Ctra. de Balenyà, 101 08552 Taradell Tel. 938 801 056 c/e. b.taradell@diba.cat bibliotecadetaradell.blogspot.com bibliosenderisme.taradell.cat/ https://www.facebook.com/bibliotecadetaradell
Horari d’hivern Matins: dimecres, divendres i dissabte de 10 a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 16 a 20.30 h
Horari d’estiu (del 16 de juny al 15 de setembre) Matins: dimecres i divendres de 10 a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 16 a 20.30 h Dissabte tancat
Dijous ijous 19 de juny de 2014 19 de juny a 2/4 de 8 del vespre
Conductora del Club: DOLORS PUIGDOLORS PUIG-ALSINA ALSINA
BERNARDO ATXAGA
SOBRE AQUESTA OBRA... “L’últim viatge a Obaba”
El poeta i novel·lista Joseba Irazu, més conegut amb el pseudònim de Bernardo Atxaga, va néixer a Asteasu (Guipuzkoa) el 1951. Va estudiar Ciències Empresarials a Bilbao i Filosofia i Lletres a Barcelona. Encara que l’èxit més clamorós li ha arribat de mans de les seves novel·les, Bernardo Atxaga ha escrit nombroses obres infantils i juvenils, a més de realitzar guions radiofònics, obres de teatre i col·laborar amb la música basca escrivint moltes lletres de cançons. La literatura d’Atxaga ens retrata situacions on la natura i les gents del poble basc són les autèntiques protagonistes, i on es mescla l’estil més avantguardista amb el realisme màgic. Entre les seves novel·les cal destacar Obabakoak (premi Euskadi, premi Nacional de Narrativa, premi Nacional de la Crítica 1988, i Prix Millepages), L’home sol (premi de la Crítica 1994) i Aquells cels (1995, Premi Euskadi de Plata i finalista del premi Nacional de literatura). L’any 2002 va rebre el premi Eusko Ikaskuntza per la seva contribució a la consolidació de l’èuscar com a llengua literària. Soinujolean semea, la versió original d’El fill de l’acordionista, va merèixer el premi de la crítica 2003 i el premi Euskadi de Plata.
*****************************************************
Bloc Ex-libris, publicat a Posdata, 15 d’octubre de 2004 Pere Calonge Tornar a la infantesa una vegada més, i al món mític que l’envolta. Tornar, a més, amb la convicció que aquesta ocasió en serà l’última, que fem el viatge per tancar definitivament una porta. Són molts els autors que ho han fet en algun moment de la seua producció literària, especialment quan aquell món té una presència com la d’Obaba en el cas de Bernardo Atxaga. I no només és un motiu que copsaran immediatament els lectors d’El fill de l’acordionista, sinó que el propi autor ha repetit en els mitjans de comunicació que aquesta novel·la suposa un punt i apart, el tancament d’un cicle que el podria decidir fins i tot a publicar a partir d’ara amb el seu vertader nom, Joseba Irazu. Per tant, aquesta havia de ser –i és– una obra major d’Atxaga, entroncada directament amb L’home sol i, sobretot, amb Obabakoak. També per la temàtica, ja que podríem dir que El fill de l’acordionista recull en una sola narració dos fils temàtics bàsics en les novel·les esmentades: el món mític d’Obaba i l’ombra entre sinistra i quotidiana d’un grup armat, respectivament. L’argument reprodueix les memòries que deixa el personatge de David Imaz i que posteriorment literaturitza el seu amic Joseba – personatge que remet al propi Atxaga. Així, una mena d’autobiografia, un repàs que comença als anys 50, en època escolar de David, i s’allarga fins a finals dels 90 quan aquest mor
als EUA. Però també un exorcisme dels fantasmes que acompanyen la vida de David, a més de l’establiment d’un lligam amb el passat i amb la seua terra mitjançant l’escriptura. Al llarg de la novel·la assistim, des de la primera adolescència, al procés de creixement físic i psicològic de David, fill d’un dels principals representants a Obaba del feixisme imperant i, com descobreix més endavant, un dels responsables dels afusellaments perpetrats al poble després del colp militar: la descoberta de l’amor i del sexe, l’atracció cap a la vessant més tel·lúrica d’un món que comença a donar mostres de decadència, la progressiva descoberta dels fets terribles de la Guerra d’Espanya i com afecten encara les famílies del poble, la vinculació amb un grup armat independentista –del qual no es diu el nom en cap moment– i el posterior allunyament que implica l’exili als EUA, on inicia una nova vida amb Mary Ann i les filles d’ambdós. Atxaga ha bastit la narració sobre una estructura complexa, basada en l’encreuament de textos diversos: el memorial que deixa David –eix bàsic de la novel·la–, contes que literaturitzen alguns dels fets, cartes o anotacions en quaderns que n’expliquen d’altres, delicioses narracions que constitueixen autèntiques perles dins del conjunt com la del japonés Toshiro o la del boxejador Ubanbe, etc. I tot emmarcat per una mena de pròleg que mostra els darrers dies de David i el moment de lliurar els escrits a l’amic, i un final que tanca el cercle explicant amb deteniment aquests dies que Joseba conviu amb David i la família, poc abans de morir aquest. Amb tot, en aquesta ambiciosa estructura està possiblement allò que separa una gran novel·la com aquesta d’una novel·la magistral: en concret, en la sensació d’haver quedat separada en dues parts que, encara que complementàries, no acaben d’acoblar del tot.
