i com ja és natural, al medi ambient fent-li molt de mal. L’anomenat planeta verd cada dia que passa és més marró, si tot el món no es posa en acció ben prompte tindrem un desert. Per engrossir la porquera trobem sempre la solució, construir a la carrera i cada dia més pol.lució. Això és una advertència als edils preocupats, cal que posen mesures d’urgència o es farà tard quedant-nos bocabadats.

Escena I El ricàs que ací es representa en bon setial s’assenta, vol veure com a tothom acontenta per furtar-los els diners. Hi ha especulador, mala gent que en les edificacions burla les disposicions d’aquest il.lustre Ajuntament. Hem fet de la llibertat un jupetí tan balder, que cadascú ha volgut fer allò que més li ha rotat. És qüestió molt quotidiana que algun pardalot conegut no estiga implicat en assumpte molt brut de la vida ciutadana. Per a tots els deshonrats que enganyen a discreció, i per aquesta condició no estigueu mai engabiats.

Per a viure de baldraga enganyar és el més senzill, sense patir cap perill als treballadors que mai es paga. La corda del treball no és molt llarga falta la seguretat a la feina, cal estar espavilat i a l’empresari no donar-li l’esquena. Abusen dels obrers delineants i enginyers, obrint camins i carrers i a més se’ls tracta de mal feiners. Fora l’especulador que ompli tot de cement, el poble no està content perquè pensa en viure millor. Les places vol reformar i al veïnat ens preocupava que el mobiliari es canviara per a així poder especular.

Tots els dies visitava als seus obrers treballant i a l’encarregat li comentava que tot com la seda estiguera anant. Sols una cosa us ha de preocupar, no es fieu del ricàs que opina que en l’atur podem acabar si el nostre rendiment li dona mala espina.

Escena II Mentre els obrers van enderrocant els encarregats van pel carrer amb una ma per darrere i l’altra ma per davant. Quin bac es va pegar “Déu meu!” quina costellada, al fons d’un clot es va quedar després d’una gran rodolada. Amb el pla de vials a punt de començar s’aproximaren les eleccions, i tot el consistori es va mobilitzar omplint la ciutat d’esvorancs. Alçaren carrers i voreres, contractaren a molta gent, feren forats per fer clavegueres i tots volien fer-ho en un moment. La ciutat quedà paralitzada, per ella no es podia circular, tot anava de baixada i moltes voltes et feien donar.

Teníem un entorn privilegiat abans del gran auge del turisme, ara està tot massificat amb l’abús i vandalisme. Han fet tanta construcció en les parcel.les costaneres, que ja no queda cap racó sense edificacions i cotxeres. Ens referim a les moltes obres que es fan pels carrers, tapant clots, fent grans rases i omplint tot arreu de cartells. Rotondes de circumval.lació, carrers per millorar i així poder alleugerar tanta caòtica circulació. I en aquests temps abans que explote la bombolla, als constructors se’ls ha anat l’olla sent tot un contratemps.

Escena III La nostra platja tots sabem que es paga per fer-la bella, on els forasters gaudeixen d’ella i nosaltres ni cabem. Aquesta dama fina i principal que pareix una estàtua grega, i d’Europa ens aplega, siga per a bé o per a mal. Abans teníem una platja tranquil.la, molt serena, érem quatre gats i ens encantava del sol i de l’aigua que tothom gaudia. Hui ja no pots viure, pel dia ja no caps, per la nit menys encara, pareix una gran plaga; no és el que jo somniava. La platja de Gandia

sempre s’ompli d’alegria i la gent per tot arreu busca un lloc per l’arena de forma ben poc serena. Si mirem la nostra costa, veurem una cabassada d’edificacions, com si ho feren aposta totes construïdes a muntons. Els regidors de forma oficial molt contents han dit, que la platja s’ha omplit de turisme nacional. El comerciant diu que el mal ha sigut que tot el turisme ha arribat netet, no s’han gastat ni un euret i se n’han anat com han vingut. També les vaques flaques al turisme van arribant i són poquets els eurets que deixen al comerciant.

Les batalles d’alcohol i cervesa pareix que vagen criant i com si tingués pressa les deixalles pareixen que van augmentant. Tot això està originant que molts residents d’estiu s’estiguen sempre queixant de l’infern que ací es viu. La turista camina amuntegada acotant en la platja el seu trosset, que no pareix que satisfera d’assentar-se entre tanta gent.

Escena IV Veure ple de peixos en la mar i marisc a punta pala, això hui és un somni que fa delirar ja que tot allò bo s’acaba. Et posaves on tu volies, no hi havia construccions, amb unes canyes i un llençol un ombrall tenies. Després a la voreta escarbant amb les mans, t’omplies prompte una bosseta d’unes tellines molt grans. Anàvem a nadar amb neumàtics de camions, eren flotadors per a jugar en moltes ocasions. Ací ens van trobar a la “se me’n fot” de la deixalla, que ella sol mesura des que a la platja va arribar.

Plàstics, botelles i papers, cartrons, piles i envasos i a les persones més sensibles ens produeixen angoixes i gasos. Després per la vespradeta quan el vent feia onades, llançàvem la canyeta i a pescar bones orades. Vingueren després els motors i ací començà el desastre, amb les barquetes d’arrastre agafaven els peixos a muntons. Removien tota l’arena matant la flora i fauna, acabant amb tota la llavor dels peixos amb molta tristor. La mar molt ha canviat, no exagere, tot és de veres, l’abundància d’abans ara són com a quimeres. Si la cosa no s’arregla i es pesca sense parar, tot acabarà en desventura la riquesa que té la mar.

Escena V Hem fet molt forta la desfeta, els recursos de la terra s’esgoten, no tardarà en vindre la represa acabant amb la vida del planeta. Com això del progrés que anomenem civilització, els humans hem estirat el fil i de la natura ja no queda res. Tan difícil seria adaptar-se pareix quasi impossible, que per contaminar va a acabar-se viure en la terra insostenible. Vull fer una advertència als dirigents molt preocupats, deixeu-se de reunions globals i poseu mesures d’urgència. Com és sabut tot açò comporta que l’ecosistema siga menys complet, hem de gastar-nos algun euret per repoblar, que és el que importa.

Aquestos són les cares d’una realitat, tan dura i molt humana, que en la nostra vida quotidiana tots havíem oblidat. Encara que la natura es sàvia, també està molt furiosa, l’humà tot allò que toca ho destrossa produint-li una gran ràbia. El millor de tot açò i no és cosa de riure, és que les persones hem de viure junt a una seria destrucció. És possible la regeneració i molt difícil d’arribar, si els que manen posen la solució a tot el món ens haurà d’agradar.

D’aquesta forma un poc anormal la humanitat en conjunt i de manera universal, estarem en fase terminal i ens arribarà el punt final. Indústries que contaminen sense posar-li cap remei i els que manen no s’amoïnen imposant-los la llei. La vida volen que siga natural, és un regal que ens ha donat Déu, l’ecologia és la senyal i la nostra salut no té preu.

Monument Infantil Lema: Toy Story Artista: Juan Carlos Banacloy Autor explicació: Andrés Puig

“ TOY STORY”

(Diseño Diego Panadero)

Toy Story és el lema d’enguany de nostra falla que alegrarà a la xicalla amb mil històries per als xiquets. Des dels principis dels temps ha sigut sempre important, l’aportació dels joguets per poder créixer jugant. Al llarg d’aquesta història, tractarem de recordar joguets de hui i del passat que conservem en la memòria. Des d’aquells primers joguets, fets de fusta i de cartó fins als temps d’internet han canviat molt tots els jocs. Hi ha joguets d’associació joguets de taula i d’atzar d’estratègia, d’habilitat i també de construcció.

Jugàvem pels carrers, lluitàvem per tot el món amb uns soldats molt valents que estaven fets de plom. I amb nines fetes amb draps o amb indis i vaquers, i valerosos cavallers que s’enfrontaven contra els dracs. Recordarem els trens elèctrics, el parxís i els geypermans i jugarem, com féiem abans, amb el famós scalextric. Jugarem amb la titella de Pinotxo el mentider que el nas li anava creixent a cada mentida que deia. Ara juga la xicalla en tablets i ordinadors i ho fan amb tanta emoció que acaben dins la pantalla.

Deixa l’ordinador i la tablet a un costat i disposa’t a jugar fent volar la imaginació. Amb ella podràs viatjar i recórrer tot el món muntat en el teu avió o en un vaixell per la mar. Juga amb el que vulgues, tant se val nina o camió, cuina, vestit o baló, no importa l’edat que tingues. El més bonic de jugar és poder fer-ho amb amics, tant se val que siga als escacs, a l’oca o al parxís. Jugant et pots convertir en un gran malabarista, mag, pallasso, trapezista o en un domador de circ.

També pots ser un granger i viure al mig del camp amb vaques en el corral i gallines al galliner. Patrullaràs la ciutat vigilant nit i dia en un cotxe camuflat jugant a ser policia. Jugant a ser bomber en un camió color roig circulant pels carrers per apagar tots els focs. Les més grans competicions, la copa i la Champios League, es juguen en els salons en els millors futbolins. Eixos són els millors partits perquè eres l’entrenador, davanter, àrbitre i porter jugant amb els teus amics.

Un expert patinador es llisca per la ciutat a tan gran velocitat que sembla ser volador. Del matí fins a la nit, passa el dia en el carrer, recorre el barri sencer en el seu monopatí. Quan patines per la ciutat hauràs de tindre molta cura, pot ser que pegues un bac i et deixes la dentadura. Per a ser el millor cuiner abans hauràs de practicar, pots començar a guisar en una cuina de joguet. Si practiques podràs ser el millor professional, elaborant els millors plats, guanyaràs el MasterChef.

En un cavall balancí, sense eixir del teu saló, recorreràs tot el món de l’un a l’altre confí. A la caseta de les nines el saló hauràs d’arreglar, col.loca taules i cadires i comença a jugar. El jardí de la caseta també hauràs de cuidar, per poder regar com cal no oblides obrir l’aixeta. És una gran emoció veure-ho baixar i pujar, pegant voltes sense parar jugant amb el teu io-io. Al llarg de les nostres vides ens rodegen els joguets, primer són cavalls o nines, de més majors... internet.

Per ser companys del viatge aquest any volem fer a tots els nostres joguets aquest sincer homenatge.

