L'arbitratge com a oportunitat d'integració social

Page 1


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social


Autor: Oliver Martínez, psicòleg de l’esport Col·laboració especial: Joan Carles Mitjana, Director Tècnic Comitè Àrbitres FCBQ Col·laboradors: Albert Soldevilla, Josep Pla i Marcela Herrera Compaginació: Sistemes d’Edició


ÍNDEX

Pròleg President FCBQ......................................................................................7 Introducció Oliver Martínez . ......................................................................................9 0. Objectius del llibre..........................................................................13 1. Demandes de l’individu a la societat moderna............................15 2. Immigració i esport.........................................................................19 2.1. Esport i societat.........................................................................19 2.2. La immigració a Catalunya: un col·lectiu en risc d’exclusió social.........................................................................22 2.2.1. La immigració com a col·lectiu vulnerable.......................22 2.2.2. Els riscos de l’exclusió social...........................................24 2.3. Dades estadístiques de referència de la immigració a Catalunya................................................................................26 2.4. L’esport com a eina per millorar la salut i integració social........30 2.4.1. El concepte de salut: model bio-psicosocial....................30 2.4.2. L’esport com a eina imprescindible per a la promoció de la salut física, psicològica i sobretot social.................33


2.4.3. L’esport, un mètode d’integració social senzill i natural ...........................................................................38 2.4.3.1. Integració entre membres d’una mateixa comunitat mitjançant l’esport..............................41 2.4.3.2. Immigrants joves, una població encara amb més risc......................................................42 2.5. Els beneficis de la integració social per mitjà de l’esport...........44 2.6. El projecte de la Federació Catalana de Basquetbol com a model per a la integració social del col·lectiu immigrant mitjançant l’arbitratge................................................48 3. Aspectes psicològics de l’arbitratge............................................53 3.1. La consideració social de l’arbitratge dins l’esport.....................53 3.2. Les motivacions que duen els àrbitres a desenvolupar la seva activitat..........................................................................54 3.3. Les funcions arbitrals i la manera de dur-les a terme. La funció pedagògica.................................................................59 3.4. L’entrenament de les habilitats personals i psicològiques per millorar l’activitat arbitral......................................................65 3.5. Conclusions ...............................................................................77 4. La intel·ligència emocional de l’àrbitre de basquetbol...............79 4.1. Dimensions intrapersonals.........................................................80 4.1.1. Autoconeixement.............................................................80 4.1.2. Autoregulació...................................................................83 4.1.3. Automotivació..................................................................85 4.2. Dimensions interpersonals.........................................................88 4.2.1. Empatia ...........................................................................88 4.2.2. Habilitats socials..............................................................91


5. La comunicació a l’arbitratge com a eina d’integració...............97 5.1. Arbitratge i comunicació.............................................................98 5.2. Components de la comunicació.................................................99 5.2.1. Llenguatge verbal..........................................................102 5.2.1.1. L’entonació.......................................................102 5.2.1.2. La velocitat i les pauses...................................103 5.2.1.3. Tipus d’expressions per evitar..........................103 5.2.2. Llenguatge no verbal.....................................................103 5.2.2.1. L’expressió facial/gestos...................................104 5.2.2.2. La postura corporal...........................................105 5.2.2.3. La distància......................................................105 5.2.3. L’assertivitat...................................................................106 5.2.3.1. Preguntes per a l’assertivitat arbitral................107 5.2.4. La comunicació com a base per a la integració.............109 6. Els valors del rol arbitral.............................................................. 111 Annex 1. Qüestionari als àrbitres de la FCBQ................................ 117 7. Bibliografia ....................................................................................137



PRÒLEG És indiscutible que la societat actual –la nostra– viu una etapa important en la seva configuració. En va viure una l’any 1929 (Exposició Universal). Se’n va repetir una altra a la finalització de la nostra Guerra Civil (1939 i successius). I ara, amb un caràcter més globalitzat, se’n produeix una de molt més complicada on les nacionalitats i diferents llengües dificulten una integració tranquil·la i natural. I, per altra part, continuament se’ns demana imaginació i mitjans perquè aquesta anomenada cohesió social es produeixi d’una manera ràpida i efectiva. Situats en aquesta cruïlla, creiem que l’esport pot tenir un paper important en una qüestió tan delicada qüestió: nosaltres, com a responsables d’un dels esports més populars i practicats a Catalunya, pensem que podem assumir un paper molt positiu en aquest terreny de la integració. Per una banda, podem recomanar la pràctica del propi esport que, naturalment, dependrà de l’edat i aptituds de la persona i, segons siguin els seus coneixements, aquesta fins i tot podrà optar a col·laborar en tasques directives de club, etc. Però, sense cap mena de dubte, on pot sentir-se involucrada i fins i tot recompensada és en el món de l’arbitratge, on el nostre Comitè tindrà cura d’orientar-la i introduir-la en una tasca tan interessant com necessària. Els inquiets i admirats amics del Comitè d’Àrbitres d’aquesta Federació, han mostrat sempre un constant interès per integrar en el 7


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

col·lectiu a persones vingudes de diferents procedències, posant imaginació en campanyes com «Falta personal» i, ara, «Jutja sense prejudicis», que juntament amb la pel·lícula Ciutat Vella que mostra amb total realitat l’experiència viscuda en el barri barcelonès, pensem que són armes poderoses i efectives per obtenir resultats positius en aquesta tasca meritosa d’integració. Però hi ha més raons que donen suport i credibilitat al projecte. L’aspirant rebrà una adequada formació, podrà després actuar i finalment obtenir una remuneració. Tot això crec que és totalment positiu. Però també li caldrà vocació i autodisciplina en les seves obligacions. En definitiva, tot l’ajudarà a formar-se, i ho farà en un ambient juvenil, esportiu i amb projecció de futur. Penso, sincerament, que el projecte conté aspectes positius tant per a l’aspirant nouvingut com per al col·lectiu arbitral, que s’enriqueix amb aquestes incorporacions i es considera satisfet per haver contribuït a una tasca positiva que la societat reclama i a la qual el basquetbol, com sempre, respon positivament amb solucions engrescadores i pioneres.

Enric Piquet Miquel President de la Federació Catalana de Basquetbol

8


INTRODUCCIÓ Fa dos anys la Diputació de Barcelona em va convidar a fer la xerrada «L’arbitratge com a oportunitat d’integració social». Suposo que el motiu pel qual es van adreçar a mi fou la publicació del llibre que em va editar precisament la Diputació de Barcelona l’any 2000 Manual de formació psicopedagògica per a entrenadors d’iniciació esportiva, on aprofundia sobre tots els valors de l’esport com a eina educativa, i suposàvem tots plegats que podríem aprofitar una part dels continguts i les reflexions que apareixien al manual per extrapolar-los al món arbitral i preparar una xerrada amb un alt criteri psicopedagògic. He de reconèixer que al principi vaig tenir dubtes sobre la meva participació a causa del meu desconeixement sobre el context real del món de l’arbitratge. Com a exjugador de basquetbol, de la FCBQ tenia una certa perspectiva del rol arbitral, però no deixava de ser una visió força allunyada i subjectiva, ja que no coneixia «per dintre» tot l’abast de la tasca d’un àrbitre, i per preparar amb criteri la xerrada vaig haver de parlar amb alguns àrbitres i llegir més d’un llibre que tractés de la temàtica de l’arbitratge i judici esportiu. A mesura que anava aprofundint cada cop més en aquest àmbit, m’adonava que tenia un munt d’arguments per justificar el poder d’aquest com a eina integradora i com a eina de creixement personal. A partir d’aquí vaig poder elaborar un guió suficientment coherent per donar una xerrada que resultés interessant i enriquidora per al públic. 9


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

El que no em podia imaginar és que compartiria la taula amb dues llegendes de l’arbitratge en Toni Núñez (àrbitre NBA) i en Manny Reynosos (àrbitre FIBA i NCCA). Ambdues llegendes de l’arbitratge van explicar les seves experiències personals, abordant un recorregut d’una infantesa i adolescència marcades per la pobresa, la violència, «les bandes de carrer», etc. i com van reinserir-se a la societat gràcies a l’arbitratge com a escenari d’autosuperació. Aquests testimonis eren tan reals i expressaven amb tanta emoció les seves vivències que definitivament van aconseguir despertar el meu interès sobre els àrbitres, les seves necessitats i els valors que poden gestionar com a instrument d’intel·ligència emocional, i m’han portat a implicar-me en aquest projecte pioner amb el Joan Carles Mitjana, a qui vull agrair en tot moment la seva disposició per tal que aquest projecte hagi acabat convertint-se en una realitat. Per concloure aquesta introducció voldria contextualitzar dues variables que són la base del llibre per comprendre els objectius del projecte de la FCBQ d’inserció d’immigrants mitjançant de l’arbitratge: integració social i arbitratge al basquetbol com a esport referent. Quan parlem d’integració social ens referim en concret als immigrants de Catalunya un col·lectiu que ha esdevingut els darrers anys una realitat cada cop més creixent i diversa, i la nostra obligació és crear i facilitar vies que els ajudi a integrar-se a la nostra cultura de la manera més operativa. L’esport en general i l’arbitratge al basquetbol en particular és, sense cap mena de dubte, una d’aquestes vies, com demostrarem en aquest llibre. En aquest sentit, podríem parlar d’altres esports que han servit de model per integrar els nouvinguts (futbol, corfbol, criquet, beisbol, hurling...), però ens focalitzarem en l’esport del basquetbol, ja que a banda de ser una de les especialitats esportives més atractives i universals serà l’eix des del qual hem volgut 10


Introducció

canalitzar aquest projecte a través del Comitè d’Àrbitres de la Federació Catalana de Basquetbol. Els valors seran l’estratègia clau d’integració; sense valors l’esport i l’arbitratge esdevindria només una activitat física, lúdica i/o competitiva, i pretenem donar un pas més enllà: en definitiva, una visió proactiva de la tasca arbitral. Finalment, vull agrair la participació de tres psicòlegs de l’esport que han col·laborat en la redacció d’alguns capítols d’aquest llibre: l’Albert Soldevilla («Immigració i esport»); en Josep Pla («Aspectes psicològics de l’arbitratge»), i la Marcela Herrera («Comunicació en l’arbitratge»). Oliver Martínez Sobre l’autor... És psicòleg de l’esport des del 1996. És el director del Màster de Psicologia aplicada a l’esport del COPC i ha estat president de la Secció de Psicologia de l’Esport del COPC durant els darrers deu anys. És professor del Màster de Direcció de Màrqueting d’entitats esportives de l’UB, autor de dos llibres i coautor d’altres dos sobre psicologia i màrqueting de l’esport.

11



0. OBJECTIUS DEL LLIBRE L’arbitratge com a oportunitat d’integració social és la culminació d’un il·lusionant projecte («Jutja sense prejudicis») que té com a fita la inserció d’àrbitres immigrants al basquetbol i l’adquisició dels valors integrals de l’arbitratge com a eina d’integració social. En general, qualsevol agent de l’esport (jugadors, entrenadors, directius, pares, polítics de l’esport, etc.) pot enriquir-se de les reflexions que plantegem, però hem volgut focalitzar el nostre missatge en el col·lectiu dels immigrants i dels àrbitres de la FCBQ (Escola i Comitè) perquè constitueix el principal públic objectiu que ens ocupa. Tenint en compte aquesta dada, els principals objectius que ens hem marcat en aquest llibre són: • Aconseguir demostrar que l’arbitratge pot ser una alternativa ideal per integrar poblacions amb problemes socials i/o immigrants de Catalunya. • Captar àrbitres de la FCBQ del col·lectiu d’immigrants de Catalunya. • Construir una eina de consulta pràctica per a tots els àrbitres que vulguin autoformar-se en conceptes psicopedagògics. • Esdevenir una guia de formació aplicada i concreta de tots els tècnics d’ajuntaments i prescriptors del nostre projecte d’integració mitjançant l’arbitratge a les seves respectives institucions. 13


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

• Millorar la imatge i reivindicar la importància de la figura de l’àrbitre en el context esportiu i social. • Contrastar les dades estadístiques de referència d’un treball d’investigació quantitativa elaborat per l’autor i dirigit als àrbitres de l’Escola i el Comitè d’Àrbitres de la FCBQ, amb l’objectiu d’extreure informació que ens permeti conèixer millors característiques, percepcions i hàbits dels àrbitres per contextualitzar millor el perfil aspiracional de l’àrbitre immigrant. (*) (*) Estudi quantitatiu àrbitres FCBQ A l’annex 1 trobarem les dades d’un qüestionari d’investigació quantitativa que vam redactar prèviament a la realització d’aquest llibre amb l’objectiu de trobar una eina de suport i referència que recolzés moltes de les reflexions que aquí exposarem. Aquest instrument no pretén ser una eina metodològica d’un gran rigor científic, però sí manifesta unes tendències on àrbitres i immigrants poden extreure una millor contextualització del marc on ens volem moure: el procés d’inserció de l’arbitratge i les oportunitats i amenaces que es troben en el seu exercici.

14


1. DEMANDES DE L’INDIVIDU A LA SOCIETAT MODERNA Per comprendre bé els objectius del llibre, és indispensable fer un exercici de reflexió sobre com és la societat moderna que ens envolta, ja que qualsevol intent d’integració ha de localitzar els ítems que identifiquen las característiques de l’individu «integrat». Quin és el perfil dels ciutadans a la societat moderna del segle XXI? • Ciutadans competents (no competitius): es necessiten persones productives, amb gran capacitat d’eficiència. La competitivitat és important en l’àmbit professional, però mal gestionada pot comportar problemes de relacions interpersonals. • Ciutadans independents i autònoms (personalitat), però amb una gran capacitat per treballar en equip: en una societat cada cop més massificada es busca el seu espai perquè és psicològicament recomanable mantenir senyals d’identitat personal; però això no obsta perquè a l’hora de compartir projectes, de treballar i cooperar amb la resta d’individus que ens envolten en tots els àmbits (treball, esport, amics, veïns...) sapiguem treballar en equip, assumint els nostres rols //i recolzant els dels altres. • Capacitat d’adaptació a entorns canviants: vivim en una societat inestable, subjecta a nombrosos canvis culturals, econòmics i polítics que demanden una flexibilitat i capacitat d’adaptació constant. Les persones que no s’adapten o no volen adaptar-se estan condemnades a no evolucionar i tancar la seva xarxa de relacions socials. 15


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

• Gran domini de la «intel·ligència emocional»: al món empresarial cada cop més se seleccionen persones que tinguin bona capacitat de comunicació, de compromís, d’adaptabilitat, amb actitud positiva, bona empatia, etc. El domini d’aquestes eines d’intel·ligència emocional millora les relacions intrapersonals i interpersonals (vegeu el capítol «Intel·ligència emocional dels àrbitres»). • Projecció d’una «bona imatge» (estètica i personal), credibilitat, seguretat...: la societat moderna és mou per referents, per arquetips; i la imatge hi té un paper fonamental. Prova d’això són les nombroses campanyes de publicitat on els prescriptors solen ser personatges del món de l’esport i la moda amb una imatge «immaculada». Però tant o més important que la imatge física o estètica és la «imatge psicològica»; és a dir, la transmissió de credibilitat, seguretat i confiança que siguem capaços de projectar, ja que vivim en un món molt comercial on és importantíssim que hi hagi una coherència entre la imatge física que tenim i la que volem transmetre. • Visió global i integral de l’entorn: la societat moderna ha evolucionat en l’àmbit a nivell cultural. Una visió específica ens limitaria la nostra capacitat d’adaptació. És bo que ens especialitzem, 16


Demandes de l’indiviu a la societat moderna

però és important tenir la inquietud de conèixer altres àmbits d’actuació i entorns diferents dels nostres per enriquir-nos i millorar la nostra capacitat de comunicació. El domini dels idiomes i de les eines tecnològiques de comunicació són dos exemples d’ítems que ens ajudaran a aconseguir-ho. • Capacitat de lideratge en escenaris que requereixen presa de decisions i assumpció de riscos: l’individu, durant tota la seva vida, assumirà diferents rols d’acord amb l’edat i l’escenari on es mogui. Com hem comentat, la societat en la qual vivim actualment evoluciona i canvia a un ritme molt elevat que requereix respostes ràpides i per aquest motiu necessitem assumir riscos de tant en tant. Una bona capacitat de lideratge, reforçada amb una bona dosi d’autoconfiança i actitud positiva, disminuirà el risc i la por al fracàs. • Alt criteri de l’ètica i la moral (tolerància): una societat moderna és una societat tolerant. Els moviments migratoris de països no desenvolupats a les societats modernes com la nostra requereixen ciutadans disposats a admetre noves formes de cultura que enriqueixin la nostra i que siguin percebudes com a oportunitats i no com a amenaces. Seguint l’argument d’aquest últim punt, hem considerat dedicar un gran apartat d’aquest llibre al tema de la immigració i com connectar el fenomen de la immigració al món de l’esport i en concret de l’arbitratge. Recordem que la migració és l’element humà que defineix millor el paradigma social de la globalització. És un procés cada cop més progressiu, en especial en els països poc desenvolupats; per tant recomanem tenir en compte els trets diferencials que ens ajudin a comprendre millor la seva situació si volem comptar amb aquest col·lectiu com una nova oportunitat de mercat per a l’arbitratge del basquetbol.

17



2. IMMIGRACIÓ I ESPORT 2.1. Esport i societat La pràctica de l’esport aporta uns beneficis per a la salut que van més enllà d’afavorir el correcte funcionament de l’organisme. L’exercici físic normalment ha estat considerat com una part complementària de la vida de les persones, que acompanya altres hàbits saludables. S’acostuma a associar la pràctica d’esport a una sèrie de millores en l’organisme que propicien el foment de la salut en general i per tant és una manera d’afavorir el benestar. Però el que no s’ha tingut tant en compte són els beneficis que l’esport pot aportar en l’àmbit social. Es fa difícil pensar en la pràctica esportiva com una activitat individual i aïllada de la resta. Des de la pràctica d’activitat física durant el temps lliure fins a l’esport reglat de competició, l’esport és practicat per persones que necessiten altres persones com a companys d’equip, com a rivals, com a socis d’una entitat, com a persones que comparteixen un espai públic, etc. L’esport sempre està vinculat a diferents tipus d’agrupament, i per tant porta implícit la formació de relacions interpersonals. Aquest component social de la pràctica esportiva no es pot deixar de banda i s’ha de considerar amb la mateixa importància que el component físic i psicològic, ja que des del vessant social de l’esport també es pot beneficiar la salut i el benestar de les persones. 19


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

L’esport forma part de la societat, i a més propicia la formació de societats més reduïdes, com ara federacions, clubs, entitats, equips, grups i moltes altres formes d’associacionisme. Per tant, propicia la formació de diferents contextos en que participen diverses persones i en els quals es produiran relacions humanes. D’aquesta manera l’esport es converteix en una forma de relacionarse, i per tant té un vessant social que pot aportar beneficis quant a la relació interpersonal i convertir-se en una eina significativa a l’hora de considerar-lo quelcom que afavoreix les relacions socials. És per aquest motiu que el component social de la pràctica esportiva ha de ser considerat com un mitjà per a la integració social, sobretot per a col·lectius en risc d’exclusió. Per tant, la persona que practica algun esport normalment es troba vinculada a una entitat esportiva, a una federació, a un equip, o simplement a un entorn on hi ha més gent que comparteix una afició en comú. Les relacions socials que es poden dur a terme en aquests contextos signifiquen una oportunitat immillorable per a certs col·lectius, com el cas de persones que es troben en risc d’exclusió social. L’esport és una forma de relació i, com a tal, per si mateix ja afavoreix la integració d’un col·lectiu sencer o bé d’una persona individualment. Tinguem en compte que l’ésser humà és eminentment social. Una persona sola, sense la col·laboració dels altres membres que conformen una societat, tindria força problemes per sobreviure. Només cal donar una ullada a l’evolució de l’espècie per adonar-nos que l’ésser humà sempre ha viscut en societat. Les societats, grups, famílies i altres formes d’agrupament no es produeixen per casualitat. Sempre tenen una funció, uns objectius en comú; i la unió de diversos membres conforma una col·laboració per a la consecució d’aquests objectius. 20


Immigració i esport

Aquesta col·laboració que es produeix en qualsevol grup per aconseguir uns objectius en comú, és la part essencial de qualsevol societat. És evident, doncs, que aquest aspecte permet la integració dels seus membres com una unitat en la qual cada persona desenvolupa un rol. Un rol individual que implica l’aportació de beneficis pel grup, que accepta de bon grat l’aportació de qualsevol membre que s’afegeixi per aportar coses positives i que ajudin a aconseguir el seu propòsit. Per tant, aquest aspecte és important per tenir en compte els beneficis de l’esport en l’àmbit social, ja que la pràctica esportiva normalment té a veure amb algun tipus d’agrupació, i pot ajudar a la integració social de nous membres. Els col·lectius en risc d’exclusió social poden utilitzar l’esport com a eina per a la integració, ja que les persones que formen aquests col·lectius tenen l’oportunitat d’aportar quelcom positiu a qualsevol tipus d’agrupació esportiva; facilitant el sentiment d’integració i acceptació, sentint-se part d’un col·lectiu, i per tant disminuint les probabilitats de sentir-se excloses. Si l’esport implica la formació de grups en forma de federacions, clubs, entitats, equips, etc ja podem parlar que aquestes agrupacions de persones tenen una funció i uns objectius per aconseguir. Per tant, si tenim en compte que a aquests grups s’hi poden afegir persones que ajudin a desenvolupar un rol determinat en benefici del grup, i el grup pot aportar un benefici per a aquells que es troben en risc d’exclusió, ja tenim els motius principals pels quals l’esport es converteix en una eina d’integració social en què tothom es pot veure beneficiat. Si a més tenim en compte que les persones immigrades són un col·lectiu exposat al sentiment d’exclusió, tenim força motius per pensar que l’esport pot ser una eina important per a la inclusió social.