Efectivament, una primera part en què el temps es fa molt present, les petges que deixa el seu pas, els canvis; la vida, com una necessitat, una urgència punyent que s’imposa per sobre de qualsevol altra consideració; i, inevitablement, la mort. I una segona part més política, conseqüència en certa mesura de la primera, de decisions i d’errors, però també conseqüència d’una sèrie de condicionants incontrolables; i de l’atzar, que ens situa a un costat o a un altre d’una manera molt menys determinada per la nostra decisió del que estem disposats a acceptar. De les dues, en la primera és on trobem el millor de la novel·la, dominada per un tempo molt més pausat, més controlat, i basada en els grans temes de sempre: l’amor i l’amistat, la mort, el lloc físic –tant a Obaba com als EUA– i les paraules. Atxaga fa especial èmfasi en una llengua que agonitza, i el poema que obri la novel·la –“Mort i vida de les paraules”– n’és una bona prova. A banda de dedicarhi alguns dels passatges més bells, com el que mostra David jugant amb les filles a soterrar al jardí paraules en èuscar dins de capses de mistos, tot el memorial que escriu David no deixa de ser el darrer testimoni d’una llengua que, malgrat els seus esforços, les filles no continuaran. Tot un símbol. FONT: [http://www.perecalonge.com/exlibris/posdata/fillacordionista/]
BIBLIOGRAFIA DE L’AUTOR A LA NOSTRA BIBLIOTECA:
Antonino Apreta; Història d’uns pollets. Llibre infantil Aquells cels. Novel·la Bi anai. Novel·la en basc Un Espia anomenat Sara. Novel·la Juvenil Un Espía llamado Sara. Novel·la Juvenil La gent del meu poble. Llibre infantil Gizona bere bakardadean. Novel·la en basc Lekuak. Novel·la en basc Memòries d’una vaca. Novel·la juvenil Obabakoak. Novel·la Set cases a França. Novel·la Shola y los leones. Llibre infantil Un Traductor a París i altres relats. Novel·la Zuk-zuk: jaunaren alfabeto berria. Llibre infantil
Escribo en una lengua extraña. Sus verbos, la estructura de sus oraciones de relativo, las palabras con que designa las cosas antiguas -los ríos, las plantas, los pájarosno tienen hermanas en ningún otro lugar de la Tierra. Casa se dice etxe; abeja erle; muerte heriotz. El sol de los largos inviernos, eguzki o eki: el sol de las suaves y lluviosas primaveras, también eguzki o eki, como es natural; Es una lengua extraña, pero no tanto. Nacida, dicen, en la época de los megalitos sobrevivió, lengua terca, retirándose, ocultándose como un erizo en este lugar que ahora, gracias precisamente a ella, muchos llamamos País Vasco o Euskal Herria. Sin embargo, su aislamiento no fue absoluto: gato es katu; pipa es pipa; lógica es logika. Como concluiría el príncipe de los detectives, el erizo, querido Watson, salió de su madriguera y visitó muchos lugares, y sobre todo Roma. Lengua de una nación diminuta, lengua de un país que no se ve en el mapa, nunca pisó los jardines de la Corte ni el mármol de los edificios de gobierno; no produjo, en cuatro siglos, más que un centenar de libros: el primero en 1545; el más importante en 1643; el Nuevo Testamento, calvinista, en 1571; La Biblia completa, católica, allá por 1860. El sueño fue largo, la biblioteca breve; Pero, en el siglo veinte, el erizo despertó.
(Bernardo Atxaga, Nueva Etiopía, El Europeo, 1996)