Executiva 2020

Presidenta:

Equip de truc:

Gemma Bolo Moreno

Vicent García García

Sots president:

Miguel Ribes Bonet

Jesús Sancho González

Jesús Gegori Pardo

Secretari:

Joan Ribes Gregori

Hector Josep Juan Bofí

Delegada festival infantil:

Sots secretaris:

Ana Bolo Moreno

Sots delegats festival:

Dani Montagud Lloret

Hector Josep Juan Bofí

Tresorer:

Gemma Bolo Moreno

Joan Ribes Gregori

Delegada de cavalcada:

Sots tresorera:

Eugenia Perez Boscà

Sheila Palma Pons

Delegació de curtmetratges:

Comptador:

Maria Llinares Aparisi

Sergi Català Pérez

Mª Carmen Vidal Añón

Delegat de festes:

Delegació d’informatiu i emissió:

José Vicente Quiles Morant

Mª Carmen Vidal Añon,

Sots delegats de festes:

Comissió de llibret:

Cristina Lena Martinez

Andrés Puig De La Muela

Eugenia Perez Boscà

José Vte. Quiles Morant

Romina Salgueiro Catanese

Cristina Lena Martínez

Sergi Català Pérez

Eva Puig Herrero

Delegat banda:

Cassalers:

Dani Montagud Lloret

Joan Ribes Gregori

Loteres:

Sheila Palma Pons

Suni Gregori Pardo

Delegació monument:

Concha Boscà Carbó

Ana Bolo Moreno

Responsable de comunicacions:

Gemma Bolo Moreno

Romina Salgueiro Catanese

Jesús Sancho Gonzalez

Delegat de jocs:

Miguel Ribes Bonet

Vicent García García

Dani Montagud Lloret

Equip de bac:

Membres de l’assamblea:

Mina Noguera Montagut

Gemma Bolo Moreno

Amparo Albuixech

Hector Josep Juan Bofí

Suni Ribes Gregori

José Vte. Quiles Morant

Suni Gregori Pardo

Comissió Major Albuixech Escolano, Amparo

Miñana Boix, Sara

Añón Herrero, Aurea

Moncho Garcia, Laura

Añón Herrero, Elena

Montagut Lloret, Dani

Añón Sabater, Mª Carmen

Moreno Marin, Sagrario

Aparisi Matoses, Conxa

Noguera Montagud, Carmen

Bertó Fernández, José Francisco

Oya Guerola, Estefanía

Bertó Marí, Jorge

Oya Guerola, Jesús

Bolo Moreno, Ana

Palma Pons, Sheila

Bolo Moreno, Gemma

París Ribes, Maria

Boscà Carbó, Conxa

Peiró Grifol, Rosa Gema

Buj Orengo, Alba

Pérez Boscà,Geni

Carrión Martínez, Elisa

Pérez Castellà,Diego

Castillo Miró, MªCarmen

Prieto Sebastià, Pablo

Català Pérez, Sergi

Puig Herrero, Andrés

Català Soler, María

Puig Herrero, Eva

Escrivá Noguera, Maragda

Quiles Morant, José Vte

Espí Guerola, Karina

Ribes Bonet, Joan Miquel

Fernández Ciscar, Elia

Ribes Gregori, Joan

Garcia Garcia, Josep Vicent

Ribes Gregori, Suni

Garcia Paniagua, Cristina

Romaguera Salort,Luís

Garcia Paniagua, Paula

Rosendo Marcolino, Ádila

Garcia Quintalla, Pere

Salgueido Catanese, Romina

Garcia Gonzalvez, Jean Pierre

Sanjuan Seva, Pau

Gascó Orengo, Ana Mª

Sánchez Estruch, Rafa

Giner Gavilà, Isabel

Sancho González, Jesús

Giner Santos,Jaume

Tomás Gómez, Laura

Gregori Pardo, Jesús

Vidal Añón, Borja

Gregori Pardo, Suni

Vidal Añón, Mª Carmen

Guerola Sarrió, Karina

Vidal Catalá, Francesc

Gutiérrez Verdejo, Marina Juan Bofí, Héctor Josep

Fe d’errades:

Lena Martínez, Cristina

Juan Bofí, Héctor Josep (2018 i 2019)

Llinares Aparisi , Maria

Prieto Sebastià, Pablo (2019)

Lloret Llopis, Vicent Mahiques Álamo, Jordi Mendieta Climent, Josep Lluís Miñana Boix, Ana 60

Comissió Infantil Boix García, Aitana Boix García, Ausias Bolo Moreno, Nayara Castellà Donet, Vicent Frasquet Vinson, Altea Frasquet Vinson, Martina García Badillo, Izan García Giner, Daniela Violeta García Rosendo, Chloé Hwang Bolo, Lucas Isla Galera, Carla Llinares García, Emma Martínez Sánchez-Isasi, Rubén Rafael Mendieta Castillo, Diego Mendieta Castillo, Marina Prieto Bolo, Aitana Quiles Ribes, Aroa Quiles Ribes, Leire Rosendo Marcolino, César Alessandro Sánchez Moncho, Axel Moreno París, María

Som Mediterranis

Mediterrani

Allò Que Som Daniel Terrades Puig

Ens agrada la mar. I el Sol. I també el vent quan ens acarona suaument els cabells. Som mediterranis, hem nascut i vivim al voltant d’eixa gran massa d’aigüa salada que els antincs romans anomenaven “Mare Nostrum” i, sens dubte, eixa particularitat que compartim els ciutadans de païssos tan diversos com Espanya o el Líban ha construït allò que som.

Arreu del món es coneixen les meravelles de la cuina mediterrània, i les seues virtuds, tant per al paladar com per a la salut, són més que provades. Tants segles de contacte entre cultures ens ha deixat el millor de cadascun dels pobles que en una o altra època ens han visitat. Ben barrejada i convenientment adaptada a les particularitats de cada regió, ens trobem davant d’una joia considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

De caràcter obert, proper i amable, ens sentim orgullosos de ser pobles hospitalaris. Tal vegada siga per la nostra tendència històrica al contacte amb altres cultures, fruit sens dubte de la forta activitat comercial que des de temps dels Egipcis s’ha produit utilitzant el Mediterrani com a via de transport. Transport i comerç de mercaderies, tant de matèries primeres com productes manufacturats, sí; però també de cultures, costums i idees. I és que, a l’igual que els llibres obrin la ment al coneixement, el contacte amb els demés obri els ulls a la tolerància.

I és en estos temps d’incerteses, on pareix que el triomf de l’individualisme ha aconseguit anular el sentiment de comunitat, on cada dia ens despertem amb un nou escàndol a les notícies, on la falta de referents ens duu, a la força, al més absolut dels nihilismes, quan tenim que posar en valor allò que som. Som els hereus d’una cultura que sempre ha sigut la capdavantera pel que fa al desenvolupament de les societats; la història així ho demostra. Som un poble alegre, obert, tolerant, mescla dels molts pobles que per ací han passat, sembrant diferents llavors que han arrelat dibuixant nostre caràcter. Som, per clima, gastronomia i qualitat de vida, el destí escollit per molts ciutadans d’arreu del món on establir-se i formar la seua unitat familiar.

Són comptats els dies en els que el sol no brilla amb força al cel dels nostres pobles, i eixa meravellosa particularitat climàtica de la que gaudim els mediterranis condiciona la nostra tendència natural cap a l’activitat a l’exterior, a l’aire lliure. Un oratge benevolent que fa que els jocs, les reunions o les festes tinguen com a escenaris paissatges ben diversos: un berenar a la muntanya, un dinar a la platja o un sopar de carrer, per exemple. També sabem quedar- nos a casa quan la ocasió ho requereix, faltaria més! Peró ja que ho fem, intentem que siga al voltant d’una taula ben parada, amb familiars, amb amics. Ens agrada la gastronomia, la nostra; i si es amb els nostres, millor.

Som meditarranis. I ho som amb orgull!

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

La imparable i permanent mutació de la platja. Jesús E. Alonso.

És evident que “la platja” se’ns transforma al llarg d’una vida: no és la mateixa la que vam viure de xiquets, de jovens, en família o ja de majorets. De la mateixa manera, les experiències i els valors que la nostra societat ha vinculat a la platja i el mar no són els mateixos ara que fa cinquanta, cent o dos-cents anys.

Hi havia també el perill de l’arribada de malalties contagioses, com ara la pesta groga que ens va arribar des de Marsella cap al 1800. O les malalties pròpies: les que patíem als arrossars propers: el paludisme, ací conegut amb el nom de febres terçanes i quartanes, escampades pel famós mosquit “Anopheles”. Per si tot això fora poc, les platges desertes i les deveses de pins properes (a Gandia n’hi havia una de bona) constituïen un amagatall excel.lent per als fugits de la justícia.

I no diguem si tenim en compte les edats geològiques: al llarg de milers i centenars de milers d’anys, la mar ha baixat i ha pujat de nivell en nombroses ocasions; i no pocs metres. Recordem que hi va haver quatre glaciacions i la darrera acabava “a penes” fa uns 12.000 anys.

La platja i els seus voltants, així, van ser durant molts segles considerats com una font de perills i d’infeccions associades als pantans marjalencs i el cultiu de l’arròs.

No dic tot açò debades: avui ens escandalitzem perquè la mar ha inundat alguns baixos d’algun bar de vora mar o perquè ha entrar l’arena en un passeig marítim on abans existia una duna. Potser no considerem amb prou atenció, respecte i perspectiva temporal el fet que les arenes i la mateixa costa (fins i tot la rocallosa) són mòbils i inestables per definició. Al capdavall, estem parlant d’una frontera i d’una lluita permanent entre l’aigua i la terra.

