Llibret de corea 2018 . A quin preu? by FALLA SAGRADA FAMILIA COREA

A UIN PREU?

Llibret de la Falla Sagrada FamĂlia - Corea Any 2018

Aquest link t’adreça al llibret digital http://www.llibretcorea2018.org

Llibret de la Falla Sagrada Família - Corea / Any 2018

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea

Portada

Crèdits Edita: Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea”. Delegada del llibret: Lolín Serralta Martí. Delegació del llibret: Alberto de Sanfélix, Eduardo Montoro, Carles Person, Paco Bonet. © Portada: Suni Tobarra. © Il·lustracions falla major: Javier Alborch. © Il·lustracions falla infantil: Teo Brunet. @ Il·lustracions poemari: Javier Tormo. Text explicació de la falla major / infantil: Josep Enric Gonga. Correcció lingüística i traducció: Núria Pérez, Jordi Martí, Carles Person, Eduardo Montoro. Disseny gràfic, maquetació i arts finals: Mister Lessmore. Impressió: Impressa.es Imprés a Espanya_ Printed in Spain Depòsit legal: V-380-2010-2018 ISBN: 978-84-616-8180-8 Tots els drets reservats.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra.

Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix i l’Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la comissió del Llibret de la Falla Sagrada Família “Corea”.

Í ND EX Per “part” 6 Crédits 7 Índex 9 Editorial

Part Protocolària 12 Saluda del President 14 Reines de la Falla 28 Saluda del President Infantil 30 Reines Infantils 40 Fillolets 44 Falleres Majors de Gandia

Part Explicativa 49 Explicació de la Falla 75 Explicació de la Falla Infantil

Part Literària 87 Poemari 89 Pròleg 105 Relats

Part Comissió 146 Executiva 147 Cens Faller 2018 150 Premis Faller 2017 / Recompenses

Part Col·laborativa

Aquest llibret participa en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Any 2018.

Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres “www.lletresfalleres.info”

EDI TO RIAL Agosarada aposta la que hem fet la delegació del Llibret Falla Sagrada Família-Corea per l’any 2018. Totes les escriptores són dones en un any on elles són protagonistes de tants esdeveniments. “L’any de les dones”, “L’any de la igualtat”, “L’any del retrobament”, “L’any de l’esperança”. L’han volgut etiquetar de moltes i diverses maneres, però nosaltres l’hem titulat “A QUIN PREU?” La portada de SUNI TOBARRA ja ens vol dir moltes coses. Eixe trencar amb els motlles, esgarrar-se per apuntar una nova dona bella i fallera. Dins, quan l’obriu, a banda de tota la part protocol·lària en la que trobareu les nostres reines, majors i menudes, totes belles, i els saludes dels presidents, novells, però amb ganes, les dues explicacions magnífiques dels monuments, així com tot allò que els fallers volen trobar, hi ha més, volíem més. Els hem preguntat a les dones A QUIN PREU?, quant, què o com els ha costat arribar on són o han estat i estan i hem rebut 20 articles i un pròleg on trobareu vivències, histories, experiències, emocions i molta sinceritat. Són dones que han destacat, com moltes altres, a nivell professional, personal o social. Hi ha que llegir-los. Però també els hem demanat versos, poesia, VEUS DE DONA i el resultat és un poemari escruixidor, bell, perfecte i d’una immensa qualitat. Passegeu pels versos. Deixeu-vos dur de la mà d’elles perquè són enormes, sense deixar-vos els dedicats a les reines. Poquet a poquet. Sense pressa. Assaboriu el que hi ha. Paga la pena. Gaudiu, llegiu i guardeu el Llibret del 2018. S’ho mereixen i s’ho mereixeu.

Part

ProtocolĂ ria

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 14

Natxo Franco Navarro Saluda del President

Es per a mi un honor dirigir-me a tots com a president de l’associació des d’ aquesta meravellosa publicació. Aquest any estem compartint un projecte especial, ple d’ il·lusions, un projecte amb cinc pilars fonamentals. L’art, que ens mostra la bellesa, al temps que expressa emocions, desperta inquietuds i ens captiva. La poesia, eixa combinació rítmica de paraules per exaltar, reprovar o sols agradar. La festa, moment d’unió entre tots aquells que decideixen apropar-se al llar i oblidar per uns dies els problemes i tasques quotidians. El foc, element purificador que acaba amb allò vell per donar pas a coses noves. I la falla, que no sols és un monument. La Falla és alguna cosa més. Una gran família amb pensaments, de vegades diferents, però que caminen junts en la mateixa direcció. Una gran comissió, no sols per quantitat, si no més be per qualitat. Aquests cinc elements són els que cada Març ens fan sentir tan fallers com qui ens antecediren i un poc menys que els que ens substituiran. Aquests cinc elements i la comissió faran que el nostre benvolgut barri de Corea es vista d’art i poesia, de festa, de foc i ens acompanyen fent-se també falla. Sols em resta desitjar a tots que gaudim d’aquests dies de falles amb harmonia. Bones falles Corea, bones falles Gandia.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 16

A UIN PREU?

Blanca Martínez Aparisi Natxo Franco Navarro Reina de la Falla

En un instant No hi havia camí traçat i una emoció imprevista et va seduir. No estava pensat i fou: cartró i fusta t’imaginaren cisellant figures per a l’eternitat. No sospitava la seda verge tramar una tela, idear un goig, dissenyar un sospir i cobrir el teu cos enaiguat pel desig. I en un instant lluminós es configurà el paradís personal, íntim, intens, immens on tu Blanca eres el centre, un microcosmos de dualitat feliç que sap observar, somiar i gaudir. C. Marzal

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 18

A UIN PREU?

Paquita Mayans Fernández José Martín Clos Reina del Foc

Palau D’absències Tardes daurades flueixen calmoses i lleus es decanten als pous del capvespre. Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel fonent-se en un crit. Cap campana no retorna les hores finites que cauen als pous de l’oblit. Però en l’horitzó amb tornasols que ara es tanca s’encenen guspires que trenquen el vel de la nit. Carme Meix

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 20

A UIN PREU?

Cristina Chova Vila Pepe Escrivá Barón Reina de la Festa

Tancar el cercle Enfilar el poal sense conciliar la set refer el gest dibuixar-ne mil vegades la corba com l’ombra que lluita per configurar la forma acabada entre el pou i la boca. Despertar al so de la corriola. Enfilar els dies. Posar oli a les hores. Sobreviure entre el pou i la set sense trencar el fil d’aigua. Clara Mir

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 22

A UIN PREU?

Sonia Arcos Aranda Juan Fernández Bermúdez Reina de la Poesia Tan sols la paraula nua Tan sols la paraula nua la teua, mai la d’un altre, la que reflecteix una vida dins d’una solitud curulla de promeses, on tot és possible. S’esvaneixen els dubtes la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt cada mot, el cobreixen i donen força. Enllà d’aquest ser-hi tan precís que s’allarga en el contingut de cada paraula clara. Com ho és la poesia. Montserrat Abelló

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 24

A UIN PREU?

Alicia Ramírez García Borja Ruíz Sanmateu Reina de l’Art El Tot La meua terra ets el meu planeta, l’aigua de la meua mar, l’oceà que m’encercla, els núvols del meu cel, em plous, i amagues el sòl, o em regales llum, el vent, l’aire que es mou, que espenta, em bufa a la cara i m’unfla el cor, els somnis els enlaira i els barreja, l’udol de la nit, el sotrac de l’univers sencer, alè de vida, el primer, amb desesper, d’un infant, la calentor de la llar encesa. Cecilia Berenguer.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 26

A UIN PREU?

Marisa Boscá Sanfélix Oscar Climent Martínez Padrina de la Falla

Fidelitat A solitud pujaven les muntanyes quan les flors les deixaven, i els ocells allunyats de l’estiu obren les ales i enfosqueixen el cel, com si mai més els fos llegit d’obrir les matinades amb llurs cants tan espesos, tan seguits com la fulla a la branca. Palmira Jaquetti

Â© Antonio Frasquet

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 28

Â© Antonio Frasquet

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 30

Joan Arlandis Melo Saluda del President Infantil

Hola a tots. Sóc Joan, vostre President Infantil. En primer lloc, vull donar les gràcies a tots els que han fet possible que estiga ací. Com he dit alguna vegada, era un somni per a mi; i si ho desitges molt, molt fort, els somnis es fan realitat. Estic molt feliç de poder compartir-ho amb María, la meua tia i la nostra Reineta de la Falla. I també, d’haver conegut de més prop nous amics i companys en aquesta aventura en que posem tanta il·lusió i passió transmesa per les nostres famílies. Ara que anem cap a la recta final, vull animar a tots els xiquets i fallerets perquè fem pinya. Junts, i amb moltes forces, gaudir i compartir, el que per a nosaltres és la millor festa del món. Sigueu benvinguts, perquè tots els xiquets i xiquetes som l’orgull i el futur de Corea!

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 32

A UIN PREU?

María Fernández Morant Joan Arlandis Melo Reina de la Falla Infantil

Paraula íntima M’agrada la llum quan el sol cau. M’agrada el cel quan la lluna mira. M’agrada la vida quan la vida és vida. M’agrada el tacte suau d’una mà amiga. I el final del dia m’agrada vestit de paraula íntima. C. Marzal

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 34

A UIN PREU?

María Ribes Sanfélix Aitor Pachón Salcador Reina del Foc Infantil Espurna daurada va perdre una fada un migdia al Setembre et trobarem a casa. Innocència blanca de forta abraçada ets tu el voler i a mi m’encanta. Minat retrobat al fons del calaix que em fa recordar el nostre passat. La nit s’allunya i encens la traca convertint la vida en una rialla. S.R.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 36

A UIN PREU?

Candela Franco Sanchis Marc Ortiz Perelló Reina de la Festa Infantil

Somriure innocent carícies daurades energia visible a ritme de bandes. Il·lusions pintades amb delicats pinzells tradicions arrelades a pas de tabalet. Essència dels fets La festa en imatge per a tot aquell que al Sant s’encomanen. Roses blanques per a una mare voler d’un poble al que representes. S.R.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 38

A UIN PREU?

Paola Climent Roig Hugo Climent Roig Reina de la Poesia Infantil

Al Novembre les paraules cobren vida al ser versades amb l’ajuda dels àngels els llibres engalanen. De cada moment un vers inspirat en abraçades herències antigues per sempre recordades. Harmonies envejades en la terra arrelades ens ajuden a créixer al món de les falles. Dolces mirades fan lletres amables i al conjugar-les ja tenim noves albades. S.R.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 40

A UIN PREU?

Claudia Bañuls Martínez Marc Jiménez Rovira Padrina de la Falla Infantil Màgic poder al adquirir experiències de vivències intenses desprès de somiar-les. Desitjos i anhels espill on mirar-se guanyant amb el temps savieses passades. Banderes afortunades xiquetes agraciades sempre ben pentinades i amb les faldes estovades. Precioses batalles de coets i rialles. Padrina de moltes. Present i futur de les falles S.R.

Â© Antonio Frasquet

Falla Sagrada Família Corea 42

A UIN PREU?

Olivia Arlandis Melo Filloleta

Tiago i Tomeu Avellà Roig Fillolets

Marta Laporta Sabater Filloleta

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 45

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 46

Sara Sanvíctor Beneyto Fallera Major de Gandia 2018

Nuria Llopis Carrasco Fallera Major Infantil de Gandia 2018

Â© Salva Gregori

Part

Explicativa

E X P

Explicaciรณ de la Falla

Lema El Cau dels contes Autor Josep Enric Gonga

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 52

Sóc un col·leccionista d’històries. Un maniàtic dels contes. Des que de menut me’n van regalar un que es deia El gat amb botes, que em vaig obsessionar a col·leccionar-los, llegir-los una i una altra vegada i guardar-los com el més preuat dels tresors. Tinc una gran biblioteca a casa, quasi no em caben més contes en ella, però continue buscant-los d’una manera obsessiva. Visite llibreries de vell, si en tinc de repetits, els intercanvie amb altres col·leccionistes, i ara, amb internet, em passe hores navegant buscant-ne de nous. Ha estat esta mania la que m’ha portat a la situació que estic vivint. Tot va començar quan vaig detectar una pàgina web, El Cau dels contes, que oferia contes viscuts. Parlaven d’històries que en llegir-les es viurien d’una manera real. Pensava que era publicitat, però no, l’anunci era literal. Em vaig posar en contacte amb ells. Al cap de pocs dies valg rebre una adreça per correu electrònic. Quan hi vaig anar... L’adreça estranya on la web em dirigia era un fosc carreró ple de porqueres, vaig entrar per una porta que s’obria a una escala tota plena de goteres. Conduïen a unes fosques clavegueres plenes d’ombres d’aspecte espectral, a través d’elles passava unes fronteres que em portaven a un univers irreal. Pareixia haver entrat de manera il·legal, amb maneres d’un temible malfactor, que caminava dissimulant en un fangal disposat a cometre un acte aterridor. Després de dos túnels i un abocador, vaig arribar on acabava la claveguera, en una sala, m’esperava el venedor ocult amb una carassa de calavera. Parlava fosc, com si patís raspera, em va oferir el llibre que portava diguen-me que el llegís sense espera, i llegí, malgrat la por que m’assaltava.

Explicació de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 54

Es tractava d’Alícia en Terra de meravelles. La meravella, però, es va produir tan bon punt vaig començar la lectura.

ho faré, t’ho he dit moltes vegades, quan el deute que vas fer cloga.

Veig seguir el Conill que, amb pressa, corria i queia per un cau sense final, perquè tot el que llegia, amb prestesa, es convertia en un món natural i ben real.

Un barreter boig al conill interroga, li pregunta pel pressupost no presentat, i el conill economista, una soga, li mostra al barreter molt enfadat. No vull que parles de cap irregularitat que només tens veu per donar maldecap, tres pressupostos il·legals t’han tombat i t’han deixat la reputació feta un drap.

Vaig viure una experiència colossal, el meu món i el del conte es mesclaven, els personatges, de manera radical, als meus ulls de seguida es transformaven. En un jardí on les flors no s’acabaven, vaig parlar amb l’eruga fumadora, amb el fum feia lletres que informaven de casos que passaven tots alhora.

Unes llagostes em vaig tirar al pap; vaig veure aparèixer el gat de Cheshire; i la reina roja va voler tallar-me el cap quan el somriure del gat es va esvair.

Les falles, la política, dins i enfora, es presentaven totes juntes al davant, actuaven d’una manera delatora, el meu cap potser m’estava marejant.

Tot allò i encara més ho vaig pair; en tancar el llibre, poruc i emocionat, comprar-li al desconegut vaig decidir tots els contes que allà havia portat.

Una gavina estava denunciant al govern municipal sense mania, sóc oposició, deia, i estic criticant el que feu perquè és una anomalia.

Més contes que Calleja ara tinc. Però són contes contats, contes viscuts. Un món autèntic on les històries cobren vida i els personatges són tangibles i reals. De El Cau dels contes ara us porte mil i una històries. Com Xahrazad, d’un en un, us els contaré tot seguit.

La ciutat està bruta i abandonada, fa olor de pixum, de vomitades, als carrers els fa falta una agranada i potser unes bones asfaltades. L’eruga, amb les lletres fumades, contestava a la gavina demagoga,

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 56

Gepetto i els mentiders. Després d’una assemblea fallera vaig fer la primera lectura del Pinotxo del Cau dels contes. Havia tornat a casa una miqueta cabrejat pel resultat de la reunió, com sempre no s’havia arribat a cap acord per canviar les bases que regulaven les seccions dels monuments, i... Era per anar al psiquiatre després de cada assemblea, te’n tornaves cap a Corea cabrejat de tant teatre. Per passar la cefalea que tot allò em causava, un llibre del Cau mirava oblidant tanta melopea. Pinotxo em reconfortava; aquell titella de fusta de complexió poc robusta era un ser que m’agradava. Aquella història vetusta, a poc a poc, es féu real; ara sóc, i em sent normal, el ninot que Gepetto ajusta. Era un titella, i no és casual, faller d’una gran comissió, del taller eixia, per això, per anar a l’assemblea, puntual. Començà per fi la reunió, i allà em vaig adonar que tots el que van participar, eren titelles de fusta com jo.

Tot el món a propòsit mentia, no quadraven els càlculs de ningú, tots, boles presentaven en comú en pressupostos de menor quantia. A cau d’orella em va parlar algú, era la veu de Pepito, el Grill, em va dir, no et poses en perill i a la mentida fes-li el tururú. Jo volia ser sempre un bon fill i fer-li cas a la meua consciència, però davant d’aquella audiència no mentir, no era tan senzill. De sobte, a quasi tota l’assistència el nas els va créixer fortament, la mentida es feia així evident allargant nassos sense clemència. Per falles, cada nas prominent, va mostrar a tot el veïnat la mentida que l’havia causat per a escarni davant de la gent. A Pepito el Grill he escoltat, el nas no ha crescut en desmesura, sóc un titella que sempre procura dir els diners que la falla ha costat. Gepetto de mi mai no adjura, sóc el fill que tindre volia, i mostraré orgullós a Gandia que he plantat el que diu la factura. Seran molts dels fallers, per un dia, Pinotxos de la plaça dels Colomets, desfilaran potser molt satisfets però amb un nas com una xirivia.

Un rabosot fou el primer a parlar, de la Junta era el president, va preguntar a tota la gent a quina secció volien anar.

Nassos llargs en uns cabets, la mentida, havien destapat, el Grill a mi m’havia salvat de la vergonya d’aquells fets.

Havien de mostrar, ràpidament, per saber cadascú que gastaria, el pressupost que mostraria que costava cada monument.

El conte de Pinotxo s’havia acabat, un conte viscut com a teràpia havia salvat la meua nàpia de créixer per mentider consumat.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 58

El turisme cria porquets que passegen satisfets. La meua família té un xicotet negoci a la platja. Un comerç que pateix, com tants d’altres, els problemes del turisme estacional. Any rere any, les mateixes dificultats per fer una bona temporada i les mateixes queixes. El període estiuenc és cada vegada més curt. El turisme que arriba no gasta. S’ha de desestacionalitzar. L’ajuntament no té política turística. Contrarietats que un bon dia, el conte dels Tres porquets em va alleujar.

Davant el llop aterridor proposà un assessor fer turisme cultural, per mostrar el millor que té Gandia, cada tresor que amagava el casal.

Conta la història que un dia, a la platja de Gandia venien uns Porcs confiats; ni un clau cap d’ells tenia i vivien, sense mania, amb bastants penalitats.

Mostrar el Palau Ducal, la Seu, l’antic hospital, el Polisònic, teatre... tot un pla de manual que semblava excepcional i sols interessava a quatre.

Eren uns porquets variats, en ells veureu representats bastants espècies d’humans; hi havia obrers preparats, també oficinistes honrats, funcionaris i artesans.

Era un altre llop a batre, un animal a combatre, el llop de la indiferència bufa per la cultura abatre i això no es pot rebatre, és una clara evidència.

Com tots eren porquets sans, sols vivien pel descans, passejar i no gastar; per a eixir, no feien plans, amb ells no hi havia mans, ningú es volia endeutar.

La darrera ocurrència és donar-li una llicència a un ferri per a Eivissa anar; això és muntar una agència, un llop que amb intel·ligència d’ací el turisme pot facturar.

Els polítics volien posar remeis pel turisme activar, però allò que proposaven per animar a gastar i a comprar sense parar, eren coses que fallaven. Uns polítics plantejaven fer events, i preparaven concerts i grans atraccions; així als porcs animaven, als comerciants ajudaven i tot eren satisfaccions. Però aquelles actuacions portaren altres qüestions, un llop carregat de burrera que tenia uns bons pulmons, començà a fer accions que alçaren polseguera. Era el llop de la borratxera, de la marxa i la burrera, el llop de Gandia Shore, el llop de l’animalera, una bèstia molt festera que en bufar feia por.

No hi ha porcs per explotar ni plans per a poder canviar, ací tres porquets s’han quedat, els que cap llop pot bufar, els del sol, pipes i passejar que el negoci han arruïnat. El conte, llegit i tancat, ja era un conte contat, jo l’he viscut en persona, amb ell m’he emocionat, l’he patit, m’he cabrejat, gaudint-lo com una mona. Al turisme l’agarrat l’ona d’un efecte papallona, en Gandia fa fallida per uns clients de segona que estan deixant la zona quasi sense cap eixida.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 60

Un Gat amb botes vanitós, en les xarxes socials és un mentider ben gros. En el món virtual de les xarxes socials, la mentida, l’exageració, el retoc per semblar el que no s’és, és el més habitual. Les “fake news”, les boles que roden sense control, tenen una clientela crèdula. El conte del Gat amb botes em va ajudar a combatre i no caure en les trampes que omplen internet... És una cosa que té nassos, com a internet caiem en braços de tota una colla de coents, d’influencers incompetents, que amb xorrades són capaços de lligar-mos amb uns llaços que són forts i resistents. Quan el conte vaig obrir, un Gat a facebook va eixir saltant entre dos sofàs i acabant dins d’un cabàs; quan el vídeo va finir el Gat a tots ens va dir: sóc del Marqués de Carabàs. Per WhatsApp m’han enviat una altra xorrada del Gat. Va vestit de seda i ras, amb ulleres sobre el nas, porta botes, va mudat, i diu que així l’ha posat el Marqués de Carabàs. Sols pensa en aparentar qui a Instagram sol posar; un jove amb el Gat al braç bell i amb una gentil faç, al món intenta cridar quan el Gat vol mostrar, sóc el Marqués de Carabàs.

Per youtube ix a parlar perquè vol influenciar, amb un llenguatge procaç molt de soca i poc sagaç, els consells que sol donar el Gat diu que els va idear el Marqués de Carabàs. Hi ha gent que es vol vantar i el que vol és amagar que és un falsari fal·laç, busca una glòria fugaç i a un altre per ell fa passar per així poder triomfar com el Marqués de Carabàs. Com al conte del Gat amb botes a tots ens prenen per idiotes, diuen de manera loquaç ser el Marqués de Carabàs i resulta que no són res, persones sense interès, que oblides en un plis-pas.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 62

A la Caputxeta vermella vol fer-li mal, un Llop ferotge de pega de l’oposició municipal. Quan la política municipal és un bosc ple de trampes, on algun que altre pretenent de llop ferotge aguaita per desfer-se de la protagonista del conte consistorial, un conte viscut com el de la Caputxeta Vermella és l’antídot perfecte per combatre la realitat.

El conte ha reproduït el que allà va passar, Caputxeta la va visitar i en veure-la en el llit de sobte li va preguntar:

Caputxeta sempre anava pel bosc consistorial per un camí habitual quan la iaia visitava de manera eventual.

– Iaia, en pots contestar per què eixes orelles tan grans? – Per espiar els teus plans, poder-los desbaratar i llevant-te’ls de les mans. – I eixos ulls tan brillants? – Quan pense en l’alcaldia que potser tindré un dia, es posen com diamants, -li contestà amb picardia-

El bosc podia ser mortal pel llop en ell amagat, un llop lleig i malparlat que d’ella parla molt mal pel càrrec que ha ocupat. El llop passeja desbocat per la ràdio i la televisió, i en premsa solta opinió, judicis sense trellat, sentit comú ni raó. Com que la seua valoració a Caputxeta no crema, per resoldre el problema i deixar l’oposició, ara té un nou sistema. En una acció blasfema a la iaia ha substituït, l’estratagema que ha ordit de manera tan extrema en el conte s’ha introduït.