21


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

2.2. La immigració a Catalunya, un col·lectiu en risc d’exclusió social 2.2.1. La immigració com a col·lectiu vulnerable No caldria insistir gaire en els motius que poden propiciar que una persona immigrada es trobi en risc d’exclusió social. L’emigració d’un país cap a un altre normalment es produeix per millorar les condicions laborals, socials i individuals. Però tot i que marxar del país d’origen per millorar les condicions de vida és, en principi, quelcom que es fa per millorar el benestar personal, pot produir-se un efecte ben contrari si la integració social no és l’adequada. Una persona immigrada arriba a un lloc que normalment és totalment desconegut fins a aquell moment. El poc coneixement de la societat a què s’incorpora ja pot comportar en si mateix un risc per a la seva integració, ja que les maneres de fer, de parlar i de relacionar-se poden variar d’un lloc a un altre, i això pot provocar que l’aprenentatge i adaptació al context local requereixi un cert temps. Un temps que serà especialment delicat i que pot comportar el risc de sentiment d’exclusió social. La sensació que es produeix pel fet de trobar-se en un context poc conegut pot comportar una disminució de la confiança en un mateix, i això pot dificultar el benestar i la qualitat de vida de la persona nouvinguda. A més, poden aparèixer sentiments d’angoixa pel fet d’haver de fer-se un lloc en diferents contextos locals, en els quals també hi haurà un procés d’adaptació, en què la persona també podria sentir-se exclosa. Desenvolupar-se en un medi nou vol dir afegir-se a situacions noves que determinaran uns rols determinats que s’afegiran a la identitat personal de nouvingut. Estem parlant de trobar els diferents rols que desenvoluparà en els diferents contextos (laboral, social, familiar...) en què es veurà implicada (laboral, social, familiar…) i que poden 22


Immigració i esport

no ser iguals als que representava al seu país d’origen, i això pot significar que també s’hagi d’adaptar la manera en què es percep a si mateixa. Aquest fet comporta un risc, ja que si la inclusió social no és l’adequada i la persona es percep d’una manera més negativa que en el seu país d’origen, el seu benestar pot sortir-ne perjudicat. Hem de considerar que les persones desenvolupen un rol diferent en cadascun dels contextos que conformen la seva existència. És a dir, que en els àmbits laboral, social, familiar, etc tothom s’ha anat definint una identitat i una manera de fer. Però una persona immigrada deixa enrere alguns rols que desenvolupava allà on fins llavors ha viscut, i ha de començar a fer-se un lloc en contextos socials nous per ella. S’ha de considerar que els rols que una persona desenvolupa defineixen el seu autoconcepte i identitat personal, i que una persona immigrada deixa enrere una part de si mateixa, i això provoca que el periode d’adaptació resulti difícil per aquest fet. Això ja pot ser una font d’angoixa que pot minvar en certa mesura la seva salut, però a més pot afectar la seva integració social ja que la seva inclusió en els 23


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

diferents col·lectius en què es pot veure implicada dependrà de diversos factors, alguns d’ells fora del seu abast. Per aquest motiu serà important ajudar els nouvinguts a tornar a trobar la sensació que aporten quelcom als contextos on es veuen involucrats, i que poden desenvolupar així nous rols que s’afegeixen a la seva identitat personal, i que el seu autoconcepte no queda afectat, de manera que s’afavoreix el sentiment d’integració a la nova societat. Així, doncs, s’haurien de facilitar eines des de la societat que els acull que permetessin a les persones immigrades fer aportacions que siguin benvingudes per la població local i que a més fomentin el seu sentiment d’integració. Aquest fet serà determinant perquè l’autoconcepte i identitat personal no quedin afectats a causa del sentiment que podria provocar l’exclusió social. La nova definició de rols i funcions acceptats per la majoria faran que l’autoconcepte de la persona immigrada no es vegi tan minvat, i que la persona es pugui sentir part d’un col·lectiu, que encara que sigui nou, propiciarà el sentiment que aporta quelcom, i que això sigui acceptat i benvingut. Així, doncs, la població immigrada és un col·lectiu vulnerable, però si es proporcionen les eines que facilitin el sentiment de formar part d’un col·lectiu que accepta les seves aportacions, el sentiment d’inclusió no trigarà a aparèixer, i l’autoconcepte i identitat personal no quedaran afectats, de manera que disminuiran els riscos d’exclusió social. En aquest sentit, aquest llibre té com a fita proposar un escenari facilitador d’alternatives d’inclusió i integració social per a aquests col·lectius en concret. 2.2.2. Els riscos de l’exclusió social L’exclusió social pot comportar un risc per a la salut mental de les persones que immigren a un país nou. El fet de trobar-se en diferents contextos de grup en què pugui ser difícil introduir-se per tal de com24


Immigració i esport

plir una funció determinada, pot minvar el benestar psicològic. Posem per exemple el típic cas d’un noi que intenta fer-se un lloc entre els seus amics mitjançant la pràctica d’esport. Si es tracta d’un esport d’equip en què es reparteixen els grups segons l’elecció «a dit», imaginem per un moment com se senten els que són escollits en últim lloc, o encara pitjor els que són descartats. L’efecte psicològic que provoca el fet de ser exclòs d’una activitat en què cadascú pot aportar alguna cosa positiva pot resultar del tot destructiva. Doncs bé, d’una manera més global, sobretot en contextos de tipus social i laboral, es pot produir el mateix amb les persones immigrades que en més d’una ocasió es poden sentir excloses només pel fet que de ser nouvingudes. L’autoconcepte d’una persona que és exclosa d’un grup o una societat pot veure’s afectat de manera important, ja que a les dificultats d’adaptació que ja comporta l’arribada a un nou país es poden afegir els sentiments de sentir-se que es compta menys que els altres. Aquest fet pot causar estralls en la confiança de qualsevol, ja que tothom creu en certa mesura en les seves possibilitats. Tothom té dins seu la percepció que pot aportar coses positives en qualsevol context: per tant, l’exclusió social pot malmetre aquesta confiança. Una persona que mantingui la seva confiança malmesa durant un temps prudencial, i que a més no trobi la manera de capgirar la situació perquè se sent exclosa en diferents contextos, es pot trobar que s’acabi creient que les seves aportacions poden ser menys valuoses que les dels altres. Però és clar que aquesta no és la realitat, sinó que és tan sols una percepció; una percepció errònia, però fàcil de sentir per les persones immigrades. Per tant, l’exclusió social té uns efectes psicològics que poden afectar els fonaments del benestar d’una persona. L’autoconcepte pot quedar minvat, l’autoestima pot disminuir, i pot aparèixer el sentiment 25


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

de desesperança que provoqui la sensació que la situació no canviarà. Amb tots aquests riscos és obvi que encara es fa més difícil la integració social, que ja és un procés difícil en si mateix, però que amb la salut psicològica afectada pot complicar-se encara més i fer més necessàries iniciatives que permetin una inclusió social àgil i que contempli la integració social com a part indispensable de la salut de les persones nouvingudes. 2.3. Dades estadístiques de referència de la immigració a Catalunya* Observant algunes dades estadístiques, es pot afirmar que les persones immigrades a Catalunya tenen un ànim d’integració que no es pot menysprear. Aquest fet queda constatat pel fet que les xifres d’inscripcions a cursos de llengua catalana per part d’immigrants va en augment. L’any 2000 hi havia un percentatge del 16,46 per cent de persones estrangeres que estaven inscrites a cursos de català; aquesta xifra era 40,85 per cent a l’any 2004. Per tant es pot inferir que l’interès per aprendre la llengua catalana és quelcom que augmenta any rere any, i com que parlar la llengua local és un dels principals factors que ajuden a la immigració a incloure’s socialment, no es pot menysprear l’interès que poden mostrar els nouvinguts per integrar-se a la societat catalana. La població immigrada també va en augment a Catalunya. Els estrangers residents a Catalunya eren un total de 65.990 a l’any 1990. Això suposava que el percentatge de persones estrangeres residents a Catalunya era de l’1,1 per cent Una xifra molt petita si tenim en compte que a l’any 2000 ja sumaven un total de 214.996 persones, el 3,4 per cent respecte al total de residents a Catalunya. Però el que és més important, des de l’any 2000 fins al 2007, la xifra de residents estrangers a Catalunya s’ha quadruplicat amb un total estimat de 860.575 residents, que són un percentatge de l’11,9 per cent de la població total. 26


Immigració i esport

Amb aquestes xifres no és difícil inferir que la població immigrada a Catalunya anirà en augment, i que per tant les polítiques del Govern (incloses les esportives) i altres formes més informals d’inclusió social han de cobrar protagonisme. Si arriben nous residents a Catalunya, és obvi que les possibilitats d’exclusió social també augmenten. Per tant, es fa imprescindible trobar noves maneres d’integrar socialment aquestes persones. Normalment s’identifica la població immigrant amb trets físics diferents dels locals. Però si tenim en compte que les xifres d’immigració procedent del continent europeu es troben a l’alçada de les persones que provenen del continent africà, aquest aspecte ja no queda tan clar. Amb dades obtingudes a l’any 2007, un total de 232.159 residents estrangers a Catalunya provenen del continent europeu. Una xifra força semblant a la que es recull el mateix any amb respecte als residents provinents del continent africà, que se situa en uns 260.542. El que també cal tenir en compte és la població que procedeix del continent americà. Ja fa uns quants anys, la immigració a Catalunya s’identificava més aviat amb població procedent del nord d’Àfrica. Però en els últims anys, la població procedent de l’Amèrica Central i Sudamèrica s’ha situat al capdavant de les xifres de residència estrangera al Principat. El 2007, amb un total de residents de 269.867, la població del continent americà se situava al capdavant de les estadístiques. Les dades que fan referència a l’origen de la gent que arriba a Catalunya poden resultar importants per a les polítiques d’integració social. Aquestes polítiques han d’incloure tothom independentment del seu origen, però potser s’hauria de tenir en compte les diferències culturals i lingüístiques per adequar amb més precisió aquestes polítiques. Com veurem més endavant, l’esport és un idioma universal, i per tant ja és un avantatge per utilitzar-lo com a eina per a la integració, independentment de l’origen de les persones. 27


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Cal tenir en compte que la major part de la població immigrada a Catalunya amb un total de 575.315 persones, resideix a la província de Barcelona que se situa davant de Girona, que és la següent província, amb 121.207 residents. Aquesta ja és una diferència important, però la diferència és encara més gran respecte a la província de Tarragona, amb 106.737 residents estrangers; i finalment trobem Lleida, amb 57.316 persones estrangeres. Si tenim en compte els grups d’edat de la població immigrant a Catalunya, trobem que el gruix de les persones que arriben té entre 15 i 44 anys. Aquest aspecte pot tenir la seva rellevància a l’hora de fer polítiques d’integració social ja que òbviament són persones que arriben amb molt potencial, i amb un cicle vital que en fa més fàcil la integració perquè són grups d’edat jove (el percentatge més elevat de població, amb 106.180 nouvinguts el 2006, té entre 16 i 34 anys), i per tant pretenen restar a llarg termini a Catalunya. Tampoc no són gens menyspreables les xifres que fan referència a grups d’edat encara més joves. Tinguem en compte que el 2005 van arribar 24.200 estrangers amb menys de setze anys i que la xifra va augmentar el 2006 fins als 27.544. Si tenim en compte que el 2003 la xifra de persones menors de setze anys que van arribar a Catalunya va ser de 11.847, es fa evident que amb pocs anys la població que arriba és cada cop més jove. Si tenim en compte el gènere, observem que les úniques diferències significatives entre homes i dones les trobem en la població immigrant provinent d’Àfrica, Amèrica i Àsia curiosament amb proporcions diferents. En dades obtingudes l’any 2004, observem que el 71,2 per cent de la immigració africana eren homes, xifra que és semblant a la de la població provinent de l’Àsia, amb un percentatge del 61,8 per cent d’homes. Però la proporció és diferent pel que fa al continent americà (Amèrica Central i Sud-amèrica), amb el 45,5 per cent de 28


Immigració i esport

persones del gènere masculí i per tant això fa que el 54,5 per cent siguin dones, essent l’única comunitat d’immigrants en què el gènere femení és superior al masculí. Per professions, destaca que la població immigrada se situa en un percentatge força elevat als sectors de la construcció i serveis. Amb dades obtingudes al 2005, el 80 per cent de població estrangera ocupa aquests oficis, i això fa pensar que, òbviament, les seves prioritats són la feina i que potser molts d’ells tenien altres ocupacions al país d’origen. Amb totes aquestes dades estadístiques, cal concienciar-se respecte al gran nombre de persones provinents de l’estranger que resideixen a Catalunya. La proporció d’estrangers respecte a la població local ha crescut molt, i segueix en augment. Aquest fet provoca que cada cop sigui més important atendre les necessitats d’un col·lectiu que es compta en centenars de milers de persones que tots ells es troben o s’han trobat en situació de risc d’exclusió social. S’ha de pensar que aquesta quantitat tan important de la població de Catalunya ha de ser atesa de tal forma que s’evitin problemes de tipus social, ja que al cap i a la fi són persones que vénen per quedar-se, i com més fàcil en resulti la integració més beneficiós per a ells i també per a la resta de catalans. En aquest cas l’esport hi pot tenir un paper molt important, tal com veurem en els apartats següents. A Espanya, les dades ens situen al desè lloc entre els països del món amb l’índex més alt d’immigrants. Fonts* (consulteu bibliografia)

29


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

2.4. L’esport com a eina per millorar la salut i la integració social 2.4.1. El concepte de salut: model bio-psicosocial Normalment, quan es parla de salut tothom té en compte la pràctica de certs hàbits que la fomenten. Aquests hàbits tenen a veure amb l’alimentació, l’activitat física regular i un bon descans. De la mateixa manera, el concepte de salut també es troba associat al fet de no patir cap malaltia ni patologia que afecti l’organisme. Però si busquem la definició del terme salut ens adonarem que és un concepte molt més ampli, ja que parlar de salut no és el mateix que afirmar que no existeix cap malaltia. L’Organització Mundial de la Salut va definir el 1946 la salut com un estat complet de benestar físic, psicològic i social i no només l’absència de malaltia. Per tant, el concepte de salut té a veure amb la percepció de benestar, independentment de si es pateix o no una malaltia, i contempla les variables psicològiques i socials per determinar-la. En aquest cas, s’igualen els termes quant a la importància que s’ha de donar a la salut psicològica i social, igual que a la física. Per tant, cal fer referència al model de salut bio-psicosocial que utilitza l’OMS. Aquest model és el més complet, ja que mesura la salut de les persones segons tres variables que són interdependents les unes de les altres, és a dir, que interaccionen entre elles. L’organisme humà no es pot considerar com quelcom aïllat de la resta i en un sentit estrictament mèdic. Per tots és sabut que la salut física pot afectar altres àrees de la persona, com l’estat d’ànim i les relacions socials. Per exemple, si una persona pateix una lesió important i dolorosa (salut física o biològica) és evident que tindrà més possibilitats de patir canvis d’humor segons el dolor que pateixi i per tant que se’n pugui veure afectat l’estat d’ànim (salut psicològica). En aquest cas es pot produir un efecte en cadena que també afecti les relacions socials ja que, com és obvi, una persona amb dolor físic i que pateix un decaïment de 30


Immigració i esport

l’estat d’ànim, no es relacionarà de la mateixa manera que si es trobés del tot bé (salut social). Aquest només és un exemple del fet que els factors biològics, psicològics i socials estan units de manera que uns influencien els altres i no se’n pot parlar d’una manera diferenciada. Un altre exemple del fet que la salut depèn de la interacció entre el que és biològic, psicològic i social és que la persona es pot veure afectada en primer lloc per quelcom que no és físic. Si una persona pateix, per exemple, una depressió (salut psicològica), serà força normal que deixi alguns hàbits beneficiosos per al seu benestar perquè el seu nivell d’energia és més baix. Per tant, seria probable que uns hàbits saludables com el menjar o el dormir quedessin alterats, de manera que afectessin la salut física o biològica. Però alhora, és molt probable que disminuís la seva activitat social, i que per tant les seves relacions interpersonals també quedessin afectades (salut social). Així queda un altre cop clar que els tres factors que determinen la salut d’una persona es troben units i que s’influencien els uns als altres. L’últim exemple d’aquesta interacció bio-psicosocial és el que comença per un dany en les relacions personals que afecten a la salut social. Aquest és el cas que té més a veure amb el propòsit d’aquest capítol, ja que la població immigrada és una població vulnerable i amb risc d’exclusió social. Per tant, és obvi que una persona que corre el risc de ser exclosa socialment és una persona que pot veure malmesa la seva salut. Si una persona que arriba al nostre país se sent exclosa socialment, i les seves relacions es veuen afectades per aquest fet, i tenint en compte que el model bio-psicosocial està integrat, es pot inferir que la seva salut psicològica pot disminuir. Algú que es veu obligat a immigrar està sotmès a uns riscos socials que tindran unes conseqüències en l’estat anímic. No és difícil pensar que una persona exclosa socialment sentirà que és menystinguda, amb les conseqüències psicològiques que 31


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

això comporta per al seu estat d’ànim, i posarà en risc la seva salut física, tal com hem descrit en el paràgraf anterior, ja que per tothom és sabut que per les afectacions de l’estat d’ànim l’organisme pot patir una sèrie de conseqüències importants: el sistema immunològic perd força i un es troba més exposat a patir l’agressió d’un virus. També poden aparèixer dolors musculars i somatitzacions en general, com malalties del sistema respiratori i de la pell, per esmentar només uns exemples. Tenint en compte la interacció dels tres factors que determinen la salut d’una persona (biològic, psicològic i social), es pot concloure que l’afectació d’un d’ells pot provocar un efecte en cadena que afecti els altres. És important tenir en compte que una persona que es vegi afectada en un d’aquests factors pot no sentir el benestar desitjat. Si al principi definíem la salut com la percepció de benestar, i no només l’absència de malaltia, cal concloure que el benestar pot veure’s afectat des de tres punts diferents. En aquest cas, cal insistir en el factor social com a part important de la salut d’una persona, ja que és probable que sigui el component al qual menys atenció es dóna a l’hora de valorar el seu estat. L’efecte en cadena que pot provocar l’exclusió social pot ser important, sobretot per a la població immigrada, que es troba en risc per ser persones nouvingudes. Per tant, és important subratllar que la salut social d’una persona pot determinar el seu benestar, i que aquest fet s’ha de tenir molt en compte en termes d’integració social, ja que la població immigrada és una població vulnerable. Amb els percentatges de població immigrada que s’han indicat en l’apartat anterior, queda clar que Catalunya no es pot permetre el risc de tenir tants milers de ciutadans amb possibilitats de veure la seva salut minvada, ja que llavors la immigració no només és una qüestió social, sinó també una qüestió de salut. 32