Això va anar canviant, a poc a poc, al llarg dels segles XVIII i XIX quan alguns aristòcrates començaren a visitar-la, aconsellats pels seus metges, que els recomanaven banys de mar com a part de teràpies curatives. Algunes platges començaven a formar part dels famosos “tours” iniciàtics que realitzaven els fills de l’aristocràcia i de les classes potents. També hi havia, però, un altre “turisme” inicial més local i popular. A ciutats com Alacant o Gandia anaven instal.lant-se els primers balnearis que, per a Vicenç Rosselló, eren instal.lacions d’una gran modèstia, fugisseres i temporals. Hi havia platges que rebien l’al.luvió temporal de pobles de l’interior, gent que s’hostatjava –és un dir– en barraques efímeres, en carros envelats o en simples porxades de ramatge, com succeïa, per exemple, a Sant Joan d’Alacant i a la Marina d’Elx. Tot això sense perjuí dels pobles litorals que

Una altra perspectiva, a més de física, de percepció humana, és la que ens dona el temps històric. Si ens n’anem al segle XVI, per exemple, les nostres platges eren una font de perills per les invasions constants dels pirates de la Barbaria, entre ells el famós Barba-rossa. D’ací que es construïren un seguit de torres de vigilància, de les quals ens resten encara, ben prop, les de Piles i Xeraco.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

“s’especialitzaven” en l’estiueig d’una ciutat o comarca interior, com és ara La Vila per als alcoians, el Campello per als xixonencs, Cullera per a la Ribera, el Perelló per als suecans, etc. D’altra banda, el fet turístic ha involucrat una subversió de valors, econòmica i moral, cada vegada més extensa i intensa. Ací tenim el nudisme o, per un altre costat, bastant diferent, l’ullerosa joventut de Benidorm, Alacant, Dénia o Gandia, a qui resulta difícil parlar de preocupacions socials o patriòtiques. Avui encara són relativament escasses les incursions en el passat de les nostres platges i, particularment, en la creació d’aquests nous escenaris. No tant a la part d’Alacant; sobretot pel que fa els processos que han dut a l’actual i intenssíssima ocupació. Alguns geògrafs com Alain Corbin, el mateix Rosselló o Fernando Arroyo en van ser pioners a l’hora de posar-hi l’ull. Ara cal animar els estudiosos més joves i agrair l’interés de certs sectors culturals com ara les falles.

Cinema Mediterrani Lluís Romero

Sovint s’usa l’atribut mediterrani per a les qüestions més variades: dieta mediterrània, estil mediterrani, sabor mediterrani, arquitectura mediterrània, bellesa mediterrània, cuina, disseny, aroma… i amb un terme que pot encabir totes les variants esmentades i moltes altres més: cultura mediterrània. Això m’ha dut a pensar o, millor dit, a recordar, que en algun temps, en els anys de la transició democràtica, també es va escriure i realitzar un cinema amb el cognom de mediterrani, el qual fins i tot va tindre el 1980 la seua consagració institucional amb la Mostra de Cinema Mediterrani per part de l’Ajuntament de València. Amb la inestimable col.laboració de l’alcaldesa Barberà i del seu soci polític González Lizondo el certamen va anar convertint-se en una passarel.la de models, primer, en un projecte sense nord, després (l’any 1991 va dimitir el prestigiós director José María Morera) i, finalment, en un arnat sainet quan el líder d’Unió Valenciana va obligar a subtitular en castellà les pel.lícules que arribaven doblades en català i va obrir la sessió inaugural una pel.lícula d’Isabel Pantoja. L’any 2011 la pròpia Rita Barberà va signar la defunció d’aquell Festival que si bé mai no va tindre la importància del de San Sebastià o la popularitat del de Sitges va intentar buscar la singularitat de convertir València en referència del cinema d’arrel mediterrània. El canvi polític i la milloria de la situació econòmica han fet possible des de fa pocs anys recuperar la Mostra, i també alguns altres projectes, amb la voluntat de reviscolar un prestigi cultural fet miques durant molt de temps al cap i casal. Abans de tot això, en la dècada dels 70, joves cineastes com ara Rafa Gassent, Lluís

Fernàndez, Lluís Rivera, Just Cuadrado o Ximo Vidal intentaven emular els llenguatges avanguardistes del moment amb temàtiques de l’entorn i emprant l’idioma pròpi, cosa realment novedosa a casa nostra. Curtmetratges transgressors en les formes, crítics amb la realitat social i política, obrien nous camins culturals fins aleshores reservats a la música, a la literatura -a la poesia sobretot- i a les arts plàstiques. Estes modestes, però importants propostes audiovisuals, només podien projectar-se en cineclubs i espais marginals on s’oferien alternatives modernes a un cinema comercial adotzenat i a una televisió altaveu de la dictadura agonitzant. Amb tot, feren el seu paper dinamitzador entre estudiants i joves inquiets sense arribar ni de lluny, és clar, a les classes mitjanes i populars. Els primers intents per construir un discurs autòcton, de qualitat i amb la voluntat d’arribar al gran públic, que poguera projectar-se en les mateixes sales que els grans blockbusters de Hollywood i disputar la taquilla als subproductes de gran tiró popular de Pedro Lazaga i Mariano Ozores, té com a protagonista a Carles Mira, un director valencià realment exemplar. A partir de les úniques referències teatrals encara vives en la memòria del poble, per bé que restringides a l’àmbit aficcionat del món de les falles, com era el sainet, l’astracanada i les brofegades escatològiques, Mira va intentar connectors estètics amb la modernitat per tal d’arribar tant a un públic exigent com als que consideraven paralitzada la cultura valenciana en Escalante i Bernat i Baldoví. “Con el culo al aire”, “Que nos quiten lo bailao”, “La portentosa vida del Pare Vicent”, “El jardí de

l’harem”, són exemples de l’intent inacabat per construir una comèdia que va ser definida com a Mediterrània pels crítics, una estètica amb els peus ací però amb els braços oberts a l’obra de grans mestres internacionals, principalment del gran director italià Federico Fellini, autor de les pel.lícules més valencianes que mai s’han fet, segons afirma amb rotunda saviesa l’escriptor Josep Piera; de Marco Ferreri, o del mestre Berlanga, tots ells pares d’un “cinema popular, nacional i amb arrels en el esperpento”, com els definia el propi Mira. Pura Mediterrània. L’estrena l’any 1933 de “El fava de Ramonet”, dirigida per Joan Andreu Moragas i basada en un sainet de Luis Martí i Ismael Serneguet va ser la primera vegada que el públic escoltava parlar en valencià en una sala de cine. Quaranta anys després els films de Carles Mira tornaven a emprar-lo en la gran pantalla. El seu treball va encetar un model que uns altres aprofitaren amb la participació d’actors i actrius coneguts, directors amb ofici, produccions amb molts recursos i una potent promoció, però amb un escàs interés cinematogràfic. És el cas de “El Virgo de Visanteta” i la secuela “Visanteta estate queta”, obres basades en els famosos sainets

de Bernat i Baldoví, que van fer molt bones taquilles. També cal destacar el llargmetratge de Toni Canet “Benifotrem”, un film amb totes les característiques de l’anomenada comèdia mediterrània, però amb poc recorregut. L’aparició de la Televisió Valenciana va suposar una enorme oportunitat per a desenvolupar totes aquelles iniciatives audiovisuals que a penes havien estat esbossades sense poder arribar a la consolidació desitjada. L’excés de populisme inicialment i la indecent utilització política en els darrers anys van acabar frustrant, una vegada més, la possibilitat de que els valencians ens incorporarem a la normalitat cinematogràfica europea amb un estil propi. Però eixa és una altra història.

Vinyes verdes vora el mar Joan Josep Payà

Este és el primer vers d’un poema de Josep Maria de Segarra, uns versos que ben bé podrien referir-se al paisatge de la nostra comarca no fa massa anys. La Mediterrània ha estat, sens dubte, una mar de vinyes. Però si hui pugem a la muntanyeta de Santa Anna, contemplarem un territori on, més enllà de la marjal i les edificacions de la ciutat i la platja, els tarongers són element dominant i no hi trobarem cap vinya. El paisatge que associem a la nostra comarca està format per horts i horts de cítrics, coberts molts d’ells per un mantell d’agret. I podríem pensar que sempre ha estat així, des de fa segles, però res més lluny de la realitat.

la historiografia de la nostra comarca. Un fet que és més estrany encara, si pensen que esta producció, la de panses, ha jugat un paper molt destacat en l’economia de la nostra comarca, entre finals del segle XIX i principis del XX. I ha sigut gràcies als recents treballs de Carlos Fuster Montagud, recollits al llibre Els riuraus. L’elaboració de la pansa, que han eixit a la llum moltes dades històriques que venen a demostrar la importància de la producció de pansa a la Safor. Fuster ha documentat l’existència de quasi 20 sequers de raïm, entre el terme de Xeraco i Bellreguard, la majoria a Gandia. Però també ha trobat documents sobre sequers improvisats a la vora del riu Serpis, que utilitzarien aquelles persones que no disposaven de riuraus o terrenys adients per a dedicar-los a assecar la pansa. A finals del segle XIX, a Gandia, hi havia més de 6.000 fanecades de vinya per a fer pansa i era el segon conreu, en extensió, al terme municipal, després del de cereals. Fins i tot, una de les justificacions per a les obres d’ampliació del port de Gandia en la dècada de 1880 va ser la de poder donar eixida a la gran producció de pansa saforenca, ja que ací es produïen més de dos terceres parts de les panses que, fins a eixe moment, tenia com a port de referència el de Dénia.

El paisatge agrari canvia i s’adapta a les circumstàncies de cada època històrica. Segurament, entre els segles XV i XVI, en temps dels Borja, estaria format per grans extensions de canya de sucre. Després, seria la morera, utilitzada com a aliment per als cucs de seda, la que tindria un gran protagonisme fins a les últimes dècades del segle XIX, quan el negoci de la seda entra en crisi i la morera deixa de ser rendible. I serà pràcticament als inicis del segle XX, quan la plantació de tarongers a gran escala conformarà el paisatge que, amb alguna lleugera variació, coneixem actualment. Però, i les vinyes? No havíem quedat que la Mediterrània és una mar de vinyes? On estan “les vinyes vora el mar”, de què ens parla el poeta?

I, a part de la importància econòmica directa per als productors, hi havia tota una economia d’escala al voltant de la pansa i el seu comerç: traginers, jornalers al port, jornals als magatzems de confecció de la pansa, comerciants i corredors, fàbriques de caixetes i envasos de fusta per al transport de la pansa... Ací farem un incís per a ressenyar la bellesa dels cromos i les

No sabem per què ni per què no, però el conreu de la vinya i, més concretament, el de raïm de moscatell per a confeccionar pansa ha passat completament desapercebut en

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

camisetes de paper amb les quals es decoraven les caixes i els embalatges, unes autèntiques obres d’art d’estil modernista.