– Iaia, per què amb alegria em mostres unes dents afilades? – Per acabar a mossegades amb tu, alcaldessa de Gandia. -va dir soltant brofegades– Ja tens les hores comptades, presentaré una moció de censura, no acabaràs la legislatura. -deia entre grans riallades, mostrant la seua dentaduraPerò algú va i l’atura, un llenyater ciutadà que ningú entén el que fa, la censura no procura i la Caputxeta guanyà.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 64

“El flautista de Hamelín”, amb els seus sons, s’emporta les comissions. Hi ha gent que té uns poders de seducció màgics. Encanta a tot el món amb la música dels seus arguments i se’ls emporta allà on vol. És el que passa ara i ací amb la Junta i les comissions falleres de Gandia. Després d’una assemblea, en arribar a casa una mica cansat de discussions que no donaven solucions, vaig posar-me a llegir El flautista de Hamelín. El conte va cobrar vida i en ell vaig trobar la contestació al perquè dels resultats que donaven aquelles assemblees. Toca melodies verinoses, per als demés, perilloses, Hamelín per controlar. Les seues notes meloses no deixen vore les coses quan el delegat va a votar. En el conte solia tocar per a la ciutat salvar d’una mala situació; les rates podia matar i als xiquets encantar si no li pagaven per allò. La Junta no fa això, fa música de seducció per aconseguir dia a dia fadar cada comissió, imposa la seua gestió amb la seua simfonia. 1. És un Hamelín en minoria imposant sense mania allò que ha proposat, la flauta toca i guia l’assemblea per la via que la Junta ha marcat.

Assemblea han convocat i la flauta ha sonat, fa melodies meloses que al faller han encantat i la Junta els ha obligat a fer com ella vol les coses. Presentacions poc vistoses, unes seccions vaporoses, canviar coses per canviar, sorpreses tenebroses que creen despeses costoses que ara caldrà pagar. Coses a mig acabar, projectes per començar i promeses incomplides; però a l’hora de votar Hamelin es posa a tocar i totes són consentides. Com ratetes abduïdes les comissions, agraïdes, a toc de flauta desfilen; prenen decisions buides mentre són conduïdes i sobre l’abisme s’apilen.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 66

El Gegant egoista ataca el comerç detallista. Continuen creixent les grans superfícies a Gandia. Un gegant, que cada vegada més, s’escampa per les rodalies de la ciutat i ofega el xicotet comerç. Quan vaig llegir un nou conte viscut, El Gegant egoista, vaig viure i entendre moltes de les coses que estaven passant. Segons les previsions, ens espera un futur, per al comerç, un poc dur; quasi sense excepcions comprarem a mogollons a gegants en estat pur. Mesquí i d’aspecte obscur, com el Gegant egoista, que un jardí colorista va tancar amb un conjur, els grans alcen un gran mur contra el comerç minorista. El gegant no és altruista, tot el comerç vol per a ell, per això es deixa la pell fent propaganda activista per dir que, salta a la vista, el gran comerç és el més bell. Fa dir al polític novell que és la millor opció per a la gran creació de llocs de treball de nivell; i al comerç antic i vell sols li queda l’extinció. Així fan la promoció d’empreses multinacionals, que resoldran tots els mals de l’atur sense excepció, i demanen, per això, obrir més zones comercials.

I diuen, tan naturals, que cal posar Conforama, que deu ser canella en rama, allà on són els hospitals, i obrir, són molt originals, un polígon que ningú reclama. S’han tret de baix la cama Media markt i la Vital, i com no tenen cap rival i el personal ho reclama, Decathlon i, mira quin drama, un Family cash puntual. I si açò no fa prou mal al comerç més menudet, per a fer el pack complet arriba el Xino oriental que el comerciant tradicional substitueix molt satisfet. La compra per internet acaba per rematar el poquet que pot quedar, el centre es quedarà net i el comerç, és un fet, la persiana haurà de baixar.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 68

Com fer una escola de xocolata, en aquest conte es relata. Porten tota la legislatura discutint sobre les escoles. Que si se’n fan, que si no se’n fan. Que si en rehabiliten, que si no. Cansat de tanta discussió vaig posar-me a llegir uns dels contes del Cau, Hansel i Gretel, i la caseta de xocolata i llepoleries em va fer oblidar tanta baralla sobre les escoles. Com en el conte contat, encara hi ha escoles amb xiquets perduts i a soles en un barracó molt gelat. A Gandia, Soler, un regidor, que ara està a l’oposició, pregunta per tot això en pla de sant inquisidor. L’Ausiàs March, quan s’amplia? Es farà l’escola de les Foies? El Cervantes, i no són paranoies, es mamprendrà de nou algun dia? El Tirant lo Blanc és vell, quan tot es reformarà? Serà hui, serà demà? Diu, sent del govern flagell. Però oblida el regidor que el seu partit governava i l’educació abandonava sense mania ni por. Que es va gastar milions omplint-la de barracons, i en Ciegsa, en comissions, volaren euros a muntons. Que a l’educació concertada, sobretot la de l’església, li soltà, sense anestèsia, una bona morterada. Per això si ara reclama és per manar-li callar, si tot està per acabar és que estava fet un drama. Per això és cosa cantada que ni Hansel ni Gretel, serà; en el conte Soler interpretarà més aviat la bruixa malvada. El nou govern municipal i el de la Generalitat, el problema, han heretat, i volen resoldre el mal.

De moment tot són promeses com les de la bruixa del bosc, que veu clar on tot és fosc per tantes infraccions comeses. Laura Morant en Gandia, és regidora d’educació, però apagant tanta reclamació de bomber molt bé faria. En l’Ausiàs March es manifesten els pares per protestar, l’edifici està per reformar i a més excuses no es presten. Diu que el Cervantes reprèn i en deu mesos l’acabarà, diu que l’escola inaugurarà quan comence el curs vinent. S’acollirà al pla edifica que fa la Generalitat, i a tots ha anunciat el que amb ell planifica. Les Foies serà un nou col·legi, l’Ausiàs March s’ampliarà i tot ell es rehabilitarà, anar a l’institut serà un privilegi. El Maria Enríquez i el Tirant, d’una manera integral, tindran una reparació total, una obra molt important. De moment tot és virtual, cansats de promeses vanes i de propostes marcianes, esperem que es faça real. No siga que la casa promesa, de caramels i xocolata, llepoleries, torró i nata, siga paraula malmesa. I continuen els xiquets, Hansels i Gretels enganyats, en barracons habilitats on acabaran torradets.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 70

La cigarra malbaratadora a la formiga critica i no implora. Continuava trobant consol en el Cau dels contes. Les històries que em vaig emportar d’allà em feien viure unes històries reals increïbles. Un bon dia, després d’assistir a un ple de l’ajuntament, el conte de La formiga i la cigarra, em va aprofitar per entendre la situació econòmica del meu municipi...

També un altre cigarró en l’estiu, quan feia bonança, es va gastar pasta gansa sense fre ni moderació, descompensant la balança.

Que feliç és la cigarra cantant al sol de l’estiu; com en ell tot el món viu, gasta sense to i s’esmarra, i per malgastar es desviu.

Va fer piscines al Grau i al parc de les Esclaves, i va construir, a les braves, gastant-se un bon cacau, aparcaments sense traves.

Es burla de la formiga que treballa i no descansa, estalvia amb l’esperança que si la crisi d’hivern l’obliga, tinga una bona assegurança.

A arquitectes de renom els demanà obra nova, com l’edifici Innova, que es començà en ple boom, i es quedà a la sopa bova.

La cigarra ha malbaratat muntant concerts ruïnosos amb molts artistes famosos que el municipi ha pagat amb catxés molt onerosos.

També muntà un centenari per a la glòria d’un sant, en mil actes va anar gastant, com en un creuer extraordinari que quasi acaba naufragant.

A un amic concessionari el local li va comprar, ara l’han de reparar perquè en ell és necessari fer obres sense parar.

Quan el fred hivern va arribar i les cigarres van patir la crisi que es va produir, qui penseu que va pagar tot el que elles es van fundir?

A un hotel, una galeria, li va comprar a cost zero, o això deia el bolero que va cantar en Gandia a so de guitarra i pandero.

Les formigues treballadores que, com sempre, l’han pagat. Els impostos els han pujat pel que cigarres cantores havien tirat i malbaratat.

Premsa, ràdio i televisions li van deixar que cantara, que a tot el mon enganyara a canvi de subvencions que s’estan pagant encara.

L’IBI de les cases varen pujar, també l’impost de circulació, la tasa del fem, un bon muntó, per cultura i esports han de pagar, i per IAE, els comerços, un mogolló.

Les sentències judicials: aparcaments sense pagar o el solar del Bulevar, han costat uns dinerals que ara s’han d’abonar.

Conte contat, conte acabat, així acabaven les rondalles, però les noves contalles no tenen un final tancat, encara que tu això calles.

Als bancs préstecs no tornà, ara toca, amb interessos, tornar els diners omesos; i ningú comptes li demanarà per tots els actes comesos.

Mentre regnen les cigarres, les formigues patiran, dia a dia treballaran per pagar totes les farres que aquelles es muntaran.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 72

El conte de la lletera el Museu faller espera. El Museu faller, origen de més d’un maldecap per a la Jun-

Però arribà l’entropessó

passar pel sedàs d’una història del Cau dels contes, la del

i no es va poder pagar,

ta i les comissions falleres de Gandia, va ser el següent en Conte de la Lletera... És un conte singular

el conte de la Lletera,

on s’explica la manera

de com, per allò de l’atzar, a perdre es pot arribar

tot allò que s’havia somiat;

quan la crisi va esclatar, al banc, el que valia allò;

com la llet, caigué en rodó

el que l’ajuntament pagava, la subvenció que donava Torró no la va abonar,

molt mal la cosa es va posar quan la banca reclamava.

la Lletera ha entropessat

En canviar el consistori

tota la preciosa quimera

i així es va poder salvar

i ha escampat per la vorera que amb il·lusió havia ideat.

es tornà a negociar,

d’un procés expropiatori el Museu com és notori;

En vendre la llet, pensava,

també els casals avaladors

i uns bons pollastres criar,

nous crèdits es van firmar,

segur que una vaca comprava,

i vingueren temps millors.

la casa que adquirir volia,

La llet de nou s’ha bolcat;

la llet per terra va anar

s’ha enfosquit el panorama,

comprar uns ous per covar

es salvaren dels creditors,

amb el que d’ells guanyava

la hipoteca es va renovar

i la llet de la vaca pagaria

però quan va entropessar

amb l’IBI que es reclama,

i amb ella la seua fantasia.

el Museu ha entropessat,

Quan es féu el Museu faller

De nou és l’ajuntament

glosses i explicacions

com en el conte és un drama

Les ajudes del poder

que acaba tràgicament.

i com la Lletera ha quedat.

es donaren mil raons,

la causa d’aquest turment,

pels quals s’havia de fer.

el que es conta en una trama

fetes en plena bonança li asseguraven fiança

en forma de subvencions, i sense més dilacions

s’alçà aquella bella estança.

Explicaciรณ de la Falla

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 74

El Cau dels contes ací clou, fent repàs de tot de nou. He continuat fent viatges a les clavegueres que amaguen el Cau dels contes. He adquirit noves històries que m’han reconfortat en viure-les d’una manera real. He deixat ací escrites algunes de les que he viscut darrerament. En llegiré i en viuré, de segur, de noves. Però això ja serà una altra història que contaré en una altra ocasió... Podria haver parlat del cas poc criticat de Sociedad y política, una revista acrítica que volia fos subhastat per un deute no cobrat un xalet per fer-se rica i armà una rebolica. Com El nanet saltarí, que de palla feia or fi, el periodisme convertia en bonyigo cada dia; el seu era un butlletí que escampava verí, de Torró feia apologia cobrant el que no se sabia. El castell d’aniràs i no tornaràs és l’hospital vell, un cas, l’edifici volen tombar per tornar a edificar, el barri ha quedat al ras i no han posat ni un pedaç, potser anys han de passar perquè torne a reviscolar. Alí Babà fou una història que causà una cridòria, de lladres i corrupció fou exemple de debò; es conta la trajectòria de Gurtel i altra escòria que furtaren amb passió diners públics, un muntó.

Mai vaig pensar que viuria tants contes en harmonia; He estat Alícia visitant una terra inquietant; He vist com el nas creixia a Pinotxo l’altre dia; el Llop del turisme bufant a tres porquets tremolant; un Gat amb botes bufó que sols era una il·lusió; a Caputxeta alcaldessa i un llop que es disfressa; Hamelín tocant amb precisió per encantar alguna comissió; un Gegant egoista confessa que al comerç menut cessa. Hansel i Gretel a escola no van perquè no els mola; una cigarra malbaratadora i una formiga estalviadora; la lletera que per una cabriola els somnis l’han deixat sola; per la meua passió lectora els he viscut dins i fora. Acabe l’explicació, com mana la tradició, com que està tot explicat puc dir que ja l’he contat, diré els mots que l’acció clouen en la narració: I catacric-catacrac, el conte ja s’ha acabat.

Explicaciรณ de la Falla

E X P

Explicació de la Falla Infantil

Lema L’amor està en l’aire Autor Josep Enric Gonga

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 78

Cupido estava avorrit, molt avorrit. Quan u està avorrit pot fer moltes coses per distreure’s. Estava cansat de donar voltes pel món llançant fletxes perquè la gent s’enamorés. Així que es passava les hores donant tombs per l’Olimp i molestant la resta dels déus despertant la passió entre ells. Un bon dia, va acabar discutint amb el déu Pan, un faune boig que es passava el dia tocant la flauta i fent la migdiada, i que creia que allò de l’afecte era un conte xinès. – L’amor existeix encara que tu no ho cregues. I jo t’ho demostraré -li va dir- Eixiré a córrer món i trobaré i et portaré l’amor més perfecte. Dit i fet. Cupido va estendre les ales i va partir de l’Olimp, on vivia amb els altres deus, per començar la recerca. L’amor de mare trobà, el que tenen pels fills, un amor sense perills potser de tots el més sa. La mare res no demana, tot ho dóna sense més, i no té més interès que l’amor que l’encomana. Fins i tot si els castiga ho fa amb bona intenció, que la seua educació és el que a allò l’obliga. Com que aquella manera d’estimar era massa entregada per una de les parts, Cupido va continuar buscant l’amor perfecte. Va topar amb un grup de gent davant d’un edifici. Era una escola. Unes persones d’edat avançada arreplegaven els xiquets que eixien d’ella en acabar la jornada escolar. Eren uns iaios que acompanyaven els nets amb un traç de felicitat a la cara. – Hauria trobat allà l’amor perfecte? -es va preguntarEls iaios estimen els nets, cuiden d’ells a tota hora, i encara que els acalora ho fan molt satisfets.

Explicació Falla Infantil

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 80

Els compren llepoleries i els regalen joguets, i si són molt menudets els porten a les guarderies. Però també era un amor en principi interessat, el iaio sol estar encantat pel seu nét encisador. Va continuar el seu viatge. En un parc va veure una xiqueta amb cara d’estar en els núvols. Es va apropar a ella. Sospirava sense parar i mirava un jove que corria pel parc sense fer-li cas. Acabava de topar-se amb el primer amor. El primer, l’amor novell, és un amor impossible, pot semblar increïble, i de tots, el més bell. Tot el món el recorda, a bon port no sol arribar, però és per disfrutar mentre li dura la corda. Sol ser amor imaginari per algú que no existeix, que potser perfecte pareix però sol ser ordinari. Deixant els amants novençans al parc va volar cap a la costa. Va arribar a una platja en ple estiu. Va notar que l’amor es passejava per ella. Però era una estima lleu, com una brisa marina. Un afecte volàtil. De volada curta. Poc temps solia durar i després s’oblidava a aquell que s’estimava quan l’amor semblava clar. Però és amor impalpable quan acaben les vacances, i s’obliden les lloances dites quan era tocable.

Explicaciรณ Falla Infantil

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 82

Va marxar volant de la platja, com els amors d’estiu que havia conegut. Al cap d’una estona, va descobrir uns joves que compraven llepoleries, les embolicaven en uns mocadors de seda i les donaven a unes jovenetes que les rebien amb grans mostres d’alegria. Celebraven la mocadorà, la festa de sant Donís, la festa que omple d’encís a la gent enamorà. El dia dels enamorats que celebren els valencians, sant Valentí és dels forans una festa d’infiltrats. Ple de dolços i caramels, el mocador és la mostra d’un amor que es demostra amb un present ple d’anhels.

En abandonar aquell lloc, una miqueta desesperat pel fracàs de la cerca de l’amor perfecte, va veure al lluny un estrany edifici que s’enlairava cel amunt. En apropar-se a ell, una cançó li va cridar l’atenció. Sonava als peus d’una llarga escala que s’enfilava cel amunt. Deia així: Història certa dels set cels, set paradisos màgics i encantats. Història certa dels set cels, set nius de pau, de glòria i de felicitat, set nius de pau, de glòria i de felicitat. Va pujar per l’escala encuriosit per saber on el portaria. Estava sobre l’escala de l’amor, la que portava als enamorats fins al setè cel de la felicitat. Un ascensorista el va convidar a pujar per visitar els set paradisos d’un en un. Ho va fer esperant descobrir el que amagaven cadascun dels cels que hi havia abans d’arribar a dalt del tot. El primer cel era inventat, hi contenia l’amor maternal, una estima incondicional, el primer invent de la humanitat. Explicació Falla Infantil

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 84

El segon cel era imaginat en una nit d’estiu a la vora del mar, era ple d’amors que se’n van anar, que de la costa mai més han tornat. El tercer cel, dins d’un mirall, on viu qui està enamorat d’ell mateix i està encantat de ser més coent que un all. El quart cel era irreal, qui mai havia conegut cap amor en absolut allà enviava el seu mal. Un cel que sospirs guardava de qui amors en va cercava, per això sempre sospirava mentre patia i plorava. Del cinquè cel res no se’n sap, és un cel tan amagat, que nous amors ha creat que donen a algú maldecap. Amors entre dues jovenetes que el cinquè cel ha acceptat amb total normalitat i allà s’estan satisfetes. El sisè cel està tancat, és ple d’amors impossibles, d’històries bastant terribles que el món no ha oblidat. Allà estan Romeu i Julieta i els amants de Terol, un munt de tocats del perol amb més d’una història inquieta.

El setè cel està a dins del cap de qui viu feliç i enamorat, és un cel que ha engendrat qui d’amor molt en sap. Cupido va tornar a l’Olimp una miqueta decebut. No havia trobat l’amor perfecte. De camí, va observar l’infern del desamor. Entre flames paoroses que donaven molta calor, vivien tots els que havien patit els efectes de la falta d’estima. Cupido es va posar molt trist en descobrir aquells que no havien conegut els efectes de les seues fletxes. Allà els zels imperaven, els amors consumien, de la rancúnia vivien i amb la felicitat acabaven. La gelor i la indiferència, en l’infern havien arrelat, pel qui havia menyspreat algun amor amb indolència. Quan va tornar a veure a Pan, li va explicar tot el que havia vist i la conclusió a la qual havia arribat després del seu periple. No hi ha cap amor perfecte, hi molts amors diferents, afecten éssers vivents i cadascun té un efecte. L’amor té un altre caire, viu i es troba en l’ambient i arrela després en la gent, l’amor sempre està en l’aire. Explicació Falla Infantil

Part

LiterĂ ria

PO EMA RI Veus de dones

Tacons invertebrats J.M.P.

Hi ha peixos de ciutat J.M.P.

Sonet a la dona fallera S.R.

Cançó de la dona que mai va escriure cap poema Gràcia Jiménez Tirado

La guardabarrera Rosa Miró

A un tren Rosa Miró

Creadores Alba Fluixá

L’acusada

Teresa Broseta

Sempre he vist la vida Joana Navarro.

Collage

Una dona. Moltes dones.

Contradansa Mercé Viana

Per estimar-te Mercé Viana

Flors per a papallones Rosa Miró

Oblit o fragilitat en essència Rosa Miró

Comboi de mitja nit Rosa Miró

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 90

Tacons invertebrats Duu en el secret de la pell la llibertat guardada en una rebel nuesa. Escampa, a les palpentes del cos, l’elecció de sentir-se estimada amb el frec que les brases pinten quan la ferida encara no és sang. Fan la vida amb el foc del nom que les fa cremar. Un cicle secret, un dogma nou, ara que les creences són tan amagades com el silenci que ha filat la seua història. I amb l’estrèpit del primer crit, una història nova amb un nom ja no d’home: dona sentit al món des que l’imagina amb la subtil fascinació d’un llavi que per enlluernar desconeix l’ombra. J.M.P. * Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

Hi ha peixos de ciutat Hi ha peixos de ciutat que enyoren en el desert nedar en l’aigua sense els preceptes d’un ofegament invertebrat, perdut i fràgil, entre la silueta de terrasses on estens un sol que no ens comprèn com no siga sobre l’amor mal il·luminat. No era desert sinó mar, i en l’enyorança de l’aigua estava el paisatge, una mar donant sentit al silenci quebrat amb la fragilitat amb què les ones repetixen els noms de tantes de vosaltres tant de temps surant sobre una ombra d’arquitectura efímera. Una platja on fer naufragar un foc enlluernat per les brases del vostre silenci. J.M.P. * Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

POEMARI

Sonet a la dona fallera Delicades deïtats desitjades essència del ser, vida primera. Il·lusió incessant aferrada a l’amor de vivències passades. Nimfa excitada rebent poemes de festa tal volta queda prenyada. La musa de l´art entusiasmada al foc seduïx sense cremar-se. Seduccions en cinc dies concentrades jocs sensuals amb lascives mirades, desperten les passions més arrelades. Nits de goig, vetlades desenfrenades rituals coberts de càntics i danses, donaran llum cinc reines venideres. S.R.

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 92

Cançó de la dona que

mai va escriure cap poema Quan havia d’escriure els millors i els pitjors versos de sa vida estava atrafegada i s’havia vestit de dona circumspecta arrossegant el pes d’aquell petit i hospitalari món on habitava. Quan havia de dir les millors coses, les que es viuen i es senten per primera vegada, regalava dreceres i rajava cançons, carregava cistelles amb fruites saboroses, cuinava de nit, netejava llençols, preparava lliçons i vigilava nens als patis dels col·legis. O curava les nafres dels malats, engolint-se la vida amb les bromeres de cervesa morena i fum canalla temptejant aquells homes en l’estret carreró. Quan havia d’escriure els millors versos de sa vida, els ganivets semblaven menys esmolats que les paraules que passaven de llarg, apressades, camí d’altres quaderns més exquisits. Quan havia d’escriure els seus pitjors poemes la vida romania tancada en una caixa de parets fumades de gros vidre, aguaitant des d’on considerar les diferents arestes dels pecats, perdonables o no, de la seua família. Quan havia d’escriure els millors i els pitjors versos de sa vida, només va tindre temps d’eixugar-se les mans i els ulls, furtiva, amb un drap enganxat al vent tramuntanal Quan havia d’escriure aquell poema que la brisa dictava encreuant el carrer, esperava, pacient, que el seu món s’ordenara de nou per poder satisfer els desitjos dels altres. I, aleshores, poder escriure en pau aquell quadern en blanc. Gràcia Jiménez Tirado

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

POEMARI

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 94

La guardabarrera

Darrere les ulleres engroguides per la pols dels anys Parles i parles cofoia i jo t’escolte callada “A ulls clucs he abaixat la barrera Sense rellotge he tancat el pas a nivell Conec per on va la via, podria apamar-la a les fosques” Em mires i davalles l’esguard farcit de teranyines de temps I continues “Avui un calaix de trastos, una pelleringa Ahir plena de nervi. Ahir fruïa Els pits durs com el balast Els malucs i aquelles mans de caldera i de carbó Em traspassaven... el meu endins tremolava envestides plaents” Parles i xarres. Xarres i parles. No pares Sense pudor m’expliques intimitats com si res. No tens vergonya. A la teua edat! “Aquella nit de maig Despullats, entre els horts de tarongers florits La Lluna jugava a amagar l’ombra dels nostres cossos I la rosada cantava i a la rosada gaudia Ara tot és foscúria Els peus lentament i amb malaptesa fan equilibris en paral·leles Per on passarà el vagó només d’anada A l’aguait estic. No tardarà” I jo t’escolte callada

Rosa Miró

POEMARI

A un tren

Puge a un tren (cop d’atzar) I l’emplene de llibertat cercada Espente amb força deliberada La gentada em prem els pits, l’alè, els fills Viatge cap a terres que pense diàfanes Seguidament, en túnels infinits, saturats de tèrbols desànims M’ofegue Em deixe acaronar per la parca del destí On les rates, sense ulls, esperen atentes les llàgrimes desesperades L’última llum sotjada El darrer espetec de vida abans de la partença per sempre Estacions de sal Perseguits engabiats Abaixadors misteriosos Preferisc abandonar ma terra Que l’amenaçadora dalla de tribu i religió No sense pensar que potser morís de fam O entre fil ferros xafada O qui sap, si entre fangs ofegada Busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure! Per a mi, per als meus fills

Rosa Miró

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 96

POEMARI

Creadores

L’acusada

“juntes farem nostra la nit”

L’acusen en silenci els llits per fer

Maria-Mercè Marçal

i la implacable pols acumulada, la pica que desborda d’escurada i la bugada a mitges, el calder

Elles tenien mans i cors i ulls i ments, però tenien també cos de dona i deien que la seua carn no era fèrtil per a l’art, que sols donarien a llum persones, com si això fóra menys alt o menys sagrat. Però Artemisia no els escoltà, ni tampoc Berthe o Camille. Frida i Maruja els ignoraren, Tamara i Leonora també. Sofonisba i Carmen plantaren cara,

tan buit com la nevera i el rimer de roba que reclama ser planxada. Després vindran les presses, la glopada d’amarga realitat. Ara el paper en blanc és l’horitzó llunyà que albira qui sols versos alena i en vers viu mil vides ben lligada a la cadira de boga de la cuina, qui somriu sorda al deure i la culpa mentre mira l’univers cor endins. És, mentre escriu.

així com feren Ouka i Élisabeth. Totes juntes crearen mons fets de pintura, argila o negatius. Totes juntes feren seu el futur i li canviaren el sexe al destí.