Immigració i esport

Però la interacció entre els factors biològics, psicològics i socials es pot aprofitar en positiu. La interacció d’aquests factors és una oportunitat immillorable per incidir positivament en un d’ells i provocar el mateix efecte en cadena, però aquest cop facilitant el benestar de la persona. Per tant, es pot inferir que si s’intervé des del component social, aportant una sèrie de beneficis per a col·lectius en risc d’exclusió, es pot produir una reacció positiva per a la salut psicològica i física que redueixi els riscos per a la salut de les persones immigrades. 2.4.2. L ’esport com a eina imprescindible per a la promoció de la salut física, psicològica i sobretot social De tots és sabut que els beneficis de l’esport per a la salut de les persones no són gens menyspreables. El llistat que es podria elaborar per tal de determinar les aportacions positives de la pràctica d’exercici físic, faria palesa la importància que té en totes les etapes de la vida d’una persona. Normalment se centra l’atenció en els beneficis que aporta l’esport a l’organisme, però hi ha uns altres beneficis que no

33


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

són tan coneguts i que no són menys importants. Ens referim als beneficis de tipus psicològic i social. Tal com s’ha definit en l’apartat anterior, la salut se sustenta sobre tres pilars que es relacionen entre ells. El model bio-psicosocial de salut serveix per adonar-se que l’esport és una eina molt important per fomentar el benestar, ja que la pràctica esportiva té un avantatge respecte d’altres activitats saludables; i és que per si sola incideix positivament a tots els nivells: biològic, psicològic i social. Per tant, l’esport és una eina prou valuosa per afavorir que les persones millorin la seva salut i percepció de benestar d’una manera integrada. La persona que practica una activitat física de manera regular i saludable obté uns beneficis físics que propicien el correcte funcionament de tot el seu organisme, i no hem d’oblidar que dintre del context d’aquest llibre l’arbitratge és una forma més de practicar esport i millorar la condició física. El sistema cardiorespiratori és un dels més beneficiats en aquest sentit ja que la capacitat pulmonar augmenta de forma considerable, i això afavoreix que l’aportació d’oxigen a l’organisme sigui més eficaç i completa. Alhora, el sistema cardiovascular es regularitza de tal forma que prevé malalties coronàries i afavoreix un ritme cardíac més baix. Però els beneficis físics de l’esport no s’acaben aquí. Només afegirem que propicia un descans més profund i per tant més òptim, de manera que la persona pot fer les seves activitats diàries sense sentir-se cansada i amb un to més enèrgic. Alhora, l’exercici físic propicia que els músculs trobin el seu to adequat, sense excessiva tensió. Per tant, ajuda a la correcta posició corporal i evita dolors musculars que poden malmetre la qualitat de vida. Els beneficis psicològics de l’esport, també són quelcom imprescindible per determinar el benestar. La percepció de benestar és una sensació psicològica que, recordem-ho és el que s’entén per salut. Així, les aportacions de l’esport en matèria de benestar psicològic són 34


Immigració i esport

considerables. A part de la sensació agradable que produeix la secreció d’endorfines després de l’exercici físic, s’ha de tenir en compte que la persona que practica regularment algun esport augmenta la confiança personal sia per la millora de la seva imatge sia bé per la sensació de fortalesa i agilitat. També és important destacar que l’esport és un dels millors antidepressius que existeix, i la pràctica regular d’exercici disminueix significativament els símptomes d’angoixa. Per tant, és recomanable per prevenir o curar qualsevol patologia de la ment. El que ja no es té tant en compte són els beneficis socials de l’esport. Continuant amb el model de salut bio-psicosocial, ja es pot deduir que els beneficis físics i psicològics de l’exercici físic tindran una incidència directa en les relacions socials d’una persona. Com a conseqüència de l’exercici físic, algú que se senti en forma percebrà una sensació de benestar que tindrà conseqüències positives en les relacions interpersonals. Una persona confiada i amb un estat d’ànim adequat resultarà més oberta i extravertida i tindrà un tracte més agradable amb els altres. Per tant, l’esport pot ajudar, indirectament, a promocionar la salut social. Però tot i que l’esport aporta indirectament molts beneficis a la vida social, el que més ens interessa en aquest capítol són els beneficis socials que l’esport aporta inherentment. Pensem per un moment en la manera que es practica esport i ens adonarem que normalment es fa en companyia d’altres persones. Els esports d’equip en són un bon exemple, però hi ha esports individuals que també necessiten els altres. Per exemple, es pot necessitar un oponent, un entrenador o monitor, o bé persones que practiquen la mateixa activitat malgrat que no hi hagi una interacció directa (com a les sales de condicionament físic dels gimnasos). Així, doncs, l’esport té un component social que no es pot obviar, i podria considerar-se que és en si mateix una manera de relacionar-se i per tant una eina per a la integració social. 35


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

De fet, el seu valor afegit que el distingeix d’una pràctica merament competitiva o física són els valors morals i socials complementaris (vegeu els valors en l’esport). Aquest tema és especialment important en col·lectius en risc d’exclusió social. L’esport, sia individual sia col·lectiu té un pes específic en l’àmbit social. Una persona individualment es pot veure beneficiada en les seves relacions socials mitjançant la pràctica esportiva. Però en l’àmbit comunitari, els beneficis encara poden ser més explícits. Suposem una comunitat petita, com pot ser un barri de qualsevol ciutat. Segur que hi ha una diferència significativa en aquells barris que disposen o no d’instal·lacions on poder practicar esport. És a dir, un barri sense un poliesportiu amb pistes de basquetbol, futbol, tennis, etc seria un barri que limitaria la interacció dels seus habitants. Però un barri amb zones d’esbarjo per practicar esport podria canviar les relacions entre la gent que hi viu. Suposem que en un poliesportiu hi acudeixen nois durant la setmana per entrenar-se en un esport en concret, i pensem en els pares i mares que els acompanyen. Les relacions que s’establirien entre els més joves ja seria prou important per a la salut de les relacions socials dels més petits i pel fet que són persones en edat de creixement i evolució l’esport formaria part imprescindible de la seva socialització com a persones. Si a més hi afegim els pares, podem pensar en la relació que poden establir mentre els seus fills entrenen. La majoria d’ells, a més, són veïns, i per tant la seva relació comunitària segur que fa un pas endavant dins del seu barri. Aquests són només alguns exemples de com l’esport ajuda a la salut de les relacions socials, ja que a més hi podríem afegir que els partits del cap setmana generarien un sentiment d’equip i unitat entre els participants i el públic; i encara més si les mateixes instal· lacions fossin utilitzades pels adults, de manera que s’acabaria de con36


Immigració i esport

solidar el poliesportiu com a centre de la interacció social del barri. Per tant, si imaginem una família recentment immigrada que utilitza aquestes instal·lacions regularment, la seva integració al barri (i per tant a la societat) seria més fàcil i amb menys riscos d’exclusió. L’exemple anterior pretén conscienciar respecte a la importància que té l’esport en els àmbits social i comunitari. Però, a més, encara es pot anar un pas més enllà: en tota una societat, els beneficis de l’esport es poden considerar immensos. Només cal fixar-se en els grans esdeveniments esportius del món: Jocs Olímpics, mundials, campionats estatals… En l’àmbit social, les diferències es dilueixen igualant tothom. Quan un atleta és admirat pel seu mèrit esportiu, pocs es fixen en el seu origen, país o color de pell. Tots es mesuren per una mateixa condició: la d’esportistes. El mateix passa amb el públic: malgrat que siguin seguidors de diferents països, al cap i a la fi es reuneixen per veure un esport i gaudir-ne com a aficionats. Suposem uns Jocs Olímpics en la seva jornada d’inauguració. Tothom aplaudeix tots els països que hi participen quan surten els atletes amb els seus banderers, i tothom queda un altre cop en la mateixa condició: la d’aficionat. En aquests últims paràgrafs hem intentat fer palesa la importància de l’esport en l’àmbit social tant per a una persona individual com per a una comunitat o per a la societat en general. Segur que es podrien posar més exemples de com l’esport pot ajudar a la interacció de les persones situant-les al mateix graó social i igualant-les. Però el cas que ens ocupa és el de la integració social de persones immigrades mitjançant l’esport, i amb el que s’ha descrit anteriorment es poden inferir els beneficis que una persona nouvinguda pot obtenir de la pràctica esportiva habitual: però concretarem amb més detalls aquests beneficis en els apartats següents, en els quals s’inclou el projecte de la Federació Catalana de Basquetbol, que mitjançant l’arbitratge facilitarà la integració social d’un col·lectiu amb risc d’exclusió social com l’immigrant. 37


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

2.4.3. L’esport, un mètode d’integració social senzill i natural L’esport és una eina molt eficaç en molts sentits. Com hem pogut constatar en l’apartat anterior, els beneficis de la pràctica d’exercici no són només físics, sinó psicològics i socials. Aquest fet és especialment important per a col·lectius en risc d’exclusió que disposen de menys possibilitats de desenvolupar tot el seu potencial perquè tenen menys oportunitats que la població local. Però l’esport obre un ventall de possibilitats enorme per a persones en risc d’exclusió, ja que mitjançant la pràctica d’exercici físic es donen quasi sempre relacions interpersonals que poden significar més possibilitats d’integració social, que d’altra manera serien difícils d’aconseguir. Com hem esmentat en l’apartat anterior, l’esport tendeix a igualar les persones i permet la interacció social d’una manera natural. Per tant, si la pràctica d’algun esport ja porta implícita les relacions humanes i a més contribueix a l’equitat social, es pot considerar com una eina d’inclusió social que requereix menys recursos que altres polítiques d’integració molt més costoses i difícils de dur a terme. Tant els governs com les institucions, igual que les ONG i diferents associacions, promouen diferents mètodes d’integració social per a la gent nouvinguda. Però normalment són maneres de procedir que requereixen un temps determinat i uns recursos econòmics que poden alentir el procés d’integració social. En canvi, l’esport pot resultar un recurs molt més ampli, senzill i econòmic. Posem per exemple el cas d’un noi amb una pilota sota el braç que es disposa a jugar en una esplanada prop de casa seva. Ràpidament es pot trobar jugant amb altres nois, que s’afegeixen al joc d’una manera espontània i sense la necessitat d’haver-se conegut prèviament. En aquest cas, l’esport ja ha servit de presentació i ha facilitat l’aparició d’uns vincles socials que d’una altra manera no s’hauria donat tan fàcilment. 38


Immigració i esport

Aquest només és un exemple entre molts de com l’esport serveix per al foment de les relacions de persones i la formació de vincles entre elles amb molts pocs recursos perquè es porti a terme. L’esport implica relació entre persones. Aquesta relació pot resultar d’allò més espontània en contextos informals com activitats a l’aire lliure entre amics o simplement en un gimnàs. Acudir a una instal· lació esportiva on hi ha altra gent practicant exercici ja implica que tothom queda igualat en la mateixa condició, ja que no se sol diferenciar les persones i totes resulten ser usuàries d’una activitat beneficiosa per a la salut en aquell moment determinat. El mateix pot passar en trobades entre coneguts o també entre treballadors d’una empresa, en què la diferència d’estatus o origen dels practicants queda diluïda. Per tant, l’esport propicia la formació de contextos d’igualtat que poden resultar beneficiosos per a persones en risc d’exclusió social com la població immigrant.

Com esmentàvem, tampoc no es fa necessari destinar molts recursos per a la pràctica d’exercici físic. Només calen persones disposades a fer exercici i roba còmoda. El material emprat per a activitats 39


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

esportives quotidianes no implica un pressupost gaire elevat i, si a més existeixen instal·lacions públiques que permeten un escenari on es dugui a terme l’activitat amb un cost reduït, ja tenim algunes de les raons de perquè l’esport és quelcom econòmic i a l’abast de la majoria. Així, si tenim en compte que l’esport fomenta les relacions personals de manera natural i espontània, les diferències socials entre els practicants no compten gaire durant l’activitat, i si tenim en compte que es necessiten pocs recursos per practicar-ho, és fàcil deduir que és una eina immillorable per a les persones que per diferents raons corren el risc de sentir-se excloses, com la població immigrada. En el nostre context (l’arbitratge al basquetbol), tenim la sort que no hi ha percepció de conductes racistes, tal com van constatar els nostres àrbitres enquestats (vegeu gràfica següent): Conductes racistes 12 %

24 %

64 % Sí

40

No

Ns/Nc


Immigració i esport

2.4.3.1. I ntegració entre membres d’una mateixa comunitat mitjançant l’esport Un exemple del que comentàvem en l’apartat anterior es produeix en algunes comunitats de gent immigrada, que organitzen trobades esportives que serveixen com a eina per a la coneixença entre ells. Partits de futbol, basquetbol i altres esports serveixen d’excusa per reunir persones que comparteixen una mateixa situació. Aquest fet afavoreix la formació de vincles i és un altre exemple d’integració social mitjançant l’esport, malgrat que només sigui entre membres d’una mateixa comunitat, i reforça el sentiment de grup. Mitjançant l’esport es poden fer coneixences entre persones del mateix origen o que simplement comparteixen la situació de ser nouvinguts. Aquest fet propicia que es generi un esperit d’unió que facilita que la persona no s’aïlli i comparteixi estones d’oci amb els seus iguals. Imaginem per un moment els beneficis que això pot aportar a una persona que acaba d’arribar al nostre país i encara s’està adaptant a la nova situació i que a més encara no ha fet coneixences suficients per sentir-se part d’un col·lectiu. En aquest context l’esport li ofereix l’oportunitat de generar aquests vincles socials que faran que se senti part integrada d’un grup. I òbviament aquests vincles poden generar tota una sèrie de sinergies beneficioses que atorgaran noves oportunitats d’integració com per exemple el fet de trobar un recolzament, amistats i persones amb qui compartir el temps lliure, que tan difícil es faria de passar si algú se sentís exclòs socialment. Així, doncs, tot i que d’una manera informal, podem valorar l’esport com una eina senzilla que serveix per a la integració social entre persones d’una mateixa comunitat. L’únic risc d’aquestes activitats és que es formin grups massa homogenis i que no s’afavoreixi la integració amb persones del medi local, però s’ha de pensar que és una manera molt eficient que les persones nouvingudes estableixin un sentiment d’unitat que les faci més fortes i puguin sentir-se amb més força per a la integració en contextos locals. 41


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

2.4.3.2. Immigrants joves, una població encara amb més risc En aquest capítol potser no caldria diferenciar les persones de més o menys edat, però si reflexionem un segon ens adonarem com pot ser d’important pot ser l’esport per a un nen o una nena per integrar-se amb gent local. Si la situació de ser una persona immigrada ja pot ser quelcom difícil per a un adult, per a un infant pot ser encara més important pel fet que no disposa de les mateixes habilitats i experiència. La relació que es pot establir entre un noi nouvingut i d’altres de l’àmbit local amb la pràctica d’un joc o un esport qualsevol és una relació sana en què importen poc les diferències respecte a l’origen, i per tant es dóna integració social d’una forma espontània i a més saludable. A més, els infants del medi local estan menys influenciats pels prejudicis referents a la immigració, i això facilita encara més la interacció entre ells. De fet, l’esport i els jocs sempre han tingut la funció de socialitzar els infants en qualsevol part del món, i per això és important aprofitar aquest fet natural i que és part del desenvolupament d’una persona com una eina que serveix per a la socialització però també per a la integració social. Els infants i joves estan sotmesos de manera natural a una sèrie de riscos. L’edat de creixement i desenvolupament comporta uns factors de risc implícits per la posició de vulnerabilitat, que comporta la infància i joventut. Aquests factors de risc poden minvar la salut, i s’han de contrarestar amb els anomenats factors protectors, que afavoreixen el correcte desenvolupament. Als infants i joves immigrats se’ls afegeix un altre factor de risc: el d’exclusió social. Els factors protectors del desenvolupament fan referència al foment de l’autonomia, l’autoestima, la seguretat en un mateix, la capacitat crítica, la tolerància a la frustració, l’acceptació de la diversitat, 42


Immigració i esport

els hàbits saludables, saber prendre decisions i resoldre conflictes, i desenvolupar habilitats socials a més de vincles emocionals forts. Potser resultaria pretensiós pensar que mitjançant l’esport es pot afavorir l’aparició de tots els factors protectors, però s’ha de reconèixer que els pot facilitar. L’esport significa que una persona es gestioni a si mateixa en relació amb els altres, i per tant es pot considerar que un infant o un jove es pot veure beneficiat en bona mesura a l’hora de fomentar aquests factors, que resultaran imprescindibles per al bon desenvolupament. És per aquest motiu que hem pensat dedicat un apartat dedicat a la immigració més jove, ja que afavorint els factors protectors mitjançant l’esport es poden disminuir que els riscos d’exclusió social i es facilita que no apareguin en l’edat adulta. Per un moment recuperem l’exemple anterior del noi que juga amb una pilota en una esplanada a prop d’on viu. Si es tracta d’una persona recentment immigrada, pensem per un moment els beneficis que podria obtenir de practicar jocs a l’aire lliure amb persones del mateix barri, independentment del seu origen. Les relacions socials establertes durant el joc facilitarien en gran mesura la integració social en un entorn, que d’altra manera podria resultar angoixant i amenaçador per a una persona de curta edat i recentment nouvinguda. Aquestes relacions socials establertes en una situació tan quotidiana podrien resultar l’inici de vincles socials més sòlids i estables amb persones locals i d’altres orígens, que produirien un efecte d’integració beneficiós per a la seva socialització i normalització i a la vegada per a la salut i estabilitat emocional gràcies al foment dels factors protectors del desenvolupament. Tinguem en compte que hem posat l’exemple d’una situació prou informal, però si posem un exemple pel que fa a l’esport reglat com a 43


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

activitat extraescolar, els beneficis seran els mateixos o encara millors ja que en aquest cas, i més si es tracta d’un esport d’equip, el noi participarà com un més dins d’un club o entitat amb companys que col·laboren per assolir uns objectius tots plegats. Per tant, el sentiment de pertinença i de formar part d’un col·lectiu amb un rol determinat dins d’un equip, encara seria més favorable a desenvolupar factors protectors, que com hem vist es produeixen gràcies a les relacions sanes amb l’entorn, un entorn que l’esport pot facilitar. Cal tenir en compte que la població que arriba a Catalunya cada cop és més jove, i això fa que es plantegin una sèrie de qüestions. En primer lloc cal considerar que el gruix de nouvinguts és cada cop més a prop d’edats properes a l’adolescència i postadolescència, i que aquesta edat és especialment sensible perquè encara s’estan formant com a persones. Aquest fet és important a l’hora de ser encara més insistent en polítiques d’immigració dirigides cap a aquests grups d’edat, ja que la personalitat s’està acabant de formar, i l’arribada a un país nou, amb tot el que comporta l’adaptació al nou escenari, pot dificultar en certa mesura la seva integració social. La joventut en general és partidària de practicar algun esport: per tant s’hauria d’aprofitar aquest fet per facilitar que mitjançant l’esport es poguessin integrar amb més facilitat socialment, ja que una persona jove que se senti poc integrada durant un temps llarg podria estancar-se en aquesta situació i patir una exclusió social que s’allargués massa en el temps. 2.5. Els beneficis de la integració social mitjançcant l’esport No només els infants o els més joves es poden veure beneficiats per la integració social mitjançant l’esport. Els immigrants adults també poden utilitzar l’esport com a eina de relació amb gent local, malgrat 44


Immigració i esport

que ja disposen d’una experiència que no els fa tan vulnerables com a la població més jove. L’esport és un idioma universal, i com a tal facilita que les persones es relacionin sense necessitat de coneixença prèvia ni parlar el mateix llenguatge. L’esport implica moviment, acció, col·laboració i normes compartides. L’únic idioma que es comparteix en l’esport són les normes de joc i el respecte pels altres participants, i per tant no es necessita parlar el mateix llenguatge. Això ja és un avantatge per a les persones immigrades, que no es veuran excloses per motius d’idioma. Les persones que es reuneixen per a la pràctica d’exercici físic s’igualen en tots els sentits, i la igualtat és sinònim d’integració ja que del que es tracta, amb qualsevol política d’integració social, és d’igualar tots els ciutadans. Suposem una instal·lació esportiva qualsevol. Els socis tenen els mateixos drets i deures. El mateix passa en un equip qualsevol: tots els membres gaudeixen de participar en activitats esportives aportant el seu gra de sorra com qualsevol dels companys, i per tant tothom es veu obligat a correspondre als drets i deures de l’equip. El mateix passa en qualsevol societat evolucionada, en què tots els membres han de correspondre a uns drets i deures concrets, sense tenir en compte les diferències d’origen de cada persona. Per tant, l’esport forma diferents societats en petit ,que són el fidel reflex del que haurien de ser les polítiques socials d’immigració, però amb la diferència que l’esport ho vehicula de manera natural, sense la necessitat d’elaborar lleis específiques. El fet que l’esport sigui una forma de relacionar-se universal fa que els participants no se sentin diferents els uns dels altres. En comptes d’això, tots practiquen esport amb uns objectius determinats, nor45