Per últim, un altre factor important és que la pansa necessita la mar. A la vora de la mar o allà on la brisa marina està present, és on es poden produir panses de qualitat. Per això, la majoria dels testimonis d’esta activitat es trobem a la costa (des de la Safor fins a la Marina), encara que també en pobles de l’interior de la Safor, com ara Alfauir, Almiserà o Llocnou de Sant Jeroni; inclús a Terrateig, Benicolet o Montitxelvo, entre d’altres, es produïa pansa, ja que, a través del corredor natural del riu Vernissa, la brisa marina arriba fins a la part oriental de la Vall d’Albaida, 25 quilòmetres terra endins.

Però per què la pansa i per què ací? Els factors són diversos. D’una banda, el clima. El clima de la Mediterrània és ideal per al conreu de la vinya. Tots els pobles riberencs de la nostra mar són grans productors de raïm, ja siga per a taula, per a vinificació o, com és el nostre cas, per a convertir-lo en pansa. En segon lloc, una demanda creixent i una oferta escassa. El boom de la pansa es va produir en l’últim terç del segle XIX, una autèntica edat d’or de la pansa valenciana. La fil.loxera, que havia arrasat el conreu de la vinya en tota Europa, arriba a Espanya a mitjan segle XIX i acaba, en poc de temps, amb tota la vinya del país, llevat de la valenciana. La producció de panses de Màlaga, tradicional proveïdor del Regne Unit, va desaparéixer, de la nit al dia, l’any 1878. I eixe buit de mercat va ser ocupat pels productors valencians. La transformació del raïm en pansa donava un gran valor afegit al producte primari, la venda del qual suposava un ingrés econòmic de vital importància per a la sempre justeta renda familiar. La pansa ho tenia tot: era un producte dolç i energètic, fàcilment transportable, que, sense massa problemes, es podia conservar molt de temps. Un producte ideal per a alimentar els mariners en les llargues travessies oceàniques o la creixent massa obrera que treballa a les fàbriques del Regne Unit. Amb una forta demanda i sense competència, ja podem imaginar que el negoci podria ser molt sucós.

De panses, n’hi ha a tot arreu, però la pansa valenciana té un caràcter propi que li ve de la seua forma d’elaboració, que la fa diferent de la resta: ací, a diferència d’altres zones productores que sequen la pansa directament al sol, escaldaven el raïm en una caldera d’aigua bullint, per accelerar el procés de secatge. Un sistema que ja els romans utilitzaven fa 2.000 anys, pràcticament de forma molt similar a com es fa ara. Un procés que intentaré resumir el millor que puga, però que podeu veure, tant al llibre de Carlos Fuster citat anteriorment, com també, de forma visual, al magnífic documental Temps de pansa. La memòria del riurau, que el mateix Fuster i Casimir Romero van realitzar sobre el procés d’escaldar la pansa. Ja hem dit que l’escaldada de la pansa era una activitat relativament lucrativa, que aportava unes rendes addicionals importants a l’economia familiar, que, en la majoria dels casos, anava poc més enllà de la subsistència. Però era una activitat dura, pesada i intensiva,

més vell de la casa encenia la fornal que faria bullir la caldera. Al costat, tindria un bon grapat de cabassos a vessar de raïm de moscatell. En arrancar el bull, s’afegia a l’aigua una quantitat xicoteta de lleixiu o sosa, per ajudar que la pell del raïm es badara més fàcilment. També es bullirà, durant uns segons, un grapat d’herba, habitualment sorrosca, per donar color a l’aigua. Ara venia el moment més crític. En una casseta -espècie de colador amb mànec-, s’hi posava un poc de raïm i se submergia en el líquid, durant uns segons. En traure el raïm, s’observava si la pell havia tallat o no. Si tallava poc, el secat seria lent i calia afegir més lleixiu a l’aigua. Si tallava massa, els grans es trencaven i es buidaven, fent-se malbé. Quan el més vell de casa trobava que el raïm tallava en el punt just, començava l’escaldada. Els homes anaven submergint el raïm en la caldera amb unes casses (coladors de grans dimensions amb mànec) i abocantlo als canyissos que estaven disposats en un costat de la caldera. Allí, les dones de la família, les escampadores, s’encarregaven de repartir, de forma uniforme, el raïm pel canyís, per a facilitar un secatge correcte i satisfactori. Quan un canyís estava ple, es transportava al sequer, on, amb l’ajuda de sol, el raïm es convertirà ja en pansa. Este procés de bullir, omplir canyissos i transportar-los a secar es podria repetir desenes de vegades al llarg del dia i durant molts dies. Penseu que estem parlant d’un treball a ple sol, durant el mes d’agost, i amb una caldera bullint sense parar. Podria ser lucratiu, sí, però molt dur i penós, també. I ací no s’acabava el treball. De nit, s’havia de protegir el raïm de la rosada, entrant tots els canyissos al riurau, una construcció agrícola formada per un cobert, al

que implicava tota la família, des dels més menuts fins als més grans, que moltes vegades, fins i tot, havien de deixar la casa per anar a viure, durant les setmanes que durava l’escaldà, a una edificació rural creada, específicament, per a esta tasca: el riurau. Habitualment, era a partir de la festivitat de la Mare de Déu d’Agost, quan començava la temporada de la pansa. En trencar el dia, el

qual s’accedia a través d’unes arcades sense portes. Allí s’empilaven els canyissos, als quals, per a evitar que es xafaren, se’ls havien col.locat 5 daus, anomenats pilons, un a cada costat i un altre enmig, que permetien una separació entre canyissos. També calia empilar, quan el cel amenaçava amb alguna tronada d’estiu, que podria fer malbé la collita. Un continu anar i tornar de canyissos. Ací, el refranyer, com sempre, és molt encertat: “qui té pansa, té dansa”.

a la comarca de la Marina, com a la Safor i la Vall d’Albaida, hi ha un bon grapat d’iniciatives que estan reivindicant esta activitat agrícola i tot el patrimoni arquitectònic, etnogràfic, històric, social i cultural que du associat. A part d’estudis històrics i etnogràfics, hi ha un Museu de la Pansa a Ròtova, s’ha creat un itinerari turístic anomenat la Ruta dels Riuraus i es fan recreacions d’escaldades a la Marina (la més coneguda és la de Jesús Pobre), però també a la Safor (Almiserà, Llocnou de Sant Jeroni) i a la Vall d’Albaida (Benicolet, Montitxelvo, Terrateig), estes últimes coordinades pel col.lectiu Riuraus al Vernissa, amb infinitat d’activitats cultural, socials i gastronòmiques. Estes activitats han rebut el reconeixement oficial de la Generalitat Valenciana, que ha declarat les escaldades de la pansa, com a Bé d’Interés Cultural Immaterial.

Al tercer dia es girava la pansa, perquè s’assecara tot per igual i, si la cosa havia anat bé, en uns 5 o 6 dies, el procés de secatge hauria acabat. Ara calia plegar la pansa, netejar-la i acabar-la de secar a la cambra de casa, a l’espera que el corredor, el comerciant, vinguera a comprar-la i continuara camí cap al port de Gandia o de Dénia. Allí s’encaixaria i es prepararia per a dur-la als mercats, ja siga a Europa (Gran Bretanya, principalment) o, en alguns casos, fins als Estats Units d’Amèrica.

La memòria del riurau guarda molts tresors que anem descobrint a poc a poc: pràctiques i processos, materials i ferramentes, edificis, vocabulari, gastronomia, contes i rondalles, treballs durs i saviesa dels nostres avantpassats. Un llegat que ens toca protegir i conservar. I qui sap? Igual, en un temps no massa llunyà, tornem a veure vinyes verdes vora el mar.

La producció artesanal de pansa va ser una activitat lucrativa pràcticament fins als anys 60 del segle XX. Però els canvis socials, l’expansió de productes agrícoles de molta rendibilitat (i menys penosos), que no necessitaven tanta mà d’obra, com els cítrics o la competència de pansa d’altres països productors, van ser alguns dels factors que van provocar la fi d’esta activitat i la desaparició de la vinya de la nostra comarca.

Fuster Montagud, C., Romero Garcia, C., i Romero, P.: “Temps de Pansa. La memòria del riurau”, Terrateig, 2014. DVD. Fuster Montagud, C.: “Els riuraus. L’elaboració de la pansa”, Edicions Tívoli, 2015. Fuster Montagud, C.: “Qui té pansa té dansa: De quan Gandia estava plena de vinyes per a fer-ne panses...”, Conferència a la Biblioteca de Gandia, 19 d’octubre de 2018. Inèdit.

Però, en els últims anys, ha reviscolat amb molta força l’interés per investigar i saber més de la cultura de la pansa a les nostres comarques. Tant

El Mediterrani i el Grau. Pinzellades històriques Miguel Àngel Picornell

La paraula Grau designa una platja que aprofita de desembarcador o port de xicotet calat. Sovint ve associada a la proximitat a la desembocadura d’un riu i el litoral forma una mena de bocana amb una barra arenosa que sembla un bancal o escaló de menor profunditat on fàcilment poden varar les naus. No podem precisar els orígens del Grau de Gandia, però els darrers descobriments, que han coincidit amb la construcció de la nova carretera d’accés sud al Port, confirmen l’existència en la zona d’un port –per dir-ho així- de l’època ibera al costat del llit del riu Serpis. El “Llibre dels Fets” conta que el Rei Jaume I, quan conquistà el castell de Bairén l’agost del 1239, va passar una nit en una de les cases que hi havia a la Ràbita, espai que els historiadors situen al riu Sant Nicolau –o barranc de Borrell-, ben prop de l’actual emplaçament de l’Església parroquial. Així que el Grau ha viscut sempre de cara a la mar. A eixa mar Mediterrània –que, traduït del llatí, vol dir mar enmig de terres- que tant ens ha donat i continua donant-nos als grauers i graueres. El nucli urbà ha viscut al compàs del Port, construït pels anglesos i inaugurat el 1893. Les instal.lacions portuàries van portar al Grau treball, progrés, riquesa i... alcoians, els primers turistes. En efecte, la línia de ferrocarril Alcoi – Port de Gandia (en servici també des del 1893), naix per a subministrar carbó a les empreses tèxtils alcoianes i ben prompte els nostres veïns es converteixen en els primers estiuejants; en aprofitar eixa bona comunicació per via fèrria, acabaran construint-se les segones residències en la zona Grau-Platja, conegudes com els xalets dels alcoians. Així que, abans que els madrilenys es fixaren en la platja de Gandia