Teresa Broseta

Alba Fluixà Pelufo

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 98

Collage

Una habitació pròpia. Per gaudir del sagrat límit de la intimitat. Per crear una illa en la qual tot està ben aclarit. Amb finestres que puguen habitar-se i amb una bella vista sobre el munt de mons que hi ha a tot arreu del món. Una habitació pròpia. Per envoltar-la de filats i un mur impassable, tal, que ningú no el trenqués amb malediccions, punys, amenaces, ni amb amor tampoc. Una habitació pròpia. Per nadar a contracorrent quan arribe la rierada. Per gaudir de la desobediència dels submisos. Per no fer el paper que algú diu que he de fer. Per fer d’ella el ferm motiu de la meua rebel·lió. Per tenir la insolència d’anomenar les coses pel seu nom. Una habitació pròpia. Per saber que no sóc ningú i preguntar-te a tu si també ets ningú, per fugir de la por, un planeta absurd i cert, i deixar de ser l’eterna sobirana del silenci. Una habitació pròpia. Per reunir-me amb les bruixes que cremaren i fer junt amb elles una foguera amb l’estrall i la por. Una habitació pròpia. Per bastir un llenguatge nascut al fons dels segles. Una habitació pròpia.

Una dona. Moltes dones.

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

POEMARI

Sempre he vist la vida

Sempre he vist la vida a través del meu calidoscopi de colors M’ha seduït el verb amable i m’he deixat portar per la veracitat de la paraula. He caminat a peu nu per les dreceres de les emocions a un ritme trepidant. Mai no ha estat deserta la nit ni el sol s’ha acomiadat de l’espill dels meus somnis. Ara el vidre s’ha fet fosc, s’ha instal·lat el dubte, als meus ulls i han emmudit algunes veus. Què fer-ne? Potser només em resta l’intent de sobreviure’m i endreçar-ne la mirada. Potser, sí, però... a quin preu?

Joana Navarro

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 100

Contradansa

Per estimar-te

És difícil la caminada

No deixes mai que les fulles

si la boira dilueix la vira

fugen de l’embolcall dels arbres.

I l’horitzó es despunta

i si algun fat vel.leitós així ho arranjara

És difícil la caminada

fes aturar el vent

quan la ceguesa se’n ve

per mudar-lo en brisaina,

i ja no hi veus els cairells

aura que afalaga.

ni l’abisme que t’espera.

No acceptes que les pluges, Mercé Viana

fosquejen la serena mirada i si un hàlit juganer així ho disposara venteja els raigs de llum fes-hi brollar l’arc del cel, arc de l’alegria. Ni permetes que la teua joia jugue als amagatalls car l’esguard ha de romandre lluna si la claror és colpejada.

Mercé Viana

POEMARI

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 102

Flors per a papallones

I en un rampell es va omplir ma casa de papallones Les glossata suraven per les estances Ballaven vals tristos Algunes, a cau d’orella, murmuraven uns no sé què Desprès, calladament i en fila em van oferir una flor A cada pètal un nom A cada nom un oblit A cada oblit un xiquet A cada xiquet un dol Començava a ploure i Com la majoria vaig agafar el paraigua Em vaig posar l’impermeable i Vaig eixir al carrer Vaig tancar la porta A dins uns pensaments Maleïts provocadors d’èxodes humans! Maleïts sigueu per sempre! Que així siga! Amén! Allà a les platges de l’exili i de l’oblit Les dones continuaran parint flors per a papallones

Rosa Miró

POEMARI

Oblit o fragilitat en essència “No s’és res si al final t’obliden” Miguel Torán Al final, quan l’ocàs de l’existència Apague el llum Tu, tu ja no seràs res Més, mentre habites les entreteles Tu, tu ets en essència una persona O tal vegada una narració curta O simplement una crònica trista Fragilitat en essència Fins i tot el no-ser és quelcom ocupant un sector a l’espai El zero és l’inquilí de l’immens forat negre que és el no-res Èter en essència Quina absurditat, menysprear la memòria Excepte els cervells amb la larva de l’Alzheimer Ells tenen prerrogatives per fer-ho Tanmateix, de vegades, existeix una connexió neuronal breu i curta I zas! Els hi ve al front aquella cançó que dormia als llimbs dels perduts Malèfiques proteïnes projecten benèvoles substàncies i Converteixen el buit en un és Però... existirà algun tipus d’oblit a dins de les ments sanes? Que pregunten a les víctimes Del maltractament De la barbàrie De les tortures De les violacions Dels pederastes De les ablacions De les filles de les lapidacions De les filles de les injustícies De les mares d’assassinades Atrocitat en essència Més val no ser res si al final ets la víctima de l’oblit dels botxins Rosa Miró

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 104

POEMARI

Comboi de mitja nit

Dones, empremtes d’un passat sobre els mateixos llocs Petjades d’altres dones amb sabates de plataforma, de xarol, de plexiglàs, de cuir, de plàstic Rostres de dones velles amb espardenyes foradades. Fan llàstima Dones amb sandàlies polsoses, desgastades Rostres de dones joves, quasi nines, amb bambes (tresors!) Dones tossudes i obstinades Dones amb sabates roges de taló i els entestats de desig Conduint-les, rucs, pels budells de la ciutat, als bordells i als camins de no retorn Dones fartes de quotidianitat D’olors i sentors fastigoses Dones somnàmbules Arrodonides ànimes que s’emporta la inèrcia pels túnels d’uns avui i d’uns demà Eternament Xic-xac, xic-xac, xic-xac Dones, estacions de vida, de vies glaceres, d’espectres i de perduts, de gent Que les veu i a qui no veuen Dones-pantalla Dones-màquina Dones-porta Dones-escales mecàniques Dones d’oïda atenta Dones de soledats ignotes Dones corxeres, semicorxeres Dones claus de fa sense sol Dones mudes Dones suportant genolls de malhumorats bastons de iaios Dones-budell Dones-ciutat Dones de bordell de luxe Dones de camins i vores riu Pobres Dones pobres

Rosa Miró

* Text poètic presentat al premi Joan Climent 2018

MO NO GRÀ FIC A quin preu?

Pròleg A quin preu?

Verónica Pérez Lloret

El preu de la mar

María del Mar Roig Soria

Records d’una caminada Mercé Viana

El preu de ser olímpica Lydia Morant

1+3

Liliana Fuster Moragues

L’al·legat final

Blanca Femenia Quiles

A un preu nessesari Joanna de Quero Ramos

Dones i poder

Verónica Pérez Lloret

Ser dona en política

El pes de la justicia

Maria dels Àngels Garcia Vidal

El meu preu

Mª Josep Gonga

Foc i dona

Patricia Soriano

Escales amunt: Rilke

Lliris Picó

El preu de ser dona

Alexia Herranz

El preu de la igualtat

Pepa Frau Ribes

A ma mare

Pilar Greogori Monzó

El preu de la felicitat

Mónica Oltra Jarque

Marisa Falcó

Saber dir no

No és tasca fàcil

Antonia Estrugo

La vida vista des de 1,80 Paula Dolcet Gavilá

Isaura Navarro

Gandia, el preu de la cultura

Diana Morant

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 108

Pròleg

Al llarg de la història, els relats configurats al voltant d’una dona no s’entenien de manera deslligada de la dels homes. Sembla que la configuració de l’existència es lligue a la del sexe masculí, en altres paraules, les dones duem una vida vicària dels homes. La mateixa concepció hegemònica fa que no s’entenga el que és la dona sense l’home. La dona és, senzillament perquè no és home. Totes estes visions procedents del patriarcat han definit de manera determinant la perpetuació de la ideologia androcèntrica, ocasionant-nos ser menystingudes, considerades de manera parcial, no participants o simplement esborrades, quedant-nos orfes de la meitat dels referents en totes les disciplines, en tots els horitzons de pensament que fan avançar la societat. Estes qüestions revertixen en la manera d’entendre el món, i no podem evitar remarcar que les representacions femenines han sigut enteses a la mida de la mirada masculina. Esta òptica condiciona que al llarg dels segles, les dones hagen sigut vistes com a objectes, que hagen sigut cosificades, que els hagen llevat la facultat de parlar o que les hagen omeses als diferents canons. Per altra banda, la idea romàntica de l’amor les ha educat per ser submises i dependents i si no ho són emocionalment, ho han sigut econòmicament. En nom de l’amor s’han basat quantitat de relacions de poder. I sembla que estes representacions del que ha de suposar el futur de les dones ha calat, inclús en les mateixes dones, que ensenyen les seues descendents a comportar-se en eixes pautes. Una educació completament motlada als desitjos d’imposició del món masculinitzant. Però, arribades a este punt, i precise l’ús d’esta forma verbal en la qual em dirigisc a totes les persones, tal volta hem de reconsiderar i redefinir què és una dona. En la introducció de El segon sexe (1949), Simone de Beauvoir ens diu: “La dona té ovaris, un úter; heus aquí condicions singulars que la tanquen en la seua subjectivitat; es diu tranquil·lament que pensa amb les seues glàndules. L’home s’oblida olímpicament del fet que la seua anatomia comporta també hormones, testicles. Considera el seu cos com una relació directa i normal amb el món que ell creu aprehen-

A UIN PREU Verónica Pérez Lloret

dre en la seua objectivitat, mentre considera el cos d’una dona com afligit per tot el que ho especifica: un obstacle, una presó”. D’esta manera, les dones han existit en tant que han posseït una anatomia capaç de fecundar, aleshores, la diferència radica en que les dones poden concebre i albergar altres vides humanes. La qüestió és que avui dia, quan pràcticament és manifest que les dones poden exercir altres activitats, tant professionals com no a la vida, veiem a cada dinar d’ empresa, a cada retrobament al Nadal apareix de sobte la insidiosa pregunta: I tu quan t’animes? I es que no es pot concebre la noció ‘dona’ fora del conegut matrimoni o de tindre família. La qüestió principal és que fins que no siguem capaços de parlar per “La Dona”, reducció que prové de l’arcaic l’Etern femení tan lluny d’actualitzar-se, que encara avui dia pesa, i comencem a parlar de “dones”, diferents, amb diferents eleccions de vida, allunyades d’allò que les manipula emocionalment va dir Kate Millet a la seua Política sexual (1970): “L’amor ha sigut l’opi de les dones com la religió de les masses. Mentre nosaltres estimàvem, ells governaven”. Passem a mostrar, en les següents pàgines, que hi ha dones amb veu pròpia. No es tracta de descobrir res nou, sinó de posar estos discursos al lloc que mereixen. Als articles que veurem a continuació hi ha tota mena de concepcions sobre l’existència femenina, i hem primat l’essència i les vivències. I hem tractat de respondre una pregunta molt clara: Quin preu té rebel·lar-se a l’Etern Femení? Moltes d’estes dones en són coneixedores, altres, encara estem tractant de calibrar-lo i definir-lo en paraules, com qui nomena els fantasmes per deslliurar-se d’ells. La conclusió que totes traiem és la següent, el paguem gustoses per tal que les dones que ens precediran no hagen de sentir-se avergonyides, menystingudes o qüestionades per ser dones. Hem de poder rescatar referents sòlids que ens han brindat tot el seu esperit i la seua inestimable saviesa i ha estat soterrada i sobre estes dones, superar-les creant de noves. S’ha d’ aconseguir tota una generació de dones amb ulleres violeta incorporades, que es visualitzen capaces de realitzar fites que quasi la meitat de la societat no haguera imaginat per a elles.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 110

El preu de la mar Maria del Mar Roig Soria

Clareja… són les 03:48HRB (Hora Rellotge de Bitàcola) UTC +9. Navegant en l’Oceà Pacífic amb rumb a Japó observe la mar en la seva immensitat; des de l’aleró del pont una brisa feble, força 3 en l’escala de Beaufort, refresca la meva ment. L’Oficial entrant està al caure, haig d’emplenar el Diari de Navegació, però aquesta alba sembla tan especial… La gent em pregunta si m’agrada el meu treball, i jo els responc que no hi ha gens pitjor que treballar en alguna cosa que no et motive. El meu treball no és solament una professió, és una manera de vida que frega els extrems. És tenir-ho tot, alhora que no tens rés. És una aventura contínua, una injecció de motivació diària, una superació personal. un treball en el qual has de decidir amb que quedar-te i que deixar a un costat del camí. Una manera de vida que et converteix en la persona que ets. Per ser Capità de la Marina Mercant cal lluitar-ho i desitjar-ho des de molt endins. Jo vaig començar a navegar amb 21 anys en un buc de contenidors com a alumna de pont de la Marina Mercant. Amb 24 tripulants de diferents nacionalitats jo era l’única dona, però no em vaig sentir diferent en cap moment, ja que em vaig proposar aprendre, durant eixe estiu de pràctiques, el màxim possible. No hi havia temps que perdre! Vaig tornar a la universitat, per acabar els 5 anys de Llicenciatura en Nàutica i Transport Marítim, que cursava a Gijón. Quan em vaig adonar que, després del nostre primer període de pràctiques, molts dels meus companys i companyes de carrera havien decidit no tornar a navegar i buscar alguna sortida professional a terra. Decisió que no vaig compartir, jo tènia molt clar que volia arribar al cim, volia ser Capità de la Marina Mercant. Durant els meus 350 dies d’alumna, em vaig especialitzar en bucs tanc, bucs de gas i petroliers. Navegant per tot el món, arribant a ports molt difícils de pronunciar després de mesos sense tocar terra, gaudint de l’espectacle que brinden les balenes en època d’aparellament, els salts dels dofins al voltant del vaixell, del vol de les aus que mengen el peix entre les ones que el teu vaixell va creant i t’indiquen que la terra es troba ben a prop. Però també navegue per aigües molt perilloses. Podria narrar una de les meves singladuras pel Golf d’Aden, i no trobar la diferència amb una novel·la de pirates del segle XVIII. Guàrdia tipus 4 (Capità més dos oficials extra en el pont i màquina atesa), mesures

Capi tana de vaixell extremes anti-pirateria, a bord d’un petrolier de 275 metres d’eslora disposats a transitar l’estret de Bab El Mandeb, que connecta el golf de Aden amb el Mar Roig. En aquesta zona, igual que molts altres llocs del món, hi ha pirates els 365 dies de l’any. I si… van intentar abordar-nos però sortirem airosos de l’atac. No tots tenen la mateixa sort que la meva tripulació i jo eixe dia. No hi ha dubte que la marina mercant ha estat un món d’homes, però a poc a poc les dones estem trobant el nostre lloc dins. Em pregunten que si, com a dona, he tingut molts obstacles per arribar on estic ara. Al meu entendre, en la vida no hi ha més obstacles que els que cadascú vol posar-se. Cal saber jugar, seguir les regles, fer-se respectar i no oblidar qui ets i quin és el teu objectiu. Com a dona, m’he sentit obligada a demostrar, dia darrere dia, que valc i molt per exercir el meu treball a bord. I així, campanya després de campanya, m’he guanyat el respecte de la tripulació en cada vaixell i dins la companyia. A dia d’avui seguisc sense poder-me relaxar, però gràcies a això obtinc un progrés continu, tant professional com personal. I així és que en “un món d’homes” jo he trobat el meu lloc. No ha estat fàcil; obstacles hi ha en tots els treballs però cal saber sortejar-los. Navegue en un buc que transporta gas natural liquat, la càrrega es transporta a la seua temperatura d’ebullició -160ºC. Com podeu imaginar la perillositat i responsabilitat vénen agafades de la mà. La meva tripulació consta de 35 persones de diferents nacionalitats entre les quals trobem russos, filipins, croats, indis, anglesos, italians, noruecs, danesos, espanyols, malais, ucraïnesos, etc. Cultures molt diverses les quals cal entendre per poder conviure. El masclisme és un problema encara present en tripulants de major edat però va desapareixent alhora que trobem més dones a bord que es fan respectar. És un tema que jo no tolere i, per tant, ho considere una gran falta de professionalitat. En països com a Nigèria, m’han estat assignades tasques a bord d’alta responsabilitat per la meva fàcil solvència en l’acompliment de les mateixes, país on la figura de la dona està molt allunyada de l’àmbit empresarial. Tractant amb autoritats portuàries nigerianes, agents d’immigració i sanitat on l’acceptació del buc en la terminal de càrrega d’aquest país s’obté després d’una negocia-

RELATS

ció. Gens fàcil per cert! De primeres no volen parlar amb tu per ser dona, després volen comprar-te i portar-te als seus poblats i finalment després d’actuar com ells els fas veure que és amb tu amb qui han de tractar per obtenir el que busquen. En aquests països el suborn, tant psicològic com a material, per exemple amb tabac, menjar o material de treball, és la pràctica habitual. En canvi, si actues de la mateixa forma en un país civilitzat pots anar a la presó. De manera que cal conèixer molt bé la cultura de cada país on el vaixell es disposa a carregar o descarregar. Gràcies a Déu, tinc una família fantàstica que m’ha recolzat des del primer moment a realitzar els meus somnis, tant moralment com econòmicament. Han estat amb mi àdhuc a milers de milles de distància i és que sense un gran reconeixement per la gent que et vol, és difícil aconseguir les teues metes. Així que, dia darrere dia, no puc més que agrair als meus pares, germanes, oncles, nebots i amics la motivació que em transmeten per seguir fent milles. Però viure solcant els mars té el seu costat positiu i el seu costat negatiu, com he dit abans hi ha moltes coses que he deixat pel camí per arribar on estic. Un bon capità em va dir… María, els marins no veuen néixer als seus fills ni morir als seus majors. Jo, sorpresa amb el seu comentari, li vaig respondre que no anava a arribar fins a aquest punt, abans deixaria de navegar. Però la vida no t’avisa amb antelació… aquest moment m’ha arribat abans de l’esperat i és llavors quan et planteges el fet de saber a què estàs disposat a renunciar pel teu treball. Hi ha moltes coses a les quals un marí renuncia, molts plans retardats, una gran família amb ganes de que tornes a casa. Però aquest treball tan meravellós i aventurer et fa escollir , per exemple, entre ser mare o seguir navegant. Fa tres mesos, en una conferència de la meva empresa, decidida a pegar-li la volta a la meva vida, em vaig armar de valor i vaig prendre la decisió de deixar de navegar. L’intent em va sortir fallit quan em van proposar un nou projecte… Probablement l’últim, però el més atractiu de la meva carrera. En un parell de mesos estaré a bord d’un buc transportant gas i trenca-gels obrint una nova ruta comercial navegant pel Pol Nord. La vida és una caixa d’oportunitats que cal saber aprofitar-les i superar-se dia a dia per complir els teus somnis.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 112

Records d’una caminada Mercé Viana

Si, com diu el poeta, el camí es fa caminant, les dones hem fet a hores d’ara, un llarg camí, tortuós algunes vegades i sempre prou difícil. Recorden sinó aquell final de segle XIX quan alguns anomenats científics, basant-se en unes preteses diferències de pes i volum del cervell femení respecte al masculí, intentaren demostrar “la inferioritat mental” del 50% de la població. Aquesta caminada no ha estat, precisament, per un camí de roses, no. Al congrés pedagògic celebrat a Madrid al 1882, el gran pedagog i filòsof Giner de los Ríos hagué d’enfrontar-se als descerebrats que mantenien que la dona no tenia qualitats per a educar professionalment els pàrvuls, ara etapa infantil. Més tard, al congrés de 1892, Concepció Arenal exposà el dret de la dona a ocupar qualsevol professió exceptuant, deia, “la de les armes, que repugna la naturalesa de la dona i tant de bo que repugnés l’home”. Emilia Pardo Bazan denuncià, a aquest mateix congrés, el tipus d’educació que rebia la dona: “no és educació sinó doma, ja que es proposa com a finalitat l’obediència, la passivitat i la submissió” La Segona República intentà fer més fàcil el camí amb les lleis progressistes que va posar en marxa. Així doncs, en la seua Constitució de 1931 quedà palès la igualtat de sexe, el dret al divorci i la igualtat jurídica dels fills engendrats fora i dins del matrimoni o el dret de les dones a votar, un dret que hagué de defensar amb valentia l’escriptora i diputada Clara Campoamor a les Corts. A les eleccions generals de 1933, les dones pogueren votar per primer cop a Espanya. Franco, però, abolí aquests assoliments, represalià les dones republicanes que es distingiren com a feministes i implantà una educació lligada a l’església i al concepte de dona que tenia la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Aquestes paraules de Pilar Primo de Rivera, la seua fundadora, són completament reveladores d’allò que que pensava de les dones: “Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que

Pe da go ga interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”. Uns insults tan intolerables no mereixen ser traduïts a la nostra llengua. Sí, amb el franquisme es van perdre els drets que la dona havia guanyat a la República, retornant-la a l’àmbit familiar. La finalitat més sublim es concretava a servir fidelment el marit i educar els fills en la religió catòlica i en els valors del règim. La dona quedà exclosa de la vida política, cultural i econòmica. Va ser a principis de la dècada del 60, que la famosa “Ley de los derechos de la mujer” restablirà la igualtat formal dels drets entre els dos sexes en les activitats polítiques i econòmiques, que no jurídiques, i permetrà a la dona casada l’accés al treball, prohibit fins aquell moment. Les dones que estudiaven era fonamentalment les carreres de Magisteri i d’Infermeria. Estudiar altres carreres estava mal vist o fins i tot restringit a la dona, com va ser amb la carrera judicial que fins 1971 no vam tenir una dona jutgessa. Al 1967 es va reconèixer, sobre el paper, el famós dret “a igual treball, igual salari” i, malgrat els anys que han passat des d’aleshores , encara no s’ha fet real en tots els treballs. A aquesta dècada també començà a articular-se un moviment feminista i, lentament , la veu de la dona anà organitzant-se. Publicacions i xarrades de moltes dones com ara M.Aurelia Capmany, Lidia Falcón, Empar Pineda, Marina Subirats o Isabel Robles a València esdevingueren objecte de reflexió i anàlisi, tot convertint-se alhora en un dels instruments de difusió de les reivindicacions de les dones. És veritat que amb la mort del dictador i la tornada al sistema democràtic, la veu de les dones es va deixar sentir amb força, el mutisme de l’etapa anterior començava a dissipar-se i els avanços en el terreny dels nostres drets es feien realitats. I es va despenalitzar l’expedició d’anticonceptius; i es va aconseguir una llei del divorci; i es va aconseguir que la interrupció de l’embaràs fora despenalitzada.