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

malment en col·laboració entre uns i altres per tal d’aconseguir-los. El fet de col·laborar en equip per assolir uns objectius és una de les millors eines d’integració social que existeixen. Per exemplificar-ho, fixem-nos en els esports d’equip. La col·laboració que s’estableix entre els membres fa que les diferències d’origen es dilueixin. Quan es tracta de participar com a equip en qualsevol esdeveniment esportiu, cada membre té un rol específic que cal dur a terme, i que és l’únic que compta en aquell moment: l’aportació personal en benefici del grup, sense importar res més. Això és important per al cas que ens ocupa, ja que una persona immigrada que participi en un equip de qualsevol esport se sentirà una part integrada i amb una funció concreta en què no comptarà el seu origen ni el temps que porta al país que l’acull. Aquesta persona se sentirà part d’un grup; un grup amb el qual col·labora i al qual aporta coses perquè té un rol per desenvolupar, amb unes funcions concretes. En aquest cas, els beneficis que podria comportar que una persona immigrada trobés una activitat esportiva en què formés part d’un col·lectiu més ampli, serien uns efectes totalment positius per a la seva integració social, i això alhora repercutiria en el seu benestar perquè l’increment de la seva salut social provocaria un efecte en cadena en termes de benestar general. L’exemple anterior, en què una persona se sent integrada en un col·lectiu gràcies al fet que té unes funcions determinades per al benefici del grup, és quelcom que es dóna de manera natural en l’esport. Adonem-nos que és un fet que també podria descriure el que significa la integració social. Una persona que s’integra en una societat vol sentir que aporta quelcom positiu com qualsevol altra persona. Per tant, si l’esport ajuda a una persona immigrada a sentir-se d’aquesta manera, aquest sentiment es pot traslladar a la societat en la qual es vol integrar, ja que si l’esport reforça el sentiment de grup, pot incrementar la confiança personal i traslladar aquest sentiment a altres contextos més formals de la societat. 46


Immigració i esport

Una persona recentment immigrada corre el risc de sentir certa sensació d’anonimat, ja que encara ha de trobar el seu lloc en els diferents contextos que ha d’afrontar en la seva adaptació. L’esport, en aquest cas, aporta la percepció de sentir-se com a part d’un col·lectiu que elimina la sensació de no pertinença. Aquesta és una altra raó important per considerar l’esport com una eina que facilita que una persona nouvinguda se senti com algú que compta, algú a qui es coneix, algú a qui es considera, algú a qui es respecta, algú de qui s’esperen coses positives, i elimina la sensació d’anonimat, la sensació de no aportar, de no tenir possibilitats, de no formar part d’un grup a causa de l’exclusió social. En tot aquest apartat hem intentat descriure l’esport com una eina per a la promoció de la salut que, recordem-ho, depèn de tres factors que interactuen entre si: biològic, psicològic i social. Hem insistit en com l’esport pot promocionar la salut social de les persones i així incrementar-ne el benestar, i en com és d’important aquest aspecte per a les persones immigrades que es troben en risc d’exclusió social. Hem intentat descriure les aportacions de l’esport en el seu vessant social i quins efectes positius pot tenir en col·lectius nouvinguts i que necessiten eines que els ajudin a integrar-se amb normalitat en la societat que els acull. En aquest cas només ens queda subratllar que l’esport implica relació social, i que amb les diferents agrupacions que es formen per a la seva pràctica es produeixen de forma natural mecanismes d’integració social que poden ser un exemple per dur a terme diferents iniciatives que aprofitin les oportunitats que l’esport permet dur a terme en benefici de tothom. Per acabar, i com a punt de partida del projecte, ens preguntem: per què l’arbitratge «integra més» que el fet de practicar esport com a «jugador»? És evident que practicar esport entre immigrants dóna l’oportunitat, com hem comentat, de relacionar-se amb gent de la mateixa situació 47


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

i proximitat cultural, i per tant s’enforteix el sentiment de pertinença i la creació de xarxes socials; però practicar esport només amb la gent del propi país de vegades pot convertir-se en un element d’exclusió més que d’integració («efecte gueto»). En canvi, un àrbitre immigrant té més possibilitats d’integrar-se perquè normalment s’interrelacionarà amb jugadors catalans (en el cas de Catalunya), a més a més amb un paper referent que imposa respecte, que és el rol de jutge que li pertoca. 2.6. El projecte de la Federació Catalana de Basquetbol com a model per a la integració social del col·lectiu immigrant mitjançant l’arbitratge La Federació Catalana de Basquetbol ha engegat una iniciativa que recull tots els avantatges que l’esport pot oferir en termes d’integració social. Amb la col·laboració de l’Oliver Martínez, reconegut professional de la psicologia de l’esport i exjugador de basquetbol de la FCBQ, està duent a terme un programa pioner («Jutja sense prejudicis»), que resulta una iniciativa prou interessant per ser considerada com una eina molt eficaç per a la integració social d’un col·lectiu en risc d’exclusió, que són els immigrants vinguts a Catalunya. L’objectiu del projecte consisteix en la captació, formació i inserció dels immigrants com a àrbitres de la Federació Catalana de Basquetbol. Aquest projecte recull tota una sèrie d’avantatges que no deixen de ser un perfecte resum del que s’ha tractat als apartats anteriors i que per tant afavoreix una col·laboració en benefici mutu. En primer lloc, s’atorga una oportunitat a un col·lectiu en risc d’exclusió social per a la seva integració, ja que el fet de trobar-se vinculats a una federació ja comporta que se’ls integra a una entitat històrica del món de l’esport català. Per tant, d’entrada ja es fomenta el 48


Immigració i esport

sentiment de grup, de tal manera que amb la col·laboració d’altres membres de la mateixa institució es desenvoluparan unes tasques en benefici de l’esport. La Federació està formada per gent local, i això ja és quelcom per considerar, ja que es produeix el mateix procés d’adaptació que en la societat catalana en general on les persones nouvingudes s’han d’obrir camí, han de relacionar-se i col·laborar amb gent del país. Aquest fet per si sol ja pot tenir uns efectes positius per a la integració de les persones immigrades. Però, a més, la Federació pot comptar amb persones disposades a fer una tasca en benefici del basquetbol que amb la correcta formació poden dur a terme les funcions que la Federació necessita. A més, com que el propòsit és formar aquestes persones per a l’arbitratge, se’ls està donant unes funcions concretes per dur a terme dins d’una entitat. Per tant, són persones que desenvoluparan un rol que els reportarà la sensació que estan fent tasques a favor d’una comunitat en què es col·labora amb els altres companys per dur-les a terme. Això fa que es generi esperit d’equip, i com dèiem en els 49


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

apartats anteriors, es deixa de banda l’origen de les persones i només es té en compte les aportacions positives que poden beneficiar el grup. Per tant, les persones immigrades es troben igualades a les altres, que tenen les mateixes funcions i les mateixes responsabilitats. El fet que se’ls prepari per fer una tasca concreta ja els atorga un rol determinat. Aquest fet és molt rellevant per a l’autoconcepte ja que les persones immigrades necessiten desenvolupar rols amb què se sentin identificats, i la Federació Catalana de Basquetbol permet aquesta oportunitat. A més de les relacions socials que es poden produir a l’escola d’àrbitres de la Federació, que ja són en si mateixes una eina per a la integració social, la tasca d’àrbitre fa que la persona immigrada es trobi en diferents contextos de relació mentre desenvolupa la seva tasca. La interacció amb entrenadors, jugadors, etc durant l’arbitratge farà que la persona nouvinguda desenvolupi una adaptació molt més ràpida als contextos nous en què es pugui trobar en la vida diària. El projecte també contempla que es tracta d’una activitat remunerada: per tant, també és una eina gens menyspreable per atorgar uns recursos que ajudin a incrementar les possibilitats econòmics de les persones que també es poden veure excloses socialment per la falta de recursos. En conclusió, aquest projecte recull tots els beneficis de l’esport en matèria d’integració social que hem esmentat en els apartats anteriors, i hauria de servir d’exemple per a altres entitats esportives i institucions responsables de l’esport i del benestar social a Catalunya. Aquest projecte de la Federació Catalana de Basquetbol és la prova més evident que l’esport és una eina per a la integració social i no 50


Immigració i esport

només permet uns beneficis personals i comunitaris enormes per a les persones immigrades, sinó que resulta una col·laboració en què la mateixa entitat es pot veure beneficiada de les aportacions dels nouvinguts. A més, es tracta d’una integració social vinculada a l’esport, i per tant aporta uns beneficis per a la salut de les persones immigrades que no es pot menystenir, alhora que permet d’una forma natural i econòmica una col·laboració en què tothom se’n veu beneficiat i, per tant, totalment integradora.

51



3. ASPECTES PSICOLÒGICS DE L’ARBITRATGE 3.1. La consideració social de l’arbitratge dins de l’esport L’arbitratge és un aspecte de l’esport tan necessari com, en general, menystingut. Necessari perquè qualsevol modalitat esportiva necessita una decisió immediata sobre la validesa o no de les accions que s’estan duent a terme. Requereix, per tant, un jutge que intervingui en el lloc i en el moment en què s’està produint l’acte esportiu. D’altra banda, és menystingut perquè tothom es veu amb cor de fer les crítiques més ferotges cap a la figura de l’àrbitre. Aleshores, què fa que les persones s’acostin a l’arbitratge? Com és que es mantenen en l’activitat arbitral? Quines característiques personals, socials i psicològiques han de reunir per dedicar-se a aquesta activitat? Quines eines personals han de tenir per superar les adversitats? De quina manera afecta l’arbitratge a la formació de les persones tenint en compte que solen iniciar-se en edats molt primerenques, just enmig de l’adolescència? En aquestes condicions, pels nouvinguts, pertànyer al col·lectiu arbitral és un motiu d’integració social o d’una subestima més gran que pels nascuts al país? En els apartats següents intentarem donar resposta satisfactòria a aquestes preguntes: si més no, esperem deixar la porta oberta al debat.

53


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

3.2. Les motivacions que duen els àrbitres a desenvolupar la seva activitat Alguns autors han volgut esbrinar quines són les motivacions que duen els joves a iniciar-se i a mantenir-se en l’activitat arbitral malgrat tots els inconvenients que comporta. Hi ha tot tipus d’opinions. Hi ha alguns que creuen que entre les motivacions hi ha el desig de sobresortir, de ser vist i escapar de la gris rutina de tots els dies, i la superació dels sentiments d’inseguretat mitjançant la notorietat, l’aplaudiment de la multitud i l’autonomia en la decisió (Maderna & Fiorone, citats a Antonelli & Salvini, 1982). Seguint aquesta línia, hi ha qui afirma que l’arbitratge seria alguna cosa així com la darrera elecció dins la qual es refugien aquells que no poden triar cap altra activitat en el món de l’esport (Ress, 1982). Però en el nostre entorn la idea més estesa és que els àrbitres només s’hi dediquen per diners i que a ells no els preocupa gairebé res més. Aquesta idea, que desprestigia el col·lectiu arbitral, pot contribuir a allunyar els joves encara més de l’activitat arbitral. No amagarem que quan preguntem a un grup de joves per què volen dedicar-se a l’arbitratge, la resposta que sempre acaba sortint, encara que no sigui en primer lloc, és que la recompensa econòmica és fonamental en la seva decisió. Però també manifesten que coneixen i estimen l’esport del qual volen fer-se àrbitres, i que el volen conèixer millor però des d’un altre punt de vista (molts encara són jugadors o ho han estat fins poc abans de voler dedicar-se a l’arbitratge). I precisament això és el que revela clarament la majoria d’estudis sobre motivacions arbitrals: interès, entusiasme i desig per practicar esport en general, especialment l’esport que es decideixen a arbitrar, per estar a prop d’ell, per estimació i per aportar-hi alguna cosa. Aquests estudis també conclouen que els crida l’atenció el repte i l’emoció que ofereix arbitrar, poder aplicar justícia i garantir el joc net. La possibilitat d’accedir a competicions de màxim nivell i de viatjar és també un incentiu poderós, especialment per a aquells que ja s’hi dediquen. També s’ha 54


Aspectes psicològics de l’arbitratge

constatat que els diners extres que obtenen i la sensació de poder i de control són també al·licients per dur a terme l’activitat arbitral (Betancor, 1999; Furst, 1989; Goodlander, 2002; Ittenbach & Eller, 1988; Marrero, 1998; Pla, 1990, 1994; Purdy & Snyder, 1985). Sorprenentment, els àrbitres de la FCBQ reforcen l’incentiu econòmic (24 %) com una de les principals motivacions, però com podem veure a la gràfica és la vessant físicoesportiva la que representa la motivació principal (30 %). Motivació arbitral 16 %

7%

30 % Vocacional

Econòmica

23 %

24 % Físicodeportiva

Professional

Ns/Nc

A banda de tot això, un aspecte que sembla determinant perquè els àrbitres s’iniciïn en la seva activitat és que siguin encoratjats per altres persones, habitualment pels seus entrenadors, pares o companys i, sobretot, haver conegut i parlat amb persones que ja eren àrbitres (vegeu gràfica següent). La combinació d’ambdós elements, i sobretot que alguna persona de l’entorn molt proper ja pertanyi al món arbitral, es planteja com una de les situacions que beneficien més l’acostament al món arbitral (Furst, 1989, 1991; Purdy & Snyder, 1985). 55


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Aquestes dades coincideixen amb la nostra enquesta, on el 31 per cent de la mostra enquestada afirmava que va començar a arbitrar gràcies al consell d’un altre àrbitre, encara que la majoria (37 %) demostra que és una decisió prioritàriament vocacional. Prescriptor a l’arbitratge 10 %

10 % 12 %

37 % 31 % FCBQ

Amic

Altre àrbitre

Jo mateix

Ns/Nc

En el cas concret dels immigrants hem de tenir en compte que es deixen guiar molt pels seus referents, que solen ser compatriotes d’un mateix estatus i país que han tingut èxit en un àmbit concret. En aquest sentit la millor estratègia de màrqueting que recomanem a la FCBQ és el recolzament de pocs immigrants, ja que l’èxit d’aquest petit col·lectiu pot incentivar altres compatriotes perquè s’iniciïn en la meravellosa aventura d’arbitrar. Com a valor afegit tindran l’oportunitat de disposar d’una organització formal i històrica com la Federació Catalana de Basquetbol, ja que una altra de les característiques de l’esport immigrant és l’autogestió independent de la pràctica esportiva.

56


Aspectes psicològics de l’arbitratge

En psicologia sabem de l’efectivitat dels incentius materials per instaurar una conducta, i que l’ideal és que la persona se senti cada cop més motivada per la satisfacció de la tasca ben feta. Aquest esquema funciona perfectament pel que fa a la incorporació d’un jove a l’arbitratge i el seu posterior manteniment en l’activitat. Al principi se sentirà atret pels diners que pot guanyar (recompensa material externa). Gradualment, anirà gaudint de l’activitat en si mateixa i de la cada cop major acceptació de les seves actuacions pels equips i els seus superiors, que l’aniran elogiant, directament i en forma d’ascensos de categoria (recompenses socials externes). Paral·lelament a aquest procés, en el noi o la noia s’haurà anat instaurant un sentiment de satisfacció personal per la tasca ben feta (la recompensa interna), que serà un dels motius més importants perquè es mantingui vinculat a l’arbitratge. Basats en tot això, creiem que tots aquells que estan involucrats en l’arbitratge han de ser agents de difusió de la idea que l’àrbitre és un esportista més, però des d’una vessant diferent, i que té la particularitat de ser recompensat per la seva tasca. Si aconseguim que aquesta idea sigui àmpliament acceptada, aconseguirem que la figura de l’àrbitre sigui més acceptada i, com a conseqüència, que hi hagi menys reticències perquè els joves s’acostin a l’arbitratge. A l’enquesta de la FCBQ vam voler contrastar aquesta idea i afortunadament la percepció de l’àrbitre com un esportista més està estesa en tot el col·lectiu (vegeu gràfic següent):

57


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Sentiment d’esportista 8%

10 %

82 % Sí

No

Ns/Nc

De la mateixa manera que els jugadors, els àrbitres es preparen físicament i tècnicament segons les necessitats personals i de la categoria en què participen. I també, igual que hi ha jugadors més ben dotats per a la pràctica del seu esport i que assoleixen més alts nivells d’execució (que es tradueix en participar en competicions de més alta categoria), entre els àrbitres també els més ben capacitats poden arribar a les categories més altes. Però quines són les peculiaritats d’aquests esportistes? Quines característiques han de tenir per dur a terme la seva tasca? Respondrem aquestes preguntes en els punts següents i també descobrirem quines són les funcions de l’àrbitre, la manera en què les duu a terme, i què pot fer un àrbitre per millorar la seva execució des dels punts de vista personal i psicològic.

