Vull ser fang

Quique Gallo

Va estudiar filosofia en la Universitat de València i malgrat que mai ha exercit professionalment d’ella creu que és al que més dedica el seu temps. També és músic. Ha tocat la bateria i percussió en diferents projectes. Fa poc va descobrir unes cançons, va reunir a uns músics al·lucinants, va formar un grup que es diu “Flores” i va gravar un disc on tocava la guitarra i cantava. El disc es diu “Glòria” (Mont Ventoux, 2021), i a partir d’ell Reyes el va cridar per a participar en “Per molts anys”.

Últimament, estic pensant que això que la mort és el final absolut i definitiu podria no ser de tot cert. Que deixa el món en ruïnes, això sí que és veritat. I és molt fàcil perdre’s en eixes ruïnes i no eixir mai, això també. De fet, crec que un mai acaba d’eixir d’elles. Es queden dins, d’alguna forma, per a sempre. Crec que l’assumpte està en com deambulem per elles, perquè eixa polseta molesta que produeix la solsida es queda flotant en l’aire i no deixa de tacar-te la roba. Per molt que ventiles, o per molt lluny que te’n vages, se’t continua ficant en els pulmons, t’asseca la gola i moltes vegades t’impedeix respirar.

A mi em va passar un fet molt curiós. Qui m’havia de dir que fins i tot en la més tràgica de les tragèdies que m’ha tocat viure hi hauria lloc per a la sorpresa. Mentre deambulava perdut per les meues ruïnes vaig vore una cosa xicoteta que brillava als meus peus, en el sòl. Em vaig acatxar, vaig apartar els enderrocs que tapaven l’objecte, el vaig agafar, vaig netejar la pols que el recobria, i va resultar ser una pedra preciosa. A qualsevol altra persona no li hauria cridat l’atenció i li hauria passat desapercebuda, perquè la pedra que sostenia ara a les meues mans era molt pareguda en forma i color a la resta d’enderrocs. Però davant dels meus ulls brillava radiant. Vaig agusar la vista i vaig començar a trobar més pedres precioses escampades per ahí, ocultes entre les ruïnes. Era difícil vore-les, i fins eixe moment jo no ho hauria fet, perquè la solsida havia sigut completa i devastadora, com si el que s’haguera ensorrat fora un gratacel de més de cent plantes, o una casa tova, quina més dona; si es tracta de la llar la tragèdia és la mateixa. Però la veritat és que vaig trobar eixes pedres que per a mi eren precioses i vaig començar a guardar-les en les meues butxaques.

No sé ni com ni quan, però en algun moment vaig començar a escriure. A vegades escrivia frases inconnexes o xicotetes idees; unes altres, poemes que van acabar sent cançons. La majoria de les coses que vaig escriure van acabar sent res més que paraules en un tros de lletra morta i arrugat per les llàgrimes. Encara que només per això ja valien la pena. De moment d’escriure-les, ja m’entens. Potser algun dia eixiran d’eixe quadern i es convertiran en alguna cosa més, qui sap. O pot ser que ja ho estiguen fent. O que ja ho hagen fet i jo no me n’haja adonat (crec que aquesta és l’opció més plausible). Jo mirava eixes paraules en aquell tros de paper i em preguntava com era possible que una cosa tan xicoteta poguera contenir una cosa tan immensa com la vida mateixa. I en adonar-me d’això vaig començar a jugar amb elles. Em posava a mirar-les d’un costat i després de l’altre, les posava del revés i veia sorprés com canviaven de significat i obrien finestres que unes vegades mostraven camps florits i altres les més violentes tempestats. Alguna vegada vaig posar un microscopi damunt i les vaig mirar des del lloc més pròxim possible, i vaig poder veure les partícules de la tinta del boli, i llavors pujava corrent a una muntanya i les mirava des del cim més llunyà, sense prismàtics ni res, així, a pèl. I cada vegada em deien una cosa diferent. Vaig començar a polir-les amb delicadesa, com faria un orfebre en el seu taller. A poc a poc, vaig anar alçant un món sencer, ple de realitat, de llocs comuns, de coses que van passar de manera literal, però també d’altres tantes que mai van ocórrer, o que van ocórrer a mig fer, o que jo recorde que van ocórrer però després, quan les contrastava, no s’acostaven ni un mil·límetre al que efectivament havia ocorregut. Un món entre la realitat i la fantasia. Fins i tot, a vegades, les paraules parlaven d’un futur que mai anava a arribar. Però ací estava, i jo podia veure-ho.

