7 minute read

Una família normal

Manuel P. Bernat

Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. Va obtenir el seu títol amb Matrícula d’Honor amb el projecte ‘Jubilada’, centrat en les cures de les persones jubilades. Actualment, es troba immers en un procés de recerca personal i professional. Mentrestant, gaudeix dels xicotets plaers de la vida. Va ser escollit per a formar part d’aquest projecte perquè ha viscut la mort del seu pare després d’una llarga malaltia. Ell intenta sempre somriure, dia rere dia.

Advertisement

- M’han encarregat escriure un text sobre la mort del pare – diu un fill a la seua mare.

- Podem parlar d’una altra cosa? Parlar d’açò em produeix tristesa – diu la mare.

Un matí de diumenge, un fill s’alça i acudeix a casa de la seua mare. S’asseu en la butaca amb orelles preferida de la mare, eixa que es troba al millor racó de la casa, al costat de la finestra a través de la qual entra una indirecta llum del nord.

La butaca és d’un groc oliva. En ell la mare passa llargues hores llegint o cosint disfresses de dinosaure per a la seua néta. També era la butaca favorita del pare. No obstant això, ell ja no està. En aquest xicotet racó era on podies trobar-te’l dia rere dia durant molt de temps. Van ser anys, molts.

A prop de la butaca, hi ha una prestatgeria de fusta de roure de sol a sostre. Als seus estants, un conjunt de llibres amb la mateixa enquadernació en pell i unes lletres d’or gravades en cadascun d’ells. Són els àlbums de fotografies anuals. Amb el dit, el fill va passant d’any en any, intentant refer la història de la seua família.

Un pare, una mare, una filla i un fill; somriures sincers de felicitat mirant la càmera. S’aprecia que el pare ix menys. Ell és el que fa les fotografies.

S’observen viatges per diferents parts del món, cada any, un país més llunyà. En alguns d’ells, el mitjà de transport és un grandíssim transatlàntic, en altres, un avió o una caravana arrossegada per un elegant Peugeot. També apareixen els aniversaris on sempre s’observa el mateix pastís de xocolata en el qual vas vent com canvien els anys de les veles. Pareix que és un pastís fetitxe per a la família. Viatges, aniversaris, reunions familiars i escapades són els hypes en la vida d’aquesta família feliç aparentment sense problemes. Aquestes fotografies fetes amb càmera analògica són els stories que veiem ara als nostres mòbils. Només felicitat, no hi ha tristesa.

En aquesta col·lecció d’àlbums de records es produeix una pausa, un silenci, un punt. Alguna cosa succeeix. De

Manuel P. Bernat_035 sobte, i sense saber molt bé la causa, es talla el relat un any i no torna a continuar-se la història. En aquest buit, en aquest salt temporal, no se sap res d’aquesta família normal. No hi ha fotografies, no hi ha records. La història es deixa tallada. No obstant això, un fet torna a generar un motiu per a tornar a escriure la història. Passats més de deu anys, es reinicia el relat. Els personatges han canviat. En ells ha aparegut un nou membre, una xiqueta xicoteta amb cabell llarg i daurat com el de la mare i la filla. S’ha produït un naixement. Si bé, el pare ja no apareix a l’àlbum. On està? Per què ha desaparegut de l’àlbum familiar? Què ha passat en aquests deu anys?

Un fet molt trist s’amaga darrere d’aquest detall aparentment inapreciable. Alguna cosa va passar. Es va generar un desequilibri en aquesta unitat familiar. La raó per la qual es va perdre el costum de voler parar el temps amb el registre de la vida és una mort, la del pare. Aquesta no és una història que abellisca ser contada i, per tant, no apareix en l’àlbum de records. No es va invertir temps a fer-los. La vida vol ser contada. La mort, costa fer-ho. Les coses tristes no es parlen en veu alta, per què? Perquè generen tristesa. Intentarem reescriure amb poques paraules aquesta absència, aquest record que no va poder ser comptat.

Aquests anys van ser els que van canviar a aquesta família normal, feliç i aparentment sense problemes. Van ser els fets més tristos i els moments més durs i esquinçadors els que van produir els majors canvis i les més intenses revolucions. També van generar els aprenentatges més intensos. Van ser les accions quotidianes, les del dia a dia, fora de viatges, aniversaris i celebracions les que realment valien la pena ser comptades.

El pare va ser diagnosticat d’una malaltia poc comú. No existia un tractament clar. No es va establir un temps de malaltia ni se sabia molt bé quina anava a ser l’evolució. Sols se sabia que seria sempre a pitjor i que podia durar un dia o anys. Era una malaltia en la qual la persona que tu havies conegut canviava d’una manera progressiva i gradual, a poc a poc, dia a dia, sense que quasi pogueres adonar-te. Un sentiment d’impotència i neguit t’envaïa el cos veient com la persona que volies anava desapareixent. En un sospir.