58


Aspectes psicològics de l’arbitratge

3.3. Les funcions arbitrals i la manera de dur-les a terme. La funció pedagògica

Els àrbitres, en contraposició als jutges esportius, són les persones que actuen en esports on hi ha oposició entre els esportistes, com ara els esports d’equip. La seva funció és arbitrar en el terreny de joc, o de vegades des de fora d’aquest (com en el cas del waterpolo o del voleibol). La funció d’arbitrar consisteix a jutjar si una determinada acció és legal o no segons les regles del joc en qüestió i, en cas d’il·legalitat, decidir quina sanció s’ha d’aplicar (Riera, 1985). Però aquesta no és l’única funció dels àrbitres. Alguns autors (Coca, 1975; Dosil, 2003; Guardo & Fleitas, 2004; Segura et al., 1999) han identificat una altra funció que nosaltres trobem no només molt interessant, sinó del tot necessària en les categories de formació dels esportistes, que és on actuen els nois i les noies que s’inicien en l’arbitratge: la funció pedagògica. L’àrbitre ha de conèixer perfectament l’entorn del món escolar i els problemes de l’esport infantil per poder atendre aquesta demanda pedagògica. 59


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Segons Domingo Blàzquez (1998). Els objectius propis de l’esport escolar serien: • Ampliar les habilitats motrius esportives. • Perfeccionar i progressar en l’execució d’habilitats. • Promoure la bona disposició per al rendiment esportiu. • Afavorir la socialització-cooperació. • Desenvolupar l’emancipació i l’autonomia. • Orientar i ajudar a l’adaptació esportiva. • Permetre l’opcionalitat i orientar cap a una especialització. Tot això en un entorn, l’esport infantil, que té una sèrie de problemàtiques afegides tal com apunta l’Oliver Martínez al seu Manual de formació psicopedagògica per a entrenadors d’iniciació esportiva ed. Diputació Barcelona (2000), quan fa esment dels problemes principals de l’esport infantil: • Manca de formació psicopedagògica (a tots els nivells: entrenadors, directius, pares, àrbitres...) • Manca de titulació esportiva de la majoria dels entrenadors d’iniciació. • Increment del nombre d’abandonaments esportius en finalitzar la temporada. • Enfocament exclussivament esportiu, amboblit d’altres aspectes com ara els socioeducatius. • Orientació definida cap al resultat i la victòria. • Manca de planificació adequada i adaptada dels entrenaments a aquestes edats. • Manca de prou comunicació amb els pares. • Manca d’interès a conèixer les necessitats i les motivacions bàsiques de cada jugador. • Imitació per part d’alguns entrenadors de models professionals de l’esport. 60


Aspectes psicològics de l’arbitratge

• Tracte preferencial respecte a alguns jugadors segons les seves aptituds i no pas les seves actituds. • Participació minoritària del sexe femení (entrenadores i jugadores). • Manca de respecte envers als àrbitres per part de molts entrenadors. Si l’àrbitre aplica adequadament la seva funció pedagògica, pot aconseguir que aquells que intervenen en el joc (entrenadors, jugadors i espectadors) acceptin millor la figura de l’àrbitre i la seva actuació, ja que aquest no es limita a sancionar, sinó també a ensenyar, cosa que sol ser molt ben apreciada per tothom. La funció pedagògica és reconeguda plenament i formalment per alguns reglaments de joc per a infants, com el de minibàsquet (Federació Catalana de Basquetbol, 2005) i el de minihandbol (Federació Catalana d’Handbol, 2001). En tots dos reglaments es posa èmfasi en què la missió de l’àrbitre no és ser un jutge, sinó un educador que ajuda els nens i nenes a corregir-se, els assessora en l’aprenentatge tècnic, els ajuda a conèixer el reglament i col·labora perquè el context del joc i de la competició sigui el millor perquè assimilin els continguts esportius, de manera que s’afavoreix la imatge de l’àrbitre pedagog i formador. La funció pedagògica consisteix a propiciar a l’esportista una re­tro­ a­li­men­ta­ció que facilita la seva preparació i el seu perfeccionament. L’àrbitre duu a terme aquesta funció de dues maneres. La primera, en el seu aspecte més preventiu, advertint el jugador que està fent accions que, pel que fa a la lletra del reglament, poden ser sancionades: però com que no en treu cap avantatge, no el sanciona, i l’avisa que ho farà si torna a fer-la traient-ne algun profit. És el cas de l’àrbitre que avisa un jugador que està produint una sèrie de contactes sobre un contrari, il·legals en la lletra però encara tolerables, perquè deixi de fer-los, ja que altrament el sancionarà amb una falta; o l’àrbitre que un diàleg amb un jugador que comença a donar mostres d’impaciència per algunes decisions arbitrals, abans que comenci a protestar aïradament i hagi de ser sancionat per actitud antiesportiva. La 61


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

segona manera en què l’àrbitre duu a terme la funció pedagògica és aplicant el càstig establert pel reglament. Quan el jugador ha traspassat els límits reglamentaris de manera desproporcionada o quan repeteix l’acció o el comportament pel qual ha estat advertit anteriorment, el jugador ha de ser sancionat, i aquesta decisió arbitral està mostrant-li quins són els seus límits en l’execució de les seves accions; li està dient el que el reglament li permet fer i el que no, i que la seva execució no ha estat encertada. Si, a més a més, l’àrbitre acompanya la seva decisió amb una explicació adient i adaptada a la situació, la categoria i l’edat dels jugadors, compleix encara més aquesta funció pedagògica. Hem d’insistir que com més curta és l’edat dels esportistes, més exigible és que l’àrbitre faci aquesta funció, i també és més senzill fer-la perquè és millor acceptada pels participants. Quan ens vam adreçar als àrbitres d’escola sobre l’estil adequat en categories on la vessant pedagògica és fonamental, vam comprovar que la gran majoria (81,76 %) opten per un estil coherent amb aquesta línia com ara el comunicatiu formatiu (vegeu gràfic): Estil arbitratge àrbitres d’escola 2% 2%

9%

5%

82 % Autoritari

62

Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre Ns/Nc


Aspectes psicològics de l’arbitratge

Si la comparem amb la resposta donada pels àrbitres de comitè (vegeu gràfic següent), veurem com es redueixen significativament les diferències en l’estil, encara que queda palès que l’estil «comunicatiu-formatiu» preval sobre la resta. Estil arbitratge àrbitres comitè 10 % 10 %

26 %

19 %

35 % Autoritari

Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre Ns/Nc

Pel que fa a les característiques personals i psicològiques de l’àrbitre, és evident que aquesta funció pedagògica podrà dur-la a terme millor si té unes determinades qualitats referents a les relacions humanes i a les habilitats socials que li permetin interactuar de manera efectiva amb jugadors, entrenadors i altres persones que intervenen en el joc (vegeu el capítol «Intel·ligència emocional de l’àrbitre»). A l’hora de proposar quines característiques personals ha de tenir l’àrbitre, també hem de tenir en compte en què consisteix el procés de la presa de decisions en l’arbitratge. Podria semblar que l’àrbitre només pren una decisió quan la fa pública, que és quan interromp el 63


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

joc amb el seu senyal (normalment, el xiulet). Però això no és així, perquè l’àrbitre està prenent decisions constantment. Sempre que hi ha una acció que considera legal i per la qual decideix que no ha d’interrompre el joc, està prenent igualment una decisió. Alguns autors (Caracuel, Andreu, & Pérez, 1995; Coca, 1975) han estudiat el procés de la presa de decisions de l’àrbitre i hi han identificat tres fases: • La primera: veure l’acció que cal jutjar, en la qual està involucrada la percepció com a funció física. • La segona: valorar la legalitat o no de l’acció percebuda, en la qual l’àrbitre haurà de comparar els detalls de l’acció amb allò que estableix el reglament de joc. • La tercera: prendre una decisió, en la qual l’àrbitre decidirà si ha de sancionar o no l’acció segons si considera que és vàlida o no i, en alguns casos, la penalització per aplicar. Així explicat, sembla com si els àrbitres disposessin d’una gran quantitat de temps per prendre les seves decisions. Tot i assumint aquestes tres fases com a certes, hem de pensar-hi en termes de reacció davant els estímuls, com es descriu a la revista Referee (2002), que fa una descripció bastant encertada del que és aquest procés: els àrbitres han de reaccionar a les situacions del joc; si pensen excessivament, cometen errors. La diferència entre el jutge que dirigeix l’equip arbitral i un membre d’aquest equip és la seva habilitat per saber quan s’ha de pensar i quan s’ha de reaccionar. Les situacions requereixen pensaments; les jugades requereixen reaccions. Tu no pots pensar-t’hi si aquella falta ha estat una càrrega (de l’atacant) o un bloqueig (del defensor)... Aquestes coses succeeixen massa ràpid per fer una anàlisi acurada, de manera que el que has de fer és prendre una decisió immediata. Confia en els teus instints de reacció. Si has desenvolupat sàviament la teva perícia en l’arbitratge, reaccionaràs bé. 64


Aspectes psicològics de l’arbitratge

En resum: pel que fa al procés de presa de decisions, sigui quin sigui el nivell de l’àrbitre i dels participants, hi estan implicats tant elements físics com la capacitat perceptiva, i altres elements psicològics com ara l’atenció i la concentració. Aplicar el reglament no implica només complir una funció sancionadora, sinó que aquesta aplicació pot incloure també una vessant plenament pedagògica, i els àrbitres s’han d’esforçar a complir aquesta funció pedagògica sempre que les característiques de la categoria que estiguin arbitrant els ho permetin. L’aspecte preventiu sempre és interessant dur-lo a terme no només com una part de la funció pedagògica, sinó també com una eina per evitar conflictes en el terreny de joc, sigui quina sigui la categoria i l’edat dels participants. Seguidament exposarem algunes característiques personals i psicològiques que, segons diversos autors, faciliten dur a terme les funcions de l’àrbitre i en què pot consistir la seva preparació psicològica per ajudar-lo a millorar aquestes habilitats. 3.4. L’entrenament de les habilitats personals i psicològiques per millorar l’activitat arbitral El fet que hi hagi determinades característiques personals i psicològiques que ajudin els àrbitres a fer millor la seva missió no vol dir que un àrbitre, necessàriament, hagi de tenir-les totes per assolir l’èxit. Tampoc no vol dir que l’àrbitre que les tingui, indefectiblement, assolirà l’èxit, ni que la persona que, per naturalesa, no tingui aquestes característiques no pugui tenir les màximes aspiracions com a àrbitre. El que significa és exactament això que està escrit: que la possessió de determinades característiques personals i psicològiques ajuden a fer millor la tasca d’àrbitre, de la mateixa manera hi poden ajudar una excel·lent forma física o una bona agudesa visual. A l’inrevés, també entre els jugadors hi ha persones amb molt bones qualitats físiques i tècniques que no triomfen perquè no encaixen bé en el grup: els falta disciplina, etcètera. 65


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

El que ha de procurar sempre un àrbitre és millorar els fonaments que són propis de l’activitat arbitral, de la mateixa manera que un jugador ha de millorar els fonaments que són propis del seu esport: llançar, passar, driblar... Cada disciplina esportiva planteja quins són els fonaments en que s’han de basar els àrbitres per reeixir en la seva tasca, però creiem que totes coincidirien bastant en els punts següents: • Capacitats innates per percebre adequadament les accions del joc. • Coneixements, com més amplis millor, de l’esport que s’arbitra. • Coneixements, com més profunds millor, de les regles i de l’esperit amb el qual s’han d’aplicar. • Preparació física adequada. • Preparació psicològica adequada. • Execució d’una tècnica d’arbitratge depurada (ubicació i senyalització). Com podem comprovar, la preparació psicològica es troba entremig d’aquests fonaments. Com podem veure a la gràfica següent, la majoria de la mostra enquestada va valorar l’aspecte psicològic com la més important de les competències, per davant fins i tot d’un aspecte fonamental com ara el tècnic.

66


Aspectes psicològics de l’arbitratge

Valoració de la tasca 1%

10 % 43 %

45 % 1% Tècnica

Física

Psicològica

Administrativa

Ns/Nc

Així, doncs, anem a tractar alguns aspectes que nosaltres considerem primordials pel que fa a aquest punt. Comencem dient que tot el que fem els éssers humans són actes psíquics. En tot el que fem influeix la nostra manera de ser, de pensar i de sentir. Cadascú és com és i és molt difícil fer-lo canviar radicalment, cosa que, segurament, tampoc no és desitjable, però hi ha la necessitat de redreçar comportaments realment patològics o inadaptats. Sempre és interessant reflexionar sobre com som, com reaccionem, com sentim, quines són les nostres virtuts i les nostres limitacions i què podem fer per millorar. I això és precisament el que ens pot oferir la psicologia aplicada a l’arbitratge: primer, ens indica quines característiques són més adequades per a l’activitat arbitral i, segon, ens indica la manera d’aconseguir que els nostres comportaments s’acostin més a aquestes característiques. Als que llegiu aquestes pàgines i us dediqueu a l’arbitratge, us convidem que reflexioneu sobre vosaltres mateixos, sobre la vostra manera de pensar, de sentir i 67


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

d’actuar en la vida i en l’arbitratge per tal d’identificar quins d’aquests comportaments i quines d’aquestes situacions us són aplicables. També us farem propostes perquè en milloreu algunes si ho creieu convenient. Per posar un primer exemple, volem destacar l’opinió de Coca (1975). Segons aquest autor, una aptitud necessària per dur a terme l’activitat arbitral és la capacitat per encaixar les crítiques i no deixar-se influenciar per l’ambient que a un l’envolta, i per saber si un àrbitre té aquesta aptitud només cal observar alguns indicadors de la seva vida quotidiana, com ara si l’àrbitre fa altres activitats en públic a banda de l’arbitratge, si no es preocupa en excés per l’opinió dels altres envers ell, si és flexible i transigent, i si actua assumint que no tothom quedarà content amb les decisions que prendrà. Si estem d’acord amb el que diu aquest autor, una cosa que podem fer és proposar-nos actuar cada cop més de la manera que ell suggereix. Així, a l’hora d’actuar com a àrbitres ens serà més fàcil prendre decisions amb independència del que opinin altres persones. Altres autors (Anshel, 1995; Betancor, 1999; Dosil, 2003; Guillén, Jiménez, & Pérez, 1999; Ittenbach & Eller, 1988; Weinberg & Richardson, 1990) fan llistes més o menys exhaustives de les característiques personals i psicològiques que han de tenir els àrbitres. A continuació us exposem les que considerem que són més rellevants. A) Integritat. La integritat i l’honestedat són característiques que se suposen sempre a un àrbitre: és la base de la seva actuació. Els errors són sempre deguts a les limitacions humanes i a la manca d’habilitats o de coneixements que pot tenir l’àrbitre: mai són premeditats. L’aplicació o no de sancions en aquells casos en què l’àrbitre té la potestat discrecional per fer-ho està sempre basada en el benefici que es pugui obtenir per la marxa del joc, mai en cap interès personal de l’àrbitre a perjudicar o beneficiar ningú. L’àrbitre no ha de deixar-se influenciar per jugadors, entrenadors, espectadors, el temps de joc, el resultat ni les deci68


Aspectes psicològics de l’arbitratge

sions preses amb anterioritat. Si s’observa que l’àrbitre s’ha deixat influir per alguna causa externa, ha de ser com a conseqüència d’una manca de recursos, d’habilitats o de preparació per superar aquests condicionants. L’àrbitre haurà de treballar per millorar els seus recursos perquè això no succeeixi. B) P ercepció, atenció i concentració. Tot el procés de la presa de decisions arbitral s’inicia amb la percepció. La percepció, l’atenció i la concentració estan íntimament lligades. És evident que un àrbitre que no aprecia adequadament les situacions del joc poca cosa pot decidir, i si es dispersa amb facilitat, és a dir, que la seva atenció passa amb facilitat del que és el seu interès primordial, el joc, a altres estímuls interns o externs, també veurà molt minvada la seva efectivitat. Tot i semblar que l’aptitud perceptiva depèn exclusivament de la constitució biològica i del funcionament psicofisiològic de la persona, hi ha aspectes que la poden fer més ràpida i precisa, com per exemple l’experiència, el coneixement que l’àrbitre tingui de l’esport que practica i el domini que tingui de les regles. L’experiència es guanya a còpia d’arbitrar molts partits i durant molts anys, però mentrestant podem fer coses per aprofundir en el coneixement del joc i que també incrementaran la nostra experiència respecte a aquest. Haver practicat l’esport que un arbitra ja és un avantatge per entendre’l millor. A la mostra enquestada podem comprovar que la majoria dels àrbitres de la FCBQ coneixen l’esport del basquetbol «des de dins», la qual cosa afavoreix el coneixement íntegre de la tasca des de les dues vessants: jugador i àrbitre.

69


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Experiència amb el basquetbol 9%

5%

7%

8%

35 % Jugador

Entrenador

Només aficionat

Cap experiència

Ns/Nc

Però no n’hi ha prou: també és important que la passió que sentim per l’esport que practiquem ens dugui a conèixer el que l’envolta no només a l’elit, sinó també a les categories on un actua. A banda d’això, inscriure’s als cursos per obtenir el títol d’entrenador, i assistir a xerrades i a clínics ajuden molt a aprofundir en els aspectes tècnics i tàctics del joc. El domini de les regles i del seu esperit es pot assolir mitjançant l’estudi regular, preguntant els dubtes als responsables tècnics arbitrals, assistint a totes les activitats tècniques que s’ofereixen i anant a veure actuacions de companys de categories superiors per reflexionar sobre les seves actuacions i aprendre’n. Totes aquestes activitats tenen en comú que permetran comprendre millor el desenvolupament del joc en els partits que es dirigiran, la qual cosa farà que es percebin les accions més ràpidament i amb més precisió, i això contribuirà al fet que les decisions siguin més adequades. 70


Aspectes psicològics de l’arbitratge

Un cop hem aconseguit percebre adequadament el que succeeix al terreny de joc, hem de mantenir l’atenció sobre les accions i controlar que res ens destorbi. L’èxit en el control de l’atenció esdevé quan som capaços de saltar a voluntat d’una acció del joc a una altra segons les característiques i les necessitats del partit. Per fer això caldrà, primer, saber quins són els aspectes més rellevants del joc per seleccionar-los: per tant, el coneixement de l’esport en qüestió també ens ajudarà a assolir aquest objectiu. S’ha de saber, per exemple, quan és important sondejar el moviment general dels equips, quan s’ha de centrar l’atenció en la defensa dels jugadors que pressionen, en el joc sense pilota, en els seus pensaments per analitzar alguna decisió presa, per relaxar-se o per preveure una possible reacció de l’equip a un marcador advers, etcètera. De l’atenció en el grau màxim en diem concentració. La primera cosa que hem de tenir en compte és que la concentració és un hàbit, no una habilitat, i millorar aquest hàbit requereix pràctica i constància. Hi ha factors que poden pertorbar-la, com ara la baixa motivació, l’ansietat, l’ira, el cansament, les indisposicions físiques o deixar-se influenciar per pensaments pertorbadors. En canvi, hi ha factors que l’afavoreixen, com ara un nivell adequat d’activació (ni massa relaxats ni massa ansiosos), el control adequat de l’atenció, l’ús de senyals verbals o no verbals que estimulin a concentrar-nos i la realització de rituals o rutines que envoltin tota la nostra activitat arbitral. Sobre les rutines en parlarem una mica més endavant. Alguns estudis han revelat que els àrbitres de categories superiors utilitzen amb més facilitat algunes d’aquestes habilitats, com ara el control del pensament, la comunicació amb els companys i la motivació/activació (Segura, Manzano, Pla, & Rusiñol, 2002). C) Autoconfiança. Un bon àrbitre ha de tenir confiança en si mateix i demostrar-ho en les seves actuacions: si no perdrà la confiança dels contendents. S’ha de vigilar perquè moltes vegades 71


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

es pot confondre la confiança amb l’arrogància i la fatxenderia. La confiança en un mateix és un tret de la personalitat de l’individu, però també hi pot haver elements que n’afavoreixin la millora, i un d’aquests elements és el control de pensaments que poden pertorbar-nos. Els pensaments pertorbadors són pensaments negatius que poden referir-se a les nostres aptituds o a les nostres actuacions i tenen capacitat per afectar-nos i alterarnos. Hem d’aprendre a identificar-los i a superar-los. Ens poden aparèixer abans, durant o després del partit, però l’efecte pot ser el mateix: minvar la nostra confiança en les nostres habilitats i dur-nos a una mala actuació arbitral. Això succeeix perquè els nostres pensaments incideixen en els nostres sentiments, i aquests en les nostres accions. Per tant, els pensaments negatius poden donar lloc a conductes negatives. A tots ens poden venir aquesta mena de pensaments en qualsevol moment, però el que és important és no permetre que s’instal·lin i facin la seva nociva feina. Una mala decisió pot fer-nos sentir malament enmig d’un partit, però hem de pensar que hem comès un error que podem superar i hem d’oblidar-ho. Si permetem que aquest pensament i el de les conseqüències de l’error ens donin voltes pel cap durant molta estona, pensant, de segur que acabarem tenint una actuació arbitral ben poc lluïda. Hi ha una sèrie d’idees que faciliten que es generin aquesta mena de pensaments pertorbadors, com per exemple la necessitat constant d’aprovació per part dels que ens envolten d’allò que fem adequadament, pensar que les coses només estan ben fetes si les hem fet perfectament i que si no les fem així no se’ns tindrà en compte, o ser massa exigent i pensar que cometre errors és sinònim de fracàs. Per combatre aquesta mena d’idees i de pensaments (aquells en són uns exemples: poden ser molt variats i no necessàriament tan extrems, però sí igualment nocius) primer hem de saber identificar-los, després aturar-los i a últim substituir-los per d’altres que siguin positius. L’ús de verbalitzacions pot aju72


Aspectes psicològics de l’arbitratge

dar-nos a sortir d’un moment difícil: «Ànim, que només ha estat un error! Ja veuràs com a la propera l’encertes!». (Al capítol «Intel·ligència emocional dels àrbitres» ampliarem més aquesta dimensió psicològica.) D) Automotivació. La motivació és imprescindible per tirar endavant adequadament la tasca d’àrbitre i està íntimament lligada a l’efecte de gaudir de l’activitat arbitral. En el primer punt del capítol hem parlat d’aquells elements externs que motiven els joves a incorporar-se a la tasca arbitral. Però hi ha altres elements, en aquest cas interns, que ens poden ajudar a continuar fent aquesta tasca. Un dels més importants és saber establir objectius i afrontar-los. Moltes vegades hi ha àrbitres que no saben com plantejar-se les fites i, en no assolir-les de la manera que esperen, es desmotiven. És força comú que diguin que el seu objectiu és pujar una categoria cada cert temps, o que el que han de fer és millorar. Aquests objectius estan mal plantejats, i si no tenim clar el camí que hem de seguir difícilment arribarem enlloc. D’entrada, els objectius són més útils quan se centren en l’execució que quan se centren en els resultats. Per tant, el que és efectiu és treballar setmana rere setmana i partit rere partit en aquells aspectes del nostre arbitratge que sabem que hem de millorar. I per saber si millorem hem de poder mesurar els nostres progressos de manera objectiva. Per exemple, si sé que hi ha un determinat tipus de falta que em costa de sancionar, o un determinat moviment tècnic que em costa d’executar, he de proposar-me solucionar aquesta mancança en un temps determinat, que sigui raonable, ni massa curt (per no desmotivar-me si no ho aconsegueixo) ni massa llarg. I quan tingui diversos aspectes per treballar, he de saber prioritzar-los, identificant quins aspectes són més importants i quins em permetran assolir els altres. Si aconsegueixo proposar-me objectius realistes que 73