En un moment donat vaig tirar la vista arrere i vaig veure que tot s’havia alçat a partir d’una pedreta brillant sepultada baix la pols de les ruïnes. Què hauria passat si no l’haguera trobada? Em vaig adonar que, malgrat tot i d’alguna manera rocambolesca, vaig ser afortunat, perquè la vaig trobar, i una vegada descoberta vaig saber com dirigir la mirada per a trobar la resta. Era com si algú les haguera posades allí a propòsit, a l’espera de ser descobertes, com quan enmig de la ciutat grisa i sorollosa trobes un tranquil jardí de flors de colors. O com quan trobes eixes plantetes xicotetes i verdes que creixen solitàries a la meitat de l’asfalt. Sempre que veig una d’aquestes plantetes pense en la poderosa delicadesa amb la qual s’aferren a la vida, quina fragilitat tan forta. I a partir d’eixes pedres que vaig trobar vaig esculpir la realitat al meu gust, tal com la sentia a cada moment. Partia de llocs centenars de vegades visitats i arribava a les situacions més remotes i desconegudes, a base de cisell i martell.

Jo també vull anar deixant pedretes precioses per ací perquè algú les trobe al seu degut temps. M’és igual que siguen pedres precioses, cada persona que trobe el que vulga, amb el que li resulte més gojós esculpir. Però que em facen viure una vegada que me n’haja anat, per favor, això sí que m’agradaria. Que em modelen de la manera que vulguen. T’imagines que algú fa que m’assega a la taula familiar, per exemple al Nadal o en qualsevol aniversari, i no haver d’eixir precipitat al bany a sonar-me els mocs i netejar-me les llàgrimes? O que em faça viure amb una seguretat que no tinc, que moltes vegades m’alegre de no tindre però que moltes altres m’amarga un poc? O que em faça odiar la mar, imagina’t. Encara que això seria impossible, si algú ho fera es mereixeria un premi per haver retorçat tant les coses. M’agradaria saber quins camins ha seguit per a arribar a semblant absurd. Seria una genialitat, potser. Si algú s’atreveix a això, el que demane és que siga algú que em vulga, que segur que llavors serà divertit el lloc on em porte. Mai he sabut qui soc, ni qui vaig ser. A cada estona em descobrisc llevant-me una màscara i posant-me la següent. Fins i tot hi ha vegades que davall d’una màscara hi ha una altra i després altra. I perquè en eixe moment no m’atrevisc a continuar llevant màscares però intuïsc que hi haurà mil més. Imagina’t si em pose a pensar en qui seré quan ja no siga. En què em convertiran els meus orfebres i escultors. No puc evitar que m’entre el riure només de pensar-ho.

Mentre escric aquestes línies acaba de començar el dia i estic assegut enfront de la mar. És un moment preciós. El sol trau el cap per l’horitzó i s’instal·la en el cel fentse cada vegada més gros. La mar està en calma i suaus onades acaricien delicadament les petxines que reposen en la riba, produint eixe so que tan bé coneixem. Sense adonar-me’n, a poc a poc, ha canviat tot. La llum del sol pinta de colors el món al voltant. L’arena ara és daurada i puc albirar en aquella muntanya llunyana el verd dels arbres que l’habiten. La mateixa mar s’aferra convençut a la seua bellesa blava. Ací sí que m’agradaria tornar quan me n’haja anat. Sens dubte, aquesta és una de les meues pedretes precioses. Li ho he de comptar als orfebres, als escultors, als artesans. Parlar amb ells, explicar-los el viscut, els anhels, tot el que quede per viure. Comptar, comptar i comptar. I jo, com a escultor, com a orfebre, escoltar el que em compten, reunir els materials apropiats amb els quals treballar, deixar-me portar a mons tan llunyans que ni tan sols havia sospitat que existien, tan a prop que els tenia, ací, a l’interior de la persona que tinc davant meu, que creia que tan bé coneixia, i fixa’t, això no ho hauria imaginat mai.

He de vindre més vegades a aquesta platja, acabe de pensar. Que els orfebres i escultors em modelen de formes inesperades, però demane que també m’imaginen així, assegut enfront de la mar, amb la cara ocre i la brisa matutina acariciant-me el pèl. És com sentir els dits del vent. Si vols pots fer que ens banyem, però hui és catorze de gener i acabe de ficar els peus en l’aigua i t’assegure que està gelada. Al gener mai m’he banyat, crec que a més tardar que ho he fet ha sigut al novembre, o en els primers dies de desembre, com a màxim. Però això ja no depén de mi, sinó de tu, que eres la persona que m’està imaginant. D’alguna manera he passat de ser l’escultor a l’objecte esculpit. Jo t’he portat fins ací, fins a aquesta platja preciosa en un matí de gener. El que passe a partir d’ara és cosa teua. Ja saps que moltes vegades que som a la ciutat asseguts en una terrassa amb el sol d’hivern pegant-nos en la cara em costa molt poc llevar-me l’abric i quedar-me en mànega curta. I saps totes les vegades que he dit que si en eixe moment fora a la platja segur que em banyaria. Però com et dic, això ja és cosa teua. Jo ja no soc ací del tot, però alhora ho estic tant… Acabe de recordar que anit li vaig preguntar a un amic escultor quin era el seu material favorit per a treballar i em va contestar que era el fang. Perquè, amic, per a tu vull ser fang.