Vaig conéixer la mort abans de conéixer-me a mi

Marta Ortega

Hija del funerario de Castellar. Estudié Publicidad y Relaciones Públicas y un Master en Dirección de Marketing. Llevo 3 años trabajando como responsable de Marketing y Comunicación de Ortega Servicios Funerarios. Aunque estoy dándole un giro de 180º a mi vida profesional para ser maestra de Educación Infantil. Del final al principio, de la muerte a la vida.

He crescut al nucli d’una família, l’activitat professional de la qual és la mort. Puc assegurar-te que durant la meua infantesa el tema de la morta no ha passat en va- Ningú va haver d’explicar-me què era la mort abans de pronunciar la seua paraula a la meua boca. L’escoltava cada dia en casa. Tinc un record cristal·lí sobre mi als 5 o 6 anys al saló de casa dient, tombada en el sòl, que jo mai m’anava a morir perquè deixaria els meus ulls ben oberts en eixe moment per a mantenir-me desperta. De veritat, ho sentia així. Sentia el poder de la immortalitat d’una forma molt intensa i vertadera i estava disposada a recordar-ho quan arribara el moment. S’estava forjant en mi la por a morir i ningú se n’adonava.

Passaren els anys i segurament un sense fi de converses quotidianes al voltant de la taula i de la mort.

Recorde també una vegada, als meus 12 anys aproximadament, quan va vindre el meu germà a arreplegar-me a casa d’una amiga en un furgó fúnebre. Abans d’arribar a casa passarem pel tanatori, perquè s’havia de deixar un difunt preparat per al seu funeral. La preparació d’un cadàver abans de la celebració del seu funeral comporta diverses tasques, i no totes són administratives. Estava presenciant la meua primera classe pràctica de tanatopràxia, sense encara tenir el graduat escolar! La meua conclusió d’eixe dia va ser que la mort no és bonica.

El meu germà, que havia fet el curs de tanatopràctic va haver de realitzar algunes intervencions al difunt per a assegurar-se que el dia de la vetla no passara res escandalós. No sé si saps que algunes vegades quan el cos mor i comença el procés de descomposició comencen a succeir una sèrie de processos orgànics que, bo, potser no són molt políticament correctes per a presentar-lo en societat en una sala de vetla. En alguns casos, el cos sense vida expulsa gasos, líquids o matèria orgànica, i per això és necessari taponar els orificis del difunt. També pot succeir que la boca s’òbriga o que haja mort amb la boca oberta, per la qual cosa a voltes és necessari suturar la mandíbula perquè el seu semblant parega afable i relaxat i siga millor acceptat visualment. El rigor mortis no sols apareix a les pel·lícules. És real i el / la tanatopràctic/a és com l’assessor d’imatge i estètica de la mort.

Imagina’t a una xiqueta experimentant per primera vegada, abans si vol de pensar en la seua pròpia mort, com és un cos sense vida. Crec que eixa va ser la primera vegada que vaig vore a un mort en viu i en directe. La pell era del color de la cera, no tenia color de carn viva. El tacte era gelat com el gel, ningú espera tocar a una persona i que estiga freda, quan no fa fred. Sí, el vaig tocar amb el dit. Era com un ésser humà de mentira. I quan el meu germà realitzava les pràctiques tanatopràctiques no sagnava. Així el recorde: fred i sense sang. No sé com el deien, ni què havia passat. Però encara el recorde perfectament el fred de la seua pell.

La mort ha girat entorn de la meua vida durant aquests 35 anys i ho continua fent, molt al meu pesar. El que de xicoteta era una cosa quotidiana s’ha convertit amb el temps en una por de morir considerable. Por que viatja amb mi en un avió, que ha dormit amb mi a les nits i que em saluda quan em trobe malament i busque en Google “per què em fa mal -inserisca part del cos ací-.”

Quan era xicoteta i encara vivia amb els meus pares, la mort feia que el meu pare haguera d’eixir a treballar qualsevol dia, a qualsevol hora, sense importar què estava passant. Igual no ho saps, però el treball d’un funerari és molt sacrificat. I més el seu, que no tenia equip de persones en l’empresa. Un funerari està disponible les 24h del dia els 365 dies de la setmana, sense importar què estàs fent o si acabes d’arribar a casa i t’acabes de ficar al llit. Sense importar si estàs celebrant una boda, un bateig o un aniversari. L’endemà cal començar amb els tràmits funeraris i després se celebra el funeral amb la seua missa i el seu soterrar o incineració. El meu pare algunes vegades ha eixit a un servici en meitat de la nit i a les 2h ha hagut de tornar a eixir. Ha hagut d’alçarse de la taula en meitat del sopar de Cap d’Any o no ha pogut sopar la nit de Nadal. Si l’empresa funerària pot permetre’s tindre un equip de persones, les guàrdies es tornen i les tasques es reparteixen. Si no, vius en guàrdia sempre i tot passa per tu. El meu pare ha treballat dies, nits i festes de guardar. La mort és exigent, no avisa i requereix els vius en qualsevol moment. La mort té fam de vida.

Així que, com veus, la mort no ha sigut ni és la meua millor amiga, però és l’empresa familiar que sustenta a la meua família i la meua companya de taula en les paelles dels diumenges. A més, per ara, dirigisc el departament de Màrqueting i Comunicació d’Ortega Servicis Funeraris. I des d’ací escric aquest text, per a dir-te que algunes d’eixes coses que estan en la teua contra, el que et fa por o el que detestes, potser estan ahí per algun motiu. Com la mort, que està al nostre costat en cada moment per a recordar-nos que viure és ara, és urgent i que, també s’acaba.

Imagina’t a una xiqueta experimentant per primera vegada, abans si vol de pensar en la seua pròpia mort, com és un cos sense vida. Crec que eixa va ser la primera vegada que vaig vore a un mort en viu i en directe. La pell era del color de la cera, no tenia color de carn viva. El tacte era gelat com el gel, ningú espera tocar a una persona i que estiga freda, quan no fa fred. Sí, el vaig tocar amb el dit. Era com un ésser humà de mentira. I quan el meu germà realitzava les pràctiques tanatopràctiques no sagnava. Així el recorde: fred i sense sang. No sé com el deien, ni què havia passat. Però encara el recorde perfectament el fred de la seua pell.

La mort ha girat entorn de la meua vida durant aquests 35 anys i ho continua fent, molt al meu pesar. El que de xicoteta era una cosa quotidiana s’ha convertit amb el temps en una por de morir considerable. Por que viatja amb mi en un avió, que ha dormit amb mi a les nits i que em saluda quan em trobe malament i busque en Google

Quan era xicoteta i encara vivia amb els meus pares, la mort feia que el meu pare haguera d’eixir a treballar qualsevol dia, a qualsevol hora, sense importar què esta va passant. Igual no ho saps, però el treball d’un funerari és molt sacrificat. I més el seu, que no tenia equip de persones en l’empresa. Un funerari està disponible les 24h del dia els 365 dies de la setmana, sense importar què estàs fent o si acabes d’arribar a casa i t’acabes de ficar al llit. Sense importar si estàs celebrant una boda, un bateig o un aniversari. L’endemà cal començar amb els tràmits funeraris i després se celebra el funeral amb la seua missa i el seu soterrar o incineració. El meu pare algunes vegades ha eixit a un servici en meitat de la nit i a les 2h ha hagut de tornar a eixir. Ha hagut d’alçarse de la taula en meitat del sopar de Cap d’Any o no ha pogut sopar la nit de Nadal. Si l’empresa funerària pot permetre’s tindre un equip de persones, les guàrdies es tornen i les tasques es reparteixen. Si no, vius en guàrdia sempre i tot passa per tu. El meu pare ha treballat dies, nits i festes de guardar. La mort és exigent, no avisa i requereix els vius en qualsevol moment. La mort té fam de vida.

Així que, com veus, la mort no ha sigut ni és la meua millor amiga, però és l’empresa familiar que sustenta a la meua família i la meua companya de taula en les paelles dels diumenges. A més, per ara, dirigisc el departament de Màrqueting i Comunicació d’Ortega Servicis Funeraris. I des d’ací escric aquest text, per a dir-te que algunes d’eixes coses que estan en la teua contra, el que et fa por o el que detestes, potser estan ahí per algun motiu. Com la mort, que està al nostre costat en cada moment per a recordar-nos que viure és ara, és urgent i que, també s’acaba.