El fill mira les fotografies dels àlbums i recorda les històries que en elles es conten. Tanmateix, unes altres, no les recorda. També sap, que les històries futures seran molt diferents perquè el pare ja no serà el mateix. Ell era molt jove, tal vegada massa i sentia que no tenia la maduresa suficient per a abordar aquesta situació. Immaduresa, incapacitat, excés de responsabilitats. No obstant això, no estava sol. Ho sabia. Estava la mare i també la filla. La companyia, l’acompanyament mutu van ser les claus per a poder afrontar aquest canvi.

La família podria haver optat per diversos camins. Un d’ells, era el més fàcil, el més còmode. Es podia aparcar al pare lluny de la família, abandonar l’indefens. Deixar de costat a la persona que feia sentir tristesa. Rebutjar al membre de la unitat familiar que ja no estava en les seues plenes capacitats. Actuar des de l’individualisme, l’egoisme i la voluntat de satisfer les necessitats d’un mateix. Aquest fet suposava, subdelegar les cures del pare. Ulls que no veuen, cor que no sent. Aquest camí es va rebutjar.

El següent camí era el més dur, el més costós. Es podia cuidar al ser més vulnerable. Unir a la família i lluitar per a tractar de fer-li sentir un més. La família va mantenir la seua unió i va acceptar els canvis que van ocorrent. A cada canvi, a cada pèrdua de capacitats, una revolució. Es van implementar xicotetes millores de la manera més subtil i discreta possible perquè el pare no s’adonés. La família actuava com una tribu. Tres persones: filla, mare i fill units amb un objectiu principal: cuidar al pare, al més fràgil d’ells. Aquest va ser el camí que es va prendre.

El pare no podia estar sol així que els altres tres membres de la família es repartien les tasques i organitzaven els seus dies perquè ell sempre estiguera acompanyat. Es va preparar un racó especial en la casa. El millor lloc sense cap dubte. Una butaca amb orelles d’un groc oliva al costat d’una finestra a través de la qual entrava una indirecta llum del nord i en la qual podia veure els seus programes de televisió favorits. Era el lloc de la casa on es veia més el cel i des d’on es podien albirar les copes dels arbres. Si s’obria una finestra, s’escoltava el cant dels pardals.

Els viatges familiars van passar a ser passejos urbans. En un principi, fill i pare passejaven ben agafats i un es fixava més que l’altre on es produïa el següent pas. El fill va deixar de formular conversacions que implicaren respostes llargues a altres que es pogueren respondre amb monosíl·labs o amb gestos del cap. En altres ocasions, la resposta era una abraçada.

Altres vegades, el fill li contava les seues coses al seu pare i aquest senzillament escoltava. Ell somreia i, per tant, el fill sabia que entenia perfectament el que ell li contava. Després els passejos es van produir en cadira de rodes i el fill els plantejava com una aventura, buscant les rampes i els desnivells més abruptes per a tractar de viure les màximes aventures possibles en les proximitats de la seua llar. Davant l’adversitat, el fill sempre va intentar que el pare gaudira dels plaers que la vida oferia.

Així varen passar els dies, els mesos i els anys. El vincle familiar cada vegada era més intens. La família estava més unida, al mateix temps que el pare estava cada vegada més malalt. Un dia, ell es va apagar, però va ser al costat de la seua família, que estava amb ell en eixe precís instant. Aquesta història no té un final feliç, o sí? No és bonic pensar que una família es va mantenir unida cuidant al més indefens i feble d’ells fins al final? No és tan important aquest fragment de la història de la família com el naixement d’un nou membre? No és açò una família normal?

Els viatges familiars van passar a ser passejos urbans. En un principi, fill i pare passejaven ben agafats i un es fixava més que l’altre on es produïa el següent pas. El fill va deixar de formular conversacions que implicaren respostes llargues a altres que es pogueren respondre amb monosíl·labs o amb gestos del cap. En altres ocasions, la resposta era una abraçada.

Altres vegades, el fill li contava les seues coses al seu pare i aquest senzillament escoltava. Ell somreia i, per tant, el fill sabia que entenia perfectament el que ell li contava. Després els passejos es van produir en cadira de rodes i el fill els plantejava com una aventura, buscant les rampes i els desnivells més abruptes per a tractar de viure les màximes aventures possibles en les proximitats de la seua llar. Davant l’adversitat, el fill sempre va intentar que el pare gaudira dels plaers que la vida oferia.

Així varen passar els dies, els mesos i els anys. El vincle

This article is from: