Ma mare i altres animals

Teresa Juan

Llicenciada en Belles Arts. Màster en Gestió Cultural. Toca el violoncel, el piano i escriu. Desenvolupa la seua tasca al camp escènic, visual i literari en qualitat de creadora de marcs teòrics, directora d’art, comissària o productora. És cofundadora de Wichita Co i Melibeas.

Treballa a Teatre El Musical i amb Escif desde brilloysabor estudio. El millor consell que li han donat mai és: fes-ho amb bellesa. L’any 2014 va perdre a la seua mare i tots els animals es van fer visibles.

Consideracions prèvies. Un. El títol d’aquest text fa referència a un dels meus llibres favorits de la meua infantesa: la primera novel·la de la trilogia de Corfú, “La meua família i altres animals”, publicada als anys 50 i escrita per Gerald Durrell, dedicada a la seua mare. Dos. Aquest text està escrit des del record d’una infantesa que viatja ràpida com el llamp després de l’absència, malgrat els meus 35 anys. Tres. Tot són pinzellades i associació. Quatre. Ma mare és Orfeu. Cinc. Ma mare és un animal. Sis. Ma mare és un mite. Set. Després de llegir el text es recomana escoltar “Andante” (moviment II) del Concert per a Piano no. 2, op. 102 de Dmitri Shostakovich. Huit. Es recomana llegir algun dia “Dicen que no hablan las plantas...” de Rosalía de Castro.

1. MA MARE. Y a los que son bellos, ¿quién los retiene? [Rainer

Maria Rilke]

Enyore a la meua mare. Enyore els braços de la meua mare. Enyore les mans de la meua mare. M’agraden les mans que Jan Van Eyck pintava als seus quadres. Ma mare va faltar un 9 de juliol. Jan Van Eyck també va faltar un 9 de juliol. Ambdós eren artistes. Ma mare, a vegades, pintava xicotetes postals i les enviava per correu a les seues amistats. Les mans de ma mare eren les mans de ma mare. Amb elles tocava el violí i el piano. Enyore les mans de ma mare. No les he tornat a trobar. Enyore a ma mare, crec que ha marxat de viatge, pensar així és més fàcil. Mentrestant, manlleve a totes les mares: la mare de Cristina que ofereix mimo en regar les plantes i paciència amb els animals, la mare de Paula és feliç i pròspera en un laboratori, la mare d’Inka i la mare de Jorge, que entreguen la part material i la immaterial, la mare de Lara que narra la bellesa de la llum, la mare de Laia que és ma mare també i encén una vela sempre, manlleve a la mare de Cristina que escolta i compren, a la mare de Nerea, que és també ma mare i que és dura, que és una muntanya forta i a la mare d’Ivan i tota la seua literatura del que és eteri, a l’altre, al plec. Manlleve també a Silvia que és mare i dibuixa un fil de memòria i generositat a través dels seus fills, trobant-se filla alhora, envoltada en tota la rialla senzilla que dona tendresa i manlleve a Aïda que és mare també i ensenya a menejar les celles, a obrir i a obrir i tancar els ulls, la total plasticitat del rostre: la rialla i el somriure. El que vinga. Manlleve les seues mans, com una col·leccionista que es complau mirant unes i altres mans, totes sempre a les que enyorar, s’entrellacen en alguns moments com trenes enèrgiques i impetuoses, signifique el que signifique. La fibra formidable. L’immens filament. Tot el que es retén en la memòria, la meua memòria, mentre la bella, la més bella ja no és visible. Ara estic rient jo perquè ma mare em va ensenyar a menejar les orelles, a vore si pots. “Tens els ulls de ta mare”. Ara estic plorant, amb els mateixos ulls que són meus però que es pareixen als de ma mare. Ho retinc tot en les mans com un ocell xicotet. Faig una antologia: les aus dibuixades, els prats de Galícia, una aiguamarina. La mort, algunes vegades, és una immensa rialla, no agafable, un aire alliberat ple de col·leccions i evocacions: així aprenem a ballar recitant a Luis Cernuda de memòria, a la cuina, un matí i una vesprada i una nit, sempre entropessant i rient. Ací dibuixem moltes flors amb llapisseres Alpino. Ací vas caure i vas dir que havies volat i ens vam riure del senyor que va llençar la motxilla per a salvar-te. D’ací vam colgar un avió de fusta que em vas fer. Ací, que és Florència, ens vas dir que anàrem a descansar totes al llit i després vas llegir les nostres mans i ens vam sorprendre amb la teua lleugeresa plena de comèdia. Ací vas dir: no passa res. I allí també vas dir: no passa res. Para el pájaro el aire, para el musgo la roca,/ los mares para el alga, mayo para las rosas;/ que todo ser o planta va buscando su natural atmósfera,/ y sucumbe bien pronto si es que a ella/ oculta mano sin piedad la roba. [Rosalía de Castro] I tornares a dir: no passa res, tot té solució. Puc desplegar un bon repertori i no hi ha ací que no existisca, amb ella. Enyore a ma mare, crec que ha marxat de viatge, pensar així és més fàcil. Ací ho diu, en un souto, dins d’un castanyer, una nota per a ella i per a la seua mare i per a la mare de la seua mare i per a la mare de la seua mare de la seua mare, per a totes les que enyoraren després del periple. Un dia, vam veure juntes en el Museu del Prado “El pas de la llacuna Estígia” de Joachim Patinir. Hi havia també tants animals... Després va somniar i va viatjar sola. Las maravillas. Astros y fuentes y flores, no murmuréis de mis sueños;/ sin ellos, ¿cómo admiraros, ni cómo vivir sin ellos? [Rosalía de Castro]. I vas dir després: no passa res, tranquil·la, no passa res, he somniat amb la iaia. I no va passar res. Les pomes van continuar tenint sabor a poma. Els objectes van romandre sencers, ni un sol forat en ells. Del cel sí que et vares endur un tros blau, durant un dia, perquè aquell dia tot era núvol, feia fred, però era estiu, la cosina va dir: és normal, no podia ser d’altra manera. I no va ser. No va ser d’altra manera. Va tornar a créixer en el cel altre tros de lapislàtzuli en substitució. Quin fred i quina calor. I quin riure sobretot. Enyore a ma mare, crec que ha marxat de viatge, pensar així és més fàcil.

2. MA MARE ÉS UN INSECTE Y la luna./ Pero no la luna./ Los insectos./ Los insectos solos/ crepitantes, mordientes, estremecidos, agrupados,/ y la luna/ con un guante de humo sentada en la puerta de sus derribos./ ¡¡La luna!! [Federico Garcia Lorca]

De xicoteta sentia curiositat pels insectes. Sempre em preguntava què era d’ells quan no els veia. També pensava en què passava amb ells en moments de desastre natural o devastació. Com es protegien davant tornados o terratrèmols o si hi havia algú o alguna cosa que tinguera cura d’ells davant una amenaça humana com una guerra. Mai investigava sobre això, tot eren conjectures i fantasies que rumiava de la forma més secreta i innocent. Normalment, els insectes em produïen prou por. Quan estava en 1er de l’ESO, va haver-hi un intercanvi amb un institut francès, i una vesprada en el parc, vaig veure com una de les xiquetes que havia vingut de França, Cloé, introduïa amb tranquil·litat científica el seu braç a l’interior d’un formiguer. Recorde perfectament com mirava amb ull d’entomòloga el recorregut de les formigues per la seua mà, i després pel braç complet. Pareixia poderosa. Si jo fora un insecte podria, després de tots els desastres, restaurar el món. No entenia en profunditat aquelles lleis científiques imaginades però en els insectes per a mi, estaven la vida i la mort d’una forma inexplicable des de la infantesa. Pareixia que aquells éssers sabien, després de tot, cuidar-se sols i dirigir-se amb encert i velocitat cap al destí elegit, d’alguns el seu far és la lluna. A ma mare tampoc la veig ja, també em pregunte què és d’ella. La seua làpida no té fotografia. Des de l’any 2014 he desenvolupat un compte extrem cap al món dels insec- tes: pense que qualsevol d’ells podria ser ma mare. Potser aquesta associació, inclós el primer enlluernament, ve per aquella llegenda gallega que em van contar sent molt xicoteta i que diu: A San Andres de Teixido vai de morto quen non foi de vivo. Està prohibit matar insectes i he invertit molta paciència en deixar de tenir-los qualsevol classe de rebuig doncs no es pot saber amb certesa si eixe insecte que camina és una ànima peregrina que emprén viatge cap A Corunya, per a fer, en la seua nova forma donada, el que no va poder fer en l’anterior. Jo no recorde si ma mare va visitar San Andrés de Teixido, però crec que no. Els cementeris són llocs on sol haver-hi vegetació, tant en l’interior com al seu voltant, i a més, freqüentment, malgrat que cada dia menys, sols haver-hi flors naturals a les làpides pel que resulta molt fàcil veure insectes volant o caminant. Jo els busque i en trobar-los, tota eixa vida xicoteta i paral·lela em resulta reconfortant. Podria ser ma mare, eixe insecte que en qualsevol moment, tornant de San Andrés de Teixido, restaura el món sencer.

3. MA MARE ÉS UN CAVALL

Al llarg de la seua vida, ma mare va pintar molts quadres de diferents dimensions. El meu quadre preferit és un que va fer per a mi. Es tracta d’un oli sobre taula de 5x3 cm que tinc penjat a l’entrada de casa. És una miniatura d’un cavall blanc en un paisatge, probablement un bosc. És per a mi una peça representativa no sols de la delicadesa i el talent de la meua mare sinó també de la meua infantesa. Els meus animals favorits són blancs. És freqüent trobar en els dibuixos que feia de xiqueta cavalls blancs, conills blancs i cignes blancs. La meua peça favorita del Museu Thyssen Bornemisza és un quadre de Jan Brueghel el Vell, del segle XVII, oli sobre taula, de 59,4x95,6 cm, titulat “El Jardí de l’Edén”. En l’escena boscosa apareixen un cavall blanc, un cigne blanc i un conill blanc: els meus animals blancs favorits. El cavall blanc de ma mare i el cavall blanc de Jan Brueghel el Vell són iguals però des d’angles diferents. Un desapareix de l’escena i l’altre et mira. Cada vegada que tinc l’oportunitat d’anar al Museu Thyssen Bornemisza romanc enfront d’aquest quadre un bon espai de temps, callada, i pense que la meua mare m’ha deixat una pista que no sé a on porta.

4. MA MARE ÉS UN MITE

Un animal mitològic és aquell que pertany a la mitologia. La mitologia és el conjunt de mites d’un poble o d’una cultura. Un mite és una narració meravellosa situada fora del temps històric i protagonitzada per personatges de caràcter diví o heroic, o bé una història fictícia o personatge literari o artístic que encarna algun aspecte universal de la condició humana, o una persona o cosa envoltada d’extraordinària admiració i estima o, per últim, una persona o casa a la qual s’atribuïxen unes qualitats i excel·lències que no té.

Tinc el ferm convenciment que la meua mare és un animal. Tinc el ferm convenciment que és un mite. Crec que és un animal blanc al qual se li atribueixen qualitats i excel·lències que sí que té. No puc assegurar del tot la seua aparença perquè fa temps que no la podem veure.

El present i el futur de ma mare, des de la seua desaparició, resulten, de moment, inagafables doncs no he rebut cap carta seua en tot aquest temps però sé que pertany al temps històric. Respecte al passat, comence a pensar que totes les persones que l’hem coneguda podem narrar tan sols un fragment molt xicotet d’eixe lapse temporal. El que em du a pensar que no podem arribar a concloure, per tant, que el temps no li continue travessant i des de quan aquest la travessa, d’alguna manera, en algun lloc.

Inici i final resulten ridículs en aquest punt.

Mite té una segona definició. El mite és una au passeriforme de la família dels egitàlids, amb plomatge blanc, negre i rosa i llarga cua blanca i negra, que viu en boscos, on construeix nius molt característic. Pareix llavors que he trobat a ma mare.

Ma mare és un mite. Ma mare és un ocell. Ma mare és el meu ocell favorit.

5. FLORS BLANQUES

Una altra cosa que no es nota que s’és jove és que les flors tenen personalitat, Són diferents les unes de les altres, com les persones. [‘La meua família i altres animals’, Gerald Durrel]

BLANCO, CA. adj. Aquel colór que recibe mas de la luz: como la nieve, la leche y otras cosas. [Diccionario de Autoridades Tomo I. 1726].

Als trenta i pocs anys, Emily Dickinson va començar a vestir tota de blanc. El color blanc és un dels primers colors utilitzats en l’art. El blanc és la llet materna i la deessa Isis. La paleta de colors de les pintures del Renaixement és més brillant perquè té agregat el color blanc. Un pigment blanc es va fabricar a partir del nacre. Blancs són els unicorns. Blancs són els mites. Blanc és el cavall.

Tots els llits haurien de ser blancs.

Totes les taules també.

Tot hauria de fer olor de magnòlia.

Les flors que portem a ma mare tots els diumenges sempre són blanques.