RELATS

També és veritat que s’han creat organismes destinats al tractament dels nostres problemes i el que és molt important, la consciencia dels nostres drets va creixent significativament en dones de qualsevol edat i estatus social ... Però amb tot i això, encara ens queda un bon tros de camí per fer. Sí, les coses han canviat. Ara les dones podem accedir amb més que menys dificultats a ocupar càrrecs professionals i polítics però...la incorporació de la dona al treball és menor que en altres països europeus, la nostra veu en els espais públics se sent ben poc, la nostra presència en càrrecs directius és mínima, ens resulta més difícil accedir a llocs de responsabilitat que als homes, per a tot hem de demostrar molt més la nostra vàlua professional que l’home, si en una entrevista de treball dius que tens fills menuts, oblida’t que t’accepten, com li va passar a una filla meua; la criança dels nostres fills i filles recau més en les mares que en els pares; la violència de gènere augmenta de manera alarmant i manquen mesures eficaces perquè la dona se senta més segura... Són tants els entrebancs que trobem perquè siguem tractades com a persones amb capacitats, amb possibilitats, amb intel·ligència... Potser les reformes socials que la nostra societat necessita hagen d’afectar tant la condició femenina com la condició masculina... Potser és urgent portar a la pràctica una conscienciació permanent al món educatiu, al món empresarial, al món polític sobre una realitat tan simple com és que la societat la formem dones i homes amb els mateixos drets, amb les mateixes necessitats i que una societat patriarcal, és injusta, agressiva i empobridora... Potser no podem retardar més que els dos sexes que conformem la societat treballem junts per canviar tot allò que ens impedeia de mostrar-nos simplement com a persones.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 114

El preu de ser olímpica Lydia Morant Fisioterapeuta

Jo tenia 16 anys i estava becada en el Centre de Tecnificació de la Petxina en València, en aquell moment era la millor nadadora de la Comunitat Valenciana, havia estat campiona d’Espanya, i la meua progressió anava encarrilada, quan el meu entrenador Carlos Carnero em va proposar el repte de treballar per anar als Jocs Olímpics de Pequín. No anava a ser fàcil, i deixà clares una sèrie de condicions que ens obligaven a intensificar esforços per la seua part, per la del meu voltant familiar i sobretot per la meua. El repte era difícil d’aconseguir, però possible. Consistia en baixar dos segons i mig la meua marca personal, per aconseguir batre el temps mínim exigit per participar als JJOO, fet que pot parèixer un objectiu senzill , però en aquest esport i a eixe nivell, és tot un món. Una centèsima de segon et pot deixar fora d’uns JJOO, d’una final, o d’un pòdium. Vam dissenyar un programa de 7 hores diàries de dur entrenament, amb eixides a competicions internacionals i concentracions de varies setmanes de duració, tant en altura, en Serra Nevada , com a nivell del mar, en Tenerife. Açò va repercutir en els meus estudis, que vaig deixar un poc de costat. Carlos, el meu entrenador, va despertar en mi una nova visió d’aquest esport. Em va animar a ser més competitiva, a confiar més amb les meues possibilitats, i a autoexigir-me el 200% en cada entrenament i en cada competició, tot per uns objectius molt més ambiciosos. Era una persona molt professional, exigent i motivador, per això, teníem molt bona relació, a pesar de les tensions típiques que es donen entre entrenador-esportista. Superats els mesos de preparació, ens apropàvem al classificatori programat, el Circuit Internacional Mare Nostrum, amb 3 competicions en les quals podia fer la marca mínima exigida. Es donava el cas, que en la meua prova, els 200m esquena, ja hi havia una plaça adjudicada, i per aquell moment érem 3 xiques disputant la segona plaça. Pel que calia aconseguir la mínima, i ser millor que les altres dos. Estàvem de camí a Mònaco, la primera etapa del circuit, quan em van vindre els records del camí recorregut.

Nada dora olím pica Els meus inicis en el Club Natació i Esports Gandia, la meua marxa amb 11 anys al Centre de Tecnificació de Xest, on vaig estar interna 4 anys, amb moments difícils en què enyorava als meus pares, la convivència amb altres esportistes, les llargues jornades d’entrenament i la duresa de compaginar-ho amb els estudis. Allí fou, on Carlos i jo, vam tindre el nostre primer contacte, i on començarem a treballar junts. Qui m’havera dit en aquell moment, que ara aniríem junts ell i jo, en un avió de camí a Mònaco amb la determinació de fer alguna cosa gran. El nostre pla apuntava a que el gran dia seria en la segona competició, a Barcelona. Els meus pares i els meus amics ho tenien tot previst per estar allí, arropant-me i celebrar-ho, en cas d’aconseguir-ho. Mònaco anava a ser un primer test de valoració, però estava tan concentrada i segura de mi mateixa, que tot va eixir a la perfecció, i vaig aconseguir nadar per davall de la marca mínima. Aquell moment de satisfacció personal i professional, va superar tots els sacrificis. Vaig passar una setmana d’incertesa, per si les meues companyes del Equip Nacional feien millor marca que jo. Però, finalment no fou així, i vaig aconseguir el meu passaport per anar als JJOO. En Pequín vaig viure una experiència única i molt especial, la qual em va servir d’al·licient per seguir entrenant a alt nivell i posar-me com objectiu participar en els següents JJOO de Londres. Açò em suposaria nous sacrificis. El primer fou deixar enrere la meua etapa en València, allunyar-me de ma casa, canviar d’entrenador i mudar-me al Centre d’Alt Rendiment Joaquin Blume de Madrid. Allí em trobaria amb la impossibilitat de compatibilitzar entrenaments amb estudis universitaris. Ho vaig intentar de varies maneres, presencial i a distancia per la UNED, però em va resultar inviable. Després de dos anys en Madrid, vaig decidir que per a millorar el meu rendiment havia d’anar-me’n al Club de Natació Sabadell per entrenar amb Fred Vergnoux i el grup d’entrenaments tan exigents que havia conformat. Allí vaig compartir entrenaments amb Mireia Belmonte, Judit Ignacio, Claudia Dasca, Conchi Badillo i Aschwin Wildeboer. Eixe any, ni tan sols vaig intentar compatibilitzar entrenaments i estudis, els horaris i el nivell d’entrenaments eres

RELATS

esgotadors, i el descans era imprescindible per poder rendir. Nostra rutina diària començava a les 5:30 am, per anar a entrenar entre 6 i 8 hores diàries, en 4 sessions. Els sis vam aconseguir plaça per als JJOO de Londres. De nou, l’esforç, el treball i la constància donaren els seus fruits i va recompensar a tot allò que vaig haver de renunciar. En aquells jocs vaig competir en el relleu 4x200 lliures. Realitzarem nostra millor marca i aconseguirem el rècord d’Espanya, però fou insuficient per poder accedir a la final, per 3 centèsimes de segon ens vam quedar fora. Aquesta fou la meua última competició internacional, ja que en els dos anys següents vaig tindre varies lesions amb intervencions quirúrgiques incloses, les quals feren que em replantejarà el meu futur esportiu. En eixe temps, no vaig tirar la tovalla i vaig intentar recuperar-me, però sentia la necessitat de donar prioritat als meus estudis per assegurar-me un futur professional. Per el qual, vaig haver de renunciar a seguir entrenant al nivell habitual i reduir les meues hores d’entrenament. Vaig ser medallista en els campionats nacionals, però era conscient que amb eixa nova rutina no podia accedir a competicions internacionals. Fou en aquell moment quan vaig prendre la decisió de deixar la competició. Fou un moment crític, mai ningú ens prepara per a la retirada, vaig sentir un buit molt important en el meu dia a dia, i no m’imaginava la meua vida sense la natació, però la meua nova motivació fixada en els meus estudis de Fisioteràpia em va ajudar a superar-ho. Aleshores , amb major disponibilitat de temps, i estant de nou a Gandia, se’m va obrir un món de possibilitats per a fer coses a les que abans havia renunciat, com passar més temps amb els amics, eixir de festa, estar amb la família, practicar altres esports e iniciar altres projectes. A hores d’ara, ja conte amb el títol per poder exercir aquesta professió que tant m’ha aportat com a esportista. Qualsevol projecte ambiciós requereix de molt d’esforç, constància i sacrificis, però en el camí es pot gaudir de les experiències viscudes, les relacions personals i les lliçons apreses i tot això, pot ser, inclús, més gratificant que el fet d’aconseguir un objectiu.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 116

1+3 Liliana Fuster Moragues

Mai havia pensat ser mare tan jove. Ni Telmo ni jo havíem parlat de fills quan ens vam assabentar que Noel estava en camí; portàvem sols uns pocs mesos casats. De fet, el nostre fill major va nàixer nou mesos – menys cinc dies – després de la nostra boda. El vam encomanar com en les pel·lícules espanyoles dels anys ‘60: en la nit de noces. Ens feia molt riure quan, ja estant embarassada, havíem d’escoltar rumors, per exemple a la perruqueria, que m’havia casat de penal. Eixos comentaris, per descomptat eren de falleres. Ja es pot intuir el to de les converses al respecte. Recorde que vam parlar com eren de retrògrades aquestes persones. Encara que feia dos anys preparàvem la boda, que els dos treballàvem per a l’administració pública... ens casàvem de penal. Queda com una anècdota. Noel va nàixer el 28 de desembre de 2005. A alguns, aquesta data potser els sona: a l’entrada del Museu Faller, al costat de la mateixa tanca, hi ha una pedra al sol que indica l’efemèride. És la primera pedra del Museu. Telmo estava preparat per a fer de secretari en aquest acte important i em vaig posar de part. Després ens queixem si els nostres fills estan bojos per anar al llar i estar de falles... però així va ser el naixement del nostre fill major. Imaginàvem una sala de parts com en les sèries de TV: ple de metges i metgesses, aparells d’última tecnologia, sorolls i crits. Res de res. Sols érem nosaltres dos i la matrona. Aquesta senyora, per cert, molt professional – el meu agraïment des d’ací – estava llegint la revista Hola! Mentre jo a poc a poc dilatava. El que vull dir és que, un dels moments més traumàtics per a una dona primerenca, era un instant absolutament normal i perfectament controlat. Les dones parim perquè estem preparades per a fer-ho. Afortunadament, puc donar gràcies del part tan perfecte que vaig tindre. No sempre és així: el meu record per a totes aquelles que han passat un part difícil. Doncs així va nàixer Noel. Amb tres persones com a testimonis, i en silenci. La següent part de la meua història, no és, com diria jo... tan quotidiana. Perquè des del moment en el qual ens vam quedar embarassats de Roser, Martina i Adriana, res ha sigut com abans. El moment que el ginecòleg ens va dir la notícia, va ser altre moment íntim, clar: sols ell, el meu home i la infermera. Primer va dir: “Enhorabona, són bessons!”. I tots vam somriure. Al minut va dir: “Espera! No són dos, són tres”. Silenci. Sols silenci. Jo vaig pregun-

Ma re de família tar si era una broma, evidentment, però simplement va repetir: “No són dos, són tres”. La resta es pot intuir. Plors, incredulitat, negació, por... alegria! Quan vam arribar a casa, jo vaig abraçar plorant a ma mare. Telmo directament se’n va anar a l’ordinador, a Internet, a veure vehicles de set places per a la gran família que estava en camí. Homes i dones: tan iguals i tan diferents. Jo plorava, i ell somreia mirant cotxes al·lucinat. L’embaràs va ser, com dir-ho... difícil. Controls mèdics constants, incomoditat, preparatius. I vint dies ingressada a la Fe de València per a parir!! Sí, sí. Vint-i-tres, per ser més exactes, amb arribada a urgències de l’hospital des de Gandia, i Telmo amb el cotxe corrent. Aquest part sí que era tal qual les pel·lícules de la tele: infermers, anestesistes, cirurgians, ginecòlegs... pràcticament la meitat del planter de l’hospital als peus del meu llit. Roser va nàixer la primera. Després Martina, i a continuació Adriana. Sabíem l’ordre dels noms. A la primera la van portar a l’habitació. A les altres dos a la incubadora. Vam tenir tanta sort, que va ser un naixement sense incidències i elles estaven perfectes des del primer minut. Adriana era tan menuda que per donar-li el biberó, entràvem la mà per foradet de la incubadora, i ens cabia en la mateixa palma de la mà. Sols cal mirar-la ara. En aquests anys que portem – cap a nou – les hem patit de tots els colors. És igual que quan tens un xiquet o xiqueta, però multiplicat per quatre (o per cinc, o per sis...) Moltes anècdotes meravelloses per contar. Alguna també dolenta. Recorde que quan començarem a eixir amb els quatre a fer una volta, hi havia gent – alguna que no ens coneixia absolutament de res- que ens deia: “Quina putada!! Tres de colp”. I jo pensava: “seràs desgraciat! Seràs fill de puta!”. Quina ràbia sentir eixos comentaris. Els fills són una benedicció, vinguen com vinguen i siguen com siguen. És fàcil intuir que mai vam acordar tindre una família tan nombrosa. Ens ha vingut regalat i és un do de Déu. Però això, encara que és difícil de fer, intentem no lamentar-nos. La vida ens ha canviat d’una manera radical: econòmicament, i sobretot, a l’hora d’establir-nos objectius personals. L’etapa en què volíem recórrer el món i fer viatges en parella haurà d’esperar un poc. Hem de considerar que les nostres decisions, les nostres activitats i els nostres propòsits orbiten al voltant dels nostres quatre fills.

RELATS

La maternitat/paternitat és com una muntanya russa. Hi ha moments de pujades i de baixades. Quan vegem als nostres fills cantant nadalenques, vestits de falleres, en la seua primera audició de cello o el dia de la cavalcada de reis, per citar alguns exemples, ens veiem imbuïts per un esperit positiu cap a la nostra responsabilitat i obligació. La muntanya russa està al cim de l’atracció. Quan volem que es mengen el bollit o el puré de verdures, quan insistim que la tomaca i el peix són aliments saludables, quan han d’estudiar l’escola i el conservatori, dutxar-se, rentar-ser les dents etc., la muntanya està al punt més baix del recorregut. Des del meu parer, hem d’esforçar-nos per ajudar-los alhora que es llauren el seu futur; però també gaudir d’eixos moments – alguns d’ells sense importància aparent – en què ens fan fruir les llàgrimes i els somriures. La cosa no és senzilla. Mentre tot açò ocorre, he de fer també una reivindicació. La gent em diu que, amb el panorama que tinc a casa, “no treballaràs, veritat?”. Què no treballaré?. Vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any. Sense parar: compra, llavadora, dinars, planxa (que és una cosa horrorosa, per cert), conductora, infermera... açò no és treballar? Sí que ho és. I damunt, sense cobrar. Els països europeus més desenvolupats afavoreixen la maternitat amb bonificacions, serveis i altres prestacions. A Espanya: res de res. Per si algú tenia algun dubte. Ens ho pregunten sovint. No, no tenim ajudes, més enllà de les ordinàries per a qualsevol família. Aprofite: treballe a casa sense cobrar. Però estic disponible per a treballar – encara més- açò sí, cobrant. Liliana Fuster Moragues: Diplomada en Relacions Laborals per la UV, màster en prevenció de riscos laborals, experiència en l’administració pública... i mare de quatre fills. Les dones del segle XXI podem amb tot. Sols ens cal l’oportunitat de demostrar-ho. Aquest és un breu apunt dels primers onze anys de xiquets a casa. Espere poder d’ací a huit anys, quan tinguen divuit, escriure un altre article per a Corea. No sé des d’on. Qui sap si des de la coberta d’un creuer. Espere que ells a la universitat. Ben lluny. Però això serà altra cosa.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 118

L’al·legat final Blanca Femenia Quiles Advocada "Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018"

Igualtat, desigualtat, home, dona, bretxa salarial, llenguatge sexista, asimetria a les tasques de la llar.... història, lluita, moviments feministes, debats, victòries... Declaració Universal dels Drets Humans. La lluita per la igualtat de dones i homes, una causa generalitzada a tot el globus terraqüi, que es remunta a un centenar d’anys enrere; eixa lluita per obtenir “la llibertat de ser tu i jo” (Ruth Bader)1, que encara avui en dia, tot i les victòries aconseguides, segueix activa amb la finalitat d’aconseguir un munt de fites més. Però utilitzem el comandament de nostre ordinador i minimitzem el globus terraqüi fins a arribar a nostre territori valencià, més concretament a nostre món faller, on esta lluita per la igualtat també ha produït diversos canvis en la seua estructura des dels orígens de la festa, com la participació de la dona com a membre de propi dret o accedint a càrrecs de responsabilitat executiva; i tot i això, seguim observant distincions palpables, com el nomenament, exclusivament de dones, per a representar els distints “reinats” de les comissions o el de Fallera Major. I tot això, per discriminació entre homes i dones? vexació a aquesta última? o simplement degut a petites qualitats que ens distingeixen a uns i als altres? No oblidem que la igualtat plena, mai podrà ser assolida, doncs les dones posseïm una qualitat que mai un home podrà aconseguir, com és el de gestar i donar a llum; una experiència, que per a les dones que l’hem viscut, supera totes les expectatives. Però a més a més, hem de reconèixer que hi ha petites qualitats que la natura ens ha donat i que ens fan diferents de manera innata a uns i a altres. Però, deixant de banda aquestes especificitats naturals, les dones i els homes assolirem tot el que vulguem assolir... No seré jo qui us done resposta a si hem de seguir mantenint la tradició de fer, únicament, a una dona, Reina d’una comissió o Fallera Major; però sí vaig a intentar transmetre’t, a tu lector, les impressions i vivències, que com a dona vaig poder gaudir sent Fallera Major de Gandia. Per a alguns una experiència somniada, per a altres una experiència “florero”... Ho vaig ser, fa ja més d’una dècada, tot un tòpic, però com passa el temps!!; va ser a l’any 2003, quan contava amb 21 anys i 1

Ruth Bader, Jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units i defensora per la igualtat de gènere.

Fa lle ra major estudiava Dret a la Universitat de València. Quinze anys després, i tant que han canviat moltes coses a la meua vida, continue involucrada a les falles en la meua comissió, la del Prado, sóc llicenciada en Dret en exercici, casada i mare d’uns bessons de sis anys. Per defecte de professió, analitze de forma profunda els pros i les contres de cada situació. Habitualment, solc veure més pros que contres depenent del costat al qual em toque estar, però en aquest cas, analitze una experiència de la meua vida a la qual ningú ni res, m’obliga a veure més pros que contres o a l´inrevés. Així és com la meua balança es decanta d’una manera clara i evident, per poder concloure que l’experiència que m’oferiren pel fet de ser dona, les falles de Gandia i els meus pares, que tot i parèixer un tòpic, sense ells hagués sigut materialment impossible, fou una experiència increïble, que em va aportar com a persona, elements positius i negatius, que deixaren empremta en tot el meu camí, com a dona i com a persona, al llarg d’aquests anys. La funció de la Fallera Major de Gandia, és ser ambaixadora de les falles i de la nostra ciutat a cadascun dels llocs on vaja, tenint en compte que parlem de la representant d’una festa, hui, considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La seua única funció, per tant, no és la de lluir pels carrers un espolí, unes manteletes quant més farcides de lluentors millor, unes pintes d’or amb l’escut de la ciutat o assistir a actes lluint tant sols “ modelet”. Una Fallera Major, ha estat, és i serà, tot “dona florero” que ella vulga ser; pot limitar-se a lluir vestimenta o, si més no, pot transmetre el seu amor per la festa de les falles i alhora, transmetre missatges que puguen calar socialment a cadascun del discursos que dóna al llarg de l’any o a les multituds d’entrevistes que li fan els diferents mitjans de comunicació. Ser una festa de masses és important tant pels propis fallers i falleres, com per a tot aquell, l’economia del qual, es meneja al voltant de la festa de les falles. Pot limitar-se a assentir o pot lluitar per intentar, tot i no ser sempre possible, adaptar aquesta festa als nous temps; les tradicions han de respectar-se, són el nostre ADN com a col·lectiu, però en ocasions ens poden dur a l’immobilisme. Està clar que al voltant de les Falleres Majors deu haver un protocol i unes normes, al cap i a la fi, tot a la nostra societat es regeix per unes normes que poden néixer del costum o haver sigut regulades per l’estat; però tota norma és susceptible de ser interpretada o modificada, en raó del moment temporal o el context.

RELATS

Jo en primera persona, us puc dir que de vegades no vaig “comulgar” de tot allò que em varen dir; unes vegades ho vaig acatar i d’altres ho vaig intentar canviar, aconseguint-ho o no, però sempre intentant-ho. Fins i tot us puc dir que vaig trencar alguna tradició. Deixar empremta està bé inclús per a les nostres festes més tradicionals. Al cap i a la fi, som inconformistes per naturalesa; un dia la meua filla de sis anys ens preguntà per què la gent que té els cabells rulls els vol llisos i a l’inrevés, i el seu pare li va contestar que les persones som així, mai ens conformem amb allò que tenim. I és aquest inconformisme, el que a la fi pot menejar muntanyes. En la vessant més personal, puc dir que l’experiència em va aportar afectes, amistats, vivències.....; però no sols això, ser la representant del món faller de la meua ciutat, em va fer menejar-me per situacions mai viscudes, relacionar-me amb gent de tot tipus i condició, parlar davant de multituds de gent sense que cap imprevist et pogués trasbalsar, cosa, que ha acabat sent-me molt útil a la meua vida laboral; no em vaig dirigir a la ciutat des del tradicional balcó consistorial, ja que eixe dia va decidir caure tota l’aigua del món, però ho vaig fer cara a cara, mirant a la gent als ulls, sentint de la manera més propera el seu calor, les seues impressions i els seus sentiments. Està clar que el teu món, el món d’una jove estudiant es fica potes amunt, també el món de la teua família, els teus amics, els teus estudis... Però, amb l’organització, el sacrifici, la teua il·lusió i de la teua família, podem dir que és un caos ben organitzat. I si voleu que seguim trencant tòpics o idees preconcebudes, puc dir-vos que durant aquell any els meus estudis seguiren amb total normalitat, res d´això de que les Falleres Majors perden l´any. Tot això, sempre vivint aquest temps amb gran intensitat, cada moment, cada experiència, cada conversa, exprimint al màxim la màgia que comporta ser Fallera Major de Gandia, una experiència que vaig poder viure, en primer lloc, per ser DONA; no sé si això pot interpretar-se com a discriminatori, el que sí que puc manifestar, és que amb el bagatge i la maduresa que et dóna la vida, puc concloure que la meua vivència mai va ser de “dona florero”. Uns podreu estar d’acord amb tot el que ací escric i d’altres podreu apel·lar a tot el que dic; per això, vull que amb aquestes petites reflexions i la teua experiència com a faller o fallera, ara sí, dictes el teu propi veredicte.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 120

A un preu necessari! Joanna de Quero Ramos

Tot va començar arran dels meus sis anys i una diferència d’edat de 12 respecte al meu germà mitjà (influència per a futur i professió actual), quan residíem en una província d’Andalusia. El meu món es va enfonsar quan el meu germà va informar a casa que marxava, que volia ser militar i que ingressava com a paracaigudista per a les Forces Armades. Així doncs el meu suport, el meu company de jocs i, en definitiva, part de la meua vida s’anava del meu costat. Solament eren cinc dies setmanals, ja que el cap de setmana tornava, però la meua innocència no arribava a comprendre-ho. A poc a poc vaig anant adaptant-me i finalment desitjava que cada divendres vesprada arribara el més prompte possible perquè el meu proïsme tornara a casa. Tot el meu afany era que obrira el seu “petate militar”, traguera el seu uniforme brut de tota la setmana i que em deixara posar-me’l com a premi per haver-me portat bé a casa durant aquells cinc dies. Volia col·locar-me la seua boina negra amb l’emblema de paracaigudisme, les seues ulleres de sol, la seua camisa que penjava fins als meus genolls i les seues botes militars que m’arribaven fins al mateix lloc. Acabava posant-me el seu cinturó per damunt de la camisa, en eixe moment ja si que era una xiqueta plena, una xiqueta feliç. Jugàvem a la guerra, en ocasions fèiem instrucció (desfilades militars) amb una granera; fèiem tot allò que m’agradava fer el cap de setmana al costat del meu germà, el meu exemple a seguir des de llavors. Amb posterioritat va passar a formar part de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i amb tot i açò continuava sent el meu referent. Als meus 18 tenia clar que volia ser Guàrdia Civil, però la meua sort es veia truncada perque no arribava a l’alçada exigida per a formar part d’aquest Cos militar. Tan sols em faltaven 2 cms. Per la qual cosa vaig començar a estudiar una carrera universitària. Passats dos anys d’allò, la meua convicció de voler ser Guàrdia Civil cada vegada es feia més i més forta i, de sobte, !SORPRESA!,

