La vida i jo

Nohemí Rodríguez

Fallera des del dia del seu naixement, ha sigut mare fa menys de 6 mesos. Llicenciada en químiques té una visió optimista i pragmàtica de la vida. Des de xicoteta es qüestiona la vida, la mort, l’existència, el dia a dia d’una manera moltes vegades insistent i molesta.

Què és donar vida? Com és donar vida? Per què donem vida? Vull donar vida? Totes aquestes preguntes me les plantege mentre passen els dies i aquest full continua en blanc.

Què és donar vida? Biològicament podem dir que donar vida és quan un òvul i un espermatozoide s’uneixen i aquesta unió és viable i forma un individu nou amb la combinació de genomes dels progenitors però, en aquest moment podem dir que ja hem creat vida o són sols cèl·lules que creixen a l’interior de la dona?

Si fem una recerca d’informació a internet trobem que tota la informació relacionada amb el tema “donar vida” està vinculada amb l’embaràs: com viure un embaràs conscient, com superar cada mes de l’embaràs, com fruir d’un embaràs saludable... així mil llibres de comares, psicòlogues, famoses... que expliquen com vas a viure els següents 9 mesos però, realment això és donar vida? En el meu cas, no vaig ser conscient que estava donant vida fins que vaig escoltar els primers plors de Guillem a l’Hospital. Cap d’eixos llibres em va explicar l’emoció que creix al teu interior quan acabes d’espentar al paritori i escoltes eixos primers plors del teu fill. Un menudet que tens al damunt i busca el pit per a menjar per primera vegada i que depén de tu per a viure. Per a mi ací comença realment la vida d’una persona.

Ara em plantege altra pregunta, d’acord, ja he donat vida, i ara què? Ja està? Doncs no... el donar vida comporta una sèrie de responsabilitats i un grapat de canvis que, fins que no es produeixen tampoc saps molt bé quins són o no ets capaç d’arribar a imaginar-te i que per a cada família en funció de la seua situació seran uns o altres.

Per què donem vida? Continuant amb l’explicació biològica donem vida perquè com a espècie no volem que la humanitat desaparega i de manera individual volem que els nostres gens es perpetuen. No obstant això, antigament les persones donaven vida primer perquè no es podia controlar la natalitat i segona per a poder tindre descendència que ajudara a treballar. Hui dia... és necessari? Donem vida per un motiu egoista de voler sentir el que és ser pare o mare? Ens plantegem si realment aquest món és el que volem per a eixa personeta que ve? Ens plantegem perquè he de tindre una filla o un fill abans d’intentar tindre’l? Potser, si ens ho plantegem, menys xiquets serien abandonats. Potser, si ens ho plantegem, més xiquets serien adoptats. Potser, si ens ho plantegem, la humanitat seria diferent.

Vull donar vida? I si no vull? Arriba certa edat en què tota dona es planteja aquestes preguntes. No sols perquè tenim una edat fèrtil sinò perquè la societat s’encarrega de recordar-ho. “Uys, si ja en tens 35, no vols ser mare?” “Quan em donaràs un net?” “És tan bonic tindre un fill” “Nena, que se’t passa l’arròs” Ningú pensa que donar vida és una gran responsabilitat i que és una decisió que no es pot prendre sense valorar molt bé variables com són l’estabilitat emocional de la parella, l’estabilitat econòmica, professional o simplement el lloc o el medi on creixerà eixa nova vida. Per què voldré donar vida si no tinc què menjar jo? O perquè voldré donar vida si sóc feliç sent solter/a? O perquè he de donar vida si visc en un país en guerra?

Fa poc més d’un any moltes de les preguntes que vos he anat plantejant les vaig contestar abans de decidir tindre un fill. Algunes respostes no sempre van ser les indicades per a donar vida. Segurament sóc poc visceral i molt mental, per això he sigut mare, major, amb sentiments trobats que han anat des de l’alegria fins a la tristor passant per l’emoció i el nerviosisme.

Malgrat tots els dubtes, he de dir-vos que l’experiència de poder dur una personeta a aquest planeta, sentir com creix al teu interior, sentir com et mira perquè ho ets tot a la seua vida, descobrir el món a través dels seus ulls, millorar com a persona mentre ell creix... és l’experiència més meravellosa, increïble i sincera que he viscut fins al moment. Per això he de dir-vos que JO VULL DONAR VIDA.