com a destinació turística preferida, els nostres veïns alcoians ja ho havien fet. Com deia, el port ha marcat el compàs de la vida quotidiana. De la prosperitat dels primers anys es va passar a la foscor dels anys de la Guerra Civil. Des del Grau s’exporta taronja i el seu comerç esdevé en font de divises per a la República. En conseqüència passa a ser objectiu militar. Entre febrer del 1937 i març del 1939, el port pateix fins a set bombardejos de l’Aviació Legionària Italiana –la temuda pava- que deixen 30 morts i més de 150 ferits. Les famílies graueres són evacuades a altres poblacions veïnes –ma mare i els meus iaios se’n van a la Casa Gran, a Guardamar de la Safor- i només es queden al peu del canó els estibadors i el personal militar. És un poble fantasma. Finalitzada la Guerra i reconstruït el port pels seus defensors –paradoxes de la vida-, torna a recuperar la normalitat. En la temporada de la taronja hi ha una frenètica activitat amb vaixells abarloats –atracats uns al costat dels altres en fileres de fins a tres- i tràfec de vehicles i de persones amunt i avall. Activitat en el moll fruiter però també en el pesquer, sector del qual viuen un bon grapat de famílies graueres. Els anys 60 suposen el boom del turisme. Principalment són els francesos els que conformen el grup més nombrós de la recentment estrenada internacionalitat de la platja de Gandia que, fins i tot, disposa ja d’un hotel acabat d’inaugurar, el Bayrén. Com que la mar Mediterrània, en contra del que es pensa, no és una banyera, els seus corrents obliguen al consistori de torn a implementar un servici de salvament i socorrisme, però, això sí, únicament

a vianants i amb un considerable increment de viatgers amb origen o destinació a les Balears, gràcies a l’arribada de la companyia naviliera Trasmediterranea. Fins i tot hi ha un tinglao dedicat a la investigació i un altre convertit en Museu de la Mar, amb l’exhibició permanent de les fabuloses maquetes sorgides de les prodigioses mans de Manolo el Polit. Malauradament la flota pesquera ha anat minvant als darrers anys i ja es busquen noves formules per a mantenir-la activa, com ara, el Pescaturisme. Un capítol a part es mereixen els esports nàutics. Als anys 30 del segle passat ja teníem el Club Natació i Esports Gandia, de José María Ángel “Pitet” i Damià Català, fent del moll la seua particular piscina. La construcció del Club Nàutic en els 60 va aportar la possibilitat de practicar la vela o el rem en totes les seues variants. També l’actual Nàutic Gandia aspira a obrir-se cap a la societat a l’espera de l’inici de les obres de remodelació. Així que cal donar les gràcies a la naturalesa que ens ha regalat tindre una costa banyada pel Mediterrani. Tenim de nord a sud: la platja de l’Auir, la platja Nord, el Passeig de l’Espigó i el Club Nàutic, el Port, la platja de Venècia i la platja dels Marenys de Rafalcaid. Podem ser més afortunats?

integrat per grauers. Faltaria més. Foren famosos els anomenats Set Magnífics, amb Vicent el Pato al davant i Mario Colombo, Tomàs el Tremendo, Enrique el Torrevellí, el Pic, Ripoll i Jorge Picornell – el meu germà-, al seu costat. Una llàstima que la majoria d’ells ja no estiguen entre nosaltres. Eren una font inesgotable d’anècdotes derivades del seu dia a dia com a vigilants de la platja. Mentrestant el rellotge del moll i el bolo –una botzina que sonava a l’inici i al final de la jornada dels estibadors- marcaven el dia a dia. A les 12 tocava parada obligatòria per a dinar. Eixe costum, ja perdut, ens ha deixat vocables que encara s’utilitzen. Com ara, dines a hora de treballador del moll, per a dir-te que vas a dinar molt prompte. Els finals dels 60 i principis dels 70 suposen l’inici de la decadència. Cada vegada menys vaixells atracats al port i, en conseqüència, menys treball. El ferrocarril deixarà d’unir Alcoi i Gandia el 1969 i l’exportació de la taronja es vorà greument afectada per la crisi del 1973, crisi derivada de les alteracions del preu del combustible per culpa dels enfrontaments bèl. lics entre els àrabs i els israelians –Guerra del Yom Kippur-. Superada la crisi, morta la dictadura i recuperada la Democràcia, el port pateix una constant transformació des de llavors i fins a l’actualitat. La taronja dona pas a l’acer destinat a la factoria Ford d’Almussafes i al paper premsa, com a principals mercaderies que mantenen viu el comerç portuari. El vell moll fruiter i pesquer ha donat pas a un moll comercial, de passatgers i pesquer, però recuperant-lo perquè el disfrute tota la ciutadania. Hui tenim un moll obert al públic amb accés constant per

Mare de cultures Pere Huerta

Havíem decidit anar-nos-en a primera hora, aquell dimarts plujós. Quinze dies intensos col.laborant sense parar amb aquesta pobra gent. Viure el que acabàvem de viure allí a Lesbos et feia replantejar-te la condició humana. Som una vergonya. És una vergonya com maltractem a la gent i la brutalitat amb què ho fem. I després nosaltres tan contents creient que fem alguna cosa definitivament positiva quan anem a col.laborar amb la immigració descomunal que estem patint a aquesta part del món. Hem vist, a banda de nosaltres, a moltes altres organitzacions internacionals intentant pal.liar innocentment tot aquest dolor inabastable.

immigrants resultant ens han posat les enormes contradiccions del ser humà al davant. I no hem aprés la lliçó. Ni volem. Ens comportem com a inútils simis babaus amb una crueltat sense límits. El ser humà atacant el ser humà. La Mediterrània real, la que ens han contat, la Mediterrània pont de cultures i mare de la democràcia i tot això, ja se’ns queda lluny. Si cultivem aquesta idea encara és per a seguir estant còmodes com a occidentalets sense consciència mirant cap a un altre costat. Ara, malauradament, la nostra estimada realitat mediterrània està al davant de la realitat de ser un brutal cementeri d’inocents colpejats per la crueltat de la mentida irracional de l’home.

Havíem decidit anar-nos-en tots a primera hora, aquell dimarts plujós però encara ens quedava molta tasca per fer. Només Carles se’n tornà cap a casa. Sa mare havia empitjorat aquells darrers dies. Com que plovia tant no aprofitarem com volíem la vesprada i ens haguérem de quedar fent tasques quotidianes durant unes hores. Jo vaig intentar reordenar alguns escrits que tenia solts per la carpeta. Coses que escrivia quan podia, en algun dels quadernets que duia sempre damunt. Aquesta carpeta tenia un nom : Mediterrània. I aquesta Mediterrània tenia també un nom: Misèria.

Havíem decidit anar-nos-en tots a primera hora, però encara en aquell dimarts plujós no sabíem que en un parell de dies, hi arribaríen a l’illa més de 500 persones a la platja de Skala Sikaminia, al nord de l’illa, fugint de si mateixos i cercant una vida lluny de la guerra. L’horror i la manca de solucions. Si estàs lluny d’ací no vols conéixer què està passant pel món. Els fets quotidians que et fan oblidar-te de tot allò que és realitat al teu voltant. Ens quedarem, doncs. Jo tardaria a tornar al meu poble encara molts dies. Sumacàrcer de moment no s’alçava diariament amb un drama humà de tanta urgència. Lesbos sí. A les escoles del meu poble s’ensenya la Mediterrània rica en cultures, mare de cultures, rica en mites i literatures universals. Però no s’ensenya encara, malauradament, aquesta realitat de hui, de la Mediterrània de hui en dia. La real. La que mor una miqueta més a poc a poc, cada dia.

La guerra ens ha desfigurat per sempre el semblant de la Mediterrània. Milers i milers de vides fugint. Fugint atemorits de l’horror. Lesbos ha esdevingut una de les portes d’entrada a Europa, per la seua proximitat a Turquia, atés que està pràcticament al costat mateix de les costes turques. La guerra de Siria en forma de mil incomprensibles petites guerres interconnectades, ens prohibeix actuar realment com a humans, actuar de forma efectiva. Siria i els seus mil conflictes i la crisi dels

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

La dieta mediterrània valenciana Eudald Gonzàlez Casanova

El gran Manolo Vázquez Montalbán, gastrònom dels exquisits i millor escriptor, deia que els tres productes que ens identificaven i que ens unien a les persones que vivim al mediterrani eren l’oli, les olives i les albergínies. Això ho contava ell en uns articles publicats, amb la intenció d’escriure una col.lecció de reflexions al voltant de la gastronomia tradicional de les nostres terres. Malauradament, la seua mort inesperada no va fer possible la publicació completa d’aquest estimulant viatge, deixant –nos amb les ganes d’haver pogut llegir allò que Manolo pensava de la gastronomia valenciana.

propose des d’ací que la Unesco declare el Dia Mundial de la Cassalla, en defensa de la identitat gastronòmica valenciana. El segon dels productes valencians és la tarta al whisky. Quantes vegades heu anat a un lloc a dinar i heu acabat amb una contundent porció d’aquest gelat fabricat amb un dels nostres whiskys valencians, adornat amb la flocaeta de nata natural de spray? La tarta al whisky està present en totes i cadascuna de les cartes dels restaurants valencians, competint amb altres postres no tan nostres com el crocanti i el tartufo. Però jo crec que no hi a res comparable: el color del cremaet per damunt, que recorda els nostres paisatges de tarongers, la blancor de la nata que evoca la neu de les nostres muntanyes a la qual estem tots acostumats, la diversitat de tonalitats quan talles les porcions, que és com una senyera valenciana... En fi, que estareu d’acord amb mi que caldria també insistir amb la Unesco perquè declarara el Dia Mundial de la Tarta al Whisky.

Aprofitant la meua insensatesa i sent conscient de que no arribe ni de ben prop a la lucidesa i la saviesa de Vázquez Moltalbán, vull en este escrit intentar aportar les meues idees –evidentment qüestionables- sobre quins serien els tres productes gastronòmics que ens uneixen (o que haurien d’unir-nos) als valencians i valencianes. Certament, trobar-los no és un exercici de dificultat alt, perquè crec que tothom els haureu tastat alguna vegada en les vostres vides.

Finalment, el tercer producte que més identifica la nostra dieta valenciana és l’Omeprazol. Ni Almax ni qualsevol dels seus derivats. L’Omeprazol no pot faltar en cap dels nostres rebosts. Dóna igual que feu una paella sense un ingredient tan essencial com el xorís, o una suculenta fideuà amb costelletes i mandonguilles, o un arròs al forn amb botifarra per a vegans. L’Omeprazol sempre et dóna eixe punt de benestar gàstric que et fa pensar que la cuina valenciana, al llarg dels segles, s’ha situat en la champions league de la història de la gastronomia mundial. Això sí, amb el permís del kebab, que fàcilment també podria formar part de la llista de menjars típicament valencians.

Comencem pel producte valencià per excel. lència, que no ha de faltar en cap celebració festiva: la cassalla. La cassalla s’ha convertit en l’aliment necessari per a poder afrontar amb dignitat i sobrietat fins i tot les reunions familiars al voltant d’una taula ben parada. Perquè un dinar sense cassalla és com un faller sense ulleres de sol. Molt s’ha escrit sobre les virtuts medicinals del seu consum: afina la veu, facilita l’agudesa mental i visual, potencia les relacions humanes i, fins i tot, estimula el càlcul matemàtic encara que en sobre una a l’hora de demanar-les, perquè sempre està aquell que diu: no, és que a mi no m’agrada. I ahí és on està el perill: en aquelles persones que no els agrada la cassalla i s’estan passant clandestinament al tequila. Per això, i per preservar l’origen, l’essència i els beneficis d’aquest aliment tan nostre, jo

Enllà del mar Vicent Lloret

Des que era un xiquet mirava enllà del mar. Baixava les escales del port amb cura de no caure i amb el vol de les mans apartava tot el boiram que li dificultava la vista. L’aire era humit, amb regust a salobre, i les gavines alçaven el vol dessota el gran tel blau que s’aguaitava als seus peus. Tota la nit havia plogut, i al terra uns bassiots d’aigua emplenaven tota la passarel.la fins arribar a la fi del moll. Tenia por a la fosca, més encara quan plovia i son pare era lluny. Aquella matinada era diferent, el cel era entelat però al lluny una taca borrosa poc a poc esdevingué en “l’Ifigènia”; el vaixell de pesca de son pare, que estava arribant al port del Grau. Feia tres mesos que era fora, havia anat a les costes de Sumatra i mai no havia estat tant de temps lluny. La darrera vegada foren dos mesos a l’illa de Terranova i tingué que passar el xarampió tot sol, només amb les cures de sa tia Roser. Corregué cap al vaixell i xiscla com si s’acabés el món cridant son pare. Sentia una vibració latent a la gargamella mentre els crits li feien tornaveu a tots els indrets del Grau. En arribar s’amarrà a l’argolla i véu son oncle Joaquim ajupit a l’ampit de la coberta de l’Ifigènia. Una llàgrima blau cel li davallà galta avall mentre el mirava. No necessità paraules, de seguida comprengué que aquest seria el viatge més llarg de son pare, i que mai no tornaria.

i observava arribar els vaixells al lluny; una tasca que li ocupava la major part de la seva vida. Desprès, entrava a l’església i observava a totes les mares, germanes, mullers i filles de pescadors. Un renou místic envoltava tot el temple mentre els xiuxiuejos pujaven fins les voltes. A les imatges de fusta flairava un encens negre mentre centenars d’espelmes es consumien junt a les plegaries d’eixes pobres desgraciades subjectes a la inclemència de la mar. S’alçava matí, cap a les cinc, quan al carrer tot encara era foscam i anava al forn del cantó a treballar. Es posava un davantal, tot de ratlles, i començava a pastar farina mentre les hores corrien i la seva ment únicament pensava. En tenia vint-i-set, d’anys, i ja s’havia quedat tot sol. No coneixia la màgia d’un somriure, ni el plaer d’una conversa amiga. S’havia tancat massa i únicament parlava amb les plantes, i solament escoltava els remors de les plegaries a l’església. En Cesc, l’amo del forn, decidí que sortís a despatxar la tenda. Al principi no li feu gaire gràcia, però tampoc tenia la potestat suficient per a decidir; així que accedí. Fou llavors quan començà a tractar amb el gènere humà pròpiament dit i començà a sentir allò que anomenem enveja. La condició humana és molt dissemblant i cascú que apareixia al forn li ho demostrava. Es fixava en els somriures i en tenia de prou memoritzats a la ment: el de complaença, el d’alegria, el de malícia, el d’innocència... Cada dia era un patró que s’esmerçava lentament mentre apareixia tot un seguit de personatges del poble amb actituds diferents davant una mateixa situació, i així pogué arribar a conèixer tots aquells que eren desgraciats, els que eren feliços, aquells que desempenyoraven un paper que no els pertocava per a demostrar allò que no eren... i una infinitud d’actituds humanes. Conegué a molta gent però únicament un li feia despertar

Els anys poc a poc esdevingueren més curts, i això només ocorre a mesura que maurem. Tot el fullam de les plantes del patí anaven morintse poc a poc, ja que s’apropava la tardor i s’encarregava de desvestir tota la verdor. Amb una arruixadora d’alumini regava amb cura totes les plantes que donaven al port, i les cobria delicadament amb plàstic ja que era la façana més castigada pel temps i la humitat. La vida no era gaire fàcil des que quedà tot sol, i a mesura que els anys passaven de pressa el temps es paralitzava cada matinada quan sortia al port

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

un sentiment desconegut. En Jaume era artista, i feia falles. Tot els matins anava corrents cap al forn i demanava un pastisset de pèsols. Tenia les dents perfectament alineades i una pell bruna però fina. Als cabells li sortien uns pocs blens de color castany i unes poblades celles li empetitien uns ulls verd aiguamarina. Els narius, menuts però amples, li donaven eixe toc diferenciat al seu rostre. Quan li pagava, ses mans es fregaven i sentia com una aspror li recorria tot el cos. En Jaume sempre tenia les mans a vessar de pintura que es quedava marcada a la pell, i eixe tacte li feia sentir un plaer diferent, un que mai havia sentit, ni quan cuidava amb cura les seves plantes. Tots els dies entrava en Jaume i demanava el mateix amb un somriure de felicitat, molt allunyat al de desgràcia que solia tenir en Salvador, per exemple, que era el client que solia demanar desprès d’ells quasi tots els jorns. Sabia que en Jaume era feliç perquè el seu treball li donava el goig de la vida; en canvi, ell no podia dir el mateix. La vida al forn era un seguit d’actes que es repetien com el batec d’un cor. La monotonia el deixava ensonyat de la seva existència i sentia enveja per la vida d’en Jaume. Quan s’amagava entre les flassades a la nit per trobar la son pensava en què era la felicitat. Ell mai no la conegué, i n’estava de segur que mai no arribaria a tastar-la. Amb el paper d’estrassa de fer coques de mida decidí començar a dibuixar. El forn tenia moments on els client s’ajuntaven per dotzenes i d’altres on era buit més de mig hora, així que començà a emplenar eixe temps deixant sortir del llapis tot allò que restava a la ment. Dibuixava a cada estona, encara que fora un minut solt en què poguera perfilar les ales d’un ocell. Tots els dibuixos els guardava amb cura i els datava: el port, la passarel.la, els vaixells, els carrers del Grau i els rostres dels clients. Qualsevol cosa perceptible a la vista era suficient per a immortalitzar-la al paper fins que un dia, en Jaume entrà al forn amb les dues ninetes dels ulls unflades pel plor que poc abans li havia florit. Era denou de març i ell no comprengué com l’home més feliç de la terra podia ser infeliç. “Ningú mai t’ha dit que dibuixes molt bé” li digué

deturant el seu pensament. Es quedà totalment en blanc i li contestà un “no” tímid que es perdé al arribar als oïts d’en Jaume. “M’agradaria que demà m’acompanyessis a un lloc”, li tornà a dir mentre embolicava el pastisset de pèsols diari amb un paper d’estrassa tot d’ocells dibuixats. Aquell vint de març baixà al port, com de costum, i observà les barques arribar. Poc quedava de l’Ifigènia des que un home del Grau el comprà i se’l emportà lluny. Un boiram obscuria el límit del Mediterrani, com quan s’assabentà que son pare era mort. En Jaume l’esperava a la porta de Sant Nicolau, així que corregué escales amunt i arriba fins ell, donant-li la mà i sentint l’aspror de la pintura recórrer sa pell. Arribaren fins el taller; un local buit i blanc, on cada paraula feia tornaveu a les altes parets. “Tot açò era vida, i jo la creava”. Li digué. En Jaume tenia la feina més bella del món perquè feia sortir la vida dels ninots , però cada any el foc esvaïa la seva creació, i no podia evitar sentir-ne, de pena. No tenia fills, ni família a qui donar-li en herència l’ofici, i la soledat s’allargassava quan començava el cicle faller. “Dibuixes molt bé i necessite algú que em faça els esbossos”. Escoltà les paraules d’en Jaume i l’enveja es convertí en felicitat. Eren dos homes amb un mateix destí, a qui la vida havia deixat sols però l’art havia plegat. De seguida acceptà i començà a jugar amb la pintura, a crear ninots, a fer bellesa del cartró fusta... Els parlava i ells li contestaven, els acaronava i envernissava amb cura, i plorava cada denou de març amb llurs morts. En Jaume es convertí en un pare, i les seves creacions en fills, i mai més no tornà a viure sol. Únicament hi havia un moment al dia que parava de pintar i era quan sortia a la gran finestra del taller i observava les barques arribar enllà del mar, però ja no hi havia boiram.

Mare Nostrum Ricardo Perales La Mediterrània, la mar que estava “enmig de la terra”, la que estava ubicada al centre del món conegut d’aquell temps clàssic, ha sigut l’autopista de connectivitat per a un món transcendental on s’estrenaren tots els conceptes del que hui considerem la civilització occcidental, en contraposició a l’altre focus cultural que, en paral.lel, fou l’orient en general.

Ara, les persones, som més lliures que en cap altre moment de la història, però no hem aconseguit que les llibertats siguen per a tots i no sols per a uns pocs. Vivim problemes globals, però els abordem amb solucions parcials i individuals, sense consciència col.lectiva ni compromís general. Les cimeres del canvi climàtic ens deceben a cada convocatòria que aplega a centenars de “mandamassos” del món que sols són capaços de pactar obvietats o conveniències. Encara que els problemes siguen tan vells com la pròpia humanitat, tot ens resulta ara diferent. Gran part del planeta viu entre l’esperança i la desesperació, enmig d’un temps convuls on allò nou no acaba de quallar i els sistemes vells no acaben de morir. I no podem donar res per definitivament adquirit, cap conquista està assegurada. En la política tampoc, lamentablement.

Però aquell Món Clàssic Mediterrani, el que va fer despertar Europa i la va transportar a la civilització i a la cultura, va arribar poc a poc també un dia a la nostra inmensa platja. Arribà nova gent que s’afegí als que ja estaven ací i s’hi quedaren a fer negocis i intercanvis, és a dir, a viure. D’aquelles barreges venim nosaltres. Gandia s’incorporava a aquell Mare Nostrum col.lectiu. Una mar capaç d’unir civilitzacions, cultures, llengües, gastronomia, costums i festes. Sobre aquell embrió, s’afegirien posteriors onades de pobles i cultures: llatins, europeus, àrabs, catalans i aragonesos, castellans…i, finalment, la gent d’altres continents que acaben d’arribar recentment des de totes les parts del món.

Però volem creure que Gandia –que està al nord, en la part afortunada-, és acollidora i sap integrar. Ho va fer als anys seixanta amb les primeres migracions des de l’interior peninsular i està fent-ho ara en donar la mà als qui l’estenen buscant-li-la. Gandia se sap i se vol cosmopolita i només posa fronteres a la incivilització i la intolerància. La nostra ciutat sap donar la benvinguda a tota aquella gent que, amb independència de la pàtria d’origen, de la llengua que parle o del color de la seua pell, vullga ser respectuosa amb ella i amb allò que la sustenta o la identifica.

Ara, en plena globalització, aquell Mare Nostrum ja no és el centre de la terra. Ara és un enorme llac al sud d’Europa que fita amb un nord d’Àfrica excessivament a prop. Aquelles aigües que servien per a unir gent, races i cultures, són barrera de protecció i mur de contenció. L’intercanvi es limita al comerç i al negoci. Sols s’accepta el viatge turístic o d’economia. S’ha tancat la porta per a aquelles persones que encara consideren la nostra mar com el camí cap a una nova vida amb millors opcions de les que el destí els ha adjudicat. És gent que ha nascut en la banda equivocada, sense saberho i no se’ls deixa rectificar. A les vores de la mar d’Europa sols t’hi pots quedar si vens del nord, si portes tarjeta de crèdit, encara que no t’interessen la llengua, la cultura, els costum o la gastronomia del nou domicili.

Gandia no ha conegut mai la ressignació ni s’ha quedat mai mirant com passen les oportunitats. Els gandians i gandianes estem obligats a reaccionar i respondre de la millor manera possible en cada moment. Inclús amb el risc d’obtindre’n un saldo discret. També s’aprén dels errors. Res seria per a tots nosaltres més gratificant que poder caminar en la millor direcció i encertar en l’exploració de fórmules noves, atractives, capaces de generar treball i riquesa i, alhora, felicitat i satisfacció. Afotunadament, si tots i totes volem, entre tots i totes ho podrem fer tot.

Alguna cosa estem fent molt malament si no admetem que fugir del país de naixement no és cap opció de llibertat, sinó de desesperació. 95

La nostra mar, la nostra gent Lucía Sabater Serrano

Conta la història que hi hagué un temps en què la mar s’ endinsava fins arribar a Gandia. A poc a poc, la terra va guanyar espai a la mar, deixant una franja fèrtil entre els dos rius, d’ Alcoi i Sant Nicolau. Des de temps immemorials, marjals, ullals, albuferes i bancals han dominat este indret. En un lloc privilegiat, entre muntanyars, cultius i la mar, entre séquies i marjals exhuberants, naisqué el nostre poble, el Grau, format al principi per caseríos de pescadors i marjalers.

per davant, contribuïnt al desenvolupament del nostre poble. Els mariners del Grau veneren com a Patrona una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia, coneguda com la Mare de Déu Blanqueta. Conta la tradició que el patró d’un vaixell va trobar la imatge en un camp prop de Barcelona. Va ser traslladada a la Seu d’on va desaparéixer el mateix dia, apareguent -de nou- sobre el vaixell. Com que aquest estrany fet es va repetir per segona vegada, el patró va pregar a les autoritats que la imatge es quedara al seu vaixell i ho va aconseguir. Posteriorment, en vindre el vaixell al nostre port, les autoritats de Gandia van quedar assabentades del succés i van fer tot el que estava a la seua ma perquè la imatge es quedara al Grau. El patró va accedir a que la imatge estiguera en l’altar de l’Ermita almenys alguns dies, mentre ell calava les xarxes a les nostres aigües i aleshores la imatge va ser traslladada en processó i dipositada en l’Ermita de Sant Nicolau. Perquè no passara el mateix que a Barcelona, es van fer fervoroses plegàries a la Verge. La imatge no va desaparèixer i finalment, el patró va accedir a que es quedara en Gandia. Com si la verge haguera trobat per fi l’ubicació que la Divina Providència li tenia preparada.

Al llarg dels anys, el Grau va créixer com a barri i hui en dia, el seu desenvolupament és evident. El més important sempre ha estat la part humana, la seua gent, que ha mantés costums, tradicions i la peculiar manera de ser dels seus avantpassats. L’indret natural sens dubte ha forjat el caràcter i la vida dels Grauers. La pesca, la construcció del port, l’agricultura comercial amb el tren d’Alcoi, van consolidar el poble fent-lo progresar, però inevitablement, la revolució social, guerra i posguerra, també van marcar el destí de molts Grauers. Hui en dia, el port amb els seus tinglaos i aquesta platja tan meravellosa, són reclam dels visitants. Realment els Grauers ens sentim uns privilegiats, ja que ho podem gaudir diàriament i el que sentim no es pot expresar amb paraules. Tal vegada no som conscients del que tenim fins a les ocasions enquè ens trobem lluny, perquè aleshores és quan més ho valorem.

La imatge, de marble blanc, datada en el segle XV, no és d’un gran mèrit artístic, però inspira una gran devoció als pescadors, mariners i Grauers en general. Els mariners manaren construir un xicotet vaixell amb forma de bergantí amb les seues veles i aparell, i van col.locar la imatge al centre, formant un conjunt molt bonic. Antigament era tradició que els mariners dedicaren una part del fruit del seu treball a costejar el cult i festa a la Verge i així ho han fet, durant moltes generacions.

La gent del Grau sempre s’ha caracteritzat pel seu caràcter alegre, associatiu i fester. Les festes d’ estiu i de Sant Nicolau amb les processons, els actes de la Setmana Santa de la Germandat del Davallament, les festes del Molí, les de Venécia i les falles, han segut sempre molt celebrades. La vitalitat veïnal, social i cultural sempre ha anat 97

Hui en dia, les festes d’estiu del Grau són emblemàtiques no sols per als Grauers, Gandians i gent dels pobles adients, sinò també per als turistes que ja tenen com una tradició cada any, compartir les festes amb nosaltres, especialment la Processó marítima. Al nostre port, a diferència dels altres, els mariners fan una doble processó, doncs veneren a la Mare de Déu del Carme, Patrona dels Pescadors i a la Mare de Déu Blanqueta, Patrona dels mariners i en general, de tots els Grauers. La Processó Marítima de les dos Verges és un dels actes festius més importants i volguts per als Grauers. Dins del programa de festes, tots els anys hi ha un acte molt entranyable, com és l’arribada de la Mare de Déu Blanqueta, una nit de juliòl. Acte que va recuperar la Confraria de Sant Nicolau, tal i com es feia fa molts anys.

nova Confraria de Sant Nicolau ha aconseguit diverses fites importants, com ara la restauració de la imatge de Sant Nicolau que estava a l’antiga ermita i que durant molts anys s’havia guardat en els soterranis de l’Església. A més, amb l’ajuda i esforç dels devots, es va realitzar una estàtua a Sant Nicolau que es va situar a la façana de temple. Als grauers ens agrada dir que Sant Nicolau ens somriu des d’aquest lloc privilegiat i ens ajuda a seguir endavant dia a dia. El Grau ha canviat moltíssim en els últims anys. El turisme per descomptat ha accelerat aquests canvis. El passeig de la platja, del port, el moll, la nova llotja... no sols han canviat la seua imatge, sino que han canviat la vida dels Grauers. Amb tot, el més important per fer del Grau el que és hui en dia, sempre ha estat la seua gent. La manera de ser dels Grauers, gent sociable, que sempre ha acollit als nouvinguts amb el seu caràcter obert. Gent que respecta la mar i tot el que ens dona, gent que vol anar amb els temps, evolucionant dia a dia i sobretot, gent que no oblida els seus arrels, valorant el que els nostres avantpassats ens han donat: la nostra identitat…. perquè viure al costat de la nostra mar, és algo molt especial.

Precissament també la figura de Sant Nicolau està íntimament vinculada a la història del Grau. Antigament hi havia una Confraria de Sant Nicolau dedicada al sosteniment de l’Església Col.legiata de Gandia (on es va fundar) i de l’Ermita del Grau. Al segle XIX la confraria va desaparèixer. En els anys cinquanta, un grup de Grauers s’encarregava d’organitzar-li festes a Sant Nicolau, culminant sempre les mateixes amb una processó del Sant pels carrers del Grau. Durant varios anys es van celebrar, però per diverses circumstàncies, a la fi, també es deixaren de celebrar. No obstant, els devots i devotes del Sant van seguir fent les “caminates” i oració a Sant Nicolau. De Gandia al Grau, moltes persones s’apropaven a l’església, especialment els dilluns, com en altres localitats. Encara que les festes no es feien, la devoció a Sant Nicolau permaneixia inalterable, fins que en l’any 1999 un grup de persones pertanyents a diferents associacions del Grau, van recuperar la festa al San Patró. Durant tots aquests anys, la 98

100

Aguaitador Blas Cabanilles

Tronaven les gavines des del cel. Punts blancs raspant la claror del dia amb els becs. Els seus gemecs se li feien insuportables. El vent escopia, inquiet, de tant en tant. Alçava la sorra amb desgana, amb burla. No tant com per a crear una imatge idíl.lica, però sí prou per a colar-se per les botes fins els calcetins. Les ones arribaven a la costa nuetes, sense escuma. No era fins l’últim moment que sanglotaven, amb fàstic, les deixalles mullades que ja no podia suportar més la mar, a dos centímetres de les seues petjades tardanes. Caminava, impossiblement recte entre les dunes. Patejava llandes, petxines mortes i eriçons peluts. Cent metres més enllà, pegava la volta i caminava de nou, com un guarda, militar, aguaitant. Podia dir quantes passes havia fet perquè les havia contades. Podia dir quantes muntanyes retallaven l’horitzó, quants núvols... Quan havia arribat, la mar no trencava tan a prop d’ell; ara estava a punt de banyar-li les botes. Es tocà la barba entrecana, amagant una ganyota trista en la boca. Es rebolcà els cabells rulls, recolzant l’altre braç a la cintura. El vent fred li secà els ulls i l’aguaitador continuà caminant. Era la quarta vegada que havia deixat de ferho. Quantes més podria suportar?

hores que estava de peu, sense menejar-se. El camí de la vestimenta era tediós i sufocant, i allí, davant de la passarel.la, sospirà deixant escapar l’ànima. Les ones esguitaven tornant l’aigua a la mar, que li arribava als turmells. Els passos eren violents, devastadors. S’obrien camí a la força, vencent la natura. Dos més. Dos voltes més i canviaria el rumb. Al fons. Plorava i esguitava i xafava i colpejava. Volta i mitja. No podia més. Passaven hores entre que un peu deixava enrere l’altre. Una volta. Va mirar l’horitzó gargotejat. Colors sense línia. El seu cor ja no distingia la profunditat. Va girar per última vegada. L’aigua l’enfonsava. I uns punts blancs van aparèixer allà lluny, sobre les dunes, sobre la sorra. Corria. I en un no-res banyà la vora del seu vestit. Ell corregué també. I durant uns segons es va crear el major silenci que ningú no havia escoltat mai.

Els focus li cremaven la pell de la cara. La foscor que l’envoltava expulsava mirades desconegudes, jutjadores. L’aldarull la feia sentir com si tinguera unes orelles enormes estacades pels ganxos dels monyos. Feia incomptables

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

101

102

Falles d’arena Andrés Puig

La riba d’una platja, massa massificada, suporta estoicament el tràfec continu de mil peus que busquen reconfortar-se amb la naturalesa, després de tot un hivern empresonats en estretes sabates que els ofeguen sense remei. En la mateixa riba, just on les ones aboquen la seua última gota espumosa, uns xiquets intenten construir un castell esquivant, com poden, els peus descurats i impertinents que entropessen sense parar atenció al joc. Un castell d’arena, com tants uns altres, centenars de milers que s’han construït al llarg de la història i que acabarà desapareixent com els seus predecessors. Un castell per a jugar, construint una torre amb arena mullada des de la qual una princesa tancada espera el rescat del príncep blau. Com una falla. Les falles són monuments efímers, hores i hores d’esforç per a construir una història i mil somnis, que al final acabaran desapareixent destruïdes per un foc insensible que devastarà tot aquell treball. Però mentre arriba eixe moment, eixe zenit indescriptible en el qual tot el sentiment faller sorgeix pels porus de la pell per a elevar-se fins a l’infinit, la falla ha estat ací, al nostre costat, al nostre carrer o plaça i també en la nostra ànima, que l’ha creada, l’ha vista créixer i li ha donat forma per a delit no sols dels seus creadors, sinó de tots els que la visiten. Mirant aquell castell d’arena i escoltant les veus divertides i al temps preocupades d’aquells xiquets, no puc deixar d’evocar, encara estant a l’agost, els matins temperats de març i els passejos buscant el següent monument. Llavors, també milers de peus recorren els carrers, buscant escapar de la rutina i l’avorriment de tot un hivern esclaus del treball. Llavors, també els fallers, com els xiquets que intenten acabar

el castell d’arena, contemplen orgullosos com la falla va creixent sota l’atenta mirada dels artistes. I quina és la diferència, quina la similitud? Potser, tant les falles com els castells d’arena, no són més que un reflex de la pròpia vida. Anem teixint somnis, més o menys reals, intentant poder aconseguir eixa perfecció mai aconseguida. Creixem i vivim embarcats en mil aventures i lluitant per a intentar esquivar les puntades, més o menys intencionades, d’aquells peus que s’entropessen els uns amb els altres i que posen en perill tot el que hem aconseguit. Avancem, amb major o menor dificultat, però avancem. Anem fent el castell d’arena cada vegada més alt, amb més risc, com la falla, com la vida. Ens associem amb amics, amb familiars per a aconseguir detindre l’empenyiment d’aqueixes ones que, insistentment, sense descans, l’una rere l’altra, es van acostant perillosament al nostre castell d’arena, amenaçant amb derrocar-ho. Però ací estem. I construïm amb les nostres pròpies mans, unint-les i estrenyent entre elles un munt d’arena, una frèvola muralla que pretén detindre l’avanç de les perseverants ones. I col·loquem al voltant de la nostra falla, unes enormes tanques que la protegisquen del descuit o de la mala fe dels altres. I col·loquem al voltant de les nostres vides, un escut invisible sota el mantell del qual intentem emparar quant volem: cónjuge, amics, fills... Però al final, la mar, o el foc, o el temps, s’encarrega de destruir sense pietat, tot el que hem creat. La mar, quan menys ho penses, llança una ona que arrasa el nostre castell, passant per damunt de la muralla i tornant a convertir en arena mullada, cada torre, cada merlet i cada estendard de paper. El foc, fidel a la seua inevitable cita, destrueix en segons

103

aquella falla, consumint cada ninot i cada escena. La mort, impassible i maleducada, acaba d’una plomada amb tots els somnis, amb tots els anhels i projectes. I al final, la vida, com la falla, com el castell d’arena, són efímers, fugaços. Són recipients de somnis que ens acompanyen per un temps, però que acaben desapareixent sota l’influx inexorable dels seus propis botxins. Però mentre la falla està plantada, mentre el castell d’arena resisteix l’embat de les ones, mentre transcorre la vida...els nostres somnis juguen amb la imaginació amanint històries i complint objectius. Construeix sense por el teu castell d’arena a la platja de la vida, tot allò que deixes als altres, totes les vides que compartisques, tot l’amor que dibuixes...tot això el foc mai podrà cremar-ho

104

105

106

Poemari Mediterrani

107

108

El meu amic el Mar Andrés Puig de la Muela

El bategar del teu cor ens duu la vida, construeix somnis en forma d’ones que arriben suaus a la vora dibuixant una catifa d’escuma blanca. El bategar del teu cor ara pausat, ara enervat, ens marca el ritme d’una dansa tribal amb sons de natura i pau. I amb cada onada recorde aquells castells innocents, que romanen soterrats baix el devessall de la realitat. El bategar del teu cor ens duu la vida i torne a jugar a la platja i torne a aquell primer bes baix el mant roig del capvespre.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

109

110

Salnitre enverinat Pere Huerta

Salnitre enverinat, mar fonda i negra salpar aigua endins per bastir el món. Salnitre enverinat de cultura. Mar grega. I llatina. Ones velles nostres. Navilis antics sembrant mites. Llegendes de velles literatures. Mites nostres i orfes. Paisatges sonors que reinventen la Mediterrània mare. Els càntics d’homer i l’illa mítica, maragda, d’Ítaca. Versos i mots que sacsegen la Mediterrània vella. Càntics somorts de mort que provenen de pasteres. De pasteres negres. Nul.les, negres, buides. Europa no vol mirar. Europa negra, falsa. Europa buida. Mar culta. Mar nul.la Mar enverinada.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

111

112

Mediterrani Adriana Serlik

La mar va portar records envasats d’aigües del Mediterrani. Clars capvespres de vents del sud, una jove assossegada mirant un futur incert. Ella no imaginava que encara que existirien tristeses, tantes ciutats recorregudes, podria ser tan estimada i estimaria tant. La mar va allisar, com la sorra, els foscos moments ja viscuts.

113

114

Natura morta Vicent Lloret

On només resta la mort, entre la negror obscura, un fil de llum. No pot sortir i revincla entre l’escombrall. Unes perles de rosada l’ha nodrit i entre cendra aguaita son fullam. Encara crema la fusta consumida, però la vida sempre venç la mort i aferrant ses arrels estirà les tiges al bell mig d’un turó embrunit. Sota el cadàver d’una falla consumida un roser bord ha nascut a l’encontre de la vida

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

115

116

Blava Javier Andrés Puig Moreno

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar, perquè la seua veu, sense voler, em trasllada a la vora de la platja, al so de les seues ones, armòniques, arrítmiques, quasi tàntriques, evadint-me sempre i fent-me somiar.

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar, perquè la seua pell es fresca, humida i sempre sembla nova i desconeguda, descobrint al seu tacte un món de sensacions que envaeixen cada porus de la meua redefinint en cada carícia la felicitat.

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar, perquè els seus ulls em porten la calma, la pau de saber que al seu costat res mai pot anar malament i en la seua mirada, serena i tranquil.la, sempre puc trobar el descans.

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar, perquè el seu cor, ple de llums i difuminats, és com el cel quan se li uneix al lluny i és igual que siga aurora, migdia o capvespre, cada matís és únic, irrepetible, bell i tots ells l’equilibri de la meua ànima.

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar, perquè els seus besos són la sal de la meua vida a vegades irreverents, incontrolables, tempestuosos, unes altres poètics, dolços, enamorats, sense que puga triar entre els uns i els altres ni vullga renunciar a cap d’ells.

Blava, ella és blava i mediterrànea, com la mar… com jo soc seu, només seu, mediterrani i blau.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

117

118

Sóc Andrés Puig de la Muela

Sóc bressol de cultures sóc secret i confident soc felicitat i vida sóc antic llenguatge inquiet. Sóc mil vents i cent mil veles sóc camí sense vereda, sóc la llar del teu desig soc un bosc sense arboreda. Sóc llàgrima i sóc dolor sóc somriure d’esquma sóc el llit de la lluna sóc l’amagatall del sol. Sóc aire fresc i llibertat sóc aventura, un altre món en aquest sóc el principi del cel.

119

Resum 2019

120

121

122

123

124

Premis 2019 1r Premi Portada Llibret

3r Premi Secció Tercera Infantil

1r Premi Informatiu Faller

4t Premi Curtmetratge

1r Premi a la Escena LGTBI

4t Premi Llibret Lluís Català

2n Premi Secció Tercera

20é Premi Festival Musical Infantil

3r Premi Emissió Fallera

25é Premi per la promoció de l’ús del Valencià

125

Col.laboracions

126