8 minute read
1 Olé els teus ovaris!
Berta Sola
Arquitecta murciana instal·lada en València per amor. Recentment, ha superat un càncer de pit, del qual està totalment recuperada. Viu a València, però treballa per a Alemanya. El seu somni fet realitat. Va viure molts anys en Berlín, on viatja regularment. Igual et dibuixa un edifici, que organitza un esdeveniment. Gaudeix de la vida, ara més que mai. Ha sabut envoltar-se de molt bona gent.
Advertisement
Li he donat moltes voltes a com contar-vos la meua experiència. I crec que hi ha dos moments de l’any passat que podrien resumir el que m’agradaria transmetre.
Per a contextualitzar. Sóc murciana, tinc 44 anys i sóc arquitecta. He viscut en Granada, Alacant i Berlín, Shanghai i València. He viatjat molt. Sense cap dubte la meua ciutat favorita és València. El meu marit Sergio que és d’Alzira, diu que sóc més valenciana que alguns valencians. Sempre gastem bromes de què m’estic traent el “carnet de valenciana”, em falten algunes cosetes per fer, entre elles passar d’ajudant a fer sola una paella i vestir-me de fallera. Participar en un “llibret faller” ho esborre de la llista.
En juny de 2021 em van detectar un càncer de pit. Fotre, quina putada. Sobretot, perquè encara ens estàvem recuperant d’un tractament in-vitro que havia durat dos anys i no va acabar com esperàvem. En mig una pandèmia mundial. Una hòstia després d’altra... i ací el primer que vaig aprendre amb el càncer. Jo pensava en maig de 2021 que estava malament i en realitat no era així, Les coses sempre poden anar pitjor. Aquesta frase és molt de manual.
I així comença l’acceptació radical de tot el que ve a continuació. Proves mèdiques. Pors. La bona notícia que em poden curar. La mala que m’han de donar quimio abans de l’operació. Després vindrà la radioteràpia. Quantes coses. Sergio i jo estàvem desbordats. I així que no sabem com, començarem a fer bromes de la situació. Humor negre. Tot val.
Crec que eixa actitud que vam prendre va fer que les coses foren més fàcils. Donar-li la volta. Una setmana després de la primera quimio vaig decidir que era el moment de rapar-me el cap. Com una cosa tan banal, es converteix en una preocupació. Com em voré? Com em voran? La ment es passa un parell de setmanes entretinguda amb el tema. El dia abans de rapar-me em toca vacunar-me de Covid. Em coincideix amb l’octau dia de la meua primera quimio, on es pot produir la baixada de defenses. He parlat amb els metges diuen que no retarde la vacunació. La vesprada després de vacunar-me em puja la febra a més de 38ºC. M’han avisat que, si això passa, he d’anar a urgències. La baixada de defenses és tal, que he de passar-me cinc dies ingressada i aïllada a l’hospital. Cada dia que passe ingressada veig com em cau més el cabell. Volia que Sergio em rapara. Però ell no vol ferho en l’hospital. Em diu que en eixir.
El dia que em donen l’alta anem directes a una “barraca” que tenim amb amics. Volem fer-ho en el jardí. Necessite estar al sol i estar envoltada d’arbres després de tants dies tancada en una habitació d’hospital. Allí, sense plantejar-ho, ens trobem dos dels nostres millors amics. Un d’ells és el nostre fotògraf de boda, José. Al moment arriba altre amic, Andreu, que resulta que a més és el meu perruquer. Vam decidir fer dues sessions de fotos. José em fa una sessió abans de rapar-me. Tenia una melena molt llarga, amb un floc de canes al serrell. Després fem un vídeo de com Sergio em rapa el cabell. Pareix més una performance entre amics que una malalta donant un dels passos més difícils del procés. Andreu, em dona els tocs finals... quina casualitat que estiga allí. Continue sense creure-me’l.
Sergio em fa una segona sessió de fotos. Aquesta vegada amb el cap rapat, per a acostumar-me a vorem així. M’encanta. Penje un vídeo i les fotos a xarxes socials. Amics llunyans que no saben res em diuen “què moderna”. Jo pensava que seria un dia tràgic i mira, finalment, nosaltres vam decidir que no ho seria.
Sergio m’insisteix en en el fet de trobar l’anècdota de les vacances. Feia mesos que ens havíem comprat vols per a visitar a la nostra amiga Lola en Mallorca. Les nostres vacances perillaven. Jo no volia renunciar a elles. Sé que ens feien molta falta. I a vore, si he de tornar a l’hospital, en Mallorca també hi ha. Parle amb el meu oncòleg i prenc una medicació per a pujar les defenses per a poder viatjar. No puc estar al sol en les hores fortes del dia, però a primera hora i a última sí. M’enfundaré en una camiseta amb protecció solar i per primera vegada en la meua vida duré una pamela. José, el fotògraf, ve amb nosaltres.
El nostre últim dia de vacances volem passar el dia en la platja. Lola no ens pot acompanyar al principi del dia i diu que s’unirà a nosaltres per a l’hora de dinar. Bo... vos situe. Estem Sergio, José i jo en una platja brutal. De les que has de deixar el cotxe en un pàrquing per 3€ i caminar una estona entre pins. Muntem el campament a l’ombra dels arbres. Sergio i jo estem superrelaxats llegint un llibre. José està un poc nervioset. Li trac la meua llibreta i el meu estoig i dic que es fique a dibuixar. Em diu que això és el que fa ell amb el seu fill. Diu que no sap dibuixar, però accepta fer-nos un retrate. Al cap de poc crida Lola, que està al pàrquing, però que no porta diners en efectiu per a pagar. Que si algú pot anar. Sergio s’ofereix voluntari. A més, ha d’anar a arreplegar el dinar, que està la nevera a la furgoneta. Se’n va fent un passeig i fent fotos al paisatge. Quan arriba al pàrquing ni s’ha emportat dinars per a prestar-li a Lola, ni les claus de la furgoneta per a arreplegar el dinar. Ens telefona.
Sergio – Podeu vindre algú amb diners i les claus?
Les vacances ens van vindre de meravella.
Sergio va complir 50 anys en febrer i jo encara no havia acabat el tractament. Vam decidir celebrar-ho en estiu, vam fer una festa conjuntament pel seu aniversari i la meua recuperació. La vam fer al mateix lloc on m’havia rapat el cabell. Com no, unes paelles i un pastís amb veles de “50” anys. El que no m’esperava és que els meus amics m’havien organitzat un pastís amb una vela d’”1” any i que a més tenia escrit “1 els teus ovaris”. I així vam celebrar no sols la meua recuperació, també el meu primer any d’una nova vida.
Sóc més feliç des que he tingut càncer. Tinc més clares les meues prioritats. M’enfade molt menys per ximpleries.
Agraïments: A Sergio per cuidar-me tan bé. Sé la sort que tinc de tindre’t com a marit i amic. A la família. Als amics que tenia i als que pensava que sols eren cone- la febra a més de 38ºC. M’han avisat que, si això passa, he d’anar a urgències. La baixada de defenses és tal, que he de passar-me cinc dies ingressada i aïllada a l’hospital. Cada dia que passe ingressada veig com em cau més el cabell. Volia que Sergio em rapara. Però ell no vol ferho en l’hospital. Em diu que en eixir.
El dia que em donen l’alta anem directes a una “barraca” que tenim amb amics. Volem fer-ho en el jardí. Necessite estar al sol i estar envoltada d’arbres després de tants dies tancada en una habitació d’hospital. Allí, sense plantejar-ho, ens trobem dos dels nostres millors amics. Un d’ells és el nostre fotògraf de boda, José. Al moment arriba altre amic, Andreu, que resulta que a més és el meu perruquer. Vam decidir fer dues sessions de fotos. José em fa una sessió abans de rapar-me. Tenia una melena molt llarga, amb un floc de canes al serrell. Després fem un vídeo de com Sergio em rapa el cabell. Pareix més una performance entre amics que una malalta donant un dels passos més difícils del procés. Andreu, em dona els tocs finals... quina casualitat que estiga allí. Continue sense creure-me’l.
Sergio em fa una segona sessió de fotos. Aquesta vegada amb el cap rapat, per a acostumar-me a vorem així. M’encanta. Penje un vídeo i les fotos a xarxes socials. Amics llunyans que no saben res em diuen “què moderna”. Jo pensava que seria un dia tràgic i mira, finalment, nosaltres vam decidir que no ho seria.
Sergio m’insisteix en en el fet de trobar l’anècdota de les vacances. Feia mesos que ens havíem comprat vols per a visitar a la nostra amiga Lola en Mallorca. Les nostres vacances perillaven. Jo no volia renunciar a elles. Sé que ens feien molta falta. I a vore, si he de tornar a l’hospital, en Mallorca també hi ha. Parle amb el meu oncòleg i prenc una medicació per a pujar les defenses per a poder viatjar. No puc estar al sol en les hores fortes del dia, però a primera hora i a última sí. M’enfundaré en una camiseta amb protecció solar i per primera vegada en la meua vida duré una pamela. José, el fotògraf, ve amb nosaltres.
El nostre últim dia de vacances volem passar el dia en la platja. Lola no ens pot acompanyar al principi del dia i diu que s’unirà a nosaltres per a l’hora de dinar. Bo... vos situe. Estem Sergio, José i jo en una platja brutal. De les que has de deixar el cotxe en un pàrquing per 3€ i caminar una estona entre pins. Muntem el campament a l’ombra dels arbres. Sergio i jo estem superrelaxats llegint un llibre. José està un poc nervioset. Li trac la meua llibreta i el meu estoig i dic que es fique a dibuixar. Em diu que això és el que fa ell amb el seu fill. Diu que no sap dibuixar, però accepta fer-nos un retrate. Al cap de poc crida Lola, que està al pàrquing, però que no porta diners en efectiu per a pagar. Que si algú pot anar. Sergio s’ofereix voluntari. A més, ha d’anar a arreplegar el dinar, que està la nevera a la furgoneta. Se’n va fent un passeig i fent fotos al paisatge. Quan arriba al pàrquing ni s’ha emportat dinars per a prestar-li a Lola, ni les claus de la furgoneta per a arreplegar el dinar. Ens telefona.
Sergio – Podeu vindre algú amb diners i les claus?
José – Jo estic dibuixant.
Berta – Jo tinc càncer.
José – Què cabrona, ja vaig jo.
Les vacances ens van vindre de meravella.
Sergio va complir 50 anys en febrer i jo encara no havia acabat el tractament. Vam decidir celebrar-ho en estiu, vam fer una festa conjuntament pel seu aniversari i la meua recuperació. La vam fer al mateix lloc on m’havia rapat el cabell. Com no, unes paelles i un pastís amb veles de “50” anys. El que no m’esperava és que els meus amics m’havien organitzat un pastís amb una vela d’”1” any i que a més tenia escrit “1 els teus ovaris”. I així vam celebrar no sols la meua recuperació, també el meu primer any d’una nova vida.
Sóc més feliç des que he tingut càncer. Tinc més clares les meues prioritats. M’enfade molt menys per ximpleries.
Agraïments: A Sergio per cuidar-me tan bé. Sé la sort que tinc de tindre’t com a marit i amic. A la família. Als amics que tenia i als que pensava que sols eren cone- guts i en el procés s’han convertit en amics. A tots els que m’heu fet d’infermers i m’heu fet costat per anar al metge. A Thais, la meua psicòloga, per donar-me tantes ferramentes per a poder dur aquesta situació tan complicada. A tots els que m’heu enviat un missatge d’ànims. Als que no m’heu enviat cap missatge, però heu pensat en mi, perquè després molts m’heu confessat que no volíeu molestar. A Reyes i a Ricardo per fer-me escriure sobre el tema.