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

pugui assolir, amb el temps els resultats en forma d’ascens de categoria vindran per si sols. Al mateix temps, si aquests objectius els afronto com un repte possible d’assolir, si tinc confiança en les meves possibilitats, si quan cometo un error no el valoro com un fracàs, sinó com una experiència de la qual puc aprendre per millorar, extraient-ne conseqüències positives, i si intento que els meus pensaments siguin positius, tot em serà molt més fàcil d’assolir. (Al capítol «Intel·ligència emocional dels àrbitres» ampliarem aquesta dimensió psicològica.) E) Equilibri personal. Hi ha diversos indicadors d’aquesta característica. La capacitat de reflexionar sobre les pròpies aptituds n’és un. Saber mantenir la calma i transmetre-la als competidors en els moments de tensió, que és quan els participants estan més nerviosos, n’és un altre. L’equilibri personal és una característica de la personalitat de l’individu, i aquells que no en tenen de forma natural poden esforçar-se a tenir alguns comportaments que els permetin trobar un cert equilibri. Una d’aquestes conductes és l’establiment de rituals o rutines. Fer una bona planificació de tot el que envolta les exigències de l’activitat arbitral ens ajudarà a tenir-lo tot més controlat i a obtenir millors resultats. Coses tan senzilles com obtenir la designació del partit sempre el mateix dia, sempre pel mateix sistema, saber al més aviat possible com arribar al terreny de joc, preveure un temps prou ampli per al desplaçament i arribar al camp amb temps de sobres per atendre totes les obligacions administratives, escalfar i preparar-se psicològicament per al partit, ajuden a començar bé, tranquils i relaxats, l’encontre. El contrari, és a dir, sortir de casa improvisant el recorregut, adonar-se que no s’ha calculat bé el temps, arribar al terreny de joc tard i sortir al camp sense temps per escalfar ni atendre adequadament les tas74


Aspectes psicològics de l’arbitratge

ques administratives, fa que encetem el nostre partit amb un estat emocional alterat. En aquestes condi-cions, el risc de tenir una mala actuació és molt més alt. Adquirir rutines és molt útil perquè permeten guanyar hàbits per solucionar problemes habituals i, per tant, els solucionem aplicant comportaments en els quals ni tan sols hem de pensar. Com a contrapartida, podrem focalitzar la nostra atenció en aquelles coses que no són habituals. També és important tenir en compte que el sol fet d’anar executant els actes rutinaris fa que ens anem imbuint de tot el que implica la preparació per al partit, entrant en una mena de túnel d’atenció en què les coses irrellevants queden fora, i permetem així la concentració en les coses que sí tenen importància. F) Habilitats comunicatives i socials. L’àrbitre ha de demostrar aquestes habilitats dintre i fora de la pista amb tots aquells que intervenen en el joc (jugadors, entrenadors, delegats i companys de l’equip arbitral) començant per tenir cura que la primera impressió que doni com a àrbitre sigui favorable, donant la imatge que s’espera d’ell, mantenint sempre una actitud professional adaptada al seu nivell d’actuació. L’àrbitre ha de tenir cura de la relació amb els contendents, intentant mantenir-hi una relació adequada, procurant que es mantingui, en l’àmbit que li correspon, una atmosfera agradable, aconseguint que hi hagi un respecte mutu entre l’àrbitre i els que intervenen en el joc, guanyant-se la confiança d’aquests. També és important saber guanyar-se els líders de l’equip, tenir complicitat amb els jugadors, saber utilitzar els moments de pausa per mantenir un diàleg propici i tenir un estil de comunicació verbal i no verbal adequats. Conèixer l’idioma dels participants facilita molt la comunicació, i també saber dir el que cal en el moment adient i utilitzant adequadament el to, el gest i la mirada (vegeu capítol «La comunicació dels àrbitres»). 75


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

L’àrbitre hauria de ser un bon observador del comportament humà. Ha de ser cortès i dialogant, però sense interrompre el curs del joc: ha de tenir i mostrar empatia, ja que, fins i tot sancionant determinats comportaments transgressors de la norma, ha d’entendre les reaccions dels jugadors i entrenadors, sobretot si ha de prendre alguna decisió d’ordre disciplinari. L’àrbitre de qualsevol esport ha de tenir també unes determinades habilitats socials perquè, com indica Betancor (1999b), s’ha d’entendre que ser àrbitre és alguna cosa més que tenir assignada una tasca concreta (prendre decisions durant els partits) en un moment concret. Arbitrar implica tractar amb altres persones: jugadors, entrenadors, directius, públic, mitjans informatius, altres àrbitres, auxiliars de taula, informadors, supervisors, etc. que treballen en organitzacions (clubs, federacions, premsa escrita, ràdio, televisió, comitès d’àrbitres, escoles esportives) per aconseguir la millor eficàcia i eficiència arbitral possibles.

76


Aspectes psicològics de l’arbitratge

3.5. Conclusions Al llarg d’aquest capítol hem repassat els motius pels quals els joves s’inicien en l’arbitratge, i hem arribat a la conclusió que si bé ho fan, principalment, per l’estímul econòmic, això varia amb el pas del temps, i que només aquells que troben al·licient en la pròpia activitat preparant-se adequadament es mantindran i podran tenir alguna possibilitat d’arribar a l’elit. Per tot plegat defensem la idea de l’àrbitre com un esportista més. Hem repassat les funcions que han de complir i la manera de fer-ho, parant especial atenció en la funció pedagògica. Hem vist que fer d’àrbitre comporta una sèrie de dificultats inherents a la pròpia tasca i que algunes d’aquestes dificultats es poden superar millor si l’àrbitre té determinades característiques personals o si, en cas de no tenir-les, almenys es prepara mentalment i procura exhibir comportaments propers als que impliquen aquelles aptituds que són útils per a l’arbitratge. Hem suggerit alguns d’aquests comportaments que poden ser adaptatius. Al començament ens preguntàvem sobre l’efecte que l’activitat arbitral pot tenir sobre els joves. La nostra opinió és que és positiu, ja que els fa adquirir compromisos amb l’activitat, amb els estaments i amb els companys. Han d’assumir responsabilitats pel que fa a presentar-se al lloc designat, a lliurar els resultats i a redactar informes i documents, en els quals s’han d’expressar amb claredat. Han d’esforçar-se i ser constants si volen progressar. L’adquisició d’aquests hàbits poden redundar en l’esfera privada en exercitar hàbits socials d’interrelació, de comandament, d’autocontrol, de tolerància, etcètera. Pel que fa als nouvinguts, creiem que, a falta d’estudis concrets respecte a l’arbitratge, l’immigrant que fa d’àrbitre serà acceptat de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit de la societat, però creiem que és evident que l’activitat arbitral pot ajudar-lo en la integració 77


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

per les característiques de l’activitat: desplaçaments pel territori, assistència a reunions amb companys d’origen divers i convivència amb els hàbits lingüístics, ja que el català és la llengua vehicular per als documents, circulars, exàmens, etcètera.

78


4. LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL DE L’ÀRBITRE DE Basquetbol Una de les tasques principals d’un àrbitre consisteix a dominar una sèrie d’eines psicològiques que l’ajudin a millorar la relació amb tots els agents amb qui ha d’interactuar (jugadors, entrenadors, pares, directius, informadors...). Un cop analitzat al capítol anterior els aspectes psicològics de l’arbitratge, volem insistir en el fet que les característiques psicològiques que ha de tenir qualsevol àrbitre han estat tractades per nombrosos autors (Anshel, 1995b; Cruz, 1997c; Davis, 1996; Dosil 2003e, Garcés de los Fayos i Vives, 2003; Grunska, 1999a; Guillén 2003c; Weinberg i Richardson, 1990), i entre elles destaquen (extret de Dosil, 2004): • Control • Calma • Respecte mutu • Empatia • Comunicació verbal i no verbal • Presència física • Estat físic • Col·locació • Confiança • Discreció al camp (per afavorir el joc) • Atenció 79


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

• Estudi del sistema de joc • Observació del comportament humà • Habilitats socials Podem comprovar que la majoria d’aquestes característiques pertanyen a alguna de les cinc dimensions interpersonals i intrapersonals que, segons Goleman, defineixen la intel·ligència emocional, com ara l’autoconeixement, l’autoregulació i l’automotivació (intrapersonals) i l’empatia i les habilitats socials (interpersonals). És per aquest motiu que hem considerat rellevant incloure un capítol específic per identificar-les i contextualitzar-les en l’arbitratge (en aquest cas, del basquetbol). 4.1. Dimensions intrapersonals 4.1.1. L’autoconeixement Segons Daniel Goleman (Intel·ligència emocional), hi ha tres premisses que defineixen molt bé la dimensió de l’autoconeixement: • Reconèixer les pròpies emocions i les seves conseqüències. • Identificar correctament les nostres fortaleses i debilitats. • Confiar en la valoració que fem nosaltres sobre nosaltres mateixos. Per dominar una eina psicològica tan important com l’autoconeixement és fonamental obtenir una retroalimentació immediata de les pròpies actuacions per tenir una visió integral i objectiva que ajudi a progressar en la tasca. Els àrbitres que s’inicien, al principi, no haurien de suportar la pressió d’una avaluació exigent, com succeeix amb àrbitres més experimentats o de categories de més nivell (federats, professionals...), però seria bo exigir-los la inquietud per detectar els aspectes susceptibles 80


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

de millora i també, evidentment, els que hem de potenciar perquè representen els punts forts de referència en què ens recolzarem com a eina d’autoconfiança durant el nostre periple arbitral i que dotaran cada àrbitre de la seva personalitat i identitat pròpia. Molts àrbitres cometen l’error de no voler contrastar amb la resta les seves actuacions, de no acceptar les crítiques o de no escoltar els consells de tercers, i segons la meva opinió això és un fet negatiu ja que una de les regles de l’autoconeixement, com hem esmentat abans, parteix del fet que conèixer els nostres punts febles ens ajudarà a valorar i potenciar els nostres punts forts. Per aquesta raó la capacitat d’autocrítica i autoanàlisi esdevindrà bàsica per fer un diagnòstic més precís de la tasca arbitral. Un òptim nivell d’autoconeixement ens aportarà un element psicològic imprescindible per poder ser un bon àrbitre: l’autoconfiança. Aquesta fabulosa «arma mental» pot ser perillosa si no la sabem gestionar adequadament. Fem aquesta puntualització perquè és positiu mantenir nivells relativament elevats de confiança per poder afrontar situacions delicades o prendre decisions encertades durant els partits, però un excés d’autoconfiança pot comportar que cometem errades per manca de previsió o excés de protagonisme. El que sembla evident és que una baixa autoconfiança transmet una pèrdua de credibilitat i respecte dels jugadors i entrenadors, i això augmenta els nivells d’estrès i ansietat de l’àrbitre, per la qual cosa és fàcil deduir que tindrà problemes seriosos per controlar amb eficiència el desenvolupament dels partits. Un altre fonament de l’autoconeixement és la valoració adequada que cadascú fa de si mateix. En aquest sentit, els àrbitres han de tenir consciència de quin és el seu rol com a agents de l’esport, sentir-se prou orgullosos de la responsabilitat que implica la seva tasca i tenir molt assumit que l’àrbitre és un esportista més a la pista. 81


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Al gràfic següent, que ja vam veure al capítol d’«Immigració i esport» podem constatar que la gran majoria dels àrbitres enquestats van manifestar el sentiment que són uns esportistes més (amb el rol afegit de jutges). Sentiment d’esportista 8%

10 %

82 % Sí

No

Ns/Nc

L’assimilació correcta del paper de l’àrbitre envers els altres agents (entrenadors, jugadors, pares, directius...) marcarà el nivell d’autoconcepte positiu necessari per reforçar l’autoconfiança òptima a què feia referència anteriorment. Molts àrbitres parteixen d’una mena de «complex d’inferioritat» simplement perquè encara (afortunadament cada cop menys) hi ha tòpics que els esportistes que no tenen un nivell suficient per competir acaben arbitrant. És responsabilitat de les institucions esportives destacar la importància del rol arbitral com una alternativa més de la pràctica esportiva. La FCBQ en aquest sentit està fent un treball excepcional amb l’edició d’aquest llibre, ja que un dels objectius que pretenem és reivindicar l’orgull de poder ser àrbitre. 82


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

L’altra cara de la moneda són els àrbitres que utilitzen el «poder» que comporta el seu rol per sobrepassar els límits de les seves competències, amb actituds prepotents i senyals d’autoritat excessives. Des d’aquest manual aconsellem que s’incideixi molt en aquest punt als cursos de formació i reciclatge per prevenir les conductes que per excés o defecte allunyin a l’àrbitre del seu rol a l’escenari de l’esport. 4.1.2. L’autoregulació La presa de decisions a l’esport és una variable clau. Quan parlem d’arbitratge i judici esportiu, aquesta variable fins i tot cobra més rellevància, ja que la focalització de l’atenció està dirigida a diversos estímuls a la vegada i a més a més l’àrbitre no només ha de jutjar l’aspecte tècnic, sinó tenir en compte variables emocionals i situacionals afegides, per la qual cosa controlar l’impuls de prendre la decisió més adequada marcarà també el nivell d’èxit de l’eficiència arbitral. Els àrbitres, abans de tot, són persones, esportistes que tenen els mateixos impulsos i a qui afecten les emocions igual que als jugadors, però tenen la responsabilitat afegida de ser el referent de comportament ètic i coherent al camp. Diem coherent perquè una actuació òptima necessita un equilibri i estabilitat a l’estil de l’arbitratge de cada partit en qüestió. Si no hi ha integritat, no hi ha criteri: per tant, no hi ha credibilitat envers la competència de l’àrbitre. Una altra clau d’una autoregulació òptima rau en el grau d’adaptabilitat als diferents escenaris que pot necessitar l’àrbitre cada setmana. Cada equip és diferent, cada jugador és diferent, cada camp i públic té la seva idiosincràsia i cada categoria requereix un estil d’arbitratge particular. 83


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

L’àrbitre ha de saber adaptar-se a cada situació, analitzant prèviament com a eina de prevenció i planificació totes les variables d’una certa dificultat que es pot trobar per reaccionar adequadament segons la demanda específica del moment (decisió tècnica, agressió, baralla entre jugadors, menyspreu del públic, etc.). Demanar adaptabilitat no es pot confondre amb el fet que l’àrbitre canviï el seu estil constantment. Des d’aquí reivindiquem un estil propi que identifiqui l’àrbitre, com hem comentat, amb la dimensió de l’autoconeixement, però sí que és important tenir un cert grau de flexibilitat perquè les demandes de l’arbitratge d’iniciació no tenen res a veure amb les de l’arbitratge d’alta exigència competitiva. Podem trobar problemes d’autoregulació en major mesura en els àrbitres d’escola que en els àrbitres de comitè. La raó pot venir del fet que un àrbitre sense experiència no està acostumat a ser jutjat (paradoxament) pel públic, pels jugadors o entrenadors, pels informadors, etc. i l’experiència d’arbitrar ajuda amb el temps a controlar les emocions derivades d’un judici extern negatiu assimilant que és una variable incontrolable que forma part de l’essència de l’esport i del basquetbol en concret. Autocontrol és sinònim d’autoregulació. Som conscients que hi ha situacions on és gairebé impossible mantenir les maneres i no perdre els nervis, sobretot quan ens trobem jugadors o entrenadors que constantment estan jutjant i queixant-se de les nostres decisions tècniques durant els partits, però insistim que l’àrbitre ha de ser l’exemple de comportament a la pista i no podem caure en l’error de deixar que les nostres emocions ens facin perdre l’autodisciplina necessària per conduir amb la concentració adequada el transcurs dels partits. Si tenim l’autoconfiança suficient per no deixar-nos influenciar pels comentaris negatius, i afegim aquesta eina psicològica complementària, 84


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

l’autoregulació, ens aproparem cada cop més a l’excel·lència del judici arbitral.

4.1.3. L’automotivació Ser àrbitre no és gens fàcil. Assolir tanta responsabilitat genera molt estrès, i només una bona dosi d’actitut positiva ens pot ajudar a gestionar els partits en situacions compromeses. Si admetem que l’àrbitre és un dels agents més observats pels jugadors, entrenadors, pares, informadors, etc l’autoconfiança que aquest ha de transmetre serà vital per aconseguir projectar una imatge sòlida i consistent que en situacions de pista complicades ajudaran a prendre les millors decisions sense pressió. Tots els àrbitres es poden equivocar; i encara més, tots els àrbitres s’equivoquen sovint, però la manera de «gestionar l’equivocació» és el que diferencia els àrbitres més competents. Ens referim al fet que hi ha àrbitres que quan s’adonen que s’han equivocat comencen a posar-se nerviosos, tenen símptomes d’ansietat, de culpabilitat que 85


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

sovint acaben per descontrolar la seva tasca i fins i tot per prendre decisions «per compensació» (com que m’he equivocat abans en aquella falta, ara l’afavoriré en aquesta altra...). En canvi, els àrbitres psicològicament més competents demostren el seu grau d’automotivació quan aprofiten l’errada per aprendre per analitzar què han de millorar per no tornar a caure en el mateix error (aquest exercici mental es treballa de manera òptima amb una tècnica psicològica anomenada visualització). Les persones amb un alt grau d’automotivació solen ser persones compromeses, constants, amb inquietuds que per reconvertir els fracassos en èxits i les amenaces en oportunitats. Ser conscients que ens trobarem problemes serà la millor manera de prevenir-los. Una de les claus de l’automotivació és tenir passió per totes les coses que fas a la vida. Per poder ser àrbitre, l’element vocacional és fonamental. Al gràfic següent podem comprovar, segons la nostra enquesta, que l’aspecte vocacional té una alta rellevància pel que fa a la motivació que duu els àrbitres a començar el seu periple arbitral, al mateix nivell que l’econòmic i lleugerament per sota del principal: el físicodeportiu, que es correlaciona amb el sentiment que l’àrbitre és un esportista més a la pista, com hem comentat anteriorment.

86


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

Motivació arbitral 16 %

7%

23 %

30 %

24 % Vocacional

Econòmica

Fisicodeportiva

Professional

Ns/Nc

Però per aconseguir que quelcom t’estimuli, t’emocioni, en definitiva, que et motivi, hem de saber reconèixer tot el que ens pot aportar allò en què fixem la nostra atenció. En el cas de l’arbitratge (vegeu el capítol «Valors del rol arbitral»), hi ha una sèrie de valors, experiències i competències que són prou atractives per tenir-les en compte com a escenari de motivació, i és per això que quan un comença en aquest món les seves perspectives sempre són a llarg termini, com així vam poder comprovar amb la nostra enquesta quan vam preguntar als àrbitres sobre el període de temps que es plantejaven de vida arbitral; la majoria dels àrbitres (55 %) van manifestar continuar a llarg termini. La conclusió és clara: ser àrbitre «enganxa».

87


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Perspectives de continuar arbitrant 8%

6%

7%

24 %

55 %

A curt termini

A mig termini

No ho he decidit

A llarg termini Ns/Nc

4.2. Dimensions interpersonals 4.2.1. L’empatia Podríem definir l’empatia com la capacitat de comprendre i de ser comprès. Un àrbitre, tal com hem comentat anteriorment, ha d’interactuar constantment amb diferents agents i com a model d’actuació ha de ser capaç de captar i interpretar adequadament les emocions dels altres per gestionar la retroalimentació òptima amb cada jugador. Cada persona té una percepció diferent d’una mateixa realitat i l’àrbitre pateix moltes vegades la subjectivitat de les percepcions de la resta dels agents. 88


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

Com apunta Samulsky i Noce (2003), hi ha dos motius principals que generen conflicte entre els àrbitres i jugadors, pares i entrenadors: • Diferència de percepció a l’avaluació d’una situació. • Diferent concepció i interpretació d’una mateixa situació; és a dir, que el conflicte rau en la diferència d’objectius de cadascú; per aquest motiu un àrbitre amb capacitat d’empatia tindrà més recursos per preveure i solucionar aquestes situacions de possible conflicte.

En punts anteriors hem remarcat la importància que l’àrbitre ha de ser model de credibilitat, de transmetre confiança. Un àrbitre amb empatia podrà fer-ho. Tots els que hem jugat a basquetbol o hem entrenat a qualsevol equip sabem que hi ha moments de diàleg amb l’àrbitre abans, durant o després dels partits; i en aquests moments pots intuir ràpidament quan el teu missatge ha arribat a l’àrbitre d’acord amb petits senyals verbals o no verbals com ara un somriure, un moviment de cap o un copet a l’esquena. Aquests petits detalls poden ser senyals de complicitat amb missatges que faciliten el bon 89


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

clima a la pista, perquè de sobte el jugador o l’entrenador vegi en l’àrbitre un company de joc que tracta de fer al millor possible la seva feina i no de suposar un problema o de voler ser imparcial, com encara creuen unes quantes persones. Però la capacitat d’empatia és un recurs que els àrbitres no han de limitar a la seva relació amb els agents de l’esport més directes (jugadors i entrenadors), tal com hem comentat. Els pares, per exemple, són una de les fonts principals de conflicte, sobretot per als àrbitres d’escola, que és l’escenari on precisament comencen els àrbitres immigrants, i com podem observar al gràfic següent representen el col·lectiu que els àrbitres enquestats de la FCBQ van assenyalar com a més dificultós. Agents dificultosos 11 %

6%

12 %

14 %

1%

56 % Jugadors

Entrenadors Pares No em trobo cap dificultat

Escola o club Ns/Nc

Tenir els pares del seu costat afavorirà moltíssim la tasca de l’àrbitre durant els partits, i encara que és pràcticament impossible aconseguir que tots aprovin les decisions (sobretot les que van en 90


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

contra dels fills), sí podem establir una atmosfera de respecte i tolerància gràcies a la credibilitat transmesa pel nostre gran nivell d’empatia. Molta gent confon el concepte d’empatia amb simpatia. No necessitem caure en gràcia per ser empàtics, i en el terme més adient seria feeling. Quan aconseguim tenir la sensació d’haver establert un sentiment de feeling amb algú podem estar segurs que hi ha hagut enteniment, hem captat els senyals de l’altre i hem donat les respostes necessàries amb els codis adients; en aquest cas hi ha hagut empatia. (En el capítol de «Comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració» ampliarem la informació sobre els codis de la comunicació.) 4.2.2. Les habilitats socials Quan un individu interactua amb altres sempre adopta un rol concret. El nostre comportament, la nostra comunicació, els nostres objectius varien d’acord amb el context en què ens trobem. No parlem de la mateixa manera si ho fem amb amics o familiars que si ho fem davant un client, un directiu o si tenim un micròfon davant d’un públic nombrós per exemple. En totes aquestes situacions l’individu ha de saber-se adaptar a les necessitats del context i l’eina que defineix les habilitats interpersonals de comunicació amb els altres són les habilitats socials. Qualsevol persona que no tingui habilitats socials, ja pot tenir una gran capacitat de treball i de sacrifici, ja pot ser molt intel·ligent en la seva àrea concreta, que no podrà ser una persona competent, perquè la societat moderna requereix persones que sàpiguen treballar en equip, que tinguin una concepció del que és un grup i de la necessitat 91


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

de cooperar i col·laborar interactuant amb els companys per aconseguir una major eficiència en la consecució d’objectius. Segons Goleman, la persona que domina les habilitats socials serà capaç de dominar eines psicològiques tan importants com ara la persuasió, el lideratge, la proactivitat, la mediació i òbviament la comunicació; tot això per aconseguir objectius com: •C analitzar emocions negatives dels altres. •G enerar emocions positives. • I nduir en els altres respostes que en el fons nosaltres volem. Si reflexionem sobre aquestes competències, veurem que són eines imprescindibles per a un bon àrbitre: Un àrbitre amb capacitat de lideratge sabrà dirigir un partit amb autoconfiança i transmetre imatge de seguretat i confiabilitat; tindrà autoritat suficient per dominar situacions d’una certa dificultat i prendrà decisions sense dubtar. Un àrbitre amb capacitat de persuasió podrà exercir millor la seva funció pedagògica, en especial en els arbitratges d’escola, podrà influir millor en els comportaments desitjats de jugadors i entrenadors abans i durant el partit per facilitar el clima adequat per a un bon arbitratge. Proactivitat significa avançar-se a les accions prevenir situacions i donar un pas endavant per adequar respostes que interessin. En el cas dels immigrats, un perfecte exemple d’acció proactiva seria la inserció en el món arbitral, ja que, com hem demostrat al llarg del llibre, l’arbitratge esdevé una oportunitat inigualable d’integrar-se, de practicar esport i de generar uns recursos econòmics suplementaris. 92


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

La mediació ja és per si mateixa una característica inherent als àrbitres, ja que constitueix una de les funcions principals del judici esportiu. Sovint ens vénen imatges de baralles durant un partit i l’àrbitre separant jugadors o entrenadors; en aquestes situacions els àrbitres que tenen una gran capacitat de mediar seran capaços de suavitzar i gradualment fer desaparèixer el conflicte, més per la paraula que per l’autoritat. Totes aquestes competències estan interrelacionades perquè per ser un bon mediador es necessita ser proactiu, tenir persuasió i, en segons quines situacions, tenir una bona capacitat de lideratge (no és una condició indispensable però si, afavoridora).

Una dada per reforçar aquest capítol és la valoració que van fer els àrbitres de la FCBQ quan els vam preguntar quina era la tasca més important que havien de dominar a la seva feina, en què vam constatar que la psicològica era per ells més important, fins i tot per davant de la tècnica.

93


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Valoració de la tasca 10 %

1%

43 % 45 %

1% Tècnica

Física

Psicològica

Administrativa

Ns/Nc

Segurament per aquest motiu vam constatar una demanda creixent per part dels mateixos àrbitres de potenciar la formació en l’aspecte psicològic (vegeu el gràfic següent): Insatisfacció amb la formació 20 %

14 %

19 % 23 %

24 % Tècnica

94

Física

Psicològica

Administrativa

Ns/Nc


La intel·ligència emocional de l’àrbitre de bàsquetbol

Us imagineu la importància que un nouvingut que comenci a arbitrar adquireixi aquestes eines amb l’experiència d’arbitrar setmana rere setmana? Sense cap mena de dubte, és un vehicle inigualable d’adquisició de competències d’intel·ligència emocional. Pel que fa al tema de la comunicació, en el context dels objectius que ens hem marcat en aquest llibre (vegeu «Objectius del llibre») he decidit dedicar-li un capítol sencer perquè considero que és una de les característiques essencials de l’arbitratge i un dels paràmetres d’integració dels nouvinguts, que en un futur esdevindran àrbitres.

95



5. LA COMUNICACIÓ EN L’ARBITRATGE COM A EINA D’INTEGRACIÓ La UNESCO declara que «totes les cultures formen part del patrimoni de la humanitat. La identitat cultural d’un poble es renova i s’enriqueix en contacte amb les tradicions i valors d’altres pobles.» Que l’esport és un mitjà de socialització i una alternativa als diferents estímuls del entorn, és innegable, però és necessari que el nostre esport es vagi actualitzant i respongui a les noves necessitats i desafiaments socioculturals que se’ns van presentant. Podem distingir cinc dimensions d’integració: una integració referida a l’aspecte legal, una integració estructural funcional, la familiarització amb les tècniques culturals, la integració cultural i una integració identificativa. S’ha demostrat que l’esport pot aportar quelcom a la integració cultural i a la identificativa (Heinemann, 2002). Són dos factors bàsics per al reajustament emocional i psicosocial de les persones nouvingudes, que és el col·lectiu que ens ocupa en aquest capítol. No obstant aixó, el procés d’integració i d’inserció també és viscut pels àrbitres que s’incorporen a aquesta disciplina, així que considerem que aquest capítol també pot servir d’antecedent per als nous àrbitres. 97


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

L’esport entusiasma i uneix els éssers humans de diferents nacionalitats. És per això que és una gran oportunitat per a la integració (Sieefried, 2006). Des d’una visió humanista, emigrar és un procés que comporta una sèrie d’ajustaments psicològics i relacionals. Quan la persona immigrant comença a adaptar-se a una nova situació (integrarse al país d’acollida, a les serves normes, ritus i costums) s’inicia un procés de recerca del seu lloc, de recerca d’un rol dintre de la nova societat. El fet de poder tenir un rol en aquest nou escenari requereix el coneixement dels codis amb què es maneguen els personatges. El cas de l’esport és un clar exemple d’escenari per activar desafiaments socials i generar nous espais de relació per a tots aquells que han decidit emprendre l’aventura d’emigrar del seu país d’origen. Les tendències de la investigació actual (Achoategui, 2007) assenyalen la importància que té per l’immigrant coincidir en els codis de la nova cultura i com el seu coneixement pot portar, a enfortir diverses àrees de la seva personalitat i de la seva imatge, motiu pel qual plantejar programes relacionats amb les habilitats socials i, entre aquestes la comunicació, són fonaments del camí per a l’adaptació. Aquest capítol té com a objectiu plantejar que l’arbitratge pot ser una eina d’interculturalitat positiva considerant el factor de comunicació com a ingredient fonamental per a l’assimilació del rol i les funcions de l’àrbitre nouvingut. 5.1. Arbitratge i comunicació Estan demostrats en nombrosos estudis els abundants beneficis de la pràctica de l’esport: constitueix un factor d’integració social i una font de salut i benestar tant física com psicològica, de forma que millora els individus i els grups mitjançant l’intercanvi i les relacions personals gràcies als valors positius que la pràctica esportiva transmet. 98


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

Gràcies a la pràctica esportiva, el cos allibera hormones que fan que la persona se senti millor i més feliç, i això l’allunya de l’aïllament i l’ajuda a tenir més energia. A més, la competició esportiva permet a la persona superar-se a si mateixa gràcies a un compromís voluntari que es perllonga en el temps, amb la qual cosa s’implica dia rere dia per perseguir una fita que abans creia que no seria capaç d’aconseguir. Els conflictes que de forma natural sorgeixen durant l’arbitratge es converteixen en excel·lents oportunitats per al creixement i la maduració personal a condició que se sàpiguen gestionar. És precisament en aquest punt on es requereix tenir eines per poder desenvolupar la funció arbitral i modular l’impacte que pot comportar el fet d’afrontar situacions conflictives. Saber comunicar permetrà a l’àrbitre construir un rol dins la pista, establir millor les normes, transmetre la seva idea d’arbitratge i finalment que el seu procés d’integració es faci amb una major fluïdesa. Si pensem en l’àrbitre immigrant, aquest procés d’adaptació és doble: habituació a la cultura del nou país i adaptació al nou món esportiu. Per aquest motiu l’adquisició d’eines i recursos per llegir i «desenvolupar-se» en l’entorn és fonamental per minimitzar l’esforç físic, psicològic i social en aquest procés «de condicionament». 5.2. Components de la comunicació La comunicació humana es compon del llenguatge verbal i del no verbal. El verbal es refereix al què diem, el no verbal a com ho diem. 99


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

La comunicació és un procés d’interacció contínua entre dues o més persones mitjançant la utilització de claus, símbols i/o imatges que es duu a terme amb el propòsit d’influir en el pensament, actituds, sentiments i/o emocions. Els humans som l’espècie animal amb un nivell de comunicació més evolucionat. Això és degut al fet que som els animals més socialitzats que existeixen, i amb una estructura social més complexa. Per aquest motiu, la comunicació humana necessita missatges clars que siguin correctament interpretats pel receptor del missatge, ja que davant la complexitat d’una correcta expressió es poden produir interpretacions dolentes amb molta facilitat. Si volem ser interpretats de forma correcta i que el missatge sigui al més clar possible, hem de ser molt més curosos amb la nostra comunicació no verbal que amb la verbal.

Comunicació Llenguatge verbal: És el 20 % de la comunicació. És el què diem del missatge. Llenguatge no verbal: És el 80 % de la comunicació. És el com ho diem del missatge.

100


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

CONTINGUT

FORMA

Què diem? Vocabulari Expressions i frases Estructura Organització de les idees

Com ho diem? Actitud Estat d’ànim Distància física Postura corporal Gestos Expressió de la cara

Nivell: Racional Intel·lectual

Nivell: Emocional Afectiu

Abans de continuar ens agradaria plantejar algunes normes de comunicació: • No existeix un sol moment en què no ens comuniquem. • És molt important ser responsable de cada missatge que enviem, tant verbal com no verbal. • Quan hi ha incongruències entre el missatge verbal i el no verbal, el missatge no verbal sempre té un major impacte en la forma amb la què parlem. Algun aspecte negatiu del missatge comunicat podria tenir un major impacte que la suma de tots els aspectes positius. La comunicació es considera completada quan el missatge es rep actualitzat. És important reflexionar entorn d’aquests factors. Això permetrà que el missatge que es vol transmetre arribi al receptor de forma que sigui entès i, si és el cas, executat. 101


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

5.2.1 Llenguatge verbal La paraula es fa servir per a una gran varietat de propòsits, com per exemple: •C omunicar idees. •D escriure sentiments. •E stablir ponts de comunicació. Pel que fa a la paraula, s’ha de ser prudent en la forma d’utilitzar-la. Com utilitza l’àrbitre el llenguatge verbal? En quins moments? «NO TOT EL QUE ES POT DIR S’HA DE DIR» Existeixen alguns atributs que poden servir-nos de pista a l’hora de donar instruccions, comentar normes o emfatitzar el nostre missatge. 5.2.1.1 L’entonació El to pot variar i emfatitzar el contingut de les nostres comunicacions. Per això cal: •N o parlar ni alt ni baix. •C anviar sovint el ritme del nostre discurs. •C anviar el to de veu: suau, amenaçador, emfàtic. Són possibilitats del to que reforcen la riquesa d’allò que estem explicant o volem transmetre. Alguns elements de la veu per tenir en compte són: •E l timbre = Personalitat. •L ’articulació = Exercici. •E l volum = Imatge. • L’entonació = Musicalitat.

102


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

5.2.1.2. La velocitat i les pauses Hem de tenir en compte que som capaços de captar entre 120 i 180 paraules per minut, per la qual cosa hem de modular la velocitat de la nostra parla segons la naturalesa dels receptors; és a dir: (i) menor velocitat quan els receptors no coneguin el tema, o d’acord amb la seva edat (és diferent arbitrar nens que adults); i (ii) major si el tema és superficial o si els receptors estan acostumats a la meva forma d’expressar-me. L’eloqüència del silenci és un gran element comunicador. Hi han diversos tipus de pauses: •P sicològiques.................inviten a la reflexió. • Lògiques..............quan la frase ho requereix. • Afectives.......................per suscitar l’emoció. • Respiratòries....... per mera necessitat física. 5.2.1.3. Tipus d’expressions per evitar Com a àrbitres, és vital tenir clar el nostre missatge verbal. Per aquest motiu algunes frases poden ser poc beneficioses: • Dubitatives: «em sembla que». • Negatives: «no hi estic d’acord». • Condicionals: «si vols». • Insegures: «diria que». • Prepotents: «t’ho dic jo». 5.2.2. Llenguatge no verbal D’altra banda, tenim el llenguatge no verbal, format per: els gestos, les postures, la distància o la utilització de l’espai (proxèmica) i les mirades. Està comprovat que el llenguatge no verbal exerceix un impacte molt més profund que «el que es diu», ja que apunta el seu objectiu a la relació. 103


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

5.2.2.1. L’expressió facial/gestos Mostra l’estat emocional. Proporciona una retroalimentació contínua. Indica actituds envers els altres. Pot actuar de metacomunicació modificant o comentant el que s’està dient o fent al mateix temps. Mirar als ulls reforça la comunicació Si en parlar miro cap a un altre cantó, això implica una falta de confiança en el que expresso. Si en parlar busco la mirada de l’altra persona, significa que necessito la seva confirmació o vull veure les seves reaccions. Les mirades prolongades impliquen una intromissió en la intimitat en moltes cultures, com per exemple l’americana.

104


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

5.2.2.2. La postura corporal És el patró més fàcil de desxifrar: tan sols cal veure un debat televisiu per observar com les persones de la mateixa opinió adopten postures congruents. Les postures estàndard més reconeixibles són: • Inclinació cap endavant, relaxat i lleugerament encorbat: simpatia. • Si «s’escarxofa» en el seient: desgrat. • Cames o braços creuats: defensa. • Cap enrere amb les mans creuades darrere el clatell: confiança. Igualment, la postura en caminar és un indicador del caràcter d’una persona: algú que camina amb pas ferm denota decisió. Qui ho fa amb pas lleuger acostuma a ser impacient o agressiu. En el nostre cas, quina creus que ha de ser la postura de l’àrbitre? Dependrà del partit? Dels jugadors? 5.2.2.3. La distància Parlem de diversos tipus de distància segons el tipus de relació social de què estiguem parlant: •F ins a 45 cm..................................................... Relacions íntimes • De 45 a 75 cm..................................................Distància personal • D’1,20 a 2 m......................................................... Distància social • De 2 a 4 m.......................................................................... Domini • De 4 m en endavant.......................................... Distància pública Algunes vegades la distància pot marcar una intenció amenaçadora. Et fixes on i com et situes enfront d’un jugador, entrenador o delegat? 5.2.3. L’assertivitat És una eina útil per a l’àrea d’habilitats de lideratge, estratègies de negociació i relacions interpersonals generals en un partit.

105


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

L’origen etimològic d’aquest vocable és el llatí «assertum», que significa «afirmació». Així, l’origen gramatical del concepte ens remet al fet que l’assertivitat és una característica personal que comporta una afirmació de si mateix o dels altres del subjecte en relació amb quelcom. Aquesta afirmació té com a resultat el recolzament i el reforç de la personalitat del subjecte que té una actitud assertiva davant els altres. Des de la perspectiva de l’assertivitat, es pot parlar de persones més o menys assertives depenent del seu grau d’habilitat o capacitat per fer servir diferents tipus de repertoris davant els requeriments complexos que plantegen les relacions durant un partit. És així com podem parlar de subjectes hipoassertius, que serien aquelles persones insegures, tímides, amb baixa capacitat per enfrontar-se amb els altres i que presenten angoixa en les relacions interpersonals. Per contra, els subjectes assertius són aquells capaços de: defensar els seus drets personals, respectar els altres, gaudir de les relacions interpersonals i actuar amb una actitud segura davant el món. No obstant aixó, aquesta és una habilitat apresa, i això implica que és possible incrementar els nivells d’assertivitat de les persones a partir d’estratègies i tècniques tant personals com grupals, de forma que permetin instal·lar o ajustar els repertoris assertius d’acord a les circumstàncies personals de cadascú. Durant els anys setanta i vuitanta es va acumular molta informació al voltant del concepte d’assertivitat, fruit de la gran quantitat d’investigacions sobre aquest tema. De la mateixa manera, es van anar incrementant les tècniques de tractament per a la resolució de les dificultats assertives. En aquests anys, l’assertivitat que denominem clàssica es defineix i caracteritza com: 106


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

«Habilitat interpersonal que permet a una persona l’expressió lliure, directa i honesta d’emocions i idees sobre si mateixa, els altres o el món, d’acord amb el seu propi interès, de forma que la deixi satisfeta amb si mateixa i sense transgredir els drets dels altres.» (Muñóz, 1997). Definida d’aquest manera, s’ha de destacar que cal disposar de determinats requisits, que formulem en forma de pregunta, per poder utilitzar eficaçment aquest concepte. 5.2.3.1. Preguntes per a l’assertivitat arbitral ON:

QUAN:

• És el context on es produeix la comunicació. • Ha de ser el lloc adient. • El llenguatge no verbal ha d’adaptar-se al context o lloc per comunicar-se.

• És el moment en el què es produeix la comunicació. • S’ha de trobar el moment adient per parlar. • S’han de respectar els torns de paraula. • És important contestar quan se’ns pregunta. • S’ha de parlar sobre els temes de conversa que toquen en el moment.

Exemple: és diferent estar en una festa que en el treball.

107


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

PER QUÈ:

QUI:

• Ser conscients del que volem aconseguir amb el nostre missatge, la nostra intenció.

• Les persones a què ens dirigim. • El missatge ha d’adaptar-se l’interlocutor. Exemple: és diferent parlar a un nen que a un adult. És diferent parlar a un familiar que a un company de feina.

Exemple: és diferent descriure un fet que intentar convèncer un altre.

Amb aquestes preguntes, el que es pretén és poder tenir un major càlcul per la situació comunicativa i obtenir així un resultat òptim d’aquesta. 108


La comunicació en l’arbitratge com a eina d’integració

5.2.4. La comunicació com a base per a la integració La realitat complexa amb què es troba l’àrbitre requereix recursos per a la seva total adaptació al sistema, no sols arbitral sinó també social. El fet que participin en programes d’inserció i d’iniciació l’arbitratge és una solució compartida pels diferents agents socials implicats, que aporten el sentit de cohesió i identificació social amb un col·lectiu dintre de l’àmbit de l’esport. Que s’igualin les oportunitats per a tots aquells que desitgin emprendre el camí arbitral és sens dubte un bon senyal que indica que la interculturalitat pot ser present en aquest àmbit, de manera que es potencien valors i qualitats ciutadanes. En aquest capítol hem volgut presentar el procés comunicatiu com una eina per enfortir els àrbitres que comencen en la seva disciplina aportant la idea que per l’àrbitre immigrant pot ser un element preventiu desenvolupar aquesta capacitat. Existeixen investigacions en l’àrea de la immigració i la interculturalitat (Arango, 2002; Bilbeny, 2002) que permeten afirmar que incrementant el suport social, pel fet de formar part d’un projecte i d’una institució com l’arbitral, el procés d’adaptació i identificació a la cultura es fa en condicions de major riquesa d’estímuls socioeducatius. Però també el procés d’integració engloba a aquelles persones que decideixen en un moment determinat de la seva vida començar el seu periple en aquesta disciplina. Tot procés d’inserció mai no resulta fàcil (Herrera, 1999). A mesura que s’interactua en una organització, el grup desenvolupa percepcions i relacions per afrontar regles internes implícites o explícites, les quals es converteixen en idees sobre un mateix i constitueixen una part important de la cultura de l’arbitratge en aquest cas. 109


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Qui observi el procés podrà veure els seus efectes a les aliances, als patrons de comunicació, als patrons recurrents de sentiments expressats entre si pels membres i a la diferència de comportament que es desplegui davant els altres. Entendre aquests processos permetrà al nouvingut un coneixement general del seu entorn que afavorirà la seva incorporació a la cultura arbitral, i això comença per intentar entendre el seu entorn més proper a partir dels codis comunicacionals presents en tot acte humà i esportiu.

110


6. VALORS DEL ROL ARBITRAL Després de tota la introducció a l’esport com a eina d’integració que acabem d’exposar i l’anàlisi exhaustiva dels aspectes psicològics i comunicacionals de la figura de l’àrbitre, trobo adient, com a punt de reflexió final, concloure amb els principals valors que es poden extreure de l’arbitratge. Quan vam preguntar els nostres àrbitres sobre la percepció d’haver obtingut valors gràcies als arbitratges, ni més ni menys que el 87 per cent de la mostra va contestar afirmativament (vegeu el gràfic següent): Aportació valors socials 5%

8%

87 % Sí

Només aficionat

Ns/Nc

111


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

La següent pregunta que vàrem plantejar als que havien contestat afirmativament era oberta per tal que expressessin, segons l’experiència personal de cadascú, quins eren els principals valors que havien rebut. La quantitat massiva de respostes m’ha fet seleccionar els deu valors més destacats que, segons els àrbitres de la FCBQ, els ha aportat l’experiència arbitral: 1- Sociabilitat. 2- Amistats (noves). 3- Capacitat d’empatia. 4- Sentit de l’autocontrol. 5- Sentit de la responsabilitat. 6- Respecte. 7- Seguretat (en si mateix). 8- Capacitat d’adaptació. 9- Maduració. 10- Autoconfiança. A aquests valors podem afegir uns altres com ara: • Disciplina: La imatge que projecta l’àrbitre ha de començar per una autoexigència d’autodisciplina; intentar complir uns hàbits abans, durant i després dels partits que els ajudin després a assolir amb més eficiència els compromisos i responsabilitats que exigeix la vida quotidiana. • Sentit de l’ètica: Una de les principals competències que adquireixen els àrbitres és l’aplicació de les normes. Aplicar i conèixer les normes ens aproparà a un sentit de la justícia i l’ètica que més endavant quedarà palès de manera inherent en la nostra personalitat. • Poder i lideratge: El rol de l’àrbitre comporta respecte. És una autoritat a la pista que pren decisions decisives per al correcte desenvolupament del joc. I això li atorga poder. La capacitat de 112


Valors de rol arbitral

gestionar-ho és el que marcarà l’estil dels àrbitres; però en qualsevol cas, gestionar aquest poder atorga certa capacitat de lideratge que pot enriquir l’individui i aportar-li, segons la seva personalitat, una experiència única de sentir-se important, de sentir que té un paper important en un context determinat. Les persones amb baixa autoestima poden assolir aquest lideratge com a oportunitat d’extrapolar-ho a la seva vida quotidiana i millorar així la seva autoconfiança.

Imagineu-vos un immigrant que està acostumat a viure en unes condicions poc òptimes de vida, amb jornades de treball duríssimes, precarietat econòmica, etc. Quina sensació experimentaria si de sobte està envoltat de persones que el respecten, que el valoren i que depenen en gran mesura de les seves decisions? No és gens difícil; l’arbitratge ho pot fer realitat. Finalment, i considerant l’aspecte econòmic com un valor complementari, pensem que el que pot representar guanyar una quantitat 113


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

respectable de diners per treballar entre setmana (els partits es disputen dissabtes i diumenges) és quelcom que no es pot menystenir i que pot ajudar a fidelitzar i mantenir durant molts anys aquest col·lectiu. Una altra dada important és que al món laboral es valoren cada cop més les anomenades «gestions per competències», on els departaments de recursos humans de les empreses seleccionen les persones no només pel seu currículum, sinó per les competències personals que poden extrapolar a un lloc determinat. En aquest sentit, ser àrbitre és un punt molt a favor perquè tots aquests valors que acabem d’esmentar no deixen de ser competències molt aprofitables per a molts llocs de treball. Com podem comprovar, tots els valors esmentats són propis i necessaris en qualsevol procés d’integració, per la qual cosa queda més que demostrat que l’arbitratge és l’escenari ideal d’adquisició de valors socials que necessita l’individu a la societat moderna i que serveixen d’eines d’inserció, fins i tot educatives, en especial pels immigrants nouvinguts a Catalunya, objectes de debat d’aquest llibre. Afegim la variable educativa perquè recull tots els aspectes fonamentals de la reforma educativa, com ara: • Desenvolupament de la personalitat i respecte als principis democràtics. • Desenvolupament de valors. • Responsabilitat social i individual. • Respecte, tolerància, esforç i disciplina. (LOCE, art. 1;15;22) Per concloure, amb aquest llibre hem volgut donar una resposta adequada a totes les demandes socials que hem exposat des del 114


Valors de rol arbitral

principi. És per això que L’arbitratge com a oportunitat d’integració social no és un llibre més, sinó un instrument ideal que s’adapta a la nova societat del segle XXI i que compleix una funció que repercuteix en l’àmbit esportiu, social i educatiu. Esperem i desitgem que tots els lectors hagin pogut trobar un espai de reflexió, i hagin ampliat la perspectiva del meravellós món de l’arbitratge i tot el seu inacabable ventall de possibilitats, que el converteixen en una eina psicopedagògica personal i social de gran impacte.

115



ANNEX 1 A continuació mostrarem el qüestionari que vam dissenyar per a una mostra representativa dels àrbitres d’escola i comitè de la Federació Catalana de Basquetbol i que ens ha servit al llarg del llibre per comparar, contrastar i reforçar moltes de les reflexions que aquí han aparegut. Qüestionari de referència als àrbitres de la Federació Catalana de Basquetbol Si us plau, assenyala amb una creu (o més d’una segona pregunta), les caselles dels ítems que a continuació et presentem. • Temps aproximat: 12-15 m • Nota: el qüestionari és anònim • Mostra àrbitres enquestats: 190 Sexe:

M

F Sexe de la mostra 18,78 %

7,18 %

74,03 % Masculí

Femení

Ns/Nc

117


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Edat:

16 a 25 anys

26 a 35 anys

36 a 45 anys

> 45 anys

Edat de la mostra 7,73 %

18,23 %

40,88 %

33,14 % 16 a 25 anys

Àrbitre comitè

26 a 35 anys

36 a 45 anys

més de 45 anys

Àrbitre escola Edat de la mostra 24,30 % 50,27 %

25,41 %

Comitè

118

Escola

Ns/Nc


Annex 1

1. Quants anys fa que arbitres? (indica el nombre) Mitjana: 10,32 anys PerĂ­ode de temps arbitrant 10 % 18,33 %

25 %

18,33 % 30 % Menys de 5 anys Entre 5 i 10 anys Entre 10 i 15 anys Entre 15 i 20 anys MĂŠs de 20 anys

119


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

2. Quina és la teva situació actual a banda de l’arbitratge? Estudio Treballo Ambdues coses Aturat o desempleat Ocupació 4,97 %

7,18 %

27,07 %

19,88 %

40,88 % Estudio

120

Treballo

Ambdues coses

Aturat/desempleat

Ns/Nc


Annex 1

3. El principal prescriptor que et va influir per començar en l’arbitratge va ser: La FCBQ Un amic (no àrbitre) Un/a altre àrbitre Va sortir de mi mateix Prescriptor en l’arbitratge 9,94 %

9,94 % 12,15 %

37,01 %

30,93 % FCBQ

Amic

Altre àrbitre

Jo mateix

Ns/Nc

121


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

4. Abans d’arbitrar havies tingut experiència amb el basquetbol… Com a jugador Com a entrenador Només com a aficionat No havia tingut cap experiència amb el basquetbol Experiència amb el basquetbol

8,83 %

4,97 %

7,18 % 68,50 %

8,28 %

Jugador

122

Entrenador Cap experiència

Només aficionat Ns/Nc


Annex 1

5. L’arbitratge t’ha aportat algun nou valor social/personal? Sí No Aportació valors socials 8,28 %

4,97 %

86,74 % Sí

No

Ns/Nc

6. En cas afirmatiu, indica els més importants (pots assenyalar-ne fins a quatre):

(Hi ha hagut tantes respostes que al capítol de Valors del rol arbitral hem reflectit les 10 respostes més contestades per la mostra.)

123


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

7. Quina és la principal motivació que et va impulsar a començar a arbitrar a la FCBQ? (assenyala només la més important per tu) Vocacional Econòmica Esportiva-física Professional (a llarg termini) Motivació arbitral 16,02 %

7,18 %

27,62 % Vocacional

124

22,61 %

24,30 % Econòmica Professional

Esportiva/física Ns/Nc


Annex 1

8. Quines perspectives tens de continuar arbitrant? A curt termini (menys de 2 anys) A mig termini (entre 2 i 5 anys) A llarg termini (mĂŠs de 5 anys) No ho he decidit Perspectives de continuar arbitrant 7,73 % 23,75 %

5,52 %

7,18 %

55,80 % A curt termini A mig termini A llarg termini No ho he decidit Ns/Nc

125


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

9. Quina consideres que és la tasca que més ha de dominar un bon àrbitre (assenyala només la més important per tu): Tècnica (coneixement i aplicació de les regles) Física (preparació física) Psicològica (pressa de decisions, mediació conflictes…) Administrativa (actes, informes…) Valoració de la tasca 0,55 %

45,85 %

Tècnica

126

Física

10,49 %

42,54 %

0,55 % Psicològica

Administrativa

Ns/Nc


Annex 1

10. Estic, en general, satisfet amb la formació que rebo en l’àmbit… (assenyala només la més rellevant per tu): Tècnic Físic Psicològic Administratiu Satisfacció amb la formació 1,65 % 8,28 %

45,85 %

Tècnic

Físic

43,64 %

1,10 % Psicològic

Administratiu

Ns/Nc

127


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

11. E stic, en general, insatisfet amb la formació que rebo en l’àmbit… (assenyala només la més rellevant per tu): Tècnic Físic Psicològic Administratiu Insatisfacció amb la formació 20,44 %

13,81 %

23,20 %

18,78 %

23,75 % Tècnic

128

Físic

Psicològic

Administratiu

Ns/Nc


Annex 1

12. Com a àrbitre, ets sents un esportista més? Sí No Sentiment d’esportista 7,73 %

10,49 %

81,76 % Sí

No

Ns/Nc

129


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

13. En general, et consideres respectat/da quan arbitres? Sí No Sentiment de respecte 11,60 %

10,49 %

77,90 % Sí

130

No

Ns/Nc


Annex 1

14. Creus que, en general, hi ha conductes racistes al basquetbol? Sí No Conductes racistes 11,60 % 63,53 % 24,30 %

No

Ns/Nc

131


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

(Contesteu només en cas afirmatiu)

15. Amb quin dels següents agents et sembla que hi ha més conductes racistes? Jugadors immigrants Entrenadors immigrants Pares immigrants Àrbitres immigrants Agents subjectes de conductes racistes 40,90 %

50 %

4,54 % 4,54 % Jugadors immigrants

132

Entrenadors immigrants Àrbitres immigrants

Pares immigrants


Annex 1

16. Amb quins dels següents agents de l’esport et trobes més dificultats en la teva tasca arbitral? (assenyala només els més rellevanta per tu)

Jugadors Entrenadors Pares Escola o club on es juga No em trobo cap dificultat Agents dificultosos 11,60 %

5,52 %

11,60 %

14,36 %

0,55 %

56,35 % Jugadors

Entrenadors Pares No em trobo cap dificultat

Escola o club Ns/Nc

133


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

17. Quin estil d’arbitratge creus que és el més apropiat per als àrbitres d’escola? Autoritari Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre (especifica la resposta) Estil d’arbitratge àrbitres d’escola 1,65 % 1,65 %

10,49 %

4,97 %

81,76 % Autoritari

134

Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre Ns/Nc


Annex 1

18. Quin estil d’arbitratge creus que és el més apropiat per als àrbitres del comitè? Autoritari Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre (especifica la resposta) Estil d’arbitratge àrbitres comitè 11,60 %

11,60 %

20,07 %

19,88 %

35,35 % Autoritari

Comunicatiu-formatiu Equitatiu-compensatori Altre Ns/Nc

135



BIBLIOGRAFIA Achoategui, J. (2008). Migración y Salud Mental. Jornades del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. 4 de Desembre. Edifici Vagó. Antonelli, F., & Salvini, A. (1982). Psicología del deporte I. Valladolid: Miñón. Anshel, M. H (1995). Development of a rating scale for determining competence in basketball referees: implications for sport psychology. The Sport psychologist, 9, 4-28. Arango, J. (2002). La inmigración en España a comienzos del siglo XI. Un intento de caracterización. En Inmigración en España: contextos y alternativas. Vol. II. Editat per García Castaño; Muriel López. Laboratorio de estudios interculturales. Betancor, M. A (1999a). Bases para la formación del árbitro de Baloncesto. Tesis doctoral. Las Palmas de Gran Canaria: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria. Betancor, M. A (1999b). El árbitro de baloncesto. Principios y bases teóricas sobre su formación. Lecturas: Educación Física y deportes, 17. Extret el 29 de març de 2007 d’http://www.efdeportes.com/ efd17/arbal.htm. Bilbeny (2002). Per una ética intercultural. Editorial Mediterranea, Barcelona. Caracuel, J. C., Andreu, R., & Pérez, E. (1995). Análisis psicológico del arbitraje y juicio deportivos. Una aproximación desde el modelo interconductual. Motricidad, 1, 5-24. 137


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Coca, S. (1975). El árbitro, persona y juez. Madrid: Federación Española de Balonmano. Consorci per a la Normalització Lingüística. Dosil, J. (2003). La función educativa del árbitro y juez deportivo. En F. Guillén (Ed.), Psicología del arbitraje y el juicio deportivo (p. 133-160). Barcelona: Inde. Federació Catalana d’Handbol (2001). Mini-handbol. Regles de Joc. Federació Catalana de Basquetbol (2005). Reglament oficial de minibàsquet 2005. Furst, D. M. (1989). Sport role socialization: Initial entry into the subculture of officiating. Journal of Sport Behavior, 12, 41-52. Furst, D. M. (1991). Career contingencies: Patterns of initial entry and continuity in collegiate sports officiating. Journal of Sport Behavior, 14, 93-102. Goleman, D. (1996). Inteligencia Emocional. Barcelona. Ed. Kairós. Goodlander, B. (2002, setembre). Why officiate? Referee, 36-37. Guardo, M. E., & Fleitas, C. I. (2004). Hacia una teoría del arbitraje deportivo: introducción. Lecturas: Educación Física y deportes, 68. Extret el 29 de març de 2007 d’http://www.efdeportes.com/efd68/arbitra.htm. Guillén, F., Jiménez Betancort, H., & Pérez Ruiz, A. (1999). Diferencias entre árbitros y jueces deportivos: análisis de las características percibidas positivamente. En G. Nieto, & E. Garcés de los Fayos (coord.), Actas del VII Congreso Nacional de Psicología de la Actividad Física y del Deporte (p. 571-585). Murcia, España. Heinemann, K. (2002). Deporte para inmigrantes, ¿instrumento de integración? Apunts: Educación física y deportes. Nº 68, 2002. Monográfico: Deporte e inmigración, p. 24-35. Herrera, G. (1999). El proceso de inserción del psicólogo en una organización deportiva. Tesis para optar al título de Psicólogo. Universidad Central, Santiago de Chile. Idescat. Dades demogràfiques i de qualitat de vida - Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Observatorio permanente de la inmigración 2007. 138


Bibliografia

Institut d’Estadística de Catalunya 2005 i 2006. Ittenbach, R. F., & Eller, B. F. (1988). A personality profile of Southeastern Conference football officials. Journal of Sport Behavior, 11, 115-125. Marrero, G. (1998). Estudio sobre los árbitros de fútbol. Las Palmas de Gran Canaria: Centro de Estudios del Arbitraje Deportivo. Martínez, O. (2000). Manual de Formació Psicopedagògica per a Entrenadors d’Iniciació Esportiva. Ed. Diputació de Barcelona. Ministeri de Treball i Assumptes Socials i la immigració a Catalunya avui. Anuari 2004 Muñóz, S. A. (1997). Educación intercultural. Teoría y práctica. Madrid. Ed. Escuela Española. Pla, J. (1990). Informe del qüestionari de l’ECAB de la temporada 1989-1990. Manuscrit no publicat. Barcelona. Escola Catalana d’Àrbitres de Basquetbol. Pla, J. (1994). Informe del qüestionari del CCAB de la temporada 1993-1994. Manuscrit no publicat. Barcelona. Col·legi Català d’Àrbitres de Basquetbol. Purdy, D. A., & Snyder, E. E. (1985). A social profile of high school basketball officials. Journal of Sport Behavior, 8, 54-65. React, React, React! (2002, novembre). Referee, p. 14. Ress, W. B. (1982). A comparative study of the personality traits of high school basketball officials in Indiana. Tesi no publicada per a l’obtenció del grau d’especialista en educació. Butler University, Indianapolis, IN, Estats Units d’Amèrica. Riera, J. (1985). Introducción a la Psicología del Deporte. Barcelona: Martínez Roca. Seefried, S. (2006). Juego limpio y amistad. Deutschland Online Journal. Segura, J., Manzano, E., Pla, J., & Rusiñol, J. (2002). Construcción de una escala de valoración de las habilidades psicológicas en árbitros de baloncesto: resultados preliminares. En Actas del VIII Congreso Nacional de Psicología del Deporte (p. 235-239). Pontevedra: Asociación Galega da Psicoloxía do Deporte. 139


L’arbitratge com a oportunitat d’integració social

Segura, J., Virgili, C., Mora, N., Barrera, S., Coll, M., Montagut, G., & Albert, M. (1999). Toma de decisiones y experiencia en árbitros de baloncesto. En G. Nieto, & E. Garcés (coord.), Actas del VII Congreso Nacional de Psicología del Deporte (p. 642-655). Murcia, España. Weinberg, R. S., & Richardson, P. A. (1990). Psychology of Officiating. Champaign, Ill.: Leisure Press.

140



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.