Guàr dia ci vil la convocatòria per a les proves noves d’accés a l’Escala estió de tres mesos i mig vaig accedir a les mateixes, superant-les totes. Per a açò i durant tot eixe temps vaig sacrificar la meua vida laboral i personal, va ser poc, però intens. Als matins anava a la Universitat (continuava els meus estudis universitaris), a les vesprades marxava a l’acadèmia preparatòria de les proves per a la Guàrdia Civil i a les nits treballava en una cafeteria-pub per a poder pagar els meus estudis. La gent en general no apostava per mi, moltes persones insistien que “AQUEST” no era un treball per a mi, NO ERA TREBALL PER A UNA DONA, alguns ho comentaven en veu baixa; i molts altres, entre ells els meus pares i germans, recolzaven la meua idea amb el màxim orgull, doncs sabien que per fi aconseguiria el que tant anhelava; i sabien i confiaven plenament en què exerciria rigorosament algun dia la funció de Guàrdia Civil. En este mateix moment es compleixen 9 anys, 2 mesos, 2 dies i 11 hores que vaig signar el meu contracte com a Defensora del Ciutadà. Com a DONA que es comprometia a salvaguardar la seguretat de tot aquell integrant d’ESPANYA i és el meu màxim orgull portar el meu uniforme verd cada dia i eixir al carrer a “deixar-me la pell” pel meu país. Però tot té un preu, clar que ho té. En aquells dies, als meus 6 anys, era una xiqueta; quan em vaig convertir en Guàrdia Civil, als meus 20, quasi començava la meua joventut, i a poc a poc va anant passant el temps i em vaig anar conventint en una dona. Una dona amb la feina de casa, amb el seu treball (gran part de la seua felicitat), però també com a mare. I portar tot açò en conjunt i eixir-ne airosa no és tasca fàcil. En tot aquest temps he hagut de canviar de destinació laboral en sis ocasions i per diferents motius com la distància enorme del teu

RELATS

lloc de treball fins a lloc de residència on, evidentment sempre deixes familiars que, per descomptat, van fent-se cada vegada més majors i requereixen del teu suport presencial; a més d’haver sigut mare als 23 anys, i no qualsevol mare, mare soltera, la qual cosa àdhuc es feia més difícil per a exercir la meua funció laboral conjuntament amb la familiar. Gràcies a Déu i amb molt esforç, les condicions, per sort o per desgràcia, NO SÓN DIFERENTS entre homes i dones en el Cos de la Guàrdia Civil. Puc dir que, “he caigut de peus” allà on he anat. Que amb el meu esforç laboral i la meua dedicació en cadascun dels llocs on he marxat, ho he fet amb el meu cap molt alt. He hagut d’anar a treballar infinitat d’ocasions deixant al meu fill en mans d’algun amic, veí o mainadera diferents per un canvi de Servei. He arribat a canviar sis vegades de mainadera en un any per no poder tenir un horari laboral més regular. He hagut de gastar les meues vacances per a acompanyar a un familiar malalt que es trobava a 900 Km de distància d’on jo treballava i per tant residia. Però SEMPRE he complit amb les meues obligacions en el lloc i en el temps en que em corresponia. He pagat i seguiré pagant el preu que siga necessari per ser el que a dia d’avui sóc. La persona que sempre vaig voler ser. La persona que, el meu germà, comandament de la Guardia Civil i de qui més orgullosa em sent quan he de quadrar-me i donar novetats en trobar-nos de Servici, em va animar a ser. Germá al que li dec tant pels seus ànims i suport. I amb tot el meu ànim acabe aquesta breu redacció, com a GUÀRDIA CIVIL però sobretot com a DONA, perquè tota aquella dona que tinga una meta vaja a per ella fins a aconseguir-la. Que lluite. Que lluiten per demostrar que no hi ha diferència entre homes i dones laboralment parlant i en cap altre sentit.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 122

Dones i poder Verónica Pérez Lloret

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018"

És difícil pensar en una sola anècdota que m’haja marcat per ser dona, perquè una persona no s’insereix forçosament en una classificació binària de gènere durant una estoneta, un minut o el temps que dura una consulta mèdica. El món en què viu una dona no descansa mai, malauradament. Recorda quan era menuda, i venien eleccions, casualment, ma mare, mon pare i jo passàvem prop d’un míting, la persona que parlava era una dona. Jo tindria uns 6 o 7 anys i em vaig quedar bocabadada: “Jo no sabia que una dona podia presentar-se a alcaldessa!”. Afortunadament, vaig entendre que les dones podien ocupar posicions de poder, però, derivat d’eixes concepcions del món, el que no m’abandonaria fins anys després és la síndrome de la impostora. El patriarcat és un sistema de poder en el qual els homes són els que tenen la paella pel mànec, ells manen i nosaltres som les dominades. Així i tot, esta situació crea fractures en la mateixa població oprimida. El patriarcat, com tot sistema d’opressió no funcionaria si no tinguera còmplices entre les pròpies oprimides. D’esta manera, i amb esta lògica, també reproduïm comportaments de dominació. Com diu Coral Herrera: “Les dones com grup oprimit assumim les jerarquies i també oprimim a les que estan per davall de nosaltres. Estem sempre endinsades en una batalla constant, contra nosaltres mateixes, entre nosaltres...” D’esta manera, és com s’educa a les dones, perquè seguixen esta mateixa tònica. I com he dit, no és una tònica que es done en les relacions entre dones només, també en les que es donen entre les dones i les seues pròpies aspiracions. Critiquem a les dones i quan hi ha alguna que destaca, desconfiem d’ella i la rebutgem i esta és justament la imatge que no suportem que ens retorne l’espill, la de nosaltres mateixes triomfant.

Fi lò lo ga

Quan vaig començar Estudis Hispànics ho vaig fer feliç perquè des que pensava a anar a la universitat havia volgut estudiar eixa carrera. Malauradament, el fracàs de l’any perdut anterior, marcava eixe començament. Vaig començar de manera atropellada, no entenia res, llegir crítica sobre qualsevol disciplina no és fàcil per a tot el món, així vaig anar durant els tres primers anys de la universitat, sent conscient que em costava molt i sempre debatuda entre si tindria el nivell realment o devia deixar-ho córrer. Així i tot, vaig continuar, inclús, vaig començar a treballar els caps de setmana per poder pagar-me els estudis. Encara que arrossegarà la insatisfacció per no saber si estava duent a terme la carrera que jo volia, vaig continuar, amb notes més o menys baixetes, llevat d’algunes excepcions. Supose que em trobava molt a soles en les meues contradiccions vitals. Quan vaig arribar a les assignatures de tercer de carrera, ja se sap que algunes assignatures s’arrosseguen de vegades, vaig començar a militar, una cosa que sempre havia volgut i mai m’havia atrevit. Primer vaig començar a moviments socials, l’Associació Republicana de la Safor, després Salvem l’Auir i finalment, el pas que més em va costar, Esquerra Unida i la premilitància a l’UJCE. Tot això, evidentment, costava temps. Cada setmana tenia assemblea, algunes entre setmana, altres, en cap de setmana. De vegades, segons baixava del tren, anava a casa, em feia un entrepà i anava cap a la seu en qüestió del col·lectiu que tocarà eixe dia. La formació que la militància em va proporcionar, pagava la pena. Vaig aprendre eines informatives, organitzatives, vaig consolidar la meua visió del món i vaig guanyar en disciplina, encara que

RELATS

també en estres. No hi havia remuntades més glorioses que les que aconseguia a les convocatòries de juliol. No va ser fins a l’últim any de carrera que em vaig adonar de tot el que este treball m’havia reportat, unes fèrries conviccions i un caràcter sòlid. A l’any següent, ja al màster d’especialització en literatura, tractat de racionalitzar tota esta energia i transformar-la en investigacions. Vaig decidir presentar-me a congressos de literatura i així vaig presentar la meua primera ponència al Congrés “Destierro y destiempo: exilios hispanos y polacos” a Wroclaw. I és que, si no haguera sigut per tota la xarxa de persones que tenia al meu costat, probablement, no m’haguera atrevit a fer eixe pas. La ponència a Wroclaw va suposar l’autoconsciència d’haver recorregut tot un camí, de manera ferma, despenalitzada de tots els autoretrets que m’havia regalat per no haver estat suficientment “bona”, “competent”, “productiva”, tots estos, termes provinents d’una retòrica neoliberal, que res té a veure amb les capacitats amb les quals les persones haurien d’inscriure’s. No obstant això, el que pense és en totes les xarxes que podem entaular les dones, per ajudar-nos en els moments de feblesa, en els quals no s’atreveixen a imaginar-se com a dones fortes, aconseguint els seus objectius. Per això, fer xarxa entre nosaltres, les dones, construint sororitat, com diu la gran Marcela Lagarde, i no tombar les altres en posicions rellevants, ajudant-nos en els moments en què el patriarcat ens guanya per golejada i estadística, és una de les assignatures pendents en este moment. Per no sentir mai, que tot el que fem no és suficient.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 124

Ser dona en política... i no morir en l’intent Mónica Oltra Jarque Advocada

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018"

Parlar de reptes en la vida, de renúncies, per desgràcia sembla que va unit a la identitat de gènere amb la qual es naix. Particularment, si eres dona. Si a més tens aspiracions de canviar el món, la teua vida serà molt més complicada. Dit d’una altra manera a les dones ens costa més aconseguir uns reptes, anhels, somnis o desitjos en la vida. En la carrera de la vida a nosaltres ens posen més obstacles que hem de saltar, bordejar o a vegades estampar-nos contra ells i aprendre a alçar-nos. Si és cert que ens fa la vida més esforçada, també ho és que ens fa més resistents i resilients. I què vos vaig a contar de la política. Si en general els espais professionals segueixen en la seua majoria dominats per homes, això és cert per partida doble de la política, que segueix sent un món d’homes, on les dones de vegades lluitem pel nostre espai i altres vegades -la majoria- simplement observem les baralles entre galls des de la barrera. I este món, la política, ha sigut el meu des de ben jove, participant en infinitat d’assemblees i reunions on els homes no tenen cap problema a dir la seua i les dones solem ocupar un segon pla. Però jo mai no m’he resignat a este paper. Jo vaig ser educada en la igualtat, en la lluita, en la reivindicació. I en este món predominantment d’homes he lluitat per tindre veu i sobretot per canviar les estructures i processos de presa de decisions cap a l’horitzontalitat i feminitat.

Vice presidenta Generalitat Valenciana

Vaig decidir ser advocada per poder donar veu a qui no la té, per lluitar contra la injustícia. I també per això estic en política, l’espai des d’on es pot canviar la vida de la gent. Ara, des de la meua responsabilitat en el Consell no només podem donar veu als més vulnerables sinó també prendre decisions que milloren la seua vida. Amb moltes hores de treball, amb gran sacrifici en la vida privada que no totes les persones que t’envolten entenen. Així que porte tota una vida lluitant, lluitant per ser escoltada, lluitant contra les injustícies, lluitant per la igualtat. I què m’he deixat en el camí? Com totes les dones treballadores i mares, hi ha moltes hores que no he passat amb la meua família i que ja no tornaran. En este sentit, sóc una víctima més d’una societat incapaç de resoldre el dilema que suposa la conciliació de la vida personal i professional, que a més m’he colat en un món tradicionalment d’homes en el qual no hi ha costum de reservar espai per a la conciliació. També és cert que he aprés a invertir temps de qualitat. Qualsevol dona treballadora sap que canviem la quantitat de temps per la qualitat de temps que passem amb familiars o amics. Així, en el meu treball la baralla per arrancar temps per a la vida privada és constant, i només hi ha una manera de resoldre-ho, que és establint prioritats clares. Un exemple: cada any, li pese a qui li pese, quan arriba la setmana fallera tothom sap que eixos dies

RELATS

estan reservats per passar-ho bé en la meua falla, amb la gent que m’ha vist créixer, amb meus fills que també són fallers. Sóc feliç sent una més en la meua falla i gaudint de les festes més populars que formen part de la meua vida. Estos dies la meua agenda està tancada. Són les falles. I este any el repte és encara més gran, ja que tinc l’honor d’haver sigut triada fallera major de la meua falla i el meu fill xicotet és el president infantil. Així que he hagut de conformar i pactar en l’agenda -ja de per si complexa ( i de vegades impossible) - la inclusió dels actes fallers dels dos càrrecs. És una agenda complicada, sí, però l’energia que em dóna poder estar en la meua falla, amb la meua família, els fallers i les falleres de sempre, -eixe lloc on seguisc sent, simplement, Mónica- és la que em permet enfrontar-me després a una activitat sense més temps per a la meua vida privada que el que puga anar arrapant. I ja vos podeu imaginar: si en qualsevol casa amb fallers i falleres la cosa es posa frenètica: “mamà on està la faixa grisa”, “fills, porteu les calces del revés”, “va que no apleguem”, “que ja està la banda tocant, mare meua”… Vos sona? A ma casa és igual, però a més creuant-se les contingències del que suposa ser un càrrec del govern. Igualment s’ho farem. Segur! I també ho gaudirem. I sobretot, el més important, és que este serà un gran any, els records del qual portaré sempre al cor.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 126

Saber dir no Antonia Estrugo

Mai vaig imaginar que hauria d’explicar els meus propis avatars, però ací em trobe. Un dia va canviar la meua vida per fets que no vénen al cas. Havia de pensar i no hi havia ningú dalt ni a baix amb suficient potestat com per ajudar; cadascun o una tenia la seua opinió o bona intenció però……….. Jo volia aprendre per mi mateixa tot el que passava pel món, o siga fora de ma casa, que era l’única cosa que coneixia en aquells dies. Per estar fóra del coneixement exterior, per a mi tot van ser consells del tipus: “pobra dona la que li ha caigut”. Els més arrimats pensaven que si no em movia no em passaria rés, però jo no estava disposada a quedar-me quieta. Aquesta actitud, podria ser un problema, ja que la majoria de les persones del meu voltant pensaven que era una mestressa de casa sense continguts ni experiències. Per a mi quan algú em deia que era el que havia de fer, em convertien en una xiqueta en la seua etapa del “perquè?”. Només tenia una solució: o em raonaven eixe perquè, o ho descobria jo. Per a mi quan alguns em deien que era el que havia de fer, em convertien en una xiqueta en la seua etapa de “perquè?”. I vaig trobar una solució, vaig aprendre a respirar, somriure, escoltar i tenir clar el que no volia. Potser va ser la paraula que més em va constar aprendre: no. Encara que els bebès és la primera que aprenen, tant en veu com en gestos, els imperatius mai estan ben vistos, però en ocasions són necessaris per la seua contundència. Vaig prendre la decisió, espentada pels meus companys empresaris, de posar-me a estudiar un màster d’empreses en la Universitat Politècnica, però van aparèixer els temuts bancaris en hores de classe per a, en teoria, ajudar-me. Ells anaven a eixos

Em pre sà ria

màsters a captar clients i jo només era una dona amb un projecte. En fi, així era el món en el qual em movia. No volia ser contestatària, però era l’únic refugi que tenia perquè no em feren mal. Ho vaig aconseguir i amb açò, respecte, perquè no em van deixar actuar amb amabilitat? haguera sigut més fàcil. Tot l’exposat anteriorment em va servir per a créixer, per a creure en mi. Així que quan vaig acabar el màster, em van demanar conclusions. Aquestes van ser molt senzilles: “crec que mereix caminar perquè crec en mi i sóc capaç”. Mai vaig baixar la guàrdia, era un luxe que no em podia permetre, era estressant i interessant, però no divertit. En el fons era natural, ja que els homes han estat tota la vida en el carrer treballant i barallant. Nosaltres començàvem a aterrar en aquest camp de batalla, camp en el qual cavalcàvem i els aconseguíem agafar. Vaig decidir que la meua forma de procedir havia de canviar i em vaig posar a açò. L’actitud hauria de ser més participativa, mes social i a estar més alerta en la vida, tant en el personal com en el professional. Per a açò vaig començar a participar en esdeveniments professionals, tant nacionals com internacionals, vaig intentar i vaig aconseguir estar en els comitès de gestió d’aquests esdeveniments, ja que amb açò aprens de molta gent, tant en l’aspecte professional com en l’humà. València, Madrid, Barcelona, vaig haver de començar a viatjar i a multiplicar-me, per a poder compatibilitzar la meua faceta d’empresària amb la de mare. Va ser molt dur, però tinc més records positius que negatius. Com ja haureu intuït que sóc una dona inquieta i emprenedora, vaig focalitzar els minuts que em sobraven, en la creació d’un col·lectiu empresarial en la zona on estava situada mi empresa, el

RELATS

Polígon Alcodar (AESAFOR). D’este vaig passar a la creació d’una Federació d’Associacions Empresarials a Gandia ( FAES), i més tard a la Federació de Polígons de la Comunitat Valenciana (FEPEVAL) i finalment en una confederació de polígons empresarials a nivell nacional. Tot ho vaig desenvolupar com millor vaig saber o vaig poder, va ser una forma d’emprar les meues 24 hores. El que vaig tenir clar des d’un principi, és que la meua empresa mai es veuria involucrada en cap comentari o actitud que poguera reflectir un favoritisme pels meus càrrecs. Sé que no és normal en els temps tristos que corren, però al cap i a la fi jo sóc i seré així. Amb tot açò he aconseguit un bagatge important, tant en lo personal com en lo professional. Aquests càrrecs et donen l’avantatge o desavantatge, en ocasions, de poder manifestar-te amb total llibertat i contundència. Llibertat que no és, en ocasions, ben interpretada per alguns par als qui la claredat i la transparència sense un interès particular, no forma part dels seus principis. Tot l’escrit anteriorment està plasmat amb la sinceritat i sense afany lucratiu, de fet, jutjar un article com aquest, fregaria l’absurd, no és el que més m’apassiona, però l’afecte i la satisfacció per realitzar-ho sense cap benefici més que l’emocional, és més que suficient. La realitat d’avui, és que ja sóc una jubilada, jubilada que no deixa d’acudir diàriament a la seua empresa, ja que allí és on millor em trobe, per desgràcia o per fortuna, no sé fer una altra cosa que treballar, i que millor que acudir al lloc on un és feliç i ha emprat totes les seues forces i recursos d’una vida. Fa uns pocs anys, he trobat una altra de les meues aficions i passions en la Universitat de Majors, i com no podia ser d’una altra manera per la meua pròpia idiosincràsia, vaig crear l’associació d’estudiants de la mateixa, pertanyent a la junta directiva, col·laborant i aportant tot el que puc. És el menys que puc retornar a la societat ja que ella, encara que no sense el meu esforç i treball, s’ha portat gratament amb mi.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 128

La vida vista des de 1,80 Paula Dolcet Gavilá

Em vaig alçar un matí com qualsevol altre, em vaig donar una dutxa, vaig arreglar la meua motxilla i em vaig vestir amb les presses pertinents que cada matí apuntaven quan gairebé faltaven 15 minuts per les 9 a. m. Sense quasi temps per acomiadar-me de ma mare vaig enfilar l’escala, vaig eixir de casa i vaig fer el mateix camí que portava fent els últims 6 anys anant al col·legi on estudiava, les Esclaves. Pel camí vaig trobar una de les meues amigues, arribarem a classe comentant segurament què havíem vist la nit passada en la televisió i un altre dia més de col·legi va començar, un altre dia normal com qualsevol altre. De tornada a casa, ma mare va vindre amb una gran notícia: -Paula, Paula, acabe d’arribar de València de El Corte Inglés i he vist un càsting en el qual busquen a la model de l’any. -Ai mamà deixa’m, que pesada... -L’anunci diu “si mesures més d’1,75 metres i tens entre 14 i 18 anys, tu pots ser la nova cara Elite”. De sobte va començar a passar-me pel cap que podria ser model amb 14 anys i 1’80 metres d’altura. Tot encaixava, però mai abans havia passat pel meu cap semblant bogeria. Jo sempre havia volgut ser enginyera o estudiar ADE, alguna cosa relacionada amb les xifres i mai m’hi havia ni plantejat que podria dedicar-me al món de la moda. Amb 14 anys escoltava Marilyn Manson i Nirvana i no era res “presumida”, tot el contrari invertia el meu temps a llegir a Dostoiesky o veure pel·lícules de por, no em parava a provar-me “modelitos” o mirar-me en l’espill.

curt amb un dàlmata brodat i vaig dir amb un mal somriure que em sortia pels nervis: -Hola sóc Paula Dolcet, tinc 14 anys, faig 1,80 metres i sóc de Gandia. I així és com tot va començar... un dia d’abril en un centre comercial. Em porte dedicant a la moda des de llavors, és a dir, ja fa més de 15 anys i no hi ha un dia que passe que no agraïsc a ma mare que veiés en mi el que jo mai havia vist fins llavors. Que confiés i cregués que jo podia ser model i viure d’això. L’amor de mare és cec però gràcies a ella, jo que mai em vaig plantejar dedicar-me professionalment a la moda, sóc model professional per tot el món i visc d’això. Després d’aquest càsting va arribar el concurs on quedem seleccionades 12 xiques de tota Espanya. Ens van portar a Madrid i després d’una setmana entrenant-nos arribaria la gran nit. La nit en la qual alguna de nosaltres seria la triada, la guanyadora del concurs Look of the year. El concurs eren paraules majors perquè algunes de les guanyadores de les edicions anteriors eren Laura Sánchez, Eugenia Silva, Gisele Bundchen, entre d’altres. Finalment la gran nit va arribar i morta de nervis, vaig donar el millor de mi somrient a tothom i desfilant, desfilant com podia. Solament volia guanyar, no perquè volia ser una súper model, de fet no sabia la magnitud que tenia aquest premi, sinó perquè volia guanyar-ho per fer que ma mare estigués orgullosa, perquè guanyant-ho jo d’alguna manera ho guanyava ella i sense cap dubte ella ho mereixia. I així va ser.

Al final ma mare va guanyar la batalla i vam anar a València a fer el càsting. Eixe dia semblava que tot ens sortia malament, des d’un tall de pèl, al qual al perruquer se li va anar massa la mà i m’ho va deixar molt més curt del previst, fins a arribar gairebé tard i pensar que no podria fer el joiós càsting.

Després de l’actuació d’Amaral, les 12 xiques molt nervioses ens plantem cara el jurat a veure qui era la guanyadora. Després d’una mínima pausa, encara que per a nosaltres va ser eterna, recorde posar-me a plorar tant en escoltar el meu nom que l’única cosa que feia era mirar ma mare dient-li amb la mirada: “Mamà que hem guanyat! Mamà que he guanyat!”.

En fi, que en lloc de mala sort, tot devien ser senyals de bon auguri perquè en arribar allí em vaig presentar amb un vestit negre

Des d’aquell moment la meua vida va canviar, tant professional com a personal. En les vacances escolars anava a Barcelona

Mo del

a passar unes setmanes a la casa de Elite, on fèiem càstings i ja començava a prendre contacte amb el que significava ser una model de debò. Allí ens ensenyaven a fer càstings: com desfilar, com havies de vestir-te, actuar, somriure, que menjar, etc. El tema de l’alimentació des de sempre ha estat molt important. En aquell temps ens cuidàvem per estar més primes, perquè molt al nostre pesar ens prenien mesures molt assíduament i sí, per qui no ho sàpiga les models hem d’estar en aquests famoses 9060-90. Ara la meua alimentació és sana però no per veure’m més prima, sinó perquè estar sana per dins em fa estar sana per fora, i t’has de nodrir i cuidar el teu cos des de l’interior, tant física com psicològicament. Tant de bo hagués sabut tot el que sé ara sobre “cuidar-se” quan tenia 15 anys, un altre gall hagués cantat. Al llarg de la meua carrera he vist moltes amigues descurar-se, menjar malament, passar fam... al cap i a la fi no voler-se. El món de la moda pot arribar a ser molt dur perquè és alguna cosa molt banal, on els gustos i “les modes” canvien en qüestió de minuts i on res dura més de 6 mesos (el que tarda a eixir una nova col·lecció), doncs el mateix passa amb els físics de les models, un dia ets en la cresta de l’ona, tots els dissenyadors et volen i al mes següent absolutament ningú, perquè has deixat d’estar de moda. Psicològicament les models hem d’estar molt preparades per al “rebuig” i, clar la paraula rebuig per a una adolescent és pràcticament impossible d’acceptar. Moltes models s’han quedat en el camí perquè les seues forces no els han permès seguir lluitant. Lluitant per tenir bona cara en el càsting número 10 del dia, en el qual els 9 primers t’han dit que NO. En tots aquests anys en els quals porte exercint com a model hi ha hagut de tot: coses dolentes, coses bones i molt bones. He pogut viure en capitals del món com Nova York, Paris, Milan o Londres. He viscut experiències inoblidables amb gent meravellosa. He cridat, saltat, plorat, cantat en càstings i m’he mort de la vergonya quan em va tocar desfilar amb els 30 millors models homes en la desfilada GP a Barcelona i solament érem 4 xiques. M’he

RELATS

enamorat de models bojos argentins, he agafat trens a pobles alemanys que no sabria ni pronunciar el seu nom i m’he anat fins al Marroc a desfilar amb camells, però el que sempre he pensat quan tot això succeïa és el moltíssim que trobava a faltar a la meua família i als meus amics. He estat sola la majoria del temps. Sola a edats en les quals tots els meus amics estaven en l’Institut i jo estava sola volant a Los Ángeles. Sola en el meu 19 aniversari a Londres perquè tenia dies de treball. No he portat una vida d’una xica normal i he trobat a faltar tenir una vida normal moltes vegades, però l’ansietat de veure món ha estat sempre més forta i per això estic enamorada del meu treball. La gent et jutja perquè ets model. És alguna cosa que sempre m’ha passat i que al principi em sentava summament malament i m’ho prenia molt a pit. Em preguntava que per què algú et tracta malament per com et veu per fora, mai ho vaig entendre i em va afectar per molts anys. Em sentia culpable davant de molta gent per “ser model”. El que tota aquesta gent no sap que és que el ser guapa no m’ha “regalat” gens en absolut, que tota la meua carrera me l’he lluitada amb dents i ungles, trobant a faltar a la meua família i sola, perduda en algun lloc del món. El que tampoc saben és que m’alçe a la 5.30 am la gran majoria dels meus dies i de vegades faig sessions de més de 15 hores i mig nua a 5 graus al carrer. El ser guapa no t’obri cap porta, de fet et tanca alguna. Creu-me t’ho diu una model. Malgrat tot això si tornés enrere, a aquest dia en què ma mare em va portar a El Corte Inglés a presentar-me al càsting de Elite Model Look, el càsting que va canviar la meua vida, no canviaria gens de tota aquesta gran aventura que porte vivint des dels 14 anys. Ni les coses bones ni les dolentes, perquè totes juntes han fet que cresca com a professional i el més important com a persona i estic ORGULLOSA de dir que sóc Model Internacional. Si naixés una altra vegada, sí tornaria a ser-ho.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 130

El pes de la justícia María dels Àngels García Vidal

Per a la majoria dels companys la primera destinació és també la seva primera experiència professional, després de diversos anys dedicats a l’àrdua tasca d’estudiar unes dures oposicions. No obstant això, en el meu cas, havent ingressat a la carrera judicial pel torn de juristes amb més de 10 anys d’exercici professional, la primera destinació suposa, més aviat, la culminació d’una trajectòria professional. Després del procés selectiu, vaig tenir la gran sort de poder anar a l’Escola Judicial, on, per primera vegada per al quart torn, es va impartir un curs formatiu de diverses setmanes. A més d’ampliar la meva formació, a l’escola vaig tenir l’oportunitat de conèixer als meus companys de promoció, amb els quals compartir i gaudir d’un moment tan important en les nostres vides. Finalment van arribar les pràctiques, i vaig tenir l’honor de comptar amb excel·lents tutors, als quals apreciava i admirava des de molt abans, grans professionals, amb els quals havia tingut l’oportunitat de treballar durant anys. Mentre escric aquestes línies, celebro que fa 7 anys vaig prendre possessió del meu primer destinació en la carrera, com a titular del Jutjat d’Instrucció n.º 2 de Tarragona. Vaig arribar al meu Jutjat amb la primavera, un 21 de març de 2011, i em vaig presentar a les funcionaries -totes elles dones-, expectant, nerviosa, potser una mica espantada, però feliç. Fins a aquest moment havia estat acompanyada per l’escola, pels meus tutors, però ara em enfrontava sola a aquesta nova aventura. De seguida vaig descobrir que l’últim ostentació del meu Jutjat tenia ja cinc anys; que en els últims mesos

Jut ges sa

havien passat quatre jutges pel Jutjat; que la secretaria estaria de baixa un parell de mesos per un accident de trànsit; que sobre la meva taula em esperaven dues causes per homicidi per prorrogar el secret sumarial i que, en dues setmanes, entràvem de guàrdia. Mentre el personal em mirava pensant: “de què anirà aquesta?”, En els seus comentaris s’endevinava el desencant de qui coneix bé els secrets d’aquest negoci, de qui per experiència sap que, per moltes hores que dediquin al jutjat, el treball mai s’acaba. Tots coneixem la sobrecàrrega d’assumptes de tots els nostres jutjats, les enormes mancances de recursos materials i humans. Tampoc ajuden l’excessiva mobilitat de funcionaris, secretaris i jutges que se succeeixen en tot just uns mesos ... Així que, sí, segurament em escrutaven pensant el mateix que jo: “¿i ara què?”. Després dels anys, intento rememorar aquell moment i només recordo que, malgrat tot, em vaig sentir com a casa, orgullosa, agraïda de la oportunitat que em brindava, amb moltes ganes de treballar dur, d’enfrontar amb il·lusió el tremend repte que suposa estar al capdavant d’un jutjat, per intentar prestar amb dignitat el servei públic que els ciutadans es mereixen. Com molts dels meus companys, la primera destinació implica també el trasllat a una altra ciutat, de vegades a una altra comunitat autònoma, lluny del nostre domicili. En el meu cas, com en el de molts companys que han accedit a la carrera pel quart torn -i que ja no som tan joves-, la primera destinació ens exigeix el sacrifici afegit d’haver de separar-nos dels nostres fills, per traslladar-nos a

RELATS

diverses hores de la nostra llar. Els meus fills encara em retreuen que hagi “aprovat”, són nens i només entenen que la seva mare ja només és a casa els caps de setmana. Què dir en aquests casos de la conciliació familiar? És dur per a tots, però sens dubte es suporta gràcies a la vocació, a la il·lusió que posem i a la satisfacció que ens produeix la nostra funció. No cal dir que, el ritme frenètic d’un jutjat d’instrucció, com el meu, que m’obliga a centrar-me a la feina, tampoc em permet molts moments de nostàlgia. I va arribar la primera guàrdia setmanal, amb una mitjana de 10 detinguts diaris. Una bogeria! I de sobte et passen totes les coses que ningú et va explicar a l’escola, que ni com a advocada, ni com a fiscal, ni com a jutge substituta t’han passat mai. I tot és per a “ahir”, i llavors flames als companys, als tutors, contrastes opinions i t’adones que, al final, no estàs tan sola, que sempre pots comptar amb el suport i la col·laboració de tots . I en aquest punt, vull ressaltar la gran ajuda que per a mi ha suposat l’associació professional a la qual pertany, “Jutges per a la Democràcia” (JpD). Em reconforta comprovar que tots ens enfrontem cada dia a nous reptes, que podem ajudar-nos i sentir-nos acompanyats per tants companys que compartim passió per aquesta feina, i la il·lusió de millorar cada dia, d’aprendre de l’experiència d’altres, en l’esperança que la nostra tasca serveixi de la millor manera possible als problemes d’aquesta societat en constant evolució. Per això ens vam fer Jutges.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 132

El meu preu Mª Josep Gonga

Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament. M. Mercè Marzal

Som als anys 80 del segle passat. Oficines d’un ajuntament qualsevol, d’un xicotet poble qualsevol. En una taula diversos telèfons, una funcionària enfeinada tecleja intensament en una màquina d’escriure, mentre al mateix temps parla per un dels aparells, escridassant de tal manera que tothom se n’assabenta de la seua conversa. Avui és el gran dia. S’inaugura un xicotet teatre, després d’anys de reivindicació dels joves del poble que ho reclamen des de l’època del franquisme. Aquests joves, ara ja són pares de família i alguns d’ells s’han convertit en regidors del nou ajuntament democràtic. Quan la funcionària acaba la conversa se n’adona que a l’altra banda del taulell hi ha una xicona esperant que l’atenguen. FUNCIONÀRIA.- Hola. Volies alguna cosa? JO.- Si, sóc del grup de teatre Pluja que actuem hui. On hem d’anar? FUNCIONÀRIA.- Ja esteu ací? Però si l’actuació és a la vesprada!!! JO.- Si, ja ho sé. Però nosaltres hem de descarregar, muntar, deixar-ho tot preparat, anar a dinar, i després preparar-nos per actuar. Necessitem el nostre temps. FUNCIONÀRIA.- I ara què fem? A la casa de cultura, estan els pintors, els fusters, els electricistes, les netejadores.... Estan rematant-ho tot..... JO.- Què???? L’escenari ha d’estar lliure per a muntar la nostra escenografia sinó no podrem començar a l’hora..... FUNCIONÀRIA.- Anem, anem, vos acompanye.... aimarededéusenyor!!! JO.- Tranquil·la, ho solucionarem..... Pugem a la furgoneta on estan els meus companys esperant-me i ens dirigim cap on ens indica la funcionària. En entrar al nou local, ens trobem un grup d’homes, posant cables, pintant, foradant parets, muntant fustes..... FUNCIONÀRIA.- Que ja han arribat els del grup de teatre!! Heu d’acabar ràpidament, sinó a la vesprada no es podrà inaugurar la casa de la cultura. Va!!!, Va!!!! HOME 1.- Ja han arribat les xiques? On estan? On estan?

Ac triu

JO.- Som un grup de teatre, no som un grup de xiques!! HOME 2.- Però després vindran les xiques, no? JO.- No!!! L’única xica que hi ha al grup de teatre sóc jo! HOME 3.- A!! Molt bé!! I després ens ensenyaràs les cuixes, no? JO.- Nooooo!!!! Els meus companys de Pluja Teatre no paren de riure, jo estic a punt d’esclatar, la funcionària demana disculpes davant la ignorància d’aquells homes, que després dels anys foscos del franquisme, sols coneixen alguns sainets valencians, alguns drames en castellà o l’ espectacle per ells preferit: les“varietés”, on les xicones ensenyen les cuixes i s’insinuen al públic masculí. Això era el que ens trobàvem dia si i dia també, quan corríem per tot l’Estat a lloms d’una intrèpida furgoneta, aprofitant per conèixer l’asfalt, els forats i la pols de totes les carreteres espanyoles, per a provar els llits (durs, blanets, ferms, consistents o tremolosos) d’un gran nombre d’hotels, residències i pensions, i per a rebre lliçons d’enologia i gastronomia en restaurants, cases de menjar, bars, tavernes i cafeteries. Eren els principis. Havia arribat la democràcia i tot començava de nou. Dels cinc membres que componíem Pluja Teatre, era l’única dona, cosa no gens estranya en aquella època, ja que la presència femenina a la majoria de les companyies, grups o associacions, de nova formació, era escassa. Factors educacionals, acadèmics o econòmics, influeixen en la velada participació de la dona en el món escènic; per no parlar dels morals, doncs durant segles la consciència tradicional considerava el teatre pràctica “indecorosa”. No obstant açò, la participació i la qualificació de les dones en l’escena són més àmplies que la informació que consta als arxius, en la seua majoria transmesa per homes que obliden esmentar-les.

RELATS

Potser, per què les consideren “una amenaça” en la seua posició predominant en la societat teatral? En el panorama teatral valencià la incorporació de la dona al món de l’escena, més enllà de la interpretació, també avança lenta i pausadament. I en un moment donat, igual que passa a altres companyies, a més d’actriu, vaig passar a exercir treballs de gerència i producció. Com a dona, m’he sentit sempre molt còmoda amb els meus companys i entre nosaltres mai han existit desigualtats, doncs la meua veu ha sigut una més, a pesar que ocasionalment en l’etapa de teatre per a adults, el públic m’haja dirigit comentaris impertinents i he arribat a escoltar coses com: “ara quan baixes t’ho diré jo...”. Reaccions degudes a la visió que el propi espectador percep de la dona com a “sexe feble” i que en repetides ocasions s’acompanyaven de l’alcohol consumit en un moment de festa. Bromes de mal gust, amb matisos sexuals, incapaços de dirigir-les a un home. Potser la situació de la dona en el món del teatre no siga pitjor que la que es pot produir en altres àmbits professionals o personals. La marginació de tants anys encara es manté en molts altres aspectes més esfereïdors que en el teatre, com la violència de gènere o com la que es produeix en àmbits laborals o en la política. Perquè el que no s’ha normalitzat és la situació de la dona en general o només s’ha fet aparentment. La primera joglar de què es té notícia en la Cort d’Alfons el Jove, és una dona de curta alçada anomenada “La Naneta” i per a la qual es compren luxosos vestits, privilegis que sols gaudien metges, mestres, heralds i bufons. Aquestes notes són en record d’aquella Naneta que entretenia els senyors a la Cort de Gandia i en record de totes les dones que des de les arts escèniques lluiten per reivindicar els seus drets dins d’una societat masclista.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 134

Foc i dona Patricia Soriano

Arribar a ser bombera m’ha costat molt d’esforç i sacrifici; però com a qualsevol que s’ho plantege, ja siga home o dona. Com a dona, tenir un ofici que tradicionalment és d’homes, no sempre és fàcil. Jo, particularment, he tingut molta sort amb els meus companys. Fins el moment, sempre m’han valorat i reconegut allò que he aconseguit. Mai he imposat l’acceptació de la dona en aquest gremi, només he estat jo mateixa i he actuat sent conseqüent amb el que sóc i amb el que pense, amb les meves fallades i les meves virtuts. Que m’accepten o no sols depèn de l’obertura mental que tinga cadascun. Evidentment, alguns segueixen tenint els típics prejudicis cap a mi pel fet de ser dona. Encara que, la veritat, és inevitable ficar-te tu mateixa pressió, com si portares de sèrie haver de demostrar que una dona també pot. Però en això també influeix que sóc una persona massa exigent amb mi mateixa. No és una qüestió de que ningú em pose a prova. Només recorde un servei on una persona major va dubtar de la meva capacitat per realitzar un treball per ser dona. Per descomptat vaig seguir a la meua demostrant-li que s’equivocava. I el més important, que els meus companys em van recolzar. Encara que dubte molt que una persona així siga capaç de canviar la seua forma de pensar malgrat tot. Per un moment pot molestar-te trobar encara gent així, però pensant-ho fredament, no paga la pena perdre ni un segon en això. La realitat és que en aquesta societat funcionem a força d’estereotips i prejudicis; i una cosa que està tan arrelat tradicionalment, requereix de molt de temps i esforç per canviar-ho. I sí que està canviant, però no a la velocitat que ens agradaria. Ací crec que és fonamental treballar el tema de la igualtat amb els xiquets des d’edats molt primerenques. Sobretot ensenyar-los a les xiquetes el fet que no es posen límits; que poden ser i fer tot el que es proposen. I que si aquestes xiquetes ho aconsegueixin és el que farà que la resta es done compter que sí pot ser. Però sempre sense perdre el nord. Cal buscar l’equilibri, no passar-nos al costat oposat o imposar de sobte una paritat en tots

Bom be ra

els llocs de treball. El tema de facilitar l’accés a certs treballs a dones no fa més que, des del meu punt de vista, obrir més la bretxa entre homes i dones si se’ns tracta com al “sexe feble”. Les lleis es poden canviar més o menys ràpid, però les mentalitats no; com he dit abans és una qüestió de temps. De la mateixa manera que no m’agrada que es discrimine a ningú per un tema de gènere (o qualsevol altre tipus de discriminació, per descomptat), tampoc em sembla que sigua la manera més correcta, per exemple, reservar places de bomber només per a dones. També hi ha oficis on majoritàriament són dones i no per això anem a reservar places només per a homes. El que hi haja oficis més d’homes o dones és una qüestió cultural i d’educació, crec que és ací on hem d’incidir perquè les coses s’equilibren de forma natural. A unes dones els vindrà de gust ser bomberes i unes altres decidiran quedar-se a casa a la cura exclusiva de la seua família, i ambdues opcions són igual de bones i lícites. El problema és que tendim a separar: homes i dones; i hi ha certs temes on no es pot o no es deu, al meu entendre, fer aquesta discriminació, com és en el cas dels drets. Ací jo no veig homes i dones, jo veig PERSONES. Cadascuna amb les seues qualitats i la seva forma de ser. Ni a totes les dones els agrada el rosa, ni a tots els homes els agrada el futbol. Per què fer aquesta separació? “les coses que són d’homes” i “les coses que són de dones”, “les joguines per a xics” i “les joguines per a xiques” (això últim fa molt de mal en el tema de la igualtat). Llavors, on ens situem la gent que ens agraden “les coses d’homes” sense renunciar a ser una dona? (o al contrari). Crec que és absurd, al segle que estem, que seguim fent aquestes discriminacions. Cadascun hauria de ser lliure per triar el que li ve de gust sense necessitat de pensar si és el correcte o no en funció de si ets home o dona. I tampoc es pot permetre que les dones seguisquen tenint problemes al món laboral pel simple fet de ser dones.

RELATS

Algunes persones s’obliden que estan ací perquè una dona els ha parit. És inconcebible que s’acomiade una dona o no se li done el lloc que li correspondria pel fet de voler ser mare. Com a dona, en un treball tan físic, un dels problemes que comporta és la maternitat. Et deixa fora de joc durant massa temps si vols tornar a estar al peu del canó. Però això, és una qüestió fisiològica. Fent les oposicions he vist com a molts companys ho han pogut compaginar amb la paternitat. En el meu cas hagués estat inviable. Un altre gran problema a destacar és el tema del vestuari per a dones en un ofici que majoritàriament és d’homes (supose que a l’inrevés també passarà). Als fabricants no els resulta rendible fer talles menudes, “les talles grans valen per a tots”. Amb el que encara es complica més el treball quan, per exemple, has de fer un treball amb uns guants enormes per a les teues mans, o un casc que no et deixa veure perquè es mou al no poder ajustar-te’l més. Quan vaig decidir ser bombera sempre vaig tindre clar que si, algun dia ho aconseguia, havia de ser per la meua vàlua per ser-ho, no perquè em “regalaren” la plaça perquè és “políticament correcte” que hi hajen dones (pel tema de la paritat). Sempre m’he negat a “promocionar-me”, com a molta gent em deia que fes, aprofitant-me d’aquesta situació. Reconec que m’afectava bastant, quan estava opositant, els comentaris d’algunes persones que deien que jo ja tenia una plaça pel simple fet de ser dona. Encara que d’altra banda em deien que mai anava a entrar perquè en el consorci no volien dones. I ahí estava jo, “currant-me-ho” com el que més i havent de bregar amb aquests comentaris. M’agradaria que el tema de la igualtat s’abordés amb bona voluntat per part de tots i triant el camí correcte. No recordant-se els mitjans de comunicació només el dia de la dona d’aquest tema “perquè toca”, o políticament per guanyar vots.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 136

Escales amunt: Rilke FIL D’ARANYA

(Publicat al diari El Punt-Avui el 24 de novembre de 2009. Adaptació)

Lliris Picó

Havent acabat les meues tasques maternals i laborals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx. Allà, en aquella petita cambra d’una casa plena d’andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l’ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l’Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d’un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures casolanes per arxivar, redaccions per corregir, classes a mitjan preparar, un intent de poemari frustrat, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món. Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se’m fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d’escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m’estaquen de sobte en les meues espardenyes d’anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d’espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d’unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.

Es crip to ra

Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps, la maternitat i el treball em van deformar el cos i em van reformar l’esperit regirant-me les prioritats. Deixe la safa plena de roba sobre l’escriptori i, amarada per l’olor de sabó de marsella, m’assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar? Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l’ordinador i mire el correu. M’ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què, em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d’estendre. Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d’anar per casa, sigil·losament, no siga que se’m desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.

RELATS

Un preu per ser dona Alexia Herranz

Fa uns pocs anys em van posar el nom d’Alexia. Ara mateix tinc 24 anys i sóc una dona, de cap a peus, amb les idees molt clares. Ah!, per cert, se m’oblidava, també dir que sóc una dona transsexual. Teniu ací la meua carta d’esperança i suport a totes les dones i homes que es senten cohibits per aquesta societat tan injusta al mateix temps que cruel. En escriure aquesta carta no volia que fora una altra carta més d’una pobra xiqueta transsexual. -Ai pobreta, què malament ho haurà passat! -No! No! No! -Ja hi ha prou d’autocomplaença!

Tran sex ual

cregues que vas a defallir, lluita el doble, mai et rendisques, et necessitem. Tú eres el referent per a una altra persona. Amb aquest missatge, dia darrere dia, m’alce evitant mirar-me a l’espill, però sabent que, per ser qui sóc, he d’esforçar-me el doble. Supose que és un de tants preus que ens toca pagar injustament per una cosa tant senzilla i primària com ser feliç. Però no t’entristisques, la millor forma de continuar el teu camí i de demostrar-li al món que s’equivoca és acumular tant de poder i tanta saviesa com siga necessari. No hi ha rés que pitjor porten els intolerants que demostrar-los que eres millor persona i que tens millors actituds que ells.

Encara que també és una realitat, que patim agressions constants i injustificades. En certs moments vaig haver de fugir, fins i tot de mi mateixa, per tal de tindre un atur de pau i amor.

La teua vida estarà plena d’etiquetes i prejudicis, però no importa, destrueix-los, trenca’ls, estripa’ls, aquestes etiquetes no et representen. Tu eres tan gran com els teus anhels i expectatives, mai deixes de somiar.

Vos escric per a explicar-vos que ser una persona transexual pot tancar moltes portes.

Mai! En cas contrari intentaran fer-te xicoteta i tornaràs al principi. Llavors torna a llegir des del principi aquesta carta.

Moltes, però has de tindre en compte que, si aquesta porta s’ha tancat, és perquè no és un lloc on mereisquen que tú estigues. Deixa-la tancada, no l’òbrigues, et mereixes coses millors. Busca el teu lloc on t’estimen i sigues reconeguda pel teu treball i la teua vàlua; hi ha molta gent esperant-te per engrandir la nostra gran nació. Hauràs de lluitar amb totes les teues ganes. Lluita! Lluita! Quan

Per favor, Vola! Vola! Vola alt! I mai, mai mires a terra ni penses en aquesta gent que pretén lligar-te i que oblides lo grandiosa que eres.Mai oblides que sense tú aquest món seria molt pitjor, segueix avant. Comptes amb nosaltres. Dona que tant sols pretén viure com una més.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 138

El preu de la igualtat Pepa Frau Ribes

Vaig nàixer dona un díhuit de setembre en un poble de la Marina. No feia molts anys que s’havia acabat la Segona Guerra Mundial, i això encara es notava en els talls de llum i en el racionament. L’estraperlo d’aliments i d’altres coses anava que volava, i a ma mare i a mi ens va tocar un tall de llum que, entre els meus cinc quilos i ella mare novella quasi ens costa la vida. Curiosament, el destí va voler que el metge que atenia el part fóra un jove acabat d’eixir de la facultat, nascut a Gandia, D. Juan Burguera, que s’ho va passar tan malament que ja no va voler atendre més parts. Potser per això, entre ell i la meua família es va crear un vincle que no es va trencar mai. Ser dona en aquella Espanya en blanc i negre sense colors ni matisos era molt dur. Tot era pecat, no estava permés quasi res. Si te n’eixies del guió preestablert quedaves fora del sistema. Per això la meua iaia materna tractava d’inculcar-me els valors en què ella creia: la llibertat, la igualtat, la justícia social, la compassió... i al mateix temps li tocava reprimir les meues ànsies de viure la vida sense tants prejudicis. Difícil dilema. Me’n recorde dels seus contes en la caseta de camp amb el riurau típic de la zona, en la partida de Paratella, a Benissa. En els seus contes no hi havia princeses (era republicana), però sí xiquetes com jo que ajudaven els altres i eren, al final, heroïnes admirades i volgudes. La meua iaia va tindre un paper fonamental en la meua infància. I més tard altres dones també: ma mare i la meua tia Pepita, l’única germana de ma mare. Dones, sempre dones marcant-me el camí, més amb fets que amb paraules. En aquella època hi havia coses que no entenia. Per què quan moria algun familiar es cobrien de negre amb mantons i vels segons el parentiu? Per què estava mal vist riure o tindre alegria? Ja de molt xicoteta els deia als pares: “quan vos moriu no portaré dol”. Era la meua singular revolució. A mesura que creixia era més conscient que ser dona no era cap regal. El que definitivament marcà la meua vida i la meua ideologia va ser que, als deu anys, TOTS els xiquets havien de deixar

Po lí ti ca

l’escola. En un poblet com Benissa només hi havia una escola pública, inaugurada en els primers anys de la República, quan el meu iaio era l’alcalde, i si volies continuar estudiant calia anar-te’n intern a Gandia, Alacant o València. El resultat és que ben pocs estudiaven, i com que no hi havia diners per a enviar a tots els fills, els pocs que podien fer-ho triaven els xics. A les xiques, “cultura general” i a casar-se bé. Que trist!! Allò que més em va rebel·lar va ser que els meus pares, amb bon criteri, van voler i van poder enviar-me a les Escolàpies de València. Però totes les meues amigues, i ho dic bé, totes, es van quedar en el poble sense cap més opció. En eixos moments no entenia res, fins i tot vaig arribar a pensar que les afortunades eren elles. Eixa sensació durà poc, i no recorde quan va ser, però me’n vaig adonar del meu privilegi. I em vaig prometre a mi mateixa que lluitaria perquè les xiquetes tingueren, almenys, les mateixes possibilitats que els seus germans. Més tard, al final del franquisme, quan estudiava en la Facultat de Dret el Codi Civil, vaig ser encara més conscient de la discriminació tan terrible que teníem les dones no sols en el món social. El món privat (casa, fills, família...) era el nostre. I el món públic (empresa, treball, administrar els béns...) era dels hòmens. Però ai!, no s’acabava ací. Jurídicament no teníem cap dret. Per a estudiar o treballar fora de casa havíem de demanar permís, i no cal ni dir-ho per a traure’s el passaport. La pàtria potestat dels fills era de l’home, no podies ni administrar els teus propis béns, els heretats. Érem com menors d’edat, ciutadanes de segona. En fi, he arribat fins ací i podria continuar dient molts més exemples, els meus en particular, de com em varen fer difícil créixer i realitzar-me com a persona en totes les meues facetes. Una altra

RELATS

dona, ma mare, va haver de cobrir el que la societat, injustament, considerava la meua obligació, i només meua: ma casa i les meues filles. La desigualtat que hi havia en aquells anys era tan evident que cal contar-ho als més jóvens, que per sort no han viscut res d’això. Hem avançat molt, i ara hi ha una igualtat legal però no real. Encara queda molt per fer, com la lluita contra la violència de gènere, al mateix treball el mateix salari, conciliació familiar... En els anys de la Transició no hi havia quasi dones ni en la política ni en les empreses. En LES CORTS de la preautonomia (any 1982) érem tres dones. En les primeres CORTS Valencianes (any 1983), dos més. En la resta d’institucions, molt paregut. Era un món d’hòmens on arribar era una carrera d’obstacles, no tant perquè eixos mateixos hòmens t’ho impediren, sinó perquè era la mentalitat general, els hàbits. La societat t’adjudicava un paper, mare, esposa, i eixa havia de ser la teua prioritat. Per tant, tota la resta, compromís polític o social o professional, era d’afegit. Sempre he tingut clar que per a aconseguir la igualtat real és bàsic que les dones tinguem independència econòmica. Sense això, som dependents. I l’altra premissa que també tinc clara és allò que diu Simone de Beauvoir: “hi haurà igualtat quan les dones mediocres ocupen els llocs que hui ocupen els hòmens mediocres”. No hem de ser heroïnes per a tindre el lloc que ens correspon en justícia. Ah! I no se m’oblida la pregunta que m’heu fet: a quin preu? Al que faça falta perquè totes les dones puguen aconseguir els seus somnis en igualtat d’oportunitats. I que ja ningú no haja de fer-nos, mai més, eixa pregunta.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 140

A ma mare... Pilar Gregori Monzó

Arribar a una certa edat, i estic parlant d’un segle, et fa sentir joia i dolor a parts iguals. No tinc cap ganes d’anar-me’n i al mateix temps pense que he de donar pas a altres generacions. Això és el que sempre s’ha dit, però jo no acabe de creure-m’ho. Encara hi ha una altra raó de pes i jo diria que el meu cos que ha aguantat tant, no pot massa més. Ara el que més em desenqueta és haver de dependre dels altres. He estat una dona bastant independent i he fet el que m’ha donat la gana; dins d’un ordre, no aneu a pensar que sóc tota una revolucionària, ni pensar-ho. He estat sempre una bona persona que no he volgut fer mal a ningú i si en algun moment havia d’ofendre algú he optat per callar-me per tal de no fer malestar, com aquella vegada que el meu germà es barallava amb la meua germana, perquè aquesta no volia pujar al primer pis per baixar-li la gorra. Jo, sense dir res, en una escorribanda li la vaig posar a la seua mà i tot perquè no suporte els crits i les males cares. Vull que tot el món siga feliç. Les meues filles em diuen que he viscut una etapa cabdal de la història. Ja se sap, guerra, postguerra, dictadura, democràcia. Jo no acabe d’entendre tot això que xarren. He procurat donar-los una bona educació, ja que jo no vaig tindre ocasió de rebre-la. Tot això és fruit de la meua il·lusió de que foren unes dones que saberen governar-se, que no necessitaren ningú per a mantindre’s. Els meus diners em van costar els estudis de les dues. Quan jo agranava el carrer, de tant en tant passava algú que em feia notar que no calia que les filles tingueren massa estudis ja que després es casarien i tiraria els diners. Encara tinc al cap la frase: “Compra fanecades, dona” i jo callava per no fer contraris i ara pense que les fanecades les he posades dins d’elles. El meu home em feia costat en tot. He tingut un home baixat del cel. Llàstima que se’n va anar massa prompte. Dèsset anys de festejar i encara ens casàrem pensat i fet, com si ho furtàrem; més d’un va pensar que havíem fet una malifeta i que era precís casar-nos. Ausades que vàrem passar dies feliços i també d’altres ben

durs, però ens recolzàvem l’un a l’altre i així es passa la vida més lleugera. Recorde que el meu home tenia tot de gabietes al bar amb caderneres que cantaven d’allò més bé i jo em vaig encaparrar en canviar eixes casetes, trobava que eren massa velles i, per tal de fer-li una sorpresa, un dia que ell no estava, em vaig afanyar i vaig comprar gàbies noves i de colors. En venir ell i adonar-se de la malifeta, els renecs se sentien des de ben lluny. Li havia matat les caderneres perquè estaven mudant la ploma i no les podies moure. Així i tot, mai m’ho va tindre en compte. Ja vos dic: més bo que el pa. Ens va pillar la guerra i la veritat és que por en vam passar una miqueta però com que érem joves és com si no acabàrem de vore la transcendència que això podia tindre i moltes vesprades de diumenge les aprofitàvem per anar a ballar. Era el que ens donava conhort. La meua amiga Isabel ho va passar pitjor. Els pares no volien que festejara amb el xic del qual s’havia enamorat, ja que cada família era d’un bàndol polític. I jo, com que els veia amb tanta il·lusió, els ajudava a tindre cites d’amagat. Més d’un esglai passàrem, quan estigueren a punt de descobrir-nos. Els meus pares, com totes les famílies de l’època carregaren de fills. Tres xics i tres xiques. Només quedem el meu Antonio i jo. El pare, un home faener, feia tota classe d’hortalissa a l’hort i es va ensenyar l’ofici de carnisser. La meua mare, una dona agradable i comunicativa, era la que organitzava tota la casa. Es va fer carnissera i amb la venda de la carn i el que portava de l’horta el marit passàrem el temps de la fam conforme vam poder. Això sí, assacanats de faena. I com que ma mare era una dona que es compadia de tot el món, de vegades, m’enviava a repartir ventres i peus a aquelles famílies que ella sabia que ho passaven malament perquè no tenien per a menjar. Em vaig casar ja majoreta, trenta-tres anys. En aquella època era ja una edat avançada. Jo ja sabia el que m’esperava, treballar

Mes tra

de valent al bar i viure amb la sogra, una dona valenta que s’havia quedat vídua molt jove i que va haver de pujar els seus dos fills. Per decidir-nos a agarrar el bar va costar. El meu home no volia alçar-se massa matí, perquè a les cinc ja havia d’estar obert, i com que ja era ben matinera, vam acordar que ho faria jo. La primera gran mampresa va ser reformar aquella cova que teníem per bar, amb un lloc més acollidor i modern. Teníem un inconvenient i potser el més gros, els diners. Però també trobarem el tio Xarpa que de seguida ens va convèncer que ho podíem fer. Ens va canviar aquell indret ràpidament, al terra col·locà uns taulells hidràulics fent rombes en verd, blanc i negre que jo estava ben desvanida, i a les parets una circular de ceràmics que per mantindre el bar polit i net era una delícia. A mi m’agradava a muntó la cuina i hi havia un mestre del poble, “Don Vicente”, que em portà un llibret de cuina d’una llibreria de Gandia que em va fer gaudir molt: la sepieta en caldo, la sang a la planxa, els sepionets… Això que hui en dia diuen nit de tapes, aleshores es deia la picaeta o el vermudet abans de dinar o sopar. I quan arribava l’estiu l’orxata la féiem nosaltres. Jo pense que ara no tenen faena als bars, abans m’ho feia jo tot i havies d’espavilar per tindre-ho a punt per quan vingueren, que també s’ha de dir ho feien en una trompà, tots ho volien a una. Els caçadors i colombaires tenien la societat al nostre bar, Bar Xispa, que es deia així perquè el meu marit jugava a pilota i era tan ràpid que tot el món que el veia jugar deia: “Xe tu, pareix una xispa”. Els caçadors venien carregats de llebres i jo m’encarregava de guisar-les amb una bona salseta. Això sí, la carregava de sal perquè begueren bon tall. Era on teníem els guanys!!!! Tot ens anava molt bé, però aquesta vida quan penses que ja ho tens tot endreçat, de sobte, s’enfonsa. I ho dic perquè quan ja teníem el bar ben nou i polit, corrien els anys 70 que van ser molt plujosos. Com que vivíem als peus d’una muntanya i al corral teníem una font anomenada de la Carnisseria, que havia passat molt anys sense rajar, va ser aleshores que un dia de bon matí, en

RELATS

alçar-me, i baixar vaig notar que els meus peus es varen amerar i humitejar. Jo no sabia el perquè i vaig cridar el meu home. L’anomenada font va tornar a donar aigua i en teníem per tot el bar. Picàrem la paret i amb paciència esperàrem que deixara de ploure per poder-la canalitzar i tornar a fer obres. Ara, que la nostra clientela no ens va deixar ni un moment, agarraren unes rajoles i feren caminets per dins el bar. Encara me’ls veig jugant a les cartes amb els peus damunt les rajoles per no banyar-se’ls. He de dir que a hores d’ara quan em veuen passejar pel carrer, tota eixa gent m’abraça i em saluda. Els estic molt agraïda. Ens férem vells i vam necessitar un dia de descans a la setmana. Això no els va agradar massa a la nostra parròquia, però era necessari, el meu marit estava malalt de la cama i aprofitàvem per anar al metge. A poc a poc ho van entendre i qui havia optat per anar-se’n a una altre lloc tornaren. El meu home va morir bastant jove. Jo pensava que no alçaria vela i les meues filles m’animaren a anar a la Llar de la Tercera Edat, on vaig trobar amigues com Consuelo, Maria i altres. Entre totes ens conhortàrem apuntant-nos a totes les excursions que organitzaven. Vaig córrer més en deu anys que en tota la meua vida. Tot el món diu que he viscut una bona vida, que he tingut molta sort i jo els done la raó. Ha estat així, però encarar la vida amb alegria, fent front de cara a tot allò que va presentant-se i procurar fer bé a tothom, ajuntar-se amb gent bona, això sí, adonant-te que sempre hi ha qui voldria aprofitar-se de la teua generositat. A eixos, cal però tindre’ls ben lluny. Així he arribat als 97 anys i tot el món diu que estic molt bé. Només jo em note que ja no puc fer la faena que feia i això de no poder-te guanyar el jornal a mi em fa enrabiar. Sóc d’una època i d’una cultura on les dones sempre hem d’estar a disposició de la família i tenir la faena de casa ben polida. No puc estar sense fer res. Les meues filles insisteixen a explicar-me que m’he de contemplar i jo això no sé ni què és. I bé de tant en tant vaig a jugar a les cartes…

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 142

El preu de la felicitat Marisa Falcó

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018"

M’obligue a fer un repàs per a saber el que ha costat, què he fet i amb qui. Però he de dir que el primer que m’ha vingut al cap ha sigut “felicitat”. Ara caldrà preguntar-se si la felicitat té un preu. València, 28 de juliol de 1967. La major de sis germans. De col·legi només de xiques, les Teresianes. I un dels primers canvis importants de la meua vida, quan el col·legi va canviar de València al Vedat de Torrent, passant del centre de la ciutat al camp, enmig del no-res. Bé del no-res no exactament, enmig d’un muntó de pins, un col·legi en plena naturalesa i amb unes instal·lacions estupendes. Felicitat. Encara que només arribava un autobús cada hora i a les cases només hi havia un telèfon fix, i algunes no tenien televisió. Jo, almenys, recorde tot allò amb afecte. Vam aprendre a respectar els silencis, i a copiar i passar anotacions en net, perquè les fotocòpies arribarien en la facultat. Vam aprendre una mica més que continguts. Ara en diuen” educació emocional”. Ens van ensenyar que les coses costen, el valor de l’esforç i la satisfacció del treball ben fet. La importància del grup i com aconseguir les coses en equip donant cadascuna el millor d’ella. Estem parlant dels anys huitanta. Quan s’acabava octau d’EGB, que ara seria segon de l’ESO, i es prenia la primera decisió important: què fer en un futur. A casa es donava molta importància als estudis. Supose que per açò, després, he sabut defensar el valor de la formació. Mai em vaig plantejar en què treballaria ni quants diners guanyaria. Felicitat? Simplement vaig decidir, amb l’ajuda dels meus pares, que estudiaria Belles Arts, perquè era el que més m’agradava. I així és com l’any 1985, després de superar un setembre amb cinc suspensos en COU, una selectivitat i un examen d’ingrés, vaig deixar arrere les companyes que vaig tindre des dels tres anys i em vaig vindre a València, després de quinze anys de col·legi de monges, per matricular-me en la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València.

Però tot no anava a ser estudiar. En la família hi havia un gran component festiu i una àvia materna que disfrutava cosint i brodant perquè les seues nétes lluïren sempre perfectes com a falleres. I qui millor que una àvia per a ensenyar-te a respectar i estimar les tradicions. No podria imaginar un març sense pólvora i falles. Sense eixe previ de provar, arreglar, fer les compres d’última hora, planxa i midó. Cosines, mares i amigues que l’àvia veia eixir de sa casa i a les quals ella repassava acuradament perquè no els faltara cap detall. Eixa és la meua festa, les meues falles, el meu patrimoni. El tresor festiu que vull transmetre. Per a mi la festa és dedicació, és constància i és il·lusió. També treball. Treball efímer que es consumeix, però que provoca satisfacció i felicitat. La meua àvia i després ma mare van estar sempre disposades a participar en les Falles o a col·laborar amb la falla. Elles m’han regalat eixe patrimoni i per elles sóc jo ara la que el transmet. Com a professional, com a artista fallera, vaig assumir la responsabilitat de fer tirar avant projectes i de plantar falles. Mai vaig pensar en la meua condició de dona. Vaig acceptar el repte amb il·lusió i amb ganes d’aprendre. Amb decisió i amb respecte. I amb la necessitat de compartir, sense gèneres ni etiquetes. Amb la intenció de ser feliç desenvolupant un treball que a la vista de tots era quasi exclusiu per als homes. Jo ho vaig aconseguir. No sense esforços. Amb alts i baixos, dubtes i, per descomptat, rebutjos. Amb èxits i amb algun fracàs. Però contenta i feliç. Paco Pellicer Brell és, en gran part, culpable d’eixa felicitat. Junts hem deixat la nostra empremta en el món de les Falles formant part de la seua història com a Fet d’Encàrrec. Sempre ha estat pendent de mi i m’ha animat quan jo creia que no anava a poder. Amb tots aquells i aquelles que han estat al nostre costat any rere any, hem oferit una manera personal de fer falles que ens ha permés tindre una dedicació professional, i alhora disfrutar i participar de la festa.

Ar tis ta fallera

No solament he compartit el treball amb ell. He d’agrair a tots els companys amb els quals he col·laborat el seu tracte com a iguals. No recorde cap moment en què el fet de ser dona m’haja apartat de l’objectiu en què s’estava treballant. Fa més de 25 anys que estic en el Gremi d’Artistes fallers, he sigut durant 7 anys membre de la directiva. Durant 4 meravellosos anys he estat al capdavant del col·lectiu d’artistes fallers consolidant, entre altres projectes, el cicle de formació professional de tècnic especialista... Entre iguals i feliç. Sense pagar més preu que el temps emprat i orgullosa d’ajudar al fet que la professió progressara. Em sent molt afortunada de poder fer el que m’agrada. Insistisc, al preu de la FELICITAT. Durant estos quasi trenta anys de professió, he acumulat molts i grans records, bons moments i una interminable llista d’AMICS, persones meravelloses de les quals he aprés moltíssim, mestres als quals admire i alumnes que ja són grans professionals. No sóc de compartir amics en les xarxes socials, amb els meus amics disfrute de cerveses ben fredes i llargs cafés. Em van ensenyar a ser pacient, a fer les coses i deixar que la il·lusió i l’afecte les faça perdurar. Sóc de la generació de les càmeres analògiques, amb rodets que, quan es revelaven, a voltes, descobrien records de feia un any que la màquina guardava i els revivies com si fóra ahir. Res era immediat. Espai i amb constància s’aconseguien les coses. Em sent feliç pel que he aconseguit. He consolidat una carrera artística i una trajectòria docent. He sigut una privilegiada. A pesar de les dificultats, he aconseguit les metes que m’he proposat encara que les vera lluny. He tingut sort. Per açò, complits els cinquanta, done gràcies per la família que tinc, els amics que he anat fent i el treball que he desenvolupat. Estic satisfeta del que sóc. M’he deixat portar per la il·lusió i he volgut estar acompanyada sempre de persones que m’ajudaren a lluitar per algun objectiu aparentment impossible. Quan mire cap ar-

RELATS

rere, m’adone de la importància que té estar il·lusionat i em referme en la idea de no obsessionar-se amb un objectiu, sinó treballar per a aconseguir una meta. Si fa uns anys algú ens haguera insinuat que Víctor, el nostre fill, anava a ser centre d’una falla municipal en què anàvem a participar i ser indultat l’any en què les Falles eren declarades patrimoni immaterial de la humanitat, hauríem pensat que es tractava del major destarifo del món. Però Víctor va nàixer, el munt de papers, quasi impossibles d’omplir es van convertir en la candidatura davant la UNESCO i amb Manolo Gar&Cia. plantem València, Ca la Trava... La il·lusió sempre va estar, el treball no va faltar i les ganes d’aconseguir objectius va ser el meu impuls. Per açò, si alguna heu arribat fins ací o preteneu iniciar esta carrera artística, no vos obsessioneu. Disfruteu del que feu, mantingueu la il·lusió i busqueu bona companyia. No és més meritori fer-ho a soles, ni ser la primera. Crec que és més important fer-ho de la millor manera que sapiem i amb la companyia que decidim, perquè amb el temps trobarem el nostre lloc i demostrarem el que som. No ens encabotem a ser una altra cosa. Si nosaltres ens creiem el nostre projecte, serem capaces de convèncer a qui siga perquè ens acompanye. I una petició als mitjans de comunicació: sigueu còmplices amb nosaltres per a poder il·lusionar les joves i que no es desanimen amb la primera dificultat. Tant en l’Associació d’Estudis Fallers com en el Gremi d’Artistes Fallers m’he trobat sempre en minoria, fins i tot he arribat a ser l’única dona. En cap cas m’he sentit incòmoda o he intentant ser com ells, al contrari. He buscat complicitat i he trobat respecte i confiança. He posat en valor la meua feminitat i entre tots hem aconseguit l’equilibri necessari per a poder abordar projectes ambiciosos i, el que és més important, aconseguir dur-los a terme. El preu pagat és per una infinita satisfacció i açò, a mi, em fa feliç.

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 144

No és tasca fàcil. Isaura Navarro Advocada Síndicalista i Diputada a les Corts.

Com és ben sabut, i ho acrediten totes les dades estadístiques, ser dona i militar en política no és una tasca fàcil, i si a més a més eres mare la complexitat és major. La política no entén de conciliació, tot al contrari, l’horari de la militància coincideix tot justament amb el temps lliure, que és el destinat a estar amb els teus fills i filles. De manera que ésser militant actiu vol dir optar per una cosa o per l’altra, el que comporta que la militància l’exerceixen principalment, o bé persones majors o molt joves, tot i escassejant les persones de mitjana edat i principalment homes. En el meu cas, si convoque l’assemblea del grup de treball de regeneració democràtica que dirigisc a les 17h em diuen que és massa enjorn perquè n’hi ha gent que a aquesta hora encara està treballant, i llavors em demanen que la convoque a les 19h, que és l’hora del bany, sopar, contar el conte i a dormir per demà anar a l’escola. Així que atès que almenys aquest grup de treball ho dirigisc jo, ho convoque a una hora que em permet certa conciliació familiar. Quan no és així, són moltes les ocasions en les quals renuncie a acudir a assemblees i reunions ja que es convoquen a hores impossibles, com les 20 h, o fins i tot a reunions/sopar a les 21h. Com sempre dic, ara mateix estic criant , i sé que això significa renunciar a moltes coses, puix que en política si no estàs present a la llarga es nota-, però també suposa gaudir d’altres coses que són absolutament meravelloses i no me les vull perdre . En la meua tasca de portaveu de Compromís en la Comissió de Sanitat vaig ser convocada a un grup de treball en la Conselleria de Sanitat a les 9 del matí, i després de la meua sol·licitud que les reunions començaren a les 9:15 perquè em donés temps a portar al col·legi a la meua filla i acudir a la reunió puntual, no van tenir cap problema per acceptar-ho. El mateix em va succeir en les Corts quan el Síndic del meu grup ens va convocar a les 9h; jo li vaig demanar com a dinàmica retardar les reunions a les 9:15 pel mateix motiu i així ho fa des de llavors.

Sin di ca lista

De vegades solament es tracta de posar de manifest la necessitat de conciliació, una demanda que les persones que no tenen fills o filles o els tenen ja criats obliden, i amb recordar-ho és suficient, sense necessitat de posar l’accent en l’important que és per a mi cada matí acompanyar la meua filla a l’escola de la mà, una cosa que forma part del món de les emocions personals, en concret les d’una diputada que quan té ple o comissió acaba les sessions a les tantes (20-21h, i fins i tot 1:45 de la matinada l’últim debat de Política General) i són molts dies els que no pot recollir a la seua filla a la sortida de l’escola malgrat que ella li ho demane una vegada i una altra. Però, jo sé que la majoria de persones es troben en una situació semblant a la meua, puix que vivim en un país que no li presta l’atenció merescuda ni a la conciliació familiar ni a l’ordenació racional del temps de treball, convertint en un repte diari conciliar el treball a jornada completa i passar temps amb la nostra família o tindre temps per a un mateixa. I això ens afecta a totes i tots. Portem anys escoltant parlar d’aquest problema, però els canvis no arriben i mentre els nostres fills i filles creixen passant hores amb els iaios, les cuidadores, la veïna, … A més a més, la reforma laboral del PP va dificultar l’acumulació de jornada per optar a la reducció de jornada per la cura dels fills, i els empresaris segueixen posant moltes dificultats i entrebancs als qui la sol·liciten. Per això i mentre l’empresariat espanyol no s’implique en la necessitat del canvi social pendent sobre un horari de treball intensiu, vigent en gran part d’Europa, seguirem fent la pausa tradicional de dues hores per menjar, que ens condueix a treballar fins a ben entrada la vesprada, mentre els nostres fills -que sí que practiquen l’horari europeu a escola- es troben a casa o al parc amb algú que els està cuidant, però no som nosaltres (mares) ni nosaltres (pares).

Gandia, el preu de la cultura Diana Morant

El 14 d’octubre de 2012, es va emetre el primer episodi de Gandia Shore. El 20 de gener de 2013, l’últim. Amb un capítol que vaig veure en aquell moment ja vaig tindre suficient: un espant darrere d’un altre i moltes ganes de plorar, en constatar com es maltractava gratuïtament la meua estimada ciutat. Vaig sentir molta ràbia envers tots aquells que, en eixe moment, van facilitar i contribuir que esta infàmia es gravara a la nostra platja. Encara que van ser sols tres mesos de deliri i desficaci, la mala imatge que este programa de televisió va difondre de la nostra ciutat al llarg de tot el país encara estem suportant-la i patint-la. Una imatge de vergonya que ni Gandia ni els veïns ens mereixem i que, amb molt d’esforç, estem tractant de llevar-nos per sempre de damunt. De segur que vos haureu trobat amb situacions d’este tipus: -D’on ets? -De Gandia. -Ahh, ha ha ha, Gandia Shore. Un cognom que no fa ni poca ni mitja gràcia. Al contrari, fa fàstic. Tal com vam assegurar al manifest que va signar l’Ajuntament amb el sector turístic fa uns mesos, quan es rumorejava que la productora tornaria a gravar ací, “la nostra Gandia no serà mai una ciutat que accepte resignadament qualsevol imatge ni iniciativa que vinga de la burla, la irresponsabilitat o l’adulteració. Nosaltres no tolerarem cap iniciativa que embrute el seu nom ni que ens cause ràbia”. Amb estes paraules estàvem proclamant que un nou reality Gandia Shore no seria benvingut al nostre municipi, per la qual cosa l’empresa audiovisual va decidir anar-se’n a un altre lloc. Gandia, una ciutat de cultura per excel·lència, no pot estar associada a l’analfabetisme, la vulgaritat, la indecència i la irrealitat. Ens avalen segles de treball ben fet i de lideratge històric dins i fora del territori valencià. No en va, la Generalitat Valenciana ha reconegut enguany Gandia com a primera Capital Cultural Valenciana de la història. De manera oficial i institucional, Gandia és el centre neuràlgic valencià de la cultura fins a la primavera de l’any que ve. I ho és perquè sempre ha apostat fermament per la cultura. Ho ha fet per convenciment, però també des del compromís que ha de tenir una ciutat d’estar a l’altura del seu passat i present. I el passat cultural de Gandia està vinculat a la riquesa que ens dóna haver sigut punt de trobada de gent i moments singulars, que van

Al cal des sa

RELATS

des de la Cova del Parpalló fins a l’actualitat, passant pels universals Borja o els escriptors del Segle d’Or Valencià Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella. Però, com vaig dir en el darrer acte de lliurament dels Premis Literaris ‘Ciutat de Gandia’, perquè Gandia també és Ciutat Literària, la capitalitat cultural no es pot ni s’ha de quedar en un preciós i preuat distintiu d’un any. El títol canviarà de mans, però el significat de la capitalitat cultural no expirarà la pròxima primavera. L’última demostració que no parem de fer i projectar cultura és que Gandia habilitarà, l’any 2018, la Casa d’Escriptors a l’Alqueria del Duc, un fet únic al territori valencià. Allí, en un paratge de somni, en plena natura i envoltat per ullals, s’hi podran allotjar escriptors i escriptores, artistes i visitants il·lustres, perquè ens coneguen, s’hi inspiren i ens difonguen. L’Alqueria del Duc ja fou destinada a residència de descans per la família Borja. I, si hagueren coincidit en el temps els nostres clàssics i la casa, no haurien sigut estranyes les visites i trobades, atesa la realitat cultural que es vivia en aquell temps, al Palau del Duc, com a xicoteta cort il·lustrada d’aleshores. Amb tot el que estem fent, enriquint més, si cap, la nostra programació cultural i sempre prioritzant la cultura, Gandia mai tornarà a ser shore. En canvi, sempre serà Capital Cultural Valenciana. Una capitalitat cultural, que hem aconseguit gràcies, també, a les Falles, que són Patrimoni Immaterial de la Humanitat; a la Setmana Santa, que és Festa d’Interés Turístic; a la nostra música; als artistes; a tota la indústria de la cultura en general, però també, a la manera en què produïm cultura, i a la nostra cura i acaronament que demostrem cada dia per ella. La cultura ens fa feliços, perquè forma part de la nostra idiosincràsia i del nostre ADN. Estic convençuda que, si els nostres avantpassats, que van convertir el Parpalló en un temple artístic singular durant el Paleolític; els nostres autors clàssics, que van deixar joies literàries eternes; i els Borja, com a importantíssims mecenes de l’art del Renaixement, ens miraren per un foradet, estarien molt orgullosos de nosaltres. Per diferents motius: per com estem mantenint viva la seua memòria, de veure com protegim i exalcem la cultura, però, sobretot, de comprovar com ens envalentim i com traiem les ungles i les dents quan la reputació de la nostra ciutat es contamina o es veu perjudicada amb malsons com Gandia Shore. Gandia és i sempre serà cultura. I la cultura, com deia la filòsofa María Zambrano, sempre serà el despertar dels éssers humans.

CO MIS SIÃ&#x201C; Executiva

Cens Faller 2018 Premis 2017 Recompenses Falleres

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 148

Executiva 2018 President: Natxo Franco Navarro Sot-president: Sergio Escrivà Chova Sot-president econòmic: Rafa Gregori Pascual Secretari: Quique de Sanfélix Brotons Sot-secretari: Juanvi Miñana Segura Tresorer: Oscar Ferrairo Reig Comptador: Pablo Laporta Frasquet Delegat de festes: Carles Morant Romaguera Sot-delegat de Festes: Kiko Lloret Blasco Loter: Rafael Gregori Cervera Sot-loter: Andrés Verdú Martí Delegada de dones: Mª José Alcazar Tébar Sot-delegada de dones: Mª Pilar Ibañez Puig Delegada d’Infantils: Paula Abargues Carbó Representant Junta de Districte de Corea: Salvador Gregori Cervera Delegats Federació de Falles: Natxo Franco Navarro, Quique de Sanfélix Brotons i Carles Morant Romaguera Delegat de relacions públiques: Kico Jordà Fornés Sot-delegat RRPP: Marcos Cabanilles Martí Delegats d’emissió i informatiu: Diego Rufat Melo i Borja Abargues Carbó Publicitat: Paco Bonet Canet Delegat xarxes socials: Lorena Sanchis Gregori Delegat d’arxiu: Santiago Peiró Tarrasó Delegades de cavalcada major: Blanca Martínez Aparisi i Paquita Fernàndez Mayans Delegada de cavalcada infantil: Ester Melo Morant Delegat de jocs: Lluís Orengo Castelló Delegada truc femení: Blanca Martínez Aparisi Delegat truc senior: Adrián Muñoz Montaner Delegada de bac: Marián Morant Sendra Delegat de casal: Carles Morant Romaguera Delegat de monument major: Rafa Gregori Pascual Delegat monument infantil: Pablo Laporta Frasquet Delegat de grúa: Juanlu Bañuls Alborch Delegat de plantà: Juanlu Bañuls Alborch Delegats de cremà: David Bañuls Alborch, Toni Pérez Costa, Fernando Abargues Blasco i Juanlu Bañuls Alborch Delegat de transport: Fernando Abargues Blasco Delegats de Xiringuito: Facundo de Sanfélix Brotons i Toni Pérez Costa Delegat d’estandart: Paquito Pérez Almiñana Coheter: Fernando Abargues Blasco Delegada de Llibret: Lolín Serralta Martí Delegació de llibret: Alberto de Sanfélix, Eduardo Montoro, Carles Person i Paco Bonet

Cens de la Falla Major 2018 Abargues Blasco, Ferrán Abargues Carbó, Borja Abargues Carbó, Paula Abargues Gea, Alfredo Alborch Chafer, Antoni Alcázar Tébar, Mª José Aparisi Belenguer, José Luís Aparisi Vivo, Maria Aragón Ortega, Esther Arcos Aranda, Sonia Ases Espi, Rosa Avella Terenti, Vicent Ayoroa Gasser, Favio Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Empar Bañuls Alborch, Joan Lluis Bañuls Perez, Berta Bañuls Pérez, Elena Bañuls Serra, Mº Dolores Bañuls Tro, Joan Bergaz Zamora, Diego Bertó Garcia, Vicente Berto Illueca,Carlos Boluda Valdés, Ana Bonet Canet, Francesc Bonet Cardona, Francesc Bonet Cardona, Victor Boronat Llorca, Manolo Boronat Seguí, Fernando Boscá Sanfélix, Marisa Bosca Domenech,Natalia Bosch Melo, Rosa Bou Soliva, Jesus Broseta Pla, Rosalía Brotons Olcina, Empar Buchó Piqueras, Laura Cabanilles Martí, Marcos Cabanilles Sendra, Gema Cámara Bernal, Alba Carbó Miñana, Reyes Cardona Cardona, Mª Angels Cardona Cerezo, Mª Josep Cardona Cerezo, Paqui Carretero Sáez, Inma Carretero Sáez, Juanma Castellá Lloret, Lorena Castelló Martínez, Enric Chova Boluda, Marta

Chova Vila, Cristina Climent Gomar, Carmina Climent Martínez, Oscar Climent Sanz, Jose Pedro Colubi González, Kristel Cortés Juan, Eva de Quero Puyana, Almudena de Quero Puyana, José Luis de Quero Ramos, José Luis de Sanfélix Brotons, Albert de Sanfélix Brotons, Enric de Sanfélix Brotons, Facund de Sanfélix Muñoz, Facund de Sanfélix Romero, Nicolás Domenech Barranca, Vicente Enguix Denia, Josep Germán Enguix Gomar, Germán Enguix Gomar, Sergi Escrivá Bañuls, Carlos Escrivá Barón, Josep Escrivà Blay, Sofia Escrivá Chova, Pau Escrivá Chova, Sergi Escrivá Moncho, Mila Escrivá Monzó, Mª Pilar Escrivá Rodriguez, Mar Escrivà Romero, Amelia Escrivá Tomás, Mari Lola Estruch Bañuls, Eva Estruch Sarrió, Pilar Faus Gregori, Paula Faus López, Joan Felis Bertó, Vicent Fernández Bermúdez, Juan Fernandez Grimalt, Jorge Nicolas Ferrairo Perales, Maria Ferrairó Reig, Oscar Ferrer Fitor, Borja Ferrer Millet, Miguel Ángel Ferri Mascarell, Maria Fitor Vilaplana, Marisa Fort Ferri, Carmela Franco Company, Sara Franco Navarro, Natxo Franco Revuelta, Empar Frasquet Vidal, Josefa Teresa Frasquet Gonzalez, Roman Fuster Burguera, Eustaquio

Fuster Moragues, Liliana Gadea Boix, Telmo Galán Sánchez, Paqui García Mateos, Blanca Garcia Escrivá, Javier Garcia Escrivá, Mª Jose Garcia Galan, Paula Garcia Liern, Isabel García López, Mari Carmen Garcia Marí, Fredu García Moncho, Eva Garcia Moragues, Borja García Moragues, Carmina Garcia Morant, Camilo García Moratal, Sandra García Moratal, Teresa García Polop, Jordi García Ribes, Mª del Mar García Sarrión, Beatriz Garrigós Ferrairó, Carmela Gomar Martínez, José Luis Gomar Peiró, Ana Mª Granados Mafé, Rosa Gregori Cervera, Rafael Gregori Cervera, Salvador Gregori Lloret Victor Gregori Pascual, Rafael Gregori, Carmen Gregori, Mary Ann Ibáñez Puig, Mª Pilar Insa García, Justo Insa García, Marina Isabel Jiménez Carranco, Emilio Jiménez Carretero, Aida Jimenez Carretero, Lidia Jordá Fornés, Kico Jordá Tormo, Kico Julio García, Vicente Laporta Benedito, José Luis Laporta Frasquet, Pablo Eugenio Lerma Escrivà, Paula Lerma Gadea, Begoña H. Lerma Gadea, Domingo R. Llorente Seguí, Antoni Lloret Blasco, Francisco Javier Lopez Gonzalez, María Lopez Gordillo, Paula Madrigal Borja, Raquel

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 150

Máñez Blasco, Inma Marcos Muñoz, Marta Marin Marzal, Lidia Marquez Marquez, Julian Martí Cabanilles, Gema Martí Gadea, Mª Lola Martí García, Jesus Martí Gavilá, Jesús Martí Serra, Joan Martin Clos, Josep Martínez Aparisi, Blanca Martínez Ibáñez, Héctor Martínez Ibáñez, Hugo Martínez Martínez, Josep Ramón Martínez Peiró, Iolanda Martínez Peris, Salud Martínez Ribes, Joan Martínez Ribes, Vicent Martí-Serra Part, Cristina Marti-Serra Part, Joan Mascarell Escrivá, Laura Mascarell García, Josep Lluis Mateo Bover, Isabel Matoses Boscá, Francisco Mayans Fernandez, Paquita Mayor Cortés, Josep Mayor Ochoa, José Melo Morant, Esther Melo Morant, Inma Melo Morant, Reme Melo Morant, Sarai Mengual Navarro, Maria Micó Granados, Maria Micó Granados, Miguel Micó Marzal, Miquel Milvaques Faus, Lorena Milla Mateo, Paula Miñana García, Aida Miñana García, Hector Miñana Peiró, Enric Miñana Segura, Joan Vicent Miñana Segura, Lara Mira Morant, Ana Mira Morant, Marta Mira Perello, José Francisco Molina Faus, Pascual Montero Sancristobal, Laura Montoro Algaba, Eduard Moragues Castelló, Esther Moragues Fort, Mª Lola Moragues Mestre, Mª Carmen

Moragues Palma, Ester Moragues Palma, Silvia Morant Blat, Miguel Angel Morant Esparza, Alicia Morant Francés, Maria Dolores Morant Lozano, Lluís Vicent Morant Morant, Remei Morant Rodriguez, Aida Morant Romaguera, Carles Morant Romaguera, Mireia Morant Sendra, Marián Moratal Climent, Teresa Moratal Rodrigo, Ana Moreno Borrás, Nuria Moreno Parra, Valeria Muñoz Melo, Rosa Muñoz Montaner, Adrian Muñoz Moragues, Jordi Nacher Puchades, Alba Gema Nieto Canet, Natalia Olcina Sendra, Mª Angels Orengo Castelló, J. Lluis Orengo Castelló, Jesus Orengo Morant, Arantxa Ortiz Arce, Jose Palma Quiles, Gloria Part Vidal, Cristina Peiró Alcázar, Ivan Peiró Alcázar, Jorge Peiró Aparisi, Gema Peiró Gregori, Cayetano Miguel Peiró Pelayo, Lucia Peiró Tarrazó, Santiago Pelayo Melo, Mª del Rosario Penades Alborch, Mónica Perales Perelló, Suni Perello Ventura, Luisa Maria Pérez Almiñana, Amparo Pérez Almiñana, Francesc Pérez Carbó, Marién Pérez Costa, Antonio Pérez Morant, Borja Puyana Gómez, Cecilia Quiles Molina, Pepa Ramirez Garcia,Alicia Ramis Miguel, Anna Mª Ribes Broseta, Mara Ribes Broseta, Mariví Ribes Escriva, Jose Samuel Ribes Ibáñez, Salvador Rodrigo Córdoba, Javier

Rodrigo Ruiz, Miguel Angel Rodríguez Bosch, Águeda Rodríguez Bosch, Mireia Rodriguez Mesas, Mª Dolores Rodríguez Millet, Fernando Rodríguez Navarro, José Miguel Roig Soria, Carmen Roig Soria, Carola Romaguera Bertó, Suni Ros Bolta, Ana Rovira Llorens, Salvador Rovira Moncho, Berta Rovira Moncho, Lydia Rufat Melo, Diego Rufat Moragues, Alfons Ruiz de Gordejuela, Pura Ruiz Sanmateu, Borja Sabater Martínez, Arantxa Sabater Martínez, Verónica Sanchez Sanchez, Susana Sanchis Gregori, Lorena Sancho Sesé, Alejandro Sanfelix Fornés, Cristina Sanfélix Roselló, Joan Antoni Sapena Valdes, Carmen Savall Martí, Andrea Seguí Romero, Joaquín Segura Blay, Alberto Segura Fort, Rosa Sendra Martí, Mª Irene Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Torres Olcina, Marta Torrubia Vivó, Veronica Tovar Rubio, Alejandra Tró Padilla, Veronica Uceda Carrió, Teresa Verdú Martí, Andreu Vila Castellá, Ausias Vila Castellá, Iris Vila García, Elisa Vila Montaner, Ignacio Vilaplana Rubiols, Roberto Vivó García, Susana Xaixo Pérez, Raquel Zhemping Xie, Eric

Cens de la Falla Infantil 2018

Abargues Buchó, Sira Abargues Buchó, Vega Arlandis Melo, Aitana Arlandis Melo, Evan Arlandis Melo, Joan Arlandis Melo, Olivia Avella Roig, Thiago Avella Roig, Tomeu Ayoroa Rubio, Ainhoa Ayoroa Rubio, Favio Bañuls Estruch, Jorge Bañuls Martínez, Claudia Barber Vila, Maria Barberá Camarena, Gal.la Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Laia Bergaz Serralta, Marc Berto Bosca, Andrea Berto Bosca,Pau Berto Moragues, Aaron Berto Moragues, Ian Bohigues Soto, Alba Bonet Moreno, Claudia Boronat Climent, Blanca Boronat Climent, Ferràn Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Aimar Bou Moratal, Lucas Burguera Abargues, Mara Cabanilles Escrivà, Paula Cardenas Rufat, Sergio Carretero García, Carla

Clar Montoro, Mauro Clar Montoro, Roman Climent Roig, Hugo Climent Roig, Paola de Sanfélix Colomina, Enric de Sanfélix Colomina, Maria de Sanfélix Romero, Aitana Escrivá López Joana Estruch Bañuls, Paula Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Fernández Morant, María Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Nicolás Franco Sanchis, Candela Frasquet Ases, Roman Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser Garcia Galan, Fredu Garcia Morant, Cesc García Ramis, Joana Gomar Ferri, Carlota Gregori Moreno, Martina Gregori Ferrer, Daniela Insa Xaixo, Marta Jiménez Rovira, Marc Jordá Tormo, Carmen Jordá Tormo, Jorge Laporta Sabater, Marta Legon Calero, Melanie

Lerma Escrivà, Ines Lerma Escrivà, Nicolás Martí García, Mireia Martinez Alborch,Juan Miguel Martinez Saiz, Maria Matoses Ramis, Fran Mayor Cortés, Lara Mestre Carbó, Carla Miralles Perez, Aisha Moltó Julio, Carmen Moltó Julio, Gonzalo Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Nieto Moragues, Mauro Ortiz Novejarque, Belen Ortiz Perello, Marc Pachón Salvador, Aitor Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Ribes Sanfélix, Alejandro Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodríguez Melo, Alba Rufat Miñana, Gal·la Sanchez Ferra, Uxue Sanfélix Moreno, Sofia Seguí Martínez, Cayetana Soler Tormo, India Torres Melo, Lourdes Vilaplana Sendra, Marc Vilaplana Sendra, Pau

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 152

Premis 2017 1º premi monument major Enginy i gràcia monument major 8é Festival Musical Infantil 2n Premi Aj. Benirredrà article llibret CEIC Alfons El Vell 12é Generalitat Valenciana 3r Premi Lluís Català de llibret 4t Informatiu Faller 3r Truc Senior 3r Truc Femení

Recompenses Falleres Escut d’Argent Falla Lorena Castellà Lloret Pilar Estruch Sarrio Telmo Gadea Boix Javier García Escriva Rafa Gregori Cervera Rafa Gregori Pascual Emilio Jiménez Carranco Alicia Morant Esparza Antonio Pérez Costa Mª Dolores Rodríguez Mesas Ignacio Vila Montaner Vicent Doménech Barranca Isabel Insa Garcia Sergio Escrivà Chova Suni Perales Peiro Escut d’Or Falla Alberto de Sanfélix Brotons Natxo Franco Navarro Paquito Pérez Almiñana Sandra García Moratal Gesmils d’Argent de la Federació Javier Alborch Canet Miguel Ferrer Millet Marisa Fitor Vilaplana Natxo Franco Navarro Vicent Domenech Barranca Gesmils d’Or de la Federació Lluís Orengo Castelló Mª Pilar Ibañez Puig

“som tots els que estem però no estemom” tots els que s

Part

Comercial

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 156

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 158

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 160

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 162

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 164

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 166

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 168

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 170

ELECTRICIDAD

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 172

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 174

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 176

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 178

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 180

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 182

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 184

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 186

Duc Alfons el Vell nº 16 46701 GANDIA (Valencia) TEl. 96 287 73 44 - Tel / Fax 96 287 37 84 www.elducdelasort.es

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 188

COL·LABORADORS

Magistrado Català, 24 Teléfono 96 287 38 58 GANDIA (Valencia)

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 190

Peluquería

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada Família Corea 192

Asador Pulpería

CABANILLES 17 Los mejores produsctos, la mejor caliadad. Abrimos de jueves a sábados mediodía y noches. Domingos mediodía.

RESERVAS 664 073 920 No os perdais todos los jueves nuestro “Destapat” Estamos en la calle Cabanilles 17 junto Plaza Prado

www.facebook .com /Guarderia-NANOS hhp ://nanosgandia .com /

Talleres : Inglés , danza , música ... Escuela de verano y navidad (0-6 años )

s o m o ón t u a niño s o s felices niñ

C / Gabriel Miro 50, Gandia tel . 96 287 89 82 - 611 236 170

Carla Sebastià

Sistemas educativos :

-Montessori - Suizo

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 194

COLÂ·LABORADORS

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 196

COL·LABORADORS

Magistrat Català, 11 · GANDIA (Valencia)

A UIN PREU?

Falla Sagrada FamĂlia Corea 198

A UIN PREU? Llibret de la Falla Sagrada FamĂlia - Corea Any 2018